{ "Contributors": [ "Chirag Vartak" ], "Source": [ "viquiquad" ], "URL": [ "https://huggingface.co/datasets/BSC-TeMU/viquiquad" ], "Categories": [ "Question Answering" ], "Reasoning": [], "Definition": [ "In this task your given a passage and a question in Catalan, you must answer the question based on the passage. The answer to the question can be extracted directly from the passage. The question will have a single correct answer. The answer will be a continuous span of text from the given passage. The correct answer will be short; it will not be more than a few words." ], "Input_language": [ "Catalan" ], "Output_language": [ "Catalan" ], "Instruction_language": [ "English" ], "Domains": [ "Wikipedia" ], "Positive Examples": [ { "input": "Passage: Després d'una complicada producció, L'Imperi contraataca va ser estrenada el 21 de maig de 1980. Al principi va rebre crítiques mixtes, tot i que des de la seva estrena anà guanyant punts fins a esdevenir la més aclamada de la saga per la crítica i una de les pel·lícules més altament qualificades de tots els temps.[3][4][5][6] La pel·lícula ha recaptat més de 538 milions de dòlars a tot el món entre la seva estrena original i les múltiples reedicions. Si es té en compte l'ajustament degut a la inflació, es tracta de la 12a pel·lícula més taquillera dels Estats Units i Canadà de tots els temps fins a l'any 2012.[7]\nQuestion: Quin dia es va estrenar la pel·lícula?", "output": "21 de maig de 1980", "explanation": "The output, which is the correct answer to the question can be found in the first line of the passage." }, { "input": "Passage: Els «seminus» tenen una anatomia molt estudiada, segurament per influència de l'obra de la volta de la capella Sixtina de Miquel Àngel. La llum principal, com es dedueix per les ombres que s'aprecien, ve de davant de l'escena. En aquest quadre, ja s'observa l'inici de l'abandonament del clarobscur naturalista de la seva època sevillana.[45] Els focus de llum que més destaquen formen una composició entre la corona d'Apol·lo, la llum de les flames del foc i els reflexos de l'armadura. Velázquez aconsegueix una profunditat d'espai més gran amb un fons molt més suau i amb més color; és diferent que en l'elecció dels colors obscurs de les seves primeres obres. Les pinzellades d'una tècnica més fluida junt amb una emprimació més lleugera, fan que aconsegueixi uns millors efectes de llum.[46] Existeix un esbós del cap d'Apol·lo amb un traç més efeminat que el que es pot veure a la pintura definitiva.[47]\nQuestion: Com és l'anatomia dels «seminus»?", "output": "molt estudiada", "explanation": "The correct answer to the question is simply a phrase of two words, and it can be found in the first sentence of the passage." }, { "input": "Passage: El terreny uruguaià és pampeà (vegeu sabana uruguaiana), lleugerament ondulat i de grans pastius i zones pantanoses. No existeixen grans altures, per la qual cosa es pot dir que gairebé tot el terreny està situat al nivell del mar, és a dir, de 0 a 10 m. No obstant això, al centre del país s'hi aixequen altiplans moderats i algunes cadenes de turons conegudes com a cuchillas. La cuchilla d'Haedo, la Grande i la de Santa Ana són les més importants. Presenten una capa de pedres sòlida, argilenca i amb vegetació al seu voltant.[20]\nQuestion: Com es coneixen les cadenes de turons del centre d'Uruguai?", "output": "cuchillas", "explanation": "The answer to the question asked can be found in the third line of the passage. It is a precise answer consisting of a single word." } ], "Negative Examples": [ { "input": "Passage: Antenore se'n va del palau seguit de tot el seguici, encara que Leucippo es queda una mica endarrerit. Apareix Ilo, que va buscant al seu fill. Leucippo s'adona de la seva presència: el palau està ara desert, pel que és el moment idoni per a assassinar-lo. Agafa un punyal i corre cap a ell per matar-lo però Zelmira arriba a temps d'evitar el crim. Leucippo, veient-se descobert, demana a Ilo a crits que es protegeixi, ja que s'ha adonat que Zelmira pretén matar-lo. La dona queda sorpresa davant les paraules de Leucippo però aquest li assegura a Ilo que si hagués trigat un minut més a arribar, ja estaria mort. L'home creu les paraules del malvat i repudia la seva dona. Emma, Antenore i el seguici entren al palau alarmats pel xivarri i Leucippo informa a tots de l'intent d'assassinat de Zelmira. Tots queden molt sorpresos davant la notícia i Antenore, després de tornar a acusar Zelmira de la mort de Polidor i Azor, la condemna a mort i ordena que sigui empresonada immediatament. La consternació general posa punt final a l'acte I (Final: Il figlio mio, stelle, dov'è?).\n Question: D'on marxa Antenore?", "output": "al seu fill", "explanation": "This is a poor answer. The correct answer to the question is 'del palau'." }, { "input": "Passage: Per raó de les diferències culturals, llegir una versió del Genji amb anotacions és molt comú, inclús entre els japonesos. Hi ha diverses versions amb anotacions de novel·listes, incloent-hi Seiko Tanabe, Osamu Hashimoto i Jakucho Setouchi.[24] Moltes obres, incloses sèries de manga i diferents serials televisius, s'ha derivat del \\\"Conte de Genji\\\". Com a mínim s'han editat cinc adaptacions del Genji al manga.[25] La versió manga feta per Waki Yamato, Asakiyumemishi (Genji Monogatari en català), és molt llegit entre la joventut japonesa, i una altra versió feta per en Miyako Maki va guanyar el Shogakukan Manga Award l'any 1989.[26]\nQuestion: Quantes versions hi ha amb anotacions de novel·listes?", "output": "a través de pous", "explanation": "This is an incorrect answer to the question. Actually, this phrase of words is not even from the passage. The correct answer to the question is 'diverses'." }, { "input": "Passage: Per explicar l'òrbita de Sedna, els seus descobridors han proposat la hipòtesi que el núvol d'Oort s'estén fins a una distància molt més propera al Sol del que es pensava fins ara. Aquest \\\"núvol d'Oort intern\\\" estaria situat al mateix pla que el cinturó de Kuiper i s'estendria fins a tan sols uns pocs centenars d'unitats astronòmiques del Sol.[61] En cas de ser certa, aquesta hipòtesi implicaria que, durant la seva formació, el Sol no era una estrella aïllada sinó que formava part d'un cúmul d'estrelles properes entre si. Durant la formació del núvol d'Oort, els objectes que eren expulsats pels gegants gasosos cap a l'exterior del sistema solar, com per exemple Sedna, s'haurien vist afectats per la interacció gravitatòria amb aquestes estrelles tan pròximes i les seves òrbites s'haurien estabilitzat a una distància molt més propera al Sol del que prediu la teoria actual.\nQuestion: Quina òrbita es volia explicar quan es va proposar la hipòtesi del núvol d'Oor?", "output": "l'exterior del sistema solar", "explanation": "The provided answer is a poor example, and is not a good answer. It can be seen that 'de Sedna' is actually a much precise and appropriate answer to the question asked." } ], "Instances": [ { "id": "task837-1dd897a39bf54dd88d97b4701238e5b7", "input": "Passage: En aquesta època es va consolidar el concepte modern del reportatge fotogràfic, diferenciat del fotoperiodisme[n. 2] i de la fotografia documental,[n. 3] pel que fa a l'abast i el concepte. El reportatge fotogràfic implica més la idea de relat: un treball que vol més dedicació de temps, un esforç d'interpretació d'una situació i que culmina en un conjunt d'imatges. Això implica, d'una banda, la reivindicació del fotògraf per opinar, fet que li atorgarà estatus d'autor; l'autor proposa, doncs, una interpretació pròpia de la realitat. D'altra banda, el consens que s'estableix entre la majoria de fotògrafs és que el vehicle natural de la imatge fotogràfica és la pàgina impresa. Això suposà que revistes com Life, Paris-Match, Stern o Época assolissin la màxima esplendor en aquest període.\nQuestion: De què es diferenciava el reportatge fotogràfic?", "output": [ "del fotoperiodisme[n. 2] i de la fotografia documental" ] }, { "id": "task837-c0b07e8b8d72447b98a03cded87f5868", "input": "Passage: Després de la seva mort, s'han celebrat diversos actes i exposicions en honor de Xavier Miserachs, i també s'han anomenat diferents premis o vies amb el seu nom. L'any 2001 se celebrà el I Premi de Fotografia Xavier Miserachs, organitzat per l'empresa hotelera Hotusa, que consistia en un certamen de fotografia en blanc i negre sobre Barcelona; duu el nom de l'autor per la seva obra Barcelona. Blanc i negre.[16]\nQuestion: Quan es van celebrar actes i exposicions en honor de Xavier Miserachs?", "output": [ "Després de la seva mort" ] }, { "id": "task837-f126fabb887d439582bb4ee93e42b86b", "input": "Passage: El 1952 es va fer soci de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va conèixer Oriol Maspons, amb qui establí una molt bona amistat.[4] L'any 1957 va presentar la seva primera exposició a la seu de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, juntament amb Ricard Terré i Ramon Masats.[4] El 1959 exposaren de nou junts a la Sala Aixelà de Barcelona.[4] Aquí fou on va començar, de fet, la seva activitat professional. El 1959 va fer el cartell del Premi Formentor de l'editorial Seix Barral. El mateix 1959, Xavier Busquets li va encarregar un treball sobre l'emplaçament on es construiria el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya per tal d'orientar Picasso en els seus dibuixos de la façana.[5]\nQuestion: En quin any es va fer soci de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya?", "output": [ "1952" ] }, { "id": "task837-0c2a8c263d5f48d7bb56ccf4c7639aa0", "input": "Passage: Durant la dècada de 1960 també va exercir de reporter en revistes com Actualidad Española.[4] El 1968 va signar un contracte d'exclusivitat amb la Revista Triunfo. També li van publicar diversos reportatges en mitjans com La Vanguardia, Gaceta Ilustrada, Interviú, Bazaar o Magazin, entre d'altres.[4] Va ser així com va poder presenciar esdeveniments històrics com el Maig del 68, el Londres dels Beatles o la Primavera de Praga. També va viatjar per un gran nombre de països com França (París), Regne Unit (Londres), Camerun, Estats Units (Nova York), Marroc, Uganda, Somàlia, Iran, Costa de Marfil, Guinea, Senegal i el Sud-est asiàtic.[4] Miserachs, a més a més, va treballar fent reportatges i també es va dedicar principalment a la fotografia editorial.[6]\nQuestion: De què va exercir també durant la dècada de 1960?", "output": [ "de reporter" ] }, { "id": "task837-ad6abbcf576e41a58f737e6a65097519", "input": "Passage: El 1957 hi va haver la primera de les dues exposicions –ja clàssiques– que van reunir fotografies de Xavier Miserachs, Ricard Terré i Ramon Masats, a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya a Barcelona, a la seu d'AFAL a Almeria i a la Real Sociedad Fotográfica de Madrid. Al cap de dos anys, el 1959, es va presentar la segona exposició del trio Terré-Miserachs-Masats a la Sala Aixelà de Barcelona. Des de llavors, Miserachs va ser un dels artífexs de la renovació del gènere de fotografia documental que es va viure al país i que entroncava amb una tradició iniciada abans de la Guerra Civil. Alguns dels llibres fotogràfics de Miserachs han configurat durant dècades la imatge de Barcelona i la Costa Brava. Barcelona. Blanc i negre (Aymà, 1964), Costa Brava Show (Kairós, 1966) i Los cachorros (Lumen, 1967) són algunes de les obres fonamentals de l'avantguarda fotogràfica de l'època. Entre les principals influències destaquen l'obra del fotògraf William Klein i els seus llibres de ciutats, en particular el primer, dedicat a Nova York i publicat el 1955. Així mateix, l'exposició The Family of Man (1955) va causar en Miserachs, igual que en els seus companys de generació, una profunda impressió que va ser determinant per articular una poètica neorealista que representava el pas de les classes populars cap al nou entorn urbà.\nQuestion: En quin any es va fer la primera exposició que reunia fotografies de Xavier Miserachs, Ricard Terré i Ramon Masats?", "output": [ "1957" ] }, { "id": "task837-db72e5337f4a46aca36b7c4ddfec4d2b", "input": "Passage: Finalment, cal destacar que cap de les dues protagonistes es presenta com una filla de la seva època.[36] Per un costat, Elizabeth Bennet representa un modern concepte de la feminitat, en contraposició amb la resta de personatges femenins de la novel·la. Així, mentre les dones de la seva família accepten el clar i definit rol que, per la societat del segle xix, els correspon, Elizabeth no es mostra ni submisa ni servil i considera que el matrimoni ha de servir a la felicitat de cada un dels contraents. Per l'altre costat, Bridget Jones tampoc no entra dintre dels esquemes de feminitat que es té a finals del segle xx. Mentre que als anys 90 una dona soltera ideal hauria de ser educada, independent, segura i ambiciosa, Bridget no és bona conversadora, no es preocupa per la seva carrera i contínuament se sent incòmoda davant altres dones més «perfectes» que ella. En definitiva, tant Jane Austen com Helen Fielding desenvolupen les seves obres al voltant d'una heroïna genuïna i imperfecta. Dues heroïnes lúcides, atrevides i amb un viu humor. Dues heroïnes que es rebel·len contra els seus temps i les ideologies imperants.\nQuestion: Què representa Elizabeth Bennet?", "output": [ "un modern concepte de la feminitat" ] }, { "id": "task837-42e61fe5e2c3491eb22d0915f80cdc75", "input": "Passage: Els dos relats però, no només presenten similituds sinó que també presenten algunes diferències. La principal d'elles és l'evolució del personatge del Sr.Darcy.[35] A Orgull i prejudici, Fitzwilliam Darcy s'adona que ha estat altiu amb Elizabeth i intenta resoldre les seves desavinences parlant amb ella. En canvi, el Mark Darcy de Helen Fielding no modifica el seu comportament. Simplement, li diu a Bridget que l'estima «tal com ella és» i, per tant, qualsevol malentès ja queda aclarit.\nQuestion: Què presenten els dos relats entre ells a part d'algunes diferències?", "output": [ "similituds" ] }, { "id": "task837-0c16e071439d46288f74527de89335a0", "input": "Passage: Helen Fielding va crear la vida de Bridget Jones de manera que reflectís els problemes i inquietuds de les seves lectores però, sense oblidar als seus lectors masculins. Així doncs, El Diari de Bridget Jones, més enllà d'una velada novel·la feminista, és una nova recreació de l'eterna guerra de sexes.[5] És a dir, una comèdia d'embolics centrada en la descripció dels comportaments sexuals contemporanis, a través dels conflictes sentimentals en les parelles i la recerca sempre de l'amor perfecte.[6] Una història que ve inspirada, com la mateixa escriptora va reconèixer, per la novel·la Orgull i prejudici de Jane Austen.[7]\nQuestion: Qui va crear la vida de Bridget Jones?", "output": [ "Helen Fielding" ] }, { "id": "task837-5c44b386c62c4c719ceb1eda4a9d3b8a", "input": "Passage: No és fins un mes més tard, ja en ple Nadal, que la seva mare li comenta que la dona de Mark Darcy es va fugar amb el seu millor amic de Cambridge durant les festes nadalenques. Bridget, reconeixent la història que li explica la seva mare en l'observació que li havia fet Daniel Cleaver encara que amb els personatges canviats, s'adona del seu error. Aprofitant que els seus pares han estat convidats a les Noces de Rubí dels Darcy, els acompanya amb la intenció de veure en Mark i expressar-li els seus sentiments. El rencontre però, no resulta ser com ella s'espera, ja que Mark ha acceptat un trasllat a Nova York juntament amb la seva companya de feina Natasha, i la família brinda davant tots els convidats per la seva pròspera carrera professional i una possible vida personal conjunta.\nQuestion: Amb qui es va fugar la dona de Mark Darcy?", "output": [ "amb el seu millor amic de Cambridge" ] }, { "id": "task837-34c98228004f4933b3a7d312c6cf8d4c", "input": "Passage: L'elecció de Renée Zellweger com protagonista va fer alçar algunes veus crítiques a Anglaterra que desitjaven una dona britànica en el paper de Bridget Jones. Malgrat tot, Renée va aconseguir superar totes les barreres culturals entre els EUA i la Gran Bretanya i va demostrar que la decisió del director de càsting no havia pogut ser més encertada (inclòs el seu impecable accent britànic).[20] De fet, tots els crítics van coincidir en alabar a l'actriu que és, precisament, la que dóna més consistència a la història i porta tot el pes de la pel·lícula. Segons la revista Time «Renée brilla i Hugh Grant està irresistible».[31] La seva interpretació li va comportar, fins i tot, una nominació als Oscars.\nQuestion: Què desitjaven algunes veus crítiques a Anglaterra per al paper de Bridget Jones?", "output": [ "una dona britànica" ] }, { "id": "task837-b29d3dfdbc22466c846a5c91f4e10b7d", "input": "Passage: Primerament, comparant els dos textos es pot apreciar com la idea del que s'entén per una vida plena i exitosa no ha canviat tant des de l'època de Jane Austen fins a l'actualitat.[35] A principis del segle xix, l'objectiu d'una dona no era tenir una carrera professional. De fet, per aquell temps, les dones amb prou feines podien estudiar. Només rebien classes de dansa, piano i poc més. Una situació que les podia deixar en la misèria si no aconseguien un bon matrimoni que els garantís cert benestar econòmic. D'aquesta manera, hom pot comprendre la importància del matrimoni que deixa entreveure Jane Austen a Orgull i prejudici. Ans al contrari, a El diari de Bridget Jones es mostra com, a finals dels anys 90, en general, les dones ja han rebut la mateixa educació que els seus compatriotes masculins i poden participar, per tant, en el mercat laboral i accedir a la seva pròpia independència econòmica. És evident doncs, que en aquests dos-cents anys de diferència, la situació de la dona ha evolucionat evitant que per ella, el matrimoni sigui un destí necessari. Malgrat tot i paradoxalment, per les dones del segle XXI encara és important atrapar un marit i moltes, igual que les germanes Bennet d'Orgull i prejudici, somnien encara en fer un bon matrimoni. Aquest és doncs, un tema recurrent en les dues històries: el desig, tant d'Elizabeth Bennet com de Bridget Jones, de trobar l'home adequat per casar-se.\nQuestion: Què no ha canviat tant des de l'època de Jane Austen fins l'actualitat?", "output": [ "la idea del que s'entén per una vida plena i exitosa" ] }, { "id": "task837-8f15aa064f66489985461d90f95c12a8", "input": "Passage: Després de dotze temporades a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el club es va traslladar a l'Estadi de Cornellà-El Prat. El 2 d'agost de 2009 es va estrenar el nou estadi amb un partit contra el Liverpool FC amb resultat de 3-0 favorable als pericos. Luis García Fernández va ser l'autor del primer gol en aquest camp seguit més tard per dos gols de Ben Sahar. També va marcar un gol Raúl Tamudo que va ser mal anul·lat després d'un fora de joc inexistent. Amb aquesta inauguració, el club tornava a tenir casa pròpia després de la demolició del mític Estadi de Sarrià. El nou estadi ha de ser un punt d'inflexió per a l'entitat tant en l'esportiu com en l'econòmic.\nQuestion: Quantes temporades va estar a l'Estadi Olímpic de Montjuïc?", "output": [ "dotze" ] }, { "id": "task837-12814ea25ff7450f979eaca880933a60", "input": "Passage: L'any 1998 es va fer una nova modificació a l'escut, en mans de Pere Duran. Es tracta d'un escut basat en el clàssic, però més esquemàtic, i la llegenda apareix en català i en lletres grogues. El darrer canvi es va produir l'any 2006. El nou escut presenta una única evolució dins la corona, respecte a l'últim disseny de Pere Duran, consistent en què les quatre barres vermelles interiors augmenten lleugerament fins a completar l'espai interior, formant així la senyera catalana.\nQuestion: Quin any es va fer una nova modificació a l'escut?", "output": [ "1998" ] }, { "id": "task837-93c3bc8d09ff4baaae554727ec77b575", "input": "Passage: Amb l'arribada de Mauricio Pochettino a la banqueta durant la temporada 2008-09 per salvar l'equip del descens a Segona Divisió, objectiu que va complir, l'entitat porta a terme un projecte esportiu basat en la promoció de futbolistes criats al planter del club i en l'austeritat econòmica. En temporades successives, el conjunt blanc-i-blau aconsegueix la salvació amb comoditat, lluitant fins i tot en alguns moments per entrar a la UEFA Europa League. No obstant això, després de disputar-se 14 jornades de la temporada 2012-13, la directiva del club va decidir cessar Pochettino per tenir l'equip blanc-i-blau cuer de la categoria. Dies després s'anunciava al nou tècnic perico, el mexicà Javier Aguirre, que va aconseguir revertir la situació i aconseguir resultats positius.\nQuestion: Què va aconseguir Mauricio Pochettino?", "output": [ "salvar l'equip del descens" ] }, { "id": "task837-3f2d6ec670e64d688059894701c971c2", "input": "Passage: Esportivament, aquests darrers anys l'equip s'instal·la en la part baixa de la classificació amb excepció de la temporada 2004-05, en la qual s'acaba a un punt d'accedir a la Lliga de Campions. Amb l'entrenador Paco Flores, el club aconsegueix la seva tercera Copa del Rei en la temporada 1999-2000 a València en la final disputada enfront l'Atlético de Madrid, i Miguel Ángel Lotina, la quarta la temporada 2005-2006 a Madrid en la final disputada enfront del Reial Saragossa, sent així, juntament amb les victòries a la Copa Catalunya i dues participacions consecutives a la copa de la UEFA, les temporades 2005-06 i la 2006-07, en la qual perdé la final, dirigit per Ernesto Valverde, contra el Sevilla FC, l'època amb més títols oficials de la història de l'Espanyol, des dels anys dels triomfs al Campionat de Catalunya. Va acabar la temporada de 2006 com el setzè millor equip del món segons l'IFFHS.[85]\nQuestion: En quina temporada és a punt d'accedir a la Lliga de Campions?", "output": [ "2004-05" ] }, { "id": "task837-33265fe650194b938aaa8afe74f41c60", "input": "Passage: Amb l'adveniment de la República, com moltes altres institucions, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, en ser eliminat prematurament de la copa, l'Espanyol realitzà una gira pel Marroc, i després, conjuntament amb l'Athletic de Madrid realitzà una nova gira per Amèrica. Durant la Guerra Civil espanyola, un comitè de socis va dirigir l'entitat, oposant-se a la col·lectivització de l'entitat, i Crisant Bosch es va negar a lliurar els llistats de socis a les milícies, però tot i això seixanta-dos socis del RCD Espanyol van ser assassinats durant la guerra civil.[78]\nQuestion: Quan deixa d'anomenar-se Reial?", "output": [ "Amb l'adveniment de la República" ] }, { "id": "task837-bef992364dd14bf69348492b145dde50", "input": "Passage: La reineta gegant és una de les granotes de companyia més populars arreu del món. La seva naturalesa mansa, el seu físic de dibuixos animats i la llarga longevitat, en fan un animal atractiu pels propietaris d\\'animals exòtics. També és una de les granotes més fàcils de cuidar: la seva dieta és variada i és molt resistent a les malalties. Un problema sovint associat amb la cria d\\'aquesta granota és la sobrealimentació; les reinetes gegants tendeixen a posar-se obeses si se\\'ls dóna massa menjar. En estat salvatge, les granotes gasten energia per capturar les preses, però en captivitat generalment viuen en un espai restringit. Això redueix l\\'activitat necessària per alimentar-se, resultant en un guany de pes. Un membre d\\'aquesta espècie amb sobrepès acumula capes de greix a sobre el cap i el cos, donant-li una aparença \"rabassuda\". Per això a vegades se l\\'anomena \"granota rabassuda\".[12]\nQuestion: Per què la reineta gegant és fàcil de cuidar?", "output": [ "la seva dieta és variada i és molt resistent a les malalties" ] }, { "id": "task837-d4c776fda32346a295543a832cf8b428", "input": "Passage: L\\'espècie fou originalment denominada \"granota blava\" (Rana caerulea) malgrat el seu color verd. Els exemplars originals que White envià a Anglaterra foren danyats pel conservant i semblaven blaus. El color de la granota és causat per pigments blaus i verds coberts per una capa groga; el conservant destruí la capa groga i deixà les granotes amb una aparença blava. L\\'epítet específic, caerulea, que en llatí vol dir \"blava\", s\\'ha conservat.[4] La granota també és coneguda col·loquialment com a \"granota arborícola verda\". Tanmateix, aquest nom sovint és assignat a la granota arborícola verda gran, com ara la reineta verda (Hyla cinerea), anomenada \"granota arborícola verda\" al sud-est dels Estats Units.\nQuestion: Com es va denominar originalment a l\\'espècie?", "output": [ "granota blava" ] }, { "id": "task837-b6ebe299552c405d9530412363600c0f", "input": "Passage: La crida de l\\'espècie és un \"broc-broc-broc\" lent i greu, repetit moltes vegades.[5] Durant la temporada d\\'aparellament, les granotes baixen, tot romanent en una posició una mica elevada, i comencen a cridar a prop de fonts d\\'aigua tranquil·les, siguin temporals o permanents. Com moltes granotes, les reinetes gegants no criden només per atreure una parella. Se les ha observat cridant per indicar la seva posició fora de la temporada d\\'aparellament, sovint després de la pluja, per motius que són incerts pels investigadors. Quan es troben en perill emeten una crida d\\'estrès, com ara quan hi ha predadors a prop o quan algú trepitja un tronc on viu la granota.[12]\nQuestion: Quina es la crida de les reinetes gegants?", "output": [ "un \"broc-broc-broc\" lent i greu" ] }, { "id": "task837-295675274ef34b07ba3cc45f2c150715", "input": "Passage: Gran part de l'hàbitat natural de la reineta gegant ha estat destruït. A més, s'han trobat algunes granotes amb infeccions del fong quítrid, que causa la quitridiomicosi.[14] Aquests dos factors, combinats amb el declivi de les poblacions d'amfibis generalitzat a Austràlia, amenacen de reduir les poblacions de la reineta verda.[9] Tanmateix, a causa de la llarga longevitat d'aquesta espècie, qualsevol efecte d'una taxa de reproducció reduïda trigarà més temps a revelar-se que si fos una espècie amb una longevitat menor.\nQuestion: Què li ha passat a gran part de l'hàbitat natural de la reineta gegant?", "output": [ "ha estat destruït" ] }, { "id": "task837-c4013b4cca98405890f82b638c178f25", "input": "Passage: L'aparença del capgròs canvia al llarg del seu desenvolupament. La seva llargada va des de 8,1 mil·límetres (acabats de néixer) fins a 44 mil·límetres. Inicialment tenen taques marrons, que augmenten la pigmentació a verd o marró durant el desenvolupament. Al principi la part inferior és fosca i després s'aclareix, esdevenint finalment blanca en els adults. Els ous són marrons, es troben en una gelatina clara i mesuren 1,1-14 mil·límetres de diàmetre.[5]\nQuestion: Què canvia al llarg del desenvolupament del capgròs?", "output": [ "L'aparença" ] }, { "id": "task837-88a95fdedc7e4456a4feeb28c900c54d", "input": "Passage: L'espècie ha estat introduïda tant als Estats Units com a Nova Zelanda. Als Estats Units, està limitada a dues regions de Florida, on possiblement fou introduïda pel tràfic d'animals. Només se n'han trobat poblacions petites, i no està clar si han causat danys ecològics com a espècie invasora.[10] A Nova Zelanda, en el passat hi hagué una població, però no hi ha hagut observacions des de la dècada del 1950.[11]\nQuestion: On ha estat introduïda l'espècie?", "output": [ "tant als Estats Units com a Nova Zelanda" ] }, { "id": "task837-c2269c28f6c64eb9bec5d5373242eb15", "input": "Passage: El factor i fou explicat pel químic suec Svante August Arrhenius quan desenvolupà entre 1883 i 1887 la teoria de la dissociació electrolítica,[14] segons la qual les molècules dels electròlits es dissocien en major o menor extensió en ions carregats elèctricament, capaços de transportar el corrent elèctric, i existint un equilibri entre les molècules no dissociades i els ions. Per tant, en dissolució hi ha més partícules que les que s'han dissolt, ja que aquestes es rompen, es dissocien, en parts més petites. La pressió osmòtica, com les altres propietats col·ligatives, depèn del nombre total de partícules en dissolució, de manera que en una dissolució d'electròlits tendrem més partícules que les dissoltes, les quals s'han de tenir en compte per a calcular la concentració total. Per exemple podem suposar un electròlit binari com el clorur de calci, CaCl2, el qual assoleix l'equilibri de dissociació en aigua segons la següent equació:\nQuestion: Qui desenvolupà la teoria de la dissociació elecrolítica?", "output": [ "Svante August Arrhenius" ] }, { "id": "task837-a2465287f88a472289c664ae1921f6b1", "input": "Passage: Però el veritable descobriment de l'osmosi en membranes semipermeables fou realitzat pel francès Henri Dutrochet, considerat com un dels grans fisiòlegs del segle xix, l'any 1828.[6] Dutrochet descobrí el fenomen de l'osmosi quan observà que la difusió del dissolvent a través d'una membrana semipermeable ocorria sempre de la dissolució de menor concentració d'un solut, que no pot passar, cap a la dissolució de major concentració; a més, el dissolvent que flueix és capaç de desenvolupar una pressió sobre la membrana a la qual denominà pressió osmòtica. Dutrochet construí el primer dispositiu experimental per a observar la presència de la pressió osmòtica, anomenat osmòmetre.[7]\nQuestion: Qui va descobrir l'osmosi en membranes semipermeables?", "output": [ "Henri Dutrochet" ] }, { "id": "task837-3041ee5b312a4d15a8415d55c30f68dd", "input": "Passage: Hi ha unes cèl·lules especialitzades en detectar canvis de la pressió osmòtica en els líquids corporals (plasma sanguini, fluid intercel·lular,...), són els osmoreceptors. Aquestes cèl·lules es localitzen a l'hipotàlem, a les artèries i en altres llocs. Mitjançant aquestes cèl·lules l'organisme pot regular la concentració de sals en els seus fluids, la osmolalitat.[15] En els humans són osmoreceptors els nuclis supraòptic i paraventricular. Mitjançant hormones antidiürètiques (vasopressina o ADH, pitressina), els osmoreceptors inhibeixen la diüresi per tal de mantenir la pressió osmòtica de la sang corresponent a una osmolalitat mitjana de 285 mosmol/kg. És suficient una variació en només 3 mosmol/kg per activar aquest mecanisme.[16]\nQuestion: Què són els osmoreceptors?", "output": [ "cèl·lules especialitzades en detectar canvis de la pressió osmòtica en els líquids corporals" ] }, { "id": "task837-4415ec19e1cb4447a3b0485f7a5bdf74", "input": "Passage: Una tercera teoria explica l'osmosi a partir del descens de la pressió de vapor, el qual dóna lloc que el dissolvent destil·li a través de la membrana fins que s'igualen ambdues pressions. Si apliquem una pressió igual a la pressió osmòtica de la dissolució s'aturarà la destil·lació, i necessitaríem una pressió major per invertir la direcció.[11][9] El flux de dissolvent a través d'una membrana semipermeable és anàleg al flux de dissolvent en la fase vapor que es produeix si es deixen dintre d'un recipient tancat mostres del dissolvent i d'una dissolució. Com que la pressió de vapor del dissolvent és major, es produeix una transferència neta de dissolvent cap a la dissolució. El flux de dissolvent continua fins que tot el dissolvent ha passat a la dissolució.[12]\nQuestion: A partir de què explica l'osmosi una tercera teoria?", "output": [ "a partir del descens de la pressió de vapor" ] }, { "id": "task837-85968366fbac4ff5ae21eae18c19f06e", "input": "Passage: En l'absència de transport actiu, la membrana cel·lular permet el pas de molècules d'aigua i de tots els soluts permeables fins que s'igualen els seus respectius potencials químics en ambdós costats de la membrana. Això no obstant, existeix un gran nombre d'espècies, tant el fluid que envolta la cèl·lula com en el fluid o citoplasma cel·lular, que no poden travessar la membrana. Si la concentració total d'aquest soluts és més gran en el fluid que envolta la cèl·lula, aquesta perdrà aigua per osmosi i es diu que el fluid circumdant és hipertònic respecte al fluid cel·lular (té major pressió osmòtica). En el cas contrari, quan la concentració total del solut que no pot travessar la membrana és més gran en el fluid de la cèl·lula, aquesta guanyarà aigua del líquid hipotònic circumdant (de menor pressió osmòtica). Quan no es produeix transferència neta d'aigua entre el fluid cel·lular i el que envolta la cèl·lula, es diu que ambdós fluids són isotònics, és a dir, tenen la mateixa pressió osmòtica. La sang i la limfa són aproximadament isotòniques respecte de les cèl·lules d'un organisme.\nQuestion: Què permet la membrana cel·lular en l'absència de transport actiu?", "output": [ "el pas de molècules d'aigua i de tots els soluts permeables" ] }, { "id": "task837-2f3846c4e9ad4b16a8b3409cb03bc2e3", "input": "Passage: Els vegetals utilitzen la pressió osmòtica per fer ascendir l'aigua a través del xilema des de les rels cap a les fulles. Així s'ha comprovat en els aurons quan comença la primavera i s'inicia el moviment de la saba. Les rels tenen una gran concentració de sucres produïts durant l'estiu i emmagatzemats a les rels. En fondre's la neu l'aigua arriba en grans quantitats a les rels i entra dins d'elles, pels pèls absorbents, per efecte de la pressió osmòtica i fa que la saba pugi cap a les fulles. Però a la majoria de vegetals no és possible explicar l'ascensió de la saba per mitjà de la pressió osmòtica fins a les fulles. A les parts més altes dels vegetals, la saba ascendeix a causa del descens de pressió provocat per la transpiració de les fulles. També hi ha situacions, com als mangles, que passa al contrari, ja que les rels estan dins aigua salada, i es produeix una osmosi inversa.[17]\nQuestion: Per què utilitzen els vegetals la pressió osmòtica?", "output": [ "per fer ascendir l'aigua" ] }, { "id": "task837-71c3e37900ce4e999bd234ca0b3b7e99", "input": "Passage: A les monedes en curs dels segles V i IV aC, s'aprecien sota el casc corinti un casquet de cuir amb orelleres i un particular protector de nuques arrissat. Aquest element sembla clau per a l'anàlisi del casc de cuir. L'exemple més complet es troba a un vas atenenc on apareix Hèctor amb un casc corinti sobre un casquet de cuir amb orelleres i un protector de nuques arrissat. Aquest element seria importantíssim a fi de reconstruir la interpretació de l'estàtua, perquè el casquet de cuir és el signe que distingeix els estrategs, el general de l'exèrcit d'una polis grega. El Bronze B ha estat caracteritzat per reconèixer-lo com el comandant d'una armada.\nQuestion: Qui hi apareix en el vas atenenc?", "output": [ "Hèctor" ] }, { "id": "task837-1a1fa952582f43c789e49e4ce5455738", "input": "Passage: L'any següent un equip al comandament de l'investigador Nino Lamboglia va tractar de trobar restes del vaixell que hauria transportat les escultures, però després de diversos intents només es van trobar 28 argolles de plom, probablement pertanyents a les veles d'una nau, així com un fragment d'allò que podria ser l'empunyadura del Bronze A.[5] Una hipòtesi apunta que els tripulants de la suposada nau poguessin haver llançat per la borda tant les dues escultures com restes de l'aparellament, amb motiu d'alguna tempesta, naufragant posteriorment el vaixell a un altre lloc, o assolint per fi la costa. Altres estudis realitzats per Paolo Moreno, professor d'Arqueologia i Història de l'Art grec i romà de la universitat de Roma han aportat unes altres dades. L'aparició d'alguna resta de fusta del que pogués ser una nau romana d'època imperial, i el fet que les dues figures fossin trobades a poca distància (cosa que difícilment hauria ocorregut en cas que haguessin estat llançades voluntàriament) fan que la hipòtesi del llançament per la borda es posi en dubte.\nQuestion: Qui comandava l'equip?", "output": [ "Nino Lamboglia" ] }, { "id": "task837-ca51870b7a744d5a896c20c45461fff8", "input": "Passage: Van ser registrades amb els números 12801 i 12802, i es va començar una pacient tasca de despreniment de les restes de petxines i incrustacions calcàries que s'havien adherit a la superfície de bronze durant els molts segles passats al llit marí. Al mes del seu descobriment, i amb la publicació de les primeres diapositives, la comunitat científica va ser conscient de la importància de la troballa. Es van adonar que amb els limitats mitjans amb què es comptava era impossible realitzar una restauració completa, decidint-se el seu trasllat a Florència. El gener de 1975 les dues estàtues estaven a càrrec de Francesco Nicosia, superintendent dels béns arqueològics de la Toscana, al famós taller de l'Offizio delle pietre duri. Després de cinc anys de restauració en els que es van utilitzar diverses tècniques, a més de la neteja total de les superfícies realitzades amb instruments dissenyats específicament per a les estàtues,[6] es van sotmetre a anàlisis radiològiques, necessàries per a conèixer la seva estructura interna, estat de conservació i el gruix del metall, (que van detectar un problema d'oxidació interna), les estàtues es van exposar primer al Museu Arqueològic de Florència, i després al Palau del Quirinal residència oficial del president de la República Italiana a Roma, sent traslladades posteriorment a la seva ubicació definitiva de Reggio de Calàbria.[7]\nQuestion: Amb quins números van ser registrades les dues estàtues?", "output": [ "12801 i 12802" ] }, { "id": "task837-5dd80f024d204f499316e7faed3db4b3", "input": "Passage: Els Guerrers de Riace són una parella d'estàtues gregues d'estil sever (segle v aC) que s'exposen al Museu nacional de la Magna Grècia de Reggio de Calàbria. Són dos dels pocs exemples d'escultures en bronze que queden de l'Art de l'antiga Grècia juntament amb, per exemple, el Posidó o Déu de Artimisio del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes o l'Auriga de Delfos.[1] Van ser trobades al fons del mar a la rodalia de la localitat de Riace, a la província de Reggio de Calàbria el 1972. S'han convertit en un dels símbols de la ciutat de Reggio de Calàbria. Són coneguts com a Bronze A (el jove) i Bronze B (el vell).\nQuestion: Què són els Guerrers de Riace?", "output": [ "una parella d'estàtues gregues" ] }, { "id": "task837-66125aeb3ec849cc905c2062c7290670", "input": "Passage: Pel que fa a les armes que els dos bronzes subjectaven a les mans, han estat moltes les hipòtesis formulades per anteriors investigadors. Es va dir que podien ser branques de llorer, una espasa o una llança, que es reconeix als senyals de la mà per a la inserció d'una corda que s'utilitza per augmentar la propulsió i la precisió de l'arma. Aquesta hipòtesi, tanmateix, disminueix quan les fonts apunten clarament a l'escassa consideració que hagués tingut el talent del guerrer per les armes de llançament. Seria poc probable que l'escultor volgués mostrar una figura disminuïda en la seva dignitat, com si fos un llançador de javelina, que tenia un paper important a la batalla hoplítica. Pels signes de suport a l'avantbraç es creu que l'arma era una llança hoplica. És evident que el Bronze A tenia una llança entre els dits índex i mig, amb un gest que no li permetia de tocar a l'arma a terra, per no córrer el risc de despuntar-la (i per tant, un altre extrem realista particular per part de l'escultor), en absència de perns de suport establerts als dits per sostenir la llança es pensa equivocadament que subjectava una javelina. El Bronze B, subjectava la llança d'una manera més normal, agafant-la amb palmell de la mà.\nQuestion: Qui tenia un paper important a la batalla hoplítica?", "output": [ "un llançador de javelina" ] }, { "id": "task837-18db831c580849afa56ba521db532e1e", "input": "Passage: Un altre important intent per apropar la història del Japó i la mítica figura del shogun al públic occidental va ser el d'Isaac Titsingh, un comerciant neerlandès representant de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals al Japó entre 1779 i 1784.[105] Titsingh va escriure tres llibres relatius al Japó i en aquest tema sobresurt Illustrations of Japan; consisting of Private Memoirs and Anecdotes of the reigning Dynasty of The Djogouns, or sovereigns of Japan; a description of the feasts and Ceremonies observed throughout the year at their Court; and of the Ceremonies Customary at Marriages and funerals: to which are subjoined, observations on the legal suicide of the Japanese, remarks on their poetry, an explanation of their mode of Reckoning time, particulars respecting the Dosi powder, the preface of a work by Confoutzee on filial piety, & c. & c., resumit com Secret Memoirs of the Shoguns en anglès, el qual aborda breument la història del govern del shogunat Tokugawa, fent èmfasi des de Ietsuna fins a Ienari. Titsigh va morir el 1812 i la seva obra va ser publicada postmortem per dos dels seus amics. L'obra de Titsingh va ajudar a entendre millor el rol del shōgun en la política del país, ja que sovint el shogun era nomenat a Europa com «l'Emperador» mentre que l'Emperador se li considerava una mena de «papa japonès».[106]\nQuestion: Què va voler fer Isaac Titsingh amb el seus llibres?", "output": [ "apropar la història del Japó i la mítica figura del shogun al públic occidental" ] }, { "id": "task837-7047473adfc5411d88609f0d79c4ddbc", "input": "Passage: Al llarg de la història del Japó van existir tres shogunats. El primer l'establí el 1192 Minamoto no Yoritomo, conegut com a shogunat Kamakura. Aquest govern només va ser controlat per tres membres del clan Minamoto, ja que el poder el va usurpar el clan Hōjō, que sota el títol de regents nomenaven shoguns titelles, nens i joves que rebutjaven en complir els vint anys. El segon shogunat és conegut com a Ashikaga i va ser fundat el 1338 per Ashikaga Takauji. Durant aquest shogunat, quinze membres del clan Ashikaga van mantenir el lloc fins que un prominent militar del període Azuchi-Momoyama anomenat Oda Nobunaga va derrocar el shogun el 1573.[9] L'últim va ser el shogunat Tokugawa, instituït oficialment per Ieyasu Tokugawa el 1603[10] i que va culminar el 1868 després de la renúncia al càrrec de Tokugawa Yoshinobu,[11] quan l'emperador Meiji va reprendre el seu paper protagonista en la política del país i la figura del shogun va ser abolida.\nQuestion: Com es coneix el shogunat de Minamoto no Yoritomo?", "output": [ "Kamakura" ] }, { "id": "task837-bf45ea86832646b1a7338c092ed55987", "input": "Passage: Durant les dècades de 1850 i 1860 el shogunat es va veure severament pressionat tant a l\\'exterior per les potències estrangeres com a l\\'interior. Va ser llavors quan diversos grups enfadats amb el shogunat per les concessions fetes als diversos països europeus van trobar en la figura de l\\'emperador un aliat mitjançant el qual podien expulsar el shogunat Tokugawa del poder. El lema d\\'aquest moviment va ser Sonne Joi (尊王攘夷, lit. «Reverenciar l\\'Emperador, Expulsar els Bàrbars\") i finalment va tenir èxit el 1868, quan el poder imperial va ser restablert després de segles d\\'estar a l\\'ombra de la vida política del país.[88]\nQuestion: Com estava el shogunat en les dècades de 1850 i 1860?", "output": [ "severament pressionat" ] }, { "id": "task837-e23a3150caf847e2bcb7f7688f3a36e6", "input": "Passage: Durant el període Nara (710-794), per ordre de la cort imperial, establerta en el que avui és Nara, es va centrar l\\'atenció en els emishi (虾夷 lit. \"bàrbars\"), habitants del nord del Japó amb qui havien tingut nombrosos altercats, per subjugar-los. El 774 va esclatar una important revolta, coneguda com a «guerra dels trenta-vuit anys», en què els emishi van utilitzar un sistema de guerra de guerrilles en contra de les tropes imperials. Diversos shogun o generals de les tropes van ser designats per combatre les tribus del nord, sense gaire èxit, i probablement el primer shogun de la història va ser Tajihi no Agatamori,[48] nomenat l\\'any 720,[23] seguit per Ōtomo Yakamochi, l\\'any 784,[25] Ki no Kosami, l\\'any 789,[27] i Ōtomo no Otomaro, el 794.[29] No va ser fins a l\\'any 796, gràcies a Sakanoue no Tamuramaro, que finalment els van aconseguir vèncer.[49]\nQuestion: Quan va ser el període Nara?", "output": [ "710-794" ] }, { "id": "task837-92c79cfadd0445d5ad8030f8c93664b8", "input": "Passage: A principis del segle xiv el clan Hōjō es va enfrontar a un intent de restauració imperial, ara sota la figura de l'emperador Go-Daigo. Quan els Hōjō es van assabentar, van enviar un exèrcit des de Kamakura, però l'emperador va fugir abans que arribessin, emportant-se les insígnies imperials amb ell.[57] L'emperador Go-Daigo va buscar refugi en Kasagi entre monjos guerrers que li van donar la benvinguda i es van preparar per a un possible atac.[57]\nQuestion: A què es va enfrontar el clan Hōjō a principis del segle xiv?", "output": [ "a un intent de restauració imperial" ] }, { "id": "task837-af3a1139e8114b5db48b9d1a94efec46", "input": "Passage: Il turco va arribar gairebé un any més tard d'acabar Aureliano in Palmira. Comparat amb la fecunditat que havia mostrat fins aleshores, aquell fou un any sorprenentment marge per a Rossini. Cap de les dues òperes va ser ben rebuda. En ambdós casos, el llibretista fou Felice Romani, que s'havia establert a Milà i era, de fet, el llibretista titular de La Scala.[7]\nQuestion: Quan va arribar Il turco?", "output": [ "gairebé un any més tard d'acabar Aureliano in Palmira" ] }, { "id": "task837-862fff259c3a4d17a8e80210ff35bd2d", "input": "Passage: El 1788 el compositor alemany Franz Seydelmann, des del 1772 empleat a la cort de Dresden, va compondre una òpera sobre un llibret en italià de Caterino Mazzolà, Il turco in Italia, que volia continuar l'èxit obtingut en la seva anterior òpera, una exploració sobre l'exotisme amb el mateix llibretista Il mostro ossia Da gratitudine amore. Mazzolà, qui havia conegut tant a Casanova com a Lorenzo Da Ponte a Venècia, va ser nomenat poeta de la cort de Dresden el 1780, on va ser acompanyat per un temps per Da Ponte. Va col·laborar amb Salieri a Viena i el 1791 hi va treballar breument, potser al costat de Mozart, a qui potser va influir perquè elegís el llibret de La flauta màgica, basada en el llibret maçònic de Mazzolà Osiride. Va ser, en tot cas, Mazzolà el qui va adaptar el llibret de Metastasio de La clemenza di Tito de Mozart, una obra posada en escena a Praga al setembre de 1791. Constanze Mozart va veure la versió de Seydelmann d'Il turco in Italia a Viena el 1789, mentre el seu marit estava absent en un viatge a Potsdam. El llibret va ser utilitzat, també, el 1794 per l'alumne de Mozart Franz Xaver Süssmayr.\nQuestion: Què era Franz Seydelmann?", "output": [ "compositor" ] }, { "id": "task837-4a56f41d059c4226ae5598f52846d5f4", "input": "Passage: En una platja pròxima a Nàpols un grup de gitanos canta amb alegria, en contrast amb la bella gitana Zaida, que mostra la seva tristesa per l'enyorament del seu estimat, que està en terres llunyanes; mentrestant, el seu amic Albazar intenta consolar-la. Apareix un poeta italià, Prosdocimo, que està buscant un tema per a una comèdia i el cant dels zíngars li suggereix una bona idea per començar. Arriba Geronio, marit ric i complaent de la frívola Fiorilla, que busca una gitana que li digui la bonaventura. Zaida s'ofereix a predir el seu futur i fa al·lusions burlesques als signes del zodíac que porten banyes fins a aconseguir irritar el marit, que fuig davant les burles de tots. Zaida explica la raó de la seva presència a Itàlia: havia estat l'esclava preferida del príncep turc Selim Damelec a la seva cort d'Erzurum, va ser falsament acusada d'infidelitat i en va haver de fugir, però encara l'estima. El poeta li diu que arriba a Nàpols un príncep turc que vol conèixer els costums d'Europa i li recomana que vagi a la festa que es fa en honor d'aquest.\nQuestion: Qui canta amb alegria en una platja pròxima a Nàpols?", "output": [ "un grup de gitanos" ] }, { "id": "task837-203cd38b67774702b1e3e3e9f009b422", "input": "Passage: La infidelitat conjugal de la trama va ser considerada immoral; així, quan l\\'òpera es va reestrenar a Roma l\\'any 1815, s\\'hi van fer alguns retocs per tal d\\'apaivagar els censors. Fins i tot, el llibret de Roma de 1819 anomena l\\'òpera La capricciosa corretta. Pocs d\\'aquests canvis van ser aplicats en la partitura, de manera que el públic llegia les versions \"morals\" als llibrets mentre escoltava una altra cosa a l\\'escenari. L\\'òpera es va revisar per ser representada el 1820 a Nàpols i a París. En el cas de Nàpols, els recitatius van ser substituïts per diàlegs parlats en prosa; s\\'hi van afegir més gitanos; Don Geronio, en comptes de marit de Fiorilla, esdevé el seu tutor, i la seva part és en dialecte napolità –fet habitual a Nàpols per als rols de baix de les comèdies de Rossini–.[4]\nQuestion: Com va ser considerada la infidelitat conjugal de la trama?", "output": [ "immoral" ] }, { "id": "task837-54d167ab7fa64aeb8514b23dbd68843a", "input": "Passage: Si tenim en compte que Il turco només va obtenir un èxit relatiu al principi, sorprèn la gran varietat de versions i substitucions que se'n varen fer. Una versió reduïda a un acte va ser produïda el 1826 a París, i també el 1830 a Bolonya, si bé no es disposa de documentació d'aquestes. Amb el pas del temps, Il turco es va anar corrompent amb afegits i abstraccions d'altres òperes. L'enregistrament de Gianandrea Gavazzeni amb Maria Callas fet als anys cinquanta constituïa més o menys un retorn a la versió autògrafa; l'edició crítica és la utilitzada actualment als teatres d'òpera d'arreu del món.[4]\nQuestion: Com va ser l'èxit que va obtenir Il turco al principi?", "output": [ "relatiu" ] }, { "id": "task837-8062ab3be374440c835c9e1a2377e216", "input": "Passage: Nota: La Viquipèdia és una enciclopèdia de contingut lliure. Col·laborant-hi esteu contribuint amb una font d'informació gratuïta i de lliure accés. Automàticament autoritzeu que totes les contribucions quedin cobertes per la GNU Free Documentation License; això ho podeu fer si posseïu els drets del material (per exemple si els creeu), si el material té una llicència GFDL o compatible, o si pertany al domini públic. Més informació a Viquipèdia:Copyrights. No introduïu mai material amb drets d'autor sense permís del propietari dels drets.\nQuestion: Què no hi pot introduir?", "output": [ "material amb drets d'autor sense permís del propietari dels drets" ] }, { "id": "task837-19133586542740ccb805c096a188f485", "input": "Passage: Quan es creen pàgines també és convenient revisar el text abans de desar-lo. Potser trobeu més còmode copiar la pàgina original, treballar-hi a part i aleshores enganxar la còpia editada. Crear pàgines que tractaran temes nous és una bona manera d'ajudar a incrementar l'amplitud (i profunditat) de la Viquipèdia. Per altra banda, si desitgeu enganxar-hi text vostre ja redactat a una pàgina wiki, potser us interessarà convertir el vostre text en format MS Word o HTML al marcatge wiki.\nQuestion: Què hem de fer abans de desar la pàgina creada?", "output": [ "revisar el text" ] }, { "id": "task837-553a18f324fc4e47a87b0fbafbaa1ff0", "input": "Passage: Per començar una pàgina nova, podeu fer-ho des d'un enllaç al títol d'una pàgina nova. Mentre llegiu articles a la Viquipèdia, veureu enllaços on es pot fer clic que us porten a pàgines que encara no s'han escrit (com aquest: títol d'article de mostra nota: aquest enllaç no funciona de veritat.) Els enllaços a pàgines que encara s'han d'escriure són de color vermell (si heu entrat amb el vostre nom d'usuari podeu canviar-ho per un petit signe d'interrogació a preferències.) Feu clic a l'enllaç i anireu a parar a la pàgina d'edició on apareix el text següent:\nQuestion: On trobem l'enllaç?", "output": [ "al títol d'una pàgina nova" ] }, { "id": "task837-596901a720d6491aaf462c410c3839f6", "input": "Passage: Ajuda:Com iniciar una pàgina és un compendi de recomanacions i ajudes per a iniciar pàgines a la Viquipèdia en català. Si heu arribat aquí és possible que vulgueu iniciar una nova pàgina, així que heu de saber que qualsevol persona amb connexió a Internet pot iniciar una pàgina nova a la Viquipèdia! La majoria de continguts de la Viquipèdia són articles, que és el tipus de pàgines que acostumen a crear la majoria d'usuaris. Tanmateix hi ha altres pàgines (vegeu Viquipèdia:Espai de noms per a més informació). En general la majoria d'ajuda està redactada per a facilitar la creació. \nQuestion: Què, potser, volem fer si hem arribat aquí?", "output": [ "iniciar una nova pàgina" ] }, { "id": "task837-76bbcd4af30240a7be89741c83d1618d", "input": "Passage: La majoria d'antics egipcis eren pagesos lligats a la terra. Les seves residències estaven restringides als membres familiars immediats, i es construïen amb maons de tova dissenyats per a romandre freds a hora alta. Cada casa tenia una cuina amb un celobert, que contenia un molinet de pedra per a moldre farina i un forn petit per a coure pa.[117] Els murs es pintaven de blanc i es podien cobrir amb tapissos de lli tenyit. El terra es cobria d'estores de canya, mentre tamborets amples, llits aixecats del terra i taules individuals comprenien el mobiliari.[118]\nQuestion: Què eren els antic egipcis?", "output": [ "pagesos" ] }, { "id": "task837-14bc9c9da4d94fc598d36ec20c7cdec1", "input": "Passage: Els antics egipcis feien servir rucs i bous com a bèsties de càrrega, i eren els responsables de llaurar els camps i trepitjar llavors al sòl. La matança d'un bou gras també era una part central d'un ritual d'oferiment.[88] Els cavalls van ser introduïts pels hicses en el segon període intermedi, i el camell, encara que era conegut des de l'Imperi antic, no es va fer servir com a bèstia de càrrega fins al Baix imperi.[88] Els gossos, gats i micos eren animals de companyia comuns, mentre que els animals de companyia més exòtics importats des del cor de l'Àfrica, com els lleons, es reservaven per a la reialesa. Heròdot va observar que els egipcis eren els únics a tenir animals amb ells a les seves cases.[87] Durant els períodes predinàstic i Baix imperi, el culte als déus en la seva forma animal era extremadament popular, com la dea gata Bastet i el déu ibis Thoth, i aquests animals es criaven en gran nombre en granges amb propòsit del ritual de sacrifici.[90]\nQuestion: Quins animals feien servir com a bèsties de càrrega?", "output": [ "rucs i bous" ] }, { "id": "task837-ffa46471ab4941008ff327a9a7a27af0", "input": "Passage: Els egipcis creien que una relació equilibrada entre la gent i els animals era un element essencial en l'ordre còsmic; així, humans, animals i plantes es creia que eren membres d'un sol tot.[87] Els animals, tant domesticats com salvatges, eren doncs una font crítica d'espiritualitat, companyonia i sosteniment per als antics egipcis. Els bous eren el bestiar més important; l'administració aplicava taxes al bestiar en els censos regulars, i la mida d'un ramat reflectia el prestigi i la importància de l'estat o temple que el tenia. A més a més dels bous, els antics egipcis guardaven xais, cabres i porcs. Aviram com ànecs, oques i coloms es capturava en xarxes i es criava en granges, on se'ls obligava a menjar pasta per engreixar-los.[88] El Nil proveïa una font abundant de peix. Les abelles també es van domesticar des de, com a mínim, l'Imperi antic, i proveïen tant mel com cera.[89]\nQuestion: Què creien que havien de mantenir la gent i els animals per l'ordre còsmic?", "output": [ "relació equilibrada" ] }, { "id": "task837-a77035945ae546dba9c09eb9a0b42218", "input": "Passage: Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.[8]\nQuestion: Què imitaven altres pobles?", "output": [ "L'art i l'arquitectura" ] }, { "id": "task837-e1226e112fcf4d19b9a752ee84835a5b", "input": "Passage: Els antics egipcis atorgaven un gran valor a la higiene i l'aparença. La majoria es banyava al Nil i feia servir un sabó pastós fabricat de greix animal i guix. Els homes s'afaitaven la totalitat del cos per a la netedat, i perfums aromàtics i ungüents cobrien les males olors i suavitzaven la pell.[119] Els vestits es feien de llençols de lli simples que es blanquejaven, i tant homes com dones de les classes altes portaven perruques, joies, i cosmètics. Els nens anaven sense roba fins a la maduresa, cap als 12 anys, i en aquesta edat els mascles se circumcidaven i es rapaven el cap. Les mares eren responsables de cuidar els nens, mentre el pare proveïa els ingressos de la família.[120]\nQuestion: A què donaven valor?", "output": [ "a la higiene i l'aparença" ] }, { "id": "task837-8482bcceb9994762821d18edfdfac130", "input": "Passage: La societat egípcia estava altament estratificada, i l\\'estatus social s\\'exhibia expressament. Els pagesos constituïen la major part de la població, però la producció agrícola era apropiada directament per l\\'estat, el temple, o la família noble que posseïa la terra.[75] En les temporades que, a causa de les riuades i crescudes del Nil, els treballs agrícoles eren impracticables, els pagesos estaven subjectes a un sistema de corvees pel qual havien de donar una taxa de treball a les mines o a les pedreres, especialment en projectes d\\'irrigació i en la construcció de sumptuoses tombes i temples (vegeu article principal: arquitectura de l\\'antic Egipte).[76] Pel que fa als caçadors i als pescadors, estaven obligats a lliurar captures d\\'animals del riu, dels canals i del desert. Els artistes i artesans eren d\\'un estatus més alt que els pagesos, però també estaven sota control estatal, treballant a les botigues lligades als temples i pagades directament del tresor de l\\'estat. Els escribes i oficials formaven les classes altes de l\\'antic Egipte, els anomenats la \"classe de les faldilles blanques\" en referència als vestits de lli blanquejats que servien com a marca del seu rang.[77] La classe alta lluïa eminentment el seu estatus social en l\\'art i la literatura. Per sota de la noblesa, hi havia els sacerdots, metges, i enginyers educats especialment en els seus respectius camps. L\\'esclavisme ja es coneixia a l\\'antic Egipte, però l\\'extensió i prevalença d\\'aquesta pràctica són poc clares.[78]\nQuestion: A què estaven obligats caçadors i pescadors?", "output": [ "a lliurar captures" ] }, { "id": "task837-1ae23cc6743d48b69ad8af0f03731687", "input": "Passage: A l'Àfrica tropical, al centre del continent, es va desenvolupar aviat la tècnica de la cera perduda per a les petites escultures de bronze, com atesten les troballes de Benín. Quan un rei moria, el seu successor manava fer un cap en bronze. N'hi ha prop de cent seixanta, i els més antics provenen segurament del segle xii.[12] L'oba monopolitzava els materials més difícils d'obtenir, com ara l'or, els ullals d'elefant o el bronze. Aquests reis van fer possibles els esplèndids bronzes de Benín; d'aquesta manera les corts reials van contribuir de manera definitiva a l'art negre.[13] L'any 1939, es van descobrir caps molt similars als de Benín a la ciutat santa dels iorubes, Ife, i es van datar dels segles XIV i XV. Això va confirmar la tradició de Benín, que havien estat artistes d'Ife els qui els havien ensenyat les tècniques del bronze.[14] La sorpresa va sorgir quan aquestes es van datar de forma inequívoca en aquells segles: això volia dir que eren anteriors a la primera escultura europea feta seguint la tècnica de la cera perduda, realitzada per Benvenuto Cellini en el seu Perseu de mitjan segle XVI. Naturalment, se sap que a l'antic Egipte es van fer escultures amb aquesta mateixa tècnica, i es transmeteren a la civilització greconubiana.[15]\nQuestion: Per a què s'usava la tècnica de la cera perduda?", "output": [ "per a les petites escultures de bronze" ] }, { "id": "task837-318328c8e7c84ef9a8fae06b6204c6cc", "input": "Passage: Com a requisit previ de la successió reial, tots els nous oba havien d'instal·lar un altar en honor del seu predecessor. En la creença de Benín, el cap de cada persona és el receptacle del guiatge sobrenatural per al comportament racional. El cap de l'oba és especialment sagrat, ja que la supervivència, la seguretat i la prosperitat de tots els ciutadans edo i les seves famílies depèn de la seva saviesa. En les festivitats anuals per a l'enfortiment del poder místic de l'oba, el rei fa ofrenes rituals en aquests santuaris, que són essencials per a la continuació del regne. La variació estilística d'aquests caps d'altar de bronze és un element tan elemental i evident de l'art de Benín que constitueix la directriu científica principal per a establir-ne una cronologia.[26]\nQuestion: Què havien d'instal·lar els nous oba?", "output": [ "un altar en honor del seu predecessor" ] }, { "id": "task837-f3027dda4645498b9098414c29de3cbc", "input": "Passage: Els caps de bronze es reservaven per als altars ancestrals. També s'empraven com a base per a ullals d'elefant gravats, que es col·locaven en l'obertura del cap. Tot i mostrar un naturalisme estilitzat, els caps commemoratius del rei, o la reina mare, no són retrats individuals. Més aviat, en són representacions arquetípiques i el seu disseny va anar canviant amb el transcurs dels segles, igual que ocorre amb les insígnies dels reis retratats. Els ullals d'elefants amb talles figuratives, probablement començats a emprar com a element decoratiu al segle xviii, mostren escenes concretes que caracteritzen el regnat d'un rei difunt.[26]\nQuestion: Per on es reservaven els caps de bronze?", "output": [ "per als altars ancestrals" ] }, { "id": "task837-c6d92915d2f945b3844cb17483c039f4", "input": "Passage: L'estat nigerià, independent des de 1960, ha sol·licitat diverses vegades la devolució dels artefactes d'aquesta col·lecció.[21] El debat sobre la ubicació dels bronzes en relació amb el seu lloc d'origen ha estat un tema envoltat de controvèrsia. S'ha considerat sovint com la icona de la repatriació total del continent africà. El conjunt dels artefactes de l'Imperi de Benín, en el debat internacional sobre la restitució, ha esdevingut un cas força important, equiparable amb altres casos com el de les escultures del Partenó.[22][23]\nQuestion: Des de quan és independent l'estat nigerià?", "output": [ "des de 1960" ] }, { "id": "task837-6f8c44cf25ad4671ae3d791193161c9c", "input": "Passage: L'escultura de Benín és més naturalista que la majoria dels tòtems d'Àfrica. Les superfícies de bronze estan dissenyades per a cercar contrastos amb la ferida de la llum sobre el metall, perceptibles en les polseres de coure, armadures de bronze, i les decoracions del fons, que fan destacar els torsos de les figures rabassudes.[24] Els trets dels caps s'accentuen apartant-se de les proporcions naturals i l'artista les fa molt més grans, exagerant el modelatge dels ulls, nas i llavis, que els dibuixa amb gran cura.[25] El més notable de les peces és l'alt nivell de destresa que assoliren els ferrers de Benín en el complex procés de fosa de la cera perduda. Els descendents d'aquests grans artesans de Benín encara veneren Igue-igha, que va introduir l'art de la fosa a la seva terra, possiblement après dels àrabs a finals del segle XIII.[24]\nQuestion: Com és l'escultura de Benín comparada amb altres tòtems africans?", "output": [ "més naturalista" ] }, { "id": "task837-7b04c50fe8b34fdda74ca4c3ce3e0f10", "input": "Passage: L'estat grec va signar amb Alemanya, el 1874 un acord per a l'exploració arqueològica a Olímpia. Les excavacions realitzades per un equip alemany van començar el 1875 sota la direcció d'Ernst Curtius. El 8 de maig de 1877 va ser trobada, a les ruïnes del mateix temple d’Heraeum on ho va veure Pausànies.[1] Es tractava d'una escultura corpòria nua (cap, tronc, cuixes i braç esquerre) que representa un jove recolzat en un tronc d'arbre cobert amb un mantell. Es trobava protegit per una gruixuda capa d'argila, tot era en un estat de conservació excepcional.\nQuestion: Amb qui va signar l'estat grec un acord per a l'exploració arqueològica a Olímpia?", "output": [ "Alemanya" ] }, { "id": "task837-58d76ac9d7b64bd6b535d3826acb0f6b", "input": "Passage: Segons relats de la mitologia grega, Dionís és fill del déu Zeus i Sèmele, una mortal, filla de Cadme, rei de Tebes. Sèmele demanà a Zeus que li mostrés tot el poder que posseïa, i Zeus, rei dels déus, mostrà amb una gran força tot el seu potencial. En veure el gran poder de Zeus, Sèmele morí de la por que sentí; aleshores el déu, que sabia que Sèmele està embarassada, li agafà el nadó que portava a la panxa i se'l cosí a la cuixa. Al cap de sis mesos, diu el mite, va néixer Dionís. Acabat de néixer, va ser confiat a Hermes per a la seva cura. És probable que aquesta estàtua fos realitzada com una al·legoria de la pau entre els habitants d'Elis, que tenien Hermes com a patró, i Arcàdia, que tenien per patró Dionís.[2]\nQuestion: De qui és fill Dionís segons la mitologia grega?", "output": [ "del déu Zeus i Sèmele" ] }, { "id": "task837-693093931d9d4b5d9f6598abc0f69dc5", "input": "Passage: El grup està tallat en un bloc de la millor qualitat de marbre de Paros. Hermes mesura entre 210 i 212 centímetres, i l'obra completa amb la base fa uns 370 centímetres. El peu dret d'Hermes està unit a un tros de sòcol, que té forats que no encaixen a la corona de la base, la qual cosa reflecteix els canvis realitzats a l'estàtua. Altres parts del grup estan igualment separades. Tanmateix, el tronc de l'arbre s'adossa al maluc d'Hermes per a la col·locació d'un pont.\nQuestion: En què està tallat el grup?", "output": [ "en un bloc de la millor qualitat de marbre de Paros" ] }, { "id": "task837-e04da9787a6d4ee583453317834f249b", "input": "Passage: A l'escultura s'han fet esforços per a una restauració de màxima qualitat i respectant l'obra original. Així, a la versió que es conserva al museu d'Olímpia, Hermes no té els atributs clàssics de portar un petasos,[15] al cap, o bé anar calçat amb sandàlies alades. L'ornament d'una corona d'heura sembla el més probable.[16] Amb la mà esquerra, subjectava un altre atribut: probablement un caduceu. En general, el braç dret en alt d'Hermes que li falta, ha suggerit diverses interpretacions. Sembla que el grup és la representació de l'episodi mitològic d'Hermes quan porta Dionís acabat de néixer a les nimfes de la muntanya Nisa.[17] Al llarg del camí, Hermes, per distreure al petit Dionís, agita un objecte amb la seva mà dreta. Per tant, se suposa que Hermes portava a la mà un instrument musical, o també podria ser que subjectés un carràs de raïm.[18]\nQuestion: Què subjectava a la mà esquerra Hermes?", "output": [ "un altre atribut: probablement un caduceu" ] }, { "id": "task837-7aca0aef8f3a49708cefe9012ddd7334", "input": "Passage: L'any 1975 es va obrir l'anomenada línia III-B, o línia 3-B, que connectava l'estació de Paral·lel i Zona Universitària. El canvi de nomenclatura fou perquè s'utilitzava en aquest tram un tercer carril per alimentar els trens d'electricitat en comptes de la catenària rígida que hi havia a la resta de la línia o que hi ha actualment. A Paral·lel els viatgers havien de transbordar entre la línia III i la IIIB; els trens de la IIIB se situaven a les andanes que actualment utilitza la línia 2.[42]\nQuestion: Quin any es va obrir la línia 3–B?", "output": [ "1975" ] }, { "id": "task837-d28e14b798c54b558529ea53e477a505", "input": "Passage: Per una banda es planteja el perllongament en una estació des de Trinitat Nova a l'estació de Trinitat Vella, tant en el Pla Director d'Infraestructures de l'Autoritat del Transport Metropolità del 2001-2010 com el del 2009-2018. Per l'altra banda, el PDI 2001-2010 recull l'actuació AX17 que plantejava la construcció de l'anomenada línia 12, en la revisió del PDI es va substituir aquesta per l'AX17a (perllongament de la L3) i l'AX17b (perllongament de L6).[51] Al PDI 2009-2018 es recull la mateixa actuació afegida posteriorment que és l'ampliació en nou estacions des de Zona Universitària fins a l'estació de rodalia al municipi de Sant Feliu de Llobregat. Les estacions són les següents:[51][52]\nQuestion: Com es plantejà el perllongament?", "output": [ "en una estació" ] }, { "id": "task837-e43083de2230431b9c0abdfd97eb2dda", "input": "Passage: L'actual línia 3 és fruit de diferents projectes ferroviaris que anaren variant al llarg dels anys. Inicialment va néixer com una línia de la mà de la companyia Gran Metropolità de Barcelona (GMB), a la qual se li afegí un ramal (línia II) des de Passeig de Gràcia, formant una Y invertida, aprofitant els túnels que el 1908 l'Ajuntament de Barcelona va construir a Via Laietana durant el Pla de Reforma de la Ciutat.[11] Posteriorment el Pla de Metros de 1966 va segregar el ramal de Via Laietana per fer dues línies circulars. A partir del 1971 es modificà el projecte, mantenint la segregació que es faria efectiva el 1972, plantejant ja la línia que ha arribat fins avui dia.\nQuestion: De què és fruit l'actual línia 3?", "output": [ "de diferents projectes ferroviaris" ] }, { "id": "task837-848f88241ea64d4a98173bf474349f41", "input": "Passage: El 20 de gener de 1975 es va obrir primer el tram de 3.600 metres de longitud entre Sants-Estació (llavors Roma Renfe) i Zona Universitària. Era de set estacions i les altres estacions intermèdies eren Palau Reial (Palacio), Maria Cristina, Les Corts i Plaça del Centre.[43][44] El 15 de juliol s'obrí el segon tram de quatre estacions Tarragona, Espanya, Poble Sec (llavors Parlamento) i Paral·lel (llavors Pueblo Seco). La de Paral·lel només es va posar en marxa les noves andanes, ja que ja existia des del 1970 com a terminal de la línia III.[45]\nQuestion: Quan es va obrir el primer tram?", "output": [ "El 20 de gener de 1975" ] }, { "id": "task837-c749851e198041d6b031f7b23bd45262", "input": "Passage: El 17 de juny de 1970 es va perllongar amb una estació des de Drassanes a Pueblo Seco, estació que actualment es denomina Paral·lel. El perllongament de 700 metres arribava a la part baixa del barri de Poble Sec a l'avinguda del Paral·lel, ja estava programada el futur enllaç amb la línia 2 que no s'inauguraria fins al 1995. Pel moment ja tenia enllaç amb el Funicular de Montjuïc i el Telefèric (enllaç amb el funicular) s'estava enllestint.[40][41]\nQuestion: Amb quantes estacions es va perllongar el 17 de juny de 1970?", "output": [ "amb una" ] }, { "id": "task837-caf9558bf4704f8587e1c78809bc121d", "input": "Passage: Actualment el sector terciari representa, segons estimacions, el 80% del PIB andorrà,[98] sent el turisme el sosteniment principal de l'economia andorrana. Nou milions de persones la visiten anualment, atretes per la seva condició de paradís fiscal, les seves estacions d'esquí i el diferencial de preus al comerç respecte dels països veïns, encara que aquest últim s'ha erosionat recentment mentre les economies francesa i espanyola s'han obert, proporcionant una disponibilitat més àmplia de béns i tarifes més baixes. L'any 2005, el país va rebre 11.049.490 visitants, dels quals el 57,2% eren espanyols, el 39,8% francesos i només un 3,0% venien d'altres estats.[100][101]\nQuestion: Quin percentatge representa a Andorra el sector terciari actualment?", "output": [ "segons estimacions, el 80% del PIB andorrà" ] }, { "id": "task837-25c70de470ad47f99dd93ef732d613be", "input": "Passage: L\\'únic període històric durant el qual Andorra no va dependre de cap altre estat, llevat d\\'un període d\\'annexió directa a França per Napoleó Bonaparte entre 1812 i 1814, van ser uns dies el 1934, en els quals el \"Baró d\\'Orange\", un ciutadà rus anomenat Borís Skossyreff, es va autoproclamar i es va coronar rei d\\'Andorra i, en amb prou feines nou dies, va proclamar una constitució, un butlletí oficial i diversos decrets, a més de declarar-li la guerra al Copríncep episcopal, el Bisbe d\\'Urgell. Davant del regnat de Boris I, el 8 de juliol França va comunicar oficialment que no intervindria a Andorra. El Bisbe d\\'Urgell no va tardar a actuar per la força el dia 21 d\\'aquell mateix mes, demanant ajuda a quatre guàrdies civils i un sergent espanyols amb base a la caserna de la Seu d\\'Urgell, que van acompanyar al presumpte monarca fins a la frontera hispano-andorrana. Els habitants del Principat no van fer res per impedir-ho, veient-lo marxar cap a la Seu d\\'Urgell detingut i emmanillat. L\\'endemà al matí va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició del jutge Bellón. Finalment, el dia 23 de juliol del 1934, va arribar a Madrid, sempre detingut.[36]\nQuestion: Qui era el \"Baró d\\'Orange\"?", "output": [ "un ciutadà rus anomenat Borís Skossyreff" ] }, { "id": "task837-374b4ac878d943f397dbbf7654b26e5c", "input": "Passage: Pel que fa a la llengua habitual, el català és la més utilitzada amb el 58,3%, seguida del castellà amb el 37,3%. Tot i això l'ús de la llengua no té correlació amb les creences, ja que el 69% de la població pensa que el castellà és la llengua més parlada a Andorra, i el 80% creu que el català és necessari per integrar-se a Andorra.[146] Quant a l'alfabetització, el 100% dels ciutadans saben llegir i escriure.[143]\nQuestion: Quin percentatge de la població pensa que el castellà és la llengua més parlada a Andorra?", "output": [ "69%" ] }, { "id": "task837-9948278477eb464ca561a6d499a73a32", "input": "Passage: El Principat està representat internacionalment en diverses organitzacions, a més de posseir un cos diplomàtic en països de l'exterior. El 28 de juliol de 1993, Andorra va ser admesa a l'Organització de les Nacions Unides (184è estat membre), i esdevingué el tercer país més petit que en forma part després de San Marino i Liechtenstein.[47][48] El 1994 es va unir al Consell d'Europa.[49]\nQuestion: On està representat internacionalment el Principat d'Andorra?", "output": [ "en diverses organitzacions" ] }, { "id": "task837-051eee118f864c69a8196463f894d0e5", "input": "Passage: Ja en plena edat mitjana les valls d'Andorra pertanyien al comtat d'Urgell, en ser cedides per Carles II el Calb a Sunifred I, l'any 843.[31] Amb l'expansió d'aquest comtat cap al sud, on hi havia terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses van deixar de tenir interès per al comte i, l'any 1133, Ermengol VI cedeix tots els béns i drets adquirits sobre les valls d'Andorra al bisbe d'Urgell.[25] En el 1095, el bisbat a canvi de protecció militar, va cedir els seus drets polítics, militars i judicials a la família Caboet, encara que va conservar la sobirania sobre Andorra, transformant el domini territorial en una senyoria episcopal.[32] El 1185, Arnaua de Caboet va contreure matrimoni amb Arnau I de Castellbò. Posteriorment el matrimoni d'Ermessenda de Castellbò amb Roger Bernat II de Foix, el 1208, va suposar el domini d'Andorra per part del comtat de Foix, que anirà augmentant el seu poder a Bearn, Regne de Navarra i, segles més tard, el Regne de França.[27][28][33]\nQuestion: A quin comptat pertanyien les valls d'Andorra en plena edat mitjana?", "output": [ "al comtat d'Urgell" ] }, { "id": "task837-cc145a0d14134fa1955de3937f0be329", "input": "Passage: El Futbol Club Andorra, degà del futbol andorrà, juga a la Segona Divisió B espanyola de futbol masculina en estar inscrit a la Reial Federació Espanyola de Futbol. El club tenia una secció de futbol sala de l'any 1986 al 2013, l'equip de la qual era el Butagaz Andorra, que militava en la Divisió de Plata espanyola.[228] L'equip es va disoldre al juliol de 2013 degut a la mala situació financiera i a la manda de suport privat.[229]\nQuestion: En quina divisió juga el Futbol Club Andorra?", "output": [ "Segona Divisió B espanyola de futbol masculina " ] }, { "id": "task837-942563107db4448fbc75884d9b30900f", "input": "Passage: Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, Mallorca, 25 de desembre de 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp.[1] A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment.[2] En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes.[3] Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.\nQuestion: Per què mostrava interès?", "output": [ "pel subconscient i pel seu país" ] }, { "id": "task837-57d5cf375ce44444be12a4c93435cbea", "input": "Passage: Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola Miró era a París preparant una exposició que tenia programada pel novembre de 1936, i va establir-s'hi de nou,[66] aconseguint que també hi anessin la seva esposa i la seva filla. Amb el drama de fons que significava la guerra espanyola, va sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat, que l'artista bolcà en l'obra Natura morta del sabatot, considerada com una peça clau d'aquest període pictòric tan realista.[67][68] Una altra peça destacada d'aquest període és el seu Autoretrat, actualment al MoMA.[69]\nQuestion: On era Miró quan va esclatar la guerra?", "output": [ "a París" ] }, { "id": "task837-a6287cd2cc744d48b16b14000de4cea0", "input": "Passage: Progressivament Miró va abandonar la seva època detallista i va sintetitzar la màgia ja apuntada en aquesta etapa anterior. Del realisme de La Masia va passar a la fantasia desbordant de Carnaval d'Arlequí (1924-25), obra plena de figures i símbols. És en l'inconscient i el que és oníric, en aquest potencial que li oferia el surrealisme, on Miró va trobar el material idoni per a les seves futures obres. Això es pot copsar a La terra llaurada, amb una clara al·lusió a La Masia, però amb elements surrealistes com són un ull i una orella al costat d'un arbre.[41] Carnaval d'Arlequí va aconseguir un gran èxit a l'exposició col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galeria Pierre de París, estrenat el 14 de novembre de l'any 1925, exposada al costat d'obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, Pablo Picasso i Max Ernst. L'1 d'abril de 1925 va signar un contracte amb Jacques Viot, de la Galerie Pierre,[42] qui li pagaria 1500 francs mensuals a canvi de tota la seva producció artística.\nQuestion: Quina època va abandonar?", "output": [ "detallista" ] }, { "id": "task837-06b6fc227343425cba8a878273a2e0c0", "input": "Passage: Des del 2004, el Centre Miró, situat a l'Església Vella de Mont-roig del Camp, mostra còpies d'algunes de les obres més representatives de l'artista. Com a anècdota, l'edifici apareix en una obra de Miró de 1919, el quadre Poble i església de Mont-roig. Disposa de fulls informatius amb els llocs de l'entorn on Miró es va inspirar per als seus primers temes pictòrics. També conserva reproduccions del «ninots de Miró», reproduccions fetes a partir dels dissenys realitzats per Miró, junt amb Joan Baixas, per a l'obra Mori el Merma estrenada al Teatre del Liceu el 1979.[152] Els ninots són sis: el gall, l'òliba, el titolot, el mosquit, la formiga i la carabassa.\nQuestion: On és el Centre Miró?", "output": [ "Mont-roig del Camp" ] }, { "id": "task837-417830aab78f4bd3b454910d388f7a0e", "input": "Passage: A partir d'aquests treballs, va col·laborar en diverses publicacions de llibres de bibliòfil en les quals també participaven amics poetes. Breton ho féu a Anthologie de l'humour noir (1950) i La clé des champs (1953); René Cher, a Fête des arbres et du chasseur (1948) i A la santé du serpent (1954); Michel Leiris a Bagatelles végétales (1956); i Paul Éluard, A toute épreuve amb vuitanta xilografies realitzades en fusta de boix comú. L'execució d'aquests treballs es va portar a terme entre els anys 1947 i 1958.[129] Tanmateix cinc anys més tard, a casa nostra realitzà cinc aiguaforts d'un llibre de bibliòfil cabdal pel nombre de complicitats que va suscitar: es tracta de Cop de poma, en el qual col·laborà Joan Brossa amb la idea i els textos, Antoni Tàpies amb la coberta, Josep Maria Mestres Quadreny amb una partitura, Moisès Villèlia amb una escultura-fermall, Aimé Maeght amb la impressió de les imatges, Ricard Giralt Miracle amb la dels textos, Enric Climent amb la de la música, Joan Pol amb el relligat i Joan Prats amb l'edició.[130]\nQuestion: En quines publicacions va col·laborar?", "output": [ "llibres de bibliòfil" ] }, { "id": "task837-30c1622894154eeca096e9e8950934da", "input": "Passage: Cap als anys trenta, Miró situa el collage com la base per a un model transformador de la pintura a partir de dibuixos-collage i collages-pintura. Aquesta tècnica li ofereix un nou procés per a la generació d'imatges a partir dels fragments de paper. El resultat és un llenguatge enigmàtic, que recorda les marques primitives de la pintura rupestre o els dibuixos dels nens i que, a vegades, va ser mal interpretat com a abstracte, una filiació que l'artista va rebutjar sempre. Miró explicava aquest procés el 1948 en una entrevista a James Johnson Sweeney: «Solia retallar diaris en formes no regulars i enganxar- les sobre làmines de paper, dia rere dia vaig acumular aquestes formes. Un cop fets, els collages em servien com a punt de partida de les pintures. No copiava els collages. Senzillament deixava que em suggerissin formes». En la dècada dels quaranta, Miró continuarà utilitzant cada vegada amb més freqüència materials inusuals i suports no associats a les tècniques habituals de les belles arts: conglomerat de fusta, fragments de metall, fibrociment... L'artista infringeix així els enfocaments convencionals de la pintura mitjançant la incorporació de materials no pictòrics o la selecció de formats inusuals, negant la funció tradicional de l'art com a il·lusió i, alhora, afirmant-ne la condició material com a objecte. Aquestes investigacions el conduiran, posteriorment, al món de la ceràmica i de l'escultura.[109]\nQuestion: Què fa a partir de fragments de paper?", "output": [ "imatges" ] }, { "id": "task837-fb8d308dddf74c8c919d3f3b133ece08", "input": "Passage: A principis del segle XIV apareix l'activitat pictòrica a terres de la Corona d'Aragó amb especial influència italiana i, encara que es continua fent la pintura mural, es promouen grans produccions de retaules encarregats per comitents tant per part de la reialesa com per part eclesiàstica. En aquests retaules es fan narracions realistes de fàcil interpretació sobre les vides de Crist, Maria i de sants. El primer artista conegut relacionat amb el mestre italià Giotto és Ferrer Bassa (1285 - 1348) que va treballar per als reis Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós i, a més a més, va realitzar obres al monestir de Pedralbes i a la capella Reial de Barcelona, a la catedral de Lleida i a València, va ser potser el primer autor en qui es pot apreciar a les seves obres el caràcter de l'escola senesa.[8] El seu fill Arnau Bassa va realitzar l'any 1346, amb el mateix estil, un retaule per a la capella de Sant Marc de la catedral de Barcelona, actualment a la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa.[9]\nQuestion: Quan apareix l'activitat pictòrica a la Corona d'Aragó?", "output": [ "A principis del segle XIV" ] }, { "id": "task837-3b8ca9cb3d414b499901d9e1c57a65a5", "input": "Passage: L'autor del retaule és anònim i és conegut com el mestre d'Estopanyà, i només se li atribueix aquesta obra. La seva procedència ha estat un tema qüestionat: una atribució possible és de l'aragonès Ramon Torrent, la defunció del qual es va produir el 1325,[3] i una altra l'identifica amb l'artista Bernat Pou, actiu durant els primers anys del segle XIV a la ciutat de Balaguer.[4] A causa de la similitud de l'obra amb l'estil de Giotto es va arribar a dues conclusions: que l'artista que havia realitzat el Retaule de Sant Vicenç havia d'haver-se format a Itàlia, i que els documents relacionats amb la possible autoria de l'aragonès Torrent i el català Pou entraven en contradicció a causa de les dates dels contractes de les seves obres i l'atribuïda al retaule, per la qual cosa ambdós foren descartats com a autors. És per això que es va associar el retaule a un artista molt probablement d'origen italià. Josep Gudiol i Cunill també ho precisà i l'assenyà com a procedent de Florència, teoria que va seguir més tard Josep Gudiol i Ricart per adjudicar l'obra a un autor toscà resident a Lleida a mitjan segle xiv. Totes aquestes teories van ser confirmades per part de Joan Ainaud de Lasarte quan va tractar d'identificar el mestre d'Estopanyà amb un pintor anomenat Ròmul de Florència que es troba documentat a Osca, on l'any 1367 va rebre un encàrrec per a la realització d'un retaule per part dels dominics d'aquesta ciutat.[5] Mayer, anteriorment, havia datat la peça entre 1340 i 1350.[6]\nQuestion: En quin període havia datat Mayer la peça?", "output": [ "entre 1340 i 1350" ] }, { "id": "task837-5fd39be9203d44639ef8099a18e47340", "input": "Passage: Per la seva relació amb la pintura posterior influïda per Giotto di Bondone es creu que l'autor era pròxim al cercle de Jacopo del Casentino, pintor miniaturista actiu a Florència durant la primera meitat del segle XIV i en les obres del qual es reconeix la influència de Taddeo Gaddi, seguidor de Giotto. A la taula central de sant Vicenç també s'hi han trobat afinitats amb algunes obres de Bernardo Daddi, mort el 1348, com per exemple les imatges de santa Caterina i d'un sant Pau procedent del convent de San Paolino de Florència datat de l'any 1333. Josep Gudiol i Ricart li ha donat alguna aproximació a altres obres catalanes com el Retaule de Sant Francesc de Castelló de Farfanya i la taula de la Coronació de la Mare de Déu conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya.[17]\nQuestion: Qui era Jacopo del Casentino?", "output": [ "pintor miniaturista" ] }, { "id": "task837-207343bdc133498285a8042412d8a064", "input": "Passage: El panell central representa la imatge majestuosa de sant Vicenç vestit amb la dalmàtica de diaca amb adorns gravats en or igual que el nimbe. A les mans sosté els atributs de la palma del martiri i el llibre de l'Evangeli. A la part inferior hi apareixen, de mida diminuta, els comitents: un cavaller vestit amb malla que sosté el pavès i un frare dominicà; tots dos es troben en oració, de genolls i de perfil.[2]\nQuestion: Què representa el panell central?", "output": [ "la imatge majestuosa de sant Vicenç" ] }, { "id": "task837-790bc66b1c5d4d08b32ec4987466637f", "input": "Passage: El panell lateral esquerre (vist des de l'espectador) està dividit en sis registres quadrats de mida idèntica. Les escenes comencen amb la sortida d'Osca de Vicenç acompanyat pel seu mestre, el bisbe de Saragossa Valeri; s'aprecia en un edifici de la part posterior el nom d'«OSCA». Al següent registre apareix el bisbe donant el diaconat a Vicenç a la ciutat de «ÇARAGOÇA», com es llegeix en la inscripció d'aquest quadre. En les dues següents escenes s'hi aprecia la captura dels religiosos pels soldats del prefecte Dacià, que està representat amb una cama damunt l'altra, la qual cosa en simbolitza el poder; els acusats apareixen novament encadenats i són portats també en presència de Dacià. En aquestes dues últimes escenes de la taula es pot llegir repartida la llegenda «VALE» «NCIA», lloc on Sant Vicent serà martiritzat.[14]\nQuestion: En quants registres està dividit el panell lateral esquerre?", "output": [ "sis" ] }, { "id": "task837-763fd71e905d466db256e5c53ebc48ae", "input": "Passage: Si l'objectiu principal d'una campanya no era la conquesta d'una ciutat en particular, es podia passar de llarg i deixar-la tranquil·la. La campanya hitita contra el regne hurrita de Mitanni (segle xiv aC) va deixar de banda la ciutat fortificada de Karkemish. Quan l'objectiu principal de la campanya va quedar complert, l'exèrcit hitita retornà a Karkemish i la ciutat caigué després de vuit dies de setge. El més conegut setge assiri de Jerusalem (segle viii aC), finalitzà quan els israelites van oferir regals i tributs als atacants, segons compten els relats assiris, o quan el campament assiri va ser colpejat per una plaga, segons la versió de la Bíblia.\nQuestion: Quan es podia passar de llarg d'una ciutat i deixar-la tranquil·la?", "output": [ "Si l'objectiu principal d'una campanya no era la conquesta d'una ciutat en particular" ] }, { "id": "task837-6725e33e79994333b9faa86973409b93", "input": "Passage: Durant el Renaixement i a l'edat moderna, els setges van dominar la forma de guerra a Europa fins al punt que Leonardo da Vinci, per exemple, va guanyar gran part del seu renom mitjançant el disseny de fortificacions en el seu estudi. Les campanyes medievals generalment es dissenyaven mitjançant una successió de setges. Tanmateix, a l'era napoleònica, l'ús cada vegada major de canons molt poderosos va anar reduint el valor de les fortificacions, de manera que ja en els temps moderns, les trinxeres van substituir a les muralles, i els búnquers van substituir als castells. Ja al segle xx la importància del setge clàssic va anar declinant a causa de l'arribada de la guerra mòbil. Una fortificació concreta va deixar de ser tan decisiva com ho era abans i, per això, tot i que encara es produeixen setges concrets, ja no són tan importants ni tan comuns com ho van ser abans, donats els canvis en els mitjans de guerra, i sobretot per la facilitat amb què avui en dia es poden dirigir grans volums de poder destructiu contra un sol objectiu estàtic.\nQuestion: Com es dissenyaven generalment les campanyes medievals?", "output": [ "mitjançant una successió de setges" ] }, { "id": "task837-030b07174178406cb22d136704b520fc", "input": "Passage: Aquest tipus d'actitud era una pràctica comuna en molts exèrcits. Una ciutat que es retia podia negociar per evitar el saqueig. Una ciutat que era presa per un setge o per l'assalt podria sofrir tremendes conseqüències, fins i tot durant el segle xix. El brutal saqueig de Jerusalem[15][16] al final de la Primera Croada sovint s'utilitza com a mostra del fanatisme religiós cristià de l'època i de barbàrie contra els musulmans, però en el fons no era diferent de l'acabament d'aquest tipus de setges. Jerusalem havia estat presa a l'assalt, com Visby el 1361, i el costum era que podia ser saquejada durant tres dies i tres nits, i els habitants podien ser violats o morts sense cap mena de traves. A més a més, era habitual que s'imposessin grans tributs; però, si la ciutat es rendia sense setge, podia quedar indemne.\nQuestion: Què podia fer una ciutat que es retia per evitar el saqueig?", "output": [ "negociar" ] }, { "id": "task837-d4681e1da70b4c568c5f7d40a19a9899", "input": "Passage: Un element molt important de l'estratègia del setge era si es permetria o no la rendició de la ciutat assetjada. Normalment era preferible permetre la rendició, tant per evitar baixes com per donar exemple a futures ciutats assetjades. Deixar que una ciutat es rendís, amb un petit cost en vides, era una solució molt més bona que massacrar brutalment la població després d'un llarg setge. És més, si un exèrcit tenia fama de matar i saquejar sense valorar la rendició, llavors els esforços defensius d'altres ciutats augmentaven.\nQuestion: Quin era un element molt important de l'estratègia del setge?", "output": [ "si es permetria o no la rendició de la ciutat assetjada" ] }, { "id": "task837-3d2a059b3f514b32866def060ce42b3b", "input": "Passage: La font primària real utilitzada realment pel marquès Francesco Berio di Salsa per al seu llibret fou Othello ou le More de Venise, una tragèdia en cinc actes de Jean-François Ducis (1792), que porta un apèndix que diu «un dénouement heureux qu’on peut substituer au dénouement funeste» (un final feliç, que pot ser substituït per un fatal desenllaç). Quan es va realitzar Otello de Rossini a Nàpols el 1816, es va tancar amb l\\'assassinat de Desdemona i el suïcidi del Moro -el \"fatal desenllaç\"-. No obstant això, uns anys més tard, l\\'òpera per la seva primera actuació al Teatro Argentina de Roma, durant la temporada de carnaval de 1820, Rossini va introduir el \"final feliç\", d\\'acord amb una pràctica comuna de l\\'època (vegeu, per exemple, el \"doble final\" de Tancredi).[1]\nQuestion: Quina va ser la font primària utilitzada per Francesco Berio per al seu llibret?", "output": [ "Othello ou le More de Venise" ] }, { "id": "task837-dda979d57b2346a8aa19db1fc7502aa9", "input": "Passage: L'estrena va ser un èxit. La premsa va elogiar en particular el final de l'acte I i els trios dels actes II i III, el primer tercer acte que Rossini havia escrit. En contrast amb això existeix l'observació feta com a corresponsal del diari de Dresden a Itàlia del compositor alemany Karl Borromäus von Miltitz, que va assistir a les representacions de l'òpera diverses vegades immediatament després de la première i que va informar sobre el seu èxit, però al mateix temps va afirmar que el tercer acte no li va agradar. No obstant això, el seu èxit a Nàpols va continuar. El 18 de gener de 1817, Otello també es va dur a terme al reconstruït Teatro San Carlo i va ser allà que l'actuació número 100 de la mateixa va tenir lloc ja el 1832, la 150 el 1844 i fins al 200 en la temporada 1867-1868, última actuació duta a terme en aquesta casa de moment. Per aquest temps Il Barbiere di Siviglia havia aconseguit només la meitat d'aquest nombre d'actuacions.[3]\nQuestion: Com va resultar l'escena?", "output": [ "un èxit" ] }, { "id": "task837-5607960fe78f4ece838748332c29ccb5", "input": "Passage: Un agradable jardí. Rodrigo intenta convèncer Desdemona perquè s'uneixi a ell però ella el menysprea durament i li diu que ja és esposa d'Otello. Aquestes paraules deixen fortament sorprès Rodrigo i jura aniquilar amb les seves pròpies mans al moro (Ària: Che ascolto? Ahimè! Che dici!). Rodrigo marxa indignat i apareix Emilia. Desdemona li confessa que ha revelat la veritat a Rodrigo i Emilia li fa comprendre que si la notícia arribés a Elmiro, podria significar una desgràcia. Les dues dones es retiren molt preocupades.\nQuestion: De què intenta convèncer Rodrigo a Desdemona?", "output": [ "perquè s'uneixi a ell" ] }, { "id": "task837-08f431a4fed6441eba68c775e2afd866", "input": "Passage: Otello va ser la segona òpera seriosa de Rossini escrita per a Nàpols. Va començar a treballar-hi el maig de 1816 a tot tardar; en qualsevol cas, li va escriure a la seva mare sobre el 15 de maig: «Serà meravellós i millorarà la meva reputació; i és del tot possible que obrirà les portes del cel per a mi». Uns dies més tard, fins i tot es va anunciar una data per a la primera actuació que s'esperava que fos durant els primers dies de juliol. Però va acabar en res, perquè Rossini de sobte va començar a treballar en La gazzetta. A finals d'agost va reiniciar els treballs d'Otello. Per les cartes a la seva mare sabem que l'òpera s'estava acabant. Però això contrasta directament amb la queixa del seu empresari Domenico Barbaia que cinc dies més tard, el 5 de novembre, es queixava que, a part d'un romanç i un duet d'introducció, res s'havia escrit. Aquests informes de Rossini i Barbaia són tan diferents que és impossible conciliar. El que és segur és que, en un primer moment, el treball en Otello no va progressar. De fet Rossini estava sumit en una greu crisi creativa de la qual va ser alliberat només per la seva associació amb la ciutat de Venècia i pel seu treball allà en el seu Miserere. La melodia de la introducció d'aquesta obra sagrada possiblement va ajudar a alliberar Rossini de la crisi i va trobar el seu camí en un curt passatge cantat per un gondoler en el tercer acte d'Otello.[3]\nQuestion: Quan s'esperava que fos la primera actuació d'Otello?", "output": [ "durant els primers dies de juliol" ] }, { "id": "task837-b822e67944ec436da1c13337f59e55d1", "input": "Passage: La idea generalitzada que l'Otello de Verdi va suplantar l'Otello de Rossini és fals. De fet, igual que gairebé totes les òperes de Rossini, que van desaparèixer dels escenaris d'òpera a la fi del segle xix. Quan es va estrenar l'òpera de Verdi, el 1887, la de Rossini ja gairebé no es representava. El que si que pot haver passat és que l'òpera de Verdi s'hagués interposat en el camí d'un renaixement de l'òpera de Rossini. Els revivals d'Otello en l'era moderna, la primera de les quals va tenir lloc en una data tan tardana com el 1954, no han estat tan nombrosos com era d'esperar. En qualsevol cas, l'òpera s'ha donat a Alemanya, Berlín, Brunswick i Weimar, als Estats Units, Itàlia, Gran Bretanya, França, Bèlgica i Japó.[3]\nQuestion: Quan es va estrenar l'òpera de Verdi?", "output": [ "1887" ] }, { "id": "task837-1134989afd234c6784ce001f45523cae", "input": "Passage: El gènere de la farsa, més que una òpera còmica, s\\'ha de considerar com un recurs d\\'un acte que servia de \"farciment\" entre els actes d\\'una òpera seriosa, encara que al temps de Rossini aquest origen havia estat gairebé completament perdut. El Teatro San Moisè es va especialitzar en la farsa i, per regla general, en presentava dues en una sola nit. En qualsevol cas, L\\'inganno felice no és una òpera còmica, sinó una semiseria d\\'un sol acte, i és la precursora de Torvaldo e Dorliska i Matilde di Shabran, així com de la seva semiseria més coneguda, La gazza ladra. El terme \"semiseria\" no ha de ser entès com a \"mitjanament seriosa\" o \"mitjanament còmica\" sinó que representa el gènere del melodrama burgès o l\\'òpera de rescat, el subjecte de les quals es pot resumir així: que els perseguits innocents seran rescatats en l\\'últim minut. Aquest és el cas de L\\'inganno felice: l\\'esposa fidel és acusada injustament de la infidelitat, és repudiada, i finalment és perdonada pel marit després que tot s\\'hagi resolt. Rossini i el seu llibretista Foppa van recuperar aquesta temàtica de nou en l\\'òpera Sigismondo, encara que amb molt menys èxit.[1]\nQuestion: De què servia el gènere de la farsa?", "output": [ "de \"farciment\"" ] }, { "id": "task837-d8bb15741d62405997f2855db83b812a", "input": "Passage: Si durant el segle xix va ser la farsa més representada de Rossini, el segle XX va prestar poca atenció a L'inganno felice. El primer renaixement en els temps moderns es va dur a terme a Roma (1953), va seguir Bolonya (1954), Nàpols (RAI, 1964), Palerm (1968), Buenos Aires (1969), Wexford i Birmingham (1970), Nàpols (RAI, 1972), Pesaro (1980), Menton (1991), Narni (1992), Verona i Pesaro (1994). En la dècada de 1990 va tenir una sèrie d'actuacions al nord d'Itàlia, mentre que a Alemanya es realitzà només el 2002 a Karlsruhe i per la reobertura de la Kurtheater a Bad Wildbad el 2005.[1] Al setembre de 2014 es va realitzar a La Fenice de Venècia.[10]\nQuestion: Quan va ser la farsa més representada de Rossini?", "output": [ "durant el segle xix" ] }, { "id": "task837-35c6ab86d613427da10bf6e2c6072771", "input": "Passage: Poc se sap sobre la gènesi de L'inganno felice. És la tercera òpera de Rossini a estrenar-se i la segona farsa que va escriure per a Antonio Cera, l'empresari del Teatro San Moisè de Venècia. L'èxit obtingut per La cambiale di matrimonio el 1810 havia persuadit Cera a oferir al prometedor jove compositor una altra comissió, aquesta vegada per a la més important temporada de carnaval de 1811-1812. Rossini va tenir poc temps per escriure-la, ja que l'estrena de L'equivoco stravagante s'havia fet només unes poques setmanes abans, a Bolonya.[1] Entre les cinc farses escrites per Rossini a Venècia, L'inganno felice és la menys coneguda i la menys realitzada actualment. En l'època de Rossini, però, l'òpera es va presentar sovint als escenaris europeus al costat de les dues grans obres d'aquells anys: Tancredi i L'italiana in Algeri.[1]\nQuestion: Per qui va escriure aquesta farsa?", "output": [ "per a Antonio Cera" ] }, { "id": "task837-0dc92252c2b14252963953bfde69670a", "input": "Passage: L\\'estrena va tenir lloc el 8 de gener de 1812, juntament amb Amor muto de Giuseppe Farinelli,[5] amb un elenc de bons cantants com Teresa Belloc-Giorgi, Luigi Raffanelli i Filippo Galli, i va ser un gran èxit. L\\'endemà de l\\'actuació, Cera va escriure un informe entusiasta a la mare de Rossini: \"L\\'inganno felice ha causat una sensació real; el públic s\\'ha mostrat entusiasmat des de l\\'obertura fins al final del finale, i hi ha hagut crits constants de \\'Quina música bonica!\\'\".[1] El Daily Veneto va escriure Aver non poteva esisto più fortunato (No podia haver tingut més sort), l\\'11 de gener de 1812.[6]\nQuestion: Quan es va estrenar?", "output": [ "el 8 de gener de 1812" ] }, { "id": "task837-df6e5abd7d2041ee9e3dbd836a4549de", "input": "Passage: En la següent dècada va ser incapaç de mantenir aquesta posició, però tot i així va tenir més de cent actuacions en teatres d'òpera italians i estrangers. D'aquestes, poc menys d'un quart van tenir lloc a Alemanya, on l'òpera va ser presentada sota el títol Die Getaüschten. En la dècada de 1830 la freqüència de les actuacions de L'inganno va disminuir considerablement, però per llavors l'òpera ja havia viatjat a altres països: a Santiago de Xile (1830), a Veracruz (1831), a Nova York (1833) i Nova Orleans (1837). El 1838 encara es va poder veure en tres teatres, però el 1839, per primera vegada, no n'hi va haver cap funció. En la dècada de 1840 l'òpera gairebé no va ser mai més realitzada i després només de forma molt esporàdica: el 1850 al Teatre Reial Municipal a Berlín, a Milà (1865), a Nàpols (1872), a Florència (1876) i a Madrid (1878).[1]\nQuestion: Quantes actuacions va tenir en la dècada posterior?", "output": [ "més de cent" ] }, { "id": "task837-6285a474e0654d8eb44aebf51ef635a6", "input": "Passage: En 1517 es trasllada a Lovaina en ser nomenat preceptor del cardenal Guillaume de Croÿ, càrrec que manté fins a la prematura mort del seu pupil en 1521. En aquest període coneix Erasme de Rotterdam, amb qui mantindrà contacte epistolar i de qui es considerarà deixeble i amic i, al voltant de 1519, viatja a París acompanyat del jove cardenal De Croÿ i coneix Guillaume Budé.[21] A l'estiu de 1520, Erasme i Tomàs More es troben a Bruges i allà coincideixen amb altres humanistes com Rudolf Goclenius, Craneveldt i Vives.[22]\nQuestion: On es trasllada el 1517?", "output": [ "Lovaina" ] }, { "id": "task837-007dbe34fa9642c9b8cf7aa87cdfb6e7", "input": "Passage: Amb Introductio ad sapientam i, posteriorment, en De prima Philosophia (una part de la seva obra De disciplinis), Vives lliga el concepte de saviesa amb els de virtut i juí per a conèixer-se a si mateix mitjançant els instruments del saber –la intel·ligència, la memòria i l'aplicació– i així arribar al coneixement de Déu. Defensa una forma ètica de vida sustentada en l'autoconsciència del bé i del mal i desenvolupa un programa moral de qualitats de l'home; per tant, cal distingir el vici de la virtut, el que és veritable del que és fals, el que és bo del que és dolent, tot mitjançant l'aprenentatge i la vida cristiana.[68] Per a Vives la filosofia –seguint l'etimologia– és saviesa, però no com a exaltació del seu propi jo ni per a satisfer les seves passions sinó per a posar de manifest la natura de les coses i aprendre a valorar cada cosa tal qual és.[70]\nQuestion: Quins conceptes lliga Vives?", "output": [ "de saviesa amb els de virtut i juí" ] }, { "id": "task837-d234ee39de1f4f7d83c0e83ebeadac03", "input": "Passage: Per a Vives, la religió, com activitat, s'origina en les facultats superiors de l'home: enteniment i voluntat. En l'harmonia entre aquestes facultats predomina l'enteniment, ja que per la religió es coneix a Déu i, així, una volta conegut és impossible no estimar-lo i no adorar-lo. Cal creure, és a dir, conèixer Déu, o millor, reconèixer-lo, perquè adorar Déu és netejar l'ànima de les malalties i males passions i transformar-nos per a assemblar-nos el més possible a ell i, així, aconseguir la puresa i la santedat. Les obres i la vida de Crist són la més autèntica realització del veritable amor. Del clàssic desdoblament de l'amor (a Déu, al proïsme, a si mateix), fixa l'atenció en l'amor al proïsme, és a dir, la caritat cristiana.[82]\nQuestion: On s'origina per a Vives la religió?", "output": [ "en les facultats superiors de l'home" ] }, { "id": "task837-8d902da8f20e41e9892ecf45eb97bfab", "input": "Passage: Vives és un apassionat de la pau i la seva màxima preocupació consisteix a ressaltar els mals de la guerra –amb efectes devastadors en tots els ordres– i els beneficis de la pau –ètics, morals, intel·lectuals, polítics i religiosos–. Considera la guerra justa amb reticència, ja que sempre és fàcil trobar una causa lícita per a qui està decidit a iniciar una guerra. El seu pacifisme és essencialment cristià i considera l'avanç del soldà turc, Solimà el Magnífic, un perill per a la cristiandat europea. Manté, però, una evolució en aquest punt: si en 1526 anima els prínceps cristians a unir-se per a impedir l'imperialisme turc, en 1529 recomana l'amor vers ells i fer-los arribar a la veritat mitjançant una vida recta i exemplar. Per a Vives el fonament últim del pacifisme és la mateixa natura de l'home que està feta per a la concòrdia i la pau i, per contra, considera que la causa primordial de les guerres i les discòrdies és la supèrbia que ataca aprofitant-se de l'enveja i la còlera.[50][54] Vives aporta una solució a la guerra, l'educació –per a allunyar l'home de la condició de salvatge i apropar-lo a la racionalitat i, per tant, a la consciència cristiana– de tots els homes i no sols dels dirigents de la societat, ja que la pau és obligació de tothom.[55]\nQuestion: Com considera Vives la guerra?", "output": [ "justa amb reticència" ] }, { "id": "task837-c9b7687a457c47669521b041eac2504a", "input": "Passage: El maig de 1523 es trasllada a Anglaterra, i al cap de poc temps és nomenat lector del Col·legi Corpus Christi de la Universitat d'Oxford. Fa classes des de l'agost fins a l'abril de 1524. Entre els seus estudiants, es troben Nicholas Udall, Reginald Pole, Edward Wotton o John Heliar, els quals posteriorment destacaran en les seves activitats.[25] Coneguda i admirada la seva capacitat intel·lectual i la seva experiència com a preceptor (a banda de la seva activitat com a professor particular a Lovaina, abans havia estat preceptor dels fills de Bernat Valldaura i del cardenal Guillaime de Croÿ), la reina d'Anglaterra, Caterina d'Aragó, el nomena preceptor de la seva filla, la princesa Maria.[26] En aquest període la seva producció intel·lectual està centrada en la seva relació amb els reis, com a conseller i preceptor, no en les lliçons que imparteix a la universitat, amb uns continguts pràctics educatius i morals. Comença aquesta producció, encara vivint a Bruges però preparant el seu viatge a Anglaterra, amb De Institutione Faminae Christianae, destinada a la reina per a l'educació de la princesa Maria.[15] Ja en Anglaterra, tant la reina com William Blount, quart baró de Mountjoy, li demanen la redacció d'uns plans d'estudis per a l'ensenyament del llatí destinats als seus fills, la princesa Maria i Charles Blount, que es publiquen el 1523 com les dues epístoles de la seva obra De ratione estudii puerilis;[26] també escriu De Consultatione, a petició de l'ambaixador de Carles V; i la traducció del grec de dues oracions d'Isòcrates, Nicocles i Aeropagitica, que tracten del govern.[15]\nQuestion: Quan es trasllada a Anglaterra?", "output": [ "maig de 1523" ] }, { "id": "task837-b456767c051a47ceab88d0e75b359066", "input": "Passage: Lluís Vives s'assenta a Bruges, amb unes poques sortides a altres llocs. Realitza alguns viatges a Lovaina, on encara tenia amics íntims, a Gant i a Brussel·les, residència de la cort de Carles V. De setembre a novembre de 1529 Vives i la seva dona, a causa de la pesta, es traslladen a Lilla.[37]\nQuestion: On s'assenta Lluís Vives?", "output": [ "Bruges" ] }, { "id": "task837-82b8359e092b446687c1ca93d4e41322", "input": "Passage: L'obra es basa en aquest estudi tan ben documentat de Strachey i reflecteix bé el que va passar. Va ser una passió que va durar anys i va arribar a ser obsessiva per la reina, que es debatia entre l'amor i el deure,[10] però finalment va ordenar executar el comte per rebel·lió pel seu fracàs polític i militar a Irlanda.[7] Strachey va escriure que Gloriana era una «dama brava i rude, de bromes tosques, gestos plebeus, caçadora incansable, es podia tornar de sobte una dona de negocis, de semblant fosc, tancada durant hores amb els secretaris, llegint i dictant despatxos, examinant amb rigor els menors detalls d'informes i missatges. A la poca estona, enlluernava la refinada dama del Renaixement, perquè eren moltes i brillants les qualitats d'Elisabet. Dominava sis llengües, a més de la pròpia, coneixia el grec, era una notable cal·lígrafa i excel·lent músic, era experta en pintura i poesia, ballava al gust florentí amb una suprema distinció».[11]\nQuestion: Quant va durar la passió?", "output": [ "anys" ] }, { "id": "task837-89b3f5a7cf0a46f492fe909c6507b56e", "input": "Passage: A Catalunya va arribar el 14 de novembre de 2001 al Gran Teatre del Liceu gràcies a una atractiva i enginyosa producció de l'Opera North, però que va comptar amb un equip vocal que no va destacar.[7] Quatre dies abans hi va haver l'exhibició del film Gloriana, elogiada producció de la BBC al voltant del muntatge d'aquesta òpera de Britten que la companyia britànica Opera North va presentar al Liceu. La pel·lícula està realitzada per la mateixa directora d'escena del muntatge, Phyllida Lloyd.[23]\nQuestion: Quan va arribar a Catalunya?", "output": [ "el 14 de novembre de 2001" ] }, { "id": "task837-17e87458c0d2447eaae27742f26c0ccf", "input": "Passage: Com era d'esperar, donada l'audiència relativament desinteressada,[14] l'òpera va ser mal rebuda. L'audiència, que esperava un alegre entreteniment Merrie England, no estava preparada pel retrat musicalment sofisticat que va fer Britten de l'exploració psicològica d'Elisabet I i la seva relació nefasta amb el comte d'Essex.[15] L'òpera va quedar molt lluny d'agradar en els ambients monàrquics britànics per la duresa amb què es tractava la Reina. Molts varen considerar que no era apropiada per a una celebració reial o fins i tot la van trobar insultant,[2] ja que es va estimar a més a més poc apropiada per al propòsit amb què va ser escrita, la coronació de la seva successora segles després, la flamant cap d'Estat Elisabet II. La crítica –«una ofensa a la gloriosa memòria d'Elisabet I», va publicar The Times– es va acarnissar amb l'obra i el públic de l'estrena, la flor i nata de l'establishment britànic –el compositor va arribar a qualificar-los de «porcs pretenciosos»–, va mostrar una gran fredor davant l'òpera.[5]\nQuestion: Què esperava l'audiència de l'òpera?", "output": [ "un alegre entreteniment Merrie England" ] }, { "id": "task837-8253fdfa8f894eb19c8efd588cd67a69", "input": "Passage: Tot i la unànime valoració de la força dramàtica de la partitura de Britten, l'obra va caure en l'oblit fins a la seva reivindicació dècades més tard. Gloriana segueix sent una relativa raresa.[16] El cas és que Britten ho va pagar i es va deslligar una campanya contra ell plena d'homofòbia.[6]\nQuestion: Què es valora de la partitura de Gloriana?", "output": [ "la força dramàtica" ] }, { "id": "task837-a4fe4fe329054bcd9f6e1b7360ea5074", "input": "Passage: Després d'una estrena tan tèbia, Britten va extreure'n una suite simfònica de quatre moviments, una suite per a orquestra amb tenor solista. La Gloriana Suite, op. 53a, va rebre la primera actuació el 23 de setembre de 1954 per la City of Birmingham Symphony Orchestra, sota la direcció de Rudolf Schwarz i amb Peter Pears com a tenor solista.[14]\nQuestion: Com va ser l'estrena ?", "output": [ "tèbia" ] }, { "id": "task837-fec6d463616a4f7d999ad214da59c17c", "input": "Passage: L\\'1 de gener de 2006, Tew va anunciar que, degut a la gran demanda pels últims 1.000 píxels, \"el més lògic i just\" seria posar-los a subhasta a l\\'eBay en comptes de perdre \"la integritat i el grau d\\'exclusivitat intrínsecs al concepte del milió de píxels\" creant una segona pàgina de Million Dollar Homepage.[20] La subhasta va durar deu dies i va rebre 99 ofertes legítimes; se\\'n van rebre algunes de molt altes —de fins a 160.109,99$—, però la majoria van ser retirades pels mateixos ofertants o cancel·lades per eBay.[21][22] \"Vaig contactar amb la gent per telèfon i va resultar que no eren seriosos, la qual cosa va resultar francament frustrant, així que van esborrar aquestes ofertes a l\\'últim minut\", declarà Tew.[21] L\\'oferta guanyadora va ser de 38.100 dòlars,[23][24] feta per MillionDollarWeightLoss.com, una botiga en línia que ven productes relacionats amb la dieta.[25] Tew va comentar que s\\'esperava una oferta final més elevada a causa de l\\'atenció mediàtica que havia rebut tot plegat.[21] The Million Dollar Homepage va tenir un guany brut d\\'1.037.100 en cinc mesos.[22][26] Després de les despeses, imposts i una donació a The Prince\\'s Trust —una organització benèfica per a gent jove— Tew esperava que el seu guany net fos d\\'uns 650.000–700.000 dòlars.[3]\nQuestion: Què tenien els últims 1.000 píxels?", "output": [ "gran demanda" ] }, { "id": "task837-dacf0b9659fa4b6196cf7f48fd9fe10f", "input": "Passage: Com que és molt difícil veure un sol píxel, aquests eren venuts en \"blocs\" quadrats de 100 (10 píxels de costat); el preu mínim, doncs, era de 100 dòlars.[13][14] La primera venda, tres dies després del llançament del lloc web, va ser feta a un lloc web de música en línia operat per un amic de Tew: va comprar 400 píxels en un bloc de 20 × 20. Després de dues setmanes, amics i familiars de Tew havien comprat un total de 4.700 píxels.[6][15] Inicialment, de la pàgina web només se\\'n va fer publicitat pel sistema del boca a boca;[3] de totes maneres, després d\\'haver recaptat els primers 1.000 dòlars es va emetre un comunicat de premsa que va ser publicat per la BBC.[6][15] El lloc web de notícies tecnològiques The Register, pel setembre va publicar també dos articles mencionant The Million Dollar Homepage.[16][17] A finals de mes, The Million Dollar Homepage ja havia guanyat 250.000 dòlars i estava situat en el tercer lloc de la llista d\\'Alexa de Movers and Shakers[n. 1] darrere les pàgines de la Britney Spears i Photo District News.[18] El 6 d\\'octubre Tew va anunciar que s\\'havia arribat als 65.000 visitants únics i que el lloc web havia rebut 1.465 Diggs, essent el que més n\\'havia rebut aquella setmana.[19] Onze dies més tard el nombre de visitants únics havia ascendit a 100.000. El 26 d\\'octubre, dos mesos després que The Million Dollar Homepage fos llançada, ja s\\'havien venut més de 500.900 píxels a 1.400 clients.[20] Per cap d\\'any, Tew va declarar que la pàgina rebia 25.000 visitants únics per hora, que tenia un rànquing Alexa de 127[20] i que 999.000 píxels ja havien estat venuts.[3]\nQuestion: Com eren venuts els píxels?", "output": [ "en \"blocs\" quadrats de 100" ] }, { "id": "task837-4a4c23516db945d4a639e4a8faa9af5f", "input": "Passage: The Million Dollar Homepage (en català, La pàgina d'inici del milió de dòlars) és un lloc web ideat l'any 2005 per Alex Tew, un estudiant de Wiltshire (Regne Unit), amb l'objectiu de recaptar diners per finançar-se els estudis universitaris.[1] La pàgina d'inici consisteix en un milió de píxels ordenats en una quadrícula de 1000 × 1000; els enllaços que hi ha van ser venuts a 1 dòlar el píxel, en blocs de 10 × 10. Els compradors d'aquests blocs van proporcionar una imatge, un URL al qual apuntaven els seus enllaços i un eslògan per mostrar quan els visitants passessin el cursor per sobre l'enllaç. L'objectiu inicial era vendre tots els píxels i, per tant, recaptar un milió de dòlars. The Wall Street Journal va indicar que aquest lloc web va ser la font d'inspiració d'altres llocs web de publicitat per píxel.[2][3]\nQuestion: Qui va idear el lloc web?", "output": [ "Alex Tew" ] }, { "id": "task837-d9efcb91ec464664b80d2ff666af3d18", "input": "Passage: Pel novembre, el lloc web ja havia esdevingut popular arreu del món; rebé atenció de mitjans com el Financial Times Deutschland a Alemanya,[32] TVNZ a Nova Zelanda,[33] Terra Networks a llatinoamèrica,[34] el China Daily a la Xina[35] i, als Estats Units, Adweek,[36] Florida Today,[37] i el Wall Street Journal.[2] Tew va contractar un publicista estatunidenc per ajudar-lo a aconseguir que els mitjans nord-americans li prestessin atenció; a més, va fer un viatge als Estats Units, on va ser entrevistat per ABC News Radio,[38] el Fox News Channel,[39] Attack of the Show![40] i programes de notícies locals.[41][42]\nQuestion: Quan va ser popular arreu del món?", "output": [ "Pel novembre" ] }, { "id": "task837-2ab2e9bc6fe14508b86d6f014c27c403", "input": "Passage: Durant l'Oligocè, l'escorça que havia quedat subduïda milions d'anys abans a la regió alpina començà a pujar de nou. Això provocà un ascens de la gruixuda escorça continental que al Miocè causaria una extensió. En el cas dels Alps, aquesta extensió només podia tenir lloc en una direcció oest-est, car la placa adriàtica encara convergia al sud. Es desenvolupà una zona d'impuls enorme que més tard esdevindria la línia periadriàtica. La zona també incloïa cisallament dextral resultant de l'extensió oest-est. Amb l'excepció del material austroalpí al·lòcton, aquest impuls evolucionà al límit de les plaques adriàtica i europea. Les regions centrals dels Alps s'alçaren i foren posteriorment erodides. Finestres i cúpules tectòniques com ara la finestra de Hohe Tauern es formaren d'aquesta manera.\nQuestion: Quan va començar a pujar l'escorça que havia quedat subduïda a la regió alpina?", "output": [ "Durant l'Oligocè" ] }, { "id": "task837-1a592cb587364f719715b210687a5f40", "input": "Passage: Malgrat un breu augment de les temperatures a l'acabament del Rupelià, durant l'Oligocè començà a accelerar-se i prendre força el refredament iniciat per un esdeveniment que tingué lloc fa uns cinquanta milions d'anys: l'esdeveniment d'Azolla. Creixeren grans quantitats de la falguera d'aigua dolça Azolla a l'oceà Àrtic. A mesura que s'enfonsaven al fons marí, les plantes quedaven incorporades als sediments, on no es descomponien a causa del baix nivell d'oxigen de les capes d'aigua profundes. La reducció resultant de la quantitat de carboni a l'atmosfera terrestre contribuí a transformar el planeta d'una «Terra hivernacle», prou càlida perquè prosperessin tortugues i palmeres als pols, a l'estat actual de «Terra glaçada».[11][12][13] Es creu que l'esdeveniment d'Azolla i les seves conseqüències són una de les principals causes, en combinació amb l'aïllament i glaciació de l'Antàrtida, del declivi gradual de la temperatura del planeta des de mitjan Paleogen fins avui en dia.\nQuestion: Quan es va produir un breu augment de les temperatures?", "output": [ "a l'acabament del Rupelià" ] }, { "id": "task837-e709ac4a206841dfab50e5f5deaf1e12", "input": "Passage: Després dels primers passos en l'evolució dels cetacis durant l'Eocè, una segona onada de mamífers s'adaptaren a la vida marina. Les proves moleculars recents suggereixen que els pinnípedes evolucionaren d'un avantpassat semblant a un ós fa aproximadament 23 milions d'anys durant el Catià.[22] Els fòssils de pinnípede més primitius descoberts són els del gènere Enaliarctos, que visqué entre fa 24 i 22 milions d'anys. Es creu que era un bon nedador, però era capaç de moure's igual de bé a la terra que a l'aigua, més similar a una llúdria que als pinnípedes moderns. Fa temps que dura el debat de si les morses divergiren d'un avantpassat comú otàrid-fòcid, o si els fòcids divergiren d'un avantpassat comú otàrid-odobènid. Les proves més recents suggereixen que aquesta última hipòtesi és més probable.[23] A diferència de les foques actuals, els pinnípedes de l'Oligocè disposaven de dents carnisseres per tallar carn.[24]\nQuestion: Qui es va adaptar a la vida marina després dels primers passos en l'evolució dels cetacis?", "output": [ "una segona onada de mamífers" ] }, { "id": "task837-8deeeb74b49b4fe9a17c3ffe87122e4c", "input": "Passage: El tancament gradual de l'oceà de Tetis, entre Euràsia al nord i Àfrica i l'Índia al sud, causà la formació de serralades muntanyoses com ara els Alps, els Pirineus i l'Himàlaia, en un gran procés orogènic anomenat orogènesi alpina. L'aixecament de les muntanyes formades per aquesta orogènesi separaren una bona part de l'oceà de Tetis de l'oceà Índic, creant un nou mar tancat que rep el nom de Paratetis. A l'acabament de l'oligocè, el subcontinent indi s'acoblà amb Àsia, accelerant la formació de l'Himàlaia. Aquest moviment convergent de les plaques encara continua avui en dia, i fa que l'Himàlaia sigui uns cinc mil·límetres més alt cada any.[15]\nQuestion: On es va produir el tancament de l'oceà de Tetis?", "output": [ "entre Euràsia al nord i Àfrica i l'Índia al sud" ] }, { "id": "task837-0b82313d42ac4cd0884349dd94e1f68a", "input": "Passage: També es troben cocodrils a Oceania. Mekosuchus whitehunterensis visqué durant l'Oligocè superior a Queensland. Es caracteritza per la seva petitesa i per formar part de l'últim grup de cocodrils terrestres, que s'extingí a l'Holocè, probablement a causa de l'arribada dels humans a la regió del món on habitava. Un altre cocodril relacionat amb Mekosuchus era Australosuchus clarkae, que visqué al sud d'Austràlia entre l'Oligocè superior i el Miocè inferior. Els gaviàlids també prosperaren durant aquest període: Gavialosuchus aparegué a l'est de Nord-amèrica durant l'Oligocè superior i s'estengué a Europa durant el Miocè inferior. Era un cocodril d'estuari que vivia en aigües marines somes. A diferència dels mekosuquins, tenia un musell llarg i era molt gran: G. carolinensis mesurava com a mínim 5,37 metres de llarg.[32]\nQuestion: On es troben també cocodrils?", "output": [ "Oceania" ] }, { "id": "task837-1578e8dcbb224f12b2c298883243213d", "input": "Passage: Amb la seva separació del continent australià fa uns 45 milions d'anys, durant l'Eocè, l'Antàrtida havia quedat privada del flux d'aigües equatorials que fins aleshores en suavitzaven el clima. Privada d'aquestes aigües càlides, l'Antàrtida es refredà i l'oceà Antàrtic inicià la seva glaciació, creant un flux d'aigua freda (vegeu Corrent circumpolar antàrtic) i banquises que reforçaren l'efecte refredant. Per això, durant l'Oligocè, el Pol Sud quedà glaçat per primera vegada des de principis del Permià, mentre que el Pol Nord romangué lliure de glaç.[8] Les regions de l'Antàrtida que encara no havien quedat cobertes de glaç tenien ecosistemes de tundra. A nivell mundial, l'Oligocè fou un període d'augment del volum de glaç,[9] que provocà una baixada de cinquanta-cinc metres en el nivell del mar, i que estigué estretament relacionat amb una caiguda de les temperatures.[10]\nQuestion: Quan va quedar l'Antàrtida privada del flux d'aigües equatorials?", "output": [ "fa uns 45 milions d'anys" ] }, { "id": "task837-ec71d69fcc384a2e9ecbbe43e6209125", "input": "Passage: A l\\'accés de la plaça que condueix a l\\'avinguda de la Reina Maria Cristina es van situar dues altes torres en forma de \"campaniles\", inspirades en les de la plaça de Sant Marc de Venècia, obra de Ramon Reventós. Als peus de les torres hi havia una balustrada d\\'accés al recinte de l\\'Exposició decorada amb quatre escultures: les Arts i la Indústria, de Carles Ridaura; el Comerç, d\\'Enric Monjo; i l\\'Esport, de Josep Viladomat. Aquesta balustrada va ser eliminada els anys 1970 durant una reurbanització de la plaça degut a les obres del metro, i juntament amb ella van desaparèixer les estàtues; tan sols es va conservar una, la de les Arts —també anomenada Dona amb nen—, traslladada a un lloc proper, a l\\'avinguda del Paral·lel prop de la cantonada amb el carrer de Lleida.[18]\nQuestion: En què estan inspirades els campaniles a l\\'avinguda de la Reina Maria Cristina?", "output": [ "en les de la plaça de Sant Marc de Venècia" ] }, { "id": "task837-116dcc779cae4c11b13018e36980cf48", "input": "Passage: La primera dificultat fou la consecució dels terrenys, ja que per l'exposició calien almenys 110 hectàrees i, el 1914, l'Ajuntament de Barcelona tan sols en posseïa 26. Es va haver de recórrer a l'expropiació de terrenys, conforme a una llei de 1879 per l'expropiació de terrenys amb fins públics.[7] El 1917 començaren les obres d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, a càrrec de l'enginyer Marià Rubió i Bellver. El projecte d'enjardinat anà a càrrec de Jean-Claude Nicolas Forestier, que comptà amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí; van realitzar un conjunt de marcat caràcter mediterrani, de gust classicista, combinant els jardins amb la construcció de pèrgoles i terrasses. Igualment, es construí un funicular per poder accedir fins a dalt de la muntanya, així com un transbordador aeri per accedir-hi des del Port de Barcelona, encara que fou inaugurat posteriorment (1931).\nQuestion: Quina va ser la primera dificultat?", "output": [ "la consecució dels terrenys" ] }, { "id": "task837-cda22d19884d4fb38d1c34a8e03110b1", "input": "Passage: Al final de l'avinguda i al peu de la muntanya es construí la famosa Font màgica de Montjuïc, obra de Carles Buïgas, que astorà el públic pel seu fantàstic joc de llums i brolladors d'aigua; encara avui és una obra emblemàtica de la capital catalana, on solen celebrar-se espectacles piromusicals a les festes de la Mercè. És de forma el·lipsoidal, formada per tres estanys concèntrics a diferents nivells, amb 65 m de diàmetre en la seva part més ampla. Accionada per un motor de 1.100 CV, té un cabal de 2600 l/s, amb trenta jocs d'aigua diferents, amb les seves corresponents coloracions graduals, basades en cinc colors: groc, blau, verd, vermell i blanc. Fou construïda per tècnics de la companyia Westinghouse.[20]\nQuestion: De qui és obra la Font màgica de Montjuïc?", "output": [ "Carles Buïgas" ] }, { "id": "task837-9d570d1740d248d4b5c284fd30151aa8", "input": "Passage: La idea d'una nova exposició, promoguda per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el nou pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely.[3] Inicialment es volia que el recinte de l'exposició estigués situat a la zona del Besòs, però el 1913 es decidí la seva ubicació definitiva a Montjuïc. A causa de l'apogeu de la indústria elèctrica des de finals del segle xix es pensà realitzar una Exposició d'Indústries Elèctriques. El regidor lerrouxista Pich i Pon, amb interessos empresarials al sector elèctric, va ser un dels impulsors d'aquesta temàtica per a l'exposició.[4] Prevista en principi per al 1917, s'endarrerí a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.\nQuestion: Quin any es va començar a gestar la idea d'una nova exposició a Barcelona?", "output": [ "1905" ] }, { "id": "task837-23839971875945d9ac53925834fbbb89", "input": "Passage: En principi es van construir en aquell lloc Quatre Columnes d'estil jònic que simbolitzaven la senyera catalana, obra de Puig i Cadafalch, però el dictador Primo de Rivera les manà enderrocar. Amb el restabliment de la democràcia van sorgir diverses veus que proposaven reconstruir les columnes, projecte que es va dur a terme entre 2010 i 2011 per l'equip d'arquitectes Rosselló-Sangenís, una mica més amunt del seu emplaçament original. Van ser inaugurades el 27 de febrer de 2011 pel President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.[21]\nQuestion: Què es va construir en principi?", "output": [ "Quatre Columnes" ] }, { "id": "task837-23eeb4424f7b4c518de56a5ceba1aaed", "input": "Passage: A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva el fons gràfic de l'exposició. El subfons, format per 7.215 fotografies i 80 àlbums (6.245 fotografies), aplega documentació generada pels organismes encarregats de l'organització de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Fotografies sobre la urbanització de la muntanya de Montjuïc i de la construcció de les infraestructures de l'Exposició Internacional de 1929 i reproduccions de dibuixos, plànols d'avantprojectes i projectes de les instal·lacions, també hi ha reportatges gràfics dels actes protocol·laris de l'esdeveniment.[84]\nQuestion: On es conserva el fons gràfic de l'exposició?", "output": [ "A l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona" ] }, { "id": "task837-83a313cca970447fa07cb322826bc199", "input": "Passage: Durant l'antic règim l'economia dels països europeus fou sempre bàsicament agrícola[6] perquè la major part de la població vivia de la producció local dels camps: perquè els treballaven (la pagesia) o perquè els posseïen (la noblesa que vivia de les rendes de la pagesia). Tot i això, ja des de l'edat mitjana i encara més durant l'edat moderna, a les principals ciutats creixia un nou sector econòmic molt dinàmic: el comerç,[6] sobretot el transoceànic generat a partir del segle XVI des de les primeres colònies europees als continents americà, africà i asiàtic i que tingué formes molt diferents (mines o plantacions explotades directament per europeus, comerç d'esclaus africans, compra d'espècies asiàtiques a canvi de metalls preciosos, etc.). En canvi, el que avui dia qualifiquem d'indústria no era encara un sector definit i es trobava en un estat preindustrial: els productes eren manufacturats per famílies que els venien al detall, a un nivell tan petit que no hi ha marge per diferenciar entre els conceptes de capital i treball.[6] (L'historiador Franklin F. Mendels va encunyar el terme de protoindústria.)[6]\nQuestion: Com fou l'economia dels països europeus durant l'antic règim?", "output": [ "bàsicament agrícola" ] }, { "id": "task837-37ef016c284d4df5ad79ff64cc19772f", "input": "Passage: Tanmateix, des de l'humanisme i el Renaixement, l'antropocentrisme va succeir al teocentrisme com una constant en les concepcions culturals. A la corona de Castella, l'erasmisme i les seves vicissituds són una bona mostra de les dificultats que va trobar el pensament avançat, fins i tot gaudint de la protecció reial,[44] i no va ser l'únic, ni el més sonat, com ho proven els casos, perseguits per la Inquisició, del professor i poeta Fray Luis de León, de l'arquebisbe Bartolomé Carranza, o de l'intendent Pablo de Olavide. El clima al Regne de França no era més permissiu, com ho van demostrar els casos en què es va veure embolicat Voltaire. L'Europa protestant va tendir a ser més tolerant, però amb casos de repressió, com en el cas de Miguel Servet.\nQuestion: Què va succeir al teocentrisme?", "output": [ "l'antropocentrisme" ] }, { "id": "task837-394d9d0f14954c6cb1c0bd8519aaa618", "input": "Passage: El sistema polític per excel·lència de l'antic règim fou l'absolutisme.[6] Les diverses monarquies europees intentaren concentrar a les seves mans tot el poder de fer lleis, de governar i d'ajusticiar. Per fer-ho van procurar no reunir les institucions parlamentàries d'origen medieval. Fou la monarquia francesa la que va assolir el grau més elevat d'absolutisme. De tota manera, cal tenir en compte que en la pràctica el sistema polític en cada país podia variar molt segons el pes dels seus costums i la força de la monarquia. Per exemple a Anglaterra aquesta lluita va desembocar en la Revolució anglesa, que va escapçar la monarquia tradicional durant onze anys. Un altre exemple fins al 1714 foren els països de la corona d'Aragó, on moltes decisions polítiques no depenien només del rei sinó que aquest (molt a pesar seu) les havia de prendre a les Corts juntament amb els tres estaments (cadascun dels quals representava 1 vot), un sistema que va rebre el nom de pactisme.[6] Finalment cal recordar que l'individu no tenia cap valor polític dins del sistema del poder de l'antic règim[6] (a diferència de les democràcies del món actual), sinó que eren els tres estaments els que conceptualment eren els actors polítics del país, juntament amb el rei que era el màxim protagonista com a governant.\nQuestion: Quina monarquia va assolir el major grau d'absolutisme?", "output": [ "francesa" ] }, { "id": "task837-64f60ccc08e74faaa1419fabe69bab29", "input": "Passage: L\\'antic règim es va desenvolupar al Regne de França amb la dinastia Valois que va reeixir del seu enfrontament amb Anglaterra en la Guerra dels Cent Anys; va aconseguir marginar la dinastia rival de la casa de Borgonya i va sotmetre la majoria dels \"estats nobiliaris\" més o menys turbulents, com ara Normandia i Provença. La tornada de la seu pontifícia d\\'Avinyó a Roma després de la resolució del cisma d\\'Occident va suposar una disminució del control que havia aconseguit la monarquia francesa sobre l\\'Església. De retruc, la península Itàlica va passar a ser el principal tauler de joc en la disputa per l\\'hegemonia europea. En aquest context, durant el segle xv, Lluís XI va ser un exemple de rei autoritari. El rei Francesc I de França, durant la primera meitat del XVI, no va aconseguir prevaldre sobre el seu enemic Carles V del Sacre Imperi romanogermànic, ni pel que fa a les guerres europees ni pel que fa a l\\'expansió colonial, però va aconseguir un poder interior indiscutible.\nQuestion: Amb quina dinastia es va desenvolupar l\\'antic règim al Regne de França?", "output": [ "Valois" ] }, { "id": "task837-7846ffa359784e0d9a22427aa630aaf0", "input": "Passage: A partir del segle xvii pot parlar-se de la presència d'una monarquia absoluta que té la sobirania de l'estat. Aquesta monarquia es justificava sobre el supòsit de la procedència divina del poder, de qui ho rep sense intermediaris. El rei només ha de justificar-se davant els ulls de Déu. Els seus súbdits no tenien cap dret, però sí el deure d'obeir. El tipus ideal és el Regne de França del Rei Sol, Lluís XIV. El rei declarava la guerra i feia la pau; comandava els exèrcits, determinava les despeses i fixava els impostos, anomenava i destituïa els funcionaris i dirigia l'administració sencera. Les províncies eren administrades pels intendents, de poder omnímode i arbitrari.\nQuestion: Quan es pot parlar de la presència d'una monarquia absoluta que té la sobirania de l'estat?", "output": [ "A partir del segle xvii" ] }, { "id": "task837-5e067d77f414436ba6bdf0cba27324ba", "input": "Passage: Tot i la documentació existent sobre les clàusules de contractació de l'obra, es desconeix l'estructura i distribució original del retaule. Tanmateix, a partir de les taules conservades i de les seves característiques estructurals, l'historiador Francesc Ruiz i Quesada ha fet una proposta de distribució dels panels existents. Els contractes de la fusteria de Bonafè i de la pintura del retaule es coneix que la seva amplada era de quasi dotze metres i que tenia quatre carrers laterals, dos a cada banda del carrer principal en què hi havia una escultura de sant Agustí a la part baixa, i, per sobre d'aquesta imatge, una altra de la Mare de Déu. Es desconeix documentalment la seva alçària, nombre d'escenes i el relat pictòric.[8]\nQuestion: Què es desconeix del retaule?", "output": [ "l'estructura i distribució original" ] }, { "id": "task837-dc9a5cc78a8743acb2a38219c22c1fd5", "input": "Passage: El retaule tenia cinc carrers i tres pisos amb predel·la. El carrer central tenia dues talles exemptes de sant Agustí i santa Mònica, mentre que els altres quatre estaven compostos per taules pintades al tremp, obra de Jaume Huguet. D'aquestes taules només se'n conserven set al MNAC i una altra al museu Marés. La seva grandiositat el situa com l'encàrrec pictòric més important del segle xv a Catalunya.\nQuestion: Quants carrers tenia el retaule?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-d85faf9c7d494e9981971bd25bd607a9", "input": "Passage: El gremi de Blanquers tenia una germandat o confraria fundada a principis del segle xv. Les seves ordinacions varen ser aprovades pel rei Martí l'Humà, a Segorb, el 18 d'octubre de 1401, a instància dels prohoms dels blanquers i varen ser confirmades a Barcelona, el 23 de juny de 1405. Segons aquestes, els blanquers veneraven com a patró a sant Agustí,[4] i varen tenir la seva pròpia capella al convent des de 1401.[5]\nQuestion: Quan es va fundar la germandat del gremi de Blanquers?", "output": [ "a principis del segle xv" ] }, { "id": "task837-b3966ea947334e6ea1996f39585ffbf1", "input": "Passage: El Convent de Sant Agustí Vell construït a partir de 1349 i finalitzat al voltant de 1506, estava situat al barri de la Ribera de Barcelona. La seva ubicació era a la zona on treballaven els menestrals dedicats al tractament de les pells, assaonadors i blanquers, una activitat que requereix un alt consum d'aigua, raó per la qual s'ubicava al voltant del rec Comtal que passava pel carrer del Rec i per l'actual emplaçament del mercat del Born.[2] L'església va ser destruïda el 1716 i l'orde dels agustins es va traslladar a l'església de Sant Agustí Nou inaugurat el 1750. Per conèixer la morfologia de la desapareguda església pot comparar-se amb l'església de Sant Joan Baptista de Valls, ja que el 1569 es va decidir prendre l'església de Sant Agustí com a referent. Així doncs, l'església devia mesurar poc més de 58 metres de llarg per quasi 15 metres d'ample, a més de les capelles laterals, i l'alçària estaria a prop als 25 metres.[3]\nQuestion: Quan va ser construït el Convent de Sant Agustí Vell a Barcelona?", "output": [ "a partir de 1349" ] }, { "id": "task837-99b54d0bb4c9461e8499c4377e0e983f", "input": "Passage: L'estil i qualitat tècnica emprats en aquest retaule va tenir un efecte directe a altres obres contemporànies, on l'exemple més directe és el contracte del retaule sobre el mateix tema pintat per Miguel Ximénez i Martín Bernat per al convent dels Agustins de Saragossa, de 1489. Aquesta obra havia de contenir sis taules dedicades a sant Agustí i altres sis a santa Mònica. Les taules del sant havien de tenir com a model les escenes del retaule d'Huguet, «...y que los ditos pintores hayan de yr a mirar aquello con unfrayre de dicho monesterio de Çaragoça, e de las que seran mejores, que de aquellas fagan por scripto y fazerlas en el dito Retaulo de Çaragoça». D'altra banda, el contracte entre Pau Vergós i els confrares dels cardadors de draps, per a realitzar un retaule dedicat al Cos de Crist i sant Antoni, també per a l'església de Sant Agustí de Barcelona, s'assenyala que «tots els brocats sien fets segons lo retaule de Sant Agustí major».[1]\nQuestion: Qui va pintar el retaule per al convent dels Agustins de Saragossa?", "output": [ "Miguel Ximénez i Martín Bernat" ] }, { "id": "task837-11efec9a5ff74bc7864911af823937d8", "input": "Passage: Sobre la clau de volta de l'arc central de l'entrada hi ha una pintura amb el retrat d'Esteban Illán, personatge que va proclamar a Alfons VIII com a rei de Castella. La capella consta de tres estils de diferents èpoques: gòtic als arcs, voltes i algun sepulcre; plateresc al sepulcre del bisbe d'Àvila Alonso Carrillo Albornoz realitzat per l'escultor Vasco de la Zarza i neoclàssic al retaule central. Aquest retaule és del segle xviii realitzat en marbre, jaspi i bronze. Va ser dissenyat per Ventura Rodríguez; el gran relleu del centre amb el tema de la Imposició de la casulla a sant Ildefons, realitzat també en marbre, és obra de Manuel Francisco Álvarez. Es va portar a terme en temps del cardenal Lorenzana, al segle xviii.[2] Posteriorment hi havia hagut un altre retaule realitzat cap al 1484, que segons la descripció d'Antonio Ponz, tenia pintures i escultures amb escenes de la Passió de Crist, la vida de la Mare de Déu i de sant Ildefons.[32]\nQuestion: On hi ha una pintura amb el retrat d'Esteban Illán?", "output": [ "Sobre la clau de volta de l'arc central de l'entrada" ] }, { "id": "task837-68be329da7a54054977b47676ed79f20", "input": "Passage: La capella va ocupar l'espai de tres capelles antigues, una central de mida gran i dos col·laterals de les petites. És de planta octogonal, estant de les primeres en que s'imposa aquest model per a capelles funeràries. Aquesta planta facilita la construcció de la capella que s'adapta a la forma de la volta, a més a més del possible simbolisme que té el nombre vuit a la religió amb la «renovació baptismal i la vida eterna ».[32]\nQuestion: Què hi havia abans on ara hi ha la capella?", "output": [ "tres capelles antigues" ] }, { "id": "task837-43bb31cb444147a4a2c20aba3e0d63f9", "input": "Passage: L'actual capella està entre el costat nord de la de Santiago i la de santa Leocàdia, a la capçalera. Té un accés estrany i difícil solucionat pel gran arquitecte Alonso de Covarrubias. S'anomena així amb referència al nou llinatge dels Trastàmara. És una capella sense culte; anteriorment el culte era mantingut pel capítol anomenat Capellans de Reis.[39]\nQuestion: Com és l'accés a la capella?", "output": [ "estrany i difícil" ] }, { "id": "task837-a2c138b4b5ab4e98ad997904f90349e9", "input": "Passage: Se sap que aquest espai s'anomenava capella de l'Esperit Sant i va ser fundada per l'arquebisbe Gonzalo Díaz de Palomeque. Al segle xiii va servir com a espai funerari per allotjar les restes mortals de l'arquebisbe Gonzalo Díaz Palomeque. La capella amb la denominació de «Reyes Viejos» va ser fundada per Sanç IV i era a la part alta del presbiteri de la capella major, on continuen els sepulcres dels reis. L'actual denominació «de los Reyes Viejos» té el seu origen el 1498 quan el cardenal Cisneros va voler traslladar des de la capella major els sepulcres reials, cosa que finalment no es va fer. La capella consta de tres interessants retaules platerescs de Francisco Comontes; el central té onze bones taules hispà-flamenques i una relíquia del Sant Rostre, regal del papa Innocenci X, que el rei Felip IV va manar col·locar aquí.[27]\nQuestion: Com s'anomena aquest espai?", "output": [ "capella de l'Esperit Sant" ] }, { "id": "task837-c26522aa25e54a47828bfe003ce776bd", "input": "Passage: A la dreta estan els sarcòfags d'Enric II de Castella i la seva esposa Joana Manuel. A prop està l'estàtua orant de Joan II de Castella, obra de Juan de Borgoña (sense sepultura). A l'esquerra estan els d'Enric III de Castella i Caterina de Lancaster. Al presbiteri, a l'esquerra i al costat del retaule hi ha el sarcòfag de Joan I de Castella i a la dreta el de la seva esposa Elionor d'Aragó i de Sicília.[40]\nQuestion: Quins sarcòfags trobem a la dreta?", "output": [ "d'Enric II de Castella i la seva esposa Joana Manuel" ] }, { "id": "task837-d0686b5544a9469ca328640ffaf8ca75", "input": "Passage: Amb aquesta obra de pedra calada es van construir els dos pilars que donen pas a l'interior de la capella. Al pilar de l'esquerra es pot veure l'estàtua d'una figura amb barba i amb un bastó de pastor; representa a Martín Alhaja, un famós pastor que, segons la llegenda, va donar una decisiva informació durant la batalla de Las Navas de Tolosa.[n. 1] El pilar contrari s'anomena de l'Alfaquí per l'estàtua d'Abu Walid, que va portar el rei Alfons VI un missatge de cordialitat.[5]\nQuestion: Què dona pas a l'interior de la capella?", "output": [ "dos pilars" ] }, { "id": "task837-205ca0674f1a4cc68db9cefd1c303d9b", "input": "Passage: Algunes taules presenten una alta concentració de personatges i objectes que no permeten comptar amb espais de context i plans diferenciats i, en conseqüència, amb pocs virtuosismes en el tractament de la perspectiva. Un element que acostuma a jugar un paper important en el tractament de la perspectiva són les construccions de murs amb carreus com les de la taula central o la del miracle de sant Bernadí de la predel·la. Huguet supera la dificultat de dibuix dels carreus, matacans i merlets amb un lleu escorç, però sense fórmules de paral·lelisme o proporcionalitat que segur que dominava, com ho demostra el tractament que fa a la taula de «l'aparició de Pere Celestí», on la cabana de mig pla està dibuixada en perspectiva cavallera, cap a l'esquerra, i dins el paviment ortogonal té una fuga cap al centre.[9]\nQuestion: Què presenten algunes taules?", "output": [ "una alta concentració de personatges i objectes" ] }, { "id": "task837-fb871a3a48fe4fc4ae942e73134f8186", "input": "Passage: El mateix Huguet ja havia representat a sant Bernadí en una escena del Retaule de Sant Antoni Abat, destruït el 1936. A la catedral de Barcelona es conserva el Retaule de Santa Clara i Santa Caterina amb una imatge del sant, obra de Pere Garcia de Benavarri de 1456. Però el millor exemple probablement és la representació que va fer-ne el seu amic i coetani Sano di Pietro i que es considera un retrat real del sant, ja que va ser pintat poc després de la seva mort.[14]\nQuestion: On va representar Huguet a sant Bernadí?", "output": [ "en una escena del Retaule de Sant Antoni Abat" ] }, { "id": "task837-26a4367a15e744bfb100918769b36f45", "input": "Passage: L'escena dedicada a sant Bernadí al costat de l'Epístola de la predel·la representa un dels miracles més destacats del sant que va tenir lloc a Màntua, a la riba del Mincio, durant la quaresma de l'any 1420. En aquella època, sant Bernadí havia anat a Màntua a predicar. Es va allotjar al convent de Santa Maria delle Grazie, situat al llac, a la riba oposada a la ciutat, i per desplaçar-se havia de fer servir una barca. Tot i que el barquer acostumava a no cobrar als frares, un dia es va negar a fer-ho i el sant va estendre la seva capa sobre l'aigua i va passar a l'altra riba caminant sobre ella acompanyat per un altre frare.\nQuestion: Què representa l'escena dedicada a sant Bernadí?", "output": [ "un dels miracles més destacats del sant" ] }, { "id": "task837-87d8cc22ddf5437ca301b5abe3b5e3bf", "input": "Passage: L'estofat de la predel·la és un motiu decoratiu amb petits fulls i boletes simulant fruits o baies, que Huguet també va fer servir a «la Pietat» l'única taula conservada al museu Catedralici de Barcelona del desaparegut Retaule de Sant Esteve del gremi dels freners. També es va fer servir com a fons en una de les taules laterals del desaparegut Retaule de Sant Antoni Abat. Aquesta composició és molt similar a la decoració del Retaule del Conestable, de 1464. Cronològicament aquestes similituds situen la realització de la predel·la en el primer període artístic de l'autor. Per contra els altres tres tipus d'estofats presents al retaule no coincideixen amb cap de les obres del primer període d'Huguet, sinó que coincideix als utilitzats a les teles del Retaule de Sant Agustí que va ser finalitzat el 1486 i recull la darrera època del taller de l'artista.[12]\nQuestion: Què simulen els petits fulls i boletes de l'estofat de la predel·la?", "output": [ "fruits o baies" ] }, { "id": "task837-f5cabb3363f14f4299ce68d96f54c213", "input": "Passage: A la taula inferior es representa el pas del mar Roig del poble hebreu en la seva fugida d'Egipte. Els jueus arribaren a Piahirot, prop del Mar Roig i acamparen davant de Baal-Sefon. El faraó escoltà els precs del seu poble que clamava venjança, armà el seu exèrcit i comença una persecució dels hebreus. Quan aquests sentiren retronar l'exèrcit que s'acostava, es varen adreçar a Moisès, ja que el mar els barrava el pas. Aleshores, Moisès estengué els seus braços sobre el mar i començà a bufar un vent de ponent molt fort que enretirà les aigües, i quedaren dividides per mostrar un pas segur per travessar-lo. Ràpidament, els hebreus van ficar-se dins i van començar la travessia a peu sec. Quan van arribar els egipcis, el faraó va decidir perseguir els israelians i també van entrar al pas del mar obert per Moisès. Quan tot el poble jueu va haver passat, Moisès va estendre de nou els braços sobre el mar i les aigües van tornar al seu lloc, ofegant i destruint tot l'exèrcit egipci.［Èxode 14:15-31］ La imatge capta el moment final amb l'àngel i el núvol que va fer de guia, presents.[19]\nQuestion: Què es representa a la taula inferior?", "output": [ "el pas del mar Roig del poble hebreu en la seva fugida d'Egipte" ] }, { "id": "task837-dd0bd211d9dc4c8e8ce7ff773052922a", "input": "Passage: Una informació addicional, que reforça la identificació amb el rei Pere, està relacionada amb la devoció cap a l'àngel custodi. Pere va encarregar els darrers mesos de la seva vida una talla de l'àngel a Joan Claperós. També va encarregar una imatge per al Portal de l'Àngel de Barcelona la qual va ser instal·lada el novembre de 1466. El nom d'aquest accés a la ciutat li va ser atribuït el 30 de gener de 1466 per iniciativa de Pere el Conestable en agraïment pel fi d'una epidèmia a la ciutat.[22]\nQuestion: A qui va encarregar Pere una talla de l'àngel?", "output": [ "Joan Claperós" ] }, { "id": "task837-e26a2a33a4e84bc0ae8dc78272d30192", "input": "Passage: El redescobriment del claustre va sortir a la premsa a inicis de juny de 2012 gràcies a la recerca de Gerardo Boto Varela, investigador del Departament d'Història i Història de l'Art de la Universitat de Girona, que el va datar suposadament del segle XII i el va considerar procedent de Castella,[2] tot i que diversos documents anteriors ja tenien constància de la seva existència.[3][4] En el moment del redescobriment estava mancat de qualsevol catalogació o protecció;[5] el 26 de setembre de 2013 la Generalitat de Catalunya va sol·licitar iniciar l'expedient de declaració de Bé cultural d'interès nacional, en la categoria de monument històric.[6] Després del darrer informe sobre l'autenticitat del claustre aprovat per part del Consell Assessor del Patrimoni Cultural es va arxivar la protecció del claustre com a BCIN i la conservació del claustre va passar a mans de l'Ajuntament de Palamós.[7][8]\nQuestion: Quan va sortir a la premsa el redescobriment del claustre?", "output": [ "juny de 2012" ] }, { "id": "task837-211fc3e3a2024cc3bd3d40f043164ab4", "input": "Passage: Tanmateix, el novembre del 2012, la restauradora Pilar Giráldez, membre de la comissió de la Generalitat de Catalunya, va assegurar que «les mostres no deixen dubtes de l'autenticitat i l'antiguitat de segles de les pedres» i el 20 de juny del 2013 Gerardo Boto va afirmar en un congrés d'experts al Museu Nacional d'Art Antic de Lisboa, que el claustre és una construcció autèntica del segle XII i el va relacionar amb el claustre del 1176 de la catedral antiga de Salamanca, desmuntat després del terratrèmol de Lisboa de 1755.[19] Arran d'aquestes noves informacions, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Ferran Mascarell va demanar un nou informe, que elaborà el catedràtic d'història de l'art Eduard Carbonell, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya entre el 1994 i el 2005, i director general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya entre 1988 i 1994.[20] Aquest informe, presentat el novembre del 2014, concloïa que el claustre era una recreació historicista executada al segle xx.[44][1][45] Els defensors de la seva autenticitat, Gerardo Boto i Màrius Vendrell, han rebatut aquest informe; tanmateix, després de l'aprovació del Consell Assessor del Patrimoni Cultural d'arxivar la protecció del claustre com a BCIN, s'ha deixat a càrrec de l'Ajuntament de Palamós la conservació del claustre.[7]\nQuestion: Segons Pilar Giráldez què asseguren les mostres?", "output": [ "l'autenticitat i l'antiguitat de segles de les pedres" ] }, { "id": "task837-2a941b1a0e9348d08f5c2e53a8ba868f", "input": "Passage: El desembre del 2015, es va fer públic que l'espai obriria les portes al públic el mes de gener del 2016 gràcies a un conveni signat entre la plataforma cultural Focus Engelhorn, impulsada pels amos de la finca, i l'Ajuntament de Palamós.[37] L'acord va permetre a estudiants, especialistes i entitats sense ànim de lucre visitar de manera gratuïta i permanent el claustre i la torre de defensa de la masia, a més d'establir un calendari de visites de pagament per a turistes.[38] Des del seu redescobriment fins llavors, només havien pogut veure el claustre els assistents d'actes privats, com bodes o la presentació d'un model de cotxe, o els participants d'una gala solidària contra la sida.[39]\nQuestion: Què es va fer públic el desembre del 2015?", "output": [ "que l'espai obriria les portes al públic" ] }, { "id": "task837-d1b32c343d6e4e54a97d2c026c4e4e69", "input": "Passage: Sense catalogació ni protecció, Gerardo Boto va conèixer la seva existència gràcies a la publicació d'un reportatge fotogràfic a l'edició francesa dels mesos de juliol i agost del 2010 de la revista de decoració AD, en què la fotografia del claustre es va publicar a doble pàgina. Després d'estudiar la fotografia en alta resolució, el desembre del 2010 Boto va publicar un estudi en la revista Románico i, posteriorment, va anunciar-ho al simposi que duia per títol Art Fugitiu, organitzat pel grup EMAC d'investigació sobre el romànic i gòtic de la Universitat de Barcelona.[5] L'investigador assegurà que va intentar accedir a la finca per estudiar l'obra, però mai no va aconseguir el permís pertinent.[33]\nQuestion: Com va conèixer Gerardo Boto que existia?", "output": [ "gràcies a la publicació d'un reportatge fotogràfic" ] }, { "id": "task837-38f5995c5326401a9be29629647ce7a5", "input": "Passage: Durant tota la seva vida el pintor va haver de sobreposar-se a la seva minusvalidesa i a una naturalesa particularment malaltissa. Les dades sobre la seva vida i obra són degudes fonamentalment a fra José de Sigüenza que, en la seva Historia de la Orden de San Jerónimo, relata amb detall els avatars de la construcció del monestir de l'Escorial, entre els quals s'inclouen les feines de Navarrete. Aquest notifica que va recórrer tota Itàlia «quan s'anava fent un homenet»,[7] estudiant el seu art a Roma, Venècia, Milà i Nàpols i diu que va treballar amb Ticià,[1] ja que l'empremta d'aquest autor s'aprecia clarament en els seus treballs, encara que el seu aprenentatge directe amb l'italià està actualment descartat. Pellegrino Tibaldi explica haver-lo conegut a Roma a la dècada de 1550, el que vindria a corroborar la informació del pare José de Sigüenza de la seva estada a Itàlia.[8]\nQuestion: Com era la naturalesa del pintor?", "output": [ "malaltissa" ] }, { "id": "task837-d0f2d2ccf25f45d9b67ca60e74a3fbbe", "input": "Passage: El pintor Fernández de Navarrete va tenir una malaltia que el va deixar sord als tres anys, la qual cosa li va ocasionar la incapacitat per aprendre el llenguatge oral.[4][5] Tanmateix consta que va aprendre a expressar-se per mitjà de la llengua de signes i sabia llegir i escriure, a més a més d'haver adquirit una àmplia cultura, necessària per al seu ofici.[6][4] Va ser educat al monestir jerònim de La Estrella a San Asensio (La Rioja) per fra Vicente de Santo Domingo, que emprà probablement un incipient llenguatge de signes que des de l'edat mitjana s'utilitzava a les comunitats monàstiques obligades al vot de silenci.[4] En l'època de Navarrete es creu que un benedictí, Pedro Ponce de León, havia desenvolupat el primer codi lingüístic de signes.[6]\nQuestion: Quants anys tenia Navarrete quan es va quedar sord?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-f4508b8946eb46f087fe5d0e72dce69a", "input": "Passage: A les seves següents obres, Fernández de Navarrete va passar per diversos períodes, des de la imitació de la pintura de Ticià –a Fernández Navarrete se'l coneixia amb el sobrenom d'«el Ticià espanyol»– a trets semblants als escorços de Tintoretto, i sobretot es nota el seu gust per representar detalls realistes impregnats amb efectes de llum i amb l'habilitat d'uns tocs de pinzell que aconseguien donar un efecte de pintura espontània. A les seves últimes pintures sobre l'apostolat, representades en parella, s'observa un estil ordenat i majestuós, amb imatges de gran mida i ajudant-se amb les vestidures realitzades amb mantells d'amplis plecs. No accepta completament el llampant colorit venecià i, adaptant-se a la sobrietat del Reial Monestir de Sant Llorenç de l'Escorial, adopta per aquest tipus d'encàrrecs un cromatisme de terres i ocres. Aquestes últimes obres es caracteritzen per un ús expressiu del llum focalitzat, tal com succeeix a l'Enterrament de sant Llorenç i al Crist apareixent-se a la seva Mare, un altre dels seus quadres finals en el qual mostra un Crist ressuscitat amb el cos il·luminat en una composició molt dinàmica. Aquestes obres ja es poden considerar com si fos un inici de l'etapa de la pintura barroca castellana.[18]\nQuestion: Quin és el sobrenom de Navarrete?", "output": [ "el Ticià espanyol" ] }, { "id": "task837-2f616676e4c64b678bf05358aa2e9e97", "input": "Passage: El context històric, en relació a l'aportació al treball de Juan Fernández de Navarrete, va ser la fundació del monestir de l'Escorial per part del rei Felip II, amb objecte principal de construir el panteó reial que es va ubicar sota l'església per als oficis religiosos i que el monarca seguia des de les seves habitacions particulars.[9] Aquesta fundació es va realitzar segons una carta reial del 22 d'abril de 1567. En la decoració d'aquesta gran construcció la pintura va representar el gust del monarca, que tenia una inclinació preferent cap a la pintura flamenca i pintura italiana, de les quals va fer grans donacions provinents de la seva col·lecció particular que constava, a més a més de les obres adquirides per ell pròpiament, de les heretades per part del seu pare Carles V i també de la col·lecció de la seva tia Maria d'Habsburg. La majoria eren obres de tema religiós i també ho van continuar sent les que va encarregar a diversos artistes als quals demanava que les seves obres estiguessin d'acord amb la iconografia de la Contrareforma aprovada en el concili de Trento. Entre els artistes escollits per Felip II es trobaven Federico Zuccaro, Luca Cambiaso i Pellegrino Tibaldi per realitzar els frescs de l'església, el claustre i la biblioteca, i Juan Fernandez de Navarrete per a la realització de les pintures a l'oli per les capelles laterals i el retaule major de l'església. A causa de la mort prematura de l'últim, van continuar amb el seu treball els pintors Diego de Urbina, Alonso Sánchez Coello i Luis de Carvajal. El Greco va participar-hi també amb El martiri de sant Maurici.[10][9]\nQuestion: On es va ubicar el panteó reial?", "output": [ "sota l'església per als oficis religiosos" ] }, { "id": "task837-a82a5a96984b4b9e9cfd659a70b8a8ed", "input": "Passage: Una de les iconografies més especials emprada per Fernández Navarrete fou a la seva pintura de l'Enterrament de sant Llorenç, en la qual no va representar exactament el martiri de la manera habitual, sinó el moment del robatori del cos per donar-li sepultura. La pintura mostra a sant Llorenç mort en plena obscuritat de la nit, despullat sobre la graella –atribut d'aquest sant–[21] i col·locat en el centre de la composició; la llum que emet el seu cos quasi blanc és el punt d'atracció principal de l'espectador de la pintura. A la seva dreta sant Hipòlit, vestit de blanc, està disposat per endur-se el cos; l'acompanyen tres deixebles, un dels quals es posa un dit sobre els llavis en senyal de silenci. A l'esquerra de sant Llorenç hi ha un noi que bufa una brasa per encendre una espelma: aquesta escena és clàssica i força comuna a la pintura tenebrista per mostrar la il·luminació artificial; El Greco la va emprar algunes vegades, com per exemple a l'obra d'El bufador.[22]\nQuestion: Qui va pintar L'enterrament de sant Llorenç?", "output": [ "Fernández Navarrete" ] }, { "id": "task837-14d8a25d52ea40b592768ee15f5326b3", "input": "Passage: La caiguda del Roc de la Tor a mans croades va permetre la instal·lació de maquinària de setge per batre les defenses del castrum.[38] Els primers dies de gener de 1244[nota 6] va arribar a Montsegur Bertran de Vacalaria, un enginyer de màquines enviat, segons les fonts coetànies, per homes propers al comte de Tolosa. L'objectiu era construir màquines d'artilleria per contrarestar les que havien començat a instal·lar els croats a la part baixa de la muntanya.[nota 7] Novament Imbert de Salas ens en dóna la notícia:[44]\nQuestion: Qui era Bertran de Vacalaria?", "output": [ "un enginyer de màquines" ] }, { "id": "task837-646f001131634a0990f416745b381bb9", "input": "Passage: La situació havia esdevingut molt crítica, els assetjats havien quedat arraconats darrere les seves defenses i l'assalt en massa de Montsegur era una qüestió de temps. Davant d'aquestes circumstàncies Pere Roger de Mirapeis va demanar aturar els combats per negociar la rendició de la plaça. Era el 2 de març de 1244.[49][38]\nQuestion: On havien quedat els assetjats?", "output": [ "arraconats darrere les seves defenses" ] }, { "id": "task837-6fe9f5378c154def9f71eebc7759288c", "input": "Passage: Pel que fa als assetjats, se sap pels testimonis dels supervivents que Pere Roger de Mirapeis va preparar la defensa a consciència. Va demanar reforços a tots aquells que simpatitzaven amb la causa i material militar, com ara perpunts, ballestes o cordes per al funcionament de màquines d'artilleria.[nota 2] En total, s'estima que unes 400 persones vivien al castell a l'inici del setge.[16] Tot i això, només un centenar, o menys, eren soldats.[38]\nQuestion: Quantes persones vivien en el castell?", "output": [ "400" ] }, { "id": "task837-315ea540289644dca30c200b7007e31c", "input": "Passage: Per la seva banda Pere Roger de Mirapeis no va deixar de mantenir correspondència amb els seus contactes situats a l'exterior. La preocupació de la guarnició de Montsegur eren les gestions que estava duent a terme el comte Ramon VII de Tolosa, de qui en confiaven ajuda. L'esperança de l'arribada d'aquesta ajuda es va mantenir fins al final del setge. Les circumstàncies no obstant no jugaven a favor dels assetjats, ja que el comte de Tolosa estava excomunicat i en aquells moments era a Itàlia per intervenir en els conflictes entre el papa i l'emperador.\nQuestion: Què preocupava a la guarnició de Montsegur?", "output": [ "les gestions que estava duent a terme el comte Ramon VII de Tolosa" ] }, { "id": "task837-fb3be48a1ee74553894ed42e06093e3d", "input": "Passage: Tanmateix les fonts judicials han estat les més valuoses. S'han conservat 19 deposicions dels supervivents de Montsegur que van fer davant del tribunal de la Inquisició.[7] Aquests testimonis de primera mà són una font valuosíssima per entendre i reconstruir els deu mesos que va durar el setge.[nota 1]\nQuestion: Quines fonts han esta més valuoses?", "output": [ "les fonts judicials" ] }, { "id": "task837-1d1bb121dc164d48ab41c69605a3fe6b", "input": "Passage: El mamut sud-africà, l'hàbitat del qual s'estenia des de Sud-àfrica fins a Kenya, aparegué fa uns cinc milions d'anys i és l'espècie més antiga de mamut. Les primeres restes foren descobertes el 1928 a Sud-àfrica i consistien en uns quants ullals, molars i fragments de maxil·lars. El mamut sud-africà ja presentava una lleugera curvatura als ullals, típica dels mamuts.[46]\nQuestion: Quin era l'habitat del mamut sud-africà?", "output": [ "des de Sud-àfrica fins a Kenya" ] }, { "id": "task837-670bd512b1a94b7dbdd2e91d63886fbd", "input": "Passage: Els mamuts adults feien servir la trompa per a consumir uns 180 kg d'aliment al dia. Ingerien gairebé qualsevol tipus de material vegetal, tot i que el seu menjar preferit era l'herba.[4] Menjaven altres parts de les plantes, com ara les fulles i l'escorça dels arbres, a l'hivern, quan la capa de neu cobria l'herba. La dificultat de mastegar herba (a causa de la seva riquesa en silici, que desgasta la dentadura), féu que els mamuts, igual que els elefants, desenvolupessin dents molars especialitzades, amb una superfície recoberta de petites crestes d'esmalt. Les dents posteriors dels mamuts, és a dir, les premolars i les molars, eren vint-i-quatre en total al llarg de la vida, tot i que només n'hi havia dotze com a màxim en un mateix moment. Les molars pesaven fins a 2 kg. A mesura que les dents es desgastaven, eren substituïdes per dents que creixien més enrere.[8] L'examinació de les seves molars també permet saber que eren animals de creixement lent que no assolien la maduresa sexual fins aproximadament els vint anys.[9] Quan els sis conjunts de molars que un mamut tenia al llarg de la seva vida s'havien desgastat, l'animal moria car ja no podia alimentar-se. Aquest procés solia durar entre seixanta i setanta anys.[10]\nQuestion: Per a què feien servir la trompa els mamuts adults?", "output": [ "per a consumir uns 180 kg d'aliment al dia" ] }, { "id": "task837-bf4302f8c4aa4bd98290a3a97ca6f0b2", "input": "Passage: Les trompes dels mamuts, un exemple de dimorfisme sexual car eren més grans en els mascles que en les femelles, estaven adaptades per combats entre mascles. Aquests lliuraven combats per les femelles en què intentaven ferir l'oponent a les parts vulnerables de l'espatlla i el tòrax mitjançant els seus ullals. És probable que la possibilitat de quedar greument ferit fes que no hi hagués combats desiguals. Es coneix un cas en què dos mamuts estaven tan igualats que els seus ullals es quedaren encallats els uns amb els altres i, incapaços de separar-se, ambdós mamuts moriren de fam.[8]\nQuestion: De què són exemple les trompes dels mamuts?", "output": [ "de dimorfisme sexual" ] }, { "id": "task837-0d7f7c1dbf2b4bfca2da008d1db60fb4", "input": "Passage: La primera expedició occidental a Sibèria per estudiar els enormes ossos que s'hi trobaven fou la de l'anatomista britànic Hans Sloane, que el 1728 examinà restes fòssils de dents i ullals i determinà que pertanyien a una espècie d'elefant. Per explicar la presència d'animals tropicals a latituds tan altes, suggerí que la seva extinció es degué a un enorme canvi climàtic i al Diluvi Universal. Deu anys més tard, Philosophical Magazine publicà l'obra de l'alemany Johann Breyne, incloent-hi les seves anàlisis de fòssils i il·lustracions que li havia presentat Daniel Messerschmidt. Breyne corroborà la teoria de Sloan que els ossos pertanyien a un tipus de proboscidi.[8]\nQuestion: Quin britànic va fer la primera expedició a Sibèria?", "output": [ "Hans Sloane" ] }, { "id": "task837-625c8366765d41ae8a96f324ea97f141", "input": "Passage: El procés de clonació complet proposat requeriria trobar restes de teixit tou de mamut del qual es pogués extreure una cadena d'ADN. Aquest ADN seria posteriorment fusionat amb un òvul d'elefant asiàtic, el parent vivent més proper dels mamuts. Aquest òvul seria inserit a l'úter d'una femella d'elefant asiàtic i, si el procés tingués èxit, vint-i-dos mesos més tard naixeria una cria de mamut.[27] El 2003 s'anuncià el pla més ambiciós fins ara, encapçalat per científics japonesos de la Universitat de Kinki i russos de l'Institut Véktor.[28]\nQuestion: Què requeria el procés de clonació?", "output": [ "trobar restes de teixit tou de mamut" ] }, { "id": "task837-02e87404c33442fdb8d5dee1b5ca9d41", "input": "Passage: L'òpera va ser presentada en una traducció txeca d'Anna Richterová, que també va interpretar el paper d'Alvina; la producció va ser dirigida per Adolf Heller. L'estrena naturalment va atreure molt l'atenció, una sèrie de músics van viatjar a Olomouc, juntament amb la filla i el fill del compositor, Magda i Antonin. Una altra vegada que el públic va tenir l'oportunitat d'escoltar almenys una secció transversal de l'òpera va tenir lloc al 120è aniversari del naixement de Dvořák el 8 de setembre de 1961, quan extractes de l'obra van ser difosos per Ràdio Plzen, interpretada per l'Orquestra de la Ràdio Plzen dirigida per Josef Blacky, amb solistes de l'Òpera de Plzen. L'estrena mundial de l'òpera amb llibret original en alemany es va dur a terme en versió de concert el 17 de setembre de 2014 durant el Festival Internacional de Música de Dvořák Praga.[4]\nQuestion: Qui va traduir l'òpera al txec?", "output": [ "Anna Richterová" ] }, { "id": "task837-b0e0687248684cf4845998935d5eba37", "input": "Passage: L'exèrcit danès, dirigit pel príncep Harald i el príncep Gothron, han establert un campament després d'una batalla victoriosa contra els anglesos i ara es preparen per celebrar-ho. Gothron és l'únic que no comparteix les festivitats: la nit anterior, el rei Anglès Alfred se li va aparèixer en un somni portant una corona de la victòria. Mentrestant, Harald arriba amb el seu seguici i un grup de captius britànics, entre ells Alvina, la promesa d'Alfred, a qui Harald comença immediatament a cortejar. Tracta en va de guanyar el seu favor, i les seves amenaces també cauen en oïdes sordes. Alvina el rebutja, preferint seguir empresonada.\nQuestion: Quin exercit dirigeixen el príncep Harald i el príncep Gothron?", "output": [ "L'exèrcit danès" ] }, { "id": "task837-de4e0a3394d64410b9f8911fedbd63be", "input": "Passage: Körner va ser una figura molt coneguda en el seu temps, encara que va morir abans d'arribar a complir 22 anys per les complicacions d'una lesió soferta com a voluntari en l'exèrcit prussià en una batalla contra les forces napoleòniques. Va deixar, però, una obra bastant extensa i molt madura que inclou poesia, obres de teatre dramàtiques, així com diversos llibrets d'òpera. Les seves obres completes, publicades per primera vegada el 1834 gràcies als esforços de la mare del poeta, es van publicar diverses vegades abans del final del segle xix. Com a llibretista, Körner va ser ben valorat pels seus contemporanis, i els seus textos poètics i dramàtics varen ser utilitzats per compositors com Carl Maria von Weber i Franz Schubert.[5]\nQuestion: Què era Körner en el seu temps?", "output": [ "una figura molt coneguda" ] }, { "id": "task837-e708c95993c74eb8b87f798f25096783", "input": "Passage: Hi ha un detall interessant de la composició: el leitmotiv que caracteritza el rei Alfred és gairebé idèntic a la melodia de La Internacional de Pierre De Geyter. No obstant això, cap dels compositors podria haver «copiat» aquesta melodia: De Geyter va escriure La Internacional divuit anys més tard, moment en què l'òpera de Dvořák encara no s'havia estrenat.[4] De fet, el compositor va considerar aquest treball com l'intent d'un principiant i el va ocultar fins poc abans de la seva mort; fins i tot els seus amics més propers no estaven al corrent de la seva existència. El compositor era molt autocrític i destruïa el material que considerava indigne. Però aquest no va ser el cas de la partitura d'Alfred.[4]\nQuestion: A què és gairebé idèntic el leitmotiv que caracteritza el rei Alfred a l'òpera?", "output": [ "a la melodia de La Internacional" ] }, { "id": "task837-7a5a8722566441adaddcb8d56bf1d42a", "input": "Passage: La primera representació d'extractes de l'òpera en l'idioma original alemany es va presentar el 6 de febrer de 1938, durant una emissió de la ràdio alemanya a Txecoslovàquia, a Praga. Poc després, al 10 de desembre de 1938, l'òpera va ser estrenada en la traducció txeca al Teatre Municipal d'Olomouc. A causa de la tensa situació política de la Segona República Txecoslovaca del moment i amb l'ocupació imminent per les forces alemanyes de Hitler (que van tenir lloc unes setmanes després, al març de 1939) l'òpera es va dur a terme, evidentment, només una vegada durant aquest termini.[5]\nQuestion: Quan es va fer la primera representació d'extractes de l'òpera?", "output": [ "el 6 de febrer de 1938" ] }, { "id": "task837-9dedbae329024eeb9a222333f0ba78fa", "input": "Passage: Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 27 de gener de 1813. A Catalunya es va estrenar l'agost de 1964 als jardins de la Loggia de Senya Blanca, a S'Agaró.[1]\nQuestion: Què és Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo?", "output": [ "una òpera" ] }, { "id": "task837-edd8a2f827e84483bbd2d62d07c2ca3d", "input": "Passage: Les farses, sovint basades en peces ja representades a l'altre cantó dels Alps, se centraven en curts i repetitius nuclis dramàtics òbviament de temes candents com els conflictes generacionals, la recerca de noves formes de la moralitat i l'equilibri social i econòmic. De fet, aquestes breus obres constituïen un moment molt important en l'experimentació de noves sensibilitats al segle xix. Se les solia fer en general en parelles (una de les dues farses podia substituir-se per un acte extrapolat d'un dramma giocoso en dos actes) i en general eren interrompudes per dos balls, un a la meitat i un altre al final de l'espectacle, i algunes vegades eren reemplaçats per concertoni o interludis corals. Sovint, sobretot per carnaval, l'espectacle s'allargava fins i tot amb tómboles i improvisacions poètiques.[4]\nQuestion: En què es centraven sovint les farses representades a l'altre cantó dels Alps?", "output": [ "en curts i repetitius nuclis dramàtics" ] }, { "id": "task837-e5a06ed02c4342d29c6ef8fda8c21a05", "input": "Passage: Rossini va fer els primers passos importants per l\\'òpera en un petit teatre, el San Moisè de Venècia, per al qual va escriure de 1810 a 1813 cinc farses: La cambiale di matrimonio (1810), L\\'inganno felice (1812), La scala di seta (1812), L\\'occasione fa il ladro (1812) i Il signor Bruschino (1813). Aquests tipus de peces curtes eren populars a Venècia a finals del segle XVIII i principis del XIX. Les peces eren íntimes, amb un elenc de cinc a vuit cantants, sempre incloent una parella d\\'amants, aquí Sofia i Florville, almenys dues parts còmiques, aquí Bruschino pare, Gaudenzio i Filiberto, i un o dos papers menors, aquí Marianna, Bruschino fill i un policia. L\\'estil exigia molta comèdia visual improvisada pels intèrprets, i sovint un \"tic\" lingüístic compulsiu. Aquí, Bruschino fill sovint repeteix la frase Oh, és tan càlid!. Les farses de Rossini tenen també un significatiu element sentimental. En general, s\\'ha descrit com una comèdia musical vivaç i ràpida, amb una partitura graciosa que revela rastres encara de Cimarosa i fins i tot de Mozart.[3]\nQuestion: Com era el teatre en el que Rossini va fer els primers passos importants per l\\'òpera?", "output": [ "petit" ] }, { "id": "task837-2d2d5140791e4277949eb084b52b490b", "input": "Passage: En primer lloc cal citar la famosa obertura, en la qual Rossini va fer servir els violins com a instruments de percussió en fer-los picar rítmicament sobre les pantalles dels seus llumets. En total són trenta-dos copets que han passat a la història. L'anècdota fou recollida per primera vegada pel primer gran rossinià de la història, Stendhal, que amb la seva inexactitud habitual situà aquest detall instrumental a l'obertura de La scala di seta.[9]\nQuestion: Com va fer servir Rossini els violins en l'obertura?", "output": [ "com a instruments de percussió" ] }, { "id": "task837-8d08a3c600714eeb87701e066c27f59a", "input": "Passage: S'espera que aquests canvis serveixin per augmentar la legitimitat del Parlament i invertir la tendència negativa de la participació electoral,[89] que anà minvant elecció rere elecció fins que el 2014 s'estabilitzà i porta des del 1999 per sota del 50% (aproximadament al mateix nivell que la participació en les eleccions al Congrés dels Estats Units). El 2007, Bulgària i Romania, que s'havien adherit a la Unió a principis d'any, celebraren eleccions parcials per escollir els seus representants al Parlament. La participació a Bulgària (28,6%)[93] i Romania (28,3%)[94] fou de les més baixes de la història, tendència que es confirmà quan Croàcia organitzà les seves primeres eleccions europees el 2013.[95][96]\nQuestion: Què es vol augmentar amb aquests canvis?", "output": [ "legitimitat del Parlament" ] }, { "id": "task837-466f6a4400364534993f6cf76d692329", "input": "Passage: La Declaració Schuman no féu cap menció d'aquest òrgan. Els estats participants creien (o esperaven) poder resoldre les diferències amb els britànics per tal que l'Assemblea del Consell d'Europa complís aquesta funció. Durant les negociacions del Tractat s'hi afegí la idea d'una assemblea distinta que fes de contrapès al poder executiu i donés legitimitat democràtica.[12] El text del Tractat de la CECA, incloent-hi l'ús del terme «representants del poble», demostrà la voluntat dels líders d'establir quelcom que fos més que una simple assemblea consultiva normal i obrí la possibilitat que aquest òrgan fos elegit per sufragi directe. La importància de l'Assemblea quedà patent des del principi, quan se li encarregà l'elaboració d'un projecte de tractat per crear una comunitat política europea. El 13 de setembre del 1952 s'establí una assemblea ad hoc[15] amb membres addicionals, però el rebuig francès a la Comunitat Europea de Defensa féu que s'acabés abandonant el projecte.[16]\nQuestion: Amb qui volien resoldre diferències els estats participants?", "output": [ "amb els britànics" ] }, { "id": "task837-900ce6cc1643460981ed0a2604256173", "input": "Passage: La majoria de votacions es fan a mà alçada, però es pot demanar la comprovació del resultat mitjançant el procediment electrònic.[102] Tanmateix, els vots dels diputats no s'enregistren en cap dels dos casos. Això només es fa quan es realitza una votació mitjançant crida segons llista, que és un procediment obligatori durant la votació final d'una legislació o quan ho demana un grup polític o un mínim de 30 eurodiputats. El nombre de votacions mitjançant crida segons llista ha anat augmentant amb el pas del temps. Les votacions també poden ser secretes (per exemple, quan s'elegeix un nou president).[103][104] Les votacions registrades, les actes i les lleis es publiquen al Diari Oficial de la Unió Europea, que es pot consultar en línia.[105] Normalment, les votacions no segueixen immediatament el debat, sinó que s'agrupen amb altres votacions en ocasions concretes, en general els dimarts, dimecres o dijous al migdia. Això es fa així perquè no se sap mai quant pot durar una votació i, si s'allarga massa, pot destorbar els altres debats i reunions que s'hagin programat pel mateix dia.[106]\nQuestion: Com es fan la majoria de votacions?", "output": [ "a mà alçada" ] }, { "id": "task837-1dff01139bbf4cf191b6def8ea2d8296", "input": "Passage: El Parlament també s'encarrega d'aprovar la implementació de pressupostos anteriors basant-se en l'informe anual del Tribunal de Comptes Europeu. Només s'ha negat a fer-ho dues vegades: el 1984 i el 1998. Aquesta última desembocà en la dimissió de la Comissió Santer, fet que demostrà que les seves competències pressupostàries fan que el Parlament tingui molt de poder sobre la Comissió.[20][28][53] El Parlament també fa un ampli ús de les seves competències pressupostàries i d'altres tipus en diferents àmbits. Per exemple, quan s'estableix el Servei Europeu d'Acció Exterior, el Parlament gaudeix d'un veto de facto sobre la seva configuració, car cal el seu consentiment per dur a terme canvis en el pressupost o el personal.[54]\nQuestion: En què es basa el Parlament per aprovar la implementació de pressupostos anteriors?", "output": [ "en l'informe anual del Tribunal de Comptes Europeu" ] }, { "id": "task837-27d31fe100ef4adfa952d2213687680e", "input": "Passage: Els grups sovint es basen en un únic partit polític europeu, com ho fa el Partit Popular Europeu. Tanmateix, també poden incloure més d'un grup polític, així com partits nacionals i polítics independents, com és el cas de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa.[75] Per ser reconegut com a tal, un grup ha de tenir un mínim de 25 eurodiputats de set països diferents.[76] Els grups reconeguts reben subvencions del Parlament i se'ls garanteix llocs a les comissions, de manera que els partits tenen interès a formar grups. Tanmateix, la creació de l'efímer grup Identitat, Tradició, Sobirania (ITS) suscità polèmica a causa de la seva ideologia. Els membres del grup eren d'extrema dreta, cosa que generà preocupació sobre l'atribució de fons públics a aquest grup.[77] Els intents de canviar les regles per impedir la formació de l'ITS fracassaren. Tanmateix, no se li permeté ocupar llocs importants a les comissions (que, per acord tàcit, tradicionalment es reparteixen entre tots els partits).[78] Les disputes internes del grup feren que diversos membres l'abandonessin i, per tant, caigués per sota del límit pel reconeixement i s'esfondrés.[79]\nQuestion: En què es basen sovint els grups?", "output": [ "en un únic partit polític europeu" ] }, { "id": "task837-25c61f38bb8e463e8a1efdf9e640f4d4", "input": "Passage: Els diputats es disposen en un hemicicle segons el seu grup polític (a l'Assemblea Comuna, fins al 1958, els diputats es posaven en ordre alfabètic[107]). Els grups segueixen principalment una seqüència d'esquerra a dreta, però alguns grups petits es posen a l'anell exterior del Parlament. Totes les taules disposen d'un micròfon, auriculars per la interpretació i un sistema de vot electrònic. Els líders dels grups s'asseuen a la primera fila d'escons. Al centre de l'hemicicle hi ha un podi des d'on parlen els oradors convidats. L'altra meitat de la cambra circular es compon principalment de la zona elevada on seuen el president i el personal. Hi ha més seients entre els costats d'aquesta zona i els eurodiputats, on es posen el Consell (a l'extrem esquerre) i la Comissió (a l'extrem dret). Tant l'hemicicle de Brussel·les com el d'Estrasburg segueixen aquest esquema, amb poques diferències entre els dos.[108] El disseny de l'hemicicle és el resultat d'un compromís entre els diferents sistemes parlamentaris. En el sistema britànic, els diferents grups queden cara a cara, mentre que en el francès es disposen en un semicercle i, en el sistema tradicional alemany, tots els membres de l'assemblea miraven cap a una tribuna des d'on es feien les intervencions. Malgrat que el disseny es basa en un semicercle, els extrems de l'espectre polític queden cara a cara.[107] L'accés a la cambra està restringit i controlat per uixers que estan a disposició dels eurodiputats (per exemple, per entregar-los documents). A vegades, els uixers també poden actuar com a policies per fer complir les ordres del president, com en les rares ocasions en les quals cal expulsar un diputat que estigui impedint el bon desenvolupament de la sessió. Com que el primer cap de protocol del Parlament era francès, moltes de les tasques del Parlament es basen en el model francès desenvolupat després de la Revolució Francesa. Els 180 uixers, que porten fracs negres i una cadena de plata, són fàcils de veure al Parlament. Se'ls selecciona i contracta de la mateixa manera que la resta de funcionaris europeus. El president té un uixer personal.[109]\nQuestion: Com es disposen els diputats a l'hemicicle del Parlament?", "output": [ "segons el seu grup polític" ] }, { "id": "task837-eabe6edb3b85458d93df94a040f1f4b1", "input": "Passage: Harem a Bagdad. Diversos servents del Califa de Bagdad canten alegres, ja que s'acosta l'enllaç entre el seu senyor i la jove Adina, la seva concubina predilecte (Cor: Splende sereno e fulgido). Tanmateix no tots estan contents, en un racó es distingeix al jove Selimo molt preocupat al costat de Mustafà. El motiu és que el noi està enamorat d'Adina i no està disposat a renunciar a la relació que manté amb la noia, així que es planteja escapolir-se de l'harem amb la seva estimada. Mustafà, a qui ha recompensat amb una bossa de monedes, l'ajudarà en la seva empresa (Duo: Quando m'offre amica sorte).[7]\nQuestion: Qui canta alegre?", "output": [ "Diversos servents del Califa de Bagdad" ] }, { "id": "task837-635a5b83271946afb754209460bdb0a3", "input": "Passage: El tema proposa una història clàssica d'ambient exòtic que de Le Rencontre imprévue de Gluck a El rapte en el serrall de Mozart, de L'italiana in Algeri a Il turco in Italia del mateix Rossini, sovint va recórrer l'òpera bufa entre els segles XVIII i XIX. Però Adina és més aviat una òpera semiseriosa. En lloc de tornar sobre algunes de les característiques estilístiques divertides consagrades per l'experiència anterior, adopta un llenguatge més lineal i més atent a afavorir el malenconiós, i de vegades fins i tot dramàtic, llibret, com en el quartet Ah, qual notte orrenda è questa!, en el qual el musicòleg Luigi Rognoni hi va veure fins i tot un avançament de la tràgica nit de Rigoletto de Verdi.[1]\nQuestion: Què proposa el tema?", "output": [ "una història clàssica d'ambient exòtic" ] }, { "id": "task837-33f696a899d349fd9dca47f9b70f8fc6", "input": "Passage: El quadre descriu l'Anunciació de l'Arcàngel Gabriel a la Verge Maria que seria la mare del fill de Déu ［Lluc 1:26-38］. La inscripció mostra les seves paraules: «AVE GRÃ. PLENA» o «Ave Maria, plena de gràcia... ».[n. 1] Ella es retira amb modèstia i respon, «ECCE ANCILLA DÑI.» o «Sóc l'esclava del Senyor».[n. 2] Aquestes paraules apareixen al quadre escrites cap per avall perquè Déu pugui llegir-les des del cel. Els dons de l'Esperit Sant, des de la finestra superior esquerra, descendeixen sobre Maria a través dels set rajos, amb el colom que simbolitza l'Esperit Sant que segueix la seva direcció. «És el moment en què el pla de Déu per a la salvació es posa en marxa. A través de l'encarnació humana de Crist, l'antiga era de la Llei es transforma en una nova era de la Gràcia».[1]\nQuestion: Què descriu el quadre?", "output": [ "l'Anunciació de l'Arcàngel Gabriel a la Verge Maria" ] }, { "id": "task837-77f7834b451d4b3c91d322062015b73c", "input": "Passage: Un altre dels temes de Van Eyck, i d'altres primitius flamencs, és la gran capa pluvial sobre una dalmàtica que porta Gabriel. Aquesta vestimenta correspon a un celebrant o encarregat d'una Missa Major. Maria està davant una taula amb un llibre d'una mida que correspondria ser un llibre d'Evangelis o missal, i té les mans alçades en un gest conegut com a expansis manibus. Aquest és sens dubte un gest de sorpresa i incertesa amb què rep l'aparició sobtada de Gabriel i la seva notícia, però és també un gest usat pels sacerdots en certs moments de la missa.[6] La pintura ha estat connectada amb la Missa Daurada («Missa Aurea»), un drama litúrgic, o missa dramatitzada, popular als Països Baixos a l'època, que incloïa una escenificació de l'Anunciació com la lectura de l'Evangeli.[6][26][27] Habitualment, això és part d'un tema comú entre els primitius flamencs, on Maria, com a mitjancera entre el fidel i Déu, es compara amb, o es veu com, un sacerdot celebrant missa. Compara el sacrifici personal del seu fill amb el sacrifici ritual promulgat pel sacerdot a la missa. Un exemple extrem es pot veure a Le sacerdoce de la Vierge al Louvre, on es mostra clarament amb vestits litúrgics i celebrant la missa en un altar; més sovint, com en aquest cas, la comparació es fa més subtilment.[28]\nQuestion: On és Maria en el quadre?", "output": [ "davant una taula" ] }, { "id": "task837-0fec0d1cf7b5459c81e0a40c0959effb", "input": "Passage: L'Anunciació, coneguda també com a Anunciació Mellon, és una pintura sobre taula a l'oli obra de Jan van Eyck de l'escola dels primitius flamencs, realitzada entre 1432-1436. És a la National Gallery of Art, a Washington DC. L'obra original sobre taula es va transferir a tela al segle xix. Es pensa que era l'ala esquerra (interior) d'un tríptic; de les altres parts no hi ha constància, tan sols especulacions. És un treball altament complex, amb una iconografia encara discutida pels historiadors d'art.\nQuestion: Com és coneguda també l'Anunciació?", "output": [ "Anunciació Mellon" ] }, { "id": "task837-e5d2178d57cb4d0db629eddfb6bb03c4", "input": "Passage: El 1929, el jove comerciant d'art alemany, Francis Matthieson va compilar per encàrrec del govern soviètic una llista de les cent pintures existents en col·leccions russes que mai no s'haurien de ser venudes sota cap circumstància. Va quedar molt sorprès en veure algunes d'aquestes pintures poc després a París en mans de Calouste Gulbenkian, un comerciant del petroli que havia negociat amb els russos. Gulbenkian volia que fos el seu agent en altres compres però Matthieson, en canvi, va formar un consorci amb Colnaghi de Londres i Knoedler & cia. de Nova York, els quals el 1930 i 1931 compraven vint-i-una pintures dels russos, que serien venudes posteriorment al magnat estatunidenc Andrew Mellon, qui les va donar el 1937 a la National Gallery of Art de Washington, on figuren junt amb algunes de les pintures més importants de la col·lecció (treballs de Rafael, Botticelli, Ticià, Veronese, Velázquez i Rembrandt).[12]\nQuestion: Què va compilar Francis Matthieson el 1929?", "output": [ "una llista de les cent pintures existents en col·leccions russes que mai no s'haurien de ser venudes sota cap circumstància" ] }, { "id": "task837-4203c45fa12b43cfb82654afdc17bfb2", "input": "Passage: La paret del darrere té un únic vitrall a la part més alta, on es veu una Maiestas Domini i uns querubins volant per sobre seu, tema que s'inspira en les profecies d'Isaïes i Ezequiel. Té als seus peus un globus amb un esquema terrestre isidorià on es pot llegir la paraula «asia».[9] Al costat d'aquest vitrall hi ha unes pintures murals tènues: a l'esquerra, sobre el tema del descobriment del petit Moisès per la filla del Faraó, pre-figurant l'Anunciació en si mateix i, a la dreta, Moisès rebent els deu manaments, en un paral·lelisme amb el Nou Testament que portaria Crist. Just a sota, hi ha dos tondos amb Isaac i Jacob, per als que s'han proposat diverses funcions simbòliques.[21][22] Per sota hi ha una triple finestra, amb uns vitralls sense decoració que podria suggerir la Santíssima Trinitat.\nQuestion: On té un vitrall la paret del darrere?", "output": [ "a la part més alta" ] }, { "id": "task837-f6e61fe9ea114baaafb5ddf176b29738", "input": "Passage: Les constitucions i la normativa electoral estatal, dictada pels òrgans legislatius dels estats, regulen els processos electorals tant a nivell estatal com local. En aquestes eleccions s'escullen alts càrrecs electes de l'administració, de les cambres legislatives i del poder executiu (que recau en la figura del governador). Cadascun d'ells és elegit en processos electorals per separat. Els governadors i el vicegovernadors són elegits en tots els estats, però en funció de cada estat poden ser escollits en una candidatura conjunta o per separat; fins i tot, en alguns estats l'elecció es fa per separat i en diferents cicles electorals. Els governadors dels territoris de la Samoa Nord-americana, Washington DC, Guam, les illes Mariannes Septentrionals, Puerto Rico i les illes Verges també són elegits. La majoria d'aquests processos electorals es fan coincidir amb les eleccions presidencials o les mid-term elections, tot i que alguns estats segueixen els seus propis cicles electorals.[1] En alguns estats, els càrrecs de Fiscal general i Secretari de l'Estat són càrrecs electes. Tots els membres de les cambres legislatives estatals són elegits: en aquest sentit, tots els estats tenen senadors i representants estatals (a excepció de Nebraska, que és unicameral), de manera que només els senadors són elegits per les urnes.[42] En alguns estats, els membres de la Cort Suprema de l'Estat i altres membres del poder judicial també són elegits mitjançant un procés electoral. En aquestes eleccions també es poden votar esmenes a la constitució de l'estat en forma de referèndum.[1]\nQuestion: Què regula els processos electorals tant a nivell estatal com local?", "output": [ "Les constitucions i la normativa electoral estatal" ] }, { "id": "task837-9f33b8a65a984ae28d64f6461c13d342", "input": "Passage: El dret federal i el propi de cada estat regulen el procediment dels diversos processos electorals. La Constitució dels Estats Units, en els seus primer i segon articles i en esmenes posteriors, defineix el marc legislatiu bàsic a partir del qual es desenvolupen els documents amb força jurídica que regulen els diferents processos electorals.[2] Concretament, mitjançant una llei estatal, cada un dels estats desenvolupa la majoria d'aspectes de tots els processos electorals, incloent-hi les eleccions primàries, la condició d'elector (més enllà de la definició constitucional bàsica), l'elecció dels membres del col·legi electoral estatal que escull el president o la normativa de les eleccions estatals i locals. El finançament dels processos electorals ha estat sempre un tema controvertit, conseqüència de la possibilitat que fonts privades contribueixin amb quantitats substancials a les diverses candidatures, especialment en les eleccions federals.[3]\nQuestion: Què regula el procediment dels diversos processos electorals?", "output": [ "El dret federal i el propi de cada estat" ] }, { "id": "task837-87d0ddad0e554e8991d796a13777361c", "input": "Passage: Tots els estats, excepte Dakota del Nord, exigeixen que els ciutadans que vulguin exercir el seu dret a vot ho expressin prèviament mitjançant un registre, tot i que un gran nombre d'estats permeten apuntar-se per votar el mateix dia de les eleccions. Tradicionalment, els votants s'apunten a les oficines estatals electorals, encara que des de la segona meitat dels 90 hi hagué un esforç per part del govern federal per intentar agilitzar el procés i intentar augmentar els índexs de participació. La National Voter Registration Act de 1993 exigeix que els governs estatals rebin finançament federal per fer més fàcil el procés de registre de votants. Els diners rebuts s'han de destinar a proporcionar fulls de registre unificats els quals s'han de poder aconseguir a les autoescoles, centres de discapacitats, escoles, biblioteques i oficines de correus. Els estats que en la seva legislació contemplen la possibilitat de registrar votants el mateix dia estan exempts de l'aplicació d'aquesta la llei; aquests estats són Dakota del Nord, Idaho, Minnesota, Nou Hampshire, Wisconsin, i Wyoming.[10]\nQuestion: Què exigeix la llei que facin els ciutadans per poder votar en gairebé tots els estats?", "output": [ "ho expressin prèviament mitjançant un registre" ] }, { "id": "task837-5a31b81a907c47a0af886c51dfa35612", "input": "Passage: El vot anticipat és un procés formal en el qual els votants poden exercir el seu dret a vot abans del dia assenyalat en col·legis electorals preparats per a acollir-lo. El seu procediment és molt semblant a l'absentee ballot sense cap mena de justificació. El vot anticipat està permès a 31 estats sense sense haver de proveir cap justificació; a 3 amb justificació prèvia; a 4 estats es permet per la via del correu postal; i a la resta no es permet.[17]\nQuestion: Quan poden exercir el vot anticipat els votants?", "output": [ "abans del dia assenyalat" ] }, { "id": "task837-b91f45e72d394a1a85e6fe73afa8ca74", "input": "Passage: Els Estats Units tenen un sistema de govern presidencial basat en el fet que el poder executiu és independent del poder legislatiu. Les persones que exerceixen aquests poders són escollides en processos electorals diferenciats, a diferència, per exemple, del que succeeix a l'estat espanyol o a Catalunya, on qui ostenta el poder executiu és escollit d'entre els membres de la cambra que ostenta el poder legislatiu.[2][23][24] En el primer article de la Constitució dels Estats Units s'exigeix que qualsevol elecció per al càrrec de president ha de tenir lloc en un únic dia a nivell nacional, mentre que les eleccions per escollir els representants al congrés (cambra de representants i senat) es poden celebrar en temps diferits.[2] Així doncs, el mateix dia que hi ha eleccions presidencials s'escullen els 435 membres de la cambra de representants per un mandat de dos anys. Al cap de dos anys de l'elecció del president, la mateixa cambra torna a ser escollida en el que es coneix com la midterm election. Les eleccions al senat segueixen un altre patró, ja que els mandats duren sis anys.[25]\nQuestion: En què es basa el sistema presidencial de govern dels Estats Units?", "output": [ "en el fet que el poder executiu és independent del poder legislatiu" ] }, { "id": "task837-00cff332c61e46aa84e8323cc055d3ab", "input": "Passage: És comú trobar molts llibres[8][9] que assenyalen erròniament que el propòsit de Cavendish era determinar la constant gravitacional, G {\\textstyle G} , i aquest error ha estat assenyalat per diversos autors.[7][3] En realitat, l\\'únic propòsit de Cavendish era determinar la densitat de la Terra, que ell anomenava \"pesar el món\". La constant gravitacional no apareix en l\\'article original de Cavendish del 1798 Experiments to Determine the Density of the Earth[6] i no hi ha indici que ell hagi albirat això com a propòsit experimental. Una de les primeres referències a G {\\textstyle G} , escrita f {\\textstyle f} , apareix el 1844, a la 4a edició del llibre Cours élémentaire de Physique de Nicolas Deguin, però sense escriure la fórmula completa de la llei de Newton. La primera vegada que s\\'escriu aquesta fórmula completa és el 1873 a la memòria Détermination nouvelle de la constante de l\\'attraction et de la densité moyenne de la Terre de Marie-Alfred Cornu i Jean-Baptistin Baille:[10][3]\nQuestion: Què assenyalen equivocadament molts llibres?", "output": [ "que el propòsit de Cavendish era determinar la constant gravitacional" ] }, { "id": "task837-78048201f4bf42cdb7f2e0b54242ad14", "input": "Passage: Cap al 1768 el reverend John Michell (1724-1793), físic i geòleg britànic, dissenyà i construí una balança de torsió també amb l'objectiu de determinar la densitat mitjana de la Terra. Aquest instrument era semblant al dissenyat pel francès Charles-Augustin de Coulomb que l'emprà per a mesurar petites atraccions i repulsions elèctriques el 1784.[5] Sembla que Michell no coneixia els treballs de Coulomb quan dissenyà la seva balança de torsió.[6] No obstant això, Michell morí sense poder completar el seu experiment i l'instrument que havia construït fou heretat pel reverend Francis John Hyde Wollaston, professor de filosofia natural a la Universitat de Cambridge i membre d'una família dedicada a la ciència qui, al seu torn, el lliurà a Henry Cavendish, membres ambdós de la Royal Society.[6]\nQuestion: Què va dissenyar i construir John Michell?", "output": [ "una balança de torsió" ] }, { "id": "task837-89de960d0f614ef180a8910c054c7fb4", "input": "Passage: Un segon experiment per a determinar la densitat de la Terra és l'experiment de Schiehallion de mitjans de 1774. Un comitè de científics de la Reial Societat de Londres format per l'Astrònom Reial el reverend Nevil Maskelyne, Henry Cavendish, Benjamin Franklin, Daines Barrington i el reverend Samuel Horsley, es convenceren el 1772 que podien determinar l'atracció d'una muntanya sobre una plomada i l'estiu de 1773 s'encarregà a l'astrònom Charles Mason cercar una muntanya. Mason elegí per la seva simetria i aïllament la muntanya escocesa de Schiehallion, al comtat de Perthshire. L'experiment fou realitzat per Maskelyne i les dades foren tractades per Charles Hutton. Els resultats finals foren que la densitat de la Terra corresponia a 4,500 g/cm3, un 20% inferior al valor actualment acceptat de 5,515 g/cm3.[4][3]\nQuestion: Quan es va realitzar l'experiment de Schiehallion?", "output": [ "mitjans de 1774" ] }, { "id": "task837-c422efe1ba1c4f039da6f1e93fb08bb5", "input": "Passage: Aquesta balança era notablement sensible per al seu temps. La força de torsió que es produïa per atracció de les esferes era molt petita, 1,74·10-7 N, al voltant de 24·10-9 el pes de les esferes petites. Equival a la força que cal fer per sostenir 0,0155 mg de matèria. Aixecar un gra d'arena d'1 mm de diàmetre comporta fer una força unes 90 vegades major que la mesurada per la balança de Cavendish.[7][1]\nQuestion: Com era la balança per a la seva època?", "output": [ "notablement sensible" ] }, { "id": "task837-289da76cc25c43ce8e36ed758605f803", "input": "Passage: El moment de força τ {\\displaystyle \\tau } , per definició és el producte d'una força per la distància que separa el seu punt d'aplicació de l'eix de rotació. Aquí és el producte de la força d'atracció gravitatòria entre les dues esferes, F, i la distància que separa cada esfera petita a l'eix de rotació del braç que duu les dues esferes petites, L / 2. Com que hi ha dues parelles d'esferes (2 grosses i 2 petites) i cada parella produeix una força a la distància L / 2 des de l'eix de la balança, el moment de força és 2·F·L / 2 = F·L. En un pèndol de torsió, com el d'una balança de torsió, el moment de força, τ {\\displaystyle \\tau } , és proporcional a l'angle de gir θ {\\displaystyle \\theta } de la balança, essent la constant de proporcionalitat el coeficient de torsió, κ {\\displaystyle \\kappa } , això és τ = κ ⋅ θ {\\displaystyle \\tau =\\kappa \\cdot \\theta } . Així, igualant ambdues fórmules, s'obté la següent expressió:\nQuestion: Com es el moment de força en un pèndol de torsió?", "output": [ "proporcional a l'angle de gir θ" ] }, { "id": "task837-2a59d7db1051451e87ecdca019b83ffb", "input": "Passage: Un dels primers intents per determinar la densitat terrestre fou realitzat pel professor d'hidrografia de Le Havre, el francès Pierre Bouguer, durant la Missió Geodèsica al Perú (1735-1739). Bouguer dugué a terme diversos experiments per determinar la relació entre la densitat del volcà Chimborazo i la densitat mitjana de la Terra, a partir de la desviació de la vertical d'una plomada propera a aquesta gran muntanya. Isaac Newton ja havia considerat prèviament la realització de l'experiment com a demostració pràctica de la seva teoria de la gravitació en els seus Principia, però finalment rebutjà la idea. Els resultats de Bouguer no foren massa bons, ja que una mesura donava una densitat de la Terra quatre vegades superior al de la muntanya i l'altra dotze vegades més.[2][3]\nQuestion: Qui va ser un dels pioners en intentar determinar la densitat terrestre?", "output": [ "Pierre Bouguer" ] }, { "id": "task837-62dec82dc2f64ac9b13defb7d70b240f", "input": "Passage: La tècnica del trompe l\\'oeil consisteix a crear una il·lusió òptica tridimensional en barrejar l\\'escena amb el marc o el suport que la conté. Aquesta tècnica va ser molt utilitzada a partir del segle xvii, si bé es pot observar en alguns pintors gòtics del segle XV com Masaccio, Petrus Christus o Jan van Eyck. Resulta força innovadora la utilització d\\'aquesta tècnica a mitjan segle xiv. En concret, Bassa aplica una lleu pinzellada de color blanc a la base del cercle interior i a la part superior del cercle exterior dels tondos del mur on està la porta, simulant un reflex de la llum que aporta volum al marc i crea una perspectiva en la qual els personatges semblen situar-se darrere una finestra. A més, a la figura de l\\'àngel del tondo de l\\'esquerra, Bassa fa servir un recurs propi dels dibuixants de còmics moderns per crear una sensació de moviment. Els claus que sosté aixecats a la mà tenen darrere seu una mena de \"cometes\" que simulen la traça deixada pel moviment. L\\'altra aplicació és similar a les que s\\'utilitzaran posteriorment, una part del personatge, en aquest cas el peu de sant Francesc, surt de l\\'enquadrament natural i sobresurt per sobre el marc.\nQuestion: Com s\\'anomena la tècnica que crea una il·lusió òptica tridimensional?", "output": [ "trompe l'oeil" ] }, { "id": "task837-1a602738fcc1402cae62b067225d77c7", "input": "Passage: Sobre aquest encàrrec es varen produir certs canvis. El més destacat és la realització en fresc combinant-lo, això si, amb l'oli que fixava el contracte. L'altre canvi es produeix en les escenes representades. El cicle dels set Goigs de Maria inclou habitualment la Resurrecció de Jesús, una escena que, en aquest cas, es repeteix al cicle de la Passió i que expressament s'esmentava al contracte. Per tant, Bassa té un espai lliure dins el relat marià dels goigs on decideix situar l'escena del Triomf de Maria i la converteix, a més, en l'escena central. Es tracta de la Maestà que es va popularitzar iconogràficament a Itàlia de la mà de Simone Martini.\nQuestion: Què es va produir sobre aquest encàrrec?", "output": [ "certs canvis" ] }, { "id": "task837-92c1e8e14eef46ebb02d7919af0d4fff", "input": "Passage: La relació del monestir amb Ferrer Bassa no es va limitar a aquest encàrrec, ja que el 1348, Francesca Saportella, la mateixa abadessa de l'encàrrec de la cel·la de Sant Miquel, va encarregar a Ferrer i al seu fill Arnau Bassa la construcció de diversos retaules. Un d'ells dedicat a Sant Antoní de Pàmies per a ubicar a la cel·la de Santa Isabel i Sant Antoni.[30] Probablement no era un retaule de grans dimensions, sinó més aviat una taula, tal com rectifica el contracte unes línies més avall quan esmenta una tabula.[31] També li va encarregar pintar la paret dels peus de l'església amb l'arbre de la vida, els dotze apòstols i els goigs de Nostra Senyora. Unes obres que, o bé no es varen arribar a fer per la prematura mort dels pintors el mateix 1348, o s'han perdut.[32]\nQuestion: Qui va encarregar a Ferrer i a Arnau Bassa la construcció de retaules?", "output": [ "Francesca Saportella" ] }, { "id": "task837-885eeaeea6fd4151a9ae0f5090c8ab2a", "input": "Passage: Sant Domní vesteix una dalmàtica de colors vermellosos similars a Jaume i el seu rostre mostra un to melancòlic. Aquesta figura, com la de santa Caterina al pis inferior, estan afectades per una filtració d'aigua que hi va haver. A la dreta, sant Honorat d'Arle, elegantment vestit amb colors clars i amb un bàcul platejat a la seva mà esquerra. Aquesta figura pot haver estat afegida al pla inicial per l'estreta relació entre Barcelona i Arle.[68]\nQuestion: Què vesteix Sant Domní?", "output": [ "una dalmàtica de colors vermellosos similars a Jaume" ] }, { "id": "task837-aac75f70d57447d382ef66b9a4af2663", "input": "Passage: Amb l'ajuda de la llum rasant es poden observar moltes incisions realitzades durant les tasques de preparació sobre l'intonaco i fins i tot sobre el morter base per tal de servir de guia al pintor, la qual cosa denota en alguns casos que no va estar suficientment resolt el dibuix preparatori. Es tracta d'incisions fetes amb punta metàl·lica i amb compàs, alguns són tan sols petites ratlletes o creus realitzades a mà alçada que servien per marcar per on passaria la linyola o són simples ajuts per a línies secundàries. Són incisions o punts d'un a tres mil·límetres que es poden trobar com a punts de referència d'escenaris arquitectònics o figures geomètriques seriades.[20]\nQuestion: Què permet observar les incisions realitzades durant les tasques que servien de guia al pintor?", "output": [ "la llum rasant" ] }, { "id": "task837-996d21b0da9847749144e75e3528f2d7", "input": "Passage: La lactància té importants conseqüències per les cries i per la femella. Els nounats reben sense gaire esforç un aliment ric en lípids i en nutrients, que els garanteix un creixement ràpid, però a expenses de la mare.[11] És rar que les femelles alletin cries que no són seves i només algunes espècies (com els lleons) ho fan. En la majoria de casos, la femella també cuida de les cries en altres aspectes. La lactància requereix molt de temps i energia de la mare.\nQuestion: Per a qui té importants conseqüències la lactància?", "output": [ "per les cries i per la femella" ] }, { "id": "task837-7b3de11b2c864d69940417c8641b7251", "input": "Passage: Cal destacar diverses espècies de rates talp, un grup de rosegadors africans que inclouen els gèneres Cryptomys i Heterocephalus. Tenen un mode de vida eusocial. De manera similar a molts insectes, a cada colònia hi ha una única femella, anomenada «reina», que és fèrtil i s'aparella amb diversos mascles, mentre que la resta d'individus són estèrils i duen a terme les tasques necessàries per a l'aprovisionament del grup.[51]\nQuestion: Com s'anomena la femella que hi ha a cada colònia?", "output": [ "reina" ] }, { "id": "task837-44b2332f2d1544a1bbabb25d139dd0c0", "input": "Passage: Una altra característica exclusiva dels mamífers és que les femelles alimenten els nounats amb llet, un líquid alimentari que produeixen les glàndules mamàries. Les glàndules mamàries s'agrupen en complexos de glàndules («complexos mamaris») externs, que solen acabar en un mugró.[11] Els monotremes en són una excepció, car les seves cries xuclen la llet directament de les glàndules mamàries sota el pelatge de la mare.[33] El nombre de mamelles difereix entre espècies i està relacionat amb el nombre de cries per ventrada, de manera que els humans o els cavalls només en tenen dues i els tenrecs comuns en tenen vint-i-quatre. La lactància es prolonga fins que la cria és capaç de menjar i digerir aliment sòlid per si mateixa.\nQuestion: Com xuclen la llet els monotremes?", "output": [ "directament de les glàndules mamàries" ] }, { "id": "task837-282c2fec6383431593c9462593fedd04", "input": "Passage: En general, el sentit de l'oïda està ben desenvolupat en els mamífers. L'ecolocalització és una forma especial d'oïda que permet determinar la posició de l'emissor o de preses potencials a partir de l'eco d'ones sòniques. És un tret molt característic dels ratpenats i dels odontocets, però també es dóna en altres grups.[39]\nQuestion: Quin sentit està ben desenvolupat en els mamífers?", "output": [ "l'oïda" ] }, { "id": "task837-db86f4d7baa34888a1e12d9c0923598b", "input": "Passage: A vegades, els humans són amenaçats directament per mamífers. Romanen arrelats a la consciència popular els casos de grans carnívors antropòfags, entre els quals el tigre té una reputació destacada com a menjador d'homes. Tanmateix, les morts causades per atacs de carnívors es limiten a uns pocs casos per any. Els mamífers són més perillosos com a portadors de malalties. Així doncs, cada any moren entre trenta i setanta mil persones de ràbia,[77] la majoria dels quals en països subdesenvolupats. La causa de contagi més freqüent són les mossegades d'animals infectats, com ara gossos, gats, toixons, ossos rentadors o ratpenats. Una altra malaltia destacada és la pesta, transmesa per puces que parasiten les rates negres i altres rosegadors, que a vegades pot contagiar-se als humans.[78] Les epidèmies i pandèmies de la pesta costaren milions de vides humanes durant la Pesta Negra del segle xiv, quan morí aproximadament un terç de la població europea.[79][80]\nQuestion: Per qui són amenaçats de vegades els humans?", "output": [ "per mamífers" ] }, { "id": "task837-af1f30ec4907421aafd5a1cea19998e6", "input": "Passage: Els placentaris comprenen de llarg la majoria de mamífers. Els noms utilitzats per aquest tàxon són un xic desafortunats: «placentaris» no és prou precís, car alguns marsupials tenen una placenta senzilla. Un altre terme considerat sinonímic, «euteri», ve dels mots grecs ευ eu i θηρίον theríon, que signifiquen «bèstia ben desenvolupada». Aquesta etimologia reflecteix un prejudici sense base en la sistemàtica actual.\nQuestion: Com és la placenta d'alguns marsupials?", "output": [ "senzilla" ] }, { "id": "task837-550a485eb00546b59d22a4da1ea0044d", "input": "Passage: Oda Nobunaga era descendent d'una de les branques del clan Oda, les quals tot i ser família mantenien una forta rivalitat. Els primers registres que s'han de documents escrits per Nobunaga daten de 1549, quan només comptava amb 14 o 15 anys. Un d'ells apareix signat per Fujiwara Nobunaga (藤原 信 长), de manera que una de les teories sobre l'origen del clan està lligada al clan Fujiwara. D'altra banda, segons van passar els anys Nobunaga va assegurar ser descendent del clan Taira, versió que concorda amb el registre oficial del clan (encara que el mateix va ser ajustat per Nobunaga).[98]\nQuestion: De qui era descendent Oda Nobunaga?", "output": [ "d'una de les branques del clan Oda" ] }, { "id": "task837-8e30d018be154ec68b52cd70241fe03d", "input": "Passage: Azuchi va ser el bressol de l'Art Momoyama. Curiosament la destrucció que va portar a terme dels grans monestirs va ocasionar el desenvolupament d'una nova tradició en pintura allunyada dels estàndards de la religió.[74] El principal representant d'aquest nou moviment va ser l'escola Kano de Kano Eitoku, que va ser l'encarregada de decorar l'interior dels quarts del tenshu del castell Azuchi,[75] així com el seu fill adoptiu Sanraku.[74]\nQuestion: Què es va portar a terme en els grans monestirs?", "output": [ "destrucció" ] }, { "id": "task837-e853d6a2ee884d209d8afb1edc6a2835", "input": "Passage: Un dels nobori utilitzats per Nobunaga era el Eiraku Tsūhō (永 楽 通宝), el qual era de fet el nom d'una moneda. Es diu que el matí abans de marxar cap a la batalla d'Okehazama, Nobunaga va partir juntament amb alguns dels seus més íntims vassalls al temple Atsuta, on van oferir pregàries als déus. Quan les campanes van sonar, Nobunaga els va assegurar que els déus havien escoltat les seves pregàries. Va prendre llavors un grapat de monedes i les va llançar, caient totes de cara. Davant tal esdeveniment, tots els presents van interpretar que partien a la batalla amb el suport dels déus. És per aquestes dates quan Nobunaga efectivament va començar a utilitzar el Eiraku Tsūhō com a bandera.[96]\nQuestion: A quina batalla va anar Nobunaga?", "output": [ "a la batalla d'Okehazama" ] }, { "id": "task837-bdd61cfd32c842e7b3819f25bc0e4037", "input": "Passage: Sabent que els tenia a tots al cim de la muntanya, Nobunaga immediatament va donar instruccions d'incendiar Sakamoto i que posessin a espasa a tots aquells que es trobessin al poble. Això va ser el 29 de setembre d'aquest any, 1571 [...] I per mostrar als bonzos que estaven a la muntanya el poc respecte que tenia per les quimeres [...] i pels càstigs de Sanna, la segona cosa que va fer va ser cremar tots els temples d'aquest ídol que estaven sota als peus de la muntanya: també va destruir set universitats de les quals no va quedar res. Després desplegant el seu exèrcit de 30.000 homes en forma d'anell al voltant de la muntanya, va donar l'ordre d'avançar cap al cim. Els bonzos van començar a resistir amb les seves armes i van ferir com a 150 soldats. Però van ser incapaços de fer front a tan ferotge assalt i van ser tots posats a espasa, juntament amb els seus homes, dones i nens de Sakamoto [...]\nQuestion: Quines instruccions va donar Nobunaga?", "output": [ "d'incendiar Sakamoto" ] }, { "id": "task837-0359f070c6b54848ae2bdb7ce927c7a1", "input": "Passage: Les tropes de Nobunaga avançaren contra els castells Azai i Odani, i creuant el riu es van enfrontar amb les tropes del clan, mentre que una petita porció es va dirigir a assetjar el castell Yokohama. Mentrestant, les tropes del clan Tokugawa es van enfrontar amb les del clan Azai, guanyant-les fàcilment. Com que Nobunaga tenia problemes en el seu enfrontament, Tokugawa va carregar pel flanc dret, mentre que Inaba Ittetsu, vassall del clan Oda i qui fins aleshores no havia participat en la batalla, ja que estava com a reserva, va atacar per l'esquerre. Nobunaga va sortir victoriós de la batalla, la qual pràcticament es va donar mà a mà.\nQuestion: Contra quins castells avançaren les tropes de Nobunaga?", "output": [ "Azai i Odani" ] }, { "id": "task837-00820e45c7c94efba8a470280e921908", "input": "Passage: El 1966, Bergman reprèn el manuscrit que havia esbossat l'estiu de 1965, Els caníbals, que després d'haver-lo reestructurat, en va néixer la pel·lícula de semiterror Vargtimmen (L'hora del llop). Vargtimmen (1968) és en la línia de Persona, una pel·lícula intimista centrada sobre dos personatges, en aquest cas una dona i un home, aïllats en una illa. El pes és portat sobretot pel personatge masculí, l'artista, del qual el realitzador ens fa veure les fantasmagories i les turpituds. A tal efecte, recorre a seqüències oníriques plàsticament fortes.[11][61][62] Les dues pel·lícules següents, Skammen i Passió 1969), són interpretades pels mateixos actors, Liv Ulman i Max Von Sydow.\nQuestion: Quan reprèn Bergman el manuscrit que havia esbossat el 1965?", "output": [ "1966" ] }, { "id": "task837-7cbe0a38723c430388d3dd414f36cd46", "input": "Passage: El mateix 1950 va escriure Sommarlek, que pateix intensament l'estat d'ànim de Bergman en aquell moment i que mostra, per la primera vegada, totes les seves possibilitats expressives. Declara en una entrevista amb Jörn Donner:[20] «Va ser la primera pel·lícula en què vaig començar a sentir-me realment capaç d'expressar-me: era el més semblant a dirigir una pel·lícula. En aquell moment, jo estava en el que es coneix com a tècnica de preparació ràpida, i de fet en l'aspecte tècnic, estava preocupat, insegur i brut. Però hi ha una cosa a tenir en compte: que en aquell moment la tècnica era molt més complicada que avui en dia.»\nQuestion: Quan va ser escrita Sommarlek?", "output": [ "1950" ] }, { "id": "task837-54f77f9f28e74ccfbead5bae3a5b400d", "input": "Passage: Va néixer el 1918 a Uppsala, fill d'un pastor luterà, Erik, i de Karin Åkerblom, provinent d'una família benestant d'Estocolm. Ingmar va passar els primers anys seguint els moviments del pare per diversos llogarets a les cases parroquials. Va ser educat en els conceptes luterans del pecat, confessió, càstig, perdó i gràcia, que seran temes recurrents en les seves pel·lícules. Mentre la paternitat és certa, no és segur que Karin Åkerblom en fos la veritable mare; sembla que la mare natural és Hedvig Sjöberg.[4]\nQuestion: On va néixer Ingmar?", "output": [ "Uppsala" ] }, { "id": "task837-71914aa9b7764afca667d2ebb387325a", "input": "Passage: El 1976 Bergman tenia la seva companyia cinematogràfica, la Cinematograph, que estava situada en un bell palau a Estocolm; acabava de finalitzar el guió de Cara a cara (1976), que coproduiria la societat de Dino de Laurentiis.[73] Els suports eren considerables. L'estada a Los Angeles per dirigir un seminari sobre el cinema li proporciona contactes amb els productors estatunidencs. Coneix cineastes com William Wyler i Billy Wilder.[74] Dino De Laurentiis havia acordat produir el guió de Das Schlangenei i L'últim matrimoni (1971) amb Ingrid von Rosen semblava sòlid: no es podia imaginar la tempesta que s'acostava.\nQuestion: Com es deia la companyia cinematogràfica de Bergman?", "output": [ "Cinematograph" ] }, { "id": "task837-b6475c1c07ef43a38cf06a7383097cf4", "input": "Passage: A més, el moviment de maig del 1968 a Suècia estigmatitza Ingmar Bergman com una figura del passat. Es troba marginat en el medi cultural i expulsat del Conservatori suec d'art dramàtic on ensenya.[11][60] Munta representacions teatrals a l'estranger: Sis personatges en cerca d'autor a Oslo el 1967 i Hedda Gabler a Londres el 1968. La influència del seu treball té repercussions sobre la seva vida privada. El seu matrimoni s'erosiona a poc a poc fins a la ruptura; el cineasta manté, d'altra banda, una relació amb Liv Ullman des del rodatge de Persona. En definitiva, després de tres anys i mig a la direcció del Teatre nacional d'Estocolm, acaba per deixar-ho.\nQuestion: Com estigmatitza el moviment de maig del 1968 a Suècia a Bergman?", "output": [ "com una figura del passat" ] }, { "id": "task837-0f0dafd8af934f2c815f4c23e06c9612", "input": "Passage: A la primavera del 1939, en la necessitat de trobar una feina, intenta sense èxit un contracte al Teatre Reial Dramàtic d'Estocolm. Una noia del grup de ball el va ajudar econòmicament fins que va aconseguir treball d'apuntador a l'Òpera Reial d'Estocolm per a l'Orfeu en els inferns d'Offenbach, amb un sou de tretze corones per nit. El jove, arribat a la seguretat financera, va començar a escriure intensament i, en l'espai de dos anys, escriu dotze drames i una òpera lírica.[12]\nQuestion: Amb quin teatre intenta un contracte el jove a la primavera del 1939?", "output": [ "Teatre Reial Dramàtic d'Estocolm" ] }, { "id": "task837-3f9fb83cb44a4159b8ed9992cec250ad", "input": "Passage: El S III ve amb l\\'Android versió 4.0.4, anomenat \"Ice Cream Sandwich\", que va esdevenir comercialment disponible el març de 2012 amb el Nexus S i el Galaxy Nexus.[38] Ice Cream Sandwich té una refinada interfície d\\'usuari, majors capacitats de fotografia, característiques de seguretat i connectivitat.[39] A mitjans de juny de 2012, Google va desvelar l\\'Android 4.1 \"Jelly Bean\", que utilitza Google Now, un assistent de veu semblant al S Voice, i incorpora altres canvis en el programari. Samsung va instal·lar el Jelly Bean en el S III realitzant alguns canvis de maquinari d\\'última hora al telèfon en alguns mercats.[40] Les actualitzacions del Jelly Bean van començar a desplegar-se en els S IIIs en països europeus seleccionats, i a T-Mobile als Estats Units en novembre.[41][42] El 17 d\\'octubre, Samsung va anunciar, que els S IIIs estatunidencs serien actualitzats a Android 4.1 Jelly Bean \"en els pròxims mesos\".[43] Samsung va empènyer l\\'Android 4.1.2 Jelly Bean a la versió internacional del S III el desembre de 2012.[44] La versió LTE del S3 ve amb Android 4.1.2 Jelly Bean precarregat. El S III és també compatible amb CyanogenMod 10, un microprogramari personalitzat que implementa les característiques de Jelly Bean.[45]\nQuestion: Com és la interfície d\\'usuari de Ice Cream Sandwich?", "output": [ "refinada" ] }, { "id": "task837-29f7a87ed2d24e74b6ed76cb2ddcb966", "input": "Passage: El 18 de juny de 2012, Samsung va anunciar que el S III tindria una versió amb programari empresarial sota el programa Samsung Approved For Enterprise (SAFE), una iniciativa que facilita l\\'ús de dispositius Android privats per treballadors professionals, també conegut com a \"Bring Your Own Device\".[57] La versió S III empresarial suporta encriptació AES-256 bits, VPN, funcionalitat Mobile Device Management, i Microsoft Exchange ActiveSync.[58] Aquest sistema fou programat per a ser llançat als Estats Units el juliol de 2012. Es va estimar que la versió empresarial penetrés en el mercat dels negocis dominat per BlackBerry de Research in Motion, seguit del llançament de versions empresarials semblant al Galaxy Note, Galaxy S II i la línia Galaxy Tab de tauletes tàctils.[58][59]\nQuestion: Quan vana anunciar la versió amb programari empresarial?", "output": [ "El 18 de juny de 2012" ] }, { "id": "task837-e381da9a957841679b24cc4279cea553", "input": "Passage: El S III fou el primer telèfon intel·ligent en donar suport el Voice Over LTE amb la introducció del servei HD Voice a Corea vdel Sud.[54] El telèfon permet la videotrucada amb la seva càmera frontal d'1,9 MP, i amb el suport del còdec aptX, millora la connectivitat Bluetooth del dispositiu.[55] El Texting del S III no destaca cap característica nova important del S II. El Speech-to-text és ajudat per Vlingo i l'assistent de reconeixement de veu de Google. A diferència d'altres dispositius Android, hi ha una multitud d'aplicacions de tercers d'escriure disponibles que poden complementar el teclat per defecte del S III.[56]\nQuestion: Què ens permet el telèfon?", "output": [ "la videotrucada" ] }, { "id": "task837-592ed09f4bee44aa86e876310f02a184", "input": "Passage: Després de convidar els periodistes a mitjan d'abril, Samsung va llançar el Galaxy S III durant l'esdeveniment Samsung Mobile Unpacked 2012 a l'Earls Court Exhibition Centre a Londres, el 3 de maig de 2012, en comptes de presentar els seus productes a principi d'any al World Mobile Congress o el Consumer Electronics Show.[7][32] Una explicació per aquesta decisió és que Samsung volia minimitzar el temps entre el llançament i la disponibilitat.[33] L'esdeveniment del discurs d'una hora ho feu Loesje De Vriese, director de màrqueting de Samsung Bèlgica.[34]\nQuestion: Quan van convidar als periodistes?", "output": [ "a mitjan d'abril" ] }, { "id": "task837-3dc9576d21cf401698b9930f78124163", "input": "Passage: El S III pot accedir i reproduir els formats multimèdia tradicionals com música, pel·lícules, programes de TV, audiobooks, i podcasts, i pot ordenar la lliberia multimèdia alfabèticament per títol de cançó, artista, àlbum, llista de reproducció, carpeta, i gènere. Una característica important del reproductor de música del S III és Music Square, que analitza la intensitat d\\'una cançó i la qualifica per estat d\\'ànim de manera que l\\'usuari pot reproduir cançons segons el seu estat emocional.[52] Amb el llançament del S III, Samsung va debutar la seva aplicació de descàrrega i organitzador de música privativa anomenada \"Music Hub\", dissenyada per competir amb els serveis iTunes, iCloud, i iTunes Match d\\'Apple. El catàleg musical de Music Hub conté més de 19 milions de cançons.[53]\nQuestion: Què pot fer amb els formats multimèdia tradicionals?", "output": [ "accedir i reproduir" ] }, { "id": "task837-91865e9ed514461e83a7123d93ce5d2f", "input": "Passage: A part del S Voice, Samsung ha dirigit la major part de la campanya de màrqueting del S III a les característiques intel·ligents, que facilita una interacció persona-ordinador millorada. Aquestes caracterísques inclouen: Direct Call, la capacitat del dispositiu per reconèixer quan l\\'usuari vol parlar amb algú en comptes d\\'enviar missatges, si s\\'acosta el telèfon al seu cap; Social Tag, una funció que identifica i categoritza les persones en una fotografia i les comparteix amb ells; i \"Pop Up Play\", que permet a les aplicacions de vídeo i altres a ocupar la pantalla al mateix temps.[50] A més a més, el S III pot fer servir la seva pantalla com a TV o deixar utilitzar-se com un controlador remot (AllShare Cast and Play) i compartir fotos amb persones que han estat identificades (Buddy Photo Share).[50] Altres característiques del programari inclouen Smart Alerts, Smart Stay, i S Beam.[50][51]\nQuestion: Quin tipus de característiques destaquen?", "output": [ "les característiques intel·ligents" ] }, { "id": "task837-be6670f760b3494bb48888fd8401949b", "input": "Passage: La història va ser un èxit immediat entre els joves lectors. Com Harry Thompson comenta, la trama hauria estat força popular entre els pares belgues, en explotar el seu sentiment anti-comunista i alimentar els seus temors respecte als russos.[34] La popularitat de la sèrie va dur Wallez a organitzar trucs publicitaris per augmentar-ne l'interès. El primer va ser la publicació el dia d'enganyar d'una carta falsa que pretenia provenir de l'OGPU (Policia secreta soviètica), que confirmaria l'existència de Tintín, i advertia que si el diari no cessava en la publicació d'«aquests atacs contra els soviètics i el proletariat revolucionari rus, tots moririen molt aviat».[36][37]\nQuestion: Què va resultar un èxit immediat entre els joves lectors?", "output": [ "La història" ] }, { "id": "task837-e8a9462e9e8a4b09b8f51b58d245c90d", "input": "Passage: El primer lliurament de Tintín al país dels soviets va aparèixer a l'edició del 10 de gener de 1929 de Le Petit Vingtième, i va sortir setmanalment fins al 8 de maig de 1930.[31] [16][32] Hergé no planeja el desenvolupament de la història, sinó que improvisava noves situacions setmanalment, per la qual cosa Jean-Marc i Randy Lofficier observen que «tant pel qua fa a la història i la il·lustració, Hergé estava aprenent el seu ofici davant els ulls dels lectors».[33] Hergé admetia que la feina pecava d'una certa urgència, dient: «Le Petit Vingtième sortia dimecres a la nit, i sovint aquell mateix dia no tenia ni idea de com aconseguiria fer sortir Tintín de la difícil situació en què l'havia ficat la setmana anterior».[34] Michael Farr considera aquest fet prou evident i assenyala que molts dibuixos eren «simples, rudimentaris, i precipitats» i no tenien la «polidesa i refinament» que Hergé desenvoluparia més endavant. En contrast, creu que certes vinyetes eren d'alta qualitat i que mostren l'«extraordinària capacitat com a dibuixant» d'Hergé.[35]\nQuestion: Quan va aparèixer el primer lliurament de Tintín al país dels soviets?", "output": [ "10 de gener de 1929" ] }, { "id": "task837-47f2c18dd68b4523979e7e4a7d723305", "input": "Passage: Tintín al país dels soviets (en francès Tintin au pays des Soviets) és el primer volum de Les aventures de Tintín, la sèrie de còmics del dibuixant belga Hergé. Encarregat pel conservador diari belga Le Vingtième Siècle com a propaganda anticomunista pel seu suplement infantil Le Petit Vingtième, va ser publicat setmanalment des del 10 de gener del 1929 a l'11 de maig de 1930. El còmic narra la història del jove periodista belga Tintín i el seu gos Milú, que són enviats a la Unió Soviètica per informar sobre les polítiques del govern bolxevic de Ióssif Stalin. La intenció de Tintin d'exposar els secrets del règim desperta l'interès dels agents de la policia secreta soviètica, l'OGPU, que intenten atrapar-lo per matar-lo.\nQuestion: Com es diu el primer volum de Les aventures de Tintín?", "output": [ "Tintín al país dels soviets" ] }, { "id": "task837-1cb493ae0c13459784ec4f802d5f4a99", "input": "Passage: Tintín és testimoni d'unes eleccions locals, on els bolxevics amenacen els votants per garantir-se la victòria. Quan intenten detenir-lo, es vesteix com un fantasma per espantar-los. Tintín intenta escapar-se del país, però els bolxevics el persegueixen, el detenen i amenacen de torturar-lo.[5] Es va escapar de nou dels seus captors i arriba a Moscou, on comenta que els bolxevics han convertit la ciutat en «un suburbi pudent». Juntament amb Milú observa un funcionari del govern repartint pa entre els marxistes sense llar, però negant-lo als seus rivals. Milú roba un pa i el dóna a un nen famolenc. Espiant una reunió secreta bolxevic, Tintín s'assabenta que tot el gra soviètic s'exporta a l'estranger per servir propòsits propagandístics i el règim deixa que la gent es mori de fam, i que el Govern té previst «organitzar una expedició contra els kulaks (els camperols rics) i obligar-los a donar-los el seu blat a punta de pistola».[6]\nQuestion: Com es vesteix Tintín quan intenten detindre'l?", "output": [ "com un fantasma" ] }, { "id": "task837-92b327b7df70482f899f0f622b01396d", "input": "Passage: Hergé no es va dedicar a visitar la Unió Soviètica o a analitzar cap informació publicada sobre el tema;[20] en comptes d'això obtingué una visió general a partir d'un sol pamflet, Moscou sans voiles (Moscou sense secrets), publicat per Joseph Douillet (1878–1954), un diplomàtic belga cònsol a Rostov del Don que havia passat nou anys a la Rússia postrevolucionària.[21] Publicat a Bèlgica i França el 1928, Moscou sans voiles es dirigia a un públic desitjós de creure les afirmacions antibolxevics de Douillet, moltes de les quals eren de dubtosa precisió.[22][16][19] Tal com afirma el tintinòleg Michael Farr, Hergé va escollir de forma bastant selectiva escenes senceres de l'assaig de Douillet, entre elles les eleccions manipulades, quasi idèntiques a les descrites pel diplomàtic.[23] La manca de coneixement sobre la Unió Soviètica d'Hergé dona lloc a molts errors conceptuals i la història conté referències als plàtans, la benzina Shell i les galetes Huntley i Palmers, quan cap dels quals existien a la Unió Soviètica en aquell temps [24] També va cometre errors en els noms russos, afegint el típica sufix polones -ski en lloc del seu equivalent rus -vitch.[25]\nQuestion: Qui va publicar Moscou sans voiles?", "output": [ "Joseph Douillet" ] }, { "id": "task837-a732d11e32a3426e9d833852da4343b1", "input": "Passage: El format ve determinat per la ubicació del panell a la predel·la que va imposar a aquesta escena de la flagel·lació un desplegament inusual en la pintura catalana del segle xv. La visió horitzontal mostra una galeria pavimentada amb lloses de pedra amb motius geomètrics, cinc pòrtics oberts a un paisatge rural amb un camí serpentejant, una casa flanquejada per una torre, una carena de turons i un cel blau, abandonant els daurats i estofats típics del gòtic per representar el cel.[15] Al centre està Crist lligat a una columna i assotat per dos botxins. A banda i banda es representen els personatges; al costat dret, Ponç Pilat, assegut en un tron zoomòrfic adornat amb un escut amb el símbol imperial de l\\'àguila bicèfala i envoltat dels seus assessors. Huguet fa servir el mateix model que l\\'emperador Deci del Retaule dels sants Abdó i Senén o que el prefecte Dacià de la taula de la \"Confessió davant Daci\" del Retaule de Sant Vicenç de Sarrià, llevat que el barret de Pilat és d\\'estil romà d\\'Orient.[16] Així mateix, respecte a aquesta taula de sant Vicenç, Huguet també repeteix els braços del tron amb cap de rapinyaire i situa a la base de la columna central de l\\'escena una àguila bicèfala, símbol de l\\'Imperi Romà d\\'Orient desaparegut el 1453 amb la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs, una al·lusió al triomf del mal sobre el bé.[17]\nQuestion: Per què ve determinat el format de la pintura?", "output": [ "per la ubicació del panell a la predel·la" ] }, { "id": "task837-bcb9494a2954461a9fe6b1c73afb0e82", "input": "Passage: Dos àngels agenollats als peus de Crist són responsables de la recollida de la seva sang mentre un altre li eixuga el front.[3] La presència dels àngels no és comuna en escenes d'aquest tema i es pot relacionar amb els que apareixen esporàdicament a la crucifixió. De fet, la flagel·lació s'ha considerat sovint com la prefiguració d'aquesta escena.[19]\nQuestion: Qui recull la sang de Crist?", "output": [ "Dos àngels" ] }, { "id": "task837-429f0c89814b49ffac014f65c3c99619", "input": "Passage: La següent informació documentada és de 1863 en què apareix en una ressenya de Valentí Carderdera sobre les obres que hi havia a la catedral de Barcelona,[11] i el 1911 va ser recollit en un llibre d'Émile Bertaux, el primer historiador que va atribuir la taula a Huguet. També a començaments del segle XX es realitza la primera fotografia d'aquesta taula a partir de la qual es varen realitzar els comentaris d'historiadors com Ainaud, Post o Gudiol.[2] Es desconeix la seva ubicació fins que el 1953 Julián Gállego identifica la pintura en una exposició a les galeries Charpentier de París on constava com d'autor anònim, tal com ho descriu en un article de la revista Destino.[12] Pocs anys més tard, el 1967, va ser adquirida pel Museu del Louvre amb la participació de la Societat d'Amics del Louvre,[3] després d'una llarga negociació en què l'Ajuntament de Barcelona també va optar per la seva adquisició.[2]\nQuestion: Qui va ser el primer historiador que va atribuir la taula a Huguet?", "output": [ "Émile Bertaux" ] }, { "id": "task837-7cdb4d5dea834b9bb023e6d3e5d2507c", "input": "Passage: Als evangelis no es recull que fos lligat a una columna, ja que esmenten el càstig del flagell però sense descriure els detalls. És el cas de Mateu 27:26, que narra: «després de fer assotar Jesús, el va entregar perquè fos crucificat», i de Marc 15:15 qui recull que: «...va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat». Per la seva banda, a Joan 19:1 s'introdueix un element de confusió, ja que situa abans del pronunciament de la sentència, com si fos un intent de Pilat de calmar al poble quan l'habitual era que l'assotament es portés a terme una vegada conclòs el procés. Per últim, a Lluc 23 16:22, només esmenta «El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure».\nQuestion: Què esmenten als evangelis?", "output": [ "el càstig del flagell però sense descriure els detalls" ] }, { "id": "task837-9f6bb8ed8b994ff3bd0a9b4d232002d0", "input": "Passage: Huguet planteja l'escena en un interior noble, com si es tractés d'un palau, dins una ampla sala que té una columna al centre. L'escena recull el moment en què Ponç Pilat ordena el suplici al mig d'un nodrit grup d'espectadors. Crist rep les fuetades de dos botxins mentre un àngel li eixuga la cara i altres dos recullen la seva sang.[13]\nQuestion: On planteja l'escena Huguet?", "output": [ "en un interior noble" ] }, { "id": "task837-bb908d3172cb4c58ac0d1e69c07dbb1c", "input": "Passage: És, a més a més, l'última gran obra de Leonardo, si es té en compte que va continuar retocant-la fins als seus darrers anys.[19] Quan Leonardo se'n va anar a Roma a instàncies del nou papa, la seva vida es va fer monòtona i gens productiva.[20] Leonardo va morir sense encàrrecs importants, sota la protecció de Lleó X, Giovanni de Mèdici, fill del gran Llorenç el Magnífic.[21]\nQuestion: On va anar Leonardo?", "output": [ "Roma" ] }, { "id": "task837-71898ee6186b4b43af85cb92ada124e7", "input": "Passage: La pintura va ser recuperada dos anys i cent onze dies després del robatori, i Vincenzo Peruggia va ser detingut.[77] El detingut havia intentat vendre el quadre original al director de la Galleria degli Uffizi, Alfredo Geri, que va assistir a la cita amb Peruggia acompanyat per la policia.[73] Peruggia va al·legar que havia perpetrat el robatori per tornar l'obra a la seva veritable pàtria,[78] i que ell només era víctima d'un estafador; el jurat el va sentenciar a uns quants anys de presó.[79] Abans de tornar al museu, la pintura es va exhibir a Florència, Roma i Milà.[80]\nQuestion: Quan va ser recuperada la pintura?", "output": [ "dos anys i cent onze dies després del robatori" ] }, { "id": "task837-cefcfc9e5bfe49d9978f2fbaf64db1d8", "input": "Passage: La Gioconda o Mona Lisa[1][2] és una pintura de Leonardo da Vinci, el retrat més famós de la història i, potser, el quadre més famós de la pintura occidental.[3][4] És un retrat de mig cos en què apareix una dona que mira directament l'espectador amb una expressió que sovint ha estat descrita com a enigmàtica. Fou pintat entre 1503 i 1506; és un oli sobre taula d'àlber de 77 × 53 cm[5] retocat diverses vegades per l'autor.[6] La tècnica usada va ser l'esfumat (sfumato), procediment molt característic de Leonardo. El quadre és propietat del govern francès i està exposat al Museu del Louvre de París amb el títol Portrait de Lisa Gherardini, épouse de Francesco del Giocondo (Retrat de Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo).[7] Protegit per múltiples sistemes de seguretat i ambientat perquè es preservi de manera òptima,[8] està sotmès a un procés de revisió constant per a verificar-ne i prevenir-ne el deteriorament.\nQuestion: Quin és el retrat més famós de la història?", "output": [ "La Gioconda o Mona Lisa" ] }, { "id": "task837-c17557cc11644784bd9299ac9bf9cc52", "input": "Passage: L'any 2005, Armin Schlechter, de la biblioteca de la Universitat de Heidelberg, va descobrir una nota d'Agostino Vespucci al marge d'un llibre de la col·lecció de la biblioteca que confirmava amb certesa la creença tradicional que la model del retrat era Lisa Gherardini.[60] En aquesta acotació, l'oficial Vespucci, que era un amic proper a Leonardo da Vinci, diu: «Leonardo està treballant en tres obres pictòriques, inclòs el retrat de Lisa Gherardini».[61] Aquesta petita anotació data de l'octubre del 1503, i és, aproximadament, quaranta-set anys anterior a les referències que hi fa Giorgio Vasari. El llibre en què es va fer el comentari sobre la Mona Lisa era de Marc Tul·li Ciceró, i aquesta edició va ser publicada el 1477.[62]\nQuestion: Qui va descobrir una nota d'Agostino Vespucci?", "output": [ "Armin Schlechter" ] }, { "id": "task837-8b39837e29044d84b246241c905a2c2c", "input": "Passage: Al cap, la dama hi porta una mantellina, signe de castedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes.[37] El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.[37]\nQuestion: Què porta la dama al cap?", "output": [ "una mantellina" ] }, { "id": "task837-37b71b80645e4c80aa476585e515c780", "input": "Passage: Tant l\\'òpera com la seva heroïna van ser rebudes amb entusiasme per un públic ple de celebritats. La música del Barber i el llibret i la producció de Menotti van ser prou aplaudits per la premsa, i la gesta aparentment impossible de Steber va ser agraïda i aclamada per tothom, incloent Rudolf Bing. El crític Howard Taubman del The New York Times va declarar que era \"«la millor òpera nord-americana que mai s\\'havia presentat al majestuós teatre de Broadway». \"El llistó –va admetre– és baix. Les altres dinou obres nord-americanes aventurats pel Met en l\\'últim mig segle no eren exactament pera passar a la història». Però aquesta sentia que tenia qualitats especials. «És professional; té ambient; es construeix amb un clímax en moviment». A més, «l\\'audiència de la gala es va comportar com si trobés Vanessa no només un esdeveniment, sinó un plaer».[5] The New Yorker va afirmar que Vanessa era la millor òpera mai escrita per un nord-americà... una de les coses més impressionants... que ha aparescut des dels temps més vigorosos de Richard Strauss. El director d\\'orquestra, Dimitri Mitropoulos, va dir que «tota la textura de Vanessa és altament teatral i dramàtica, plena de sorpreses orquestrals i clímaxs, però sempre al servei de l\\'escenari, com qualsevol òpera real... Per fi, una gran òpera nord-americana!»[2]\nQuestion: Com va rebre el públic l\\'òpera Venessa?", "output": [ "amb entusiasme" ] }, { "id": "task837-0dea4fed202d4b6d93e7ec262cb54962", "input": "Passage: El doctor va begut per la festa de cap d'any. La baronessa i Erika es neguen a anar a la festa per sentir el seu anunci d'Anatol i el compromís de Vanessa. El doctor se'n va per portar-los, mentre que Vanessa explica a Anatol les seves pors. Finalment Erika retorna, però es desmaia quan el doctor fa l'anunci. Es recupera i fuig al llac mentre Anatol l'empaita.\nQuestion: Com va el doctor a la festa de cap d'any?", "output": [ "va begut" ] }, { "id": "task837-8cd5ef0d4b9a4083be6a506c8c03d5d9", "input": "Passage: Barber i Steber ja havien fet una col·laboració històrica deu anys abans amb Knoxville: Summer of 1915, que la soprano va encarregar, i de la qual va donar la primera actuació amb l'Orquestra Simfònica de Boston. També hi havia una altra connexió una mica subliminar en la qual el professor de cant de Steber, William L. Whitney, havia estat, al principi de la seva carrera professional, la professora de la tia Louise de Barber. Steber només va tenir cinc setmanes per aprendre aquest difícil paper. No es van acabar aquí els problemes, al mig de tot, va anunciar que es casava. Barber li va demanar que esperés fins després de l'estrena, tement que la distracció arruïnés la seva òpera, però la soprano va anunciar apassionadament que si no es casava, no hi hauria l'òpera. I es va casar. Barber i Menotti li varen proporcionar una lluna de mel ràpida a Capricorn.[3]\nQuestion: Quina altra col·laboració havien fet Barber i Steber?", "output": [ "Knoxville: Summer of 1915" ] }, { "id": "task837-bfa05fa0e82c48b7a73fa446a9e76850", "input": "Passage: Barber va començar a treballar de ple sobre Vanessa, un nom que va agafar d\\'un llibre, How to Name Your Child, durant l\\'hivern de 1956, quan el Metropolitan va anunciar que produiria l\\'òpera. L\\'octubre de 1957, Barber va tocar (i va cantar) les seccions completes per a representants del Met i el seu director general, Rudolf Bing. Immediatament es van iniciar debats sobre el càsting i Barber va assistir a moltes representacions del Met, escoltant cantants que possiblement omplissin les diverses parts. Maria Callas, llavors en el punt més àlgid de la seva fama, va ser la seva elecció preferent per al paper protagonista. Barber la va convidar a Capricorn, la casa que ell i Menotti havien construït a la Mount Kisco, Nova York, per tocar-li la partitura. Callas va portar com a seguici al seu marit, dos representants d\\'empreses discogràfiques, un secretari i un gos.[2] Callas no li va acabar d\\'agradar i va refusar el paper. Hi ha diverses teories de per què el va rebutjar. Alguns diuen que va dir que el paper d\\'Erika, que és molt fort i per a una mezzosoprano, era més important que el de la protagonista i la podia eclipsar.[3] També s\\'argumenta que va prendre aquesta decisió perquè mai havia cantat cap òpera en anglès. Una altra història explica que va perdre les ganes de cantar el paper tan aviat com Barber va començar l\\'escena inicial en la qual Vanessa dóna ordres sobre el menú del sopar; es diu que Callas es va queixar «com puc cantar un paper que comenci amb les paraules \"massa salses\"?». Segurament la més plausible sigui la primera i Callas tenia un punt de raó: tot i que Vanessa és la protagonista, el paper d\\'Erika és de totes maneres molt convincent, i això es va fer evident a la inauguració. La jove mezzo Rosalind Elias, escollida com a Erika, de fet gairebé li va robar el protagonisme a la soprano.[2]\nQuestion: Quan va començar a treballar Barber sobre Vanessa?", "output": [ "durant l'hivern de 1956" ] }, { "id": "task837-32a77e1047e14dfdbe1f3baf32c6398c", "input": "Passage: La primera òpera de Barber, Vanessa, està impregnada de la penombra del teatre burgès tardà d'Ibsen i Strindberg. Els personatges, però, s'aturen al llindar d'un pathos amarg, sense arribar a una tragèdia real i profunda. Vanessa és essencialment una prima donna més vocal que teatral, Anatol un fatu amant en lloc d'un pocavergonya i Erika, que en cert sentit és la veritable protagonista, un personatge més admirable que memorable. Un pessimisme existencial que neix del fracàs de sentiments emergeix amb més substància en l'únic moment en què el to realista reemplaça una cortina abstracta, un quintet (To leave, to break) en el qual els personatges principals suspenen el temps narratiu per donar a conèixer el seu destí de perdedors. Fins i tot un personatge secundari com el vell metge de família, que ha de vetllar per la varietat i la lleugeresa al drama, manifesta en les seves intervencions una renúncia simplement emmascarada per un vitalisme realista (I should never have been a doctor, Nicholas). El llenguatge del llibret de Menotti, fins i tot la sintaxi musical de Barber, s'atreveix a trencar el pas del temps, amb gestos musicals molt agosarats, per exemple, en tota complexa escena del ball en el tercer acte. La modernitat també es nota en el ritme de l'edició d'escenes, en què fins i tot la música estilitzada (àries, duos, conjunts) flueix a través del temps mitjançant la variació de la intensitat de l'expressió, com ara seqüències cinemàtiques en que s'alternen els primers plans i els llunyans. L'estil de Barber segueix sent admirable tant en la direcció de les veu com en l'orquestració, i està per sobre de totes les altres qualitats el lirisme introspectiu de la invenció melòdica, que és potser el tret més característic del compositor nord-americà.[12]\nQuestion: De quin teatre està impregnada Vanessa?", "output": [ "del teatre burgès tardà d'Ibsen i Strindberg" ] }, { "id": "task837-b983dde1afcd42759f9c5e7458d8eded", "input": "Passage: Tanmateix, un element de tensió creativa entre ells era inevitable. Quan Barber va començar a treballar amb Vanessa el 1954, ja era considerat un dels compositors més importants de la música orquestral i vocal dels Estats Units. Menotti, mentrestant, un home instintiu del teatre, s'havia convertit en la veu rebel de l'òpera americana contemporània.[4]\nQuestion: Què hi va haver entre Barber i Menotti?", "output": [ "un element de tensió" ] }, { "id": "task837-aa53665f8b474ea6a2f93e7b97d82def", "input": "Passage: No tots els primats presenten aquests trets anatòmics, ni tots els trets són únics a aquests animals. Per exemple, altres mamífers tenen clavícules, tres tipus de dents i un penis pèndol, mentre que les mones aranya tenen polzes molt reduïts, els lèmurs de collar tenen sis glàndules mamàries i els estrepsirinis solen tenir un musell més llarg i un gran sentit de l'olfacte. Els primats són mamífers generalistes.[40]\nQuestion: Com són els polzes de les mones aranya?", "output": [ "molt reduïts" ] }, { "id": "task837-6b24d61ab01e44c0b1095dd3b369d14a", "input": "Passage: Hi ha 21 primats en perill crític, vuit dels quals han estat a la llista dels 25 primats més amenaçats del món de la UICN des de l'any 2000: el sifaca sedós, el langur de François, el langur de cap daurat, el rinopitec de potes grises, el rinopitec de Tonquín, Nomascus nasutus hainanus, el goril·la del riu Cross i l'orangutan de Sumatra.[126] Procolobus badius waldronae fou recentment declarat extingit quan no es trobà cap rastre de la subespècie entre el 1993 i el 1999.[127] Des d'aleshores, alguns caçadors n'han trobat i mort individus i el futur de la subespècie sembla difícil.[128]\nQuestion: Quants primats hi ha en perill crític?", "output": [ "21" ] }, { "id": "task837-db12edba28434df8ab058e51155abffa", "input": "Passage: Els primats de gran mida (més de 5 kg) corren un major risc d'extinció a causa de la seva major rendibilitat pels caçadors furtius, en comparació amb els primats més petits.[112] Assoleixen la maduresa sexual més tard que altres animals i tenen un període més llarg entre parts. Per tant, les poblacions tenen menys temps de recuperació després d'haver perdut membres a la caça furtiva o el comerç d'animals de companyia.[113] Les dades d'algunes ciutats africanes mostren que la meitat de les proteïnes consumides en àrees urbanes prové del comerç en bushmeat.[114] Primats amenaçats com ara cercopitecs i els drils són caçats a una escala que supera de llarg els nivells sostenibles.[114] Això es deu a la seva mida corporal gran, facilitat de transport i rendibilitat per animal.[114] Com que l'agricultura envaeix els hàbitats forestals, els primats s'alimenten dels conreus, provocant grans pèrdues econòmiques als grangers.[115] Les ràtzies dels conreus que duen a terme els primats fa una impressió negativa dels primats, perjudicant els esforços de conservació.[116]\nQuestion: Quin és el pes dels primats que corren un major risc d'extinció?", "output": [ "més de 5 kg" ] }, { "id": "task837-66cfaf51b15e44cfa6647e3f39534221", "input": "Passage: El dimorfisme sexual, la variació entre individus de diferent sexe dins la mateixa espècie, és sovint present en els simis, tot i que en major mesura en les espècies del Vell Món (simis i alguns micos) que les del Nou Món. Estudis recents utilitzen la comparació d'ADN per examinar tant la variació en l'expressió del dimorfisme entre els primats com les causes fonamentals del dimorfisme sexual. Els primats solen tenir dimorfisme de massa corporal[52][53] i de mida dels ullals[54][55] així com del color del pelatge i la pell.[56] El dimorfisme es pot atribuir i és afectat per diferents factors, incloent-hi el sistema d'aparellament,[57] la mida,[57] l'hàbitat i la dieta.[58]\nQuestion: Què és el dimorfisme sexual?", "output": [ "la variació entre individus de diferent sexe dins la mateixa espècie" ] }, { "id": "task837-f24d203ed48149d6ad4f5d324a3ae103", "input": "Passage: Només els humans són reconeguts com a persones i estan protegits per la llei, per la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides.[b] L'estatus legal dels primats no humans (PNH), d'altra banda, és objecte d'un intens debat i hi ha organitzacions com ara el Projecte Gran Simi (PGS, o GAP per les seves sigles en anglès) que fan campanya perquè s'atorgui als primats almenys alguns drets legals.[94] Al juny del 2008, Espanya esdevingué el primer país del món en reconèixer els drets d'alguns PNH quan el comitè ambiental interpartidista del seu parlament incità l'estat a complir les recomanacions del PGS, que són que els ximpanzés, els bonobos, els orangutans i els goril·les no siguin utilitzats per l'experimentació animal.[95][96]\nQuestion: Qui són reconeguts com a persones?", "output": [ "els humans" ] }, { "id": "task837-e15df378a3a049b290947a41c57db138", "input": "Passage: L'edat d'or del fotoperiodisme fou el període que va entre la dècada del 1930 i la dècada del 1950.[47] Les Leica de 35 mm del 1925, i els primers flaixos d'entre el 1927 i el 1930 van facilitar la feina als fotoperiodistes, el que va comportar l'aparició d'un nou estil de revistes i de diaris amb més espai per les fotografies que pel text. La primera revista de notícies il·lustrada fou el Berliner Illustrirte Zeitung (1901). A partir d'aquest mitjà i altres de similars es creà el prototip de revista il·lustrada.[48] Explicar històries a través de les fotografies es convertí en l'objectiu dels reporters. Destacà el primer fotògraf esportiu Martin Munkácsi[49][50] i un dels fundadors del fotoperiodisme, Erich Salomon.[51] L'edat d'or del fotoperiodisme s'acabà a la dècada del 1970, quan diverses revistes van tancar per problemes econòmics.\nQuestion: Quin fou el període d'or del fotoperiodisme?", "output": [ "entre la dècada del 1930 i la dècada del 1950" ] }, { "id": "task837-1df5dee4cf854f729ed39995c13e1fbc", "input": "Passage: El tret que permet caracteritzar l'etapa de la història del periodisme anomenada periodisme modern o lliberal és l'ascens de liberalisme polític i econòmic, que afavoreix la lliure circulació de notícies, l'augment de la rellevància dels diaris i l'aparició del periodista com a actor social. Això fa que en cada estat l'ofici evolucioni a ritmes diferents. Aquesta evolució diversa dificulta assenyalar un final comú de l'etapa històrica, que en qualsevol cas s'ha de situar a la segona meitat del segle xix.[24] Per a descriure aquest període és necessari aturar-se en els efectes de la llibertat de premsa i el periodisme polític de França, el periodisme informatiu d'Anglaterra i el periodisme innovador nord-americà.[25]\nQuestion: Què afavoreix la lliure circulació de notícies?", "output": [ "l'ascens de liberalisme polític i econòmic" ] }, { "id": "task837-d2b65854c8824810aa21ebb509094f96", "input": "Passage: El 14 de maig del 1897 Guglielmo Marconi va fer la primera transmissió de ràdio de la història. El 1903 va establir als Estats Units l'estació WCC per a transmetre missatges d'est a oest, en la inauguració de la qual van creuar missatges de salutació el president Theodore Roosevelt i el rei Eduard VIII del Regne Unit. El 1904 va arribar a un acord amb l'Oficina de Correus britànica per a la transmissió comercial de missatges per ràdio, engegant aquell mateix any el primer periòdic oceànic —a bord dels bucs de la línia Cunard—, que rebia les notícies per ràdio. El valor de la ràdio en la guerra es va demostrar per primer cop durant la Guerra italo-turca de 1911. Amb l'entrada d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial el 1915 fou designat com a responsable de les comunicacions sense fils per totes les forces armades. Lee De Forest propicià el concepte i la pràctica del broadcasting, emetent diversos programes amb veus i música entre 1906 i 1914.[53]\nQuestion: Qui va fer la primera transmissió de ràdio de la història?", "output": [ "Guglielmo Marconi" ] }, { "id": "task837-db58b0f5a0f94e779cc2129e88734a3c", "input": "Passage: La radiodifusió s'inicià a Europa el 1922. A França el primer permís s'atorgà el 1922 a Emile Girardeau, que va fer la primera emissora privada, anomenada Radiola o Radio París, però el desenvolupament fou lent fins a les eleccions del 1936. A Alemanya fou el 1923 quan s'autoritzaren les emissions públiques de Ràdio. A Argentina hi havia emissions des de 1922, a Austràlia des del 1923 i al Japó des del 1925.[53] A diferència dels Estats Units, són els estats europeus els qui tenien la titularitat de la ràdio. Això era exclusivament així fins que a Gran Bretanya el ministre Neville Chamberlain promogué la unió de grans empreses i petits fabricants interessats en les emissions de ràdio en la British Broadcasting Company, la BBC, que el 1927 passaria de ser companyia a ser una corporació pública amb el monopoli de la radiodifusió. Les sis grans empreses que havien fet la companyia inicial es quedaren amb el monopoli de la venda de receptors. D'aquesta manera, en enfront del model privat americà, a Anglaterra el mitjà evolucionà cap a un model eminentment públic.[54]\nQuestion: A qui s'atorgà a França el primer permís?", "output": [ "Emile Girardeau" ] }, { "id": "task837-2be62f1cf5034afd93e198c1f7db5241", "input": "Passage: Els diaris americans rivalitzaven per enviar el nombre més gran de corresponsals, en total el nord en va enviar més de 500. Els anglesos seguien també amb molt d'interès les informacions de la guerra a través dels seus corresponsals. La manca d'experiència omplí els diaris de subjectivitats, inexactituds i exageracions. El telègraf elèctric fou el principal instrument en la difusió de les notícies, que incorporà un sumari inicial per si es tallava la connexió, s'inclogueren entrevistes i es difongueren il·lustracions, però encara no havia arribat l'hora de les fotografies. Les autoritats militars intentaren censurar les publicacions a través de diversos mecanismes, ho tingueren més fàcil entre els del sud, on només se suspengué un diari, que els del nord, on en suprimiren fins a 20. Silvanus Cadwallader del nord i Peter Alexander del sud són considerats els millors corresponsals d'aquesta guerra.[32]\nQuestion: Per què rivalitzaven els diaris americans?", "output": [ "per enviar el nombre més gran de corresponsals" ] }, { "id": "task837-fa7543fd989b402db03547641bb04051", "input": "Passage: Les dues primeres publicacions periodístiques setmanals que marquen l'origen de la història del periodisme són de l'Alemanya del 1609. El primer periòdic de la història del periodisme fou Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien (Col·lecció de totes les notícies distingides i memorables), publicada a Wolfenbüttel des del 1609. El segon és el Relatio d'Estrasburg. Foren les primeres dues gasetes setmanals que van aparèixer després d'un segle i mig d'evolució dels fulls impresos no periòdics. Aviat es va publicar la gaseta de Basilea (1610), la de Viena (1615), la Frankfurten Journel de Frankfurt del Main (1615), la de Berlín (1617), la d'Hamburg (1618), la de Londres (1622), la Gaceta Publica d'Itàlia (1640), i la Gazeta de Barcelona (1641). El 1650 hi havia 30 ciutats alemanyes amb gasetes actives.[18][19][20]\nQuestion: Quin va ser el primer periòdic de la història del periodisme?", "output": [ "Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien" ] }, { "id": "task837-8bdefafea2694497820ccf30da81cc6f", "input": "Passage: Compsognathus dóna nom a la família dels compsognàtids, un grup compost principalment de petits dinosaures del Juràssic superior i Cretaci inferior de la Xina, Europa i Sud-amèrica.[11] Durant molts anys en fou l'únic membre conegut; tanmateix, en les últimes dècades els paleontòlegs han descobert diversos gèneres relacionats. El clade inclou Aristosuchus,[26] Huaxiagnathus,[27] Mirischia,[28] Sinosauropteryx,[29][22] potser Juravenator[30] i Scipionyx.[31] En el passat, Mononykus fou proposat com membre de la família, però això fou refutat per Chen i coautors en un document del 1998; consideraren les semblances entre Mononykus i compsognàtids un resultat d'evolució convergent.[3] La posició de Compsognathus i els seus parents dins del grup dels celurosaures és incerta. Alguns, com ara l'expert en teròpodes Thomas Holtz Jr. i els coautors Ralph Molnar i Phil Currie, al text de gran importància del 2004 Dinosauria, consideren aquesta família la més basal dels celurosaures,[32] mentre que altres la consideren part dels maniraptors.[33][34]\nQuestion: A qui dóna nom Compsognathus?", "output": [ "a la família dels compsognàtids" ] }, { "id": "task837-432865f9cced41e9b6b60a3bad241ffa", "input": "Passage: Tot i que no se'l reconegué com tal a l'hora del seu descobriment, Compsognathus és el primer dinosaure conegut a partir d'un esquelet raonablement complet. Actualment, C. longipes n'és l'única espècie reconeguda, tot i que l'exemplar més gran descobert a França a la dècada del 1970 fou considerat en el passat com pertanyent a una espècie diferent, C. corallestris. Fins a les dècades del 1980 i del 1990 Compsognathus fou el dinosaure més petit conegut, i fou considerat el parent més proper de l'ocell primitiu Archaeopteryx. Així doncs, aquest gènere de dinosaure és un dels pocs ben coneguts fora dels cercles paleontològics.\nQuestion: A partir de què van conèixer el Compsognathus?", "output": [ "d'un esquelet raonablement complet" ] }, { "id": "task837-630f890cc22343868f33b31df0fcf493", "input": "Passage: El maxil·lar inferior era esvelt i no tenia fossa mandibular, un forat al maxil·lar inferior habitual en els arcosaures. Les dents eren petites però afilades, adaptades per la seva dieta de petits vertebrats i possiblement altres animals petits, com ara insectes. Les seves dents més anteriors (les de la premaxil·la) no eren serrades, a diferència de les posteriors. Els científics han utilitat aquestes característiques dentàries per identificar Compsognathus i els seus parents més propers.[3]\nQuestion: Com era el maxil·lar inferior?", "output": [ "esvelt" ] }, { "id": "task837-92c7e72b7ad9497e8139c710d1219516", "input": "Passage: Els científics descobriren ous de 10 mm de diàmetre a prop de les restes fòssils del Compsognathus alemany. El 1901, Friedrich von Huene els interpretà com ossificacions dèrmiques.[19] Griffiths els redescrigué com ous immadurs el 1993.[20] Tanmateix, investigadors posteriors han posat en dubte la seva relació amb el gènere Compsognathus perquè foren trobats a l'exterior de la cavitat corporal de l'animal. Un fòssil ben preservat de Sinosauropteryx, un gènere relacionat amb Compsognathus, presenta dos oviductes amb dos ous sense pondre. Aquests ous, proporcionalment més grans i menys nombrosos, de Sinosauropteryx posen encara més en dubte la identificació original dels ous de Compsognathus.[3]\nQuestion: De quina mida eren els ous?", "output": [ "10 mm de diàmetre" ] }, { "id": "task837-e9569a99bf0e4fd3be0e7c0042b8574c", "input": "Passage: Durant dècades, Compsognathus fou celebrat com el dinosaure més petit conegut; els exemplars conservats mesuraven aproximadament 1 metre de llargada. Tanmateix, es creu que dinosaures descoberts posteriorment, com ara Caenagnathasia, Microraptor i Parvicursor, eren encara més petits. S'estima que Compsognathus pesava aproximadament 3 kg.[2]\nQuestion: Què creien que era Compsognathus durant dècades?", "output": [ "el dinosaure més petit conegut" ] }, { "id": "task837-a377563c9c684f78a8d1709c22b00b61", "input": "Passage: Seguint el principi de no negociar amb el que ella qualificava de \"terroristes\", la primera ministra Meir es negà a la sol·licitud argumentant: \"Si negociem, cap ciutadà israelià estarà mai més segur en cap lloc del món.\"[35] El govern israelià mobilitzà la unitat antiterrorista Sayeret Matkal, però el govern alemany no permeté que entressin al seu territori. Els negociadors alemanys van oferir als segrestadors una quantitat il·limitada de diners a canvi dels ostatges i d\\'un avió, malgrat que el pla era atacar-los a l\\'aeroport. Els terroristes i els israelians van volar en helicòpter fins a l\\'aeroport però l\\'operació de rescat sortí malament i els palestins van matar la resta d\\'ostatges. Arran de la matança, Meir feu una crida al món per tal de \"salvar els nostres ciutadans i condemnar els atroços actes criminals comesos.\"\nQuestion: Quina unitat antiterrorista van mobilitzar?", "output": [ "Sayeret Matkal" ] }, { "id": "task837-3057f049d29f406eb0ea257d8f31e5ae", "input": "Passage: La història de Golda Meir fou portada tant al teatre com a la pantalla gran. El 1977 Anne Bancroft va caracteritzar a Golda Meir en l'obra de William Gibson, Golda, a Broadway. L'actriu australiana Judy Davis va protagonitzar una jove Golda en la minisèrie realitzada per a televisió A Woman Called Golda (1982); en la mateixa pel·lícula, Golda, ja gran, fou interpretada per Ingrid Bergman.[46] El 2003 l'actriu Tovah Feldshuh l'interpretà en la segona obra de William Gibson a Broadway Golda's Balcony.[47] El 2006 aquesta obra fou adaptada per una pel·lícula amb el mateix títol, protagonitzada per Valerie Harper.[48] El 1986, Michael Anderson dirigí una pel·lícula pel canal de televisió HBO titulada Sword of Gideon on l'interpretà l'actriu Colleen Dewhurst.[49] El 2005 l'actriu Lynn Cohen interpretà Golda Meir en la pel·lícula de Steven Spielberg Munich, sobre la Massacre de Munic i l'Operació Ira de Déu. L'actriu Tovah Feldshuh la caracteritzà a la pel·lícula francesa de 2006, O Jerusalén.[50] En la pel·lícula de 2009 The Last Report on Anna, dirigida per Márta Mészáros fou interpretada per l'actriu polonesa Beata Fudalej.[51]\nQuestion: Qui va interpretar a Golda Meir a l'obra Golda?", "output": [ "Anne Bancroft" ] }, { "id": "task837-76afe023581646ca9a30b3f774aa4148", "input": "Passage: Entre 1932 i 1934, Meyerson fou enviada als Estats Units per recaptar fons per la causa sionista,[16] estada que aprofità per tractar la seva filla Sara d'una insuficiència renal. A la seva tornada s'uní al Comitè Executiu del Histadrut, càrrec que ocupà de forma ininterrompuda fins al 1948. Durant aquest temps compartí escena política amb figures com David Ben-Gurion, Moshe Sharett o Berl Katznelson. Posteriorment fou elegida delegada del Partit Laborista, càrrec que donà un impuls definitiu en el seu rol de lideratge polític.[17]\nQuestion: Quins anys va ser enviada als Estats Units?", "output": [ "Entre 1932 i 1934" ] }, { "id": "task837-723df6b2b2ec4857a36be75db1e11fa2", "input": "Passage: La resposta arribà des d\\'Egipte tres dies després de boca del president d\\'Egipte Nasser: \"No hi ha veu que superi els sons de la guerra i no ha d\\'haver-hi cap veu així. Tampoc hi ha una crida més sagrada que la crida a la guerra.\"[25] El 1969 i principis del 1970, Meir es reuní amb molts líders mundials per promoure la pau al Pròxim Orient, entre els quals es trobaven Richard Nixon i el papa Pau VI. El 1973 Golda va rebre la històrica visita a Israel del canceller de l\\'Alemanya Federal, Willy Brandt.[22]\nQuestion: Què va promoure Meir?", "output": [ "la pau al Pròxim Orient" ] }, { "id": "task837-0bc1f8751e554e14bd88492e2a5d5257", "input": "Passage: Encara amb els ressentiments i les contradiccions de la seva gestió durant la guerra, Golda Meir es retirà a viure al quibuts Revivim, a casa de la seva filla Sara, on visqué els darrers anys de la seva vida amb la leucèmia que patia ja en fase avançada. El 7 de desembre de 1978 fou ingressada a l\\'hospital Hadasa a Jerusalem on entrà en coma[6] i morí l\\'endemà a causa del càncer a l\\'edat de 80 anys.[22] Fou enterrada quatre dies després al panteó dels \"Grans de la Pàtria\", al Mont Herzl de Jerusalem.[2]\nQuestion: On es va retirar??", "output": [ "al quibuts Revivim" ] }, { "id": "task837-0f34116833c64ef2b81fca76cf8ecf73", "input": "Passage: En la seva activitat com a prelat i per tal d'aplicar l'orientació tridentina, celebra dos sínodes diocesans, als anys 1578 i 1581, i un concili provincial, l'any 1584. Publica les constitucions, tant les dels dos sínodes en les Constitutionum synodalium Tarraconensium el 1581, on inclou també les del sínode de 1566 presidit per l'arquebisbe Ferran de Lloaces i Peres, com les constitucions del concili provincial que ell presideix, el 1585. Abans, en 1580, havia publicat les constitucions dels concilis provincials anteriors, amb una petita biografia dels seus antecessors.[68][69]\nQuestion: Quins anys va celebrar els dos sínodes diocesans?", "output": [ "1578 i 1581" ] }, { "id": "task837-7a367f2c483c40dda7ac774e486f0528", "input": "Passage: Felip II el torna a presentar, aquesta vegada, per al bisbat de Lleida. El 8 d'agost de 1561 és nomenat pel papa Pius IV,[48] i pren possessió del bisbat, mitjançant el procurador Lluís Pons d'Icart, parent seu, el 13 d'octubre. L'entrada efectiva a la diòcesi sofreix un significatiu retard per la seva assistència al tercer i últim període de sessions del Concili de Trento.[49] Aquest canvi porta aparellat la pèrdua de la seva plaça d'auditor de la Rota.\nQuestion: Per a qui el va tornar a presentar Felip II?", "output": [ "per al bisbat de Lleida" ] }, { "id": "task837-ba996472eb394a7bab46fbfeb5bff840", "input": "Passage: A principis de l'any 1558 viatja a Alemanya i Àustria com a nunci papal davant la cort de Ferran I amb l'objectiu principal d'impedir la coronació imperial de Ferran I amb el suport dels electors protestants. L'estada a Alemanya fou molt profitosa en l'aspecte científic però no aconsegueix res del que el papa li havia encomanat, per la qual cosa és reclamat a Roma. Tornat el 3 de juny, forma part d'una comissió papal per a decidir què fer amb el títol imperial de Ferran I, i poc després és obligat a incorporar-se a la seu episcopal d'Alife.[43]\nQuestion: Quan viatja com a nunci papal davant la cort de Ferran I?", "output": [ "A principis de l'any 1558" ] }, { "id": "task837-98b451c66d434bedb9dd9c161a320f19", "input": "Passage: Com a eclesiàstic humanista, promou la impressió de llibres d'altres humanistes amb qui manté amistat. Així ocorre amb De Regno libri III (1570) de Juan Ginés de Sepulveda i Libro de la Grandezas de Tarragona (1573) de Lluís Pons d'Icart, editats en les premses de Pedro de Robles, a Lleida, on està instal·lat a petició d'Antoni Agustí.[62] S'envolta d'altres humanistes, com el seu secretari Sebastián de León, que abans ho havia estat del seu amic Ginés de Sepúlveda fins a la mort d'aquest el 1573, el seu bibliotecari Martín López de Bailo, o el retòric i hel·lenista valencià Pere Joan Nunyes.[63] I col·labora amb Fulvio Orsini, amic de la seva estada romana, en un llibre sobre les famílies de la Roma republicana, en els anys 1572 i 1573, que no fou publicat fins a l'any 1577,[64] on Agustí sistematitza la informació d'algunes de les gens romanes a partir de les fonts textuals i epigràfiques.[65]\nQuestion: De qui és el llibre De Regno libri III?", "output": [ "Juan Ginés de Sepulveda" ] }, { "id": "task837-f690ac896f124a6c9e81eb82f65796c6", "input": "Passage: El seu interès pel dret romà el porta a preparar durant molts anys una obra sobre les paraules del Digest o De Digestorum verbis, del qual sols publica una part, De nominibus propriis Pandectarum, el 1579.[1] L'any 1582 publica una edició crítica dels cànons penitencials. I l'any 1583, Fulvio Orsini edita, amb unes notes pròpies, un treball d'Antoni Agustí de la seva època de Bolonya sobre les lleis i decrets del senat romà trobades en làpides i làmines.[75]\nQuestion: De quina obra sols publica una part?", "output": [ "sobre les paraules del Digest o De Digestorum verbis" ] }, { "id": "task837-cd1f934c7a994ef0ae927910d9cdbaef", "input": "Passage: El 4 d'octubre de 1538 el capítol de la catedral de Saragossa el presenta per a una beca de dret canònic al Col·legi major de Sant Climent dels Espanyols, a Bolonya, i és admès el 17 de gener de 1539. Continua l'estudi del dret, i al mateix temps, en el seu temps lliure, realitza exercicis poètics. El 3 de juny de 1541 obté el grau de doctor en ambdós drets.[11]\nQuestion: Qui el va presentar per a una beca de dret canònic?", "output": [ "el capítol de la catedral de Saragossa" ] }, { "id": "task837-e42b8e2ed1b64a4582c105d6ae5b6417", "input": "Passage: Durant la Revolució Francesa, Notre-Dame d'Amiens va patir poc en comparació amb molts altres temples francesos. La població va saber conservar el seu patrimoni dels atemptats pels vàndals de la Revolució, com les que van realitzar les tropes de Joseph Lebon que el 1793 van fer destrosses a la propera ciutat d'Arres.[11] Hi va haver unes poques flor de lis, algunes creus i fins i tot algunes escultures que van ser eliminades, incloent-hi els pinacles del cadirat del cor que mostraven una decoració amb flor de lis. Les petites i grans estàtues que hi ha a diversos portals, així com la galeria dels reis, es van mantenir intactes. La catedral es va convertir en un «Temple de la Raó i la Veritat». Avui podem veure l'estàtua de santa Genoveva, convertida en «Deessa de la Raó», a l'altar de la capella de Notre-Dame du Puy, a l'esquerra del braç sud del transsepte.[12]\nQuestion: Qui va saber conservar el seu patrimoni dels atemptats durant la Revolució Francesa?", "output": [ "La població" ] }, { "id": "task837-0509eb635acd45a4b36446d918d7ecaf", "input": "Passage: El cadirat del cor de la catedral, és de fusta de roure i representa una gran obra d'art d'ebenisteria, d'estil gòtic flamíger, que va ser dissenyada pels mestres Arnould Boulin, Antoine Avernier i Alexandre Huet. La perfecció tècnica d'aquests setials és tan gran que l'ull humà no pot detectar el més petit rastre d'assemblatge. Aquí no hi ha claus ni caragols ni perns ni espigues. Malgrat ser del gòtic tardà, ja incorpora elements renaixentistes.[59]\nQuestion: De quin material és el cadirat del cor de la catedral?", "output": [ "de fusta de roure" ] }, { "id": "task837-862f10c15f6849c6bcb54a8d80ec53d4", "input": "Passage: La peça central d'aquest mosaic és un laberint octogonal situat en el cinquè tram de la nau. La seva longitud és de 234 metres. A l'Edat mitjana, els pelegrins que arribaven per venerar les relíquies de sant Joan Baptista —el crani del qual havia estat ofert a la catedral el 1206 pel canonge Vallon de Sarton— i desitjaven guanyar algunes indulgències o perquè els fossin perdonats els pecats comesos, havien de seguir el camí de la línia negra del laberint de genolls, com si fos un Via Crucis. Existeixen d'altres laberints en algunes catedrals i esglésies franceses, com les catedrals de Bayeux i de Chartres; i també en va tenir un Notre-Dame de Reims, però va ser destruït al segle xviii.[29]\nQuestion: Quina és la peça central del mosaic?", "output": [ "un laberint octogonal" ] }, { "id": "task837-f19464788a654d2b8f15c48e4d082349", "input": "Passage: Des de 1508 fins a 1519 es va portar a terme la creació del magnífic cadirat del cor. El seu nombre original era de 120 seients, que ha quedat reduït a 110. El 1528, la torre de la catedral va ser destruïda per un llamp i es va procedir a construir-ne una nova. La seva altura és de 112,70 metres.\nQuestion: Quan es va portar a terme la creació del cadirat del cor?", "output": [ "Des de 1508 fins a 1519" ] }, { "id": "task837-d0cb3dbdd01045dabdc5365d091ff18b", "input": "Passage: Fins a finals de novembre la situació no es va estabilitzar. El 25 de novembre es va oficiar un tedèum a la catedral en acció de gràcies per l'afebliment de la virulència de l'epidèmia. Finalment, les autoritats van declarar finalitzada l'epidèmia el 25 de desembre de 1821. Val a dir que l'aïllament de les zones acordones va durar fins al 18 de desembre, però la quarantena, és a dir, l'entrada de persones i mercaderies o altres objectes des de les zones infectades, es va mantenir fins al dia 24.[10] A Tortosa, l'aïllament va finalitzar el 20 de desembre.[5] El càlcul de nombre de morts és diferent segons l'autor, alguns afirmen que va ser de 6.244,[11] mentre que d'altres l'eleva a uns 20.000.[12]\nQuestion: On és va oficiar un tedèum en acció de gràcies per l'afebliment de la virulència de l'epidèmia?", "output": [ "a la catedral" ] }, { "id": "task837-14261115db264dc999bfed6669f96271", "input": "Passage: L'epidèmia també va tenir un fort ressò a França. El govern de Lluís XVIII va col·locar un gran nombre de tropes a la frontera on, amb l'excusa del control sanitari, van donar suport a nuclis absolutistes de l'Urgell. D'altra banda, es va enviar una comissió formada per diversos metges francesos –entre els quals Etiénne Pariset i André Mazet, que va morir a causa de l'epidèmia– acompanyats per dues religioses de l'orde de Sant Camil, que van arribar a Barcelona per investigar la malaltia. L'Acadèmia Francesa va convocar un premi sobre la dedicació abnegada dels metges francesos i es van editar un bon nombre de poemes i algunes novel·les.[16]\nQuestion: On va tenir també un fort ressò l'epidèmia?", "output": [ "França" ] }, { "id": "task837-f08cd533095e431e80e1535cce462f9e", "input": "Passage: La febre groga va arribar l'agost de 1821, que va ser especialment calorós. En termes generals, hom coincideix que la malaltia la van portar els tripulants infectats d'un buc procedent de Cuba, atès que la malaltia és endèmica de zones tropicals.[5][6] Les primeres notícies són del 3 d'agost, quan la Junta Superior de Sanitat es va assabentar de diversos casos d'una malaltia sospitosa al barri de La Barceloneta: immediatament es va inspeccionar els malalts i es va informar de la mort de quatre persones. Dintre de la Junta hi hagué divergències sobre si la malaltia era contagiosa o no; la discussió va acabar amb la victòria dels que creien que no ho era i els altres van ser titllats d'alarmistes. Tanmateix, l'augment del nombre de morts els següents dies va obligar a crear dos llatzerets de confinament i un altre d'observació. Malgrat tot, la Junta de Sanitat no va declarar l'estat d'epidèmia i va afirmar que havia aconseguit aïllar i reduir la malaltia i que per corroborar-ho havia fet visites a domicilis i hospitals, tant a la ciutat com a La Barceloneta. Això va calmar els ànims dels barcelonins, que van confiar en l'absència de contagi i van pensar, potser, que la malaltia era benigna.[7]\nQuestion: Quan va arribar la febre groga?", "output": [ "l'agost de 1821" ] }, { "id": "task837-224544989fd84886908b2d8ef211042c", "input": "Passage: L'aparició de brots de febre groga en el context europeu data del descobriment d'Amèrica, tot i que la malaltia en si es desconeix si era originària de l'Àfrica o si, ans al contrari, era endèmica del continent americà. Des d'aquell moment hi ha noticies periòdiques que s'han identificat amb la febre groga.[1] Val a dir que la febre groga no va ser l'única malaltia que va tenir una important repercussió històrica, sinó que n'hi va haver d'altres que van aparèixer reiteradament, com és el cas del còlera morb.[2]\nQuestion: De quan data l'aparició de brots de febre groga a Europa?", "output": [ "del descobriment d'Amèrica" ] }, { "id": "task837-c28916850acd4f76a6c90b8d5ff92850", "input": "Passage: 3. El sacrifici de Noè (Gènesi, 8,20).[20] Es mostra el sacrifici d'acció de gràcies que Noè va realitzar després del Diluvi universal. L'obra mostra Noè vestit amb una túnica vermella darrere d'una roca que serveix de fogó, on es realitza el sacrifici. Hi ha foc sobre aquest fogó i Noè aixeca la mà assenyalant el cel, en un símbol d'agraïment a Déu. Una anciana, possiblement la seva esposa, es gira cap a ell per dir-li alguna cosa. Una dona a la dreta de Noè posa una branca al foc i evita de mirar el xai que està sent sacrificat. A la dreta de l'obra, un home porta una mica de llenya per fer més gran la flama de la foguera. Als seus peus, un home nu acaba d'assassinar un xai, mentre un altre home nu, agenollat, revifa el foc. A l'esquerra del quadre hi ha, en primer terme, un noi que porta el proper xai a sacrificar. La sensació de resistència per part de l'animal és molt intensa. Aquesta escena és la més acadèmica, amb un gran ritme de composició i amb una perspectiva rigorosa que queda ressaltada amb la posició en cantonada de l'altar del sacrifici; els personatges estan ordenats dins d'una figura ovalada.[21]\nQuestion: Quina escena és representa a l'obra?", "output": [ "el sacrifici d'acció de gràcies que Noè va realitzar després del Diluvi universal" ] }, { "id": "task837-5b5f15dbd28348a7b69aaa23eabae312", "input": "Passage: 2. El diluvi (Gènesi, 6,5).[17] El pintor representa l'escena amb un gran dramatisme: s'aprecia als rostres l'angoixa i l'horror davant la fúria dels elements. Segons Ascanio Condivi, primer biògraf de Miquel Àngel, aquesta va ser la primera escena que va pintar a la volta; les dificultats que va trobar en aquesta primera escena va fer que decidís de treballar sol, sense ajudants. Les figures, en posicions diverses, mostren escorços violents.[18] L'estructura existent proporciona a l'escena la impressió de gran espai, en què la disminució de la mida de les figures d'acord amb la llunyania s'ha calculat a ull, sense complir cap càlcul matemàtic; la profunditat s'aconsegueix amb la dinàmica plàstica de les masses i amb el desequilibri de les dues masses asimètriques de les muntanyes dels costats i el buit que s'obre al centre. L'arca del fons s'aprecia com si fos una església, representada per Miquel Àngel com el símbol de la salvació.[19]\nQuestion: Com representa el pintor l'escena del diluvi?", "output": [ "amb un gran dramatisme" ] }, { "id": "task837-b2c8d274a5cb4a55ba16dadc1a4d286b", "input": "Passage: Els va realitzar amb anatomies potents, i tots presenten una actitud diferent, asseguts sobre unes estructures, també fingides, de marbre; solen acompanyar-se d'ornaments de caràcter vegetal. Amb una gran varietat en el joc de braços i cames, s'inclinen cap enrere o cap endavant amb una gran llibertat, i mostrant una clara relació amb els conceptes platònics de la bellesa i de l'Eros. Se n'han fet interpretacions que apunten a un possible símbol sensual, o en relació a algun tipus d'esclavitud.[37]\nQuestion: Sobre què estan asseguts?", "output": [ "sobre unes estructures" ] }, { "id": "task837-05b8e3312f6e433ea91f86f5e7154eb5", "input": "Passage: Entre 1980 i 1989, es desenvoluparen treballs de neteja i restauració de la volta, ennegrida pel pas dels anys. Aquesta restauració va provocar moltes objeccions per part d'historiadors d'art, per la gran magnitud que representava. Es va fer una petició al papa Joan Pau II per parar aquesta restauració, signada per diversos artistes dels Estats Units, entre ells Robert Motherwell, Robert Rauschenberg, Christo, George Segal i Andy Warhol.[55]\nQuestion: Quan es van desenvolupar treballs de neteja de la volta?", "output": [ "Entre 1980 i 1989" ] }, { "id": "task837-cebeed5ca21f40e0b451bee6d8e7a130", "input": "Passage: 9. Separació de la llum de la foscor (Gènesi, 1,4).[33] Amb una gran originalitat a l'escorç, les dues mans separen la nit del dia; com si fos un atlant, Déu suporta el pes del cosmos. Sobre ell, s'obren alguns núvols que deixen passar una mica de llum. La túnica rosa de Déu es mou bruscament creant l'efecte de moviment. Al costat dret de Déu hi ha foscor, però la llum és present des de dalt cap a la seva esquerra. En aquesta pintura, Déu es mostra sol, sense el seguici d'àngels. És la pintura més senzilla de la sèrie.[35]\nQuestion: Què separa la nit del dia en l'obra?", "output": [ "les dues mans" ] }, { "id": "task837-53f8bb32ce4045e692d1ea090d3b47d2", "input": "Passage: Els elements arquitectònics simulats aconsegueixen multiplicar els marcs de la volta i separen les diverses escenes. La franja central està dividida en nou rectangles amb escenes del Gènesi: les tres primeres sobre la creació del món, tres més sobre la creació de l'ésser humà i, les tres últimes, sobre la història de Noè. A la volta, tracta les imatges de l'Antic Testament; a l'edat mitjana, aquesta temàtica és una de les preferides i es troba sovint a les portalades de les esglésies romàniques o de les portes de les catedrals gòtiques; al Renaixement, continua sent tema favorit pels artistes, però perd una mica el caràcter religiós per convertir-se en estudis d'anatomia.[11] Entre aquestes escenes, es troben figures nues, anomenades ignudis, que sostenen deu grans medallons que simulen ser de bronze, amb escenes del Llibre dels reis. Les quatre cantonades de la volta, en forma de triangle, representen escenes de la lluita d'Israel per aconseguir la seva llibertat. A tots dos costats de la part central, assegudes en trons, apareixen les sibil·les i els profetes i, finalment, als triangles més petits i sobre les finestres, queden representats els avantpassats de Jesús.[12]\nQuestion: Què aconsegueix multiplicar els marcs de la volta?", "output": [ "Els elements arquitectònics simulats" ] }, { "id": "task837-a6e6188c21e64e6e9f65f82ed186688d", "input": "Passage: Després d'un Nabucco molt patriòtic i de Lombardi, Verdi glorifica aquí la llibertat individual i es va convertir amb aquesta obra en un successor innegable de Bellini i Donizetti, cosa que en l'època era d'una gran dificultat. Ernani és un pas important en la carrera de Verdi: on comença a centrar-se més que mai en el costat psicològic dels seus personatges. Totes les seves òperes posteriors a Ernani seguiran el mateix camí en la recerca permanent de la veritat.[2]\nQuestion: De qui es va convertir un succesor Verdi?", "output": [ "Bellini i Donizetti" ] }, { "id": "task837-99a452fe7073475f85cc7dbf14a7f16d", "input": "Passage: Muntanyes d'Aragó. Els bandits pregunten la raó de l'abatiment d'Ernani. Ernani replica declarant el seu amor per Elvira, que ha de ser portada, a contracor, a l'altar pel vell Gómez de Silva. Demana als bandits que la raptin.\nQuestion: Qui pregunta per la raó de l'abatiment d'Ernani?", "output": [ "Els bandits" ] }, { "id": "task837-5a9fbb30c51d4b38b3e60a6ce1f71b4d", "input": "Passage: Pel que fa al llibretista, un cop descartada una nova col·laboració amb Temistocle Solera, es decidí per l'oferiment fet per La Fenice de Francesco Maria Piave, poeta contractat pel teatre venecià i que es convertiria en el seu més fidel col·laborador.[7] El president de La Fenice els hi va suggerir un argument basat en una obra de Victor Hugo. Era una proposta audaç, ja que el teatre de Hugo era considerat com molt avançat per les seves característiques literàries i teatrals. L'atreviment també consistia en el fet que el teatre de Hugo estava mal vist per la censura.[7]\nQuestion: Amb qui va descartar el llibretista una nova col·laboració?", "output": [ "amb Temistocle Solera" ] }, { "id": "task837-749e05645a5c43139a59dc29f32bb838", "input": "Passage: Un cop triat l'autor, Piave s'havia decantat per Cromwell i Verdi cada vegada se sentia més atret per Hernani. El tema no era nou, alguns autors de segon ordre l'havien treballat[7] i Bellini l'havia tingut entre els seus plans, però després de compondre alguns fragments, la por a la censura i altres causes van aturar el projecte que va aprofitar per a altres obres posteriors.[8] Queda clar quina opció es va acordar. Els joves poetes, escriptors, artistes, estudiants, tots volien seguir el nou estil literari que trencava definitivament amb les regles clàssiques, entre elles la regla de les «tres unitats» (temps, lloc i argument). Victor Hugo era, per descomptat, un dels autors que van deixar de tenir respecte per aquesta norma no escrita. A Hernani, entre acte i acte, passaven anys, i l'escenari del primer acte en què Hernani viu les aventures com a bandoler, passem a un altre lloc geogràficament ben llunyà: el palau de Carlemany a Aquisgrà, per tornar a l'últim acte a un palau a Espanya.[8]\nQuestion: Per qui se sentia cada vegada més atret Verdi?", "output": [ "per Hernani" ] }, { "id": "task837-422d2e96e78c46e5bf44c54d28c2a590", "input": "Passage: Ernani es va estrenar el 9 de març de 1844 al teatre La Fenice de Venècia, un dels teatres d'Itàlia més bells i més rics en tradicions. Aquesta ciutat hauria d'exercir un paper important en les creacions de Verdi, amb l'estrena de cinc de les seves obres, està doncs en primer lloc juntament amb la Scala de Milà.[3] Durant l'estrena van sorgir uns quants problemes. Verdi es va queixar amargament de no tenir cantants que simplement sabessin cantar. A més a més, els decorats no estaven a punt i van haver d'improvisar amb el que tenien. Malgrat els despropòsits, el públic va aplaudir tots els passatges i Verdi fou cridat a escena al final de cada acte. Una part de la premsa no va ser massa benèvola, per exemple el diari venecià Il Gondoliere va dir que Ernani marcava la primera fase de la decadència de Verdi.[6]\nQuestion: Quant es va estrenar Ernani?", "output": [ "el 9 de març de 1844" ] }, { "id": "task837-a5feaf48c09d4a3b91009afe8c9d7829", "input": "Passage: Després del gran èxit de Nabucco, els grans teatres lluitaven per aconseguir els favors de Verdi i tenir en exclusiva l'estrena en els seus escenaris d'una nova obra del mestre. Amb I Lombardi alla prima crociata, Verdi havia arribat a la quarta òpera per a la Scala de Milà i creia que insistir en el mateix teatre podia portar a males interpretacions.[5] Llavors va decidir dirigir-se a La Fenice de Venècia, que era un dels teatres més il·lustres d'Itàlia, ja que l'empresari i compte Alvise Francesco Mocenigo fou un dels que es va interessar per estrenar una nova òpera verdiana i va oferir molt bones condicions al mestre perquè es fes al més aviat possible.[6]\nQuestion: Amb quina obra Verdi havia arribat a la quarta òpera per a la Scala de Milà?", "output": [ "I Lombardi alla prima crociata" ] }, { "id": "task837-c9ae245edcd0470e8c2e56a415d10ab8", "input": "Passage: La indústria de les telecomunicacions està dominada per Telmex (Teléfonos de México), empresa privatitzada el 1990. El 2006, Telmex havia estès les seves operacions internacionalment a Colòmbia, el Perú, Xile, Argentina, el Brasil, Uruguai i els Estats Units. Tot i que Telmex té més del 70% del mercat nacional, hi ha altres indústries locals com ara Axtel i Maxcom. Atesa l'orografia mexicana, la penetració de línies fixes per càpita és baixa en comparació amb altres estats de la regió (20%). Per contra, la telefonia mòbil té una penetració del 57%.[86] La indústria de les telecomunicacions és regulada per mitjà de la Comisión Federal de Telecomunicaciones.\nQuestion: Quan es va privatitzar Telmex?", "output": [ "1990" ] }, { "id": "task837-0f7fe25a822342ee8c61c2dd6d2b2e85", "input": "Passage: Atesa la topografia mexicana, a Mèxic hi ha pocs rius molt extensos o llacs naturals. Els rius més importants són el riu Lerma, que neix a la conca de Toluca, omple el llac de Chapala, el més gran de Mèxic, i desemboca a l'oceà Pacífic. El riu Pánuco neix a l'Altiplà, creua la serra Madre Oriental i desemboca al golf de Mèxic. El riu Balsas drena la Depressió del Balsas i altres regions del sud de l'Altiplà Mexicà, creua la serra Madre del Sud i desemboca a l'oceà Pacífic, al sud. El Grijalva i l'Usumacinta formen un sistema que drena les serralades de Chiapas i, com el riu Papaloapan, desemboca al golf de Mèxic. Altres llacs, com ara el Pátzcuaro i Cuitzeo, són els romanents dels vastos llacs i pantans que cobrien la major part del sud de l'Altiplà abans de l'arribada dels europeus.[7]\nQuestion: Quants llacs naturals hi ha a Mèxic?", "output": [ "pocs" ] }, { "id": "task837-9c4f97b027fd4f43bcb87c568a852072", "input": "Passage: Durant els segles X i xi, el centre de Mèxic fou dominat per la civilització de Tollan-Xicocotitlan, més coneguda com a Tula, la capital dels tolteques. A Tula aparegueren els primers guerrers professionals organitzats en germandats que s'identificaven amb noms d'animals, com ara els guerrers àguila, els guerrers jaguar o els guerrers coiot. Hi ha proves que els tolteques practicaren els sacrificis humans.[14] La ciutat establí vincles importants amb altres regions de Mesoamèrica, en especial amb la península del Yucatán, on es trobava la ciutat maia de Chichén Itzá. Els maies, per la seva banda, ja havien desenvolupat una poderosa civilització des del 100 aC, que arribaria al seu zenit entre el 600 i el 900 dC. Els maies bastiren majestuosos centres cerimonials que incloïen l'ús d'arcs de mènsula i la pintura de frescos, així com la construcció d'observatoris. Les tècniques agrícoles dels maies foren molt avançades, així com el seu coneixement matemàtic i astronòmic. Els astrònoms maies desenvoluparen el que seria el calendari més acurat del món d'aleshores.[15]\nQuestion: Com s'identificaven els guerrers professionals que aparegueren a Tula?", "output": [ "amb noms d'animals" ] }, { "id": "task837-49e06b7ce345457cbd36c366dd21c607", "input": "Passage: El 1820, els constitucionalistes a Espanya obligaren Ferran VII a restaurar la constitució liberal de Cadis, que no era ben vista pels conservadors de Mèxic, ja que temien que les reformes liberals afectessin llurs privilegis econòmics, religiosos i socials.[25] Per tant, i en un canvi inesperat de sort, les forces reialistes, sota el comandament d'Agustín de Iturbide, en comptes de sufocar els romanents revolucionaris, pactaren amb ells la independència de Mèxic. El 1821, es promulgà el Pla d'Iguala, que declarava la independència de Mèxic, sostenia la religió catòlica, i la unió de tots els habitants del territori —espanyols peninsulars i americans. Aquest pla també fou conegut com el «Pla de les Tres Garanties». L'organització política del país seria la monarquia constitucional, amb el nom d'Imperi mexicà, sota el mateix Ferran VII però amb un parlament independent —creant una espècie de Commonwealth— o sota algun altre príncep de la corona espanyola. Els exèrcits «trigarants» entraren a la ciutat de Mèxic el 24 d'agost, 1821, una junta redactà la Declaració d'independència de Mèxic, i el virrei, Juan O'Donojú, signà el tractat de Córdoba, per mitjà del qual oficialment es reconeixia la independència de Mèxic.\nQuestion: A què van obligar els constitucionalistes a Ferran VII ?", "output": [ "a restaurar la constitució liberal de Cadis" ] }, { "id": "task837-19a1e2504f4f4dacab6a9c177a3f6561", "input": "Passage: El nom de la ciutat es va transliterar al castellà com a México, amb el valor fonètic de la x en el castellà medieval, la qual representava la fricativa postalveolar sorda (/ʃ/). En castellà, aquest so, i la fricativa postalveolar sonora (/ʒ/), representada amb la grafia j, es van fusionar en una fricativa velar sorda (/x/) durant el segle xvi,[34] la qual cosa va produir la variant ortogràfica Méjico en diverses publicacions, principalment a Espanya, mentre que a Mèxic i altres països castellanoparlants, México és l'única variant ortogràfica utilitzada. Recentment, la Real Academia Española, la institució encarregada de regular la llengua castellana, ha declarat que l'ortografia recomanada en castellà és México.[35] En català, la x de «Mèxic» sovint no representa el so original, sinó la consonant doble /ks/ o col·loquialment la fricativa postalveolar sonora.\nQuestion: Quina funció té la Real Academia Española?", "output": [ "regular la llengua castellana" ] }, { "id": "task837-c4c0cd57d0c64e58bb29623b05e2f4cc", "input": "Passage: Molts dels efectes positius en la reducció de la pobresa i l'increment del poder adquisitiu de la classe mitjana han estat atribuïts a l'estabilitat macroeconòmica aconseguida en les últimes dues administracions presidencials. El creixement del PIB anual mitjà de 1995 al 2002 va ser del 5,1%.[71] La desacceleració econòmica dels Estats Units va produir un efecte similar, però més greu, a Mèxic, del qual es va recuperar ràpidament i va créixer 4,1% el 2004, 3% el 2005 i 4,8% el 2006. La inflació s'ha reduït a mínims històrics de 3,3% el 2005, i les taxes d'interès també es troben a mínims històrics, la qual cosa ha estimulat el consum a crèdit de la classe mitjana. L'administració del president Fox va aconseguir l'estabilitat monetària: el dèficit del pressupost es va reduir, i el deute extern ara representa només el 20% del PIB.[71] Mèxic comparteix amb Xile el grau més alt d'inversió basat en el crèdit a llarg termini del deute, de la regió llatinoamericana. La reducció en la pobresa també s'ha produït gràcies a les remeses dels mexicans residents als Estats Units, que han assolit una xifra de 20 mil milions de dòlars per any, i s'han convertit en la segona font més de capital estranger.[72]\nQuestion: Quin va ser el creixement del PIB anual mitjà de 1995 al 2002?", "output": [ "5,1%" ] }, { "id": "task837-da96c354fd0c4f9fba1c79c880cb0c29", "input": "Passage: Una de les hipòtesis per aquesta discrepància és que quan Urà va rebre l'impacte que va provocar la seva elevada inclinació axial, l'esdeveniment el va fer expel·lir la major part de la seva escalfor primigènia, esgotant la temperatura del seu nucli.[55] Una altra hipòtesi és que existeix alguna mena de barrera a les capes superiors d'Urà que impedeix que l'escalfor del nucli arribi a la superfície.[7] Per exemple, pot haver-hi convecció en un conjunt de capes de composició diferent, que inhibeixi el transport de calor cap amunt.[8][54]\nQuestion: Què podria haver provocat l'elevada inclinació axial d'Urà?", "output": [ "l'impacte" ] }, { "id": "task837-0fc8a83dab174317bbc7209281e48a0c", "input": "Passage: El desembre de 2005, el Telescopi espacial Hubble va detectar un parell d\\'anells desconeguts fins aquell moment. El més gran es troba al doble de distància des del planeta que els anells coneguts anteriorment. Aquests anells nous són tan lluny del planeta que s\\'anomenen \"sistema d\\'anells exterior\". El Hubble també va localitzar dos satèl·lits petits, un dels quals, Mab, comparteix òrbita amb l\\'anell més exterior descobert recentment. Els anells nous fan que el nombre total d\\'anells d\\'Urà sigui de 13.[83] L\\'abril de 2006, imatges dels nous anells obtingudes per l\\'Observatori Keck van mostrar els colors dels anells exteriors: el més exterior és blau i l\\'altre vermell.[84][85] Una hipòtesi sobre el color blau de l\\'anell exterior és que està compost de petites partícules d\\'aigua gelada de la superfície de Mab que són prou petites per escampar la llum blava.[84][86] En contrast, els anells interns del planeta es veuen grisos.[84]\nQuestion: Què va detectar a Urà el Hubble el desembre del 2005?", "output": [ "un parell d'anells" ] }, { "id": "task837-aceca08f686f4d06bc00d457e569da7f", "input": "Passage: La capa mitjana de l'atmosfera d'Urà és l'estratosfera, on la temperatura augmenta en general amb l'altitud des de 53 K a la tropopausa fins entre 800 i 850 K a la base de la termosfera.[57] L'escalfament de l'estratosfera el causa l'absorció de radiació solar ultraviolada i infraroja pel metà i altres hidrocarburs,[67] que es formen en aquesta part de l'atmosfera com a resultat de la fotòlisi del metà.[62] La calor també arriba per conducció des de la termosfera.[67] Els hidrocarburs ocupen una capa relativament estreta en altituds entre 100 i 280 km, que corresponen amb un rang de pressions de 10 a 0.1 mbar (1000 a 10 kPa) i temperatures entre 75 i 170 K.[60][63] Els hidrocarburs més abundants són el metà, l'acetilè i l'età amb taxes de barreja al voltant de 10−7 en relació amb l'hidrogen. La taxa de barreja del monòxid de carboni és semblant en aquestes altituds.[60][63][65] Els hidrocarburs més pesants i el diòxid de carboni tenen taxes de barreja inferiors en tres ordres de magnitud.[63] La taxa d'abundància d'aigua és al voltant de 7×10−9.[64] L'età i l'acetilè tendeixen a condensar-se a la part inferior, més freda, de l'estratosfera i la tropopausa (per sota del nivell de 10 mBar) formant capes de boira o broma,[62] que poden ser responsables en part de l'aspecte llis d'Urà. Tanmateix, la concentració d'hidrocarburs a l'estratosfera d'Urà per damunt de la boira és significativament més baixa que a les estratosferes dels altres planetes gegants.[60][68]\nQuestion: Com augmenta la temperatura de l'estratosfera d'Urà?", "output": [ "amb l'altitud" ] }, { "id": "task837-8c64396b0fa04660817d956db2ff6acd", "input": "Passage: La composició de l'atmosfera d'Urà és diferent que la d'Urà tot sencer, ja que consisteix principalment d'hidrogen molecular i heli.[8] La fracció molar d'heli, per exemple, el nombre d'àtoms d'heli per molècula de gas, és de 0.15 ± 0.03[10] a la troposfera superior, que correspon a una fracció de massa de 0.26 ± 0.05.[8][54] Aquest valor és molt proper a la fracció de massa d'heli protosolar de 0.275 ± 0.01,[58] indicant que l'heli no s'ha dipositat al centre del planeta contràriament a la resta dels gegants gasosos.[8] El tercer component més abundant a l'atmosfera d'Urà és el metà (CH4).[8] El metà té bandes d'absorció prominents a la banda de llum visible i gairebé infraroja, que donen el color aiguamarina o cian a Urà.[8] Les molècules de metà representen el 2,3% de l'atmosfera per fracció molar sota la coberta de núvols de metà al nivell de pressió d'1,3 bar (130 kPa); això representa de 20 a 30 vegades l'abundància de carboni trobada al Sol.[8][9][59] La taxa de barreja[e] és molt menor a l'atmosfera superior a causa de la seva temperatura extremadament baixa, que disminueix el nivell de saturació i provoca que el metà excedent es congeli i surti.[60] L'abundància de compostos menys volàtils com amoníac, aigua o àcid sulfhídric a l'atmosfera interior és poc coneguda. Tanmateix probablement també és més elevada que al Sol.[8][61] A més del metà, es troben quantitats residuals de diversos hidrocarburs a l'estratosfera d'Urà, que es creu que han estat produïts a partir del metà per mitjà de fotòlisi induïda per la radiació ultraviolada (UV) del Sol.[62] Inclouen età (C2H6), acetilè (C2H2), metilacetilè (CH3C2H), diacetilè (C2HC2H).[60][63][64] L'espectroscòpia també ha descobert traces de vapor d'aigua, monòxid de carboni i diòxid de carboni a l'atmosfera superior, que només es poden haver originat des d'una font externa com la pols dels cometes.[63][64][65]\nQuestion: De què es compon principalment l'atmosfera d'Urà?", "output": [ "d'hidrogen molecular i heli" ] }, { "id": "task837-8f9b371e785d4f5abbef39bbfc1dab49", "input": "Passage: El mecanisme dels canvis físics encara no és clar.[93] Vora els solsticis d'estiu i hivern, els hemisferis d'Urà són alternativament o bé totalment encarats cap als raigs del Sol, o bé de cara a l'espai profund. Es creu que l'aclariment de l'hemisferi il·luminat pel sol és el resultat de l'espessiment dels núvols de metà i de les capes de boira situats a la troposfera.[89] El collar brillant de la latitud de −45° també està connectat amb núvols de metà.[89] Altres canvis a la regió del pol sud es poden explicar per canvis a les capes baixes de núvols.[89] La variació en l'emissió de microones del planeta és causada probablement pels canvis en la circulació profunda troposfèrica, perquè els núvols i la boira gruixuts del pol deuen inhibir la convecció.[98] Ara que arriben els equinoccis de primavera i tardor a Urà, les dinàmiques estan canviant, i pot tornar a haver-hi convecció.[87][98]\nQuestion: Què és el que encara no és clar?", "output": [ "El mecanisme dels canvis físics" ] }, { "id": "task837-24b54feccbba4172b4fbbf9235e8749f", "input": "Passage: Encara que no hi ha una superfície sòlida ben definida a l'interior d'Urà, la part més exterior de l'embolcall gasós d'Urà que és accessible per sensors remots s'anomena atmosfera.[8] La capacitat dels sensors remots arriba aproximadament fins a uns 300 km per sota del nivell d'1 bar (100 kPa), amb una pressió corresponent d'uns 100 bar (10 MPa) i una temperatura de 320 K.[56] La corona tènue de l'atmosfera s'estén notablement per damunt de dos radis planetaris des de la superfície nominal (punt amb pressió d'1 bar).[57] L'atmosfera d'Urà es pot dividir en tres capes: la troposfera, entre altituds de −300 i 50 km i pressions des de 100 a 0.1 bar (10 MPa a 10 kPa); l'estratosfera, en altituds entre 50 i 4000 km i pressions entre 0.1 i 10–10 bar (10 kPa a 10 µPa), i la termosfera/corona, que s'estén des de 4.000 km fins a uns 50,000 km de la superfície.[8] No hi ha mesosfera.\nQuestion: Què no hi ha a Urà?", "output": [ "una superfície sòlida ben definida" ] }, { "id": "task837-dbe8a3149c3f49b5ae5be3bf0247679e", "input": "Passage: El canonge presenta un aspecte obès, amb papada i signes de vellesa a les mans.[9] Presenta una manifesta arteritis a l'os temporal, amb la formació de cicatrius i pèrdua de cabell a la cella i davant de l'orella esquerra. També s'observa un nevus intradèrmic al plec de la galta i un quist sebaci al lòbul de l'orella esquerra.[26] La coloració groguenca de la pell ha estat relacionada amb trastorns de la melanina o increment dels carotens. A la unió del nas amb la galta s'aprecia un queratoma de contorn irregular. A les àrees temporal i subauricular hi ha lesions pigmentades d'aspecte marró i de bords irregulars que podrien correspondre a lentigens solars, causats per hiperplàsia dels melanòcits.[27] La pintura també recollia un carcinoma al llavi inferior i un queratoma sota l'ull esquerre. Varen desaparèixer després de la restauració feta per Jef Vanderveken el 1933.[9]\nQuestion: Quin aspecte presenta el canonge?", "output": [ "obès, amb papada i signes de vellesa a les mans" ] }, { "id": "task837-dfc6c6295a13468b918e173c2d187570", "input": "Passage: En aquest cas, el donant està pintat amb un extraordinari realisme, sense elegàncies ni idealitzacions, reflectint fidelment el seu mal estat de salut fins al punt que ha permès diagnosticar mèdicament les malalties de Van der Paele. Va vestit amb una alba i amb una almussa al braç i un missal a les mans. Està agenollat com participant en una missa. En una posició central on s'hauria d'ubicar l'altar, està la Mare de Déu entronitzada amb el Nen Jesús sobre els seus genolls.\nQuestion: Com s'ha pogut diagnosticar les malalties de Van der Paele?", "output": [ "està pintat amb un extraordinari realisme" ] }, { "id": "task837-ef978f41517d4dc99add6e323ca6e080", "input": "Passage: Sant Donacià, com a bisbe de Reims que era, apareix amb els elements propis: mitra, capa pluvial i bàcul pastoral. Sosté una roda de carro amb espelmes, uns atributs relatius a la història del seu martiri,[2] quan va ser llençat al riu Tíber per ofegar-lo però es va salvar amb l'aparició miraculosa d'aquesta roda, a la que es va agafar.[16] La luxosa capa pluvial està brodada i es poden distingir imatges de sant Pere i sant Pau. A l'altra mà porta una creu processional ricament decorada amb pedreria, així com la mitra. Es pensa que aquestes joies podrien formar part d'una donació del canonge.[21]\nQuestion: Qui era el bisbe de Reims?", "output": [ "Sant Donacià" ] }, { "id": "task837-6af3d9bb96f8473981bcee6b08e4a66c", "input": "Passage: L'obra està realitzada dins l'estil dels primitius flamencs. L'escola flamenca de pintura va ser una de les més importants del món, des dels seus inicis al segle XV fins al segle xviii. Per distingir aquest període primerenc del segle XV es fa servir la denominació d'«Escola dels primitius flamencs». Aquesta escola acostumava a pintar quadres de temàtica religiosa, que tractaven com a escenes costumistes, encara que també van desenvolupar el retrat i el paisatge. Utilitzaven la tècnica a l'oli i el seu estil es caracteritzava per la minuciositat, el detall en la reproducció d'objectes, el naturalisme i l'amor al paisatge. Entre els artistes més importants d'aquesta escola destaquen Jan van Eyck, autor d'aquesta obra, Roger van der Weyden i El Bosc. A Catalunya, cal citar un deixeble seu, Lluís Dalmau, que va realitzar la Mare de Déu dels Consellers amb un estil molt semblant al del mestre.[5]\nQuestion: Què va ser l'escola flamenca de pintura?", "output": [ "una de les més importants del món" ] }, { "id": "task837-537fd2c6d89e44d6a5bad4b2b0afb8ae", "input": "Passage: Amb l'establiment de la Mancomunitat de Catalunya es fomentaren moltes iniciatives culturals i fins socials, entre elles les proposades per l'Església (l'Església editava 15 revistes, que abraçaven els camps del pensament, de les ciències i la pastoral).[138][144] El 1915 va tenir lloc el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, amb el propòsit d'aconseguir la formació litúrgica de la vida religiosa i la publicació catalana i vulgarització dels llibres litúrgics.[138] El 1916 s'erigí canònicament el Foment de Pietat Catalana, que editava La Veu de l'Àngel de la Guarda, i que el 1932 començà a editar una versió de l'Antic Testament (1932). El 1912, el prevere de Vic Marià Serra publicà la versió catalana dels Evangelis i dels Fets dels Apòstols, amb una edició de 50.000 exemplars.[138] El 1922, el caputxí Miquel d'Esplugues inicià els treballs per a una versió de la Bíblia en català a partir dels texts originals, entrant en contacte amb el montserratí Bonaventura Ubach; però no hi hagué acord entre ells, la qual cosa originà que nasqueren dues obres importants: la de la Fundació Bíblica Catalana (amb el mecenatge de Francesc Cambó) i la Bíblia del Monestir de Montserrat.[138]\nQuestion: Què es va fomentar amb l'establiment de la Mancomunitat de Catalunya?", "output": [ "iniciatives culturals i fins socials" ] }, { "id": "task837-8795e71beeaa4b1f8df27c41d3d2586d", "input": "Passage: Posteriorment, quan els membres del Concili de Basilea proclamaren la deposició d'Eugeni i elegiren l'antipapa Fèlix V (1439), el rei Alfons adoptà una actitud expectant negociant alhora amb el pontífex romà i amb l'antipapa, tot oferint la seva obediència a qui li fes millors condicions; no sent fins al 1443 que, amb la intervenció d'Alfons de Borja, s'arribà a un acord complet entre Alfons i Eugeni.[84] El 1447, un nou conveni amb el nou Papa, Nicolau V, assegurà encara més la vertadera obediència d'Alfons IV a la seu romana i s'apartà definitivament del moviment conciliador, assolint-se la unitat de l'Església Llatina el 1449.[84] El 1448, el Papa Nicolau lliurà Còrsega als genovesos.[79] A més de la tensió amb Gènova, Alfons comptà amb l'oposició de Venècia, Florència i el Papat, malgrat que per la seva posició a Nàpols mediatitzà amb facilitat amb els Estats Pontificis.[79]\nQuestion: Qui va proclamar la deposició d'Eugeni?", "output": [ "els membres del Concili de Basilea" ] }, { "id": "task837-4714aac656c94671b8b242802719ca21", "input": "Passage: Des de 970, i més correntment iniciat el segle xi,[28] la riquesa creixent permeté realitzar viatges a Roma a la recerca de butlles[22] i d'un suport moral per vèncer les intromissions dels laics en matèria religiosa.[28] Després d'un viatge a Aurillac, Borrell tornà amb un monjo anomenat Gerbert, futur Papa Silvestre II.[27] El 970, Borrell, Gerbert i Ató, bisbe de Vic, realitzaren un viatge a Roma per gestionar que, mentre que Tarragona restés en poder sarraí, la seu de Vic es convertís en seu metropolitana.[27] A Vic mateix, el 978, Benet VII confirmà els límits i la dotació de la diòcesi osonenca, i els papes Joan XV i Gregori V intervindran contra el bisbe intrús Guadall.[28] Durant el primer quart del segle xi, Catalunya és el país de la cristiandat occidental que rep més butlles i intervencions papals, llavors fetes a petició de la gent del país, i no pas per iniciativa papal.[28] L'obertura comtal a l'exterior es beneficià de la relació amb Roma: el 970 Borrell II s'entrevistà amb l'emperador Otó I.[22] Per la seva banda, Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, també amic de Gerber i juntament amb Borrell de Barcelona, va fer prosperar el monestir de Cuixà.[27] El 965, Garí, abat cluniacenc va ser cridat a regir Cuixà, convertint-lo en un centre d'espiritualitat portant al cenobi a Pere Ursèol, Dux de Venècia, a Romuald de Ravenna o a Joan Gradenigo, entre altres il·lustres italians.[27][28] Mitjançant Cuixà, llavors molt lligat a la casa comtal de Cerdanya, el corrent cluniacenc interessà molts monestirs, fins al punt que l'abat Oliba en seria hereu directe.[28]\nQuestion: On viatjà Borrell?", "output": [ "a Aurillac" ] }, { "id": "task837-6399cef937d0448d8fc4b358b7883ff9", "input": "Passage: Davant el clamor generalitzat a tota la cristiandat i les pressions de l'Emperador,[102] el papa Pau III decidí convocar un concili ecumènic, que s'inicià el 13 de desembre de 1545 a la ciutat de Trento.[103] El Concili de Trento es reuní en tres etapes, constà de 25 sessions i va ser presidit per 3 papes (Pau III, Juli III i Pius IV). A la primera convocatòria (1545-1547) no assistí cap bisbe català i només alguns teòlegs o canonistes. A la segona convocatòria (1551-1552) assistiren Ferran de Loaces, bisbe de Lleida i Miquel Despuig, bisbe d'Urgell, a més de bisbes auxiliars de Barcelona i Tarragona. A la tercera convocatòria, ja en temps de Felip II (1562-1563), hi assistiren el bisbe de Vic Aciscle Moya, el bisbe de Girona Arias Gallego, el bisbe de Tortosa Fra Martín de Córdoba y Mendoza i, de manera molt destacada, Guillem Caçador, bisbe de Barcelona, aconseguint que les obres de Ramon Llull fossin retirades de l'Índex de Llibres Prohibits, posades el 1559.[103] El bisbe d'Urgell, Pere de Castellet no hi assistí per evitar que els hugonots aprofitessin la seva absència per assaltar el bisbat.[91]\nQuestion: Què va convocar Pau III el 1545?", "output": [ "un concili ecumènic" ] }, { "id": "task837-7329704c95c9453aa19532c10a096b6f", "input": "Passage: En la glosa que es publicà al full dominical del 7 de setembre de 2014 de la diòcesi de Solsona, (l'immediatament anterior a la celebració de la Diada) el bisbe Xavier Novell defensà el dret de decidir dels catalans i la legalitat de la consulta i cridà els fidels a votar, assegurant que Catalunya «compleix els elements que la doctrina social de l'Església indica sobre la realitat de la nació: cultura, llengua i història». Tot i que el bisbe no es posicionà sobre la direcció del vot, sí que va fer una crida als ciutadans a «no restar aliens a aquest procés» i els demanà que «amb esperit democràtic i pacífic, escolliu amb tranquil·litat de consciència aquella opció davant la consulta que cregueu millor per al bé de Catalunya». D'altra banda, Novell també defensà la llibertat de l'Església «respecte a qualsevol posicionament polític, com la legitimitat moral del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya».[219][220] Per aquestes declaracions, el Partit Popular demanà a la Conferència Episcopal Espanyola que actués en contra del bisbe de Solsona per aquestes declaracions «clarament inacceptables que, dins del marge de llibertat d'expressió, no corresponen a l'autoritat eclesiàstica».[221] Pel seu costat, el bisbe de Girona Francesc Pardo també es manifestà en favor de la consulta.[222]\nQuestion: On es publicà una glosa el 7 de setembre de 2014?", "output": [ "al full dominical" ] }, { "id": "task837-8b13ea9b3e66412787bef5754d63ba1f", "input": "Passage: Quan va morir el rei Martí l'Humà, el Parlament va rebre els representants i les al·legacions dels aspirants a la corona: Lluís d'Anjou i Ferran d'Antequera.[78] Mentrestant, les gestions de Benet XIII (qui esperava obtenir pressió a favor seu perquè el cisma de l'Església es resolgués a favor d'ell)[79] d'una banda i les intrigues de la reina Violant, sostingudes per França, aconseguiren que el Parlament no pogués resoldre per si mateix la successió.[78][79] Les dificultats per a la reunió dels Parlaments d'Aragó i València, a causa de les seves desavinences internes, va fer que Catalunya es resignés a tractar amb les simulacions de Parlaments.[78] Mentrestant, tropes castellanes havien entrat a Aragó, cridades pels enemics del comte Jaume II d'Urgell, un dels pretendents a la corona.[78] Les Corts Catalanes se sotmeteren a la imposició aragonesa, obsessionats a trobar una solució de concòrdia fos com fos, perquè tres compromissaris, reunits amb tres més d'Aragó i tres més de València, es reunissin a la ciutat de Casp[78] i elegissin rei el 25 de juny de 1412 a Ferran d'Antequera, net per via materna de Pere III,[78] malgrat que no encapçalés cap línia genealògica.[79]\nQuestion: Qui eren els aspirants a la corona quan va morir Martí l'Humà?", "output": [ "Lluís d'Anjou i Ferran d'Antequera" ] }, { "id": "task837-76285e0a6ea2401e95551f9b19cbc48c", "input": "Passage: La idea de Massenet d'agafar la història de Goethe per a una òpera d'un segle posterior al de l'aparició del llibre va haver de colpejar el públic com una curiosa elecció. Werther no era ni incendiària ni polèmica. No obstant això, el compositor hi va veure el seu potencial operístic, sobretot en la psique de l'heroi del títol i els corrents subterranis emocionals tàcits del seu personatge. És un paper tour-de-force, amb singulars desafiaments musicals i dramàtics que l'han convertit en un repte molt apreciat per molts grans tenors de més d'un segle.[12]\nQuestion: De qui volia Massenet agafar la història per a una òpera?", "output": [ "Goethe" ] }, { "id": "task837-b8b206888e16405cb77d5b7d96cd0e88", "input": "Passage: Va ser un compositor meticulós, seriós i puntual que va escriure una obra mestra després d'una altra per delectar les audiències internacionals de la Belle Époque. Tenia un sentit segur del teatre i l'artesania que combinat amb un do per a la melodia i l'orquestració van garantir el seu èxit durador.[5] El nou triomf no va influir sobre l'estil de vida del compositor, que va seguir amb l'hàbit d'aixecar-se a les cinc del matí, vestint a l'hivern una bata fosca amb rivets vermells. Per tarda, quan els compromisos no ho impedien, anava al Conservatori, on, encara que no tingués classes, sempre hi havia algun alumne o simples admiradors que l'esperaven. Ell es rebia a tots, mirant de tenir una paraula justa per a cadascú.[13]\nQuestion: A quines audiències volia delectar el compositor?", "output": [ "internacionals de la Belle Époque" ] }, { "id": "task837-15bf831cf3ce4cc78dbec4f9e1c7fdec", "input": "Passage: L'agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada per Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se'n van al ball. Albert torna inesperadament després d'estar sis mesos de viatge. Es mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no trobar-la, però Sophie li dóna esperances i el consola. Finalment se'n va amb la promesa de tornar l'endemà al matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d'ella. La seua declaració d'amor és interrompuda per l'anunci del retorn d'Albert. Charlotte evoca que va prometre a sa mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seua desesperació.\nQuestion: A quants veïns va sorprendre l'agutzil vidu?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-7933675859134c899245f19babc3bfaf", "input": "Passage: Massenet va començar a compondre Werther el 1885, la va completar el 1887 i la va presentar a l'empresari i director de l'Opéra-Comique de París Léon Carvalho, que es va negar a acceptar-la amb l'argument que es tractava d'una situació massa greu.[3] Amb la destrucció pel foc de l'Opéra-Comique i l'ocupació de Massenet en altres projectes operístics (especialment Esclarmonde), el projecte es va posposar, fins que l'Òpera de Viena, contents amb l'èxit de Manon, li va demanar al compositor una nova òpera. Werther es va estrenar el 16 de febrer de 1892 en una versió en alemany traduïda per Max Kalbeck al Teatre Hofoper Imperial de Viena,[3] amb el tenor Ernest van Dyck escollit pel compositor.[14] Massenet s'havia traslladat a Viena per als preparatius de l'estrena. La seva presència venia a ser com l'ambaixada de la música francesa a Àustria, i ella creava per Massenet una doble responsabilitat. Només Verdi i Wagner havien obtingut dels austríacs tan alta distinció.[11]\nQuestion: En quin any va començar Massenet a compondre Werther?", "output": [ "1885" ] }, { "id": "task837-193ac547e46f4d6587fa04d9e4dad64e", "input": "Passage: L’estil galant fou l'equivalent del rococó en la història de la música. Podem situar aquest estil entre la música barroca i el classicisme musical, i no és fàcil definir aquest concepte amb paraules. La música rococó es desenvolupà al marge de la música barroca, particularment a França. Pot ser considerada com una música molt intimista, realitzada de forma extremadament refinada. Entre els màxims exponents d'aquest corrent es pot citar Jean-Philippe Rameau i Carl Philipp Emanuel Bach.[9]\nQuestion: Quin estil va ser l'equivalent del rococó en la història de la música?", "output": [ "galant" ] }, { "id": "task837-fa83567d624a4124b7e3860bdd2e3401", "input": "Passage: Malgrat que el rococó deu el seu origen purament a les arts decoratives, l'estil mostrà la seva influència també en la pintura, arribant a la seva màxima esplendor en la dècada de 1730. Els pintors varen fer servir colors clars i delicats i les formes curvilínies decoren les teles amb querubins i mites d'amor. Els seus paisatges amb festes galants i pastorals sovint recollien dinars sobre l'herba de personatges aristocràtics i aventures amoroses i cortesanes. Es van recuperar personatges mitològics, que es barregen en les escenes, dotant-les de sensualitat, alegria i frescor.\nQuestion: Quin és l'origen del rococó?", "output": [ "les arts decoratives" ] }, { "id": "task837-c5ac52cc353c455290bf0f3b8566cbc4", "input": "Passage: Va ser França la que va assumir el lideratge en qüestió de joies, al segle xviii es van anar adaptant als nous estils molt més delicats amb grans calats i fantasies, progressivament va anar desapareixent l'esmaltatge del revers de les joies típic de l'orfebreria barroca, passant a una llibertat reproduint petxines, flors i volutes a tota classe de joies i amb formes completament asimètriques. S'escollien els metalls d'acord amb les pedres, és a dir l'argent per als diamants i l'or per a les pedres de color. Un dels dissenyadors parisencs més importants va ser Augueste Duflos, entre els italians hi ha Carlo Ciampoli i Girolamo Venturi. On es va allargar més aquest estil aplicat a la joieria va ser a la península Ibèrica, que va continuar sent molt popular fins aproximadament l'any 1765.[10]\nQuestion: Quin país va assumir el lideratge en qüestió de joies?", "output": [ "França" ] }, { "id": "task837-a899a0cbf36f48bcb659a61ff5a32629", "input": "Passage: A partir de la dècada de 1750 es va posar de moda la col·locació de plaques de Sèvres com a decoració de mobles petits o accessoris. Bernard van Risen Burgh va ser el primer ebenista conegut que va decorar les seves obres amb plaques de porcellana, una pràctica que ràpidament es va fer popular. Van ser molt utilitzats pels germans ebenistes Martin Carlin i Weisweiler.[14]\nQuestion: Quan es va posar de moda la col·locació de plaques de Sèvres?", "output": [ "A partir de la dècada de 1750" ] }, { "id": "task837-dbb6341f58554cc29dcf47f1a286c7e9", "input": "Passage: Resulta estar més en consonància a la sagristia i en ambients no pròpiament de culte que no en l'església pròpiament dita. L'estil rococó s'adapta molt malament amb l'ofici solemne de la funció religiosa, amb el tabernacle, l'altar ni tampoc amb el púlpit. En el cas de grans objectes, l'escultura rococó resulta bella, però alhora es troba una semblança amb el barroc. Els elements fantasiosos d'aquest estil no s'adiuen amb les grans parets de les esglésies. En qualsevol cas, tot ha de ser segons la situació local i les circumstàncies. Hi ha peces del rococó autènticament belles, mentre que algunes altres no responen als cànons i intenten assimilar-se a objectes sacres. Entre els materials utilitzats en l'estil rococó figuren la fusta tallada, el ferro i el bronze utilitzat en la construcció de balustrades i portals. Un element distintiu és el daurat que cobreix els freds materials metàl·lics més acceptables per la implantació en ambients no profans. \nQuestion: Amb què no s'adapta l'estil rococó?", "output": [ "amb l'ofici solemne de la funció religiosa, amb el tabernacle, l'altar ni tampoc amb el púlpit" ] }, { "id": "task837-e16924c911e544a2b35f3706091ea8a1", "input": "Passage: Després de dos anys d'espera des de l'estrena d'El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell, l'expectació de l'audiència pel final de la trilogia havia arribat a ser febril quan la pel·lícula es va acabar. L'estrena mundial va tenir lloc a Wellington a l'Embassy Theatre, l'1 de desembre de 2003, i va ser present el director i moltes de les estrelles. Es va calcular que més de 100.000 persones van omplir els carrers, més de la quarta part de la població de la ciutat.[35]\nQuestion: Quants anys van esperar des de l'estrena d'El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-44ab25d154674472bcf3bc061705ab88", "input": "Passage: La pel·lícula heretava escenes originalment planejades per anar a la segona pel·lícula, incloent-hi la reforja de Nàrsil, els antecedents de Gòl·lum i el final de Sàruman. Però l'escena de Sàruman suposava un problema estructural: liquidar el canalla de la segona pel·lícula quan la trama té Sàuron com el principal dolent.[26] Malgrat els pick-ups i doblatges, l'escena es va tallar, provocant la controvèrsia amb admiradors de l'actor Christopher Lee (Sàruman), i peticions per restaurar l'escena.[29] Lee, no obstant això, va col·laborar en els DVDs i va ser a l'estrena de Copenhaguen, tot i que d'altra banda ell va dir que mai no entendrà la raó del tall.[30]\nQuestion: On havien d'anar algunes escenes de la pel·lícula?", "output": [ "a la segona pel·lícula" ] }, { "id": "task837-d573b06276804d86835e8b809972ace7", "input": "Passage: Els pick-ups de 2003 van ser rodats a l'aparcament de l'estudi a Wellington, amb parts de platós i cromats utilitzats per acabar escenes, i l'equip de disseny havia de treballar 24 hores al dia durant 7 dies a la setmana per tenir els platós exactes només per a un dia.[15] El rodatge va continuar durant dos mesos, i es va convertir en un emocionat temps d'adéus pel repartiment i l'equip. La pel·lícula té la llista més extensa de regravacions de la trilogia. Jackson va prendre el seu temps per regravar la coronació d'Àragorn, feta de pressa en un únic dia pel segon director Geoff Murphy el 21 de desembre de 2000. Jackson també va tornar a filmar escenes a dins i al voltant de la Muntanya del Destí,[4] i la mort de Théoden.[10]\nQuestion: On van ser rodats els pick-ups de 2003?", "output": [ "a l'aparcament de l'estudi" ] }, { "id": "task837-eeb97cb74b6e4074b88a4b177bfcda1c", "input": "Passage: Les forces Mórgul, compostes principalment d'orcs i trolls i màquines d'asedi, comencen el setge de Minas Tirith, i llencen molts projectils, mentre el Rei bruixot i altres nazgûl en les seves bèsties alades també ataquen, destruint armes dels assetjats i sembrant el terror entre els defensors. L'exèrcit Mórgul entra a la ciutat utilitzant un ariet gegant anomenat Grond. Mentrestant Gòl·lum lliura Frodo a la gran aranya Arranyera, però Sam torna per lluitar-hi. Sam creu que Frodo és mort i li agafa l'anell, però quan els orcs de la torre de Cirith Ungol agafen Frodo, Sam sent que encara és viu. A Minas Tirith, Dénethor s'ha tornat boig i prepara un pira funerària per a ell i per a Fàramir, que està inconscient i creu que mort.\nQuestion: De què estan compostes les forces de Mórgul?", "output": [ "principalment d'orcs i trolls i màquines d'asedi" ] }, { "id": "task837-be3d1b9f515d4329b3ed576aa44f441e", "input": "Passage: Sam salva Frodo de Círith Úngol, que ha quedat buit després de la lluita entre dues faccions de la guarnició orc de la Torre per la camisa de mithril, un preat metall que val la Comarca sencera,, i comencen la llarga caminada a través de Mórdor cap al Mont del Destí. Gàndalf s'adona que hi ha deu mil orcs entre Círith Úngol i el Mont del Destí, que impedirien a Frodo arribar a la seva destinació. Àragorn proposa que dirigeixin els soldats restants a la Porta Negra per apartar els orcs del camí de Frodo. Sam condueix Frodo fins a la Mont el Destí, però Gòl·lum arriba i els ataca, com a la Batalla del Morannon. A l'Oròdruin, Frodo, en comptes de deixar caure l'anell a la lava, sucumbeix al seu poder i se'l posa, desapareixent de la vista (l'acte alerta Sàuron, i envia els Nazgûl cap a la Muntanya del Destí. Gòl·lum deixa inconscient Sam, agafa el dit de Frodo i el mossega. Quan comença a celebrar la recuperació de l'anell, Frodo aplega les seves forces (i els seus sentits) i carrega contra ell. Després d'una breu lluita, els dos cauen a la vora de l'abisme. Gòl·lum cau a la colada volcànica amb l'Anell, mentre que Frodo queda penjant a la vora del penya-segat. Sam rescata Frodo mentre l'Anell finalment s'enfonsa a la lava i es destrueix. La Torre de Bàrad-dûr s'ensorra, l'essència de Sàuron s'esvaneix i explota, destruint-lo per sempre, i els orcs, nazgûl i les forces restants de Sàuron moren en el subsegüent xoc i terratrèmols. Frodo i Sam queden desmaiats al mig de les erupcions del Mont del Fat, fins que Gàndalf arriba amb les àguiles, i desperten a Minas Tirith, amb els seus amics. Àragorn és coronat rei, anunciant la nova edat de pau, i s'uneix amb Arwen. La tornada dels hòbbits a la Comarca, on Sam es casa amb Rosa Cabanelles. Frodo, havent acabat d'escriure la història del Senyor dels Anells i encara esgotat de ser el portador d'Anell, decideix marxar de la Terra Mitjana amb Gàndalf, Bilbo, Élrond i Galàdriel per anar a les Rades Grises, deixant el seu Llibre Vermell de la Franja de Ponent de la història a Sam, que pacíficament continua la seva vida familiar.\nQuestion: D'on salva Sam a Frodo?", "output": [ "de Círith Úngol" ] }, { "id": "task837-66bd259a13d6482481741d076e75f608", "input": "Passage: El departament de So va passar la primera part de l'any buscant els sons correctes. El xiscle d'Arranyera era d'un diable de Tasmània, que va inspirar els animadors de Weta, mentre el mûmakil és el començament i el final del rugit d'un lleó. Xiscles humans i d'un ase es barrejaven en la caiguda de Sàuron, i per evitar comparacions amb 9/11, el vidre trencat s'utilitzava per col·lapsar els sons. Pel llançament de projectils durant el setge de Minas Tirith, alguns treballadors de la construcció deixaven caure blocs de pedra reals de dues tones prèviament alçats per una grua. La mescla es va començar en un estudi nou el 15 d'agost, encara que el treball inacabat va suposar algunes frustracions.[34] Les mescles van acabar el 15 de novembre, després que tres mesos de no parar .[31]\nQuestion: Com es va passar la primera part de l'any el departament de So?", "output": [ "buscant els sons correctes" ] }, { "id": "task837-4c52be6de81b41b29255427ad0ebb4ed", "input": "Passage: Vincent van Gogh neix a la localitat de Zundert, a la província del Brabant Septentrional, als Països Baixos. El seu pare, Theodorus van Gogh, és un pastor protestant, casat amb Anna Cornelia Carbentus. Tenen un primer fill, que neix mort, just un any abans de la vinguda al món de Vincent, el mateix dia 30 de març, a qui posen el mateix nom que a l'infant mort. El matrimoni té cinc fills més: tres nenes i dos nens.\nQuestion: A quina ciutat va néixer Vincent van Gogh?", "output": [ "Zundert" ] }, { "id": "task837-5ce31825b3b647c1803e17f09323a5e3", "input": "Passage: Sent gran admiració per Katsushika Hokusai, Utagawa Hiroshige i Utamaro, pintors japonesos de qui fa diverses còpies d'uns gravats que havia comprat. Les reproduccions de les xilografies procedents del Japó eren llavors anomenades japonaiseries. Dues obres que se sap fetes de Van Gogh són Prunera en flor i Pont sota la pluja, còpies d'obres de Hiroshige. D'aquestes obres japoneses, Van Gogh en deixa escrit aquest comentari:\nQuestion: Per quins pintors sent admiració Van Gogh?", "output": [ "Katsushika Hokusai, Utagawa Hiroshige i Utamaro" ] }, { "id": "task837-acb04af24909443d95d198bca8468c95", "input": "Passage: Una gran part del coneixement que es té de Van Gogh deriva de les seves cartes, la major part adreçades a Theo. Avui dia, se'n conserven més de 600 de Vincent a Theo i 40 de Theo a Vincent i, encara que la majoria no estan datades, els historiadors d'art han estat capaços d'ordenar-les, en gran part, cronològicament. Això és molt valuós, ja que la recopilació de fonts primàries textuals és el que estableix les bases del que se sap dels germans Van Gogh. És interessant de considerar que el període de la vida de Van Gogh més desconegut, el període de París, és el més difícil d'examinar pels estudiosos de la història de l'art, perquè Theo i Vincent llavors vivien junts i, doncs, no s'escrivien cartes, i es té així per escrit ben poca informació del període.[70]\nQuestion: D'on ve el coneixement que es té de Van Gogh?", "output": [ "de les seves cartes" ] }, { "id": "task837-3c329d3b15414d17874078f6a9f24052", "input": "Passage: La depressió de Van Gogh empitjora, i el 27 de juliol del 1890, a l'edat de 37 anys, mentre passeja pel camp, amb un revòlver es dispara un tret al pit. No s'adona que la seva ferida és mortal, i torna a la pensió Ravoux, on mor al seu llit dos dies més tard. Theo s'afanya a estar al seu costat, i s'informa de les seves darreres paraules, com ara «La tristesse durera toujours» ('La tristesa durarà sempre'). Vincent és enterrat al cementiri d'Auvers-sur-Oise.[59] Theo havia contret la sífilis, cosa que no seria admesa per la família durant molts anys, i només després de la mort de Vincent ingressa per voluntat pròpia a l'hospital. No pot suportar el dolor de l'absència del germà, i mor sis mesos més tard, el 25 de gener, a Utrecht. El 1914, el cos de Theo és exhumat i enterrat al costat del de Vincent.\nQuestion: Què fa Van Gogh mentre passejava pel camp?", "output": [ "es dispara un tret al pit" ] }, { "id": "task837-67fd591148084b28b87b6f2daba36f67", "input": "Passage: A Nuenen, és ben rebut per la família, que li condicionen una habitació com a taller. En aquest període, es dedica a dibuixar i pintar els teixidors. Coincideix que un amic seu, el pintor Anthon van Rappard, conegut de Brussel·les, ve a passar uns dies a Nuenen, i tots dos surten a estudiar i pintar els teixidors rurals. En aquestes obres, Van Gogh no hi assoleix pas la mateixa tècnica que el seu amic, però aquest li serveix d'exemple.[19]\nQuestion: On és ben rebut per la família?", "output": [ "A Nuenen" ] }, { "id": "task837-a9a3ca1652544d819dc694f8cdf2521d", "input": "Passage: La producció també es va veure afectada per un succés tràgic per a la família del tenor Antonín Vávra, que havia assajat el paper principal. Una setmana abans de l'estrena, la seva esposa va morir a París i el paper de Dimitrij va haver de ser ràpidament apres per un altre tenor solista del Teatre Provisional, Václav Soukup. Aquest fet tornar a provocar un nou trasllat en la data de l'estrena, amb una data definitiva per al 8 d'octubre de 1882. Dimitrij va ser molt ben rebuda en l'estrena, igual que les actuacions dels cantants principals. D'altra banda, la producció va ser, en última instància, una de les més costoses de la seva època, tot i que la premsa va qüestionar l'autenticitat històrica dels vestits. A l'estrena també van assistir l'editor del compositor a Berlín, Fritz Simrock, i l'influent crític vienès Eduard Hanslick.[5]\nQuestion: Per què es va veure afectada la producció de Dimitrij?", "output": [ "per un succés tràgic" ] }, { "id": "task837-f63c932510fc4c7fb8f6eeb65cb00d9e", "input": "Passage: Després de consultar amb el dramaturg František Věnceslav Jeřábek i el crític musical Václav Zelený, durant els primers mesos de 1881, el compositor va sol·licitar la revisió del text inicial. A finals de març i principis d'abril de 1881 va començar a escriure algun esbós.[5] Dvořák va començar la composició durant el maig de 1881, amb una interrupció l'octubre de 1881 per escriure un quartet de corda per al Hellmesberger Quartet. Després d'un intent fallit inicial, el quartet es va completar el novembre de 1881, cosa que li va permetre treballar de nou en l'òpera.\nQuestion: A quin dramaturg va consultar Dvořák?", "output": [ "František Věnceslav Jeřábek" ] }, { "id": "task837-5aeddb6f77c542f6a7c21c9d8490fe99", "input": "Passage: Dimitrij és una òpera amb una riquesa musical i força dramàtica sorprenent, sens dubte una de les obres més significatives del compositor per l'escenari. La trama de l'òpera està basada en esdeveniments de la història de Rússia de la fi del segle XVI i principis del XVII.[1] i continua la història allà on Mússorgski la va deixar amb Borís Godunov.[2] Dmitrij entra a Moscou al capdavant del seu exèrcit polonès, al costat de Marfina. Marfa, la mare de la Dmitrij, afirma reconèixer-lo com a fill, veient aquí un possible mitjà de venjança pels danys que ha sofert. Dmitrij es casa amb Marina, però més tard, es troba amb la filla de Borís, Xenie, que s'amaga dels rebels polonesos, i s'enamora d'ella. Marina, gelosa, dóna a conèixer ara el veritable origen de Dmitrijs, i aconsegueix que matin a Xenie. Marfa està a punt de confessar que Dimitrij és el veritable tsar, però abans Dimitrij és assassinat per Šujský.[3]\nQuestion: Què té l'òpera Dimitrij?", "output": [ "una riquesa musical i força dramàtica sorprenent" ] }, { "id": "task837-7a04163a15df4eea9a77452ffac41def", "input": "Passage: Dvořák va escriure òperes al principi i al final de la seva carrera, amb El jacobí que cau just al mig. marques Dimitrij marca el punt culminant de les òperes sobre temes que tracten conflictes nacionals: Alfred (1870, anglesos/danesos) i Vanda (1876, rev 1880, polonesos/alemanys). La resta d'òperes de la dècada de 1880, que inclouen El rei i el carboner, Els amants obstinats i El camperol astut són del gènere còmic del poble txec.[4]\nQuestion: Quina òpera cau al mig de la carrera de Dvořák?", "output": [ "El jacobí" ] }, { "id": "task837-2a184d60f2b648c6b7ad40c509b26fd0", "input": "Passage: El protagonista de l'òpera, que es desenvolupa a Rússia, és el pretendent Dimitrij (que en l'òpera de Dvořák està convençut que realment és fill d'Ivan el Terrible). Després de l'assassinat de Teodor, el fill de Borís, Dimitrij ha ocupat el tron de Rússia i està casat amb la princesa polonesa Marina, mentre que el boiar Vasilij Šujský encapçala una conspiració per usurpar el poder reial. Les coses es compliquen quan Dimitrij rescata i s'enamora de la filla de Borís, Xenie, i intenta obtenir el reconeixement oficial dels seus drets al tron com a legítim fill de Marfa, la vídua d'Ivan el Terrible. Mentre Marfa dubta a reconèixer a Dimitrij com el veritable hereu d'Ivan, Šujský denúncia a l'impostor i l'assassina.[9]\nQuestion: On es desenvolupa l'òpera?", "output": [ "a Rússia" ] }, { "id": "task837-c7d0899092b341238f45495e18edf5b5", "input": "Passage: El 1990, la Llei de Museus[26] va establir la necessitat de crear un museu nacional unint la col·lecció de l'antic Museu d'Art de Catalunya (art romànic, gòtic, renaixement i barroc), inaugurat el 1934; del Museu d'Art Modern (art dels segles XIX i XX), creat el 1945; del Gabinet de Dibuixos i Gravats; del Gabinet Numismàtic de Catalunya; i de la Biblioteca General d'Història de l'Art, creant un nou espai únic de promoció i divulgació artística. El MNAC va néixer oficialment el 14 de novembre de 1990, tot i que la integració establerta pel punt de la llei de museus no implicava cap alteració en la titularitat dels fons esmentats. Un any després, el 1991, el museu va canviar de titularitat, passant de ser un centre municipal de l'Ajuntament de Barcelona a un ens autònom gestionat pel recentment creat patronat, presidit inicialment per Pere Duran Farell. El mateix any Xavier Barral esdevingué el nou director del museu, amb l'objectiu de convertir el MNAC en el Louvre català.[27] Per encabir totes les obres, el Palau es va sotmetre a un procés d'ampliació, a partir d'un projecte dirigit per Gae Aulenti, Enric Steegman, Josep Benedito Rovira i Agustí Obiol,[28] que va costar més de 6 milions d'euros.[29]\nQuestion: Quan es va inaugurar l'antic Museu d'Art de Catalunya?", "output": [ "1934" ] }, { "id": "task837-d58946d3ff624e28b271e8b96ad606d4", "input": "Passage: Per la seva especial significació destaca el dipòsit de la Generalitat de Catalunya, l'any 1993, de tres sarges procedents de la catedral de la Seu d'Urgell; un ingrés que complementa el conjunt adquirit a la primera dècada del segle. Així mateix, la dació de la col·lecció Torelló de l'any 1994 va suposar incorporar una pintura de Jacomart. Un any més tard, la dació de la col·lecció Torres ha significat l'entrada del Martiri de santa Llúcia de Bernat Martorell.[54]\nQuestion: Què va dipositar la Generalitat de Catalunya l'any 1993?", "output": [ "tres sarges procedents de la catedral de la Seu d'Urgell" ] }, { "id": "task837-3bb8d6df9cee489e8bb9c063ca4e0e86", "input": "Passage: Un dels eixos vertebradors de les col·leccions d'art modern és el modernisme, moviment de gran importància artística i cultural a Catalunya. En pintura, el corrent que més s'hi identifica és el de caràcter renovador liderat per Ramon Casas i Santiago Rusiñol, que en les seves obres parisenques van incorporar certs aspectes de l'impressionisme francès. Un altre corrent és el simbolista, representat per les pintures d'Alexandre de Riquer i Joan Brull i que s'observa també en algunes fotografies del pictorialista Pere Casas Abarca. De la mateixa importància és la presència d'artistes de la segona generació modernista, com ara Isidre Nonell, Marià Pidelaserra, Ricard Canals, Hermen Anglada Camarasa, Nicolau Raurich o Joaquim Mir, els quals, ja entrat el segle xx, van portar la pintura catalana a un dels seus moments més brillants.\nQuestion: Quin és un dels eixos vertebradors de les col·leccions d'art modern?", "output": [ "el modernisme" ] }, { "id": "task837-e1ad074b2cc64b41b8618f86937fe0ea", "input": "Passage: El Gabinet Numismàtic de Catalunya, creat el 1932, té una col·lecció que supera els 134.000 exemplars. El fons és el resultat d'un llarg procés d'adquisicions, per compra, donació, llegat o dipòsit, que va començar durant la primera meitat del segle xix i que encara continua. La col·lecció de monedes consta de quasi 100.000 peces, entre les quals estan representades les principals sèries numismàtiques, amb exemplars fabricats des del segle VI aC fins a l'actualitat. Les monedes més importants i emblemàtiques són, sens dubte, les emeses a Catalunya, amb gran nombre d'exemplars d'extraordinària raresa i peces úniques. Les col·leccions s'inicien amb les emissions d'època antiga, entre les quals destaquen les encunyades a la península Ibèrica, amb peces tan significatives com les de les colònies gregues d'Empúries i Rhode o el tresor de 897 fraccions de plata trobat a la neàpoli d'Emporion. Del pas del món antic al medieval és la col·lecció de moneda visigoda, amb emissions de tallers del territori català, com ara Barcino, Tarraco o Gerunda. De les sèries cristianes de l'occident medieval, hi són presents bona part dels regnes europeus, encara que el fons de moneda catalana i de la Corona d'Aragó és el més destacat, amb exemplars que mostren, pas a pas, l'evolució històrica i econòmica d'aquests territoris. Per exemple, el creixement econòmic del segle XIII està documentat per l'inici de l'encunyació a Barcelona de croats de plata a nom de Pere II. De les emissions d'època moderna i contemporània cal assenyalar les encunyacions de tres períodes tan significatius com són els de la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i la Guerra del Francès.\nQuestion: En quin any va ser creat el Gabinet Numismàtic de Catalunya?", "output": [ "1932" ] }, { "id": "task837-cf9fe838e4f3489c83f7ca40c4c27414", "input": "Passage: El 1918, el col·leccionista Lluís Plandiura i Pou va començar a arrencar frescos de les esglésies dels Pirineus.[16] Per arrencar les pintures murals van contractar a una saga de restauradors italians, dirigits per Franco Steffanoni, de Bèrgam,[17] que feien servir una tècnica especial, l'strappo, que permetia aïllar les pintures murals de les parets mitjançant una barreja de clara d'ou i cola.[18] Aquest fet va provocar tot un procés especulatiu sobre les restes romàniques del Pirineu, on antiquaris, capellans i marxants d'art començaren a buidar esglésies i a vendre murals, retaules i altres peces a col·leccionistes privats, i les pintures de l'església de Santa Maria de Mur acabaren al Museum of Fine Arts de Boston.[16]\nQuestion: On van acabar les pintures de l'església de Santa Maria de Mur?", "output": [ "Museum of Fine Arts de Boston" ] }, { "id": "task837-e0ceaa91495c40dc80e83c18b578d099", "input": "Passage: Al començament del 2002 es va acabar el túnel i a mitjans d'any, dos anys després d'haver començat, es van acabar les obres i van començar a passar-hi els trens de prova.[14] El 16 de desembre es va inaugurar la totalitat de la línia.[3] El primer any va tenir una mitjana de 2.900 passatgers al dia.[15]\nQuestion: Quan es va acabar el túnel?", "output": [ "Al començament del 2002" ] }, { "id": "task837-9a89f42c633b45dc82f5ca2886e7a9d0", "input": "Passage: El 27 de juliol del 2009 i durant un mes la línia es va tancar al públic per la instal·lació de mampares a les andanes i la cobertura d'una de les seves estacions.[16] La instal·lació de les mampares era un dels últims passos perquè la línia pogués començar els serveis de conducció automàtica sense conductor. Des del 16 de desembre de 2009 els trens de la sèrie 500 circulen a la línia sense conductor i de forma automàtica després de la posada en marxa de la L9.[17]\nQuestion: Quan es va tancar la línia al públic?", "output": [ "El 27 de juliol del 2009" ] }, { "id": "task837-d2ec6c3291e543e7abb0efc34596a9ba", "input": "Passage: La línia és operada per Ferrocarril Metropolità de Barcelona sota la marca de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). La L11 és un metro lleuger, a mig camí entre el tramvia i el metro convencional, servit per trens de la sèrie 500 automàtics, sense conductor i de dos vagons en comptes de cinc. Hi ha un total de dos trens en hora punta i un en hora vall, amb una freqüència de 7 minuts i 13 minuts segons l'hora. Transports Metropolitans de Barcelona té tres trens de dos vagons d'aquesta sèrie construïda per CAF.[1] Els trens són controlats dels del Centre de Control de Metro de Barcelona al barri de la Sagrera.[6]\nQuestion: Per qui és operada la línia?", "output": [ "Ferrocarril Metropolità de Barcelona" ] }, { "id": "task837-2b229fd994334c159f909b8c666e15b2", "input": "Passage: Una vida pel tsar narra el fet històric de la autoimmolació el 1613 de l'intrèpid camperol Ivan Sussanin per impedir que l'exèrcit polonès matés a Miquel I, primer tsar de la Dinastia Romànov recentment elegit amb setze anys per l'Assemblea dels Boiars. Un fet que havia quedat gravat a la memòria popular durant segles i que havia tornat a despertar en la consciència del poble rus amb la Guerra Patriòtica de 1812. En l'òpera, els polonesos apareixen representats com els enemics del poble rus, el que excitava el fanatisme dels assistents en contra de l'independentisme polonès sotmès brutalment tan sols uns anys abans, un públic que durant tota la representació manifestava els seus més baixos instints posats en peu cada vegada que sortien els diabòlics polonesos a escena.[5]\nQuestion: Qui és va autoimmolar?", "output": [ "l'intrèpid camperol Ivan Sussanin" ] }, { "id": "task837-273752700a7c4505a3dd010e9669faf5", "input": "Passage: Ivan explica a Vania, un orfe que va recollir i ha educat, els seus sentiments d'amor patri, als quals s'adhereix Vania, que diu que vol enrolar-se en les forces russes i morir per la pàtria si cal. Sussanin, la seva filla Antonida, el petit Vania i Sobinin reciten una pregària, i després Sobinin els deixa per anar a unir-se amb els seus companys de treball. De cop la casa es veu envaïda per un nombrós grup de soldats polonesos que exigeixen a Ivan Sussanin que els condueixi al lloc on hi ha el recentment nomenat tsar. Encara que Sussanin tracta d'oposar-se, en veure's seriosament amenaçat, fingeix estar d'acord amb el que li demanen, i calcula que millor que l'oberta resistència utilitzarà una hàbil trampa.\nQuestion: Què explica Ivan a Vania?", "output": [ "els seus sentiments d'amor patri" ] }, { "id": "task837-a9aa007ade9c489dbaa345913105e39a", "input": "Passage: Inicialment, l\\'òpera va experimentar el suport popular, però els crítics van condemnar la seva música de qualitat inferior i, després de l\\'estrena de la segona òpera de Glinka, Ruslan i Liudmila, va argumentar que aquest treball era més important per a la producció de Glinka i el futur de l\\'òpera russa. L\\'aristocràcia va rebre l\\'obra de Glinka amb notable desgrat i va preferir escoltar la música d\\'autors italians. Però la situació es va redreçar ràpidament. Amb l\\'ajuda de l\\'emperador Nicolau I, l\\'òpera \"Una vida pel tsar\" durant gairebé vuitanta anys va ser la primera òpera oficial de la monarquia russa.[9]\nQuestion: Què va experimentar inicialment l\\'obra?", "output": [ "el suport popular" ] }, { "id": "task837-15bd19125efe43e299781a56be8474f4", "input": "Passage: Cap a 1830, mentre a Europa occidental la Revolució Industrial afavoria els principis liberals i modernitzadors proclamats per la Revolució Francesa, Rússia continuava sotmesa al rigor d'un sistema de servitud feudal implantat al segle xv. Durant les campanyes contra Napoleó iniciades el 1812, els oficials de l'exèrcit del tsar Alexandre I, l'home que havia conduït als seus exèrcits des de Moscou a París, s'havien familiaritzat amb moltes idees reformistes europees, i per tant, liberals i perilloses a ulls de la vella noblesa. Alguns oficials somiaven amb una monarquia constitucional, altres amb una república, i molts amb l'emancipació dels serfs, però en morir Alexandre I el 1825, el nou tsar Nicolau I va respondre amb el regnat més autòcrata i despòtic de la història moderna russa. Un període abominable de govern que es va perllongar durant trenta anys d'immobilisme i reacció, i que va tenir els seus moments més representatius en la repressió de la Revolta decabrista de 1825 -quan es van eliminar els militars més favorables a les innovacions en l'estat-, la repressió de l'autonomia de Polònia -un regne constitucional annexionat a l'imperi rus-, i el desastre militar de Crimea -una greu derrota amb la qual Rússia, incapaç de defensar el seu propi territori, perd el seu paper de gendarme d'Europa.[5]\nQuestion: Quan es va implantar a Rússia el sistema de servitud feudal?", "output": [ "al segle xv" ] }, { "id": "task837-8a9a3cf35f304c5892e0c88f12b2fd6d", "input": "Passage: La partitura és neta, cantabile i de gran dignitat, ja que s'hi observa un sorprenent mestratge en l'ús del cor i l'orquestra, que donen un interessant ambient i un feliç dibuix dels personatges escènics. Són especialment de remarcar les belleses que tanquen els seus amplis passatges corals, sempre impregnades d'un genuí sabor rus, que juntament amb els importants fragments confiats als solistes i la gràcia de les danses del segon acte aconsegueixen la plena acceptació d'aquesta obra primerenca, tant en el sentit de la seva novetat temàtica a la data de la seva estrena, com el de ser la primera obra escènica de Glinka. Amb La vida pel tsar, l'òpera russa va néixer ja adulta.[11]\nQuestion: Com és la partitura?", "output": [ "neta, cantabile i de gran dignitat" ] }, { "id": "task837-937b56d6b5f24d9bb4b119440b38ade8", "input": "Passage: Saverio Mercadante va ser un dels compositors italians més productius del segle xix. La música instrumental i sacra es col·loquen al costat de 57 òperes en la seva producció. De 1808 a 1816 va estudiar violí i composició al Conservatorio di San Sebastiano a Nàpols i, com Vincenzo Bellini, va ser alumne de Niccolò Zingarelli. El 1819 va fer el seu debut com a compositor al Teatro San Carlo de Nàpols amb l'òpera L'apoteosi di Ercole i el 1821 a Milà va guanyar fama europea amb Elisa e Claudio. De 1823 a 1825 va ser el successor de Rossini com a compositor principal al Teatre San Carlo i de 1826 a 1831 va treballar com a compositor i director d'orquestra a la Península Ibèrica. De 1833 a 1840 va ocupar el càrrec de mestre de capella a la catedral de Novara a Itàlia.[4]\nQuestion: Qui va ser Saverio Mercadante?", "output": [ "un dels compositors italians més productius del segle xix" ] }, { "id": "task837-22d560e5360f48479f8b93545194cb52", "input": "Passage: El llibret, escrit per Stefano Ferrero, primer baix de la companyia d'òpera de Mercadante, recrea els capítols XIX, XX i XXI de la segona part del Quixot, els que es refereixen a les noces de Camacho. Ferrero ja havia col·laborat amb el compositor en una cantata composta i interpretada a Cadis al desembre de 1829 en ocasió del casament, en quartes núpcies, de Ferran VII amb Maria Cristina de Nàpols. Sembla que la limitada col·laboració de Mercadante amb Ferrero va ser deguda més a la necessitat de comptar amb un llibret ràpidament que a la vàlua del cantant com a escriptor.[5]\nQuestion: Qui va escriure el llibret de l'òpera?", "output": [ "Stefano Ferrero" ] }, { "id": "task837-d34bfa7b14d648628c9a80ba6a41ee93", "input": "Passage: Després, l'òpera es va deixar de representar i es va perdre fins que gairebé dos segles després, el 2006, el professor Domenico Carboni, director de la Biblioteca del Conservatori Santa Cecília de Roma, després de les investigacions oportunes, va trobar la partitura a la Biblioteca del Conservatori de Nàpols. L'obra estava catalogada per error sota un altre títol. Estava arxivada sota la fitxa de Rappresaglia, una altra òpera de Mercadante estrenada a Cadis l'any anterior. Mercadante va dirigir el Conservatori de Nàpols durant els seus últims trenta anys de vida i al morir va deixar allí els seus papers. Les partitures de Rappresaglia i del Don Chisciotte estaven lligades en un sol lligall; i l'arxiver les va catalogar només amb el nom de la primera.[3] El manuscrit autògraf, única font musical completa, ha estat utilitzat pel mestre Pedro Oltra i el professor Domenico Carboni per fer una edició crítica i recuperar aquesta obra.[7]\nQuestion: Què va passar després amb l'òpera de Mercadante?", "output": [ "es va perdre" ] }, { "id": "task837-f791ba7eeac04e1b849549561503a0cc", "input": "Passage: A partir del segle XVIII no era inusual per als compositors napolitans (com Cimarosa i Paisiello) de treballar fora d'Itàlia, i Mercadante també va passar part de la seva carrera a l'estranger. Les condicions entre Espanya i Portugal eren molt diferents: mentre que a Portugal l'òpera italiana es va establir fermament com a alta cultura, a Espanya, que tenia les seves propis i importants tradicions de cant i teatre, es va practicar només en rares ocasions i el 1797 va ser fins i tot completament prohibida. Així, el compromís de Mercadante a Madrid el 1826 va marcar un nou començament reeixit per al cultiu de l'òpera italiana al territori espanyol.[4]\nQuestion: Què feien els compositors napolitans a partir del segle XVIII?", "output": [ "treballar fora d'Itàlia" ] }, { "id": "task837-84b9c4fc28a94703b3b74e79c2ad779f", "input": "Passage: Interessat de jove per l'escultura, la trajectòria artística de Moore abasta una seixantena d'anys. Va rebre influències diverses, des de les talles dels pobles nadius de l'Àfrica i de l'Amèrica precolombina fins a moviments d'avantguarda com el cubisme i el surrealisme, que conegué a París durant els anys 1920 i 1930. Amb tot, Moore no s'abandonà totalment a cap corrent en concret, sinó que cercà un camí propi, basat en l'observació de la natura, el paisatge i la figura humana, que es traduí en obres vitals, de gran humanitat, que s'adiuen amb una de les seves màximes més cèlebres: «Ser artista és creure en la vida».[1]\nQuestion: Què li interessava de jove?", "output": [ "l'escultura" ] }, { "id": "task837-3d2dba322d1b4c7bb28eb0a798f0bc16", "input": "Passage: Al final de la seva carrera, Moore era l'artista viu més cotitzat. El 1982, quatre anys abans de morir, Sotheby a Nova York va vendre una Figura reclinada de 1945, per 1,2 milions de dòlars al col·leccionista Wendell Cherry. Encara que es va establir un rècord de cotització de 4,1 milions de dòlars el 1990, posteriorment aquesta es va desplomar durant la recessió. Més tard una altra Figura reclinada de 1951 es va vendre per 19,1 milions de lliures a Christie, que en va ferel segon artista britànic del segle xx més car, després de Francis Bacon.[55]\nQuestion: Quan va ser l'artista viu més cotitzat?", "output": [ "Al final de la seva carrera" ] }, { "id": "task837-35bba1a86c3846cf93a524febca570bd", "input": "Passage: En la dècada dels 1950, Moore va començar a rebre encàrrecs cada vegada més importants, incloent-hi una figura reclinada per a l'edifici de la UNESCO a París el 1958.[29] Atès que el nombre d'obres va créixer de forma significativa, va començar a donar feina a un nombre cada cop més gran d'assistents entre els quals hi havia Much Hadham, Anthony Caro[30] i Richard Wentworth.[31] Al campus de la Universitat de Chicago el desembre de 1967, exactament 25 anys[nota 1] després que l'equip de físics liderats per Enrico Fermi aconseguís la reacció nuclear en cadena autosostinguda, es va donar a conèixer l'obra Energia Nuclear de Moore, prop del lloc on s'havien fet els experiments.[32] Aquesta peça de dotze metres d'altura enmig d'una gran plaça oberta sembla representar un núvol de fong coronat per un gran crani humà, però la interpretació de Moore era molt diferent. Una vegada li va dir a un amic que esperava que els espectadors podrien «moure's al seu voltant, mirant a través dels espais oberts, i tenir la sensació d'estar en una catedral».[33] A Chicago, Moore també va commemorar la ciència amb un gran rellotge de sol de bronze, anomenada Man Enters the Cosmos (1980), que li va ser encarregada pel programa d'exploració espacial.\nQuestion: Quin encàrrec va rebre per a l'UNESCO?", "output": [ "una figura reclinada" ] }, { "id": "task837-8d8d1cb9296f4ad9a4a3236986b08df4", "input": "Passage: El treball de Moore ha estat sovint objecte d'actes de vandalisme, especialment a Europa i Amèrica. La seva obra King and Queen (1952-1953) situada a Dumfries a Escòcia va ser decapitada el 1995[59] i d'altres van ser empastifades amb pintura blava a Leeds. Una de les seves figures reclinades va ser decapitada al Museu d'Art Modern de Nova York, la seva Spindle Piece (1968-1969) va ser objecte de vandalisme amb cadenes de metall a Houston, i una altra Seated Woman (1957-1958) va ser embrutada amb brea i plomes a Alemanya.[60]\nQuestion: De què ha estat objecte sovint el treball de Moore?", "output": [ "d'actes de vandalisme" ] }, { "id": "task837-838d2cb5f23040649a3d3ea204a5b208", "input": "Passage: Moore va produir almenys tres exemples significatius d'escultura arquitectònica durant la seva carrera. El 1928, malgrat les seves pròpies i autodenominades «reserves extremes», va acceptar el seu primer encàrrec públic en la creació de West Wind per la central del metro de Londres al 55 Broadway, com també van fer Jacob Epstein i Eric Gill. El 1953, va completar una pantalla de formigó de quatre parts per a l'edifici Time-Life al carrer New Bond Street de Londres, i el 1955 va crear la seva única obra en maó tallat, Wall Relief a la Bouwcentrum a Rotterdam. El relleu de maó va ser esculpit amb 16.000 maons per dos paletes neerlandesos sota la supervisió de Moore.\nQuestion: Quants exemples d'escultura arquitectònica va produir?", "output": [ "almenys tres" ] }, { "id": "task837-1d3bb391e7774a078e596bca99c0463c", "input": "Passage: Els primers treballs de Moore es basen en la talla directa, en què la forma de l'escultura evoluciona a mesura que l'artista treballa el bloc. En la dècada de 1930, la transició de Moore cap a l'art modern es fa en paral·lel a la de Barbara Hepworth i tots dos van intercanviar idees entre si i amb diversos artistes que aleshores vivien a Hampstead. Moore va fer molts esbossos i dibuixos preparatoris per a cada escultura. La majoria d'aquests quaderns han sobreviscut i proporcionen informació sobre el desenvolupament de Moore. Va donar una gran importància al dibuix, i fins i tot quan es va fer gran i patia d'artritis, va continuar dibuixant.[45]\nQuestion: En què es basen els primers treballs?", "output": [ "en la talla directa" ] }, { "id": "task837-9f614522bc2c4c7f8408f5b1f2da8ce4", "input": "Passage: El soundtrack de La venjança dels Sith, l'última pel·lícula estrenada de Star Wars, es va gravar en un termini de cinc dies en els estudis Abbey Road, comptant de nou amb la participació de l'Orquestra Simfònica de Londres i el conjunt London Voices. El procés de gravació va començar el 3 de febrer de 2005; un matí va ser dedicada específicament a la gravació vocal de la banda sonora. D'acord amb Amazon.com, «a causa que aquesta música acompanya a la més emocionant pel·lícula de Star Wars, aquesta és més divertida, maligna, així com més malèvola i desigual».[119] Mentrestant, Filmtracks opinar que, per John Williams, amb el llançament de la banda sonora de l'Episode III, «la seva carrera es va elevar a la fama, ja que els seus temes per a les pel·lícules persisteixen en les vides fins i tot d'aquells que no han vist cap pel·lícula de Star Wars als cinemes en vint anys».[120] En termes generals, d'acord amb el mateix lloc web: «Un cop The Phantom Menace va reviure la saga el 1999, Williams va fer un esforç concertat per continuar amb l'exposició de les seves idees [...] tot i que hi va haver fortes crítiques en la seva època contra The Phantom Menace per la seva aparent debilitat [... Va ser] llavors que va aparèixer L'atac dels clons, on més enllà de crear tres o quatre temes principals, motius o ritmes, condensar tots ells en el tema 'Across the Stars', una peça extremadament poderosa i efectiva».[120] Finalment, en paraules del mateix Williams: «En La venjança del Sith, hi ha tres o quatre peces de nou material [...] Un parell d'elles consisteixen en lamentacions, i acompanyen precisament algunes de les escenes més fosques del film. I hi ha també una mena de peça divertida, que inclou molta música de percussió, per al personatge de Grievous».[120]\nQuestion: Quina és l'última pel·lícula estrenada de Star Wars?", "output": [ "La venjança dels Sith" ] }, { "id": "task837-2799ff37bf264ee896c051594577d1f9", "input": "Passage: La premissa de Les guerres clon ha estat, sovint, juxtaposada amb la de la Segona Guerra Mundial. Hi ha diverses similituds històriques que existeixen entre Palpatine i Hitler, ja que tots dos van usar la guerra i diversos bocs expiatoris per tal de manipular les emocions i els sentiments de la societat, i tots dos es caracteritzen per ser líders forts i carismàtics.[358] En qualsevol cas, Lucas va ser citat en diverses entrevistes, i la principal font de complot polític darrere de Les guerres clon i altres intrigues de la saga és la guerra del Vietnam i l'era de Watergate, durant el qual els líders polítics van optar per la corrupció i el parany.[359] A més, es pot dir que hi ha amb certesa una sèrie de semblances històriques entre Les guerres clon i la guerra de l'Iraq.[360][361]\nQuestion: Amb què ha estat juxtaposada la premissa de Les guerres clon?", "output": [ "amb la de la Segona Guerra Mundial" ] }, { "id": "task837-719cf9151c1247f7a13f771d24d1ae44", "input": "Passage: El 1997, amb motiu del vintè aniversari de l'estrena de Star Wars, Lucas va llançar una sèrie d'edicions especials de les tres primeres pel·lícules, als cinemes. Els rellançaments incorporaren canvis significatius respecte a les edicions originals, principalment en el camp dels efectes generats per ordinador, de manera que els efectes visuals van millorar. Aquestes addicions no podien haver-se fet en el seu moment per l'escassetat de tecnologia. Temps després, el cineasta va realitzar més canvis en la trilogia original per posteriors rellançaments, com ara la primera distribució en format DVD, que va ser llançada el 21 de setembre de 2004.[27]\nQuestion: On va llançar Lucas edicions especials de les tres primeres pel·lícules?", "output": [ "als cinemes" ] }, { "id": "task837-8dbc790379714e8ebd6b093ed1447803", "input": "Passage: En el llibre Icons: Intimate Portraits (1989), escrit per Denise Worrell, s'esmenta que Lucas tenia per llavors una noció vaga del que passaria en les tres pel·lícules de la trilogia fallida. Aquí mateix, se cita la declaració del cineasta al respecte: «Si la primera trilogia aborda temes socials i polítics, tractant sobre com una societat evoluciona, Star Wars és més sobre el creixement personal i l'autorealització, mentre que la tercera trilogia lidiaria més amb problemes de tipus moral i filosòfic. Les continuacions tracten sobre la comunitat jedi, la justícia, la confrontació i sobre posar en pràctica el que has après».[93]\nQuestion: Qui va escriure el llibre Icons: Intimate Portraits?", "output": [ "Denise Worrell" ] }, { "id": "task837-2d7dec09974445419e7119c90df428fb", "input": "Passage: Pel que fa a la nova trilogia, si bé The Phantom Menace i L'atac dels clons es van llançar tant en format VHS com en DVD, a partir de La venjança dels Sith únicament es van distribuir els DVD de les dues entregues (la versió VHS només es va posar a la venda a Austràlia i Regne Unit).[283] D'acord al lloc web Counting Down: «20th Century Fox i Lucasfilm llançaran La venjança dels Sith, la qual s'espera que es converteixi en un dels films més reeixits de la temporada, exclusivament en DVD. Star Wars serà la primera gran producció en acomiadar-se del VHS, encara que alguns diuen que això no resulta sorprenent, ja que hi ha una gran comunitat de seguidors del DVD».[283][284]\nQuestion: Com es van llançar The Phantom Menace i L'atac dels clons?", "output": [ "tant en format VHS com en DVD" ] }, { "id": "task837-980cfc2bbf704fa0a3b1e2cfca3f8e6c", "input": "Passage: En una ressenya de 1977, Roger Ebert va descriure Una nova esperança com «una experiència extra-corporal», comparant els efectes visuals amb els de 2001: una odissea de l'espai.[138] Contràriament, Pauline Kael, de la revista The New Yorker, va criticar la pel·lícula dient: «No hi ha alè, ni poesia, ni adherència emocional».[139] Al seu torn, Jonathan Rosenbaum, de Chicago Reader, va apuntar: «Cap dels personatges té profunditat, i s'usen com a elements secundaris»,[140] mentre que per Stanley Kauffmann, de la publicació The New Republic: «El treball de Lucas en Star Wars resulta encara més inventiu que el de THX 1138».[141] Alguns consideren que un dels principals assoliments tècnics d'aquesta producció va ser la millora de la tecnologia del so a les sales de cinema, ja que «popularitzar el sistema Dolby de reducció de soroll i va donar lloc a la creació del sistema THX i a la introducció del so digital».[142]\nQuestion: Com va descriure Roger Ebert Una nova esperança?", "output": [ "com «una experiència extra-corporal»" ] }, { "id": "task837-2276b1c60c8943608f198099a296bfa2", "input": "Passage: Per fer-lo servir com a propi mausoleu, l'emperador Constantí va fer edificar l'antiga església dels Sants Apòstols al punt més alt de la ciutat de Constantinoble, al costat de les muralles. Aquest mausoleu va ser substituït per una nova església en l'època de Justinià I i més tard per una mesquita l'any 1469, per la qual cosa actualment no queda res del mausoleu primitiu. La descripció se'n troba en l'obra De Vita Constantini εἰς τὸν Βιὸν τοῦ μακαριου Κωνσταντινου Βασιλέως λόγοι τέσσαρες, un panegíric –més que una biografia– d'Eusebi de Cesarea. Tenia planta de creu grega; el braç que corresponia a l'entrada era lleugerament més llarg que els altres tres. A la part central es degué instal·lar el sarcòfag en pòrfir de l'emperador, flanquejat per cenotafis o làpides amb els noms dels apòstols; Constantí ocupava el lloc tretzè. Es va realitzar amb la idea de convertir-se en un heròon en el qual l'emperador descansava com un heroi sota el signe de la creu. Més tard, aquesta posició va ser canviada: fou quan l'any 356 van ser portades a l'església relíquies veritables dels apòstols i les restes de Constantí es van traslladar a un mausoleu independent proper a l'església. Aquest nou allotjament ja corresponia al plantejament tradicional funerari, en oferir una planta circular coberta amb cúpula.[45]\nQuestion: En quina ciutat l'emperador Constantí va fer edificar l'antiga església dels Sants Apòstols?", "output": [ "Constantinoble" ] }, { "id": "task837-200ef2c4313b47b3a251cd6cf493207b", "input": "Passage: Amb Constantí convertit al cristianisme, els seus líders –papa, bisbes i clergat en general– van ocupar posicions dintre de la societat romana com a portadors de la nova religió de l'estat. Al mateix temps, l'arquitectura cristiana va passar del simple refugi en cases privades a noves formes monumentals inspirades en l'arquitectura romana, amb els canvis necessaris quan els edificis eren aprofitats d'anteriors construccions romanes, per a la seva aplicació a les noves funcions dels cultes de la religió: altar per a la celebració de la missa, nàrtex per als catecúmens, etc. La nova religió necessitava més llocs de culte i cada cop més grans, ja que, dia a dia, n'augmentava el nombre de creients.[18] Malgrat la gran quantitat de temples o basíliques cristianes que es van construir durant el segle IV, pocs n'han subsistit, ja que, durant els segles posteriors molts en van ser destruïts o reformats.[19]\nQuestion: Qui es va convertir al cristianisme?", "output": [ "Constantí" ] }, { "id": "task837-a4327719513a4391b43a34632833306e", "input": "Passage: Les primeres sales de reunió de les comunitats cristianes a Roma es duien a terme en cases privades conegudes com a titulus (plural tituli). Normalment s'adaptava el triclini, la sala més gran, per a la celebració dels ritus religiosos.[14] Aquests ritus o cerimònies incloïen pregàries, lectura de passatges dels Evangelis i Epístoles i també sermons; al segle III, la presidència de la missa, la tenien els episkopoi (bisbes). Es mantenia una separació entre els bisbes i els catecumens, aquells que estaven rebent formació però encara no havien rebut el baptisme: se'ls requeria que sortissin a una altra habitació quan arribava el moment de celebrar l'eucaristia. Abans de l'edificació de les esglésies o basíliques no existia l'altar, sinó simplement una taula per a celebrar el culte.[15]\nQuestion: On es duien a terme les primeres reunions de les comunitats cristianes a Roma?", "output": [ "en cases privades conegudes com a titulus" ] }, { "id": "task837-d6ae1ecc4e4940b9aab3c35a90b98350", "input": "Passage: Una llegenda explica la conversió al cristianisme de Constantí I el Gran: abans de la batalla del Pont Milvi va tenir una visió d'una creu en flames amb la inscripció «Amb aquest signe venceràs». Constantí va sortir victoriós i el monograma de la creu es va convertir en el seu símbol. L'any 313, mitjançant l'edicte de Milà, va legitimar el cristianisme i es va considerar com el cap de l'Església –Pontífex Màxim–; va fer importants donacions, va donar suport a la construcció de temples i va convocar el primer Concili de Nicea –i primer concili ecumènic– l'any 325 a Nicea, una ciutat de l'Àsia Menor.[5] L'any 330 va traslladar la seu de l'Imperi Romà a Bizanci, ciutat que va canviar de nom a Constantinoble, i la va dedicar a la Mare de Déu. Aquest trasllat va tenir l'efecte posterior, l'any 395, de dividir el regne en l'Imperi Romà d'Orient –o Imperi Romà d'Orient– i l'Imperi Romà d'Occident. L'emperador Teodosi I, a la fi del segle IV, va aconseguir fer oficial la religió cristiana amb l'edicte de Tessalònica:[6] quedà cada vegada més reduït el nombre de creients en el paganisme.[1] Les invasions bàrbares del segle VI van posar fi a l'arquitectura paleocristiana a l'Imperi d'Occident; els territoris de Síria, Egipte i l'Àfrica del Nord van marcar el límit fins a la conquesta àrab (cap al segle VII).[2]\nQuestion: Què explica una llegenda?", "output": [ "la conversió al cristianisme de Constantí I el Gran" ] }, { "id": "task837-59fc939a26914ee89b099b97c634007b", "input": "Passage: Durant aquests mateixos anys, Constantí va promoure l'edificació de la basílica de Sant Pau Extramurs sobre la tomba de sant Pau, que va ser enterrat, després d'haver sofert martiri, en una àmplia necròpoli que ocupava tota l'àrea de la basílica i de la zona que l'envolta; sobre la seva tomba, a la Via Ostiense, es va construir una edícula –cella memoria. Sobre aquest lloc, i a causa de les dificultats del terreny, la mida de la basílica va quedar una mica més petita que la de l'apòstol sant Pere: només tenia tres naus, encara que això es va rectificar l'any 386 canviant-ne l'orientació i construint una església molt més gran amb cinc naus i amb creuer; es deixà, però, l'altar sobre la tomba del sant, tal com era costum. El papa Sirici I va consagrar l'edifici. Finalment, aquesta basílica es va destruir durant un incendi de l'any 1823, i tan sols se'n salvaren l'absis, l'altar i la cripta on es trobaven les restes mortals de sant Pau.[28]\nQuestion: On s'edificà la basílica de Sant Pau Extramurs?", "output": [ "sobre la tomba de sant Pau" ] }, { "id": "task837-4dad497cbfd1402fbacae8b371ff4210", "input": "Passage: El papa Sixt III (434-440) va ser impulsor de la construcció d'obres sobre edificis anteriors, com succeeix amb el baptisteri de Sant Joan del Laterà, aixecat sobre una antiga estructura circular de temps de Constantí (cap a l'any 312), al costat de la basílica de Sant Joan del Laterà. Constitueix un dels millors exemples de planta centralitzada aixecats durant el segle v, i es convertí en un model per a altres baptisteris.[35] L'edifici reconstruït pel papa Sixt III és de planta centralitzada amb forma octogonal envoltada per un deambulatori amb vuit columnes de pòrfir procedents d'altres edificis derruïts; sobre el deambulatori es troba el trifori. Encara es poden apreciar restes, als dobles absis del vestíbul, d'un mosaic amb decoració de pàmpols entrellaçats. El papa Hilari I (461-468) va realitzar les capelles dedicades a sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista.[36]\nQuestion: D'on procedien les vuit columnes de pòrfir?", "output": [ "'altres edificis derruïts" ] }, { "id": "task837-2a89b506bacd4d6589d46d3652f34fae", "input": "Passage: El cinema expressionista va imposar a la pantalla un estil subjectivista que oferia en imatges una deformació expressiva de la realitat, traduïda en termes dramàtics mitjançant la distorsió de decorats, maquillatges, etc., i la consegüent recreació d'atmosferes terrorífiques o, almenys, inquietants. El cinema expressionista es caracteritzà per la seva recurrència al simbolisme de les formes, deliberadament distorsionades amb el suport dels distints elements plàstics. L'estètica expressionista prengué els temes de gèneres com la fantasia i el terror, reflex moral del neguitós desequilibri social i polític que agità la República de Weimar aquells anys. Amb forta influència del romanticisme, el cinema expressionista reflectí una visió de l'individu característica de l'ànima «fàustica» alemanya: mostrava la naturalesa dual humana, la seva fascinació pel mal, la fatalitat de la vida subjecta a la força del destí. Es pot assenyalar com a finalitat del cinema expressionista la voluntat de traduir simbòlicament, mitjançant línies, formes o volums, la mentalitat dels personatges, el seu estat d'ànim, les seves intencions, de tal manera que la decoració aparegui com la traducció plàstica del seu drama. Aquest simbolisme suscitava reaccions psíquiques més o menys conscients que orientaven l'esperit de l'espectador.[136]\nQuestion: Què oferia en imatges l'estil subjectivista que va imposar a la pantalla el cinema expressionista?", "output": [ "una deformació expressiva de la realitat" ] }, { "id": "task837-a444198ea36d4441aa192adcd84373b4", "input": "Passage: La música expressionista cercà la creació d'un nou llenguatge musical, alliberant la música, sense tonalitat, deixant que les notes fluïssin lliurement, sense intervenció del compositor. En la música clàssica, l'harmonia estava basada en la cadència tònica-subdominant-dominant-tònica, sense que dins d'una tonalitat es donessin notes estranyes en l'escala. Malgrat això, des de Wagner, la sonoritat cobrà major rellevància respecte a l'harmonia, guanyant importància les dotze notes de l'escala. Així, Arnold Schönberg creà el dodecafonisme, sistema basat en els dotze tons de l'escala cromàtica –les set notes de l'escala tradicional més els cinc semitons–, que s'utilitzen en qualsevol ordre, però en sèries, sense repetir una nota abans d'haver sonat les altres. Així s'evita la polarització, l'atracció a centres tonals. La sèrie dodecafònica és una estructura imaginària, sense tema ni ritme. Cada sèrie té 48 combinacions, per inversió, retrogradació o inversió de la retrogradació, i començant per cada nota, cosa que produeix una sèrie quasi infinita de combinacions. Es podria dir que la destrucció de la jerarquia en l'escala musical és equivalent, en pintura, a l'eliminació de la perspectiva espacial renaixentista efectuada igualment per les avantguardes pictòriques. Al dodecafonisme seguí l'ultracromatisme (microtonalisme), que amplià l'escala musical a graus inferiors al semitò –quarts o sisens de to–, com en l'obra d'Alois Hába i Ferruccio Busoni.[127]\nQuestion: Què cerca la música expressionista?", "output": [ "la creació d'un nou llenguatge musical" ] }, { "id": "task837-49435b9100ca4c5bb7d33bb4d46ae896", "input": "Passage: L'expressionisme destacà per la gran quantitat d'agrupacions artístiques que sorgiren en el seu si, així com per la multitud d'exposicions efectuades en tot el territori alemany entre els anys 1910 i 1920: el 1911 es fundà a Berlín la Nova Secessió, escissió de la Secessió berlinesa fundada el 1898 i que presidia Max Liebermann. El seu primer president fou Max Pechstein, i incloïa Emil Nolde i Christian Rohlfs. Més tard, el 1913, sorgí la Lliure Secessió, moviment efímer que fou eclipsat pel Herbstsalon (Saló de Tardor) de 1913, promogut per Herwarth Walden, on al costat dels principals expressionistes alemanys exposaren diversos artistes cubistes i futuristes, i hi destacaren Chagall, Léger, Delaunay, Mondrian, Archipenko, Hans Arp, Max Ernst, etc. Tot i això, malgrat la seva qualitat artística, l'exposició fou un fracàs econòmic, per la qual cosa la iniciativa no es tornà a repetir.[35]\nQuestion: Quantes exposicions de l'expressionisme es van efectuar en el territori alemanya entre els anys 1910 i 1920?", "output": [ "multitud" ] }, { "id": "task837-0e0b2c161da64c848df771a380033d1f", "input": "Passage: L\\'expressionisme sorgí com a reacció a l\\'impressionisme: així com els impressionistes plasmaven al llenç una \"impressió\" del món circumdant, un simple reflex dels sentits, els expressionistes pretenien reflectir el seu món interior, una \"expressió\" dels seus propis sentiments. Així, els expressionistes empraren la línia i el color d\\'una manera temperamental i emotiva, amb fort contingut simbòlic. Aquesta reacció enfront de l\\'impressionisme suposà una forta ruptura amb l\\'art elaborat per la generació precedent, i va convertir l\\'expressionisme en un sinònim de l\\'art modern durant els primers anys del segle xx.[7] L\\'expressionisme suposà un nou concepte de l\\'art, entès com una forma de captar l\\'existència, de traslluir en imatges el substrat que existeix sota la realitat aparent, de reflectir l\\'immutable i etern de l\\'ésser humà i la natura. Així, l\\'expressionisme fou el punt de partida d\\'un procés de transmutació de la realitat que cristal·litzà en l\\'expressionisme abstracte i l\\'informalisme. Els expressionistes utilitzaven l\\'art com una forma de reflectir els seus sentiments, el seu estat anímic, propens en general a la malenconia, a l\\'evocació, a un decadentisme de tipus neoromàntic. Així, l\\'art era una experiència catàrquica, en què es purificaven els desfogaments espirituals, l\\'angúnia vital de l\\'artista.[8]\nQuestion: Per què sorgí l\\'expressionisme?", "output": [ "com a reacció a l'impressionisme" ] }, { "id": "task837-da05b93cf4e740cb8342994e19fbd6ee", "input": "Passage: Un dels principals antecedents de l\\'òpera expressionista fou Els marcats (Die Gezeichneten, 1918), de Franz Schreker, òpera de gran complexitat que requeria una orquestra de 120 músics. Basada en un drama renaixentista italià, era una obra de temàtica obaga i torturada, plenament immersa en l\\'esperit depriment de la postguerra. La música era innovadora, radical, de sonoritat enigmàtica, amb una coloratura instrumental audaç i brillant. El 1927 Ernst Krenek estrenà l\\'òpera Jonny spielt auf, que aconseguí un notable èxit i fou l\\'òpera més representada del moment. Amb gran influència del jazz, Krenek experimentà amb les principals tendències musicals de l\\'època: neoromanticisme, neoclassicisme, atonalitat, dodecatonisme, etc. Considerat com a \"músic degenerat\", el 1938 es refugià als Estats Units, al mateix temps que els nazis inauguraven l\\'exposició Entartete Musik (Música degenerada) a Düsseldorf –en paral·lel a la mostra d\\'art degenerat, Entartete Kunst–, on atacaven la música atonal, el jazz i les obres de músics jueus. Altre gran èxit fou l\\'òpera El misteri de Heliane (Das Wunder der Heliane, 1927), d\\'Erich Wolfgang Korngold, obra d\\'un cert erotisme amb una exquisida partitura concebuda en escala èpica que crea una gran dificultat per als intèrprets. Altres òperes d\\'aquest autor foren Die Tote Stadt, Der Ring des Polykrates i Violanta. Amb la instauració de l\\'Anschluss el 1938, Korngold emigrà als Estats Units.\nQuestion: De qui és l\\'òpera Els marcats?", "output": [ "Franz Schreker" ] }, { "id": "task837-196389d061c34a1eabe8ef556562b79e", "input": "Passage: Els membres del grup mostraren interès pel misticisme, el simbolisme i les formes d'art que consideraven més genuïnes: el primitiu, el popular, l'infantil i el de malalts mentals. Der Blaue Reiter destacà per l'ús de l'aquarel·la, enfront del gravat utilitzat principalment per Die Brücke. També cal destacar la importància atorgada a la música, que se sol assimilar al color, cosa que facilità la transició d'un art figuratiu a un de més abstracte.[60] D'igual forma, en els seus assajos teòrics mostraren predilecció per la forma abstracta, en què veien un gran contingut simbòlic i psicològic, teoria que amplià Kandinski en la seva obra De l'espiritual en l'art (1912), en què cerca una síntesi entre intel·ligència i emotivitat, defensant que l'art es comunica amb el nostre esperit interior, i que les obres artístiques poden ser tan expressives com la música.[56] Kandinski expressà un concepte místic de l'art, amb influència de la teosofia i la filosofia oriental: l'art és expressió de l'esperit, les formes artístiques en són un reflex. Com en el món de les idees de Plató, les formes i sons connecten amb el món espiritual per la sensibilitat i la percepció. Per a Kandinski, l'art és un llenguatge universal, accessible a qualsevol ésser humà. El camí de la pintura havia de ser des de la feixuga realitat material fins a l'abstracció de la visió pura, amb el color com a mitjà, per això desenvolupà tota una complexa teoria del color: en La Pintura com a art pur (1913) sosté que la pintura és ja un ens separat, un món en si mateix, una nova forma de l'ésser, que actua sobre l'espectador amb la vista i que li provoca profundes experiències espirituals.[61]\nQuestion: Quines formes d'art consideraven els membres del grup més genuïnes?", "output": [ "el primitiu, el popular, l'infantil i el de malalts mentals" ] }, { "id": "task837-af8aac217a6c468fb21b6e8e4826c0e7", "input": "Passage: El gravat conté inexactituds anatòmiques. Representa l'animal cobert de plaques dures, com una armadura, i amb escates a les potes, que el fan semblant a un rèptil. Dürer mai no veuria el rinoceront real, el primer exemplar viu vist a Europa des dels temps de l'Imperi Romà. A la fi de 1515, el rei de Portugal, Manuel I, va enviar l'animal com a regal al papa Lleó X, però va morir en naufragar el vaixell que el transportava vora la costa d'Itàlia, a començaments de 1516. No es tornaria a veure un rinoceront viu a Europa fins a l'arribada d'un segon exemplar de l'Índia a la cort espanyola de Felip II prop de 1579.[3]\nQuestion: Què conté el gravat?", "output": [ "inexactituds anatòmiques" ] }, { "id": "task837-56ab26fa575f48b79ae4a0a0d5e28716", "input": "Passage: El destí del rinoceront dissecat es desconeix. Va poder haver estat traslladat a Florència pels Medici, o potser va poder haver estat destruït durant el saqueig de Roma (1527). La seva història va inspirar la novel·la de Lawrence Norfolk El rinoceront del Papa (The Pope's Rhinoceros).[17]\nQuestion: Quin és el destí del rinoceront dissecat?", "output": [ "es desconeix" ] }, { "id": "task837-509803ce61d14786b79a0f7be13a22cb", "input": "Passage: Després d'un viatge de cent vint dies, el rinoceront va ser desembarcat finalment a Portugal, prop del lloc on s'estava construint la Torre de Belém d'estil Manuelí. La torre es va decorar més tard amb gàrgoles amb forma de rinoceront sota els seus voladissos.[9] Com que no s'havia vist un rinoceront a Europa des de l'època de l'Imperi Romà, havia passat a ser una espècie de criatura llegendària, que ocasionalment apareixia als bestiaris junt amb els unicorns, de manera que l'arribada d'un exemplar viu va causar sensació. L'exòtic animal va ser allotjat al parc de les feres del rei Manuel I al Palau de Ribeira de Lisboa, separat dels elefants i d'altres grans criatures al Palau dos Estaús. El diumenge de la Trinitat, 3 de juny, Manuel I va organitzar un baralla entre el rinoceront i un jove elefant de la seva col·lecció per comprovar el relat de Plini el Vell, que assegurava que el rinoceront i l'elefant són enemics molt acres.[10] El rinoceront va avançar lenta i deliberadament cap al seu adversari, l'elefant; tanmateix, aquest últim, desacostumat a la sorollosa multitud que havia acudit a presenciar l'espectacle, va fugir aterrit abans que es produís cap enfrontament.[11][12]\nQuestion: Quants dies va durar el viatge del rinoceront?", "output": [ "cent vint" ] }, { "id": "task837-4017f198eef8450c92ab8a4603fed35c", "input": "Passage: El gravat de Dürer no és una representació completament fidel d\\'un rinoceront. Mostra un animal amb dures plaques que cobreixen el seu cos com la xapa d\\'una armadura, amb un gorjal a la gola, una cuirassa de pit d\\'aspecte sòlid i reblons a les juntes, també va situar un petit corn a la seva gropa, i el va dotar de potes escatoses i quarters del darrere en forma de serra. Els rinoceronts reals no tenen cap d\\'aquestes característiques[24][25] És possible que es creés una armadura per la baralla contra l\\'elefant a Portugal, i que aquestes característiques representades per Dürer fossin de fet parts de l\\'armadura[26] D\\'altra banda, l\\'\"armadura\" de Dürer pot representar els durs plecs de la gruixuda pell dels rinoceronts indis o, així com la resta d\\'imprecisions, potser siguin simples malentesos o afegitons creatius de Dürer.[27] Dürer també dibuixa una textura escatosa sobre el cos de l\\'animal, incloent l\\'\"armadura\". Això pot ser un intent de Dürer de representar l\\'aspre i quasi barbamec cuir dels rinoceronts indis, que tenen bonys com a berrugues a les cuixes i les espatlles. D\\'altra banda la textura de la pell pot representar també una dermatitis induïda pel tancament del rinoceront durant el viatge de quatre mesos de l\\'Índia a Portugal..[28]\nQuestion: Què duu el rinoceront a la gola en el gravat de Dürer?", "output": [ "un gorjal" ] }, { "id": "task837-2d434ccc18a7414e80ace75b889ae98a", "input": "Passage: L'escena queda solitària. Ja ha vesprejat i apareix la dissortada Dorliska molt descurada. Durant tota la nit ha estat vagant a la intempèrie i busca un lloc on arrecerar-se. La noia albira el castell d'Orlow i, sense imaginar que allà resideix el seu pitjor enemic, s'hi encamina per demanar ajuda (ària: Tutto è va, niun m'ascolta). Obre Carlotta i en veure el deplorable aspecte en el qual es troba Dorliska la convida a passar. Les dues dones entren al castell.\nQuestion: Per on vaga Dorliska?", "output": [ "a la intempèrie" ] }, { "id": "task837-91793d7f9f144112b81695dcb5fd017a", "input": "Passage: Cal destacar un fet curiós. Rossini a la seva infantesa havia sigut castigat a treballar en una ferreria per haver-se negat a estudiar i havia suplicat ser alliberat immediatament del suplici d\\'aquell soroll, molt molest per una orella sensible. En diverses obres (per exemple ho torna a fer al sextet de El barber de Sevilla), però en aquesta es fa més evident, Rossini \"castiga\" a l\\'espectador a compartir una bella música amb els cops rítmics del martell sobre l\\'enclusa. Durant tot el final del sextet del segon acte, Rossini castiga l\\'orella de l\\'espectador durant un minut i mig.\nQuestion: On va ser castigat a treballar Rossini?", "output": [ "en una ferreria" ] }, { "id": "task837-4af921fefd3c4ea981c73f4a6d828081", "input": "Passage: L'escena es trasllada ara a una dependència del castell. El duc reflexiona sobre l'odiat que és al poble, però això a ell no li importa: el que vol és conquerir el cor de Dorliska. Crida Giorgio i li ordena que porti la dona davant d'ell. El criat obeeix i la porta al moment. El noble li ofereix la llibertat del seu espòs a canvi de què s'uneixi a ell per sempre, però ella nega rotundament l'oferta i li fa saber que l'únic que desitja d'ell és la mort (ària: Ferma, costante, immobile).\nQuestion: On es trasllada l'escena?", "output": [ "a una dependència" ] }, { "id": "task837-eb005df97a654d49b45d68407fc2b1ae", "input": "Passage: Tot i els bons cantants de l'estrena, l'òpera no va obtenir l'èxit esperat i, encara que no va resultar ser un fracàs, a poc a poc va anar caient en l'oblit, desapareixent del panorama cap a 1839. Rossini, un compositor molt conegut i estimat a Roma, no va poder aconseguir l'èxit que s'esperava d'una nova obra seva. Els aspectes semiserio de l'òpera no van ser apreciats per l'audiència.[6] Es desprèn de les crítiques de la primera actuació que el públic va descobrir que Torvaldo no era prou alegre per a l'obertura de la temporada de carnaval. Sterbini va saber escriure en un bon vers, però no va saber portar la gràcia, es va dir en una revista. La primera actuació, però, no va ser una gran fallida i el públic va agrair molt la presència de Filippo Galli que, per primera vegada en la seva reeixida carrera d'uns quinze anys, apareixia en aquest teatre. Rossini tenia una idea molt exacta de la veu de Galli quan va escriure Torvaldo, ja que ell havia fet a mida per a Galli el paper del Conte Asdrubale a La pietra del paragone, de Selim a Il turco in Italia, i de Mustafà a L'italiana in Algeri. Més tard, seguiria component rols apropiats com el de Fernando a La gazza ladra, el paper titular de Maometto II i el paper d'Assur a Semiramide, fent de Galli el baix definitiu de Rossini.[4]\nQuestion: Com eren els cantants de l'estrena?", "output": [ "bons" ] }, { "id": "task837-5741bd6d71fc4295a8ae67255d8d1f4b", "input": "Passage: Mentre tots demanen la seva mort és portat fora del castell. Per fi tot el ducat ha estat alliberat de l'opressió i el matrimoni tornarà a ser feliç. L'alegria general posa la guinda final a l'òpera (final: Grazie al destin pietoso).[9]\nQuestion: Què demanen tots?", "output": [ "la seva mort" ] }, { "id": "task837-f61709be287f499b958e86fe94ff7d7e", "input": "Passage: El 30 de juny de 2004, el llavors Ministre de Justícia Juan Fernando López Aguilar va anunciar que el Congrés de Diputats havia aprovat una proposició de llei per estendre el dret del matrimoni als homosexuals. Es compliria així una promesa feta pel President José Luis Rodríguez Zapatero feta durant la presa de possessió de la presidència espanyola.[1] López Aguilar també anunciava dues proposicions de llei més, introduïdes pel partit català Convergència i Unió: la primera donava estatus legal a les parelles de fet, tant heterosexuals com homosexuals, i una segona llei que permetia a les persones transexuals canviar legalment el seu nom sense la necessitat de sotmetre's prèviament a cirurgia.[22]\nQuestion: Qui era el Ministre de Justícia el 30 de juny de 2004?", "output": [ "Juan Fernando López Aguilar" ] }, { "id": "task837-ade1367ed3db4041a2e24553b299e4b4", "input": "Passage: Els bisbes espanyols també van afirmar que el govern, mitjançant l'ampliació del dret de matrimoni a parelles del mateix sexe, havia debilitat el sentit del matrimoni, que defineixen com una participació d'una parella heterosexual.[4] El Fòrum Espanyol de la Família va expressar la seva preocupació per la possibilitat que parelles homosexuals poguessin adoptar i criar nens, i van argumentar que l'adopció no és un dret dels pares, sinó de l'adoptat.[5] Associacions gais van respondre que l'adopció de facto per part de parelles del mateix sexe havia existit durant molt de temps a Espanya, ja que en moltes parelles un dels membres adoptava el fill de la seva parella. L'adopció per part de parelles homosexuals ja era legal a Navarra, Astúries, Aragó, País Basc i Catalunya.[50] Aquestes associacions també van argumentar que no hi havia base científica sobre que l'orientació sexual dels pares podria causar problemes de desenvolupament en els nens adoptats; opinió que coincideix amb la postura del Col·legi Oficial de Psicòlegs, que també afirma que l'homosexualitat no és una patologia.[51]\nQuestion: Com defineixen els bisbes espanyols el matrimoni?", "output": [ "com una participació d'una parella heterosexual" ] }, { "id": "task837-1903215291074030aacd66143b05232f", "input": "Passage: Tot i aquestes passes cap a l'igualitarisme, es va mantenir un defecte legal: si els nens havien nascut dins d'un matrimoni entre lesbianes, la mare no biològica no era considerada legalment com a mare, i encara havia de sotmetre's a un llarg procés d'adopció.[30] Aquest dret era garantit en parelles heterosexuals (casades o no), quan un padrastre declarava que els nens de la seva dona també ho fossin d'ell, sense passar per cap més procés. El 7 de novembre de 2006, el govern va esmenar la llei sobre la reproducció assistida, permetent a la mare no biològica ser considerada com un dels pares.[31]\nQuestion: Què havia de fer la mare no biològica del nen nascut dins d'un matrimoni lèsbic?", "output": [ "sotmetre's a un llarg procés d'adopció" ] }, { "id": "task837-af947de7f58449b7bce66979bd7be737", "input": "Passage: Unes 4.500 parelles homosexuals es van casar a Espanya durant el primer any de vigència de la llei.[7] Poc després de l'aprovació de la llei, van sorgir dubtes sobre la situació legal dels matrimonis amb persones de països que no permeten el matrimoni homosexual. El Ministeri de Justícia va determinar que la llei de matrimonis homosexual permet a ciutadans espanyols contraure matrimoni amb ciutadans d'altres nacionalitats independentment de si al seu país d'origen es reconeix aquesta associació.[8] Almenys un dels membres de la parella ha de ser ciutadà espanyol per poder casar-se; així doncs, també es reconeix el matrimoni entre dos ciutadans estrangers amb residència legal a Espanya.[9]\nQuestion: Quantes parelles homosexuals es van casar el primer any de vigència de la llei?", "output": [ "Unes 4.500" ] }, { "id": "task837-555d148c85194c5586e592c2e156976a", "input": "Passage: Tot i aquest informe negatiu, el Govern va presentar el projecte de llei al Congrés l\\'1 d\\'octubre de 2004. Amb l\\'excepció del Partit Popular i els membres d\\'Unió Democràtica de Catalunya (que forma part de CiU), els partits parlamentaris van recolzar la reforma. El 21 d\\'abril de 2005, el Congrés va aprovar el projecte de llei, amb 183 \"sí\", 136 \"no\" i 6 abstencions (entre ells un membre del Partit Popular).[34] El projecte de llei per permetre matrimonis del mateix sexe a Espanya va ser breu: va afegir un nou paràgraf a l\\'article 44 del codi civil, dient que el matrimoni tindrà els mateixos requisits i efectes, independentment de si les persones que intervenen tenen el mateix o diferent sexe.[35]\nQuestion: Quin dia es va presentar el projecte de llei al Congrés?", "output": [ "1 d'octubre de 2004" ] }, { "id": "task837-4b5eb3483b144b82ab7b52e645c1bcfd", "input": "Passage: El Retaule de l'Epifania és una obra gòtica de 1450 atribuïda a la primera etapa del pintor Jaume Huguet. És un petit retaulet d'oratori privat amb tres escenes de la vida de Jesús, amb l'Adoració dels Reis Mags com a escena principal. Es conserva al Museu Episcopal de Vic.[1] Com a altres obres del primer període de l'autor, mostra influències de l'estil dels primitius flamencs, especialment amb obres de Rogier van der Weyden.\nQuestion: De quin any és El Retaule de l'Epifania?", "output": [ "de 1450" ] }, { "id": "task837-a4211b4c06304df6800da2b8d45d349d", "input": "Passage: Al pis inferior, l'escena principal que dóna nom al retaule està dedicada a l'Epifania o Adoració dels Reis Mags. La representació de l'Epifania podia tenir un sentit eucarístic quan es mostra junt amb altres com l'Últim Sopar o la Crucifixió, si aquestes no formen part del cicle de la Passió, sinó que es manifesta el sacrifici de Crist com una forma de pensament eclesiàstic que parla de l'Eucaristia com a via de participació en el sacrifici de Crist.[8] L'Epifania representa el reconeixement del Messies per part dels representants de la humanitat pagana, la conversió cristiana i un signe de fidelitat i submissió a l'ésser diví. En aquest cas es produeix un mimetisme entre l'adoració dels reis cap a Jesús a l'escena de l'epifania i la dels comitents a l'escena de la crucifixió.[4] Aquesta combinació de les dues icones no necessàriament comportava reunir dues taules, tal com es pot observar al Retaule de Santa Columba del flamenc Rogier van der Weyden, on dins del pessebre de l'escena principal de l'Epifania hi ha penjat un crucifix a la paret, una imatge clarament extemporània que relaciona el Nen acabat de néixer amb aquell que se sacrificarà per salvar la humanitat.[4]\nQuestion: On trobem l'escena principal del retaule?", "output": [ "Al pis inferior" ] }, { "id": "task837-411643c32a5a4a9b812c8deeea08f0e1", "input": "Passage: Aquesta no és l'única coincidència amb la taula de l'Epifania del Conestable, també és mimètica la posició dels reis Melcior i Gaspar, el primer tocant suaument el peu del Nen assegut a la falda de Maria, i el segon tocant amb la mà la seva corona en el moment de l'adoració. Per contra, l'ambientació és més pròpia de les obres flamenques de Van der Weyden, com l'esmentat Retaule de Santa Columba, o com el Retaule d'Hulin de Loo, obra de Memling. En tots els casos l'estructura del pessebre és similar i, el més important, Maria ocupa una posició central que la converteix en l'eix que ordena simètricament els protagonistes.[3]\nQuestion: Amb quina altra taula hi ha coincidències?", "output": [ "amb la taula de l'Epifania del Conestable" ] }, { "id": "task837-cdc0fdf0794b4082858cd3956109c0e7", "input": "Passage: Actualment és considerada obra de Jaume Huguet, una tesi que compta amb el suport de Gudiol i Ainaud de Lasarte, que la situen entre 1450-1454 i per Chandler R. Post que la situa entre 1459-1460.[3] No obstant això, el seu format i dimensions excepcionals dins del repertori d'Huguet i el seu taller que produïen obres de gran format, va fer que historiadors com Benjamin Rowland, el 1932, qüestionessin l'autoria i fos considerada una obra derivada d'Huguet relacionada amb algun artista més expressionista com ara Joan Rosat, autor de la predel·la de Santa Margarida del museu de Mallorca. El 1942, August L. Mayer situava l'autoria fora de l'àmbit català; identificava elements que li feien especular per una autoria francoflamenca, probablement d'un pintor-miniaturista borgonyó format al nord de França, un perfil molt allunyat d'Huguet.[4]\nQuestion: Actualment de qui es considera que és l'obra?", "output": [ "de Jaume Huguet" ] }, { "id": "task837-ca6ec5c48be7436eaf4b5c95d337c431", "input": "Passage: Durant la persecució dels cristians de Dioclecià (284-305) foren detinguts pel prefecte Lísies de Cilícia i, en no voler abjurar del cristianisme, foren martiritzats. Les passiones parlen de «cinc cops martiritzats»; segons les fonts foren lapidats –tot i que les pedres retornaven contra els botxins–, fuetejats, crucificats i assagetats –també les sagetes es giraven contra els soldats–, llançats al mar amb una pedra al coll –aconseguint tot i així surar– i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda diu que, finalment, foren decapitats juntament amb els seus deixebles Àntim, Lleonci i Euprepi a Cir, prop d'Antioquia de Síria. El seu miracle més conegut és el que van fer quan un malalt tenia la cama gangrenada: la van tallar i la van substituir miraculosament per la d'un negre que havia mort poc abans, quedant el pacient completament guarit.\nQuestion: De què parlen les passiones?", "output": [ "de «cinc cops martiritzats»" ] }, { "id": "task837-9ccafaf9b98a4197809657dba8fcbe72", "input": "Passage: La darrera escena recull la història del segle x segons la qual es traslladen les seves restes a Amiens. No queda clar que aquest trasllat fos en aquesta data, ja que no es recull a la Llegenda Àuria (segle xiii) junt amb la narració del sacrifici dels sants. Podria tractar-se d'una llegenda creada durant la reconstrucció de la capella d'Arles durant el segle xiv. La imatge representa la solemne comitiva precedida per l'abat Arnulf i els seus monjos, que s'acosten a rebre les miraculoses relíquies portades per dos benedictins dins de dos barrils sobre un asedins de dos barrils sobre un ase. El benedictí que guia l'ase mostra la seva sorpresa amb el gest de la mà i la mirada interrogativa que adreça al seu company.[4]\nQuestion: Què recull la darrera escena?", "output": [ "la història del segle x segons la qual es traslladen les seves restes a Amiens" ] }, { "id": "task837-a426e0586b104e0bb04967f137fb3d86", "input": "Passage: L'escena del miracle mostra l'operació feta per Cosme i Damià a la cama gangrenada d'un dels vigilants de l'església. Varen fer servir la cama d'en «Mauri, un home d'Etiòpia» que havia estat enterrat aquell mateix dia. En aixecar-se l'endemà, el malalt s'adona de la seva curació, ho comunica als seus coneguts i tots van al cementiri a comprovar el fet. Huguet es mostra rigorós amb el relat i mostra una cama negra empeltada sobre el cos blanc del malalt, mentre que a l'obra de Nadal el canvi de color és imperceptible. Si que coincideixen en la presència de dos àngels com a ajudants de l'operació, un fet que no figurava a les llegendes escrites dels sants. A l'extrem dret s'observa una porta darrera la qual hi ha el cementiri amb el cos desenterrat del donant i la imatge retrospectiva de Cosme i Damià mentre fan l'acció de tallar-li la cama.[11]\nQuestion: Qui tenia la cama gangrenada?", "output": [ "un dels vigilants de l'església" ] }, { "id": "task837-602c6c57b346489f89ab297ae9114879", "input": "Passage: A la segona escena, els sants són llançats a les feres que, segons la versió escrita original, així com la catalana, es tractaven de «dos lleons i quatre óssos». Huguet no resol bé la composició espacial dins un fossat massa estret per a contenir tots els personatges, els quals tenen una manca de proporcionalitat considerable. Entre els espectadors tornen a aparèixer un pontífex pagà i un individu amb turbant. La seva mida, considerablement gran tot i estar al fons, denota problemes de perspectiva.[9]\nQuestion: A qui són llançats els sants?", "output": [ "a les feres" ] }, { "id": "task837-e0ccf9aa1e7c4098b4d33a488b4bf487", "input": "Passage: El moment en el qual es realitza aquest retaule coincideix amb la fase de plenitud de l'autor, que mostra una serena i expressiva naturalitat. Encara conservarà els darrers aires del gòtic internacional amb un moment avançat del flamenquisme més penetrant.[3] L'artista incorpora algunes novetats tot i que, com a home conservador i enamorat dels costums del seu país, va traçant una visió pròpia que defineix la pintura gòtica catalana. Així, coneixedor de les noves tendències de la pintura flamenca, com ho proven la suavitat dels rostres o la utilització del paisatge, les adapta a les tradicions del país mantenint el vell predomini dels espais daurats en els muntants que emmarquen l'escena. Com més maduresa s'aprecia en el seu estil, més es reflecteixen en les seves figures els tipus habituals dels seus contemporanis i veïns, observats en la vida quotidiana de la ciutat de Barcelona i del camp de Catalunya. Això és molt evident en el trasllat de les relíquies dels sants Abdó i Senén del retaule de Terrassa.[4]\nQuestion: Amb què coincideix el moment en el qual es realitza el retaule?", "output": [ "amb la fase de plenitud de l'autor" ] }, { "id": "task837-c22043190b59412ba9afb04b36197fa4", "input": "Passage: Assisa panis et cervisiæ és una frase llatina que fa referència a una llei del segle xiii, aplicada a Anglaterra durant l'edat mitjana, amb l'objecte de regular els preus i la quantitat tant del pa com de la cervesa. La llei va ser promulgada per Enric III entre 1266 i 1271.[14] Va ser la primera llei en la història d'Anglaterra (i potser a Europa) destinada a regular la producció d'aliments.[15][16]\nQuestion: Quina frase llatina fa referència a una llei del segle xiii?", "output": [ "Assisa panis et cervisiæ" ] }, { "id": "task837-45b120dfa0ab45858c4630d3f5cee82e", "input": "Passage: Històricament, la cervesa ja era coneguda pels sumeris, egipcis, mesopotàmics i ibers,[11] a dates que es remunten com a mínim al 6000 aC.[12] L'agricultura va aparèixer a la zona de Mesopotàmia en un període que se situa entre la revolució del neolític i l'edat dels metalls. La llei més antiga que reglamentava la producció i venda de cervesa es troba a l'Estela de Hammurabi, de l'any 1760 aC, en la que queda escrit que es condemnava a mort qui no respectés el criteri de la fabricació indicat; se sancionava, per exemple, el fet d'aigualir la cervesa o el d'obrir un local de venda sense autorització.[13]\nQuestion: Quan va aparèixer l'agricultura a la zona de Mesopotàmia?", "output": [ "en un període que se situa entre la revolució del neolític i l'edat dels metalls" ] }, { "id": "task837-6cdb6dce05ab453fb092a349d79b20e4", "input": "Passage: La cervesa no va tenir una producció en massa fins a finals del segle xviii, no adquirint una relativa importància fins a la segona meitat del segle xix. Fins al 1914, els primers productors van ser Alemanya i Gran Bretanya. Des d'aleshores el primer productor van ser els Estats Units. En el període entre guerres la producció mundial va assolir els 250 milions d'hectolitres, estant l'URSS un dels principals productors.\nQuestion: Quan va començar la producció en massa de la cervesa?", "output": [ "a finals del segle xviii" ] }, { "id": "task837-821238bd1a5c40468e0df679b10b4804", "input": "Passage: L\\'any 1516, el duc Guillem IV de Baviera va redactar la primera llei que definia què era la cervesa. Aquesta \"llei de la puresa\" o Reinheitsgebot deia que només es podia fer servir aigua, malt d\\'ordi i llúpol. Aquesta definició encara és la que defineix actualment l\\'estàndard de cervesa a Alemanya.[17]\nQuestion: Qui va redactar la primera llei que definia la cervesa?", "output": [ "Guillem IV de Baviera" ] }, { "id": "task837-fcaf2d8d2e7c45c9a3f41c8ffa07a4a7", "input": "Passage: Antigament, el fenomen de la fermentació era concebut com un acte diví amb fort caràcter màgic. En certa manera, com els terrissaires o els fargaires, l'home substituïa la Mare Terra, provocant i domesticant un fenomen diví. Així és com la cervesa fou concebuda com la beguda sagrada plaent als déus. No són rars els texts on es descriu una ofrena amb la cervesa com a aliment sagrat.\nQuestion: Com era concebuda antigament la fermentació?", "output": [ "com un acte diví amb fort caràcter màgic" ] }, { "id": "task837-acb0d4f0899a43aeaa393a8f949d2f72", "input": "Passage: L'elaboració només és una qüestió de modificar les proporcions dels ingredients. Si es posava més farina que aigua i es deixava fermentar, s'obtenia pa; si s'invertia la proporció posant més aigua que farina i es deixava fermentar, s'aconseguia cervesa. Els indicis més antics que demostren l'existència de la panificació i la cerveseria apareixen a Mesopotàmia, però no es pot cercar cap filiació amb procediments idèntics a la resta d'Europa. Per tant, es creu que la cervesa es va descobrir o inventar a molts llocs del Mediterrani i d'Europa de manera bastant simultània. Sembla que les cerveses primitives eren més denses que les actuals. Segons la recepta més antiga coneguda, la del papir de Zòsim de Panòpolis (segle iii), els egipcis feien la cervesa a partir de pans d'ordi poc cuits que es deixaven fermentar en aigua. D'altra banda, a Orient s'utilitzava arròs i bambú.\nQuestion: Com s'aconseguia cervesa?", "output": [ "posant més aigua que farina i es deixava fermentar" ] }, { "id": "task837-ee3cd011427a487c9685a36f6ff1bc1b", "input": "Passage: Els ovaris de les femelles són a prop de les parets de l'estómac. L'úter té dues banyes i les dues meitats queden separades per un septe. Els testicles dels mascles també són a la cavitat abdominal; el penis se situa sota les parets de l'estómac, en una funda del penis. La musculatura del penis se situa als vestigis de l'isqui de la pelvis.\nQuestion: On són els ovaris de les femelles?", "output": [ "a prop de les parets de l'estómac" ] }, { "id": "task837-1250511f02c74b11b893228a4a713823", "input": "Passage: Els sirenis tenen avantpassats terrestres comuns amb els proboscidis i de fet en són el grup germà. Hi comparteixen un gran nombre de característiques, com ara la manca de glàndules sudorípares, cosa que suggereix que el seu avantpassat comú era semiaquàtic. Els sirenis i els proboscidis, juntament amb els ja extints desmostils i probablement també els embritòpodes, formen el clade dels tetiteris, anomenats així perquè els membres d'aquest grup evolucionaren a la vora del mar de Tetis. Entre els mamífers encara vivents avui en dia, els damans són molt probablement els parents més propers dels tetiteris. A la seva influent obra Classification of Mammals, Malcolm C. McKenna i Susan K. Bell classificaren tots aquests grups dins l'ordre dels uranoteris, dins del qual els tetiteris formen un subordre i els sirenis un subordre, però aquesta divisió no ha estat represa en classificacions posteriors. Actualment, hom es refereix als «uranoteris» de McKenna i Bell amb el nom de penungulats, que originalment s'aplicava a un tàxon més ample. Segons les investigacions genètiques els penungulats formen part dels afroteris, un dels quatre grups principals d'euteris. En canvi, les investigacions basades en criteris morfològics assignaven els penungulats al grup dels ungulats, actualment considerat polifilètic.\nQuestion: Amb qui tenen avantpassats terrestres comuns els sirenis?", "output": [ "amb els proboscidis" ] }, { "id": "task837-8067a12f509a429aba6f4bbf294339cd", "input": "Passage: La dentadura és diferent en cada grup de sirenis. En els manatís, les incisives estan atrofiades. En els dugongs, la primera incisiva forma un petit ullal en el cas dels mascles, mentre que en les femelles no sobresurt de la mandíbula. Les canines estan totalment absents en totes les espècies recents. El canvi de dents té lloc de la mateixa manera que en els elefants (canvi de dents horitzontal); es tracta d'una característica que es desenvolupà en cada ordre de manera independent. Així doncs, les dents posteriors (premolars i molars) creixen unes després de les altres i a la vora anterior estan desgastades. En els grups fòssils basals, la dentadura encara es conservava completa i, per tant, era possible un canvi de dents normal. La part anterior de la geniva està dotada d'unes plaques que probablement tenen un paper en l'alimentació. La curta llengua també en té.\nQuestion: Què és diferent en cada grup de sirenis?", "output": [ "La dentadura" ] }, { "id": "task837-559078587b9643cca769eaff3d5f48f4", "input": "Passage: El nom dels sirenis ve del grec antic Σειρήνες, Seirenes, que significa 'sirenes'.[3] El nom ve del fet que suposadament s'assemblen a sirenes quan estan alletant les cries. Es creu que les observacions de sirenis es troben a l'origen del mite de les dones-peix. Per algun motiu, la majoria de civilitzacions que estaven en contacte amb els sirenis els donaven noms i epítets femenins; a Egipte se'ls donava el nom de «formosa donzella del mar»; a Kenya, se'ls anomenava «reina del mar»; a Indonèsia rebien el nom de «princesa dugong» i a la conca de l'Amazones se'ls coneixia pel nom de «peix-dona».[4] El dugong rep el seu nom de la paraula tagalog dugong, que és un manlleu del malai duyung. Ambdós volen dir 'senyora del mar'.[5] D'altra banda, manatí és una paraula d'origen taíno que significa 'pit', en referència a les mamelles que tenen les femelles d'aquests animals a prop de les aixelles.\nQuestion: De quin idioma prové el nom de sirenis?", "output": [ "del grec" ] }, { "id": "task837-2aa9cb04544245cebb7ebecd8b91a6a2", "input": "Passage: Igual que els cetacis, els sirenis passaren per un procés de paquiostosi, és a dir, un engruiximent dels ossos dels esquelets,[7] així com un espessiment de la matèria òssia a causa d'una reducció dels canals haversians i els porus medul·lars. L'esquelet i per tant l'animal en general, són més pesants i tenen una menor sustentació a l'aigua, però els ossos són menys flexibles i es trenquen més fàcilment. El crani presenta un rostre molt allargat format per l'os incisiu, que en el dugong es corba cap endavant i cap avall. Els ossos jugals són molt amples i se situen a una posició relativament alta del crani. S'hi insereix la musculatura masticatòria amb el gran múscul masseter. Els narius es troben bastant cap enrere, a la vora dorsal del crani. La part posterior del crani, formada pel neurocrani i les temples, és relativament petita.\nQuestion: Quin procés passaren els sirenis igual que els cetacis?", "output": [ "paquiostosi" ] }, { "id": "task837-44d05cfb5e144a15ac5e6ae2625d6638", "input": "Passage: Totes les espècies de sireni són caçades per la seva carn pels habitants de les costes on viuen.[18] Es coneixen casos particulars documentats dels indígenes de Nord-amèrica i Meso-amèrica. La seva carn serveix d'aliment i la pell i altres parts del cos es fan servir per diferents usos.[19] William Dampier, el cèlebre corsari i viatger britànic, al seu diari de viatge del 1681 descrigué els manatís del Carib del Golf de Mèxic, així com els del riu Panamà. Allí també descrigué la caça d'aquests animals pels Miskitos i el consegüent consum de la carn com a aliment i l'ús de la pell aspra com a cobertura pels rems o com a fuet pels cavalls. Tanmateix, no hi havia una caça excessiva i només es mataven els animals estrictament necessaris.[20] En canvi, a partir del seu descobriment, la vaca marina de Steller fou perseguida pels caçadors de foques i en foren morts incomptables exemplars. Els últims animals desaparegueren el 1768, només vint-i-set anys després que Georg Wilhelm Steller hagués descobert l'espècie.[21]\nQuestion: Per què són caçats els sirenis?", "output": [ "per la seva carn" ] }, { "id": "task837-933a2999e659448daad74d16e1c84cba", "input": "Passage: L'historiador Peter Davies suposa que Eusebi es refereix al mateix acte que Lactanci, però que va tenir coneixement dels fets a través de rumors i no sabia res de la discussió suscitada durant la cerimònia religiosa privada de l'emperador, a la qual Lactanci va tenir accés. Atès que fou l'exèrcit de Galeri el purgat —Dioclecià havia deixat el seu a Egipte per sufocar una revolta—, els habitants d'Antioquia haurien cregut comprensiblement que Galeri era l'instigador.[105] L'historiador David Woods opina, en canvi, que Eusebi i Lactanci es referien a dos fets completament diferents; segons ell, Eusebi descriu el començament de la purga de l'exèrcit a Palestina, mentre que Lactanci descriu esdeveniments ocorreguts a la cort.[106] Woods afirma a més a més que el passatge a la Crònica, d'Eusebi, fou corromput en la seva traducció al llatí, i que el text d'Eusebi situava originàriament els inicis de la persecució de l'exèrcit en una fortalesa a Betthorus (avui dia Jordània).[107]\nQuestion: Com va tenir coneixement Eusebi dels fets segons Peter Davies?", "output": [ "a través de rumors" ] }, { "id": "task837-d3bd9986babf4bb88eb3239a6719a021", "input": "Passage: Els cristians eren considerats una amenaça per a les tradicions de l'Imperi Romà perquè rebutjaven les festivitats públiques, es negaven a practicar el culte imperial, no ocupaven càrrecs públics i eren obertament crítics amb les religions tradicionals. Si bé eren objecte de discriminació a nivell local a tot l'Imperi perquè se'ls considerava integrants d'una espècie de «societat secreta» de la qual sempre es sospitava, durant els dos primers segles de l'era cristiana cap emperador no va emetre lleis contra la fe o l'Església, sinó que la majoria de les persecucions foren dutes a terme per funcionaris del govern local. Cap a la dècada del 250, durant els regnats de Deci i Valerià, començaren a aprovar-se determinades lleis contra la pràctica del cristianisme. Aquest tipus de legislació obligava els cristians a realitzar sacrificis als déus pagans (acció vetada per llur religió), o, sinó, afrontar la presó i la pena de mort. Després de l'arribada al tron de Gal·liè el 260, un decret ordenà de manera temporal el cessament de la persecució, però quan pujà al tron Dioclecià el 284 es produí un canvi gradual en l'actitud oficial envers les minories religioses. Durant els primers quinze anys del seu regnat, Dioclecià purgà l'exèrcit de cristians, condemnà els maniqueus a mort, i es féu envoltar per un seguici d'oponents públics al cristianisme. La preferència de Dioclecià per un govern ferm combinada amb la imatge de restaurador del passat gloriós de Roma que va voler transmetre propicià la més profunda persecució de la història de Roma. Al voltant del 302 Galeri, pagà devot, pressionà Dioclecià per començar una persecució general dels cristians. Després de consultar l'oracle de Delfos, la seva resposta fou entesa com un suport a la posició de Galeri i el 303 començà la persecució a nivell general.\nQuestion: Com eren considerats els cristians per a les tradicions de l'Imperi Romà?", "output": [ "una amenaça" ] }, { "id": "task837-885bb524cb4e459690d42f1887de1e4f", "input": "Passage: Eusebi caracteritza Urbà com un home que gaudia amb la varietat dels seus càstigs. Un dia, poc després de Pasqua del 307, va ordenar a la verge Teodòsia de Tir (Líban) que es llancés al mar per conversar amb els cristians que assistien a judici i refusaven el sacrifici; i mentrestant enviava a Phaeno els cristians del tribunal.[281] En un sol dia, el 2 de novembre del 307, Urbaà va condemnar a un home anomenat Domnino a ser cremat viu, tres joves a lluitar com si fossin gladiadors, i un sacerdot a estar amb una bèstia. El mateix dia, va ordenar a alguns joves a ser castrats, va enviar tres verges als bordells, i va empresonar altres persones com Pàmfil de Cesarea, un sacerdot, erudit i defensor del teòleg Orígens.[282] Poc després, i per raons desconegudes, Urbà fou desposseït del seu poder, empresonat, jutjat i executat, tot en un sol dia i amb els procediments accelerats.[283] El reemplaçà Firmilià, un soldat veterà i un dels confidents de confiança de Maximí.[284]\nQuestion: Com caracteritza Eusebi a Urbà?", "output": [ "com un home que gaudia amb la varietat dels seus càstigs" ] }, { "id": "task837-4a2165bf4edb4ccba31c532e4790c3f2", "input": "Passage: La persecució de Dioclecià,[nota 1] també coneguda com a «Gran Persecució», fou la darrera i potser la més cruel persecució dels cristians a l'Imperi Romà. El 303 la tetrarquia formada pels augusti Dioclecià i Maximià i els cèsars Galeri i Constanci va emetre una sèrie d'edictes que abolien els drets legals dels cristians i exigien que acomplissin les pràctiques religioses tradicionals.[nota 2] Tot d'edictes posteriors s'enfocaren al clergat i demanaven sacrificis universals, ordenant a tots els habitants a realitzar sacrificis als déus. La persecució va variar en intensitat al llarg de l'imperi —les represàlies més febles foren a la Gàl·lia i a Britània, on únicament s'aplicà el primer edicte, mentre que les més violentes tingueren lloc a les províncies orientals—. Tot i que les lleis persecutòries foren anul·lades per diferents emperadors en diferents èpoques, Constantí i l'Edicte de Milà de Licini han marcat tradicionalment la fi de la persecució dels cristians.[5]\nQuestion: Com es coneix la persecució de Dioclecià?", "output": [ "com a «Gran Persecució»" ] }, { "id": "task837-4e58fe668dfd4eaa988bfb5cf02d4b1b", "input": "Passage: Eusebi, Lactanci[108] i Constantí coincideixen en al·legar que Galeri fou el principal impulsor de la purga militar, així com el seu principal beneficiari.[109][nota 16] Dioclecià, tot i el seu conservadorisme religiós,[111] encara tendia a la tolerància religiosa.[nota 17] Galeri, tanmateix, era un pagà devot i apassionat. D'acord amb les fonts cristianes, ell era el principal defensor de la persecució.[115] A més a més, desitjava explotar aquesta postura en el seu propi benefici polític. Essent l'emperador de menys rang, Galeri sempre era llistat l'últim en documents imperials. De fet, fins a la fi de la guerra el 299, no obtingué un palau propi.[116] Lactanci constata que Galeri anhelava aconseguir un rang més alt en la jerarquia imperial.[117] La mare de Galeri, Ròmula, era una anticristiana convençuda, havia estat sacerdotessa pagana a Dàcia i odiava els cristians perquè es negaven a participar de les seves festivitats.[118][119] Prestigiós i influent després de les seves victòries en la guerra, Galeri podria haver desitjat compensar la seva humiliació prèvia a Antioquia, quan Dioclecià li obligà a caminar davant la caravana imperial en comptes d'anar a l'interior. El seu ressentiment alimentà el seu descontentament envers les polítiques oficials de tolerància; des del 302 és probable que instés Dioclecià a promulgar una llei general contra els cristians.[120] Com que Dioclecià ja estava envoltat per un cercle de consellers anticristians, els seus suggeriments es van rebre amb encara més força.[121]\nQuestion: A què tendia Dioclecià?", "output": [ "a la tolerància religiosa" ] }, { "id": "task837-b95ebe0796894404b9950e50d5af99f1", "input": "Passage: El WTC 7 està equipat amb ascensors Otis.[60] Després de prémer el número de la planta de destinació en un teclat del vestíbul, els passatgers són agrupats i dirigits a l'ascensor específic que es detindrà en la planta seleccionada (a causa que no hi ha encaixos als ascensors). Aquest sistema està dissenyat per reduir l'espera de l'ascensor i el temps de viatge. Així mateix, els ascensors estan integrats amb el sistema d'admissió del vestíbul i un lector de targetes que identifica la planta en la qual les persones treballen. Així, quan la persona entra, pot cridar automàticament a l'ascensor per dirigir-se a la planta indicada.[61]\nQuestion: Quins ascensors té el WTC 7?", "output": [ "Otis" ] }, { "id": "task837-3530858b54304c23aa0f2e7252a451b6", "input": "Passage: Es va crear un nou parc triangular de 1.400 m², entre la prolongació del carrer Greenwich i West Broadway, dissenyat per David Childs amb Ken Smith i el seu company Annie Weinmayr, de Ken Smith Landscape Architect. El parc consisteix en una plaça central, amb una font, flanquejat d'arbres liquidambar i arbusts buxus.[72] Quan la temporada canvia, els colors al parc també canvien, proporcionant un complement natural de les torres adjacents. En el centre de la font, l'escultor Jeff Koons va crear Balloon Flower (Red), una obra amb un mirall encerat d'acer inoxidable que representa un globus torçat en forma de flor.[73]\nQuestion: Quants metres quadrats tenia el parc triangular?", "output": [ "1.400" ] }, { "id": "task837-e9d6ec9cf4f54869b7d8e94b0825735c", "input": "Passage: L'11 de setembre de 2001 Salomon Smith Barney era el major llogater del WTC 7, ja que ocupava 111.750 m² (el 64% de l'edifici), incloses les plantes 28a a 45a.[25] Altres grans arrendataris eren ITT Hartford (11.400 m²), el Banc internacional American Express (9.900 m²), Estàndard Chartered Bank (10.350 m²), la «Securities and Exchange Commission» (9.850 m²), el Concili Regional Internal Revenue Service (8.400 m²) i el Servei Secret dels Estats Units (7.900 m²). Els arrendataris més petits eren la «New York City Office of Emergency Management», NAIC Securities, Federal Home Loan Bank, First State Management Group Inc., Provident Financial Management i el «United States Immigration and Naturalization Service». El Departament de Defensa dels Estats Units (DOD) i la CIA compartien la planta 25a amb el IRS. Les plantes 46a i 47a eren plantes tècniques d'instal·lacions, com ho eren també les primeres sis plantes i part de la 7a.[26]\nQuestion: El 2001, qui era el major llogater del WTC?", "output": [ "Salomon Smith Barney" ] }, { "id": "task837-1d4fe3bf56394a08a21cb43999cc2260", "input": "Passage: El maig de 2002 l'Agencia Federal Administradora d'Emergències» (FEMA) va publicar un informe sobre l'ensorrament, basant-se en una investigació preliminar realitzada conjuntament amb l'«Institut General d'Enginyeria» («Structural Engineering Institute») de la Societat Americana d'Enginyers Civils» («American Society of Civil Engineers»), sota la direcció de W. Gene Corley, P.E. La FEMA va elaborar unes conclusions preliminars indicant que la caiguda no va ser causada únicament pels danys que van ocasionar l'ensorrament de les Torres Bessones, sinó també pel foc iniciat en diferents llocs per la caiguda de runes de les Torres Bessones, i que continuaven cremant a causa de la falta d'aigua als ruixadors i de mesures contrafoc manuals. Els elements estructurals van estar exposats a altes temperatures durant un temps suficient per veure reduïda la seva capacitat de càrrega fins al punt de provocar l'ensorrament. L'informe no va elaborar conclusions finals sobre la causa de la caiguda però si va assenyalar diversos punts que requerien una investigació més detallada. La FEMA va concloure:\nQuestion: Qui va publicar un informe sobre l'ensorrament?", "output": [ "l'Agencia Federal Administradora d'Emergències" ] }, { "id": "task837-51b8f7a897db4875aba8eaa92f767f85", "input": "Passage: El vent hidrodinàmic de la part superior de l'atmosfera d'un planeta permet que elements químics lleugers com ara l'hidrogen pugin a l'exobase, el límit inferior de l'exosfera, on els gasos poden assolir la velocitat d'escapament, sortint a l'espai exterior sense impactar amb altres partícules de gas. Aquest tipus de pèrdua de gasos d'un planeta a l'espai és conegut com a vent planetari.[146] Al llarg del temps geològic, aquest procés fa que planetes rics en aigua com la Terra evolucionin en planetes com Venus al llarg de milers de milions d'anys.[147] Els planetes que tenen una atmosfera baixa calenta podrien tenir atmosferes altes humides que acceleren la pèrdua d'hidrogen.[148]\nQuestion: Què permet que elements químics lleugers pugin a l'exobase?", "output": [ "El vent hidrodinàmic de la part superior de l'atmosfera" ] }, { "id": "task837-22c1849c0d7247b68749ce314badbc0e", "input": "Passage: El vent també limita el creixement dels arbres. A la costa i les muntanyes aïllades, la línia dels arbres sol ser molt més baixa que a la mateixa altitud terra endins i als sistemes muntanyosos més grans i complexos, car els vents forts redueixen el creixement dels arbres. Els vents forts s'emporten els sòls poc espessos per erosió,[121] i també danya branques i branquillons. El procés en què un vent fort abat o desarrela arbres s'anomena desarrelament pel vent. Això és més freqüent als vessants a sobrevent, afectant especialment els troncs de 75 anys o més.[122] Les plantes que viuen a prop de la costa, com ara la pícea de Sitka i la vinya marina,[123] són podades pel vent i el ruixim de sal de prop de la costa.[124]\nQuestion: Quins vents redueixen el creixement dels arbres?", "output": [ "els vents forts" ] }, { "id": "task837-a9884232928e4bad831ae8e0ef17932b", "input": "Passage: A les regions costaneres, les brises marines i terrestres poden ser factors importants en els vents dominants d'un lloc. El mar és escalfat pel sol més lentament a causa de la calor específica de l'aigua, superior a la de la terra.[40] A mesura que augmenta la temperatura de la superfície de la terra, aquesta escalfa l'aire que té a sobre per conducció. L'aire càlid és menys dens que el medi que l'envolta, de manera que puja. Això provoca un gradient de pressió d'uns 2 mil·libars entre el mar i la terra. L'aire més fresc de sobre el mar, que ara té una major pressió a nivell de mar, flueix terra endins cap a la pressió més baixa, creant una brisa més fresca a prop de la costa. Quan els vents de gran escala estan calmats, la intensitat de la brisa marina és directament proporcional al diferencial de temperatura entre la massa terrestre i el mar. Si hi ha un vent davant la costa de 8 nusos (15 km/h) o més, és improbable que es generi una brisa marina.\nQuestion: Com és l'aire càlid comparat a amb el medi que l'envolta?", "output": [ "menys dens" ] }, { "id": "task837-705c3346c2674b0eb1611313cf7fca89", "input": "Passage: La regió dels Països Catalans amb més potència d'energia eòlica és el País Valencià (986,99 MW[98]), seguida per Catalunya (524,54 MW[98]), la Catalunya Nord (20,77 MW[99]) i les Balears (3,65 MW[98]). Tot i que el desenvolupament d'aquest tipus d'energia renovable ha gaudit d'un gran suport de part de les autoritats, també han rebut crítiques de determinats segments de la societat. El Pla Eòlic de la Comunitat Valenciana, per exemple, ha estat criticat per grups ecologistes que afirmen que el pla ha falsejat les divisions entre parcs eòlics per mantenir la gestió dels parcs amb la Generalitat Valenciana en lloc de l'estat espanyol, i també que s'ha subestimat l'impacte dels futurs parcs sobre les aus de la regió.[100] A Catalunya també hi ha hagut iniciatives de caràcter ecologista per restringir i vigilar la implantació de parcs eòlics.[101]\nQuestion: Quina és la regió dels Països Catalans amb més potència d'energia eòlica?", "output": [ "el País Valencià" ] }, { "id": "task837-49358658fe544f93b195a30f755534bb", "input": "Passage: A la civilització, el vent ha inspirat la mitologia, afectat els esdeveniments històrics, estès l'abast del transport i la guerra, i ha proporcionat una font d'energia pel treball mecànic, l'electricitat i el lleure. El vent ha impulsat els viatges dels velers a través dels oceans de la Terra. Els montgolfiers utilitzen el vent per viatges curts, i el vol amb motor l'utilitza per generar sustentació i reduir el consum de combustible. Les zones amb cisallament del vent provocat per diversos fenòmens meteorològics poden provocar situacions perilloses per les aeronaus. Quan els vents són forts, els arbres i les estructures creades pels humans són danyats o destruïts.\nQuestion: Què ha inspirat el vent a la civilització?", "output": [ "la mitologia" ] }, { "id": "task837-7b9fbac3c1184472b3c4f95cc3c40bc7", "input": "Passage: Hi ha molts tipus diferents de vaixells de vela, però tots comparteixen diversos punts bàsics. Deixant de banda els vaixells de rotor, que utilitzen l'efecte Magnus, tots els vaixells de vela tenen un buc, aparell i com a mínim un pal que sosté les veles que utilitzen el vent per impulsar la nau.[79] Els viatges per l'oceà en vaixell de vela poden durar molts mesos,[80] i un perill habitual és que el vaixell quedi encalmat a causa de la manca de vent,[81] o que sigui desviat del seu rumb per grans tempestes o vents que no li permeten avançar en la direcció desitjada.[82] Una gran tempesta pot provocar un naufragi i la pèrdua de tots els homes a bord.[83] Els vaixells de vela només poden dur una determinada quantitat de provisions a la bodega, de manera que han de planificar els viatges llargs amb cura per incloure provisions suficients, incloent-hi aigua dolça.[84]\nQuestion: Quin efecte utilitzen els vaixells de rotor?", "output": [ "l'efecte Magnus" ] }, { "id": "task837-db9d415abc5f425fb2abafd44369581b", "input": "Passage: La basílica de Sant Apol·linar el Nou (en italià Basilica di Sant'Apollinare Nuovo) es troba a la ciutat de Ravenna, a la regió històrica de la Romanya (Itàlia), que actualment forma part de la regió d'Emília-Romanya. Està dedicada a sant Apol·linar. Es va aixecar per voluntat de Teodoric el Gran el 505 per al culte arrià de la seva gent, encara que va ser consagrada al culte catòlic el segle vi, essent dedicada a Sant Martí de Tours. L'església compta amb un nàrtex. Des del segle ix la basílica porta el nom actual; l'apel·latiu de Nuovo li va ser donat per distingir-la d'una altra església més antiga anomenada de Sant'Apollinare in Veclo.[1] Els trets més destacats que posseeix aquesta basílica són els mosaics que omplen els murs nord i sud, amb representació d'imatges de profetes, sants i màrtirs, així com escenes de miracles i de la Passió de Crist. No existeixen escenes de la infància de Jesús, encara que és possible que en el seu origen sí que n'hi hagués, ja que han desaparegut per complet els mosaics que havien de trobar-se a l'absis i a l'arc de triomf, llocs on podien estar narrades (tal com succeeix a la basílica de Santa Maria Major de Roma).[2]\nQuestion: On és la basílica de Sant Apol·linar el Nou?", "output": [ "Ravenna" ] }, { "id": "task837-41aa9b9ffb6845df9b164ac8b04d895e", "input": "Passage: Al nivell inferior de la paret sud es troba una imatge d'una processó monumental de màrtirs. La processó comença a un edifici que té la inscripció de Palatium i que s'identifica amb el palau del rei Teodoric, i arriba fins on està Jesucrist, el qual es troba assegut en un tron envoltat per quatre àngels. La mà de Crist, originalment, sostenia un llibre obert amb les paraules «Ego sum Rex gloriae» («jo sóc el rei de la glòria»); el llibre va ser substituït per un ceptre durant la restauració de 1860.[27]\nQuestion: On es troba una imatge d'una processó monumental de màrtirs?", "output": [ "Al nivell inferior de la paret sud" ] }, { "id": "task837-05d2ae9cf34e46f082922c8b2067b064", "input": "Passage: Totes les imatges dels sants, amb l'excepció de Martí de Tours i Llorenç, estan vestides amb idèntiques tùniques blanques. Un signe de distinció d'antic titular de la basílica és la capa de color porpra que du sant Martí sobre la seva túnica blanca; d'altra banda, Llorenç destaca per la seva túnica daurada i la capa blanca.[31] La processó dels màrtirs a la versió final ja és típica de la composició romana d'Orient, caracteritzada per una mateixa repetició de ritmes verticals.[32]\nQuestion: Amb què estan vestides totes les imatges dels sants, amb l'excepció de Martí de Tours i Llorenç?", "output": [ "amb idèntiques tùniques blanques" ] }, { "id": "task837-a92347406c1b4fe1aa5b0b9a77ba3a0d", "input": "Passage: Es tracta d'un edifici de tres naus: la central és el doble d'ampla que les laterals i està coberta per un sostre pla de teginat de fusta realitzat al segle xvii,[15] mentre que les naus laterals estan cobertes per voltes i estan delimitades per dotze columnes. Aquestes tenen capitells tallats amb fulles d'acant i alts cimacis o àbacs per augmentar la superfície on es recolza l'arquitrau, de forma piramidal i decorat amb una creu gravada a la part que dóna a la nau central del temple. Tots aquests elements són de marbre procedent de l'illa de Proconnesos, a la vora de Propòntida. En algunes columnes i capitells es troben inscrites marques amb lletres gregues que corresponen als tallers on es van fer; aquestes mateixes marques també es troben en esglésies de Constantinoble i d'Efes.[16]\nQuestion: Quina nau és el doble d'ampla que les laterals?", "output": [ "la central" ] }, { "id": "task837-0bd250257d1e4935b73b27402b5c8587", "input": "Passage: Situada al nivell inferior de la paret nord de la nau hi ha una processó de vint-i-dos verges màrtirs amb sortida des del mosaic que representa el port de Classe de Ravenna (Civitas Classis) que es dirigeix cap al tron de la Mare de Déu amb l'Infant a la seva falda i envoltada per quatre àngels. Aquesta escena està inspirada en el Concili d'Efes de l'any 432, en el qual es va acceptar la legitimitat del títol «Mare de Déu» i, per tant, el dogma de la maternitat divina de Maria. A partir d'aquí va sorgir el prototip de la Verge Majestat entronitzada –anomenada Theotokos– que tant es va repetir a les esglésies romana i grega.[35]\nQuestion: On està situada la processó de vint-i-dos verges màrtirs?", "output": [ "al nivell inferior de la paret nord de la nau" ] }, { "id": "task837-45a82dea64594e1894c9c6dec0c82b45", "input": "Passage: Per primera vegada a l'escena de l'art romà d'Orient, es troba l'Evangeli, no en ordre cronològic sinó com apareixen a les lectures per Pasqua de l'església a Ravenna segons les idees del culte arrià dels ostrogots. A la paret nord s'hi van col·locar tretze escenes dels miracles i paràboles de Crist.[20] Crist està representat molt jove i imberbe, amb un rostre de tendresa i felicitat, i a les escenes es redueix al mínim la representació d'escenaris i paisatges, així com el nombre de personatges als mosaics (47 imatges en 13 panells).[21]\nQuestion: Què es troba per primera vegada a l'escena de l'art romà d'Orient?", "output": [ "l'Evangeli" ] }, { "id": "task837-6dd3475d4efb4a4192437399e58381fa", "input": "Passage: Des del punt de vista funcional, la piràmide precolombina era diferent de l'egípcia, ja que no estava construïda amb una finalitat funerària sinó com a temple, com a residència d'una deïtat. Tanmateix, excavacions recents confirmen que acostumaven a incorporar-hi tombes, tal com s'ha comprovat a la piràmide escalonada maia de Palenque, anomenada Temple de les Inscripcions; en aquesta piràmide, l'any 1952, l'arqueòleg Ruz Lhuillier hi va descobrir la tomba de Pacal el Gran. Una gran llosa cobria l'escalinata que baixava cap a l'interior del temple i en dos trams arribava a la cripta funerària, que fou construïda cap a l'any 675.[41]\nQuestion: Quina piràmide era diferent de l'egípcia des del punt de vista funcional?", "output": [ "precolombina" ] }, { "id": "task837-81ade98bc1a644199cb202aadb7b6aaf", "input": "Passage: Les Piràmides de Güímar, o «Majanos de Xacona», es troben al municipi de Güímar, a la costa sud-est de l'illa de Tenerife, a uns 26 kilòmetres de la ciutat de Santa Cruz de Tenerife. Són sis construccions en forma de piràmides escalonades amb una orientació astronòmica. La majoria dels arqueòlegs creuen que les piràmides van ser construïdes per agricultors que havien acumulat les roques per les vores de les seves terres de conreu, tal com es feia comunament en altres zones de les Illes Canàries. D'altra banda, no s'han trobat proves que demostrin que aquestes piràmides hagin estat construïdes pels guanxes; de fet, hi ha proves arqueològiques que en determinen una antiguitat no superior als 200 anys.[59]\nQuestion: Per qui creuen alguns arqueòlegs que van ser construïdes les piràmides que es troben al municipi de Güímar?", "output": [ "agricultors" ] }, { "id": "task837-b63df2dad31f459ebe4690b99045407b", "input": "Passage: Les piràmides de Núbia, al Sudan, van ser construïdes per servir com a monuments per als reis i reines de Napata i Meroe. A Núbia es van començar a construir piràmides més de 800 anys després de les darreres tombes reials que es van fer a Egipte.[35] Es diferencien de les egípcies principalment perquè es construïen amb un angle molt més pronunciat, d'uns 70 graus, així com per ser d'una altura molt més petita; se'n coneixen 223.[36] Moltes de les piràmides tenien capelles construïdes contra el seu mur oriental i estaven decorades amb relleus. Quasi totes les estructures eren de tipus estàndard amb unes escalinates, situades a l'est de les capelles, que entraven fins a les cambres mortuòries. Aquestes cambres estaven compostes de dues a tres sales en les quals en les parets, de vegades, hi havia inscripcions del Llibre dels Morts.[37]\nQuestion: On són les piràmides de Núbia?", "output": [ "Sudan" ] }, { "id": "task837-a8952025aa704524980838409cd64f14", "input": "Passage: La Piràmide de Tòquio (o Piràmide de Shimizu) està actualment en projecte. Està pensada com una enorme estructura multifuncional ubicada a la badia de Tòquio, al Japó. El projecte ha estat realitzat per l'arquitecte italià Dante Bini i la seva altura seria dotze vegades més gran que la Gran Piràmide de Giza; tindria 2.004 metres d'altura i allotjaria en el seu interior una ciutat per a 750.000 persones en una superfície de 88 km². Està pensada per poder satisfer la demanda d'espai de Tòquio.[63]\nQuestion: Quina piràmide està actualment en projecte?", "output": [ "La Piràmide de Tòquio" ] }, { "id": "task837-a7dd744be8f945af946faf50f85bd62f", "input": "Passage: A l'Índia no es van construir piràmides de pedra. Tanmateix, hi abunden els «mandir» (temples) amb una forma piramidal que, segons el tipus, són anomenats d'una manera genèrica «gopuram». Són com portes monumentals que permeten l'accés als recintes sagrats. Des del terra el traçat piramidal és molt escarpat a conseqüència de la superposició dels pisos de planta rectangular. Com moltes piràmides, aquestes estructures de l'hinduisme cerquen imitar una muntanya; en aquest cas, la sagrada Muntanya Meru, que representa la simbologia hinduista de l'axis mundi).[57]\nQuestion: Què no es va construir a l'India?", "output": [ "piràmides de pedra" ] }, { "id": "task837-aba58fb532f447baad4e669cd22d4967", "input": "Passage: Sigismondo es retira cap al bosc i Aldimira torna a casa. Ladislao i Zenovito han tornat i es troben. El primer demana al segon si té alguna filla i l'altre respon afirmativament. També li parla de la semblança entre la seva filla i l'extint Aldimira, fet que tranquil·litza una mica al primer ministre. Zenovito comença a relatar-li un plan que ha ideat per evitar la guerra: ja que la seva filla s'assembla tant a Aldimira, es podria portar a la cort i vestir-la amb vestidures reials. Quan arribi Ulderico al palau, presentaran a la noia davant d'ell i donat que la seva semblança és enorme, la confondrà amb la seva filla. El mateix Ulderico podrà comprovar que la seva filla no és morta i la pau se signarà al moment. A Ladislao li sembla bé la idea i va a buscar a Sigismondo per fer-li-ho saber. Zenovito es queda sol i s'alegra: per fi es podrà fer justícia amb Aldimira i el traïdor serà castigat (ària: Tu l'opra mia seconda).\nQuestion: On torna Aldimira?", "output": [ "a casa" ] }, { "id": "task837-c48b44e422dc4b19aa220154f6702bc5", "input": "Passage: Aldimira es retira de nou a la cabana i Sigismondo, Anagilda i Radoski tornen al lloc. El rei demana a Ladislao si ja està tot acordat però li respon que la noia no està disposada a obeir. Sigismondo s'enfuria i decideix convèncer ell mateix a la noia. Anagilda i Radoski es retiren juntament amb un grup de soldats.\nQuestion: On es retira Aldimira?", "output": [ "a la cabana" ] }, { "id": "task837-68713651b43b46dab2d5af8eb83c489d", "input": "Passage: La majoria de crítics estan d'acord en menysprear aquesta òpera. Molts posen per davant de la culpa al llibret de Foppa, amb una poesia amb molts defectes, amb una manca d'interès dramàtic i una acció summament confusa. La partitura potser no estava a l'altura de les obres anteriors, encara que d'ella en va aprofitar multitud d'idees que després foren cèlebres, sobretot els fragments per al Barbiere, com el cor Piano, pianissimo del principi d'aquest, i el crescendo de l'ària de la calumnia.[1]\nQuestion: Què té la poesia del llibret de Foppa?", "output": [ "molts defectes" ] }, { "id": "task837-eed86e205ff5446b9541a3affca90a77", "input": "Passage: Entren Sigismondo i Ladislao, juntament amb Radoski i Anagilda. Ulderico té ara la superioritat militar i d'aquí a poc penetrarà al palau, així que decideixen procedir a l'engany, encara que Ladislao sospita cada vegada més que la noia que s'allotja a la cort és en realitat la veritable Aldimira. La noia apareix luxosament vestida mentre un grup de polonesos la lloa (cor: Viva Aldimira!).\nQuestion: Qui té la superioritat militar?", "output": [ "Ulderico" ] }, { "id": "task837-26cec692905748aeab13285dc087c113", "input": "Passage: En una altra sala del palau, Radoski i Anagilda s\\'encaminen per presentar-se davant Sigismondo. Radoski ja ha descobert a Aldimira i li lliura una carta que Ladislao va escriure a la jove fa ja anys. Aquesta carta recull les propostes amoroses que Ladislao va dirigir a Aldimira però que ella va rebutjar. El primer ministre, encegat per la ira, va calumniar per aconseguir la seva condemna a mort. Arriben Sigismondo i el rei exhorta a Radoski que es retiri. Sigismondo comunica a \"Egelinda\" que ha arribat el moment de presentar-se davant Ulderico. El rei li demana si té por però ella és ambigua en la seva resposta. El rei torna a intentar desvetllar si \"Egelinda\" és en realitat la filla del monarca bohemi, però ho segueix negant. Radoski torna amb un grup de soldats que anuncia l\\'arribada de l\\'enemic. Aldimira fa el cor fort i, animada pels polonesos, va a la trobada amb el seu pare (ària: Ah signor, nell\\'alma mia).\nQuestion: Què li lliura Radoski a Aldimira?", "output": [ "una carta que Ladislao va escriure a la jove fa ja anys" ] }, { "id": "task837-7e50019d34424575a75b6e8c7adb2cc3", "input": "Passage: Les seqüències d'ADN s'utilitzen cada cop més en les anàlisis filogenètiques a causa del fet que uns pocs centenars de bases, amb la seva enorme quantitat de combinacions potencials, són suficients per fer anàlisis d'identificació i parentesc. Per això, alguns autors[46][47] proposen un paper central de l'ADN en la definició de les espècies, de manera que una mostra d'ADN i la lectura de la seva seqüència de bases hauria de ser un dels caràcters de l'espècimen tipus, i un tipus de marca pel tàxon al qual pertany l'espècimen. S'ha proposat que la seqüència d'ADN serveixi com a caràcters clau, d'ús similar a com s'utilitzaria el codi de barres als supermercats. Aquesta taxonomia basada en l'ADN encara patiria molts dels problemes que tenen la resta d'enfocaments, com per exemple el problema dels límits de la circumscripció dels tàxons. Els canvis de noms que més molesten i avorreixen els biòlegs són els que no es produeixen per deficiències en l'anterior circumscripció dels tàxons, sinó perquè canvien els conceptes utilitzats per definir-los. Un altre problema és que cal decidir quina seqüència utilitzar, car algunes seqüències no donen una informació que diferenciï el tàxon dels altres. Això pot ser perquè un mateix gen pot romandre inalterat durant milions de generacions després de l'especiació, o a causa del fenomen de la introgressió (que fa que un gen que s'havia diferenciat torni al seu estat anterior per atzar). Per tant, de la mateixa manera en què no és convenient confiar en un únic caràcter morfològic per identificar una espècie, tampoc no és convenient confiar en una sola seqüència d'ADD.[45] Encara que la taxonomia basada en l'ADN fos finançada, cal preguntar-se si és necessari afegir un requisit addicional al procés ja lent de descripció de nous tàxons, especialment tenint en compte que es calcula que només el 10% de les espècies del planeta han estat descrites.[45] A causa d'això, probablement la majoria de biòlegs veurien les seqüències d'ADN com un complement, i no com un substitut, de la informació morfològica.\nQuestion: Què s'utilitza cada cop més les anàlisis filogenètiques?", "output": [ "Les seqüències d'ADN" ] }, { "id": "task837-8c8ba48ef2d94aebb436369060a7220d", "input": "Passage: La taxonomia (del grec antic τάξις, taxis, que significa 'ordenament', i -νομία, -nomia, que significa 'mètode') és la ciència que tracta de la nomenclatura, la definició (circumscripció) i la classificació dels organismes en grups basant-se en els seus trets comuns. Els organismes s'agrupen en tàxons, cadascun dels quals té una categoria taxonòmica. Es poden ajuntar diversos grups d'una mateixa categoria per formar-ne un de categoria superior, construint així una jerarquia taxonòmica. Les categories principals són el domini, el regne, el fílum, embrancament o divisió, la classe, l'ordre, la família, el gènere i l'espècie. El botànic suec Carl von Linné és considerat el fundador de la taxonomia moderna per la seva creació d'un sistema conegut com a taxonomia linneana per a la categorització dels organismes, així com de la nomenclatura binomial, per a la seva nomenclatura.\nQuestion: En què es basa la Taxonomia per classificar els organismes?", "output": [ "en els seus trets comuns" ] }, { "id": "task837-161492e9d4204657bab9aab4f6f74f2b", "input": "Passage: El codi dels bacteris ja té un registre central de noms: tots els noms vàlids dels bacteris són actualment publicats en una única revista, amb una nova data de començament de la nomenclatura fixada el 1980.[49] Es poden esperar reformes similars en els codis dels macroorganismes, però els zoòlegs i botànics encara han de ratificar les propostes. La possibilitat que uns pocs especialistes puguin monopolitzar la nomenclatura fou una de les preocupacions que dugué els botànics a rebutjar la proposta d'un registre central dels noms al Congrés Internacional de Botànica del 1999. Propostes similars foren rebutjades al Congrés Internacional de Zoologia del mateix any. A més, com que molts canvis es deuen a diferències en el concepte d'espècie més que a la confusió sobre la prioritat de noms o la identificació, l'estabilitat dels noms és improbable encara que s'arribés a tenir un registre únic d'ells.\nQuestion: Què té el codi dels bacteris?", "output": [ "un registre central de noms" ] }, { "id": "task837-9159e49a2e0246fe8ca8476825d26e1f", "input": "Passage: També cal interrogar-se pel futur de la taxonomia sense categories i el PhyloCode,[51] creat fa uns anys. Els que li donen suport esperen substituir la nomenclatura linneana, basada en categories taxonòmiques, amb un sistema uninomial per anomenar els clades. Aquest enfocament eliminaria el difícil debat sobre quins clades constitueixen un tàxon amb un nom i una categoria taxonòmica corresponents. El PhyloCode no s'arribà a discutir al debat sobre una taxonomia unitària com a mínim fins al 2003.[45] D'altra banda, els sistemes de classificació moderns basats en anàlisis moleculars d'ADN (com ara l'APG II o el de Smith et al.), tot i utilitzar la nomenclatura binomial i les categories proposades per Linné, per sobre de l'ordre o la classe utilitzen clades «flotants» no assignats a categories taxonòmiques. Això pot canviar en el futur, quan les investigacions en filogènia es considerin acabades, o bé pot haver-hi nodes que mai no siguin associats a tàxons, perquè els investigadors estan d'acord que no és necessari anomenar tots els nodes.\nQuestion: Amb què volen substituir la nomenclatura linneana?", "output": [ "amb un sistema uninomial" ] }, { "id": "task837-2b2ecf35bd9148949060754eb205d509", "input": "Passage: El que originalment fou la Théorie Elémentaire de la Botanique el 1813 esdevingué l\\'International Code of Botanical Nomenclature (Codi Internacional de Nomenclatura Botànica, o ICBN) el 1930. Tracta sobre la nomenclatura de plantes i fongs, de diferent manera en cadascun d\\'aquests grups. El que originalment fou el Strickland Code, format el 1842, i que regulava els noms dels animals, fou revisat per la Comissió Intercional de Nomenclatura Zoològica i rebatejat com a International Code of Zoological Nomenclature (Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica, o ICZN) el 1901. El Codi Internacional de Nomenclatura Botànica establí l\\'any 1753 (el de la publicació de Species Plantarum) com l\\'any del començament de la nomenclatura botànica moderna, deixant sense efecte els noms publicats per plantes abans d\\'aquesta data. De la mateixa manera, el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica establí l\\'any 1758 (l\\'any en què Linné publicà la desena edició de Systema Naturae) com l\\'any del començament de la nomenclatura zoològica, deixant sense efecte els noms publicats per animals abans d\\'aquesta data. Els dos Codis comparteixen els mateixos \"principis de nomenclatura\" descrits més amunt, i són actualitzats com a resultat dels Congressos Internacionals que se celebren regularment amb aquesta fi.\nQuestion: Quan es va crear la Théorie Elémentaire de la Botanique?", "output": [ "1813" ] }, { "id": "task837-11c8195bb9a64f89b40da230afda8693", "input": "Passage: La descripció formal i tipificació dels tàxons són procediments en què és habitual observar errors i inconsistències, i això passava encara més abans que els codis internacionals reglamentessin aquests procediments molt detalladament. Els noms dels tàxons poden canviar quan es redescobreixen descripcions més antigues del mateix tàxon, i s'aplica el principi de prioritat, o quan s'observa que la descripció original en realitat es referia a un tàxon diferent. Les regles de la nomenclatura indiquen que en aquests casos cal canviar el nom del tàxon sense discussió, però, si per l'extensió de l'ús del nom sembla desitjable conservar-lo, cal promoure una proposició formal davant del comitè corresponent del Congrés Internacional. Aquest pot decidir acceptar-ne la inclusió a la llista de nomina conservanda, noms que es consideren vàlids per raons pràctiques, encara que el seu ús contravingui la regla de prioritat. No solen donar-se aquests dos casos en els grups ben estudiats, i a més, als codis hi ha mecanismes per la supressió de noms pobrament definits en els grups més complicats. Una vegada fixada la taxonomia fonamental d'un grup, és poc probable que els canvis de noms es produeixin per aquest tipus de motius.\nQuestion: Què hi trobem habitualment en la descripció formal i tipificació dels tàxons?", "output": [ "errors i inconsistències" ] }, { "id": "task837-cc2d70ef7baa4d5394cc31089abefbc1", "input": "Passage: L'acció se situa a Sevilla, a finals del segle XVII. Quan les prerrogatives de la noblesa i l'obscurantisme de l'Antic Règim comencen a donar pas a la Il·lustració, apuntant ja el germen de la revolució burgesa. Rosina, una noia bella i orfe es troba privada de la seva llibertat. El seu tutor la té tancada a casa i només la deixa anar a missa, amb l'esperança de casar-s'hi algun dia. Ella, però, està enamorada d'un jove comte que farà tot el que estigui a les seves mans per acostar-se a Rosina i casar-s'hi. Tot gràcies a l'ajuda del barber Figaro, el mateix que va inspirar Les noces de Fígaro, cèlebre òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera de Rossini segueix la primera de les obres de la trilogia de Figaro de Beaumarchais, mentre que l'òpera de Mozart, composta trenta anys abans, el 1786, es basa en la segona part de la trilogia del dramaturg francès. La versió original va ser estrenada per Beaumarchais el 1775 a París, a la Comédie Française del Palau de les Teuleries.[6]\nQuestion: On es situa l'acció de l'òpera?", "output": [ "a Sevilla" ] }, { "id": "task837-f92d981c045b4efea9617585deeee13b", "input": "Passage: Figaro es disposa a portar la carta al seu destinatari. El desconfiat Bartolo acusa Rosina d'haver escrit al seu estimat: els seus dits estan tacats de la tinta, manca una quartilla i ha utilitzat la ploma. L'amenaça de tancar-la a casa. El Comte, disfressat de soldat ebri, truca a la porta. Diu a Bartolo que busca allotjament. Quan apareix Rosina, el Comte li revela que ell és Lindoro. Bartolo porta una ordre que l'eximeix de donar allotjament als militars, però el Comte fa volar el paper. En la confusió lliura una nota a Rosina, que ella fa passar per una llista de la bugaderia, per exasperació de Bartolo. Entren la criada Berta i Don Basilio. Figaro torna informant-los de què el soroll se sent a tota la ciutat. En aquest moment, els soldats truquen a la porta. Tots els personatges tracten d'explicar la situació, creant un caos encara més gran. L'oficial deté al Comte, però quan aquest extreu un document és immediatament alliberat. Bartolo es queda mut d'estupor, després explota de còlera, mentre tots expressen la seva completa confusió davant els esdeveniments del dia.\nQuestion: Què es disposa a fer Figaro?", "output": [ "a portar la carta al seu destinatari" ] }, { "id": "task837-3ad8cef976764917b3ea7ebeb50dbfca", "input": "Passage: L'òpera de Paisiello va subsistir molts anys, va regnar a Europa durant tres dècades com una de les òperes més populars,[7] i es mantenia en l'època de Rossini.[5] Ambdós, llibretista i compositor, es van adonar de la necessitat de distanciar-se de l'obra de Petrosellini, per evitar fer la impressió que estaven competint amb el gran i admirat Paisiello, però sobretot per adaptar la peça al gust modern, amb les seves convencions, molt diferents de les de la versió de Petrosellini i Paisiello. La necessitat de tal adaptació va ser ignorada, però, per Francesco Morlacchi, qui va poder tranquil·lament escriure nova música per al text de Petrosellini per a Dresden el 1816.[8] Per allunyar la possibilitat d'ofendre al vell compositor, Rossini va escriure a Paisiello i li va explicar el motiu pel qual estava component la seva versió. Paisiello li va contestar que ell no s'ofenia i li va desitjar el millor per la nova òpera.[4] De totes maneres, en el llibret imprès per a la primera representació de l'òpera de Rossini el 20 de febrer de 1816, a la portada s'hi podia llegir: «Almaviva, o sia L'inutile precauzione, commedia del signor Beaumarchais di nuovo interamente versificata, e ridotta al uso dell'odierno teatro musicale Italiano» (Almaviva o La precaució inútil, comèdia del Signor Beaumarchais, enterament versificada de nou, i adaptada per al modern teatre musical italià).[8]\nQuestion: De qui era l'òpera que va regnar a Europa com una de les òperes més populars?", "output": [ "de Paisiello" ] }, { "id": "task837-1ee9be49789c42ccbe547c6d7e00370b", "input": "Passage: Fins fa poc Rossini era considerat essencialment un compositor d'òperes còmiques, i sobretot de El barber de Sevilla. Fins i tot per Beethoven, si hem de creure el relat de la visita que li va fer Rossini a Viena el 1822, els noms de Rossini i El barber eren inseparables i en la seva opinió Rossini haurien d'haver continuat en aquesta línia. Els cinc anys anteriors a la trobada de Viena, però, Rossini se n'havia distanciat. De fet des de l'època en què va començar a treballar a Nàpols per al reial Teatro San Carlo, que Rossini només va escriure òperes serioses, i, de passada, obres plenes d'originalitat estilística i formal. Les seves òperes còmiques i semiserioses, per contra, havien estat escrits per cases de fora de Nàpols, començant per Roma, on la seva òpera semiseriosa Torvaldo e Dorliska va ser posada en escena el 1815 al Teatro Valle, i les seves dues últimes òperes còmiques, Il Barbiere di Siviglia, el 1816 en el Teatre Argentina, i La Cenerentola el 1817, de nou al teatro Valle.[8]\nQuestion: Com era considerat Rossini fins fa poc?", "output": [ "compositor d'òperes còmiques" ] }, { "id": "task837-1dc0425e555f421aad9bdb9b12382ef0", "input": "Passage: Rossini havia intentat evitar l'enfrontament amb l'obra de Paisiello del mateix nom, però en l'estrena no ho va aconseguir. Grups de rabiosos i lleials devots de Paisiello van veure la versió de Rossini com un insult. La nit de l'estrena, el 20 de febrer de 1816, aquests mateixos aficionats anomenats Paisiellisti, van descendir sobre el Teatro Argentina per causar estralls al compositor i a l'elenc. Rossini va entrar al teatre aquesta nit amb un vestit de color avellana, d'estil espanyol, d'or i amb botons. El públic va demostrar la seva opinió amb xiulets, esbroncades i rialles. Aquest comportament va marcar el to per a la resta de la nit.[4]\nQuestion: Amb què havia intentat evitar l'enfrontament Rossini?", "output": [ "amb l'obra de Paisiello" ] }, { "id": "task837-869722c927c5421288d52134245da76a", "input": "Passage: A l'interior de la casa de Bartolo. Rosina, sola, acaba d'escriure una carta a Lindoro. Apareix Figaro, però abans que els dos puguin parlar, entra Bartolo. Don Basilio, mestre de música i amic de Bartolo, porta la notícia de l'arribada a Sevilla del Comte Almaviva, enamorat en secret de Rosina, i proposa difamar al Comte per mitjà de rumors infundats. Bartolo prefereix casar-se aquest mateix dia amb Rosina i els dos surten per redactar el contracte matrimonial. Figaro, que ha escoltat la conversa, adverteix a Rosina. Al mateix temps que ella assegura al barber que serà capaç de fer front a aquesta situació, Rosina manifesta alguns dubtes sobre les intencions del jove que ha vist en companyia de Figaro. Aquest li respon que es tracta d'un parent pobre que no té cap altre defecte que el d'estar bojament enamorat de Rosina. Quan Figaro suggereix a la jove que escrigui a Lindoro, ella el sorprèn amb la seva carta ja redactada.\nQuestion: Qui és Don Basilio?", "output": [ "mestre de música i amic de Bartolo" ] }, { "id": "task837-6ff8ce66051d44a5b433d4423436da98", "input": "Passage: Rogier van der Weyden era nascut a Tournai (1399/1400) i és considerat un dels pintors més influent del segle XV dins del moviment dels primitius flamencs.[4] S\\'havia format amb Robert Campin i va ser contemporani de Jan van Eyck amb qui, des de diferents perspectives, va desenvolupar l\\'escola flamenca del segle xv. Si Van Eyck, des de la seva ampla erudició i una treballada observació, va desenvolupar obres carregades de simbolisme, Rogier es va preocupar de representar, amb força realisme, els sentiments i sensacions - especialment els dolorosos - dels seus personatges, aconseguint-ho com cap pintor no ho havia capturat mai\".[5]\nQuestion: On era nascut Rogier van der Weyden?", "output": [ "Tournai" ] }, { "id": "task837-254302537d9149d0adcfbbbd920a7fad", "input": "Passage: El deixeble de Van der Weyden, Vrancke van der Stockt, va fer un tríptic del Judici Final, a partir de la idea del seu mestre, si bé va reduir el nombre d'escenes per a representar cadascun dels destins. La imatge de Jesús segueix el mateix patró: assegut sobre un arc formant una deisi amb Maria i sant Joan als extrems, àngels amb instruments de la Passió, sant Miquel amb bàscula, en aquest cas manipulada pel dimoni per a fer trampes. Tota l'escena central està emmarcada en una mena de portalada d'església amb escenes de la vida de Jesús en l'arquivolta. En aquest cas, no hi ha testimonis ni apòstols, ni contemporanis de l'obra.\nQuestion: Qui era el deixeble de Van der Weyden?", "output": [ "Vrancke van der Stockt" ] }, { "id": "task837-b761b56256df40dfb1805e1ae25ba5ae", "input": "Passage: A les taules de la dreta, el costat de l'infern, el primer personatge, equidistant amb la Mare de Déu, és sant Joan Baptista, acompanyat de dos apòstols. A la segona taula, darrere de quatre apòstols, hi ha tres dones: la duquessa Isabel de Portugal, Guigone de Salins, esposa de canceller Rolin i la seva fillastra. L'infern és representat com un lloc de foc ombrívol, i les persones que es dirigien cap allà estan cridant i plorant.[13] La situació dels homes al costat de la salvació i les dones al contrari reflecteix la visió que es tenia al segle XV de la dona com un ser temptador i, en conseqüència, més difícil de salvar que l'home, per això, només hi ha tres dones dins el grup guiat per un àngel, cap a la porta del cel, mentre que dins del grup dels condemnats hi ha sis dones.[10]\nQuestion: Per qui està acompanyat Joan Baptista?", "output": [ "de dos apòstols" ] }, { "id": "task837-bb1b511f52c84a72bb55e092c32c3d9e", "input": "Passage: El canceller de Borgonya Nicolau Rolin (ca. 1376-1462), un dels homes més rics i poderosos de l'època, va encarregar el retaule de Beaune per a l'hospital que, el 1443, havia fundat junt amb la seva tercera esposa Guigone de Salins, per atendre els pobres i els malalts a Beaune, en el ducat de l'antiga Borgonya, on encara es pot veure's avui aquesta obra. L'any 1441 havia rebut l'autorització del papa Eugeni IV per a la creació d'aquesta entitat.[6] La capella de l'hospici va ser consagrada el 31 de desembre de 1452 pel fill del mateix donant, el bisbe d'Autun, Jean Rolin. A partir de 1459 es feien dues misses de rèquiem per l'ànima dels donant.[7]\nQuestion: Qui era el canceller de Borgonya?", "output": [ "Nicolau Rolin" ] }, { "id": "task837-99d09dc689c14f82b04afb511fe7e23c", "input": "Passage: El retaule estava destinat a la capella que es trobava al final de la sala d'hospitalització de 72 metres de llarg. Els pacients havien de poder veure-ho ni que fos parcialment, i les seves considerables dimensions, la composició, la clara distribució de tota la superfície de la imatge i la fàcil observació, fins i tot des de lluny, van ajudar a complir amb aquest requisit. Quan està obert, el retaule mostra el Judici Final, un advertiment clar als malalts perquè recordessin la seva pròpia mortalitat i orientessin les seves ments a Déu. Això és fàcilment comprensible, ja que la cura espiritual dels malalts era tan important com la cura corporal, i en el pensament de l'època, només es podia restaurar la salut des d'un estat de gràcia espiritual.[8]\nQuestion: On estava destinat el retaule?", "output": [ "a la capella que es trobava al final de la sala d'hospitalització" ] }, { "id": "task837-842b35f1c8484a0fabde12c7d3cb4cc1", "input": "Passage: Se sol definir la matèria com la substància de què es componen els objectes físics, i que constitueix l'Univers observable. Segons la teoria de la relativitat especial, no existeix cap distinció inalterable entre matèria i energia, ja que la matèria es pot convertir en energia, i viceversa. Actualment es creu que els components visibles de l'Univers constitueixen únicament un 4 per cent de la massa total, i que la resta consisteix en un 23 per cent de matèria fosca i un 73 per cent d'energia fosca.[67] La naturalesa exacta d'aquests components és encara desconeguda i és una temàtica que actualment està sent investigada de manera intensiva pels físics.\nQuestion: Què és la matèria?", "output": [ "la substància de què es componen els objectes físics, i que constitueix l'Univers observable" ] }, { "id": "task837-3c2df833aca44460b5742cfcef7a1bfa", "input": "Passage: Fa uns quants milions d'anys, una espècie de petit simi africà va adquirir la capacitat de posar-se dret i arribar a desplaçar-se en postura erecta.[13] L'evolució posterior de la vida humana i el desenvolupament de l'agricultura i de la civilització van permetre als humans actuar sobre la Terra d'una manera molt més intensa que la de qualsevol altra forma de vida anterior, i això en un lapse de temps relativament curt. Les accions humanes influeixen de manera molt dràstica en la natura en general i, en particular, en les altres formes de vida i en el clima global del planeta. Comparant-ne la durada amb la d'un altre gran procés climàtic, la catàstrofe de l'oxigen, produïda durant el període Siderià a causa de la gran proliferació d'algues, va necessitar uns 300 milions d'anys per arribar al seu punt àlgid.\nQuestion: Què va aconseguir el petit simi?", "output": [ "la capacitat de posar-se dret i arribar a desplaçar-se en postura erecta" ] }, { "id": "task837-26fa362ed8774a5f9a327c5ee05a8073", "input": "Passage: Els ecosistemes consten de factors biòtics i abiòtics que funcionen de manera interrelacionada.[51] L'estructura i composició ve determinada per diversos factors ambientals que interaccionen. Les variacions d'aquests factors provoquen modificacions dinàmiques dins l'ecosistema. Alguns dels components més importants són: la terra, l'atmosfera, la radiació del sol, l'aigua i els éssers vius.\nQuestion: De quins factors consten els ecosistemes?", "output": [ "biòtics i abiòtics" ] }, { "id": "task837-81e5fc3151674113b2fc2b41bdbf0005", "input": "Passage: Al principi, la capa exterior del planeta era de material en estat líquid, roca fosa, però s'anà refredant fins a constituir una escorça sòlida. Les emissions de gasos i l'activitat volcànica van formar l'atmosfera inicial. La condensació del vapor d'aigua, juntament amb el gel dels cometes que en aquella època impactaven amb la Terra, van crear els oceans.[15] Es creu que ara fa uns 4.000 milions d'anys va produir-se un intens procés químic, en unes condicions de molta energia, que féu possible l'aparició d'una molècula amb capacitat d'autoduplicar-se.[16]\nQuestion: De què era la capa exterior de la terra, al principi?", "output": [ "de material en estat líquid" ] }, { "id": "task837-bafe4434802142ad9e9ccf2178ee0a55", "input": "Passage: Una enquesta duta a terme pel Museu Americà d'Història Natural el 1998 va revelar que el 70% dels especialistes consideraven que l'era actual forma part d'un esdeveniment d'extinció massiva, l'extinció massiva de l'Holocè, que seria la més ràpida de totes les conegudes.[23][24] Alguns experts, com E. O. Wilson, de la Universitat Harvard, prediuen que la destrucció humana de la biosfera podria causar l'extinció de la meitat de totes les espècies en els pròxims cent anys.[25] Tot i això, l'abast d'aquesta extinció actual encara continua sent investigat, discutit i calculat pels biòlegs i altres experts.[26]\nQuestion: Quin any es va fer l'enquesta?", "output": [ "1998" ] }, { "id": "task837-c29327e6d6eb497a911d924d16dcab57", "input": "Passage: Totes les formes de vida tenen la necessitat de relacionar-se, d'interaccionar amb l'entorn en què estan immerses, i també amb altres formes de vida. Al segle xx, aquesta premissa va donar lloc al concepte d'ecosistema, que es va començar a desenvolupar-se entre els anys 1920 i 1930, i que es pot definir com qualsevol situació en la qual hi ha una interacció entre organismes i el seu entorn. L'ecosistema és un sistema dinàmic relativament autònom, format per una comunitat natural i el seu ambient físic. El concepte té en compte les complexes interaccions entre els organismes (plantes, animals, bacteris, algues, protozous i fongs, entre d'altres) que formen la comunitat i els fluxos d'energia i materials que la travessen.\nQuestion: Quan va aparèixer el concepte d'ecosistema?", "output": [ "Al segle xx" ] }, { "id": "task837-4138e3d70f53490e8bc7ebb8ace6efd7", "input": "Passage: Si es té en compte que l'execució d'un capitell solia requerir uns cinc dies de feina, seria possible que Arnau Cadell hagués realitzat tota l'obra. Tanmateix sembla difícil que fos l'únic escultor del claustre i una anàlisi acurada de l'execució revela diverses mans. Més aviat es creu que fou l'autor de la galeria on hi ha la inscripció. La galeria contigua a l'església és on es nota més la diferència d'estil. Tampoc sembla que Arnau fos un monjo, ja que els religiosos signaven indicant aquesta condició al costat del nom, o almenys no ho era mentre va realitzar l'obra, i a l'escena esmentada del seu capitell, un monjo li acosta un recipient que podria referir-se a la manutenció de l'artista a càrrec del monestir.\nQuestion: Quant temps de feina requeria l'execució d'un capitell?", "output": [ "cinc dies" ] }, { "id": "task837-c2ae8f1cb7f14f29833107006c57e69f", "input": "Passage: Lluís Domènech i Montaner escriu la monografia \"XXIII. Sant Cugat del Vallés (Monestir). Claustre\". De fet, va ser l\\'únic arquitecte d\\'entre els autors de l\\'Album Pintoresch-Monumental. Comença el seu article amb impressions romàntiques sobre la idoneïtat arquitectònica i espiritual dels claustres romànics:\nQuestion: Qui va escriure la monografia \"XXIII. Sant Cugat del Vallés (Monestir). Claustre\"?", "output": [ "Lluís Domènech i Montaner" ] }, { "id": "task837-140561c488094ba2b1aea3dcc6116053", "input": "Passage: Les tres naus estan capçades per tres absis, el central més gran i discretament decorat té planta poligonal. Els laterals són molt simples i en semicercle. Les obertures són espitlleres llevat del gran finestral posterior del central. Una motllura ressegueix els tres absis entre la volta i el mur. A la volta del central, sis bocells radials arrenquen d'un altre bocell semicircular al capdamunt. Una sèrie d'arcs recolzats en semicolumnes adossades i capitells articulen el mur.\nQuestion: Per què estan capçades les tres naus?", "output": [ "per tres absis" ] }, { "id": "task837-8dfb2dd51e3142c088f6da373309a2a0", "input": "Passage: La prosperitat del cenobi es deu a la suma de factors d'ordre divers, però que tenen molt a veure amb l'elecció del seu emplaçament. Així, la fèrtil terra del Vallès, on hi ha el nucli central dels seus dominis, li proporcionarà una producció agrícola elevada que afavoreix les seves rendes en un context generalitzat de creixement. La proximitat amb Barcelona li atorgarà el favor de la cort comtal i episcopal. Finalment, la seva excel·lent posició estratègica el situaran en una posició immillorable per participar en l'expansió territorial del comtat de Barcelona els segles X a xii. El 1039, Ermessenda de Carcassona va escollir el monestir de Sant Cugat per celebrar-hi el matrimoni del seu nét, el comte Ramon Berenguer I, amb Elisabet de Nimes, probablement filla del vescomte Raimon Bernat I de Nimes.[3]\nQuestion: A què es deu la prosperitat del cenobi?", "output": [ "a la suma de factors d'ordre divers" ] }, { "id": "task837-c5f11c6795e74909a4a9d1d635d290d9", "input": "Passage: Els dominis també s'ampliaren als monestirs de Sant Pere de Clarà i de Sant Salvador de Breda. Les possessions van créixer tant que obligà, a finals del segle xii, a repartir-les en quatre divisions destinades a millorar-ne l'administració: Vallès, Llobregat, Penedès i Palau (Santa Maria de Palautordera, al peu del Montseny). Així ho reflecteix una butlla del papa Urbà II que confirmava les possessions.[4]\nQuestion: A quins monestirs s'ampliaren els dominis?", "output": [ "de Sant Pere de Clarà i de Sant Salvador de Breda." ] }, { "id": "task837-93f0f0cd267d4136b6a08d92396dc8ec", "input": "Passage: A l'absis esquerre hi ha la imatge romànica del segle xii de la Mare de Déu del Bosc. Prové de l'antiga ermita de Sant Adjutori. Venerada durant segles a la comarca i pels hortolans de Barcelona. Al mur hi ha l'antiga sepultura de Ferran Folch de Cardona i d'Anglesola (1571), almirall de Nàpols, duc de Somma i comte d'Obieto i Palamós. Després va ser traslladat, pel seu fill i successor, amb tota solemnitat i pompa amb la seva dona a l'insigne Panteó del Monestir de Bellpuig, on jeia el seu pare.\nQuestion: Quina imatge hi ha a l'absis esquerre?", "output": [ "de la Mare de Déu del Bosc" ] }, { "id": "task837-720b81dc27964ca2bd3903f18b5e0eb0", "input": "Passage: El claustre, anomenat «claustre dels Llorers», està enterament construït en maó. A la planta baixa uns pilars octogonals sostenen els arcs de mig punt regruixats. El claustre és perfectament simètric i les cantonades estan formades per la unió de dos pilars; a la planta superior els arcs són conopials. Per les seves formes estilístiques pot datar-se a la fi del segle xv o començaments del segle XVI.\nQuestion: Com és anomenat el claustre?", "output": [ "«claustre dels Llorers»" ] }, { "id": "task837-bda2a220d8bd40ffb7db55b8c5a2c409", "input": "Passage: El degà de la catedral de Toledo Diego de Castilla va ser nomenat marmessor del testament realitzat el 1575 per María de Silva —que pertanyia a una família noble i era dama de companyia de la reina Isabel i dona de Carles V— que, en enviduar el 1538, va entrar al convent de Santo Domingo, on es va dedicar fins a la seva mort a una vida de contemplació i devoció, aportant diversos béns al convent. En el seu testament, sorprenentment, va demanar ser enterrada a l'església del convent de la Madre de Dios, també a Toledo.[7] Diego de Castilla va saber aprofitar que les monges de Santo Domingo volien que les restes de la que havia estat la seva protectora durant anys reposessin allà per aconseguir el seu trasllat i així promoure la construcció d'una capella funerària al presbiteri de l'església per a l'esmentada María de Silva, per a ell mateix i per al seu fill Luis de Castella, aconseguint amb això demostrar la seva suposada descendència reial per part del rei Pere I de Castella,[8] a la qual cosa el degà va dedicar bona part de la seva vida; la col·locació de sepultures al presbiteri eren a aquella època normalment reservades per a famílies reials.[9] Va organitzar la reconstrucció d'una nova església de Santo Domingo i els monuments funeraris es van col·locar segons el seu desig: el de María de Silva al costat de l'Epístola i els del seu fill i el seu propi al costat de l'Evangeli. Aquesta disposició de les tombes fa pensar que potser havia existit una certa relació personal entre ells i també que el fill del degà Luis podria haver estat fruit d'aquestes relacions.[10]\nQuestion: A quina família pertanyia María de Silva?", "output": [ "a una família noble" ] }, { "id": "task837-57d969b72ab44cac8d3f924a88455abb", "input": "Passage: El convent pertany des de la seva fundació a la branca femenina de l'orde cistercenc. Pedro d'Alcocer, a la seva obra Historia o Descripción de la Imperial ciudad de Toledo de l'any 1554, el descriu com a «molt antic i catòlic i amb una especial veneració per tractar-se del primer convent fundat a Toledo».[3] A principis del segle xvii, Fray Antonio Yepes, a la seva Crónica general de la orden de San Benito, patriarca de los religiosos, de 1609, el considera «no solament el més antic de Toledo, sinó també un dels més antics d'Espanya».[4] Es creu que podia haver estat fundat, amb un altre nom, per sant Ildefons durant el segle vii i que va haver de desaparèixer a l'època de la invasió musulmana. Va ser el rei Alfons VI de Lleó, després de la reconquesta de Toledo, qui el va dedicar a sant Domènec de Silos i, sempre segons Alcocer, el va cedir a les monges benedictines, que a partir de 1140 van passar a pertànyer a l'orde del Cister.[5] El convent va tenir a partir d'aquesta fundació nombrosos privilegis i dotacions per part dels següents monarques regnants, alguns familiars dels quals van ser enterrats a Santo Domingo.[6]\nQuestion: Qui és l'autor de l'obra Historia o Descripción de la Imperial ciudad de Toledo?", "output": [ "Pedro d'Alcocer" ] }, { "id": "task837-cc9bfc41eccf45f9830e05452a3de241", "input": "Passage: L'any 1612, el fill d'El Greco, Jorge Manuel Theotocópuli, amb la intercessió del seu amic Luis de Castella, acorden amb l'abadessa del convent Luisa d'Ayala y Toledo la cessió d'una sepultura per al seu pare i tota la seva família «per sempre més». A canvi es comprometen a realitzar la decoració de l'altar per part d'El Greco amb la pintura de L'adoració dels pastors i, per part de Jorge Manuel, un monument per a la Setmana Santa. El Greco va morir el 7 d'abril de 1614 i va ser enterrat a l'església de Santo Domingo. Un any més tard es va enterrar a la mateixa cripta la seva jove Alfonsa de los Morales. Existeixen notícies de discrepàncies entre les següents abadesses i el fill d'El Greco per rescindir el contracte de la capella funerària, havent-hi alguna hipòtesi que explica que van poder ser traslladades les seves restes a l'església, avui desapareguda, de San Torcuato de Toledo, en la qual Jorge Manuel estava treballant. Tanmateix, en obres posteriors al convent de Santo Domingo s'han trobat a la cripta restes d'ossos pertanyents a un home i una dona que poden ser els d'El Greco i la seva jove.[30][31]\nQuestion: Com es deia el fill d'El Greco?", "output": [ "Jorge Manuel Theotocópuli" ] }, { "id": "task837-c2bc92f9cdf04506a8cdefffcdb5086d", "input": "Passage: El degà va demanar al seu fill Luis, per l'amistat que tenia amb el pintor El Greco —a qui havia conegut a Itàlia— que el contractés per a la realització de les pintures del retaule major i d'altres dos més petits per a altars laterals. El 2 de juliol de 1577, el Greco va rebre l'encàrrec formal per a la creació de tres retaules.[12] A més de les pintures que componien els retaules, El Greco va ser l'encarregat dels dibuixos arquitectònics dels marcs així com de les escultures de la part alta dels retaules, encara que la seva realització es va encarregar a l'escultor Juan Bautista Monegro, sense que es tingui la certesa que seguís estrictament el que havia dissenyat el pintor.[13]\nQuestion: Qui era el fill del degà?", "output": [ "Luis" ] }, { "id": "task837-353f7ee5ecec41329a9294b053d39199", "input": "Passage: Una rata mesquera adulta mesura entre 40 i 60 cm de llarg, dels quals gairebé la meitat són de la cua, i pesa entre 0,7 i 1,8 kg. Aquest és un pes unes quatre vegades superior al de la rata comuna (Rattus norvegicus), tot i que una rata mesquera adulta només és una mica més llarga. Les rates mesqueres són molt més petites que els castors americans (Castor canadensis), amb qui sovint comparteixen l'hàbitat. Els castors adults pesen entre 14 i 40 kg. El coipú (Myocastor coypus) fou introduït a Nord-amèrica, provinent de Sud-amèrica, a principis del segle xx. Comparteix l'hàbitat de la rata mesquera, però és més gran; pesa entre 5 i 10 kg i la seva cua és rodona, no aplanada. No pot resistir a climes tan freds com la rata mesquera i el castor, de manera que només s'ha estès a la part meridional dels seus àmbits de distribució de Nord-amèrica.[3][4]\nQuestion: Quina mida té una rata mesquera adulta?", "output": [ "entre 40 i 60 cm de llarg" ] }, { "id": "task837-272aed2b08c6427c926793ac4f0b9b68", "input": "Passage: Les rates mesqueres viuen típicament en grups familiars compostos per una parella mascle-femella i les seves cries, que solen ser unes catorze. Durant la primavera solen lluitar amb altres rates mesqueres pel territori o per parelles potencials, i moltes resulten ferides o mortes durant aquests combats. Les famílies de rates mesqueres construeixen caus per protegir-se a si mateixes i les cries del fred i els depredadors. Als rierols, estanys o llacs, les rates mesqueren excaven a la riba, i el cau té una entrada subaquàtica. Aquestes entrades mesuren entre 15 i 20 cm d'ample. Als pantans es construeixen caus amb vegetació i fang. Aquests caus mesuren fins a 90 cm d'alt. A les àrees nevoses mantenen obertes les entrades del seu cau tapant-les amb vegetació, que és substituïda cada dia. Les inundacions primaverals s'enduen alguns caus i cal refer-los cada any. Les rates mesqueres també construeixen plataformes d'alimentació a les zones humides. Les rates mesqueres ajuden a mantenir àrees obertes als aiguamolls, cosa que contribueix a proporcionar un hàbitat als ocells aquàtics.[4][10]\nQuestion: Quantes cries solen tenir la parella mascle-femella?", "output": [ "unes catorze" ] }, { "id": "task837-a48d3b9ac3994e37a4d76d25230913ff", "input": "Passage: Les rates mesqueres són especialment actives de nit o al crepuscle, tot i que, com en el cas de la guineu roja o el senglar, el seu cicle diari es pot veure pertorbat per l'activitat humana. A les zones on no se les molesta, a vegades també se les pot observar de dia. S'alimenten de bogues i altres plantes aquàtiques. No emmagatzemen aliments per l'hivern, però a vegades es veuen obligades a menjar-se l'interior del cau. Tot i que pot semblar que les rates mesqueres robin als castors els aliments que han emmagatzemat, hi ha més associacions aparentment cooperatives amb els castors, com es veu al documental de vida animal de la BBC presentat per David Attenborough, The Life of Mammals.[11] El material vegetal representa aproximadament el 95% de la seva dieta. Entre les espècies més consumides hi ha vegetals com ara el senill, la boga, joncs, nimfees i núfars, així com escorça d'arbre, equiset i potamogetons. També mengen cereals, verdures, fruits i herbes, i excaven per arribar a les arrels de nyàmera. Als mesos en què hi ha poca vegetació,[12] suplementen la seva dieta amb animals petits com ara musclos d'aigua dolça, larves d'insectes aquàtics, granotes, crancs de riu, cargols d'aigua, peixos i petites tortugues.[3][4] No s'ha pogut confirmar que les rates mesqueres es mengin ocells o els seus ous, i també es discuteix el grau d'importància dels musclos i crancs de riu en la seva dieta.\nQuestion: Quan són especialment actives les rates mesqueres?", "output": [ "de nit o al crepuscle" ] }, { "id": "task837-774d786a8d2442b9af456c6a615e2535", "input": "Passage: En els hàbitats de clima favorable, les rates mesqueres es poden reproduir tot l'any. Això es pot observar, per exemple, a les regions meridionals dels Estats Units. A l'Europa central, l'època d'aparellament és generalment el període de març a setembre, però també s'hi han observat femelles embarassades o cries durant els mesos hivernals. Habitualment, a l'Europa central les femelles donen a llum dues ventrades per any; en condicions ambientals molt favorables és possible una tercera. La gestació dura trenta dies, al final dels quals neixen entre quatre i nou cries, més habitualment cinc o sis. Les cries neixen petites, cegues i calbes, i només pesen uns 22 grams.[5] El seu pelatge espès i sedós es desenvolupa en els primers 14-18 dies, i obren els ulls després d'uns 10 dies. Després d'unes quatre setmanes comença a créixer la capa exterior de pèl; aquest canvi de pèl cap a l'anomenat «pelatge adult» és complet als quatre mesos d'edat, quan l'animal ja pesa uns 600 grams. Als medis meridionals les cries maduren en sis mesos, mentre que als medis septentrionals, més freds, triguen aproximadament un any.[13]\nQuestion: Quina és generalment l'època d'aparellament de les rates mesqueres a l'Europa central?", "output": [ "el període de març a setembre" ] }, { "id": "task837-8063b6d17c124433b3dddd596eea1203", "input": "Passage: Un percentatge significatiu de les preses eren mascles, que a la primavera havien abandonat el seu cau i havien marxat a altres zones a la recerca de nous territoris per preparar-hi la temporada reproductiva estival. També queien preses dels visons rates mesqueres juvenils que no trobaven prou aliment al seu territori; en canvi, els exemplars adults ben alimentats només eren caçats rarament pels visons.[16] Per tant, es pot descriure la dinàmica de poblacions de les rates mesqueres com a dependent de la densitat. En condicions ambientals favorables, els rosegadors tenen una vida més o menys tranquil·la.\nQuestion: Com eren un percentatge significatiu de les preses?", "output": [ "mascles" ] }, { "id": "task837-93d7050ae05f4db4bd9d52fd2ebede42", "input": "Passage: Pocs anys després de l'alliberament de rates mesqueres a Bohèmia, l'animal fou classificat com a plaga. L'estat de Baviera inicià les mesures de control immediatament després de la primera observació del rosegador, i el 1917 creà una base legal que fou adoptada per molts altres estats alemanys. Tanmateix, aquestes mesures no tingueren gaire èxit. El 1935 es creà la Comissió del Reich pel control de la rata mesquera, que, tot i tenir 36 treballadors, no aconseguí millors resultats.\nQuestion: On es van alliberar rates mesqueres?", "output": [ "a Bohèmia" ] }, { "id": "task837-f7faf39a35e441fc867d10ab133c4df4", "input": "Passage: La línia es va inaugurar el 1926 amb el nom de Metropolitano Transversal per unir les terminals ferroviàries que havien sorgit a Barcelona. Actualment uneix les estacions d'Hospital de Bellvitge i Fondo, en un traçat de doble via soterrada, les cotxeres es troben a Santa Eulàlia i la Sagrera i tallers a l'estació d'Hospital de Bellvitge. Actualment té 20,7 quilòmetres de longitud i trenta estacions.[2]\nQuestion: Amb quin nom es va inaugurar la línia?", "output": [ "Metropolitano Transversal" ] }, { "id": "task837-e5061ce769054f19b31f47c53cd8b42e", "input": "Passage: A la vegada que s'ampliava a Santa Coloma, pocs dies més tard es posava el primer perllongament per la banda del llobregat, que no havia variat des de 1932. S'ampliava en 950 metres i dos estacions, Santa Eulàlia i Torrassa.[43] El 1980 es van iniciar les obres d'aquest perllongament amb el tancament de l'estació de Santa Eulàlia (antigament anomenada Bordeta Cotxeres), terminal de la línia des de 1932, i es va canviar parcialment la seva localització. Quan es va inaugurar el nou tram es va tancar definitivament l'estació de Bordeta inaugurada l'any 1926.[44]\nQuestion: Quines estacions van ampliar la línia?", "output": [ "Santa Eulàlia i Torrassa" ] }, { "id": "task837-8d0236485a174011b8bfb63fa9fb96f4", "input": "Passage: L'any 1968 la línia es perllonga en 1.802 metres i dues estacions des de Fabra i Puig a Sant Andreu i Torras i Bages.[38] Una dècada més tard el 21 de desembre de 1983 creuava el Besòs arribant a la població de Santa Coloma de Gramenet. L'ampliació constava de dos quilòmetres de longitud i tres estacions a Trinitat Vella, Baró de Viver i Santa Coloma.[39] Era la primera ampliació que es feia a la zona del Barcelonès Nord.[40]\nQuestion: Quin any es va perllongar la línia en 1.802 metres?", "output": [ "1968" ] }, { "id": "task837-b389e8b2c5294a2ba9f8ede98b6d614e", "input": "Passage: El mes d'agost de 2010 es va paral·litzar temporalment el servei entre Av. Carrilet i l'Hospital de Bellvitge per les obres de connexió dels nous tallers que s'havien construït i les vies generals per poder accedir-hi. Els nous tallers de manteniment d'Hospital de Bellvitge substituïen els de Mercat Nou, que havia canviat la seva estructura per les obres de la línia d'alta velocitat.[47]\nQuestion: Quan es va paral·litzar temporalment el servei entre Av. Carrilet i l'Hospital de Bellvitge?", "output": [ "El mes d'agost de 2010" ] }, { "id": "task837-42f6b79bd5ce4c31ad52dbcfd615d446", "input": "Passage: El projecte era denominat oficialment Ferrocarril Subterráneo SO-NE de Barcelona, Sans-San Martín, Enlaces y Estaciones Centrales.[14] El traçat s'iniciava a la Bordeta, km 99,530 de la línia de Barcelona a Tarragona, i transcorreria per sota del carrer de Sants fins a la plaça d'Espanya, on enllaçaria amb el NEE, i després per la Gran Via de les Corts Catalanes fins a la plaça de la Universitat on es bifurcaria, un ramal per la ronda de la Universitat i un altre pel carrer de Pelai (enllaçant amb FSB) i carrer de Fontanella, i es tornarien a enllaçar a la plaça d'Urquinaona. Després circularia per la ronda de Sant Pere, avinguda de Vilanova, el patí de maniobres de l'Estació del Nord (enllaçant amb Nord i MZA) i posteriorment en superfície per la riera de Bogatell fins a l'estació de mercaderies de Bogatell i finalitzant el recorregut a l'estació de Poble Nou de MZA (línia de Mataró).[15]\nQuestion: Com era denominat oficialment el projecte?", "output": [ "Ferrocarril Subterráneo SO-NE de Barcelona, Sans-San Martín, Enlaces y Estaciones Centrales" ] }, { "id": "task837-62ae945132754817b34e2207d910ec94", "input": "Passage: No se'n lliurà de la crítica el Concurs anual d'edificis artístics que entre 1899 i 1906 havia premiat obres de marcat perfil modernista com la casa Calvet, la Lleó Morera o la casa Trinxet.[6] A les pàgines de l'Esquella de la Torratxa el caricaturista Picarol va publicar el 1905 una vinyeta on uns personatges amb aspecte de marginals li pregunten a un senyor amb aspecte burgés: «¿Qui us fa la casa, en Domènech, en Gaudí o en Puig i Cadafalch?», i el burgés respongué: «Encare no estich ben decidit...Aquell que surti premiat al concurs».[7] Mostra el dibuixant també uns edificis alegres que han rebut premi i uns altres tristos i pansits, amb llàgrimes brollant de les finestres. Es tracta d'un grup d'edificis amb un perfil que recorda la «mansana de la Discòrdia», ja que en una d'elles es mostra un coronament triangular com a l'Amatller, mentre que una de les boques recorden força les obertures de la tribuna de la Batlló.[8] La proliferació constructiva i els dissenys estranys, fins i tot extravagants per l'època, són temes de debat popular, a jutjar per l'aparició a la premsa satírica dels fanals de Falquès al passeig de Gràcia, del monument a Pitarra, la Sagrada Família o, posteriorment, la casa Milà, que va ser objecte de les burles de Picarol.[1]\nQuestion: Quin tipus d'obres va premiar el Concurs anual d'edificis artístics entre 1899 i 1906?", "output": [ "de marcat perfil modernista" ] }, { "id": "task837-28a17e123c724194a7c064896011cb71", "input": "Passage: La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que pugnaven per presumir de tenir la casa més espectacular i opulenta al passeig de moda. Una mena d'efecte crida que provocava que el 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, es fessin construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Joaquim Codina i Matalí. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.[9]\nQuestion: Què volien tenir el burgesos?", "output": [ "la casa més espectacular i opulenta" ] }, { "id": "task837-21e5b21df7aa4dee99f2e198c162e5d8", "input": "Passage: Cronològicament la casa Amatller és el primer immoble del conjunt. L'any 1898 l'industrial xocolater Antoni Amatller, afeccionat a la fotografia, als viatges i col·leccionista de vidre antic, va adquirir un edifici anodí de 1875 per traslladar-hi la seva residència principal. L'industrial va encarregar les obres de transformació a l'arquitecte Puig i Cadafalch, que va decidir donar-li un aire de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l'habitatge principal, amb una solució que va emprar posteriorment al palau del Baró de Quadras i a la casa Macaya, tot i que en el cas de l'immoble dels Amatller havia de ser habitat per diverses famílies. L'arquitecte va fer a la Casa Amatller una reinterpretació personal del gòtic amb una obra que cercava l'excel·lència, tot i que els elements del llenguatge gòtic s'estaven abandonant per la majoria dels arquitectes. L'aspecte més sorprenent de l'edifici és la façana esglaonada amb reminiscències nòrdiques, amb esgrafiats ocres i blancs i rematada per un exuberant frontó flamenc ornamentat amb rajoles vitrificades vermelles i daurades de València. Alguns especialistes han considerat la façana com «l'apoteosi de les arts decoratives» amb inspiració en els palauets urbans de Copenhaguen, Brussel·les o Amsterdam.\nQuestion: Quin és el primer immoble del conjunt?", "output": [ "la casa Amatller" ] }, { "id": "task837-ce84a0d253d2439db74f650507020643", "input": "Passage: També són molt freqüents les reformes a les façanes de les cases d'habitatges existents aprofitant la major llibertat de composició que permet abandonar la imatge d'homogeneïtat de l'Eixample sense façanes singulars, qualificada aleshores d'anodina. L'ordenança de 1891 permetia, a més, un coronament decoratiu i l'existència de cossos sortints de més envergadura. Aquest nou marc legal augmentà les possibilitats formals i comportà moltes reformes. L'exemple més paradigmàtic va ser la «mansana de la Discòrdia», on es varen reformar cinc edificis.[2]\nQuestion: Quants edificis es van reformar a la «mansana de la Discòrdia»?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-345b32efeb134d479e52e488a7a5b089", "input": "Passage: La casa Lleó Morera va ser realitzada entre 1902 i 1905 per Lluís Domènech i Montaner a la cantonada amb el carrer Consell de Cent. També aquest encàrrec és una reforma d'un edifici preexistent, en aquest cas, construït el 1864 per la Sociedad Fomento del Ensanche. Domènech, potser el més renaixentista dels arquitectes de la Barcelona modernista, va integrar la creativitat del treball d'un nombre considerable d'artistes i artesans aconseguint una espectacular unitat final d'estil floral. El vestíbul, l'escala, l'ascensor i la planta principal representen un dels conjunts més rics i millor conservats d'arts aplicades del modernisme: mosaics, vitralls, marqueteries, paviments, escultures... A la façana destacava un conjunt de figures femenines obra de l'escultor Eusebi Arnau que van ser destruïdes als anys quaranta junt amb altres detalls ornamentals. Els baixos van ser parcialment restaurats el 1992.\nQuestion: Qui va realitzar la casa Lleó Morera?", "output": [ "Lluís Domènech i Montaner" ] }, { "id": "task837-bdd540bc6da7458ba69d13950386c9d8", "input": "Passage: El disc de Nebra, o disc celeste de Nebra, és la representació més antiga que es coneix de la volta del cel i dels fenòmens astronòmics. Es tracta d\\'una peça arqueològica descoberta el 1999 a la muntanya de Mittelberg, prop de Nebra, a l\\'estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya.[1][2] És una placa de bronze, quasi rodona, de 2 kg de massa i té aproximadament un diàmetre de 32 cm. Pertany a la cultura d\\'Unetice, de fa 3.600 anys; la cultura Unetice (o Aunjetitz, en alemany) és una cultura prehistòrica que es va desenvolupar durant l\\'edat del bronze a la zona entre els rius Rin i Dnièster i des de la mar Bàltica fins al Baix Danubi.[3] Els experts diuen que representa el firmament, amb l\\'ús d\\'elements abstractes. Es troba al Landesmuseum der Vorgeschichte de Halle. El disc de Nebra va ser declarat, per la UNESCO, Patrimoni cultural i registrat com a \"Memòria del món\" des del juny del 2013.[4]\nQuestion: Què és el disc de Nebra?", "output": [ "la representació més antiga que es coneix de la volta del cel" ] }, { "id": "task837-4478156ccc38421485f64ffb4acba0c2", "input": "Passage: A l'estiu del 1999, dues persones, Harry Westphal i Mario Renne, amb l'ajut de detectors de metalls,[5] es dedicaven a cercar municions i armes militars al bosc de Ziegelroda, que és la part forestal de la muntanya Mittelberg. Va ser així com van ensopegar, sense sospitar-ne la importància, amb les restes d'alguna civilització prehistòrica, restes que més tard es datarien cap al 1600 aC. Les troballes consistien en un disc clavat verticalment a terra, acompanyat de dues espases, dues destrals, uns braçalets i un escarpre; tot plegat envoltat per grans pedres que protegien el dipòsit. Inicialment, no van donar gens d'importància al disc, i la resta la van vendre al mercat negre per 31.000 marcs (uns 16.000 euros de l'any 2000).\nQuestion: Què buscaven Harry Westphal i Mario Renne el 1999?", "output": [ "municions i armes militars" ] }, { "id": "task837-6d5f4d75e19b4addbf57e2bf6df9aa78", "input": "Passage: El jaciment arqueològic es va trobar, segons confessió dels implicats, al bosc de Ziegelrodaer, a la muntanya Mittelberg, que està a 252 metres d'altitud i que domina el riu Unstrut. Aquest lloc és prop de Nebra (estat de Saxònia-Anhalt, Alemanya).[4] Es van fer anàlisis químiques del terra que van coincidir amb les fetes a la terra que estava adherida al disc celeste; així, els arqueòlegs van poder confirmar que els descobridors havien dit la veritat. La muntanya de Mittelberg és tradicionalment rica en jaciments arqueològics de diverses etapes de la humanitat, i ofereix un dels recintes europeus amb una més gran densitat de sepultures de l'edat del bronze; s'hi calculen uns 800 túmuls.\nQuestion: A quin bosc es va troba el jaciment arqueològic?", "output": [ "Ziegelrodaer" ] }, { "id": "task837-cb84e4954f464a4c8d8a168ce08504e7", "input": "Passage: Les espases aparegudes al costat del disc celeste són d'una gran qualitat. Les empunyadures i les fulles estan treballades amb gran cura i decorades amb la mateixa tècnica que el disc, l'embotiment i bandes d'or, com a armes de cerimonials.[14] La seva datació va ser possible gràcies a la tècnica del carboni 14 sobre les restes de materials orgànics adherits a les espases, i segons unes anàlisis d'elements per fluorescència de raigs X, realitzats per E. Pernicka de la Universitat de Friburg, el bronze és originari de Mitterberg, a Àustria, l'estany de Cornualla, i l'or és dels Carpats; existeix la possibilitat, segons l'arqueòleg Gregory Borg, que l'or pogués procedir del riu Carnon de Cornualla (2010).[15]\nQuestion: Com són les espasses trobades al costat dels disc?", "output": [ "d'una gran qualitat" ] }, { "id": "task837-ded20a45a2184bffa005c0a07f063a25", "input": "Passage: Des d'aquest moment, l'oficina federal de Saxònia-Anhalt va impulsar una campanya per l'excavació del lloc que va obtenir molt bons resultats. Es va esbrinar que no es tractava de cap sepultura sinó d'un dipòsit on s'havien abandonat les peces dintre d'una cista (vas metàl·lic amb tapa que s'usava per a guardar objectes preciosos), sense cap ordre. Aquest tipus de dipòsit és força freqüent entre els humans de l'edat del bronze i se'n coneixen força exemplars. Es creu que poden ser ofrenes als déus.\nQuestion: Qui va impulsar una campanya per l'excavació del lloc?", "output": [ "l'oficina federal de Saxònia-Anhalt" ] }, { "id": "task837-8405c9d649034414bf76049fc59bc6d3", "input": "Passage: Un comprador de la troballa la va oferir als museus de prehistòria de Berlín i Munic. Va ser aleshores que el director del museu de Berlín, Wilfried Menghin, va rebre unes fotografies on es veia el disc celeste força brut i altres peces. De tot plegat, el comprador anònim en demanava un milió de marcs alemanys. Menghin va contestar que el propietari legítim del tresor prehistòric era el patrimoni nacional i que, per tant, s'havia de lliurar al Museu de Prehistòria de Munic. Després d'aquesta conversa, la troballa va desaparèixer durant un temps.\nQuestion: A qui va oferir la troballa un comprador?", "output": [ "als museus de prehistòria de Berlín i Munic" ] }, { "id": "task837-fe1e3802d1f04314893f88a0b1617a4d", "input": "Passage: L'agost de 1966, els Beatles es retiraren permanentment de les gires i començaren unes vacances de tres mesos per descansar de les sessions de gravació. En un vol de tornada a Londres el mes de novembre, Paul McCartney tingué una idea per a una cançó que involucrava una banda militar del període eduardià que eventualment formaria el motor del concepte de Sgt. Pepper. Les sessions per enregistrar el vuitè àlbum dels Beatles començaren el 24 de novembre a Abbey Road Studio Two i que en un principi havia d'estar temàticament vinculat amb la infància dels membres. Dues de les primeres pistes del projecte eren «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», però EMI els va pressionar i ambdues cançons foren publicades en forma de senzill; després no s'inclogueren a l'àlbum.\nQuestion: Quant temps van fer de vacances?", "output": [ "tres mesos" ] }, { "id": "task837-251b3efecca84239a9a996a22b63bbd7", "input": "Passage: Els musicòlegs consideren Sgt. Pepper com un àlbum conceptual primerenc que va avançar l'ús de la forma cíclica a la música popular, al mateix temps que prosseguí la maduració artística que els Beatles havien emprès en els àlbums anteriors. Se l'ha descrit com un dels primers LPs d'art rock, auxiliant l'evolució del rock progressiu, i acreditat amb marcar l'inici de l'Album Era. L'àlbum destaca en el panorama psicodèlic britànic i es nodreix de múltiples gèneres i estils, entre d'altres el vodevil, la música de circ, la music hall, la música avantguardista i les músiques clàssiques occidental i índia. El 2003, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va situar l'àlbum al National Recording Registry («Registre Nacional d'Enregistraments»), honorant-lo com «culturalment, històricament o estèticament significatiu».[3] Aquell mateix any la revista Rolling Stone el situà a la primera posició de la llista «500 Greatest Albums of All Time» («500 Millors Àlbums de Tots els Temps»). El 2014 se n'havien venut més de 30 milions de còpies arreu del món, convertint-se en un dels àlbums més ben venuts de la història. El Professor Kevin J Dettmar, escrivint per a l'Oxford Encyclopedia of British Literature, el descrigué com «el més important i influent àlbum de rock and roll mai enregistrat».[4]\nQuestion: Com s'ha descrit l'àlbum?", "output": [ "un dels primers LPs d'art rock" ] }, { "id": "task837-7b55c5ad5e4c4bc790325b083390400a", "input": "Passage: Segons el musicòleg Walter Everett, Sgt. Pepper marca el començament de l'ascens de McCartney com la força creativa dominant dels Beatles. Ell mateix escrigué més de la meitat de material de l'àlbum, a més de tenir cada vegada més control en l'enregistrament de les seves composicions. Des d'aquest moment, McCartney proveiria la direcció artística de les publicacions del grup.[39][nb 7] Les sessions començaren el 24 de novembre de 1966 a l'Abbey Road Studio Two, el primer dia que els Beatles es reunien d'ençà del setembre.[42] Amb el luxe d'un pressupost d'enregistrament gairebé il·limitat, es reservaren sessions de temps indefinit que els permetien treballar fins tan tard com volguessin.[43][nb 8] Començaren gravant tres cançons que pretenien incorporar a un àlbum temàticament vinculat a les seves infanteses: «Strawberry Fields Forever», «When I'm Sixty-Four» i «Penny Lane».[44] A la primera sessió s'introduí un nou instrument de teclat anomenat mellotron[45] les tecles del qual reproduïen cintes gravades d'una sèrie d'altres instruments, permetent al seu usuari tocar parts de teclat amb un d'aquests sons.[46] McCartney tocà la introducció de «Strawberry Fields Forever» amb l'efecte d'una flauta.[45] La complicada producció de la pista involucrava l'empelt innovador de dues preses enregistrades amb tempos i altures diferents.[47] L'enginyer de so d'EMI, Geoff Emerick, recorda que durant la gravació de Revolver, «ens acostumàrem que ens demanassin de fer l'impossible i sabíem que la paraula 'no' no existia en el vocabulari dels Beatles.»[48] Segons opina Martin, Sgt. Pepper «sorgí naturalment de Revolver», marcant «una era d'experimentació tecnològica gairebé contínua».[49][nb 9]\nQuestion: Què marca Sgt. Pepper?", "output": [ "el començament de l'ascens de McCartney" ] }, { "id": "task837-15bcd76759a848ad986e246af0cdee34", "input": "Passage: Després que Martin decidís que «Only a Northern Song» no era prou bona per incloure-la a Sgt. Pepper, Harrison escrigué «Within You Without You», inspirada en la música clàssica hindustànica.[151] MacDonald descriu la pista com un «assaig ambiciós en una fusió i filosofia meditativa interculturals» que la majoria de comentaristes titllen d'avorrit; els crítics afirmen que manca d'«interès harmònic» i que la lletra és «beatífica ... didàctica i antiquada».[152][nb 24] Tanmateix, Moore defensa l'èmfasi de la cançó en la melodia en lloc de l'harmonia com un atribut totalment apropiat per al gènere. Caracteritza la resposta crítica com «extremadament variada», apuntant que Goldstein identifica la pista com un dels punts forts de l'àlbum i que d'altres la veuen com un sumari apte del material de la primera cara.[154] MacDonald considera la cançó com una «desviació distant» del so dels Beatles i un «assoliment remarcable» que representa la «consciència» de l'LP.[155] Womack hi coincideix, assegurant que «ben bé podria dir-se, l'ànima ètica de l'àlbum».[156] Maximitzant la «capacitat d'expressivitat» de l'enregistrament, la pista inclou un tempo rubato sense precedents en el catàleg dels Beatles.[156] El to de la cançó prové de l'escala oriental Khamaj, similar al mode mixolidi occidental.[157][nb 25] La pista s'acaba amb una explosió de rialles que alguns oients interpreten com una burla de la cançó, però Harrison explica: «Després de tot aquell material indi un vol una mica de alleujament. És un alliberament després de cinc minuts de música trista ... Se suposa que havies de sentir el públic en tot cas, ja que escolten el show del Sergeant Pepper. Aquest era l'estil de l'àlbum.»[159][nb 26] Martin emprà el moment de lleugeresa per succeir-lo amb la que ell anomena «pista còmica» de l'àlbum: «When I'm Sixty-Four».[161]\nQuestion: Quina cançó va escriure Harrison?", "output": [ "Within You Without You»," ] }, { "id": "task837-ae0002c6ff6443f1b035737e6f8b3d59", "input": "Passage: A la sessió fotogràfica del 30 de març de 1967 amb Cooper també s'elaboraren la contraportada i la imatge desplegable de l'interior, que segons el musicòleg Ian Inglis transmeten «una calor òbvia i immediata ... que les distancien de l'esterilitat i artifici típics d'aquestes imatges.»[205] McCartney explicà: «Una de les coses en què estàvem aquells dies eren els missatges oculars ... Per tant amb la foto interior de Michael Cooper, tots diguérem: 'Ara mireu aquesta càmera i digueu vertaderament us estimo! Realment intenteu-ho i sentiu amor; realment doneu amor a través d'això! Sortirà; es mostrarà; és una actitud.' I això és el que això és, si la mires veuràs el gran esforç dels ulls.»[208] La funda interior abandonava per primera vegada el foli blanc estàndard en favor d'un patró abstracte d'ones de color grana, vermell, rosa i blanc, obra de l'equip de disseny neerlandès The Fool.[205] L'embalatge incloïa com a regal de bonificació una graella de retallables de cartró dissenyats per Blake i Haworth: un retrat del Sgt. Pepper basat en una estàtua de can Lennon que s'utilitzà a la portada, un bigoti fals, dos conjunts de divises de sergent, dues medalles i una imatge dels Beatles dempeus vestits amb els uniformes.[209] Moore creu que la inclusió d'aquests ítems ajudà als fans a «pretendre estar a la banda».[210]\nQuestion: Qui va dissenyar la funda interior?", "output": [ "The Fool" ] }, { "id": "task837-30f73682c7854e249162712b91268d6b", "input": "Passage: En els anys posteriors, alguns s'han afegit al clam crític envers l'àlbum. A una enquesta de Melody Maker de 1998, estrelles de pop, DJs i periodistes el votaren com el pitjor enregistrament mai fet.[260] Entre els detractors més ferotges hi havia el músic i periodista John Robb, que descrigué l'àlbum com «el punt de referència del 1967 –el nivell subaquàtic del rock 'n' roll».[260] En una avaluació mordaç del disc prèvia al seu 40è aniversari, el crític de The Guardian Richard Smith el descrigué com «si no el pitjor, llavors certament l'àlbum més sobrevalorat de tots els temps.» També digué que al LP «agudíssim» sovint se'l classificava com el millor pel seu impacte cultural i «no per res intrínsecament bo» d'ell.[261] El 2007 se li demanà a l'artista i escriptor Billy Childish que nominés l'àlbum «suposadament bo» que «orgullosament no escoltaria mai més»; aquest nominà Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band i afegí que «senyalà la mort del rock 'n' roll».[262] El 2010, el músic i autor Bill Drummond titllà l'àlbum de «la pitjor cosa que mai va passar a la música».[263] El 2015 el guitarrista dels Rolling Stones, Keith Richards, el denuncià com «una barreja d'escombraries, més o menys com Satanic Majesties».[264]\nQuestion: Com van votar l'àlbum en una enquesta de Melody Maker?", "output": [ "el pitjor enregistrament mai fet" ] }, { "id": "task837-9a59754f9cde4024ab0163c07ea7384c", "input": "Passage: El monestir de Sant Esteve i Sant Hilari, a Alp, és el primer monestir cerdà al segle ix. El comte Frèdol, l'any 815, és el que va edificar la cel·el correntment anomenada de Sant Esteve d'Umfred.[16] Van ser localitzades les seves runes, damunt de la carretera d'Alp a la Molina, amb una mena de cabana de pastor coberta per una gran llosa de pissarra i parets treballades amb opus spicatum. Aquest tipus d'obra també es troba a altres esglésies pròximes d'aquesta zona, com la de Santa Cecília de Bolvir, al fonament de l'absis de Santa Eugènia de Saga i sobretot a la de Sant Esteve de les Pereres.[17]\nQuestion: Quin és el primer monestir cerdà al segle ix?", "output": [ "Sant Esteve i Sant Hilari" ] }, { "id": "task837-895ca169eea64d78a74df4f2ee914342", "input": "Passage: Les escultures de talla de fusta policromada de Crist Majestat [7]i la Mare de Déu amb Nen anomenada Sedes sapientiae, eren les representacions més nombroses que es feien per venerar a cada església. Gairebé totes s'han datat a partir del segle xii o principis del xiii. Noves devocions introdueixen els ordes mendicants al segle xiii. Els altars per les noves devocions es varen fer sota d'arcs buidats en els murs laterals de la nau, però es va acabar foradant les parets i construint capelles adossades com a l'església de Sant Esteve de Prullans.\nQuestion: De qui són les escultures de talla de fusta policromada?", "output": [ "Crist Majestat [7]i la Mare de Déu amb Nen" ] }, { "id": "task837-d2eff7a286544047ab267b0633692836", "input": "Passage: Situat en la capçalera de l'edifici i normalment per on es comença la seva construcció, l'absis és punt principal de les celebracions litúrgiques dintre del temple. De planta semicircular amb volta de quart d'esfera i sempre, a les esglésies de la Cerdanya, amb una finestra al centre per recollir les primeres llums del dia. Alguns tenen una fornícula o petit armari a la paret per guardar els objectes de culte. A esglésies de comunitats més grans s'acostumava a pintar el seu interior al fresc, representant el pantocràtor al centre i a la resta del tambor, personatges bíblics o escenes evangèliques. Se n'han conservat alguns fragments a Sant Andreu de Baltarga, Sant Julià d'Estavar i Santa Maria de Mosoll.\nQuestion: Què està situat a la capçalera de l'edifici?", "output": [ "l'absis" ] }, { "id": "task837-8bca02ce325a4f9580427c8364f56833", "input": "Passage: Quasi totes les esglésies cerdanes han tingut i conserven, ornaments de forja a les seves portes, des de finals del segle xii fins al segle XV. El ferro s'explotava a tota la Cerdanya, des del Canigó fins a Martinet.[5] La típica forja de rínxols continua sent l'ornament més comú de les portes ferrades, aquests ferros tenien la missió a més a més de l'ornament, de ser un reforç dels batents de les portes. Combinant el mateix element s'aconseguia una gran diversitat de composicions diferents amb la variació d'un element tan senzill com és una espiral.\nQuestion: Què han tingut i conserven quasi totes les esglésies cerdanes a les seves portes?", "output": [ "ornaments de forja" ] }, { "id": "task837-33851158015349ecb380eb410d4e77fc", "input": "Passage: Les figures humanes normalment tenen el cap descobert. A la portalada de Santa Maria d'All hi ha una figura que es cobreix amb caputxa, i també en aquesta mateixa església una figura es presenta com orant amb el braç dret aixecat i el braç esquerre creuat a la cintura. Aquesta actitud de pregària és vigent a Europa Central fins al segle viii, al segle xi reapareix vinculada a diversos grups, entre ells els càtars, també a Sant Serni de Meranges es pot veure una de semblant.[6] Hi ha la figura d'un atlant representada a Sant Julià d'Estavar i a Sant Pere d'Olopte. La figura nua posada d'esquena ensenyant les natges es troba a Santa Cecília de Bolvir, Santa Maria d'All i a Sant Esteve de Guils.\nQuestion: Qui té normalment el cap descobert?", "output": [ "Les figures humanes" ] }, { "id": "task837-eabf0439f9834fe2a7dbb06ec09e1273", "input": "Passage: La situació de la porta es feia normalment amb orientació a migjorn, per ésser l'orientació més càlida, en aquestes terres de la Cerdanya també era corrent fer un porxo, que servia per protegir l'entrada de les inclemències del temps. Normalment era una construcció lleugera de fusta i que es poden copsar per les marques on s'engalzaven els cabirons i en moltes esglésies s'aprecien les mènsules de suport de la biga de la teulada. Els porxos més moderns de les esglésies de Santa Maria de Talló i Sant Pere d'Olopte donen una idea de com devien ser aquells. Malgrat tot, algunes vegades es troba la porta a la façana de ponent, com a Sant Martí de Víllec o Sant Genís de Montellà, però es tracta de construccions del segle xiii. A Sant Julià de Tartera la porta està situada al nord, però no se sap amb certesa si fou el seu lloc original.\nQuestion: Cap on s'orientava la porta normalment?", "output": [ "a migjorn" ] }, { "id": "task837-1e31d2bdb6314b39abea774a05a6dfd4", "input": "Passage: Probablement un home influent en els primers anys de l'església romana, es creu que va estar en contacte amb els apòstols Pere i Pau. Una tradició apunta que fou ordenat pel mateix sant Pere.[8] Hegèsip de Jerusalem[9] i Sant Ireneu de Lió a Adversus haereses afirmen que Climent, com a contemporani dels apòstols, va poder conversar amb ells i va predicar, juntament amb els altres deixebles, el cristianisme en vida d'aquests.[13] De fet, també s'assegura que va ser batejat i ordenat per sant Pere i que, després, va ser bisbe auxiliar de Lli i Anaclet.[7][14] Això es deu probablement al fet que normalment és identificat com un company de treball de sant Pau que apareix esmentat, juntament amb altres col·laboradors, a la «Carta als Filipencs», a la Bíblia.[15][16] Així ho creuen Orígenes, Eusebi de Cesarea, Epifani de Salamina i Jeroni d'Estridó, però és possible que aquesta persona fos un altre Climent, originari de Filipos,[9] perquè de fet la carta es dirigeix als cristians d'aquesta ciutat grega.[8] Louis de Cormenin[17] i Henry Chapman[9] esmenten una teoria considerada errònia al segle xix segons la qual s'havia considerat a Climent un possible parent dels emperadors romans per la similitud del seu nom amb el de Flavi Climent, cònsol de l'any 95, nebot de Vespasià i cosí de Domicià, que va ser martiritzat per aquest darrer al final del seu consolat segons Suetoni i Cassi Dió, on es mostra que els motius al·legats eren religiosos.[8]\nQuestion: A qui es dirigeix la «Carta als Filipencs»?", "output": [ "als cristians d'aquesta ciutat grega" ] }, { "id": "task837-25e8a69adae7468d8969cc8555ebd127", "input": "Passage: Per la seva banda, Eusebi de Cesarea també diu que és el tercer,[16] unes dades que utilitza l'obra de Juli Africà, però en corregeix lleugerament les dates. També la crònica de sant Jeroni és una traducció d'Eusebi, car l'original es va perdre.[9] Jeroni esmenta que Climent és el successor de Lli i Anaclet, però també reconeix a un altre Climent com l'immediat successor de sant Pere, basant-se en la tradició que havia estat ordenat sacerdot per l'apòstol i una llei apòcrifa, pseudoclementina, d'almenys del segle iii continguda en l'obra de Tertul·lià i després en les Constitucions Apostòliques, que esmenta com s'ordenà poc abans de la mort de Pere.[8] El Catàleg Liberià canvia de posició a Climent, posant-lo davant de Clet i Anaclet, que són de fet la mateixa persona. Henry Chapman va considerar que això es degué a un dels diversos errors accidentals de l'autor d'aquesta llista.[9] L'únic que intenta conciliar ambdues tradicions és Rufí d'Aquileia, que confiant que l'epístola de Climent fos apòcrifa, afirma que va ser ordenat per Pere, el precedirien Lli i Anaclet, però que juntament amb Climent els tres van exercir funcions episcopals en vida de Pere.[8]\nQuestion: Què és la crònica de sant Jeroni?", "output": [ "una traducció d'Eusebi" ] }, { "id": "task837-566c2b15f46c4bc486beb14ee79a1c2b", "input": "Passage: Es coneixen altres textos apòcrifs dels quals se n'ha atribuït l'autoria a Climent, probablement pel gran prestigi que va tenir el bisbe en la primera època de l'Església.[11] Aquests textos són anomenats escrits pseudoclementins, dels quals el més destacat és la «Segona carta als corintis». Altres textos coneguts són les dues «Epístoles a les Verges», de les quals se n'han perdut les originals en grec. Molts van creure la seva autenticitat, perquè eren conegudes al segle iv per Epifani de Salamina, que diu que eren llegides en les esglésies, i per Jeroni. Però després s'ha vist que no van poder ser escrites pel mateix autor de la carta dels corintis. Alguns autors les han atribuïdes a la segona meitat del segle ii o bé, més probablement al segle iii, i Harnack, de fet, creu que les dues cartes eren originalment una.[9]\nQuestion: En quina època va tenir Climent un gran prestigi?", "output": [ "en la primera" ] }, { "id": "task837-45424383e7bc414cb06caaa0cb2ea137", "input": "Passage: Sobre la seva cronologia, el Liber Pontificalis indica que a regnar durant 9 anys, 2 mesos i 10 dies, en temps de Galba i Vespasià, des del consulat de Tràgal i Itàlic, l'any 68, fins al 79, quan Vespasià esdevé cònsol per novena vegada i Tit ho és amb ell.[10] Aquestes dates són incorrectes, generalment l'Annuario Pontificio de la Santa Seu atorga un pontificat d'uns deu anys, del 88 al 97.[18] Eusebi de Cesarea diu que va començar el seu mandat el dotzè any regnat de Domicià, el 92, i que dirigí l'església romana fins època de Nerva, finalitzant el tercer any de regnat de Trajà, l'any 99.[8] Altres autors ofereixen altres dates, entre el ca. 91 i el ca. 101, en general s'acostuma a datar la mort al voltant de l'any 100.[19][7] Henry Chapman a la Catholic Encyclopedia diu que Climent va regnar aproximadament fins al 99, basant-se en la llista d'Hegèsip, citada per Epifani de Salamina, el qual diu, com s'ha esmentat abans amb sant Ireneu, que Climent va ser contemporani als apòstols Pere i Pau a Roma, i que fins i tot va fer-hi amistat. Les dades d'Hegèsip les va utilitzar Juli Africà per configurar la seva pròpia llista, si bé partia amb alguns errors, no hi ha dubte que a la seva època, l'any 160, es creia que Climent havia mort el segon any del regnat de Trajà, el 99, tal com es destil·la de la llista d'Hegèsip.[9]\nQuestion: Quan esdevé Vespasià cònsol per novena vegada?", "output": [ "al 79" ] }, { "id": "task837-8590713f7e424b3ea7d2e4b0a783d93c", "input": "Passage: Segons Ireneu, durant el seu pontificat, un moment en què l'Església no ha està totalment establerta sinó que es basa en diferents seus, la seu romana rep la notícia que els cristians de Corint s'han dividit en dos bàndols. D'aquest conflicte es conserva la Carta als cristians de Corint o Primera Epístola de Climent, que precisament s'atribueix l'autoria al bisbe romà, datada cap a l'any 96,[19] amb la qual va aconseguir retornar la situació a la normalitat en la comunitat coríntia predicant la tradició llegada dels apòstols per a totes les esglésies.[13] De fet, la carta és considerada un dels primers exemples de la mostra d'autoritat del bisbe romà envers altres seus eclesiàstiques.[7]\nQuestion: En quants bàndols s'havien dividit els cristians de Corint?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-d396e04e3c3b47269070783ee24b19c7", "input": "Passage: Hi són abundants els fòssils de plantes, incloent-hi fruits i llavors. Fa gairebé tres segles que es recullen fòssils vegetals de l'Argila de Londres, i se n'han descrit unes 350 espècies. Això fa que la flora de l'argila de Londres sigui una de les més diverses en fruits i llavors fòssils.[63]\nQuestion: D'on es recullen fòssils vegetals?", "output": [ "de l'Argila de Londres" ] }, { "id": "task837-27e59ec33c5a4232bbfa86cc301dc1d3", "input": "Passage: És possible que aquest intens escalfament es degués a l'alliberament de clatrats de metà enterrats al fons marí. Es creu que els sediments en què es trobaven emmagatzemats aquests clatrats foren pertorbats a mesura que els oceans s'escalfaven, i el metà que contenien provocà l'augment de les temperatures globals. S'estima que s'alliberaren unes dues mil gigatones de metà, un gas amb un efecte hivernacle més de deu vegades superior al del diòxid de carboni.[9]\nQuestion: Què va produir l'escalfament?", "output": [ "l'alliberament de clatrats de metà" ] }, { "id": "task837-18657082eef14dc99a2bae4775524ac4", "input": "Passage: El subcontinent indi, que s'havia separat de Gondwana al Cretaci superior i s'havia mogut cap al nord a una velocitat de 16 cm/any des d'aleshores, col·lidí amb Euràsia a principis de l'Eocè. La col·lisió entre aquestes dues masses terrestres alçà la serralada més alta del món, l'Himàlaia.[16] Aquest procés d'orogènesi encara dura avui en dia, i fa que l'Himàlaia sigui uns cinc mil·límetres més alt cada any.[17]\nQuestion: De què es va separar el subcontinent indi?", "output": [ "de Gondwana" ] }, { "id": "task837-d95669c60b944ffdaad02c2e81cda0fd", "input": "Passage: Els primers cetacis completament marins aparegueren fa uns 45 milions d'anys. Els basilosàurids, que incloïen gèneres com Basilosaurus o Dorudon, tenien una anatomia molt similar a la de les balenes actuals. Tanmateix, els seus cervells estaven menys desenvolupats i no tenien el meló típic dels odontocets actuals. Calgué esperar fins a l'Eocè molt tardà per veure l'aparició de les primeres balenes dentades.\nQuestion: Quan aparegueren els primers cetacis completament marins?", "output": [ "fa uns 45 milions d'anys" ] }, { "id": "task837-21f59934dcb348a4a2d3f9b3b833f423", "input": "Passage: Els mamífers patiren una gran renovació. Els tàxons de mamífers endèmics europeus foren substituïts per immigrants asiàtics, extingint-se així més de la meitat dels mamífers europeus, i afectant d'aquesta manera la resta de la flora i fauna. Els mol·luscs també patiren una gran renovació, especialment a la costa oest dels Estats Units i la plana costanera del nord del Golf de Mèxic.[44]\nQuestion: Quins mamífers van substituir els tàxons de mamífers europeus?", "output": [ "asiàtics" ] }, { "id": "task837-d58b2a4087fc40368a03257c4f897562", "input": "Passage: S'han trobat fòssils de Formicium, un gènere de formiga, al jaciment de Messel (Alemanya). És conegut únicament a partir de restes de mascles i de reines, inclou cinc espècies. L'envergadura de les reines era d'entre tretze i quinze centímetres, superior a la de qualsevol altra formiga vivent o extinta. També s'han trobat fòssils d'aquest gènere a Gran Bretanya i als Estats Units, però en aquests casos només es tracta d'ales aïllades.\nQuestion: Què és el Formicium?", "output": [ "un gènere de formiga" ] }, { "id": "task837-b6f6171a70cb4584aef1a0d304b96bf5", "input": "Passage: Cas de l'angle γ obtús. Aquesta demostració fa servir directament el teorema de la potència d'un punt, sense els triangles auxiliars obtinguts per a construir una tangent o una corda. Es construeix un cercle amb centre B i radi a (vegeu Figura 9), el qual interseca la secant que passa per A i C en els punts C i K. La potència del punt A respecte del cercle és igual simultàniament a AB2 − BC2 i a AC·AK. Per tant,\nQuestion: Per on passa la secant?", "output": [ "per A i C en els punts C i K" ] }, { "id": "task837-6bb8bf2abf934fb59783e564fdc7af00", "input": "Passage: Cas en què l'angle γ és agut, on a < 2 b cos γ. Es traça la perpendicular a a que passa per A = BC, creant un segment de longitud b cos(γ). Es duplica el triangle rectangle per tal de formar el triangle isòsceles ACP. Es construeix el cercle amb centre a A i radi b, i una corda a través de B perpendicular a c = AB, la meitat de la qual és h = BH. S'aplica el teorema de Pitàgores per obtenir\nQuestion: Per on passa la perpendicular a a?", "output": [ "per A = BC" ] }, { "id": "task837-42d79715fd704dd685ae3bd0129ef7b4", "input": "Passage: El teorema del cosinus no va evolucionar més enllà dels dos teoremes d'Euclides fins al desenvolupament de la moderna trigonometria a l'edat mitjana pels matemàtics musulmans. L'astrònom i matemàtic al-Battani va generalitzar el resultat d'Euclides a la geometria esfèrica al principi del segle x, això li va permetre calcular la distància angular entre estrelles.[4] Durant el segle xv, al-Kashi de Samarcanda va calcular taules trigonomètriques de gran exactitud i va presentar el teorema en una forma adequada per a la triangulació. En francès, encara ara es coneix el teorema del cosinus com el teorema d'Al-Kashi.[5]\nQuestion: Quan es va desenvolupar la moderna trigonometria?", "output": [ "a l'edat mitjana" ] }, { "id": "task837-fd9d36cf2c374aa1af36467d6ed1a518", "input": "Passage: S'agafa el triangle amb costats de longitud a, b, c, on θ {\\displaystyle \\theta } és la mesura de l'angle oposat al costat de longitud c. Aquest triangle es pot col·locar damunt d'un sistema de coordenades cartesianes a base de dibuixar A ( b cos ⁡ θ , b sin ⁡ θ ) , B ( a , 0 ) , i C ( 0 , 0 ) . {\\displaystyle A(b\\cos \\theta ,\\ b\\sin \\theta ),\\ B(a,0),\\ {\\text{i}}\\ C(0,0).} Per la fórmula de la distància es té c = ( b cos ⁡ θ − a ) 2 + ( b sin ⁡ θ − 0 ) 2 {\\displaystyle c={\\sqrt {(b\\cos \\theta -a)^{2}+(b\\sin \\theta -0)^{2}}}} . Llavors només cal simplificar aquesta equació:\nQuestion: Com s'anomenen les longituds dels costats del triangle?", "output": [ "a, b, c" ] }, { "id": "task837-6ca98e6c8d8e44419a775386559de780", "input": "Passage: Cas de l'angle γ agut, on a > 2 b cos(γ). Es traça la perpendicular des de A fins a a = BC, creant un segment de longitud b cos(γ). Es duplica el triangle rectangle obtingut per a formar el triangle isòsceles ACP. Es construeix el cercle amb centre a A i radi b, i la seva tangent h = BH a través de B. La tangent h forma un angle recte amb el radi b (Elements d'Euclides: Llibre 3, Proposició 18; ), per tant el triangle groc de la Figura 8 és rectangle. Aplicant el teorema de Pitàgores s'obté\nQuestion: Des d'on es traça la perpendicular?", "output": [ "des de A fins a a = BC" ] }, { "id": "task837-de697be1a4cb45cfac3907971f3ec1bd", "input": "Passage: Per al setmanari panafricà Les Afriques, la situació de 2010 és lluny del llegat de Nelson Mandela: mentre que ell no volia que cap raça dominés l'altra, els negres dominen els blancs políticament i els blancs dominen els negres econòmicament. El seu programa de justícia social ha estat abandonat. L'ANC és presa de les baralles intestines i el populisme que juga sobre les rivalitats racials, representat amb la nova generació del partit encarnada per Julius Malema que oblida les nocions d'avançament de si mateix i de perdó.[219]\nQuestion: Com és la situació del 2010?", "output": [ "lluny del llegat de Nelson Mandela" ] }, { "id": "task837-564fefce88da4fcf9cf2077ed3e0693b", "input": "Passage: El 2 de febrer de 1990, F.W. de Klerk promulgà l'aixecament de la prohibició de l'ANC i d'altres organitzacions antiapartheid, i anuncià l'alliberament immediat i sense condició de Nelson Mandela.[107] Nelson Mandela va ser alliberat l'11 de febrer de 1990 i l'esdeveniment va ser retransmès en directe al món sencer.[108]\nQuestion: Quan es va aixecar la prohibició de l'ANC?", "output": [ "El 2 de febrer de 1990" ] }, { "id": "task837-cc184755eae54abcaee72d126b7c5598", "input": "Passage: Mandela li retragué que s'agafés al poder després de 20 anys de mandat i afavorís el recurs a la violència contra els grangers blancs, propietaris de la major part de les terres comercials del país.[166] El 2007, Mandela intentà persuadir Mugabe de deixar el poder «abans que sigui tard», «amb un mínim de dignitat», abans de ser «perseguit com l'antic dictador Pinochet». Mirà d'implicar els Global Elders amb Kofi Annan com a mediador però Mugabe no donà cap resposta a aquests acostaments.[167] El juny de 2008, en el moment culminant de la crisi de les eleccions presidencials zimbabweneses, Nelson Mandela condemnà «la tràgica manca de lideratge» a Zimbabwe.[168]\nQuestion: Quin era el recurs que afavoria Mugabe?", "output": [ "la violència contra els grangers blancs" ] }, { "id": "task837-60b602ae2b1042a481f95f67f9d28520", "input": "Passage: Mandela es va casar de nou el dia del seu vuitantè aniversari, el 1998, amb Graça Machel, nascuda Simbine, vídua de Samora Machel, antic president de Moçambic i aliat de l'ANC que havia mort en un accident aeri dotze anys abans.[35] El matrimoni va estar seguit de mesos de negociacions internacionals per establir el muntant del preu excepcional que havia de pagar-se al clan de Machel. Les negociacions són conduïdes pel sobirà tradicional de Mandela, el rei Buyelekhaya Zwelibanzi Dalindyebo.[36]\nQuestion: Quin dia es va tornar a casar?", "output": [ "el dia del seu vuitantè aniversari" ] }, { "id": "task837-6e5c219abe9443099af92c48db20daf0", "input": "Passage: Aquell mateix any, Sud-àfrica arribà a un punt decisiu quan Botha, en resposta a una embòlia cerebral, va ser reemplaçat com a president per Frederik Willem de Klerk.[105] El 15 d'octubre de 1989, de Klerk alliberà set dirigents de l'ANC, entre els quals Walter Sisulu, que havien passat 25 anys a la presó. El novembre, Nelson Mandela diu de De Klerk que és «el més seriós i el més honrat dels líders blancs» amb qui hagi pogut negociar.[32] De Klerk anuncià l'alliberament de Nelson Mandela el febrer de 1990 en el transcurs d'un discurs pronunciat al parlament.[106]\nQuestion: Què va patir Botha?", "output": [ "una embòlia cerebral" ] }, { "id": "task837-5fb1b8ec4ae140a69ad6266cc4e7cada", "input": "Passage: Amb 85 anys, el juny de 2004, Mandela anuncià que es retirava de la vida pública. La seva salut empitjorava i volia passar més temps amb la seva família. Manifestà que no volia amagar-se del públic, però que s'estimava més mantenir-se en un segon pla.[147] A mesura que els anys passen, Nelson Mandela pren cada cop menys posició sobre els problemes internacionals i nacionals[148]\nQuestion: Què va anunciar Mandela el juny de 2004?", "output": [ "que es retirava de la vida pública" ] }, { "id": "task837-66b7024ef37e4151a5d1e56fb5b55688", "input": "Passage: El primogènit del rei Alfons X de Castella, Ferran de la Cerda, va morir el 1275, nou anys abans que el seu pare. El rei Alfons va deixar en el seu testament que el regne havia de passar al seu nét primogènit, Alfons de la Cerda i al mateix temps va desheretar el seu segon fill, Sanç, que es va alçar contra el rei sense respectar la voluntat del seu pare i fou coronat com a Sanç IV de Castella el 1284 a Toledo. Fou reconegut pel poble i pels nobles fruit del seu comportament enfront de la invasió dels benimerins dirigits per Abu Yusuf Yaqub, que entraren al sud de la península Ibèrica, el 1224, per donar suport al Regne de Granada, tot i que els Infants de la Cerda també van reunir un bon nombre de partidaris, entre ells la corona d'Aragó. Durant tot el regnat de Sanç, la inestabilitat i les revoltes van ser constants.\nQuestion: Qui era el primogènit d'Alfons X de Castella?", "output": [ "Ferran de la Cerda" ] }, { "id": "task837-1f4c0c04c42b4728a3620b4fce74e70c", "input": "Passage: En el darrer intent, l'any 1285, els francesos entraren pel territori rossellonès de Jaume II de Mallorca, germà de Pere el Gran, que per pacte estava obligat a deixar pas franc. Tot i l'alineació del seu rei amb els francesos, la població del Rosselló es va resistir a la invasió croada. Els primers combats amb els croats van tenir lloc al setge de Salses,[26] on van caldre tres assalts per conquerir la ciutadella. Només van deixar pas franc les fortaleses de La Roca i Les Cluses, i els ciutadans es van revoltar a Perpinyà tancant les portes als croats després de la retirada francesa dels Pirineus, però finalment es va rendir amb el perdó del rei de França, i la resistència va concloure amb el setge d'Elna, que fou cremada provocant una matança.[27] Els croats finalment acamparen a Elna i Perpinyà, mentre que els catalans, apostats al coll de Panissars, van impedir durant un mes l'entrada croada al sud de Catalunya.\nQuestion: Per on entraren els francesos?", "output": [ "pel territori rossellonès" ] }, { "id": "task837-5d2c10dddfb14c00b3b9bbc56106e8f0", "input": "Passage: Pere el Gran va sortir de Barcelona a principis del mes d'agost[19] al capdavant d'un exèrcit de 500 cavallers i 5.000 infants per atacar l'exèrcit croat que assetjava Girona i provocar l'aixecament del setge. Es va dirigir primer al monestir de Montserrat, on va rebre la benedicció, i a continuació va anar a Hostalric, on va celebrar un consell que va decidir acampar a prop de Girona. El rei Pere va voler dirigir-se a Besalú, però els exèrcits es van trobar el 15 d'agost extramurs de la ciutat. Els almogàvers, que anaven al davant, van ser interceptats i van atacar pel seu compte, i quan es van quedar sense llances i dards van ser atacats per quatre-cents cavallers francesos i van haver de fugir muntanya amunt.\nQuestion: D'on va sortir Pere el Gran?", "output": [ "de Barcelona" ] }, { "id": "task837-b155a72780a74eaa90a8d043e804baa5", "input": "Passage: El Regne de Sicília va esdevenir un feu del papat i Climent IV, preocupat pels avanços gibel·lins buscà ajut en Carles I d'Anjou, el germà petit del seu aliat Lluís IX de França, a qui concedí el regne a canvi d'expulsar Manfred dels feus papals del sud d'Itàlia. Les tropes de Carles d'Anjou entraren a l'illa i Manfred morí en la Batalla de Benevent, mentre Carles era coronat rei de Sicília a Roma el 1266. Consolidant les seves forces, Conradí de Sicília va marxar vers Lucera i el 23 d'agost de 1268 amb un exèrcit multinacional de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes van enfrontar-se a les tropes franceses del nou rei en la Batalla de Tagliacozzo, en què fou fet presoner, i morí a mans angevines.[9] Sota Carles d'Anjou i el seu successor Carles II, el nord es privilegià enfront del sud i fins i tot la capital es va traslladar de Palerm a multinacional.\nQuestion: Què va ser un feu del papat?", "output": [ "El Regne de Sicília" ] }, { "id": "task837-3aa22a079c7f484aa82fea458d7aed60", "input": "Passage: L'any 1275, mentre l'infant Pere estava al Regne de Navarra amb la pretensió de casar-se amb Joana I de Navarra tot fent efectiu el tractat de Tudela, alguns nobles catalans, entre els quals es trobaven Ramon Folc V de Cardona, Jofre III de Rocabertí i el seu fill Dalmau, Arnau Roger I de Pallars Sobirà i Hug V d'Empúries, amb el suport de nobles aragonesos com Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel i Ximeno d'Urrea, es van revoltar amb la intenció d'obtenir diners, terres i privilegis i evitar anar a la guerra en suport de la corona de Castella, víctima dels atacs benimerins.[2] El capitost de l'aixecament fou Ferran Sanxis de Castre, fill natural de la relació de Jaume el Conqueridor amb Blanca d'Antillón, que pretenia enemistar el rei amb l'hereu i gairebé reeixí quan Jaume I va fer prometre a l'infant Pere la devolució dels castells presos a Ferran un cop finida la revolta. Quan l'infant assaltà el castell d'Antillón, Ferran contraatacà per tal d'alçar el setge i fou derrotat, fugint al juny cap al castell de Pomar, encalçat pel seu germanastre, disposat a prendre el seu refugi a l'assalt. Veient-se perdut, Ferran provà en va de fugir disfressat de pastor mentre els seus soldats s'enfrontaren als de Pere, però fou atrapat quan intentava travessar el Cinca i Pere manà que fos ofegat al riu.[3]\nQuestion: Amb qui es volia casar l'infant Pere?", "output": [ "Joana I de Navarra" ] }, { "id": "task837-3f1e0b2147a34a5ba7ab1bccf89848f7", "input": "Passage: La croada contra la corona d'Aragó va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1283 al 1285. La croada va ser declarada pel papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. La major part del conflicte es desenvolupà en terres catalanes, tot i que els primers episodis van succeir a la frontera navarroaragonesa. Com a venjança, els catalans van atacar Mallorca i Occitània.\nQuestion: Què va ser la croada contra la corona d'Aragó?", "output": [ "un conflicte bèl·lic" ] }, { "id": "task837-b0c8a4338711416da8d4cef4034a62a9", "input": "Passage: Els Fets dels Apòstols descriuen diverses aparicions de Jesús després de la seva Ascensió.Ac 7:55 descriu una visió de sant Esteve just abans de la seva mort.[219] En el camí a Damasc, l\\'apòstol Pau de Tars es converteix al cristianisme després de veure una llum encegadora i sentir una veu que deia: \"Jo sóc Jesús, aquell qui persegueixes\" (Ac 9:5).[220][221] A Ac 9:10-18, Jesús instrueix Ananies de Damasc per a curar a Pau. Aquesta és l\\'última conversa amb Jesús explicada a la Bíblia segons el Llibre de l\\'Apocalipsi,[220][221] on un home anomenat Joan rep la revelació de Jesús respecte a l\\'escatologia cristiana.[222]\nQuestion: Què descriu Els Fets dels Apòstols?", "output": [ "diverses aparicions de Jesús" ] }, { "id": "task837-c05a899584674cb9ba79089f4c5f8297", "input": "Passage: La vida de Jesús segons els relats del Nou Testament, i generalment des d'una perspectiva cristiana, ha estat un tema freqüent en el cinema gairebé des de la seva mateixa aparició. De fet, Jesús de Natzaret és un dels personatges més interpretats en el cinema. Ja el 1898 la vida de Jesús va ser portada a la pantalla per Georges Hatot i Louis Lumière, en un film titulat La vie et la passion de Jésus-Christ. En el cinema mut destaca la superproducció Rei de reis, de Cecil B. DeMille.\nQuestion: En quins relats es basen les peŀlícules sobre la vida de Jesús?", "output": [ "del Nou Testament" ] }, { "id": "task837-58c460ce0fe24bc198f46fb733788cc2", "input": "Passage: Després de la seva detenció, Jesús és portat al Sanedrí, a l'òrgan judicial jueu.[198] Els evangelis difereixen en els detalls dels judicis.[199] En Mt 26:57, Mc 14:53 i Lc 22:54, Jesús és portat a la casa del gran sacerdot Caifàs, on és burlat i colpejat. L'endemà al matí els caps dels sacerdots i dels escribes el porten al consell.[197][200][201] Jn 18:12-14 afirma que Jesús primer és portat a Annàs, que està per sobre de Caifàs, i després al gran sacerdot.[197][200][201]\nQuestion: On porten a Jesús?", "output": [ "al Sanedrí" ] }, { "id": "task837-63f0071b010a455caada053aff36899b", "input": "Passage: També hi ha diversos enfocaments per a determinar l'any de la Crucifixió de Jesús. La majoria dels estudiosos coincideixen que va morir entre l'any 30 i el 33 dC.[5][66] Els evangelis indiquen que l'esdeveniment va succeir durant la prefectura de Pilat, el governador romà de Judea entre el 26 i el 36 dC.[67][68][69] La data de la Conversió de Pau (estimada entre el 33 i el 36 dC) actua com un límit superior de la data de la crucifixió. Les dates de la conversió i el ministeri de Pau es poden determinar mitjançant l'anàlisi de les epístoles de Pau i el Llibre dels Fets.[70][71] Els astrònoms des d'Isaac Newton han intentat esbrinar amb precisió la data de la crucifixió mitjançant l'anàlisi del moviment lunar i el càlcul de les dates històriques de la Pasqua jueva,[e] una festivitat basada en el calendari hebreu, que era un calendari lunisolar. Les dates més acceptades derivades d'aquest mètode són el 7 d'abril de l'any 30 dC i el 3 d'abril de l'any 33 dC (ambdós del calendari Julià).[72]\nQuestion: En què trobem diversos enfocaments?", "output": [ "per a determinar l'any de la Crucifixió" ] }, { "id": "task837-33e9c45742b44fd7bca8dc39dbcfea65", "input": "Passage: Els estudiosos divideixen el ministeri de Jesús en diverses etapes. Comença quan Jesús torna a Galilea des del desert de Judea després de rebutjar la temptació de Satanàs. Jesús predica al voltant de Galilea Mt 4:18-20, on forma els seus primers deixebles que finalment formaran el nucli de l'Església primitiva.[123][136] Aquest període inclou el Sermó de la Muntanya, un dels discursos més importants de Jesús,[136][137] l'aturada de la tempesta, l'alimentació dels 5.000 homes, la caminada de Jesús sobre l'aigua i diversos altres miracles i paràboles.[138] Acaba amb la Confessió de Pere i la Transfiguració.[139][140]\nQuestion: En què divideixen el ministeri de Jesús?", "output": [ "en diverses etapes" ] }, { "id": "task837-01f52555063a4fc59147003218d22e3d", "input": "Passage: El corrent principal del judaisme rebutja que Jesús sigui Déu o una part d'una Trinitat.[322] Sosté que Jesús no és el messies jueu, argumentant que no va complir amb les profecies messiàniques del Tanakh ni es va encarnar amb les característiques personals del messies.[323] Segons la tradició jueva, el darrer profeta va ser Malaquies[324] al segle v abans de Crist.[325] Un grup conegut com els jueus messiànics consideren que Jesús fou el messies, però es discuteix si aquesta comunitat és una secta del judaisme.[326]\nQuestion: Qui rebutja que Jesús sigui Déu?", "output": [ "El corrent principal del judaisme" ] }, { "id": "task837-e2ce321c785a4ca1894f6f322bc3d66e", "input": "Passage: Moviment de postguerra, suposà el rebuig de la forma per una millor llibertat conceptual i una nova connexió amb l\\'espectador, segons el concepte d\\'\"obra oberta\" formulat per Umberto Eco. Són obres generalment abstractes, en què destaca el color i el substrat material de l\\'obra. Destacà Antoni Tàpies, pintor de renom internacional i el primer gran renovador de l\\'art espanyol de postguerra, principal representant de la \"pintura matèrica\", autor d\\'una obra introspectiva i amb certa espiritualitat, amb petites figuracions simbòliques (Zoom, 1946; Collage de creus, 1947; Oval blanc, 1957).[120] Modest Cuixart combinà la pintura matèrica amb la gestual, fent quadres en què barreja l\\'oli amb llimadures metàl·liques per donar lluentor a l\\'obra (Omorka, 1958). Josep Guinovart fa quadres de gran format, amb barreja de materials, de vegades transformats pel foc (Àvila, 1963; Crist de les glòries, 1968). Albert Ràfols Casamada s\\'adscriu al taquisme, amb quadres de grans superfícies llises, austeres, sense gairebé color (Homenatge a Schönberg, 1963). Joan Hernàndez Pijuan té un estil expressionista postcubista, amb forta càrrega social (Pintura, 1959).[121]\nQuestion: Qui va formular el concepte d\\'\"obra oberta\"?", "output": [ "Umberto Eco" ] }, { "id": "task837-a1df5a3cf9aa4da2b200dfbce3b004ff", "input": "Passage: L'escultura d'època imperial guanya en realisme, sobretot en el retrat, amb un gran domini de la fisiognomia per part dels artistes d'aquesta època; n'hi ha nombroses mostres trobades a les muralles de Bàrcino. A partir del segle ii destaquen els sarcòfags decorats, com el d'Hipòlit trobat al mar davant la costa de Tarragona, possiblement d'origen grec, representant escenes del mite d'Hipòlit i Fedra.[22] També destaca en la decoració de cases i vil·les el mosaic, que té un gran desenvolupament en aquesta època, com els trobats a les ruïnes d'Empúries, amb una escena amb Agamèmnon i Ifigènia; el de la vil·la romana de Bell-lloc del segle iv, amb una cursa de quadrigues; el de la vil·la dels Munts (Altafulla), amb una representació de les muses; o el de la vil·la dels Ametllers de Tossa de Mar (segles IV-V).[23]\nQuestion: Què destaca a partir del segle ii?", "output": [ "els sarcòfags decorats" ] }, { "id": "task837-5874baca4e284b91815cb9800c19c191", "input": "Passage: El romànic és un moviment europeu, desenvolupat des d'Espanya, Itàlia o Anglaterra fins a tot el centre d'Europa i Escandinàvia. Tipològicament, és hereu de les formes romanes, si bé arriben noves influències com la romana d'Orient.[31] És un art de caràcter religiós, desenvolupat principalment en esglésies en l'arquitectura i de temàtica cristiana en les arts plàstiques. A Catalunya, les principals influències provenen de la Llombardia i de les escoles provençal i tolosana, si bé es creen noves tipologies en l'ús de la pedra i en la coberta de grans superfícies amb volta que permeten parlar d'un romànic autènticament català.[32] L'arquitectura romànica destaca per l'ús de voltes de canó i arcs de mig punt.\nQuestion: Quin caràcter té el romànic?", "output": [ "religiós" ] }, { "id": "task837-11d697154012482f905c1b4d4ce1a77f", "input": "Passage: En el primer romànic, d'influència llombarda, destaquen les esglésies de Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres, Sant Ponç de Corbera i Sant Jaume de Frontanyà, així com els monestirs de Ripoll, Breda, Sant Miquel de Cuixà i la catedral de Vic, obres promogudes per l'abat Oliba.[33] La tècnica llombarda destaca per l'ús de pedra desbastada de petites proporcions, grans espais coberts amb volta, amb lesenes i arcs cecs per ornamentació, i arcs torals i formers per reforçar voltes i murs.[34] La influència llombarda arriba fins al segle xii a indrets com Taüll o la Vall de Boí. També hi ha exemples allunyats de la influència llombarda, com Sant Pere de Rodes o Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell).\nQuestion: Quines són les esglésies que destaquen del primer romànic?", "output": [ "Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres, Sant Ponç de Corbera i Sant Jaume de Frontanyà" ] }, { "id": "task837-d6eb73a96ed347a499f66631a4abc3e4", "input": "Passage: Al segle i de la nostra era la ciutat de Tàrraco, esdevinguda capital de la nova província de la Tarraconensis, té una època de gran desenvolupament, amb la remodelació del fòrum i la construcció de la basílica judicial i del teatre. Aquestes construccions destaquen tant per la seva monumental arquitectura com l'acurada decoració escultòrica, amb nombroses estàtues en marbre representant membres de la família imperial. La remodelació de Tàrraco culmina a la segona meitat del segle I amb la creació del fòrum provincial, amb un gran temple dedicat al culte de l'emperador i un circ de curses de cavalls.[21]\nQuestion: En quin material es feien les estàtues que formaven part de la decoració escultòrica de les construccions?", "output": [ "marbre" ] }, { "id": "task837-bbbc62cb93274b54a96001e0ae7e24a8", "input": "Passage: La història acaba amb cinc històries que transcorren simultàniament. La principal és que Palpatine es converteix en canceller, el qual condueix un atac de la Federació de Comerç a Naboo, els jedis són enviats allà i Anakin comença el seu llarg camí que l\\'acabarà portant al costat fosc de la força. Igual que en la trilogia original, Lucas va desenvolupar a The Phantom Menace una sèrie de temes a través de la narrativa. La dualitat és freqüent, amb Amidala que una reina que es fa passar per criada, Palpatine que juga en els dos papers de la guerra i Obi-Wan que està en contra d\\'algunes ensenyances de Qui-Gon com, per exemple, entrenar Anakin; al final és ell mateix qui l\\'acaba entrenant. L\\'equilibri també és freqüent, Anakin és suposadament escollit per portar l\\'equilibri a la força i els personatges que han d\\'influir-lo d\\'alguna manera o altre. Com va dir Lucas: \"Anakin necessita una mare, Obi-Wan un mestre, Darth Sidious un aprenent, sense tots aquests elements no hi hauria drama\".[39]\nQuestion: Quantes històries transcorren simultàniament a The Phantom Menace?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-1496a5e7d954415ca0e12dcecf1a5741", "input": "Passage: El coordinador d\\'especialistes Nick Gillard va ser contractat per crear un nou estil de lluita jedi que es diferenciés de la trilogia original. Gillard va comparar les batalles amb espases de llum amb una partida d\\'escacs on \"cada moviment és un escac\". Com usen armes de curt abast, Gillard va teoritzar que els jedis han hagut de desenvolupar un estil de lluita que combinés tots els estils d\\'esgrima, com ara el kendo i altres estils de kenjutsu, amb altres tècniques de balanceig, com en el tennis i l\\'ús de la destral. Mentre entrenava a Liam Neeson i Ewan McGregor, Gillard escrivia una seqüència de lluita d\\'uns 60 segons de durada, la qual seria cinc o sis seqüències.[45] Lucas més tard es va referir als jedis com \"negociadors\", en comptes de soldats amb un gran nombre de víctimes. La preferència al combat cos a cos tenia la intenció de donar un paper més espiritual i intel·lectual als jedis.[45] Com Gillard pensava que els salts acrobàtics no semblaven realistes amb els actors i els especialistes penjats dels cables, es van usar impulsors d\\'aire en el seu lloc.[46]\nQuestion: A qui van contractar per crear un nou estil de lluita?", "output": [ "Nick Gillard" ] }, { "id": "task837-4dbbcf67bd0c4958803d4462e1d73220", "input": "Passage: El disseny de les criatures va anar a mans de l\\'artista Terryl Whitlatch. Molts dels aliens van sorgir d\\'hibridar diferents animals reals. També va dissenyar esquelets detallats dels personatges principals i els músculs facials de Jar Jar Binks com a referència per als animadors de l\\'ILM. Cada criatura reflecteix el seu entorn, a Naboo són més boniques, el planeta és \"exuberant i més respectuosa amb els animals\", a Tatooine hi ha criatures d\\'aspecte rude \"amb l\\'adob de pell adobada per protegir-los de les inclemències dures del desert\" i a Coruscant apareixen alienígenes d\\'aspecte humà més bípedes.[44]\nQuestion: Qui va dissenyar les criatures?", "output": [ "Terryl Whitlatch" ] }, { "id": "task837-00c0a462b6aa44eb8717566416213d7b", "input": "Passage: L'edició va durar dos anys i va ser realitzada tant per Paul Martin Smith, qui va iniciar el procés a Anglaterra i es va centrar en els diàlegs, com per Ben Burtt, responsable de les seqüències d'acció, sota la supervisió de Lucas. Els sistemes d'edició no lineals van jugar un paper important per a la traducció de la visió de Lucas, amb ell constantment ajustant, revisant i reelaborant plans i escenes. La barreja final de so va ser introduïda el març de 1999 i el mes següent la pel·lícula es va completar amb el lliurament dels efectes visuals restants.[60]\nQuestion: Quant va durar l'edició?", "output": [ "dos anys" ] }, { "id": "task837-b75d4756270849f5a083bf6ad7057bb3", "input": "Passage: Després de l\\'estrena de la pel·lícula, hi va haver controvèrsia sobre si diversos personatges alienígenes reflecteixen estereotips racials, en particular: el maldestre Jar Jar Binks, té llargues orelles caigudes que recorden a la gent amb rastes i la seva forma de parlar que recorda al patuès del Carib,[134] els neimoidians cobdiciosos i corruptes de la Federació de Comerç parlaven amb accents d\\'Àsia oriental i els habitants del desert com Watto s\\'han interpretat com un estereotip jueu. Lucas ha negat categòricament totes aquestes implicacions,[116] però, l\\'animador Rob Coleman va admetre que veia imatges d\\'Alec Guinness com Fagin a Oliver Twist per inspirar els seus animadors en la creació de Watto.[135] Jar Jar Binks va ser descrit per un crític com: \"servil i covard... un estereotip negre Minstrel show similar a Stepin Fetchit\".[121] Michael Eric Dyson, professor d\\'estudis afroamericans de la Universitat de Georgetown, va observar que tot el poble gungan sembla estranyament suggestiu d\\'una tribu primitiva africana: \"El líder de la tribu de Jar Jar és un gras i maldestre bufó amb una veu retumbant, i sembla una caricatura estereotipada d\\'un cap tribal africà.\"[136]\nQuestion: Què es pensava que reflectien certs personatges alienígenes?", "output": [ "estereotips racials" ] }, { "id": "task837-cdbce60f1f4d4800a7292c456c95f5a3", "input": "Passage: Lucas també va decidir fer vestits elaborats, ja que la societat era més sofisticada que la que sortia en la trilogia original. La dissenyadora Trisha Biggar i el seu equip van crear més de mil vestits, amb la inspiració de diferents cultures de totes les galàxies.[47] Biggar va treballar estretament amb el concepte del dissenyador Iain McCaig, va crear una paleta de colors pels habitants de cada món, mentre Tatooine seguia amb la idea d\\'Una nova esperança amb colors sorra blanquejats pel sol, Coruscant tenia grisos, marrons i negres, i Naboo tenia verd i or pels éssers humans, mentre que els gungans portaven \"un aspecte corretjós, com la seva pell\". Els vestits jedi seguien el patró original.[48] Lucas digué que ell i Biggar mirarien l\\'art conceptual per treballar en \"traduir tots aquests dissenys en el drap, la tela i els materials que realment funcionen, feina que no sembla fàcil\". Biggar també va consultar a Gillard alhora de buscar formes en què els vestits s\\'adaptessin a les escenes d\\'acció, i el departament de criatures per \"no fer servir en excés\" en les pells exòtiques. Un departament de vestuari enorme es va fixar en Leavesden Film Studios per crear des de zero més de 250 vestits dels actors principals i 5.000 pels personatges de fons.[49]\nQuestion: Com va decidir que serien els vestits Lucas?", "output": [ "elaborats" ] }, { "id": "task837-7a75a3e02b704d8cbd98c3ed836365ab", "input": "Passage: L'Acròpoli fortificada va servir com ciutadella per Pisístrat. Aquest va ser derrocat el 510 aC per una revolució popular que va tenir el suport dels espartans i se'n van demolir els murs. Al mateix lloc, cap al 480 aC s'hi van refugiar antics habitants d'Atenes durant les Guerres Mèdiques contra les tropes perses, els quals van construir defenses de fusta a les parts fetes malbé de la muralla, que no van aturar les tropes invasores del rei Xerxes I de Pèrsia en la seva conquesta de l'Acròpoli, amb el saqueig i la crema dels temples més grans. Molt sobrepassats en nombre, sota el comandament del rei espartà Leònides, els grecs van aguantar l'avenç dels perses de Xerxes durant tres dies. La resistència oferta a les Termòpiles va donar temps a Atenes i altres ciutats estat de l'Hèl·lade per preparar-se per la batalla i vèncer definitivament els perses a la batalla de Salamina. En retornar a Atenes, Cimó II i Temístocles van ordenar la reconstrucció dels murs sud i nord.\nQuestion: Per a què va servir l'Acròpoli fortificada?", "output": [ "com ciutadella per Pisístrat" ] }, { "id": "task837-e0cf101f06b44f1abf24289e024e44ef", "input": "Passage: Herodes Àtic, cònsol romà, escrivia al seu amic Ciceró parlant sobre Atenes amb gran entusiasme. Molts italians viatjaven a Atenes per visitar la ciutat, i els governants, junt amb els emperadors, van augmentar els monuments dins i fora de l'Acròpoli. Per exemple, l'any 161 es va construir gràcies a Herodes Àtic un odèon al costat del teatre de Dionís. Durant la invasió dels hèruls de l'any 267, aquest teatre va ser destruït i més tard la seva estructura va passar a formar part de les muralles. En passar els segles, la seva part inferior va quedar amagada per les bardisses, cosa que va fer pensar al viatger Niccolò de Martini que es tractava d'un pont. Al segle xix es van iniciar les excavacions i finalment va ser restaurat. Des de l'any 1957 s'hi realitzen normalment representacions i festivals.[12]\nQuestion: Qui era amic d'Herodes Àtic?", "output": [ "Ciceró" ] }, { "id": "task837-1fc786d3258b4d00a92e8c2ef68af4b1", "input": "Passage: El temple del Partenó es va transformar en església cristiana durant l'edat mitjana. Es faria servir també com polvorí durant el setge d'Atenes pels venecians. L'any 1687, amb l'explosió d'una bomba, se'n van desplomar moltes columnes de les façanes laterals, que van ser les més afectades. A començaments del segle xix se'n van arrencar una gran quantitat d'escultures amb el consentiment del govern otomà, les quals van ser adquirides per l'ambaixador anglès Lord Elgin i venudes el 1816 al Museu Britànic.[20]\nQuestion: En què es va transformar el temple del Partenó durant l'edat mitjana?", "output": [ "en església cristiana" ] }, { "id": "task837-161c80fc70ba456e83dc9e489eca65ac", "input": "Passage: Després de l'edat fosca grega, l'Acròpoli va deixar de ser un lloc de residència i es va convertir en el centre de culte de la ciutat d'Atenes. Després de la invasió dòrica del segle x aC, un nou edifici denominat Enneàpylon («nou portes») va cobrir la font. Traces de cases micèniques demostren que l'Acròpoli estigué permanentment habitada durant aquesta època i que va continuar així durant els períodes foscs que van precedir el naixement de la polis atenesa el segle viii aC. En aquella època hi havia també un petit temple dedicat a Atena esmentat per Homer i un mègaron o pati d'audiències i reunions. No se sap amb certesa, però, si es tractava de diversos edificis o bé tots estaven agrupats en una única construcció.[6]\nQuestion: Quan es va convertir l'Acròpoli en el centre de culte de la ciutat d'Atenes?", "output": [ "Després de l'edat fosca grega" ] }, { "id": "task837-126829a9fd664b22b6e768c07d3a1da3", "input": "Passage: Es va aplanar el terreny i es van fer les bases per aixecar un altre temple a la part més alta del recinte; els seus fonaments s'han trobat sota els del Partenó. La seva planta era una mica més estreta i allargada, com era habitual als edificis dòrics arcaics. L'edifici, projecte de Temístocles, havia de tenir 100 peus de llarg, per la qual cosa va rebre el nom d'Hekatómpedon, però sembla que la construcció es va suspendre i, una vegada desterrat Cimó II, va ser el gran Pèricles qui va assumir el projecte.[7]\nQuestion: Què es va fer per aixecar un altre temple?", "output": [ "Es va aplanar el terreny i es van fer les bases" ] }, { "id": "task837-fe48bc9005a44b5f9f50177a65390109", "input": "Passage: Els Propileus eren la gran entrada a l'Acròpoli d'Atenes. Foren construïts a partir de l'any 437 aC per l'arquitecte Mnèsicles, en un terreny molt accidentat. Les sis columnes de l'entrada són dòriques, tant a la façana davantera com les sis de la part posterior. Bastit amb marbre pentèlic, consta d'un vestíbul de 24 x 18 metres. A l'interior, un mur amb cinc portes el divideix en dues parts; l'occidental, més gran, té dues fileres de tres columnes jòniques que formen tres naus.[35]\nQuestion: Què eren els Propileus?", "output": [ "la gran entrada a l'Acròpoli d'Atenes" ] }, { "id": "task837-a4bffe3d44564b24b1f8ba142741c293", "input": "Passage: El 1891, rep l'encàrrec dels comerciants de teixits Mariano Andrés i Simón Fernández, proveïdors d'Eusebi Güell, per a la realització d'una casa a Lleó l'anomenada casa de los Botines. El seu aspecte és monumental, ja que està situada en ple cor de la ciutat i es tracta d'una casa a quatre vents, d'estil neogòtic; consta d'una planta baixa comercial i habitatges a les plantes superiors; es va realitzar amb pedra calcària i la coberta de pissarra. Va ser criticada per part d'alguns professionals en observar la poca estabilitat que podria tenir, ja que s'estava construint amb només els murs de càrrega exteriors i uns pilars de fosa a la planta baixa; en conèixer aquests rumors, Gaudí va dir que volia els rumors per escrit, per emmarcar-los i situar-los al vestíbul un cop acabada l'obra. Sobre la porta principal de la façana, es va col·locar un sant Jordi amb el drac, realitzat per Llorenç Matamala a Barcelona. Els plànols de l'edifici es van trobar dins d'un tub de plom col·locat sota de l'estàtua de sant Jordi, en una restauració del 1951 en què va haver de ser desmuntada l'escultura.[39]\nQuestion: Quin any li fan l'encàrrec?", "output": [ "1891" ] }, { "id": "task837-b96277e7db5d4adda01bd20db9751c6d", "input": "Passage: El Parc Güell (1900-1914) havia de ser una urbanització de gran categoria, amb aproximadament 60 habitatges disseminats en un immens jardí, als voltants de la ciutat i amb una vista panoràmica sobre tot Barcelona, però va resultar un fracàs comercial, i se'n vengueren només dues parcel·les. En el disseny del parc, es posa clarament de manifest la mà i l'estil peculiar de Gaudí, evident en qualsevol element, per petit que sigui. Hi existeixen formes ondades, semblants a rius de lava, i passejos coberts amb columnes que tenen formes d'arbres o d'estalactites. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trencadís, trossos de ceràmica o de vidre a manera de mosaics de colors. El punt central del parc està constituït per una immensa plaça buida, la vora de la qual serveix de banc i ondula com una serp de cent cinquanta metres de longitud. Aquest banc està recobert també de trencadís fet de petites peces de ceràmica i vidre, obra de Josep Maria Jujol. La plaça està parcialment sostinguda per la sala de les Cent Columnes, composta per vuitanta-cinc columnes semblants a estalagmites gegants en una cova. Al sostre, entre les columnes, s'hi troben unes decoracions circulars allà on no es van construir les columnes que hi havia previstes inicialment (havien de ser-ne cent). Fins a aquest lloc, hi arriba l'escalinata de l'entrada principal del parc, de graons disposats simètricament al voltant d'una escultura de sargantana, que ha esdevingut l'emblema del jardí. A l'entrada principal del parc, s'alcen dos edificis de pur estil gaudinià, amb sostres de corbes suaus, apèndixs estranys i motius geomètrics. El de la mà dreta és la casa del Guarda, ideada i dissenyada per Gaudí com a habitatge per al porter del Parc Güell. Acull l'exposició “Güell, Gaudí i Barcelona. Expressió d'un ideal urbà”, del Museu d'Història de Barcelona, MUHBA.[50]\nQuestion: Què havia de ser el Parc Güell?", "output": [ "una urbanització" ] }, { "id": "task837-b63cf75cfeb34e589118ba8c75e8f11d", "input": "Passage: Actualment, està en procés de beatificació per l'Església catòlica. L'Associació pro Beatificació d'Antoni Gaudí va sol·licitar l'autorització junt amb la petició de l'arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles de l'inici del procés per a la seva beatificació, que va ser autoritzat pel Vaticà l'any 2000. L'any 2003 es varen presentar al cardenal José Saraiva Martins, al Vaticà, tots els documents del treball realitzat fins aquell any al procés diocesà de Barcelona. El juny del 2003 el procés canònic quedà obert en la Congregació per les Causes dels Sants a Roma.[78][79] Des de l'any 2003, la diòcesi de Barcelona el considera servent de Déu per les seves virtuts cristianes.\nQuestion: Quan es va autoritzar el procés de beatificació?", "output": [ "l'any 2000" ] }, { "id": "task837-839e09486875476a94072caef0dd95a1", "input": "Passage: Durant l'any 1882, va signar juntament amb altres arquitectes un manifest a favor del projecte per la nova catedral de Barcelona de Joan Martorell i Montells, projecte que havia realitzat a llapis i que Gaudí es va encarregar de delinear a tinta xinesa; finalment, es va construir la façana de l'arquitecte Josep Oriol Mestres. També per a Joan Martorell va dibuixar un projecte d'església per a un monestir benedictí de Cuevas de Vera, actualment Cuevas del Almanzora, a la província d'Almeria, dedicat a l'Esperit Sant i que no es va arribar a realitzar. Encara per aquestes mateixes dates va col·laborar amb Martorell a l'església de les Saleses amb un estil neogòtic semblant al de Viollet-le-Duc, amb paviments ceràmics i l'altar al mig del creuer, i en un altre projecte per a l'església del col·legi dels Jesuïtes del carrer Casp, d'estil neobizantí. Gràcies a aquestes col·laboracions, va sorgir la recomanació de Joan Martorell perquè Gaudí passés a encarregar-se de la direcció d'obres del temple de la Sagrada Família a Francesc de Paula Villar, el qual havia renunciat per desavinences amb la junta d'obres del temple.[27]\nQuestion: Què va signar durant el 1882?", "output": [ "un manifest" ] }, { "id": "task837-73d1a88ef8a14d4ca2b80c4a9fbba1b2", "input": "Passage: El dia 7 de juny del 1926,[56] Antoni Gaudí caminava per la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Havia creuat el carrer de Bailèn prop de la plaça de Tetuan. Era un camí que feia molts vespres per anar de l'església de Sant Felip Neri a la Sagrada Família. Tanmateix, aquell dia, quan es disposava a travessar el carrer, un tramvia el va atropellar i el va deixar sense sentit. El van dur a la casa de socors de la ronda de Sant Pere i d'aquí a l'hospital de la Santa Creu, greument ferit; pel seu aspecte de captaire, van trigar a adonar-se que es tractava del genial arquitecte; això no va ser fins que va ser reconegut per mossèn Gil Parés i l'arquitecte Domènec Sugrañes i Gras, que el trobaren a la sala de Sant Tomàs. Quan els amics que li feren costat li proposaren anar a una clínica, Gaudí contestà: «El meu lloc és aquí, entre els pobres». Va morir el dia 10 de juny del 1926 a l'hospital de la Santa Creu, a les cinc i vuit minuts de la tarda. El seu fèretre va ser cobert amb la senyera de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya[57] i s'exposà en capella ardent al mateix hospital fins al dia 12.[58] La tarda del 12 de juny es traslladà el fèretre en una nombrosa comitiva fúnebre encapçalada per l'alcalde de Barcelona, Darius Rumeu, baró de Viver, fins a entrar a la catedral de Barcelona per la porta de Santa Llúcia.[58] Es digué un respons a l'altar major de la catedral i, tot seguit, la comitiva fúnebre prosseguí en mig d'una imponent manifestació de dol pel gran nombre de persones que s'hi afegiren, fins a arribar a la cripta de la Sagrada Família, on l'Orfeó Català cantà un respons[58] i on Gaudí fou enterrat a la capella de Nostra Senyora del Carme.[59] A la seva làpida, hi ha la inscripció:\nQuestion: Quin recorregut feia Antoni Gaudí?", "output": [ "de Sant Felip Neri a la Sagrada Família" ] }, { "id": "task837-03b204d56c3d4bdd836e50c018a0e4bf", "input": "Passage: El mont Fuji està classificat com un volcà actiu de baix risc. L\\'última erupció registrada començà 16 de desembre del 1707 i acabà al voltant del 24 de febrer del 1708, durant el període Edo. De vegades s\\'anomena \"gran erupció Hoei\". Durant aquest esdeveniment, aparegué un cràter volcànic, i un segon pic, anomenat Hoei-cen, format a la meitat del pendent,[2] al costat sud-est de la muntanya.[17] Els científics prediuen una menor activitat volcànica en els propers anys.\nQuestion: Amb quin nivell de risc està classificat el mont Fuji?", "output": [ "baix" ] }, { "id": "task837-1b079e1a38544defa5996f99617b2e16", "input": "Passage: El mont Fuji és un volcà que forma part del cinturó de foc del Pacífic, les erupcions explosives sobretot el classifiquen com a volcà gris.[17] El volcà està localitzat a la base de la triple cruïlla entre la placa filipina i les micro-plaques Amur i Ojotsk de la placa eurasiàtica.[24] Aquestes plaques són, respectivament, les parts occidental i oriental del Japó i la península d'Izu. El volcà Fuji constitueix el més septentrional dels arcs volcànics formats per les illes Izu. A més a més del cim principal dominat per un cràter sommital, els flancs i els peus del mont Fuji contenen una cinquantena de doms de lava i petites boques eruptives.[2]\nQuestion: De quin cinturó forma part el mont Fuji?", "output": [ "del cinturó de foc del Pacífic" ] }, { "id": "task837-8cfc4d82b0ca483a85deeff6b0a0a6c5", "input": "Passage: Tot i que la majoria dels excursionistes no passen per les rutes Subashiri i Gotenba durant l'ascens, molts sí que ho fan a la baixada per gaudir dels seus camins coberts de cendra volcànica. Així, és possible cobrir la distància que separa la setena de la cinquena estació en només trenta minuts. També és possible pujar amb una bicicleta de muntanya per gaudir de la baixada, encara que l'exercici és particularment arriscat, a causa de les multituds i la dificultat en el control de la velocitat.[27]\nQuestion: Per quines rutes no passen molts excursionistes durant l'ascens?", "output": [ "Subashiri i Gotenba" ] }, { "id": "task837-c00e7fd6345f46d8887a95fd167a7e45", "input": "Passage: L'ascens pot durar d'entre tres a vuit hores i el descens entre dues a cinc. El camí està dividit en deu estacions i la carretera acaba a la cinquena, a uns 2.300 metres sobre el nivell del mar. Els hostatges no solen estar oberts durant la nit per als caminants.[27] Hi ha quatre camins principals per arribar al cim des de la cinquena estació: Kawaguchiko, Subashiri, Gotemba i Fujinomiya (en el sentit de les agulles del rellotge) amb quatre itineraris secundaris des del peu de la muntanya: Shojiko, Yoshida, Suyama i Murayama. Les estacions estan distribuïdes al llarg de les diferents vies que es troben a diferents altures: la més alta, la cinquena estació situada a Fujinomiya, seguida per la Kawaguchiko, i finalment per la Gotenba Subashiri. Kawaguchiko, tot i ser la segona més alta, és la més popular a causa de la seva gran àrea d'aparcament.[27][28]\nQuestion: Quant de temps pot durar l'ascens?", "output": [ "d'entre tres a vuit hores" ] }, { "id": "task837-f5acb4b19de348f79aee78eca8f4b1bc", "input": "Passage: La topografia del mont Fuji està dictada per l'activitat volcànica de la qual ha nascut: la forma de con gairebé simètric de trenta kilòmetres a la seva base, els seus vessants costeruts i bona quantitat dels 3.776 metre d'altitud, donant un volum de 870 km3 d'aquest estratovolcà.[18] Està coronat per un cràter de 500[19] a 700 metres,[18][20] de diàmetre i una profunditat d'entre 100[18] i 250 metres.[19] L'únic defecte real dels pendents està formada pel cràter Hōei-zan que es troba a uns 2.300 metres sobre el nivell del mar.[2]\nQuestion: Quina altitud té el mont Fuji?", "output": [ "3.776" ] }, { "id": "task837-66c212f3c02b434283eecb30d35f0cca", "input": "Passage: Ha estat objecte d'un accessori especial dels pintors japonesos, com el mestre del gravat japonès Katsushika Hokusai (1760-1849) amb les seves Trenta-sis vistes del Mont Fuji (Fugaku Sanjurokkei, 1831). Tenen una forta influència dels impressionistes europeus. El 1835, Hokusai publicà Cent Vistes del Mont Fuji (Fugaku Hyakkei) en forma de tres llibres en negre i gris.[39]\nQuestion: Quan va publicar Hokusai Cent Vistes del Mont Fuji?", "output": [ "1835" ] }, { "id": "task837-59e56bcc56df4996879df07ca5cb4a5d", "input": "Passage: La ciutat compta amb una xarxa de centres cívics, distribuïts pels diferents barris. Els primers van ser els de la Colina (Puigfred) i el de Morera. Actualment existeixen també els centres cívics de Can Cabanyes, Torre Mena, Dalt de la Vila, Sant Roc, La Salut, Can Canyadó i Can Pepus.[99] Tots ells duen a terme tot una sèrie d'activitats per als veïns. Són d'especial esment la Festa Medieval de Can Canyadó,[100] o la Festa Indiana de Can Cabanyes.[101]\nQuestion: On trobem els centres cívics?", "output": [ "pels diferents barris" ] }, { "id": "task837-1e47264d4d4243159c3e215fee22d1d3", "input": "Passage: Pel que fa a la població estrangera, a Badalona l'any 2001 aquesta suposava el 2,4% del total, metre que l'any 2010 és del 14,8%. D'aquesta població immigrant, un 34,7% prové de països asiàtics, un 27,3% d'estats d'Amèrica del Sud, i un 17,5% de països del Magrib. Els ciutadans de la Unió Europea suposen el 12,8% del total de persones estrangeres residents a Badalona. Pel que fa als països, Marroc, el Pakistan, la Xina i l'Equador són els primers, i entre els quatre suposen el 55% de tots els residents estrangers a Badalona de l'any 2010.\nQuestion: Quin tant per cent de població estrangera hi havia el 2001?", "output": [ "2,4%" ] }, { "id": "task837-11088360988b4d17bb85accd0441382b", "input": "Passage: És una masia situada a cavall dels barris de Montigalà i el Sant Crist, que segons la llegenda s'hi va aturar a descansar Cristòfor Colom en el seu camí a Sant Jeroni, on l'esperaven els Reis Catòlics. Va ser edificada originalment als segles XV-XIV. Com can Canyadó, can Bofí Vell va ser una de les masies de Badalona que es va fortificar per protegir-se dels atacs dels pirates que va patir la vila durant l'edat moderna. La masia i la seva finca van estar actives a càrrec de masovers fins a la dècada de 1970 del segle xx, moment a partir del qual comença a patir un procés de degradació i ruïna progressiva, de la qual pràcticament només en va sobreviure la seva monumental torre. L'edifici de la casa ha estat objecte de reconstrucció i la masia, en general, de restauració. Actualment és propietat de l'Ajuntament de Badalona, però encara resta sense ús.\nQuestion: Entre quins barris trobem la masia?", "output": [ "Montigalà i el Sant Crist" ] }, { "id": "task837-a2887e05b8504e87b4f590fdb043374d", "input": "Passage: El nucli medieval és l'àrea avui coneguda com a Dalt de la Vila, que ocupa el mateix lloc que l'antiga Baetulo. Tanmateix també existí un cert poblament de caràcter dispers a les zones de Llefià, Canyet i Pomar. Demogràficament parlant no destaca; el 1380 tenia només 130 focs, els quals s'havien reduït a menys de 100 el 1553 a causa d'esdeveniments bèl·lics, epidèmies i atacs de pirates.[2]\nQuestion: Com es coneix el nucli medieval?", "output": [ "Dalt de la Vila" ] }, { "id": "task837-03ce485ad2054d4e82a143aa450f08f0", "input": "Passage: Finalment, quant a turisme, Badalona compta amb hotels i hostals de diversa gamma. L'oferta cultural és diversa, amb la que pot oferir amb el Museu de Badalona i les seves restes romanes, a més d'altres esdeveniments que se celebren al llarg de l'any; en especial les Festes de Maig i particularment la Cremada del Dimoni, declarada festa d'interès turístic per la Generalitat l'any 1991.[48] Tanmateix, un dels grans atractius són les seves platges, les quals han sofert un gran procés de regeneració en els últims anys que ha permès aconseguir tres banderes blaves.[49] També hi podem trobar una platja nudista a La Mora.[6]\nQuestion: Com són els hotels i hostals de Badalona?", "output": [ "de diversa gamma" ] }, { "id": "task837-d9a0e35dd29f434f89e91915d6327f8d", "input": "Passage: El bàsquet és l'esport més arrelat a la ciutat. La integració d'aquest esport a la ciutat és força elevat en el que es coneix com a bàsquet base, on es poden una gran multitud d'equips de barri, d'associacions i sobretot d'instituts que el practiquen. El màxim exponent d'aquest esport a la ciutat és el Club Joventut Badalona, amb més de 80 anys d'antiguitat.[128] La Penya, que és com es coneix el club, va assolir la seva etapa d'or a inicis de l'última dècada del segle xx. Badalona, doncs, va dissenyar el Pavelló Olímpic, aprofitant l'avinentesa, per engrandir l'espai del club situat a l'antic Pavelló dels Països Catalans i acollir també la subseu olímpica de bàsquet pels Jocs de Barcelona 92. Barcelona va projectar la final del torneig al Palau Sant Jordi de Barcelona, però l'argumentació badalonina va acabar prevalent i, així, s'hi disputà la totalitat del torneig.[129]\nQuestion: Quin és l'esport més arrelat a la ciutat?", "output": [ "El bàsquet" ] }, { "id": "task837-c77c9a79d7d14737a7b156cc4e93c632", "input": "Passage: En general, totes les xilografies contenen tres cartel·les: a la cantonada superior dreta, en vermell, el títol de la sèrie (Meisho Edo hyakkei), en format d'un full de poesia tanzaku; al costat, el títol de cada estampa, en format de full de poesia shikishi; i a la cantonada inferior esquerra, també en vermell, el nom de l'autor, Hiroshige. Fora del marc de l'estampa, al marge inferior esquerre, apareix freqüentment el segell de l'editor, Sakanaya Eikichi, de vegades amb la seva direcció (Shitaya Shinkuromonchō), i de vegades abreujat com «Shitaya Uoei» (on Uoei correspon a Uoya Eikichi, un nom alternatiu pel qual era també conegut l'editor). També fora del marc, però a dalt a la dreta, se sol situar el segell del censor, aratame («examinat»), generalment amb la data, representada pel signe de l'any: 1856 fou l'any del drac (tatsu), 1857 de la serp (hebi) i 1858 del cavall (uma).[12]\nQuestion: Quantes cartel·les contenen gairebé totes les xilografies?", "output": [ "tres cartel·les" ] }, { "id": "task837-b2b3419afc574267a306a6a51a7c1fe3", "input": "Passage: La sèrie la realitzà en format ōban (format gran, aproximadament 39,5 x 26,8 cm),[nota 4] i emprà la tècnica nishiki-e, un tipus de cromoxilografia introduït en el segle xviii (cap al 1765) que permeté el gravat en color. La sèrie passà la censura –segons un edicte de 1790, totes les obres devien complir la política de limitació del luxe, així com no contenir material políticament sensible– en diverses fases: el primer any (1856) presentà 37 estampes; el 1857, 71; i, el 1858, l'any de la seva mort, 7. Segons sembla, la idea de l'autor i l'editor era finalitzar la sèrie en juliol de 1858, i dues estampes d'aquest mes porten el títol de Complements entretinguts de les cent vistes d'Edo (Edo hyakkei yokyō); però al mes següent van presentar altres tres estampes sota el títol habitual. Aquestes 115 xilografies es van completar l'octubre del 1858 amb altres tres estampes, aprobades pels censors després de la mort de l'artista, probablement obres de Hiroshige II a petició de l'editor. S'encarregà llavors l'índex a Baisotei Gengyo (1817-1880), famós dissenyador de portades. En darrer lloc, el 1859 Hiroshige II realitzà una última làmina per a celebrar el seu ascens a la categoria de mestre, segellat davant el censor l'abril del 1859.[3]\nQuestion: En quin format realitzà la sèrie de xilografies?", "output": [ "en format ōban" ] }, { "id": "task837-916e7660dfe547a88832a961eeb7ae0a", "input": "Passage: En el moment de realitzar aquesta obra, Hiroshige es trobava en el cim de la seva carrera: el 1856, al complir seixanta anys, realitzà el ritual budista d'afaitar-se el cap, iniciant la vida de monjo. Rebé l'encàrrec de Sakanaya Eikichi, un editor que volgué reflectir els canvis esdevinguts a Edo després del terratrèmol. Hiroshige plasmà aquesta idea en més de cent vistes sobre els llocs més coneguts i pintorescs de la ciutat. Cercà sobretot imatges insòlites, enfocaments innovadors, amb perspectives poc usuals, com imatges trencades per un marc vertical, o bé mig tapades per un objecte quotidià que se situa entre el fons i la vista de l'espectador. Aquestes vistes van tenir una exitosa acollida –de cada gravat es van realitzar de 10.000 a 15.000 exemplars–, encara que malauradament la sèrie quedà interrompuda per la mort de l'autor en una epidèmia de còlera, el 1858. Alguns gravats foren terminats pel seu deixeble Utagawa Hiroshige II.[9]\nQuestion: On es trobava Hiroshige en el moment de realitzar aquest obra?", "output": [ "en el cim de la seva carrera" ] }, { "id": "task837-d457facf32624a9db4ba14fb1a6a39c3", "input": "Passage: El seu estil es caracteritzà per un gran realisme i el reflex de la vida quotidiana i les gents populars, així com una gran sensibilitat en el tractament atmosfèric de les seves obres i la plasmació en imatges d'estats d'ànim. Va saber captar de forma magistral la llum de diferents hores del dia, així com els canvis succeïts a la natura en el transcurs de les estacions. Reflectí la natura d'una forma lírica i evocadora, amb un cert romanticisme i una gran sensibilitat per a la bellesa efímera de la natura. Sovint introduí poemes a les seves imatges –amb una delicada cal·ligrafia–, reflex de la seva excel·lent formació tant literària com artística.\nQuestion: Què es caracteritza per un gran realisme?", "output": [ "El seu estil" ] }, { "id": "task837-b4355830c253418699d343daa62202c1", "input": "Passage: Hiroshige fou un gran paisatgista, un dels millors del seu temps, plasmant en imatges de forma lírica i emotiva els llocs més bells i amb més renom del Japó, especialment de la seva capital, Edo (actual Tòquio). En aquesta sèrie presentà els llocs més emblemàtics de la ciutat, recentment reconstruïda després d'un devastador terratrèmol esdevingut el 1855. Malgrat això, Hiroshige no ensenyà els efectes de la destrucció, sinó que mostrà l'urbs de forma idealitzada i optimista, pretenent infondre a la població un estat d'ànim vitalista i jovial. Al mateix temps, la sèrie oferia al públic un aspecte d'actualitat, de gaseta on albirar les novetats en la reconstrucció de la ciutat. Les estampes presenten també escenes socials, ritus i costums de la població local, lligant el paisatge amb la descripció detallada de gent i ambients locals d'una gran diversitat.[1]\nQuestion: Què va ser Hiroshige?", "output": [ "un gran paisatgista" ] }, { "id": "task837-9e32705e300145e9a46acfb98e0f1d75", "input": "Passage: Neptú té 14 satèl·lits naturals coneguts.[36] El més gran, de bon tros, el que comprèn més del 99,5% de la massa orbitant Neptú[83] i és prou massiu per ser esferoïdal és Tritó, descobert per William Lassell només 17 dies després del descobriment del mateix Neptú. Contràriament a la resta de satèl·lits naturals principals del sistema solar, Tritó té una òrbita retrògrada, cosa que indica que va ser capturat i no format al mateix lloc. Probablement abans era un planeta nan del cinturó de Kuiper.[84] Està prou a prop de Neptú per a tenir rotació síncrona, i, d'aquí a uns 3.600 milions d'anys serà desintegrat, ja que passarà el límit de Roche.[85] El 1989, Tritó va esdevenir l'objecte més fred mai observat al sistema solar,[86] amb temperatures estimades de -235 °C.[87]\nQuestion: Quants satèl·lits naturals coneguts té Neptú?", "output": [ "14" ] }, { "id": "task837-c4069f19720a4e8b9cbf883c9be9d6f8", "input": "Passage: L'òrbita de Neptú té un impacte profund a la regió més enllà, coneguda com a cinturó de Kuiper. El cinturó de Kuiper és un anell de petits mons gelats, similar al cinturó d'asteroides però molt més gran, que s'estenen des de l'òrbita de Neptú a 30 UA a unes 55 UA del Sol.[75] De la mateixa manera que la gravetat de Júpiter domina el cinturó d'asteroides, donant-ne la forma, la gravetat de Neptú domina el cinturó de Kuiper. Al llarg de la història del sistema solar, certes regions del cinturó de Kuiper van esdevenir desestabilitzades per la gravetat de Neptú, creant forats a l'estructura del cinturó. La regió entre 40 i 42 UA n'és un exemple.[76]\nQuestion: Què és el cinturó de Kuiper?", "output": [ "és un anell de petits mons gelats" ] }, { "id": "task837-12a2b10dbc684fce926407f405feaa12", "input": "Passage: El primer dels anells va ser descobert el 1968 per un grup liderat per Edward Guinan,[12][50] però més tard es va dubtar de la completesa d'aquest anell.[51] Les proves que els anells podien tenir discontinuïtats van aparèixer durant una ocultació estel·lar el 1984, quan els anells van ocultar un estel en la immersió però no en l'emersió.[52] Les imatges de la sonda Voyager 2 del 1989 van tancar la discussió i a més van mostrar l'existència de diversos anells tènues, que tenen una estructura granular.[53] Tot i que actualment no se'n sap la raó d'aquesta disposició se suposa que podria ser deguda a les interaccions gravitacionals dels anells amb els satèl·lits menors que orbiten prop seu.[54]\nQuestion: Quan va ser descobert el primer dels anells?", "output": [ "1968" ] }, { "id": "task837-5f7db00158ee4372b678d8449ae88bf0", "input": "Passage: Poc després del seu descobriment, Neptú era simplement referit com a \"el planeta exterior a Urà\" o com al \"Planeta de Verrier. El primer suggeriment d\\'un nom va provenir de Galle, que va proposar Janus. A Anglaterra, Challis va fer servir el nom Oceanus.[26]\nQuestion: Com era referit Neptú poc després del seu descobriment?", "output": [ "\"el planeta exterior a Urà\" o com al \"Planeta de Verrier" ] }, { "id": "task837-1d8b3ee049ff4d5b8c22c57d873b5f81", "input": "Passage: Mentrestant, Le Verrier, en una carta, va instar a l'astrònom de l'observatori de Berlín Johann Gottfried Galle que el cerqués amb el refractor de l'observatori. Heinrich d'Arrest, un estudiant de l'observatori, va suggerir a Galle que podrien comparar una carta del cel recentment dibuixada de la localització predita per Le Verrier amb el cel nocturn per veure el desplaçament característic d'un planeta, contràriament a les estrelles fixes. El mateix vespre, del 23 de setembre de 1846, es va descobrir Neptú a una distància d'un grau d'on Le Verrier havia previst, i a uns 12° d'on Adams havia predit. Challis, més endavant, es va adonar que havia observat el planeta dues vegades a l'agost, sense ser capaç d'identificar-lo.[17][21]\nQuestion: Amb què va instar Le Verrier a l'astrònom de l'observatori de Berlín que el cerqués?", "output": [ "amb el refractor de l'observatori" ] }, { "id": "task837-5d2e6509297b4991a4e7852cbeac3018", "input": "Passage: S'han observat núvols d'alta altitud a Neptú creant ombra a la capa de núvols opaca de baix. També hi ha bandes de núvols d'alta alçada que envolten el planeta a una latitud constant. Aquestes bandes tenen amplades de 50-150 km, i es troben a uns 50-110 km a damunt de la coberta de núvols.[44]\nQuestion: Què s'ha observat a Neptú?", "output": [ "núvols d'alta altitud" ] }, { "id": "task837-99f5f398797a4628ac7eac92ea9f4f2e", "input": "Passage: Per països, es pot trobar a Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Bulgària, Eslovàquia, Espanya, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Liechtenstein, Mongòlia, Montenegro, Noruega, Polònia, Romania, la República Txeca, Rússia, Sèrbia, Suècia, Síria, Turquia, Ucraïna i la Xina. S'ha extingit completament a Letònia i Lituània, i es dubta sobre la seva presència a l'Azerbaidjan, Hongria i els Països Baixos.[4] En total s'han descrit 275 subespècies.[5]\nQuestion: On s'ha extingit completament?", "output": [ "a Letònia i Lituània" ] }, { "id": "task837-eaa1c44988cc48efb06c5eb2aa730148", "input": "Passage: Hi ha una sola generació, que va del maig a l'agost (alguns individus poden viure fins al setembre), depenent de l'altitud, la temperatura i la temporada. El marge de variació en el període de vol entre unes temporades i altres pot arribar a ser d'un mes. A Catalunya, el màxim d'individus es dóna durant el juliol; els primers volen a mitjans de maig, i els últims, a mitjans de setembre.[10]\nQuestion: Quantes generacions hi ha?", "output": [ "una" ] }, { "id": "task837-af803722ea6b4b85b012b9a15e5e5999", "input": "Passage: L'apol·lo (Parnassius apollo)[1] és un lepidòpter ropalòcer de la família Papilionidae. Es tracta d'una espècie tradicionalment associada a hàbitats de muntanya. Les seves poblacions s'estenen per una bona part d'Europa i d'Àsia, i es distribueixen per la majoria de les grans regions muntanyoses del Vell Continent fins al Tian Shan (Xina) i l'oest de Sibèria. A pesar de l'amplitud d'aquesta distribució, rara vegada és comuna.\nQuestion: Què és l'apol·lo?", "output": [ "un lepidòpter ropalòcer" ] }, { "id": "task837-928d4dba11724d95aabfd13a38328c0b", "input": "Passage: A la península Ibèrica hi ha un total de 23 subespècies, dues de les quals també es poden trobar a França.[6][2] Podem dir que la Península actua com una mena d'arxipèlag per a l'espècie, ja que, a causa de la seva latitud i la seva geografia, les poblacions estan aïllades entre els 800 i els 3.000 metres. A Espanya es pot trobar principalment a la Serralada Cantàbrica, Pirineus, Sistema Ibèric, Sistema Central, Sierra Nevada (amb les poblacions més diferenciades de la resta, atès que presenten anells taronja en comptes de vermells), Serra de Baza, Serra de Guadarrama, Serra de Cebollera, Serra de Javalambre, etc. Està absent a la Serra de Tramuntana. Les poblacions, generalment, són poc nombroses.\nQuestion: Quantes subespècies podem trobar ala península ibèrica?", "output": [ "23" ] }, { "id": "task837-7f7faa9c2e094665883e491cb0cb91a3", "input": "Passage: Fa fins a 50 mm. Té el cos negre i vellutat, amb petites berrugues horitzontals d'on creixen petits pèls. Per damunt dels espiracles s'estén una franja de punts ataronjats (depenent de l'individu, de tons grocs a vermells). El cap és negre. Com molts altres papiliònids, té un osmeteri (òrgan que s'allotja entre el cap i el tòrax, i que, en cas de sentir-se amenaçada, extreu de forma ràpida; és semblant a la llengua bífida d'una serp i conté substàncies d'olor desagradable) groc o vermellós per dissuadir els depredadors. És heliòfila (necessita estar exposada a la llum solar), s'alimenta sota la llum del sol; de nit i en dies ennuvolats es manté a recer aixoplugada sota les pedres. Es pot trobar, normalment, a mitjans i finals de primavera.[8] Després de la tercera muda adquireix un comportament errant i deambula per terra buscant aliment.[9]\nQuestion: Quant mesura?", "output": [ "fins a 50 mm" ] }, { "id": "task837-0d302dfe28634096ae75b29c831e4b04", "input": "Passage: El 1425 es va iniciar l'associació entre els tallers de Donatello i Michelozzo, que es va mantenir gairebé fins al final de la dècada del 1430; aquesta col·laboració artística donà com a resultat una sèrie d'obres importants. Michelozzo era uns deu anys més jove que Donatello, havia estat un antic deixeble de Brunelleschi i destacava com a bon escultor i arquitecte; mentre que Donatello era un indiscutible mestre de l'escultura. En les obres que sorgiren com a fruit d'aquesta associació, Michelozzo, per regla general, es dedicava a la resolució de les qüestions relacionades amb els aspectes socials i arquitectònics.[31]\nQuestion: Quan es va iniciar l'associació entre els tallers de Donatello i Michelozzo?", "output": [ "1425" ] }, { "id": "task837-81c5820bdd274eaba2cd17302dbd42de", "input": "Passage: Donatello es va inspirar en la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, on narra el retir de Maria Magdalena, per aconseguir la redempció dels seus pecats; Maria va pelegrinar i va fer vida d'ermitana, es creu a la part meridional de França. Així la va representar Donatello, una escultura realitzada en fusta policromada, a una edat ja madura, demacrada pel sofriment, vestida amb una atrotinada peça de roba de pell i amb una cabellera cobrint-li el cos. Es troba a peu dret, amb les mans ossudes unides en una actitud de pregària; l'expressió del seu rostre revela la fatiga i el dolor pels quals ha passat, amb els ulls enfonsats i una dentadura que es copsa esdentegada a través de la boca entreoberta. Té els pòmuls molt pronunciats per l'extrema primesa, estat que també s'aprecia als braços i cames, on es marquen perfectament els músculs i altres detalls anatòmics.[77]\nQuestion: De qui és la Llegenda àuria en la que es va inspirar Donatello?", "output": [ "Iacopo da Varazze" ] }, { "id": "task837-9a5cb1f71b614e7c9414cf20c3fd4bf4", "input": "Passage: Aquesta obra no s'ha de confondre amb una versió posterior (vegeu David) que va realitzar en bronze. Aquest primer David té un rostre poc expressiu, amb una corona d'amarant, un símbol profà, i els membres són allargats a la manera de l'estil del gòtic tardà. Mostra una col·locació en contrast, amb el punt de suport en una cama, correspost amb una torsió del tronc oposada, formant el clàssic contrapposto. El detall de les mans indica un estudi acurat de l'anatomia humana. El 1416, l'obra va ser traslladada al Palazzo Vecchio i durant molt de temps va ser un emblema de la ciutat. S'hi va afegir una placa amb la inscripció: \nQuestion: En quin material va realitzar la versió posterior?", "output": [ "bronze" ] }, { "id": "task837-4f1c7d6fdaa64e039a463311cdd57e99", "input": "Passage: La datació de l'obra se situa en el període en què Donatello havia tornat de Siena (1459-1460) i posterior al relleu del Martiri de Sant Llorenç, que pertany al púlpit de la Resurrecció, i que en el que es va descobrir la inscripció amb la data 15 de juny de 1465; tot i així, no se sap si aquesta és la data de la fosa o la de l'acabat del púlpit. A més, la mort de Donatello va succeir el 1466, i és un altre aspecte que dificulta la datació correcta de l'obra. En les biografies més antigues, començant per la de Vasari, es comenta que el mestre passava la major part dels seus últims temps, malalt al llit. Malgrat totes aquestes qüestions, els dos púlpits es consideren els darrers treballs de Donatello. Aquesta última obra mestra conclou el seu estudi de l'ànima humana, la composició espacial i la llibertat que ha caracteritzat tota la seva carrera; així, assoleix l'extrem de la seva evolució.[84]\nQuestion: Quan es situa la datació de l'obra?", "output": [ "en el període en què Donatello havia tornat de Siena" ] }, { "id": "task837-c7ffb757f9bd448ba4d4569c749c7135", "input": "Passage: Els Petis profetes, realitzats per a l'exterior de la porta de la Mandorla, a la catedral de Santa Maria del Fiore de Florència, són considerats com els primers treballs produïts per Donatello. Tanmateix hi ha controvèrsia sobre la seva atribució, al marge de les diferències estilístiques entre les dues figures que poden ser degudes a la inexperiència del jove artista i amb la seva semblança amb obres similars de Nanni di Banco. Actualment, el Petit profeta de l'esquerra s'atribueix en general a Donatello, sobre la base de comparacions amb altres obres de la mateixa època, com el David de marbre. El fet que l'altra estàtua és probablement una obra de Nanni di Banco no és incompatible amb els documents de pagament de la catedral, en els quals consta que el 1406 i el 1408, Donatello va rebre diners en recompensa pel seu treball en dues estàtues de profetes, que no són descrites amb detall. En aquest moment tots dos escultors estaven associats i participaven en la decoració de l'esmentada porta de la Mandorla.[7]\nQuestion: Per a quina porta van ser realitzats els Petis profetes?", "output": [ "la porta de la Mandorla" ] }, { "id": "task837-73e9200462e14e348a8a16ab26addd7e", "input": "Passage: Vasari va escriure la biografia de Donatello i el corresponent catàleg d'obres incloses, amb una sèrie d'errades. Que es produïssin aquestes incorreccions, en part, hi va contribuir el desmantellament o l'extracció de les obres dels seus llocs originals. Això va fer més difícil poder tenir una visió de conjunt de la seva obra. El 1886, per exemple, durant les celebracions impulsades a Florència amb motiu del cinquè centenari del seu naixement, algunes obres i documents van ser atribuïts a altres autors. Des d'aleshores, la historiografia artística ha començat a treballar en la selecció i revisió del catàleg d'obres atribuïdes, per esmenar antics errors. Fins i tot en l'actualitat, encara es pot afirmar que els estudis estan lluny d'ésser conclosos, especialment el que afecta amplis períodes de la seva vida on la documentació és escassa.\nQuestion: Com va escriure Vasari la biografia de Donatello i el catàleg d'obres?", "output": [ "amb una sèrie d'errades" ] }, { "id": "task837-a30fa19a8f0b48198625d24be08f1a40", "input": "Passage: L'any 1944, Frida Kahlo va començar a escriure el seu diari personal. En una senzilla llibreta, les paraules s'hi alternaven amb dibuixos o s'alineaven per donar lloc a poemes que parlaven sobretot de Diego Rivera i del patiment.[44] Comentava també tota la seva infància i la seva joventut, la sexualitat, la fertilitat, i els seus dolors físics, tota la seva forma de pensar i sentir. Va realitzar dibuixos a l'aquarel·la i amb tintes. Va escriure el que per a ella representaven els colors que emprava en les seves pintures:[45]\nQuestion: Quan va començar Frida Kahlo a escriure el seu diari personal?", "output": [ "1944" ] }, { "id": "task837-a851f1a8a8f545c38134ae21a8002293", "input": "Passage: En el seu primer Autoretrat amb vestit de vellut, encara s'aprecia la influència de la pintura mexicana dels retrats del segle xix, mentre que per un altre costat recorden la pintura europea. Es representa de mig cos i de tres quarts el gir de la cara, amb un coll més llarg del normal. Frida exposa, com mai més en cap altre retrat, els seus sentiments, amb la seva pell de color clar que contrasta amb el fons fosc. El seu concepte la pintura s'assembla als autoretrats de Dürer del segle xvi, en què es presentava el pintor per ser admirat. Frida, com ell, en aquest retrat es toca el nas i l'allarga per donar-se més elegància i suavitat. En aquesta pintura, sens dubte, Frida volia mantenir o recuperar l'amor que ja temia haver perdut de Gómez Arias.[38]\nQuestion: On s'aprecia la influència de la pintura mexicana dels retrats del segle xix?", "output": [ "En el seu primer Autoretrat" ] }, { "id": "task837-2701332f805c4cb3b1b13188714d5f22", "input": "Passage: El desembre del 1933, quan van tornar a Mèxic, van comprar una casa a San Ángel,[31] feta per un arquitecte amic de Rivera, Juan O'Gorman, que tenia dos apartats, un de més petit i de color blau per a Frida i un altre de més gran i de color rosa, on tenia el seu estudi Diego Rivera. Frida va tenir un nou avortament i problemes amb la seva salut, que la van obligar a estar durant algun temps a l'hospital. Malgrat les aventures de Diego amb altres dones, que van arribar a incloure la mateixa germana de la pintora, Cristina Kahlo, Diego va ajudar Frida en molts aspectes: ell va ser qui li va suggerir que portés el vestit tradicional mexicà consistent en llargs vestits de colors i joieria exòtica. Això, al costat del seu aspecte unicellat, es va convertir en la seva marca. Ell estimava la seva pintura i va ser el seu més gran admirador. Frida, en canvi, va ser la major crítica de Diego i l'amor de la seva vida. Frida solia dir que, en la vida, havia patit dos grans accidents: «L'un va ser amb autobús, i l'altre és en Diego». Frida, ferida al seu interior per les infidelitats del seu marit, es va instal·lar a començaments del 1935 en un apartament al centre de Ciutat de Mèxic i va fer un viatge amb dues amigues a Nova York. Quan es va assabentar a finals d'any que la relació entre la seva germana i el seu marit havia acabat va tornar a San Ángel, però les infidelitats per tots dos bàndols van esdevenir una cosa comuna en les seves vides.[32]\nQuestion: Quan va tornar Frida a Mèxic?", "output": [ "1933" ] }, { "id": "task837-2c76573f20f64999ac128576fe28d426", "input": "Passage: Frida va realitzar dos retrats sobre el seu arbre genealògic, l'un el 1936 titulat Els meus avis, els meus pares i jo, en què es va representar com una nena d'uns tres anys al pati de la casa familiar que sostenia una cinta vermella que simbolitzava la sang de la seva família. Aquesta cinta arribava fins als seus avis, els busts dels quals reposaven sobre núvols i envoltava els seus pares, que els va representar com a la fotografia de noces del 1898. Va copiar fil per randa els vestits dels nuvis; sobre el vestit de la seva mare va pintar un fetus encara unit a ella amb el cordó umbilical i, amb to burlesc, va col·locar sota aquest retrat de la seva mare un espermatozoide penetrant dintre d'un òvul. Continuant amb la simbologia, molt a prop es troba una flor en forma de U damunt un cactus rebent el pol·len de la fecundació. Al fons, s'hi pot veure dos paisatges diferents: al de sota, hi ha els avis materns amb muntanyes, mentre que els avis paterns estan simbolitzats per l'oceà.[22]\nQuestion: Com es titula el retrat de Frida sobre el seu arbre genealògic del 1936?", "output": [ "Els meus avis, els meus pares i jo" ] }, { "id": "task837-4cc8a8e99be04e5aaddea052c1be0132", "input": "Passage: L'estil pictòric de Frida Kahlo va tenir diverses etapes molt lligades a la seva vida. Kahlo va gaudir de l'art des de molt petita, rebent instruccions de dibuix de l’amic del seu pare, el gravador Fernando Fernández [46] i omplint quaderns amb esbossos.[47] El 1925 va començar a treballar fora de l'escola per ajudar la seva família.[48] Després de treballar breument com a estenògrafa, es va convertir en un aprenent de gravat pagat per a Fernández. Va quedar impressionat pel seu talent,[49] encara que no considera l'art com a carrera en aquell moment. Les seves primeres pintures i correspondències mostren que es va inspirar especialment en artistes europeus, en particular mestres del Renaixement com Sandro Botticelli i Bronzino[50] i en moviments avantguardistes com Neue Sachlichkeit i el cubisme.\nQuestion: A què van estar lligades les etapes de l'estil pictòric de Frida?", "output": [ "a la seva vida" ] }, { "id": "task837-375d302eaa4543dca1d377e9986678ab", "input": "Passage: El 25 d\\'agost de 1985, Smith i el seu pare tornaven a casa a bord del Vol 1808 de les Bar Harbor Airlines després de gravar un capítol de Lime Street. Mentre intentava aterrar a l\\'Aeroport Regional Lewiston-Auburn a Auburn, l\\'avió de passatgers Beechcraft 99 va colpejar alguns arbres 1.221 m abans d\\'arribar a la pista i es va estavellar, matant els sis passatgers i els dos tripulants de bord.[30] En aquell moment va aixecar-se molta especulació sobre la causa de l\\'accident. A la Unió Soviètica circularen moltes teories conspiradores.[31][32] Als Estats Units es va dur a terme una investigació i es va fer públic l\\'informe oficial que no mostrava evidències de cap conspiració. Segons s\\'afirma en l\\'informe, l\\'accident va ocórrer al voltant de les 22:05 GMT, en un punt del terreny situat a una milla (1,6 km) al sud-oest de l\\'aeroport, a la localització 44° 02′ 22″ N, 70° 17′ 30″ O / 44.03944°N,70.29167°O / 44.03944; -70.29167. L\\'informe afirma també que \"la relativament inclinada trajectòria de vol, l\\'orientació de l\\'aeronau i la seva velocitat en el moment de l\\'impacte no van permetre als ocupants sobreviure a l\\'accident.\"[33] Els arguments principals de l\\'informe van ser que era una nit de pluja, que els pilots no tenien experiència, i que es va produir un error en el funcionament del radar de terra, malgrat que aquest no acostuma a ser crític.\nQuestion: Quin dia tornaven Smith i el seu pare cap a casa?", "output": [ "El 25 d'agost de 1985" ] }, { "id": "task837-63c55c90928040c3830c64b725e02065", "input": "Passage: L\\'opinió pública internacional veia amb molta preocupació els esforços soviètics i nord-americans per desenvolupar armes capaces de ser llençades des de satèl·lits en òrbita. Tots dos governs tenien programes d\\'investigació i desenvolupament intensius per desenvolupar aquesta tecnologia. No obstant això, les dues nacions es veien sotmeses a una creixent pressió per desmantellar-los. Als Estats Units, el president Ronald Reagan es va veure pressionat per un lobby de científics nord-americans i experts en armament, mentre que a Rússia el govern va emetre una declaració que deia que \"evitar la militarització de l\\'espai és una de les tasques més urgents a les que s\\'enfronta la humanitat\".[4]\nQuestion: Què volien desenvolupar els soviètics i nord-americans?", "output": [ "armes capaces de ser llençades des de satèl·lits en òrbita" ] }, { "id": "task837-35efb42b13394344a8e89606f7d4ad10", "input": "Passage: Als Estats Units i al nostre país hi ha armes, armes nuclears terribles que poden matar milions de persones en un instant. Però no volem que s'utilitzin mai. Aquesta és precisament la raó per la qual la Unió Soviètica ha declarat solemnement arreu del món que mai -mai- utilitzarà armes nuclears primer. En general proposem suspendre la producció addicional d'aquest armament i procedir a l'eliminació de tots els arsenals de la Terra.\nQuestion: Quanta gent poden matar les armes nuclears?", "output": [ "milions de persones en un instant" ] }, { "id": "task837-5d01fe83eece43b097cc227f7c0927b8", "input": "Passage: El retorn de Smith als Estats Units el 22 de juliol de 1983, va ser celebrat al poble de Maine amb roses, una catifa vermella i una limusina[17] i la seva popularitat va seguir creixent al seu país natal. Alguns crítics de l\\'època es van mostrar escèptics, creient que Smith servia, sense saber-ho, d\\'instrument de propaganda soviètica.[17][18] El desembre de 1983, continuant en el seu paper de \"l\\'ambaixadora més jove d\\'Amèrica\", va ser convidada al Japó,[19] on es va reunir amb el primer ministre Yasuhiro Nakasone i va assistir al Simposi Internacional de la Infància a Kobe. En el seu discurs en el simposi, va suggerir que els líders soviètics i nord-americans intercanviessin les seves nétes durant dues setmanes cada any, amb l\\'argument que a un president \"no li agradaria enviar una bomba a un país que la seva néta estigués visitant\".[20] El seu viatge va inspirar altres intercanvis de nens ambaixadors de bona voluntat,[21] incloent Kàtia Litxova, una noia d\\'onze anys que va visitar els Estats Units.[22] Més tard, Smith va escriure un llibre titulat Journey to the Soviet Union[23] la portada del qual la mostra a Artek la seva part preferida del viatge.[24]\nQuestion: Com va celebrar Maine el retorn de Smith?", "output": [ "amb roses, una catifa vermella i una limusina" ] }, { "id": "task837-4eff557c4d16486c9de4dfbc799154fd", "input": "Passage: En aquest moment es va organitzar un circ mediàtic i Smith va ser entrevistada per Ted Koppel[10][11] i Johnny Carson, entre d\\'altres, i va ser notícia durant dies en les principals cadenes nord-americanes. El 7 de juliol de 1983 va volar a Moscou amb els seus pares, i va passar dues setmanes com a convidada d\\'Andrópov. Durant el viatge va visitar Moscou i Leningrad i va passar uns dies a Artek, el principal campament de pioners soviètics, a la ciutat de Hurzuf a la península de Crimea. Smith va escriure que a Leningrad ella i els seus pares estaven sorpresos per l\\'amabilitat de la gent i pels regals que els van fer. Parlant en una conferència de premsa de Moscou, va declarar que els russos eren \"com nosaltres\".[12] A Artek, Smith va decidir quedar-se amb els nens soviètics en lloc d\\'acceptar un allotjament més còmode que li van oferir. Per facilitar-li la comunicació, alguns professors i nens que parlaven anglès amb fluïdesa van ser triats per romandre en el seu edifici. Smith va compartir un dormitori amb nou noies més, i va passar el temps allà nedant, parlant i aprenent cançons i danses russes. Allà, va fer-hi molts amics, entre ells Nataixa Kaixirina de Leningrad, que parlava anglès amb fluïdesa.\nQuestion: On va ser noticia durant dies Smith?", "output": [ "en les principals cadenes nord-americanes" ] }, { "id": "task837-ce683be4cdb54c2d87a4f2faaf629f2a", "input": "Passage: El 1956 començà la seva col·laboració amb l'agència publicitària Zen, fundada i dirigida per Francesca Granados i Alexandre Cirici, on va rebre nombrosos encàrrecs per empreses i entitats de tota Catalunya. Gran part de l'obra de Subirachs està col·locada en espais públics, accessibles a tothom, una preferència personal de l'artista, que sovint afirmava que «l'art sense espectador no té raó de ser. L'art deu ser per a tots i, per tant, el millor és que estigui emplaçat en espais públics».[14] El 1957 va rebre el seu primer encàrrec per una obra pública, Forma 212, situada a les Llars Mundet de Barcelona, la qual va ser la primera obra abstracta col·locada a la via pública de Barcelona.[15] A aquesta obra va seguir tres anys més tard Evocació marinera, situada al barri de la Barceloneta, la qual va causar certa polèmica per les seves formes abstractes —que no va tenir l'obra anterior per trobar-se a la perifèria de la ciutat—. Posteriorment, entre 1959 i 1961, realitzà la façana del santuari de la Mare de Déu del Camí a Lleó, i des de llavors va rebre nombrosos encàrrecs per indrets públics de tot el món.[16]\nQuestion: Amb quina agència publicitària col·laborà Subirachs?", "output": [ "Zen" ] }, { "id": "task837-4c538d750af34320946c05de2913d320", "input": "Passage: El 1948 realitzà la seva primera exposició individual a la Casa del Llibre de Barcelona, presentant deu escultures i sis dibuixos. A l'any següent participà en el II Saló d'Octubre de Barcelona, on exposà durant diversos anys seguits, fins a 1957. El 1950, juntament amb els escultors Francesc Torres Monsó i Josep Martí Sabé, i els pintors Esther Boix, Ricard Creus i Joaquim Datsira, fundà el grup Postectura, el qual fou presentat amb un manifest i una exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona.[7] Aquest grup, d'efímera duració, es manifestava hereu del cubisme i el purisme i, segons Subirachs, «simbolitza la tendència d'humanització de l'art actual tenint com a mestre o precursor l'estil elemental constructiu que caracteritza un dels corrents artístics de la nostra època derivada de Cézanne».[8]\nQuestion: On realitza Subirachs la seva primera exposició individual?", "output": [ "a la Casa del Llibre de Barcelona" ] }, { "id": "task837-5386711faf974c3aa654b45b6c48c694", "input": "Passage: Posteriorment, als primers anys 1960 desenvolupà l'etapa anomenada «de les penetracions i les tensions» —segons denominació de Josep Corredor Matheos—,[40] caracteritzada per l'ús de falques encaixades amb caragols i tirants de ferro, o de peces tensades amb cables o cordes, en encaixaments que jugaven amb la matèria i l'espai, amb elements oposats com matèria i forma, gravitació i contrapès, buit i ple, horitzontal i vertical. Exemples d'aquesta etapa són: Introversió (1960), Monument transportable (1961), Colmenar (1961), la Creu de Sant Miquel a Montserrat (1962), Gravitació (1962), Piràmide (1962), el Monument a les víctimes de les inundacions del Vallès (1963), Polimatèria (1964), Estabilitat (1964), Polifem (1964), el Monument a Pompeu Fabra a Planoles (1965) o l'Homenatge a Barcelona a la muntanya de Montjuïc (1968).[41] Una de les seves últimes obres en aquest sentit fou el Monument a les Olimpiades de Mèxic (1968), situat a l'anomenada Ruta de l'Amistat realitzada per a les Olimpiades Culturals que es van desenvolupar en paral·lel a les esportives; es tracta de dues piràmides en forma de falques enfrontades i unides per un travesser a la part central, obra de formigó de 950 x 1070 x 410 cm i 160 t de pes, amb un simbolisme relatiu a la història de Mèxic: la piràmide inferior representa el Mèxic precolombí, mentre que la superior al·ludeix a la cultura hispano-americana i a la part central es conjuguen els anells olímpics amb les lletres que formen la paraula Mèxic.[42]\nQuestion: Quan desenvolupà l'etapa anomenada «de les penetracions i les tensions»?", "output": [ "als primers anys 1960" ] }, { "id": "task837-3009d0317ed14211a72e5088c0323f69", "input": "Passage: Subirachs va ser iniciat en el noucentisme pels seus mestres Monjo i Casanovas, un estil classicista que propugnava el predomini en l'art de l'harmonia i l'equilibri, amb gust per la temàtica mediterrània i una predilecció especial per la figura femenina, on predominava un gust estètic per la típica noia catalana procedent de La ben plantada d'Eugeni d'Ors.[25] Les seves primeres obres denoten aquesta influència tot i que amb un estil personal, més estilitzat i expressiu que el realisme dels seus mestres, fet que apuntava ja a l'expressionisme en el qual desembocaria posteriorment. Tot i així, el gust per l'equilibri i la senzillesa, per la feina conscienciosa, que adquireix en aquesta època li acompanyarà al llarg de la seva trajectòria.[26] Aquesta primera fase sol anomenar-se com la seva «etapa mediterrània», representada per obres com Dona i nen (1947), Cadaqués (1947), Aurora (1947), Soledat (1948), Desig (1948), Diàleg (1949), Dona mediterrània (1949), Voluptuositat (1950) o Nu jacent (1950). En elles predomina l'equilibri, la proporció, la serenitat, les formes corbes, i denoten la influència —a més dels seus dos mestres— d'escultors afins a aquest sentiment mediterranista, com Josep Clarà o Aristide Maillol.[27]\nQuestion: Qui va iniciar a Subirachs en el noucentisme?", "output": [ "Monjo i Casanovas" ] }, { "id": "task837-d01c04ba84e243e383d4e0fa5505d850", "input": "Passage: Al Palau de la Generalitat de Catalunya Subirachs hi feu diverses obres: el 1976 dissenyà la porta per a la sagristia de la capella de Sant Jordi, així com el Relleu de Sant Jordi-Teseu a la galeria que uneix el Palau amb la Casa dels Canonges. La porta de la sagristia està confeccionada en bronze, amb unes mesures de 233 x 101 x 12 cm. Consta de la creu de Sant Jordi, juntament amb les quatre barres de l'escut de Catalunya, a més de la planta de la catedral de Barcelona i unes cadenes que simbolitzen l'esclavitud. El Relleu de Sant Jordi-Teseu consta de dos plafons de pedra travertí, amb una mida total de 380 x 480 x 30 cm. Aquí l'artista desenvolupà un programa iconogràfic que equiparava la llegenda cristiana del sant capadoci amb el mite grec del laberint de Creta, on Sant Jordi s'equipara a Teseu, el drac al Minotaure, i la princesa a Ariadna. A més, situà diversos elements del seu repertori figuratiu, posats en oposició com és habitual a la seva obra: el sol com a símbol de la llibertat, oposat a la lluna —amb forma de laberint—, que representa la soledat; una balustrada, com a materialització de l'art, contraposada a una calavera, clara al·lusió a la mort. En darrer lloc, al fons d'aquestes escenes s'albira el perfil de la muntanya de Montserrat. Per altra banda, a la porta que comunica amb la Casa dels Canonges creà un tirador de bronze de 21 x 22 x 4 cm amb l'empremta d'una mà i la inscripció «Jaume I, 1276-1976».[89]\nQuestion: On feu Subirachs diverses obres?", "output": [ "Al Palau de la Generalitat de Catalunya" ] }, { "id": "task837-f647634070d2443798969421170df983", "input": "Passage: En general, el Nevado del Ruiz està repoblat de manera pobra principalment a causa de la seva elevació, i la massa forestal disminueix a mesura que augmenta l'altitud. A menor alçada hi ha boscos temperats ben desenvolupats (20-35 metres); per sobre d'aquests s'hi troben amb boscos nans (3-8 metres). Per sobre, a l'erm, la vegetació està dominada per Espeletia. La vegetació de la regió està formada per diferents famílies de plantes llenyoses, incloent-hi Rubiaceae, Lleguminosa, Melastomataceae, Lauràcia i Moràcia. Algunes d'herbàcies, de les famílies Polypodiaceae, Aràcia, Poàcia, Asteràcia, Piperàcia i Orquídia també hi són presents.[25]\nQuestion: Què disminueix a mesura que augmenta l'altitud?", "output": [ "la massa forestal" ] }, { "id": "task837-c121ea61e0f94923876240f4774c990b", "input": "Passage: Els lahars, fets d'aigua, gel, pumicita, i altres roques,[38] es van barrejar amb fang mentre davallaven pels flancs del volcà.[39] La velocitat mitjana dels lahars baixant pels vessants era de 60 km/h, erosionava la terra, arrossegava roques i destruïa la vegetació. Després de davallar milers de metres muntanya avall, els lahars van desembocar als sis rius que drenen el volcà. Un cop a les seves valls, els lahars arribaren a quadruplicar la seva mida original. Al riu Gualí, un lahar va assolir una amplada màxima de 50 metres.[38]\nQuestion: Amb què es van barrejar els lahars, fets d'aigua, gel, pumicita, i altres roques?", "output": [ "fang" ] }, { "id": "task837-aa4f2562ee5b47f189da3a9f4950b349", "input": "Passage: A la història registrada del volcà, les erupcions han consistit principalment en una xemeneia central a la caldera, seguida d'una erupció explosiva, que provoca lahars. La més antiga de les erupcions identificades a l'Holocè va ocórrer prop del 6660 aC, i es van produir noves erupcions el 1245 aC ±150anys (usant la datació basada en el carboni-14), prop del 850 aC, el 200 aC ±100 anys, així com al 350 dC ±300 anys, el 675 dC ±50 anys, el 1350, 1570, 1595, 1623, 1805, 1826, 1829, 1831, 1845, 1916, de desembre de 1984 a març de 1985, de setembre de 1985 a juliol de 1991, i possiblement el 1541, 1828, 1833 i abril de 1994.[28] Diverses entrades sobre la història eruptiva del Nevado del Ruiz recollida en la base de dades del Smithsonian Institution estan marcades com a incertes. Si bé és possible que ocorregueren erupcions en aquestes dates, l'esmentada informació no ha estat confirmada. D'acord amb la definició donada per l'institut, una erupció és l'arribada de productes volcànics (excloent gasos), a la superfície de la Terra.[27][28] Moltes d'aquestes erupcions van incloure l'erupció d'una xemeneia central, xemeneies als costats, i una explosió freàtica.[27] El Ruiz és considerat com el segon volcà més actiu de Colòmbia, després del Galeras, a Nariño.[20]\nQuestion: En què han consistit les erupcions del volcà?", "output": [ "en una xemeneia central a la caldera, seguida d'una erupció explosiva" ] }, { "id": "task837-0862bf06ee8347839ea787d564b8befa", "input": "Passage: El Nevado del Ruiz va entrar en erupció a les 9:09 pm del 13 de novembre de 1985,[34] expulsant tefra dacítica a més de 30 quilòmetres de distància a l'atmosfera.[30] La massa total del material expulsat, incloent-hi magma, va ser de 35 milions de tones,[30] únicament el 3% de la quantitat que va expulsar el St. Helens el 1980.[35] L'erupció va assolir el nivell 3 a l'Índex d'explosibilitat volcànica.[36] La massa d'anhídrid sulfurós expulsada va ser d'aproximadament 700.000 tonelades (prop del 2% de la massa del material sòlid expulsat, fent que l'erupció fos atípicament rica en sofre.[37]\nQuestion: Quan va entrar en erupció el Nevado del Ruiz?", "output": [ "a les 9:09 pm del 13 de novembre de 1985" ] }, { "id": "task837-fe82537fffbc40389126b1842be69029", "input": "Passage: El matí del 12 de març de 1595, el volcà va entrar en erupció. Aquest episodi va consistir en tres erupcions plinianas que van arribar a sentir-se a més de 100 quilòmetres del cim, i va ser expulsada una gran quantitat de cendra, fet que va enfosquir l'àrea circumdant. Durant les erupcions, el volcà també va expulsar lapillus, una forma de tefra, i bombes volcàniques. En total, l'erupció va produir 0,16 km3 de tefra.[27] L'erupció va ser precedida per un gran terratrèmol, tres dies abans. L'erupció precursora va causar lahars, que van viatjar per les valls dels rius Gualí i Lagunillas, obstruint el flux d'aigua, matant els peixos i destruint la vegetació. El lahar va provocar la mort de 636 persones.[29] La de 1595 va ser l'última gran erupció abans de 1985; i van ser similars en molts aspectes, incloent-hi la composició química del material erupcionat.[30]\nQuestion: Quan va entrar el volcà en erupció?", "output": [ "El matí del 12 de març de 1595" ] }, { "id": "task837-84960952885d460196fc25454c049199", "input": "Passage: Després de la destrucció de la primitiva catedral per part de Abd-al-Malik l'agost de 1006, el 1017, els ribagorçans decidiren construir una nova i encarregaren les obres a un equip de mestres llombards que començaren el temple en estil romànic llombard. Es desconeix el nom del mestre, si bé està documentada la participació del mestre local Bradila, qui dirigí les obres de reparació.[4] El rei de Navarra, Sanç III (1000-1035), havia conquerit el comtat perdent-ne la independència del territori de la Ribagorça. Llavors es produí una substitució dels mestres llombards per un equip de mestres navarresos que varen continuar els treballs amb criteris diferents, relacionats amb el Camí de Sant Jaume. El projecte original contemplava un edifici de tres naus amb capçalera triple d'absis semicirculars precedits de tram recte, en l'actualitat el septentrional està reformat.[3]\nQuestion: Qui va destruir l'antiga catedral?", "output": [ "Abd-al-Malik" ] }, { "id": "task837-727f181d5f8249038b0ab5c377380b34", "input": "Passage: A la banda nord del temple s'ubica el claustre, de planta trapezoïdal, i la zona més antiga on s'ubicà un castell d'antecedents romans del qual es conserven els fonaments circulars de la seva torre. Probablement l'església del castell va ser l'actual capella de Sant Agustí ubicada al costat de l'absis nord. En alguns murs d'aquesta zona es troben restes d'opus spicatum que parlen de la seva antiguitat.[6]\nQuestion: On s'ubica el claustre?", "output": [ "A la banda nord" ] }, { "id": "task837-aba7e6d74714419da5bc21c10aaf4b79", "input": "Passage: D'ençà del 1856, per ordre governativa, Roda perdé bona part del seu ric fons arxivístic i codicològic. L'arxiu civil passà a Osca. L'any 1863 consta el trasllat de les peces més notables a l'Arxiu Capitular de Lleida. En aquest arxiu es conserven més d'un miler de pergamins procedents de Roda i quaranta-quatre còdexs. L'arxiu de Roda només conserva avui, pràcticament, manuscrits i lligalls de papers que daten del segle XV en endavant.[10]\nQuestion: Què va perdre Roda per ordre governativa?", "output": [ "part del seu ric fons arxivístic i codicològic" ] }, { "id": "task837-08e154b06ff04653bbb40cbcd332289c", "input": "Passage: La cripta situada al costat nord (sota de la nau de l'evangeli) és sota l'advocació de sant Valeri. És estreta i allargassada, està coberta amb volta de mig canó que pràcticament arrenca del terra i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. Aquesta cripta rep els noms de «sala de l'Arxiu» o «sala del Tresor», per haver atès aquestes funcions antigament. La cripta constitueix una petita obra d'art de l'art romànic. Als seus murs artistes del segle xiii vinculats al cercle del mestre de Navasa (segons el professor Gudiol) varen plasmar amb les seves pintures murals tot un món romànic.[3]\nQuestion: Què hi ha sobre la cripta?", "output": [ "l'advocació de sant Valeri" ] }, { "id": "task837-c9e060ef52134cc3807afd75e0336c7a", "input": "Passage: Al fons de la cripta central es troba el magnífic sarcòfag que va contenir les restes de sant Ramon de Roda fins a la seva exhumació i trasllat a una urna. És una obra de 1170 que, inicialment, estava encastada a l'absis de la cripta, d'aquí que només estiguin decorades tres de les seves cares. Més tard fou traslladat al claustre des d'on va passar a la seva situació actual. Actualment està sobre una base d'obra moderna i fa funcions d'altar de la cripta, si bé anteriorment era sustentat per quatre imatges del tetramorf que actualment són la base de l'altar major, just al nivell superior.\nQuestion: Què hi ha al fons de la cripta central?", "output": [ "el magnífic sarcòfag" ] }, { "id": "task837-ad485181e6b84165be9726b895a3734a", "input": "Passage: Al costat d'aquest segment de mur hi ha la sala capitular que és una sala rectangular, coberta amb embigat, on hi destaca la façana que dóna al claustre formada per una successió d'arcs suportada per una fila de columnes com les del claustre. Amb aquesta tipologia, la façana de la sala capitular de la catedral de Roda s'aparta de la tipologia més usual de les façanes de les sales capitulars del segle xii. En canvi, el tipus de façana com a porxo continu és molt rar en el context de l'arquitectura catalana del seu temps.[10]\nQuestion: Com és la sala capitular?", "output": [ "rectangular" ] }, { "id": "task837-836783b49fa744a798fb5ceabae7c4e1", "input": "Passage: El progrés en la predicció de l'estructura de les proteïnes s'avalua cada dos anys amb l'experiment Critical Assessment of Techniques for Protein Structure Prediction (CASP), en el qual investigadors d'arreu del món intenten derivar l'estructura d'una proteïna a partir de la seva seqüència aminoacídica. Els grups que aconsegueixen els millors resultats en aquest experiment, que a vegades es converteix en una competició, són considerats com a exemples de les tecnologies més avançades en la predicció de l'estructura de les proteïnes. Rosetta, el programa en el qual es basa Rosetta@home, hi ha participat des de l'experiment CASP5 (2002). A l'experiment CASP6 (2004), Rosetta assolí una fita històrica en esdevenir el primer mètode a proporcionar una resolució ab initio a nivell quasi-atòmic en la predicció de l'estructura de la proteïna corresponent, la diana CASP T0281.[17] El modelatge ab initio és considerat un tipus especialment difícil de predicció de l'estructura de les proteïnes, car no fa servir informació d'homologia estructural i s'ha de basar en informació d'homologia de seqüències i el modelatge d'interaccions físiques al si de la proteïna. Rosetta@home ha participat en el CASP des del 2006, quan fou un dels millors predictors en totes les categories de predicció d'estructura al CASP7.[18][19][20] Aquestes prediccions d'alta qualitat foren fetes possibles per la capacitat de processament cedida pels voluntaris de Rosetta@home.[21] A mesura que va adquirint més capacitat de processament, Rosetta@home és capaç d'estudiar més regions de l'espai de conformació (les diferents formes que pot assumir una proteïna), que, segons la paradoxa de Levinthal, s'espera que augmenti de manera exponencial amb la llargada de les proteïnes.\nQuestion: Com s'anomena l'experiment pel que s'avalua el progrés en la predicció de l'estructura de les proteïnes?", "output": [ "Critical Assessment of Techniques for Protein Structure Prediction (CASP)," ] }, { "id": "task837-9e0af644ad2a4039a01c1b58975aaa22", "input": "Passage: Folding@home és l'únic dels grans projectes de computació distribuïda dedicats a la investigació sobre les proteïnes que no utilitza la plataforma BOINC.[69][70][71] Tant Rosetta@home com Folding@home estudien malalties provocades per un plegament proteic defectuós, com ara la malaltia d'Alzheimer, però Folding@home ho fa de manera molt més exclusiva.[72][73] Folding@home gairebé només utilitza models de dinàmica molecular d'àtom complet per comprendre com i per què es pleguen les proteïnes (o com i per què es poden plegar defectuosament i agregar-se per provocar malalties).[74][75] En altres paraules, el punt fort de Folding@home és el modelatge del plegament proteic, mentre que el de Rosetta@home és el disseny de proteïnes basat en la computació i la predicció de l'estructura i l'acoblament de les proteïnes.\nQuestion: Quins projectes estudien la malaltia d'Alzheimer?", "output": [ "Tant Rosetta@home com Folding@home" ] }, { "id": "task837-25550ca780fb48428b58e28110d983a3", "input": "Passage: Els usuaris de Rosetta@home que prediuen estructures de proteïnes utilitzades per l'experiment CASP són mencionats a les publicacions científiques que tracten sobre els resultats corresponents.[21] Els usuaris que prediuen l'estructura energèticament més favorable d'una determinada unitat de treball apareixen a la pàgina d'inici de Rosetta@home com a «predictor del dia», juntament amb tots els equips als quals pertanyin.[88] Cada dia s'escull un «usuari del dia» a l'atzar d'entre tots els usuaris que s'han creat un perfil a Rosetta@home. L'«usuari del dia» també apareix a la portada.[89]\nQuestion: On apareixen els usuaris que prediuen l'estructura energèticament més favorable d'una determinada unitat de treball?", "output": [ "a la pàgina d'inici de Rosetta@home" ] }, { "id": "task837-23e48708b8854abbb4a7028bf44e175c", "input": "Passage: El 2002, RosettaDock fou afegit al paquet Rosetta durant el primer experiment CAPRI com a algorisme de predicció d'acoblament proteïna-proteïna del Laboratori Baker.[55] En aquest experiment, RosettaDock féu una predicció d'alta precisió de l'acoblament entre l'exotoxina piogènica estreptocòccica A i la cadena β dels receptors dels limfòcits T, a més d'una predicció de precisió mitjana d'un complex d'α-amilasa porcina i un anticòs de camèlid. Tot i que RosettaDock només féu dues prediccions raonablement precises de set possibles, aquest rendiment fou suficient per quedar setè entre els dinou mètodes de predicció que participaren en el primer experiment CAPRI.[55]\nQuestion: En quin any s'afegí Rosetta Dock al paquet Rosetta?", "output": [ "2002" ] }, { "id": "task837-7a91118768f14139b34af6004303119a", "input": "Passage: El 9 de maig del 2008, seguint el suggeriment d'usuaris de Rosetta@home de crear una versió interactiva del programa de computació distribuïda, el Laboratori Baker llançà Foldit, un joc de predicció de l'estructura de les proteïnes en línia basat en la plataforma Rosetta.[66] A 22 de gener del 2012, Foldit tenia més de 240.000 usuaris registrats.[67] El joc permet als usuaris dur a terme una sèrie d'accions (per exemple, «sacsejar», «bellugar» o «reconstruir») per guiar l'esquelet i les cadenes laterals d'aminoàcids de la proteïna objectiu cap a conformacions energèticament més favorables. Els usuaris poden buscar solucions individualment com a «solistes» o col·lectivament com a «evolucionadors». Ambdós sistemes donen punts als jugadors com a premi per millorar les seves prediccions.[68] Els jugadors també poden participar en «duels» contra altres usuaris. El jugador amb l'estructura energèticament més favorable després de 20 torns guanya.\nQuestion: Qui llançà Foldit?", "output": [ "Laboratori Baker" ] }, { "id": "task837-87088a78fcfb4f75a20fb8774cb2bce6", "input": "Passage: Les pintures més valorades són les quinze obres de El Greco, amb l'existència d'un apostolat complet.[46] Sobretot destaca L'espoli, obra realitzada entre 1577 i 1579, i que està col·locada com un retaule al fons de la sala; està emmarcada entre dues columnes marmòries corínties obra d'Ignacio Haan.[19] La composició del quadre no va satisfer al capítol catedralici, ja que no acceptaven el fet que sobre el cap de Crist apareguessin d'altres personatges, van al·legar que eren «impropietats que enfosquien la història i devaluaven Crist». Aquests diferències, i la manca d'acord amb el que volia cobrar l'artista, els va portar a iniciar un plet contra el pintor.[47] El Greco s'havia inspirat en icones romanes d'Orient de temes com el Bes de Judes o Arrest de Jesús, on la multitud envolta Crist i se situa per damunt del seu cap. El contrast estètic entre la quietud i la malenconia del rostre del Salvador i els rostres tristos que l'envolten és sorprenent. Per a Josep Gudiol Ricart és una de les millors obres del pintor i una obra capital de la història de la pintura europea.[48]\nQuestion: Quantes obres de El Greco hi ha a la catedral?", "output": [ "quinze" ] }, { "id": "task837-67c79e2c1bca4f9ab832f17b918082c4", "input": "Passage: La Capilla Major de la catedral acumula una gran riquesa en obres d'art, començant per la pròpia arquitectura del recinte.[9] Al seu origen tenia dues parts diferenciades amb dues voltes independents. La volta poligonal pertanyia a la capella de los Reyes Viejos que quedava una mica separada. Amb aquesta divisió, el presbiteri era una mica estret i poc adequat per la catedral. El cardenal Cisneros va tenir molt clar que calia reconstruir aquesta part de l'edifici i després d'alguns enfrontaments amb el Capítol catedralici va poder demolir la de los Reyes Viejos, fer el presbiteri més ampli i donar espai suficient per col·locar al gran retaule gòtic que ell mateix havia encarregat.[5] Tot el presbiteri està treballat i cisellat amb figures de totes les mides i figures mitològiques.\nQuestion: Què acumula la Capella Major?", "output": [ "obres d'art" ] }, { "id": "task837-5ca9e24430714aac84dbbddc2cf81a24", "input": "Passage: El tresor està situat en el que va ser l'antiga Capilla de San Juan Bautista, anomenada del Quo Vadis, o de la Torre. Ocupa l'espai frontaler a la Capilla Mozárabe, al costat nord, just sota la torre. De fet mai no va ser una veritable capella, sinó que va servir de sagristia a la Capilla de los Reyes Nuevos abans del seu trasllat. Té una portada molt singular, perquè al principi havia de ser la capella funerària del cardenal Juan Pardo de Tavera, pel que es pot veure en ella escultures i al·lusions tant a la mort com la persona del cardenal.\nQuestion: Com s'anomena la Capilla de San Juan Bautista?", "output": [ "del Quo Vadis, o de la Torre" ] }, { "id": "task837-ed7c7e80808341068ae68e5a70e52747", "input": "Passage: El 1493, a la fi del segle xv, el cardenal Mendoza va supervisar les obres de finalització de les últimes voltes de la catedral i va expressar en el seu testament el desig d'ésser enterrat al presbiteri. A la primera dècada del segle XVI es va construir el seu sepulcre, una obra d'estil renaixentista.[5] Després va ocupar el càrrec el cardenal Cisneros; sota la seva gestió es van fer importants obres –potser la més important va ser la capella Mossàrab–, realitzades per mestres de la talla de Juan Francés –reixa de la capella mossàrab–, Enrique Egas, Juan de Borgoña –pintures de la capella mossàrab– i el mestre major, Pedro de Gumiel. Cisneros també va fer construir el magnífic retaule major, obra de Diego Copín de Holanda, el claustre per a la comunitat canònica, i la llibreria o biblioteca.[17]\nQuestion: Quin desig va expressar el cardenal Mendoza?", "output": [ "ésser enterrat al presbiteri" ] }, { "id": "task837-e011f89c77eb4ef1b51662fd42aca9ea", "input": "Passage: Es van pintar tretze episodis relacionats amb la ciutat de Toledo. Els realitzats per Bayeu són: El niño de la Guarda, Prendimiento de San Eulogio de Córdoba, quatre pintures que narren la vida de sant Eugeni –el primer bisbe de Toledo–, d'altres tres sobre santa Casilda, i una sobre l'arquebisbe sant Eladi. D'altres dos frescs van ser realitzats per Maella i estan relacionats amb la història de Santa Leocadia, la patrona de Toledo.[88]\nQuestion: Què narren els realitzats per Bayeu?", "output": [ "la vida de sant Eugeni" ] }, { "id": "task837-c783cd45d2be413fa116d3d871f61899", "input": "Passage: A l'interior de la Puerta del Reloj es poden observar diversos medallons; els millors són els de la Mare de Déu de l'Anunciació de Nicolás de Vergara el Mozo i el de L'arcàngel sant Gabriel de Juan Bautista Vázquez. S'adorna també amb quadres i escuts. Els batents interiors de la porta són del segle XVIII, obra de Raimundo Chapuz, mentre que els batents exteriors, en bronze, són obra de dos escultors: Zureño (el de l'esquerra) i Antonio Domínguez (el de la dreta).[29]\nQuestion: Què hi troben a la Puerta del Reloj?", "output": [ "medallons" ] }, { "id": "task837-485c088d38d24690ad2ebf7afca8d1f5", "input": "Passage: Des de 1998 es va restaurar totalment la primera planta, reforçant l'estructura del seu terra, canviant els bigams de fusta deteriorats de l'edifici original de 1875 que havien estat reciclats per Gaudí,[74] una intervenció que, lògicament, va comportar restaurar el sostre del pis noble. Es restaura l'ascensor el 1999 [75] i es fa una intervenció de consolidació de la façana que presentava zones amb risc de despreniments. A partir de l'any 2000, i en preparació per a la celebració de l'any Gaudí 2002, es va realitzar una restauració intensa de la façana amb la recuperació de vidres i trencadís, es van regenerar juntes mancades de morter i es va fer un tractament fungicida. Els balcons, la fusteria i les peces ceràmiques rodones trencades varen ser revisades i arreglades.\nQuestion: De quin any és l'edifici original?", "output": [ "1875" ] }, { "id": "task837-afa7d6bf0b524524abea0b06dada735f", "input": "Passage: El terrat de la casa Batlló, una de les més espectaculars creacions de la plàstica gaudiniana, constitueix la major peça d'escultura policroma. Construït sobre els arcs parabòlics de les golfes, és un espai rectangular dividit al seu centre per les lluernes dels patis interiors. A la part davantera hi ha una gran sala on estaven instal·lats els dipòsits d'aigua i que coincideix amb la part més elevada de la façana. Amb aquest disseny Gaudí aconseguia donar un sentit estètic -l'esquena ondulada i escatada del drac- a un requisit funcional de l'època en què l'aigua corrent estava falta de pressió suficient per donar les condicions de confort exigides. Si la visió exterior del coronament simulava les escates d'un drac, el costat interior que fa de barana del terrat sembla la closca d'un cranc amb uns colors degradats del taronja fort fins al blanc. [83]\nQuestion: On està construït el terrat de la casa Batlló?", "output": [ "sobre els arcs parabòlics de les golfes" ] }, { "id": "task837-8ba4369e061f43da9c8ff5e3acc9d58a", "input": "Passage: El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l\\'esglaonat de la Casa Amatller. El constructor Josep Bayó va narrar les paraules de Gaudí: \"No farem el que pensava per no desmillorar el que hi ha al costat, del que en gaudirem també nosaltres. Aquí una torre, allà una tribuna…\".[37] Per la banda dreta va portar el perfil del coronament fins a trobar la teulada de l\\'edifici veí (també de l\\'arquitecte Emili Sala i Cortés), més alt que el de l\\'esquerra. Lamentablement, als anys 1960, a aquest edifici se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.\nQuestion: Per quin element va canviar Gaudí una habitació del darrer pis de la casa Batlló?", "output": [ "per una terrassa" ] }, { "id": "task837-f75350295a2d4487a1c82e34a3bb22aa", "input": "Passage: Les baranes dels balcons estan fetes en ferro colat i per al seu disseny Gaudí va fer un model de mida natural als tallers de la Sagrada Família abans de passar-ho al fonedor. Són vuit peces, set iguals i una de més gran que es troba a la petita terrassa a l'esquerra del darrer pis. Estan pintades en color marfil i tenen unes tires d'acer de passamà torçades helicoïdalment per cobrir els forats. Els balcons del primer pis i els dos del segon pis que estan sobre les tribunes tenen balustrades helicoïdals i barana de marbre de Carrara encastades sobre l'estructura de pedra de Montjuïc lobulada i amb una sòbria decoració floral.[85]\nQuestion: En què estan fetes les baranes dels balcons?", "output": [ "en ferro colat" ] }, { "id": "task837-8567064dc2de47b4adbf8f822dec0aee", "input": "Passage: Els mobles dissenyats per a la casa Batlló estaven originalment destinats al menjador principal. La col·lecció constava d'una taula, dos bancs dobles, un altre de tres i un conjunt de cadires.[117] Les mides de la cadira són 74 cm. d'alçada de respatller, 45 cm. d'alçada de la banqueta, 52 cm. d'ample i 47 cm. de fons; és una mica més baixa i amb menys fons que la cadira de la cadira Calvet. Les mides del banc són 103 cm. d'alçada de respatller, 45 cm. d'alçada de banqueta, 170 cm. d'ample i 81 de fons; era considerablement més gran que el dissenyat per a la casa Calvet.[118]\nQuestion: On estaven destinats en un principi els mobles dissenyats per a la casa Batlló?", "output": [ "al menjador" ] }, { "id": "task837-fc846709b4a046cfaae1e79e666d7ff2", "input": "Passage: L\\'edifici respon al model de \"casa de renda\" pensada per viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes, una fórmula que es va aplicar a bona part de l\\'arquitectura d\\'aquesta part de la \"nova ciutat\" a finals del segle xix. El permís per a poder llogar els pisos va ser presentat a l\\'Ajuntament de Barcelona el 13 d\\'octubre de 1906, data que es donen per acabades les obres.[34] Quan va morir Amàlia Godó, el 1940, l\\'edifici va quedar en herència per a les seves filles Mercedes i Carmen. Aquestes varen vendre l\\'immoble el 1954 a la Sociedad Iberia de Seguros. Aquesta societat d\\'assegurances va fer-lo servir com a seu social i va fer algunes restauracions.\nQuestion: Què implica el model de \"casa de renda\"?", "output": [ "viure els amos al principal amb llogaters a la resta de plantes" ] }, { "id": "task837-09eb975f6dbc46b7b7807a7ddce533ab", "input": "Passage: La col·locació del tabernacle o custòdia al retaule com a eix principal va ser a causa de l'interès especial que va tenir el Cardenal Cisneros en realçar el culte eucarístic. El contracte per a la seva realització es va signar el 23 de juny de 1500 entre els escultors Petit Juan i Rodrigo Alemán i el capítol catedralici: es faria en fusta daurada, i es col·locaria al carrer central del retaule, just sobre la predel·la.[20][21] Després de la defunció de Petit Juan, Copín de Holanda es va fer càrrec de la realització dels dotze profetes que quedaven pendents per a la seva col·locació en la part baixa (prop del primer pis del tabernacle). Es consta que el treball va ser cobrat l'any 1509.[22]\nQuestion: Qui va tenir especial interès en realçar el culte eucarístic?", "output": [ "Cardenal Cisneros" ] }, { "id": "task837-5753c8c89e3b40d2879a15c1a0db7458", "input": "Passage: El retaule consta d'una predel·la amb quatre relleus i una imatge central –sobre la qual hi ha cinc carrers–, més dos laterals més estrets (o guardapols) amb imatges de sants i profetes. Les divisions o entrecarrers també es troben decorades amb ornaments gòtics i petites imatges. Els carrers estan dividits en tres pisos amb un total de catorze escenes escultòriques del Nou Testament, a part del coronament central a l'àtic amb un gran Calvari. Algunes de les escultures són de mida natural i d'altres són més petites; van ser acabades amb policromia i estofat. Finalment, tots els dossers que es troben sobre les escenes escultòriques, així com les divisions d'entrecarrers, van ser daurats amb pa d'or.[18]\nQuestion: Quants relleus té la predel·la?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-e791bf3393734b8fab7ebfa4632e1354", "input": "Passage: Altres encàrrecs van procedir directament del mestre Diego Copín de Holanda, per a fusta de làrix comprada a La Adrada. L'any següent (1501) es van tornar a comprar uns altres quaranta trossos de làrix, aquesta vegada a Diego Martín de Mombeltrán, i així successivament a diversos subministradors de localitats diferents com Piedralaves, Torrijos o Alcaraz. A part de la fusta de noguera que es va dedicar de forma especial a les imatges també hi va haver noves adquisicions: algunes comandes van ser de fusta de pi per a les bastides i per a alguns sants del guardapols. Tot això es troba detallat amb noms, quantitats, preus i forma de pagaments fins a l'any 1504 als Libros de Obra y Fábrica de la catedral.[10]\nQuestion: D'on era el mestre Diego Copín?", "output": [ "Holanda" ] }, { "id": "task837-b921e845ded447e7a3a1497439f5dae3", "input": "Passage: El retaule està situat al fons de la capella Major de la catedral de Toledo i és de forma corbada, ja que calia que es pogués adossar perfectament al mur de la capella. El seu tema central marià és de l'Assumpció de la Mare de Déu, mentre que als carrers laterals s'hi relaten també escenes de la vida i Passió de Crist. El coronament superior del retaule es va realitzar amb la inclusió d'un gran calvari.[2]\nQuestion: Quina forma té el retaule?", "output": [ "corbada" ] }, { "id": "task837-ebf9e60e22464c6abfcd0809e46d76a7", "input": "Passage: Els àngels dessota el guardapols van ser tallats per Copín de Holanda, i els escuts reials que sostenen per Juan de Brussel·les. La policromia va ser realitzada per Francisco de Amberes. La disposició d'aquests grans àngels col·locats com a unió entre els sepulcres dels reis del murs laterals de la Capilla Mayor i la iconografia del retaule volien simbolitzar la relació cristiana dels monarques.[32] Aquests estrets carrers laterals que formen els guardapols del retaule es troben ocupats per cinc estàtues de sants sota dosserets.[2]\nQuestion: Qui va tallar els àngels dessota el guardapols?", "output": [ "Copín de Holanda" ] }, { "id": "task837-6734b5c5319a4e70b78668eb16c679b6", "input": "Passage: Quan Rossini, \"l\\'home del nord\", l\\'estranger de Pesaro arriba a Nàpols el 1815, la ciutat s\\'estava recuperant d\\'una sèrie de vicissituds polítiques. La dominació napoleònica (1806-1815) s\\'havia acabat, però Ferran IV encara no havia remuntat al seu tron, i societats secretes, com els Carbonaris, reclamaven la unificació d\\'Itàlia i eren en tots els focus d\\'agitació. A aquest ressentiment polític contra Ferran IV, va respondre el ressentiment dels cercles musicals contra el compositor de vint-i-tres anys arribat de Pesaro. Una campanya antirossiniana desencadenada pels fidels de Paisiello i Zingarelli. Paisiello va afirmar que Rossini era un músic llicenciós i Zingarelli (que dirigia el Conservatori de Nàpols) va prohibir als seus alumnes d\\'estudiar les partitures del seu rival nòrdic.[6]\nQuestion: De què s\\'estava recuperant la ciutat?", "output": [ "d'una sèrie de vicissituds polítiques" ] }, { "id": "task837-cc600fe3e8034f69a84550bb53772421", "input": "Passage: Elisabetta, regina d'Inghilterra va ser representada per primera vegada el 4 d'octubre de 1815 al Teatro San Carlo de Nàpols. L'estrena havia sigut molt esperada amb impaciència tant pels seguidors com pels detractors de Rossini. L'ambient que regnava al San Carlo aquell dia era excepcional, que era a més a més el dia de l'obertura de la temporada de tardor i el dia de la festa del príncep hereu del reialme de les Dues Sicílies, Francesc. El biògraf fantasiós de la vida de Rossini, Stendhal, va escriure sobre l'ocasió:\nQuestion: Quan es va estrenar l'òpera?", "output": [ "el 4 d'octubre de 1815" ] }, { "id": "task837-aee7e445b37d48bb946108a716dc6a3a", "input": "Passage: Dins el prefaci de la Vie de Rosssini, Stendhal el 1823 va escriure: «després de la mort de Napoleó, no s'ha trobat un altre home del qual se'n parli cada dia de Moscou a Nàpols, de Londres a Viena, de París a Calcuta». Stendhal hauria pogut dir pràcticament el mateix de Rossini l'endemà d'Elisabetta. Nàpols era als peus del compositor, comprès el rei Ferran IV, qui va donar immediatament a Zingarelli l'ordre d'aixecar la prohibició de les partitures de Rossini.[6]\nQuestion: Com estava Nàpols?", "output": [ "als peus del compositor" ] }, { "id": "task837-f38a38eee4bf42d6b5cf80f5c1408d2f", "input": "Passage: Les obertures són similars, amb alguns canvis en la instrumentació i reforçada en l'orquestració.[5] La música que acompanya el final de la introducció d'Aureliano és similar a la del cor situat entre la cavatina i la cabaletta de Norfolk al començament del primer acte. Els finals de l'acte I és similar. La cabaletta d'Aureliano en la seva gran escena de l'acte II és similar a la cabaletta d'entrada d'Elisabetta (Questo cor ben lo comprende).\nQuestion: Com són les obertures?", "output": [ "similars" ] }, { "id": "task837-a1cefa193b6c416182850efbc78db9b4", "input": "Passage: Rossini va aprofitar per a aquesta òpera, orquestrada de forma lleugerament diferent, la mateixa obertura d'Aureliano in Palmira, que no havia arribat a Nàpols. També a l'interior hi ha peces d'altres òperes, però la coincidència més curiosa és la presència, cantada per Elisabetta, d'una ària gairebé idèntica a la que després seria Una voce poco fa. Però Elisabetta conté notables aportacions que la converteixen en un estimable exemple de drama líric del primer Romanticisme, culminant en l'emotiva ària final d'Elisabetta Bell'alme generose, de suau i ondulant melodia completament sentimental i orientada cap al nou estil que el mateix Rossini estava ajudant a néixer.[8]\nQuestion: Quina obertura va aprofitar Rossini?", "output": [ "Aureliano in Palmira" ] }, { "id": "task837-0e7f0d362bc44a0d9f52c15daa3f5875", "input": "Passage: Els termes del contracte amb Barbaia foren els següents: Rossini assumia la direcció musical dels teatres San Carlo i Fondo, amb poders també administratius, i havia de compondre dues òperes a l'any. Es podia absentar de la ciutat per a complir els compromisos que volgués, prèvia resta de les retribucions proporcionals. L'import era de 8.000 francs a l'any, més un percentatge dels ingressos. Rossini podia allotjar-se a casa de l'empresari. Per tant la retribució era elevada però també el treball que havia de fer.[5] Aquesta òpera va ser la primera que va compondre Rossini per a l'influent empresari. A més va ser la que va servir per a donar a conèixer Rossini a Nàpols, ciutat musical important, que idolatrava als compositors Giovanni Paisiello i Nicola Zingarelli, i que tenia certa aversió cap als estrangers. Buscant l'èxit, Rossini va compondre una obra plena d'efectes vocals, la qual cosa va servir per a aconseguir un èxit notable.[6] A més, Barbaia va posavar a la seva disposició els millors cantants de la ciutat, incloent-hi a la soprano espanyola Isabel Colbran (Elisabetta), el tenor també espanyol, Manuel García (Norfolk) i el tenor italià Andrea Nozzari (Leicester).\nQuestion: Amb qui va fer un contracte?", "output": [ "amb Barbaia" ] }, { "id": "task837-d25d598f48c346368a3446a1dd7a27e8", "input": "Passage: Es va realitzar al prat d'Ángel Pérez, amic de López, que l'havia regalat al poble perquè acollís al monument i fou sufragat pel municipi. Inicialment s'encarregà el monument a Cristobal Cascante però al final fou Domènech i Montaner qui l'executà, respectant part del projecte original. El monument s'erigeix amb un original pedestal en forma de proa de vaixell i la columna sobre la qual s'aixeca l'estàtua del marquès. Hi abunden els temes marítims i destacaven les estàtues de bronze, amb les al·legories de les Antilles i Filipines. Aquestes peces foren manllevades, juntament amb l'estàtua de marquès durant la guerra civil.\nQuestion: On es va realitzar?", "output": [ "al prat d'Ángel Pérez" ] }, { "id": "task837-1a89bff3e04e4351a13516729dc94a89", "input": "Passage: La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). El 1881 fou mantenidor dels Jocs Florals, i el 1895 en fou president. Fou membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921).[8]\nQuestion: De què va ser president tres vegades?", "output": [ "de l'Ateneu Barcelonès" ] }, { "id": "task837-5b7ac79748774673be0c44d6b5b4f94a", "input": "Passage: El projecte d'hospital neix influït per la incipient preocupació de les condicions sanitàries de les grans ciutats. Domènech estudia diferents solucions que s'estaven aplicant a Europa (Hospital Lariboisière a París, St.Thomas a Londres, Brugmann a Laeken (Bèlgica) i l'hospital militar de Toul), i finalment plantejà un programa higienico-arquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora. La combinació de la volta catalana i d'estructures en ferro com les que havia fet servir al restaurant i al Palau, aconsegueixen unes sales diàfanes de grans dimensions. L'ús de la ceràmica, a més de la funció decorativa que tan bé dominava Domènech, en aquest cas està plenament justificada per raons d'higiene. La sobrietat del maó típic a la seva obra, es combina amb la calidesa de la pedra de Montjuïc, com va fer al Palau de la Música, amb escultures de Pau Gargallo i Francesc Madurell i Torres.[23]\nQuestion: Quina preocupació hi comença a haver per les grans ciutats?", "output": [ "de les condicions sanitàries" ] }, { "id": "task837-735962fb864344daa15c9cadfe214433", "input": "Passage: Abans de finalitzar el segle xix, en plena maduresa del modernisme, Domènech va construir a Reus l'Institut Pere Mata (1897-1919). És un exemple de l'arquitectura al servei de les persones, sense descuidar l'estètica. Iniciat amb el suport de Pau Font de Rubinat, va significar la presentació d'un model avançat de prestació mèdica, en un moment d'incipient sensibilitat per una visió social de la salut. Format per pavellons aïllats, desenvolupats a partir d'una ordenació urbana, on totes les possibilitats d'atenció al malalt estaven contemplades, Domènech disposa un llenguatge ornamental on la natura, endinsant-se per les estances mitjançant models de vitralls, ceràmiques i mosaics, s'instrumenta com un element benefactor de l'ànima. Uns anys més tard, utilitzarà el coneixement d'aquesta obra per al disseny, mèdicament innovador, de l'Hospital de Sant Pau.\nQuestion: Quin institut va construir Domènech a Reus?", "output": [ "l'Institut Pere Mata" ] }, { "id": "task837-db28745bd96141aa807b17178217019b", "input": "Passage: Des de la docència, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme va ser un impulsor polític del catalanisme, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol vora el 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part als darrers anys de la seva vida al seu estudi de la Masia Rocosa, antic mas del segle xvii, propietat de la família Montaner i situada al costat de la Casa Domènech, residència familiar dels Domènech i Montaner a la vila de Canet de Mar i actual seu de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.\nQuestion: Qui va ser deixeble de Domènech?", "output": [ "Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol" ] }, { "id": "task837-b4f8fe518e654c3d99f1d923b561b40f", "input": "Passage: El tambor de la cúpula consta de vuit plafons de pintura representant antigues civilitzacions, realitzades per Josep de Togores i Manuel Humbert.[24] Les petxines les van pintar aquests mateixos artistes, en grisalla i representen les quatre al·legories corresponents als antics regnes de Lleó, Castella, Navarra i la Corona d'Aragó.[25] Sota aquestes petxines, es troben quatre escultures ubicades dins d'unes fornícules, que representen per una banda, La llei i La força, realitzades per l'escultor Josep Dunyach, i per l'altre, El Treball i La Religió de l'escultor Enric Casanovas.[26]\nQuestion: Quants plafons de pintura hi ha al tambor de la cúpula?", "output": [ "vuit" ] }, { "id": "task837-1ed081a739e64cb29a53fbaca6b54885", "input": "Passage: A l'Exposició Universal de Barcelona (1888), ja s'havien instal·lat dos orgues elèctrics al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts; aquesta iniciativa era fidel a una tradició que també s'havia portat a terme en altres exposicions, com la de Glasgow el 1901, la de Saint Louis el 1904 o la de San Diego el 1915. Així, es va creure adequat d'instal·lar-ne un també en la nova exposició. L'orgue va ser fabricat per la casa alemanya Walcker i Cia. casa fundada per Eberhard Frederich Walcker el 1820; els mecanismes eren tots elèctrics i constava de 154 registres repartits en cinc teclats i un pedaler de trenta-dues notes amb més de deu mil tubs flautats. El professor Alfred Sittard el va inaugurar el 6 de juliol de 1929. Va ser restaurat i ampliat el 1955, afegint als tubs originals dos mil cinc-cents tubs més. Amb aquesta ampliació l'orgue, de 34 metres de longitud per 11 d'altura, va passar a tenir sis teclats.[21]\nQuestion: On s'havien instal·lat els dos orgues elèctrics a l'Exposició Universal de Barcelona?", "output": [ "al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts" ] }, { "id": "task837-3ebac8247eae4a3391a78b0915485a32", "input": "Passage: L'any 2000 es va iniciar l'última fase de reconstrucció, fase en la qual va col·laborar l'arquitecte Josep Benedito. El 2003 es va inaugurar una nova sala per a exposicions temporals i es van donar per concloses les obres el 2004, amb una superfície total construïda de 51.600 metres quadrats i, per tant, la superfície afegida a la construcció original és de 15.300 metres quadrats. Simultàniament, es van restaurar les cascades d'aigua que hi ha davant del Palau. La inauguració definitiva, a càrrec dels reis d'Espanya, Joan Carles I i Sofia de Grècia, es va portar a terme el 16 de desembre de 2004.[30]\nQuestion: Quan es va iniciar l'última fase de reconstrucció?", "output": [ "2000" ] }, { "id": "task837-1614034455de4d4e99891ef0c2c326ce", "input": "Passage: Es troba cobert per una gran volta oval revestida per cassetons, i unes grans columnes dominen la decoració, columnes que tenen el fust adornat amb elements grotescs d'estil renaixentista. La pintura és senzilla i consta de sanefes i uns adorns vegetals força lleugers col·locats a tots els arcs i perfils de les voltes que formen. Un altre element pictòric del saló són els cinquanta-sis petits escuts que omplen els espais entre els arcs i que representen les cinquanta províncies espanyoles existents el 1929; els sis escuts restants contenen instruments musicals i estan col·locats a la part on hi ha l'orgue.[21]\nQuestion: Per què està revestida la volta oval?", "output": [ "per cassetons" ] }, { "id": "task837-72119fd013a1411bb0084ccf27386a69", "input": "Passage: Durant el 1925 els guanyadors del concurs van realitzar el projecte executiu de l'avantprojecte presentat. Un dels temes més importants va ser aconseguir pactar la garantia de l'elaboració de l'obra en un temps determinat. Els mecanismes per portar-ho endavant es van basar en la racionalització dels elements arquitectònics cercant una repetició que fes guanyar temps. Tres materials van tenir un gran paper en la seva construcció: el formigó, la pedra artificial i el ferro. Segons van explicar els mateixos arquitectes la pedra artificial que es va utilitzar es fabricava a peu d'obra i es va realitzar en forma de T per tenir una bona adherència entre les peces als murs on s'aplicava.\nQuestion: Quins materials van tenir un paper important en la construcció?", "output": [ "el formigó, la pedra artificial i el ferro" ] }, { "id": "task837-1590ec574e5244479eb3b9da8321c633", "input": "Passage: La capella de San Blas és una capella en honor a sant Blai de Sebaste que es troba a la planta baixa de la Catedral de Toledo amb accés des del mateix claustre. Fou una obra encarregada per l'arquebisbe Pedro Tenorio a finals del segle XIV amb la intenció que servís de capella funerària per a la seva família i ell mateix. La percepció que es té de la seva construcció fa que sembli dissociada del claustre, encara que els elements arquitectònics i la seva estructura interna la converteixen parcialment en inseparable d'aquest, com ho demostra la manca d'un accés exterior directe. Té unes magnífiques pintures murals de tipus florentí.[1]\nQuestion: Per a qui es va fer la capella de San Blas de la Catedral de Toledo?", "output": [ "en honor a sant Blai de Sebaste" ] }, { "id": "task837-873e6b04ad0141d685fd41848cd2b205", "input": "Passage: La capella consta d'una planta quadrangular de deu metres de costat, amb una volta d'onze metres d'alçada, els nervis de la qual la divideixen en vuit parts. Els seus murs estan construïts amb carreus de pedra i maó, completament coberts per pintures murals d'estil florentí, a excepció d'un sòcol de granit que envolta tot l'espai. Té un petit espai rectangular sobre el mur oriental que serveix de sagristia. Va ser encarregada la direcció de la seva construcció a l'arquitecte de la catedral Rodrigo Alfonso, que estava realitzant en aquell moment també les obres del claustre juntament amb el mestre Alvar Martínez i el seu taller.[6]\nQuestion: De què consta la capella?", "output": [ "d'una planta quadrangular" ] }, { "id": "task837-da339b3b024049b48b2ef003436ba413", "input": "Passage: Enfront de l'entrada de la capella es troba la Crucifixió, basada molt probablement a l'obra d'Antonio Veneciano que es conserva al Museu nacional de San Matteo de Pisa, a Itàlia. Amb aquesta representació comença un cicle sobre el Credo en catorze escenes que ocupen la part superior de les parets des de la cornisa, i que pot seguir-se en el sentit de les agulles del rellotge, començant pel costat oest amb les imatges de sant Joan i sant Lluc llegint i escrivint els Evangelis. Així, es pot llegir en aquesta escena «In Principio Erat Verbum». Continua L'Anunciació que presideix la imatge de Déu omnipotent i pare, la Verge Maria a les seves cambres i l'arcàngel sant Gabriel. L'escena destaca per la profunditat i l'atenció preciosista al detall. Continuant amb el recorregut visual, a ambdós costats de l'esmentada Crucifixió a la cara nord es troba L'Adoració i Jesús davant de Caifàs al costat esquerre, i escenes del Sant Enterrament i el Descens de la Creu al dret. A la cara est, només és parcialment apreciable L'Ascensió, encara que l'escena completa incloïa els altres dos evangelistes, sant Marc i sant Mateu. Acaba el recorregut al mur sud amb Jesús assegut a la dreta de Déu Pare, escenes del Judici Final, la Pentecosta i la Resurrecció dels morts. Al final s'acaba on es va començar, a la cara oest, amb la Transfiguració al Mont Tabor.[13]\nQuestion: On es troba la Crucifixió?", "output": [ "Enfront de l'entrada de la capella" ] }, { "id": "task837-840cfe5783fb44ffae09847d7367cedf", "input": "Passage: El seu pare, Joseph Ravel (1832 - 1908), era un enginyer d'anomenada, amb avantpassats suïssos i savoians (Ravez). Sa mare, Marie Delouart-Ravel (1840 - 1917), era basca, descendent d'una antiga família espanyola (Deluarte). Va tenir un germà, Édouard Ravel (1878 - 1960), amb qui va mantenir durant tota la vida un fort lligam afectiu.[2]\nQuestion: Com es deia el seu pare?", "output": [ "Joseph Ravel" ] }, { "id": "task837-ff50cb0cb96d4f5bb2de0891825c1cda", "input": "Passage: Dues obres majors anaven a proporcionar-li un munt de dificultats: L'Heure espagnole en primer lloc, òpera sobre libretto de Franc-Nohain, conclosa el 1907 i estrenada el 1911, va ser mal acollida pel públic i sobretot per la crítica (que va acusar-la de pornogràfica). Ni l'humor encisador del libretto ni les audàcies orquestrals de Ravel van ser compresos. Més endavant el ballet Daphnis et Chloé. Amb el títol de Simfonia Coreogràfica, amb l'ús de cors sense paraules, Daphnis et Chloé és una visió sobre la Grècia clàssica que Ravel volia propera d'aquella que van retratar els pintors francesos del segle xviii. L'argument de l'obra va ser redactat conjuntament per Michel Fokine i el mateix Ravel. Es tracta de l'obra més llarga del compositor, i en què va invertir més treball. L'acollida de l'obra en la seva estrena, el juny de 1912, també va ser desigual, cosa que va desil·lusionar el compositor.\nQuestion: Qui va fer el libreto de L'Heure espagnole?", "output": [ "Franc-Nohain" ] }, { "id": "task837-fac7c62c325444719dee4855f3b8e7c8", "input": "Passage: Passen els anys, i després de la desaparició de Claude Debussy en març del 1918, Ravel és considerat com el més gran compositor francès viu. Ell, que havia patit fracassos en la primera part de la seva carrera, gaudia ara tots els honors, i no va ser sense desimboltura que va reaccionar a l'anunci de la seva promoció al rang de cavaller de la legió d'Honor el 1920: es va permetre el luxe de refusar la distinció.[18] Satie va ironitzar: «Ravel rebutja la legió d'Honor, però tota la seva música l'accepta».[19]\nQuestion: Quan va ser considerat el més gran compositor francès viu Ravel?", "output": [ "després de la desaparició de Claude Debussy" ] }, { "id": "task837-cecb3cca5d154158901599cce0b2203c", "input": "Passage: El 1897 Ravel accedí a la classe de contrapunt d'André Gedalge. El mateix any, Gabriel Fauré esdevingué el seu professor de composició. Aquest últim va jutjar el compositor amb benevolència i va saludar «un molt bon alumne, treballador i puntual, amb una sinceritat corprenedora».[5] A la fi dels seus estudis va veure la llum l'Obertura de Shéhérazade (estrenada al maig de 1899 entre els xiulets del públic; cal no confondre-la amb la versió per a veu de dona i orquestra) i la famosa Pavane pour une infante défunte, que continua sent la seua obra per a piano més interpretada pels melòmans aficionats, tot i que l'autor no se l'estimava gaire.[6]\nQuestion: Qui va ser professor de contrapunt de Ravel el 1897?", "output": [ "André Gedalge" ] }, { "id": "task837-b32814e4288543d99bab116786d7d127", "input": "Passage: El 1925, any del 50è aniversari del compositor, va veure l'estrena de l'obra potser més original de Maurice Ravel: L'Enfant et les Sortilèges. El projecte d'aquesta fantasia lírica es remuntava al 1919, quan a Colette li fou proposada per Jacques Rouché (aleshores director de l'Òpera de París) la col·laboració de Ravel per posar en música un poema seu, titulat en principi Divertissement pour ma fille. L'acollida del públic en l'estrena a l'Òpera de Montecarlo en març de 1925 fou freda, però la posteritat va donar a aquesta joia el lloc que mereixia entre el repertori líric. Colette ha narrat amb humor la manera exclusivament professional i distant amb què Ravel la va tractar al llarg de l'elaboració d'aquest projecte.[22] El 1927, en concloure la Sonata per a violí i piano, en què se sent un ritme de blues, celebrada a tot arreu, Ravel va accedir al reconeixement del món musical.\nQuestion: Quina és l'obra més original de Ravel?", "output": [ "L'Enfant et les Sortilèges" ] }, { "id": "task837-b7add38818324ca5b74e1d6b18b699bf", "input": "Passage: Tradicionalment, el manga s'escriu de dalt a baix i de dreta a esquerra, ja que aquesta és la lectura tradicional del japonès. Algunes editorials de manga tradueixen els texts mantenint aquest format (Les paraules es llegeixen com sempre d'esquerra a dreta i de dalt abaix, però la història comença on seria l'última pàgina d'un llibre occidental, és a dir el llibre es llegeix de dreta a esquerra i dins d'una mateixa vinyeta es llegeix primer les bafarades de la dreta.) com fa l'editorial Glénat amb la publicació dels tankōbons. D'altres, en canvi, ho fan amb el format occidental, d'esquerra a dreta, per tal de no confondre els lectors estrangers. Aquesta pràctica es coneix com a «Volta».\nQuestion: Com s'escriu el manga tradicionalment?", "output": [ "de dalt a baix i de dreta a esquerra" ] }, { "id": "task837-81f116d586584967ae4cd584ceb8b403", "input": "Passage: La influència del manga a la Unió Europea és una mica diferent de l'experiència dels Estats Units. El manga s'obrí al mercat europeu durant la dècada de 1970, quan Itàlia i França van començar amb l'emissió d'anime,[88] especialment a França a causa del japonisme que ha patit des de començaments de segle xix,[89] i el desenvolupament del còmic franco-belga.[22][90] Per exemple, volums 6 i 7 de Yu Aida de Gunslinger Cirl, un manga que tracta d'una noia cyborg ballarina que viatja a París per poder fer el vals Petruixka d'Ígor Stravinski.[91] No obstant això, els lectors de parla francesa de manga no es limiten a una elit artística, ja que, a mitjan dècada de 1990,[92] el manga demostrà ser molt popular per a un ampli nombre de lectors, que suposen al voltant d'un terç de les vendes dels còmics a França des de 2004.[92][93][94] Segons l'Organització de Comerç Exterior del Japó, les vendes de manga només entre França i Alemanya el 2006 van arribar als 150,8 milions d'euros.[88] Els editors europeus de comercialització de manga traduïts al francès inclouen Glénat, Asuka,[95] Casterman,[96] Kana,[97] i Pika,[98] entre d'altres.[92][99]\nQuestion: Quan s'obrí el manga al mercat europeu?", "output": [ "durant la dècada de 1970" ] }, { "id": "task837-3747284838c343a29f2b2a5360c4149e", "input": "Passage: Principalment el mercat del manga es classifica per l'edat i el sexe dels públics destinataris.[8] En particular, els llibres i les revistes que es venen als nois (shonen) i les noies (shojo) porten un distintiu d'art en la coberta i es col·loquen en diferents plataformes en la majoria de les llibreries. A causa de la croada de lectors, la resposta dels consumidors no està limitada per la demografia. Per exemple, els lectors de la subscripció d'una sèrie destinada a les nenes i així successivament.\nQuestion: Com és classificat principalment el mercat del manga?", "output": [ "per l'edat i el sexe dels públics destinataris" ] }, { "id": "task837-747d86c973514464bf3760d1b74e1a01", "input": "Passage: \"Manga\" com un terme que s\\'utilitza fora del Japó es refereix específicament als còmics publicats originalment al Japó.[18] Tanmateix, hi ha el manga i els còmics influenciats pel manga, entre els quals es destaquen especialment a Taiwan («manhua»), Corea del Sud («manhwa»),[19][20] i a la República Popular de la Xina; en particular de Hong Kong («manhua»).[21] A França, «la nouvelle manga» s\\'ha desenvolupat com una forma de bande dessinée extretes en els estils influenciats pel manga japonès.[22] Als Estats Units, la gent es refereix al manga produït al seu país com a còmics amerimanga.[23]\nQuestion: A què es refereix el terme “Manga” utilitzat fora del Japó?", "output": [ "als còmics publicats originalment al Japó" ] }, { "id": "task837-72496c46eebe400da8e2b2184a2e7a30", "input": "Passage: En la dècada de 1980 i mitjan dècada de 1990 l'animació japonesa va tenir molta més sortida que el manga.[65][72][73] Algunes de les sèries més populars van ser Bola de Drac, Neon Genesis Evangelion, i Pokémon. Això va canviar quan el traductor-empresari Toren Smith fundà el 1986 l'Studio Proteus. Smith i l'Studio Proteus actuen com a agent i traductor de mangues, inclosos els de Masamune Shirow Apples i Kosuke Fujishima, per Dark Horse i Eros comix, eliminant la necessitat d'aquests editors de cercar els seus propis contactes al Japó.[74][75] Al mateix temps, l'editorial japonesa Shogakukan va obrir mercat als Estats Units amb la seva filial Viz.\nQuestion: Quan va tenir molta més sortida l'animació japonesa que el manga?", "output": [ "En la dècada de 1980 i mitjan dècada de 1990" ] }, { "id": "task837-fa452cccb90b42f2847c266eca6ea6b8", "input": "Passage: El 1988, gràcies a l'èxit de la versió cinematogràfica d'Akira, basada en el manga homònim del dibuixant Katsuhiro Otomo, publicat el 1982 a la revista Young Magazine de l'editorial Kodansha, el manga va començar a difondre's internacionalment a escales mai somiades anteriorment. Certament, el gran èxit d'aquesta pel·lícula a occident no va ser una cosa que es forjà de la nit al dia. Ja en la dècada de 1960, Osamu Tezuka havia venut els drets d'emissió del seu primer AstroBoy a la cadena nord-americana NBC que aconseguí un èxit bastant notable entre l'audiència infantil. Posteriorment, la succeïren les sèries d'animació Mazinger Z, Great Mazinger i Grendizer, sent aquesta última un esclat mediàtic a França, on se la coneixeria com a Goldorak. Totes elles es basaven en els còmics del mangaka Gō Nagai, actual magnat d'un imperi de distribució editorial. En la dècada de 1980, començaren a destacar sèries d'altra índole, com The Super Dimension Fortress Macross, coneguda a occident per Robotech i la remasterització d'Astroboy, filmada en color i amb aires més moderns. A aquesta se li sumà la saga èpica Gundam, només superada en temporades i episodis per la sèrie d'animació nord-americana Els Simpson de Matt Groening.\nQuestion: En què estava basada la versió cinematogràfica d'Akira?", "output": [ "en el manga homònim del dibuixant Katsuhiro Otomo" ] }, { "id": "task837-e103767f9f954d13ab06c08abdb0a51c", "input": "Passage: La nit comença amb la lectura de l'última novel·la de Madeleine de Scuderi, Clélie, seguit d'un entreteniment pastoral amb ballet incloent un sonet cantat per un pastor (sonet: De vos traits mon âme est navrée). Les coses més greus estan encara per venir (la conspiració: Viendra-t-il?). Fontrailles assegura a tots que Cinq-Mars s'unirà a la conspiració, com ell va predir. Cinq-Mars arriba de seguida i afirma que el rei ja no controla completament el país i que el desallotjament del cardenal és una missió justa; la guerra civil és imminent i assegura als seus còmplices que ha aconseguit un tractat amb Espanya, que compromet als seus exèrcits per intervenir al seu costat. De Thou l'interromp i adverteix que no s'obri el territori francès a una potència estrangera, però el marquès segueix amb el seu compromís.\nQuestion: Com es diu l'última novel·la de Madeleine de Scuderi?", "output": [ "Clélie" ] }, { "id": "task837-e7a43c1040dc49bab4bb94fb6c3c0f90", "input": "Passage: La novel·la d'Alfred de Vigny ja havia inspirat un llibret d'òpera a Henri Saint-Georges, que el va sotmetre a Meyerbeer el 1837, sense èxit. Principalment del capítol XXII de la novel·la de Vigny, en la nova adaptació de Paul Poirson versificada per Louis Gallet va inspirar a Gounod una de les seves obres més dramàtiques.[9] Aquest capítol se centra en les dades psicològiques: passa a casa de Marion Delorme i se centra en la conspiració. En l'escriptura, tal com Massenet ho fa a Manon, Gounod mira cap al barroc francès (Lully, Campra, …) amb una finor neoclàssica que el fan particularment reeixit.[9]\nQuestion: A qui va inspirar un llibret d'òpera la novel·la d'Alfred de Vigny?", "output": [ "Henri Saint-Georges" ] }, { "id": "task837-65d97edd93d545728ea5e78b5596424f", "input": "Passage: Gounod va revisar l'estructura de l'obra en un temps molt curt. Aquesta nova versió aspirava a transformar aquesta opéra comique historique en una veritable grand opéra a l'estil de Meyerbeer. Va reemplaçar totes les parts parlades per recitatius cantats, va ampliar el preludi, va adjuntar un cantabile per De Thou (Sur le flot qui vous entraîne) i va compondre un nou final per a l'acte III, i també fou més generós en l'orquestració de l'himne final.[6] Aquesta nova versió es va representar el 14 de novembre de 1877 a l'Opéra-Comique.[4]\nQuestion: Qui va revisar l'estructura de l'obra?", "output": [ "Gounod" ] }, { "id": "task837-7b49cde40bf3412280d6d4f0dd817e1f", "input": "Passage: A l'espera de la seva execució, Cinq-Mars es lamenta que Marie l'hagi abandonat; no obstant això, la seva última hora ha arribat, i evoca la seva imatge com a consol (cavatina: O chère et vivante image). Marie entra, explica l'astúcia del pare Joseph i admet que encara estima a Cinq-Mars (duo: Ah! Qu'ai-je dit). De Thou traça les línies del pla que s'ha preparat per permetre que Cinq-Mars s'escapi l'endemà. Quan el canceller i el pare Joseph anuncien que el Marquès morirà abans de l'alba, és clar que el projecte per salvar-lo no es podrà dur a terme (final: Messieurs, appelez à vous votre courage). Abans que Cinq-Mars sigui dut a la forca, entona amb de Thou l'oració final.[12]\nQuestion: Què lamenta Cinq-Mars?", "output": [ "que Marie l'hagi abandonat" ] }, { "id": "task837-0e6826a768a445149b562427a2ba4b97", "input": "Passage: Un cor de nobles celebra la importància imminent que tindrà Cinq-Mars (cor i escena: A la cour vous allez paraître); alguns suggereixen que el seu nomenament es deu al Cardinal Richelieu, altres al rei. Per la seva banda, Cinq-Mars és indiferent a les qüestions polítiques: tot sol amb el seu amic més proper, de Thou, li confessa que estima la princesa Marie de Gonzague (duo: Henri ! Vous nous parliez). Tots dos reconeixen intuïtivament que aquesta connexió acabarà malament. Els convidats tornen a aparèixer: entre ells hi figura en aquesta ocasió el pare Joseph, portaveu del Cardinal Richelieu, i la princesa Marie. El primer anuncia que Cinq-Mars està cridat a la cort reial i un matrimoni està disposat entre la princesa Marie i el rei de Polònia. Cinq-Mars i Marie acorden reunir-se més tard a la nit. Després de la sortida dels convidats, Marie proclama que el seu cor està banyat per la pau i la dolçor de la nit (història i la melodia: Nuit resplendissante). Cinq-Mars entra i declara el seu amor; abans de la seva partida, ella torna a la seva declaració (duo: Ah! Vous m'avez pardonné ma folie).\nQuestion: Qui celebra la importància que tindrà Cinq-Mars?", "output": [ "Un cor de nobles" ] }, { "id": "task837-890a9c27824649d2a9c621d70c21a528", "input": "Passage: Al segle xxi, Król Roger va ser lliurat per l'Òpera Nacional Polonesa l'any 2000 i el mateix any també a Amsterdam per l'Òpera dels Països Baixos, dirigit per Hartmut Haenchen. El 2002, Charles Dutoit va dirigir l'estrena japonesa de l'obra en una versió de concert amb la NHK Symphony Orchestra a Tòquio, a més de a Praga amb la Czeck Philharmonic el 2007. La Companyia de l'Òpera Mariinsky va presentar l'òpera al Festival d'Edimburg el 2008 amb la batuta de Valeri Guérguiev i dirigida per Mariusz Trelinski.[10]\nQuestion: Quina òpera va lliurar Król Roger a Amsterdam l'any 2000?", "output": [ "Òpera dels Països Baixos" ] }, { "id": "task837-88adbb6ce9cf4ddd9c40a946e281ce5c", "input": "Passage: Karol Szymanowski, nascut en l'actual Ucraïna dins d'una família d'amplis interessos artístics.[4] Fill d'un terratinent polonès i d'una baronessa sueca, va ser un compositor que des de jove va viure imbuït en el procliu ambient artístic d'una família envoltada intermitentment, i per diverses circumstàncies, per poetes, pintors i músics. Després d'una educació infantil molt protectora i casolana, el 1901 es traslladà a estudiar a Varsòvia, sota la direcció de Zygmunt Noskowski. Allà va beure de les fonts del nacionalisme polonès, inspirat per Frédéric Chopin, reafirmat per Stanislaw Moniuszko i atiat per les mesures repressives russes. Tot i que la capital polonesa romania en un provincialisme vuitcentista que aïllava la seva activitat cultural de la resta d'Europa, el canvi de segle va atreure la mirada de joves músics com ara el pianista Arthur Rubinstein o el compositor Grzegorz Fitelberg, que va establir, al costat de Szymanowski i altres mestres, el moviment musical modernista Polònia Jove. Szymanowski va passar posteriorment dos anys a Berlín i Leipzig, assumint influències de Richard Wagner, Max Reger o Richard Strauss, dels que després va renegar activament però que van inspirar les seves primeres simfonies.[4] En un dels seus viatges a França va poder conèixer a Claude Debussy i la música de l'impressionisme. L'avantguarda i els ballets russos de Serguei Diàguilev el van sorprendre a Viena, però durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar a l'estudi de la civilització grega i la seva literatura, dels primers cristians i l'Islamisme a través de nombroses lectures i fructificants viatges. Szymanowski va esbossar les primeres obres seguint la tradició dels compositors romàntics germànics, però les seves creacions posteriors van anar adquirint un to més colorit, expressiu i contrapuntístic. La gran guerra, però, va produir en Szymanowski un canvi d'orientació ideològica i estètica que el va conduir novament a un art nacionalista que treia el cap tímidament a la música folklòrica del seu poble.[1]\nQuestion: On va néixer Karol Szymanowski?", "output": [ "en l'actual Ucraïna" ] }, { "id": "task837-f77b273d152c4f798d2fa2c9ab052dc6", "input": "Passage: Composta entre 1920 i 1924, Król Roger fou la segona òpera de Szymanowski i va néixer d'un viatge del compositor a Sicília i al nord d'Àfrica. Szymanowski va quedar impressionat sobretot de Sicília i la forma en que en aquest lloc es barrejaven elements procedents de cultures tan dispars i properes com la grega, l'àrab, la romana d'Orient, la romana, la normanda i la cristiana. El fet més atraient per al músic polonès va ser que al segle xii en la cort de Roger II de Sicília (1095-1154), que ha passat a la història com un dels cercles més tolerants de l'Europa de l'època, poguessin conviure individus en una mateixa societat amb tan diferents creences religioses. Aquesta és la situació que va donar lloc a la gènesi del llibret de Król Roger: el conflicte interior de l'home entre els ideals pagans i cristians, o entre l'apol·lini i el dionisíac, la raó i la sensualitat.[5]\nQuestion: Entre quins anys es va compondre Król Roger?", "output": [ "entre 1920 i 1924" ] }, { "id": "task837-e54dfbf69daf469fbf49e485438e9884", "input": "Passage: Roger dóna ordre que condueixin davant seu el pastor, jove bellíssim i misteriós, que en el diàleg amb el rei mostra un orgull inquietant. Roger fa callar la gent que l'insulta i el pastor descriu amb gran dolçor el seu déu, que busca els ramats perduts amb el cap coronat d'heura i raïms a les mans, capaç de sadollar els desigs dels seus fidels. Edrisi demana pietat per al jove, igual com Roksana, i Roger, després d'un moment de còlera en què ordena que el pastor sigui mort, decideix alliberar-lo. El pastor mira els ulls del rei amb un somriure lluminós i, abans que surti, Roger, sobtadament, li ordena que aquella nit comparegui al seu palau, on serà jutjat.\nQuestion: Què mostra el pastor en el diàleg amb el rei?", "output": [ "un orgull inquietant" ] }, { "id": "task837-e0d8d79ba3914595ac69dc99bec9d4e2", "input": "Passage: Tots dos parents llunyans, Szymanowski i Iwaszkiewicz, van començar a pensar l'òpera al juny de 1918 a la seva residència a Elizavetgrad. Aquí va ser on Szymanowski, un autèntic home de lletres i ocasional pintor, va escriure la novel·la homoeròtica Efebos, llibre que va romandre sense publicar i que es va perdre en l'arrencada de la Segona Guerra Mundial el 1939. L'agost de 1918, Szymanowski estava a Odessa quan va rebre d'Iwaszkiewicz, que estava a Varsòvia, un esbós del llibret per a la nova òpera. L'escriptor, que estava allistat en les activitats del grup de poetes Skamander, va perdre el seu interès en el projecte, el que va provocar que Szymanowski hagués de reescriure tant el segon com el tercer acte i no escrivís ni una sola nota fins al 1920, any en què va aconseguir esbossar els dos primers actes, deixant el tercer i l'últim pel 1921. Allò va alentir necessàriament la creació de l'obra, que es va dilatar durant set anys. Per tant, Szymanowski va treballar en El pastor, títol que inicialment anava a portar l'obra, des de 1918 fins al 1924.[5]\nQuestion: Qui eren parents llunyans?", "output": [ "Szymanowski i Iwaszkiewicz" ] }, { "id": "task837-3ff0968e63f547c1b2127edebadfb9db", "input": "Passage: En el marc del procés independentista, l'1 d'octubre de 2017 la Generalitat va organitzar un referèndum considerat il·legal pel Tribunal Constitucional. La consulta va ser promulgada pel govern català mitjançant la Llei del Referèndum aprovada el 6 de setembre pel Parlament de Catalunya amb els vots de Junts pel Sí i la CUP, llei que no obstant això va ser suspesa l'endemà pel Tribunal Constitucional.[803] Malgrat tot, l'executiu de Carles Puigdemont va continuar endavant, i va establir com a pregunta per a la ciutadania «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? Sí o No».[804] Per la seva banda, el govern de Mariano Rajoy va intentar impedir la celebració del referèndum mitjançant un gran desplegament policial, l'operació Anubis, que va arribar a concentrar a Catalunya uns 10 000 agents entre efectius dels Mossos d'Esquadra, la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia.[805] Quant a l'Ajuntament de Barcelona, l'alcaldessa Colau va demanar en una carta dirigida a alcaldes de les principals capitals europees la mediació de la Unió Europea en la qüestió catalana.[806] El dia de la votació es van produir càrregues policials que van deixar 844 ferits, segons la generalitat, tot i que el nombre d'ingressats hospitalaris va ser de quatre, dos greus i dos lleus.[807][808] Els resultats donats a conèixer per la Generalitat van ser de 2 262 424 vots emesos (un 42,58 % de l'electorat), dels que un 90 % (2 020 144) serien a favor del sí, un 7,8 % (176 000) partidaris del no, un 2 % (45 585) vots en blanc i un 0,8 % (20 129) nuls.[809]\nQuestion: Quin dia es va aprovar la Llei del Referèndum?", "output": [ "6 de setembre" ] }, { "id": "task837-414259c329504342aa4bea8499d162ad", "input": "Passage: Hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. La major part del conservat és visible al subsòl arqueològic del Museu d'Història de Barcelona. Es coneixen restes d'un palau edificat el segle v sobre l'antic fòrum romà, posteriorment Palau Episcopal. Un altre palau, potser on fos assassinat Ataülf, es va descobrir sota l'actual Saló del Tinell, a la plaça del Rei, on també es va descobrir una necròpoli de l'època (segles vi-vii).[90] A més de la catedral, que va evolucionar de la basílica paleocristiana, i de l'esmentada església de Sant Just, hi ha constància de què existien altres esglésies, com Sant Pau del Camp i Santa Maria de les Arenes —posteriorment del Mar—.[91]\nQuestion: Com es deia abans Santa Maria del Mar?", "output": [ "Santa Maria de les Arenes" ] }, { "id": "task837-97c85d78ba9b419493b0a859e177a0f6", "input": "Passage: La moda va avançar notablement en aquest segle, amb una cada cop més ràpida successió d'estils en voga. A partir dels anys 1910 es va introduir la moda parisenca, revolucionada en aquella època per Coco Chanel. El 1919 Pedro Rodríguez va obrir a la ciutat la primera casa d'alta costura d'Espanya, amb un sistema d'inspiració francesa de confeccionar un catàleg per temporada anual, i de desfilades de models davant la clientela. En els anys 1920-1930 van dominar els estils art déco, noucentista i racionalista. El 1940 es va crear la Cooperativa d'Alta Costura; van destacar en aquesta època Carmen Mir, Asunción Bastida i Manuel Pertegaz. Des dels anys 1970 es van introduir les col·leccions prêt-à-porter, i el món de la moda es va industrialitzar, al mateix temps que es rebia la influència de corrents internacionals com la hippy, la folk o la punk. Entre els últims creadors cal destacar a Margarita Nuez, Kima Guitart, Antonio Miró, Custo Barcelona i Lydia Delgado. En els anys 1980 va néixer la Passarel·la Gaudí, anomenada des del 2006 Barcelona Fashion Week.[648] Pel que fa a perruqueria, entre els anys 1910-1930 va sorgir un estil propi a la ciutat que va portar a parlar d'una «escola barcelonina» de perruqueria, representada per Cecilio Tarruella, Raffel Pagès i uns altres; més endavant cal destacar el nom de Lluís Llongueras, perruquer de fama internacional.[479]\nQuestion: Què es va crear el 1940?", "output": [ "la Cooperativa d'Alta Costura" ] }, { "id": "task837-f151f7b2201442608abba7d5ab2521bc", "input": "Passage: Les primeres comunitats cristianes van començar a establir-se aviat a la regió: el 259 es va crear la diòcesi de Tàrraco. A Bàrcino, hi ha constància d'una primitiva comunitat i bisbe propi entre 260 i principis del segle iv, període en el qual van sorgir les primeres veneracions a cristians martiritzats durant la persecució de Dioclecià. És el cas de sant Cugat, que va ser martiritzat a Castrum Octavium (actual Sant cCugat del Vallès);[71] o de santa Eulàlia, martiritzada a Barcelona l'any 303, als 13 anys. Va ser canonitzada el 633 i, més o menys en aquesta data, va ser declarada patrona de Barcelona; la catedral de la ciutat està consagrada a ella, a més de a la Santa Creu, la seva primera advocació com a basílica paleocristiana.[72]\nQuestion: Quin any es va crear la diòcesi de Tàrraco?", "output": [ "259" ] }, { "id": "task837-1f8012ffbb944da999b1bf387706e35d", "input": "Passage: Les condicions de la classe obrera en aquesta època eren de misèria, amb jornades de 16 hores diàries de dilluns a dissabte, sense vacances, jubilació ni segur mèdic, sense cap estabilitat contractual, i en pèssimes condicions de salubritat. La majoria d'obrers residia als barris d'El Raval i Sant Pere, prop de les fàbriques, de les quals els arribava la contaminació fins a la llar. La dieta alimentària de les classes populars se centrava en fècules (pa, llegums i patates), bacallà i sardines. Per això la desnutrició, al costat del tifus i la tuberculosi, eren els principals problemes de salut que solien tenir els treballadors.[474] En aquesta època l'esperança de vida era baixa: en la seva Monografia estadística de la classe obrera (1867), Ildefons Cerdà assenyalava que l'esperança de vida era de 38,3 anys per als rics i 19,7 per als pobres.[475] Cal assenyalar que a mitjans de segle hi havia un índex d'analfabetisme del 46,5 %, major en el segment femení que en el masculí.[476]\nQuestion: Quina era la jornada laboral que feia la classe obrera?", "output": [ "16 hores diàries de dilluns a dissabte" ] }, { "id": "task837-139695476c5c4a4a9b8f189162850662", "input": "Passage: Pel que fa a immigració, si bé des de la fi del segle xix la majoria havia vingut d'altres regions espanyoles, durant el període de la transició a la democràcia va passar a provenir d'altres països, principalment d'Hispanoamèrica i el nord d'Àfrica. Un dels majors becs d'arribada d'immigrants es va produir entre els anys 1960 i 1970, quan van arribar a la ciutat uns 100 000, la majoria procedents d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i Galícia. Posteriorment, es va produir un fort increment al pas del segle xx al xxi quan la majoria va ser originària d'Equador, Perú, Marroc, Colòmbia, Argentina i Pakistan. Si el 1995 hi havia a la ciutat gairebé 30 000 estrangers (un 1,9 % de la població), el 2005 hi havia 230 000 (14,6 %).[645]\nQuestion: D'on venia la immigració, majoritàriament?", "output": [ "d'altres regions espanyoles" ] }, { "id": "task837-325e3154a39a42378126946d2a54b37b", "input": "Passage: Hi ha diverses teories sobre la procedència del nom Sixt. Sembla que deriva de Xystus, la versió original del nom dels tres primers papes anomenats així, i la que apareix en la documentació més antiga.[5] Com la majoria dels papes dels segles I i II, Xystus és també un nom d'origen grec. Philip Schaff apunta que Sixtus va ser una deformació del nom original, tal com el pronunciaren els romans en llatí.[7] Anura Gurugé, en canvi, indica que el nom grec deriva de xustos, que significa «llis» o «polit». Maxwell-Stuart afegeix que també significa «afaitat», quelcom que podria haver indicat una peculiaritat personal. Aquesta paraula també s'utilitza en el context de l'arquitectura per referir-se a un porxo cobert a l'aire lliure.[8][9] Encara que es creu que va néixer a Roma, el seu nom, d'origen grec, impedeix afirmar-ho amb rotunditat.[10]\nQuestion: Què va ser Sixtus segons Philip Schaff?", "output": [ "una deformació del nom original" ] }, { "id": "task837-2363ad0d40004cdbbc49e881410c3174", "input": "Passage: Els historiadors coincideixen que el pontificat de Sixt I va durar deu anys.[5] Segons el Catàleg Liberià de la Cronografia del 354,[14] Sixt va exercir el càrrec de bisbe durant 10 anys, 3 mesos i 21 dies durant el regnat d'Adrià, concretament des del consulat de Niger i d'Apronià, que correspon a l'any 117, al de Verus i d'Ambibulus, el 126. La data de finalització és compartida amb el Liber Pontificalis però n'omet la d'inici.[4] Eusebi de Cesarea difereix en dates en dues obres seves: en el seu Cronicó diu que va ser bisbe des del 114 al 124, mentre que en la seva Història de l'Església diu que ho fou del 114 al 128.[5] El catàleg de papes de la Santa Seu, l'Annuario Pontificio indica que Sixt va exercir el seu pontificat entre els anys 115 i 125.[1] Malgrat aquesta disparitat d'opinions, el context històric en què se situa Sixt I és el que s'ha anomenat en la història eclesiàstica com l'era post-apostòlica (100-140),[15] que va des de la mort de l'apòstol Joan al regnat de Constantí el Gran. Tampoc hi ha unanimitat sobre aquesta divisió, ja que Schaff considera que l'era apostòlica i l'era post-apostòlica no presenten grans diferències.[16]\nQuestion: Quant va durar el pontificat de Sixt I?", "output": [ "deu anys" ] }, { "id": "task837-4141b6dfbdb34c0aba195fc9cdb53eb2", "input": "Passage: Es creu que el nom també pogué ser adoptat per ell mateix, indicant que era el «sisè» successor en el bisbat de Roma des de sant Pere, sense comptar l'apòstol. De fet, l'autor de referència de la llista de papes, Ireneu de Lió, va començar a escriure la primera relació episcopal a partir d'una carta de Sixt dirigida al papa Víctor I sobre la qüestió de la Pasqua, mentre que la informació per als papes anteriors l'hagué de buscar en altres llistes.[11][12] El fet que Ireneu no faci esment del nom Xystus permet a Gurugé afirmar que va ser un canvi que van fer els primers historiadors de l'Església, que van convertir la successió d'aquest papa en un joc de paraules.[9] Per a Gurugé el nom, que pot significar «afaitat», té una relació directa amb la tonsura, car es creu que sant Pere va popularitzar aquest tall de cabell que semblava una corona de llorer i que podria haver distingit els homes de l'Església primitiva. Per això que aquest nom podria haver estat adoptat pels sacerdots ordenats un cop tonsurats, el que podria explicar per què fou el nom papal més emprat durant els primers 500 anys d'història de l'Església.[13]\nQuestion: Què es creu que podia indicar el nom?", "output": [ "que era el «sisè»" ] }, { "id": "task837-bd60464049f94d4c9dc30d0a6d4c4e66", "input": "Passage: Sixt I (Roma?, ? - ídem, c.124/128) va ser el setè bisbe de Roma i el sisè successor de sant Pere. La seva biografia i el seu pontificat són pràcticament desconeguts, llevat de suposats decrets atribuïts de dubtosa veracitat. La cronologia del seu pontificat també és dubtosa, tot i que sí que se sap que la seva duració va ser aproximadament d'uns deu anys. S'acostuma a datar entre els anys 114/119 i el 124/128.\nQuestion: Quin bisbe de Roma va ser Sixt I?", "output": [ "el setè" ] }, { "id": "task837-97c89324f2604359afed8a33e80fdcaf", "input": "Passage: Sobre les seves suposades relíquies, hom creu que van ser traslladades a la ciutat d'Alatri l'11 de gener 1132 per Rainolfo, comte d'Alife, per concessió de l'antipapa Anaclet II. Aquest trasllat de les suposades restes del sant està documentat gràcies a una inspecció a la catedral d'Alatri el 1584 que demostrava que a l'altar dedicat hi havia unes restes allà des de l'11 de maig de 1156. El culte a aquest sant s'ha mantingut en aquesta ciutat i se celebra el trasllat de les restes el primer dimecres després de Pasqua.[12] Altres veus consideren que les restes encara continuen a sota de la basílica de Sant Pere del Vaticà. D'altra banda, s'apunta que Climent X (1670-76) va donar algunes d'aquestes relíquies al cardenal de Retz, que les va guardar a l'abadia de Saint-Mihiel, a la Lorena,[5] un fet que ja des del segle xix ha estat posat en dubte.[6]\nQuestion: On es creu que van ser traslladades les seves relíquies?", "output": [ "a la ciutat d'Alatri" ] }, { "id": "task837-6b8e08f1622a4c109b6d76eeb9af3b2f", "input": "Passage: En aquest període la institució eclesiàstica encara viu a l'ombra de l'Imperi Romà, després d'un primer segle d'història marcat per les persecucions de Neró (64)[17] i la de Domicià (81-96), malgrat que es creu que aquesta darrera no va ser una persecució contra el cristianisme pròpiament dita.[18] L'Església, que encara és de marcada tradició grega,[2] comença a estendre la seva influència i creix ràpidament en nombre de fidels. Entre aquests hi ha els anomenats «gentils», que són conversos que no són de religió jueva, una tendència que anirà a l'alça i que provocarà la disminució progressiva de l'element judaic en l'església cristiana primitiva. Es començà a gestar una nova organització mentre augmentaren les expectatives mil·lenaristes i cada vegada hi havia més cristians que morien màrtirs.[15] Els canvis experimentats per l'Església romana foren similars, però menys intensos, dels viscuts en ciutats més destacades en intel·lectualitat cristiana com Antioquia o Esmirna.[2]\nQuestion: Com viu la institució eclesiàstica en aquest període?", "output": [ "a l'ombra de l'Imperi Romà" ] }, { "id": "task837-39e69143e6144ebab06fbca0841866fb", "input": "Passage: Un cop arrencades les teles, s'enrotllaven i s'embalaven en capses de fusta. Les pintures murals de Taüll van ser transportades amb mules fins a la Pobla de Segur, des d'on es traslladaren en tren i camions fins a Barcelona,[1] on foren custodiades a l'aleshores Museu d'Art de Catalunya, amb seu a la Ciutadella. Posteriorment, el 1934 van ser traslladades al Palau Nacional, actual seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya.[13]\nQuestion: On s'enrotllaven i s'embalaven les teles?", "output": [ "en capses de fusta" ] }, { "id": "task837-94c133c333484a2a99bcf220984e536a", "input": "Passage: Al costat del mur esquerre del primer arc triomfal, on hi ha l'Agnus Dei, es representen les figures de dos personatges desconeguts, i a sota es desenvolupa una escena en què un gos llepa les ferides de Llàtzer el leprós davant la porta del ric Epuló. Aquesta paràbola apareix en l'evangeli de sant Lluc i és present en la decoració d'altres esglésies romàniques com la de Sant Joan de Boí.[25] Al segon arc, més proper a l'absis, hi ha representada La mà dreta de Déu (Dextera Domini).[26]\nQuestion: On es representen les figures de dos personatges desconeguts?", "output": [ "Al costat del mur esquerre del primer arc triomfal" ] }, { "id": "task837-7751d6fb45c449969558c65adeed5777", "input": "Passage: L'obra representa diverses narracions bíbliques (l'Apocalipsi, el Llibre d'Isaïes i el Llibre d'Ezequiel) i culmina amb el Judici Final. Es mostra Déu des de la perspectiva més sobrenatural de la visió apocalíptica, atès que apareix amb tot el seu poder i tota la seva glòria per jutjar la humanitat. Per aquesta raó, Déu és presentat amb totes les característiques que l'identifiquen com l'ésser suprem i que assenyalen la seva magnificència; la més important d'aquestes són les dimensions sobrenaturals del mateix Pantocràtor.[43]\nQuestion: Què representa l'obra?", "output": [ "diverses narracions bíbliques" ] }, { "id": "task837-a46c4eb1e3634ef3a9029490392189b2", "input": "Passage: A la part frontal de separació entre l'absis major i el del costat nord hi ha la imatge de sant Climent. Dintre d'aquesta mateixa absidiola es troben restes de pintures decoratives a la part inferior, així com un animal de quatre potes a la part superior dreta del fons, sobre una franja de decoració geomètrica. A la part frontal de separació de l'absis major amb l'absis sud –fent parella amb el sant Climent de la part nord– es troba la representanció de sant Corneli. A l'interior del primer arc de triomf del costat dret es pot veure una escena on probablement es representa el moment de la mort d'Abel per part del seu germà Caín. S'han trobat a l'absis central (o major) unes pintures de sanefes decoratives que no van ser extretes el 1920 i que es mantenen a la mateixa església.[24]\nQuestion: On és la imatge de sant Climent?", "output": [ "A la part frontal de separació entre l'absis major i el del costat nord" ] }, { "id": "task837-551bc812d05249a0a2830ec8a991412d", "input": "Passage: El novembre de 2013 es va presentar el nou sistema de representació. El projecte consisteix en la reconfiguració de l'espai original de l'absis per tal de fer palesa tota la seva complexitat pictòrica i en l'establiment d'un nou paviment de l'absis per tal de millorar la funcionalitat de l'església. També s'ha instal·lat una reproducció virtual que recrea les pintures originals de l'absis i de tot el presbiteri. La recreació es fa mitjançant projecció audiovisual (mapping). Prèviament, s'han retirat les imatges de l'absis que s'han exposat fins ara, reproducció de les originals, i s'han restaurat tots els fragments de pintura original que restaven al seu darrere, als murs de l'absis. També s'ha habilitat una nova il·luminació que permet destacar les pintures originals existents a l'església. El pressupost d'aquesta actuació a l'església de Sant Climent de Taüll fou de 400.000 euros, aportats íntegrament per una entitat financera.[18]\nQuestion: Quan es va presentar el nou sistema de representació?", "output": [ "El novembre de 2013" ] }, { "id": "task837-aad02a890383477dbef10561dc500811", "input": "Passage: La representació de la Verge Maria a l'època romànica suposava la consideració de Maria com a camí per a la redempció de la humanitat. Se l'acostumava a col·locar, igual que en el cas de Sant Climent de Taüll, entre el col·legi apostòlic com a testimoni ocular de la divinitat de Crist.[46] Maria sosté a la seva mà una espècie de copa, símbol iconogràfic que correspon al salm 116: «aixecaré el calze de la salvació i invocaré el nom de Iahvè». Així mateix s'invoca també com el «vas d'elecció» i «calze del món»,[39] o com la patena que irradia llum.[46]\nQuestion: Què suposava a l'època romànica la representació de la Verge Maria?", "output": [ "la consideració de Maria com a camí per a la redempció de la humanitat" ] }, { "id": "task837-c02987c9b78c4ada92d107f530b14bb2", "input": "Passage: La intenció de Mahler en compondre la seva Vuitena Simfonia per a un elenc excepcionalment gran era aconseguir un equilibri similar entre els efectius vocals i els instrumentals. No es tractava simplement d'un intent d'efecte grandiós,[26] encara que per l'ús que fa el compositor d'aquests efectius es va guanyar el subtítol de «Simfonia dels mil» del seu agent de premsa (àlies que ha conservat).[36] Igual que Stravinski, Mahler fa un ús intensiu i perllongat del contrapunt, sobretot en la primera part, «Veni Creator Spiritus». Al llarg d'aquesta secció, segons l'escriptor musical Michael Kennedy, Mahler mostra un domini considerable en la manipulació de múltiples veus melòdiques independents.[37] El musicòleg Deryck Cooke afegeix que Mahler s'ocupa del seu enorme elenc «amb una claredat extraordinària».[38]\nQuestion: Quin subtítol es va guanyar la simfonia?", "output": [ "Simfonia dels mil" ] }, { "id": "task837-382687030c1a40e098fa05dbd1060afe", "input": "Passage: Mahler va ampliar el model de Beethoven tant en el plànol programàtic per raons simfòniques en la seva Segona Simfonia , «Resurrecció», en el quart moviment vocal, «Urlicht», reduint la fe innocent del tercer moviment amb la tensió ideològica que Mahler tractava de resoldre en el moviment final.[29] Llavors, va abandonar aquest model per la seva Tercera Simfonia, amb dos moviments per a orquestra i veus seguits de tres purament instrumentals, abans de tornar a instruments sols en el moviment final.[45] Com Mahler, Havergal Brian va ampliar el model beethovenià, però a major escala i amb elencs orquestrals i corals molt més grans, en la seva Primera Simfonia. Subtitulada «La gòtica» i composta entre el 1919 i el 1927, la simfonia estava inspirada en el Faust de Goethe i en l'arquitectura gòtica de les catedrals europees.[16] La Primera de Brian té dues parts. La primera consisteix en tres moviments instrumentals i la segona, també en tres moviments i més d'una hora de durada, és un arranjament en llatí del Te Deum.[16]\nQuestion: Com es titula la Segona Simfonia de Mahler?", "output": [ "Resurrecció" ] }, { "id": "task837-3f0560fb4a5f44cf8ae2378a4050edad", "input": "Passage: Alguns compositors van emular i van ampliar el model de Beethoven. Hector Berlioz va mostrar en la seva simfonia coral Roméo et Juliette un nou enfocament de la naturalesa èpica de la simfonia, usant veus per barrejar música i narrativa, excepte els moments fonamentals de la narrativa reservats a l'orquestra únicament.[4] En fer-ho, escriu Bonds, Berlioz il·lustra per als compositors posteriors «nous enfocaments per abordar la metafísica en l'àmbit de la simfonia».[4] Felix Mendelssohn va compondre la seva Segona Simfonia com una obra per a cor, solistes i orquestra. Havent etiquetat l'obra com a «simfonia-cantata», va ampliar el final coral a nou moviments mitjançant la inclusió de seccions vocals per a solistes, recitatius i seccions per a cor, la qual cosa va fer a la part vocal més llarga que les tres seccions purament orquestrals que la precedien.[8] Franz Liszt va escriure dues simfonies corals, seguint aquestes formes de múltiples moviments amb les mateixes pràctiques de composició i mateixos objectius programàtics que havia establert en els seus Poemes simfònics.[7]\nQuestion: Qui va composar Roméo et Juliette?", "output": [ "Hector Berlioz" ] }, { "id": "task837-79ecc2b3a2a34f64bcb8b20710c3845c", "input": "Passage: Com un manifest, aquest paràgraf va ser important per a la fusió d'elements simfònics i dramàtics en la mateixa composició musical.[62] El musicòleg Hugh MacDonald escriu que, com Berlioz va mantenir la idea de la construcció simfònica molt present, va permetre a l'orquestra expressar la major part del drama en la música instrumental i posar les seccions expositives i narratives en paraules.[16] El també musicòleg Nicholes Temperley suggereix que, a Roméo, Berlioz va crear un model de com un text dramàtic podria orientar l'estructura d'una simfonia coral, sense eludir que l'obra fos recognoscible com una simfonia.[63] En aquest sentit, el musicòleg Mark Evans Bonds escriu que les simfonies de Liszt i Mahler deuen la seva influència a Berlioz.[6]\nQuestion: Com va posar Berlioz les seccions expositives i narratives?", "output": [ "en paraules" ] }, { "id": "task837-614a30eb7a6d4b57b8caef0e0846cb32", "input": "Passage: Per contra, un text també pot provocar el naixement d'una simfonia coral, només perquè l'obra es converteixi en una purament instrumental quan es canvia l'enfocament programàtic d'aquesta. Xostakóvitx havia planificat inicialment la seva Setena Simfonia com una simfonia d'un sol moviment coral igual que les seves simfonies Segona i Tercera. Segons està documentat, tenia la intenció d'establir un text per al Salm novè de la Setena, en el tema de la venjança pel vessament de sang innocent.[58] En això va estar influenciat per Stravinski, ja que havia quedat profundament impressionat amb el final de la Simfonia dels salms, que volia emular en aquesta obra.[59] Si bé el tema del Salm novè transmet la indignació de Xostakóvitx per l'opressió de Stalin[59], una interpretació o representació pública de l'obra amb text hauria estat impossible abans de la invasió alemanya de la Unió Soviètica. L'agressió d'Adolf Hitler va fer que la representació d'aquesta obra fos factible, almenys en teoria, ja que la referència a la «sang» s'aplicaria, almenys oficialment, a Hitler.[59] Amb Stalin apel·lant als sentiments patriòtics i religiosos dels soviètics, les autoritats ja no suprimien les imatges o temes ortodoxos.[60] No obstant això, Xostakóvitx finalment es va adonar que la seva obra abastava molt més que aquesta simbologia.[61] Va ampliar la simfonia a la forma tradicional de quatre moviments i la va fer purament instrumental.[61]\nQuestion: Com havia planificat inicialment Xostakóvitx la seva Setena Simfonia?", "output": [ "com una simfonia d'un sol moviment" ] }, { "id": "task837-468fe9faf9024562b27968efe02b0cb2", "input": "Passage: Alguns esforços recents han prestat menys atenció a la forma simfònica i més a la intenció programàtica. Hans Werner Henze va compondre el 1997 la seva Novena Simfonia en set moviments, basant-se en l\\'estructura de la novel·la La setena creu d\\'Anna Seghers. La novel·la relata la fugida de set fugitius d\\'una presó nazi, condemnats a mort per crucifixió. L\\'experiència traumàtica del pres per aconseguir la llibertat es converteix en la part fonamental del text.[52] La Setena Simfonia de Penderecki, subtitulada «Set portes de Jerusalem» i que es va concebre originalment com un oratori, no només està escrita en set moviments, sinó que, segons afirma el musicòleg Richard Whitehouse està «envaïda pel número \"set\" a diferents nivells».[53] L\\'obra està unida per un ampli sistema de frases de set notes, així com l\\'ús freqüent de les set notes repetides en un únic to.[12] Els set acords tocats fortissimo porten el final de l\\'obra.[12]\nQuestion: Quin any Hans Werner Henze va compondre la seva Novena Simfonia?", "output": [ "1997" ] }, { "id": "task837-becbba9586a14a09bba6a2cd82fa9dbe", "input": "Passage: Les misericòrdies estan il·lustrades amb els mateixos temes que els dels respatllers; a més, hi ha representades sèries grotesques, grius, i escenes satíriques. Tenen una gran influència dels Països Baixos, terra de procedència de l'autor, probablement de Brabant. Molts dels motius emprats per decorar les misericòrdies tenen una gran similitud amb els gravats d'artistes, entre els quals destaquen els d'Israhel van Meckenem a la seva sèrie dedicada a «escenes de la vida quotidiana», el qual també havia copiat o transformat alguna cosa d'altres gravats corresponents a Martin Schongauer. Rodrigo Alemán no va copiar estrictament el dibuix que presentaven els gravats sinó que, tal com era habitual, solament els feia servir com a model d'inspiració.[4]\nQuestion: Amb quins motius estan il·lustrades les misericòrdies?", "output": [ "amb els mateixos temes que els dels respatllers" ] }, { "id": "task837-46a149b76b534e0691604ed882fbb848", "input": "Passage: El cor baix, que conserva la seva fàbrica original, és una obra corresponent a l'últim gòtic entre 1495 i 1498 —sota el mandat del cardenal Pedro González de Mendoza— feta per Rodrigo Alemán, gran autor d'altres cors, com els de Ciudad Rodrigo a Salamanca i el de Plasència. En aquest cadirat l'autor va plasmar amb gran qualitat escenes de la presa de Granada pels Reis Catòlics. Per indicació del cardenal Mendoza es va esculpir a cada tauler dels respatllers —començant pel costat de l'Epístola— la presa d'una ciutat per part de les tropes dels Reis Catòlics, col·locant en el centre del cadirat, al costat de la cadira episcopal, les rendicions de Màlaga i de Granada. Aquests relleus estan col·locats a la part alta dels respatllers, dins un marc arquitectònic simulat a base d'arcs; la part baixa presenta una talla que imita brocats venecians. S'hi pot veure, a més, tota classe de gent de guerra, castells, armes i cavalls, fet que constitueix un document precís de l'època.[1] Sens dubte aquesta obra va ser sempre molt valorada pels successius arquebisbes, per la qual cosa mai no hi ha hagut una proposta de canvi, com va succeir amb el cor alt.[3]\nQuestion: Què conserva El cor baix?", "output": [ "la seva fàbrica original" ] }, { "id": "task837-0906c5ad0c214d9a8308102cb791826e", "input": "Passage: En acabar el seu treball del cadirat, Bigarny va emmalaltir i va morir el 10 de novembre de 1542. Segurament per aquesta causa, Berruguete va rebre l'encàrrec de realitzar la cadira episcopal, que en el primer contracte s'havia concedit a Bigarny. L'acord va tenir lloc el febrer de 1543, tot i que el medalló d'alabastre que decora el respatller es fixà que la realitzés el fill de Bigarny, Gregorio Pardo.[19] Pardo va tallar en aquest medalló, amb petites variants, l'escena de la Imposició de la casulla a sant Ildefons, relleu que havia realitzat el seu pare al retaule de El davallament per a la mateixa catedral de Toledo.[20]\nQuestion: Quan va emmalaltir Bigarny?", "output": [ "En acabar el seu treball del cadirat" ] }, { "id": "task837-48bc1add98924d368acbd047c6de6fdf", "input": "Passage: Al costat de Crist apareixen Moisès i Elies, representats com dos ancians barbuts i amb unes grans vestimentes que donen moviment a les figures; als seus peus hi ha una franja horitzontal de núvols. A sota, hi ha les figures dels tres apòstols –Joan, Pere i Jaume–, que ens fan recordar el bon fer dels escultors hel·lenístics, especialment pel que fa a la figura de l'apòstol Joan. Cal tenir present que a Itàlia, Berruguete havia copiat l'escultura de Laocoont i els seus fills. Als extrems, hi ha diversos angelets que serveixen com l'acabament de la part inferior d'una arquitectura de balustres de fusta daurada, que emmarquen tot el grup escultòric. Sobre aquesta arquitectura, a tots dos costats, apareixen els escuts del cardenal Silíceo i, a l'arc central, el Pare Etern.[24]\nQuestion: Qui apareix al costat de Crist?", "output": [ "Moisès i Elies" ] }, { "id": "task837-24b2776f4b2b439c8ac74e4a25738156", "input": "Passage: El grup escultòric amb l'escena de la Transfiguració de Crist va ser realitzat en alabastre i acabat el 1548. Està concebut amb una gran profunditat, un fet innovador a l'època i amb una disposició escenogràfica pròpia del barroc que havia d'arribar.[22] Les figures principals són escultures exemptes de manera que la llum pot relliscar entre elles, donant així un resultat efectista poc conegut en aquell temps, i en una disposició piramidal; la figura de Crist es troba al punt més elevat en el que representa el mont Tabor, mostrant una bellesa serena i suau, molt diferent del tractament dels rostres dels personatges del cadirat del cor, i el cos amb la forma «serpentinata» tan utilitzada per Miquel Àngel.[23]\nQuestion: De quin material és el grup escultòric amb l'escena de la Transfiguració de Crist?", "output": [ "alabastre" ] }, { "id": "task837-d44733023f9741e594910f966b59e0ff", "input": "Passage: Entrant des de la reixa, ens trobem un primer plafó amb el patriarca Leví que està representat entre dos moltons; queda ubicat a la part superior que està dedicada als profetes i és d'alabastre. Encara que no hi ha dubte que el dibuix és de Berruguete, la talla, d'uns trets suaus i mesurats, no sembla feta pel mestre. Als rostres dels personatges s'observa la mà del mestre: hi ha l'expressió dels sentiments de cada figura amb un caràcter simbòlic és molt característic en Berruguete. La figura d'Isaac sembla treta d'una de les portes de baptisteri de Florència realitzades per Lorenzo Ghiberti; i Mataties queda representat de manera turmentada tot deixant entreveure la perfecta anatomia humana sota els vestits.[17] Les representacions de Matusalem i Henoc són clarament diferents. Matusalem, símbol de l'ancianitat bíblica, apareix com un jove imberbe, rebel davant una joventut eterna; i situat a la fornícula del costat, l'ancià Henoc contrasta, ja que és un personatge calb, arrugat, amb els ulls dins dels sécs de les parpelles i que sosté un bàcul.[18]\nQuestion: Què ens trobem entrant des de la reixa?", "output": [ "un primer plafó amb el patriarca Leví" ] }, { "id": "task837-4634be304649425983d4eeac0fefbb93", "input": "Passage: El Museu Diocesà de Barcelona és al pla de la Seu, a l'edifici de la Pia Almoina de Barcelona. Es va inaugurar com a Museu Arqueològic Diocesà de Barcelona el 1916, instal·lant-se a l'espai de la planta baixa del Seminari Conciliar, essent el seu primer director Manuel Trens. Es va traslladar i va obrir al públic al nou espai l'any 1991. El museu recull una extensa col·lecció d'obres d'art d'esglésies del Bisbat de Barcelona des del seu inici fins als nostres dies.[1]\nQuestion: On és el Museu Diocesà de Barcelona?", "output": [ "al pla de la Seu" ] }, { "id": "task837-7f9e09e23e7a49fea30189c6b6bb1612", "input": "Passage: La pintura barroca religiosa del Museu Diocesà té una gran representació en artistes anònims dels segles XVII i XVIII des de les obres del tenebrisme fins al barroc autòcton. De la primera època destaquen la Coronació de la Verge del Carme de l'església de Piera; Sant Antolí de Monistrol de Montserrat; Calvari de l'església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles; del pintor Josep de Ribera una pintura a l'oli sobre tela de Sant Jeroni. De l'artista barceloní Antoni Viladomat i Manalt s'hi exposen les obres de Transfiguració de Jesús; de l'església Santa Maria del Pi el quadre de sant Josep Oriol realitzant un miracle i procedents del convent de Sant Agustí de Barcelona les pintures de sant Antoni de Pàdua i el Sant Sopar. De Manuel Tramulles i Roig es conserva de l'any 1776 una obra titulada Sant Francesc de Borja.\nQuestion: Quins artistes del barroc hi tenen gran representació?", "output": [ "anònims" ] }, { "id": "task837-20320cb169cd465ca3acd11174e277f6", "input": "Passage: La celebració a Barcelona, l'any 1913, del Primer Congrés d'Art Cristià a Catalunya, junt amb la ja constitució del Museu Episcopal de Vic el 1891 i el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona el 1896, van fer que jerarquies de l'església de Barcelona, com els bisbes Enric Reig i Casanovas i Joan Josep Laguarda, juntament amb l'historiador Manuel Trens, entre d'altres, decidissin d'organitzar la formació d'un museu Diocesà a Barcelona. En menys d'un any es van rebre de totes les esglésies del bisbat més de 600 obres que eren fora de culte. Amb elles es va inaugurar el 22 d'octubre de 1916 el Museu Arqueològic Diocesà de Barcelona, al Seminari Conciliar del carrer Diputació de Barcelona (edifici construït per Elies Rogent entre els anys 1878 i 1888).[2]\nQuestion: Quin any va ser el Primer Congrés d'Art Cristià a Catalunya?", "output": [ "1913" ] }, { "id": "task837-f760cc7ead184da38e908d3ce75c7f50", "input": "Passage: Durant la guerra civil espanyola (1936-39), va ser saquejat i incendiat, perdent-se part de les seves obres. Després d'alguns anys de reformes, es va poder tornar a inaugurar en el mateix lloc el 30 de maig de 1960, amb algunes obres que van ser tornades des dels museus Cleveland Museum of Art i l'Institut d'Art de Chicago.[3] A poc a poc, i a causa de l'augment progressiu dels fons, el local es va anar quedant petit, i l'any 1982 es va decidir el seu trasllat, després de l'adequació, a l'edifici de la Pia Almoina. Les últimes reformes van ser realitzades del 1989 al 2003, sota projecte de Josep Maria Botey i Associats, SL El 23 de setembre de 1991 va ser inaugurada la primera fase per l'arquebisbe Ricard Maria Carles.\nQuestion: Què va passar al museu durant la guerra civil?", "output": [ "va ser saquejat i incendiat" ] }, { "id": "task837-ea4df08533ab4797986808f12af585bc", "input": "Passage: L'escultura renaixentista va arribar a Catalunya mitjançant els artistes italians, entre ells el pisà, Lupo di Francesco, que va realitzar el sarcòfag de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. De Bartolomé Ordóñez guarda el museu el relleu en alabastre Sacra conversa procedent del palau episcopal de Barcelona, unes talles en fusta policromada i daurada d'imatges de la Verge, de les esglésies de Sant Celoni i Argentona. Escultures de Damià Forment realitzades per al retaule de Sant Server. De l'església de Sant Miquel de Barcelona, quan va ser derrocada el 1869, van passar a la custòdia del museu: el sepulcre napolità de Jeroni Descoll, imatges de Sant Cristófol de Gil de Medina, una talla de Sant Miquel Arcàngel de dos metres d'alçada i una altra representant Sant Jeroni.\nQuestion: Qui va portar a Catalunya l'escultura renaixentista?", "output": [ "els artistes italians" ] }, { "id": "task837-0cd9d58a10334b4694ac14e7f8d7e33a", "input": "Passage: Els números dels capítols mai no es van consignar als marges del text, fent-se així impossible trobar les seccions a les quals les taules es refereixen. Els motius d'aquest oblit romanen foscs: pot ser que els monjos haguessin decidit no inserir els números fins que les il·lustracions estiguessin acabades, amb la qual cosa la no finalització del manuscrit en va tenir com a conseqüència ajornar sine die aquesta operació. L'omissió bé podria haver estat deliberada, a fi de no alterar la bellesa de l'obra.[22]\nQuestion: Per què va ser impossible trobar les seccions a les quals es refereixen les taules?", "output": [ "Els números dels capítols mai no es van consignar als marges del text" ] }, { "id": "task837-ed3c5a491da54d408196dcaf179fd61b", "input": "Passage: La miniatura de la Mare de Déu i l'Infant és a la primera pàgina de text, i és un preliminar apropiat per a l'inici de les Breves causae de Mateu, que comença per un Nativitas Christi in Bethlem («el naixement de Crist a Betlem»). La primera pàgina de les Breves causae (foli 8è) està decorada i envoltada d'un elegant marc. La combinació entre la miniatura a l'esquerra i el text a la dreta constitueix també una introducció molt viva i colorista als textos preliminars. Les primeres línies de les altres seccions dels textos preliminars van ser igualment objecte d'atencions particulars, però sense assolir el mateix nivell que l'inici de les Breves causae de Mateu.[31]\nQuestion: De qui és la miniatura?", "output": [ "de la Mare de Déu i l'Infant" ] }, { "id": "task837-5ad98c01ef9d403bbe03bdb577f6fc9f", "input": "Passage: L'any 2000, el volum que conté l'Evangeli segons Marc, va ser enviat a Canberra, per a una exposició dedicada als manuscrits il·luminats. Era la quarta vegada que el Llibre de Kells viatjava a l'estranger per ser exposat. Desgraciadament, durant el viatge, el volum va patir «desperfectes menors» en la seva pigmentació. Se suposa que les vibracions produïdes pels motors de l'avió en podrien haver estat la causa.[19]\nQuestion: Quan va ser enviat el volum que conté l'Evangeli segons Marc a Canberra?", "output": [ "2000" ] }, { "id": "task837-85e74a47edd04c5fae3617ea0096a3ee", "input": "Passage: El manuscrit conté pàgines completament plenes de motius ornamentals d'una complexitat extraordinària, així com petites il·lustracions que acompanyen les pàgines de text. Utilitza una rica paleta de colors, amb malva, vermell, rosa, verd o groc, entre els més usats. A títol comparatiu, les il·lustracions del Llibre de Durrow estan només realitzades amb quatre colors. De forma completament sorprenent, i malgrat el prestigi amb el qual els monjos han volgut envoltar l'obra, no van utilitzar pa d'or o plata per adornar el manuscrit. Els pigments necessaris per a les il·lustracions van ser importats de tots els racons d'Europa, i van ser objecte de profunds estudis: el negre es va obtenir de les espelmes, el vermell brillant del realgar, el groc de l'orpiment i el verd maragda de la malaquita polvoritzada. El costós lapislàtzuli, de coloració blava, procedeix de la regió de l'Afganistan.[26]\nQuestion: Com són els motius ornamentals que omplen algunes de les pàgines del manuscrit?", "output": [ "d'una complexitat extraordinària" ] }, { "id": "task837-b89ce26d30974c9f820c875c151853e3", "input": "Passage: L'escrit a mà, en el seu estat actual, comença amb un fragment de la llista de noms hebreus, que ocupa la primera columna de l'anvers del foli 1. L'altra columna d'aquest foli està ocupada per una miniatura dels quatre símbols dels evangelistes, avui lleugerament esborrada. La miniatura està orientada de tal manera que el llibre ha de girar-se 90 graus per examinar-la.[28] El tema dels quatre símbols dels evangelistes està present de l'inici a la fi de l'obra: gairebé sempre sels representa junts, amb l'objectiu de subratllar i afirmar la unitat del missatge dels quatre evangelis.\nQuestion: Com comença l'escrit a mà en el seu estat actual?", "output": [ "amb un fragment de la llista de noms hebreus" ] }, { "id": "task837-8c0c914b3a02454884464db64e273e1b", "input": "Passage: Tres anys va trigar a finalitzar aquest gran encàrrec; com que Rubens treballava en altres obres, probablement es devia envoltar de nombrosos col·laboradors. Totes aquestes pintures s'utilitzaren com a propaganda política per part del cardenal Richelieu i de Maria de Mèdici; tots dos van indicar modificacions i retocs a l'artista, ja que la vida de Maria havia de mostrar una felicitat completa, de manera que el reflex de la glòria de la dama li va ser imposada. Comença la narració amb el naixement, l'educació i la personalitat de la reina; després queda representat el seu matrimoni amb Enric IV de França, i el naixement de Lluís XIII. Hi ha Enric IV confia la regència a la reina, La coronació de la reina a Saint Denis i l'Apoteosi d'Enric IV. Sobre La partida de la reina de Blois, cal comentar que en la partida de la reina, aquesta fugia del castell per una escala, però a causa de la corpulència de la dama, no podia baixar-hi, i van haver d'embolicar-la en un llençol i lligar-la amb cordes per baixar-la com si fos un paquet; evidentment, en la pintura no apareix res d'aquesta història; van haver de canviar una mica la realitat, i la reina surt per la porta representada com una feble víctima. Rubens es va sotmetre a tots els capritxos dels governants. El conjunt de les vint-i-una narracions es troba instal·lat des del 1953 a la sala dels Estats del Museu del Louvre.[23]\nQuestion: Quants anys va trigar Rubens a finalitzar l'encàrrec?", "output": [ "Tres" ] }, { "id": "task837-42d6e4a72b5441519b2b14ef233a4990", "input": "Passage: El 1589, dos anys després de la mort del marit, la seva mare va retornar a Anvers, es van convertir al catolicisme i ell va prosseguir amb la seva formació. Va estudiar llatí, alemany, castellà i francès amb Rombaut Verdonck, però les penúries econòmiques de la família el van obligar a abandonar els estudis i va entrar com a patge al servei de la comtessa de Lalaing. No se sap exactament en quines dates, però es creu que va tenir dos mestres de pintura, Adam van Noorth i Otho van Veen (Otto Venius), encara que no sembla que deixessin una empremta artística rellevant en el seu alumne.[7]\nQuestion: Quan va retornar la seva mare a Anvers?", "output": [ "1589" ] }, { "id": "task837-63d6ca01a2cc45e2a1261207c5be64d1", "input": "Passage: Per ordre del seu mecenes, Rubens es traslladà a Roma per adquirir objectes antics i fer còpies d'altres pintors, amb una carta de recomanació amb data del 18 de juliol del 1601 que anava dirigida al cardenal Alexandre Montaldo, amb aquestes paraules: «a Peter Paul, flamenc, pintor de la meva cort, que envio al vostre costat per copiar i executar algunes obres de pintura...». A Roma se sap que va realitzar tres quadres, encarregats per l'arxiduc Albert VII d'Àustria, regent dels Països Baixos, que havien de ser donats a la basílica de la Santa Creu de Jerusalem a Roma. Aquests quadres formaven part d'un tríptic que representava La invenció de la Santa Creu per santa Helena, la Coronació d'espines i l'Elevació de la creu. Allà, estudià l'art de l'antiga Roma i copià obres dels mestres italians; s'aprecia que el seu estil més madur està profundament influït per Ticià.[12]\nQuestion: Per ordre de qui es traslladà Rubens a Roma?", "output": [ "del seu mecenes" ] }, { "id": "task837-cb1f18218aae4949a4d1035fecd5a07b", "input": "Passage: De retorn a Màntua, el duc Vicenç Gonzaga li va encarregar un gran tríptic per a l'església dels jesuïtes d'aquesta ciutat, que va superar en grandesa l'anterior tríptic de l'església romana de la Santa Creu de Jerusalem; malauradament, aquesta obra va patir greus danys durant les incursions franceses de l'any 1797. En aquest període, va realitzar uns plafons per a l'altar de l'església de Santa Maria in Vallicella, a Roma. I a Gènova va realitzar retrats per a les famílies més poderoses: els Doria, els Spínola i els Imperiale. Però l'obra més important d'aquest període va ser Adoració dels pastors, per a l'església de Fermo, en què es copsa la influència del realisme de Caravaggio, i la lluminositat de Correggio.[14]\nQuestion: Qui li va encarregar un tríptic per a l'església dels jesuïtes de Màntua?", "output": [ "el duc Vicenç Gonzaga" ] }, { "id": "task837-eca00777146d43b0b01554e9f8c3ea9f", "input": "Passage: La Reserva Forestal del Mauna Kea protegeix 212,2 km2 de bosc de māmane-naio sota la jurisdicció del Departament de Terres i Recursos Naturals de Hawaii. La caça per ungulat està permesa durant tot l'any.[24] Una petita part del bosc de māmane-naio està englobada per la zona recreativa de l'estat del Mauna Kea.[58]\nQuestion: Què és Mauna Kea?", "output": [ "Reserva Forestal" ] }, { "id": "task837-a5595ff180784e8688995551b5a8e558", "input": "Passage: En temps previs al contacte, els nadius que viatjaven pel Mauna Kea probablement es van guiar més pel paisatge que pels senders existents, ja que no s'ha trobat cap evidència de rastres. És possible que s’hi seguissin carenes naturals i fonts d’aigua. Les persones probablement van fer excursions pels vessants del Mauna Kea per visitar els santuaris de famílies properes al cim, i hi ha tradicions relacionades amb l'ascens a la muntanya fins avui. Tot i això, molt pocs nadius van arribar al cim, a causa de l'estricte kapu col·locat en ell.[34] Al començament del segle xix, els primers ascensos notables del Mauna Kea van incloure els següents:\nQuestion: Per què es guiaven probablement els nadius que viatjaven pel Mauna Kea?", "output": [ "pel paisatge" ] }, { "id": "task837-92bf1d0b34e14f8cb417bb819a25582f", "input": "Passage: El 1970, dos telescopis de 24 m (0,6 m) havien estat construïts per l\\'Observatori de la Força Aèria dels Estats Units i Lowell. El 1973, Canadà i França van acordar la construcció de 3,6 m CFHT al Mauna Kea.[68] Tot i això, les organitzacions locals van començar a plantejar-se la preocupació per l\\'impacte ambiental de l\\'observatori. Això va portar al Departament de Terres i Recursos Naturals a preparar un pla de gestió inicial, redactat el 1977 i complementat el 1980. El gener de 1982, la Junta de Regents de la UH va aprovar un pla per donar suport al desenvolupament continu d’instal·lacions científiques del lloc.[24] El 1998 es van transferir 823 hectàrees del contracte d’arrendament de l’observatori per complementar la Reserva de l’Edat de Gel del Mauna Kea. El pla de 1982 va ser substituït el 2000 per una extensió dissenyada per servir fins al 2020: va instituir una Oficina de Gestió del Mauna Kea,[69] va designar 212 hectàrees per a astronomia, i va canviar les 4.356 hectàrees restants a \"preservació natural i cultural\". Aquest pla es va revisar més per respondre a la preocupació expressada a la comunitat hawaiana que es mostrava una falta de respecte cap als valors culturals de la muntanya.[24]\nQuestion: Quin any van ser construïts el dos telescopis?", "output": [ "El 1970" ] }, { "id": "task837-32466ef777aa4ee09bfa0b5a22ba67d6", "input": "Passage: El 1793, George Vancouver va portar el bestiar com a homenatge al rei Kamehameha I. Al començament del segle xix, havien escapat del confinament i van recórrer l'illa lliurement, perjudicant enormement el seu ecosistema. El 1809 va arribar John Palmer Parker i es va fer amistat amb Kamehameha I, que el va encarregar de la gestió de bestiar a l'illa. Amb una subvenció addicional de terres el 1845, Parker va establir el Ranxo Parker a la vessant nord de Mauna Kea, una gran ramaderia que encara avui funciona.[34] Els pobladors de l'illa van cremar i van tallar gran part del bosc natiu per plantacions i cases de canya de sucre.[43]\nQuestion: Qui va portar el bestiar?", "output": [ "George Vancouver" ] }, { "id": "task837-d3bceef1eb84457f8eeb06d2a3767e84", "input": "Passage: Els insectes Wēkiu s’alimenten de carcasses d’insectes morts que deriven del Mauna Kea al vent i s’instal·len a la vora de neu. Es tracta d’una font d’aliments molt inusual per a una espècie del gènere Nysius, que consisteix principalment en insectes que mengen llavors. Poden sobreviure a elevacions extremes de fins a 4.200 metres (13.780 peus)[52] a causa de l’antigel natural a la sang. També es mantenen sota superfícies escalfades la major part del temps. El seu estat de conservació no és clar, però l’espècie ja no és candidata a la llista d’espècies en perill d’extinció; els estudis sobre el benestar de l’espècie es van iniciar el 1980. El Nysius aa estretament relacionat viu al Mauna Loa. Les aranyes de llop (Lycosidae) i les arnes d’eruga de la tenda forestal (Malacosoma disstria) també s’han observat al mateix ecosistema del Mauna Kea; els primers sobreviuen amagant-se sota roques que absorbeixen la calor, i les segones a través de productes químics resistents al fred al seu cos.[53]\nQuestion: De què s'alimenten els insectes Wēkiu?", "output": [ "de carcasses d’insectes morts" ] }, { "id": "task837-0db1008ecb9c4080b5e46788938556f6", "input": "Passage: Es pot esquiar al Mauna Kea els mesos de gener i febrer. No hi ha instal·lacions[87] i els vents poden arribar de 80 a 110 km/h[90] però l’esport continua sent popular entre els hawaïans. La seva terra preferida és Poi Bowl, a l'est del Caltech Submillimeter Observatory[87] on es fan competicions una o dues vegades a l’any, segons les condicions meteorològiques.[86]\nQuestion: Quins mesos es pot esquiar al Mauna Kea?", "output": [ "gener i febrer" ] }, { "id": "task837-35c04e65009d4394b49e4997379a03d3", "input": "Passage: Lincoln també va presidir l\\'expansió de la influència econòmica del govern federal sobre d\\'altres àrees. La creació del sistema de bancs nacionals per les lleis de 1863, 1864, i 1865 va permetre la creació d\\'un sistema financer nacional fort. El 1862, el Congrés va crear, amb l\\'aprovació de Lincoln, el Departament d\\'Agricultura. La llei de Moneda Legal de 1862 va establir el primer paper moneda de la història dels Estats Units des dels \"continentals\" que s\\'havien emès durant la Revolució. Això es va fer per augmentar la circulació de diners per pagar la guerra.\nQuestion: De quins anys eren les lleis que van crear el sistema de bancs nacionals?", "output": [ "1863, 1864, i 1865" ] }, { "id": "task837-589745da74fb4362a89cfea9789003b9", "input": "Passage: En saber que el president i la primera dama assistirien a una funció al Teatre Ford, va preparar el seu pla, assignant col·laboradors per assassinar també el vicepresident Andrew Johnson i el secretari d\\'Estat William H. Seward. Sense el seu guardaespatlles principal, Ward Hill Lamon, a qui havia explicat el seu famós somni premonitori del seu assassinat, Lincoln va anara veure l\\'obra El nostre cosí americà el 14 d\\'abril de 1865. Mentre un únic guardaespatlles voltava pel teatre, i Lincoln seia a la seva llotja (número 7) de l\\'amfiteatre, Booth es va amagar darrere el president i va esperar el que creia que seria el moment més divertit de l\\'obra, perquè les rialles tapessin el soroll del tret. Quan van començar les rialles, Booth va entrar a la llotja i li va disparar un sol tret al cap, a boca de canó. L\\'alcalde Henry Rathbone va lluitar uns moments amb Booth però va rebre un tall de ganivet. Després, Booth va saltar des del balcó i va caure a l\\'escenari \"Sic semper tyrannis!\" (llatí: Sempre així als tirans) i es va escapar, malgrat que s\\'havia trencat la cama en saltar.[164]\nQuestion: A quin teatre van assistir el president i la primera dama?", "output": [ "Teatre Ford" ] }, { "id": "task837-7bbcdabc0ce64b4387d0d68338dc49e9", "input": "Passage: El 1857–58, Douglas va trencar amb el president Buchanan, cosa que va portar a una lluita pel control del Partit Demòcrata. Fins i tot alguns republicans de l\\'est van afavorir la reelecció de Douglas com a senador el 1858, perquè havia dirigit l\\'oposició a la Constitució de Lecompton, que hauria admès Kansas com a \"estat esclavista\".[59] En acceptar la nominació republicana al Senat el 1858, Lincoln va fer el seu famós discurs: \"Una família dividida contra si mateixa no podrà subsistir\", citant l\\'Evangeli segons Mateu (Mateu:12,25). Crec que aquest govern no pot durar de forma permanent mig esclau i mig lliure. No espero que la Unió es dissolgui — No espero que caigui la família — però espero que deixi d\\'estar dividida. S\\'esdevindrà una cosa, o bé l\\'altra\".[60] El discurs va crear una imatge molt viva del perill de desunió causat pel debat de l\\'esclavitud, i va reunir els republicans per tot el nord.[61]\nQuestion: Amb qui va trencar Douglas el 1857–58?", "output": [ "Buchanan" ] }, { "id": "task837-dd3817aca9b94cac8519974e106323b3", "input": "Passage: Lincoln va autoritzar Grant a atacar les infraestructures confederades – plantacions, ferrocarrils, i ponts – per minar la moral del Sud i debilitar-lo econòmicament. Aquesta estratègia va permetre els generals Sherman i Sheridan destruir plantacions i ciutats a la vall del Shenandoah, Geòrgia i Carolina del Sud. Sherman mateix va calcular que les destrosses causades per la seva \"marxa cap al mar\" per Geòrgia havien estat de més de 100 milions de dòlars.[125]\nQuestion: A qui va autoritzar Lincoln a atacar les infraestructures confederades?", "output": [ "Grant" ] }, { "id": "task837-248fa5c47fa0465a9b4f2f3588c721a9", "input": "Passage: Abraham Lincoln (Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 - Washington DC, 15 d'abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d'Amèrica, el primer dels quals del Partit Republicà, servint des del març de 1861 fins que fou assassinat l'abril de 1865.[1][2] Lincoln fou qui començà la Guerra Civil, la guerra més violenta i la major crisi moral, constitucional i política de la història del país.[3][4] A través d'aquesta guerra s'annexionà el Sud, preservà la Unió, abolí l'esclavitud només als estat confederats, enfortí el govern federal i centralitzà l'economia. Era del partit republicà i representava els interessos de la potent indústria del Nord, però que depenia de les matèries primeres del pobre Sud agrícola. Els estats del Sud per l'acta fundacional tenien molt de drets, com l'acta de lliure comerç de poder vendre el cotó a altres països com Anglaterra, Holanda, etcètera. El poderós grup industrial no va voler tolerar que els estats del Sud venguessin lliurement ses matèries primeres a millor preu a altres països. Lincoln va aprofitar que al Sud era on hi havia més esclaus per amenaçar-los que si es feien independents els acusaria per tal cosa i aboliria l'esclavatge a aquells estats.\nQuestion: Quina posició com a president dels Estats Units ocupà Lincoln?", "output": [ "16è" ] }, { "id": "task837-21a120c0d4a04bfcadbabef6177363f0", "input": "Passage: L\\'ús de tropes negres i d\\'antics esclaus va ser oficial després de la Proclamació d\\'Emancipació. Al principi, Lincoln era reticent a tirar endavant aquest programa, però durant la primavera de 1863 ja va iniciar un reclutament massiu de soldats negres. En una carta a Andrew Johnson, llavors governador militar de Tennessee l\\'animava a liderar aquesta política. Lincoln va escriure: \"la simple visió de cinquanta mil soldats negres armats i instruïts a la riba del Mississipí faria acabar la rebel·lió de seguida\".[118] Cap al final de 1863, seguint aquestes directrius, el general Lorenzo Thomas havia reclutat vint regiments d\\'afroamericans de la vall del Mississipí.[119]\nQuestion: Quan va ser oficial l\\'ús de tropes negres i d\\'antics esclaus?", "output": [ "després de la Proclamació d'Emancipació" ] }, { "id": "task837-c3aea805928b48b4ab246cd19d835a35", "input": "Passage: Quan el clima canvià i s'obriren els boscs a principis de l'Oligocè, començaren a aparèixer planes d'herba i praderies.[17] En resposta al canvi de l'ambient, els èquids també canviaren i desenvoluparen dents més robustes, augmentaren la mida del cos i les potes, convertint-se en animals més ràpids. El gènere nord-americà Mesohippus caminava sobre tres dits a cada pota; encara conservava el primer i el cinquè dit, però no els usava per caminar. El tercer dit era més fort i pesant que els altres. Les seves potes llargues i esveltes permeten deduir que era un animal àgil i ràpid. Una de les innovacions de Mesohippus és que tenia sis dents posteriors, una característica que conservarien tots els èquids posteriors.\nQuestion: Quan s'obriren els boscos després del canvi de clima?", "output": [ "a principis de l'Oligocè" ] }, { "id": "task837-758a2e9147ab429a8ec016fcb01850fe", "input": "Passage: Quan un mascle rival intenta derrocar el mascle dominant, aquest el desafia tocant el nas del rival amb el seu o fregant-ne les espatlles contra les seves. Això és una mena de demostració de força destinada a espantar el rival. Si aquest no cedeix, comencen a barallar-se, mossegant-se el coll i les potes o, en casos extrems, donant-se guitzes; aquests combats són més perillosos que la majoria de combats d'aquest tipus en el món animal, i una zebra pot acabar malferida.[4] La jerarquia del grup es reflecteix en l'ordre en què caminen els seus membres; al davant de tot, camina l'egua més vella amb els seus poltres, després vénen les altres femelles en ordre d'edat, també amb els seus poltres, i el mascle és el que tanca el grup.\nQuestion: Com es desafia el mascle zebra rival al mascle dominant per derrocar-lo?", "output": [ "tocant el nas del rival amb el seu o fregant-ne les espatlles contra les seves." ] }, { "id": "task837-a3e49b85d57d47e294a1f107896dbdcb", "input": "Passage: La gent del poble la trobà, i veié el que havia fet. Com que pensaven que ja no era bonica amb totes aquelles ratlles negres per sobre el pelatge, la deixaren anar. Aviat, totes les zebres començaren a fer el mateix perquè la gent no les molestés. Amb el pas del temps, ja no els calgué fer-ho, car començaren a néixer d'aquesta manera, però ara les ratlles les feien belles.\nQuestion: Què va fer la gent del poble?", "output": [ "la trobà" ] }, { "id": "task837-3d8c4694ec9a437085c22e1d66ba005c", "input": "Passage: En el cas de les zebres de muntanya i les zebres comunes, els poltres són protegits per la seva mare, així com pel mascle i les altres egües del grup. En canvi, els poltres de zebra de Grévy només tenen la seva mare com a protectora habitual car, com s'ha dit més amunt, els grups d'aquesta espècie se solen dispersar després d'uns quants mesos. La protecció dels poltres és especialment rellevant per aquests animals, car les cries són una presa fàcil per als depredadors i la meitat d'aquestes no sobreviuen al primer any de vida malgrat els esforços de la seva mare i del mascle del grup. Un altre dels perills que corren els poltres és que s'han observat infanticidis i feticidis entre les zebres, tot i que únicament s'ha observat aquest comportament en exemplars en captivitat.[13] \nQuestion: Quines poltres de zebra són protegides per la seva mare pel mascle i les altres egües del grup?", "output": [ "les zebres de muntanya i les zebres comunes" ] }, { "id": "task837-195df4c23a9a4adfa034611ec06c544d", "input": "Passage: Durant el dia, les zebres dormen dempeus, com els cavalls, i només dormen quan tenen altres animals al voltant que les avisin de la presència de depredadors. De nit, en canvi, sovint jeuen a terra. Quan reposen, igual que quan s'empolainen les unes a les altres, les zebres es posen l'una al costat de l'altra, però a l'inrevés, és a dir, cada zebra té el seu cap al costat del darrere de l'altra zebra. Això té diversos avantatges: d'una banda, permet que la cua d'una zebra pugui espantar les mosques de la cara de l'altra; d'altra banda, ofereix als animals un angle de visió de 360°.[4]\nQuestion: Com dormen les zebres durant el dia?", "output": [ "dempeus" ] }, { "id": "task837-6e9c632480aa404c8657ee7b861349df", "input": "Passage: El quart emperador mogol Jahangir (r. 1605-1627) encarregà una pintura sobre zebres. En aquesta pintura, realitzada per Ustad Mansur, la zebra és representada amb estreps. A Anglaterra, el col·leccionista d'animals Lord Rothschild utilitzava sovint zebres per moure el seu carruatge. El 1907, Rosendo Ribeiro, el primer metge de Nairobi (Kenya), utilitzava una zebra de muntura per les visites a domicili. A mitjans de la dècada del 1800, el governador George Grey importà zebres a Nova Zelanda de la seva antiga jurisdicció de Sud-àfrica, i les utilitzà per moure el seu carruatge a la seva illa privada, l'Illa de Kawau.\nQuestion: Qui va ser el quart emperador mogol?", "output": [ "Jahangir" ] }, { "id": "task837-026c3d689a6e4e24a6c27b5d7428c9f4", "input": "Passage: L'àlbum es va desenvolupar com a part d'una futura gira de la banda, s'estrenà en directe diversos mesos abans que ni tan sols haguessin començat els enregistraments a l'estudi.[10] La música i la lletra de totes les peces es van escriure durant un període de 7 setmanes, i el nou material es va anar refinant a mesura que avançava la gira, i va ser enregistrat en dues sessions el 1972 i 1973 als Abbey Road Studios de Londres.[11] Pink Floyd va usar algunes de les tècniques d'enregistrament més avançades de l'època, incloent-hi enregistraments multipista i loops.[12] En algunes de les pistes es van usar sintetitzadors analògics, mentre que una sèrie d'entrevistes amb la banda i l'equip tècnic apareixen al llarg de l'àlbum en forma de cites filosòfiques. Alan Parsons va ser el responsable d'alguns dels aspectes sònics més innovadors de l'àlbum, incloent-hi la interpretació no lèxica de Clare Torry. S'hi troben també diferents sorolls com el d'una persona corrent al voltant d'un micro, rellotges, etc.\nQuestion: Com es va estrenar l'àlbum?", "output": [ "en directe" ] }, { "id": "task837-9cd78188f0174d40826608f3b0b41881", "input": "Passage: Dark Side of the Moon: A Piece for Assorted Lunatics, com es coneixia llavors, es va tocar en presència d'un grup de periodistes (i gent disposada a gravar un bootleg) el 17 de febrer de 1972 (més d'un any abans del seu llançament oficial al teatre Rainbow) amb una molt bona acollida crítica.[27] Michael Wale de The Times va descriure la peça dient que «… porta les llàgrimes als ulls. Està tan plena de comprensió i alhora d'interrogants musicals!»,[28] mentre que Derek Jewell de The Sunday Times va escriure «L'ambició de la intenció artística de [Pink] Floyd és enorme».[25] Melody Maker va ser menys entusiasta: «Musicalment, hi havia grans idees, però els efectes de so sovint em deixaven pensant que era dins d'una gàbia d'ocells al Zoo de Londres».[29] La posterior gira va rebre una gran acollida per part del públic. Es va tocar el nou material en directe, en el mateix ordre que després apareixeria a l'àlbum, encara que amb òbvies diferències com la falta de sintetitzadors en pistes com «On the Run», i la lectura de peces de la Bíblia en comptes de la veu de Clare Torry en «The Great Gig in the Sky».[27]\nQuestion: On es va fer el llançament oficial?", "output": [ "al teatre Rainbow" ] }, { "id": "task837-f9f77e3ad582485e874285edb94ac7a3", "input": "Passage: Des de la partida del membre fundador Barrett de la banda el 1968, la càrrega de la composició de les lletres va recaure, majoritàriament, en Waters.[22] Per tant se l'acredita com al compositor de les lletres de l'àlbum, fent The Dark Side of the Moon el primer de cinc àlbums consecutius de Pink Floyd en acreditar-lo exclusivament com a lletrista.[76][c] La banda es trobava tan confiada amb la qualitat de les lletres que, per primera vegada, van decidir afegir-les dins del Lp en forma de text.[22] Quan se li va preguntar el 2003 si el seu paper a l'àlbum va ser «organitzar [les] idees i estructures» i el de David Gilmour «la música», Waters va respondre:\nQuestion: Com acreditaven a Waters?", "output": [ "exclusivament com a lletrista" ] }, { "id": "task837-52c2ad8f1b854c3a922c5219f212becf", "input": "Passage: Gràcies a la producció, Alan Parsons va guanyar un Premi Grammy al «àlbum amb millor enginyeria de so» el 1973, i va passar a tenir la seva pròpia carrera com artista.[121] Waters i Gilmour sovint han menyspreat la seva contribució en l'èxit de l'àlbum, encara que Mason ha lloat el seu paper en el mateix.[122] El 2003 Parsons va reflexionar dient: «Crec que tots ells creuen que vaig aconseguir mantenir-me la resta de la meva carrera gràcies a Dark Side of the Moon, cosa que té certa part de veritat. Però de tant en tant em desperto, frustrat pel fet que han guanyat incomptables milions i molta de la gent involucrada en l'àlbum no».[43]\nQuestion: Quin premi va guanyar Alan Parsons?", "output": [ "Grammy" ] }, { "id": "task837-30cf963f140d41a18a0d5d9d8856f193", "input": "Passage: El 1979 es va llançar The Dark Side of the Moon com a LP remasteritzat per Mobile Fidelity Sound Lab,[109] i l'abril de 1988 en un CD d'or format «Ultradisc».[110] EMI va ser l'encarregada del primer llançament en disc compacte el 1984. El 1992, l'àlbum es va reeditar en forma de CD remasteritzat com a part d'una caixa recopilatòria anomenada Shine On.[111] Aquesta versió es va tornar a editar en una caixa per celebrar el seu vintè aniversari al costat d'una sèrie de postals el 1993. Igual com a la portada original de 1973, el disseny va anar a càrrec de Storm Thorgerson.[112] Alguns suggereixen que en les últimes edicions del CD se sent feblement una versió orquestral de la cançó de The Beatles Tiquet To Ride al final de «Time», per sobre dels batecs que clausuren l'àlbum. Possiblement es tracti d'un error de la remasterització,[87] ja que no és audible al disc de vinil original.\nQuestion: Quin any es v llançar The Dark Side of the Moon?", "output": [ "1979" ] }, { "id": "task837-6f250938524241bb853cdece3928701c", "input": "Passage: En els crèdits de l'àlbum apareix Clare Torry, una cantant de sessió i compositora, habitual als estudis Abbey Road. Prèviament havia treballat en material de música pop i en diversos àlbums de versions, i després de sentir un d'aquests àlbums, Parsons la va convidar a l'estudi per a cantar a «The Great Gig in the Sky». Torry va rebutjar la invitació perquè volia veure Chuck Berry, que tocava a l'Hammersmith Odeon, però va apanyar-se-les per ser-hi el diumenge següent. Els membres de la banda li van explicar el concepte que hi havia darrere de l'àlbum, però van ser incapaços d'explicar-li el que havia de fer exactament. Gilmour estava a càrrec de la sessió, i en unes quantes preses breus, un diumenge a la nit, va improvisar una melodia sense lletra per a acompanyar l'emotiu solo de piano de Richard Wright. Inicialment, Torry se sentia avergonyida per la seva exuberància dins de la cabina d'enregistrament, i va voler disculpar-se davant de la banda, però es trobà després que estaven encantats del resultat.[53][54] Posteriorment, es van editar les seves preses per a produir la versió que es va usar en la pista.[19] Li van pagar £30 per a la seva col·laboració.[53] El 2004, Torry va demandar EMI i Pink Floyd per regalies de composició, reclamant que va coescriure «The Great Gig in the Sky» al costat del teclista Richard Wright. Els tribunals de justícia del Regne Unit van arribar a la conclusió que Torry tenia raó, encara que l'acord econòmic al qual van arribar mai va arribar a sortir a la llum pública.[55][56] Totes les edicions posteriors a 2005 de «The Great Gig in the Sky» acrediten la cançó a Wright i Torry.[57]\nQuestion: Quina cantant apareix als crèdits de l'àlbum?", "output": [ "Clare Torry" ] }, { "id": "task837-552e840189a14fa48165e5ad98780495", "input": "Passage: Els reconeixements a la seva tasca no trigarien a arribar. El 1747 rebé el títol d'arquiatre, o metge principal del rei suec Adolf Frederic, un càrrec molt destacat.[69] El mateix any, fou elegit membre de l'Acadèmia de Ciències de Berlín.[70]\nQuestion: Què no va trigar en arribar?", "output": [ "Els reconeixements a la seva tasca" ] }, { "id": "task837-e5d20155a2f14626a1bb2a1be44ee416", "input": "Passage: Christopher Tärnström, el primer apòstol, era un pastor de 43 anys amb esposa i fills que realitzà el seu viatge l'any 1746. Embarcà en un vaixell de la Companyia Sueca de les Índies Orientals en direcció a la Xina. Tärnström mai no arribà a la seva destinació, car morí d'una febre tropical a l'illa de Côn Son el mateix any. La vídua de Tärnström culpà Linné d'haver deixat orfes els seus fills. La tràgica experiència de Tärnström feu que, a partir d'aleshores, Linné preferís enviar estudiants més joves i solters.[98] Sis altres apòstols acabarien morint en expedicions, entre els quals cal destacar Pehr Forsskål i Pehr Löfling.[97]\nQuestion: Qui era el primer apòstol?", "output": [ "Christopher Tärnström" ] }, { "id": "task837-73625cd48f714950b10a4b36cd42d488", "input": "Passage: Deu dies després de ser nomenat professor, inicià una expedició amb sis estudiants de la universitat per buscar plantes medicinals a les províncies insulars d'Öland i Gotland. Primer viatjaren a Öland, on romangueren fins al 21 de juny, i després navegaren fins a Visby, a Gotland. Es quedaren a Gotland aproximadament un mes i després retornaren a Uppsala. Durant l'expedició, trobaren unes 100 plantes encara no documentades. Les observacions de l'expedició foren posteriorment publicades en suec en Öländska och Gothländska Resa. Com en el cas de Flora Lapponica, el llibre contenia observacions tant zoològiques com botàniques, així com observacions de la cultura d'Öland i Gotland.[64][65] Durant l'estiu del 1745, Linné publicà dos llibres més: Flora Suecica i Faunes Suecica. Flora Suecica era un llibre estrictament botànic mentre que Fauna Suecica era zoològic.[57][66] El 1742, Anders Celsius havia creat l'escala de temperatura que porta el seu nom. Aquesta escala funcionava al revés d'avui en dia: el punt d'ebullició se situava a 0 °C i el punt de congelació a 100 °C. El 1745, Linné invertí l'escala i li donà el seu format actual.[67]\nQuestion: Amb qui va iniciar una expedició?", "output": [ "amb sis estudiants de la universitat" ] }, { "id": "task837-c8481716347b4558bbf52a4c9c3f49c7", "input": "Passage: Linné publicà Philosophia Botanica el 1751. El llibre contenia un estudi complet del sistema de taxonomia que havia utilitzat en treballs anteriors. També contenia informació sobre com redactar un diari de viatges i com mantenir un jardí botànic.[75]\nQuestion: Quan va publicar Linné Philosophia Botanica?", "output": [ "1751" ] }, { "id": "task837-2d84578830534c4c9489d425c881ce19", "input": "Passage: L'apòstol més famós i reeixit fou possiblement Carl Peter Thunberg, que el 1770 embarcà en una expedició que duraria nou anys. Es quedà tres anys a Sud-àfrica i després viatjà al Japó. Tots els estrangers al Japó estaven obligats a romandre a l'illa de Dejima, a prop de Nagasaki, i Thunberg ho trobà difícil per estudiar la flora. Tanmateix, aconseguí convèncer alguns traductors perquè li portessin diferents plantes, i també estudià espècimens trobats als jardins de Dejima. Malauradament per a Linné, no tornà a Suècia fins al 1779, un any després de la seva mort.[103]\nQuestion: Qui fou possiblement l'apòstol més famós i reeixit?", "output": [ "Carl Peter Thunberg" ] }, { "id": "task837-cb21bfd7c024473ca1f8981fa2f2f6af", "input": "Passage: El seu pare començà a ensenyar-li ja de ben petit llatí, religió i geografia, però quan Linné tenia set anys considerà que era millor que tingués un educador. Sos pares escolliren Johan Telander, fill d'un granger local. Telander no era apreciat per Linné, que més tard escriuria en la seva autobiografia que «era més apte per a extingir el talent d'un nen que per a desenvolupar-lo».[11] Dos anys després de començar els estudis, fou enviat a l'Institut d'Ensenyament Secundari de Växjö.[12] Linné rarament estudiava, però sovint sortia al camp per buscar plantes. No obstant això, aconseguí arribar al darrer any de l'escola elemental el 1717, a l'edat de quinze anys. Aquest curs era impartit pel director de l'escola primària, Daniel Lannerus, interessat en la botànica. Lannerus s'adonà de l'interès de Linné per la botànica i li donà classes al seu jardí. També li presentà Johan Rothman, el metge estatal de Småland i professor de l'Institut de Växjö. Rothman, que per ser metge en aquella època també sabia de botànica, amplià l'interès de Linné per la botànica i contribuí a despertar-li interès per la medicina.[11][12]\nQuestion: Què comença a ensenyar-li a Linné son pare des de ben petit?", "output": [ "llatí, religió i geografia" ] }, { "id": "task837-7cd36881f6de4bf6b6f1f16044b3c355", "input": "Passage: Adriana pertany en línies generals a l'anomenada Giovane Scuola, la més coneguda com a escola verista d'òpera italiana, així anomenada pel realisme amb què es procuraven presentar en escena les obres líriques. Aquesta escola, nascuda arran de l'impacte causat pels drames rurals teatrals italians dels anys 1880 i 1890, es va iniciar de fet amb l'estrena de Cavalleria rusticana de Mascagni (1890) i de Pagliacci de Leoncavallo (1892).[1] Adriana Lecouvreur ha resistit el pas del temps i ha quedat inclosa en el repertori més representat encara a tot el món.[2]\nQuestion: A quina escola pertany Adriana?", "output": [ "Giovane Scuola" ] }, { "id": "task837-eb2ee215055d4a688b2351d496f7e639", "input": "Passage: Des de la seva estrena, Adriana Lecouvreur ha estat una de les preferides dels teatres d'òpera gràcies, en gran manera, a la seva heroïna. El paper d'Adriana té un enorme poder dramàtic, però és relativament fàcil tècnicament. A més a més, el paper exigeix quatre vestits sensacionals per a la soprano. Amb la seva trama fascinant i la seva música bellíssima, Adriana Lecouvreur és un tribut apropiat per a una actriu que fou en vida el que fou en la llegenda.\nQuestion: Per què ha estat Adriana Lecouvreur una de les òperes preferides des de la seva estrena?", "output": [ "gràcies, en gran manera, a la seva heroïna" ] }, { "id": "task837-2f29b86bab1c4a8081ed03545ea65246", "input": "Passage: Adriana Lecouvreur és una obra molt exigent, molt difícil i, pel mateix, summament perillosa. Els personatges d'aquesta obra són complexos i tenen una profunda substància interpretativa, que representa un repte per l'actor que els encarna. En l'argument d'aquesta obra hi ha un complex entramat de conflictes, per a la comprensió cal recordar com, en l'època real del relat, la noblesa i el clergat col·locaven als artistes en un pla social baixíssim i és a partir d'aquesta dada que sorgeix el conflicte entre l'actriu Adriana Lecouvreur i les intrigues del comte de Saxònia i la princesa de Bouillon.[1]\nQuestion: Com és l'obra Adriana Lecouvreur?", "output": [ "molt exigent, molt difícil i, pel mateix, summament perillosa" ] }, { "id": "task837-4b37ad65cab044d1bbb392f6d51ca484", "input": "Passage: Consta de quatre actes que inclouen moments especialment valorats: al primer acte –situat al foyer de la Comédie Française mentre té lloc una representació a l'escenari–, l'ària d'entrada d'Adriana, Io son l'umile ancella, en què es presenta com una humil servidora del geni dels escriptors, i l'ària d'entrada de Maurizio, La dolcíssima effigie, en què declara el seu amor per Adriana. Al segon acte, l'ària de la princesa de Bouillon Accerba voluttà, en què manifesta la seva passió pel militar. Al tercer acte, el ballet Il giudizio di Pàride, característic del neoclassicisme de l'època, i l'ària de Maurizio Il ruso Mèncikoff, que evoca les seves proeses militars. I al quart acte, l'ària final d'Adriana, Poveri fiori, al·lusiva a les violetes que la duran a la mort.[11]\nQuestion: De quants actes consta l'obra?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-802588ce20554ccb98af4b60d91c9bf0", "input": "Passage: Cilea hi va utilitzar el recurs del leitmotiv. Així, es pot destacar el tema de la princesa, sinistre i misteriós, i que se cita en diverses formes en tots els actes. Es presenta en forma clara i destacada a l'inici del segon acte, quan la princesa apareix en escena per primera vegada. També cal destacar el tema d'Adriana, que apareix per primera vegada en el primer acte amb l'ària d'entrada de la protagonista, Io son l'umile ancella, i el tema dels comediants, lleuger i amable, que apareix en el primer acte i en l'últim.\nQuestion: Quin recurs va fer servir Cilea?", "output": [ "leitmotiv" ] }, { "id": "task837-66c48a2f57e74f41ad004e19b3c1f5b4", "input": "Passage: Després de la seva mort, la història d\\'Adrianne va inspirar obres teatrals, òperes i pel·lícules. Una de les més famoses va ser Adrienne Lecouvreur, un drama d\\'Ernest Legouvé i Eugène Scribe, l\\'inventor del \"drama ben-fet\". La peça no és completament fidel a la història, ja que mostra que la mort prematura d\\'Adrienne va ser causada per enverinament. Aquesta peça va ser estrenada a París, el 1849.\nQuestion: Què va inspirar la història d\\'Adrianne després de la seva mort?", "output": [ "obres teatrals, òperes i pel·lícules" ] }, { "id": "task837-9941f65146a44c72aacd4ac4d6b7b102", "input": "Passage: La piràmide de Khefren està alineada amb la del seu pare Kheops en direcció al sud-oest. És més petita tot i que pot semblar el contrari, ja que està situada en un terreny més elevat.[28] Amb els seus 143,5 metres és la segona piràmide més gran d'Egipte. A l'exterior, a la part superior del seu vèrtex, encara s'hi conserva el revestiment de pedra calcària de Tura, i també s'observen restes de granit a la base piramidal.[29]\nQuestion: Amb quina piràmide està alineada la de Khefren?", "output": [ "amb la del seu pare Kheops" ] }, { "id": "task837-495f630929d64ebdb9bd3106c0a01bd9", "input": "Passage: La part exterior es va construir amb pedra calcària, material procedent de la mateixa zona, i les parets interiors foren revestides amb granit rosa; la calçada, provinent del Temple de la Vall, té la seva entrada prop de l'angle sud de la cara frontal. A l'esquerra hi ha dues sales i, al fons del passadís, quatre sales folrades amb peces d'alabastre, material que també es va utilitzar en el paviment.[34] El vestíbul té dues sales: una sala de planta escalonada –dels seus extrems en surten uns passadissos llargs i estrets on sembla que hi havia estàtues del faraó–, i una altra sala de forma rectangular. Els sostres d'ambdues sales estaven sostinguts per columnes realitzades amb un bloc, un monòlit de granit.[31]\nQuestion: Com és la pedra amb la que es va construir la part exterior?", "output": [ "amb pedra calcària" ] }, { "id": "task837-61735432e27b4fcca6c2d9e1c9e769ae", "input": "Passage: Pel que fa a la Gran Piràmide de Kheops, la major part de la pedra de l'interior sembla que va ser extreta de pedreres properes situades al sud de l'obra. La part exterior de la piràmide, més llisa, era de pedra calcària blanca que va ser transportada a través del Nil. Aquests blocs exteriors van haver de ser curosament tallats, transportats en barcasses fluvials fins a Gizeh, i arrossegades fins a les rampes d'accés a l'obra. Només uns pocs blocs exteriors van romandre en el seu lloc, a la part inferior de la Gran Piràmide. Durant l'edat mitjana, entre els segles v i xv, la gent que hi vivia a prop va prendre molt material per a projectes de construcció a la ciutat del Caire.[14]\nQuestion: D'on va ser extreta la pedra de l'interior de la Gran Piràmide de Kheops?", "output": [ "de pedreres properes" ] }, { "id": "task837-21b8c8b13671456ea2c213b5c3cc1e28", "input": "Passage: A la zona de les piràmides, de Dahshur a Gizeh, el Nil fluïa més a prop de la riba occidental, i en la zona fronterera amb el desert existien llacs que conservaven l'aigua molt després que el nivell del riu baixés. Es creu que existien aquests llacs als emplaçaments de piràmides com les de Saqqara, Dashur i segurament també a Gizeh. Tanmateix, on no existien aquests llacs naturals és molt possible que els arquitectes de les piràmides els creessin aprofundint les conques naturals.[9]\nQuestion: On fluïa el Nila la zona de les piràmides?", "output": [ "més a prop de la riba occidental" ] }, { "id": "task837-36441f86860641a19e048466f4caae9d", "input": "Passage: Kheops va ser qui va escollir la zona de Gizeh per començar a construir el seu propi complex funerari, a uns 40 quilòmetres de la piràmide construïda pel seu pare Sneferu. Per tal d'evitar una inclinació com la que va patir la piràmide de Dashur es va construir una plataforma anivellada damunt la roca, deixant una massa de roca natural dins la piràmide, construïda amb pedres col·locades en filades horitzontals i amb blocs de farciment al mig; també es va usar una gran quantitat de morter que s'anava abocant entre les pedres del nucli central. A les cantonades i al cim es va utilitzar pedra calcària per obtenir una qualitat més gran i més precisió. Finalment, l'obra es va revestir amb pedra blanca de Tura, que actualment gairebé ha desaparegut del tot; només en queden algunes a la base de la piràmide.[15] Un cop acabada la piràmide, al seu costat es va construir un paviment d'uns 10 metres d'amplada que arribava fins a un mur que limitava tota la piràmide. Aquesta estructura també ha desaparegut i tan sols en queda una part del costat nord que ha servit per fer l'estudi.[16]\nQuestion: Qui va escollir la zona de Gizeh?", "output": [ "Kheops" ] }, { "id": "task837-20ad7c192bb54e97be2b56b22ed2c072", "input": "Passage: Janácek adopta la prosa ja per sempre i s'allunya del model de l'òpera per números i trava un continu vocal i instrumental que, lluny de ser un ramell de temes populars, utilitza l'ambient modal i rítmic d'aquests per compondre una música molt personal. De la novetat de l'intent dóna idea que va estar set anys dedicat a la seva composició (1894 a 1903) i que, després de l'estrena del 1904, la va revisar el 1908. Jenůfa és més aviat una òpera col·lectiva, encara que no en el sentit de les de Mússorgski, més que la lluentor d'un personatge és que és important és el conjunt.[15]\nQuestion: De què s'allunya Janácek?", "output": [ "del model de l'òpera per números" ] }, { "id": "task837-59c3ff4bf9904d309020150c36e48773", "input": "Passage: Van haver de passar més de 60 anys perquè a mitjans dels anys 80, el director australià Charles Mackerras, que va ser alumne del llegendari director txec Václav Talich,[17] es submergís en els orígens de la partitura, la gravés amb la resta de les cinc òperes principals del músic moravià amb Eva Randová i amb la Filharmònica de Viena per a la Decca, i la retornés al món tal com Janáček l'havia compost per l'estrena a Brno.[18] Va ser l'origen de la «Janacek renaissance» i aquesta versió va començar a funcionar per molts teatres arribant el 1990 a Catalunya. El Liceu la va programar de la mà de Václav Neumann.[17]\nQuestion: De qui va ser alumne Mackerras?", "output": [ "Václav Talich" ] }, { "id": "task837-aef5b130a8cb45509fe35bb5a41ac95d", "input": "Passage: Aquest estudi de la parla quotidiana va ser una necessitat del compositor en tractar d'encarar els dos últims actes de l'òpera, que es desenvolupen en un ambient íntim, la casa de la Sagristana (Kostelnička). L'interessant de Jenůfa és l'empremta teatral que aconsegueix Leoš Janáček en combinar la prosòdia de la seva llengua materna amb un tractament simfònic -un dels aspectes distintius del seu estil- que li dóna una fluida continuïtat a les seqüències dramàtiques fent servir breus motius repetits, i una justa caracterització dramàtica de cada situació i personatge. El llenguatge d'aquest compositor, que va conèixer la fama en l'ocàs de la seva vida, va un pas més enllà de ser una expressió pròpia del nacionalisme de la seva terra: troba una síntesi perfecta d'aquests elements característics amb una veritable empremta modernista.[11]\nQuestion: Quin estudi va ser una necessitat per al compositor?", "output": [ "de la parla quotidiana" ] }, { "id": "task837-faa480e8fac7494891056d47313b54f5", "input": "Passage: Jenůfa vol estar amb Steva, a qui estima i l'ha deixat embarassada. Sagristana, que vol a Jenůfa com a una filla carnal, decideix matar el fill de Jenůfa, perquè sap que Steva no el reconeixerà. Al mateix temps tempteja Laca perquè es casi amb Jenůfa. Aquest accepta. Però en el moment de celebrar la cerimònia del casament es descobreix el cadàver del nen. La Sagristana confessa el seu crim, Jenůfa accepta la seva circumstància amb resignació i Laca es mostra content per haver aconseguit a Jenůfa.\nQuestion: Com ha deixat Jenůfa a Steva?", "output": [ "embarassada" ] }, { "id": "task837-3abc6c3dcd44464aa425b7ac1471b940", "input": "Passage: L'estrena, amb el nom Její pastorkyňa (La seva filla adoptiva), tal com es coneix encara a la República Txeca,[13] va ser el 21 de gener de 1904 al Teatre Nacional de Veveří de Brno, i va passar desapercebuda.[12] Va haver d'esperar dotze anys per veure-la muntada, el 26 de maig de 1916, al Teatre Nacional de Praga, però la guerra va impedir la seva difusió. L'arribada de la seva òpera al centre operístic que tot músic de la regió havia de conquerir, va ser després de molt insistir i fins i tot cedint a la manipulació de la seva partitura en mans del director musical del teatre, Karel Kovařovic.[11] La Sagristana original de Praga, Gabriela Horvátová, només tenia 39 anys, però ja havia cantat una àmplia gamma de papers. A diferència de Sagristanes més recents, que solen vestir de negre intens, Horvátová portava un vestit regional colorit, amb una armilla brodada i una faldilla d'encaix. Janáček li va atribuir l'èxit de la producció de Praga i va començar una relació amb ella.[13]\nQuestion: Amb quin nom es coneix l'òpera encara a la República Txeca?", "output": [ "Její pastorkyňa" ] }, { "id": "task837-be1e43f429724e45a2ac81d602b5567d", "input": "Passage: Jenůfa va marcar el començament d'una de les segones floracions més extraordinàries de la història de la música, i el llançament de la reputació internacional de Janáček:[19] deu òperes, dotze peces simfòniques, gairebé totes de caràcter popular, música de cambra i abundants poemes corals i cançons. Poc o res d'això va passar les fronteres del seu país, fins que havent arribat a la vellesa, sobtadament la seva personalitat va ser descoberta internacionalment, gràcies particularment a l'activitat de la Societat Internacional de Música Contemporània, que va incloure les seves creacions en els programes dels Festivals de Salzburg, Venècia, Londres i Frankfurt. Davant la intensitat emotiva, el vigor dinàmic i l'originalitat inventiva de la partitura de Jenůfa, escrita a més amb un domini dels recursos orquestrals i un coneixement del teatre singularíssims, que situen el compositor almenys a la mateixa alçada de Dvořák i Smetana.[20]\nQuestion: Per què va ser descobert internacionalment Janáček?", "output": [ "gràcies particularment a l'activitat de la Societat Internacional de Música Contemporània" ] }, { "id": "task837-b010d373cf1a4ddd8b2de08ce3fdd2f2", "input": "Passage: Des de mitjan segle xiv fins a mitjan segle xvi la població de Llagostera es mantingué estable en menys de cinc cents habitants que vivien dins les muralles medievals perquè hi havia una alta natalitat i una alta mortalitat, sobretot per les calamitats cícliques com la pesta del 1652. Del segle xviii al segle xix, amb el creixement propiciat pel desenvolupament de la indústria del suro la població es multiplicà per quatre en un segle i mig, passant de 985 a 3.500 habitants entre el segle xviii i el xx.[58] Des de la fi del segle xix fins a la dècada de 1930 la crisi surera, relacionada amb la Primera Guerra Mundial i la gran depressió econòmica, començà a decréixer la població. La Guerra Civil provocà un descens significatiu, ja que Llagostera passà dels 4.237 habitants del 1895 als 3.657 de la dècada del 1940. Acabada la guerra la població es recuperà per l'inici del boom turístic i per l'arribada d'immigrants. Els últims anys el creixement de la població és lent però sostingut.[58]\nQuestion: Com es mantingué la població de la Llagostera des de mitjan segle xiv fins a mitjan segle xvi?", "output": [ "estable" ] }, { "id": "task837-ffc9b73441e94a3292b4755742ac21d3", "input": "Passage: Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar el 3 d'abril del 1979 amb les candidatures encapçalades per Maria Gifre i Rodríguez (CiU), Salvador Parés i Vila (PSC) i Maria Asunción Serra Bou (PSUC). El 70% dels ciutadans amb dret a vot van acudir a votar a unes eleccions que guanyaria CiU pel 56% dels vots, seguit pel PSC (31%) i el PSUC (12%).[62] La primera etapa es caracteritzà per les dimissions dels socialistes Montserrat Bosch, Salvador Parés i Lluís Nuell, el convergent Joan Soler, la membre del PSUC Maria Serra, i finalment l'alcaldessa, que va deixar l'alcaldia en mans de Josep Codina.[62] Durant aquests primers anys s'elaborà el planejament urbanístic, es canviaren els noms dels carrers, es començà la zona esportiva, es decidí fer la biblioteca a la Casa de les Vídues i s'impulsaren activitats per a fomentar el català.[62]\nQuestion: Quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques?", "output": [ "3 d'abril del 1979" ] }, { "id": "task837-2ff0a4a1f368416ab66fd80836546d48", "input": "Passage: També ho corroboren els megàlits trobats en una època en què el megalitisme s'estengué del Rosselló al Llobregat i que va fer de les Gavarres i Cadiretes una de les zones megalítiques més destacades. Trobem conjunts de megàlits a prop de Can Cabanyes, a l'extrem sud-est del terme, i en plena serra de Cadiretes. Destaca especialment la Pedra dels Sacrificis, que és un gran bloc de granit sobre la superfície plana del qual hi ha una inscultura ramiforme amb dues branques, al costat d'un paradolmen i un corredor fet amb pedres. La Roca d'Ivet i la Cova de Can Rissech són elements destacats en aquest sentit.[18]\nQuestion: Quina zona és una de les zones megalítiques més destacada?", "output": [ "Gavarres i Cadiretes" ] }, { "id": "task837-52ae0e4a502543eb8d3eaf7a65c299c5", "input": "Passage: Al tombant del segle xix al segle xx es van fundar diversos diaris al poble. El 1895 una colla de joves del poble van fer el diari humorístic quinzenal La Trompeta.[37] Després aparegueren els també humorístics Chantecler i La sembra el 1910. El 1911 aparegué el primer diari no humorístic, el crític La Selva; i el 1917 el del Centre Regionalista, Renovació, i a la dècada del 1920 el mensual Joventut. Aquests diaris evidencien el dinamisme cultural al voltant del canvi de segle, però cap d'aquestes capçaleres arribà a la guerra civil.[41] Abans d'entrar al segle xx, Llagostera comptava amb els elements culturals que marcarien el caràcter del municipi de les dècades següents.[37]\nQuestion: Quants diaris es van fundar al poble al tombant del segle xix al segle xx?", "output": [ "diversos" ] }, { "id": "task837-d2841bc0f6474e5c995d0b2998413de6", "input": "Passage: Al Massís de Cadiretes la fauna és similar. Pel que fa als mamífers, hi abunda també el gat mesquer, la fagina i la mostela Hi ha ocells rapinyaires boscans com l'astor i el gamarús, així com el falcó pelegrí, present als penya-segats litorals. Entre els ocells que fan niu a la zona hi ha el picot verd, el cargolet, el pit-roig, el tallarol capnegre, el rossinyol, el bruel, el papamosques gris, la mallerenga cuallarga, la mallerenga emplomallada, la blava i la carbonera, entre d'altres. Més a prop del mar és un dels pocs indrets on es reprodueix l'oreneta cua-rogenca i a la costa hi ha la merla blava i el corb marí emplomallat. Els indrets humits fa que hi hagi amfibis com la salamandra, el tritó palmat i el tritó verd, el tòtil, el gripau d'esperons, el tòtil granoter i la reineta. I de rèptils hi ha el dragó -amb poblacions salvatges-, el sargantaner gros i el vidriol, entre d'altres.[11]\nQuestion: On és similar la fauna?", "output": [ "Al Massís de Cadiretes" ] }, { "id": "task837-604cc8ed38304dd3bcc7915f74690eaa", "input": "Passage: A Can Crispins, una zona rica en aigua, es van trobar una gran quantitat de petits estris de sílex com raspadors, puntes de fletxa i ganivets, que es poden datar des de la primitiva cultura aurinyaciana fins a l'edat del Bronze Antic. La presència d'objectes de sílex pot ser un indicador de les relacions comercials amb altres indrets com Caldes de Malavella i Torroella de Montgrí.[16] Al costat hi van aparèixer objectes de pedra més tardans, com puntes de fletxa, destrals polimentades, molins de mà barquiformes i alguns fragments de ceràmica, el que evidencia que Can Crispins va ser habitat també almenys entre el neolític mitjà i el bronze antic, fa entre 4.700 i 3.800 anys. Això demostra la presència humana continuada.[17]\nQuestion: En què és rica la zona de Can Crispins?", "output": [ "aigua" ] }, { "id": "task837-06a82120f4044087996d3f51ac0dc2b7", "input": "Passage: Sovint és vist com una última florida de Verisme,[2] però L'amore dei tre re és la primera òpera que es classifica dins del que se sol anomenar Postverisme, període de l'òpera italiana que segueix al Verisme i que en recull tot el que aquest havia introduït com a forma musical: els recitatius amb àries breus intercalades, enmig de l'orquestra contínua a la manera wagneriana i la utilització, de forma menys densa, del leitmotiv com a referència musical d'escenes prèviament escoltades. En aquesta òpera són especialment notables aquests leitmotiv, com els acords rítmics de la corda, que representa els passos del terrible cec Archibaldo, el motiu de la flauta, que fa referència als amors entre Fiora i Avito, o el tema militar, que anuncia les arribades de Manfredo. La diferència amb el verisme és en el tema i en la ideologia, seguint la tendència teatral de D'Annunzio i dels escriptors del seu temps. El tema se solia basar en el passat gloriós d'una Itàlia antiga i en les relacions amoroses entre els personatges, que s'expliciten violentament, encara que condueixin a la mort. Altres autors d'aquest moviment serien Zandonai i Puccini, amb Turandot.[1]\nQuestion: Com es vist sovint L'amore dei tre re?", "output": [ "com una última florida de Verisme" ] }, { "id": "task837-14adb958e61b437890c571724a30570c", "input": "Passage: Estem en l'edat mitjana, en un castell remot a Itàlia quaranta anys després de la invasió dels bàrbars. Entre ells hi havia Archivaldo, que es va instal·lar al regne d'Altura i va educar al seu fill Manfredo en la religió cristiana. El jove príncep era una persona més sensible i educada que el seu pare. Els itàlics, per congraciar-se amb els germànics, els hi van donar la seva princesa, Fiora, per casar-se amb Manfredo. Aquest, que estava enamorat de la jove princesa, es va sentir feliç, però Archivaldo va insistir a voler vèncer per la força a la ciutat itàlica. El príncep Avito, enamorat també de Fiora, després d'haver hagut de renunciar al seu amor, el recupera d'amagat travessant les línies enemigues. Archivaldo, ara vell i cec, també està secretament enamorat de Fiora i intueix que els hi és infidel, però no ho pot demostrar.\nQuestion: On és el castell?", "output": [ "Itàlia" ] }, { "id": "task837-b5a03aeed95545e8881741f3ba5d4f54", "input": "Passage: L'amore dei tre re va ser estrenada el 20 d'abril de 1913 a La Scala de Milà amb Luisa Villani com a Fiora, Edoardo Ferrari-Fontana com a Avito, Nazzareno De Angelis com a Archibaldo i Carlo Galeffi com a Manfredo, i amb Tullio Serafin en la direcció. L'èxit espectacular del dia de l'estrena es va repetir en les actuacions posteriors. Montemezzi va saltar a la fama internacional, i la seva creació va gaudir d'actuacions regulars a tot el món fins a la seva mort el 1952.[6] En les tres dècades següents es van poder veure fins a trenta-dues produccions noves a Itàlia, sis d'elles a la mateixa Scala.[5]\nQuestion: Quan va ser estrenada L'amore dei tre re?", "output": [ "20 d'abril de 1913" ] }, { "id": "task837-abd6b2967d4b447b98bbad80b71c50a6", "input": "Passage: De matinada, el terrible Archivaldo, acompanyant del seu criat itàlic Flaminio, recorda els vells temps en què va conquerir una part d'Itàlia. Archivaldo li demana a Flaminio si l'odia, i aquest contesta que és el seu rei. El vell li demana si veu Manfredo, el fill d'Archivaldo, arriba però Flaminio li assegura que no es veu res i apaga la làmpada adduint que ja clareja. Finalment el vell es retira a les seves estances.\nQuestion: Què recorda Archivaldo de matinada?", "output": [ "els vells temps en què va conquerir una part d'Itàlia" ] }, { "id": "task837-06c47c4a93a448d38de406f76b07db95", "input": "Passage: Ambientada a la Itàlia medieval conquerida per invasors estrangers, la història se centra en la princesa italiana Fiora que està casada amb Manfredo, fill del monarca invasor. Però Fiora està enamorada del príncep local, Avito, amb el qual es troba en secret. El pare dominant de Manfredo, Archibaldo que, tot i ser cec, és extraordinàriament perspicaç i també desitja Fiora.[4]\nQuestion: On està ambientada?", "output": [ "a la Itàlia medieval" ] }, { "id": "task837-5541ab70e7e44f28a8882a6d1245f9dc", "input": "Passage: Va ser editat en LP el 2 de juny de 1972 al Regne Unit, a través de la discogràfica Harvest/EMI; i el 17 de juny als Estats Units a través de Harvest/Capitol Records. Va assolir la sisena posició de les llistes del Regre Unit,[11] i la 46a a la llista Billboard 200 dels Estats Units.[12][13] L'any 1997 va aconseguir el disc d'or.[14]\nQuestion: Quan va ser editat en LP?", "output": [ "2 de juny de 1972" ] }, { "id": "task837-c1c38ec50d9c4e55b0d53a7581bb93bc", "input": "Passage: El procés d'organització va ser el mateix que en el seu anterior projecte de banda sonora More; Schroeder els va donar una edició final de la pel·lícula, els va explicar la temàtica i els va indicar en quins punts aniria la música. L'estudi de gravació comptava amb 16 pistes, fet que Pink Floyd va aprofitar per a experimentar amb idees musicals i tècniques de gravació. Aquesta experimentació, que ja havien iniciat a Meddle i que va continuar en aquesta banda sonora, va acabar desembocant i consolidant-se en el The Dark Side of the Moon, àlbum que va consolidar per sempre més el seu catàleg.[6] El disc va ser compost i gravat en tan sols dues setmanes a França.\nQuestion: Com va ser el procés d'organització?", "output": [ "el mateix que en el seu anterior projecte de banda sonora More" ] }, { "id": "task837-da0f110658804514893549310e36ef24", "input": "Passage: Segons Andy Mabbet, en la guia que va editar sobre el grup britànic,[5] aquest disc és un punt d'inflexió en la carrera del grup, ja que en el tema «Wot's... Uh The Deal» (Què és...? ah, el Negoci) es tracta el tema que la banda estava creixent, canviant les seves actituds vers el negoci de la música, i que ells ja eren homes de família. A través d'aquests aspectes del disc es poden intuir les arrels del que seria el seu següent disc, The Dark Side of the Moon.[4]\nQuestion: Qui va editar una guia sobre el grup britànic?", "output": [ "Andy Mabbet" ] }, { "id": "task837-544ef249f8ef496588a0c112b23e8040", "input": "Passage: La coberta de l'àlbum va ser dissenyada, com altres dels àlbums de Pink Floyd, per Hipgnosis. És una fotografia d'un home assegut en un arbre que s'ha pres fora de focus al punt de distorsió completa. L'àlbum va ser llançat al Regne Unit el 2 de juny de 1972, i després als Estats Units el 15 de juny de 1972, ambdós de la mà de Harvest Records. L'àlbum va aconseguir la primera posició de les llistes a França,[18] la sisena posició a la llista britànica d'àlbums,[11] i la 46a[8] a la llista americana (on va aconseguir la certificació d'Or per part de la RIAA el 1997).[19] El 1986, l'àlbum va ser editat en CD. Una versió digital remasteritzada va ser editada també en CD el març de 1996 al Regne Unit i a l'agost del mateix any als Estats Units.\nQuestion: Qui va dissenyar la coberta de l'àlbum?", "output": [ "Hipgnosis" ] }, { "id": "task837-0b1431a6852c46c69ddc5a987f310a2e", "input": "Passage: El 1860 La donna del lago va ser oblidada fins al seu renaixement a Florència el 1958.[22] Va ser escoltat al Festival de Camden, de Londres, amb la soprano Kiri Te Kanawa en el paper principal el 1969 i a Houston el 1983, en una producció que també va ser vista al Covent Garden. L'aparició a finals de 1970 de les veus que podien fer front als papers de tenor escrits per al duo de Nàpols va estimular el renaixement de Rossini pel Festival de Pesaro, que la va presentar el 1981 i 1983.[20]\nQuestion: Quan es va oblidar La donna del lago?", "output": [ "1860" ] }, { "id": "task837-2097772264d74cbaa9422379a0b79816", "input": "Passage: La donna del lago (La dama del llac) és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret italià d'Andrea Leone Tottola, basat en la traducció francesa[1] del poema The Lady of the Lake (1810) de Walter Scott. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 24 d'octubre de 1819. A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 17 de maig de 1823.[2]\nQuestion: Quants actes té La donna del lago?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-c23113108ed44d27b0f95fc1347e40ca", "input": "Passage: Els pastors estan vigilant els ramats a l'alba a la vora del Loch Katrine, i els homes en els boscos propers estan caçant (Cor: Del di la messaggiera). Elena travessa el llac i canta l'enyorança pel seu veritable amor, Malcom (Cavatina: Oh mattutini albori). A la vora del llac, Elena es troba el rei Jacobo que s'ha disfressat com a Uberto en l'esperança de trobar-se amb la bella Elena. Elena creu que és un caçador perdut i li ofereix ajuda. Giacomo es mostra conforme i els dos se'n van a la casa d'Elena (Duettino: Scendi nel piccol legno). Mentrestant els homes en el seu seguici busquen el rei disfressat (Cor: 0Uberto! Ah! Dove t'ascondi?).\nQuestion: Què vigilen els pastors?", "output": [ "els ramats" ] }, { "id": "task837-09c86425437b4418878a4ee5d0ecac0e", "input": "Passage: Els membres de la cort del rei s'han unit a ell en la sala del tron (Cor: Impogna il Re). Quan Elena intenta acostar-se al rei, el misteri se li revela: Uberto i el rei Giacomo són la mateixa persona. Giacomo, endolcint la seva postura pel seu afecte cap a Elena, decideix perdonar tant a Duglas com a Malcom. Elena s'alegra d'haver salvat tant al seu pare com al seu veritable amor, Malcom, mentre tothom s'alegra que la pau s'hagi restaurat (Rondo: Tanti affetti in tal momento!)[26]\nQuestion: On s'han unit els membres de la cort del rei amb ell?", "output": [ "en la sala del tron" ] }, { "id": "task837-ac2c85c10a934da8971711d190f2961a", "input": "Passage: La crítica local del Giornalle delle Due Sicilie havia anticipat un clima hostil, preguntant-se si Rossini es mantindria en els límits de Ricciardo e Zoraide, tant car als «veritables amants de la música», o si pel contrari donaria curs a la seva imaginació. Pel diari, imaginació equivalia a influència de la música alemanya «degenerada», fent-lo així responsable de la decadència de la música italiana. Amb aquesta preparació del públic, és lògic que aquest adoptés una actitud com a mínim recelosa i que escoltés en desgrat la riquesa orquestral i coral de l'òpera. Especial rebombori devia causar la presència, per exemple, de trompes a l'escenari.[23]\nQuestion: Qui havia anticipat un clima hostil?", "output": [ "La crítica local del Giornalle delle Due Sicilie" ] }, { "id": "task837-04fcf65f72184dbfa5f4a1e833051f02", "input": "Passage: Va navegar junt amb Cristòfor Colom en el seu primer viatge al nou món, el 1492, com a capità de La Pinta. Amb fama d'home acabalat i destre en l'art de navegar, gaudia de gran prestigi a la comarca. Els franciscans de La Rábida el varen posar en contacte amb Cristòfor Colom i aquest es decidí a donar suport a l'empresa colombina, fet que resultà cabdal en l'organització del viatge. Martín Alonso morí pocs dies després del retorn del viatge i fou enterrat a l'església del monestir de La Rábida, segons la seva voluntat[173]\nQuestion: Quina any va ser el seu primer viatge al nou món?", "output": [ "1492" ] }, { "id": "task837-6f161b5963be4f789d36dd3223870781", "input": "Passage: Els historiadors acadèmics creuen que l'origen de Cristòfor Colom és genovès, i així queda reflectit en moltes obres i enciclopèdies. Amb tot, l'origen de Colom és prou lluny de resoldre's per a poder asseverar inequívocament ni el lloc de naixença ni la seva edat. Actualment, es mantenen algunes llacunes, contradiccions i misteris sobre la seva biografia, algunes de les quals són provocades pel mateix Colom: Hernando Colón (fill de l'almirall), en la seva Historia del almirante Don Cristóbal Colón, afirma que el seu progenitor no volia que fossin coneguts el seu origen i la seva pàtria.[13][14] La confusió inicial, unida a la pèrdua de documentació posterior o fins i tot a la falsificació de documentació,[15] ja iniciada pels descendents de Colom en els Plets colombins,[16] són fets que han propiciat, junt amb altres motius més polítics que no pas historiogràfics, l'aparició de múltiples hipòtesis sobre el bressol de Colom.\nQuestion: Quin creuen que és l'origen de Cristòfor Colom?", "output": [ "genovès" ] }, { "id": "task837-d34454512cf44a19a15e6dc7f7a9176a", "input": "Passage: El 1479, o el 1480, va contraure matrimoni amb Felipa Moñiz,[107] probablement a Lisboa, filla del colonitzador de les illes Madeira, Bartolomé de Perestrello,[108][109] i germana del governador de Porto Santo. Un cop casat, va viure a Porto Santo i a Madeira,[110] la qual cosa fa suposar que viatgés també a les Açores. La seva relació amb Felipa, de la classe alta portuguesa, li obriria portes per a la preparació del seu projecte.[105] El 1480 van tenir el seu únic fill, Diego Colón.[111]\nQuestion: Com es deia la seva dona??", "output": [ "amb Felipa Moñiz" ] }, { "id": "task837-66dc44cabae14fb29ed05b9c660ead9a", "input": "Passage: El 1904, Ugo Assereto descobrí, a l'Arxiu Notarial de l'estat de Gènova, entre les actes del notari Girolamo Ventimiglia (secció 2a., anys 1474–1504, núm. 266), un document atorgat a Gènova el 25 d'agost de 1479. En aquest document, es menciona un tal Cristoforo Colombo, ciutadà de Gènova, que per mandat de Paolo Di Negro fou enviat a l'illa de Madeira a comprar una certa quantitat de sucre. En aquest document, el tal Colombo assegura tenir vint-i-set anys (havia nascut, per tant, el 1451) i que marxa l'endemà en direcció a Portugal.[19][20]\nQuestion: Com es deia el notari?", "output": [ "Girolamo Ventimiglia" ] }, { "id": "task837-813b3a2bc9e64021a3c77e16faf9e440", "input": "Passage: El 25 de setembre de 1493, Colom tornà a salpar amb disset vaixells (5 naus i 12 caravel·les) i mil cinc-cents marins, en direcció a les Índies des del port de Cadis acompanyat per fra Bernat Boïl, a qui el papa Alexandre VI havia donat amb les seues butlles tots els poders pontificis per erigir esglésies, predicar i aplicar les penitències que trobés convenients.[232] Un altre destacat acompanyant de Colom fou el català Pere Margarit,[233] cap militar de l'expedició. També anaren amb Colom el navegant Miquel Ballester, Diego Colom, germà de Cristòfor, Miguel de Cuneo, Diego Alvar Chanca, Juan Ponce de León, Antonio de Torres, Pere Casaus (pare de Bartomeu Casaus), Juan de la Cosa, Alonso de Hojeda i fra Ramon Paner, primer etnògraf d'Amèrica.[234][235]\nQuestion: Quants vaixells van salpar?", "output": [ "disset vaixells" ] }, { "id": "task837-6900eed35b6245ccbaaa4309e76bf6b0", "input": "Passage: El 12 de maig de 1492 Colom deixa la cort, ubicada a Granada, i es dirigeix cap a la vila de Palos de la Frontera. Quan arriba a la vila[n. 25] es va trobar amb l\\'oposició dels veïns, que desconfiaven d\\'un estrany. Una reial provisió[n. 26] dirigida a Diego Rodríguez Prieto i altres veïns de la vila, en la qual se\\'ls sancionava a servir a la corona amb dues caravel·les durant dos mesos,[n. 27][174][175][176] va ser llegida, el dia 23 de maig, a la porta de l\\'església de San Jorge,[177] on estava situada la plaça pública. No obstant això, els sancionats \"acataren però no obeïren\" l\\'ordre reial.[178]\nQuestion: On estava ubicada la cort?", "output": [ "Granada" ] }, { "id": "task837-c104112cd2034964949544a3d9c9624e", "input": "Passage: Altres estructures subnuclears apareixen com a part de processos patològics anormals. Per exemple, s'ha observat la presència de petites barres intranuclears en alguns casos de miopatia nemalínica. Aquest trastorn sol ser el resultat de mutacions en l'actina, i les barres en si es componen d'actina mutant, a més d'altres proteïnes citoesquelètiques.[31]\nQuestion: Què pot ser part de processos patològics anormals?", "output": [ "estructures subnuclears" ] }, { "id": "task837-8233eeb0048f4c70b0352c8c8ffaa2c7", "input": "Passage: El nucli fou el primer orgànul a ser descobert. La il·lustració probablement més antiga conservada es remunta a Antonie van Leeuwenhoek, un dels primers microscopistes (1632–1723). Observà un \"lumen\" al nucli, als glòbuls vermells del salmó.[1] A diferència dels glòbuls vermells dels mamífers, els dels altres vertebrats conserven el nucli. El nucli també fou descrit per Franz Bauer el 1804[2] i amb més detall el 1831, pel botànic escocès Robert Brown en una xerrada a la Societat Linneana de Londres. Brown estava estudiant orquídies amb el microscopi quan observà una àrea opaca, que anomenà arèola o nucli, a les cèl·lules de la capa exterior de la flor.[3] No suggerí cap funció potencial per aquesta estructura. El 1838, Matthias Schleiden suggerí que el nucli té un paper en la generació de cèl·lules, i encunyà el nom \"citoblast\" (\"formador de cèl·lules\"). Creia haver observat noves cèl·lules formant-se al voltant dels \"citoblasts\". Franz Meyen fou un ferm oponent d\\'aquest punt de vista; descrigué la multiplicació de les cèl·lules per divisió i creia que moltes cèl·lules mancaven de nucli. La idea que les cèl·lules es poden generar de novo, sigui pel \"citoblast\" o d\\'una altra manera, contradeia el treball de Robert Remak (1852) i Rudolf Virchow (1855), que propagaren de manera decisiva el nou paradigma que les cèl·lules només són generades per cèl·lules (omnis cellula e cellula). La funció del nucli romania incerta.[4]\nQuestion: Qui va fer la il·lustració probablement més antiga?", "output": [ "Antonie van Leeuwenhoek" ] }, { "id": "task837-69facc0b2fe346969fb801b933d76250", "input": "Passage: Com que la membrana nuclear és impermeable a la majoria de molècules, calen porus nuclears per permetre el moviment de molècules a través de l'embolcall. Aquests porus travessen ambdues membranes, oferint un canal que permet el lliure moviment de molècules petites i ions. El moviment de molècules més grans, com ara proteïnes, està ben controlat, i requereix transport actiu regulat per proteïnes portadores. El transport nuclear és essencial pel funcionament cel·lular, car el moviment a través dels porus és necessari tant per l'expressió gènica com pel manteniment dels cromosomes.\nQuestion: Com és la membrana nuclear?", "output": [ "impermeable" ] }, { "id": "task837-618f56d2491c47dc92d4518962c4d765", "input": "Passage: Les molècules d'ARN acabades de sintetitzar són conegudes com a transcrits primaris o pre-ARNm. Han d'experimentar modificació posttranscripcional al nucli abans de ser exportats al citoplasma; l'ARNm que apareix al nucli sense aquestes modificacions és degradat en lloc de ser utilitzat per la traducció. Les tres modificacions principals són el càping 5', la poliadenilació 3', i l'empalmament d'ARN. Dins el nucli, el pre-ARNm està associat a una sèrie de proteïnes en complexos coneguts com a partícules de ribonucleoproteïnes heterogènies (RNPhn). L'afegit del 5' cap és cotranscripcional i és el primer pas de la modificació postranscripcional. La cua de poliadenina 3' només és afegida quan ja s'ha acabat la transcripció.\nQuestion: Com es coneixen les molècules d'ARN acabades de sintetitzar?", "output": [ "transcrits primaris" ] }, { "id": "task837-864f4c54552545bea2d806701056d541", "input": "Passage: L'expressió gènica implica en primer lloc la transcripció, en què es fa servir l'ADN com plantilla per produir ARN. En el cas dels gens que codifiquen proteïnes, l'ARN produït a partir d'aquest procés és ARN missatger (ARNm), que després ha de ser traduït pels ribosomes per formar una proteïna. Com que els ribosomes es troben a l'exterior del nucli, cal exportar l'ARNm.[44]\nQuestion: Què implica en primer lloc l'expressió gènica?", "output": [ "la transcripció" ] }, { "id": "task837-58484fb95d8e4341964ee2bdf920460d", "input": "Passage: El primer espècimen anomenat que avui en dia s'atribueix al triceratop és un parell de banyes del front unides al sostre del crani, trobades a prop de Denver (Colorado) l'estiu de l'any 1887.[23] Aquest espècimen fou enviat a Othniel Charles Marsh, que creia que la formació geològica de la qual provenia datava del Pliocè, i que els ossos pertanyien a un inusual bisó particularment gran que va anomenar Bison alticornis.[23][24] L'any següent Marsh s'adonà que hi havia dinosaures banyuts, i aquell any publicà el gènere Ceratops a partir de restes fragmentàries,[25] però encara creia que B. alticornis era un mamífer del Pliocè. Li va caldre un tercer crani de ceratòpsid molt més complet per canviar el seu punt de vista. L'espècimen, recol·lectat l'any 1888 per John Bell Hatcher de la formació de Lance de Wyoming, fou descrit inicialment com una altra espècie de Ceratops.[26] Després de reflexionar, Marsh canvià les seves idees i li donà el nom genèric de Triceratops, acceptant que Bison alticornis era una altra espècie de Ceratops[27] (que més tard seria afegit a Triceratops[11]). La naturalesa robusta del crani de l'animal va permetre que molts exemplars fossin preservats com a fòssils, permetent estudiar les variacions entre espècies i individus. Per consegüent, les restes del triceratop han estat trobades a la formació Hell Creek dels estats estatunidencs de Montana, Dakota del Nord i Dakota del Sud, a la formació de Lance i a la formació Evanston de Wyoming, i a la formació de Laramie de Colorado. També se n'han trobat a la formació de Scollard de la província canadenca d'Alberta i a la formació del Frenchman de Saskatchewan, Canadà.[28]\nQuestion: On es va trobar el primer espècimen de triceratop?", "output": [ "prop de Denver" ] }, { "id": "task837-d9d8cb090ba54a1fa99154496bc6ae8e", "input": "Passage: En un article presentat a Bristol (Regne Unit), a la conferència de la Societat de Paleontologia dels Vertebrats, John Scannella reclassificà els torosaures com exemplars de triceratop especialment madurs, possiblement d\\'un únic sexe. Jack Horner, el mentor de Scannella a la Universitat de Montana, remarcà que els cranis dels ceratops es componien d\\'os metaplàstic. Una característica de l\\'os metaplàstic és que s\\'allarga i escurça amb el temps, estenent-se i resorbint-se per crear noves formes. Segons Horner, s\\'ha observat una gran variació fins i tot en els cranis identificats com pertanyents a triceratops, \"en què els juvenils tenen les banyes orientades cap enrere i els adults cap endavant\". Aproximadament el 50% dels cranis de triceratops subadults tenen dues àrees primes al collar que corresponen a la ubicació dels forats dels cranis de torosaure, cosa que suggereix que els forats es desenvolupaven per compensar el pes que hauria afegit el creixement d\\'un collar més gran en els exemplars madurs de triceratop.[33]\nQuestion: Qui va reclassificar els torosaures com exemplars de triceratop?", "output": [ "John Scannella" ] }, { "id": "task837-f018e37f7b8e49d08422426958db71fc", "input": "Passage: S'ha especulat molt sobre les funcions dels guarniments del cap del triceratop. Les dues teories principals han girat al voltant de l'ús en combat i l'exhibició durant el festeig. Avui en dia es pensa que aquesta segona funció era en realitat la funció primària.[8]\nQuestion: Sobre què s'ha especulat molt?", "output": [ "sobre les funcions dels guarniments del cap del triceratop" ] }, { "id": "task837-f97b20d537ab43b4a2caa4b9ccfff8f8", "input": "Passage: El torosaure és un gènere de ceratòpsid descrit per primera vegada el 1891 a partir d'un parell de cranis, dos anys després de la identificació del triceratop. El gènere Torosaurus s'assembla a Triceratops quant a l'edat geològica, la distribució, l'anatomia i la mida, i ha estat reconegut com un parent proper seu.[32] Els seus caràcters distintius són un crani allargat i la presència de dues fosses al collar. Recentment, els paleontòlegs que investiguen l'ontogènesi dels dinosaures (el creixement i desenvolupament dels individus al llarg de la seva vida) de la formació de Hell Creek de Montana han presentat proves que ambdós animals formen un únic gènere.\nQuestion: Quin any es va descriure el torosaure?", "output": [ "el 1891" ] }, { "id": "task837-16835ba3211a4e179227ea55f43c1043", "input": "Passage: S'estima que un exemplar del triceratop podia arribar a mesurar entre 7,9 i 9 metres de longitud, entre 2,9 i 3 d'alçada,[5][6] i entre 6,1 i 12 tones de pes.[7] El tret més distintiu era el seu llarg crani, dels més llargs de tots els animals terrestres. Podia créixer fins a superar els dos metres de longitud[4] i podia arribar a representar quasi la tercera part de la longitud total de l'animal.[3] Tenia una única banya al musell, situada sobre els narius i un parell de banyes d'aproximadament un metre de llarg, una a sobre de cada ull. A la part posterior del crani tenia un collar ossi relativament curt. La major part dels altres dinosaures amb collar hi tenien fosses grans, mentre que el collar del triceratop era perceptiblement massís, sense fosses.\nQuestion: Quina longitud podia mesurar un triceratop?", "output": [ "entre 7,9 i 9 metres" ] }, { "id": "task837-950c25ed73ae41e8a0bb2427fbeab083", "input": "Passage: La teoria sobre el seu ús en l\\'exhibició sexual fou proposada per primera vegada per Davitaixvili l\\'any 1961 i anà guanyant acceptació des d\\'aleshores.[17][47][56] Es poden apreciar proves que l\\'exhibició sexual era important, tant en el festeig com en altres comportaments socials, en el fet que els dinosaures banyuts difereixen marcadament en els seus guarniments, fent cada espècie molt distintiva. Altres criatures modernes que també presenten banyes i guarniments els utilitzen en comportaments similars.[57] Un estudi recent del crani més petit del triceratop, un juvenil constatat, mostra que tenia el collar i les banyes desenvolupades a una edat molt primerenca, precedint el desenvolupament sexual i per tant probablement importants per la comunicació visual i el reconeixement específic en general.[58] Els grans ulls i trets els escurçats, unes característiques típiques dels \"mamífers nounats bufons\", també suggereixen que hi havia cura paternal en els triceratops.\nQuestion: Qui va proposar la teoria del seu ús en l\\'exhibició sexual?", "output": [ "Davitaixvili" ] }, { "id": "task837-a17c6a32c68545c7b20cf6defbc53829", "input": "Passage: Al cap de pocs anys del descobriment de la difracció d'electrons, la dualitat ona-partícula també fou demostrada per a àtoms i molècules. Àtoms d'heli i molècules d'hidrogen foren difractats en les superfícies dels plans cristal·logràfics (100) de cristalls de fluorur de liti, LIF, fluorur de sodi, NaF, i clorur de sodi, NaCl, mentre que àtoms d'hidrogen foren difractats en superfícies de LiF. La difracció de neutrons també fou observada uns anys després.[20]\nQuestion: Per a què va ser demostrada la dualitat ona-partícula?", "output": [ "per a àtoms i molècules" ] }, { "id": "task837-a20dd09ff3a4424c9348cbf5debf12de", "input": "Passage: Per una altra banda l'experiment de Davisson-Germer derivà en la tècnica analítica anomenada difracció d'electrons de baixa energia, la qual s'empra per a l'estudi de les superfícies dels cristalls i dels processos que tenen lloc en elles. Els electrons emprats tenen energies entre els 10 eV i 200 eV, que corresponen a longituds d'ona entre 100 pm i 400 pm. D'aquesta manera és possible estudiar només les superfícies, ja que aquests electrons només són difractats pels àtoms de la superfície, o pels més propers a ella.[22]\nQuestion: En quina tècnica derivà l'experiment de Davisson-Germer?", "output": [ "difracció d'electrons de baixa energia" ] }, { "id": "task837-67995e6b4ac0449abd445d10825ea970", "input": "Passage: El suggeriment d'Elsässer fou comunicat per Max Born als físics reunits a Oxford en un congrés de la British Association for the Advancement of Science l'estiu del 1926, al qual assistí Clinton J. Davisson.[11][12] Gràcies a aquest congrés, Davisson descobrí la importància i el significat del seu descobriment i el comentà amb Owen W. Richardson, Max Born i James Franck, els quals també li parlaren de la nova mecànica ondulatòria que havia acabat de publicar el físic Erwin Schrödinger.[13][14] Amb aquesta nova informació partí cap a Nova York amb l'objectiu de demostrar la naturalesa corpuscular dels electrons.[15]\nQuestion: En quin congrés estaven reunits els físics?", "output": [ "de la British Association for the Advancement of Science" ] }, { "id": "task837-20e8eb4ad7e3449c9f12d21e810dacfc", "input": "Passage: La difracció de raigs X es produeix perquè aquesta radiació electromagnètica té longituds d'ona molt curta, entre 10 nm i 100 pm, comparables a les distàncies interatòmiques als cristalls (en el níquel aquesta és D = 215 p m {\\displaystyle D=215\\;pm} ). En aquest cas es produeix una dispersió d'una manera especular, per reflexió, pels àtoms del cristall, i els diferents raigs difractats interfereixen amb interferències constructives i destructives. Les primeres reforcen la intensitat del feix i les segones l'anul·len.[16]\nQuestion: Com són les longituds d'ona de la radiació electromagnètica?", "output": [ "molt curta" ] }, { "id": "task837-e1207d5599b047a6832f4b6ba319a7cc", "input": "Passage: La nau central és del segle xiv i ja és d'estil gòtic, i la rosassa de la façana principal, del xv, està envoltada per diverses motllures en degradació. A més a més, té una sanefa a la part més exterior amb una ornamentació de «puntes de diamant». Ja al segle XV va ser el bisbe i futur cardenal Mendoza el que es va fer càrrec de les obres cobrint les voltes del creuer i reformant les del presbiteri. Al segle xvi l'obra més important va ser la girola que per a la seva realització va caldra demolir una part de la capçalera romànica, i varen desaparèixer les absidioles.[1]\nQuestion: De quin segle és la nau central?", "output": [ "xiv" ] }, { "id": "task837-a10d181ec2d349f98cc85d8309247bbd", "input": "Passage: Al centre d'aquest cadirat es troba la cadira episcopal que té el respatller tallat amb dues imatges i l'escut del cardenal Mendoza. La cadira està coberta amb un gran dosser amb un pinacle que està realitzat en el mateix estil. Els escultors tallistes que van treballar en el cadirat del cor estaven sota la direcció de Martín Sánchez; també va participar un veí de Sigüenza anomenat Alfonso González. El 1503 estaven treballant Petit Juan, Francisco Coca i Martín Vandoma. La cadira del bisbe es creu que va ser realitzada pel mestre Rodrigo Alemán que també va treballar al cadirat del cor baix.[34]\nQuestion: Què hi ha al centre del cadirat?", "output": [ "la cadira episcopal" ] }, { "id": "task837-20d38bcaf87a407f9dda1c33ec45b385", "input": "Passage: El nou claustre d'estil gòtic tardà amb decoracions renaixentistes va substituir l'anterior romànic que, en tenir la sostrada de fusta, estava en un estat ruïnós. Va ser un encàrrec pel bisbe Bernardino López de Carvajal (1495-1511) quan ja era cardenal i residia a Roma; va rebre el suport del cardenal Cisneros, antic capellà major de la catedral. Les voltes de les galeries són de creueria sexpartita, amb les claus en policromia que representen els escuts del capítol catedralici i el del bisbe López de Carvajal. A la part est se situa la sala capitular d'estiu, l'antiga capella de Nuestra Señora de la Paz i museu diocesà, que està decorada amb una magnífica col·lecció de tapissos flamencs. També hi ha la capella de Santiago Zabedeo i la llibreria, del segle xvi, amb una portada decorada a l'estil plateresc.[33]\nQuestion: De quin estil era el nou claustre?", "output": [ "gòtic tardà" ] }, { "id": "task837-47241550f4714caa850d9b06f3dbcae0", "input": "Passage: Davant la façana hi ha un atri construït al segle xvi, que era un antic cementiri dels canonges i els seus familiars. Està tancat per una reixa que té dues portes de forja; a la reixa apareix inserit l'escut del bisbe Francisco Delgado y Venegas amb la inscripció de «M. Sanchez em fecit an.1783» i una creu de coronament.[13]\nQuestion: Què hi ha davant la façana?", "output": [ "un atri" ] }, { "id": "task837-60791f65248e4f568910c88063e8272b", "input": "Passage: Les portes laterals estan formades amb arcs de mig punt i arquivoltes. La més ben conservada és la del costat de l'evangeli. En aquesta porta es poden veure ornamentacions que fonamentalment són motius vegetals de grans fulles i entrellaçats ovoides. També s'observen bandes escacades que estan sostingudes sobre unes columnes amb capitells també tallats. Sobre ambdues portes es troba un finestral amb un arc de mig punt i unes columnes ben fines que sostenen unes petites arquivoltes llises.[15]\nQuestion: Com estan formades les portes laterals?", "output": [ "amb arcs de mig punt i arquivoltes" ] }, { "id": "task837-b6365e4715734933b9ec224a3ca3342f", "input": "Passage: L'escultura de santa Maria és romànica, del segle xii. Es considera que va ser una ofrena del bisbe Bernardo de Agén, i era la imatge que l'acompanyava en les seves reconquestes dels territoris del bisbat. És de fusta de xiprer policromada, i la Mare de Déu porta sobre el genoll esquerre l'infant Jesús i amb la mà dreta sosté una flor de lis. Com al segle xiv la imatge ja estava molt deteriorada va ser reformada i va adquirir un «aire gòtic» i fou xapada en argent. Va ser venerada al primitiu retaule de l'altar major de la catedral, d'on li prové el nom popular de la catedral: Santa María de la Mayor. Quan es va construir el nou retaule per a la capella major, la imatge de la Mare de Déu es va traslladar a l'església de Santa María de los Huertos i l'any 1617 tornà a la catedral per ocupar un lloc al retaule de la capella de l'Anunciació. El 1673, es realitzà el trasllat definitiu a l'altar del rerecor. Durant la Guerra Civil espanyola, la imatge va patir diversos danys que van obligar a iniciar una nova restauració el 1974; es van retirar les xapes de plata que cobria la fusta policromada, deixant-la amb la que sembla que deuria ser la seva aparença original.[41]\nQuestion: De quin estil és l'escultura de santa Maria?", "output": [ "romànica" ] }, { "id": "task837-09d69c65d0f34559bcb571b83a81968c", "input": "Passage: El tercer cos el formen els pinacles, tots de la mateixa altura, situats damunt els contraforts menors o embotits als contraforts majors. El tercer cos el constitueix la part superior dels contraforts majors i comença amb una imposta que corre, a l'alçada del cimal dels pinacles menors, pels costats exteriors dels contraforts. Només hi ha pinacles a les capelles de migjorn mentre que a tramuntana hi ha el pilar dels pinacles només a la primera capella de llevant. A les cares laterals dels contraforts majors hi ha una imposta que surt del peu de l'agulla del pinacle embotit. A partir d'aquesta imposta, tres impostes més divideixen el contrafort en quatre trams, iguals els tres inferiors i més petit el superior. Aquest darrer és limitat per una motllura com les de les altres impostes que, en el primer contrafort de la banda de llevant, separa els dos pinacles que els coronen i que són units per una claraboia de quatre roses. Els altres contraforts de migjorn acaben amb el pilar del pinacle sense agulla, que arriba fins a la rima de la nau central. A la banda de tramuntana és complet el pinacle de l'interior i de l'altre només hi ha el pilar, però, llevat del primer contrafort, cap no té cresteria.\nQuestion: Què constitueix el tercer cos?", "output": [ "la part superior dels contraforts" ] }, { "id": "task837-01cdaef85b654135a475de4b59946501", "input": "Passage: El primer cor que va tenir el temple va ser una obra del segle XIV de l'artista Arnau Campredon que va quedar pràcticament destrossat en esfondrar-se un arc de la nau central el 1490. El pròxim cor es va finalitzar el 1536 en estil renaixement i on van treballar els mestres francesos Antoine Dubois, Philippe Fillau d'Orleans i l'aragonès Juan de Salas.[22] El cadirat del cor està realitzat en fusta de roure amb els respatllers gravats i consta de cent deu cadires. El 1904 Antoni Gaudí va traslladar i va reorganitzar el cor a tots dos costats del presbiteri en dos nivells i en dues fileres, col·locant al centre la càtedra episcopal i realitzant unes tribunes en alt per als cantors.[23]\nQuestion: De qui va ser obra el primer cor que va tenir el temple?", "output": [ "Arnau Campredon" ] }, { "id": "task837-178ddda1d3cb4ec8b61f6a1e2d1d4f6e", "input": "Passage: Les impostes del segon cos continuen pels contraforts dels absis laterals. Aquestes impostes i les del cos següent, format per la continuació dels contraforts majors, continuen pels contraforts de l'absis de la nau central o capella Reial. L'únic cos sense impostes és la capella de la Trinitat. Les impostes dels absis menors només continuen als quatre contraforts més propers i als següents desapareix la imposta de sota les gàrgoles. Just damunt la darrera imposta dels contraforts de la capella Reial hi ha una gàrgola.\nQuestion: Què continua pels contraforts dels absis laterals?", "output": [ "Les impostes del segon cos" ] }, { "id": "task837-ef72e93c4d4a4dfb8672d6629de6e909", "input": "Passage: Aquest portal antigament anomenat dels Apòstols, està situat a migjorn mirant al mar i ha estat construït en estil gòtic per diferents escultors. La porta està partida per un mainell amb una imatge de la Mare de Déu amb l'Infant, d'obra Pere Morey l'original es conserva al museu diocesà i i substituïda al portal el 1917 per una còpia de Guillem Galmés.[11] El timpà es troba dedicat a l'Eucaristia representada per «l'últim sopar» realitzat per Jean de Valenciennes. La tradició conta que el tema va ser seleccionat pel gran nombre de jueus conversos que habitaven Palma. La idea era, sense exposar cap tema de l'Antic Testament, mostrar un tema cristià com la transformació del pa i el vi. Els apòstols sant Pere i sant Pau que són a tots dos costats del portal són obra de Guillem Sagrera. Té una gran ornamentació amb motius vegetals, geomètrics i animals fantàstics.[20]\nQuestion: Com s'anomenava antigament aquest portal?", "output": [ "dels Apòstols" ] }, { "id": "task837-15e6509e93b442eaa73fd608f9bace4f", "input": "Passage: Sobre l'origen de la construcció de les naus laterals, amb els seus absis, i de la central, hi ha tres teories. Segons una, que ja ningú no defensa, la catedral així com la coneixem actualment obeeix a un pla inicial. Una altra teoria, que es basa en indicis constructius, afirma que la seu originalment havia de tenir sols una nau de l'amplada de la capella Reial i que aquesta, doncs, havia de continuar fins al campanar amb la mateixa alçada i estructura que aquesta, segurament amb capelles laterals no sabem de quina forma, i que a mitjan segle xiv es va decidir passar a un pla de tres naus,[9] en un cas contrari al de la catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà i al de la seu de Girona. La darrera teoria, també per indicis constructius, parteix del canvi a un pla de tres naus de devers 1330, però totes molt més baixes que les actuals, a l'estil de la seu de Barcelona i amb poca diferència entre la major i les laterals, com a la seu esmentada i a Santa Maria del Mar, i que a mitjan segle XIV es decidí elevar totes les naus i fer la central encara més alta (Marcel Durliat). Es tractava d'un canvi de pla relacionat amb la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó (1343), com també l'aturada de les obres de Sant Joan el Nou de Perpinyà que tingué com a conseqüència el canvi de pla.\nQuestion: Què va canviar el pla de construcció de la catedral segons la tercera teoria?", "output": [ "la reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó" ] }, { "id": "task837-39e4345fd2a24801be57f54d49265ec4", "input": "Passage: La façana primitiva també tenia quatre torres, però eren octogonals (com les columnes de l'interior, les torres de Llotja i les de la façana de Sant Nicolau), no tenien agulles, i les centrals seguien l'alineament de les columnes de les naus. Així mateix, acabava horitzontalment, com la de Barcelona fins a 1886, de manera que formava un gran rectangle, dividit per dues impostes paral·leles a terra i a la banda superior de la façana, mentre que ara a l'altura de les naus laterals només té llur alçària. Com a acabament final central d'aquesta façana a l'última reforma de finals del segle xix, es troba un frontó amb un gran relleu circular realitzat per Marc Llinàs que representa l'Assumpció de la Mare de Déu amb el sepulcre buit i un àngel sostenint la seva tapa, envoltada tota l'escena per un grup d'apòstols. Sobre aquest relleu va ser encarregada a l'escultor Lluís Font i Martorell, per al coronament de la façana, la figura exempta de Maria a la seva ascensió als cels, que per la seva altura i a causa de les cornises de la façana és poc visible.[25]\nQuestion: Quantes torres tenia la façana primitiva?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-4fa0d06d7a914f38bcb5219d31fcb390", "input": "Passage: El final és de difícil maneig, sobretot rítmicament, amb una energia cinètica pura amb poc descans. El final és un dels més bulliciosos i emocionants dels que es poden trobar en una obra simfònica del segle xx.[1] Només en el moviment final, allegro non troppo, s'entreveu certa esperança, que d'alguna manera prefigura el que serà l'esperit de la Simfonia núm. 4.[11]\nQuestion: A quin segle pertany l'obra?", "output": [ "xx" ] }, { "id": "task837-3dc69ec1556c4ab9b3bb68ba3d58f655", "input": "Passage: El 12 de gener de 1942, Martinů va deixar França per anar a Lisboa i, finalment, a Nova York el 31 de març.[2] Encara no feia un any que era als Estats Units quan, el 19 de desembre de 1941, va escriure una carta al director rus emigrat Serge Koussevitzky en la qual expressava el seu desig de compondre una simfonia per a l'Orquestra Simfònica de Boston per a la següent temporada. En resposta, a principis de 1942 Koussevitzky va encarregar una obra per a gran orquestra en memòria de la mort de la seva muller Natalie.[3] De fet, el director la va voler honorar encarregant un seguit d'obres als músics més rellevants del moment mitjançant la Fundació Koussevitzky. Arran d'aquesta petició, Bartók escriuria el Concert per a orquestra, Stravinski una Oda, Milhaud la segona simfonia i Marc Blitzstein l'òpera Regina.[3]\nQuestion: On va anar Martinů el 12 de gener de 1942?", "output": [ "Lisboa" ] }, { "id": "task837-6ced126bc6014be5980fb5f3827c35f2", "input": "Passage: El tercer moviment comença amb una melodia melancòlica amb els violoncels i contrabaixos; amb la introducció del vent i el batec incessant de notes greus repetides al piano, la tensió augmenta. Igual que amb el segon moviment, un solo queixós (aquest cop del corn anglès) constitueix la base per a una secció mitjana de contrast.[1] En aquest tercer moviment, de caràcter fúnebre, la corda executa una mena d'extens himne que podria ser una dolorosa elegia per l'aniquilació absoluta del poble txecoslovac de Lidice en represàlia per la mort de Reinhard Heydrich, Protector de Bohèmia i Moràvia, assassinat per patriotes txecoslovacs.[11]\nQuestion: Com és la melodia amb la que comença el tercer moviment?", "output": [ "melancòlica" ] }, { "id": "task837-55b6f0adef844b0cba55b7e790e8b161", "input": "Passage: 12. Vent de l\\'oest, amb la inscripció \"Cephirus\" —\\'Vent de l\\'oest\\'. 13. Vent del sud, amb la inscripció Auster —\\'Vent del sud\\'.\nQuestion: Quina inscripció té Vent de l\\'oest?", "output": [ "\"Cephirus\"" ] }, { "id": "task837-04ab07a4d58b4a7d9612e8b77069edd3", "input": "Passage: En aquesta època, les representacions dels dies de la setmana són força escasses, però al Tapís de Girona se'n poden veure dues. A la part inferior esquerra hi ha un cercle amb la llegenda dies soli ('dia del Sol'), en referència al diumenge, simbolitzat com un home —segurament Hèlios— amb corona flamejant i sobre una quadriga amb cavalls de quatre colors, en correspondència amb la tradició romana; el fet de posar-li un globus terraqüi és la manera de cristianitzar la representació d'Hèlios. A l'altre costat del brodat hi ha el text dies lunae ('dia de la Lluna', dilluns), i es veu un carro tirat per dos bous, també com se simbolitzava a l'època romana; tanmateix, aquest quadre és fragmentari i n'ha arribat la representació completa.[29]\nQuestion: Com són en aquesta època les representacions dels dies de la setmana?", "output": [ "força escasses" ] }, { "id": "task837-4c7f4920204643fcbb0c78b76eb16ab8", "input": "Passage: El cicle de la franja inferior procedeix probablement d'un Codex purpureus. Es creu que devia constar de tres tires, però només se'n conserva una part de la primera: Helena parla amb els jueus a Jerusalem, un d'ells cerca la creu i en troba tres. Aquestes escenes les presideix un personatge reial, possiblement Constantí,[22] que porta sobre el cap una corona del tipus kamelaukion d'estil romà d'Orient del segle xi, i, sobre les espatlles, la creu. Un manuscrit de l'època conservat a Vercelli (un antic manuscrit anglès del segle x) explica la història de la creu amb les mateixes escenes.[23] També Iacopo da Varazze, en la seva famosa Llegenda àuria, escrita entre 1263 i 1272, en transmet una versió àmplia que va tenir una enorme difusió en el món medieval.[24]\nQuestion: D'on procedeix probablement el cicle de la franja inferior?", "output": [ "d'un Codex purpureus" ] }, { "id": "task837-56cdfb03b1ee41558ebdd341bdd2da8c", "input": "Passage: 10. Vent del nord, amb la inscripció \"Septentrio\" —\\'Vent del nord\\'. 11. Vent de l\\'est, amb la inscripció \"Subsolanus\" —\\'Vent de l\\'est\\'.\nQuestion: Quina inscripció té Vent del nord?", "output": [ "\"Septentrio\" —\\'Vent del nord\\'" ] }, { "id": "task837-f117dc3159894d578bd5f33b1e50b450", "input": "Passage: El Tapís de la Creació ja devia ser a Girona entre finals del segle xi i començaments del xii. L'any 1097 es creu que va tenir lloc la col·locació del tapís a la catedral; la tela podria haver servit de catifa de luxe amb motiu del concili presidit a Girona, aquest mateix any, pel legat papal i arquebisbe de Toledo Bernardo de Sedirac. Tot i això, la primera referència documental del tapís és del segle xvi i prové de la visita de l'emperador Carles V a Girona.[14]\nQuestion: Quan es creu que es va col·locar el tapís a la catedral?", "output": [ "1097" ] }, { "id": "task837-b192c74acf1a4e87b347b1ae4913b38f", "input": "Passage: A Hurrem se la sol considerar, almenys en part, com a responsable de les intrigues en el nomenament del successor. Encara que era dona de Solimà, no va exercir cap paper públic oficial com moltes de les seves contemporànies europees.[55] Això, però, no va impedir a Hurrem exercir una poderosa influència política. Atès que l'Imperi mancava de mitjans formals per a la designació d'un successor, la successió solia involucrar la mort de prínceps rivals per evitar disturbis civils i revoltes. Per intentar evitar l'execució dels seus fills, Hurrem va utilitzar la seva influència per eliminar aquells que donaven suport l'accés de Mustafà al tron.[45]\nQuestion: Qui era Hurrem?", "output": [ "dona de Solimà" ] }, { "id": "task837-36445cce2b05414c8de5ddf028516c0b", "input": "Passage: Solimà va iniciar diverses campanyes navals contra els portuguesos a l'Oceà Índic, en un intent d'eliminar-los i restablir el comerç amb l'Índia. Els otomans van aconseguir conquerir Aden (a l'actual Iemen) el 1538, amb la finalitat de proporcionar una base per a les incursions otomanes contra les possessions portugueses a la costa occidental de les actuals Pakistan i l'Índia.[26] Els otomans van patir una important derrota el setembre de 1538 durant el setge de Diu, fet que els va portar a retirar-se de nou a Aden, ciutat que van fortificar, amb 100 peces d'artilleria.[26][27] Des d'aquesta fortificació, Süleyman Paixà va aconseguir prendre el control de tot el territori del Iemen, conquerint també la ciutat de Sanà.[26] No obstant això una revolta d'Aden en connivència amb els portuguesos, va permetre a aquests prendre de nou el control de la ciutat fins a la seva reconquesta el 1548 per part de Piri Reis. Finalment el mateix Piri Reis va comandar una flota que es va dirigir cap a l'Oceà Índic, aconseguint la captura de la ciutat de Muscat el 1552. Solimà va aconseguir disputar el control de les rutes comercials de l'Índia i mantenir un important nivell de comerç amb l'Imperi Mogol al llarg del segle xvi.[28]\nQuestion: Amb quantes peces d'artilleria van fortificar Aden?", "output": [ "100" ] }, { "id": "task837-b98aa8736d6842f683a10b2e1ac51895", "input": "Passage: Així, en les lluites del poder aparentment instigades per Hurrem,[51] Solimà havia fet assassinar Ibrahim i el va reemplaçar per un gendre que comptava amb la seva simpatia, Rustem Paixà. El 1552, quan va iniciar-se la campanya a Pèrsia i Rustem va ser nomenat comandant en cap de l'expedició, s'iniciaren les intrigues contra Mustafà. Rustem va enviar un dels homes de més confiança de Solimà a enviar-li el missatge que, atès que no estava al capdavant de l'exèrcit, els soldats pensaven que havia arribat el moment de posar un jove príncep al tron. Al mateix temps, va difondre el rumor que Mustafà s'havia demostrat receptiu a la idea.\nQuestion: A qui va fer assassinar Solimà?", "output": [ "Ibrahim" ] }, { "id": "task837-46845de13f1f4247a6ad41eb8abb9419", "input": "Passage: Després de l'enfonsament del Regne d'Hongria va aflorar una lluita de poder. Alguns nobles hongaresos van proposar que Ferran I d'Habsburg (1503-64), governador de la veïna Àustria i unit a la família de Lluís II per llaços de sang, fos el rei d'Hongria, citant acords previs que determinaven que els Habsburg ocuparien el tron hongarès si Lluís moria sense hereus.[13] Tanmateix, altres nobles preferien al noble Joan Szapolya, que comptava amb el suport de Solimà, i que no va ser reconegut per les potències europees cristianes. Es va desencadenar un conflicte a tres bandes quan Ferran I va tractar d'imposar el seu domini sobre tot el territori d'Hongria que va poder ocupar, i els fets conduïren en la divisió del regne el 1541. Solimà reclamà la major part de la moderna Hongria[14], coneguda com la gran plana Hongaresa i després d'eliminar l'amenaça de Stephen Maylad, col·locà la família Szapolya en el govern de Transsilvània, que convertí en vassalla del seu imperi. Ferran va reclamar l'Hongria Reial, que incloïa les actuals Eslovàquia, Croàcia Occidental i els territoris adjacents, fixant temporalment la frontera entre els Habsburg i els otomans.\nQuestion: Qui era el governador d'Àustria?", "output": [ "Ferran I d'Habsburg" ] }, { "id": "task837-837d84c7fd5340d3a40494098f100da2", "input": "Passage: Solimà també va ser conegut per sustentar una sèrie de desenvolupaments arquitectònics monumentals en el seu imperi. Va intentar transformar Istanbul en el centre de la civilització islàmica amb una sèrie de projectes que incloïen ponts, mesquites, palaus i diferents edificis amb finalitats socials i de caritat. La major part van ser construïts pel principal arquitecte del sultà, Mimar Sinan, amb el qual l'arquitectura otomana va assolir el seu zenit. Sinan va ser el responsable de més de tres-cents monuments repartits per tot l'imperi, que inclouen les seves dues obres mestres, la mesquita de Solimà i la mesquita de Selim, aquesta darrera construïda a Edirne durant el regnat del fill de Solimà, Selim II. Solimà també va restaurar la Cúpula de la Roca a Jerusalem i els murs de la ciutat de Jerusalem, que actualment encara limiten la Ciutat Vella. També va renovar la Kaaba de la Meca i va construir un gran complex arquitectònic a Damasc.[46]\nQuestion: Quina ciutat pretenia Solimà que fos el centre de la civilització islàmica?", "output": [ "Istanbul" ] }, { "id": "task837-d921cf0a3a124b74a02c74cc062f5f2f", "input": "Passage: La seva tasca administrativa és equiparable a les seves victòries militars. Com a estadista, reorganitzà l'administració promulgant un nou codi legislatiu amb un sistema impositiu més just i modern, reduint les penes d'alguns delictes menors i castigant alguns oficials corruptes. Va tenir també una especial atenció a les minories cristianes i jueves que vivien a l'Imperi i va incrementar notablement el nombre de centres educatius. Va ser reconegut per envoltar-se d'excel·lents col·laboradors, els quals solia elegir pels seus mèrits, sense tenir en compte el seu estatus o rang social. Entre aquests destaquen els polítics Pargali Ibrahim Paixà i Damat Rüstem Paixà, l'arquitecte i urbanista Sinan i o el poeta Baki.\nQuestion: A qui castigava el nou codi legislatiu?", "output": [ "oficials corruptes" ] }, { "id": "task837-9565a91ff2fb462f8cfc823c022a67b3", "input": "Passage: Les teories sobre quin dels dos noms va utilitzar o el perquè del seu ús i significat són diverses, però Gurugé creu que l'ús de Clet per fer desaparèixer la connotació d'antic esclau no és plausible, car en aquella època no era un gran estigma social. Un segon cas seria que Clet fos el seu nom original i en esdevenir bisbe de Roma l'allargués a Anaclet per donar-li el sentit d'irreprensible; això ocorreria durant el seu episcopat, però també podria haver estat atribuït després pels historiadors de l'Església antics, almenys abans de c.175, quan Ireneu de Lió li dóna aquest nom a la seva obra.[8] Alguns han relacionat el significat d'aquest nom amb l'afirmació de sant Pau l'Epístola a Titus, a la Bíblia, dient «[...] que cada un sigui irreprensible, marit d'una sola muller, que tingui els fills creients, no titllats de llibertinatge ni insubmisos. Perquè cal que el bisbe sigui irreprensible, com a administrador de Déu; que no sigui arrogant, ni iracund, ni donat al vi, ni violent, ni donat a negocis bruts [...].»[10][11]\nQuestion: Per què deien que havia fet servir el nom de Clet?", "output": [ "per fer desaparèixer la connotació d'antic esclau" ] }, { "id": "task837-c2a0dca22c374bdaabdac26cefbc3444", "input": "Passage: És difícil construir una biografia amb les escasses i dubtoses dades i la duplicitat entre Anaclet/Clet. El seu origen és difícil de discernir. Segons Francesco Scorza, la falta de més notícies històriques sobre ambdós demostra que es remunten a un únic personatge. Si se segueix el Liber Pontificalis, aquest diu que Clet era el tercer bisbe i era d'origen romà, del districte vicus Patricius, fill d'Emilià, mentre que Anaclet era el cinquè i era d'origen grec, fill d’un atenès anomenat Antíoc.[2][3] L'Annuario Pontificio segueix la primera versió i el fa romà.[1]\nQuestion: Amb què no es pot construir una bibliografia d'Anaclet?", "output": [ "amb les escasses i dubtoses dades" ] }, { "id": "task837-d19ba08565824902adbfe28bb0a2b63a", "input": "Passage: La tradició cristiana el fa màrtir. Es discuteix si realment va patir persecució, durant el regnat de Domicià o el de Trajà, o bé que hagués mort en pau.[4] La data de la seva mort no és exacta, i s’acostuma a citar entre els anys 90 i 91.[6] Tanmateix, malgrat la duplicitat en el Liber Pontificalis, aquesta obra esmenta en ambdós casos que Anaclet/Clet va ser enterrat al turó Vaticà, al costat de sant Pere, un el dia 26 d'abril i l'altre el 13 de juliol.[2][3] No obstant això, a causa de la duplicitat, al llarg del temps van aparèixer dos sants màrtirs en els diferents martirologis. El Martirologium Hieronymianum introdueix ambdós bisbes en diferents dates, el 23 i el 31 de desembre. El de Beda, de finals del segle viii, fa una correcció de l'anterior i estableix a Clet el 26 d'abril. El Martyrologium Floro estableix la festivitat d'Anaclet, seguit del Martyrologium Adonis, però que també introdueix la de Clet el 13 de juliol. Caesar Baronius també inclou ambdues dates.[5]\nQuestion: Qui va fer màrtir a Anaclet?", "output": [ "La tradició cristiana" ] }, { "id": "task837-64b9e40950a8416b8a75a692a4d8dd89", "input": "Passage: En termes més generals, segons A. Hauck, Anaclet hauria sigut un prevere romà de finals del segle I, probablement consagrat per sant Pere, com en el cas del seu predecessor, Lli.[4] Philip Schaff opina que Anaclet, i també Lli i Climent I, va ser present en l'administració de l'Església per part de Pere i Pau, bé com assistent o en el govern d'algun sector o congregació, car l'Església no era encara una estructura centralitzada. Segons l'opinió de Richard Lipsius Anaclet era un prevere.[14]\nQuestion: Qui hauria sigut Anaclet segons A. Hauck?", "output": [ "un prevere romà" ] }, { "id": "task837-23517ef5816c4e8ba0ebf962ff95f823", "input": "Passage: Les seves disposicions apareixen explicades generalment en el Liber Pontificalis. No obstant això, s'han considerat falses, i probablement són fruit de la intenció de l'autor del catàleg de mostrar que aquest bisbe va estar seguint les disposicions de sant Pere, associat al govern de l'església encara en vida de l'apòstol. Per exemple, s'esmenta l'establiment de les parròquies i el nomenament de 25 sacerdots es relaciona amb el mateix nombre de títols existents a Roma a finals del segle v, resultant una forma de justificar la seva existència. D'altra banda, a qui el Liber anomena Anaclet li atribueix la construcció i adornament d'un lloc d'oració i memòria a Pere i un lloc d'enterrament per als bisbes romans al costat d'on estava enterrat l'apòstol.[5][2][3][12]\nQuestion: On apareixen explicades les disposicions d'Anaclet?", "output": [ "en el Liber Pontificalis" ] }, { "id": "task837-82d1aeae32e84365a41ee0913650f908", "input": "Passage: Christus va marcar la noia d'una forma gairebé arquitectònica, rígida i a la vegada equilibrada. La model s'emmarca en un estret espai triangular horitzontal. La paret de darrere és majoritàriament plana, encara que la imatge està dividida per un angle recte que uneix el triangle invertit format pel seu vestit i la descripció lineal horitzontal del seu coll, cara i pentinat. El fons marca una innovació essencial en els retrats: la noia està col·locada contra una paret paral·lela que es defineix tant pel seu material (la meitat baixa és un arrambador de fusta) com per l'ombra de la noia que marca la distància que la separa. La model posa en un interior recognoscible que podria ser el de la seva pròpia casa.[2] Està il·luminada des de l'esquerra i projecta una ombra curvilínia contra la paret de la dreta que actua com a contrapunt al contorn del seu pòmul i cabell.[1] La corba de la barballera del seu barret està replicada i continuada per la corba del seu coll i espatlla. Aquest estil de barret sembla una evolució de l'hennin truncat, també de moda a Borgonya. La cinta negra que va sota la barbeta molt rarament es troba en altres imatges del període, i ha estat interpretat com un estil copiat dels masculins barrets chaperon, que tenien forma de cornette.\nQuestion: De quina forma Christus va marcar la noia?", "output": [ "d'una forma gairebé arquitectònica" ] }, { "id": "task837-71dacc728e4346e2a63c08611ff8de11", "input": "Passage: El Retrat d'una noia jove és una pintura a l'oli. Vasari va atribuir el descobriment d'aquesta tècnica a Jan van Eyck, tot i que posteriorment va quedar demostrat que no va ser així, ja que l'ús de l'oli com a vehicle dels pigments ja s'utilitzava en obres pictòriques del segle xiii. El que sí que és destacable és el fet que Van Eyck transformés aquesta tècnica en un procediment d'una gran perfecció, emprant l'oli de llinosa amb altres dissolvents i vernissos que, aplicat en veladures, aconseguia l'assecament de les capes i facilitava les correccions.[10]\nQuestion: A qui va atribuir Vasari el descobriment de la tècnica de pintura a l'oli?", "output": [ "a Jan van Eyck" ] }, { "id": "task837-2a6c484f6f0a42a397663390674a10ad", "input": "Passage: Christus presenta la noia vestida amb exquisides robes i joies amb una elegància personal inusual. Amb el seu focus centrat en el cap i el detall de la seva expressió visual, el treball examina la relació entre artista, model, patró i espectador. Christus la descriu mirant fora de la tela de manera obliqua, però conscient de si mateixa amb una conducta que alguns crítics i historiadors troben desconcertant.[1] El crític Joel Upton la descrivia com \"una perla polida, gairebé opalescent, sobre un coixí de vellut negre.\"\nQuestion: Com ens presenta la noia Christus?", "output": [ "vestida amb exquisides robes i joies" ] }, { "id": "task837-11e2299678bc4b07bb576f9a3456e435", "input": "Passage: L'obra va ser pintada a Flandes durant el segle XV. En aquesta època existeix una societat avançada, amb una economia basada en els productes tèxtils de luxe i en el comerç, aquest afavorit per l'excel·lent situació estratègica de la regió: per Flandes hi passaven les grans rutes comercials terrestres que anaven des d'Itàlia i França cap a l'Atlàntic nord —Anglaterra i països nòrdics— i les rutes marítimes que anaven del mar del Nord al Cantàbric. A la burgesia flamenca li agradava el luxe i l'art, d'acord amb el desenvolupament dels seus interessos econòmics i intel·lectuals. Aquestes obres anaven destinades al propi gaudi, és a dir, eren per tenir-les i lluir-les a casa o bé a les seves capelles privades (és el que s'anomena la «pintura de devoció»). Per aquest motiu es considerava que la pintura era una tècnica ideal, manejable, barata i adequada per a reflectir els gustos burgesos.[8]\nQuestion: On va ser pintada l'obra?", "output": [ "a Flandes" ] }, { "id": "task837-a6748a63abfe423cbc9d988ba5f4f2f6", "input": "Passage: A mitjans de segle es va produir un fet transcendental que va canviar per complet la fisonomia de la ciutat, l'enderrocament de les muralles. Durant els segles xviii i xix la població va anar creixent constantment (de 34 000 habitants a començaments del segle xviii a 160 000 a mitjans del xix), fet que va comportar un augment de la densitat poblacional alarmant (850 habitants per hectàrea), posant en risc la salubritat de la ciutadania. No obstant això, a causa de la seva condició de plaça forta, el govern central s'oposava a l'enderrocament de les muralles. Va començar llavors un fort clam popular, liderat per Pere Felip Monlau, qui el 1841 va publicar la memòria Abajo las murallas, en la qual defensava la seva destrucció per evitar malalties i epidèmies. Per fi, el 1854 es va donar el permís per al seu enderrocament, amb el qual es va donar la via de sortida per a l'expansió territorial de la ciutat.[99]\nQuestion: Què va comportar el creixement constant de la població a la ciutat?", "output": [ "un augment de la densitat poblacional alarmant" ] }, { "id": "task837-e54b79c7c3634394aa9fefa6f0a1aed4", "input": "Passage: Els últims anys del segle van estar marcats per la cerca d'un urbanisme més sostenible i basat en criteris ecològics. Aquesta nova conscienciació es va plasmar en la cerca d'uns espais públics adaptats a l'entorn i projectats per als veïns, amb especial èmfasi en els equipaments i serveis comunitaris. Aquests criteris es van definir especialment en el Fòrum Cívic Barcelona Sostenible, celebrat el 1998.[235] Una de les principals realitzacions durant aquests anys en ares de la sostenibilitat ha estat l'aposta per la bicicleta com a mitjà de transport més ecològic: el 1993 es va instal·lar el primer carril bici a l'avinguda Diagonal, en un tram de 3 km;[236] des de llavors no ha parat d'augmentar l'espai destinat a bicicletes, l'ús de les quals ha estat afavorit igualment per la creació el 2007 d'una empresa municipal de lloguer de bicicletes (Bicing), amb diversos punts de parada per tota la ciutat.[237]\nQuestion: En què es basa la cerca d'un urbanisme més sostenible a la ciutat?", "output": [ "en criteris ecològics" ] }, { "id": "task837-f7cc6ba8dc7542ae9f46914228501bc8", "input": "Passage: El projecte de Cerdà era bastant innovador per a l'època, sobretot pel que fa a la delimitació d'espais verds i zones de serveis, atenent tant als aspectes funcionals com als lúdics i assistencials. Els edificis havien de tenir una altura de 16 metres (planta baixa i quatre pisos), i una profunditat de 10 a 20 metres. La distribució de l'Eixample seria de sectors de 20 x 20 illes, dividits en districtes de 10 x 10 i barris de 5 x 5. Cada barri tindria una església, un centre cívic, una escola, una guarderia, un asil i altres centres assistencials, mentre que cada districte tindria un mercat i, cada sector, un parc. També comptava amb instal·lacions industrials i administratives, i en l'extraradi situava un escorxador, un cementiri i tres hospitals. No obstant això, la majoria d'aquestes disposicions no van arribar a realitzar-se, a causa de l'oposició de l'Ajuntament, molest per la imposició del pla de Cerdà enfront del de Rovira que havia aprovat en el concurs, i degut també a l'especulació immobiliària, que va portar a construir les illes per tots els seus costats i no solament pels dos previstos per Cerdà.[103]\nQuestion: Com era el projecte de Cerdà?", "output": [ "bastant innovador per a l'època" ] }, { "id": "task837-f43c843b4de6430195dbceea2e985199", "input": "Passage: El 1842 es va donar inici a un dels més clars factors de modernitat derivats dels nous avenços científics, la il·luminació de gas. Els primers carrers il·luminats van ser la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, concretament amb gas produït per destil·lació seca de l'hulla (gas ciutat). Aquest any es va crear la Societat Catalana per a l'Enllumenat per Gas, rebatejada el 1912 com Catalana de Gas i Electricitat. El 1856 es va aconseguir aplicar el gas a cuines i escalfadors domèstics.[89]\nQuestion: Quin any es va iniciar la il·luminació de gas?", "output": [ "1842" ] }, { "id": "task837-eaf7076b87724b678dea750b1a4caf38", "input": "Passage: Durant aquest període es van millorar nombrosos trams viaris de la ciutat, amb avingudes amples i freqüentment enjardinades pensades principalment per al trànsit per als vianants. Alguns exemples serien: l'avinguda de Gaudí, l'avinguda de Josep Tarradellas, el carrer Tarragona, l'enllaç de les Rambles antigues amb la rambla de Catalunya, el passeig de Lluís Companys, l'avinguda de la Reina Maria Cristina, la Via Júlia i la rambla de Prim. També es van obrir i es van reformar nombroses places, en molts casos també enjardinades, com les de Salvador Allende, Baixa de Sant Pere, Sant Agustí Vell, la Mercè, Sóller i Robacols.[216]\nQuestion: Com es van millorar molts trams viaris de la ciutat?", "output": [ "avingudes amples i freqüentment enjardinades" ] }, { "id": "task837-cfae898a02d948b493f68fb542085d50", "input": "Passage: En aquest període Barcelona va passar a formar part de la Monarquia Hispànica, sorgida de la unió de les corones de Castella i Aragó. Va ser una època d'alternança entre períodes de prosperitat i de crisis econòmiques, especialment per les epidèmies de pesta al segle xvi i per conflictes socials i bèl·lics com la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió entre els segles xvii i xviii, encara que en aquest últim segle repuntà l'economia gràcies a l'obertura del comerç amb Amèrica i a l'inici de la indústria tèxtil. La ciutat seguia encotillada en les seves muralles —l'única ampliació va ser a la platja, el barri de la Barceloneta—, malgrat que al final del període tenia gairebé 100 000 habitants.[58]\nQuestion: De què va passar a formar part en aquest període Barcelona?", "output": [ "de la Monarquia Hispànica" ] }, { "id": "task837-ae3a58b6a5a043408d56ddc782b16819", "input": "Passage: L\\'any 1975 Michelangelo Antonioni va fer servir La Pedrera com a escenari de la pel·lícula El reporter amb Jack Nicholson i Maria Schneider. Posteriorment s\\'hi han rodat Les últimes tardes amb Teresa, de Gonzalo Herralde (1983), Gaudí, de Manuel Huerga (1988), Els mars del sud, de Manuel Esteban (1992).[8] El 2001 també es van filmar algunes escenes de la pel·lícula Gaudi Afternoon, una comèdia de Susan Seidelman.[22] Darrerament s\\'ha incorporat a la llista una desconeguda pel·lícula \"de culte\" suïssa L\\'Inconnu de Shandigor dirigida Jean-Louis Roy el 1967.[23]\nQuestion: Quin any es va fer servir La pedrera com a escenari d\\'una pel·lícula?", "output": [ "1975" ] }, { "id": "task837-8c3412ec920c4a65b62d65ea98960b97", "input": "Passage: Els patis, estructuralment, són una peça clau, ja que sostenen les càrregues de les façanes interiors. El sòl dels patis se sosté sobre uns pilars de ferro colat. Al pati el·líptic les bigues i jàsseres adopten una solució constructiva tradicional, però al cilíndric, Gaudí va aplicar una solució enginyosa en fer servir dues jàsseres cilíndriques i concèntriques tensades per bigues radials que, com si fossin els radis d'una bicicleta, van des d'un punt de la jàssera exterior contra dos punts -superior i inferior- de la jàssera central que fa funcions de clau de volta i treballa en tensió i compressió simultàniament. D'aquesta forma se suporta una estructura de dotze metres de diàmetre amb una peça de màxima bellesa i considerada «l'ànima de l'edifici» amb una clara semblança amb les criptes gòtiques.[26] La peça central va ser construïda en unes drassanes i Josep Maria Carandell l'assimila a la roda del timó, interpretant la intenció de Gaudí de representar el timó del vaixell de la vida.\nQuestion: Què sostenen els patis?", "output": [ "les càrregues de les façanes interiors" ] }, { "id": "task837-f24bc8a2fe84408cbcd64c7a17348dbb", "input": "Passage: Hi ha qui assegura que la disposició interior de la Pedrera procedeix dels estudis que Gaudí va fer de les fortaleses medievals. Una imatge que es reforça al terrat per la similitud de les xemeneies i els «sentinelles» amb gran elm a les sortides de les escales.[33] L'estructura de forja de les portes d'accés al vestíbul fuig de seguir qualsevol simetria, línia recta o esquema repetitiu. Ben al contrari, la seva visió evoca les bombolles de sabó que es formen entre les mans o les estructures cel·lulars vegetals.[29]\nQuestion: Com és l'estructura de les portes d'accés al vestíbul?", "output": [ "de forja" ] }, { "id": "task837-51a680937ab645ff860672474299bd4f", "input": "Passage: Al pis dels Milà, el principal, va instal·lar el seu habitatge particular en Joan Comorera, secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat durant bona part de la guerra. L'any 1937, Comorera va patir un atemptat sense conseqüències a la porta de la Pedrera i es va construir un refugi al soterrani per a protegir-se dels bombardeigs. Quan varen entrar les tropes franquistes a la ciutat, els Comorera varen haver de fugir i els Milà varen retornar a casa seva.[8]\nQuestion: Qui era Joan Comorera?", "output": [ "secretari general del partit i conseller d'Economia de la Generalitat" ] }, { "id": "task837-81cc8f7bedcf4fa9ad1fc3d2633bd38d", "input": "Passage: De la façana original de Gaudí han desaparegut algunes reixes dels locals de la planta baixa. El 1928, la sastreria Mosella que va ser la primera botiga de la Pedrera, va fer unes obres i va eliminar les reixes. Aquesta qüestió no va preocupar ningú, ja que, al mig del noucentisme, uns ferros recargolats no tenien gaire importància. Se'n va perdre la pista fins que uns anys més tard uns nord-americans varen fer donació d'una d'elles al MoMa, on està exposada.[8]\nQuestion: Què ha desaparegut de la façana principal?", "output": [ "algunes reixes dels locals de la planta baixa" ] }, { "id": "task837-282a2aa7e2f947e8a884ed4742e16acb", "input": "Passage: A les golfes s'ubicaven els safareigs en una estança diàfana sota una coberta en volta catalana subjecta per 270 arcs parabòlics de diferents alçàries i separats uns 80 cm. entre ells que tan aviat semblen el costellam d'un animal enorme com la forma d'una palmera i que configuren un terrat gens convencional, similar a un paisatge de valls i turons. La forma i ubicació dels patis interiors fa que els arcs s'elevin més quan l'espai s'estreny i baixin quan l'espai s'eixampla.[30][16]\nQuestion: On s'ubicaven els safareigs?", "output": [ "A les golfes" ] }, { "id": "task837-eaa9248615ec4297b23feb2bb664690e", "input": "Passage: Domenikos Theotokopoulos havia nascut el 1541 a Càndia. Conegut com El Greco, va ser un pintor de finals de l'alt renaixement i principis del manierisme que desenvolupà un estil molt personal en les seves obres de maduresa. Fins als 26 anys va viure a Creta, on va ser un reconegut mestre d'icones dins l'estil romà d'Orient vigent a l'illa.[1]\nQuestion: Quin any va néixer Domenikos Theotokopoulos?", "output": [ "1541" ] }, { "id": "task837-51a4ff155c1542f0b1ca5c107bd0cf3b", "input": "Passage: L'espoli o El despullament de les vestidures de Crist en el Calvari és un quadre pintat pel Greco (Domenikos Theotokopoulos, 1541-1614) per a la sagristia de la catedral de Toledo. És una pintura a l'oli sobre llenç i mesura 285 centímetres d'alçada i 173 centímetres d'amplada. Va ser realitzada entre els anys 1577 i 1579 i encara es conserva a la sagristia de la catedral; està col·locada com un retaule al fons de la sala i està emmarcada per dues columnes corínties de marbre.[1]\nQuestion: Per qui va ser pintat L'espoli?", "output": [ "pel Greco" ] }, { "id": "task837-9575b5468bae4a17b5707bb1cd1e14d8", "input": "Passage: La seva obra la componen grans llenços per a retaules d'esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses —en els que sovint va participar el seu taller— i un grup de retrats considerats del màxim nivell. En les seves primeres obres mestres s'aprecia la influència dels mestres italians. Tanmateix, aviat va evolucionar cap a un estil personal caracteritzat per unes figures manieristes extraordinàriament allargades, amb una il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, ubicades en ambients indefinits i amb una gamma de colors amb els quals cercava contrasts, amb els blaus freds i clars i els grocs estridents. Aquest estil es va identificar amb l'esperit de la Contrareforma i es va anar adquirint un caràcter més extremat en els seus últims anys.[1]\nQuestion: Quina influència s'aprecia en les seves primeres obres mestres?", "output": [ "la influència dels mestres italians" ] }, { "id": "task837-13cd633cadcb4caa8b402f89eeb76da1", "input": "Passage: La composició és plenament manierista per la seva verticalitat; el color té una gran potència i sobre el joc de reflexos predomina la taca vermella de la túnica de Jesucrist.[11] A la part inferior esquerra va col·locar Maria, mare de Jesús, Maria Magdalena i Maria Cleofàs, mentre que a la part superior, per damunt del cap de Crist, va ubicar una gran part del grup que l'escortava. En els evangelis canònics no consta que les tres Maries fossin presents en aquest moment ni tampoc a l'evangeli apòcrif de Nicodem, l'únic que relata L'espoli. Pel que fa al realç jeràrquic dels acompanyants per damunt de Crist, El Greco es va inspirar en iconografies antigues romanes d'Orient com «l'arrest de Crist» o «el bes de Judes», on és habitual en aquestes icones que la multitud envolti Jesús per la part superior. El capítol no va acceptar aquesta composició, va considerar que eren desencertades, que enfosquien la història i devaluaven a Crist.[12]\nQuestion: Com és la composició del quadre?", "output": [ "plenament manierista" ] }, { "id": "task837-801517c4a8b64fab993ec775b79db91d", "input": "Passage: La noció que hi ha d'haver alguna correspondència bàsica entre la longitud de les cares d'un triangle i els angles apareix tan aviat com en reconeix que els triangles semblants mantenen constants les relacions entre les seves cares. És a dir, per a qualsevol triangle rectangle semblant a un de donat, la relació (el quocient entre les longituds) entre la hipotenusa (per exemple) i una altra de les seves cares es manté constant. Si la hipotenusa és el doble de llarga, també ho són les altres dues cares. Són precisament aquestes relacions les que es fan servir per a expressar les funcions trigonomètriques.\nQuestion: Què mantenen constants els triangles semblants?", "output": [ "les relacions entre les seves cares" ] }, { "id": "task837-5dc23044dc504b529bee9cf959d746ae", "input": "Passage: Les diferents definicions de les funcions trigonomètriques que es presenten a continuació són equivalents en el sentit que, per als angles en què es poden aplicar, el resultat coincideix. Però es diferencien en el sentit que es poden aplicar a angles en un sentit cada cop més ampli de la paraula. La definició basant-se en el triangle rectangle, estrictament parlant, només es pot aplicar a angles aguts. La definició basant-se en la circumferència goniomètrica permet atribuir valor a les funcions trigonomètriques d'angles que tinguin qualsevol valor dins del conjunt dels nombres reals. La definició basada en sèries es pot fer servir per calcular les funcions trigonomètriques d'arguments complexos.\nQuestion: Per a què es pot fer servir la definició basada en sèries?", "output": [ "per calcular les funcions trigonomètriques d'arguments complexos" ] }, { "id": "task837-0bc33563171e40ac8f012d11d15fe9de", "input": "Passage: És a dir, cada una és el negatiu de la seva pròpia derivada segona. En l'espai funcional de dues dimensions V consistent en totes les solucions d'aquesta equació, la funció sinus és l'única solució que satisfà les condicions inicials y(0) = 0 i y′(0) = 1, i la funció cosinus és l'única solució que satisfà les condicions inicials y(0) = 1 i y′(0) = 0. Atès que les funcions sinus i cosinus són linealment independents, juntes formen una base de V. Aquest mètode de definir les funcions sinus i cosinus, és essencialment equivalent a fer servir la fórmula d'Euler. (Vegeu: Equació diferencial lineal.) Resulta que aquesta equació diferencial no només es pot fer servir per a definir les funcions sinus i cosinus, sinó que també es pot fer servir per a demostrar les identitats trigonomètriques de les funcions sinus i cosinus. A més, l'observació que les funcions sinus i cosinus satisfan y ″ = − y {\\displaystyle y''=-y} significa que són les funcions pròpies de l'operador derivada segona.\nQuestion: Què és cada una?", "output": [ "el negatiu de la seva pròpia derivada segona" ] }, { "id": "task837-122c7b9a7c7847cb835cdcedc671c9e1", "input": "Passage: Altres relacions importants són les fórmules de les funcions trigonomètriques de la suma i la diferència d'angles, que donen el sinus i el cosinus de la suma o la diferència de dos angles en funció del sinus i del cosinus dels propis angles. Es poden obtenir per raonaments geomètrics, emprant arguments que es retrotreuen a l'època de Claudi Ptolemeu. Aquestes fórmules són especialment importants perquè a partir d'elles es troba la derivada de les funcions trigonomètriques que és necessària per demostrar la fórmula d'Euler. Un cop coneguda la fórmula d'Euler es pot emprar per memoritzar aquestes identitats a base de deduir-les ràpidament:\nQuestion: Quines són altres relacions importants?", "output": [ "les fórmules de les funcions trigonomètriques de la suma i la diferència d'angles" ] }, { "id": "task837-b4a48614bd184d81bc2c1cb75dd16fc1", "input": "Passage: Els ordinadors moderns fan servir una gran varietat de tècniques.[17] Un mètode habitual, especialment en processadors amb unitats de coma flotant, és combinar una aproximació per un polinomi o una funció racional (com ara l'aproximació de Chebyshev, l'aproximació uniforme òptima, i l'aproximació de Padé, i per a precisions més altes o precisions variables, la sèrie de Taylor i la sèrie de Laurent) amb una reducció del recorregut i una cerca en taula — primer busquen en una petita taula l'angle més proper, i llavors utilitzen el polinomi per a calcular la correcció.[18] En dispositius més senzills als que els manquen unitats de maquinari per a fer multiplicacions, hi ha un algorisme anomenat CORDIC (amb les seves tècniques relacionades) que és més eficient perquè només fa servir sumes i l'operació desplaçament. Tots aquest mètodes es poden implementar en circuits especialitzats per motius d'eficiència.\nQuestion: Què fan servir els ordinadors moderns?", "output": [ "una gran varietat de tècniques" ] }, { "id": "task837-64ae92a47ec84888bf6d8eace6558785", "input": "Passage: A les onze del matí, hi ha una concentració de socis al local social per anar, mitja hora més tard, a l'església parroquial on se celebra un ofici solemne amb acompanyament d'orquestra en memòria als socis difunts. Tot seguit es va en direcció al cementiri on es realitza un petit homenatge als socis traspassats de l'any anterior. A la una del migdia es fan sardanes a la placeta del Casino i un vermut popular. A la tarda es fa un concert extraordinari de música clàssica i catalana, i al vespre un gran ball de fi de festa.[10]\nQuestion: A quina hora hi ha concentració de socis al local social?", "output": [ "A les onze del matí" ] }, { "id": "task837-7ac5cf7185694a188eaf5c42f1ca0387", "input": "Passage: Tortellà s'ha caracteritzat, des de l'arribada de Joan Illamola al poble el 1762, per la fabricació de culleres i altres estris de cuina, amb fusta de boix i faig. Ell fou el mestre d'una nissaga de culleraires que encara avui dia existeix al poble. Durant el segle xix i especialment l'anterior, la fabricació d'aquests estris artesans varen ser la principal font d'ingressos de la vila i també d'ocupació. El 1890 hi havia 220 treballadors a les empreses artesanals.\nQuestion: Quan arribà Joan Illamola al poble?", "output": [ "1762" ] }, { "id": "task837-f2220eafefbb45b887707dc95a406a2f", "input": "Passage: La situació geogràfica del municipi i la no superació dels 1.000 habitants, fa que Tortellà tingui pocs serveis per a la població resident. En l'actualitat, el poble disposa d'una escola d'educació infantil i primària, d'un consultori mèdic i una àmplia zona esportiva amb dues piscines, dues pistes de tennis i un camp de futbol de gespa natural. A més, des de l'estiu del 2010, existeix un centre social que aglutina un centre de dia per a la gent gran, una sala d'exposicions i una biblioteca.[25]\nQuestion: Quants serveis té Torrellà per als residents?", "output": [ "pocs" ] }, { "id": "task837-07d15546796242dfb97a4cc03927008e", "input": "Passage: Edifici construït al segle xix i que és la seu de la principal entitat del poble, la Societat Cultural i Recreativa Casino de Tortellà. Consta d'una gran sala de ball i d'un edifici annex, on als baixos hi ha el bar de la Societat. A més, disposa d'una gran placeta al seu vessant sud.[18]\nQuestion: Quina és la principal entitat del poble?", "output": [ "la Societat Cultural i Recreativa Casino" ] }, { "id": "task837-78b9390052c2419abf4ff7c07dc00063", "input": "Passage: La meteorologia del municipi és controlada i anotada des de l'1 de gener del 2002, pel Servei de Meteorologia de Tortellà (SMT). S'anoten totes les variables diàries de temperatura i precipitació, i des de l'any 2006, les variables de pressió atmosfèrica, humitat i vent. El 15 de desembre de 2009, se signà un acord de col·laboració amb la Xarxa d'Observadors Meteorològics del Servei Meteorològic de Catalunya, en el qual les variables de temperatura i precipitació, entre d'altres, es poden visualitzar a la seva pàgina web.[4]\nQuestion: Quan es va començar a anotar la meteorologia del municipi?", "output": [ "1 de gener del 2002" ] }, { "id": "task837-50baa143dbe9465799ebd17dc93ee008", "input": "Passage: Segons les seves xifres podem comptabilitzar el nombre d\\'obrers que existien a Barcelona en aquell temps: dels 54.000 obrers, uns 6.500 podien considerar-se \"distingits\", això és, que podien vestir-se i educar-se bé. Els altres eren jornalers de torn. Cerdà va establir que els dies de jornal a Barcelona eren, anualment, de 269, i que el sou mitjà diari de l\\'obrer era de 8,55 rals. Només els més destres, generalment casats, superaven aquestes xifres salarials. Comparant els ingressos i les despeses, resulta que només un obrer col·locat en una fàbrica tèxtil, com a teixidor de primera o segona categoria, podia atendre les despeses del seu matrimoni. Però immediatament que sobrevenia la quitxalla amenaçava el dèficit, i amb ell els neguits i les preocupacions. Tot això sense comptar amb les malalties o l\\'accident imprevist. L\\'atur forçós per malaltia o accident imprevist significava la paralització dels afers i la desatenció de les despeses del matrimoni.[15]\nQuestion: Quants obrers es podien considerar distingits segons Cerdà?", "output": [ "6.500" ] }, { "id": "task837-1aa324114d414723a38b14657d31a3f3", "input": "Passage: Destinat pel seu pare a la carrera eclesiàstica, va cursar estudis de llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on la seva família, de tradició liberal, s'hi va refugiar durant la Guerra dels Malcontents el 1827. Després d'enfrontar-se amb el pare per canviar la seva orientació professional, el 1832 es va traslladar a Barcelona, on va iniciar els estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l'escola de Llotja. No va obtenir el títol d'arquitecte i el setembre de 1835 es va traslladar a Madrid per estudiar a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, on va obtenir el títol d'enginyer l'any 1841, després de moltes penúries econòmiques degudes a la manca de suport familiar.[6]\nQuestion: A quina carrera el va destinar el seu pare?", "output": [ "eclesiàstica" ] }, { "id": "task837-38e213fe91534e6a8fb84c3dec4c0e8e", "input": "Passage: El 20 de juny de 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Bosch i Carbonell, filla del banquer Josep Bosch i Mustich,[7] amb qui va tenir quatre filles: Pepita (1849), Rosita (1850), Sol (1851) i Clotilde (1861),[3] que va ser una coneguda instrumentista d'arpa.[8] La relació matrimonial no va funcionar bé i Clotilde, la filla menor, podria haver estat fruit de les relacions adúlteres de la seva esposa i Cerdà va excloure-la del testament. El 1862 el matrimoni es va separar a conseqüència del naixement de Clotilde i el 1864 la seva esposa va marxar a Madrid.[3]\nQuestion: Amb qui es va casar?", "output": [ "Magdalena Clotilde Bosch i Carbonell" ] }, { "id": "task837-cc3133a90659407183d90b407f41855e", "input": "Passage: La figura de Cerdà també va generar antipaties entre els arquitectes, ja que no podien perdonar l'afront que havia significat adjudicar una responsabilitat urbanística a un enginyer. Cerdà va patir una campanya de desprestigi personal farcida de llegendes i mentides. No va servir de res que fos d'una nissaga catalana originària del segle xv, ni que hagués proclamat la república federal catalana des del balcó de la Generalitat, perquè s'acabés difonent que «no era català».[22]\nQuestion: Entre qui va generar antipaties la figura de Cerdà?", "output": [ "entre els arquitectes" ] }, { "id": "task837-8038a2ebbffc475a8dbc6f06fee35d4a", "input": "Passage: Posteriorment, Gaston Maspero va encunyar el terme, per a la qual cosa va prendre com a base la teoria exposada per Rougé, però invertint l'origen de l'onada migratòria.[5] Segons ell, aquests pobles van marxar de Grècia i d'Anatòlia i van envair el país del Canaan abans d'atacar Egipte.[4][6] Aquesta tesi fou ben acollida pels historiadors, i diversos descobriments arqueològics posteriors semblaren confirmar-la, tot i que no està exempta de problemes.[4][7]\nQuestion: Qui va encunyar el terme?", "output": [ "Gaston Maspero" ] }, { "id": "task837-4029381eb7c24b0dbc1584c6d535b112", "input": "Passage: El 1227 aC van atacar Egipte, el 1192 aC, Alashiya (probablement l'actual Xipre), el 1187, 1186 i 1185 aC el País de Hatti (Imperi Hittita) incloses Síria i Palestina. L'imperi hittita va ser destruït. El 1184 aC van tornar a Egipte, d'on en van ser expulsats el 1175 aC. Després d'això, una part s'establí a la Toscana, Sicília, Sardenya, Còrsega i potser el sud-est de la península Ibèrica, i uns altres van fundar estats a tota la costa de la Mediterrània Oriental. Es creu que emigrants que venien de Sardenya van arribar cap al 1250 aC a la península Ibèrica, probablement expulsats de l'illa per un dels grups dels pobles de la mar, els sherden, que van donar nom a l'illa de Sardenya i s'hi van establir després de ser derrotats pels egipcis.[1]\nQuestion: Quin any van atacar Egipte els pobles de la mar?", "output": [ "1227 aC" ] }, { "id": "task837-93d28ebd296245949328b02d520d308b", "input": "Passage: Encara no s'ha descobert cap prova que resolgui les connexions enigmàtiques d'aquests pobles de la mar. El mateix nom dels etruscs, rasna, no es presta a la derivació tirrena, encara que s'ha suggerit que es deriva d'una forma anterior, T'Rasna. La civilització etrusca s'ha estudiat, i el llenguatge s'ha desxifrat parcialment. Té variants i representants en les inscripcions egees, però poden també ser dels viatgers o colons etruscos durant la seva navegació abans que Roma destruís el seu poder.\nQuestion: Com són les connexions d'aquests pobles de la mar?", "output": [ "enigmàtiques" ] }, { "id": "task837-3cb60ec484874c469db8cedda145ba9a", "input": "Passage: Els pobles de la mar són un conjunt de pobles que van fer un moviment migratori entre el 1450 i el 1150 aC. El moviment dels pobles de la mar va començar després de l'any 1500 aC amb la conquesta de Creta pels aqueus, i l'emigració cretenca o minoica - després de la destrucció de Cnossos - cap a l'any segle xiv aC vers 1425 aC. Va continuar després amb l'arribada dels indoeuropeus doris a Grècia al segle xiv aC, un fet que va provocar l'emigració dels jonis, pelasgs i part dels aqueus. Aquesta emigració s'accentuaria el segle xiii aC, quan van anar cap a la Mediterrània oriental, van provocar un moviment general de poblacions, i van vagar durant anys a la recerca d'un lloc on establir-se.\nQuestion: Què són els pobles de la mar?", "output": [ "un conjunt de pobles" ] }, { "id": "task837-5501de214be34117b8fb6fdb5b5cbf24", "input": "Passage: Els sherdens presos van ser posteriorment incorporats a l'exèrcit egipci, o destinats a la frontera amb els hittites. Una altra estela, l'Estela d'Assuan, esmenta les operacions del faraó en què va derrotar un cert nombre de pobles, inclosos els del Gran Verd. Si aquest últim terme significa 'mar', sembla que ja en aquesta primerenca època es va anomenar així. En general se suposa que les esteles de Tanis i d'Assuan es refereixen al mateix succés, i per tant es reforcen mútuament.\nQuestion: On van incorporar els sherdens presos?", "output": [ "a l'exèrcit egipci" ] }, { "id": "task837-cf9ccd4c5c934b2aa3698f1ea5a95b5c", "input": "Passage: La fuga, la forma contrapuntística més desenvolupada, consisteix en la repetició d'un tema inicial (subjecte) per part de les veus al llarg de la peça. Aquest subjecte sol estar complementat per altres temes (contrasubjectes) que solen sonar simultàniament amb el subjecte. En funció de quants contrasubjectes poden sonar alhora amb el subjecte es diu que una fuga conté contrapunt doble (si n'hi ha un), triple (si n'hi ha dos) o quàdruple (si n'hi ha tres). És per aquest motiu que la fuga sol estar relacionada amb el contrapunt múltiple.[4] Si bé el contrapunt doble i triple són més comuns, el contrapunt quàdruple requereix un virtuosisme contrapuntístic amb què és difícil atorgar bellesa a una composició:\nQuestion: Quina és la forma contrapuntística més desenvolupada?", "output": [ "La fuga" ] }, { "id": "task837-c2ff0b8ce6584fc4b0bf05732ef71660", "input": "Passage: Mentre creixia, amb l'escola veneciana, una concepció més harmònica i homorítmica de la música (ja no tan contrapuntística), va aparèixer un moviment musical retrospectiu i conservador però no per això menys destacable. Giovanni Pierluigi da Palestrina (c. 1525 - 1594), que va formar part de l'escola romana, en va ser el compositor més destacat. La seva importància es deu al gran equilibri i perfecció que va trobar entre el contrapunt francoflamenc i l'harmonia italiana en les seves obres a cappella, de gran puresa i complexitat. És per tot això que Hugo Riemann descriu aquest període de finals del segle xvi com l'edat d'or de la polifonia.[4]\nQuestion: De quina escola va formar part Giovanni Pierluigi da Palestrina?", "output": [ "romana" ] }, { "id": "task837-5713907e9d6c475280e1292b90f6d997", "input": "Passage: L'augment d'interès per la qüestió harmònica va ser la causa de l'increment de la importància del baix com a base de l'estructura harmònica i veu fonamental. A partir del segle xvii hi va haver un desenvolupament del baix continu i també el baix obstinat. Aquest segon tipus de baix, va permetre augmentar la solidesa en la improvisació (predominant durant el barroc) i va donar lloc a formes contrapuntístiques de variacions com la passacaglia i la xacona, que van arribar al moment de màxima esplendor a mitjans del s. XVIII amb J. S. Bach.[4]\nQuestion: Què hi va haver a partir del segle xvii?", "output": [ "un desenvolupament del baix continu i també el baix obstinat" ] }, { "id": "task837-20578e8cd1054918ae232e0d07f5b66f", "input": "Passage: La imitació és la reproducció d'un tram melòdic (exposat inicialment per una veu) per part d'altres veus.[nota 1] El motiu melòdic inicial s'anomena antecedent;[nota 24] mentre que els que el segueixen, consegüents.[nota 25] La imitació és un recurs que, encara que aprofiti el material temàtic, no esdevé monòtona donat que els consegüents varien de veus. A més, dóna coherència al discurs musical, ja que el fet de repetir un mateix tema cohesiona el global de la composició.[19] A part de ser utilitzada en les composicions contrapuntístiques més desenvolupades, com el ricercare, el cànon o la fuga, la imitació és, també, un dels mitjans més adequats per la composició d'estil polifònic. Encara que pot semblar contradictori (ja que la polifonia restringeix aparentment la independència de veus), s'ha de tenir en compte que, només quan el moviment rítmic de les parts és igual, és difícil d'adquirir una independència melòdica. En paraules de Knud Jeppesen (1892-1974): \nQuestion: Com s'anomena el motiu melòdic inicial?", "output": [ "antecedent" ] }, { "id": "task837-b210a0ee81c14109b96c5078795360be", "input": "Passage: Un segle més tard es va incorporar el moviment contrari a l'organum (organum no paral·lel). Això va causar l'aparició de l'encreuament ocasional de les veus en certs organums, fet que conduïa a la imitació encara que no es concebés com a tal. A la segona meitat del segle xii, gràcies a un nou tipus d'organum, el florit (o melismàtic), es va assolir la polirítmia.[a][4][2]\nQuestion: Què va causar l'aparició de l'encreuament ocasional de les veus en certs organums?", "output": [ "es va incorporar el moviment contrari a l'organum" ] }, { "id": "task837-303e930663274a63ae371ba7390525b9", "input": "Passage: No se sap gairebé res de la seva vida i els historiadors no coincideixen en la datació del seu papat, però pràcticament tots els autors coincideixen en esmentar Lli com el successor de Pere.[8] L'autor més antic que es refereix a Lli com a bisbe de Roma és Ireneu de Lió, a la seva obra Adversus haereses,[9] escrita als voltants de l'any 180. Eusebi de Cesarea[10] l'esmenta a la seva Història de l'Església, escrita abans de 326. Ambdós situen Lli immediatament després de Pere en el càrrec episcopal romà; en el cas d'Ireneu, probablement seguint una llista de bisbes romans que va existir en època del papa Eleuteri, entre els anys 174 i 189.[11]\nQuestion: Com es refereix a Lli Ireneu de Lió?", "output": [ "com a bisbe de Roma" ] }, { "id": "task837-2f6a44986d9b4f8a819494abac03bf85", "input": "Passage: Possiblement per aquesta confusió, autors del segle iv com Rufí d'Aquileia situaven a Lli com a cap de la comunitat romana en vida de l'apòstol, i consideraven a Climent el successor de sant Pere en el bisbat de Roma.[11] Per això a les Constitucions Apostòliques s'apunta que és ordenat específicament com a bisbe, en vida dels apòstols, per Pau, i es considera que Climent I fou el segon papa, comptant a Lli com el primer.[19] Tanmateix, aquestes hipòtesis no se sostenen perquè, com esmenta Ireneu,[9] que és una font considerada més creïble, Lli va ser l'escollit per comandar l'Església a la mort de Pere i Pau, martiritzats durant la persecució de Neró, i va ser al final d'aquesta persecució que Lli va iniciar el pontificat. Per això les datació del mandat des de la mort dels apòstols és inexacta.[4][11]\nQuestion: Qui situava a Lli com a cap de la comunitat romana?", "output": [ "autors del segle iv com Rufí d'Aquileia" ] }, { "id": "task837-c2f2f43906594d6ab84d98fd1c4ebbbc", "input": "Passage: De la tradició cristiana sobre el sant, al segle x se li va dedicar una capella a Milà per part del bisbe Arderico, en relació amb les tradicions hagiogràfiques locals. Segons Raffaele Maffei, la notícia sobre l'origen toscà va fer que una tradició local de Volterra, d'origen medieval, situés el seu naixement en aquesta localitat, en el si de la família dels Mauri. El 1513 es va edificar una església dedicada a sant Lli amb un convent annex, i també es van crear nombrosos textos sobre l'origen volterrà del sant.[18]\nQuestion: Quan se li va dedicar al sant una capella a Milà?", "output": [ "al segle x" ] }, { "id": "task837-ca6f9f044143432ca2499938a0fc09b4", "input": "Passage: Les seves dues disposicions, de difícil verificació, apareixen esmentades en el Liber Pontificalis. Una és una ordre donada «de conformitat amb l'ordenança de sant Pere» segons la qual s'obligava a les dones a entrar a l'església amb un vel tapant-se el cap.[17] No obstant això, aquesta atribució és una mera invenció de l'autor del Liber en copiar la «Primera carta als corintis», que va acabar atribuint-ho arbitràriament a Lli.[11][26] Tanmateix, aquesta expressió representa un intent de conciliar la tradició segons la qual va ser Climent el successor de Pere, afirmant que Lli i Anaclet eren una espècie de companys de l'apòstol, segons l'argument de Rufí d'Aquileia en la traducció de les Recognitiones pseudoclementine, que en comparació a Ireneu, no mereix la mateixa credibilitat.[18] La segona disposició que li atribueix el Liber Pontificalis és la creació dels primers quinze bisbes i divuit preveres.[17]\nQuestion: On apareixen esmentades les dues disposicions?", "output": [ "en el Liber Pontificalis" ] }, { "id": "task837-6da99914c5f74471af88a1a4b97db49b", "input": "Passage: L'obertura de la primera paral·lela significà el començament del vertader setge contra la ciutat, que veia amb desesperació com el dia 13 es llevava amb una trinxera de més d'un quilòmetre de longitud a poca distància de la muralla. Amb tot, la desesperada situació no arronsà la resistència barcelonina, que a primera hora del matí organitzà un atac contra la trinxera amb la intenció de destruir-la. Sanpere i Miquel apunta la possibilitat que Villaroel es deixés convèncer per la pressió dels barcelonins. Fos com fos, l'atac a la primera paral·lela resultà un fracàs i ben aviat les tropes s'hagueren de reagrupar i retirar-se de nou dins la ciutat.\nQuestion: Què significa l'obertura de la primera paral·lela?", "output": [ "el començament del vertader setge contra la ciutat" ] }, { "id": "task837-fc4627fb04064fdcaee15dd10ac32630", "input": "Passage: El General Moragues fugia el 1715 amb altres patriotes catalans cap a Mallorca on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues, juntament amb els capitans Jaume Roca i Pau Macip, fou jutjat, torturat, mort a garrot vil i el seu cadàver esquarterat. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restaria dotze anys, a desgrat de la seva vídua.[32]\nQuestion: Quan va fugir el General Moragues?", "output": [ "1715" ] }, { "id": "task837-3db8159c62ab44999b00cfd3795633f8", "input": "Passage: El setge de Barcelona va ser una operació militar central dins de la Guerra dels catalans, darrer episodi hispànic de la Guerra de Successió Espanyola, entre el 25 de juliol de 1713 i l'11 de setembre de 1714. Tot i que Barcelona ja fou assetjada en aquesta mateixa guerra uns anys abans –Setge de Barcelona (1706)– implicant a tropes de les grans potències; durant la Guerra dels Catalans els exèrcits estrangers foren evacuats i va enfrontar els defensors de Barcelona, compostos per la Coronela, l'exèrcit regular català, de tropa procedent de la resta de territoris de la Corona d'Aragó, i soldats d'altres territoris que sostenien Carles III. Fou plantejat pel duc de Pòpoli inicialment més com un bloqueig a ultrança enlloc d'un setge convencional. L'entrada en joc d'un exèrcit provinent del Regne de França, el juliol del 13, per donar suport a l'exèrcit espanyol amb el canvi de direcció militar cap al duc de Berwick, més interessat a prendre la ciutat que a destruir-la, decantà severament el curs del setge, convertint-lo en un assalt de trinxeres i mines a les muralles. Molt sobrepassats en nombre, i completament envoltats de soldats borbònics, els caps de la guarnició i els líders catalans van triar la resistència fins a la mort.\nQuestion: Quan foren evacuats els exèrcits estrangers?", "output": [ "durant la Guerra dels Catalans" ] }, { "id": "task837-c395b3cd25004f88a5cb6e3bad4051fb", "input": "Passage: Aviat se succeí l'excavació de la segona paral·lela, que estigué enllestida el 16 de juliol de 1714. La precisió de l'artilleria catalana en mans del general Basset tornà a destacar a causa de la mortaldat que causà entre els filipistes. Les feines d'excavació i el moviment de tropes causaren importants baixes entre els borbònics. L'enginyer Verboom escrigué:\nQuestion: Quan estigué enllestida la segona paral·lela?", "output": [ "16 de juliol de 1714" ] }, { "id": "task837-3e46a31209374579969a23d4113ddac9", "input": "Passage: El 25 de juliol de 1713 l'exèrcit borbònic —uns 25.000 homes comandats pel duc de Pòpoli[18]—, inicià el setge a la ciutat, dins la qual s'hi havien aplegat molts combatents dels altres territoris de la Corona d'Aragó, sobre tot aragonesos, que formaren un regiment de cavalleria, un altre de fusellers, dos companyies de voluntaris a peu i una de voluntaris a cavall, i valencians i de les illes que organitzaren diverses companyies de voluntaris,[19] i es van realitzar alguns atacs infructuosos a causa de l'escassa capacitat artillera dels atacants. S'escollí el general Villaroel, militar borbònic fins a l'ofensiva de 1710, comandant de l'exèrcit català ajudat, entre d'altres, pel valencià Joan Baptista Basset. Durant els primers mesos de setge les tropes borbòniques foren comandades pel duc de Pòpoli, que tot i la seva experiència, es veié incompetent a l'hora de mantenir un setge eficaç a la ciutat. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable pels borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió. L'exèrcit franco-espanyol fou incapaç d'aturar les guerrilles de la Plana de Vic i el Lluçanès i obligà Pòpoli a mobilitzar tropes destinades al setge de la ciutat comtal, fet que afluixà el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. En l'àmbit marítim el setge fou ineficaç i permeté l'arribada de queviures, pólvora i municions provinents de Mallorca a la ciutat de Barcelona.\nQuestion: Quants homes formaven l'exèrcit borbònic?", "output": [ "uns 25.000" ] }, { "id": "task837-3f05b8542c7a4957899f6d1291275333", "input": "Passage: Aquestes pintures pertanyen al gènere històric militar o pintura profana de commemoració de gestes i fets heroics. Un exemple semblant de la mateixa època és una pintura en un arcosoli conservada al MNAC i procedent de Sant Vicenç de Cardona on està representada la Defensa de Girona el 1285 i que aquest fet també està descrit a la mateixa obra de Bernat Desclot.[20] És una de les obres pictòriques que podria ser atribuïda al mestre de la conquesta de Mallorca. Una mica més tardanes cap a començament del segle XIV són altres obres d'estil semblant en gòtic lineal, que es troben a la torre del castell d'Alcanyís i que representen la Conquesta de València per Jaume I.[19]\nQuestion: A quin gènere pertanyen les pintures?", "output": [ "al gènere històric militar o pintura profana de commemoració de gestes i fets heroics" ] }, { "id": "task837-85fa2088309a40fba722611da5fd3185", "input": "Passage: Per a la seva datació s'ha tingut en compte un escut de Jaume el Just, que s'observa als murals i que és anterior a la Pau d'Anagni —24 de juny de 1295—. Una altra dada és la inscripció de 1292, que té l'Urna de Sant Càndid, procedent del monestir de Sant Cugat del Vallès, la qual presenta un disseny semblant al de les pintures de la conquesta de Mallorca, en la forma d'estructurar els grups de personatges així com els arbres arrodonits que destaquen sobre el fons. Per tot això, es daten a les pintures, realitzades en el moment del regnat d'Alfons el Franc, rei que també va ocupar temporalment Mallorca entre 1285 i 1291, a més a més de ser també sota el seu mandat quan es va escriure la Crònica de Bernat Desclot.[19]\nQuestion: Què s'ha tingut en compte per a la seva datació?", "output": [ "un escut de Jaume el Just" ] }, { "id": "task837-cfc438313cde411eba004323ddfd8b83", "input": "Passage: El segon plafó correspon a la descripció de la «Batalla de Porto Pi». L'11 de setembre de 1229 Jaume I va desplegar les seves tropes a la badia de Santa Ponça. El mateix dia tengué lloc la batalla de Portopí decisiva amb el musulmans, que el plafó mostra sobre un fons decorat amb muntanyes i arbres de copa rodona, en una d'aquestes muntanyes s'observa un grup de musulmans amb penons i escuts, la part principal és la que es mostra la lluita —on va trobar la mort— de Guillem II de Montcada i de Bearn, el qual cavalca sobre el seu cavall brandant l'espasa i l'escut on apareixen les armes del seu llinatge, els bessants dels Montcada i els bous de Bearn, que també es troben representats a les gualdrapes del cavall; Guillem és seguit per un cavaller no identificat mentre s'encara a la tropa sarraïna, seguint aquesta escena els textos dels relats de la Crònica de Bernat Desclot.[1]\nQuestion: Quin plafó correspon a la descripció de la «Batalla de Porto Pi»?", "output": [ "El segon" ] }, { "id": "task837-4e6ddda943c1411fa4d8dd18531d4e2b", "input": "Passage: Les Pintures murals de la conquesta de Mallorca estan formades per un conjunt de tres plafons de frescs que formen part d'un cicle narratiu sobre la conquesta de Mallorca pel rei Jaume el Conqueridor. Amb aquestes pintures es va decorar una sala del Palau Aguilar –anteriorment Palau Caldes i actualment seu del Museu Picasso–, situat en la ciutat de Barcelona. Estan datats d'entre 1285 i 1290 i van ser realitzats per un pintor anònim anomenat mestre de la conquesta de Mallorca. Aquests frescs van ser descoberts el 1961 al Palau Aguilar i traslladats l'any següent, per a la seva conservació, al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona, on actualment es troben exposats.\nQuestion: Quants plafons de fresc formen les Pintures murals de la conquesta de Mallorca?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-a11526f68946470d93e242cfce03ffdf", "input": "Passage: L'edifici del palau a on es van descobrir les pintures, va ser construït en la segona meitat del segle XIII pel mercader Bernat de Caldes, del que va prendre el nom de «Palau de Caldes», està situat en el número 15 del carrer Montcada de Barcelona, en un dels principals punts de l'antiga ciutat medieval a l'anomenat barri de les Arenas o de Santa Maria del Mar, aquest carrer s'havia urbanitzat feia més o menys un segle enrere. Al teginat de la sala on s'havia decorat amb les Pintures murals de la conquesta de Mallorca, va aparèixer l'escut de la família amb un calder. Posteriorment quan va canviar de propietari, i com era costum, sobre aquest calder es va col·locar el nou escut del que va adquirir l'edifici, així es va pintar un lliri i una rosa i damunt un arbre emblema dels Lledó que van ser els propietaris des de 1317 a 1335.[11] Va pertànyer a diversos nobles de la Cort d'Aragó, fins que l'any 1386 la família burgesa Coromines-Desplà va adquirir-ho, per vendre'l més tard a Joan Berenguer d'Aguilar, de qui va prendre el nom pel que és conegut actualment el «Palau de Aguilar» o «Palau de Berenguer d'Aguilar».[12]\nQuestion: Quan va ser construït l'edifici del palau on es van descobrir les pintures?", "output": [ "en la segona meitat del segle XIII" ] }, { "id": "task837-a8f20ee654aa4deba737cddc87a4d986", "input": "Passage: Aconseguida la pau social, els vulcanians assoliren un important grau de coneixements tecnològics, sent una de les primeres cultures a viatjar pels quadrants Alfa i Beta a velocitat de curvatura. Alguns d'aquests viatges els van portar fins al sistema solar, on, el 1953, una nau científica vulcaniana es va estavellar contra la Terra produint el primer contacte,[45] no obstant passaren per desapercebuts i la humanitat no s'assabentà. Temps després, el 5 d'abril de 2063, una nau vulcaniana detecta un senyal warp causada pels descobriments de científic terrícola Zefram Cochrane, davant d'això, les autoritats vulcanianes aproven el primer contacte oficial amb l'espècie humana.[46]\nQuestion: A quina velocitat viatjaven?", "output": [ "a velocitat de curvatura" ] }, { "id": "task837-498847a3f6614a66b87f097871cc146e", "input": "Passage: Si bé són omnívors els vulcanians són vegetarians,[2] tanmateix si la circumstància ho requereix mengen carn.[28] Tampoc no toquen el menjar amb les mans, ni tan sols aliments com pot ser el pa.[2] Per a un vulcanià menjar amb les mans és un gest d'incivilització, talment com menjar carn. De totes maneres, si la circumstància ho requereix, mengen amb les mans. És costum entre els vulcanians que, quan una persona és convidada a casa d'una altra, el convidat ha de preparar el menjar.[29] Són bastant reticents a tastar nous plats i els seus són coneguts per ser poc saborosos.[10] Hi ha un grup minoritari de vulcanians anomenats som botos katur (vulcanians carrens de lògica) els quals no segueixen al peu de la lletra les ensenyances de Surak i cerquen un equilibri entre la lògica i les emocions. Entre aquest sector el consum de carn és acceptat.[10]\nQuestion: Què vol dir menjar amb les mans?", "output": [ "és un gest d'incivilització" ] }, { "id": "task837-d1af3103777f4438a7028400757abbe9", "input": "Passage: En un primer moment, els vulcanians van ser una espècie dominada per les passions i el desig de violència. En funció a aquestes emocions, crearen la Pedra de Gol (aproximadament 1800 anys abans de la creació de la federació), una arma letal capaç d'amplificar els sentiments hostils i el poder mental. La possessió d'aquesta arma va estar a punt d'extingir l'espècie vulcaniana. Llavors, liderada per Surak, la societat vulcaniana inicià una nova era, anomenada El Temps del despertar, abraçant una filosofia que plantejava la repressió de les emocions per arribar a un estat d'autocontrol capaç d'allunyar tot desig de conducta violenta.[5] Assumida la nova ideologia, la pedra de Gol (que en realitat es tractava d'un ressonador psiònic) va ser desmantellada per sempre.[3]\nQuestion: Quin desig dominava els vulcanians?", "output": [ "violència" ] }, { "id": "task837-4e7f6bc1ddd8420bb45f0b81c30193f8", "input": "Passage: Tot i que la filosofia vulcaniana és pacifista i diu que els problemes, sempre que es pugui, s'han de solucionar de forma raonada, els vulcanians han desenvolupat unes tècniques d'arts marcials molt efectives. Igual que les arts marcials terrestres, les vulcanianes tenen un codi molt estricte de respecte al rival. La Koon-ut-kal-si-Fee (lluita a mort) és un dels exemples més clars de les arts marcials vulcanianes. Molt vulcanians, a més, aprenen arts marcials de moltes cultures i estan capacitats per matar de moltes maneres diferents, tot i que no ho fan mai.[21]\nQuestion: Com és la filosofia vulcaniana?", "output": [ "pacifista" ] }, { "id": "task837-8b7c0657957a4308a9633415dad7cc44", "input": "Passage: Els vulcanians tingueren serioses disputes amb els seus veïns, els andorians, amb qui havien arribat a un acord de no-agressió el 2152,[47] però que no evitava les sospites i certs incidents. Aquesta disputa va ser la causa del refredament de les relacions entre vulcanians i humans, quan un grup d'andorians destruïren P'Jem, un antic monestir vulcanià de gran valor religiós i cultural, emprat també com a estació de seguiment per vigilar Andòria (planeta dels andorians).[48] La intervenció humana va ser crucial per al descobriment del lloc de vigilància per part dels andorians i la seva posterior destrucció pocs mesos després. Aquests fets originaren la retirada temporal de Soval, ambaixador cap vulcanià a la Terra, i l'ordre, per part de l'alt comandament vulcanià, de retirar el seu enllaç amb la Flota Estel·lar a bord de la nau Enterprise (NX-01), la subcomandant T'Pol.\nQuestion: Quin acord tenien?", "output": [ "de no-agressió" ] }, { "id": "task837-11729d67c47a45b188f80eea50ba6b76", "input": "Passage: Els mascles marquen el seu territori amb piles de fems i orina. També sembla que utilitzen rascades fetes a terra amb les potes i arbres joves torts per comunicar-se. Els membres d'altres espècies de rinoceronts tenen el peculiar costum de defecar en enormes piles de fems i després fregar les potes posteriors als excrements. Els rinoceronts de Sumatra i de Java també defequen en piles, però no hi freguen les potes. Es creu que aquesta adaptació en el comportament té un motiu ecològic; als boscos humits de Java i Sumatra, aquest mètode podria no ser útil per escampar olors.[26]\nQuestion: Com marquen el seu territori els mascles?", "output": [ "amb piles de fems i orina" ] }, { "id": "task837-67d30a0425b841c3bf7efc427ff63e91", "input": "Passage: Antigament, era el més estès dels rinoceronts asiàtics; el rinoceront de Java s'estenia des de les illes d'Indonèsia fins a l'Índia i la Xina, passant pel sud-est d'Àsia. Actualment, l'espècie es troba en perill crític; només se'n coneixen dues poblacions salvatges i cap en captivitat. És, possiblement, el gran mamífer més rar del planeta.[3] Una població de no més de 40 exemplars viu al Parc Nacional d'Ujung Kulon, a l'illa de Java (Indonèsia) i una petita població, que el 2007 fou estimada a un màxim de vuit exemplars, sobreviu al Parc Nacional de Cat Tien, al Vietnam. El declivi del rinoceront de Java s'atribueix principalment a la caça furtiva, principalment per les seves banyes, que tenen un gran valor en la medicina tradicional xinesa i al mercat negre s'arriben a vendre fins a 30.000 $ per quilogram.[3] La pèrdua d'hàbitat al sud-est asiàtic, especialment com a resultat de guerres com ara la guerra del Vietnam, també ha contribuït al declivi de l'espècie i n'ha obstaculitzat la recuperació.[4] L'àmbit de distribució actual es troba dins de dues àrees protegides, però els rinoceronts encara estan amenaçats pels caçadors furtius, les malalties i una pèrdua de diversitat genètica que provoca una depressió endogàmica. No se'n conserva cap exemplar en captivitat.\nQuestion: Com està l'espècie actualment?", "output": [ "en perill crític" ] }, { "id": "task837-6151ef97a74a4ff4a61f2995e8e50871", "input": "Passage: La causa principal del declivi constant del rinoceront de Java ha sigut la caça furtiva per les seves banyes, un problema que afecta totes les espècies de rinoceronts. Els rinoceronts han estat un bé comercial a la Xina des de fa més de dos mil·lennis, on es creu que tenen propietats curatives en la medicina tradicional xinesa. Històricament, s'utilitzava la seva pell per fer armadures pels soldats xinesos i algunes tribus del Vietnam creien que la pell podia fer-se servir per produir un antídot pel verí de les serps.[27] Com que la distribució del rinoceront cobreix moltes zones pobres, ha sigut difícil convèncer els habitants perquè no matin aquest animal aparentment inútil que podrien vendre per una gran quantitat de diners.[23] Quan la Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Salvatges entrà en vigor el 1975, el rinoceront de Java fou posat sota la protecció total de l'Apèndix I: tot comerç internacional de rinoceronts de Java o productes derivats d'ells és il·legal.[28] Estudis del mercat negre de banyes de rinoceronts han determinat que les banyes de rinoceronts asiàtics es venen a un preu de fins a $30.000 per quilogram, el triple del valor de les banyes dels rinoceronts africans.[3]\nQuestion: Quina és la causa principal del declivi constant del rinoceront de Java?", "output": [ "la caça furtiva" ] }, { "id": "task837-e9175050765541238760338e56fe9383", "input": "Passage: El rinoceront de Java és molt més silenciós que el de Sumatra; se n'han registrat molt poques vocalitzacions. Els rinoceronts adults no tenen cap predador conegut a part dels humans. Són tímids, particularment al Vietnam i es retiren als boscos espessos quan senten humans a prop. Tot i que és una característica valuosa des del punt de vista de la supervivència, fa que els rinoceronts siguin difícils d'estudiar.[4] Tanmateix, si els humans s'hi acosten massa, el rinoceront de Java esdevé agressiu i ataca, clavant les incisives del maxil·lar inferior mentre fa força cap amunt amb el cap.[26] El seu comportament relativament antisocial podria ser una adaptació recent a les pressions sobre les poblacions; les proves històriques suggereixen que, com els altres rinoceronts, antigament aquesta espècie era més gregària.[10]\nQuestion: Quin rinoceront és més silenciós?", "output": [ "El rinoceront de Java" ] }, { "id": "task837-c4f17058ee9e433b9a1a25fa63537768", "input": "Passage: La pèrdua d'hàbitat a causa de l'agricultura també ha contribuït al seu declivi, tot i que aquest ja no és un factor tan significatiu, car el rinoceront només viu en dos parcs sota protecció nacional. La deterioració dels hàbitats ha obstaculitzat la recuperació de les poblacions de rinoceronts que havien estat víctimes de la caça furtiva. Fins i tot amb tots els esforços que es fan per protegir-lo, les previsions de supervivència del rinoceront són dolentes. Com que les poblacions estan limitades a dues àrees petites, són molt vulnerables a les malalties i als problemes de consanguinitat. Els geneticistes de la conservació estimen que caldria una població de cent rinoceronts per preservar la diversitat genètica de l'espècie.[21]\nQuestion: Què ha contribuït al seu declivi?", "output": [ "La pèrdua d'hàbitat" ] }, { "id": "task837-cdddca6a72e44a00a2948091a7c06c1f", "input": "Passage: Molts mitjans han defensat que les actuacions de Rickman bé valien una nominació a l'Oscar al millor actor secundari.[32][33][34] La primera nominació pel paper d'Snape arribà als premis de l'Aliança de Dones Periodistes de Cinema, els premis Saturn, els premis Scream i els premis de l'Associació de Crítics de Cinema St. Louis Gateway en la categoria de millor actor secundari.[35]\nQuestion: Què defensaven molts mitjans que havia d'obtenir Rickman amb les seves actuacions?", "output": [ "una nominació a l'Oscar al millor actor secundari" ] }, { "id": "task837-bf4550e666854a1491dde5b79d59b9b2", "input": "Passage: L'agost del 2015 Rickman va patir un ictus, moment en què se li va diagnosticar un càncer de pàncrees. En aquell moment va explicar que tenia una malaltia terminal només al seu cercle més íntim.[54] El 14 de gener de 2016 Rickman va morir en un hospital de Londres, envoltat dels seus amics i familiars.[55] Poc més tard, els seus seguidors van crear un memorial en honor seu al costat del cartell de la Plataforma 9¾ de l'Estació de London King's Cross.[56]\nQuestion: Què va patir l'agost del 2015?", "output": [ "un ictus" ] }, { "id": "task837-a57d38b50239456fa227c3a7c4fc6624", "input": "Passage: Rickman va ser escollit per la revista Empire, en el número 34, l'any 1995, i en el número 59 de la llista de les 100 millors estrelles del cinema de tots els temps, l'octubre de 1997. El 2009 i el 2010 Rickman va tornar a aparèixer a la llista de les 100 estrelles més atractives d'aquesta revista, en totes dues ocasions en el número 8, d'entre els 50 acotrs escollits. El 1993 Rickman va ser elegit per formar part del Consell de la Royal Academy of Dramatic Art (RADA); allí hi va ser vicepresident, així com membre dels comitès d'assessorament artístic i entrenament, i de la Junta de Desenvolupament.[41]\nQuestion: Quin any va ser escollit com una de les 100 estrelles més atractives de la història del cinema?", "output": [ "1997" ] }, { "id": "task837-16fdffa16bfa4050addfa772718068f6", "input": "Passage: Rickman també va dirigir The Winter Guest a l’Almeida Theatre de la capital britànica el 1995, així com la versió cinematogràfica de la mateixa obra, estrenada el 1997 i protagonitzada per Emma Thompson i la seva mare autèntica, Phyllida Law.[24] Amb Katharine Viner van recuperar l’obra My Name Is Rachel Corrie, a més de dirigir l’estrena al Royal Court Theatre, que es va produir l’abril de 2005. Gràcies a això va aconseguir el premi del públic del Theatre Goers al millor director. Rickman era amic de la família Corrie, guanyant-se la seva confiança, i l’espectacle fou molt ben rebut pel públic londinenc aquell any. Però el 2006, la producció de l’obra a Nova York fou posposada davant de la possibilitat que fos boicotejada i denunciada per part de grups que la poguessin veure com “propaganda d’agitació antiisraeliana”. Rickman va denunciar-ho com una “censura nascuda de la por”. Tony Kushner, Harold Pinter i Vanessa Redgrave, entre d’altres, van criticar la decisió de postergar definitivament l’espectacle. Finalment, l’obra de teatre es va realitzar en un altre indret de la ciutat, rebent crítiques diverses, i des d’aleshores s’ha interpretat en molts indrets del món.[25]\nQuestion: On va dirigir va dirigir The Winter Guest?", "output": [ "a l’Almeida Theatre" ] }, { "id": "task837-f9c53263d6564bf1897a59800fdcc4cf", "input": "Passage: En aquesta època es va crear la Casa de la Ciutat —seu de l'Ajuntament—, la qual consistia al començament en un saló construït al pati interior de la casa de l'escrivà del Consell de Cent, el grup de prohoms que dirigia la ciutat, les reunions del qual se celebraven fins aleshores al convent de Santa Caterina.[79] Es va construir llavors el Saló de Cent, obra de Pere Llobet inaugurada el 1373. Entre 1400 i 1402 es va edificar una nova façana, a càrrec d'Arnau Bargués, on destaquen la porta de mig punt i una arcada cega sobre les obertures, així com la decoració escultòrica, de la qual sobresurt un Sant Rafael elaborat per Pere Sanglada; es tracta de la façana que dóna al carrer de la Ciutat, ja que la façana principal actual, que dóna a la plaça de Sant Jaume, és del segle xix, en estil neoclàssic.[80]\nQuestion: Quina és la seu de l'Ajuntament?", "output": [ "la Casa de la Ciutat" ] }, { "id": "task837-1b8b1367796e4b9481a8a475e1782459", "input": "Passage: En els anys 1950 va haver-hi una renovació del panorama arquitectònic gràcies al Grup R (1951-1961),[333] un conjunt d'arquitectes que van connectar l'experiència del racionalisme i el GATCPAC amb els nous corrents internacionals, com el Neoliberty, el contextualisme i l'organicisme, amb influència d'arquitectes com Alvar Aalto, Oscar Niemeyer, Bruno Zevi i Gio Ponti.[334] Es consideraven a si mateixos postfuncionalistes, partint del funcionalisme racionalista però superat basant-se en criteris humanistes.[335] L'arquitectura del Grup R es va anar desmarcant cada cop més de l'estil propi del règim, adquirint un matís reivindicatiu, en què l'aposta per la modernitat es considerava una oposició al règim.[336]\nQuestion: Quan es va produir una renovació del panorama arquitectònic?", "output": [ "En els anys 1950" ] }, { "id": "task837-dcc9a90f2ab94934b5016aff8e100edc", "input": "Passage: La prosperitat guanyada amb l'expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (vila nova), generalment al voltant d'esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l'església de Santa Maria del Mar, on es va crear un barri de caràcter portuari; igualment a l'església de Sant Cugat del Rec, de caràcter agrari; el barri de Sant Pere al voltant de Sant Pere de les Puel·les; el barri del Pi va sorgir al voltant de l'església de Santa Maria del Pi; i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major. La creació d'aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, pel que el 1260 es va construir una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les Drassanes, de cara al mar. El nou tram era de 5 100 m, i englobava una àrea d'1,5 km². El recinte comptava amb vuitanta torres i vuit noves portes, entre les quals es trobaven diversos enclavaments de rellevància en l'actualitat, com el Portal de l'Àngel, la Portaferrissa o la Boqueria.[58]\nQuestion: On es van crear diversos nuclis de població?", "output": [ "generalment al voltant d'esglésies i monestirs" ] }, { "id": "task837-cd4f193c2de04922b62bc10948a95b52", "input": "Passage: Poc se sap de la catedral d'època romànica, excepte que va ser consagrada el 1058, el que permet suposar que havia de ser un edifici diferent del paleocristià o preromànic. Probablement ocupava l'espai central de l'actual catedral gòtica i, si seguia el model d'altres esglésies de l'època, havia de tenir tres naus amb tres absis esglaonats i pòrtic d'entrada. Tenia un campanar que limitava amb el Palau Comtal.[46] Del segle xi és també l'església de la Mare de Déu del Coll, situada al peu del turó del Carmel, de la qual es conserva el cos central i el campanar, mentre que els altres elements actuals de l'església són del segle xx.[47]\nQuestion: Quan va ser consagrada la catedral d'època romànica?", "output": [ "1058" ] }, { "id": "task837-794a28e5617a4558a4ac03f9e452bb29", "input": "Passage: Ricardo Bofill va fundar el seu Taller d'Arquitectura el 1963, una experiència multidisciplinària que conjuntava l'arquitectura amb les matemàtiques, la poesia, la filosofia, l'economia, la publicitat i la fotografia.[375] Va seguir les directrius de l'Escola, però distanciant-se pel tractament de la planta i el volum, als quals va aplicar un cert component d'experimentació formal, alhora que va introduir trets tecnologicistes. Això es va accentuar a la fi dels anys 1960, en què va denotar una forta influència del grup britànic Archigram.[376] En aquests anys va ser autor dels edificis del carrer de Johann Sebastian Bach 28 (1962-1963), Johann Sebastian Bach 2-4 (1962-1963) i Nicaragua 97-99 (1962-1965).\nQuestion: Quins trets va introduir Ricardo Bofill?", "output": [ "tecnologicistes" ] }, { "id": "task837-eaff963a23ca4a3a9cfdef80141276be", "input": "Passage: L'obra, per a la qual es van arribar a mobilitzar fins a 1.500 obrers, va aplicar noves tècniques de construcció com l'ús del formigó armat segons un sistema patentat el 1892 per François Hennebique,[4] al costat d'un desplegament de mitjans considerables per a l'època: vies fèrries per al transport del material, màquines de vapor per a les dinamos d'accionament de serres de tall, un pont grua per al manejament dels grans blocs, rails interiors, bastides mòbils o una rampa des de la ribera del Sena per a l'aproximació de les barcasses de pedrissa.[9] Destacaren les habilitats tècniques de la societat Moisant-Laurent-Savey, que van construir la part metàl·lica desplegada als costats dels Camps Elisis i de l'avinguda d'Antin. La mateixa empresa Moisant va ser així mateix l'encarregada de la fusteria en ferro i acer de la gran escala d'honor dissenyada per Louvet.[10]\nQuestion: Quants obrers es van mobilitzar per a realitzar l'obra?", "output": [ "1.500" ] }, { "id": "task837-41e2bd1fd9af4a4aae08c35983f2ce17", "input": "Passage: Renaud Donnedieu de Vabres va expressar la idea de la transformació de l'emplaçament a «Establiment públic del Grand Palais», en lloc de confiar la seva gestió i programació a organismes privats. El Grand Palais gaudeix així de l'estatut d'establiment públic industrial i comercial (EPIC) des de l'1 de gener de 2007. El gener de 2011 es fusiona amb la Réunion des Musées Nationaux, sota la direcció de Jean-Paul Cluzel.[48]\nQuestion: Qui va expressar la idea de la transformació de l'emplaçament a «Establiment públic del Grand Palais»?", "output": [ "Renaud Donnedieu de Vabres" ] }, { "id": "task837-eec47fed366d477fa801f912172ac838", "input": "Passage: Fou edificat sobre un terreny inestable que amb el temps va afectar la seva estructura; per aquest motiu, es realitzà una llarga i costosa restauració iniciada en la dècada de 1990. La seva nau central va ser reoberta el 2005 per a la celebració de salons i exposicions temporals variades. El 12 de juny de 1975 aquesta nau central va ser catalogada com a monument històric, classificació que es va estendre el 6 de novembre del 2000 a la totalitat dels 40.000 m² del Grand Palais.[2] El 13 de juliol de 2008 va allotjar la cimera de caps d'estat i el govern fundacional de la Unió per la Mediterrània.[3]\nQuestion: Com era el terreny sobre el que fou edificat el Grand Palais?", "output": [ "inestable" ] }, { "id": "task837-f8ecf6373b76462392ed72291a2d0543", "input": "Passage: La restauració de l'armadura també va portar a la rehabilitació de la vidriera i de la seva trama poc estètica. Durant el transcurs de l'estudi previ, l'arquitecte Alain-Charles Perrot va suggerir que fos restituïda la trama inicial i l'amplada dels vidres, desnaturalitzats en el curs d'una campanya de revisió. A més a més, la constitució dels vidres no corresponia a les regles de seguretat exigides avui dia. El vidre armat d'aleshores va ser reemplaçat per un modern vidre laminat, que posseeix dues qualitats primordials:[45]\nQuestion: Què va portar la restauració de l'armadura?", "output": [ "la rehabilitació de la vidriera i de la seva trama" ] }, { "id": "task837-0a042e00a7ed48f4ab5d4a8454463612", "input": "Passage: El 1880, Auguste Vaucorbeil, director de l'Òpera de París, va lliurar un llibret a Saint-Saëns originalment destinat a Gounod: La cisma de Inglaterra basat en l'obra de Calderón de la Barca.[6] Mentre treballava en l'obra va ser elegit, el 1881, membre de l'Acadèmia de Belles Arts. Les proves per a l'obra van començar a la tardor de 1882. Saint-Saëns va posar un notable esforç en la creació d'Henri VIII, per exemple va realitzar un notable treball de recerca a la biblioteca de manuscrits antics de la Corona anglesa per poder utilitzar antigues cançons en la partitura.[7] Així, va incloure una cançó antiga trobada entre els papers, encara que va reconèixer que la melodia original quedava totalment coberta per les ornamentacions vocals de la protagonista.[8]\nQuestion: Qui era el director de l'Òpera de París l'any 1880?", "output": [ "Auguste Vaucorbeil" ] }, { "id": "task837-98d1ad661ad643d481f2889e69945aad", "input": "Passage: L'argument tracta del divorci entre Enric VIII i la seva esposa Caterina, i els seus amors amb Anna Bolena. L'apassionada intriga ofereix l'oportunitat de mil matisos psicològics.[5] Basada en dues obres de teatre de Pedro Calderón de la Barca i de William Shakespeare, La cisma de Inglaterra (1627) i The life of Henry VIII (1613), l'òpera s'aproxima a la història del rei de les sis dones, fundador de l'Església d'Anglaterra, d'una manera ben diferent de com ho van fer els romàntics Rossini i Donizetti: amb afany historicista, intentant recrear amb justesa l'ambient i fins i tot els estils musicals del Renaixement anglès en un marc formal hereu de la grand opéra meyerbeeriana.[9] L'òpera és, per tant, resultat d'una època en què s'havien de presentar grans muntatges escènics amb impressionants decorats, gran desplegament de masses i un cos de ball de primer ordre.[10]\nQuestion: Qui era l'esposa d'Enric VIII?", "output": [ "Caterina" ] }, { "id": "task837-e03b94d1add74cc08ac94e2c6c008404", "input": "Passage: El llibret se centra en el repudi de la reina Caterina d'Aragó pel rei Enric VIII d'Anglaterra, enamorat de la seva dama d'honor, Anna Bolena. La negativa del Vaticà a anul·lar el matrimoni entre Caterina i Enric VIII perquè aquest pogués contraure matrimoni de nou amb Bolena va causar el Cisma de l'Església d'Anglaterra.[2] Henri VIII idealitza la figura de Caterina, lleial i resignada a la seva sort, i presenta un Enric ja amb els trets d'hedonisme i crueltat amb què ha passat a la història.[3]\nQuestion: En què es centra el llibret?", "output": [ "en el repudi de la reina Caterina d'Aragó pel rei Enric VIII d'Anglaterra" ] }, { "id": "task837-17b45a98b26441dc80097ed55a980120", "input": "Passage: En una reposició de l'obra a l'Opéra el maig de 1903, Debussy va escriure a la seva crònica setmanal del Gil Blas una crítica en què es concentra amb gran agudesa tot el que un gran músic de la nova escola podia dir sobre Saint-Saëns en general i sobre aquesta òpera en particular: «És bo celebrar respectuosament la reposició d'Henri VIII, és potser la darrera òpera històrica que s'hi representa! Això esperem, almenys, i, d'altra banda, sembla difícil fer-ho millor que Meyerbeer. Aquestes paraules no volen insinuar que el senyor Saint-Saëns s'hagi equivocat escrivint Henri VIII. És més músic que home de teatre, no utilitza els efectes fàcils que són lícits en aquesta forma dramàtica. Aporta, per la resta, una sinceritat que mai va tenir Meyerbeer. I si Enric VIII canta unes cavatines empallegoses és, creguin-me, perquè Saint-Saëns ho ha volgut. Tothom sap, d'altra banda, que fins i tot el tigre amb la sang més alterada pot proferir uns udols capaços d'entendrir un nen».[5]\nQuestion: Qui va escriure una crítica al Gil Blas el 1903?", "output": [ "Debussy" ] }, { "id": "task837-f053d158a45049c9953dbfaf1ce15fca", "input": "Passage: Els trets característics de la pelvis dels tiranosauroïdeus inclouen una osca còncava a l\\'extrem frontal superior de l\\'ili, una cresta vertical definida i afilada a la superfície exterior de l\\'ili que s\\'estén per sobre de l\\'acetàbul (conca de la pelvis), i una \"bota\" enorme al final del pubis, més de la meitat de llarga que l\\'eix del pubis.[1] Aquestes característiques es troben en tots els tiranosauroïdeus coneguts, incloent-hi els membres basals Guanlong[3] i Dilong.[2] No es coneix el pubis d’Aviatyrannis ni l\\'stokesosaure però l\\'ili presenta els trets típics dels tiranosauroïdeus.[10] Les extremitats posteriors de tots els tiranosauroïdeus, com en la majoria de teròpodes, tenien quatre dits, tot i que el primer dit (l\\'hàl·lux) no tocava a terra. Les extremitats posteriors dels tiranosauroïdeus eren més llargues en relació amb la mida del cos que les de gairebé qualsevol altre teròpode i presenten proporcions característiques d\\'animals corredors, incloent-hi una tíbia i metatarsos allargats.[1] Aquestes proporcions es mantenen fins i tot en l\\'adult més gran de tiranosaure[11] malgrat que probablement era incapaç de córrer.[12] El tercer metatars dels tiranosàurids quedava subjectat per la part superior pel segon i el quart, formant una estructura coneguda com a arctometatars.[1] L\\'arcometatars també estava present en l\\'apalatxosaure,[8] però la seva presència no està clara en Eotyrannus[5] o driptosaure.[13] Aquesta era una estructura compartida amb els ornitomímids, troodòntids i quenagnàtids derivats,[14] però no es trobava en tiranosauroïdeus basals com Dilong, cosa que n\\'indica una evolució convergent.[2]\nQuestion: Com és l\\'osca de la pelvis dels tiranosauroïdeus?", "output": [ "còncava" ] }, { "id": "task837-f813ea7227fe4f60b0ed611fd6bc783d", "input": "Passage: La presència de \"protoplomes\" en tiranosauroïdeus basals no és sorprenent, car se sap que són característiques dels celurosaures i es troben en altres gèneres basals com Sinosauropteryx,[45] així com tots els grups més derivats.[44] Les poques impressions fossilitzades de la pell de grans tiranosàurids manquen de plomes; en canvi, presenten una pell coberta d\\'escates.[48] És possible que les \"protoplomes\" estiguessin presents en parts del cos no preservades a les impressions de la pell. Una altra possibilitat és que la pèrdua secundària de \"protoplomes\" en grans tiranosàurids fos anàloga amb la pèrdua similar de pèl en els mamífers moderns més grans, com els elefants, en què una relació superfície/volum baixa redueix la transferència de calor, fent innecessari l\\'aïllament per abric de pèl.[2]\nQuestion: En quins altres gèneres basals es troba la presència de \"protoplomes\"?", "output": [ "Sinosauropteryx,[45] així com tots els grups més derivats" ] }, { "id": "task837-c2f75a8f15fe4a448843ee171fc6bedf", "input": "Passage: L'any 1994, Holtz agrupà els tiranosauroïdeus amb els elmisàurids, ornitomimosaures i troodòntids en un clade de celurosaures anomenat Arctometatarsalia, basat en una estructura comuna del turmell en què el segon i el quart metatarsos es troben a prop dels ossos del tars, cobrint el tercer metatars quan s'observa des de davant.[14] Tanmateix, s'han descobert tiranosauroïdeus basals com Dilong que manquen de turmells arctometatarsians, cosa que indica que aquesta característica evolucionà de manera convergent.[2] El clade Arctometatarsalia ha estat desmantellat i ja no és utilitzat per la majoria dels paleontòlegs; El clade Arctometatarsalia són normalment considerats celurosaures basals situats fora del grup dels maniraptoriformes.[1][33][35] Una anàlisi recent conclogué que la família dels celúrids, incloent-hi els gèneres nord-americans del Juràssic superior Coelurus i Tanycolagreus, és el grup germà dels tiranosauroïdeus.[22]\nQuestion: On es troben el segon i el quart metatarsos?", "output": [ "a prop dels ossos del tars" ] }, { "id": "task837-1a401a32e8304ab8b50fd82ed6bf084e", "input": "Passage: Els tiranosauroïdeus eren carnívors bípedes, com la majoria de teròpodes, i es caracteritzaven per nombrosos caràcters ossis, especialment del crani i la pelvis. Al principi, els tiranosauroïdeus eren uns depredadors petits dotats d'uns braços llargs amb tres dits. Els gèneres del Cretaci superior assoliren una mida molt més gran, incloent-hi alguns dels depredadors terrestres més grans que mai han existit, però la majoria de gèneres tardans tenien braços relativament petits amb només dos dits. S'han trobat plomes primitives a Dilong, un tiranosauroïdeu primitiu de la Xina, que podrien haver estat presents en altres tiranosauroïdeus. Les crestes òssies cranials de molts tiranosauroïdeus, de forma i mida variades, podrien haver tingut funcions d'exhibició.\nQuestion: Què eren els tiranosauroïdeus?", "output": [ "carnívors bípedes" ] }, { "id": "task837-aa6c50dff3ad448f9a601cdd6eb18a66", "input": "Passage: Tant el tiranosaure com la família dels tiranosàurids foren descrits per Henry Fairfield Osborn l'any 1905.[15] El seu nom deriva dels ètims grecs τυραννος/tyrannos ('tirà') i σαυρος/sauros ('llangardaix'). El nom de la superfamília dels tiranosauroïdeus fou publicat per primera vegada en un article de l'any 1964 pel paleontòleg britànic Alick Walker.[16] El sufix -oidea (-oïdeu), utilitzat habitualment en el nom de superfamílies d'animals, deriva del grec ειδος/eidos ('forma').[17]\nQuestion: Quan van ser descrits el tiranosaure i la família dels tiranosàurids?", "output": [ "1905" ] }, { "id": "task837-a4c6f9b21b29496b9326b7f9a7d5a4ed", "input": "Passage: El tiranosauroïdeu més basal conegut a partir de les restes d\\'un esquelet complet és Guanlong.[3] Altres tàxons primitius inclouen l\\'stokesosaure i lAviatyrannis, coneguts a partir de material molt menys complet.[10] Dilong, més ben conegut, és considerat una mica més derivat que Guanlong i l\\'stokesosaure.[2][3] El driptosaure, un gènere difícil de classificar, ha estat classificat en diverses anàlisis recents com a tiranosauroïdeu basal, amb un parentesc una mica més llunyà amb els tiranosàurids que Eotyrannus i l\\'apalatxosaure.[1][8][36] L\\'alectrosaure, un gènere poc conegut de Mongòlia, és clarament un tiranosauroïdeu però les seves relacions exactes són incertes.[1] Altres tàxons han estat considerats com a possibles tiranosauroïdeus per diversos autors, incloent Bagaraatan, Labocania i una espècie atribuïda erròniament a Chilantaisaurus, \"C.\" maortuensis.[1] Siamotyrannus, del Cretaci inferior de Tailàndia, fou descrit originalment com un tiranosàurid primitiu,[37] però actualment se\\'l sol considerar un carnosaure.[33][38] Iliosuchus tenia una cresta vertical a l\\'ili que recorda a la dels tiranosauroïdeus, i de fet podria ser el membre més antic conegut de la superfamília, però no es disposa de prou material per saber-ho amb certesa.[10][38]\nQuestion: Com resulta classificar el driptosaure?", "output": [ "difícil" ] }, { "id": "task837-455d1296511347fd89191e9c3fc01536", "input": "Passage: We Can Do It! (Nosaltres podem fer-ho! o simplement Podem fer-ho!) és un cartell estatunidenc de propaganda bèl·lica, creat el 1943 per J. Howard Miller per a l'empresa Westinghouse Electric com una imatge inspiradora per aixecar la moral dels treballadors durant la Segona Guerra Mundial. En un principi es va creure que l'autor s'havia inspirat en una imatge en blanc i negre de Geraldine Hoff, una treballadora d'una fàbrica de Michigan que havia aparegut en una notícia d'agències, tanmateix el 2011 el professor James J. Kimble,[1]de la Universitat de Seton Hall, va identificar i va demostrar després d'una llarga recerca, que la veritable model del cèlebre cartell era Naomi Parker, treballadora de la base aeronaval d'Albereda.\nQuestion: Què és We Can Do It!?", "output": [ "un cartell estatunidenc de propaganda bèl·lica" ] }, { "id": "task837-3d10599119b34951b090b02a39f2fc6c", "input": "Passage: La revista Smithsonian va posar la imatge en la seva portada el març de 1994 per il·lustrar un article sobre els cartells del temps de guerra. El Servei Postal dels Estats Units va crear un segell de 33 ¢ el febrer de 1999 sobre la base de la imatge, amb les paraules afegides «Women Support War Effort» (Les dones donen suport a l'esforç bèl·lic).[29][30][31] També es va exposar un dels cartells de la Westinghouse al Museu Nacional d'Història Americana, com a part d'una exposició que mostrava elements de la dècada de 1930 i 1940.[32]\nQuestion: Quina revista va posar la imatge a la seva portada?", "output": [ "Smithsonian" ] }, { "id": "task837-39b747586cbf420aad3ccc179b1a4095", "input": "Passage: L'any 2011, a partir d'un arxiu de les fotografies, el professor James J. Kimble va identificar la dona de la imatge com Naomi Parker. La foto és una de les sèries de fotografies preses a l'Estació aeronaval de l'Alameda de Califòrnia, on Naomi i la seva germana estan treballant en el muntatge d'aeronaus durant el març de 1942. Aquestes imatges es van publicar a diversos diaris i revistes a l'abril de 1942,[24] en un moment en què Doyle encara assistia a l'escola secundària a Michigan.[25] El febrer de 2015, Kimble va entrevistar a les germanes Naomi i Ada Parker, de 93 i 91 anys, que van afirmar que feia cinc anys que coneixien la identificació incorrecta de la foto però que el registre històric va rebutjar la seva petició de rectificació. Naomi Parker Fraley va morir el 20 de gener de 2018 a l'edat de 96 anys.[25]\nQuestion: Qui va identificar la dona de la imatge?", "output": [ "James J. Kimble" ] }, { "id": "task837-5c73d0c42f0a4e988264fa7c0d939e82", "input": "Passage: L'any 2012 es va crear una aplicació mòbil per celebrar el 70è aniversari del cartell que permetia canviar-li la cara. Diverses personalitats van utilitzar-la, incloent-hi Peggy Conlon, la presidenta de l'Add Council, que ho va aprofitar per escriure un article de la història de l'entitat,[35] així com els presentadors Matt Lauer i Ann Curry[42] i la cantant Beyoncé Knowles.[43] El 25 de novembre de 2014 l'actriu Anna Bertran va penjar la seva pròpia versió del cartell al seu compte de Twitter per commemorar el Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones.[44]\nQuestion: Què permetia de fer l'aplicació mòbil amb el cartell?", "output": [ "canviar-li la cara" ] }, { "id": "task837-4186205537674ee2ad021669091d5718", "input": "Passage: Molts creuen que el cartell «We Can Do It!» es va basar en una imatge monocroma de Geraldine Hoff feta per l'agència United Press a Ann Arbor (Michigan) als Estats Units a principis de 1942, quan ella tenia 17 anys.[16][19][20] En la fotografia, Hoff porta lligat al cap un mocador tipus bandana amb punts, i s'inclina sobre una màquina estampadora de metall mentre manipula els controls a l'alçada de les seves cames.[20] Hoff va deixar la feina a la fàbrica poc després que es fes la fotografia quan es va assabentar que la màquina estampadora havia lesionat la mà de l'anterior operari, ja que temia posar en perill la seva afició a tocar el violoncel.[16] Va trobar una altra feina com a mesuradora de temps en una altra fàbrica.[21]\nQuestion: De qui creuen que era la imatge del cartell «We Can Do It!»?", "output": [ "de Geraldine Hoff" ] }, { "id": "task837-e84e4541f59d4647868ce76ec0afa639", "input": "Passage: Durant la Segona Guerra Mundial, el cartell «We Can Do It!» no tenia cap relació amb la cançó de 1942 «Rosie the Riveter» (Rosie la rebladora)[3], ni amb el quadre del mateix nom de Norman Rockwell que va aparèixer a la portada de l'edició del Memorial Day del Saturday Evening Post, el 29 de maig de 1943. El cartell de la Westinghouse no estava doncs associat amb cap de les dones anomenades Rosie que es van presentar com a promoció de les dones treballadores en la producció bèl·lica. Certament, després d'haver estat exhibit durant només dues setmanes, el febrer de 1943 únicament a la vista dels treballadors de la fàbrica de la Westinghouse, va desaparèixer durant gairebé quatre dècades.[16][17] Es van distribuir altres imatges de la «Rosie», sovint fotografies de treballadores reals, i l'Oficina d'Informació de la Guerra va preparar una campanya massiva de publicitat d'àmbit nacional, però el «We Can Do It!» no en va formar part.[15]\nQuestion: Amb quina cançó no tenia cap relació el cartell «We Can Do It!»?", "output": [ "Rosie the Riveter" ] }, { "id": "task837-f898bf311fa64efc87472a15289d3ee0", "input": "Passage: Els capgrossos són molt vulnerables a la depredació per part de peixos, tritons, escarabats d'aigua depredadors i ocells com ara alcedínids. La fase de capgròs pot durar només una setmana, o en algunes espècies els capgrossos poden hibernar i fer la metamorfosi l'any següent. En els pípids (excepte Hymenochirus), els capgrossos tenen un parell de bigotis anteriors que fan que semblin petits peixos gat.[43]\nQuestion: Quan durà la fase de capgròs?", "output": [ "només una setmana" ] }, { "id": "task837-a02e175c861a4a0e80b370ceb31b94b6", "input": "Passage: El primer gimnofió conegut és Eocaecilia micropodia, del Juràssic inferior d'Arizona (Estats Units). Compartia característiques amb les salamandres i els microsaures. A diferència dels gimnofions moderns, Eocaecilia tenia potes, i posseïa ulls ben desenvolupats que demostren que no tenia un estil de vida subterrani.[78]\nQuestion: Quin és el primer gimnofió conegut?", "output": [ "Eocaecilia micropodia" ] }, { "id": "task837-84d9150985c5405eaaa317bdfd3fa321", "input": "Passage: A diferència d'altres tetràpodes, el cap dels amfibis queda unit directament al tronc, de manera que manquen de coll. Tenen una boca, ulls amb una parpella superior i una altra d'inferior, narius, orelles (en forma d'orificis) i glàndules paratiroïdals. El tronc pot acabar en una cua o no. Tant els caudats com els gimnofions la conserven al llarg de tota la vida, mentre que els anurs actuals no tenen cua en fase adulta. A la part posterior del tronc hi ha un orifici (cloaca), on desemboquen l'aparell digestiu, l'excretor i el reproductor.\nQuestion: Com s'uneix el cap dels amfibis al seu tronc?", "output": [ "directament" ] }, { "id": "task837-0127c6048328457db874f2b47a6a90fa", "input": "Passage: Els urodels són capaços de regenerar membres perduts per predació o per accident. Després de l'amputació, l'epidermis migra per cobrir el monyó en menys de mig dia, formant una estructura que afavoreix la regeneració. Al llarg dels dies següents es forma una massa de cèl·lules desdiferenciades en proliferació, i s'activen gens de formació de patrons que ja havien estat activats durant la formació embrionària del membre.[10][11] L'extrem distal de la pota (on es trobaria la mà o peu) és el primer que es forma, i després es van afegint les porcions intermèdies del patró mitjançant intercalació.[10] Les neurones motrius, els músculs i els vasos sanguinis creixen amb la pota regenerada, i restableixen les connexions presents abans de l'amputació. El temps que triga aquest procés varia segons l'edat de l'animal. En els adults, el membre sol tornar a ser funcional després d'1-3 mesos.\nQuestion: Què poden regenerar els urodels?", "output": [ "membres perduts" ] }, { "id": "task837-6618c045d6244599b1908753824f86c1", "input": "Passage: Molts amfibis tenen un paper rellevant en la història cultural. Alguns, als quals s'han assignat qualitats fantàstiques (com les salamandres i el seu suposat domini sobre el foc) són animals heràldics o símbols i emblemes. Molts amfibis, especialment els anurs, han aparegut en faules i contes de fades, sovint com amics de les bruixes o com víctimes dels seus encanteris. En almenys una ocasió, la granota ha representat la vanidesa.[67] També existeixen cultures que han relacionat els amfibis amb la fertilitat, la fortuna, la protecció i altres aspectes beneficiosos.[68][69][70] Els xamans de les religions primitives els utilitzaven com símbols religiosos i per elaborar drogues al·lucinògenes. A l'antic Egipte, la deessa del naixement Hequet era representada amb cap de granota, i es posaven objectes amb forma d'amfibis a les tombes per repel·lir els dimonis de l'inframón. D'altra banda, el poble mochica de l'antic Perú venerava els animals, i sovint presentava granotes al seu art.[71]\nQuestion: En què tenen un paper important molts amfibis?", "output": [ "en la història cultural" ] }, { "id": "task837-d2fc68dc1e2e4419b3292d6f7884b72e", "input": "Passage: A la fi de la fase larvària, els amfibis sofreixen una metamorfosi, per la qual passen a la fase adulta. La metamorfosi significa una transfomació dramàtica de la morfologia i de la fisiologia, a mesura que els capgrossos desenvolupen potes posteriors, després potes anteriors, perden les brànquies i desenvolupen pulmons. Els seus intestins s'escurcen a mesura que passen d'una dieta herbívora a una de carnívora. Els ulls migren rostralment i dorsal, permeten la visió binocular dels adults. Aquest canvi en la posició dels ulls representa el pas de ser presa a ser depredador, a mesura que el capgròs es desenvolupa i depèn menys d'un camp de visió ample, i més de la percepció de la profunditat. La fase final del desenvolupament implica apoptosi (mort cel·lular programada) i reabsorció de la cua. Després de la metamorfosi, els adults joves poden deixar l'aigua i dispersar-se en hàbitats terrestres, o continuar vivint a l'hàbitat aquàtic com adults.\nQuestion: Què sofreixen els amfibis a la fi de la fase larvària?", "output": [ "una metamorfosi" ] }, { "id": "task837-d4871230b2cd433eaa42a8380e99ad51", "input": "Passage: La generació d'energia és dirigida per la China Yangtze Power, una filial cotitzada de China Three Gorges Corporation (CTGC) — una empresa centralitzada pública administrada per la SASAC. La presa de les Tres Gorges és la central hidroelèctrica més gran en capacitat del món amb 34 generadors: 32 generadors principals, cadascun amb una capacitat de 700 MW, i dos generadors d'energia de la planta, cada un amb la capacitat de 50 MW, arribant una capacitat total de 22.500 MW.[6] Entre els 32 generadors principals, 14 estan instal·lats al costat nord de la presa, 12 al costat sud, i els sis restants de la planta d'energia subterrània a la serra sud de la presa. La generació d'electricitat esperada anual serà de més de 100 TWh.[38]\nQuestion: Qui dirigeix la generació d'energia?", "output": [ "la China Yangtze Power" ] }, { "id": "task837-638c7151926c4c059c46ebc653bd5dda", "input": "Passage: Hi ha plans per a la construcció d'una via de tren curta propera a la zona de la presa. Es construirien dues línies fèrries curtes, una a cada costat del riu. La línia de ferrocarril de 88 km del nord (北岸翻坝铁路) passaria per les instal·lacions portuàries de Taipingxi (太平溪港) al costat nord del Iang-Tsé, aigües amunt de la presa i a través de l'Estació de ferrocarril de l'est de Yichang fins a les instal·lacions portuàries de Baiyang Tianjiahe en la ciutat de Baiyang (白洋镇), per sota de Yichang.[120] La línia de tren del costat sud, (南岸翻坝铁路) de 95 km de longitud, sortiria de Maoping (aigües amunt de la presa) i a través de l'Estació de ferrocarril del sud de Yichang arribaria a Zhicheng (en la línia de Jiaozuo–Liuzhou).[120]\nQuestion: Què volen construir prop de la presa?", "output": [ "una via de tren curta" ] }, { "id": "task837-dd65cd1d7c4647c0b278cc030485403e", "input": "Passage: Les rescloses serveixen per augmentar la navegació fluvial des de deu a 100 milions de tones anualment, i reduir els costos de transport entre un 30 i un 37%. La navegació fluvial és més segura per les rescloses, ja que les gorges són molt perilloses per navegar.[78] Els vaixells de construcció molt més profunda podran navegar 2.400 km aigües amunt des de Xangai fins a Txungking. Es preveu que el transport marítim de Txungking s'incrementi en cinc vegades.[109][110]\nQuestion: Per a què serveixen les rescloses?", "output": [ "augmentar la navegació fluvial" ] }, { "id": "task837-e752f235f1554c84867e857e90888fc1", "input": "Passage: La presa va augmentar per sis la capacitat de les barcasses del Iang-Tsé, reduint les emissions de diòxid de carboni en 630.000 tones. Del 2004 al 2007 un total de 198 milions de tones de béns passen a través de les rescloses dels vaixells. En comparació amb l'ús de camions, les barcasses redueixen les emissions de diòxid de carboni en deu milions de tones i els costos en un 25%.[78]\nQuestion: Què va fer augmentar la presa?", "output": [ "la capacitat de les barcasses del Iang-Tsé" ] }, { "id": "task837-e36146b3a2014d91b4bc850cd35ccf94", "input": "Passage: Es va preveure que la presa proporcionaria el 10% de l'energia de la Xina. Això no obstant, la demanda d'electricitat s'ha incrementat amb més rapidesa del que es va projectar. Fins i tot plenament operatiu, de mitjana, va donar suport només prop de l'1,7% de la demanda d'electricitat a la Xina l'any de 2011, quan la demanda d'electricitat del país va arribar a 4692,8 TWh.[73][74]\nQuestion: Què es preveia que proporcionaria la presa?", "output": [ "el 10% de l'energia de la Xina" ] }, { "id": "task837-6b5e8ee7939944eeb3ed324d06884576", "input": "Passage: A banda de les rescloses de canals, està en construcció un elevador de vaixells, una mena d'ascensor per a embarcacions. L'elevador de vaixells està dissenyat per a ser capaç d'aixecar vaixells de fins a 3.000 tones.[114] Segons els plans originals hi havia d'haver un elevador amb capacitat per aixecar 11.500 tones en embarcacions. La distància vertical recorreguda havia de ser de 113 metres,[115] i la mida de la conca de la nau de l'ascensor seria de 120x18x3,5 metres. Quan estigui enllestit, l'elevador de vaixells necessitarà de 30 a 40 minuts per al trànsit. Abans d'aquestes obres tarda entre tres i quatre hores a passar a través de les rescloses.[116] Un factor que complica la situació és que el nivell de l'aigua pot variar considerablement. L'elevador de vaixells treballarà sempre que els nivells d'aigua varien de 12 metres a la part inferior, i 30 metres en la superior.\nQuestion: Què està en construcció a part de les rescloses?", "output": [ "un elevador de vaixells" ] }, { "id": "task837-c599d626f83c40dda22e59f0ddeccbb1", "input": "Passage: L'ornitorrinc és semiaquàtic i viu en petits rierols i rius dins el seu extens àmbit de distribució, que va des de les fredes zones muntanyoses de Tasmània i els Alps Australians fins a les jungles tropicals de les costes de Queensland, tan al nord com la base de la península del Cap York.[27] A l'interior, la seva distribució no és ben coneguda; està extingit a l'Austràlia Meridional (tret d'una població introduïda a Kangaroo Island)[28] i ja no habita gran part de la conca Murray-Darling, possiblement a causa del declivi de la qualitat de l'aigua provocat per projectes de tala d'arbres i d'irrigació a gran escala.[29] Al llarg dels sistemes fluvials costaners, la seva distribució és impredictible; sembla estar absent d'alguns rius relativament sans, però continua vivint en altres que estan bastant degradats (el curs baix del riu Maribyrnong, per exemple).[30]\nQuestion: On viu l'ornitorrinc?", "output": [ "en petits rierols i rius" ] }, { "id": "task837-b546064279dc4f2ba3d8710eda67cabc", "input": "Passage: Els ornitorrincs pateixen, generalment, poques malalties en estat salvatge; tanmateix, a Tasmània hi ha una preocupació pública estesa sobre l'impacte potencial d'una malaltia causada pel fong Mucor amphibiorum. La malaltia (denominada «mucormicosi») només afecta els ornitorrincs de Tasmània i no ha estat observada en ornitorrincs del continents. Els animals afectats poden desenvolupar lesions cutànies lletges o úlceres a diverses parts del cos com a l'esquena, la cua i les potes. La mucormicosi pot matar els ornitorrincs; la mort ve provocada per infeccions secundàries i perquè queden afectades la capacitat de l'animal de mantenir la seva temperatura corporal i la seva eficàcia a l'hora de buscar aliment. La Secció de Conservació de la Biodiversitat del Departament d'Indústries Primàries i Aigua estan col·laborant amb NRM North i investigadors de la Universitat de Tasmània per determinar l'impacte de la malaltia sobre els ornitorrincs de Tasmània, així com el mecanisme de transmissió i la difusió actual de la malaltia.[54] Fins fa poc, la guineu, una espècie introduïda, estava restringida al continent australià, però cada cop més proves indiquen que està present en nombres reduïts a Tasmània.[55]\nQuestion: Quantes malalties pateixen generalment?", "output": [ "poques" ] }, { "id": "task837-a685236eab4247e1b0542aa2edd7cf54", "input": "Passage: L'ornitorrinc s'alimenta excavant amb el bec al fons de rierols. Els electroreceptors podrien servir per distingir els objectes animats dels inanimats en aquesta situació (en què els mecanoreceptors estarien constantment estimulats).[23] Les preses pertorbades generarien minúsculs corrents elèctrics amb les seves contraccions musculars que podrien ser detectats pels electroreceptors sensibles de l'ornitorrinc. Experiments han demostrat que l'ornitorrinc reacciona davant una «gamba artificial» si s'hi fa passar un corrent elèctric feble.[26]\nQuestion: Amb què excava?", "output": [ "amb el bec" ] }, { "id": "task837-e760c2d4aaa54683ae4c67a52949c671", "input": "Passage: L'ornitorrinc també ha aparegut en cançons, com ara l'obra de Green Day Platypus (I Hate You) o la cançó Platypus de Mr. Bungle. És el protagonista d'un poema infantil de Banjo Paterson,[61] i també apareix sovint com a personatge en programes de televisió per nens, com ara la Família Ornitorrinc de Mister Rogers' Neighborhood, Perry the Platypus al programa Phineas and Ferb i Ovide, l'estrella del dibuix animat Ovide and the Gang.[62]\nQuestion: A quina cançó de Green Day apareix?", "output": [ "Platypus (I Hate You)" ] }, { "id": "task837-47c31d841cd74b9eb38b144ecdaf5c15", "input": "Passage: Els electroreceptors estan situats en fileres rostrocaudals a la pell del bec, mentre que els mecanoreceptors (que detecten el tacte) estan distribuïts uniformement pel bec. L'àrea electrosensible de l'escorça cerebral es troba a l'àrea somatosensorial tàctil i algunes cèl·lules corticals reben estímuls tant dels electroreceptors com dels mecanoreceptors, cosa que suggereix una associació estreta entre els sentits d'electrorecepció i del tacte. Tant els electroreceptors com els mecanoreceptors del bec dominen el mapa somatotòpic del cervell de l'ornitorrinc, de la mateixa manera que les mans humanes dominen l'homuncle de Penfield.[24][25]\nQuestion: On son els electroreceptors?", "output": [ "a la pell del bec" ] }, { "id": "task837-3a0e393d972240819c887707aac831fe", "input": "Passage: La taula central va formar part de la col·lecció Muntadas fins al 1956 en què va passar a formar part dels fons del MNAC. La taula de l'Anunciació va ingressar al Museu Diocesà de Tarragona el 1915. Totes dues han estat contínuament relacionades amb l'estil de Jaume Huguet, fins a arribar a considerar-les com el punt de partida més clar de la producció huguetiana i l'obra culminant del període juvenil, tarragoní, d'aquest artista, sota la influència de Lluís Dalmau.[3] Pel que fa al Plany sobre el Cos de Crist del Louvre, la seva procedència està documentada des de 1837 quan el baró de Taylor, un dels viatgers hispanòfils del romanticisme, la comprà a Espanya per a la seva col·lecció, d'on va passar a la col·lecció de Lluís Felip I de França,[4] fins que va ser traspassat al Louvre el 1850.[5]\nQuestion: De quins fons forma part?", "output": [ "del MNAC" ] }, { "id": "task837-015f005f42e04fb2be6c95b297945a8d", "input": "Passage: Jaume Huguet (Valls 1412 - Barcelona 1492) fou un pintor gòtic català amb un estil que va evolucionar del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la Corona d'Aragó. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del segle xv, un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal i que són considerats coautors d'aquest retaule. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria d'obres conservades són panells de retaules que han estat desmuntats.\nQuestion: Qui era Jaume Huguet?", "output": [ "un pintor gòtic català" ] }, { "id": "task837-747aba39765e438fa2dbc1736328e19c", "input": "Passage: Al fons, una finestra gòtica amb festejador mostra un paisatge que aparentment és la ciutat de Barcelona que es configura davant el turó del Carmel, tal com apareix a la vista el segle xvi, conservada a l'Arxiu Històric de la Ciutat, i a altres posteriors. Aquesta vista, presa del vessant de Montjuïc, ofereix en primer terme el camí zigzaguejant que baixava de la muntanya.[10][11] A la paret de la banda esquerra de l'observador hi ha un òcul a la part alta que forma part del simbolisme de l'escena. El paviment, amb unes rajoles que ajuden a construir la perspectiva, mostra temes habituals en la ceràmica valenciana del moment.[12]\nQuestion: Què té la finestra gòtica?", "output": [ "festejador" ] }, { "id": "task837-45e59a5db7b2403c9f5f6e911223ff52", "input": "Passage: Presenta una composició clàssica de l'escena del plany sobre el Cos de Crist abans que es comencés a representar com la pietà amb el cos jacent de Crist sobre els genolls de Maria sedent. Amb alguna variació en la disposició dels personatges, segueix els cànons de la predel·la del Retaule del Sant Esperit de Lluís Borrassà de 1411, un patró que també s'ha fet servir per a versionar representacions de la Dormició de Maria com la de l'escultor Lluís Bonifaç i Massó amb la seva Mort de la Verge de l'oratori del castell de Valls, avui desapareguda. També el pintor Antoni Viladomat, contemporani de Bonifaç, es va inspirar per la seva Dormició de la Verge de 1730-1745, que va estar a la capella del Roser de l'església de Betlem de Barcelona i actualment està a la biblioteca del Centre Borja de Sant Cugat del Vallès.[17] El mateix Huguet va repetir una composició similar, tot i que d'inferior mida, a la predel·la del Retaule de Sant Bernardí i l'Àngel Custodi i, segons consta al contracte, al Retaule de Ripoll, actualment desaparegut i del qual només es conserven les dues grisalles del revers de la predel·la amb les imatges de Moisès i Melquisedec.[18]\nQuestion: Com és la composició de l'escena?", "output": [ "clàssica" ] }, { "id": "task837-873f5c9a3eb84d26b84b4c12d566ad63", "input": "Passage: En el mateix any, Naismith va entrar a la Universitat McGill de Mont-real. Tot i que fou descrit com un home prim, amb 179 cm. d'altura i 76 kg. de pes,[4] era un atleta talentós i versàtil, i va representar la seva universitat en les disciplines de futbol canadenc, futbol i gimnàstica. Jugava de central en l'equip de futbol canadenc, va introduir el primer casc de futbol americà al joc[5] i va guanyar diverses medalles Wicksteed per actuacions destacades en gimnàstica.[6] Naismith va guanyar un Bachelor of Arts en Educació Física (1888) i un diploma al Presbyterian College de Mont-real (1890).[3] A partir del 1891, Naismith va ensenyar educació física i va esdevenir el primer director d'atletisme de McGill, tot i que posteriorment va abandonar Mont-real per esdevenir mestre d'educació física a la Universitat de Springfield de Springfield, Massachusetts.[6] També fou un membre de la fraternitat Sigma Pi Èpsilon.\nQuestion: De què jugava a l'equip de futbol canadenc?", "output": [ "central" ] }, { "id": "task837-95969a7c6dfb41a5b663736442c0f839", "input": "Passage: El 1935, l'Associació Nacional d'Entrenadors de Bàsquet (creada per l'antic alumne de Naismith Phog Allen) va recol·lectar diners per tal que Naismith, ja amb 74 anys, pogués ser testimoni de la introducció del bàsquet com a esport olímpic oficial als Jocs Olímpics d'estiu de 1936.[14] Allà, Naismith va donar les medalles a tres equips d'Amèrica del Nord: l'or pels Estats Units, la plata per Canadà i el bronze per Mèxic.[15] Durant els Jocs, fou nomenat President Honorífic de la Federació Internacional de Bàsquet.[3] Quan Naismith va retornar a casa va comentar que veure el seu esport ser jugat per tantes nacions va ser la millor compensació que mai hauria pogut rebre per la seva invenció.[12] El 1937, Naismith va ser una peça important en la formació de la National Association of Intercollegiate Basketball, que més tard esdevindria la NAIA (National Association of Intercollegiate Athletics).[16]\nQuestion: De què va ser testimoni?", "output": [ "la introducció del bàsquet com a esport olímpic oficial" ] }, { "id": "task837-772369851e044424b1269ab42901b3f6", "input": "Passage: El programa de bàsquet masculí de la Universitat de Kansas va començar oficialment el 1898, seguint l\\'arribada de Naismith, justament sis anys després que Naismith escrivís les primeres regles oficials d\\'aquest esport. Naismith no fou contractat com a entrenador de bon inici, sinó com a director de la capella i instructor d\\'educació física.[10] En aquests primers dies, la majoria de partits de bàsquet eren jugats contra equips propers de YMCA. Altres oponents compuns eren la Universitat Haskell Indian Nations o el William Jewell College. Sota les ordres de Naismith, l\\'equip només va jugar contra tres universitats actualment considerades del Big 12: Nebraska (sis vegades), Missouri (dues vegades) i Kansas State (una vegada). Irònicament, Naismith va ser l\\'únic entrenador d\\'aquesta universitat que va tenir uns resultats negatius, amb un balanç de 55-60.[11] De totes maneres, Naismith va entrenar a Forrest \"Phog\" Allen, que seria el seu successor a Kansas,[12] i que també entraria al Saló de la Fama del bàsquet.[13] Quan Allen va esdevenir entrenador i va dir a Naismith que aniria a entrenar a la Universitat de Baker el 1904, Naismith el va desencoratjar: \"No pots entrenar bàsquet; tan sols pots jugar-lo\".[6] Fent-li cas omís, Allen es va embarcar en una carrera d\\'entrenador que el portaria finalment a ser conegut com el pare de l\\'entrenament del bàsquet (the Father of Basketball Coaching). Durant el seu temps a Kansas, Allen va entrenar Dean Smith (equip guanyador del campionat nacional el 1952) i Adolph Rupp (equip guanyador del campionat nacional Helms Foundation del 1922). Quan Dean Smith es va retirar com a entrenador en cap a North Carolina era l\\'entrenador amb més victòries de la història del bàsquet universitari, el segon era Adolph Rupp i el tercer era Allen. Els tres entrenadors s\\'afegiren a Naismith com a membres del Saló de la Fama del bàsquet.Dean Smith\nQuestion: Què va escriure Naismith?", "output": [ "les primeres regles oficials" ] }, { "id": "task837-39db4ca35c354c94b28a837f502d7f10", "input": "Passage: Naismith és l'inventor del basquetbol i va escriure les 13 regles originals d'aquest esport.[14] El Naismith Memorial Basketball Hall of Fame a Springfield, Massachusetts és anomenat així en honor seu, i hi fou admès com a membre en la seva inauguració el 1959.[14] La National Collegiate Athletic Association premia anualment els seus millors jugadors i entrenadors amb els Premis Naismith, entre ells el Naismith College Player of the Year, el Naismith College Coach of the Year i el Naismith Prep Player of the Year. Després de la introducció del bàsquet com esport olímpic masculí el 1936, el bàsquet femení esdevingué esport olímpic als Jocs Olímpics d'estiu de 1976 celebrats a Mont-real.[18] Naismith també ha estat admès al Saló de la Fama del bàsquet canadenc, al Saló de la Fama olímpic canadenc, al Saló de la Fama d'esports canadenc, al Saló de la Fama de llegendes de l'esport d'Ontàrio, al Saló de la Fama d'esports d'Ottawa, al Saló de la Fama d'esports de la Universitat McGill, al Saló de la Fama d'esports de Kansas State i al Saló de la Fama de la FIBA.\nQuestion: Quantes regles va escriure Naismith?", "output": [ "13" ] }, { "id": "task837-9f39372e58ae416c9534d776de97363d", "input": "Passage: En el seu intent de pensar el nou joc, Naismith es va guiar per tres idees principals.[3] Primer de tot, va analitzar els jocs més populars en aquell moment: el rugbi, el lacrosse, el futbol, el futbol americà, l\\'hoquei sobre gel i el beisbol; es va adonar dels problemes que comportava fer servir una pilota petita i veloç i va concloure que una pilota de la mida i pes com la del futbol era més segura. En segon lloc, va veure que la majoria de contacte físic tenia lloc mentre es corria amb la pilota, botant-la o colpejant-la, i per tant va decidir que les passades serien l\\'única opció legal. Finalment, Naismith va reduir encara més el contacte entre jugadors fent que l\\'objectiu no fos protegit per ningú; simplement el va posar per sobre els caps dels jugadors. Per marcar gols, per tant, es forçava als jugadors a tirar un tir suau i bombejat que havia vist que era efectiu en el seu vell joc preferit duck on a rock. Naismith va batejar aquest nou joc com a \"Basket Ball\"[3] (literalment en català Pilota Cistella) i va posar tots els seus pensaments per escrit a les 13 regles bàsiques.[7]\nQuestion: Per quantes idees es va guiar?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-c81dfd40280d4d579ffeec9eb7d48703", "input": "Passage: La matriu és l'espai tancat per la membrana interna. Conté aproximadament dos terços del total de les proteïnes d'un mitocondri.[5] La matriu és important en la producció d'ATP, amb l'ajuda de l'ATP sintasa situada a l'interior de la membrana. La matriu conté una alta concentració d'una mescla de centenars d'enzims, de ribosomes mitocondrials especials, ARNt i diverses còpies d'ADN del genoma mitocondrial. Les principals funcions dels enzims inclouen l'oxidació del piruvat, d'àcids grassos i el cicle de Krebs.[5]\nQuestion: Què és la matriu?", "output": [ "l'espai tancat per la membrana interna" ] }, { "id": "task837-db06f15676304b8aadcf3d902b55ba9c", "input": "Passage: Amb el lloc central que ocupen en el metabolisme cel·lular, els danys – i posterior disfunció – dels mitocondris són factors importants en una ampla gamma de malalties humanes. Els trastorns mitocondrials se solen presentar com a trastorns neurològics, però poden manifestar-se com a miopatia, diabetis, endocrinopatia múltiple o una varietat d'altres manifestacions sistèmiques.[80] Les malalties causades per mutacions en l'ADN mitocondrial són: la síndrome de Kearns-Sayre, la síndrome MELAS i la neuropatia òptica hereditària de Leber.[81] En la immensa majoria dels casos, aquestes malalties es trameten hereditàriament per part de la mare, ja que el zigot deriva els seus mitocondris i, per tant, l'ADN mitocondrial, de l'òvul. Es creu que malalties com la síndrome de Kearns-Sayre, la síndrome de Pearson i l'oftalmoplegia externa progressiva tenen l'origen en rearranjaments a gran escala d'ADN mitocondrial, mentre que altres malalties com la síndrome MELAS, la neuropatia òptica hereditària de Leber, l'epilèpsia mioclònica de fibres vermelles estripades, i altres, es deuen a mutacions puntuals de l'ADN mitocondrial.[80]\nQuestion: En què ocupen un lloc central?", "output": [ "en el metabolisme cel·lular" ] }, { "id": "task837-385c1570e8464419a963a47ac8db22d6", "input": "Passage: Els gens mitocondrials no són heretables de la mateixa manera que els gens que es troben en el nucli. En la fertilització d'un òvul per un espermatozoide, tant l'òvul com l'espermatozoide contribuïxen a portar cadascun la meitat de la informació genètica del que serà el zigot. En canvi, els mitocondris, i per tant, l'ADN mitocondrial, provenen habitualment de l'òvul. La informació genètica mitocondrial de l'espermatozoide entra dins de l'òvul però no contribueix a la informació genètica de l'embrió.[66] En canvi, els mitocondris paternals són marcats amnh ubiquitina per seleccionar-los per la seva posterior destrucció a l'interior de l'embrió.[67] L'òvul conté un nombre relativament reduït de mitocondris que posteriorment s'aniran dividint fins a tenir prou mitocondris a les diferents cèl·lules de l'organisme ja adult. Per tant, en la majoria de casos els mitocondris són heretats per la línia femenina, coneguda com l'herència materna. Aquest mecanisme es dóna en la majoria dels organismes, incloent-hi tots els animals, tot i que en certs casos es dóna per herència paterna. Aquest tipus d'herència es dóna en certs pinòpsids, però no en pins i en arbres de taulat.[68] També s'ha suggerit que es produeix a un nivell molt baix en els éssers humans.[69]\nQuestion: Què faran els mitocòndris?", "output": [ "s'aniran dividint" ] }, { "id": "task837-434d61ecd4674a82b5f3d89e9b2276b5", "input": "Passage: El genoma mitocondrial humà és una molècula d'ADN circular d'aproximadament setze quilobases.[50] Està codificat per 37 gens: 13 subunitats dels complexos respiratoris I, III, IV,V, 22 ARNt mitocondrials i 2 ARNr.[50] Un mitocondri pot contenir entre dues i deu còpies d'ADN.[51]\nQuestion: Què és el genoma mitocondrial humà?", "output": [ "és una molècula d'ADN" ] }, { "id": "task837-b5af1ecc0df14505a8fd4471f268df75", "input": "Passage: Alguns grups d'organismes eucariotes unicel·lulars manquen de mitocondris: els microsporidis, els metamònads i les arcamebes.[48] Aquests tres grups apareixen com els eucariotes més primitius en l'arbre filogenètic construïts per ARNr; això dóna a entendre que van aparèixer abans que els mitocondris. Tanmateix, actualment se sap que això és una il·lusió creada per atracció entre branques llargues – es tracta de grups derivats que conserven gens o orgànuls derivats dels mitocondris (per exemple, els mitosomes i hidrogenosomes).[1]\nQuestion: Quins organismes poden no tenir mitocondris?", "output": [ "eucariotes unicel·lulars" ] }, { "id": "task837-8f77300af0044b44bfbbd8bce17b27c9", "input": "Passage: A mesura que la concentració de protons augmenta en l'espai intermembranós, s'estableix un fort gradient electroquímic a través de la membrana interna. Els protons poden tornar a la matriu a través del complex d'ATP sintasa i el seu potencial d'energia s'utilitza per sintetitzar l'ATP a partir d'ADP i fosfat inorgànic(Pi).[6] Aquest procés rep el nom de quimiosmosi, i fou descrit per primera vegada per Peter Mitchell[24][25] que fou guardonat amb el Premi Nobel del 1978 en química pel seu treball. Més tard, part del Premi Nobel en química del 1997 fou atorgat a Paul D. Boyer i John E. Walker per la seva clarificació del funcionament de l'ATP sintetasa.[26]\nQuestion: On ha d'augmentar la concentració de protons perquè s'estableixi un fort gradient electroquímic?", "output": [ "en l'espai intermembranós" ] }, { "id": "task837-954e034a2e7e40809305f63b2ee131fd", "input": "Passage: En Sebastià té aproximadament quaranta anys i és el gran terratinent de la Terra baixa. Es caracteritza per ser una persona burleta, superba i sense escrúpols. Ell és l'amo de tot, fins i tot de les persones que hi viuen, com és el cas de la Marta, amb la qual manté una relació amorosa en secret des que ella tenia quinze anys.[4] Programa el casament de la Marta i en Manelic per no aixecar sospites de la seva relació secreta.\nQuestion: Quants anys té en Sebastià?", "output": [ "aproximadament quaranta" ] }, { "id": "task837-a04653f63d6c4907a7afebdebdb8deb1", "input": "Passage: El desenllaç de l'obra arriba amb el tercer acte. En Sebastià vol que vigilin en Manelic perquè l'havia amenaçat de mort. Els Perdigons s'adonen que no han fet bé d'obeir el seu amo, però quan torna a aparèixer en Sebastià, que reclama veure la Marta, ningú no li planta cara. En aquell moment, arriba el mossèn i fa marxar en Sebastià cap a casa perquè allí l'espera el pare de la seva promesa. Quan en Sebastià ha marxat, apareix la Nuri, que reclama parlar amb la Marta i fa fora tots els pagesos que hi ha al molí. La Nuri li diu que esperi el seu senyal, que ella l'ajudarà a escapar a la terra alta amb en Manelic. Finalment, la Marta sent la rialla, que és el senyal que esperava, i decideix fugir, però és interceptada per en Sebastià, que la renya. Seguidament, apareix en Manelic al molí i s'enfronta amb en Sebastià en una baralla a mort que guanya en Manelic. És en aquell punt que en Manelic diu: «He mort el llop».[19] Per acabar, els pagesos veuen el cadàver d'en Sebastià a terra, i la Marta i en Manelic fugen a la tranquil·la i pura terra alta.[17][18]\nQuestion: Quan arriba el desenllaç de l'obra?", "output": [ "amb el tercer acte" ] }, { "id": "task837-0c0c562f619641339faa703de2be6f9f", "input": "Passage: A final del segle xix, Espanya visqué la restauració borbònica, que començà en acabar-se la Primera República Espanyola, l'any 1874, i acabà amb el pronunciament del general Martínez-Campos. Aquest període es caracteritzà per una certa estabilitat institucional que impulsà un model liberal de l'Estat. La revolució industrial veié el naixement de la classe obrera, que creà tot un seguit de moviments polítics i socials coneguts amb el nom de moviment obrer.[14]\nQuestion: Quan va viure Espanya la restauració borbònica?", "output": [ "A final del segle xix" ] }, { "id": "task837-86cb5efddf654956886d59b93985d4b4", "input": "Passage: En Manelic és el personatge principal de l'obra. És un pastor originari de la Terra alta que vivia a les muntanyes amb les seves ovelles. És la figura que conjumina amb la puresa de la Terra alta, i es caracteritza per la seva innocència i ignorància. En Manelic es trasllada a la Terra baixa enganyat per en Sebastià, que li ofereix la mà de la Marta amb la finalitat de no aixecar sospites de la relació il·lícita que manté amb ella. A la Terra baixa tothom es riu d'en Manelic, sense que en sàpiga la raó. Allí, a la Terra baixa, és corromput per la hipocresia i el pecat d'aquesta terra. En aquesta terra perd la seva innocència i, embogit per tot el que ha viscut, acaba matant en Sebastià, i diu feliç i rabiós: «He mort el llop». A partir d'aquí, veu que l'única opció per sobreviure és escapar amb la seva dona a la Terra alta, on podran viure lluny del pecat del món urbà, i així, poder fugir de la tortura que representa la Terra baixa.\nQuestion: On vivia Manelic?", "output": [ "a les muntanyes" ] }, { "id": "task837-522c6809d1fa4e3e957357acdb3ab68e", "input": "Passage: La Terra alta representa el Pirineu, descrit com un lloc sense pecat i on la corrupció de la mà de l'home no ha arribat, ja que és un lloc verge, un lloc bo per naturalesa on viu en Manelic i, per aquesta raó, ell tindrà les característiques que també pertanyen a la Terra alta. És l'espai utòpic, solitari, irreal i idoni que permet el compliment dels desitjos més pregons.[21] L'altre espai antagònic, la Terra baixa, és l'espai on transcorre la major part de l'obra, i el representa com el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l'home conviuen en un mateix espai, però és especialment marcat en els seus habitants.[5] El lloc que representa la Terra baixa és la vila o la ciutat on succeeix tota la trama dramàtica de l'obra.[18]\nQuestion: Com és la Terra alta?", "output": [ "un lloc verge, un lloc bo per naturalesa" ] }, { "id": "task837-88e263d1db7247649fe1de6ef9e40900", "input": "Passage: Les paraules \"fera\", \"llop\" i \"bèstia\" són elements simbòlics que prenen diferents connotacions. Al llarg de l\\'obra, el terme \"fera\" és utilitzat com un element amb una connotació positiva marcada i, antagònicament, s\\'utilitza el terme \"llop\" amb connotacions negatives. Finalment, el terme \"bèstia\", quan és aplicat a la descripció d\\'una persona, pren un valor de menyspreu.[5]\nQuestion: Com és utilitzat el terme “fera”?", "output": [ "com un element amb una connotació positiva" ] }, { "id": "task837-5b90e5f28f124d06b2592a5997fc7704", "input": "Passage: L'òpera se situa en el context històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs el 1476. El governador venecià Paolo Erisso intenta que la seva filla Anna es casi amb Calbo, però ella estima a Uberto, a qui havia conegut a Corint. Uberto resulta ser en realitat el sultà Mehmed II. Anna pateix un conflicte entre el deure i l'amor, elegint primer en matrimoni a Calbo que finalment mort per la seva pròpia mà mentre les forces turques ataquen Negroponte. Per la posterior representació a Venècia, Rossini va substituir aquest final per un de feliç, amb una victòria per als soldats venecians.[6]\nQuestion: En quin any va caure la colònia veneciana de Negroponte?", "output": [ "1476" ] }, { "id": "task837-2b50b0811d494858b3f80e0d4e160ac3", "input": "Passage: Maometto va ser escrita quan la cursa de composició de Rossini estava començant a reduir la velocitat fins a una òpera l\\'any, i va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, tot i que va ser succeïda molt ràpidament per Matilde di Shabran.[9] Va acceptar la comissió del San Carlo el maig de 1820, fet que es va fer evident quan Rossini va començar a compondre l\\'òpera, que \"seria el més ambiciós de tots els seus treballs per a l\\'etapa italiana\".[10] Al final va resultar que \"el seu procés de composició va ser llarg i laboriós, i les circumstàncies de la seva feina inesperadament pesades\".[10]\nQuestion: Després de quina obra va aparèixer Maometto?", "output": [ "després de Bianca e Falliero" ] }, { "id": "task837-d2c8f56ef8cc442bad10dd20cd564e41", "input": "Passage: En la seva forma original Maometto II va desaparèixer durant gairebé 150 anys. El 1976 el Metropolitan Opera va representar L'assedio di Corinto, una traducció a l'italià de la revisió francesa de Rossini.[16] Una altra versió es va presentar al Festival Rossini de Pesaro el 1985.[9] La San Francisco Opera en va fer una altra el 17 de setembre de 1988, considerada la més propera de la versió original de l'òpera de Rossini.[7][16][17]\nQuestion: Qui va representar L'assedio di Corinto?", "output": [ "el Metropolitan Opera" ] }, { "id": "task837-bd658545febc4e89b1b80de2b6e9a2b0", "input": "Passage: El retorn de les províncies italianes de Llombardia i el Vèneto a la sobirania d'Àustria la primavera de 1814 va proporcionar una oportunitat favorable a Milà per als compositors d'origen austro-alemany. Von Winter, Meyerbeer i altres ho van capitalitzar. Maometto de Winter es va estrenar a La Scala el 28 de gener 1817 i va ser un èxit que va funcionar durant 45 actuacions amb alguns dels millors cantants de l'època. Entre ells el mateix Filippo Galli, però també amb Carolina Bassi i Domenico Donzelli. Hi ha evidència que Rossini va veure Maometto de Von Winter a La Scala i va admirar molt la gravetat i complexitat de la música amb els seus orígens germànics, la síntesi de diversos gèneres, i el seu maneig dels cors.[11]\nQuestion: Quines províncies italianes es van retornar a la sobirania d'Àustria el 1814?", "output": [ "Llombardia i el Vèneto" ] }, { "id": "task837-cc513797e43e4ce78c61f112fdf75ced", "input": "Passage: La màquina està constituïda per dos discos de vidre d'1,65 cm. de diàmetre cada un, situats un davant de l'altre en el mateix eix horitzontal i separats una distància de 19 cm. Vuit coixins de 39,4 cm cada una s'encarreguen d'excitar la seva part superior i inferior dels discos, a ambdós costats. El gran conductor principal, compost per diverses peces, està suportat per tres potes de vidre d'1,44 m. d'alt cadascuna.[20] Per posar en funcionament la màquina dues persones havien de girar una manovella, la qual feia girar els discos, encara que per a experiments més llargs s'havia habilitat una segona manovella, que s'havien d'encarregar de fer-la funcionar quatre persones.[21][22]\nQuestion: Quants discos de vidre constitueixen la màquina?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-a870338f8aa647d89b2c22f43e7c49a7", "input": "Passage: El 1785 va sotmetre alguns gasos a intenses descàrregues elèctriques generades amb la màquina electroestàtica. Entre ells va experimentar amb oxigen pur, el volum del qual es va reduir un 5% després de 15 minuts d'exposició, i amb aire atmosfèric, que es va reduir un 1,5% després de 30 minuts. Com que el volum dels gasos sempre es reduïa, va deduir que durant les descàrregues elèctriques tenien lloc reaccions químiques. Després d'aquells experiments va percebre una olor característica, única i punxant, al voltant del generador; Van Marum se'n va referir com «l'olor de la matèria elèctrica». Aquesta olor era producte de la formació d'ozó, sent el primer a descriure-ho científicament[43][44][45][46]\nQuestion: Amb què es van generar les descàrregues elèctriques que van sotmetre alguns gasos?", "output": [ "màquina electroestàtica" ] }, { "id": "task837-1d0c541deda44627ac6aec65627c171e", "input": "Passage: Tot just construir-se la màquina, Van Marum va realitzar alguns experiments senzills amb l'objectiu de determinar la seva potència. Per dur -los a terme només va utilitzar el conductor del generador, ja que encara no havia rebut la gran bateria d'Ampolles de Leiden, sense les quals no es podia aprofitar tot el potencial de la màquina. No obstant això, els resultats van ser satisfactoris i el 1785 va publicar un article on resumeix aquests primers experiments.[23][19]\nQuestion: Com eren els experiments que va realitzar Van Marum tot just construir la màquina?", "output": [ "senzills" ] }, { "id": "task837-3dc454a02ace473ebf08617fb1755311", "input": "Passage: Va realitzar nombrosos viatges arreu d'Europa amb objectius científics diversos.[16] A causa de problemes polítics a partir de 1802 no va poder continuar viatjant, però va continuar desplaçant-se pels Països Baixos i Bèlgica gairebé anualment, fins i tot poc abans de la seva mort, el 26 de desembre de 1837, després de quatre dies de malaltia.[13][17] Va rebre els honors de les autoritats franceses i neerlandeses. A causa de la prohibició dels enterraments a les esglésies que va entrar en vigor a partir de 1825, no va poder ser enterrat al costat de la seva esposa, que havia mort el 1821. En canvi, va ser enterrat el 2 de gener de 1838 al cementiri d'Overveen, molt a prop de Haarlem. Després que el cementiri tanqués les seves portes el 1917, la seva làpida va ser adquirida per la Societat Holandesa de les Ciències, la qual roman actualment al seu jardí.[2]\nQuestion: On va realitzar nombrosos viatges?", "output": [ "arreu d'Europa" ] }, { "id": "task837-c2ed1bd7517a4aa28a040ddcf1aad19a", "input": "Passage: Durant bona part de la dècada del 1790, les dificultats econòmiques van impedir a Van Marum poder aconseguir finançament pels seus experiments amb la màquina electroestàtica i va decidit centrar-se durant diversos anys en la geologia. Entre 1796 i 1798 va donar algunes conferències sobre aquesta temàtica en general, i en particular sobre vulcanologia, fòssils i paleontologia.[48] El 1798 va visitar a Weissenstein una exposició de lignit i basalt. Allà va observar el lignit cobert per una capa d'argila i pumicita, revestit al seu torn per basalt bretxat, el qual Van Marum va demoninar «lava sorrenca». D'allà va marxar a Meißen, on va visitar les mines de carbó, conegudes en aquell moment pels seus incendis, els orígens dels quals romanien sense una explicació científica satisfactòria.[4] Entre 1799 i 1801 va dirigir diverses investigacions sobre l'escorça terrestre primitiva i el tipus de roques que componen l'escorça actual.[48] El 1802 va realitzar un viatge a París[51] amb l'objectiu d'adquirir un exemplar de la col·lecció de 500 models de vidres de René Just Haüy.[4]\nQuestion: Què va impedir a Van Marum aconseguir finançament pels seus experiments en la dècada del 1790?", "output": [ "les dificultats econòmiques" ] }, { "id": "task837-c72d49f37b6e4fdfa9ffa97d36a35573", "input": "Passage: Al juliol van començar les obres a la Zona Franca i a l'agost a l'alçada de l'Hospital de Sant Pau. Al mes de setembre la tuneladora de Santa Coloma arribava al pou de bifuració del Besòs des d'on seria desmuntada i extreta. A Sant Andreu el mes de novembre hi va haver un nou ensurt i les obres es van aturar pel perill de topar amb els fonaments d'uns habitatges del barri i que van obligar a iniciar estudis per determinar la millor solució. A la vegada que es feien les perforacions es començaven les obres a les estacions. A la fi del 2005 hi havia una quinzena d'estacions en obres.[23]\nQuestion: Quan van començar les obres a la Zona Franca?", "output": [ "Al juliol" ] }, { "id": "task837-ebfcee51854b431ebc38a880475ad802", "input": "Passage: Amb la posada en servei del tram sud de la L9 fins l'Aeroport es finalitzà la perforació i s'enllestí la infraestructura ferroviària al ramal de la Zona Franca per permetre l'accés a cotxeres. El 2016 es repreneren les obres d'accesos i arquitectura a les estacions per anar obrint la línia. Després de 2 anys finalitzaren a Foc i Foneria cosa que permeté obrir el ramal sud de la L10 entre Collblanc i Foc el 8 de setembre de 2018. El 2019 es van inaugurar les estacions de Provençana (2 de març) i Ciutat de la Justícia (23 de novembre) i el 2020 va entrar en servei l'estació Zona Franca (1 de febrer).[12][13]\nQuestion: Quan van reprendre les obres d'accessos de la L9 ?", "output": [ "El 2016" ] }, { "id": "task837-07b5c2b48b754ba0b0f9628b5dcc2ae1", "input": "Passage: A l'abril del 2005 un total de 254 de denúncies havien arribat al DPTOP per part de veïns de Santa Coloma, Badalona i Barcelona per les afectacions de les obres. Un portaveu del DPTOP assegurava que totes les denúncies s'havien analitzat i només 18 es van reconèixer com a relacionades amb les obres. A la fi del 2005 el consell municipal del districte de Sarrià - Sant Gervasi es va comprometre a constituir una comissió de seguiment de les obres al districte per la tranquil·litat dels veïns.[23]\nQuestion: Quantes denúncies havien arribat al DPTOP a l'abril del 2005?", "output": [ "254" ] }, { "id": "task837-0d9ea3fda5194cb4a494ac0cc958e90d", "input": "Passage: Al març es va publicar l'estudi informatiu modificat del túnel entre la Sagrera i Mandri, un dels trams més endarrerits. L'estudi variava lleugerament el túnel, augmentant la profunditat, i per tant la seguretat, però sense canviar la ubicació de les set estacions previstes. També es passava per zones més estables i amb menys edificis, les previsions eren d'iniciar les obres el 2009 i acabar-les amb tres anys, amb un pressupost de 698 MEUR, un 11% superior al previst. Al juny es va acabar la revisió del tram entre Mandri i Zona Universitària, amb unes variacions similars al del tram anterior.[25]\nQuestion: Quin estudi informatiu es va publicar al març?", "output": [ "del túnel entre la Sagrera i Mandri" ] }, { "id": "task837-0e0e55d93750472d8e4d012873bde430", "input": "Passage: Només en molt pocs casos hi ha un llarg període transcorregut entre la decisió inicial de Dvořák d'escriure una obra determinada, i la data en què realment es va embarcar en la partitura. En el cas d'El jacobí, aquest interval fou de sis anys. La gènesi del llibret va ser llarg i complicat. Hi va haver poc temps per a les discussions relatives a la nova òpera a causa dels preparatius i l'esforç conjunt de Dvořák i Červinková en l'òpera anterior Dimitrij. A més a més, Dvořák tenia una sèrie de compromisos que li consumeixen molt de temps a l'estranger. Un altre motiu del retard és que el compositor estava indecís sobre l'ús d'un llibret amb un tema txec.[8]\nQuestion: Quants anys va trigar Dvořák entre que va decidir escriure El jacobí i la data que es va posar a escriure-la?", "output": [ "sis anys" ] }, { "id": "task837-7e6ed85e64b64a8db24e1441b8d31d51", "input": "Passage: El vell comte. en una conversa amb Benda,·li confia que, malgrat tot l'esdevingut, en el fons del seu cor serva un gran afecte envers el fill que ha repudiat. I mentre esplaia els seus sentiments íntims, tol d'una es commou fortament en sentir la tonada d'una cançó de bressol, la mateixa que la seva esposa cantava, ja fa tants d'anys, per a fer dormir el seu fillet Bohuš. La seva emoció augmenta encara quan se li presenta la desconeguda cantaire, la qual es descobreix com a nora seva, i li relata les intrigues de què ha estat víctima el sou espòs empresonat.\nQuestion: Sobre qui té un gran afecte el vell comte?", "output": [ "envers el fill que ha repudiat" ] }, { "id": "task837-51cd29a2e02d4223b9f9f5153c11ef22", "input": "Passage: Červinková-Riegrová va revisar el llibret, seguint els desitjos de Dvořák, especialment l'últim acte. No obstant això, a causa d'altres compromisos, no va ser fins tres anys després que el compositor es va embarcar en un nou arranjament musical. Hi va treballar de febrer a desembre de 1897, amb una revisió total de l'obra. L'estrena revisada va ser el 19 de juny de 1898, també dirigint Adolf Čech, i es va convertir en la versió habitual.[8]\nQuestion: Qui va revisar el llibret seguint els desitjos de Dvořák?", "output": [ "Červinková-Riegrová" ] }, { "id": "task837-ca7ba05f7f7d4f06a2baf04a5ad99549", "input": "Passage: Davant tota la reunió dels convidats a la festa i del poble que conduït per Benda ve a cantar-li la serenata, mana el comte que Bohuš sigui tret de la presó i conduït a la seva presència de seguida. Ensems, rebutja el traïdor Adolf i el foragita del seu lloc. En arribar Bohuš a corre-cuita, el comte se sent feliç d'obrir al fill amat els braços paternals. També Jiří i Terenka, per mediació del comte són autoritzats a casar-se i als alegres sons de la dansa tota la concurrència festeja el restabliment de la pau i la concòrdia en la noble família reunida feliçment després de tan llarga separació.[10]\nQuestion: Què mana el comte davant dels convidats?", "output": [ "que Bohuš sigui tret de la presó" ] }, { "id": "task837-f31ac657ad804980a70b2706f8d6d2b4", "input": "Passage: Acabada la missa major, la gent surt de l'església i es va omplint la plaça d'alegres joves que contrasten amb els reposats burgesos. Entre aquests, arriba l'intendent del castell, un tipus presumit, que ve perseguint amb les seves pretensions amoroses a la bella donzella Terinka, filla de Benda, el mestre d'escola del poble, i al mateix temps inspirat músic. Però Terinka té un altre pretendent que li plau molt més, Jiří, un jove ben plantat, a les galanteries del qual es mostra sensible. Aquest es burla despietadament de la ridícula cançó d'amor que l'intendent dedica a la seva estimada i l'escarneix fins a aconseguir indignar-lo vivament. I quan Jiří s'afanya a fer noves propostes d'amor a Terinka, l'intendent s'interposa reprenent-lo durament per la seva conducta, arribant fins i tot a amenaçar-lo de la seva incorporació immediata a l'exèrcit, per així allunyar-lo de la seva estimada.\nQuestion: Què fa la gent acabada la missa major?", "output": [ "surt de l'església" ] }, { "id": "task837-b84adbe85f9349b3bf8440c632abc4ac", "input": "Passage: A París, Martinů coneix l'escriptor surrealista Robert Desnos, el qual presenta el compositor al seu cercle, on fa amistat amb Georges Ribemont-Dessaignes i amb Georges Neveux. Aquesta trobada és important, ja que tres de les quatre primeres òperes de Martinů parteixen de llibrets dels dos escriptors. Julietta sorgeix d'una obra teatral de Neveux, el mateix que li proporcionaria el llibret d'una altra òpera, més tard, després de la segona guerra, però el projecte no va prosperar; es tracta de Plainte contra inconnu (Denúncia contra desconegut). I la penúltima òpera de Martinů, Ariane, composta tot just un any abans de la seva mort, té de nou a Neveux com a llibretista.[6]\nQuestion: En quina ciutat Martinů coneix a Robert Desnos?", "output": [ "París" ] }, { "id": "task837-1aac12579eea4131b9f62b35b7d31b0f", "input": "Passage: Martinů va veure l'obra a París el 1932, un any després que s'hagués casat amb Charlotte Quenehen. El compositor va quedar veritablement enganxat per aquesta estranya història amb el seu tractament del somni. Seguint el mateix patró que va tenir amb Els miracles de Maria i més tard amb La passió grega i Ariane, Martinů va escriure el seu propi llibret, amb el permís de Neveux.[7] Atès els seus subtítols (tant de l'òpera com de la seva font), es podria buscar la influència directa de la transcendental obra La interpretació dels somnis de Sigmund Freud en ambdues; però la veritat és que la fascinació de Neveux (i de Martinů) pel món dels somnis ve de més lluny.[5]\nQuestion: On va veure Martinů l'obra?", "output": [ "París" ] }, { "id": "task837-90499d48d5a140cf8b6120180c242775", "input": "Passage: Martinů atrau l'oient en un somni amb una xarxa de so. El piano i l'acordió evoquen sons distants, però per a la major part de la seva rica orquestració reflecteix l'ambient parisenc en què va ser composta. També hi ha una rigorositat txeca, sobretot en les evocacions al bosc del segon acte, que suggereixen el paisatge de la infància de Martinů, i de fet la feina se sent com una mena d'encreuament entre Pelléas et Mélisande i El cas Makropoulos per la seva abraçada entre el món dels sons francesos i txecs. De la mateixa manera que la trama roman sense resoldre, el terreny musical està sempre canviant també, encara que la partitura està ancorada per l'ús repetit dels dos «acords Julietta» que descriuen la visió de Michel. El seu biògraf Brian Large va descriure l'obra com encertadament enlluernadora «plena de calor humà i que expressa la força de l'anhel humà». És la més profunda de les obres que va compondre a París en la dècada de 1930.[4]\nQuestion: Com atrau Martinů l'oient en un somni?", "output": [ "amb una xarxa de so" ] }, { "id": "task837-3186ab8c355548e8a819e3fb1efb66b1", "input": "Passage: El caràcter prolífic de Martinů va fer que, després de l'arribada del compositor a la capital francesa el 1923, aquest experimentés i visqués un extraordinari període de creativitat tant en el ballet com en l'òpera.[5] Encara que les seves òperes avui gairebé no s'interpretin, Martinů va ser una de les grans figures del teatre musical del període d'entreguerres i possiblement un dels autors que més facetes va abordar dins el teatre musical neoclàssic, des de les escenes pintoresques al drama medieval, la commedia dell'arte o creacions pensades per a la ràdio, el cinema o la televisió. En total, Martinů va compondre catorze òperes en quatre idiomes (anglès, txec, francès i italià), les nou primeres escrites a París entre 1928 i 1938, i les cinc últimes a l'exili nord-americà i suís entre 1953 i la seva mort.[1]\nQuestion: En quin any va arribar el compositor a la capital francesa?", "output": [ "1923" ] }, { "id": "task837-ed271e7c7bca4c1d891ab122fb1abb5b", "input": "Passage: Com a constructor de l'òpera, Martinů no pertany ni al segment de Wagner ni al de Verdi, tot i que està més a prop del segon. Mozart sembla el model aquí, amb la preocupació de Martinů per construir simfònicament la totalitat d'un acte amb escenes amb números separats. No obstant això, ell no recorre al segle XVIII, com ho fa Stravinski en la seva posterior obra mestra The Rake's Progress. En el seu lloc, la música espera amb interès les simfonies de Martinů, que van començar en els anys quaranta.[10] El Martinů madur de les simfonies s'hi pot escoltar, la música en general té la lluminositat i la flotabilitat que s’associa amb les tres últimes simfonies. Tanmateix, Stravinski és una clara influència -especialment Petruixka-, sobretot en l'inici dels dos primers actes.[7]\nQuestion: De qui està més a prop Martinů com a constructor de l'òpera, de Wagner o de Verdi?", "output": [ "Verdi" ] }, { "id": "task837-0ff416e6ba974c0497442eb48c6d3c90", "input": "Passage: Finalment a la primavera de 1679, se celebraren cinc actes de fe, el primer dels quals anà precedit per la destrucció, i sembra de sal, de l'hort on es reunien els conversos. En ells es pronuncià sentència condemnatòria contra 221 conversos, davant una multitud expectant. Després, els que tenien condemna de presó, foren portats a complir la pena a les noves presons que havia edificat la Inquisició amb els béns confiscats.[47]\nQuestion: Quants actes de fe es van realitzar?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-7b5f4c4e19644e2e9a9ca2b0c0b00e10", "input": "Passage: Per mor del seu deteriorament, la Suprema Inquisició ordenà diverses vegades, des del segle xvii, la seva renovació. La qüestió resultava conflictiva per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa. Finalment el 1755 es complí l'ordre, però només s'imposà la renovació de les posteriors al 1645[59] i, per tant, els llinatges implicats en pràctiques judaiques es limitava als estrictament xuetes, deixant de reproduir les de més d’un milenar de penitenciats i dos centenars de cognoms de condemnats per criptojudaisme. Aquesta reducció de la representació pública dels penitenciats va facilitar en gran manera l'adhesió del conjunt de la societat mallorquina a la ideologia discriminatòria, en la mesura que el grup de descendents de conversos quedava perfectament, i falsament, definit i aïllat.\nQuestion: Per què resultava conflictiva la renovació a causa del deteriorament que patia?", "output": [ "per la presència d'un gran nombre de llinatges, alguns dels quals coincidien amb alguns de la noblesa" ] }, { "id": "task837-2be68c024aef45d0a0dc78c308220557", "input": "Passage: El 1773 els xuetes designaren un grup de sis diputats, coneguts popularment amb el nom de perruques pel luxós guarniment que portaven en les seves gestions, perquè s'adreçassin al Rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.[73] Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costós, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe són una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d'igualtat.\nQuestion: Quants diputats designaren els xuetes?", "output": [ "sis" ] }, { "id": "task837-1b7c493def4845aab9711df7aa39a4c5", "input": "Passage: El 1677, amb quatre anys de retard, la Suprema Inquisició ordenà a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades. En les mateixes dates els observants, com s'autodenominaven en referència a l'observància de la Llei de Moisès, es reunien en un hort de Ciutat on celebraven el dia del perdó (Yom Kippur). Es procedí a la detenció d'un dels líders de la comunitat criptojueva de Mallorca, Pere Onofre Cortès, àlies Moixina, amo d'una de les criades i propietari de l'hort, juntament amb cinc persones més. A partir d'aquí es procedeix a detenir, en el lapse d'un any, 237 persones.\nQuestion: Quan ordenà la Suprema Inquisició a la mallorquina actuar sobre el cas de la confessió de les criades?", "output": [ "1677" ] }, { "id": "task837-3234f678d6ae47dbaf49ac52702801ab", "input": "Passage: El mateix any dels actes de fe de 1691, Francesc Garau,[55] jesuïta, teòleg i actiu participant en els processos inquisitorials, publicà la Fee Triunfante en quatro autos celebrados en Mallorca por el Santo Oficio de la Inquisición en què an salido ochenta i ocho reos, i de treinta, i siete relaiados solo uvo tres pertinaces,[56] deixant de banda la seva importància com a font documental i històrica, la intenció del llibre era perpetuar el record i la infàmia dels conversos i contribuí notablement a donar bases ideològiques a la segregació dels xuetes i a perpetuar-la.[57] Fou reeditat el 1755, va ser usat en l'argumentari per limitar els drets civils dels xuetes i serví de base al libel de 1857 La Sinagoga Balear o historia de los judíos mallorquines. Al segle xx se n'han fet abundants reedicions tot i que amb intenció contrària a la del seu autor, atès que alguns fragments escandalitzen per la seva cruesa i manca de la més elemental sensibilitat.[Nota 17]\nQuestion: En què participava Francesc Garau?", "output": [ "en els processos inquisitorials" ] }, { "id": "task837-f525711c4c87436985336b3b3a3fb813", "input": "Passage: Però encara l'any 1966, la publicació de l'assaig històric Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca. Quatre mots de la veritat, de Miquel Forteza i Pinya, germà del batle Guillem, en el qual es difongueren les troballes de Baruch Braunstein a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, publicades als USA l'any 1936,[Nota 25] que demostraven que a Mallorca les condemnes per judaïtzant havien afectat més de 200 cognoms mallorquins, va provocar la darrera gran polèmica popular sobre la qüestió xueta.[93] En aquest moment es pot situar simbòlicament l'arraconament en l'àmbit privat de les actituds discriminatòries, desapareixent, pràcticament, les seves expressions públiques. Per contra, la publicació de Forteza encetà una reeixida línia editorial a la mateixa illa, continuada actualment, que ha generat dotzenes de llibres que tracten el tema des de distintes perspectives, cosa que fa de la qüestió xueta un dels temes més estudiats per la historiografia mallorquina.[94]\nQuestion: Quan es va publicar Els descendents dels Jueus Conversos de Mallorca?", "output": [ "1966" ] }, { "id": "task837-1eb09b358540465c822d54589806cad2", "input": "Passage: Tot i ser valorada com la millor pel·lícula de la trilogia preqüela, La venjança dels Sith va ser la que va rebre menys premis i nominacions. És l'única pel·lícula de la franquícia que no va ser nominada a l'Oscar als millors efectes visuals; tot i ser-ho al millor maquillatge, el qual va perdre davant de Les Cròniques de Nàrnia: el lleó, la bruixa i l'armari. No obstant això, va guanyar a la millor pel·lícula i la millor pel·lícula dramàtica en els People's Choice Awards, la millor pel·lícula de Hollywood de l'any de la Hollywood Film Festival,[58] els Premis Empire i els Teen Choice Awards. També va ser nominada a la millor banda sonora en els Premis Grammy.\nQuestion: Com és valorada?", "output": [ "la millor pel·lícula de la trilogia preqüela" ] }, { "id": "task837-121ffd0a5d2344b3855c60c04400aab9", "input": "Passage: A bord de la nau espacial Tantive IV, Padmé rep assistència mèdica per una complicació sorgida en el seu embaràs. Malgrat els intents mèdics per rescatar-la, ella perd la voluntat de viure després de conèixer la conversió d'Anakin. Abans de morir, dóna a llum un nen i una nena, anomenats Luke i Leia respectivament. Obi-Wan, Yoda i Bail Organa decideixen mantenir ocults i separats els fills de Padmé i Anakin; Leia és adoptada pel senador Organa i la seva dona i va a viure a Alderaan, Luke és portat a Tatooine per viure amb Owen Lars, el germanastre d'Anakin i amb la seva dona Beru. Obi-Wan vigilarà Luke i Yoda viurà exiliat al planeta Dagobah, esperant que creixin els fills de Padmé i Anakin, les úniques esperances de rescatar la galàxia del nou Imperi Galàctic, encapçalat per l'emperador sith Darth Sidious. Al final es pot apreciar Darth Vader i l'emperador mirant la construcció de l'Estrella de la mort.[4]\nQuestion: En quina nau va Padmé?", "output": [ "Tantive IV" ] }, { "id": "task837-7e5bcfa00c404d3ca8c0938d8321b500", "input": "Passage: Per una altra banda, Obi-Wan es troba a Utapau per capturar el general Grievous. L'Orde jedi confia que, amb la detenció de l'últim líder separatista, la guerra acabarà amb la victòria de la República Galàctica. Mentrestant, a Coruscant, Anakin s'adona que Palpatine coneix massa detalls sobre el costat fosc de la força, pel que comença a desconfiar d'ell fins al punt de reconèixer que és el mateix Darth Sidious. El mestre jedi Mace Windu, quan se n'assabenta, acudeix a l'oficina de Palpatine, al costat d'altres tres mestres de l'ordre, per empresonar Palpatine pel delicte de traïció a la República i comença un duel de sabres de llum entre ells. Quan Anakin arriba es troba Palpatine (descobert físicament, en la seva veritable identitat, com a Darth Sidious) ferit i desarmat per Windu, que pretén assassinar-lo. En la seva caiguda al costat fosc, Anakin desarma Windu tallant-li la mà amb la qual sostenia el sabre de llum. Desprotegit davant Sidious, Windu és assassinat pels atacs morichr produïts pel lord sith. Després d'assassinar Windu, Sidious tria Anakin com el seu nou aprenent i li dóna el nom de Darth Vader.\nQuestion: Qui vol capturar Obi-Wan?", "output": [ "el general Grievous" ] }, { "id": "task837-6c94d79ee14b462091d8a8222999e912", "input": "Passage: Les guerres clon continuen i el canceller Palpatine ha estat segrestat pel líder separatista de la Confederació de Sistemes Independents, el general Grievous. Els jedis Obi-Wan Kenobi i Anakin Skywalker encapçalen una missió per rescatar el canceller i detenir Grievous. No obstant això, el general aconsegueix escapar de l'atac sorpresa. Obi-Wan i Skywalker aconsegueixen detenir el lord sith Comte Dooku, qui és assassinat per Skywalker, i rescatar Palpatine. Després del seu rescat i haver-lo deixat fora de perill al planeta Coruscant, Palpatine nomena Anakin el seu representant directe davant l'Alt consell jedi, una decisió que causa malestars i desacords amb l'Orde jedi en considerar-la com a intromissió de Palpatine i la política en les decisions de l'Alt consell.\nQuestion: Qui segresta a Palpantine?", "output": [ "el general Grievous" ] }, { "id": "task837-8f06bc27fbb94b51b53049d409df6435", "input": "Passage: Al llarg de La venjança dels Sith, Lucas fa referència a una àmplia gamma de pel·lícules i altres fons, com polítics, militars i personatges mitològics per millorar l\\'impacte de la seva història. Potser, a la que se li va donar una major cobertura va ser a la frase d\\'Anakin a Obi-Wan: \"Si no estàs amb mi, llavors ets el meu enemic\". Malgrat la insistència de Lucas en negar-ho, The Seattle Times va concloure: \"Sense nomenar [el president George W.] Bush o la Llei Patriota, és del tot inconfusible, no importa quines siguin les seves pròpies polítiques\".[62]\nQuestion: A què fa referència Lucas al llarg de la pel·lícula?", "output": [ "a una àmplia gamma de pel·lícules i altres fons" ] }, { "id": "task837-a43f884a720c4776a6919739c9ec10e7", "input": "Passage: Agafant a mà dreta la via Consular s'arriba a la porta d'Herculà, des d'on se surt a l'anomenada via dels Sepulcres, una de les necròpolis de Pompeia, amb les seves suggestives tombes disposades a banda i banda del camí, vora del qual s'aixeca la gran Vil·la de Diomedes, despullada de moltes de les seves belles pintures (ara al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols). Des de l'entrada, com és costum a les vil·les, s'accedeix directament a un peristil. A l'espai triangular comprès entre el peristil i el carrer, es va arranjar un bany senyorial. És notable el jardí, el més gran de Pompeia, voltat per un pòrtic majestuós.\nQuestion: Quina via surt des de la porta d'Herculà?", "output": [ "via dels Sepulcres" ] }, { "id": "task837-03aa509e3e9c4ee4b765a3bd0cd97502", "input": "Passage: Una prova de la distensió entre els dos grups rau en la participació conjunta en l'organització de la magistratura. La cambra municipal dels quattuoviri va ser substituïda per dos duumviri o duoviri, és a dir, va passar a estar formada de quatre a només dos magistrats. El més important, l'anomenat duumvir iuri dicundo, era responsable de l'administració de justícia. A aquests duumvirs, els incumbia convocar i presidir les assemblees –que triaven els magistrats– i el consell ciutadà (ordo decurionum), compost per cent dels magistrats anteriors. L'altre duumvir (anomenat duumvir viis aedibus sacris publicis procurandis) tenia confiada la cura dels carrers, dels edificis públics i religiosos, els mercats i l'ordre públic. A partir del 45 al 40 aC, els duumvirs van ser anomenats «edils» (aediles). De les inscripcions, sembla possible deduir que treballaven amb una jurisdicció limitada, probablement en termes de comerç i mercats, similar a la que a Roma varen ser els edils curuls.\nQuestion: Què van organitzar tots dos grups?", "output": [ "la magistratura" ] }, { "id": "task837-b3e26ee880d14f3cba841bbda4a34bae", "input": "Passage: Després de la Casa de Venus, batejada així per una pintura a la paret del fons del peristil, ve la Vil·la de Júlia Fèlix, ja explorada entre el 1755 i el 1757, despullada de les seves obres d'art i tornada a enterrar, i novament excavada els anys 1952-53. Tal com es dedueix clarament d'una inscripció trobada aquí (actualment al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols), l'emprenedora Júlia Fèlix, en el període de crisi d'allotjament consegüent al terratrèmol del 62, havia decidit de llogar una part de la seva propietat, i exactament un elegant bany privat, botigues i apartaments. La part residencial de la vil·la té un gran jardí porxat, travessat per un viver de peixos. Al centre del costat oest del pòrtic, hi ha un triclini d'estiu amb la volta que imita una gruta.[23]\nQuestion: Per què la Casa de Venus es coneix per aquest nom?", "output": [ "per una pintura" ] }, { "id": "task837-870faf5e7a92418bb42bb716b80d712b", "input": "Passage: A mà esquerra de les termes, seguint la via de Nola, trobem la Casa del Centenari, anomenada així perquè es va excavar l'any 1879, divuit segles després de l'erupció del Vesuvi. És una de les cases més grans de la ciutat, fruit de la unió de tres habitatges primerencs. Hi destaquen l'atri toscà, amb terra de mosaic i pintures de tema teatral, i el tablinum, que dona accés al peristil porticat; al mig del jardí hi ha la piscina o bassa per als peixos, amb un petit nimfeu al fons. La casa té una segona secció més petita, amb atri central voltat de diverses habitacions.\nQuestion: Què hi trobem seguint la via de Nola?", "output": [ "la Casa del Centenari" ] }, { "id": "task837-598b2253e9f544a389a8f3d27ef3a6f3", "input": "Passage: En l'època de les guerres samnites (lliurades entre el 343 i el 290 aC), Pompeia formava part de la lliga de les ciutats de la Campània pertanyents a Nucèria. La lliga va lluitar contra Anníbal com a aliada dels romans. Del govern de la ciutat, se sap que ,en el període samnita, era governada per un magistrat, anomenat Medix Tuticus, que sembla que tenia també una administració de justícia.[3]\nQuestion: Quan van ser lliurades les guerres samnites?", "output": [ "entre el 343 i el 290 aC" ] }, { "id": "task837-7a73dae2e1e04bf8b80e7fe8137a202f", "input": "Passage: Finalment, per tal de procedir al cens dels ciutadans i actualitzar les corresponents llistes cada cinc anys, els càrrecs de duumvir iuri dicundo eren elegits com a quinquennales. Aquests magistrats, les funcions dels quals eren comparables a les dels censors de Roma, eren responsables de l'actualització del registre dels colons i tenien el poder d'exercir un cert control sobre la moral pública; així, multaven amb una «nota» els infractors que consideraven que tenien una conducta impròpia. Les reunions del consell del decurioni eren a la Cúria, que ocupava la part central del costat sud del Fòrum. A l'est de la Cúria, se situava la seu del duoviri i, a la seva esquerra, hi havia l'edifici dels edils.[3]\nQuestion: Com eren elegits els càrrecs de duumvir iuri dicundo?", "output": [ "com a quinquennales" ] }, { "id": "task837-8f64ce4e9f1348d19bd1d91b4c1daff3", "input": "Passage: La característica exclusiva de l'arquitectura sassànida és l'ús distintiu de l'espai. Els arquitectes sassànides conceberen els seus edificis en termes de masses i superfícies. Això donà lloc a l'abundant utilització de murs de maó decorats amb estuc modelat o tallat. Les decoracions sobre murs d'estuc apareixen a Bishapur, però es troben millors exemples a Chal Tarkhan, prop de Rayy (del sassànida tardà o inicis de l'època islàmica), i a Ctesifont i Kish, a Mesopotàmia. Els panells mostren figures d'animals en rotllana, busts humans i motius geomètrics o florals.\nQuestion: Quina és la característica exclusiva de l'arquitectura sassànida?", "output": [ "l'ús distintiu de l'espai" ] }, { "id": "task837-9e99d0fce231480d98b66fdddf24da63", "input": "Passage: Els sassànides, com els parts, mantingueren una hostilitat constant amb l'Imperi Romà. Després de la divisió de Roma el 395, l'Imperi Romà d'Orient, amb capital a Constantinoble, ocupà el lloc de l'imperi romà com a principal enemic de Pèrsia. Les hostilitats entre ambdós imperis es feren encara més freqüents. Els sassànides, com els romans, estaven en constant conflicte amb els regnes veïns i amb els pobles nòmades. Tot i que el perill que suposaven les incursions nòmades no fou mai completament resolt, els sassànides tingueren més èxit que els romans en aquest camp, ja que la seva política militar estigué més centrada en la coordinació de les campanyes contra el perill nòmada.[28]\nQuestion: Amb qui mantenien hostilitat els sassànides?", "output": [ "amb l'Imperi Romà" ] }, { "id": "task837-cb72f1b145684d70b5cbc4cc97ef2593", "input": "Passage: Tot i que Cosroes II en sortí victoriós, la seva campanya es realitzà a costa d'una enorme pressió fiscal. L'emperador romà d'Orient Heracli (610 - 641) contraatacà amb un moviment tàctic, abandonant la seva capital assetjada i navegant fins al Mar Negre per atacar a Pèrsia des de la rereguarda. Mentrestant, la mútua desconfiança entre Cosroes II i el seu general Shahrbaraz, agreujades per les cartes falses que els agents romans d'Orient feren arribar al general persa, i on suposadament deia que Cosroes II planejava la seva execució, féu que Shahbaraz romangués neutral durant aquest període crític. Així Pèrsia perdé un dels seus exèrcits més grans i un dels seus millors generals. Per acabar-ho de rematar, Shanin, l'altre gran puntal de l'exèrcit sassànida, que havia conquerit el Caucas i Anatòlia, morí de forma sobtada, cosa que acabà de desequilibrar la balança a favor dels romans d'Orient.\nQuestion: Qui era l'emperador romà d'Orient?", "output": [ "Heracli" ] }, { "id": "task837-e45a520e11b94392883059e36eed2071", "input": "Passage: Comandat pel califa Omar ibn al-Khattab, un exèrcit musulmà derrotà l'exèrcit persa més gran liderat pel general Rostam Farrokhzad a les planes d'al-Qadisiyyah el 637, assetjant després Ctesifont, que caigué després d'un llarg setge. Yezdegerd fugí llavors cap a l'est, deixant darrere seu la major part de l'enorme tresor de l'Imperi. Els àrabs, que prengueren Ctesifont poc després de la fugida del monarca persa, deixaren el govern sassànida pràcticament arruïnat, a la vegada que obtingueren uns importants ingressos pels seus interessos. És molt probable que si l'Imperi Sassànida no s'hagués trobat exhaust, dividit i amb un govern incompetent, la cavalleria persa (asawara) hauria pogut derrotar els musulmans sense massa problemes. Tanmateix, les forces perses no s'hi arribaren a unir. El resultat fou la conquesta islàmica. Alguns governants sassànides intentaren combinar les seves forces per fer retrocedir els invasors, però aquests esforços resultaren inútils a causa de la poca centralització, i els governants foren derrotats a la Batalla de Nihawand. A partir d'aquell moment, l'Imperi, amb les seves estructures de comandament militar inexistents, les seves tropes derrotades, amb els seus recursos econòmics destruïts i la casta dels asawara desapareguda, es mostrava indefens davant l'invasor.\nQuestion: On derrotà l'exèrcit musulmà a l'exèrcit persa?", "output": [ "a les planes d'al-Qadisiyyah" ] }, { "id": "task837-c32697f30162475585f03f7894d70278", "input": "Passage: Després de Cosroes I, Ormazd IV (579 - 590) prengué el tron. Ormazd IV fou un governant enèrgic que mantingué la prosperitat instaurada pels seus predecessors. Durant el regnat del seu successor, Cosroes II (590 - 628), el general Bahram Txobin es revoltà i derrotà Cosroes a la batalla de Blarathon el 591,[20] sent proclamat com a Bahram VI i provocant una breu crisi en el regne, ja que Cosroes II aconseguí restablir el seu control sobre l'Imperi. A més a més, aprofitant la guerra civil que sacsejava l'Imperi Romà d'Orient, llençà una ofensiva a gran escala sobre aquest. El somni sassànida d'aconseguir el domini persa sobre Armènia estigué a punt de complir-se quan caigueren Damasc i Jerusalem. Egipte caigué una mica més tard. El 626, Cosroes II assetjà Constantinoble amb l'ajut de forces eslaves i àvares, només per veure la inexpugnabilitat de la capital romana d'Orient.\nQuestion: A quina batalla el general Bahram Txobin derrotà Cosroes?", "output": [ "a la batalla de Blarathon" ] }, { "id": "task837-ff4ef2ba6b2c429483c76d76be2c7cef", "input": "Passage: I due Foscari va ser estrenada el 3 de novembre de 1844 al Teatro Argentina amb els esmentats Achille de Bassini, Giacomo Roppa, acompanyats de la soprano Marianna Barbieri-Nini i el baix Baldassarre Mirri en els papers principals. Va obtenir una acollida tèbia, encara que Verdi, com a compositor, va rebre impressionants ovacions. Segons Emanuele Muzio, compositor i amic de Verdi, el problema va estar en el preu elevat de les localitats així com del fet que els cantants no van estar a l'altura de la partitura.[2]\nQuestion: Quan es va estrenar I due Foscari?", "output": [ "3 de novembre de 1844" ] }, { "id": "task837-ef7dba79ffa7442fa2e7e691ed6fcaf0", "input": "Passage: En aquell moment, la Itàlia musical estava molt lluny de trobar-se unida: cada ciutat tenia exigències particulars i tradicions diverses, que un compositor havia de respectar, experimentar i satisfer abans de poder-se considerar consolidat. El mateix els hi havia passat a Rossini i Donizetti, els dos principals predecessors de Verdi. A més, per ser considerat una celebritat, no només es jutjava per la qualitat de les obres sinó que s'havia de ser un compositor molt prolífic amb una febril acció per a conquerir com més teatre d'òpera millor.[3]\nQuestion: Què tenia cada ciutat italiana?", "output": [ "exigències particulars i tradicions diverses" ] }, { "id": "task837-4fe200337e1944dfaa3768e0d0dc1d2e", "input": "Passage: A l'arrencada del segon acte, Verdi planteja una bellíssima música de caràcter cambrístic, amb les intervencions del violí i el violoncel alternant i dialogant, als quals s'uneix la veu de Jacopo Foscari en l'inici de la seva gran escena Notte! Perpetua notte che qui regni!.... Els cors tenen brillants intervencions al començament de l'òpera, en la tercera escena del primer acte; en el preàmbul de la segona escena del segon acte (reunió del Consell dels Deu); i en tota l'escena final. Totes elles són d'un caràcter marcadament dramàtic que contrasta amb el cor alegre i festiu, que interpreta la barcarola en el transcurs de la regata veneciana amb què comença el tercer acte. Fins i tot el cor, en les intervencions del Consell dels Deu, té un motiu musical temàtic: un andante con moto que, d'alguna manera, reflecteix crueltat i intransigència.[4]\nQuestion: On planteja Verdi música de caràcter cambrístic?", "output": [ "A l'arrencada del segon acte" ] }, { "id": "task837-b8dfd851478f438182cbac15bb48f5fc", "input": "Passage: Sempre s'ha comentat la possible influència de Wagner a Verdi, amb la sistemàtica utilització dels temes recurrents en les seves òperes. Però estem el 1844; l'any anterior, Wagner havia estrenat la seva segona òpera important: Der fliegende Holländer, que Verdi, amb tota seguretat, no havia tingut ocasió d'escoltar. Per tant, el mestre de Busseto intueix i experimenta en I due Foscari noves formes d'expressió musical, principalment, aquests temes recurrents mitjançant els quals cada personatge queda definit per un motiu musical que l'identifica en escena.[4]\nQuestion: Quina és la segona òpera important de Wagner?", "output": [ "Der fliegende Holländer" ] }, { "id": "task837-9f91a3fb61ad4a4188f2ae89b248c04f", "input": "Passage: Tot seguit entren els membres del Senat i del Consell dels Deu, demanant al dux la seua abdicació de la Corna, a causa de la seua edat i del recent dol. Foscari acaba cedint i es treu els ornaments ducals. Quan està a punt de deixar el palau acompanyat de Lucrézia, sent el canó de Sant Marc que anuncia l'elecció del seu successor, Pasquale Malipiero. Immediatament mor a causa de la pena, mentre Loredano gaudeix de la seua venjança.[4]\nQuestion: Qui va entrar?", "output": [ "els membres del Senat i del Consell dels Deu" ] }, { "id": "task837-c708e73963184dd69d4813db073b117b", "input": "Passage: Malgrat el fet de ser deixeble i protegit de Mascagni i membre del grup postverdià de compositors italians, Ricardo Zandonai no va pertànyer a l'escola verista. La seva música va aconseguir grans vols per al teatre i un brillant do per l'orquestració, però no va ser «realista». Tenia un enorme interès per la relació entre les paraules i la música, com Janáček. No obstant això, va posseir aquest especial do italià per a la melodia, va ser essencialment un creador de l'atmosfera, de les situacions dramàtiques. Poètica, emocional, intensa, amb opulència de color i alta tècnica, són les qualitats més aparents en Francesca da Rimini, considerada amb raó la seva obra mestra.[5]\nQuestion: De qui era deixeble Ricardo Zandonai?", "output": [ "Mascagni" ] }, { "id": "task837-cccb01a1469a422a86f64cf9d10632cf", "input": "Passage: En la batalla es produeix la primera trobada entre Paolo i Francesca, des de la passada primavera a Ravenna. L'amor entre tots dos és obvi. Paolo busca la mort en la batalla, mentre Francesca roman en la plataforma alta de la torre. En un breu moment de calma, li retreu l'engany del qual en va ser víctima en ser promesa com a esposa del seu germà. Creient que està ferit, Francesca pren el cap de Paolo a les mans, mentre l'enemic es bat en retirada. Els Malatesta han guanyat la batalla.\nQuestion: Quan es produeix la primera trobada entre Paolo i Francesca des de la passada primavera?", "output": [ "En la batalla" ] }, { "id": "task837-66de66a8c771478d9244401de95568e3", "input": "Passage: En un recinte fortificat dins de la torre cilíndrica del palau dels Malatesta. Rimini està en guerra contra els gibel·lins, actius partidaris del Papa, i des de dalt de la torre es produeixen intercanvis de foc i de fletxes llançades per destres ballesters. La fracció güelfa dels Malatesta, que dóna suport al Sant Imperi Romà, lluita més amb catapultes, javelines, pesades maces de combat i altres instruments guerrers medievals. Lluny, s'observa la torre de les fortificacions gibel·lines amb vista al mar Adriàtic.\nQuestion: Contra qui està en guerra Rimini?", "output": [ "contra els gibel·lins" ] }, { "id": "task837-b752c329901e4757acf324cf612c16de", "input": "Passage: Com a venjança per haver rebutjat la seva passió, el macabre jove excita la gelosia de Gianciotto mitjançant insinuacions d'un romanç entre Paolo i Francesca, especialment assenyalant que aquest ha tornat de Florència molt abans del que ho hauria d'haver fet. Enfurismat i demostrant tota la seva barbàrie, Gianciotto demanda proves, al·legant que si Malatestino menteix, no vacil·larà a assassinar-lo sense pietat. Amb gran malícia, el seu germà li diu que només ha d'esperar al vespre, concórrer a la seva habitació matrimonial, i obtindrà l'evidència. Malatestino pregunta al seu germà: Vols fer-ho aquesta mateixa nit?, a la qual cosa Gianciotto respon amb una prolongada frase, exclamant tan sols: Voglio! (Vull!). Les seves paraules es transformen en la sentència de mort dels amants.\nQuestion: Què insinua el macabre jove?", "output": [ "un romanç entre Paolo i Francesca" ] }, { "id": "task837-b155f9ddeb7d42ada48b59131960cdc8", "input": "Passage: Es presenta Gianciotto, felicitant al seu germà amb la seva fèrria brutalitat, i exclama victoriós la notícia que Paolo ha estat elegit capità del Poble i de la comuna de Florència, ciutat a la qual ha de partir immediatament. Abans de retirar-se, Paolo, el seu germà i Francesca beuen un brindis, mentre els amants intercanvien apassionades mirades. Malatestino, el seu germà menor, és portat ferit en escena. Ha perdut un ull en la lluita, però desplegant gran coratge vol continuar lluitant. Els Malatesta festegen novament la seva victòria.\nQuestion: Com felicita Gianciotto al seu germà?", "output": [ "amb la seva fèrria brutalitat" ] }, { "id": "task837-19bba6cb60864cb29b47173fcb46e883", "input": "Passage: Els trànsits lunars s'han usat per traçar un mapa de les emissions de raigs X de la nebulosa. Abans del llançament de satèl·lits dedicats a l'observació de raigs X, com el XMM-Newton o el Chandra, els telescopis d'observació de raigs X generalment tenien molt poca resolució òptica. En canvi, la posició de la Lluna és coneguda amb molta precisió; així, quan aquesta passa pel davant de la nebulosa, les variacions en la claror de la nebulosa poden usar-se per elaborar mapes d'emissions de raigs X.[27] Quan els raigs X van ser observats per primera vegada des de la nebulosa, es va aprofitar una ocultació lunar per determinar la posició exacta del seu origen.[18]\nQuestion: Per a què s'han usat els trànsits lunars?", "output": [ "per traçar un mapa de les emissions de raigs X de la nebulosa" ] }, { "id": "task837-c9c6ed4138ae431889a7c9ff380ea996", "input": "Passage: Anàlisis recents d'aquests documents històrics han revelat que la supernova que va crear la nebulosa del Cranc probablement va aparèixer a l'abril o principis de maig del 1054, arribant al seu màxim esclat a una magnitud aparent d'entre −7 i −4,5 al juliol, sent més brillant que qualsevol altre objecte celeste a la nit excepte la Lluna. La supernova va ser visible a ull nu durant aproximadament dos anys després de la seva primera observació.[8] Gràcies a les observacions escrites dels astrònoms orientals el 1054, la nebulosa del Cranc es va convertir en el primer objecte astronòmic del qual es va poder determinar una relació amb una explosió de supernova.[6]\nQuestion: Quant de temps va ser visible a ull nu la supernova que va crear la nebulosa del Cranc des de la seva primera observació?", "output": [ "durant aproximadament dos anys" ] }, { "id": "task837-1adcb8aa55504c099ac241533c131423", "input": "Passage: Els púlsars són la font de potents radiacions electromagnètiques emeses en polsos breus i constants, amb una freqüència de moltes vegades per segon. Van ser un gran misteri quan es van descobrir el 1967, i l'equip que va identificar el primer púlsar va considerar la possibilitat que podia ser un senyal d'una civilització avançada.[20] Tot i això, el descobriment d'una font de ràdio polsant al centre de la nebulosa del Cranc va representar una clara evidència que els púlsars no eren senyals d'éssers extraterrestres sinó que es formaven a partir d'explosions de supernoves. Actualment, se sap que són estrelles de neutrons de ràpida rotació, els potents camps magnètics de les quals concentren les seves emissions de radiació en raigs estrets. L'eix del camp magnètic no està alineat amb el de la seva rotació i la direcció del feix escombra el cel seguint un cercle. Quan, per atzar, la direcció d'un feix creua la Terra, el pols pot ser observat. Així, la freqüència dels polsos és una mesura de la velocitat de rotació de l'estrella de neutrons.\nQuestion: Quina és la font de potents radiacions electromagnètiques?", "output": [ "Els púlsars" ] }, { "id": "task837-f25d0fbf7ac74882abbc80d300892801", "input": "Passage: Rastrejant l'origen de l'expansió consistentment, i utilitzant la seva velocitat com s'observa avui dia, és possible determinar la data de la formació de la nebulosa, és a dir, la data de l'explosió de la supernova. Fent aquest càlcul s'obté una data que correspon a diverses dècades després de l'any 1054. Una explicació plausible d'aquest desfasament seria que la velocitat d'expansió no ha estat sempre uniforme, sinó que s'ha accelerat després de l'explosió de la supernova.[13] Aquesta acceleració seria deguda a l'energia del púlsar que alimentaria el camp magnètic de la nebulosa, que s'expandeix i empeny els filaments de la nebulosa cap a l'exterior.[14]\nQuestion: Amb quina data es correspon la formació de la nebulosa?", "output": [ "diverses dècades després de l'any 1054" ] }, { "id": "task837-6af77e87ece34e05958783a9b21d3a2e", "input": "Passage: Els models teòrics d'explosions de supernoves suggereixen que l'estrella progenitora que creà la nebulosa del Cranc podria tenir una massa d'entre vuit i dotze masses solars. Les estrelles amb una massa inferior a vuit masses solars són considerades massa lleugeres com per produir explosions de supernova, i finalitzen la seva vida produint una nebulosa planetària, mentre que les que tenen més de dotze masses solars produïxen una nebulosa amb una composició química diferent a l'observada en el cas de la nebulosa del Cranc.[25] Per estimar la massa de la nebulosa es mesura la quantitat total de llum emesa, donada la temperatura i la densitat de la nebulosa, i es deduïx la massa requerida per emetre la llum observada. Les estimacions oscil·len entre una i cinc masses solars, sent el valor generalment acceptat de dues o tres masses solars.[25] S'estima que la massa de l'estrella de neutrons estaria compresa entre 1,4 i 2 masses solars.\nQuestion: Quina massa podria tenir l'estrella progenitora que creà la nebulosa del Cranc?", "output": [ "d'entre vuit i dotze masses solars" ] }, { "id": "task837-b075b6b728604959bfcc7c36ad051bfa", "input": "Passage: Aquesta òpera va marcar l'inici d'una fructífera relació amb l'escriptor libanès Amin Maalouf, continuada el 2006 amb l'estrena de la seva segona òpera, Adriana Mater, a l'Òpera de París. L'Amour de loin és una bella història de Maalouf que recupera el to i el temari de la lírica provençal. Del segle xii al XXI, del llaüt del trobador a l'orquestra moderna, de l'Aquitània al Líban, del gaudi corporal a l'ideal: són distàncies enormes que Maalouf i Saariaho no salven, sinó que aprofiten, i el resultat és una òpera de ressons variats sorprenentment propera.[9] La música de Kaija Saariaho a L'Amour de loin és una àmplia escena sonora que barreja melodies medievals a un estil espectral. El seu ritme gairebé suspès amaga una transformació lenta i gairebé contínua.[5]\nQuestion: On es va estrenar Adriana Mater?", "output": [ "a l'Òpera de París" ] }, { "id": "task837-d120912d3c7d42e58c4bca5c14c66436", "input": "Passage: La trama tracta sobre Jaufré Rudel, que cansat de la seva vida a la cort, s'assabenta per un pelegrí de l'existència, a l'altra banda del mar, d'un amor perfecte en la persona de la comtessa de Clémence. Seduït per les paraules d'aquest pelegrí i capturat pel desig d'un amor pur i distant, Jaufré decideix creuar el mar fins a aconseguir el seu somni. Mentrestant, el pelegrí ha revelat a Clémence de la presència d'un home que parla d'ella en les seves cançons i l'envaeix una passió i una nova esperança. El viatge estarà ple d'ansietat i malaltia, conduint Jaufré no envers l'amor sinó envers la mort. Només l'«amor de lluny» és possible.[5]\nQuestion: De què està cansat Jaufré Rudel?", "output": [ "de la seva vida a la cort" ] }, { "id": "task837-43041127b647441b96f49233b7616785", "input": "Passage: Jaufré Rudel, príncep de Blaia, està cansat dels plaers de la vida i desitja un amor diferent, llunyà, però comprèn que és inversemblant que pugui arribar a trobar-lo. El cor, conformat pels seus antics companys, riu dels seus somnis i li diu que la dona per la qual ell canta no existeix. No obstant això, un pelegrí, arribat recentment de l'estranger, li diu a Jaufré que existeix aquesta dona, de fet, perquè ell l'ha trobat. Jaufré llavors es dedica només a pensar en ella.\nQuestion: Què és Jaufré Rudel?", "output": [ "príncep de Blaia" ] }, { "id": "task837-6666f82ebaf24388a0d108ea3c7f3f34", "input": "Passage: L'Amour de loin tracta de grans emocions, i el que li falta de teatralitat exterior es veu compensat en la intensitat i la profunditat amb què se sondeja la psicologia dels seus personatges. L'orquestra i el cor són vehicles per fer audibles els estats dels amants de la ment, que sovint s'enterboleixen amb el conflicte i l'ansietat, i la música és, en conseqüència turbulenta, de gran abast, i sovint molt alta. En aquest sentit està més a prop en el to de Tristany i Isolda que de Pelléas et Mélisande, dues tragèdies d'amor frustrat que s'assemblen en certa manera. L'obra compta amb una paleta orquestral enlluernadora, una hàbil barreja de les tradicions musicals medievals i contemporànies, i una preciosa escriptura vocal.[4]\nQuestion: De què tracta L'Amour de loin?", "output": [ "de grans emocions" ] }, { "id": "task837-21d653436012405b98c1026be929195f", "input": "Passage: A la versió parisenca del Châtelet de novembre 2001, la soprano repeteix (també havia estrenat el Saint François d'Assise de Messiaen interpretant l'àngel), però el baríton va ser Gerald Finley, mentre que el pelegrí va anar a càrrec de la mezzosoprano finlandesa Lilli Paasikivi. La de Santa Fe fou l'estiu de 2002. Presentacions posteriors es van portar a terme al Stadttheater de Berna, Suïssa (desembre de 2001) i més tard a Darmstadt, Alemanya el 2003, i a l'Òpera Nacional de Finlàndia a Hèlsinki el 2004.[12]\nQuestion: Qui repeteix a la versió parisenca del Châtelet de novembre 2001?", "output": [ "la soprano" ] }, { "id": "task837-6698784546a644e097f5eb74aeefb700", "input": "Passage: Per la temporada 2016-2017 està prevista la seva representació al Metropolitan Opera de Nova York. Es tracta de la segona vegada que el Metropolitan programa una òpera escrita per una dona. Anteriorment, el 1903, es va representar Der Wald, de la compositora anglesa i defensora dels drets de la dona Ethel Smyth.[13]\nQuestion: On està prevista la representació per la temporada 2016-2017?", "output": [ "Metropolitan Opera de Nova York" ] }, { "id": "task837-a1b7e02f7e6e4c0e965987cf9d592d34", "input": "Passage: Aquest procediment es duu a terme a partir de la construcció d'un sistema reactiu a escala de laboratori que optimitza tant l'oxidació i precipitació del ferro com la producció de schwertmannita neta (sense impureses), fins i tot quan l'aigua de la mina conté metalls dissolts. Aquest sistema utilitza Ferrovum myxofaciens, un betaproteobacteri acidòfil.[48] El sistema comprèn tres mòduls (reactors) connectats entre si en mode de flux continu. El ferro ferrós s'oxida microbiològicament al primer reactor; la schwertmannita precipita al segon reactor; i finalment les traces de ferro soluble que encara queden a l'aigua són eliminades al tercer reactor.[47]\nQuestion: Què optimitza el sistema reactiu a escala de laboratori?", "output": [ "tant l'oxidació i precipitació del ferro com la producció de schwertmannita neta" ] }, { "id": "task837-2688d54ed24149ef847d01cb4f2847fd", "input": "Passage: La schwertmannita és un mineral de baixa cristal·linitat amb una alta àrea específica que oscil·la entre els 100 i 200 m2/g. La majoria d'espècimens estan formats per petites partícules esfèriques o el·líptiques d'entre 200 i 500 nm de diàmetre que formen agregats. Les estructures que se solen observar estan formades per agulletes d'amplades entre 2 i 4 nm i llargades entre 60 i 90 nm. La schwermannita presenta un color groc marró, marró groguenc o marró ataronjat depenent de les impureses o el contingut de ferro. Per la mida extremadament petita dels grans minerals, molts paràmetres òptics no han estat calculats per la impossibilitat de dur a terme les anàlisis; per exemple, no s'ha pogut mesurar la densitat del mineral, tot i que els càlculs aproximats mitjançant els valors de la cel·la unitat donen valors entre 3,77 i 3,99 g/cm3. El seu pes molecular és de 1.545,76 g/mol.[2][1]\nQuestion: Què és la schwertmannita?", "output": [ "un mineral de baixa cristal·linitat" ] }, { "id": "task837-7ae21b2c6eec431caae53e693f1d00b6", "input": "Passage: La schwertmannita presenta un color marró groguenc o ataronjat, una duresa d'1 a 2 a l'escala de Mohs i una lluïssor terrosa. La ratlla que presenta la schwertmannita és de color groc; i es troba tot formant hàbits en crosta o agregats; també es pot trobar en morfologies en forma d'eriçó (de l'anglès hedgehog habit), que consisteixen en cristalls micromètrics disposats radialment com si fossin les espines d'un eriçó. La schwertmannita es troba entre els minerals que constitueixen les limonites (un conjunt de minerals de ferro, principalment òxids i hidròxids, que presenten un aspecte molt semblant entre ells).[10] Entre aquests minerals s'hi troben la magnetita, l'hematites, la lepidocrocita i/o la jarosita, en proporcions variables. Això afegeix un problema a l'hora d'identificar de visu la schwertmannita, ja que molts d'aquests minerals presenten característiques semblants, quan no es troben ben cristal·litzats, com és el cas de l'ambient en el qual se solen trobar associats amb aquesta. També pot ser complicat diferenciar-la de minerals relacionats amb la seva estructura i composició química com ara l'hidrobasaluminita. A continuació es comparen les característiques de la schwertmannita amb els diferents minerals susceptibles de ser confosos amb aquesta:\nQuestion: Quina duresa en la escala de Mohs presenta la schwertmannita?", "output": [ "d'1 a 2" ] }, { "id": "task837-375d3fa9406d427bb6843d6d3b33975a", "input": "Passage: La precipitació i creixement de la schwertmannita en condicions naturals presenta una velocitat elevada. Els 5 primers dies les partícules poden arribar a créixer 120 µm.[30] En els casos pràctics on s'ha pogut fer més lent el creixement de la schwertmannita s'han pogut observar morfologies estrellades, on les agulles de schwertmannita que les formen presenten la superfície de goetita a causa de la transformació de la schwertmannita a conseqüència de la seva metaestabilitat.[31] La transformació de la schwertmannita a goetita ha estat comprovada a partir d'estudis en minerals sintètics.[20]\nQuestion: Com és la velocitat de precipitació i creixement en condicions naturals?", "output": [ "elevada" ] }, { "id": "task837-d2aca86420e54e4993dd72e98d4ea680", "input": "Passage: Tal com es pot observar a les imatges, els minerals relacionats presenten característiques molt diferents de la schwertmannita a primer cop d'ull. Això es deu a la diferència de composicions. Tot i que aquests minerals presenten estructures, fórmules i ambients de formació semblants a la schwertmannita, molts presenten elements cromòfors com el coure que donen les típiques coloracions blaves o verdoses.[22]\nQuestion: Què presenten a primer cop d'ull els minerals relacionats?", "output": [ "característiques molt diferents de la schwertmannita" ] }, { "id": "task837-7b46b3dcbd5746858ac3bc42a0e55355", "input": "Passage: Per exemple: cal construir un dipòsit en forma de cub per contenir 200 litres (0,2 m 3 {\\displaystyle m^{3}} ). Quants metres quadrats de xapa caldran? Com que la superfície de cada cara és la longitud de l'aresta al quadrat i hi ha sis cares, la superfície de xapa serà: s = 6 a 2 {\\displaystyle s=6a^{2}} . Cal trobar la longitud de l'aresta que és l'arrel cúbica del volum:\nQuestion: Quants litres ha de contenir el dipòsit?", "output": [ "200" ] }, { "id": "task837-ffe2bfe5a96e4b9496e01e41e55ebd6d", "input": "Passage: Hi ha un mètode simple per calcular arrels cúbiques amb calculadores que només tenen la funció arrel quadrada. Aquest mètode només requereix els botons de multiplicar i arrel quadrada. No cal memòria. El mètode és el següent:\nQuestion: Com és el mètode per calcular arrels cúbiques?", "output": [ "simple" ] }, { "id": "task837-986976e3370e433d8ace243f98a0da83", "input": "Passage: Per tant, si s'agrupen les xifres de tres en tres començant per la dreta, el cub del nombre format per les m xifres més significatives de l'arrel cúbica és més petit o igual que el nombre format pels m grups de xifres de més a l'esquerra. La idea és anar trobant les xifres del resultat una per una començant per la més significativa. La xifra més significativa es troba buscant un nombre de 1 a 9 que elevat al cub sigui més petit o igual que el primer grup de xifres. Per això es fa servir o es memoritza la taula dels cubs d'aquests nombres:\nQuestion: Com s'han d'agrupar les xifres de tres en tres?", "output": [ "començant per la dreta" ] }, { "id": "task837-cee983a3f342447bb495a14f9f0ad455", "input": "Passage: En multiplicar nombres complexos amb notació polar es multipliquen el mòduls i se sumen els angles. Per tant, per trobar un nombre complex que multiplicat per si mateix tres cops produeixi un nombre donat, n'hi haurà prou amb trobar l'arrel cúbica real del mòdul i dividir per tres l'angle. Com que en afegir 2 π {\\displaystyle 2\\pi } o 4 π {\\displaystyle 4\\pi } a un angle es torna a obtenir el mateix angle, el resultat de dividir per tres l'angle del complex inicial més aquests angles també donarà un valor que correspondrà a una arrel cúbica (perquè després en multiplicar-lo per tres s'obtindrà l'angle inicial). No serveix de res seguir afegint altres múltiples d'una volta sencera perquè no s'obtenen més resultats.\nQuestion: Quan es multipliquen els mòduls i es sumen els angles?", "output": [ "En multiplicar nombres complexos amb notació polar" ] }, { "id": "task837-e366f63f091e422cb0ed9f9cce6f8ed8", "input": "Passage: El 1887, amb trenta-quatre anys, Janáček és sobretot conegut a Brno, lloc de residència, per la seva activitat professional a l'Escola d'orgue, a l'escola secundària de l'Antic Brno, per la seva activitat en el cor de la societat coral Beseda, per la seva l'activitat com a director, així com per la seva ploma. Certament, algunes de les seves composicions van ser executades, sobretot sota la seva direcció, a partir de 1875, incloent-hi dos cors recents del 1886. Janáček havia compost principalment per a veu (majoritàriament cors), peces per a orgue, algunes peces per a piano i dues obres per a orquestra, limitades només a les cordes (Suite i Idylle). Res feia suposar que abordaria un gènere important, l'òpera.[4]\nQuestion: Quants anys tenia Janáček l'any 1887?", "output": [ "trenta-quatre" ] }, { "id": "task837-bedbf1c92fc34100bc0a293bc1ac6ff9", "input": "Passage: El principal problema d'aquest títol rau en la trama, més densa que el que li permet una òpera d'una hora de durada. Però musicalment, Šárka és imprescindible per entendre millor l'obra posterior del compositor. Encara que beu directament de la tragèdia fantàstica i cerimoniosa de Wagner, conté ja alguns elements molt característics de l'autor, almenys la versió definitiva del compositor quan ja havia estrenat Kàtia Kabànova i La guineueta astuta i amb prou feines li quedava un any perquè ho fes El cas Makropoulos.[11] El text de Zeyer és curull de Romanticisme, fins i tot de simbolisme wagnerià; l'heroi, Ctirad, recorda a Siegfried, i Šárka a Isolde. Com a ferm antiwagnerià, Janáček va haver de tallar certs fragments per desromantitzar tant com fos possible. Encara que l'estil de Šárka neix en un drama tipus wagnerià, la música hi té molt poc a veure.[12] L'òpera té un tractament crispat i obstinat de la corda, amb dissonàncies, més en el vocal que en la seva romàntica instrumentació, com tindria posteriorment la Salomé de Strauss, i una tensió creixent en el tractament dramàtico-musical dels personatges i la tragèdia a la qual es veuen abocats.[11]\nQuestion: Com és la trama?", "output": [ "més densa que el que li permet una òpera d'una hora de durada" ] }, { "id": "task837-3b4975d43e044232accca22e72315433", "input": "Passage: El llibret de Julius Zeyer suavitza la brutalitat de la llegenda original txeca.[8] Zeyer va escriure el llibret amb l'esperança que Dvořák el convertiria en una òpera, però aquest va preferir posar música a Armida.[9] Tot el que l'allunyava de la pesada influència austríaca interessava a Janáček. Aquest drama el va captivar immediatament.[4] Janáček va compondre l'òpera sense comptar amb el permís de Zeyer, convençut que no hi hauria cap problema perquè aquest l'acceptés, però es va equivocar i el llibretista es va negar en vida a concedir l'autorització pertinent, de manera que l'òpera va quedar arxivada i oblidada.[6]\nQuestion: Què era el que interessava a Janáček?", "output": [ "Tot el que l'allunyava de la pesada influència austríaca" ] }, { "id": "task837-8ced0b194f0545299fd8ee6238126613", "input": "Passage: Des de Šárka fins al final de la seva vida, Janáček va tenir especial interès per la música coral, com es pot observar en la intervenció dels cors en aquesta primera òpera, tot arribant a formular la seva pròpia teoria sobre la melodia del llenguatge.[2] Tot i que la partitura mostra clarament les seves arrels del període tardoromàntic (en particular, recordant la música de Bedřich Smetana), les petjades del Janáček madur ja es poden sentir en la música nerviosa i enèrgica, les frases asimètriques, i els ritmes no sincopats amb el seu enfocament original de l'harmonia.[8] Šárka és una òpera primerenca revisada per un compositor amb experiència que s'havia convertit en un dels més grans compositors d'òpera del món, amb una interessant barreja d'estils.[5] Tot i així, Šárka no deixa endevinar res del realisme que serà la gran conquesta del compositor a partir de Jenůfa.[15]\nQuestion: Què tenia especial interès per a Janáček?", "output": [ "música coral" ] }, { "id": "task837-f82c70211c3741ca929e64940426e2e7", "input": "Passage: Composta el 1887, Janáček va completar la partitura per a piano el 1888[8] i la va orquestrar parcialment abans que el compositor l'hagués de deixar a un costat, no podent obtenir el permís per utilitzar el llibret. El 1918 finalment va tenir el vistiplau per fer-lo servir, i amb l'ajuda del seu estudiant Osvald Chlubna,[8] es va embarcar en una revisió i conclusió de l'obra, que es va estrenar a Brno l'11 de novembre de 1925 sota la direcció de František Neumann, amic del compositor, en honor del setantè aniversari de Janáček. Ningú en aquell moment va pensar que aquesta òpera podia fer ombra per a la grandiosa òpera de Fibich, ja ben establerta, que utilitza una font diferent per explicar la història Šárka.[9]\nQuestion: En quin any Janáček va completar la partitura per a piano?", "output": [ "1888" ] }, { "id": "task837-4dab5ccf70534808a2e293bc284bb296", "input": "Passage: A la tardor, els uapitís desenvolupen un pelatge més espès que contribueix a aïllar-los durant l'hivern. Els mascles, femelles i cries de uapitís de Sibèria i Nord-amèrica desenvolupen espesses crineres al coll; en canvi, les femelles i les cries de uapitís de Manxúria i Alaska no ho fan.[11] A principis de l'estiu ja els ha caigut l'espès pelatge hivernal, i se sap que els uapitís es freguen contra arbres i altres objectes per treure's pèl de sobre. Tots els uapitís tenen taques petites a la gropa ben definides amb una cua curta. La coloració canvia segons l'estació i el tipus d'hàbitat: a l'hivern predomina una coloració grisa o més clara, i a l'estiu un pelatge més vermellós i fosc. Les subespècies que viuen en climes àrids tendeixen a tenir un pelatge més clar que les que viuen en boscos.[18] La majoria tenen un pelatge clar groc-marró a taronja-marró que contrasta amb el pèl marró fosc que apareix al cap, coll i les potes durant l'estiu. Els uapitís de Manxúria i Alaska adaptats als boscos tenen un pelatge més fosc de color marró vermellós, amb menys contrast entre el pelatge del cos i la resta del cos durant els mesos estivals.[6] Les cries neixen amb clapes, com és el cas de moltes espècies de cèrvids, i les perden a final d'estiu. Els uapitís de Manxúria adults poden conservar algunes clapes taronges a la part posterior del pelatge d'estiu fins que són més grans. Aquest caràcter també s'ha observat en els cérvols comuns europeus adaptats als boscos.[6]\nQuestion: Quan desenvolupen els uapitís un pelatge més espès?", "output": [ "A la tardor" ] }, { "id": "task837-d77c3f64d39643a99aaa586a3733ae32", "input": "Passage: Els mascles tenen vocalitzacions fortes conegudes com a sons de corneta, que es poden sentir a quilòmetres de distància. Els sons de corneta sovint estan associats a una adaptació a medis oberts com ara parcs, prats i sabanes, on els sons poden cobrir grans distàncies. Les femelles se senten atretes pels mascles que emeten aquests sons més sovint i més fort.[33] Els mascles solen emetre aquests sons al principi i al final del dia, i es tracta d'un dels sons més distintius que es troben a la natura, igual que l'udol del llop gris.\nQuestion: Com són les vocalitzacions dels mascles?", "output": [ "fortes" ] }, { "id": "task837-98c1b515b415454787d11065ef5afa85", "input": "Passage: També es fan servir banyes per obres d'art, mobles i altres objectes similars. Igual que altres cèrvids, les subespècies asiàtiques han estat criades per les seves banyes a l'Àsia Oriental pels xinesos Han, els turquesos, els tungusos, els mongols i els coreans. Les granges de uapitís són relativament comunes a Nord-amèrica i Nova Zelanda.[29]\nQuestion: Per a què es fan servir les banyes dels uapitís?", "output": [ "per obres d'art, mobles i altres objectes similars" ] }, { "id": "task837-3447c520047c4d8cbea45046c40b6b64", "input": "Passage: La subespècie de uapití de les Muntanyes Rocalloses ha estat reintroduïda per organitzacions de caça i conservació a la regió d'Apalàtxia, a l'est dels Estats Units, on antigament vivia l'actualment extint uapití oriental.[21] Després de la reintroducció de uapitís als estats de Kentucky, Carolina del Nord i Tennessee, migraren als estats veïns de Virgínia i Virgínia de l'Oest, on han establert poblacions permanents.[22] Els uapitís també han estat introduïts a altres estats, com Pennsilvània, Michigan i Wisconsin. El 1989, les poblacions de uapití de les Muntanyes Rocalloses arribaven a 782.500 exemplars, mentre que la xifra total de uapitís nord-americans s'estimava a més d'un milió.[23] S'estima que hi havia uns deu milions de uapitís en aquest continent abans de la colonització europea.[14] Comptant els individus tant en captivitat com en llibertat, la població mundial de uapitís és d'aproximadament dos milions.\nQuestion: On és la regió d'Apalàtxia?", "output": [ "a l'est dels Estats Units" ] }, { "id": "task837-91e6f700774f4b67abfa7a4b8f14d86e", "input": "Passage: Estudis d'ADN recents suggereixen que no hi ha més de tres o quatre subespècies de uapití. Totes les formes americanes semblen pertànyer a una mateixa subespècie (Cervus canadensis canadensis). Fins i tot el uapití de Sibèria (Cervus canadensis sibiricus) és més o menys idèntic a les formes americanes i, per tant, és possible que també pertanyi a aquesta subespècie. En canvi, el uapití de Manxúria (Cervus canadensis xanthopygus) és clarament distint de les formes siberianes, però no és distingible del uapití d'Alasha. Les formes xineses, el cérvol de MacNeill, el cérvol comú de Kansu i el cérvol comú del Tibet també pertanyen als uapitís, i són indistingibles l'una de l'altra per mitjà d'estudis d'ADN mitocondrial.[12]\nQuestion: Què suggereixen els estudis d'ADN recents dels uapitís?", "output": [ "que no hi ha més de tres o quatre subespècies de uapití" ] }, { "id": "task837-0a8f82db0b1240009fbebbef91f7e9e6", "input": "Passage: A diferència del seu pare, la situació professional de Luis era precària. Jove, arrogant, sense el suport de l'Acadèmia i amb la seva reputació en dubte, va decidir anar-se'n a Itàlia per aconseguir noves oportunitats, on va romandre des de 1748 fins a 1752. Hi va realitzar algunes obres de pintura —actualment perdudes— per a Carles IV d'Espanya, que aleshores era rei de Nàpols.[11]\nQuestion: Com era la situació professional de Luis?", "output": [ "precària" ] }, { "id": "task837-4b1b4455262e46c69959b28e0c4de062", "input": "Passage: Les natures mortes pintades per Meléndez són normalment de mida petita i presenten l'austera tradició de la pintura de natura morta espanyola del segle XVII, iniciada pels mestres del Segle d'or Juan Sánchez Cotán i Francisco de Zurbarán. Igual que ells, Meléndez va estudiar els efectes de llum, la textura i el color de fruites i verdures, així com dels atuells de ceràmica, vidre i coure. A diferència dels mestres del segle xvii, el seu tema és presentat físicament més a la vora de l'espectador, en un punt de vista baix per a objectes col·locats damunt una taula, la qual cosa dóna a les seves formes una monumentalitat en aquest gènere que pretén animar l'espectador a estudiar els objectes per si mateix. Els fons els matisava amb un color neutre, i deixava la il·luminació forta per ressaltar els contorns del volum dels objectes representats; aconseguia així els velluts de les fruites, la transparència als carrassos de raïm i els interiors brillants de la síndria. Tot s'unia amb tons terres o ocres.[20]\nQuestion: De quina mida són normalment les natures mortes pintades per Meléndez?", "output": [ "petita" ] }, { "id": "task837-12c8a1517e6e4fc3ba9b88d4996bd72c", "input": "Passage: Les pintures de Meléndez, juntament amb d'altres, van ser traslladades i mogudes de sales en diferents anys per qüestió d'exposició museística, encara que sovint van ser col·locades «segons els interessos decoratius».[26] Als viatgers i especialistes en art que descrivien el Museu del Prado no els acostumaven a cridar gaire l'atenció les natures mortes de Meléndez, i els feien poques o cap al·lusió; Clement de Ris, a la seva obra Le Museé Royal de Madrid de 1859, descriu que hi ha «un gran nombre de quadres de fruites de Menéndez (1682-1744), que recorden el colorit vigorós de Michel-Ange Cerquozzi». André Lavice, el 1864, anomena alguns autors de natures mortes del Prado, i de Meléndez opina i critica «la il·luminació que realitza el pintor».[27] El catàleg de 1872 de Pedro de Madrazo valora les natures mortes exposades, i a la part de la biografia dedicada a Meléndez afirma que «rivalitza amb els holandesos i flamencs del millor temps». L'historiador Manuel Bartolomé Cossío, a la seva obra Aproximación a la pintura española de 1884, no esmenta Meléndez.[28] A començaments del segle XX hi va haver una gran redistribució d'obres dintre del museu: es van crear sales especials per a diversos pintors, entre elles una sala per a les natures mortes de Meléndez. Com que la sala era molt petita semblava que les parets estiguessin entapissades de pintures.[29] L'escriptor Azorín, davant els nombrosos canvis que es feien gairebé constantment al Museu, va escriure un article en to satíric sobre el seu director, en el qual comentava:\nQuestion: Per què es van canviar de sales en diferents anys les pintures de Meléndez?", "output": [ "per qüestió d'exposició museística" ] }, { "id": "task837-138f7e9fa6f544ad973f8ff10fdcc51b", "input": "Passage: A partir de 1759 i fins a 1774, Meléndez va crear quaranta-quatre natures mortes per al Museu d'Història Natural, que pertanyia al Príncep d'Astúries, posterior rei Carles IV d'Espanya. D'aquestes pintures, trenta-nou es troben en l'actualitat al Museu del Prado. En aquestes pintures hi va representar tota una sèrie de fruites i verdures produïdes a Espanya.[3][12]\nQuestion: Quantes natures mortes va crear Meléndez per al Museu d'Història Natural?", "output": [ "quaranta-quatre" ] }, { "id": "task837-8b605a549ad14cebafff1c444802e2ba", "input": "Passage: Luis Eugenio Meléndez va rebre ensenyament artístic per part del seu pare i també al taller de Louis Michel van Loo, un francès que va arribar a ser pintor de cambra de Felip V d'Espanya. Entre 1737 i 1748, Meléndez va treballar com assistent de van Loo, dedicant-se a copiar els prototips d'aquest pintor dels retrats reials per al mercat intern i estranger.[7] Quan la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va ser inaugurada provisionalment com una «Junta Preparatoria de la Academia» el 1744, el seu pare, Francisco, va ser nomenat director honorari de pintura juntament amb Louis Michel van Loo, i Meléndez va ser un dels primers estudiants a ser admès.[3][8] La Junta es va mostrar molt progressista, ja que no només va tolerar sinó que també va promocionar els gèneres de caràcter «menor», entre ells la natura morta. En aquest moment, Menéndez ja era un pintor consumat, tal com es demostra en el seu Autoretrat del Museu del Louvre, signat amb data de 1746 i en el qual, segons l'historiador Sánchez Cantón, es nota la influència del seu mestre Louis Michel van Loo.[9] Tanmateix, el seu pare Francisco Antonio Meléndez va tenir una disputa amb l'Acadèmia, ja que reclamava per a si mateix l'honor de ser fundador; va ser rellevat del seu càrrec de professor. Luis Eugenio, a causa dels incidents relacionats amb l'expulsió del seu pare de la Junta de Preparació de la Reial Acadèmia de Belles Arts i un possible conflicte amb el seu mestre Van Loo pel mateix motiu, va allunyar-se de la institució acadèmica el 1748, d'on va ser expulsat.[10]\nQuestion: De qui va rebre ensenyament artístic Meléndez?", "output": [ "del seu pare i també al taller de Louis Michel van Loo" ] }, { "id": "task837-4d72b2612fa443dfb61fa58627bc375b", "input": "Passage: No fou fins al 1946, amb el desenvolupament d\\'un nou antibiòtic, l\\'estreptomicina, que esdevingueren possibles un tractament efectiu i la curació de la tuberculosi. Abans de la introducció d\\'aquest medicament, l\\'únic tractament a part dels sanatoris eren intervencions quirúrgiques, incloent-hi la tècnica del pneumotòrax (fer col·lapsar un pulmó infectat per tal que \"reposi\" i les lesions es curin), una tècnica que oferia pocs beneficis i que pràcticament deixà de ser utilitzada a partir de la dècada del 1950.[112] L\\'emergència de TB resistent a múltiples medicaments ha tornat a introduir la cirurgia com a part del tractament. Es retiren cirúrgicament cavitats toràciques per tal de reduir el nombre de bacteris als pulmons, a més d\\'incrementar l\\'exposició dels bacteris restants als medicaments del flux sanguini. Per això, es creu que millora l\\'eficiència de la quimioteràpia.[113]\nQuestion: Quan es va desenvolupar un nou antibiòtic per curar la tuberculosi?", "output": [ "1946" ] }, { "id": "task837-b143ca86836a4529bbd24750c6919027", "input": "Passage: La infecció per TB comença quan els micobacteris arriben als alvèols pulmonars, on envaeixen els endosomes dels macròfags alveolars i s'hi repliquen a l'interior.[1][29] El lloc principal d'infecció als pulmons rep el nom de focus de Ghon, i generalment està situat a la part superior del lòbul inferior, o la part inferior del lòbul superior.[1] Els bacteris són recollits per les cèl·lules dendrítiques, que no en permeten la replicació, tot i que aquestes cèl·lules poden transportar els bacils als ganglis limfàtics locals (mediastínics). El patogen també s'estén per la sang a altres teixits i òrgans, on es poden desenvolupar lesions tuberculoses secundàries en altres parts del pulmó (particularment l'àpex dels lòbuls superiors), els ganglis limfàtics perifèrics, els ronyons, el cervell i els ossos.[1][30] Totes les parts del cos poden ser afectades per la malaltia, tot i que rarament afecta el cor, els músculs esquelètics, el pàncrees i la tiroide.[31]\nQuestion: Quan comença la infecció per TB?", "output": [ "quan els micobacteris arriben als alvèols pulmonars" ] }, { "id": "task837-6f513686b7474d75ab1157c69235289a", "input": "Passage: La TB pulmonar es pot transmetre amb la tos, esternuts, en parlar o escopir, expulsant gotetes d'aerosol d'entre 0.5 i 5 µm de diàmetre. Un sol esternut pot alliberar fins a 40.000 gotetes.[24] Cadascuna d'aquestes gotetes pot transmetre la malaltia, car la dosi infecciosa de la tuberculosi és molt baixa i la inhalació d'un sol bacteri ja pot causar una nova infecció.[25]\nQuestion: Com es pot transmetre la TB pulmonar?", "output": [ "amb la tos, esternuts, en parlar o escopir" ] }, { "id": "task837-1a1fb225a9364ecabd3d87f022df4157", "input": "Passage: En el 25% restant de casos actius, la infecció es mou dels pulmons, causant altres tipus de TB, denominats col·lectivament tuberculosi extrapulmonar.[11] Això es dóna més sovint en persones immunosuprimides i infants joves. Els llocs d'infecció extrapulmonar inclouen la pleura en la pleuritis tuberculosa, el sistema nerviós central en la meningitis, i el sistema limfàtic en l'escròfula del coll, el sistema genitourinari en la tuberculosi urogenital, i els ossos i les articulacions en la malaltia de Pott de la columna vertebral. Una forma especialment greu és la TB disseminada, coneguda també com a «tuberculosi miliar». Tot i que la TB extrapulmonar no és contagiosa, pot coexistir amb la TB pulmonar, que sí que ho és.[12]\nQuestion: En quants casos la infecció es mou dels pulmons?", "output": [ "En el 25% restant de casos actius" ] }, { "id": "task837-6998a4fccbbe46f6be655189cdb8e964", "input": "Passage: A la República d\\'Irlanda i el Regne Unit, els toixons han estat identificats com una de les espècies vectores per la transmissió de la tuberculosi bovina. Per això, alguns sectors, principalment els ramaders lleters, han pressionat els governs perquè emprenguin una campanya activa d\\'erradicació de toixons en certes àrees amb l\\'objectiu de reduir la incidència de TB bovina. L\\'efecte de sacrificar toixons sobre la incidència de TB en els bovins és un tema polèmic, i tant els defensors com els oponents citen els seus propis estudis per donar suport a la seva posició.[118][119][120] Per exemple, un estudi fet per un grup de recerca independent sobre el sacrifici de toixons informà el 18 de juny del 2007 que era inversemblant que resultés efectiu, i que només faria una \"modesta diferència\" a l\\'expansió de la TB, i que \"el sacrifici de toixons no pot contribuir significativament al control futur de la TB bovina\"; en canvi, un altre informe arribà a la conclusió que aquesta mesura tindria un impacte important.[121] El 4 de juliol del 2008, el govern del Regne Unit decidí oposar-se a una política proposada de sacrificis a l\\'atzar.[122]\nQuestion: Quin animal ha estat identifica com a transmissor de la tuberculosi bovina a la República d\\'Irlanda i el Regne Unit?", "output": [ "els toixons" ] }, { "id": "task837-8bbb25c2e60c4f068badf828fdba2981", "input": "Passage: S'estan desenvolupant diverses vacunes noves per prevenir infeccions amb TB. La primera vacuna recombinant de la tuberculosi rBCG30 entrà en assajos clínics als Estats Units el 2004, patrocinada pel National Institute of Allergy and Infectious Diseases (NIAID).[58] Un estudi del 2005 demostrà que una vacuna d'ADN contra la TB, administrada amb quimioteràpia convencional, pot accelerar la desaparició dels bacteris, així com protegir contra una reinfecció en els ratolins; poden passar quatre o cinc anys abans que es pugui utilitzar en humans.[59] Un vacuna contra la tuberculosi molt prometedora, MVA85A, està actualment en assajos clínics de fase II a Sud-àfrica per un grup encapçalat per la Universitat d'Oxford,[60] i està basada en un virus Vaccinia modificat. També s'estan utilitzant moltes altres estratègies per desenvolupar vacunes noves. Per tal d'encoratjar més descobriments, els investigadors i polítics estan promovent nous models econòmics de desenvolupament de vacunes que inclouen guardons, incentius fiscals i compromisos de mercat per avançat.[61][62]\nQuestion: Qui patrocina la vacuna als Estats Units?", "output": [ "National Institute of Allergy and Infectious Diseases" ] }, { "id": "task837-8091b3ae5bd7445ea5c4df6494946c7e", "input": "Passage: La Force Publique actuava al mateix temps com a exèrcit d'ocupació i com a policia al servei de les empreses comercials. Va haver de fer front a diverses sublevacions de pobles indígenes, que van ser reprimides amb inusitat salvatgisme.[30] Els mateixos soldats de la Force Publique, majoritàriament reclutats per força, es van amotinar en diverses ocasions. El 1895 un motí a la base militar de Luluabourg va tenir com a conseqüència l'aparició d'una guerrilla rebel que va estar activa fins a 1908, i que es va cobrar les vides de diversos centenars de soldats de la Force Publique, incloent-hi quinze oficials blancs. Una altra rebel·lió, iniciada el 1897 al nord-est del territori, continuava activa el 1900.[31]\nQuestion: Com actuava la Force Publique?", "output": [ "com a exèrcit d'ocupació i com a policia al servei de les empreses comercials" ] }, { "id": "task837-dfc54d1d65c9464eaf2022f197f40f54", "input": "Passage: Entre Léopoldville i el port de Matadi, les mercaderies havien de ser transportades per portadors africans, a causa de la infranquejable barrera per al trànsit fluvial que suposaven les cascades Livingstone. Els portadors morien en gran nombre, i el transport era lent (trigava unes tres setmanes)[28] i ineficaç, i per això es va decidir dur a terme la construcció d'una línia de ferrocarril. El 31 de juliol de 1887 es van fundar la Compagnie du Congo pour le Commerce et l'Industrie (CCCI) i la Compagnie du Chemin de Fer du Congo (CCFC). Els treballs, dirigits per Albert Thys, van començar el 1890 i van culminar el 1898. Es calcula que les obres van causar la mort de 1.932 éssers humans (1.800 negres i 132 blancs), però la xifra de víctimes africanes està amb tota probabilitat molt per sota de la realitat.\nQuestion: Com havien de ser transportades les mercaderies entre Léopoldville i el port de Matadi?", "output": [ "per portadors africans" ] }, { "id": "task837-065ac682e5f5482ba46148588f417997", "input": "Passage: L'estat es va dividir en catorze districtes, que al seu torn es dividien en zones. Les zones es dividien en sectors, i cada sector constava de diversos campaments.[21] De l'autoritat del governador general depenien els comissionats, nomenats directament pel rei, i encarregats de l'administració dels diferents districtes. Aquests funcionaris actuaven com a una barreja d'administradors colonials i agents comercials: la seva única missió era aconseguir tot el vori i el cautxú que els fos possible amb la menor despesa.\nQuestion: En quants districtes es va dividir l'estat?", "output": [ "catorze" ] }, { "id": "task837-f349e9b57a204731b9348a07b597ee4b", "input": "Passage: L'AIA es va constituir el 14 de setembre de 1876, amb seu a Brussel·les i sota la presidència de Leopold II. L'associació era, en aparença, merament filantròpica. El comitè executiu de l'associació el formaven, a més del mateix Leopold, un alemany (Gustav Nachtigal), un anglès (Sir Barthe Frere) i un francès (Quatregages). Els comitès nacionals, tanmateix, no van tenir massa èxit, excepte a França, on el seu president era Ferdinand de Lesseps, el constructor del canal de Suez.\nQuestion: Quan es va construir l'AIA?", "output": [ "14 de setembre de 1876" ] }, { "id": "task837-1b53eea8ecc74e319fd3a14fef00b4bf", "input": "Passage: Per aconseguir el reconeixement de França, Leopold va establir, l'abril de 1884, un dret de preferència (Droit de préference) sobre el Congo en benefici del país gal. Això volia dir que, en cas que l'Associació Internacional del Congo hagués de renunciar a les seves possessions, aquestes passarien a ser administrades per França. Com a resultat, Leopold va obtenir el suport tant de França, que esperava sortir beneficiada a llarg termini, com de Portugal, a qui no interessava el fracàs de l'AIC, ja que beneficiaria França, el seu principal rival a la zona.[12]\nQuestion: Quan va establir Leopold un dret de preferència sobre el Congo?", "output": [ "abril de 1884" ] }, { "id": "task837-2484e6409c754bb2b7c40d639dde81c5", "input": "Passage: Durant els mesos posteriors, la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols fou sobretot a distància, i només esporàdicament es pogueren veure en persona. No fou fins a final d'agost de 1943, que Rodoreda es traslladà al número 43 del carrer Chauffour de Bordeus on es retrobà amb l'amant. A Bordeus hi visqué moments molts durs i cosia, segons paraules seves, «fins a l'embrutiment» en un magatzem durant gran part del dia, una feina que no li deixava temps per a escriure.[36]\nQuestion: Com va ser durant els mesos posteriors la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols?", "output": [ "a distància" ] }, { "id": "task837-c27bfc6c286846a9ae027148baea3bca", "input": "Passage: L'any 2008, se celebrà l'any Rodoreda per commemorar el centenari del naixement de l'escriptora, organitzat per la Fundació Mercè Rodoreda, l'Institut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut d'Estudis Catalans per tal de donar a conèixer a Mercè Rodoreda i divulgar la seva obra. Els actes es distribuïren per les comarques de les províncies de Girona i Barcelona. Entre aquests actes hi hagué adaptacions teatrals de les novel·les rodoredianes, taules rodones, conferències, exposicions i audiovisuals sobre la vida de l'autora, noves traduccions i edicions d'obres de rodoredianes, entre altres.[112] Dins dels actes de l'any Rodoreda destacà el Congrés Internacional Mercè Rodoreda que se celebrà de l'1 al 4 d'octubre a la ciutat de Barcelona on es reuniren un total de 150 especialistes de l'obra l'autora d'arreu del món.[113]\nQuestion: Quan es celebrà l'any Rodoreda?", "output": [ "2008" ] }, { "id": "task837-dc3f832725ff4715b36230d55dbb01fb", "input": "Passage: L'any 1947, als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Londres, guanyà la seva primera Flor Natural amb sis sonets: Rosa, Amor novell, Adam a Eva, Ocell i dos sonets més sense títol.[39] Amb el poema Món d'Ulisses, Rodoreda s'alçà per segon cop amb la Flor Natural dels Jocs Florals de 1948 a París, poema que fou publicat a la revista La Nostra Revista aquell mateix any.[40] Albes i nits li donà la tercera victòria en el certamen dels Jocs Florals i, en conseqüència, fou nomenada «Mestre en Gai Saber» a Montevideo el 1949.[41] Aquell mateix any visità Barcelona per primer cop després de l'exili.\nQuestion: On es van celebrar els Jocs Florals de la Llengua Catalana l'any 1947?", "output": [ "Londres" ] }, { "id": "task837-46f5ea1a46fe4735839a0a342da4d495", "input": "Passage: Mohino organitzà l'obra poètica de Rodoreda en cinc parts: Món d'Ulisses, Albes i nits, D'amor i de mort, Illa dels lliris vermells i Bestioles. El Món d'Ulisses conté un total de trenta-dos poemes com a resposta a un encàrrec de Carner de fer una recreació de l'Odissea en vers. Es caracteritzen per un sentiment clar d'exili. Albes i nits, format per set poemes, i D'amor i de mort, per vint-i-set, desprenen un sentiment d'angoixa, de pèrdua i d'impossibilitat amorosa. L'Illa dels lliris vermells de dinou poemes i Bestioles de quinze són versos més madurs, breus i d'un caire menys dramàtic que la resta.[85][86]\nQuestion: En quantes parts organitza Mohino l'obra poètica de Rodoreda?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-9dea9a378a2d427284c2bface6bc9620", "input": "Passage: L'any 1932, es publicà la primera novel·la de Mercè Rodoreda a l'editorial Catalònia titulada Sóc una dona honrada? i també, alguns contes per a diversos diaris. L'obra passà quasi desapercebuda fins que optà al Premi Crexells de l'any 1933, encara que el guanyador d'aquell any fou Carles Soldevila.[19] També en aquest any de 1932, el 20 d'octubre, publicà una entrevista a l'actriu Maria Vila a la revista Mirador.[20]\nQuestion: On es publicà la primera novel·la de Rodoreda?", "output": [ "a l'editorial Catalònia" ] }, { "id": "task837-8d883b0468f3401c94238cf09aaed1c7", "input": "Passage: L'any 1951, s'acostà també a la pintura, interessada sobretot per pintors com ara Pablo Picasso, Paul Klee i Joan Miró, i féu algunes creacions pròpies. En una carta a Armand Oriols de l'any 1954 explica que ja té un «estil i un món» en la pintura, tanmateix, reconeix que el seu lloc es troba en l'escriptura.[38] D'altra banda, Armand Obiols, començà a treballar com a traductor per a la UNESCO gràcies a Quiroga Plá, i dos anys més tard, l'any 1953, es traslladà definitivament a Ginebra.[42]\nQuestion: Quan s'acostà a la pintura?", "output": [ "1951" ] }, { "id": "task837-2aec6d12b7644b5fabd18b0e9c3b37a5", "input": "Passage: L\\'abril de 1816, Gherardini es va presentar a un altre concurs organitzat per l\\'empresari Angelo Petracchi, que havia obtingut un contracte per quatre anys a La Scala, on els poetes italians eren convidats a enviar les seves obres a l\\'empresa, comprometent-se a usar-los per a obres que es compondrien en les següents temporades. El llibret titulat Avviso ai giudici, enviat per Gherardini a Petracchi, era una versió primerenca de La gazza ladra. El drama va atreure el poeta Vincenzo Monti, membre de la Comissió, que hi va apreciar el desenvolupament de l\\'acció, els personatges ben esbossats i les situacions d\\'efecte.[5] Suposadament el llibret va ser ofert a Ferdinando Paër, que el rebutjà. Rossini, d\\'altra banda, va quedar encantat immediatament per la història. Es basa en l\\'obra de teatre francès La pie voleuse (La garsa lladre), un \"mélo-historique\" (un melodrama basat en un incident històricament documentat) de T. Badouin d\\'Aubigny i Louis-Charles Caigniez, que es va realitzar per primera vegada el 25 d\\'abril de 1815 al Théâtre de la Porte Saint-Martin de París[6] amb un èxit rotund.[5]\nQuestion: Quan es va presentar Gherardini a un altre dels concursos organitzats per Angelo Petracchi?", "output": [ "L'abril de 1816" ] }, { "id": "task837-9a120b560a9b4b2fb3e34f1a774837fb", "input": "Passage: La gazza ladra és la culminació del procés de la convergència d\\'elements seriosos i còmics i marca l\\'abandonament de la producció d\\'òperes còmiques des d\\'aquest moment en endavant. Els primers èxits de Rossini amb les farses a Venècia el van persuadir amb L\\'italiana in Algeri a incursionar en el domini de la \"absolu comique\". Des d\\'un principi ja demostra, amb un gran èxit, una lluita implacable pel que fa a l\\'escala i l\\'estructura, en la cura minuciosa de la composició i la instrumentació, en l\\'elecció dels diferents tipus de veu i en la importància i la dificultat dels papers principals, els quals requereixen solistes de primer nivell. Tot això eleva les òperes còmiques de Rossini en una esfera més enllà de la dels seus precursors italians. L\\'estudi de les òperes de Mozart, a qui venerava, segurament ha d\\'haver ajudat a Rossini per conrear i desenvolupar aquestes ambicions.[6]\nQuestion: Què marca La gazza ladra?", "output": [ "l'abandonament de la producció d'òperes còmiques des d'aquest moment en endavant" ] }, { "id": "task837-beac04b5dbba484ead03682a25f966fc", "input": "Passage: El mateix any La gazza ladra va ser de nou posada en escena a Verona, Venècia i Florència; l'any següent a Pesaro, per a la inauguració del nou teatre, l'exposició ha estat comissariada pel mateix Rossini, que va intervenir amb talls i canvis en la partitura.[5] També va introduir modificacions per a produccions subsegüents a Nàpols (1819 i 1820). Arran de l'estrena a París, l'any 1866, va tornar a modificar la partitura.[6]\nQuestion: On va ser posada en escena La gazza ladra el mateix any?", "output": [ "Verona, Venècia i Florència" ] }, { "id": "task837-9cec103e5e6248269b3bd14992e9feee", "input": "Passage: Mentre estava Fernando amb Nineta, arriba l'alcalde del poble i comença a tirar-li floretes. Poc després ve un ordenança i lliura a l'alcalde un plec que contenia l'ordre per prendre a Fernando, expressant les seves senyes. L'alcalde no pot llegir-lo perquè no té les ulleres, li dóna a Nineta perquè li llegeixi. Aquesta per no perdre al seu pare en comptes de les senyes veritables llegeix unes altres que fingeix de cop i volta, amb la qual cosa se salva Fernando i se'n va després d'haver vituperat a l'alcalde per la seva falta de mirament amb el pudor i la innocència. Al final d'aquesta escena, baixa la garsa sobre la taula, agafa una cullera i vola amb ella. Nineta ven després el cobert que li va donar el seu pare a un revenedor anomenat Isacco que passa per allà, i quan anava a portar els diners al castanyer la deté la seva mestressa Lucia, que després de comptar els coberts troba a faltar la cullera que s'havia emportat la garsa, i recordant-se que pocs dies abans s'havia perdut també una forquilla, s'enfada molt. L'alcalde al moment vol formar sumària i totes les circumstàncies es reuneixen contra la innocent Nineta. La garsa ha pronunciat el seu nom: ella mateixa traient el mocador del davantal tira per terra els diners que va produir el cobert del seu pare, i sabent-se que Isacco li havia donat aquests diners, l'envien a cercar, ve i declara haver comprat el cobert a Nineta.\nQuestion: Qui arriba mentre Fernando estava amb Nineta?", "output": [ "l'alcalde del poble" ] }, { "id": "task837-c7d72fb04b6a451996553c5aa1016839", "input": "Passage: Tot i lamentar la falta d'experiència del poeta assignat, Rossini certament va reconèixer l'excel·lència de la matèria dramàtica, que l'entusiasmà. La trama de La gazza ladra, de fet, està dissenyada de manera increïblement precisa; la història es mou, les entrades i sortides dels personatges se succeeixen tot el temps, però el mecanisme funciona perfectament sense embussos. Molt més a fons, per tant, va haver d'aplicar-se al compositor. Era la primera vegada que tenia temps per compondre. Tres mesos, per als que treballen amb la velocitat de Rossini, són molts i, aquí, no va haver de recórrer a l'autopréstec: tota la música deLa gazza ladra és original. El compositor va advertir la importància del teatre milanès: el 1817, Rossini va fer retorn en un teatre on el seu prestigi, després de la distància de l'èxit de La pietra del paragone (1812), s'havia entelat amb Aureliano in Palmira (La Scala, 1813) i Il turco in Italia (1814), que havien tingut un resultat incert.[5]\nQuestion: Què lamentava Rossini del poeta assignat?", "output": [ "la falta d'experiència" ] }, { "id": "task837-4391c7e20a60498580fa85ae8ed19638", "input": "Passage: A partir del 3000 aC, l'hinduisme, una de les religions més antigues que encara es practiquen avui, començà a prendre forma.[116] Aviat n'aparegueren altres. La invenció de l'escriptura permeté l'aparició de societats complexes: els registres i les biblioteques servien com a magatzem de coneixements i s'incrementà la transmissió cultural d'informació. Els humans ja no havien de passar tot el temps treballant per sobreviure: la curiositat i l'educació foren el motor de la recerca de coneixements i saviesa.\nQuestion: Quan comença a prendre forma l'hinduisme?", "output": [ "A partir del 3000 aC" ] }, { "id": "task837-454fb99cf30e432c95bda8194a739213", "input": "Passage: El Miocè és la primera època del Neogen, i el món ja començava a assemblar-se marcadament al d'avui en dia. Tant la fauna marina com la terrestre eren bastant modernes, tot i que els mamífers marins eren menys nombrosos. Tanmateix, encara romanien animals molt divergents a Sud-amèrica i Austràlia, que es trobaven aïllades de la resta dels continents. A principis del Miocè encara hi havia diversos grups de l'Oligocè amb una gran diversitat, com ara els nimràvids, els entelodonts i els cavalls de tres peülles. Com a l'Oligocè, els mericoidodontoïdeus encara eren diversos, però acabarien desapareguent al Pliocè molt primerenc. A finals del Miocè, els mamífers esdevingueren encara més moderns, amb l'aparició de cànids, óssos rentadors, cavalls, castors, cérvols, camells i balenes recognoscibles, així com grups extints com ara els borofagins, els gomfoteris, els cavalls de tres peülles, o rinoceronts semiaquàtics i amb banyes petites com ara Teleoceras o Aphelops. Amb la formació de les primeres illes entre Sud- i Nord-amèrica a finals del Miocè, peresosos gegants com ara Thinobadistes pogueren saltar d'illa en illa cap a Nord-amèrica.\nQuestion: Quin tipus de mamífers eren menys nombrosos?", "output": [ "marins" ] }, { "id": "task837-7b81775c272d4378a09aec3e208f39e3", "input": "Passage: A Nord-amèrica, els rosegadors, mastodonts i gomfoteris grans, així com els opòssums, continuaren prosperant, mentre que els animals ungulats entraren en declivi, amb un descens de les poblacions de camells, cérvols i cavalls. Alguns rinoceronts, els cavalls de tres peülles (Nannipus), mericoidodontoïdeus, proteroceràtids i calicoteris s'extingiren. Els borofagins també s'extingiren, però altres carnívors, incloent-hi la família dels mustèlids, es diversificaren, així com els cànids i óssos cursorials. Els peresosos gegants, els enormes gliptodonts i els armadillos s'estengueren al nord amb la formació de l'istme de Panamà.\nQuestion: Quins animals entraren en declivi en Nord-amèrica?", "output": [ "ungulats" ] }, { "id": "task837-ad018a0d304b420988be095cca3f4dff", "input": "Passage: Els docodonts són un ordre de mamaliaformes que visqueren a mitjans i a finals del Mesozoic. El seu tret físic més característic era un conjunt relativament sofisticat de molars, que dóna nom a l'ordre. Al registre fòssil, els docodonts estan representants principalment per dents aïllades i fragments de maxil·lars. Tot i que la majoria d'exemplars han estat trobats arreu de l'antiga Lauràsia (les actuals Nord-amèrica, Europa i Àsia), alguns també han estat descoberts a l'antiga Gondwana (Índia i hemisferi sud actuals[53]).\nQuestion: En quin període visqueren els docodonts?", "output": [ "Mesozoic" ] }, { "id": "task837-fc8c68ee3cd6407b8dbe9089c90427f3", "input": "Passage: Els teràpsids, un grup més avançat de sinàpsids, aparegueren durant la primera meitat del Permià i esdevingueren els animals terrestres grans dominants durant la segona meitat. Eren de llarg els vertebrats més diversos i abundants del Permià mitjà i inferior, inclosos herbívors i carnívors, variant des de petits animals de la mida d'una rata (Robertia) fins a grans herbívors voluminosos que pesaven una tona o més (Moschops). Els gorgonòpsids foren un subordre de teràpsids que incloïen alguns dels depredadors més grans del Permià. Després de prosperar durant molts milions d'anys, aquests animals foren pràcticament exterminats per l'extinció permiana (251 Ma), la més gran de la història de la Terra, que podria estar relacionada amb l'activitat volcànica que formà els trapps de Sibèria i amb l'alliberament de clatrats de metà acumulats al fons marí, que en conjunt haurien pogut augmentar la temperatura del planeta en 10 °C.[35]\nQuestion: Quan van aparèixer els teràpsids?", "output": [ "durant la primera meitat del Permià" ] }, { "id": "task837-ea6c2d51ccd24e37a0595e7087b1ee61", "input": "Passage: La composició d'Otello fou el resultat d'una complexa trama ordida per l'editor Giulio Ricordi, fill de Tito, el qual anava assumint un paper cada vegada més important a l'editorial i que acabaria aconsellant i estimulant no només Verdi sinó també Puccini. L'objectiu de Ricordi en aquell moment era aconseguir de fer col·laborar Verdi i Arrigo Boito. No era gens fàcil perquè la relació entre ambdós músics era distant, i és que Verdi no havia oblidat encara els atacs cap a la seva figura per part del poeta. Boito s'havia adherit al moviment artístic Scapigliatura (l'escabellament), del qual és considerat unànimement un dels principals exponents. Aquest moviment es va desenvolupar després de la proclamació del Regne d'Itàlia (1861) sobretot en el nord, i en particular a Milà, capital del món editorial i del periodisme. Els scapigliati van adoptar posicions bastant crítiques enfront de les velles glòries de l'òpera i Verdi se'n va sentir atacat directament.[3]\nQuestion: De qui era fill Giulio Ricordi?", "output": [ "Tito" ] }, { "id": "task837-a878a72873274d88b36de94ad42a4633", "input": "Passage: Iago convenç Cassio que només Desdemona pot aconseguir que Otello el perdoni. Insisteix perquè parli amb ella i li demani la seva mediació per recuperar el favor d'Otello. Iago comença a posar en pràctica el seu pla per destruir Otello. Es troba amb ell i li deixa entreveure dubtes sobre la fidelitat de la seva esposa, tot inventant un antic idil·li de Desdemona amb Cassio. Otello sap que la seva raça és menyspreada per la societat en què viu. Les insinuacions de Iago desperten la seva gelosia i ara el fan desconfiar dels motius pels quals una noia bella i refinada com Desdemona s'ha casat amb ell. Per uns moments, però, oblida els seus recels, i es deixa portar per l'ambient d'alegria en el que Desdemona és obsequiada per dones, infants i mariners xipriotes. Quan tothom marxa, resten Desdemona i Otello, acompanyats de Iago i la seva esposa Emilia, donzella de Desdemona. Desdemona demana al seu espòs que perdoni Cassio. Aquesta demanda li confirma les sospites sobre la infidelitat de la seva dona, i provoca la irada reacció d'Otello. Desdemona no entén els motius d'aquesta reacció violenta. Intenta eixugar el front d'Otello amb un mocador que ell llença a terra amb fúria. Emilia el recull i Iago s'afanya a prendre-li, per convertir-lo en una prova de la traïció de Desdemona. Els dos homes queden sols, i Iago explica a Otello un fals somni, en el que Cassio invoca el nom de Desdemona. També menteix assegurant-li haver vist a les mans d'ell el mocador. Otello exigeix una prova de la infidelitat de Desdemona i jura una venjança terrible si es confirma. Iago se sent satisfet de veure que el seu pla va endavant.\nQuestion: Quin era el pla de Iago?", "output": [ "destruir Otello" ] }, { "id": "task837-c3cacac196f7466daac0cdd27ab4dc84", "input": "Passage: El març de 1879, Mefistofele de Boito es va representar a Gènova, residència d'hivern de Verdi. Verdi hi va ser, va veure l'òpera i no en va treure una impressió positiva però, no obstant aquest fet, va rebre cordialment Boito quan aquest el va anar a saludar.[4] Tres mesos després, Ricordi va concretar un altre pla per apropar els dos personatges quan Verdi va visitar Milà el 30 de juny de 1879 per dirigir-hi la seva Missa de Rèquiem en una funció a benefici de La Scala. Hi va rebre una gran aclamació del públic i l'orquestra de la Scala va anar a tocar davant de l'hotel on s'allotjava. Tant Ricordi com Faccio van fer el possible per aconseguir que el compositor se sentís ben acollit i respectat a Milà.[9].\nQuestion: Quan es va representar Mefistofele de Boito a Gènova?", "output": [ "El març de 1879" ] }, { "id": "task837-fb5ec8e4ab194f6eb80e001acfa4e202", "input": "Passage: La primera producció es va muntar ràpidament a La Scala de Milà per al 5 de febrer de 1887, sota la batuta del director principal de l\\'època, Franco Faccio. L\\'estrena va ser un èxit rotund, sorollós, inenarrable.[13] L\\'entusiasme del públic per Verdi es va demostrar en haver d\\'aixecar-se el teló vint vegades per saludar al final de l\\'òpera, amb tot el públic dempeus, agitant els barrets i mocadors en mostra d\\'entusiasme.[10] Quan va sortir del teatre, la seva tartana va ser arrossegada pels admiradors que l\\'adoraven i l\\'homenatge va durar fins a les cinc de la matinada. L\\'estat d\\'ànim general va ser resumit per una caricatura contemporània en una revista humorística de Milà, en la qual Otello va ser dibuixat: \"Un bacio, un bacio, ancora un bacio / a Verdi, al Boito e al Facio\" (parafrassejant la frase final d\\'Otello: \"Un bes, un bes, encara un bes, a Verdi, a Boito i a Faccio\").[10]\nQuestion: Per quan es va muntar la primera producció a La Scala de Milà?", "output": [ "5 de febrer de 1887" ] }, { "id": "task837-14bd47849c0c4dda84d9962042147fd1", "input": "Passage: L'òpera gaudeix d'excel·lents enregistraments discogràfics i s'interpreta sovint, ja que es troba en el repertori dels teatres d'òpera més importants del món. Representa un repte per al rol principal, que ha de ser interpretat per un tenor dramàtic amb un gran control de la veu mitjana i capacitat expressiva. En el segle xx, en aquest paper han excel·lit Aureliano Pertile, Ramón Vinay, Jon Vickers, Mario del Monaco i Plácido Domingo. Igualment important és el paper de Iago, un baríton dramàtic que ha de dominar l'escena: n'han estat excel·lents Titta Ruffo, Lawrence Tibbett, Leonard Warren, Tito Gobbi o Piero Cappuccilli.\nQuestion: De què gaudeix l'obra?", "output": [ "d'excel·lents enregistraments discogràfics" ] }, { "id": "task837-036df1d01ad84f07adacb11e9af91b66", "input": "Passage: El front de la guerra arriba al Montsec l'abril de 1938, i per uns mesos es desenvolupen operacions a tota la comarca. Algunes tropes feien nit a la població quan anaven cap a Ponts o altres indrets de la comarca, i hi ha cròniques que diuen que el poble estava força despoblat en aquell moment.[50] Dues de les brigades de la 32 Divisió, la 141 i la 137, i una brigada de la 26 Divisió coneguda com la Durruti, desenvolupen operacions a tot el districte d'Anya, en aquell moment un terme independent. El comandament d'aquestes tropes estableix un centre d'operacions a Cal Tonet de Montargull.[47]\nQuestion: Quan arriba al Montsec el front de la guerra?", "output": [ "l'abril de 1938" ] }, { "id": "task837-d18673812f1f4ed883d0ffcae91dc46c", "input": "Passage: La nova carretera va substituir la carretera que anava de Ponts a Isona, i que discorria per una antiga calçada romana, com a principal via de connexió entre la Noguera amb el Pallars Jussà. El transport es feia amb diligències, que a vegades s'aturaven a Montargull. La principal companyia era La Catalana, les línies de la qual van ser adquirides posteriorment per l'empresa Alsina Graells.[34] A principis del segle XX anar de Barcelona a Montargull implicava unes quatre hores de tren fins a Tàrrega, i a partir d'aquí amb diligència unes 11 hores més per arribar a Montargull.[35] Abans de ser reformada, la carretera feia moltíssimes giragonses i corbes, i s'havia de fer molt a poc a poc. Com a referència, en diligència es trigaven 45 minuts a fer els sis kilòmetres del tram de Folquer fins a Montargull.[36] La carretera continuaria sent de difícil trànsit, produint diversos accidents, com per exemple el que es reporta al setembre de 1924 quan un veí de la població mor en bolcar el seu carro al km. 24 de la carretera d'Artesa de Segre a Tremp.[37][38]\nQuestion: Què va substituir la nova carretera?", "output": [ "la carretera que anava de Ponts a Isona" ] }, { "id": "task837-303f9df3cd1240b38e0a4d46fe9844f3", "input": "Passage: La seva història està associada a la de la baronia de Montmagastre. A l'edat mitjana aquesta baronia passa a formar part del municipi d'Anya i, al segle xx, s'integra al municipi d'Artesa de Segre. Segons el cens de 2019 comptava únicament amb 35 habitants, incloent-hi les masies del terme.[1] Al mateix poble hi ha molts habitatges de segona residència. Al terme de Montargull es poden trobar diverses construccions d'interès, com ara l'església de Santa Maria de Montargull –avui en ruïnes–, megàlits prehistòrics i tombes medievals. També es conserva l'edifici de l'antiga escola, tancada durant els anys 1960 arran de la política de concentració escolar promoguda en aquell moment. Des de la part alta del poble es gaudeix d'una vista completa del pla de Montargull.\nQuestion: A qui està associada la seva història?", "output": [ "a la de la baronia de Montmagastre" ] }, { "id": "task837-49d979187c5a454db36a2b8537217b8b", "input": "Passage: Montargull és una població disseminada agregada al terme municipal d'Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera. Està localitzada a la carretera que va d'Artesa de Segre cap al Pallars Jussà. El nom li ve per estar construïda sobre un turó que marca el final de la serra de Comiols i l'inici d'un pla que es coneix amb el mateix nom que la població. A aquest pla predominen els conreus de blat i ordi, afavorits per un clima mediterrani amb tendència àrida suavitzat per la proximitat de les muntanyes, propi de la zona del Segre mitjà, amb característiques orogràfiques semblants a la Depressió Central.\nQuestion: En quina comarca es troba Artesa de Segre?", "output": [ "la Noguera" ] }, { "id": "task837-a748cd134f3749f084e7fdb2809f94b7", "input": "Passage: Montargull i la seva contrada tenen un clima semblant al del Segrià, un clima mediterrani amb tendència àrida, parcialment suavitzat per la proximitat de les muntanyes. Les temperatures mitjanes al desembre i al gener són entre 2 i 7 graus, mentre que al juliol i l'agost la mitjana és superior als 20 graus. Les precipitacions són d'uns 580 mm anuals i 130 mm estivals.[6]\nQuestion: A quin clima és semblant el de Montargull i la seva contrada?", "output": [ "al del Segrià" ] }, { "id": "task837-cbae72d1d59b4340856e298283a4e8f6", "input": "Passage: També hi ha als voltants troballes de l'Edat del Bronze (2500 - 1100 aC), com ara destrals recollides a prop de Colldelrat i Tudela, a més de molins del tipus barquiforme, recollits a la col·lecció del Museu d'Artesa de Segre. Pel que fa a la cultura ibèrica clàssica (s. VI a II aC), hi ha el jaciment arqueològic d'Antona a prop d'Artesa de Segre així com tombes en diverses localitzacions properes.[9] Al mateix terme es troben dues construccions megalítiques, però no està clar a quina cultura pertanyen aquestes construccions, tot i que tot apunta que pertany a un període prehistòric tardà.[10]\nQuestion: Què hi ha als voltants?", "output": [ "troballes de l'Edat del Bronze" ] }, { "id": "task837-6d40ef81bf66469ebb8afd6fd5c1d5cb", "input": "Passage: Estant malalt Arias Montano al convent de Santiago de la Espada, i agreujant-se la seva malaltia, el seu amic i parent,[58] el veinticuatro Diego Núñez Pérez el trasllada a casa d'Ana Núñez, família del cavaller, per poder-lo cuidar millor. Allí mor el 6 de juliol de 1598. El seu cadàver fou traslladat al convent de Santiago de la Espada, i fou soterrat sense molts ornaments. L'any 1605, el prior del convent mana traslladar el taüt a un nínxol de la capella major de l'església, i col·loca una llosa de marbre esculpida amb la figura d'Arias Montano i un epitafi.[59]\nQuestion: Què era Diego Núñez Pérez de Arias Montano?", "output": [ "amic i parent" ] }, { "id": "task837-51ec25e2719e434bb5832b9bea21746a", "input": "Passage: Des del moment en què es coneixen les característiques de la Bíblia Poliglota d'Anvers, amb les novetats respecte a la Bíblia Poliglota Complutense, sorgeix el conflicte entre els defensors d'utilitzar la versió hebrea com a font primigènia per resoldre els sentits ambigus de les Sagrades Escriptures, tal com han actuat Arias Montano i tots els altres estudiosos que han col·laborat en la realització d'aquesta edició; i els que mantenen el valor absolut de la Vulgata i la Septuaginta, i consideren que el text hebreu ha estat alterat pels jueus per destruir el cristianisme, els quals es troben més recolzats des de la publicació del Decretum de edicione et uso sacrorum librorum aprovat en el Concili de Trento el 8 d'abril de 1546. En aquesta lluita religiosa, amb components filològics i ideològics, León de Castro, catedràtic de la universitat de Salamanca, utilitza el decret per denunciar formalment algunes parts de la Bíblia Poliglota, i acusa a Sante Pagnini, François Vatable i a tots els que vulguen esbrinar la veritat hebraica, de judaitzar. No havent aconseguit res en l'acusació anterior, en 1575 presenta la denúncia en Roma, on crea un fort enrenou, que obliga a Arias Montano a partir cap alli per a defensar-se i conseguir que l'acusació no vaja més enllà. Finalment, el 9 de novembre de 1576, Castro acusa a Arias Montano d'hebraïtzant davant el Consell General de la Inquisició espanyola, per haver inclòs en l'apparatus, tractats rabínics, i menysprear la Vulgata, ratificada en el Concili de Trento, donant més autoritat a la versió de Sante Pagnini. I és en 1577 quan es promou la proposició de censura, que durà a terme el jesuita Juan de Mariana, que es posa al costat d'Arias Montano, malgrat algunes qüestions menors en què es mostra en desacord.[42][43][44] Wilhelmus Damasi Lindanus, teòleg i bisbe de Roermond, amb els mateixos plantejaments religiosos i ideològics, també denuncia els greus defectes que té, segons creu, la Bíblia Poliglota d'Anvers.\nQuestion: Qui durà a terme la proposició de censura el 1577?", "output": [ "el jesuita Juan de Mariana" ] }, { "id": "task837-fc3a9bed6b484116b8387db68cd89cc7", "input": "Passage: Christophe Plantin, important impressor d'Anvers, desitjós per reeditar i ampliar l'exhaurida edició de la Bíblia Poliglota Complutense, demana permís i ajuda a Felip II. El rei demana l'opinió del Consell General de la Inquisició i de la Universitat d'Alcalá de Henares, i decideix aprovar el projecte amb la supervisió científica d'Arias Montano. El 18 de maig de 1568 Arias Montano arriba a Anvers després d'un accidentat viatge per mar, passant per Irlanda i Anglaterra.[25]\nQuestion: A qui demana Christophe Plantin permís i ajuda?", "output": [ "Felip II" ] }, { "id": "task837-7ab86d4f581340f8bb1fbd9d18992a37", "input": "Passage: A Sevilla viu a casa d'Álvaro de Alcocer, antic secretari reial, i Isabel Vélez de Guevara, matrimoni que amb els fills, especialment Gaspar, considerarà com a una segona família. També compta amb la protecció de Cristóbal Fernández de Valtodano i Juan Fernández Temiño.[2] Als divuit anys inicia els seus estudis a la universitat de Sevilla, al col·legi de Santa Maria de Jesús, on estudia Arts i Filosofia durant tres anys, fins a 1547,[4] tot i que en el darrer curs, sense acabar-lo, decideix traslladar-se a Alcalá de Henares.[7]\nQuestion: On viu a Sevilla?", "output": [ "a casa d'Álvaro de Alcocer" ] }, { "id": "task837-bae012dc07564d46ac9de6d0d10d236c", "input": "Passage: El rei també l'havia comissionat per cercar i adquirir tots els llibres que foren profitosos per a la biblioteca de l'Escorial, amb un pressupost de 6.000 ducats, que Arias Montano va sobrepassar amb escreix, i quan està per tornar a Espanya, demana que es paguen els deutes contrets.[29] En aquests anys cerca llibres per totes parts —Flandes, París, Venècia i Roma, entre altres llocs—, per a l'Escorial i per a ell, especialment manuscrits. I aprofitant els seus coneixements de bibliologia i bibliografia, i els seus contactes amb Plantin, desenvolupa una important activitat com a mediador i promotor editorial.[30][31]\nQuestion: Quin era el pressupost per adquirir llibres per a la biblioteca?", "output": [ "6.000 ducats" ] }, { "id": "task837-308b0dca221943519e6d56b87c04af30", "input": "Passage: A diferència del seu pare, Publi mai deixarà la iniciativa en mans de Cartago. El 209 aC, després d'haver instruït les seves unitats, llançà un atac sorpresa sobre Cartagena que, amb una guarnició de 1.000 homes, es va veure incapaç de fer front a l'atac romà. La pèrdua de la capital hispana fou un cop molt dur pels cartaginesos. Aquest moviment, a més del botí, també va permetre a Roma pactar amb diversos pobles indígenes, que es passaren al bàndol romà. L'alliberament dels ostatges que es trobaven a Cartagena, per exemple, li atorgà l'amistat d'Aluci, un cabdill celtiber, que recuperava així a la seva promesa. Poc després Escipió també ocuparà la zona minera de Villaricos.[4]\nQuestion: Qui va llançar un atac sorpresa sobre Cartagena el 209 aC?", "output": [ "Publi" ] }, { "id": "task837-72705dc7b7f84b7db63faf417b04c94c", "input": "Passage: Així doncs, a les planes de l'interior es van dur a terme mètodes de cultiu extensiu, així com la presència de grans ramats d'ovicaprins. Pel que fa a les valls del Guadalquivir i del Genil, es va dur a terme una explotació intensíssima del sòl, semblant a la que practicava Cartago al nord d'Àfrica. Els productes més rellevants i més conreats eren l'oli, la vinya i els cereals.[7]\nQuestion: Quins mètodes de cultiu es van dur a terme a les planes de l'interior?", "output": [ "de cultiu extensiu" ] }, { "id": "task837-0bad71650eb3493da8457f9cf090e589", "input": "Passage: Però l'interès principal dels púnics era la gestió dels recursos; així, la política que van seguir és la de nacionalitzar els recursos naturals, encarregant-se els conqueridors de l'administració d'aquests. Cartago tenia una llarga tradició de contractar mercenaris per a les seves guerres i, generalment, només els oficials més elevats eren d'origen púnic. Acostumats a aquest tipus de direcció, els era més fàcil implantar el mateix sistema a la vida civil.[5]\nQuestion: Quin era l'interès principal dels púnics?", "output": [ "la gestió dels recursos" ] }, { "id": "task837-f6169f4358874955b6c64c2e134637d1", "input": "Passage: Així doncs, després de la Primera Guerra Púnica (264 – 241 aC), Cartago havia perdut la seva principal colònia, Sicília, fet que li va suposar un gran daltabaix econòmic. Aquest fet, sumat a l'obligació imposada per Roma de pagar una reparació de guerra, va provocar que la metròpoli del nord d’Àfrica no pogués pagar el sou de les tropes mercenàries que formaven bona part del seu exèrcit. Això va provocar la coneguda com a Guerra dels mercenaris (240 – 238 aC), que va enfrontar Cartago amb les tropes mercenàries, que es van revoltar perquè no van veure satisfetes les seves expectatives salarials. Aprofitant aquesta situació, Roma va annexionar-se l'illa de Sardenya, que fins llavors també havia estat sota control púnic.[3]\nQuestion: Quina colònia va perdre Cartago després de la Primera Guerra Púnica?", "output": [ "Sicília" ] }, { "id": "task837-b741887e92e249d197b8b951e4b868dd", "input": "Passage: Les monedes cartagineses, sobretot les d'època bàrquida, són considerades de gran bellesa. A més de la seva funció comercial, també tenien un sentit propagandístic i de prestigi. Així, en el primer període de domini púnic, en època d'Amílcar i d'Asdrúbal, aquestes monedes tenien, en una cara, un bust del governant cartaginès, marcant l'avenç de les seves tropes pel territori. En aquest moment, la moneda púnica tenia una gran acceptació a la península, bàsicament per l'alt valor del trishekel i per la contundència de la seva propaganda (sobretot amb la presència d'elefants). A l'altra cara de la moneda, principalment hi apareixia aquesta figura de l'elefant, que és considerada una al·legoria del poder militar terrestre. Sovint també hi apareixeran embarcacions de guerra, que representaven, al seu torn, el poder marítim de què feien gala els dirigents cartaginesos.[11]\nQuestion: Com es consideren les monedes cartagineses?", "output": [ "de gran bellesa" ] }, { "id": "task837-e8521a9d939d49f9a3ffbce0e39a70de", "input": "Passage: És en l'aspecte religiós on es veu més clarament el contacte i la influència que els fenicis i els púnics van generar sobre els habitants de la península; així, Déus, temples i rituals es van propagar molt ràpidament, i han arribat fins avui dia. Tot i això, les creences de les persones, tot i que poden canviar, exigeixen un sentiment que és difícil de modificar. És cert que durant l’ocupació cartaginesa es pot apreciar com bona part dels indígenes creia en déus orientals o en mites fenicis, però podria ser més aviat una conseqüència del manteniment constant de relacions amb les colònies anteriors, que no pas pel control efectiu del territori durant el període que va del 237 al 206 aC.[7]\nQuestion: On es veu més l'influencia dels fenicis i púnics en els habitants de la península?", "output": [ "en l'aspecte religiós" ] }, { "id": "task837-2cafc1ec05064f76ae3e4bdac9509aa2", "input": "Passage: Les carei s'aparellen dos cops l'any en llacunes recloses davant de les platges on crien, sovint en illes remotes. La temporada d'aparellament per la subespècie atlàntica normalment és des d'abril fins a novembre. La temporada d'aparellament de la subpoblació indo-pacífica és des de setembre fins a febrer.[11] Després d'aparellar-se, les femelles caminen pesadament fins a la part més alta d'una platja durant la nit. Netegen una àrea i hi fan un forat per nidificar utilitzant les seves aletes posteriors. Després, la femella deixa una niuada d'ous i els cobreix amb sorra. Els nius d'E. imbricata al Carib i a Florida contenen al voltant de 140 ous. Després del llarg procés, que pot durar hores, la femella retorna al mar.[6][7]\nQuestion: Quan s'aparellen les carei?", "output": [ "dos cops l'any" ] }, { "id": "task837-0b8d249c00e74c3abc7c2a47bdf05a24", "input": "Passage: Són grans nedadores. Poden arribar a aconseguir velocitats de fins a 24 km/h i hi ha registres de tortugues que han recorregut nedant 4.828 km.[6] Al Carib s'han observat immersions de tortugues carei a més de 70 metres de profunditat durant un període de més de 80 minuts.[12]\nQuestion: Quina velocitat poden arribar a aconseguir nedant les tortugues carei?", "output": [ "fins a 24 km/h" ] }, { "id": "task837-4e2dc8b8de024a258e331b26f0840bd3", "input": "Passage: Els adults es troben principalment a esculls de corall tropicals. Generalment se'ls veu al llarg de tot el dia, descansant en coves i sortints a les proximitats dels esculls. En ser una espècie de marcat caràcter migratori, se les pot trobar en una gran varietat d'hàbitats, des del mar obert fins a llacunes d'aigua salada i manglars en estuaris.[6][29] Encara que no se sap gaire sobre les seves preferències d'hàbitat durant els seus primers anys de vida, s'assumeix que E. imbricata, igual que altres cadells de tortuga marina, són completament pelàgics, i per tant viuen a mar obert fins a la maduresa.[30]\nQuestion: On es troben els adults principalment?", "output": [ "a esculls de corall tropicals" ] }, { "id": "task837-db43ee2683bc4d3aabc8eb19a81f2a2e", "input": "Passage: La tortuga carei (Eretmochelys imbricata) és una tortuga marina en perill crític d'extinció que pertany a la família dels quelònids. És l'única espècie del seu gènere. L'espècie està distribuïda per tot el món, amb subespècies a l'Oceà Atlàntic i a l'Oceà Pacífic. E. imbricata és la subespècie atlàntica, i E. imbricata bissa es troba a la regió Indo-Pacífica.[2]\nQuestion: Quina tortuga està en perill d'extinció?", "output": [ "carei" ] }, { "id": "task837-2dfcd72bd4c0440abe38776bda78c98c", "input": "Passage: El 1996 E. imbricata fou inclosa a la Llista Vermella de la UICN d'espècies amenaçades, classificada com a espècie en perill crític d'extinció.[4] El seu estat com a espècie amenaçada d'extinció havia estat qüestionat amb anterioritat per dues propostes que al·legaven que aquesta tortuga (juntament amb tres altres espècies) tenia diferents poblacions estables significatives per tot el món. Aquestes peticions van ser rebutjades per la UICN basant-se en la seva anàlisi de les dades presentades pel Marine Turtle Specialist Group (MTSG) que mostraven que la població mundial de tortugues carei s'havia reduït en un 80% en les tres últimes generacions de l'espècie, i que no s'observava cap augment significatiu de les poblacions el 1996. Vistes aquestes dades, la UICN assignà la consideració d'en perill crític (CR A1) a l'estat de l'espècie. Tanmateix no se li aplicà el grau A2, perquè la UICN considerà que no hi havia prou dades que demostressin que la població hagués de continuar disminuint en el futur.[54]\nQuestion: Com està classificada E. imbricata?", "output": [ "com a espècie en perill crític d'extinció" ] }, { "id": "task837-152ae8f440db47949c6df6be6856006c", "input": "Passage: L'any 2010, el canal de televisió TV3 va realitzar una sèrie de ficció històrica en dos capítols basada en la seva biografia.[68] El rodatge va durar nou setmanes i l'estrena es féu en dues parts el 21 i el 22 de març de 2011.[69] El guió va ser obra de Mercè Sàrrias i Núria Furió, guionistes de Porca misèria.[70] La va dirigir Lluís Maria Güell, que ja havia dirigit la minisèrie Arnau, i va tenir Laia Marull com a protagonista.[5]\nQuestion: Quin canal de televisió va realitzar la sèrie?", "output": [ "TV3" ] }, { "id": "task837-2cabc9c0aba14e2bb2f5cf8aac54e9c9", "input": "Passage: La guerra civil al califat de Còrdova començà el novembre del 1008 quan el fill del temible Almansor, amb el suport dels berbers, va obligar el califa àrab Hixam al-Muàyyad bi-L·lah a nomenar-lo hereu de la corona. Després de ser nomenat hereu, sortí en una expedició contra el Regne de Lleó, però, en la seva absència, Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah -\"el guiat per Déu\"- va organitzar un cop d\\'estat i va autoproclamar-se nou califa. En tenir-ne notícies, el fill d\\'Almansor retornà cap a la capital, però de camí fou mort el 3 de març del 1009. Això provocà la indignació dels berbers, que liderats per Sulayman al-Mustaín van oposar-se al nou califa i cercaren auxili en el comte Sanç I Garcia de Castella, que féu costat al pretendent berber a canvi de cessions territorials a la frontera del Duero. Les forces bereberocastellanes van dirigir-se cap a Qurtuba i finalment venceren en la Batalla de Qantish el 5 de novembre del 1009. Els berbers proclamaren califa Sulayman al-Mustaín, mentre que els castellans esperaven rebre unes 200 fortaleses a les terres del Duero, però aquestes fortaleses restaven en mans de tropes lleials al califa derrocat i, per tant, les promeses dels berbers no es feren efectives. Després d\\'un breu saqueig, els castellans van retornar al seu comtat. Tot i l\\'aparent triomf berber, el califa derrocat, Muhàmmad al-Mahdí bi-L·lah -\"el guiat per Déu\"-, va aconseguir fugir de la capital i va refugiar-se a Tulaytula, en terres d\\'Ath-Thaghr al-Àwsat, territori governat per l\\'andalusí d\\'origen eslau Muhàmmad ibn Hixam, conegut pel sobrenom de Wàdih. Aquest va cercar reforços i, el 1010, va anar a terres dels francs -els musulmans anomenaven Ifranja els comtats de l\\'antiga Gòtia franca-, on va negociar el suport del comte Ramon Borrell I de Barcelona.\nQuestion: Quan començà la guerra civil al califat de Còrdova?", "output": [ "el novembre del 1008" ] }, { "id": "task837-2a11ba3dbf954718b7d309697a0568b5", "input": "Passage: Durant aquest període d'enfrontament amb el seu fill, també hagué de fer front a les hostilitats dels pirates sarraïns d'Abu-l-Jayx al-Muwàffaq, anomenat «Mujàhid». Aquest era un esclau llibert que, arran de les lluites internes al califat de Còrdova iniciades el 1008, fugí de Qúrtuba i s'instal·là primerament a Turtuixa, d'on fou expulsat, i després a Balànsiyya, d'on també fou expulsat. Radicat finalment a Dàniyya, aconseguí prendre el poder i autoproclamar-se emir, i constituí el 1010 l'emirat de Dàniyya. Mujàhid aconseguí el 1015 conquerir les Illes Balears i a partir d'aleshores bastí una potent flota que es dedicà fonamentalment a la pirateria de la costa mediterrània. Construí unes drassanes a al-Summān, el port de Dàniyya, que esdevingueren la principal base de les seves operacions. Per a fer front als atacs que els sarraïns llançaven contra les costes dels seus dominis, Ermessenda de Carcassona contractà els serveis de Roger de Tosny, un noble normand castigat amb l'exili per enfrontar-se al seu senyor Ricard II de Normandia. En les cròniques del monjo Ademar de Chabannes (c. 989-1034), es descriuen les gestes del normand Roger de Torsy lluitant i aterrint els pirates sarraïns de l'emir de Dàniyya Abu-l-Jayx al-Muwàffaq, i com aquest finalment hauria segellat la pau amb Ermessenda. Així mateix, es relata que el 1020 la filla de la comtessa de Barcelona, Estefania Ramon, s'hauria cassat amb Roger de Tosny, però que el 1024, en obtenir el permís del duc Ricard II de Normandia per finalitzar el seu exili, aquest hauria retornat a Normandia.\nQuestion: A què va haver de fer front en aquest període d'enfrontament amb el seu fill?", "output": [ "a les hostilitats dels pirates sarraïns" ] }, { "id": "task837-51191b10e5a646ca88be61184525d0bf", "input": "Passage: El cos d'Ermessenda fou traslladat del seu castell de Sant Quirze de Besora a la catedral de Girona per ser sebollit en un sarcòfag fet d'un sol bloc de pedra marès rosa, buidat en forma antropomòrfica. El sarcòfag fou situat originàriament, i tal com era costum aleshores, a la galilea que hi havia situada a la part frontal de la catedral. La galilea o nàrtex d'un temple era un vestíbul cobert que hi havia en algunes esglésies romàniques i era situat a la part frontal, abans de la porta d'accés al temple; la seva principal funció era allotjar les persones no admissibles per al culte i, fins al segle xiv, també serví per a col·locar-hi els sepulcres de personalitats importants. El seu besnét Ramon Berenguer II «el Cap d'Estopes» morí vint-i-quatre anys després, el 1082, i fou sebollit en un sarcòfag romànic de tipologia similar al d'Ermessenda i situat també a la galilea. A partir del 1312, es van iniciar les obres per aixecar una nova catedral gòtica sobre l'antiga romànica. L'altar major es va consagrar el 1347 i es va procedir a l'enderrocament de la capçalera romànica. El 1385, el rei Pere el Cerimoniós ordenava la reorganització dels panteons reials del monestir de Santa Maria de Poblet, i alhora ordenava que els sepulcres de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona fossin traslladats des de l'exterior de la galilea frontal a l'interior de la nova catedral gòtica. El sarcòfag del comte fou situat sobre la porta de la sagristia, i el de la comtessa damunt la porta que dóna accés a l'escala del trifori. Així mateix, ordenava la construcció de dos nous sepulcres d'estil gòtic, que es limitaren a revestir amb plafons laterals d'alabastre decorats amb el senyal reial els sarcòfags romànics originals, deixant-los completament coberts. També ordenava a l'escultor mallorquí Guillem Morell esculpir sengles estàtues jacents dels sobirans que foren col·locades al vessant davanter anterior de la tapa. El 1982, amb motiu dels 9 segles de la mort del comte Ramon Berenguer II, els sepulcres gòtics foren oberts i aleshores es descobrí que els sarcòfags romànics originals presentaven com a única decoració externa disset franges verticals amb els colors roig i daurat pintats en data indeterminada. Aquestes pintures han estat argumentades com a possibles emblemes preheràldics anteriors a l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del senyal heràldic dels quatre pals, que apareixen per primera vegada un segle després en l'escut d'armes que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.\nQuestion: On va ser traslladat el cos d'Ermessenda?", "output": [ "a la catedral de Girona" ] }, { "id": "task837-ee73f8bdab564793bae9f214c6c84a0d", "input": "Passage: Ermessenda va realitzar importants donacions a les esglésies de les diòcesis catòliques, amb la finalitat de promoure la independència econòmica d'aquestes institucions que en aquella època es trobaven en decadència. En aquest temps, també era competència d'ella i del seu marit el nomenament dels principals càrrecs eclesiàstics com els abats i els bisbes. A la mort del bisbe de Girona, Odó, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès l'any 1010, van fer ús de la seva competència per a nomenar els principals càrrecs eclesiàstics i aconseguir el nomenament de Pere Roger, germà petit d'Ermessenda, com a nou bisbe de la ciutat.[59]\nQuestion: A qui fa fer donacions Ermessenda?", "output": [ "a les esglésies de les diòcesis catòliques" ] }, { "id": "task837-78e5f1fe17a141ae945e35ece75c445e", "input": "Passage: Essent adolescent, Kaspàrov va empatar dues vegades a la primera plaça en el Campionat d'escacs de l'URSS, el 1980-81 i 1981-82. La seva primera victòria en un torneig internacional d'elit va ser a Bugojno 1982. Va aconseguir una plaça pel torneig Interzonal de Moscou de 1982, el qual va guanyar, classificant-se per al Torneig de Candidats.[34] Als 19 anys, va ser el Candidat més jove des de Bobby Fischer, que tenia 15 anys quan es va classificar el 1958. A la llista d'Elo de gener de 1983, ja era el segon jugador en la classificació mundial, només per darrere del campió mundial Anatoli Kàrpov.\nQuestion: En quin campionat Kaspàrov va empatar dues vegades a la primera plaça?", "output": [ "Campionat d'escacs de l'URSS" ] }, { "id": "task837-ffa32fd9109241318d34e9daee797046", "input": "Passage: La finalització va ser molt polèmica, ja que ambdós jugadors van declarar que preferien que el matx continués. Quan va anunciar la seva decisió en una conferència de premsa, Campomanes va citar la salut dels jugadors, dient que havien patit molta tensió per la durada de l'enfrontament. En Kàrpov havia perdut 10 quilos i va haver de ser hospitalitzat diversos cops, però Kaspàrov en canvi, estava en un excel·lent estat de salut, i extremadament ofès per la decisió de Campomanes, preguntant per què estava clausurant el matx si ambdós jugadors deien que volien continuar. Semblava que Kaspàrov, que havia guanyat les últimes dues partides abans de la suspensió, sentia que guanyaria, tot i el seu desavantatge de 5-3. Semblava estar físicament més fort que el seu contrari i en les partides posteriors havia jugat millor als escacs.\nQuestion: Quants quilos havia perdut Kàrpov durant la partida?", "output": [ "10" ] }, { "id": "task837-b1cbb13165ea4071a28049ea46b1e05d", "input": "Passage: El 10 d\\'abril de 2005, Kaspàrov era a Moscou en un acte promocional, quan va ser colpejat al cap amb un tauler d\\'escacs que acabava de signar. Es va afirmar que l\\'assaltant li havia dit immediatament abans de l\\'atac: \"Et vaig admirar com a escaquista, però vaig renunciar per política\".[99] Des de llavors, Kaspàrov ha estat objecte d\\'altres episodis similars.[100][101]\nQuestion: On era Kaspàrov el 10 d\\'abril de 2005?", "output": [ "Moscou" ] }, { "id": "task837-0332cb8b12fa4db08757dd7fe0f6e943", "input": "Passage: Kaspàrov i Short foren expulsats de la FIDE, i jugaren el seu ben esponsoritzat matx a Londres. Kaspàrov va guanyar convincentment per 12½–7½. El matx va incrementar considerablement el seguiment dels escacs a la Gran Bretanya, amb una cobertura sense precedents feta pel Channel 4. La FIDE va organitzar també un Campionat del món entre Jan Timman (el derrotat Candidat finalista) i l'excampió del món Kàrpov (derrotat en semifinals del cicle de la FIDE), el qual va guanyar Kàrpov.\nQuestion: Qui van ser expulsats de la FIDE?", "output": [ "Kaspàrov i Short" ] }, { "id": "task837-920b6019fc254eb8a994640f039db36a", "input": "Passage: Kaspàrov va anunciar la seva retirada de la competició professional el 10 de març de 2005, tot just després de proclamar-se guanyador del Torneig de Linares,[12] per a dedicar-se a la política i l'escriptura. Va formar el Front Civil Unit i es va afiliar a L'Altra Rússia, una coalició d'oposició al govern electe de Vladímir Putin.[3] Entrà a la carrera presidencial per les eleccions legislatives russes de 2008, tot i que finalment la coalició L'Altra Rússia es retirà del procés electoral i no va concórrer a les eleccions de març de 2008.[13] A despit del fet que és considerat al món occidental com a un símbol de l'oposició a Putin, en realitat el suport a Kaspàrov a Rússia no és massa gran.[14][15]\nQuestion: Quin dia Kaspàrov va anunciar la retirada de la competició professional?", "output": [ "10 de març de 2005" ] }, { "id": "task837-ef9b665b7c054436a1cdf4f95c563f12", "input": "Passage: Les primeres sondes espacials que visitaren Júpiter foren la Pioneer 10 el 1973 i la Pioneer 11 un any després; prengueren imatge de baixa resolució de les quatre llunes galileanes. Les sondes Voyager 1 i Voyager 2 visitaren el planeta el 1979 i descobriren activitat volcànica a Io i la presència de gel aquàtic a la superfície d'Europa. La sonda Cassini, de viatge cap a Saturn, volà prop de Júpiter el 2000 i recopilà dades sobre les interaccions de les llunes galileanes amb l'atmosfera joviana. La sonda New Horizons volà també prop del planeta el 2007 i féu millores sobre els paràmetres orbitals dels satèl·lits jovians.\nQuestion: Quina sonda espacial va visitar Júpiter el 1973?", "output": [ "Pioneer 10" ] }, { "id": "task837-5e12b685996243cca4172878caafce40", "input": "Passage: Les característiques físiques i orbitals dels satèl·lits són molt variades. Els quatre galileans són tots de més de 3.100 km de diàmetre; el més gran, Ganimedes, és el novè objecte més gran del sistema solar després del Sol i de set dels planetes (és més gran que Mercuri). Totes les altres llunes jovianes fan menys de 250 km de diàmetre, i la majoria no excedeixen els 5 km. Les seves formes orbitals van des de les gairebé perfectament circulars fins a les altament excèntriques i inclinades, i moltes de les llunes orbiten en direcció oposada a la rotació de Júpiter (moviment retrògrad). Els períodes orbitals van des de les 7 hores (menys del que tarda Júpiter a rotar sobre el seu eix) fins a unes 3.000 vegades més (gairebé tres anys terrestres).\nQuestion: Com són les característiques físiques i orbitals dels satèl·lits?", "output": [ "molt variades" ] }, { "id": "task837-0a6cd59c0a314689a4ecdb9257d61b10", "input": "Passage: Els satèl·lits irregulars són objectes substancialment menors amb òrbites excèntriques i més distants del planeta. Formen famílies amb similituds compartides pel que fa a l'òrbita (semieix major, inclinació i excentricitat) i a la composició; es creu que es tracta –almenys parcialment– de famílies de col·lisió que es crearen quan els cossos progenitors més grans (tot i que petits) es fragmentaren per l'impacte d'asteroides capturats pel camp gravitatori de Júpiter. Normalment aquestes famílies duen el nom dels seus membres més grans. Es llisten a continuació:[40][41][42]\nQuestion: Com són els satèl·lits irregulars?", "output": [ "substancialment menors" ] }, { "id": "task837-6160bc1a6f8b40f486a636171a4f39f1", "input": "Passage: La suposada primera observació d'un satèl·lit de Júpiter és la de l'astrònom xinès Gan De al voltant de l'any 364 aC.[9] Tanmateix, les primeres observacions conegudes amb certesa de les llunes del planeta foren les de Galileo Galilei (Galileu) el 1609.[10] A data de gener de 1610, Galileu ja havia observat les quatre llunes galileanes amb el seu telescopi de 30 augments; publicà els seus resultats el març del mateix any.[11] Simon Marius descobrí de manera independent els satèl·lits un dia després que Galileu, encara que no publicà el seu llibre sobre el tema fins al 1614. Tot i això, els noms que Marius assignà es fan servir avui en dia: Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo.[12] No es descobriren més satèl·lits fins que E. E. Barnard observà Amaltea el 1892.[13]\nQuestion: Qui se suposa que va observar primer un satèŀlit de Júpiter?", "output": [ "Gan De" ] }, { "id": "task837-d3acf09fb8074fda9ca143a3f572f4e2", "input": "Passage: Dels satèl·lits de Júpiter, vuit són satèl·lits regulars amb òrbites prògrades i gairebé circulars que no estan gaire inclinades respecte el pla equatorial jovià. Quatre d'aquests vuit són els satèl·lits galileans, que són gairebé esfèrics a causa de la seva massa planetària, i serien considerats com a mínim planetes nans si estiguessin en òrbita directa al voltant del Sol. Els altres quatre (Metis, Adrastea, Amaltea i Tebe) són molt més petits i propers a Júpiter, i són font de la pols que constitueix els seus anells. La resta de llunes són satèl·lits irregulars, les òrbites prògrades i retrògrades dels quals estan molt més allunyades del planeta i tenen elevades inclinacions i excentricitats; aquestes llunes foren probablement capturades per Júpiter de l'òrbita solar. Vint-i-dos dels satèl·lits irregulars encara no han estat anomenats oficialment.\nQuestion: Com són els satèl·lits galileans?", "output": [ "gairebé esfèrics" ] }, { "id": "task837-4842220066384a80921924548e008626", "input": "Passage: L\\'arqueòpterix, el primer bon exemple de \"dinosaure amb plomes\", fou descobert el 1860. L\\'exemplar original fou trobat als llims de Solnhofen al sud d\\'Alemanya, un jaciment rar i amb fòssils en un estat de conservació gairebé perfecte. L\\'arqueòpterix és un fòssil de transició, amb característiques clarament intermèdies entre les dels rèptils moderns i els ocells. Descobert només dos anys després de la influent obra de Darwin L\\'origen de les espècies, aquesta troballa intensificà el debat naixent entre els proponents de la biologia evolutiva i el creacionisme. Aquest ocell primitiu s\\'assembla tant als dinosaures que, sense una impressió clara de plomes a les roques que l\\'envoltaven, com a mínim un exemplar fou confós amb Compsognathus.[97]\nQuestion: Quan fou descobert l\\'arqueòpterix?", "output": [ "1860" ] }, { "id": "task837-1afbf48788f84319bf758f9475e6f7ca", "input": "Passage: La teoria de la col·lisió amb un asteroide, que fou popularitzada el 1980 per Walter Alvarez i els seus col·legues, relaciona l'extinció de finals del període Cretaci amb un impacte amb un bòlid fa aproximadament 65,5 milions d'anys. Alvarez i altres suggeriren que un augment sobtat dels nivells d'iridi, registrat arreu del món en els estrats rocosos d'aquest període, era una prova directa de l'impacte.[113] La majoria dels indicis suggereixen actualment que un bòlid d'entre cinc i quinze quilòmetres de diàmetre impactà amb la Terra a prop de la península de Yucatán, creant el cràter de Chicxulub, de 170 km de diàmetre, i desencadenant l'extinció massiva.[114] Els científics no saben amb certesa si els dinosaures estaven prosperant o en declivi abans de l'impacte. Alguns científics suggereixen que el meteorit causà una baixada de la temperatura atmosfèrica llarga i no natural, mentre que d'altres, en canvi, afirmen que hauria provocat una ona de calor fora de l'habitual.\nQuestion: Quan va ser popularitzada la teoria de la col·lisió amb un asteroide?", "output": [ "1980" ] }, { "id": "task837-9eaf8427c5dd468284a8fbbd9f290cd6", "input": "Passage: Els dinosaures eren un grup d'animals extremament variat; segons un estudi del 2006, fins al present s'han identificat amb certesa més de 500 gèneres de dinosaures, i el nombre total de gèneres preservats en el registre fòssil ha estat estimat en, aproximadament, 1.850, gairebé tres quarts dels quals encara han de ser descoberts.[8] Un estudi anterior estimà que existiren aproximadament 3.400 gèneres de dinosaures, incloent-n'hi molts que no haurien quedat preservats al registre fòssil.[9] Alguns eren herbívors i altres eren carnívors. Alguns dinosaures eren bípedes, altres quadrúpedes, i altres, com l'ammosaure o Iguanodon, podien caminar indistintament a dues o a quatre potes. Molts tenien una armadura òssia, o modificacions cranials com ara banyes i crestes. Tot i que se'ls coneix per la gran mida, en realitat la majoria de dinosaures eren de mida humana o més petits. Se n'han trobat restes a tots els continents de la Terra, incloent-hi l'Antàrtida.[10] No es coneixen dinosaures mesozoics que hagin viscut en hàbitats marins o aeris, tot i que és possible que alguns teròpodes amb plomes poguessin volar.\nQuestion: Quants gèneres de dinosaures s'han identificat amb certesa segons l'estudi que s'ha fet des del 2006 fins al present?", "output": [ "més de 500" ] }, { "id": "task837-41a4adf3d6f8403ea907d8665dfc8407", "input": "Passage: Hi ha un consens gairebé universal entre els paleontòlegs que els ocells són descendents de dinosaures teròpodes. Utilitzant l'estricta definició cladística que exigeix que tots els descendents d'un mateix avantpassat comú siguin inclosos en un grup per tal que aquest sigui natural, els ocells són dinosaures, i, per tant, els dinosaures no estan extints. Els ocells són classificats per la majoria de paleontòlegs com a membres del subgrup dels maniraptors, que són celurosaures, que són teròpodes, que són saurisquis, que són dinosaures.[24]\nQuestion: De qui són descendents els ocells segons els paleontòlegs?", "output": [ "dinosaures teròpodes" ] }, { "id": "task837-577732a256074db089c344134c621d61", "input": "Passage: Anàlisis estadístiques basades en dades brutes suggereixen que els dinosaures es diversificaren al Cretaci superior; és a dir, que n'augmentà el nombre d'espècies. Tanmateix, al juliol de 2008, Graeme T. Lloyd et al. argumentaren que aquesta diversificació aparent era una il·lusió causada per un biaix de mostres, car les roques del Cretaci superior han estat estudiades molt intensament. En canvi, segons ells, els dinosaures només experimentaren dues diversificacions significatives al Cretaci superior, les radiacions inicials dels euhadrosaures i els ceratops. Al Cretaci mitjà, les plantes angiospermes amb flor esdevingueren un element clau dels ecosistemes terrestres, que anteriorment havien estat dominats per gimnospermes, com ara coníferes. Els copròlits o excrements fossilitzats dels dinosaures indiquen que, mentre que alguns d'ells menjaven angiospermes, la majoria de dinosaures herbívors s'alimentaven principalment de gimnospermes. Mentrestant, els insectes i mamífers herbívors es diversificaren ràpidament per aprofitar el nou tipus d'aliment vegetal, alhora que els llangardaixos, serps, crocodilis i ocells també es diversificaven. Lloyd et al. suggereixen que el fracàs dels dinosaures a l'hora de diversificar-se mentre els ecosistemes canviaven els condemnà a l'extinció.[33]\nQuestion: Què ha estat estudiat al Cretaci superior molt intensament?", "output": [ "les roques" ] }, { "id": "task837-05745ffb83f2471ca6c279a5ecc7437f", "input": "Passage: La majoria de catàlegs antics esmenten Evarist com a cap de l'església romana, com a successor o bé d'Anaclet o de Climent I, segons l'ordre que es considerés correcte, però no informen de les seves accions al capdavant de la comunitat.[14] En tot cas, com en el cas dels seus predecessors, donar el títol de papa a Evarist és incorrecte, perquè aquest terme no començaria a utilitzar-se per designar la màxima figura de la jerarquia catòlica fins a molts segles més tard. Richard Lipsius va concloure en els seus estudis donar als primers bisbes de Roma la denominació de prevere, o prevere-bisbe per fer-ho més entenedor.[15]\nQuestion: Què és incorrecte?", "output": [ "donar el títol de papa a Evarist" ] }, { "id": "task837-b9881263aa124c8eac487014170a10e8", "input": "Passage: La seva mort s'acostuma a situar al 106 o 107. Segons el Liber Pontificalis, va ser enterrat al turó Vaticà, pròxim a la tomba de sant Pere.[18] És l'única dada mínimament fiable que dóna el Liber,[5] perquè els primers bisbes es van enterrar sempre a prop de la tomba de sant Pere. Aquesta obra també diu que Evarist va morir màrtir. No obstant això, el martiri d'Evarist no està històricament comprovat i, de fet, ni tan sols està basat en cap mena de tradició hagiogràfica. El seu nom apareix a la llista de bisbes romans del Martirologi Jeronimià, el dia 23 de desembre. Aquesta commemoració es va canviar al 27 d'octubre en el Martirologi d'Adonis, i més tard va ser col·locada al 26 d'octubre en el Martirologi Romà. Tanmateix, la festivitat no va ser inclosa en el santoral el 1969, perquè la tradició de la seva mort i el seu caire de màrtir no tenia fonaments.[6]\nQuestion: Quan va ser la seva mort?", "output": [ "106 o 107" ] }, { "id": "task837-d1fcd8afa6584c5791134f54299e99a4", "input": "Passage: Evarist (Antioquia, ? – Roma, c.106/107), alguna vegada anomenat Arist, va ser el cinquè bisbe de Roma i quart successor de sant Pere, des de l'any 97 fins al 105 o al 106/107. Són poques les dades biogràfiques sobre aquest bisbe, a diferència d'altres de la mateixa època. La poca informació que hi ha és la del Liber Pontificalis i, tanmateix, les dades i disposicions que esmenta es consideren falses. Altrament, se li han atribuït obres escrites que han resultat ser apòcrifes.\nQuestion: On va néixer Evarist?", "output": [ "Antioquia" ] }, { "id": "task837-8b93ab74379e4ba6938dc13dce6ca123", "input": "Passage: El seu nom és d'origen grec, Eυάριστος, seguint la tradició de portar un nom grec, un fet que es repeteix en molts altres casos en els primers bisbes de Roma. El nom té diversos significats, com «apropiat per complaure», «servicial» i «bo entre els millors». D'altra banda, malgrat que és més conegut com a Evarist, hi ha una altra forma citada en el Catàleg Liberià, que l'anomena Aristus o Aristos (Ἄριστος). El significat de la qual és «selecte».[3][4]\nQuestion: Què era portar un nom grec?", "output": [ "tradició" ] }, { "id": "task837-38a7035f9a2948839f4d8d67df6a5fce", "input": "Passage: El pontificat se situa aproximadament entre els anys 97/99 i 105/107. L'Annuario Pontificio atorga al seu mandat el període del 97–105 per convenció. Com a bisbe de Roma, l'Església Catòlica el considera papa, però aquest títol no va ser adoptat fins a més tard i Evarist probablement no fou més que un prevere o un líder destacat de l'església. En el seu període, la jerarquia eclesiàstica no estava marcada i el bisbe de Roma no n'era la màxima autoritat. Tot i així, va regnar en una nova època, durant la qual progressivament van augmentar els fidels cristians provinents del paganisme, més que no pas des del judaisme.\nQuestion: Entre quins ans podem situar el pontificat?", "output": [ "97/99 i 105/107" ] }, { "id": "task837-e5848682a32c444e9d4d638e3d16beca", "input": "Passage: Evarist és el primer bisbe de Roma, teòricament, a partir del qual no hi ha confusions d'ordre a la llista de successió episcopal, ni tampoc hi ha duplicacions, com succeeix en el cas d'Anaclet. Per tant, a partir d'ell, les llistes dels autors antics segueixen el mateix ordre successori. En els catàlegs papals del segle ii, emprats per Ireneu de Lió i Hipòlit de Roma, apareix com el quart successor de l'apòstol sant Pere. En termes generals, s'acostuma a seguir la llista que va escriure Ireneu, que és de fet un dels autors més antics i fiables, que el fa successor immediat de Climent I, el qual, així mateix, havia succeït Anaclet, identificat per Ireneu com una sola persona.[5][6][7]\nQuestion: Què hi ha en l'ordre a la llista de successió?", "output": [ "confusions" ] }, { "id": "task837-eb854765cd014a94961169adbe8d6492", "input": "Passage: L'augment o ascens ebullioscòpic és una de les propietats col·ligatives i, com la resta d'aquestes propietats, la magnitud de l'ascens només depèn de la naturalesa del dissolvent i de la quantitat dissolta de solut, és a dir, és independent de la naturalesa del solut. Dit en altres paraules, qualsevol solut, en la mateixa quantitat, produeix el mateix efecte.[1][2][3] A la figura adjunta es representa el diagrama de fases de l'aigua. Una dissolució aquosa experimenta un descens de la pressió de vapor del líquid, la qual cosa es tradueix en un ascens de la temperatura d'ebullició, ja que es necessita més temperatura perquè la pressió de vapor del dissolvent a la dissolució iguali a la pressió atmosfèrica.[1]\nQuestion: Què és l'augment o ascens ebullioscòpic?", "output": [ "una de les propietats col·ligatives" ] }, { "id": "task837-c171b2b690934db7bfcd2f7aa5ab3208", "input": "Passage: Una de les situacions pràctiques en la qual és necessari conèixer la relació que existeix entre la concentració de soluts i la temperatura d'ebullició del dissolvent és alhora de realitzar dissenys o modelitzacions del funcionament d'un evaporador. La velocitat de transmissió de la calor en un evaporador depèn, entre altres factors, de la diferència entre la temperatura de condensació del vapor i la temperatura d'ebullició de la dissolució que s'ha de concentrar. Segons l'ascens ebullioscòpic, com més concentrada és una dissolució, major és la seva temperatura d'ebullició. A mesura que la concentració augmenta dins l'evaporador, disminueix la velocitat de transmissió de la calor. Aquesta disminució s'ha de tenir en compte alhora de dissenyar l'evaporador, per la qual cosa s'empren gràfics de Dühring que permeten conèixer les temperatures d'ebullició de les dissolucions concentrades en un ampli ventall de pressions.[13]\nQuestion: Quina relació necessitem conèixer a l'hora de realitzar dissenys o modelitzacions del funcionament d'un evaporador?", "output": [ "la relació que existeix entre la concentració de soluts i la temperatura d'ebullició del dissolvent" ] }, { "id": "task837-40a4ee2f5a594c35807069e4eb10928b", "input": "Passage: Per una banda, l'entropia és una mesura del desordre d'un sistema. Així, un líquid pur està més ordenat que un vapor pur, i aquest té més entropia, més desordre. El desordre és degut al fet que les partícules (molècules, àtoms o ions) d'un líquid estan molt juntes i es desplacen lentament. Per contra, en un vapor les partícules estan en moviment ràpid i no estan en contacte amb les altres. Una dissolució líquida té més desordre que un líquid pur, ja que a la dissolució, a més de les partícules del dissolvent en moviment, també hi ha les partícules del solut en moviment, la qual cosa fa que el sistema sigui més desordenat. És evident que si hom va a comprar fruita i es troba amb una caixa només amb peres i una altra amb peres i dues taronges, aquesta darrera està més desordenada que la que conté exclusivament peres. Doncs a les dissolucions passa el mateix. Així es poden ordenar els sistemes de més a menys entropia:\nQuestion: Què és l'entropia?", "output": [ "és una mesura del desordre d'un sistema" ] }, { "id": "task837-9d6a2d65d3a84470b2e68b5eda2d3874", "input": "Passage: Les primeres investigacions sobre l'ascens ebullioscòpic estan relacionades amb els estudis sobre el descens de la pressió de vapor de les dissolucions i les altres propietats col·ligatives i es deuen a científics com Michael Faraday (1822), Griffiths i Legrand. Després, el 1847, l'alemany Lambert Heinrich von Babo descobrí que el descens de la pressió de vapor és independent de la temperatura i és proporcional a la quantitat de solut. També l'alemany Friedrich Wüllner, entre 1858 i 1860, relacionà la disminució de la pressió de vapor amb la concentració molar de les sals dissoltes dins aigua.[5]\nQuestion: Amb què estan relacionades les primeres investigacions sobre l'ascens ebullioscòpic?", "output": [ "amb els estudis sobre el descens de la pressió de vapor de les dissolucions" ] }, { "id": "task837-6073b21cede64170b381e42ac2b15e75", "input": "Passage: Cada mol de CaCl2 es dissocia donant un mol de Ca2+ i 2 mols de Cl-. En total, si la dissociació és completa, per a cada mol dissolt se'n formen 3 en dissolució i la propietat col·ligativa augmentaria en tres vegades. En dissolució, per tant, hi ha més partícules que les dissoltes inicialment perquè part d'aquestes s'han dissociat en ions.[2] Tanmateix els electròlits no es dissocien completament, només parcialment, i cal determinar quin és el grau de dissociació per a poder calcular el factor de Van' t Hoff.\nQuestion: Com es dissocia cada mol de CaCl2?", "output": [ "un mol de Ca2+ i 2 mols de Cl-" ] }, { "id": "task837-dcca69693b1f4636bf2e7c4f021df33f", "input": "Passage: L\\'exreclús Willie Radkay, que va compartir una cel·la al costat de Kelly en el segon nivell del bloc B, va declarar que varen compartir molt bons records i que va arribar a conèixer íntimament Kelly. Treballaven junts en les indústries de la presó juntament amb Basilio \"el Mussol\" (en anglès, The Owl) Banghart. Cada dia anaven a treballar junts i, per tant, havia de suportar «tots els seus contes enrevessats que sempre explicava». Warden Johnson digué que Kelly va escriure diverses cartes de remordiment a Urschel demanant que l\\'ajudés a defensar el seu cas. Urschel, aparentment, mai va respondre cap de les cartes de Kelly.[3]\nQuestion: Qui va compartir una cel·la al costat de Kelly?", "output": [ "Willie Radkay" ] }, { "id": "task837-2249b9ee543843e886b749fe649e3dba", "input": "Passage: El seu primer famós sobrenom fou Kelly. La versió més comuna de l'origen de l'àlies és la que explicà la seva esposa. En aquesta versió, es diu que Kathryn va anomenar-lo d'aquesta manera per aconseguir que Kelly obtingués una reputació «infame» en els cercles del món criminal. Ella era, suposadament, tan influent que va reunir George Kelly amb tots els altres delinqüents que actuaven aleshores. En els mitjans de comunicació, el sobrenom que es va estendre va ser el de Machine Gun pel descobriment d'un subfusell Thompson propietat de Kelly. Els investigadors van aconseguir identificar més tard Kathryn Kelly com la compradora de l'arma. El nom Machine Gun va ser utilitzat per la premsa en el període següent i juntament amb l'anterior sobrenom Kelly, crearen el famós Machine Gun Kelly.[10]\nQuestion: Què volia aconseguir la seva dona amb l'àlies?", "output": [ "que Kelly obtingués una reputació «infame»" ] }, { "id": "task837-ac7836d24e99417d8a82238fe3abad83", "input": "Passage: Kelly va passar els 21 anys que li quedaven de vida a la presó. Durant la seva estada a Alcatraz, es va posar el sobrenom de Pop Gun Kelly. Segons un expresoner, el nom feia referència al fet que Kelly era un presoner model i estava molt lluny de la vida de gàngster que la seva esposa li havia fet portar. Va passar 17 anys a Alcatraz com a intern número 117, treballant en les indústries de la presó i presumint de les seves últimes escapades amb els altres interns. Finalment va ser traslladat discretament, de nou, a Leavenworth l\\'any 1951. Va morir d\\'un atac de cor a Leavenworth el 18 de juliol de 1954, el dia del seu 59è aniversari. Està enterrat al cementiri de Cottondale, Texas, sota una petita làpida on posa: \"George B. Kelley, 1954\".[5]\nQuestion: Quants anys va passar a la presó?", "output": [ "21" ] }, { "id": "task837-1e9601ae70bc4e89b08f79b9dd956af0", "input": "Passage: Normalment el protagonista és, o es converteix, en un membre d'una gran organització criminal, en la qual va ascendint, a poc a poc, fins a arribar a ser el cap de la banda. Poc abans d'acabar la pel·lícula troba l'inevitable final tràgic, o bé en mans de la llei o bé dels seus propis sequaços. Aquestes pel·lícules es basen en personatges i situacions reals, però poques vegades fan servir els autèntics noms. La glorificació aparent dels gàngsters va acabar l'any 1935, amb l'estrena de Contra l'imperi del crim. Tot i que les grans figures del món del gangsterisme dels anys 20 havien desaparegut ja, les empreses creades per ells seguien funcionant. La delinqüència organitzada havia adoptat els mètodes del món dels negocis, i sembla ja un fet provat que, des de mitjans dels anys 30 fins a començaments dels 50, els estudis de Hollywood i les cadenes de cinema que exhibien les seves pel·lícules pagaven imposts a les diferents organitzacions criminals. Individus com ara Bugsy Siegel es van ocupar d'extorsionar les grans estrelles de cinema i els seus agents. No ha de sorprendre, doncs, que les grans pel·lícules modernes de gàngsters fossin realitzades fonamentalment per estudis pobres, com Nongran o PRC. Però fins i tot aquests no van abordar el món del crim organitzat, sinó les figures dels caps de petites bandes independents, Machine Gun mama, Roger Touhy, Gàngster (totes de 1944) i Dillinger (1945), van ser totes pel·lícules que van abordar fets històrics d'acció i violència. Els petits estudis cinematogràfics van decidir no seguir produint pel·lícules barates de sèrie B, que imitessin les versions de la sèrie A dels grans estudis, sinó crear el seu propi mercat, amb productes igualment barats, però més originals.[11]\nQuestion: En què es converteix normalment el protagonista?", "output": [ "en un membre d'una gran organització criminal" ] }, { "id": "task837-f0b7ae4aee014d6bb526611e2166b339", "input": "Passage: George «Machine Gun» Kelly és considerat, probablement, un dels més famosos gàngsters de l'època de la llei seca. George va néixer el 18 de juliol de 1895, en una família rica que vivia a Memphis, Tennessee. Fill d'un agent d'assegurances,[6] va assistir al Central High School de Memphis.[3][6][7] Els primers anys de Kelly com a nen varen succeir sense complicacions i la seva família el va criar en una llar tradicional. La seva vida primerenca no semblava indicar que es convertiria en un dels criminals més buscats dels Estats Units. Va viure en el 2080 de Linden, al districte de Cowden-Rembert.[8] Els primers indicis de problemes sorgiren quan es va matricular a la Universitat Estatal de Mississippí per estudiar agricultura, l'any 1917: des del principi, Kelly va ser considerat un estudiant mediocre, i obtingué el seu grau més alt (una C+) per tenir una bona higiene física. Tenia constantment problemes amb la facultat i va passar gran part de la seva carrera acadèmica intentant treballar al marge dels seus demèrits.[3]\nQuestion: Com és considerat George «Machine Gun» Kelly?", "output": [ "un dels més famosos gàngsters de l'època de la llei seca" ] }, { "id": "task837-a58a447590f14777b917b6594d22c3c4", "input": "Passage: El novel·lista de crim Ace Atkins en el llibre de 2010 Infamous es basa en el segrest d'Urschel i les successives desventures, en diversos estats, de George i Kathryn Kelly mentre intentaven fugir tant de l'FBI com d'altres gàngsters ansiosos per reclamar els diners del rescat d'Urschel.[23] Ace Atkins va escriure sobre aquest personatge emblemàtic, però, també introduí el paper de la dona de Kelly. La història gira al voltant del segrest de Charles F. Urschel, el magnat del petroli de Texas, que és alhora víctima de Kathryn i George Kelly. George Kelly es mostra amb talent només en el consum d'alcohol mentre Kathryn sembla una dona intrigant i intel·ligent. Al capdavant de la persecució de l'FBI hi ha Gus T. Jones, un representant de la llei.[24] Kelly també entra a formar part del món literari (juntament amb Pretty Boy Floyd i Baby Face Nelson) com un dels personatges principals de la sèrie de còmics Pretty, Baby, Machine escrita per Clark Westerman,[25] en què Pretty Boy Floyd, Baby Face Nelson i Machine Gun Kelly visiten el seu mentor, John Dillinger, a la presó. Dillinger, desesperat, necessita consell sobre com posar fi a la vida d'Al Capone.[26]\nQuestion: De què parla la història?", "output": [ "del segrest de Charles F. Urschel" ] }, { "id": "task837-e0dcf3676e5e44b0af9e061c22ff4d95", "input": "Passage: Un dels primers i més populars és El Judici Final que va ser encarregat l'any 1467 per Angelo Tani, representant a Bruges de la banca Mèdici, per a la seva capella a la badia Fiesolana. És una obra on l'autor manifesta tota la seva mestria pictòrica i el seu talent inventor. Els cossos que es mostren, tant a l'ala de la salvació, a l'esquerra, com a la dels castigats a la dreta, són un compendi de les emocions humanes. Tot i les inevitables influències de El Judici Final de Van der Weyden identificables en les reproduccions de certs personatges i, sobretot, el seu dibuix subjacent, Memling aporta elements innovadors, com les escales de vidre que porten cap a la salvació o la brillantor de l'armadura de sant Miquel, que recorda la que l'arcàngel porta a La Mare de Déu del canonge Van der Paele de Van Eyck. A la part posterior de les ales es mostren les figures agenollades dels comitents, Angelo Tani i la seva esposa Caterina.[9] També es poden identificar certes similituds amb l'obra homònima de Stephan Lochner, un pintor originari de Colònia i amb qui s'ha relacionat l'etapa de joventut de Memling.[6]\nQuestion: Quan va ser encarregat El Judici Final?", "output": [ "1467" ] }, { "id": "task837-0b3940629867404282a386053bb18513", "input": "Passage: No hi ha dubtes, però, quan se'l suposa deixeble de Roger de la Pasture, Rogier van der Weyden al seu taller de Brussel·les.[9] Algunes de les seves obres tenen una gran afinitat entre L'adoració dels Reis de l'hospital de Sant Joan i la que unànimement s'atribueix a Van der Weyden que posseeix la Pinacoteca Antiga de Munic. El seu estil està clarament inspirat en Van der Weyden a la seva Nativitat de Colònia o a El Judici Final. Segons Max Friedländer podria ser l'autor del Tríptic Sforza, atribuït al taller de Van der Weyden i datat cap al 1450, coincidint amb el seu període formatiu.[3] Giorgio Vasari (1550) també va descriure Memling com alumne de Van der Weyden i l'anomenava creato di Rugieri.[3] Una altra informació relativa al contacte entre ambdós artistes esmenta un tríptic amb una Pietat de la col·lecció de Margarida d'Àustria, inventariat el 1516, que tenia el panell central obra de Rogier van der Weyden i els panells laterals del «Mestre Hans».[1][10]\nQuestion: De quan data el Tríptic Sforza?", "output": [ "cap al 1450" ] }, { "id": "task837-4bafc651078c45f8acdff92ac575053f", "input": "Passage: Són diversos els retaules que contenen la data de realització, si bé només el Tríptic del matrimoni místic de Santa Caterina i el Tríptic de Jan Floreins, dues obres de 1479 fetes per a l'Hospital de Sant Joan de Bruges i actual museu Memling, són les úniques pintures que a més estant signades i que han permès fer la reconstrucció de la seva obra. Aquest darrer va ser encarregat per Johan Floreins, germà de l'hospital i conegut com a Van der Rijst. És una peça que s'inspira en el Tríptic del Prado amb l'Adoració dels Mags com a tema central,[41] on Floreins és el comitent.[42] També es pot identificar una semblança amb el Retaule de Santa Columba, pintat pel seu mestre Van der Weyden i que es conserva a l'Alte Pinakothek de Munic.[43]\nQuestion: De quan són les obres el Tríptic del matrimoni místic de Santa Caterina i el Tríptic de Jan Floreins?", "output": [ "1479" ] }, { "id": "task837-d036c19fbe8d4d3aabe12421c222ea74", "input": "Passage: El llaüt és un instrument que apareix representat a set obres: Retaule de Nájera, El Judici Final, Tríptic de Santa Caterina, Reliquiari de Santa Úrsula i les Mare de Déu amb Nen de Kansas, Munic i Londres. A la imatge de Nájera s'observa que el tocaven amb una pua i el músic té els dits de la mà dreta en la mateixa posició que el del saltiri. L'instrument compta amb sis cordes i set trasts distribuïts irregularment a la canya; s'acaben en arribar a la caixa. El claviller sembla més curt que els que apareixen a les obres de Kansas i Londres, i porta les clavilles repartides a totes dues bandes, potser per tractar-se d'un model antic, ja que d'altres models tenien totes les clavilles en un costat.[32]\nQuestion: Què és el llaüt?", "output": [ "un instrument" ] }, { "id": "task837-4f726c041fd842d9bf67a65ff6dcb0e3", "input": "Passage: Va aconseguir una vida econòmicament acomodada, tant pel patrimoni de la seva dona com per l'èxit professional que, a partir de la mort de Petrus Christus (1473), el va situar en una posició amb poca competència dins de l'opulenta ciutat de Bruges,[3] i amb una clientela selecta, entre els quals es trobaven eminents magnats, molts d'ells estrangers, com el florentí Benedetto Portinari, el britànic sir John Donne de Kidwelly o la família espanyola dels Nájera. Aquests, representants dels importadors de llana espanyols, tenien la seva seu a Spanjaardstraat prop del seu taller, i li varen encarregar una obra de grans proporcions per al Monestir de Santa María la Real a Nájera i també li facilitaren encàrrecs de la cort de Castella. Però també a comptar amb la protecció d'importants membres religiosos, com el canonge Jolis van der Paele i l'abat cistercenc de l'abadia de Ter Duinen de Koksijde, en Jan Crabbe, qui va ser conseller de Maria de Borgonya i Maximilià I d'Habsburg.[4] Memling es comptava entre els ciutadans que més diners aportaven a les arques de la ciutat, a més de contribuir amb un tribut a l'església de Saint Gilles. L'any 1480, el pintor, junt amb altres 245 ciutadans, va fer un préstec per a sufragar la guerra de Maximilià I d'Habsburg contra França.[7]\nQuestion: Com era la vida que va aconseguir Memling?", "output": [ "acomodada" ] }, { "id": "task837-e85d20ee58234f8581bf1e99cbf099fd", "input": "Passage: La gran característica de Memling va ser la seva gràcia i poesia de la delimitació. Els seus quadres eren lírics i no èpics com els de Van Eyck, però Memling va tenir un mestre que buscava la gràcia, no com Jan Van Eyck, un mestre de les tendències ascètiques. Sota el mestratge de Rogier van der Weyden, Memling va reeixir a perfeccionar i descobrir molt del que li aportava el seu mestre. Les formes altes i rígides de Rogier mantenen la seva altura, però guanyen en elegància; els cortinatges de línies dures de Van der Weyden esdevenen senzills i fluids a les mans del deixeble que perfeccionava el mestre allà on la millora era possible. Memling atenuava les tensions del seu mestre, amorosia les seves dissonàncies. Les imatges ascètiques de Van der Weyden adquirien formes rodones, recuperaven la força de la gravetat i prenien un aspecte més volumètric alhora que ocupaven millor l'espai.[20]\nQuestion: Com eren els quadres de Memling?", "output": [ "lírics" ] }, { "id": "task837-abcb60b15bd2458b8a3b2be1f40570ab", "input": "Passage: El caràcter profundament religiós de Miquel Àngel i el seu geni van fer que se'l considerés un mite, cosa que li va ocasionar, com abans s'ha apuntat, algunes crítiques, ja que el seu domini de les tècniques clàssiques va portar-lo, en certa manera, a jugar-hi i ultrapassar-les. El seu mode de ser impulsiu el va fer dedicar-se en la seva joventut a manifestacions artístiques principalment escultòriques, en les quals l'artista té una major proximitat amb la seva obra, la du a terme ell mateix, cosa que no ocorre amb l'arquitectura, art a què es va dedicar principalment en la segona part de la seva vida i per encàrrec papal. La seva concepció anuncia ja pròxima l'arquitectura barroca.[132]\nQuestion: Què es considerava que era Miquel Àngel?", "output": [ "un mite" ] }, { "id": "task837-e1139eb0941d48d8a93dc41432c14292", "input": "Passage: El Bust de Brutus va ser realitzat cap al 1539 a Roma i avui es troba també al Museu Nacional del Bargello. Fou un encàrrec del cardenal Niccolò Ridolfi, executat en estil antic, semblant als bustos romans dels segles I i II de la nostra era; el va acabar el seu deixeble Tiberio Calcagni, principalment pel que fa a la part de la vestimenta. Té una altura de 74 cm sense comptar la base. Vasari és el primer que relaciona la seva iconografia amb l'antiguitat i Tolnay hi veu reminiscències d'un bust romà de Caracal·la que hi ha al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.[58]\nQuestion: Quin any aproximadament es va fer el Bust de Brutus?", "output": [ "1539" ] }, { "id": "task837-221b309cc7154639b496ef4e4f73f759", "input": "Passage: Malgrat tot, va morir l'any 1564 a Roma abans de veure acabada la seva obra, a l'edat de vuitanta-vuit anys, acompanyat pel seu secretari Daniele da Volterra i pel seu fidel amic Tommaso Cavalieri, havent deixat escrit que desitjava ser enterrat a Florència. Va fer testament en presència del seu metge Federigo Donati, «deixant la seva ànima a les mans de Déu, el seu cos a la terra i els seus béns als familiars més pròxims». El seu nebot Leonardo va ser l'encarregat de complir aquesta darrera voluntat del gran artista, i el 10 de març del 1564 va rebre sepultura a la sagristia de l'església de la Santa Croce; el monument va ser dissenyat per Giorgio Vasari l'any 1570. El 14 de juliol, es va celebrar un funeral solemne; és Vasari qui descriu aquests funerals, en què van participar, a més a més d'ell mateix, Benvenuto Cellini, Bartolomeo Ammannati i el Bronzino.[34]\nQuestion: On va morir Miquel Àngel?", "output": [ "Roma" ] }, { "id": "task837-924e38bc5a3a4908acbcd68ef44b1aa5", "input": "Passage: Cal tenir present que l'Acadèmia Platònica de Florència va voler imitar la ciutat grega de Pèricles. Aquesta associació cultural tenia un cercle social només masculí en el qual la relació entre un home i un adolescent era considerada un sentiment noble i honorable. És en aquest context on es pot entendre la psicologia, el gust i l'art de Miquel Àngel. L'artista creia que la bellesa de l'home és superior a la de la dona i, per tant, l'amor que sent per Tommaso és una forma que ha de rendir-se davant la «bellesa platònica».[26]\nQuestion: Quina tipus d'associació era l'Acadèmia Platònica de Florència?", "output": [ "cultural" ] }, { "id": "task837-cdea77c14ee840cfb4d36d02833f49a2", "input": "Passage: Les obres van començar immediatament, però l'any 1563, per falta de fons econòmics, van haver d'aturar-se. Quan el 1565 es converteix en església titular (parroquial) amb el nom de Santa Maria degli Angeli e dei Martiri, s'encarrega la realització d'un baldaquí de bronze per a l'altar major, segons disseny de Miquel Àngel, que es troba, actualment, al museu de Nàpols. Durant els segles posteriors, s'ha anat transformant fins a fer-ne gairebé imperceptible el disseny original.[105]\nQuestion: Quan es van haver d'aturar les obres?", "output": [ "1563" ] }, { "id": "task837-4efc6d803e2945b89bb73151840d717d", "input": "Passage: Entre 1490 i 1492, va fer els seus primers dibuixos, estudis sobre els frescos gòtics de Masaccio i Giotto; entre les primeres escultures, es creu que va fer una còpia d'un Cap de faune, avui desaparegut. Els primers relleus van ser la Mare de Déu de l'escala i La batalla dels centaures, conservats a la casa Buonarroti de Florència, en els quals ja hi ha una clara definició del seu estil. S'hi mostra com el clar hereu de l'art florentí dels segles xiv i xv, alhora que estableix una vinculació més directa amb l'art clàssic. El relleu de marbre de La batalla dels centaures s'inspira en el llibre XII de Les Metamorfosis d'Ovidi i s'hi mostren els cossos nus en ple furor del combat, entrellaçats en plena tensió, amb una anticipació dels ritmes serpentejants tan emprats per Miguel Àngel en els seus grups escultòrics.[35] Ascanio Condivi, en la seva biografia sobre l'artista, refereix haver sentit dir:\nQuestion: Quan va fer els seus primers dibuixos?", "output": [ "Entre 1490 i 1492" ] }, { "id": "task837-4f0020cb2d7543c4ae2ddaa3d6d8d5e0", "input": "Passage: Rossini va compondre quatre òperes el 1819. Bianca e Falliero és la més conservadora de totes elles, les altres tres eren dramàticament i formal més atrevides. Aquí utilitza el recitatiu secco durant la major part dels diàlegs, i afegeix acompanyament orquestral només per l'èmfasi dramàtic. Les orquestracions, però, són sensibles, amb especial atenció als efectes de diversos timbres i motius de l'orquestra en l'acompanyament. El seu ús del cor és extens, està molt involucrat en l'acció del drama i forma una part integral de tots els grans números musicals. Aquest èmfasi en el cor afegeix sumptuositat al llenguatge vocal en general, que està molt adornada i plena de matisos i delicadesa. El seu llenguatge vocal també mostra virtuosisme vocal i sonoritats riques. És aquest estil ricament adornat que va atreure el foc dels crítics, tècnica que va arribar al seu ple floriment a Semiramide, i al triomf etern del compositor.[6]\nQuestion: Quantes òperes va compondre Rossini el 1819?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-7f03977d8444465099b2aa4c7b4df43a", "input": "Passage: Amb Bianca e Falliero es torna a les obres fragmentades i disperses. El tema estava tret de Il conte Carmagnola, de Manzoni, i malgrat que el llibret va ser proporcionat per Felice Romani, el llibretista líder a La Scala, no va resultar ser un millor llibret.[2] La història està ambientada al segle xvii a Venècia en un període de conflicte amb Espanya. A diferència del melodrama francès Blanche et Montcassin d'Arnault, conscient dels censors de Milà, Romani va plantejar un final feliç.[3] No és clar si el canvi de final tràgic per feliç fou per raons de la censura del govern d'Àustria o per requisits purament de virtuosisme artístic, com ara el desig de concedir a la primadonna de brillar al bell final (Teco io resto: in te rispetto). Era de fet la inserció del mateix fantasiós i pirotècnic rondó final d'Elena, bastant usual del moment, que va permetre Isabella Colbran d'«incendiar» el San Carlo al final de La donna del lago.[4]\nQuestion: Qui va proporcionar el llibret de Bianca e Falliero?", "output": [ "Felice Romani" ] }, { "id": "task837-8c251b779de54ba48475ff73017dafd3", "input": "Passage: S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1819, amb una rebuda del públic que no va destacar especialment, com en tantes altres òperes de Rossini. Però es va anar consolidant i va arribar a ser representada en trenta-nou funcions consecutives, tot i que els crítics van acusar al compositor d'excessius ornaments en l'escriptura vocal i de manca de música original. Tampoc va agradar la presumpta barreja entre gèneres bufo i seriós. Però aquestes objeccions recurrents no impedien que el públic se sentís fascinat amb la música de Rossini.[5]\nQuestion: Quan s'estrenà l'òpera al Teatro alla Sacala de Milà?", "output": [ "26 de desembre de 1819" ] }, { "id": "task837-0260a9d9d9a84b198d999d0bb4e42509", "input": "Passage: Contanero ofereix la seva filla Bianca en matrimoni a Capellio, membre d'un clan rival, per segellar la reconciliació entre les dues famílies enemistades des de fa temps. Bianca, tanmateix, està enamorada de Falliero, del qual corre el rumor que ha mort en la defensa de Venècia en contra d'una amenaça militar. Ella canta el seu amor per aquest jove general (cavatina: Della rosa il bel vermiglio). Quan Falliero torna de la guerra, Bianca es rebel·la contra els plans del seu pare per a ella, Contanero llavors amenaça d'arruïnar Falliero. La cerimònia del casament comença, però Bianca es nega a casar-se amb Capellio i a signar el contracte, llavors Falliero arriba en plena cerimònia.\nQuestion: Per què ofereix Contanero la seva filla en matrimoni a Capellio?", "output": [ "per segellar la reconciliació entre les dues famílies enemistades des de fa temps" ] }, { "id": "task837-2d645cab3bc2425da367fd3e41f45b8b", "input": "Passage: Aquesta és una de les creacions juvenils de Rossini, recorda a les millors de Cimarosa i s'aproxima sensiblement al nivell de les obres de Mozart, amb els seus jocs instrumentals i vocals d'una bellesa colpidora.[1] Presenta en la figura de Don Parmeniano una interessant figura de baix buffo amb intervencions de considerable enginy. El quintet Di tanto equivoco representa un dels moments típics del gust rossinià pel concertant, heretat de Cimarosa, però dinamitzat amb un gran sentit del ritme i amb jocs vocals totalment nous.[8]\nQuestion: Com són els jocs instrumentals i vocals?", "output": [ "d'una bellesa colpidora" ] }, { "id": "task837-a395cc9d38974005b65b9f6e5695c43e", "input": "Passage: L'occasione fa il ladro té com a títol secundari Il cambio della valigia, és a dir L'intercanvi de maletes. És així com comença aquesta farsa còmica plena de falses identitats i situacions hilarants. Una característica tempesta rossiniana introdueix l'espectador en una posada prop de Nàpols, en la qual s'han refugiat Don Parmenione, un aventurer jactanciós i atrevit, el seu criat Martino i el Conte Alberto, noble refinat i sensible. En la confusió, el Conte Alberto intercanvia la seva maleta amb Don Parmenione. Aquest últim no dubtarà d'aprofitar-se de l'error per suplantar la seva identitat i dirigir-se a Nàpols a casar-se amb Berenice, la promesa del comte.\nQuestion: Quin títol secundari té L'occasione fa il ladro?", "output": [ "Il cambio della valigia" ] }, { "id": "task837-9540346b0f004133945e5b55a6a08e2c", "input": "Passage: Finalment els homes segellen un pacte i estableixen que tots dos descobreixin els seus veritables sentiments. Don Parmenione vol casar-se amb Ernestina i el Conte Alberto, amb la jove marquesa Berenice. Gairebé al final, Don Parmenione revela la seva veritable identitat al Capità Don Eusebio, i Ernestina confessa ser la dona fugitiva que Don Parmenione estava buscant. Don Parmenione li ofereix matrimoni, mentre que el Conte Alberto i Berenice també es declaren amor etern. El final feliç està assegurat, i així transcorre amb l'anunci de dos casaments.[7]\nQuestion: Què segellen finalment els homes?", "output": [ "un pacte" ] }, { "id": "task837-095583090dad4d17b9894a7992f7bf95", "input": "Passage: Composta per Rossini en només 11 dies quan tenia 20 anys, és la quarta de les cinc farses compostes per Rossini per al Teatro San Moisè de Venècia entre 1810 i 1813 -la resta foren La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812) i Il signor Bruschino (1813)-, i que van constituir un pas clau en la definició del seu estil còmic.[3] És la cinquena òpera estrenada l'any 1812 i es tracta d'una de les seves partitures més fresques i inspirades. Sembla que la inspiració fluïa de la seva ploma a una inusual alta velocitat durant aquest any.[4]\nQuestion: Quants dies va trigar Rossini en compondre l'obra?", "output": [ "11" ] }, { "id": "task837-89710a8ab2404e169b7df804a86ad33b", "input": "Passage: L'aventurer Parmenione aprofita in canvi d'equipatge amb el Comte Alberto per usurpar la seva identitat, presentant-se a la promesa d'aquest, que no el coneix, Berenice, i que, per a poder jutjar millor al seu futur marit, ha canviat el seu paper amb la seva serventa Ernestina. Tot acaba amb un doble matrimoni. Aquesta divertida comèdia recorda El joc de l'amor i de l'atzar (1730) de Pierre de Marivaux.[2]\nQuestion: Qui es serveix d'un canvi d'equipatge per usurpar la seva identitat?", "output": [ "Parmenione" ] }, { "id": "task837-5dbc6069d7f844d4aae0d73d133489eb", "input": "Passage: Don Parmenione fent-se passar pel Conte Alberto i Ernestina, fent-se passar per Berenice, es troben i s\\'enamoren encara que la semblança d\\'ella amb el retrat sigui escassa. Al mateix temps, però, d\\'altra banda, el Conte Alberto es topa amb una Berenice emmascarada d\\'Ernestina, enamorant-se també immediatament. En un moment determinat, es troben els dos \"Albertos\" argumentant que cadascú és \"el nuvi\" promès. Després de la confusió, el Capità i Ernestina interroguen Martino que escapa miraculosament de l\\'assetjament, perseguit per part de la tripulació del vaixell.\nQuestion: Qui es fa passar pel Conte Alberto?", "output": [ "Don Parmenione" ] }, { "id": "task837-228e362408f44de4bb203289e8a4210e", "input": "Passage: Aquesta és la discriminació més comuna. El monopolista sap que hi ha diferents disposicions a pagar i les pot identificar encara que no individualment. El monopolista cobra preus diferents pel mateix bé en diferents mercats o grups de gent (nois/noies, joves/adults, etc.), però cada consumidor paga el mateix preu per totes les unitats. (Un exemple clar, seria que el monopolista sap que a la gent li agrada anar al cine, però a la gent jove i vella els hi costa decidir-se pel cine, ja sigui perquè prefereixen sortir de festa (joves) o prefereixen quedar-se a casa perquè són més sedentaris. El monopolista discriminarà de tal manera que cobrarà un preu alt als a adults, mentre que als joves i a la gent gran els hi posarà un preu més baix). El monopolista divideix els consumidors en un nombre petit de grups amb diferent elasticitat. El benefici augmenta perquè es carrega un preu diferent segons l'elasticitat de la demanda. Un dels inconvenients d'aquesta discriminació és que es necessita un criteri que permeti al monopolista separar per elasticitat.\nQuestion: Què paga el consumidor per totes les unitats?", "output": [ "el mateix preu" ] }, { "id": "task837-08cd41a01fdb49d0af0204e0798aca42", "input": "Passage: Els càrtels van sorgir a Alemanya a la dècada de 1870, coincidint amb el creixement de l'economia en aquest país. Es considera que l'èxit que van obtenir va ser fins a cert punt responsable de la política exterior alemanya que conduiria a les dues guerres mundials. Durant la Primera Guerra Mundial, el govern alemany va utilitzar els càrtels per exportar armes i altres materials sintètics. Al llarg de les següents dues dècades les empreses alemanyes van seguir controlant d'una manera global la producció. Un dels càrtels més importants va ser l'IG Farbenindustrie, dins de l'activitat relacionada amb productes químics, destacant en la producció de tints, verins i medicaments, i única companyia alemanya amb el seu propi camp de concentració[4] i predecessora directa de Bayer, BASF i Hoechst. En iniciar-se la II Guerra Mundial, gairebé tota la indústria alemanya estava organitzada al voltant de càrtels, promoguts i controlats pel govern, que van permetre un gran creixement en l'economia nacional gràcies a una balança de pagaments notablement positiva.\nQuestion: Quan van sorgir els càrtels?", "output": [ "a la dècada de 1870" ] }, { "id": "task837-6208a2288e5748d192f1c8eda3984936", "input": "Passage: Un venedor de preus discrimina quan cobra diferents preus a diferents compradors. La forma ideal de la discriminació de preus, des del punt de vista del venedor, és cobrar de cada comprador el màxim que el comprador està disposat a pagar. Així la corba d'ingrés marginal es converteix en idèntica a la corba de la demanda. El venedor va a vendre la quantitat els beneficis, capturant la totalitat de l'excedent del consumidor, augmentant substancialment els beneficis.\nQuestion: Quan discrimina un venedor de preus?", "output": [ "quan cobra diferents preus a diferents compradors" ] }, { "id": "task837-fa7b73e7750b494e890e11bbb4bbdc7b", "input": "Passage: La teoria dels mercats disputats (en anglès \"contestable markets\") fou esmentada per primera vegada per William Baumol, Jhon Panza i Robert Willing el 1982 amb el nom de \"Constestable Market and the Theory of Industry Structure\" (Els Mercats disputats i la Teoria de l\\'Estructura Industrial).[6] Aquesta teoria tracta de demostrar que un mercat monopolista o oligopolística es pot arribar a assemblar bastant a una estructura de mercat competitiu. Es basa en la idea que una empresa en situació de monopoli és amenaçada per competidors potencials, candidats a entrar al mercat, podent en qualsevol moment acabar amb la seva posició dominant en el mercat. Perquè això no passi, i considerant que realitza pràctiques legítimes, l\\'empresa monopolista no té més opció que prendre mesures properes a la competència perfecta, per exemple disminuint el seu preu de venda fins que sigui igual al cost marginal, millorant i innovant el producte o servei, etc. El que provoca que el seu poder de mercat es vegi notablement minvat.[7]\nQuestion: Qui va esmentar per primera vegada la teoria dels mercats disputats?", "output": [ "William Baumol, Jhon Panza i Robert Willing" ] }, { "id": "task837-8738f02fb24344a7927b251826ed8262", "input": "Passage: La sal comuna (clorur de sodi) històricament causava monopolis naturals. Fins fa poc, calia una combinació de radiació solar forta amb humitat baixa o una extensió de pantans de torba per a extreure sal del mar, que n'és la font més abundant. Els canvis periòdics en els nivells del mar provocaven mancances de sal i les comunitats es veien forçades a dependre dels que controlaven les escasses mines interiors i els afloraments de sal, que sovint eren en àrees hostils (el Mar Mort, el desert del Sàhara) i això exigia una seguretat ben organitzada per al transport, emmagatzematge, i distribució. La gabella un impost notòriament alt sobre la sal imposat pels francesos el 1661, fou origen de la revolta dels angelets de la terra, pagesos nord-catalans els anys 1667 a 1675 i va tenir un paper significatiu en el començament de la Revolució Francesa.\nQuestion: Quin tipus de monopolis causava històricament la sal comuna?", "output": [ "naturals" ] }, { "id": "task837-14de134e50524b01a665266236a0d51a", "input": "Passage: En economia es denomina càrtel a un acord formal o informal entre empreses del mateix sector, el fi del qual és reduir o eliminar la competència en un determinat mercat. Els càrtels solen estar encaminats a desenvolupar un control sobre la producció i la distribució de tal manera que mitjançant la col·lusió de les empreses que el componen, formen una estructura de mercat monopolística obtenint un poder sobre el mercat en el qual obtenen els majors beneficis possibles en perjudici dels consumidors per la qual cosa les conseqüències per a aquests són les mateixes que amb un monopolista. La diferència rau en el fet que els beneficis totals (els màxims possibles d'aconseguir en el mercat) són repartits entre els productors. Les seves principals activitats se centren a fixar els preus, limitar l'oferta disponible, dividir el mercat i compartir els beneficis. En l'actualitat, el terme se sol aplicar als acords que regulen la competència en el comerç internacional. Un exemple clar és l'Organització de Països Exportadors de Petroli OPEP.[3]\nQuestion: Entre quines empreses es realitza l'acord per a formar un càrtel?", "output": [ "del mateix sector" ] }, { "id": "task837-f8ea0fc20a774b04bf1275b78f8e371d", "input": "Passage: La nacionalització es va produir tant per necessitat com per ideologia. Les línies de ferrocarril es van veure ofegades per una economia de guerra durant la Primera Guerra Mundial. A la fi de la Segona Guerra Mundial quatre companyies estaven a prop de la fallida. Per això la nacionalització va ser la forma més senzilla de salvar els ferrocarrils a curt termini i proporcionar diners per arreglar els danys ocasionats per la guerra. La prioritat de BTC fou la reconstrucció de les principals línies de ferrocarrils per davant del manteniment de la xarxa de metro. L'inacabat pla de reforma, anomenat New Works Programme, fou ajornat.\nQuestion: Per què es va produir la nacionalització?", "output": [ "tant per necessitat com per ideologia" ] }, { "id": "task837-45d1f1b369774213a71398f571e31e80", "input": "Passage: Les línies del metro de Londres es classifiquen en dos tipus: subsurface i deep-level. Les línies \"subsurface\" són línies que es van construir a poca profunditat, a uns 5 metres, ja que es va utilitzar el mètode de construcció \"cut-and-cover\", és a dir que van ser excavades a l\\'aire lliure i després soterrades construint un fals túnel. Les línies deep-level, també anomenades \"Tube lines\" (en català línies tub), són línies que es troben a una profunditat d\\'uns 20 metres o més i que foren construïdes mitjançant el mètode de túnel escut i on cada via té el seu propi túnel. Les línies deep-level tenen un diàmetre molt petit, uns 3,56 metres, i per tant un gàlib menor que la resta de línies. Ambdós tipus de línies normalment surten a la superfície a mesura que s\\'allunyen de l\\'àrea central.\nQuestion: Quants tipus de línies hi ha a Londres?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-28c55772435348969171aeeb874bd2b2", "input": "Passage: L'arribada de la Segona Guerra Mundial va retardar tots els plans d'expansió. Des de mitjans de la dècada de 1940 els bombardejos del Blitz van conduir a la utilització de les estacions del metro com a refugis aeris. Les autoritats inicialment van intentar evitar que les estacions s'utilitzessin com a refugis, però més tard van subministrar lliteres, latrines i serveis d'alimentació. Més tard es van arribar a construir vuit regufis a gran profunditat sota algunes estacions per a ser utilitzats com a refugis (cada nivell podia soportar fins a 8.000 persones) i ser reconvertits en noves línies paral·leles després de la guerra. Algunes d'aquestes estacions es van convertir en les oficines del govern. Alguns exemples són Down Street, que es va utilitzar com a seu del Railway Executive Committee (comitè executiu de ferrocarril) i per a reunions del Gabinet de Guerra abans que es finalitzessin les obres del Cabinet War Rooms;[16] Brompton Road, utilitzada com a centre de control d'anti-bombardejos i que actualment l'utilitza la universitat naval, London's University Royal Naval Unit (URNU), i aèria, University London Air Squadron (ULAS).\nQuestion: Què va retardar els plans d'expansió?", "output": [ "la Segona Guerra Mundial" ] }, { "id": "task837-e6a686f14c034854ada698d9e856ec6f", "input": "Passage: Els accidents a la xarxa del metro de Londres, que transporta mil milions de passatgers l\\'any, són poc habituals. Les estadístiques diuen que hi ha un accident mortal per cada 300 milions de viatges.[46] Al metro s\\'hi poden veure alguns consells de seguretat per als passatgers com \"mind the gap\" (aneu amb compte amb l\\'espai entre el tren i l\\'andana), i que no passin la línia groga pintada al terra de les andanes. Hi ha pocs accidents per saturació a les andanes i en aquests casos el personal vigila les entrades de viatgers quan el metro es veu excessivament saturat.\nQuestion: Quants passatgers transporta a l\\'any?", "output": [ "mil milions" ] }, { "id": "task837-c61e2d828af44079bc51e4daaf331bfd", "input": "Passage: El metro té 270 estacions i aproximadament 400 km de vies (250 milles).[5] És la major xarxa de metro del món pel que fa a quilòmetres de vies[6] i nombre d'estacions. El 2007 es van registrar mil milions de passatgers.[7]\nQuestion: Quantes estacions hi ha?", "output": [ "270" ] }, { "id": "task837-cece88c0f655404aad0e3bf39468cda3", "input": "Passage: La línia V inicia el perllongament metropolità cap el Llobregat. El 1973 arribà a l'Hospitalet amb la nova estació de Pubilla Cases. Nova extensió tres anys més tard, el 1976 s'inauguren tres noves estacions: dues més a l'Hospitalet (Can Vidalet i Can Boixeres) i una més arribant a Cornellà (Sant Ildefons). Finalment el 1983 s'hi afegeixen Gavarra i Cornellà Centre suposant el perllongament fins l'estació de ferrocarril de Cornellà.\nQuestion: Quin any arribà a l'Hospitalet la línia V?", "output": [ "1973" ] }, { "id": "task837-7de17dc4f4a6409ea21976fbfd1e2019", "input": "Passage: En aquest tram a partir del 28 de gener de 1961 van començar a circular trens amb un sistema de conducció automàtica, que ja s'havia provat el mes de gener de l'any 1960.[18] Els trens funcionaven automàticament mitjançant contactes per cèl·lules fotoelèctriques. Aquest sistema fou desenvolupat pels mateixos serveis tècnics del Metro de Barcelona i va constituir la primera aplicació mundial d'un sistema automàtic de conducció de trens en una línia de ferrocarril metropolità. El 1972, però, es va començar a utilitzar un altre sistema.[19][20]\nQuestion: Quin dia van començar a circular trens amb conducció automàtica?", "output": [ "28 de gener de 1961" ] }, { "id": "task837-dd08d7177dc9454688466f4196061a60", "input": "Passage: Com a conseqüència va esclatar una greu crisi política i social. A més, l'esfondrament va provocar l'endarreriment general de totes les obres ferroviàries que s'estaven executant a la ciutat de Barcelona. Es va constituir la plataforma de l'AVE pel litoral per evitar la construcció del túnel de Provença, per exemple. L'esfondrament va provocar la paral·lització total de les obres de la línia 5. Els projectes van haver de ser revisats i de retruc se'n van veure afectades les obres d'ampliació de la L3 i sobretot de la L9.[35][34]\nQuestion: Què va esclatar com a conseqüència?", "output": [ "una greu crisi política i social" ] }, { "id": "task837-2d62fa7a68764e5081b5ba1fc8f0e0ec", "input": "Passage: The North American Indian consta de vint volums il·lustrats amb fotografies, acompanyat cadascun d'un portfolio amb fotogravats addicionals. Els volums estan organitzats per tribus i àrees culturals, i abasten el territori dels Estats Units des de les Grans Planes al Pacífic, la costa oest del Canadà i Alaska. El conjunt conté 4.000 pàgines de text il·lustrades amb 1.500 fotografies i 700 fotografies més de gran format en els portfolios.[7]\nQuestion: Quants volums té The North American Indian?", "output": [ "vint" ] }, { "id": "task837-611f139a336640ebbd01daa62b7c48f6", "input": "Passage: La magnitud del seu projecte, la seva activitat pública cercant finançament i subscripcions, i l'apadrinament de personalitats com el president Roosevelt li van aportar notorietat i reconeixement com a autoritat de màxim nivell sobre els indis,[4] malgrat que la seva manca de formació acadèmica li va valdre també crítiques i escepticisme per part d'etnòlegs professionals.[12] A partir dels anys 1930 la seva obra caigué en l'oblit. Però a la dècada dels 1970, tanmateix, les fotografies van ser redescobertes i van adquirir una nova popularitat,[12] especialment per motius estètics. I posteriorment l'obra en el seu conjunt ha estat revaloritzada pels antropòlegs i altres experts. Si d'una banda hi ha aspectes qüestionables a nivell metodològic, per una altra constitueix un recull vastíssim de dades obtingudes directament de les darreres generacions de nadius americans que recordaven temps amb poca influència de l'home blanc.[a][b]\nQuestion: Quina personalitat el va apadrinar?", "output": [ "Roosevelt" ] }, { "id": "task837-be7832e0768f4723ba8021e821dbc404", "input": "Passage: Ja als 12 anys, i sense que l'hi empenyés l'entorn rural i pobre en què es va criar, Edward Curtis va mostrar una gran passió per la fotografia. Va aprendre la tècnica per compte propi amb una càmera construïda per ell mateix i, un cop instal·lat a Seattle, va aprofitar el fet que per primera vegada en la vida gaudia d'una certa seguretat econòmica per llançar-se de ple a aquesta activitat, en la qual va destacar aviat. La seva carrera com a fotògraf es pot dividir en tres etapes.[6]\nQuestion: Per què mostrava passió Edward Curtis?", "output": [ "per la fotografia" ] }, { "id": "task837-e21e2b918ebf4d5bb0eb84fa21831af5", "input": "Passage: El 1926 viatjà a Oklahoma, on havia estat concentrada forçosament una quarta part de la població ameríndia dels Estats Units. Curtis hi va poder comprovar l'accelerat procés d'aculturació que havien patit.[4] L'any següent, va organitzar una darrera expedició en un petit vaixell que el va dur, acompanyat per Beth, a Alaska i fins a l'Estret de Bering, per estudiar els esquimals. El resultat no podia presentar més contrast: hi trobà els únics nadius que encara vivien amb plenitud la seva cultura tradicional.[4]\nQuestion: Quin any va viatjar a Oklahoma Curtis?", "output": [ "1926" ] }, { "id": "task837-6557e383bcb3434fb26eff4da9da7456", "input": "Passage: Establert a Seattle com a fotògraf d'èxit, un encontre fortuït amb l'antropòleg George Bird Grinnell el posà en contacte amb les cultures natives nord-americanes. Aquesta descoberta, als 32 anys, li canvià la vida. A partir d'aleshores es dedicà durant més de 30 anys, de manera gairebé exclusiva, a documentar gràficament i recopilar per escrit la cultura dels natius nord-americans, amb l'objectiu de conservar la memòria d'unes formes de viure amenaçades per una desaparició imminent. Malgrat la manca de formació acadèmica, va deixar l'obra monumental The North American Indian, un recull exhaustiu de la cultura de les tribus dels Estats Units i part del Canadà en 20 volums, i la pel·lícula In the Land of the Head Hunters, precursora del cinema documental.\nQuestion: On es va establir com a fotògraf?", "output": [ "a Seattle" ] }, { "id": "task837-7b018b613e844f8aa8209b2ce422ecfe", "input": "Passage: El 1908, quan treballava en el volum sobre els Sioux, Curtis va recollir testimonis sobre el desenvolupament de la batalla de Little Bighorn, on van morir el general Custer i les seves tropes. Tant la versió dels Sioux com la dels exploradors Crow que havien treballat per a l'exèrcit, i les observacions del mateix Curtis al terreny de la batalla, desmentien la llegenda oficial en què Custer apareixia com un heroi. Tanmateix, en fer públics els seus descobriments es va trobar amb el rebuig no només de la vídua del general, sinó també de l'exèrcit, de l'opinió pública i fins i tot del president Theodore Roosvelt, que havia apadrinat la seva obra.[4]\nQuestion: En quin volum treballava Curtis el 1908?", "output": [ "el volum sobre els Sioux" ] }, { "id": "task837-d0866332da48454daff3a1ba5752c564", "input": "Passage: El 4 de novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d'aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals.[36] Al juny d'aquell mateix any, Josep Janés va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris.[37] El desembre del 1936, Josep Janés va publicar, també dins de Quaderns Literaris, la primera novel·la de Calders, La Glòria del doctor Larén.[38]\nQuestion: Amb qui és va casar Calders?", "output": [ "Mercè Casals" ] }, { "id": "task837-3e0465cec4c84136b949b33d390ed9df", "input": "Passage: Amb la família ja establerta a Catalunya i sent econòmicament estables, es van traslladar a viure a Barcelona al número 91-93 del carrer de Borrell.[90] A partir de 1964 van començar a estiuejar a Llançà.[91] Aquell mateix any va publicar una biografia de Josep Carner a l'Editorial Alcides.[90] Durant aquella època col·laborava en diferents publicacions com Cavall Fort i Tele-Estel.[92] El 1966 va publicar, finalment, la novel·la Ronda naval sota la boira per l'Editorial Selecta.[93] El 1967 Alfaguara va editar la novel·la curta Aquí descansa Nevares, que havia quedat fora del recull Gent de l'alta vall en la seva primera edició.[94] El 1968, un antic conegut de Calders, Felipe Cid, que acabava d'engegar una editorial, va decidir publicar un llibre amb tots els contes de Calders. Així va ser com el 1968 es va publicar Tots els contes, que inclou 68 contes de calders, 15 dels quals inèdits fins al moment.[95] Amb aquest llibre va rebre l'any 1969 el Premi Crítica Serra d'Or.[96] Aquell mateix any va morir el seu pare suposant un gran trasbals per Calders.[97]\nQuestion: On es va traslladar a viure la família?", "output": [ "Barcelona" ] }, { "id": "task837-d49198deb0ff4f6da931c6761d9a49cd", "input": "Passage: Una de les persones que més ha estudiat l'obra de Pere Calders és Joan Melcion, qui ha identificat una sèrie d'elements que són típics en l'obra de Calders. En el seu univers literari, la casa és un símbol de seguretat i d'ordre que sovint apareix a l'inici de les seves narracions. El fa servir com a punt d'arrancada d'un procés que, finalment, s'acaba inclinant cap al trasbals.[146] Un altre d'aquests elements és el jardí, que representa un escenari on pot passar qualsevol cosa.[147] Aquest fet és observable al conte El principi de la saviesa, on el narrador troba una mà al jardí de casa seva i, mentre en busca l'amo, se'ns expliquen moltes de les coses inversemblants que succeeixen en aquell jardí. Un objecte que apareix sovint en la literatura de Calders és el rellotge, que simbolitza la inutilitat de l'esforç humà per representar-se allò que és pura idea, un intent impossible de posar límits a allò que no en té: el temps.[148] També hi apareixen sovint científics, investigadors o inventors immersos en empreses impossibles, que representen la ingenuïtat humana i l'esforç inútil per dominar la naturalesa.[149] Finalment, un altre element molt present en la literatura de Calders són els crims. Els seus textos són plens de crims i assassinats que, a més a més, se solen cometre amb tota la naturalitat del món. Calders ho fa servir per subvertir les convencions morals i socials i, amb ajut de la ironia, per girar com un mitjó els tòpics morals sobre culpabilitat i innocència.[150]\nQuestion: Qui ha estudiat l'obra de Pere Calders?", "output": [ "Joan Melcion" ] }, { "id": "task837-3673c5f65e7f4e2d8c218f8fc0e5f804", "input": "Passage: El 16 de setembre de 1978 va tenir lloc la preestrena d'Antaviana, una obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom, basada en texts de Pere Calders i amb música i cançons de Jaume Sisa.[100] La preestrena es realitzà a la Sala Villarroel, plena de socis i simpatitzants del Cercle Catòlic, i va ser tot un èxit, amb grans ovacions pel públic assistent.[101] L'estrena oficial de l'espectacle va ser el 27 de setembre i va estar en cartell tres setmanes, després va iniciar una gira per Catalunya i València.[102] L'espectacle va ser tot un èxit de crítica i públic i va disparar la popularitat de les obres de Calders.[103][104] El 1979 l'obra va arribar al Teatre Romea i, a l'abril d'aquell mateix any, es va estrenar una versió en castellà al Teatro Moratín de Madrid, també amb molt d'èxit.[105] El 1980 Dagoll Dagom va sortir de gira per Espanya i també va anar a França, Itàlia i Suïssa.[106] Es calcula que un total de 200.000 persones van arribar a veure l'obra.[107]\nQuestion: Quan es va preestrenar Antaviana?", "output": [ "16 de setembre de 1978" ] }, { "id": "task837-9139b8af10e546b6b31bbfbe7a4e0b2f", "input": "Passage: Pere Calders va decidir lliurar tots els seus papers, escrits i documents a la Universitat Autònoma de Barcelona.[158] Poc abans de morir, Calders ja havia decidit cedir a la universitat un bagul on creien que hi trobarien la novel·la perduda La cèl·lula, però només hi van trobar papers relacionats amb el seu pare Vicenç Caldés i Arús.[159] Després de morir, el seu fill Joan també va entregar material de Calders a la UAB amb més papers seus i la seva filla Tessa els en va donar més.[159] A més, també els va lliurar diversos rodets amb fotografies que havia fet al llarg de la seva vida. La UAB en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans es va encarregar de completar el seu llegat amb escrits i dibuixos publicats en premsa i revistes.[159] Actualment el llegat s’ha completat i ja és a la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma, inventariat i catalogat definitivament.[159] El fons es consultable a la Biblioteca d'Humanitats UAB.[160]\nQuestion: On va lliurar els seus papers escrits i documents?", "output": [ "a la Universitat Autònoma de Barcelona" ] }, { "id": "task837-b5b22c16bdd64b60b7c120afd8a6112e", "input": "Passage: Entre tot el material entregat a la UAB hi havia quatre llibres inacabats que posteriorment van ser publicats. La primera novel·la inacabada que es va publicar va ser La ciutat cansada. Calders la va escriure entre els anys 40 i 50 de forma intermitent i es creu que només en falten un o dos capítols per estar acabada.[161][162] La novel·la la va publicar Edicions 62 al setembre de 2008. Aquell mateix any es va publicar dins de la revista Els Marges la novel·la inacabada L'amor de Joan,[163] un text que Calders va escriure amb 18 anys.[161] El 2009 la UAB en col·laboració amb l'IEC va publicar les altres dues novel·les titulades Sense anar tan lluny i La marxa cap al mar.[164] La primera es creu que la va escriure entorn de 1966 i se'n conservaven 300 pàgines manuscrites,[159] mentre que de la segona se'n conservaven 64 pàgines també manuscrites i es creu que va ser escrita a principis dels anys seixanta.[159]\nQuestion: Quina va ser la primera novel·la inacabada que es va publicar?", "output": [ "La ciutat cansada" ] }, { "id": "task837-c99821b566824a78ad42133a2bd44496", "input": "Passage: Els gats ronquen generalment per expressar dependència;[6] els gatons depenen de la mare i la seva llet, o de l'humà quan li demana ajut o carícies. El ronc té un paper important en les relacions socials dels fèlids, car comunica l'estat del gat al seu entorn humà o felí; així doncs, un gató que ronca informa la seva mare del fet que es troba bé i els gats adults expressen felicitat quan se'ls acaricia. Aquesta vocalització també podria reforçar els vincles socials i desactivar conflictes (els gats ronquen quan troben un gat dominant). Segons Turner i Bateson, el paper del ronc es pot comparar al del somriure en els humans.[12] El 1985, Joël Dehasse hipotetitzà que el gat ronca per si mateix, per exemple, per calmar-se. Això explicaria per què els gats poden roncar quan pateixen.[21] Gustav Peters també suggerí que a vegades el ronc pot representar un exemple d'autocomunicació.[22]\nQuestion: Per què ronquen els gats?", "output": [ "per expressar dependència" ] }, { "id": "task837-039cd4a702264f76befd5e0dec25c6ec", "input": "Passage: El ronc és un so continu de baixa freqüència, emès durant totes les fases de la respiració tret d'una curta pausa d'entre unes desenes i una centena de mil·lisegons[1] entre la inspiració i l'expiració.[2] El ronc és considerat més fort i rauc a la inspiració,[3] però segons un estudi publicat l'any 2010, el ronc del gat té la mateixa amplitud durant ambdues fases de la respiració, mentre que el del guepard és més fort a l'expiració.[1] El so és produït amb la boca tancada i sol durar més de dos segons, emès a una freqüència d'entre 20 i 30 Hz[2] (la freqüència fonamental és de 20 Hz).[1] El ronc del gat domèstic es pot sentir a una distància de tres metres[3] i el d'un guepard fins a 40 metres de distància. El so és més fort al nivell del musell.[1] En la majoria de casos, el ronc dels gats no es pot sentir des de més de 50 cm de distància, però esmorteeix tots els altres sons corporals i, per tant, un veterinari no pot auscultar en bones condicions un gat que estigui roncant.[4]\nQuestion: Quin tipus de so és el ronc?", "output": [ "continu de baixa freqüència" ] }, { "id": "task837-20f412b10eb14759a84c610ec4a973e7", "input": "Passage: En zoologia, el ronc és una vocalització emesa per alguns fèlids i vivèrrids. Aquest so de baixa freqüència és produït tant a l'expiració com a la inspiració i apareix des dels dos dies de vida. El mecanisme que produeix el ronc encara no està ben explicat, però la teoria dominant és que el so és generat per contraccions dels músculs de la laringe provocades per una oscil·lació neural i que fan vibrar les cordes vocals. La possibilitat que un fèlid ronqui o no també és objecte de debat, especialment pels grans fèlids de la subfamília dels panterins.\nQuestion: Qui emet roncs?", "output": [ "alguns fèlids i vivèrrids" ] }, { "id": "task837-bd41d97e812747f0afa223dc36193b7c", "input": "Passage: Aquesta teoria es basa en dues observacions: d'una banda, el ronc no està associat a una emoció o un estat particular (un gat pot roncar quan està feliç o moribund); de l'altra banda, el ronc s'ha perpetuat en nombroses espècies de fèlids, cosa que indica que podria representar un avantatge des del punt de vista de la selecció natural. A més, nombrosos estudis mostren que els sons de baixa freqüència (entre 20 i 140 Hz) tenen un efecte beneficiós sobre els ossos, els músculs i els tendons i permeten calmar el dolor. Aquests sons també tenen efectes mentals positius, car provoquen emocions.[13]\nQuestion: En què es basa la teoria?", "output": [ "en dues observacions" ] }, { "id": "task837-15554b668dcc4714b3527d781a743131", "input": "Passage: Dintre la ciutat destaquen la torre de Na Valora,[68] del (segle xiii), o el portal de Riquer, conformat per l'arc de Sant Roc, del segle xviii, i les torres de N'Aiça i la torre portal de Riquer, del segle xiv.[69] A més, té un baluard defensiu de la guerra de Successió. La torre de l'Andana va ser integrada a la rehabilitació de la placeta de les Xiques. Tant les restes del portal del Castell i del portal de Penàguila, del segle xiii, com la casa del Delme (segles XIV-XV), estan per restaurar.\nQuestion: Quin arc trobem al portal de Riquer?", "output": [ "l'arc de Sant Roc" ] }, { "id": "task837-5a3706195988426c841dd1864200f1aa", "input": "Passage: La xarxa viària es complementa amb el ferrocarril Alcoi-Xàtiva-València. Antigament també tenia enllaços de ferrocarril amb Gandia i amb Villena.[17] En l'actualitat s'està construint la circumval·lació de la ciutat a la A-7.[18]\nQuestion: Quin ferrocarril complementa la xarxa viària?", "output": [ "Alcoi-Xàtiva-València" ] }, { "id": "task837-483d9543e0b349af8d9ff7c9f13a8935", "input": "Passage: La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscos el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle xvii. Durant la guerra de Successió espanyola Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708 després d'un llarg setge: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francés, el general anglés aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques.\nQuestion: Per què va ser afectada Alcoi?", "output": [ "per l'expulsió dels moriscos" ] }, { "id": "task837-78fa031a87114e0cb1a46f71473f19ae", "input": "Passage: La indústria del paper i cartó va començar la seua producció almenys al segle xiv,[33] utilitzant canyes, lli, draps o cordes per la fabricació de naips; més tard s'hi elaboraren tota mena de derivats del cartó o del paper. Per la seua importància, Alcoi competia amb ciutats com Basilea o Nuremberg.[33] Al segle xix es va convertir en el centre paperer més important d'Espanya quant a nombre de factories; aquí es van inventar els llibrets de paper de fumar.[33] Ja al segle xx els molins es fusionen o són absorbits per grans empreses del sector, cosa que fa que desapareguin quasi completament de la ciutat.\nQuestion: Quan va començar la industria del paper a Alcoi?", "output": [ "al segle xiv" ] }, { "id": "task837-70fb1d4136154a958426f8321d634c3a", "input": "Passage: La Font Roja ja estava protegida per les lleis en el segle xvi. La zona presenta una forta resistència a la desertificació i a l'erosió malgrat la seua proximitat a zones completament desertificades de la província d'Alacant i de les pluges torrencials típiques de la zona. El perill més gran són els incendis forestals, per la qual cosa tot el terme municipal disposa de mitjans de prevenció de la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. L'especulació urbanística és una amenaça recurrent.[11][12]\nQuestion: Quines lleis protegien la Font Roja?", "output": [ "les lleis en el segle xvi" ] }, { "id": "task837-02d6ce75985c466692d1e3daa6d8ffc0", "input": "Passage: L'any 1978, l'enginyer Fernando Reig va ser el primer guardonat des de la recuperació de la democràcia. L'any 1980 van rebre la distinció el Regiment d'Infanteria Biscaia 21, l'Institut Geològic i Miner d'Alcoi i el poeta i assagista Juan Gil-Albert. Van haver de passar catorze anys perquè Ovidi Montllor la rebera, el 1994. Mossén Cirilo Tormo, Don Cirilo, ja havia rebut el títol de fill adoptiu de la ciutat, cosa que no va impedir que fóra guardonat. L'any 1997 la rebia la Universitat Politècnica de València al mateix temps que el seu rector, Justo Nieto Nieto, rebia simultàniament els honors de fill adoptiu d'Alcoi. L'Assemblea Local de la Creu Roja (1998), el compositor Amando Blanquer Ponsoda[55] i Ramón Castañer Segura, pintor, membre de l'Institut Alcoià de Cultura Andreu Sempere, catedràtic de Dibuix, soci d'honor del Centre Espanyol de Bielefeld (Alemanya), majoral d'honor de l'Associació de Sant Jordi d'Alcoi, insígnia d'or del Cercle Industrial d'Alcoi, fill adoptiu d'Agres i abencerratge d'honor,[56] són els últims tres guardonats.\nQuestion: Qui van guardonar el 1978?", "output": [ "Fernando Reig" ] }, { "id": "task837-fc4228bbe57c47379e9dc5f9c45b5a70", "input": "Passage: Quan es produeix una infecció de la pell, les cèl·lules de Langerhans properes capten i processen els antígens. Les cèl·lules Langerhans deriven de la diferenciació cel·lular de monòcits amb el marcador Gr-1 (també conegut com a Ly-6G/Ly-6C). La diferenciació requereix estimulació pel factor estimulador de colònies (CSF)-1.[41] Tenen una morfologia i funció similars a les dels macròfags.[42] La proteïna langerina, també present en altres cèl·lules dendrítiques,[43] es troba a les cèl·lules de Langerhans.[44] Investigacions recents apunten que aquesta proteïna podria tenir un paper especial en aquest tipus de cèl·lules, fent de barrera natural per la transmissió del VIH-1 per cèl·lules de Langerhans.[45] Un dels investigadors apuntà que «la langerina és capaç de capturar virus del medi i així prevenir la infecció», i que «com que en general tots els teixits exteriors del cos tenen cèl·lules de Langerhans, creiem que el cos humà està dotat d'un mecanisme de defensa antivírica que destrueix els virus invasors».[46]\nQuestion: D'on deriven les cèl·lules Langerhans?", "output": [ "de la diferenciació cel·lular de monòcits amb el marcador Gr-1" ] }, { "id": "task837-14e03a24445b49ca8309b6b8ca98803a", "input": "Passage: Les cèl·lules dendrítiques immadures es caracteritzen per la seva gran activitat endocítica i el seu baix potencial d'activació de limfòcits T. Es dediquen a escorcollar constantment el medi que les envolta a la recerca de patògens com ara virus o bacteris. Ho fan mitjançant receptors de reconeixement de patrons (PRR) i receptors de tipus Toll (TLR). Els TLR reconeixen signatures químiques específiques que es troben en subconjunts de patògens. Les cèl·lules dendrítiques també poden fagocitar petites quantitats de membrana de cèl·lules pròpies vives, en un procés anomenat nibbling. Una vegada han entrat en contacte amb un antigen presentable, s'activen en cèl·lules dendrítiques madures i comencen a migrar als ganglis limfàtics. Les cèl·lules dendrítiques immadures fagociten els patògens i en degraden les proteïnes en petits fragments, i quan maduren presenten aquests fragments a la superfície cel·lular utilitzant molècules del Complex d'histocompatibilitat principal. Al mateix temps, sobreregulen receptors de la superfície cel·lular que fan de coreceptors en l'activació dels limfòcits T, com ara CD8 (B7.1), CD86 (B7.2) i CD40, millorant dràsticament la seva capacitat d'activar limfòcits T. També sobreregulen el CCR7, un receptor quimiotàctic que fa que una cèl·lula dendrítica viatgi pel flux sanguini fins a la melsa o pel sistema limfàtic fins a un gangli limfàtic. Aquí, actua com a cèl·lula presentadora d'antigen, activant limfòcits T col·laboradors i limfòcits T citotòxics, així com limfòcits B, presentant-los antígens derivats del patogen, juntament amb senyals coestimuladors no antigen específics.\nQuestion: Què busquen les cèl·lules dendrítiques?", "output": [ "patògens com ara virus o bacteris" ] }, { "id": "task837-91eef556c1c14e2d8e6d57f28aa6a155", "input": "Passage: Les cèl·lules dendrítiques interdigitades deriven de la medul·la òssia. Se les troba arreu del cos, però sobretot a les regions de limfòcits T dels ganglis limfàtics, a la capa limfocítica periarteriolar de la melsa, el tim, les amígdales i les plaques de Peyer. La membrana plasmàtica és ATPasa-positiva. Són les cèl·lules presentadores d'antigen més eficaces pels limfòcits T naïfs i són especialment importants per la presentació d'antígens vírics. Des d'un punt de vista histològic, presenten unes arruges típiques a la membrana plasmàtica i un nucli cel·lular estrany. Les cèl·lules dendrítiques interdigitades no presenten grànuls de Birbeck al microscopi electrònic. Els antígens processats són presentats als limfòcits T CD4 per mitjà de molècules MHC II. L'alliberament de citocines per part de les cèl·lules dendrítiques condueix a l'estimulació i proliferació dels limfòcits T. Aquest tipus de cèl·lules presenten les molècules coestimuladores B7-1 i B7-2 a la membrana plasmàtica.\nQuestion: D'on deriven les cèl·lules dendrítiques interdigitades?", "output": [ "de la medul·la òssia" ] }, { "id": "task837-a3dcca0dcb4c4407ba77817f66f66dfd", "input": "Passage: Les cèl·lules dendrítiques promouen la tolerància immunitària,[55] que impedeix que el cos s'ataqui a si mateix. El primer tipus de tolerància és la tolerància central: quan els limfòcits T abandonen el tim per primera vegada, les cèl·lules dendrítiques destrueixen els limfòcits T portadors d'antígens que podrien fer que el sistema immunitari s'ataqui a si mateix. El segon tipus de tolerància immunitària és la tolerància perifèrica. Alguns limfòcits T portadors d'antígens que fan que ataquin molècules pròpies esquiven el primer procés de tolerància, alguns limfòcits T desenvolupen antígens que ataquen el propi més endavant, i alguns antígens que ataquen el propi no es troben al tim; per aquest motiu, les cèl·lules dendrítiques treballen per limitar l'activitat dels limfòcits T que ataquen el propi a l'exterior del tim. Les cèl·lules dendrítiques fan això o bé destruint-los o bé cercant l'ajut de limfòcits T reguladors per desactivar les activitats dels limfòcits T perjudicials.[56] Quan falla la tolerància immunitària, poden aparèixer malalties autoimmunitàries.[57] D'altra banda, una tolerància excessiva permet que certes infeccions, com el VIH, passin desaparcebudes.[56]\nQuestion: Quin és el primer tipus de tolerància?", "output": [ "central" ] }, { "id": "task837-e478d7c3b8594d7eb677ef0ab00ee01e", "input": "Passage: Investigacions recents apunten que les cèl·lules dendrítiques maduren en trobar senyals de perill al punt d'inflamació. Aquests senyals inclouen les citocines inflamatòries IL-1 o TNF-α, alliberades pels teixits danyats; o parts dels microbis invasors, incloent-hi endotoxines, ADN dels bacteris o ARN bicatenari víric. Això estimula els receptors de tipus Toll de les cèl·lules dendrítiques, iniciant la resposta immunitària corresponent.[33]\nQuestion: Quan maduren les cèl·lules dendrítiques?", "output": [ "en trobar senyals de perill al punt d'inflamació" ] }, { "id": "task837-ab2d773b54044ae39cea3390d327463e", "input": "Passage: Les cèl·lules dendrítiques immadures s'encarreguen de captar i processar els antígens per mitjà de l'expressió de receptors d'adsorpció, que són característics de les DC i pertanyen principalment a la família de les lectines. A part dels dos receptors més importants (MMR i DEC205), que són proteïnes membranàries grans de tipus I,[34] també expressen proteïnes transmembranàries de tipus II amb un únic domini de lectina extern de tipus C. Després d'agafar antígens microbials, ambientals i propis, les cèl·lules dendrítiques abandonen les regions perifèriques en direcció als òrgans limfàtics secundaris. Els patògens que ataquen zones perifèriques són transportats per les cèl·lules dendrítiques al gangli limfàtic més proper situat corrent amunt; en canvi, els antígens que són agafats al corrent sanguini són portats a la melsa, i els que han infectat mucoses són transportats a les amígdales o les plaques de Peyer. Aquest procés de migració cel·lular és dirigit per proteïnes reguladores anomenades quimiocines[35][18] i pot ser potenciat mitjançant vacunació. Als òrgans limfàtics, els llocs on s'inicien la immunitat i l'autotolerància, les cèl·lules dendrítiques formen un sistema revirat semblant a un laberint per mitjà de processos continus de formació i desassemblatge. Allí, concretament al paracòrtex dels ganglis limfàtics (la regió de limfòcits T), les cèl·lules dendrítiques presenten el seu antigen a les cèl·lules del sistema immunitari i secreten factors d'estimulació. Ambdues coses són necessàries per engegar una resposta immunitària per part dels limfòcits T adequats, és a dir, els específics a l'antigen.[36][37][38]\nQuestion: De qui són característics els receptors d'adsorpció?", "output": [ "DC" ] }, { "id": "task837-b0f1c2339d4d45cfaed44e2143f6fcc1", "input": "Passage: L'atracció de les Índies va ser tan important que va absorbir la reduïda població de Palos. Els armadors i mariners més capaços i intrèpids van emigrar a Amèrica o a Sevilla, que monopolitzava el comerç d'Índies. Així, a mitjan segle xvi la marinera vila de Palos es va trobar gairebé sense naus. Els pescadors, per seguir exercint el seu ofici, van haver d'emigrar i llogar-se als vaixells de les viles veïnes. La població havia descendit de manera important, però no obstant això la pressió fiscal es va mantenir, de manera que cada veí havia de pagar més; això va originar un cercle viciós d'emigració i pressió fiscal que va acabar despoblant la vila gairebé completament.\nQuestion: On van emigrar els armadors i mariners?", "output": [ "Amèrica o a Sevilla" ] }, { "id": "task837-e1d25a7682914ee0a832a21371104ce1", "input": "Passage: Tanmateix, la guerra naval es va acabar amb la derrota dels Reis Catòlics, segellada pel tractat d'Alcaçovas (1479) amb Portugal. La princesa Isabel, filla dels Reis Catòlics, es va casar amb el futur rei portuguès. Confiats en aquesta aliança, i potser esperant la unitat peninsular que suposaria un hereu comú, els reis van cedir en aquest tractat tots els drets sobre mars i terres atlàntiques africanes, llevat de les Canàries, a Portugal. Els mariners de Palos es veien així desposseïts d'unes zones pesqueres i comercials essencials per la seva subsistència. En aquestes circumstàncies, els mariners de Palos de la Frontera van desobeir el pacte dels seus reis amb Portugal en moltes ocasions.[5]\nQuestion: Com va acabar la guerra naval?", "output": [ "amb la derrota dels Reis Catòlics" ] }, { "id": "task837-b3685ed9c61a472792b6d9023a62cc0f", "input": "Passage: Les incursions dels habitants de la vila a Guinea, anteriorment ben vistes pels monarques catòlics a causa de les seves lluites contra la corona de Portugal, es van tornar delictives i objecte de càstig arran del tractat d'Alcaçovas. Una d'aquestes incursions va acabar amb la condemna d'una colla de mariners de Palos a servir la corona durant dos mesos amb dues caravel·les aparellades a la seva costa. El 30 d'abril de 1492, els reis van ordenar que aquestes naus es posessin al servei de Colom.[12] La Corona reduïa així les despeses de l'expedició i hi vinculava els experts mariners de Palos, molt aptes per una empresa de tal envergadura.\nQuestion: Què van ordenar els reis el 30 d'abril de 1492?", "output": [ "que aquestes naus es posessin al servei de Colom" ] }, { "id": "task837-20f8f1d0f25a492f9f6aec86f84d6847", "input": "Passage: Les maresmes i llacunes ocupen una extensa franja de terreny als límits meridionals del terme municipal i a la riba del riu Tinto; entre aquestes trobem la laguna primera de Palos i la de las madres o l\\'estero Domingo Rubio. Una de les principals característiques de les maresmes és la biodiversitat que s\\'hi troba, que va des d\\'ànecs, corbs marins o polles blaves fins a martinets i bernats pescaires o agrós blaus. Aquestes maresmes són les que semblen confirmar la hipòtesi de diversos autors que el topònim Palos procedeix del llatí palus, que significa \"llacuna\" o \"pantà\".[6]\nQuestion: Com es diu el riu que hi passa?", "output": [ "Tinto" ] }, { "id": "task837-dcc3486f3aff4ec1ace5d7e3e6d74b42", "input": "Passage: És de ressenyar el fet històric de la visita del Papa Joan Pau II a Palos de la Frontera, el 14 de juny de 1993, dins del seu recorregut pels Lugares Colombinos i El Rocío amb motiu del V Centenari del Descobriment i Evangelització d'Amèrica. En aquesta primera i fins ara única visita d'un summe pontífex a Palos va ser coronada canònicament la Virgen de los Milagros, patrona de la ciutat; els padrins de la coronació van ser els reis d'Espanya Joan Carles I i Sofia, representats en la seva filla la infanta Cristina. Es dóna la circumstància que aquesta és l'única imatge de la Mare de Déu coronada per Joan Pau II a Espanya.[25]\nQuestion: Quin era el motiu de la visita?", "output": [ "V Centenari del Descobriment i Evangelització d'Amèrica" ] }, { "id": "task837-8c7fafe326be458db1b4b4ec0a8cbdd6", "input": "Passage: Durant el segle XVI, els mercaders i els missioners jesuïtes de Portugal arribaren al Japó per primera vegada, iniciant un intercanvi comercial i cultural actiu entre el Japó i l'Oest. En el mateix segle, Oda Nobunaga conquerí d'altres daimyo en fer ús de la tecnologia europea de les armes de foc, tot i que no assolí la unificació de la nació, ja que va ser assassinat el 1582. Toyotomi Hideyoshi succeí Nobunaga i unificà la nació el 1590. Hideyoshi envaí Corea dues vegades, però després de diverses derrotes japoneses en mans dels coreans i de les forces xineses, les tropes japoneses se'n retiraren el 1598.[17]\nQuestion: On arribaren els mercaders?", "output": [ "al Japó" ] }, { "id": "task837-b6ba3e96f65d403da46be94f8cca246a", "input": "Passage: Ja que només el 15% de la terra del Japó és propícia a l'agricultura,[70] s'hi desenvolupà un sistema d'agricultura de bancal o feixa, que té com a resultat, un dels nivells més elevats de producció agrícola per unitat de superfície. El sector rep subsidis considerables i és protegit pel govern. Tanmateix, el Japó ha d'importar al voltant del 50%[71] dels seus requeriments de cereals i carn, tot i que és el segon país tones de pesca, després de la Xina; el Japó té una de les flotes de pesca més grans del món, i la captura de peixos és el 15% del total mundial.[61]\nQuestion: Quin sistema d'agricultura tenen?", "output": [ "de bancal o feixa" ] }, { "id": "task837-0377ebcd53df49b9bc78a5fe2ffbd118", "input": "Passage: El Japó comprèn unes 3.400 illes,[1][2] de les quals les més grans són Honshu, Hokkaido, Kyushu i Shikoku, les quals representen el 97% de la superfície total del país, sense comptar les masses d'aigua. La majoria de les illes són muntanyoses o volcàniques; el punt més alt del Japó, el Mont Fuji és un volcà. El Japó és el desè país més poblat del món, amb 128 milions d'habitants estimats el 2007. L'àrea metropolitana de Tòquio, que inclou la ciutat capital de Tòquio i moltes altres prefectures, és la més gran del món, amb més de 30 milions de residents.\nQuestion: Quantes illes hi ha al Japó?", "output": [ "unes 3.400" ] }, { "id": "task837-76cbe22d1b3744f98c547b0dfc419491", "input": "Passage: És un país plujós i amb una alta humitat,[32] posseeix un clima temperat amb 4 estacions diferents ben definides, gràcies a la distància a la qual es troba respecte de l'equador. De tota manera el clima del nord és lleugerament fred temperat (Hokkaido) amb forts estius i grans nevades a l'hivern, el centre del país és càlid, estius humits i hiverns curts i al sud lleugerament subtropical (Kyushu) amb estius llargs, calents i humits i hiverns curts i suaus.[39] El clima de vegades és afectat pels vents estacionals produïts pels centenars ciclons i anticiclons que es formen en el continent i al Pacífic (anticicló o cicló hawaià), generant vents des del continent cap al Pacífic a l'hivern i del Pacífic al continent a l'estiu.[40]\nQuestion: Com és el país?", "output": [ "plujós" ] }, { "id": "task837-1c2697ffed534607b89a311ff8aad7c6", "input": "Passage: Tradicionalment, el sumo és l'esport nacional del Japó, i un dels més populars.[107] Les arts marcials japoneses, com ara el judo, el karate i el kendo són molt populars i es practiquen a tot arreu del país. Després de la Restauració de Meiji, molts esports occidentals foren introduïts al Japó i s'estengueren per mitjà del sistema educatiu.[108] La Lliga japonesa de beisbol s'establí el 1936,[109] i avui dia és l'esport més popular del país. Un dels jugadors japonesos més coneguts és Ichiro Suzuki, que, després d'haver guanyat la distinció de Jugador Més Valuós el 1995 i 1996, ara és part de la Lliga Estatunidenca de Beisbol.\nQuestion: Quin és l'esport nacional?", "output": [ "sumo" ] }, { "id": "task837-f20d530a210a4b8d928d1d304c9236d4", "input": "Passage: El país s'ha gastat una gran quantitat de diners en una gran xarxa de carreters,[74] els 1,18 milions de quilòmetres de carretera asfaltada és el principal mitjà de transport.[75] Tan sols hi ha una sola xarxa de trens d'alta velocitat, dividida i d'accés limitat que connectat les principals ciutats i controlada per una sèrie de peatges. Els automòbils japonesos acostumen a ser barats i de baix consum, això no obstant, només el 50% de les distàncies recorregudes en transports el vehicle usat és el cotxe, el seu ús és el més baix dels països que formen el G8.[76]\nQuestion: Quin és el principal mitjà de transport?", "output": [ "carretera" ] }, { "id": "task837-acacb5ea75c5445aa53064f0fd2dd90b", "input": "Passage: La derrota i mort d'Edwin van causar la fragmentació del seu regne en almenys dues parts.[2] També va conduir a un fort declivi del cristianisme a Northúmbria,[23] ja que els successors immediats d'Edwin van tornar al paganisme.[2] Encara que el diaca de Paulí, Jacob, es va quedar al nord i va lluitar per reconstruir la missió romana,[23] la vídua d'Edwin va decidir tornar a Kent. Paulí va anar-se'n amb ella, enduent-se el fill i la filla d'Edwin i Ethelburga i també un dels néts d'Edwin. Els dos nois se'n van anar al continent per seguretat –a la cort del rei Dagobert I– i Ethelburga, Eanfleda i Paulí es van quedar a Kent: allí s'oferí a Paulí el bisbat de Rochester, el qual va mantenir fins a la seva mort. Com que el pal·li no va arribar al seu poder fins després d'abandonar York mai va poder vestir-lo com a bisbe.[24]\nQuestion: Què va causar la fragmentació del regne d'Edwin?", "output": [ "La derrota i mort d'Edwin" ] }, { "id": "task837-c9aaffae3f7d4a4799469f3d7d8cf887", "input": "Passage: Els esforços missioners de Paulí són difícils d'avaluar. Beda suggereix que la missió a Northúmbria va ser un èxit, però hi ha poques proves que sustentin aquesta creença; de fet és probable que els esforços missioners de Paulí fossin relativament poc efectius. Encara que Osric de Deira, un dels successors d'Edwin, va ser convertit al cristianisme per Paulí, va tornar al paganisme després de la mort del rei. Tanmateix, Hilda va continuar sent cristiana i, amb el temps, va esdevenir abadessa de la influent abadia de Whitby.[2] La conversió de Northúmbria al cristianisme va ser realitzada principalment pels missioners irlandesos que van portar a la regió el que seria el successor d'Edwin, Osvald.[32]\nQuestion: Què són difícils d'avaluar?", "output": [ "Els esforços missioners de Paulí" ] }, { "id": "task837-e7845be11c744c6c8ff72a2adbc23245", "input": "Passage: Edwin va ser derrotat per les tropes gal·leses paganes liderades per Penda de Mèrcia i Cadwallon ap Cadfan de Gwynedd, i va morir en la batalla de Hatfield Chase al costat del seu fill i hereu Osfrid[19] el 12 d'octubre de 633,[20] segons es recull tradicionalment.[2] Un problema amb la data de la batalla és que el Papa Honori I va escriure el juny de 634 a Paulí i a l'arquebisbe Honori dient-los que els enviava un pal·li, símbol de la jurisdicció connectada al papat, a cada un d'ells.[21][22] La carta del papa no presenta cap senyal que la notícia de la mort d'Edwin hagués arribat a Roma, gairebé nou mesos després de la presumpta data de la batalla. L'historiador D. P. Kirby creu que aquest desconeixement comporta que sigui més probable que la batalla ocorregués el 634.[22]\nQuestion: Qui liderava les tropes gal·leses paganes?", "output": [ "Penda de Mèrcia i Cadwallon ap Cadfan de Gwynedd" ] }, { "id": "task837-b6156b741a234b8b8c7ac53f6fff2b9f", "input": "Passage: No és probable, però, que tan sols els temes sobrenaturals i la mera persuasió de Paulí causessin la conversió d'Edwin.[12] Sembla que els nobles de Northúmbria van mostrar una bona disposició cap al cristianisme i el rei també va rebre cartes del papa Bonifaci I encoratjant-lo que es convertís.[2] Amb el temps el rei es convencé, i juntament amb alguns dels seus seguidors va ser batejat a York l'any 627.[13] Una història relata que, durant una visita a Edwin i Ethelburga al seu palau de Yeavering, Paulí va passar-se 36 dies batejant nous conversos.[13] També fou un missioner actiu en el Regne de Lindsey;[14] gràcies a les seves activitats missioneres es poden veure els límits de l'autoritat reial d'Edwin.[15]\nQuestion: Qui va mostrar una bona disposició cap al cristianisme?", "output": [ "els nobles de Northúmbria" ] }, { "id": "task837-e20b3050041848da8a3b5f8ed05c1a36", "input": "Passage: on C n {\\displaystyle C_{n}} és el grup cíclic d'ordre n {\\displaystyle n} , D n {\\displaystyle D_{n}} és el grup díedre d'ordre 2 n {\\displaystyle 2n} , S n {\\displaystyle S_{n}} és el grup simètric d'ordre n ! {\\displaystyle n!} i A n {\\displaystyle A_{n}} és el grup alternat d'ordre n ! / 2 {\\displaystyle n!/2} . Els grups C n {\\displaystyle C_{n}} i D n {\\displaystyle D_{n}} s'obtenen també com a grups de rotacions i de simetria d'un polígon regular amb n {\\displaystyle n} cares: són grups que s'obtenen fins i tot en el pla i per tant la seva presència no resulta sorprenent.[11]\nQuestion: Què és C n?", "output": [ "el grup cíclic d'ordre n" ] }, { "id": "task837-5c6302f7e5cb4f78bcecfe86203aa870", "input": "Passage: Els sòlids platònics tenen un paper central en la geometria sòlida: són els sòlids que presenten la regularitat més gran possible i el nombre més gran de simetries. Els seus grups de simetria tenen vincles amb les seccions més dispars de les matemàtiques. També tenen un lloc rellevant en la història del pensament grec, àrab i del Renaixement. Plató en el Timeu, associa a cadascun d'ells un element: el foc al tetraedre, el cub a la terra, l'aire a l'octaedre, l'aigua a l'icosaedre, mentre pensa que el dodecàedre és la forma de l'univers.\nQuestion: Quins sòlids tenen un paper important en la geometria sòlida?", "output": [ "platònics" ] }, { "id": "task837-8cad4e5fbeea40028b47bfdac15224fa", "input": "Passage: La superfície d\\'un políedre és la unió dels seus costats. En alguns casos, com en el gran icosàedre que es mostra a la imatge, aquestes cares poden entrecreuar-se i formar una figura complicada. Quan això succeeix, pot ser que no sigui clar quina és la porció sòlida de l\\'espai a considerar realment \"compresa\" dins de les cares. Aquest fenomen és similar al que succeeix en dimensió 2 en els polígons estelats.\nQuestion: Què és la superfície d\\'un políedre?", "output": [ "la unió dels seus costats" ] }, { "id": "task837-fbaad6f3ea2448bd8131d4961365c133", "input": "Passage: Molts organismes miscroscopics tenen formes o simetries polièdriques. Entre ells, el radiolari pot adoptar la forma d'un icosàedre regular o d'una geoda. En forma de geoda, es pot comprovar una de les conseqüències de la relació d'Euler descrita més amunt: no es pot construir un sòlid en el qual les arestes incidents a cada vèrtex siguin tres i en el que les cares siguin totes hexagonals. A la figura, de fet hi ha presents alguns pentàgons.[13] La geometria regular dels esquelets d'aquests microorganismes han fascinat fins a finals del segle xix molts naturalistes, entre ells Ernst Haeckel[14] i D'Arcy Thompson,[15] que també han cercat una interpretació integrada entre la biologia i la geometria sobre la importància d'aquestes estructures:\nQuestion: Com són les formes que presenten molts organismes microscòpics?", "output": [ "polièdriques" ] }, { "id": "task837-6d58464e5ab24b25a9e36d8635d17c98", "input": "Passage: La taula indica per cadascun dels sòlids platònics la terna (C, A, V) i un parell ( N , M ) {\\displaystyle (N,M)} , amb N {\\displaystyle N} igual al nombre de costats de cada cara i M {\\displaystyle M} igual al nombre d'arestes de cada vèrtex. Cub i octaedre són duals, i dodecaedre i icosàedre són duals. El tetraedre és dual de si mateix (la dualitat inverteix la terna i el parell de nombres de la taula). El centre de cada sòlid platònic és també el centre d'una esfera inscrita (interna i tangent a totes les cares) i una esfera circumscrita (externa i que conté tots els vèrtexs).\nQuestion: Quin poliedre és dual de si mateix?", "output": [ "El tetraedre" ] }, { "id": "task837-617b98e883de4e8099e1ae3ee383869e", "input": "Passage: Alguns políedres es poden fer servir com maons per omplir l'espai sense deixar forats, de manera similar al que passa als ruscs: aquesta operació s'anomena enrajolat de l'espai (o tessel·lació o pavimentació de l'espai). Els políedres en un enrajolat són adjacents al llarg de les seves cares. Entre els sòlids platònics, l'únic capaç d'enrajolar l'espai és el cub; entre els sòlids arquimedians, hi ha el dodecàedre ròmbic i l'octàedre truncat. Octàedres i tetràedres regulars es poden fer servir en parelles per a enrajolar l'espai.\nQuestion: Per què es poden utilitzar alguns políedres?", "output": [ "per omplir l'espai sense deixar forats" ] }, { "id": "task837-c70368e7af334d84aa93bd81d6c5fb00", "input": "Passage: A l'esquerra del retaule hi ha el sepulcre del bisbe promotor Arnau de Mont-rodon, mort el 1345, amb la imatge jacent amb els atributs de la mitra i el bàcul i emmarcat per dos arcs ogivals, a la part frontal del sarcòfag es desenvolupa el seguici funerari en diverses escenes dividides per arquets gòtics. Està realitzat en pedra i es troba adossat al mur sota un arcosoli format per una columna i dos arcs apuntant trilobulats. Tant aquestes arquitectures com les de la part frontal de la caixa presenten una abundant decoració vegetal i zoomòrfica.[4]\nQuestion: Quin hi ha enterrat al sepulcre de l'esquerra del retaule?", "output": [ "Arnau de Mont-rodon" ] }, { "id": "task837-e2fc9e001eb04c37ae1e3e4bea7e3b3b", "input": "Passage: És un espai emplaçat al bell mig del nucli històric sobre un gran terraplè a una alçada molt superior dels edificis del costat Oest. Una escalinata estableix el lligam amb la Pujada de la Catedral. Disposa d'un disseny gairebé rectangular, amb dos nivells connectats per dos graons, el més elevat té un seient de pedra i una cisterna, única emergència del conjunt.[4]\nQuestion: On està emplaçat aquest espai?", "output": [ "al bell mig del nucli històric" ] }, { "id": "task837-988e9d2baf054e2ab3c6d185052e7134", "input": "Passage: Situada al deambulatori, va ser fundada pel bisbe Arnau de Mont-rodon i consagrada el 1338. Té un retaule barroc de l'any 1679, amb la representació en pintura dels Quatre Sants Màrtirs de Girona: Just, Paulí, Germà i Sici, que segons la llegenda van ser martiritzats en temps de la persecució de Dioclecià (284 - 305 dC), aquestes teles es troben emmarcades entre columnes. Sota elles es presenten en talla de fusta escenes dels seus martiris. Sobre l'altar hi ha una arqueta del segle xiv, dels Sants, feta en pedra de Girona i amb esmalts i relleus a la part frontal de la Verge de la Llet i els quatre màrtirs. Damunt d'aquest sarcòfag l'any 1659 es van col·locar quatre bustos de talla dels sants descrits. Possiblement també hi ha les relíquies d'altres màrtirs esmentats a les actes de la troballa d'aquestes, com ara Amèlia de Girona.\nQuestion: Qui va ser el fundador?", "output": [ "pel bisbe Arnau de Mont-rodon" ] }, { "id": "task837-b071d6d08e354cd9921766981d1a77d4", "input": "Passage: És una peça d'estil gòtic amb ànima de fusta totalment recoberta amb planxes d'argent repussat i sobredaurat. Consta de tres cossos: central, coronament i bancal. El primer, dividit en dos pisos amb vuit escenes cadascun, desenvolupa un cicle cristològic des de l'anunciació fins a la Resurrecció. En el tabernacle central, que ocupa l'espai de dos relleus, es representa la Crucifixió i el Pantocràtor. Les imatges de la Verge amb el Nen, Sant Feliu i Sant Narcís, sota rics dossers, dormen el coronament. Al bancal hi ha una altra imatge de la Verge amb el Nen, acompanyada d'àngels, Sant Pere i Sant Pau, santes i màrtirs, i els bisbes Cruïlles als extrems.[4]\nQuestion: De quin estil és la peça?", "output": [ "gòtic" ] }, { "id": "task837-4555d5834dc1402ebd105a64edd563dc", "input": "Passage: El que crida més l'atenció d'aquesta capella és el sepulcre gòtic del bisbe Berenguer d'Anglesola, mort el 23 d'agost de 1408 en Perpinyà. *El Sepulcre del cardenal Anglesola (capella del sepulcre d'Anglesola) és exempt, realitzat en alabastre, i descansa damunt d'una solera llisa. Als frontals de la caixa funerària hi ha personatges encaputxats, separats per pilars i pinacles exornats amb filloles, i coberts per dossers amb gran profusió d'ornaments; els requadres dels extrems són ocupats pels escuts del cardenal. Dels fronts transversals, només es conversa una talla que representa la lluita de Sant Miquel. L'art de l'escultor excel·leix en la imatge del jacent, tallada amb un detallisme gairebé propi d'un argenter. L'estàtua recolza el cap sobre un coixí on, entre decoració fitomòrfica, apareix la iconografia del pelicà, referent a la resurrecció. La mateixa decoració vegetal recorre la capa, on també hi ha figuracions d'animals. Oberta pel davant deixa veure l'alba, l'estola i el maniple; la pitrera és adornada amb quatre pinyes. El rostre pot considerar-se una de les peces mestres de la retratística catalana medieval. El conjunt s'inclou dins la producció gòtica amb clars referents al gòtic internacional flamenco-borgonyó. El sepulcre reflecteix tot el domini tècnic, el gust per la sumptuositat i la minuciositat decorativa propis d'aquest corrent.[4] Va ser encarregada la realització del sepulcre a l'escultor Pere Oller l'any 1409 i acabat el 1411, que va ser quan es va procedir al trasllat del cos del bisbe. Fou treballat en alabastre, amb l'escultura jacent del bisbe amb vestidures i mitra episcopal, envolten el sepulcre unes figures de plorants separades per fines columnes i amb pinacles a sobre d'elles.\nQuestion: De qui és el sepulcre que hi ha a la capella?", "output": [ "del bisbe Berenguer d'Anglesola" ] }, { "id": "task837-1afa0a7115534e4aa4908c30e142826f", "input": "Passage: La part exterior del setial està ornada amb formes arquitectòniques i vegetals, que combinen amb els símbols dels quatre evangelistes -l'àngel, el lleó, l'àguila i el brau- a la part davantera dels braços. El 1347, quan va ser col·locat a l'indret del presbiteri gòtic que avui ocupa, va esculpir-se la part posterior del respatller, amb un conjunt de figures que representen un bisbe amb gremial -peça de tela originàriament destinada a les cerimònies d'ordenació sacerdotal-, acompanyat d'un clergue amb capa pluvial i un diaca que li sosté el bàcul, i dos acòlits amb cirials (M. Sureda, op. cit.).\nQuestion: Com són les formes que adornen la part exterior del setial?", "output": [ "arquitectòniques i vegetals" ] }, { "id": "task837-2ca9ba564e754c28b5fd6f3923bbef60", "input": "Passage: El rodatge va començar el 26 de juny de 2000 als 20th Century Fox Studios d'Austràlia. Després de dos mesos i mig, es va iniciar el rodatge en exteriors, primer al Palau Reial de Caserta, a Itàlia, on ja s'havien rodat les escenes del palau de Naboo de The Phantom Menace. Els jardins del llac de Como, també a Itàlia, van ser un altre dels paisatges usats per a la representació de Naboo. Tot seguit, l'equip es va traslladar al desert de Tunísia, on es van rodar les escenes del planeta Tatooine, com van fer en les anteriors pel·lícules de la saga. L'escena de la granja de la família Lars que apareix a La venjança dels Sith, quan Obi-Wan lliura el nadó Luke a Owen i Beru Lars, va ser gravada en aquest mateix lloc, així com les escenes de L'atac dels clons. Finalment, la ciutat de Sevilla, i més concretament la plaça d'Espanya, va servir com a paisatge per a la ciutat de Theed, capital de Naboo.[6]\nQuestion: Quan va començar el rodatge?", "output": [ "26 de juny de 2000" ] }, { "id": "task837-57a9f4c6b0bf47c8a8cee85007d209e2", "input": "Passage: Es van publicar dues novel·les basades en la pel·lícula: una de juvenil editada per Scholastic,[39] i una altra escrita per R.A. Salvatore, que inclou algunes escenes inèdites.[40] Una adaptació del llibre dividida en quatre còmics va ser escrita per Henry Gilroy i publicada per Dark Horse Comics.[41]\nQuestion: Quantes novel·les basades en la pel·lícula es van publicar?", "output": [ "dues" ] }, { "id": "task837-f77a616219584bc7a13ecd026d9d35c9", "input": "Passage: En el DVD de continguts extres s'hi inclouen nombrosos documentals sobre la pel·lícula, alguns ja emesos per televisió i internet i d'altres exclusius. Entre els exclusius n'hi ha un sobre els efectes sonors, un altre sobre la creació dels personatges digitals com Yoda i Dexter, dos sobre els efectes visuals i un vídeo promocional del reportatge còmic titulat R2-D2: Beneath the Dome, emès a la televisió nord-americana i en el qual es relata la vida de l'astrodroide R2-D2 com si es tractés d'un actor real. L'actriu Carrie Fisher, que va interpretar la princesa Leia en la trilogia original, va participar en la promoció. Entre els ja publicats hi ha els dotze documentals curts que van ser penjats a la web oficial de Star Wars durant el rodatge de la pel·lícula i que cobreixen la producció global de L'atac dels clons, i els tres emesos per televisió que tracten sobre les escenes d'acció, la història general i la història d'amor entre Padmé i Anakin, respectivament.[35][36]\nQuestion: Què s'inclou en el DVD de continguts extres?", "output": [ "nombrosos documentals sobre la pel·lícula" ] }, { "id": "task837-13e421044da7441097a32a38ef6d00d2", "input": "Passage: Comença llavors la batalla de Geonosis, la primera lliurada entre la República i els separatistes i la qual dóna lloc a les guerres clon. En el fragor de la batalla, el comte Dooku fuig, perseguit per Anakin i Obi-Wan, acaba enfrontant-se amb ells i vencent-los. Instants abans el comte Dooku no doni el cop final a un Obi-Wan mal ferit i un Anakin amb el braç amputat, apareix el mestre Yoda. Dooku fuig, en veure la superioritat de qui havia sigut el seu mestre. Poc després, Anakin, ara amb un braç mecànic, es casa en secret amb Padmé en els llacs de Naboo.\nQuestion: Entre qui es va lliurar la batalla de Geonosis?", "output": [ "entre la República i els separatistes" ] }, { "id": "task837-94dcb98ff28d4971849bb54ba2efc200", "input": "Passage: La crítica no ha estat sempre suau amb Spielberg, titllat d'utilitzar la pesada màquina de Hollywood per fins mercantils. De vegades es lamenta la seva manca de profunditat i el seu simplisme, però també els seus excessos de « entertainer » i de « money maker » (en altres paraules, Spielberg seria un « home d'espectacle» i un « home de negocis » abans de ser un artista). Spielberg és a més a més considerat per alguns com un director massa comercial, emparentant-se més a un tècnic virtuós que a un verdader creador. L'opinió pública el culpa generalment de només haver canviat –i no gaire - el costat rendible del cinema, continuant considerant-ho com una indústria i no com un art. Ha realitzat en efecte molts blockbusters i alguns dels més grans èxits de la història del cinema com Tauró que ha donat lloc a nombroses continuacions. Les seves pel·lícules són de vegades considerades com violentes i el cinema comercial és justament àvid de violència per atreure un molt ampli públic.\nQuestion: De què ha titllat la crítica a Steven Spielberg?", "output": [ "d'utilitzar la pesada màquina de Hollywood per fins mercantils" ] }, { "id": "task837-fb643d0418c34df6a3bf92d95d63beb7", "input": "Passage: El 1998, treu una nova pel·lícula històrica: Saving Private Ryan, rodat per 70 milions de dòlars, que explica la història d'una unitat americana, encarregada de salvar un paracaigudista, els tres germans més grans del qual havien mort en les últimes vint-i-quatre hores d'acció a França, durant l'Operació Overlord. Tom Hanks, Matt Damon i Barry Pepper contribueixen a l'èxit comercial (va recaptar 481 milions de dòlars a tot el món) i de crítica de la pel·lícula, que guanya alguns premis, entre els quals cinc Oscars, incloent-hi el del millor director per Spielberg. La descripció gràfica, realista de la violència de combat va influir pel·lícules de guerra posteriors com Black Hawk abatut o Enemy at the Gates. La pel·lícula va ser també el primer èxit per DreamWorks, que coproduïa la pel·lícula amb la Paramount Pictures. Més tard, Spielberg i Tom Hanks produïen una minisèrie per la TV basada en el llibre de Stephen Ambrose Band of Brothers. La minisèrie de HBO en part seguia la Easy Company del 506è Regiment d'Infanteria de Paracaigudistes de la 101a Divisió Aerotransportada. La sèrie va guanyar alguns premis als Globus d’Or i als Emmys.\nQuestion: Quin any Spielberg va fer Saving Private Ryan?", "output": [ "1998" ] }, { "id": "task837-c002946fe39e40daae8abeff75f8fcfb", "input": "Passage: Les llargues absències del seu pare eren també una font de profund dolor i amargor en el jove Spielberg;[12] l’absència del pare i les dificultats en les relacions entre adults i nens i entre pares i fills van ser presents més tard en els seus films. Sempre va estar fascinat per la indústria del cinema, des que va veure L'espectacle més gran del món el 1952. Als 7 anys va començar a fer pel·lícules d'aventures en 8 mm, amb els seus amics i companys de classe fent d’actors (algunes escenes d'aquestes pel·lícules s'han inclòs en una edició extra del DVD de Saving Private Ryan).[13] De petit cobrava entrades per les seves pel·lícules casolanes (les quals incloïen accidents de trens que ell representava amb el seu joc de trens Lionel) mentre la seva germana venia crispetes de blat de moro.[8] Als 11 anys roda el seu primer curt, The Last Train Wreck (1957), on dos trens de joguina xoquen, i als 12 anys ja tenia acabada la seva primera producció amb guió i actors inclosos: The Last Gun (1959), un western de 4 minuts de duració, amb la càmera de 8 mm del seu pare. Un any després, als 13 anys, Spielberg va guanyar un premi per una pel·lícula de guerra de 40 minuts de durada que portava el títol de Escape to Nowhere, basada en una batalla a l’est d’Àfrica. El 1963, als 16 anys, la seva producció de 140 minuts anomenada Firelight,[14] basada en la història d'un atac d’OVNIs, escrit per la seva germana Nancy, que posteriorment l'inspiraria per a realitzar Encontres a la tercera fase, i que tenia un pressupost de 500 dòlars. La pel·lícula va ser projectada en un teatre especialment llogat pel seu pare, generant 1 dòlar de beneficis.[15][16] També va fer diverses pel·lícules de la Segona Guerra Mundial inspirades en les històries que son pare li contava.\nQuestion: Què produïa dolor en el jove Spielberg?", "output": [ "Les llargues absències del seu pare" ] }, { "id": "task837-1fefbaa9fec0448883cbc4bf04482b6f", "input": "Passage: El 1974, a Spielberg li van confiar la realització del seu primer llargmetratge per al cinema, el telefilm pilot d\\'un programa anomenat Savage, dirigit i protagonitzat per Martin Landau. La pel·lícula de Spielberg es va estrenar com The Sugarland Express, i tracta d’un matrimoni (interpretats per Goldie Hawn i William Atherton) que és perseguit per la policia quan la parella intenta recuperar la custòdia del seu nadó. La fotografia de Spielberg de la persecució policial va ser elogiada pels crítics, i The Hollywood Reporter va afirmar que \"un nou gran director és a l\\'horitzó\".[29] No obstant això, la pel·lícula va tenir mala resposta a la taquilla.[30] Segons altres informacions,[31] Universal hauria sabotejat la seva sortida per privilegiar la sortida de El cop, amb Paul Newman, Robert Redford i Robert Shaw.[32] Aquesta pel·lícula marca també el començament d\\'una col·laboració única en els annals del cinema: John Williams signa la primera de les seves 22 composicions per a una pel·lícula de Steven Spielberg. The Sugarland Express és un road movie, que li va valer elogis de la crítica i va ser guardonat com el millor guió al Festival de Cannes[33] La pel·lícula és un atac als media de l\\'època, en línia amb el pessimisme general i el drama del cinema del New Hollywood. El fracàs de Sugarland Express va portar el director a crear pel·lícules escapistes que atraurien un públic més ampli.\nQuestion: Quin any li van confiar a Spielberg la realització del seu primer llargmetratge?", "output": [ "1974" ] }, { "id": "task837-6979b4358f5e46f79c2911921ad7a4e2", "input": "Passage: El mateix any 1993, realitza un projecte molt més personal: La llista de Schindler. Sobre el fons de l’holocaust, la pel·lícula explica com un industrial alemany, membre del partit nazi (Oskar Schindler) va salvar una mica més d'un miler d'éssers humans dels camps de la mort. Una obra que l’American Film Institute classifica com la novena principal pel·lícula americana de la història en el seu Top 100 de l'American Film Institute. Al contrari, Jean-Luc Godard en les seves Histoire(s) du cinéma diu que amb aquesta pel·lícula el radical «això mai més» de la postguerra (sobretot amb les pel·lícules de Roberto Rossellini) s'ha transformat en un « és el que hi ha» molt convenient. Jugant amb la sobrietat del blanc i negre i de les seqüències d'emoció La Llista de Schindler guanya una multitud de premis: set oscars, entre els quals els de l’Oscar a la millor pel·lícula i Oscar al millor director.\nQuestion: Quin projecte va realitzar el 1993?", "output": [ "La llista de Schindler" ] }, { "id": "task837-ac8392a1910048a6b632d727f50b9bb6", "input": "Passage: Il viaggio a Reims sorgeix arran d'un encàrrec realitzat a Rossini el 1825 —llavors recentment nomenat director musical i escènic del Teatre Italià de París— amb motiu de la coronació com a rei de França, a la catedral de Reims, de Carles X, l'últim Borbó francès.[4] Atès que l'òpera va ser escrita per a aquesta ocasió específica, amb una trama sobre aristòcrates europeus, oficials —i una poetessa— de camí per a unir-se a les festivitats, Rossini mai va pretendre que tingués una vida més enllà d'unes poques representacions a París. El compositor més tard va reutilitzar una bona part de la música per a Le Comte Ory.[5] Es considerava que no tenia la consistència dramàtica d'una òpera, ja que amb catorze cantants solistes la va concebre més aviat per al lluïment dels principals intèrprets de l'època davant el nou monarca.[4] Alguns l'han considerat una gran peça concertant per a catorze solistes.[6]\nQuestion: De quin teatre van nomenar director musical i escènic a Rossini el 1825?", "output": [ "Teatre Italià de París" ] }, { "id": "task837-338a72ee1d644baba2af8237d3de6cc5", "input": "Passage: Al balneari Al Giglio d'Oro (al·lusiu a la flor de lis, símbol reial dels Borbons)[12] coincideixen viatgers de diferents nacionalitats que es dirigeixen a Reims per assistir a la solemne coronació del rei Carles X de França. La propietària de l'establiment, Madama Cortese, s'ocupa que tots els clients siguin atesos amb la màxima atenció. Un accident ha destrossat l'equipatge de la Comtessa de Folleville, segons li comunica el seu cosí el jove Luigino. La coqueta dama es nega a anar a Reims si no pot lluir les seves últimes gales... però, afortunadament, el seu barret s'ha salvat.\nQuestion: Com es diu el Balneari?", "output": [ "Al Giglio d'Oro" ] }, { "id": "task837-5fb91da2975f482295171eb8ea26ff34", "input": "Passage: Com a obra de circumstàncies, el tema que tracta proporciona una perspectiva històrica i política interessant alhora que divertida. L'obra és la història d'un grup de convidats de diferents països d'Europa que assistiran a la catedral de Reims per la coronació de Carles X com a rei de França, i coincideixen en un balneari en el seu camí a Reims. Per diversos motius, no poden emprendre la marxa, però organitzen una festa en homenatge a la família reial, cada un amb l'estil característic de la seva nació d'origen.[4]\nQuestion: Quin tipus d'obra és?", "output": [ "de circumstàncies" ] }, { "id": "task837-066fcf13791b44faa76517f6ca633bbf", "input": "Passage: D'altra banda, la poetessa ha conquistat el cor del cavaller Belfiore, que la importuna amb les seves propostes amoroses. Mentrestant, el criat Gelsomino fa gestions per aconseguir uns cavalls que no aconseguirà reunir, pel que finalment caldrà cancel·lar el viatge. Però no tot s'ha perdut, perquè Madama Cortese consola els viatgers oferint una celebració al seu hostal. El gran banquet es costeja amb els fons per al viatge. El comte Libenskof fa les paus amb la marquesa Melibea, en al·lusió al fet que Rússia i Polònia signen un tractat de pau. I com en tota celebració o banquet que es preï, fan la seva aparició uns ballarins contractats en l'últim moment per Trombonok per iniciar la festa. Un brindis de cadascun dels convidats a la manera del seu país i l'elogi de Carles X, rei de França, posen fi a aquesta divertida òpera.[8]\nQuestion: Qui ha conquistat el cor de Belfiore?", "output": [ "la poetessa" ] }, { "id": "task837-2cf4d7edb6f94b08baa2d83bd915db4a", "input": "Passage: A partir del moment de la detonació, es van alliberar més 10.000 metres cúbics de líquids i gasos inflamables,[9] entre els quals 1.800 tones de cru, 1.100 tones de fueloil i 50 de naftalina. A més a més, es va donar l'escapament de substàncies com etilè, propilè, gas liquat i gasolines.[1] Aquests components van provocar un incendi amb flames de fins a 50 metres d'alçada —l'equivalent a un bloc de més de 15 pisos—,[1] que van poder ser albirades a una distància de 20 quilòmetres i van provocar el pànic de la població dels municipis més propers.[16]\nQuestion: Quants metres cúbics de líquids i gasos inflamables es van alliberar a partir del moment de la detonació?", "output": [ "més 10.000" ] }, { "id": "task837-95a8bb057ae24dceb90cfbf8c95308cf", "input": "Passage: Els primers serveis de socors que van acudir al lloc dels fets van ser els bombers de Tarragona i els bombers privats d'Enpetrol, que van intentar succionar el flux de productes vessats a través dels tubs danyats. També van protegir de les radiacions de calor els edificis i instal·lacions més propers.[15] Durant les hores immediates a la deflagració, els esforços es van centrar a impedir que el foc es propagués als magatzems perifèrics al rack, concretament a uns dipòsits de 20.000 tones de propilè cadascun que la multinacional química BASF tenia ubicats a escassos metres de la zona crítica de l'atac.[19] Afortunadament, gràcies al fet que el vent no bufava amb intensitat i que l'ona expansiva de l'explosió havia estat arran de terra, es va evitar una catàstrofe de dimensions molt més greus.[1][2]\nQuestion: Quins van ser els primers efectius que van acudir al lloc dels fets?", "output": [ "els bombers de Tarragona i els bombers privats d'Enpetrol" ] }, { "id": "task837-9f7f2ed7cab247cb83af24986049ab64", "input": "Passage: La mateixa matinada de l'atemptat es va activar també el Pacte d'Ajuda Mútua (PAM), constituït el 1978 i que tenia com a finalitat sumar esforços de tots els cossos de seguretat de les empreses del Complex Petroquímic en cas de risc per possibles accidents.[18] També es van posar a disposició de l'empresa efectius dels parcs públics de bombers de Cambrils, Reus, Valls, el Vendrell, Móra d'Ebre, Sant Feliu de Llobregat, Tortosa, Amposta, Vilanova i la Geltrú, Martorell, Vilafranca del Penedès, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cerdanyola del Vallès, Balaguer, Lleida, Tàrrega, Bellaterra i Cervera,[2] repartits en 27 dotacions mòbils.[19] Segons el Govern Civil, es van mobilitzar un total de 400 agents.[16]\nQuestion: Quan es va constituir el Pacte d'Ajuda Mútua?", "output": [ "1978" ] }, { "id": "task837-f1759c4e8d654a36813f3ce4a5b0ad8e", "input": "Passage: L'ajuntament de la ciutat va convocar el dia 17 una gran manifestació pel dilluns 19 de juny, una setmana després de l'atemptat i amb motiu de condemna pel mateix. Recasens va convidar a tots els partits polítics excepte els que havien donat suport a Herri Batasuna les passades eleccions,[33] cosa que va suposar la presència d'AP, CiU, CDS, ENE, ERC, PCC, PSC i PSUC. Institucionalment també van fer acte de presència el Sindicat de Químiques de Comissions Obreres, UGT i Unió Sindical Obrera, així com més de 100 entitats cíviques i representants de comitès d'empresa d'Enpetrol d'arreu d'Espanya. En total, la protesta, que va començar a les 20.00 hores a la plaça de la Font i va recórrer els principals carrers de la ciutat fins a prendre com a destí la Plaça Imperial, va concentrar unes 10.000 persones davant el Govern Civil a primera hora de la nit. Allà es van llegir manifests en contra del terrorisme.[34][35][36]\nQuestion: Per quan va convocar l'ajuntament de la ciutat una manifestació?", "output": [ "pel dilluns 19 de juny" ] }, { "id": "task837-75e4e48269ab4bc28bc5f67907cd1b1c", "input": "Passage: Pel que fa a la primera presa de contacte amb la zona afectada, segons la versió d'Enpetrol els tècnics de l'empresa van presentar-se al lloc dels fets transcorreguts 15 minuts de les explosions, i es va posar en marxa el protocol d'emergència al cap de 20 minuts després de l'atemptat.[9] A través del comunicat que va fer públic el grup petrolier, s'assegurava que els serveis de seguretat privada d'Enpetrol es van mobilitzar ràpidament per a començar a sufocar el foc de la refineria i que van intentar, sense èxit, contactar amb Protecció Civil del Morell, terme municipal en què es trobava la fàbrica de l'empresa.[19] Per contra, diverses institucions com l'ajuntament de Tarragona, les forces de seguretat estatals i les associacions veïnals van rebatre aquestes declaracions, i van criticar durament l'actuació de la directiva d'Enpetrol, a la que van acusar de tardar més d'una hora a personar-se a les instal·lacions i de no facilitar cap informació sobre la naturalesa dels gasos escapats.[23] En aquell moment, el director del complex, Lluís Armet Obach (i que una dècada abans havia estat responsable de la construcció del mateix) es trobava viatjant en tren cap a Madrid i va haver de precipitar la seva tornada a Tarragona.[24]\nQuestion: Quan es va posar en marxa el protocol d'emergència segons Enpetrol?", "output": [ "al cap de 20 minuts després de l'atemptat" ] }, { "id": "task837-d8861ad8161f40e881939b68488275d1", "input": "Passage: La situació anterior, unida a complicacions meteorològiques, va dur al fet que el dia 16 es publiqués un comunicat d'alerta en què s'afirmava que l'extinció total no es donaria per acabada en els terminis previstos i s'allargaria força jornades més.[21] Aquest avís, emès per un comitè format per l'alcalde de Tarragona, el delegat del govern de la Generalitat, el director d'Enpetrol i un representant del Govern Civil informava de la situació del rack, que seguia cremant de manera reduïda i controlada.[22] La metodologia que es va seguir —i va perdurar fins al final de l'incendi— va ser deixar cremar els gasos escapats i mantenir les flames, mentre que, paral·lelament, es va procedir a refrigerar totes les conduccions amb espuma a pressió.[9][15] Nogensmenys, en certs moments es va haver de sufocar la intensitat de les flames per la força del vent, el que va provocar un retard en el consum dels combustibles i la corresponent extinció definitiva, que va finalitzar al cap de 22 dies del sinistre.[22][13]\nQuestion: Quina metodologia es va seguir per controlar l'incendi?", "output": [ "deixar cremar els gasos escapats i mantenir les flames, mentre que, paral·lelament, es va procedir a refrigerar totes les conduccions amb espuma a pressió" ] }, { "id": "task837-c1d81f036e5b4a9f92f0c3edaba57573", "input": "Passage: El document que per primera vegada estableix els àmbits de competència de les dues nacions d'una manera oficial va ser signat el 31 de maig de 1962 a Ginebra per representants de la Commissione Spaziale Italiana del CNR, el professor Broglio i el cap de la NASA H. L. Dryden. El memoràndum d'entesa articulava el programa de cooperació en tres etapes: la primera consistia en la prova dels instruments científics del satèl·lit, la segona fase en la posada en òrbita d'un prototip final del complex de Wallops Island, mentre que la tercera fase pretenia llançar un satèl·lit científic amb l'equip necessari per realitzar experiments en l'alta atmosfera i la ionosfera. L'avanç del projecte depenia de l'acord mutu entre les parts que es van comprometre a difondre lliurement la informació obtinguda i de no intercanviar qualsevol quantitat de diners. Aquest memoràndum, però, no va ser oficialment aprovat pels governs d'Itàlia i els Estats Units, ja que havia de tenir l'aprovació final del Ministre d'Afers Exteriors i del Departament d'Estat dels EUA.[12]\nQuestion: En quantes etapes s'articulava el programa de cooperació?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-94c31f3c41f348df83e6310b9022b8b4", "input": "Passage: El naixement oficial del projecte es va dur a terme el 7 de setembre de 1962 a Roma, quan el llavors canceller italià Attilio Piccioni i el vicepresident dels EUA Lyndon B. Johnson van signar l'acord.[13] Quan va ser obtinguda la identificació oficial en l'inici del projecte, el govern italià va aprovar la llei especial núm. 123 amb un finançament de 4.500 milions de lires, a subdividir en tres anys.[4]\nQuestion: Quan va néixer oficialment el projecte?", "output": [ "7 de setembre de 1962" ] }, { "id": "task837-746341c43f9447229f9291e4759bcaef", "input": "Passage: Amb la signatura de l'acord entre els governs d'Itàlia i dels Estats Units va començar la formació d'enginyers aeroespacials italians. Entre 1962 i 1964 es van enviar 70 tècnics als EUA, que es van repartir entre el Goddard Space Flight Center (GSFC), el Langley Research Center (LRC), el conglomerat Ling-Temco-Vought (LTV) i el complex de la NASA a Wallops Island, amb el propòsit que s'especialitzessin en el disseny dels satèl·lits, en el seu muntatge i en l'equilibri dels coets transportadors i les tècniques de llançament.[14] A principis de 1963, el CRA es va establir a l'Aeroport d'Urbe amb instal·lacions per a les simulacions aerodinàmiques i tèrmiques de les fases de llançament i reentrada. Els laboratoris de Via Salaria estaven equipats per a aquests tipus d'instal·lacions, que incloïen un simulador format per una càmera de 3 metres de diàmetre, una font solar i un sistema de buit capaç d'assolir 10 −7 mmHg, un agitador electrodinàmic capaç de generar forces de fins a 50.000 N (a freqüències entre 10 i 1.500 Hz) i màquines que operaven en horitzontal i en vertical per a l'equilibrat estàtic i dinàmic dels satèl·lits i les seves càrregues.[15]\nQuestion: Quants tècnics italians es van enviar als EUA?", "output": [ "70" ] }, { "id": "task837-6fda349babc448a6837bd9e81cd2953a", "input": "Passage: En qualsevol cas, el Projecte San Marco va procedir al llançament del satèl·lit San Marco 3 el 28 d'abril de 1971 a les 7:32 UTC.[30] Els experiments italians sobre densitat atmosfèrica es van integrar, per primera vegada, a dos més dels experiments dels Estats Units: el primer tenia la intenció d'estudiar la composició química de l'atmosfera superior, i es va muntar al Goddard Space Flight Center (GSFC). El segon experiment, realitzat a través de la cooperació del GSFC i la Universitat de Michigan, va ser dissenyat per mesurar la temperatura de les molècules i la distribució del nitrogen. Mitjançant la combinació de les dades obtingudes va ser possible mesurar amb precisió la temperatura cinètica de l'atmosfera entre 200 i 400 km d'altura.[31]\nQuestion: Quan es va procedir al llançament del satèl·lit San Marco 3?", "output": [ "28 d'abril de 1971 a les 7:32" ] }, { "id": "task837-85bab53e7f334e32807db54e9fb9ec1f", "input": "Passage: El 1974 va resultar ser un any de grans canvis per a les activitats espacials italianes. La llei núm. 388 del 2 d'agost i la llei núm. 390 del 6 d'agost de 1974 va transferir al Ministre pel Coordinament de la Recerca Científica i Tecnològica la tasca de presentar al Parlament els informes sobre el Piano Spaziale Nazionale. En aquest període es va fer evident el pas a segon pla del projecte San Marco davant dels programes espacials més recents, amb la distribució dels fons assignats per a la investigació espacial (a través de l'esmentada llei núm. 388). La Universitat La Sapienza va rebre finançament per valor de 6.650 milions de lires destinat a la continuació del Projecte i dividit en tres exercicis financers.[33]\nQuestion: Quins informes havia de transmetre el Ministre pel Coordinament de la Recerca Científica i Tecnològica?", "output": [ "els informes sobre el Piano Spaziale Nazionale" ] }, { "id": "task837-1402ccd6afef447681e7aeb83fff1c68", "input": "Passage: A data de 2017, tot i que el Centro di Ricerca no havia participat en el llançament de satèl·lits des de 1988, tenia dos macroprojectes en curs. El primer tenia l'objectiu de desenvolupar programari per al processament i la informació de les imatges obtingudes per satèl·lit.[43] El segon se centrava en la creació d'un sistema d'aviònica adequat per a un microsatèl·lit de baix cost i realitzable en instal·lacions com un laboratori de la universitat.[44]\nQuestion: Des de quan no havia participat el Centro di Ricerca en el llançament de satèl·lits?", "output": [ "des de 1988" ] }, { "id": "task837-2be8fb00b251411daf49cbfa5ab5c680", "input": "Passage: Així doncs, David es va dirigir cap on era Goliat. Inicialment anava vestit amb una armadura però, com que li era massa pesant i perdia capacitat de moviment, se la va treure. Va anar fins a un torrent proper per agafar cinc palets[13] i va arribar al camp de batalla amb la seva fona a la mà com a única arma. Goliat se'n va riure de David perquè era jovenet, ros i tenia un aspecte delicat i, d'altra banda, anava mal armat. Llavors, el pastor va col·locar un palet a la fona, va començar a fer-la girar i va llançar el projectil contra Goliat. La pedra va anar directament al front del gegant, que va caure a terra; llavors, David va anar ràpidament cap a Goliat, va desembeinar-li l'espasa i li va tallar el cap.\nQuestion: Cap on va anar David?", "output": [ "cap on era Goliat" ] }, { "id": "task837-c81d15fbedbe4f2c853ab86d10b4a0aa", "input": "Passage: Al llarg del segle XV va aparèixer a Itàlia el període anomenat el quattrocento o el rinascimento dell'antichità, moviment artístic que evolucionà les tècniques de la pintura, especialment el dibuix. En el quattrocento s'utilitzà la perspectiva com a mitjà per aconseguir una major exactitud en l'expressió de la realitat des d'un determinat punt de vista,[5] i es perfeccionà la tècnica a l'oli. L'arquitectura va inspirar-se en les maneres de l'art grec, amb unes línies més pures i amb cànons d'una gran harmonia; igualment, a l'escultura, es pot observar un retorn a la imitació de la figura clàssica, amb l'anatomia com a centre d'atenció, i cercant la perfecció del cos humà. Grans artistes, com els arquitectes Filippo Brunelleschi i Leon Battista Alberti, els pintors Masaccio, Sandro Botticelli, Filippo Lippi, Piero della Francesca i els escultors Ghiberti o Donatello, van contribuir a l'esplendor de l'art d'aquesta època.[6]\nQuestion: Quan va aparèixer a Itàlia el quattrocento?", "output": [ "Al llarg del segle XV" ] }, { "id": "task837-ba0f6518e8ca4e0eab084fecea25b352", "input": "Passage: Durant la guerra, el govern va excitar el xovinisme nacionalista de la població[101] amb una campanya mediàtica[106] destinada a alimentar el triomfalisme de la població i a difondre informacions falses en relació al desenvolupament de la guerra. Les portades de les publicacions més importants publicaven frases com ESTAMOS GANANDO, ¡SEGUIMOS GANANDO! o ESTAMOS DESTRUYENDO LA FLOTA BRITÁNICA (Revista Gente) o EUFORIA POPULAR POR LA RECUPERACIÓN DE LAS MALVINAS (Diari Clarín) o BASTA, PIRATAS: SI NOS ATACAN: ¡VAN A LA LONA! (Crónica). Els canals de televisió, monopoli de l'Estat, també van participar en la campanya mediàtica. Personalitats de tots els camps van donar suport a la invasió en diverses entrevistes televisives.[107] El canal 7 de l'Argentina va transmetre tant les notícies de la guerra, mitjançant l'informatiu 60 minutos (a càrrec de Carlos Gómez Fuentes) com un programa especial, 24 horas por Malvinas,[108] destinat a recaptar fons de tot tipus (joies, abrics de pell, diners, etc.) per l'anomenat Fondo Patriótico (Decret 753/82)[109] un fons especial que suposadament estaria destinat a finançar les operacions, però que al cap i a la fi mai no es va saber sense dubtes on va anar a parar.[110]\nQuestion: Què va excitar el govern?", "output": [ "el xovinisme nacionalista" ] }, { "id": "task837-d21c3e94dfb04a4a9c6cfdb29e312cb9", "input": "Passage: Finalment, i després d'una execució plena d'errors de tota classe,[16] l'Argentina va signar la rendició el 14 de juny del mateix any. Del costat argentí, van morir aproximadament uns 700 combatents i 1.300 van resultar ferits.[101] L'exèrcit britànic va sofrir pèrdues molt menors, encara que més de 200 combatents van perdre la vida,[111] i quasi 800 ferits.[107]\nQuestion: Com va ser l'execució?", "output": [ "plena d'errors" ] }, { "id": "task837-29dd539299124c1f83385f6342fcf128", "input": "Passage: Es coneix per conflicte del Beagle les diferències entre l\\'Argentina i Xile sobre la sobirania d\\'aigües oceàniques, illes i terres al canal de Beagle i Terra del Foc. Aquest conflicte, que té les seves arrels en el segle xix, va arribar el 1978 (governs de Videla i de Pinochet) al seu màxim nivell de tensió,[93] quan l\\'Argentina no acceptà la decisió de l\\'arbitratge de la reina d\\'Anglaterra, Elisabet II, amb implicacions molt greus per als interessos argentins a la zona. Aquesta situació va generar una sèrie de mobilitzacions a la frontera i fins i tot un intent d\\'invasió per part de l\\'Argentina[94] (l’Operación Soberanía,[95] \"Operació Sobirania\" en català) que preveia envair les ciutats més importants de Xile, inclosa la seva capital, Santiago de Xile.[96]\nQuestion: Qui té diferències sobre la sobirania d\\'aigües?", "output": [ "l'Argentina i Xile" ] }, { "id": "task837-4049e8fbcba2412dbb9a13308c04cbbb", "input": "Passage: En l'àmbit econòmic, van nomenar com a ministre a José Alfredo Martínez de Hoz, descendent d'una adinerada família ramadera i nét del fundador de la Sociedad Rural Argentina.[57] Va romandre al càrrec des de 1976 fins al 1981 (la quasi totalitat del Proceso, que acabà dos anys després, el 1983). Durant la seva gestió, i fruit d'una política de lliure importació de productes, les petites i mitjanes empreses argentines van acabar reduïdes a una tercera part de les que hi eren.[57]\nQuestion: Qui va ser anomenat ministre d'economia?", "output": [ "José Alfredo Martínez de Hoz" ] }, { "id": "task837-df84056239fd4982b6627de12f6bd950", "input": "Passage: Les diferents juntes militars van estar en el poder des del 1976 fins al 1980. La primera Junta Militar va ser conformada, com totes les següents, per un representant de cada força (exèrcit de terra, força aèria, armada) estant el representant de l'exèrcit, Jorge Rafael Videla, el cap de govern. Els altres integrants del triumvirat van ser Emilio Eduardo Massera (armada) i Orlando Ramón Agosti (força aèria).[56]\nQuestion: Quan van estar al poder les diferents juntes militars?", "output": [ "des del 1976 fins al 1980" ] }, { "id": "task837-81e03f51e4474617877aaf16e8009007", "input": "Passage: Tornant a l'educació, aquesta ha de replantejar els seus objectius, metes, pedagogies i didàctiques. Les mateixes forces tecnològiques que faran tan necessari l'aprenentatge, el faran agradable i pràctic. Actualment les escoles, com altres institucions, estan reinventant-se al voltant de les oportunitats obertes per la tecnologia de la informació. Les xarxes educatives virtuals s'estan transformant en les noves unitats bàsiques del sistema educatiu, que inclouen el disseny i la construcció de nous escenaris educatius, l'elaboració d'instruments educatius electrònics i la formació d'educadors especialitzats en l'ensenyança en un nou espai social.\nQuestion: Què ha de fer l'educació?", "output": [ "replantejar els seus objectius, metes, pedagogies i didàctiques" ] }, { "id": "task837-490350253d8a49cb9510394626b2d182", "input": "Passage: La invenció de la televisió és bastant recent comparat amb la humanitat, ja que es va crear al segle xx, el qual va ser creada per l'inventor John Logie Baird. Però si mirem des d'un punt de vista més general, la televisió no podria haver estat inventada si no hi hagués diversos invents abans que aquest. L'invent que va donar el primer pas a la invenció de la televisió es remunta fins a Galileo Galilei, ja que el telescopi fou essencial per la invenció de la televisió. Un altre invent important per a la invenció de la televisió fou disc Nipkow. I l'invent clau fou l'iconoscopi. Dit així potser el funcionament de la televisió sembla molt més simple del que sembla, però en realitat des de la gravació fins a arribar a la pantalla del televisor, és un difícil i llarg progrés. El televisor fou un dels aparells imprescindibles per a la llar domèstica i encara ho segueix sent. I és des de només l'any 1930 que va entrar al mercat. Actualment quasi totes les llars tenen una. Des de la seva creació, el món de la informació ha evolucionant increïblement, fins a arribar a un punt en la qual pots arribar a saber qualsevol cosa rellevant que passi a l'altre punt del planeta. Encara l'evolució de les TIC, hi ha moltes llars que segueixen preferint la TV a utilitzar Internet o altre mètode d'obtenció d'informació. La televisió tècnicament no ha evolucionat res en el seu funcionament com a aparell electrònic, ja que el seu mètode de transmissió d'imatges en moviment, però en canvi els seus components han anant evolucionant sense parar, des d'un televisor amb pantalla petita i sense color, fins a un televisor de plasma gegant amb color i imatges en HD.\nQuestion: Quan es va crear la televisió?", "output": [ "al segle xx" ] }, { "id": "task837-1807b316487e4a8c875dde1066213633", "input": "Passage: En gairebé tots els països de la Unió Europea, el grau de disponibilitat de llars amb línia telefònica és molt alt, excepte a Àustria, Finlàndia i Portugal. En aquests països és molt fort l'efecte de substitució de la línia fixa per una de mòbil.[20] De tota manera, a Espanya, l'accés a Internet per la xarxa telefònica bàsica (banda estreta) pràcticament ha desaparegut. El 2003 la meitat de les connexions a Internet eren de banda estreta. En l'actualitat, el 97% dels accessos a Internet són ja per Banda Ampla. Gairebé el 95% és superior o igual a 1 Mbps.[21]\nQuestion: Actualment hi ha connexions de banda estreta?", "output": [ "pràcticament ha desaparegut" ] }, { "id": "task837-8a50bdb5d0e240148f1bd48ea2e9592e", "input": "Passage: Durant l'any 2008 s'ha assistit al naixement del concepte del netPC, netbook o subnotebook que té el seu origen en la iniciativa OLPC (One Laptop per Child, Un ordinador per a cada nen) propulsada pel guru Nicholas Negroponte a fi de fer accessible la Societat de la Informació als nens del Tercer Món mitjançant la fabricació d'un ordinador de baix cost. El seu desenvolupament ha permès dues coses: tecnologies d'equips a un cost molt inferior al tradicional i incentivació els fabricants per intentar capturar un mercat incipient i d'enorme abast potencial. Seguint aquest concepte, els fabricants porten desenvolupant en els últims anys diversos models en aquesta línia. Aquesta nova categoria d'equips, petits ordinadors portàtils que incorporen tots els elements bàsics d'un ordinador clàssic però amb mides notablement més petites i el que és més important, un preu bastant inferior. El precursor ha estat l'Eee PC d'Asus,[48] que ha estat l'únic d'aquests dispositius disponible en el mercat, tot i que durant la segona meitat de 2008 s'ha produït una autèntica allau d'ordinadors en aquest segment de múltiples fabricants.[49]\nQuestion: Què busca la iniciativa OLPC ( Un ordinador per a cada nen)?", "output": [ "fer accessible la Societat de la Informació als nens del Tercer Món" ] }, { "id": "task837-4dc81354f4eb4de5ae00f2d2da09e570", "input": "Passage: La indústria de l'entreteniment ha canviat. L'escenari tradicional on música i cinema encapçalaven ha canviat i ara dominen els videojocs. Sobretot la consola, utilitzant principalment jocs fora de línia. Hi ha una tendència a fer servir cada cop menys l'ordinador personal com a plataforma de jocs. Malgrat la crisi econòmica, hi ha un augment en el volum de vendes de jocs i consoles.[81]\nQuestion: Què domina la indústria de l'entreteniment?", "output": [ "videojocs" ] }, { "id": "task837-d5880d41ae5347a99f2234de6ec87663", "input": "Passage: Posseeix l'òrgan de Jacobson, un òrgan auxiliar del sentit de l'olfacte. Es localitza al vòmer, entre el nas i la boca. Les neurones sensorials dins d'aquest l'òrgan detecten diferents compostos químics, habitualment grans molècules. Això li permet a través del seu llenguatge, captar les partícules oloroses i analitzar el seu entorn. Per tant, és capaç de reconèixer la presa o el sexe dels seus congèneres.[22]\nQuestion: Quin òrgan posseeix?", "output": [ "l'òrgan de Jacobson" ] }, { "id": "task837-f9b6a3d796284ae591a7a0e600ca1ec8", "input": "Passage: El sexe dels dragons lleopard és determinat per la temperatura. Certes investigacions mostren que amb temperatures baixes (entre 26 i 30 °C) neixen femelles, mentre que amb temperatures més altes (entre 34 i 35 °C) neixen mascles. Amb temperatures mitjanes (entre 31 i 33 °C) en poden néixer d\\'ambdós sexes, però les femelles nascudes dins d\\'aquest barem tèrmic poden tenir les hormones i la conducta alterades; amb temperatures més altes, tanmateix, també poden néixer femelles, però són més agressives i estèrils, és a dir, que no seran capaces de reproduir-se. Hom anomena aquests individus \"femelles calentes\".[31]\nQuestion: Per què és determinat el sexe dels dragons lleopard?", "output": [ "per la temperatura" ] }, { "id": "task837-2c26214a421a46e09b6c6bf02985f66e", "input": "Passage: El dragó lleopard (Eublepharis macularius) és una espècie de sauròpsid (rèptil) escatós de la família dels eublefàrids, nocturn i terrestre, propi dels deserts del sud de l'Afganistan, del Pakistan i de les zones nord-occidentals de l'Índia.[1] És una espècie pràcticament insectívora i generalment d'un color groc amb taques negres, d'aquí el seu nom, per l'esquena i el cap, l'abdomen és de color blanc, fa entre 20 i 25 cm, sent el mascle una mica més gran. A diferència de la majoria de dragons, el dragó lleopard posseïx parpelles.[2]\nQuestion: Què és el dragó lleopard?", "output": [ "una espècie de sauròpsid" ] }, { "id": "task837-f1120985d95b452987c03e3b98b9386d", "input": "Passage: Com que els dragons lleopard no són capaços per enfilar-se per les parets, l'alçada del terrari no és molt important, no obstant no ha de fer menys de 30cm, en part pel muntatge i el sistema d'il·luminació. Quant a la base per un sol dragó la mida estàndard és aproximadament de 40x60cm i per un petit grup (3-4) de 60x80cm. La parella ha d'estar formada per dues femelles o per un mascle i una femella, ja que són animals territorials i tenir dos mascles en un espai tan petit pot comportar problemes.[55]\nQuestion: Què no són capaços de fer els dragons lleopard?", "output": [ "capaços per enfilar-se per les parets" ] }, { "id": "task837-aa412605c0ae4d038a247b29af349f6b", "input": "Passage: El dragó lleopard es pot confondre fàcilment amb altres espècies del gènere Eublepharis: Eublepharis angramainyu, Eublepharis fuscus, Eublepharis hardwickii i Eublepharis turcmenicus. De fet, aquests taxons són morfològicament tan propers que les barreres entre aquestes espècies són encara objecte de debat en la comunitat científica. Per tant, la millor manera de diferenciar aquestes espècies és conèixer el seu lloc d'observació.[60]\nQuestion: Com són els taxons entre aquestes espècies d'Eublepharis?", "output": [ "propers" ] }, { "id": "task837-ecb7bb560266473c9bb4b06cdf13b056", "input": "Passage: Jaume Huguet (Valls 1412 - Barcelona 1492) fou un pintor gòtic català amb un estil que va evolucionar del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la Corona d'Aragó. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del segle xv, un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal i que són considerats coautors d'aquest retaule. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria d'obres conservades són panells de retaules que han estat desmuntats.\nQuestion: Qui fou Jaume Huguet?", "output": [ "un pintor gòtic català" ] }, { "id": "task837-db529a6dc66846a8a5b9d81213af46a2", "input": "Passage: De fet, la part del treball que Jaume Huguet havia fet no la va arribar a cobrar completament i després de la mort de l'artista, la seva vídua Joana Baruta, reclamava el que segons ella se li devia per la feina feta. El 4 de maig de 1493 la vídua i els feligresos de Sarrià varen designar un arbitratge. Les diferències varen continuar i la reclamació la va continuar Eulàlia Huguet, filla del pintor, sense arribar a cap acord. Això explica que, a diferència d'altres obres inacabades d'Huguet, com el Retaule de Granollers, aquest no va ser continuat pel taller dels Vergós.\nQuestion: Com es deia la vídua de Jaume Huguet?", "output": [ "Joana Baruta" ] }, { "id": "task837-b4b028ddaea547cf9bc3618f8196abd6", "input": "Passage: L'obra va ser finalitzada a inicis del segle XVI pel mestre de Castelsardo, un pintor que va treballar sobretot a Sardenya en un moment de fort domini feudal de la noblesa catalana a l'illa, amb un habitual intercanvi d'artistes actius a Barcelona cap a l'illa, i a l'inrevés.[2] A finals del segle XVIII es renovà l'església i s'instal·là un retaule barroc de l'escultor Nicolau Travé, i el d'Huguet va ser traslladat a un altar lateral. L'any 1902, la Junta de Museus de Barcelona va realitzar una exposició d'art sacre on s'exposaven algunes de les taules del Retaule de Sant Vicenç i, un cop finalitzada l'exposició, les taules es varen dipositar als museus municipals de Barcelona, per acord de la Junta de Museus i el bisbe de Barcelona, Enric Reig. El rector de la parròquia de Sarrià, Joan Basany, es va mostrar en desacord amb la decisió i reclamava la seva venda al museu, una disputa que va durar fins al 1921 amb diverses reunions i la creació d'una comissió d'experts entre els quals figurava Carles Pirozzini i Jeroni Martorell. La negociació, en la que el bisbat estava al costat del museu, va acabar amb una compensació a la parròquia amb objectes religiosos propietat del museu entre les quals destaca una pica beneitera.[3] S'han mantingut al Museu Nacional d'Art de Catalunya des d'aquell moment i, el febrer de 2010, el museu en va fer unes reproduccions de les taules per instal·lar-les en una de les capelles laterals de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.[4][5]\nQuestion: Quan va ser finalitzada l'obra?", "output": [ "a inicis del segle XVI" ] }, { "id": "task837-4f97a2e7fa024108b78c875902f1c10f", "input": "Passage: Es conserven cinc taules d'Huguet, tres peces del mestre de Castelsardo i una novena taula pintada per un artista anònim d'inferior categoria. Encara faltarien tres taules, avui desaparegudes, fins a completar les dotze que s'estima tenia el retaule original. Hagiogràficament, les taules que es conserven d'Huguet estarien intercalades amb les que es conserven dels altres dos autors, com per exemple la taula huguetiana de la Peregrinació al sepulcre de Sant Vicenç és cronològicament posterior a les taules dels martiris del mestre de Castelsardo. D'altra banda, es troben a faltar escenes de la seva joventut i la coneixença de sant Valeri. La primera taula ja correspon a l'ordenació del sant com a diaca. Tampoc hi ha taules amb escenes relatives a les aventures sofertes pel seu cos després de la seva mort. Per contra hi ha, proporcionalment, moltes escenes sobre el seu martiri, fins i tot es pot pensar en una certa duplicitat en el martiri del foc que, a la taula d'Huguet no incorpora les graelles, potser per estar molt associades amb sant Llorenç, mentre que la taula del mestre de Castelsardo li dóna un protagonisme important. Es pot observar una repetició entre Huguet i el mestre de Castelardo del recurs dels àngels salvadors; a la taula d'Huguet apagant el foc, i a l'altra recollint l'ànima del sant expirant.[10]\nQuestion: Quantes taules d'Huguet es conserven?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-c7c3d427c73948cebd2e37c4e8e47867", "input": "Passage: D'altra banda, hi ha alguns elements dispersos del pontificat esmentats al Liber Pontificalis. L'obra diu que Eusebi va descobrir alguns heretges a Roma, però que els va reconciliar amb l'Església pel ritu de la imposició de mans, quelcom que resulta versemblant en tant que és una fórmula ritual ja emprada en aquella època.[10] A més, se li atribueixen cinc decretals, incloses en les col·leccions canòniques, i tres cartes, que són falses però interessants per a la disciplina eclesiàstica i el dret canònic. En una de les cartes es dirigeix als bisbes de la Gàl·lia, i diu que els heretges o apòstates que tornen a l'Església només han de rebre la imposició de les mans per part del bisbe, el que significa que atribuir aquest ritu a Eusebi era quelcom recurrent. A la mateixa carta també s'esmenta la prohibició als laics d'acusar els sacerdots. La mateixa tesi es repeteix en la tercera carta.[5]\nQuestion: Com va reconciliar Eusebi els heretges amb l'església?", "output": [ "pel ritu de la imposició de mans" ] }, { "id": "task837-b82db0d56a8e4f748daa88d8eb39a4d8", "input": "Passage: Finalment, el 28 d'octubre del 306 a Roma es produeix l'autoproclamació de Maxenci com a emperador. Poc després aquest usurpador va declarar la fi de la persecució i una primerenca tolerància envers els cristians de l'imperi, però no els va tornar les propietats confiscades durant la persecució de Dioclecià. Amb aquest nou clima, més procliu al cristianisme, Maxenci va permetre la celebració de la nova elecció del bisbe de la ciutat el 18 d'abril del 308. Timothy Barnes afirma que el pontificat es produeix el 308, però contempla també les opcions proposades per altres autors.[8] Independentment de la divergència en les dates proposades de pontificat, hi ha consens en considerar que Eusebi va ser escollit bisbe de Roma després d'una vacant de tres mesos.[5]\nQuestion: Què va fer Maxenci?", "output": [ "declarar la fi de la persecució" ] }, { "id": "task837-35e303d6b0db4078bc963dbdcd8d28b2", "input": "Passage: S'ha afirmat tradicionalment que durant el seu pontificat l'emperadriu Helena de Constantinoble, mare de Constantí el Gran, durant un viatge de pelegrinatge a Terra Santa va trobar la Vera Creu al mateix lloc on s'havia produït la crucifixió de Jesús a Jerusalem.[10][11] No obstant això, les dates que s'esmenten de la suposada troballa, que es produeixen durant el regnat de Constantí, no coincideixen amb el pontificat d'Eusebi, que mor abans de regnar aquest emperador, i, probablement, el seu nom va substituir el d'Eusebi de Nicomèdia, bisbe de Nicomèdia i Constantinoble.[12] Tanmateix, el relat de troballa ha estat posat en dubte,[3] i tampoc és esmentat per Eusebi de Cesarea en la seva obra, malgrat que era una persona propera a l'emperador Constantí i la seva mare. De fet, els primers a esmentar aquesta troballa són sant Ambrosi i sant Joan Crisòstom, a final de segle iv i inici del segle v.[13] Quan es descobrí que el període de pontificat d'Eusebi no coincidia amb la troballa de la creu per l'emperadriu i ni tan sols amb el regnat de Constantí, va ser canviat pel papa Silvestre I.[12]\nQuestion: Qui va trobar la Vera Creu?", "output": [ "Helena de Constantinoble" ] }, { "id": "task837-b8c2a2f1cf524ecabd6e4f6ce534df71", "input": "Passage: La seva tomba, de fet, està gairebé connectada directament a l'exterior, i per la seva situació, està oposada a la del papa Gai. Erigit com a monument de peregrinació pel papa Damas en la segona meitat del segle iv, el conjunt consta de diverses sales, la més gran probablement per acollir els peregrins. D'altra banda, la tomba estava ricament decorada, vorejada amb marbre i formada per tres arcosolis, amb un nínxol decorat amb mosaic en estuc cadascun, un element decoratiu que no acostuma a aparèixer en aquesta catacumba. En un dels nínxols devia haver-hi la inscripció de Damas anteriorment esmentada que explica el pontificat d'Eusebi. A la mateixa sala s'hi enterrarà posteriorment un bisbe africà, Optat de Vesceter, ciutat de la Mauritània Sitifiense, durant la persecució de Genseric el 439. La tomba va ser probablement víctima de les destruccions dels pobles germànics al segle vi.[5][15] Autors antics diuen que en l'església de Sant Sebastià de Roma, connectada amb la catacumba de Calixt, s'hi veneren a Eusebi i a Eutiquià. Fonts espanyoles del segle xvii afirmen que el cos d'Eusebi fou dut a Espanya, mentre que les romanes afirmen que van mantenir-se a l'església de Sant Sebastià i en la San Lorenzo Panisperna.[5]\nQuestion: On connecta la seva tomba?", "output": [ "a l'exterior" ] }, { "id": "task837-d5ed3654870d4b22b3b038d284bd9ed8", "input": "Passage: Com s'ha esmentat, fruit de la persecució de Dioclecià el nombre d'apòstates del cristianisme van augmentar. Hi ha poques dades sobre aquest fenomen. Una de les fonts històriques és l'epitafi de la tomba del mateix Eusebi, que fou col·locada pel papa Damas I. De la inscripció se'n destil·la que amb la fi de la persecució i l'arribada la pau, hi hagué una gran dissensió interna dins l'Església romana per la controvèrsia de readmissió dels apòstates. Cal esmentar que aquest epitafi ha arribat a època contemporània gràcies a transcripcions antigues perquè només s'han conservat 46 fragments de l'original, juntament amb una còpia de marbre del segle vi, realitzada per reemplaçar l'original. Aquestes troballes a la cripta d'Eusebi, dins la catacumba de Sant Calixt, foren obra de l'arqueòleg italià Giovanni Batista de Rossi entre 1852 i 1856.[6]\nQuestion: Què va augmentar amb la persecució de Dioclecià?", "output": [ "el nombre d'apòstates" ] }, { "id": "task837-4568bfaaccea4575b5c5295e6bbb6824", "input": "Passage: Els seus darrers anys es caracteritzen per la lluita contra el dolor que li produïa l'herpes i les seves limitacions de mobilitat. Tal com ho descriu a les seves memòries: «Jo cada dia amb menys ganes de moure'm, sobretot a l'hivern, vaig i vinc d'un llit molt còmode a un seient que també ho és força i d'una cambra de dormir espaiosa a una cambra de bany suficient».[18] Econòmicament sempre havia patit escassetat, però els seus darrers anys va tenir seriosos problemes econòmics. Un cop més va ser Josep Badia qui el va ajudar aconseguint que un prohom local, en Maties Barres, li fes una pensió vitalícia per la seva casa de Can Feliu i, amb això, va poder viure els últims temps.[10]\nQuestion: Què li produïa l'herpes?", "output": [ "dolor" ] }, { "id": "task837-40065d7ed76b4fd48462b0fbec8545e8", "input": "Passage: Quan es va instal·lar al seu retir de Can Feliu a l'Ametlla del Vallès, Xammar vivia el present sense que el preocupés la posteritat, sense tenir interès a perpetuar els seus coneixements en forma de llegat. No guardava res del seu passat, ni documents ni manuscrits. Tot el que era i havia estat, ho tenia al seu cap. En paraules seves: «vaig prendre la decisió de retirar-me a l'Ametlla dedicat a l'autofàgia».[9]\nQuestion: On era Can Feliu?", "output": [ "a l'Ametlla del Vallès" ] }, { "id": "task837-e178745107ab4e83a772ffc792d4f2e6", "input": "Passage: A l'inici de la guerra civil es trobava a Berlín i l'octubre de 1940, un jutge de Barcelona va ordenar la confiscación de todos los bienes y el extrañamiento perpetuo del territorio nacional del señor Eugenio Xamnar por rojo y catalanista. Aquest fet el condemnà a un llarg exili fins a 1950 i a la pèrdua de la seva desitjada finca a Catalunya. Anys més tard, Fèlix Millet i Maristany, nou propietari de Can Xammar de Dalt, el va ajudar a recuperar-la. A partir de 1960 la vida de Xammar va transcórrer bàsicament a l'Ametlla en una mena d'exili interior, renunciant a escriure com a mostra de fidelitat a una Catalunya sense llibertat.[15] És un període que alterna amb algunes estades a dispesa a la Fonda Europa de Granollers, de la família Parellada, amb la qual mantenia una gran amistat. Per casa seva van passar alguns dels seus companys de generació com Jaume Miravitlles o Avel·lí Artís-Gener, que el visitaven per a reconèixer el seu mestratge professional i l'exemple de la seva independència ideològica.[16] Explica Ramon Parellada, actual propietari de l'Europa, que era un nen quan el va conèixer, l'alt nivell intel·lectual dels dinars de Nadal quan s'ajuntaven Xammar i la seva primera esposa Amanda, Pla, Fernando Cottet i la seva família i els Vinyamata, comtes d'Alba de Liste. Pla i Xammar s'instal·laven a mitjan desembre fins ben passat Reis i els temes de conversa anaven de la història a l'economia mundial. L'estreta relació que va mantenir amb la família Parellada la va reconèixer nomenant-los marmessors seus al testament.[17]\nQuestion: On era Xammar a l'inici de la guerra civil?", "output": [ "a Berlín" ] }, { "id": "task837-cf239a3a008d4965aef78093c80e3849", "input": "Passage: A la fi del 1971, el seu amic i cronista municipal, el mestre de l'Ametlla Josep Badia i Moret, el va convèncer per a recollir la seva vida en un llibre.[58] Badia va contractar unes col·laboradores que mecanografiaven directament el que Xammar explicava. Aquest mètode va permetre recollir bona part de les seves memòries, però la dispersió i poca formalitat del personatge, va aconsellar Badia a enregistrar les seves converses en cinta magnetofònica a fi de capturar el màxim de coneixement d'en Xammar abans les forces no l'abandonessin definitivament.[10]\nQuestion: Qui era cronista municipal de l'Ametlla?", "output": [ "Josep Badia i Moret" ] }, { "id": "task837-55feac3c6448490284998155f66f901c", "input": "Passage: A partir dels anys 1960, Xammar i Pla van reprendre el contacte i refan la seva amistat. L'obra feta per Pla en tots aquests anys era molt positiva per la defensa de la llengua i la cultura catalana i Xammar ho va reconèixer. Van sovintejar les visites a Llofriu i a Granollers, fent parada a l'Hostal de la Gavina i la Fonda Europa, respectivament.[55]\nQuestion: Quin any van refer la seva amistat Xammar i Pla?", "output": [ "A partir dels anys 1960" ] }, { "id": "task837-fb8081b00aba42c6b9600f9c0ef18146", "input": "Passage: El projecte de la casa és del 25 de març de 1902[2] i es va acabar el 1904. L'any següent, va merèixer un accèssit al concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.[3] Puig va comptar amb els col·laboradors habituals. Gaspar Homar va dissenyar la decoració interior amb dissenys florals i de fulls d'olivera; Manuel Ballarín i Lancuentra es va encarregar de la forja; les escultures de fusta i de fosa artística va ser realitzada per Alfons Juyol i les escultures principals en pedra podrien haver estat obra d'Eusebi Arnau, si bé no hi consta documentat. L'escultura que hi ha documentada era una marededéu en fusta obra de Josep Llimona que decorava el començament de la barana de l'escala principal, tot i que pot tractar-se d'un afegit posterior.[3] Els vitralls emplomats que decoraven totes les portes interiors així com la lluerna del pati central, eren de la casa Rigalt i Granell. Les columnes de pedra amb capitells florals que hi havia a l'interior eren obra de Josep M. Barnadas.[4]\nQuestion: Quan es va acabar el projecte de la casa?", "output": [ "1904" ] }, { "id": "task837-2b4f667871dd42efb7d371a2879eef21", "input": "Passage: Una bona part va anar a parar a les germanes Josefina i M. Dolors Saula, propietàries de la finca \"Gall d\\'Or\" a Calella i varen aprofitar per a fer obres reincorporant els materials comprats. Bàsicament es tractava dels vitralls de les portes, les escultures de la xemeneia i de l\\'escala, obra de Llimona, així com algunes columnes.[19] L\\'any 2002, les propietàries varen decidir enderrocar la finca per a fer un edifici d\\'habitatges i, després d\\'un enfrontament amb l\\'ajuntament, l\\'edifici es va enderrocar i als materials de la Trinxet varen seguir un destí no documentat.[20]\nQuestion: Què eren Josefina i M. Dolors Saula?", "output": [ "germanes" ] }, { "id": "task837-a4607dce75ce44f69ac97415560a243d", "input": "Passage: Era un moment de poca sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic només defensat per uns pocs i amb una legislació gens favorable. La consideració artística es fonamentava en una llei de 1953 sobre la protecció del tesoro artístico del estado, competència del ministerio de Educación Nacional i que exigia una antiguitat mínima de cent anys per a catalogar una obra, una mesura vàlida per obres arqueològiques, però excessiu per a obres arquitectòniques. D'altra banda, la configuració original com a casa aïllada l'havia perduda en quedar bloquejada entre una casa de pisos i un garatge-estació de servei, que feia que perdés part de l'atractiu original i no fos tan mal vista la seva substitució per una obra més pròpia de l'Eixample.[15]\nQuestion: En què es fonamentava la consideració artística?", "output": [ "en una llei de 1953 sobre la protecció del tesoro artístico del estado" ] }, { "id": "task837-18b452f89c2b4819a3f39f2af3798dba", "input": "Passage: La relació va acabar trencada després de fortes tensions. Mir va comptar amb la mediació dels seus amics Pere Coromines i Miguel Utrillo, que varen aconseguir, el 1919, signar un acord amb Francesc Trinxet, el fill d'Avel·lí que ja havia mort el 1917. La mala relació ja havia estat comentada per Josep Pla a la seva biografia del pintor.[3]\nQuestion: Quan va acabar la relació?", "output": [ "després de fortes tensions" ] }, { "id": "task837-4620e3122867467aaaca89b490fee8bb", "input": "Passage: Va ser autor d'una obra molt vasta, immensa i variada. Per exemple, en l'Hokusai Manga (北斎まんが, Hokusai Manga) (1814-1849),[n. 1] mostra la vida diària de la seva vila amb una gran exactitud i sentit de l'humor.[4] Cal fer esment dels seus gravats de paisatges, les Trenta-sis vistes del mont Fuji (富嶽三十六景, Fugaku Sanjūroku-kei) (ca. 1830-1833)[5] i les Cent vistes del mont Fuji (1834),[4] que reflectien en part una fixació personal amb el mont Fuji.[6] Van ser unes obres d'aquesta sèrie, La gran ona de Kanagawa (神奈川沖浪裏, Kanagawa Oki Nami Ura) i Fuji en dies clars (凱風快晴, gai kaze kaisei), les que van assegurar la fama d'Hokusai, tant dins del Japó com a l'estranger.\nQuestion: Què mostra l'autor en l'Hokusai Manga?", "output": [ "la vida diària de la seva vila" ] }, { "id": "task837-2c13428d9ffb4362a9ab04b9499e6eb1", "input": "Passage: L'any 1839, mentre el seu treball començava a ser eclipsat pel d'Hiroshige, el seu estudi es va incendiar, destruint la majoria de les seves obres.[13] Malgrat els seus precs per continuar vivint una dècada més, el dia 18 del quart mes (del calendari japonès) del 1849,[14] «el vell enutjat amb la pintura», com ell mateix es definia, va morir als 89 anys.[13] No havia arribat a completar la seva recerca de l'última veritat sobre la pintura.[3] Molts anys abans de morir, en el prefaci de la publicació de Cent vistes del mont Fuji, va deixar escrit el següent:\nQuestion: Qui va eclipsar el treball de l'autor?", "output": [ "Hiroshige" ] }, { "id": "task837-e9693ba1fa274001897060be308ca03a", "input": "Passage: De jove, Hokusai va decidir treballar com a venedor en una prestigiosa llibreria i, a partir dels 15 anys, i fins als 18, va entrar com a aprenent de gravador en un taller. Aquest entrenament primerenc en el món del llibre, del comerç i de les tècniques d'impressió van contribuir al desenvolupament d'Hokusai com a impressor.[1] L'any 1778, amb 18 anys, es va convertir en deixeble del mestre de l'escola ukiyo-e, Katsukawa Shunsho, amb el qual va aprendre la tècnica del gravat sobre planxes de fusta (xilografia), especialitzant-se en el retrat d'actors kabuki.[7] L'any següent, el 1779, el jove Hokusai va publicar els seus primers treballs amb el nom de Shunro (勝川 春朗),[8] que consistien en unes invitacions impreses per al teatre kabuki. En aquestes obres, demostra que ja dominava perfectament el gènere de l'escola Katsukawa.[7][1]\nQuestion: On va treballar de jove Hokusai?", "output": [ "en una prestigiosa llibreria" ] }, { "id": "task837-e9726ebb268a42db97b7efbeb9215ecf", "input": "Passage: En aquest període, l'obra d'Hokusai cobrí tota la gamma de l'art ukiyo-e: targetes, surimono, llibres il·lustrats, il·lustracions d'antologies de versos, llibres eròtics, pintures a mà i llibres d'esbossos. Dins dels temes tractats, en escasses ocasions va competir amb Utamaro, el millor gravador d'imatges femenines voluptuoses. Malgrat aquesta limitació conscient, Hokusai va mirar d'inspirar-se en una gran diversitat temàtica. De manera especial, va posar èmfasi en la representació de paisatges i escenes històriques, en les quals la figura humana exercia un paper secundari. Cap a finals de segle, va introduir en el seu estil la tècnica de la perspectiva i el tractament dels colors occidental. Va publicar una sèrie de retrats femenins titulats Cançons d'Itako.[3]\nQuestion: Amb qui va competir Hokusai en escasses ocasions?", "output": [ "Utamaro" ] }, { "id": "task837-d4b54fe031f641f7b4a36ca3f678d90f", "input": "Passage: La muntanya ha servit d'inspiració a molts poetes i ha aparegut en una infinitat de representacions pictòriques. L'obra més antiga que es coneix és un dibuix en paper que hi ha en una porta corredissa del segle XI.[19] Ha estat objecte d'un tractament especial pels pintors japonesos del segle XIX i, a més de l'obra d'Hokusai,[20] també fou la inspiració d'un altre gran artista, Hiroshige (1797-1858), que presentà les Cinquanta-tres estacions del Tokaido (1833-1834), publicades en diverses edicions originals fins al 1857; també va pintar dues sèries personals amb el nom de Trenta-sis vistes del mont Fuji.[21] En el mateix període, Utagawa Kuniyoshi (1798-1861) va realitzar algunes representacions del Fuji. Més recentment, entre d'altres, destaquen dues obres: Fuji, de Kokei Kobayashi (1883-1957), i Aka-Fuji (Fuji vermell), de Yokoyama Misao (1920-1973).[19]\nQuestion: Què ha servit d'inspiració a molts poetes?", "output": [ "La muntanya" ] }, { "id": "task837-54bbc558e8534e88a03b2aa62866f0a8", "input": "Passage: La jadeïta cristal·litza en el sistema cristal·lí monoclínic. El seu grup espacial és C2/ c, amb unes dimensions de cel·la: a = 9,418Å, b = 8,562Å i c = 5,219Å;[10][8][9] aquestes dimensions de cel·la poden variar segons les condicions de formació del mineral; per a espècimens formats a 1500 °C i 50 Kb, els paràmetres de cel·la són: a = 9,692Å, b = 8,874Å, c = 5,301Å, β = 106,85° i V = 436,37Å3;[15] amb un grup espacial C2/c. La seva estructura és semblant a la que tenen altres piroxens com ara el diòpsid,[16] que estan formats per capes paral·leles d'alumini coordinat octaèdricament i poliedres de sodi connectats amb cadenes de sílice paral·leles a l'eix c. Les distàncies catió-oxigen són per als diferents elements: Si-O = 1,623Å, Al-O = 1,928Å, i Na-O = 2,469Å.[16] Quan se sotmet un cristall de jadeïta a difracció de raigs X, s'obtenen diferents pics d'intensitats d'energia: \nQuestion: Com cristal·litza la jadeïta?", "output": [ "en el sistema cristal·lí monoclínic" ] }, { "id": "task837-2df336304f3d4704ae6091c25395a522", "input": "Passage: El jade (i per tant la jadeïta) va ser identificat per primer cop al Canadà per pobladors xinesos l'any 1886 a la Columbia Britànica. Durant aquesta època el jade va ser considerat poc rendible, ja que el que es buscava era l'or. El jade no va ser comercialitzat al Canadà fins a la dècada de 1970.[61] Actualment el jade s'explota en mines i es transporta en blocs de 10 tones per a un millor emmagatzemament.[62]\nQuestion: Qui va identificar per primer cop el jade?", "output": [ "pobladors xinesos" ] }, { "id": "task837-187a9c723b6a4fdfa17b7362fa195101", "input": "Passage: Entre l'any 500 i el 700 dC, els indígenes que habitaven el territori de l'actual Costa Rica, varen produir objectes de jadeïta, quars, calcedònia, òpal, àgata, omfacita i serpentina, coneguts genèricament com a jade.[59] Els objectes eren fabricats fent servir tècniques i motius autòctons. Aquests artefactes sovint eren utilitzats com a ofrenes funeràries, associats a individus amb cert rang social i amb presència de mites mitico-religiosos. S'han trobat documents que deien que aquests objectes també s'empraven per a rites curatius, com ara per a curar pedres de ronyó.[60] També s'han trobat objectes de jade a altres països com Guatemala, Belize o Mèxic.\nQuestion: Quan van produir objectes de jade els indígenes de Costa Rica?", "output": [ "Entre l'any 500 i el 700 dC" ] }, { "id": "task837-3c510ecc2dab4e86ab18d24d6c497d38", "input": "Passage: La jadeïta és un mineral que pertany a la classe dels silicats i al subgrup dels inosilicats de cadena simple, també coneguts com a piroxens; en aquest subgrup es troba classificat com a clinopiroxè.[10][8][9] Les classificacions de Nickel-Strunz i Dana coincideixen en classificar el mineral dins el grup dels silicats.[10][8][9] La jadeïta se sol formar a elevades pressions i temperatures moderades; típicament en ambients de subducció cortical com ara la costa Pacífica de Sud-amèrica o l'est del Japó. Sovint es forma per la transformació de l'albita en quars i jadeïta a conseqüència de les elevades pressions. Se sol trobar en ambients altament metamorfitzats de roques serpentinítiques riques en sodi. La jadeïta ha estat i és un mineral important i rellevant, tant culturalment com econòmicament, ja que és un dels principals minerals formadors del famós jade, molt emprat tant actualment com en el passat. La seva fórmula és NaAlSi2O6 o Na(Al,Fe3+)Si2O6.[10][8][9]\nQuestion: A quina classe pertany la jadeïta?", "output": [ "a la classe dels silicats" ] }, { "id": "task837-af2154f8b88d4e41bfe2cafdc738b358", "input": "Passage: L'ús del jade, la jadeïta i altres minerals i roques de coloració verda és una tradició ancestral a Península de Corea. Sovint se sol delimitar la fabricació rellevant d'objectes de jade entre els anys 850 aC i 668 dC. A Corea, el jade se sol trobar en antigues cerimònies funeràries, sobretot en objectes tubulars en forma de coma. Aquests objectes sovint presentaven quantitats rellevants de microclina i jaspi entre d'altres; i són típics de mitjans del període de la ceràmica Mumun (850–550 aC).[70] Les formes tubulars abans esmentades es poden observar en algunes corones d'or com ara les del regne de Silla (300/400–668 dC) o en els enterraments de l'elit dels Tres regnes de Corea. Després que el regne de Silla s'unifiqués amb els altres regnes de la Península de Corea l'any 668, la popularitat dels rituals relacionats amb el budisme va disminuir, i com a conseqüència va disminuir l'ús del jade en els rituals funeraris.[70]\nQuestion: On es troba el jade a Corea?", "output": [ "en antigues cerimònies funeràries" ] }, { "id": "task837-c58068653ef144859d651a82affb7178", "input": "Passage: Els arqueòlegs han descobert dos tipus d'objectes de jade, concretament dos tipus d'arracades: unes amb decoració abstracta i les altres amb motius animals. Aquestes arracades es troben al cinturó format per Taiwan, Filipines, l'est de Malàisia i el centre i el sud del Vietnam. Les anàlisis isotòpiques de carboni daten aquests materials entre el 500 aC i el 500 dC.[71] Les anàlisis de microsonda dutes a terme indiquen que el jade emprat prové de Taiwan.[71]\nQuestion: Com són els dos tipus d'arracades?", "output": [ "unes amb decoració abstracta i les altres amb motius animals" ] }, { "id": "task837-5d82a59bec8741c184b9bbaddda5ca04", "input": "Passage: Sonzogno era la competència de Ricordi, i, com aquest, tenia els seus acòlits. De poc li van servir en aquesta ocasió, ja que els de Ricordi li van guanyar el pols el dia de l'estrena d'Andrea Chenier, dos anys després: la funció, a La Scala milanesa, va ser sonorament escridassada. Per cert, l'obra no s'hauria estrenat si un altre amic de Giordano, Pietro Mascagni, no hagués intercedit davant Sonzogno, que s'havia tornat a fer enrere poc abans de la primera data programada. Andrea Chenier acaba sent, doncs, un producte dels amics de Giordano; la seva òpera més famosa no hauria vist la llum sense ells.\nQuestion: Què tenia Sonzogno?", "output": [ "acòlits" ] }, { "id": "task837-63586b4ebf424848a36fbbb914540e45", "input": "Passage: A Illica li va interessar el tema per a una òpera, i es va oferir a Alberto Franchetti per escriure el llibret. Franchetti estava en aquell moment al cim de la seva breu i afortunada carrera, acabava d'estrenar amb molt èxit Asrael i Cristoforo Colombo a La Scala. En canvi, Giordano acabava de sortir d'un rotund fracàs de la seva segona òpera Regina Diaz, que li havia ocasionat la pèrdua del suport econòmic del seu mentor, l'editor Sonzogno.[7] El seu futur com a músic era incert. L'abril de 1984, Franchetti, que estava a Nàpols per representar Fior d'Alpe, va coincidir amb Giordano i Illica. El mateix Giordano explicarà més tard que «Franchetti sembla interessar-se per la meva situació, i en un moment d'altruisme, m'ofereix i cedeix el llibret de Chénier que Ilica s'havia compromès a escriure per ell». Giordano al principi dubta, però després accepta.[7]\nQuestion: Què acabava d'estrenar Franchetti?", "output": [ "Asrael i Cristoforo Colombo" ] }, { "id": "task837-8f0e34739a43455491f4969f9c3bea30", "input": "Passage: S'obre la sala del tribunal per a realitzar el judici als acusats i s'observa una aglomeració de gent que s'apropa a veure'ls. Amb el silenzio! de Mathieu comença el judici mitjançant la crida dels acusats, d'un a un; quan arriba a Chénier, Fouquier-Tinville expressa els càrrecs contra el poeta que va expressar Gérard al principi del seu nemico de la patria? al que Chénier, indignat, interromp al jutge i es defensa valentament (Si, fui soldato) arribant a moments d'exaltació. Quan el jutge demana testimonis, apareix Gérard confessant la falsa acusació, però el jutge segueix acceptant l'acusació com a vàlida, provocant la ràbia contra el magistrat per part de l'antic servent (Qui la giustizia ha nome Tirannia) mentre que el poble assistent al judici observa atònit la situació. L'escena és inquietant amb un Gérard, fora de si, reclamant justícia a favor de Chénier però posant-se en contra al jutge i al poble (Odila, o popolo, là è la patria). No obstant això, la sentència és l'esperada: pena mort pel poeta amb la desesperació de Maddalena, que assistia al judici oculta (Andrea, Andrea, rivederlo!).\nQuestion: Què veiem a l'obrir-se la sala?", "output": [ "una aglomeració de gent" ] }, { "id": "task837-3c61293c20484563bfe4316038327c2d", "input": "Passage: Un brillant ritme ternari de l'orquestra anuncia l'arribada dels convidats i Maddalena se'n va a preparar-se; el novel·lista Fléville presenta dos amics a la Comtessa: el músic italià Flando Florinelli i el poeta Andrea Chénier. En veure l'Abat, la Comtessa es mostra impacient per conèixer les últimes notícies de París; l'Abat informa amb aires de marxa fúnebre de la debilitat del rei, del domini del tercer estat i de la destrucció de l'estàtua d'Enric IV. Fléville mira d'animar la vetllada aprofitant la inspiració del zèfir, que l'orquestra representa amb trinats de violins, i proposa cantar el bucòlic madrigal per a cor femení O Pastorelle, addio. La Comtessa convida Chénier a recitar un poema, però ell ho refusa. Torna la música de la introducció i Maddalena insisteix perquè accepti la invitació i en fa befa. Chénier, ofès, canta el famós improvviso Un dì all'azzurro spazio; un bell i extens monòleg acompanyat del trèmolo de la corda en què el poeta denuncia la impietat de les classes benestants. Maddalena, fascinada, li demana disculpes i Chénier surt commogut.\nQuestion: Com és el ritme ternari?", "output": [ "brillant" ] }, { "id": "task837-3b02d4199428459198dfda16f9dc3f71", "input": "Passage: Andrea Chénier és una òpera conceptuada com a verista entre altres raons perquè la seva creació i estrena (1896) s'escau en el moment més viu d'aquest corrent. Recordem Cavalleria rusticana (1890), Pagliacci (1892), La Bohème (1896), Tosca (1900) o Madama Butterfly (1904). I ho és pel seu context, perquè es basa en fets reals i perquè d'antuvi se situa en imatges versemblants. I sense haver de fer córrer gaire la imaginació, en la primera escena es mostra un àmbit tancat exultant de benestar amb el contrapès d'una altra realitat –el món dels desfavorits socials– colpidora. Però a part de tenir totes les característiques veristes, l'obra s'assembla molt a una òpera romàntica. Luigi Illica presenta un llibret en què el model de la Revolució Francesa que es mostra resulta fàcilment identificable amb el verisme, molt plausible, molt convincent. Tanmateix, la inclusió motriu de la trama amorosa, amb el seu protagonisme central, mena el discurs cap a un tot convencional, amb un argument decididament romàntic, en el qual l'amor justifica la immolació com a zenit de la història. Un final que Walter Scott, gran inspirador dels romàntics, l'hauria signat.[13]\nQuestion: Com és conceptuada Andrea Chénier?", "output": [ "verista" ] }, { "id": "task837-d98f669449aa4f5989d21849ada84164", "input": "Passage: El 1804 va adquirir gran popularitat quan, durant un festival a Tòquio, va fer un dibuix de 240 metres quadrats[12] d'un monjo budista que es deia Daruma. La seva fama el va portar a presentar-se poc després al shōgun Tokugawa Ienari en un concurs de talent, en què va competir contra un artista d'estil tradicional xinès, que ell va guanyar. Tres anys més tard va començar a il·lustrar tres llibres del novel·lista Takizawa Bakin, amb qui va tenir grans diferències. El 1812, a causa de la precària situació econòmica per la qual passava, va publicar Lliçons ràpides de dibuix simplificat i va començar a viatjar a Nagoya i Kioto per tractar d'aconseguir més alumnes. El 1814 va publicar el primer de quinze toms de sketches, anomenats manga, en els quals dibuixava coses que l'interessaven com persones, animals i Buda, entre altres coses. Durant els darrers anys de la dècada de 1820 va publicar la seva famosa sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji i va ser tan popular que seguidament va haver d'afegir-hi deu estampes més.[16]\nQuestion: De què era el dibuix que va fer en un festival a Tòquio?", "output": [ "d'un monjo budista" ] }, { "id": "task837-b95b9a83a6e347e8a5c27f0d794b3a9b", "input": "Passage: És possible determinar el grau de dany que tenien les planxes al moment d'impressió d'una còpia determinada gràcies a l'anàlisi de dos punts característics. El primer d'ells es troba just al darrere del vaixell de la dreta que apareix en la imatge. En casos d'impressions amb planxes gastades, la línia no apareix de forma contínua. El segon punt està en el costat esquerre del requadre de la signatura, on les línies que el formen haurien d'aparèixer contínues.[50]\nQuestion: Com es pot determinar el grau de dany que tenien les planxes al moment d'impressió d'una còpia?", "output": [ "gràcies a l'anàlisi de dos punts característics" ] }, { "id": "task837-988d5333d1354cbe90bee7d3cbd03f45", "input": "Passage: Hi ha vuit remers per embarcació, que s'aferren als seus rems. Hi ha dos passatgers més al davant del vaixell, cosa que fa que a la imatge hi hagi un total de trenta homes. Utilitzant com a referència els vaixells es pot fer una aproximació de la mida de l'onada: els oshiokuri-bune feien generalment entre 12 i 15 metres de llargada, i si es té en compte que Hokusai va reduir l'escala vertical un 30%, s'arriba a la conclusió que l'ona té entre 10 i 12 metres d'altura.[24]\nQuestion: Quants remers hi ha per embarcació?", "output": [ "vuit" ] }, { "id": "task837-96cfd93a1c0c4cfeb634c641abf2e0bf", "input": "Passage: Gràcies a l'obra de Toyoharu, l'estampa japonesa de paisatges es va veure summament influenciada, evolucionant amb els treballs de Hiroshige —estudiant indirecte de Toyoharu a través de Toyohiro— i de Hokusai. Hokusai es va familiaritzar amb la perspectiva occidental des de la dècada de 1790 mitjançant les investigacions de Shiba Kōkan, dels ensenyaments del qual en va sortir beneficiat. Entre el 1805 i el 1810 va publicar una sèrie titulada Mirall d'imatges holandeses - Vuit vistes d'Edo.[43]\nQuestion: Què es va veure summament influenciada gràcies a Toyoharu?", "output": [ "l'estampa japonesa de paisatges" ] }, { "id": "task837-41ff3844760a4468b88df47482d34138", "input": "Passage: Gràcies a moviments com la literatura ukiyo i els gravats, els ciutadans van començar a tenir més contacte amb els moviments artístics. Devers la meitat del segle XVIII, els artistes van començar a reflectir el que passava en els districtes de plaer, el kabuki, festivals i viatges. Aquests últims van donar naixement a guies turístiques que descrivien el més destacat tant de ciutats com del camp.[5]\nQuestion: Per què van començar els ciutadans a tenir més contacte amb els moviments artístics?", "output": [ "Gràcies a moviments com la literatura ukiyo i els gravats" ] }, { "id": "task837-f47ca95b6cd74ed49f763a4b97f08b4b", "input": "Passage: Els dibuixos d'ukiyo-e, dits en japonès nikuhitsu ukiyo-e, eren obres úniques que feia el pintor amb pinzells directament sobre paper o seda. Aquests dibuixos permetien de veure l'obra final de forma total, tret de les línies i l'arranjament de color, que es perdien durant el procés.[8] Posteriorment l'artista, anomenat eshi, portava l'obra a un horishi, o gravador, el qual enganxava el dibuix sobre un panell de fusta, generalment de cirerer,[7] i ho eliminava tot en anar tallant amb cura el panell per formar un relleu amb les línies del dibuix.[9] Finalment, ja amb les planxes necessàries (normalment se n'utilitzava una per cada color necessari),[7] un surishi, o impressor,[8] duia a terme la feina d'impressió col·locant el paper d'estampació sobre les planxes consecutives. La impressió es realitzava fregant una eina anomenada baren sobre el dors de les fulles a imprimir.[10] Aquest sistema podia produir variacions de tonalitat en les estampes.[4] D'una sèrie de planxes se'n podien fer una gran quantitat de còpies, de vegades milers, fins que les planxes es desgastaven.[7]\nQuestion: Com es diuen en japonès els dibuixos d'ukiyo-e?", "output": [ "nikuhitsu ukiyo-e" ] }, { "id": "task837-91427d53795f4545ad7efc7c853872d6", "input": "Passage: La competència espermàtica és aquella en la qual la mateixa còpula d'un mascle actua impedint que els gàmetes d'altres mascles fecundin a la femella.[31] La competència espermàtica sembla la responsable de les diferències marcades entre els genitals d'espècies molt properes filogenèticament, especialment en insectes, i potser per això posseeixen un fort mecanisme d'especiació.[32] Existeixen nombrosos exemples d'aquest tipus de competència dins del món dels insectes. La libèl·lula Orthetrum cancellatum, per exemple, té una particular forma de reproducció on la femella s'aparella amb diversos mascles no sent immediatament fecundada per cap d'ells i guardant una espermateca al seu interior. Els mascles d'aquesta espècie han desenvolupat en el seu aparell reproductor una estructura preparada per extreure del cos de la femella l'espermateca dels mascles que l'han fecundat amb anterioritat. Una altra espècie similar, Crocethemus erythracea, injecta la seva espermateca amb gran força dins el cos de la femella gràcies a un apèndix especial del seu penis per situar-la per davant de la dels seus competidors.[33]\nQuestion: Quan hi ha competència espermàtica?", "output": [ "la mateixa còpula d'un mascle actua impedint que els gàmetes d'altres mascles fecundin a la femella" ] }, { "id": "task837-1ec9bfcd35364bd1aac376d230120537", "input": "Passage: D'aquesta manera sol acceptar que l'esforç parental, és a dir la contribució conjunta de tots dos sexes per al desenvolupament d'un descendent, recau en major mesura en un dels sexes, usualment, la femella. Alhora l'altre sexe, generalment el mascle, contribueix principalment en l'etapa anterior invertint en l'esforç d'aparellament, esforç per tenir la possibilitat d'apariar amb les escasses femelles.[18] En conseqüència sol admetre que el parental que inverteix més en la reproducció serà el responsable de l'elecció de la seva parella per assegurar la seva pròpia inversió mentre que el que inverteix menys ha de competir per l'accés a la còpula.[19]\nQuestion: En quin sexe recau usualment l'esforç parental?", "output": [ "la femella" ] }, { "id": "task837-8c169bb06ce04054a71b43b6db6ba107", "input": "Passage: És raonable pensar que, igual que en la resta d'espècies animals, la selecció sexual hagi actuat en l'evolució de l'ésser humà en major o menor mesura. Darwin ja va assenyalar un probable origen de la varietat racial humana en la selecció sexual encara que avui dia es considera que aquest procés va ocupar un paper molt secundari a causa que els grups humans rarament s'han trobat aïllats genèticament, ja que ha existit un alt mestissatge al llarg de la seva evolució.[10] També va apuntar a la selecció sexual com a responsable de la pèrdua de vell corporal de manera similar al que ha passat en altres primats.[11] Diverses investigacions actuals relacionen les pautes humanes d'elecció de parella, conductes i preferències físiques amb la selecció de caràcters que confereixin avantatges genètics a la descendència o amb trets identificables amb estats de salut de la parella.[12]\nQuestion: Què existeix als grups humans al llarg de la seva evolució?", "output": [ "un alt mestissatge" ] }, { "id": "task837-0641c699617f403abb38f8c25f0e500d", "input": "Passage: Existeixen també experiments que intenten demostrar la teoria que algunes femelles d'algunes espècies són capaces de triar al mascle amb millor genètica sense cap mena de demostració per part d'aquest, considerant que la millor genètica és aquella que augmenta la capacitat de supervivència dels descendents. En un d'aquests experiments van prendre diverses femelles de la mosca del vinagre i se les va dividir en dos grups. Un d'ells era forçat a aparellar-se amb un únic mascle pres pels investigadors a l'atzar mentre que a l'altre es mostraven a les femelles diversos mascles perquè pogués aparellar-se amb el que consideressin oportú. Posteriorment les cries d'ambdós grups van ser sotmeses a la pressió de depredadors mostrant les d'aquelles femelles que van tenir llibertat per aparellar millor capacitat de supervivència. Teòricament, i suposant que no hagués existit algun tipus de competència intraespecífica entre els mascles, les femelles que van poder triar van prendre als mascles més ben preparats i per això els seus descendents eren capaços de sobreviure a la depredació.[41]\nQuestion: En quants grups es van dividir les femelles de la mosca del vinagre per realitzar l'experiment?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-e617b1b5f30a4dc198393a897c2287a2", "input": "Passage: Finalment atès que hi va haver una selecció en les femelles per aparellar-se amb mascles de cua llarga el tret més important a transmetre deixarà de ser l'inicial, la capacitat de vol, per transmetre el tret de ser més atractiu davant les femelles. Així, encara que la grandària de la cua arribi a tal punt que comenci a ser un tret desfavorable per a l'espècie, això ja no tindrà importància. Les femelles de la vídua de cua llarga, predisposades ja a aparellar-se amb mascles atractius, han d'elegir aquests perquè els seus descendents siguin més atractius també davant d'altres femelles independentment de la seva capacitat de vol.[8]\nQuestion: Amb qui estan predisposades a aparellar-se les femelles de la vídua de cua llarga?", "output": [ "amb mascles atractius" ] }, { "id": "task837-886bf836d6c547729893feee3c946c48", "input": "Passage: Aquest mecanisme evolutiu es relaciona directament amb el dimorfisme sexual i la presència de trets morfològics exagerats. Molts d'aquests trets morfològics arriben a suposar una minva en les capacitats adaptatives i de supervivència dels animals que els posseeixen. Per explicar el seu desenvolupament, dins de la selecció sexual, es postulen dues hipòtesis denominades «de Fisher» i «del handicap», concebudes per Ronald Fisher i Amotz Zahavi respectivament. La primera explica aquest desenvolupament exagerat de les estructures fisiològiques en un sexe per la identificació directa d'aquestes amb genomes superiors per part de les seves parelles sexuals. La segona de les hipòtesis indica que la presència de trets morfològics exagerats llasten la supervivència dels organismes que els manifesten; les seves parelles sexuals sentirien preferència per ells per ser capaços de sobreviure tot i el handicap que els suposen aquestes característiques.[3]\nQuestion: Amb que es relaciona directament aquest mecanisme evolutiu?", "output": [ "amb el dimorfisme sexual i la presència de trets morfològics exagerats" ] }, { "id": "task837-15cb218d9c9a4c2e9d21f684ea5b2869", "input": "Passage: Després de l'estrena local de L'amico Fritz a Liorna, amb el compositor gaudint de trenta-sis aixecades de teló, Mascagni es va agafar uns dies de vacances amb la família i uns amics. Després va partir sol a Cerignola per aconseguir la tranquil·litat per reprendre el treball de Rantzau, que havia abandonat des de feia més d'un any. Sobretot a partir del febrer va començar a compondre febrilment. Les seves ambicions començaven a estar clares, després de compondre el duel del Kyrie, va escriure «serà un fresc desafiament per als escriptors d'òperes convencionals, i certs crítics amb ments closes al modernisme onejaran una bandera vermella». Mascagni estava determinat a escriure alguna cosa diferent, tal com escriure a Lina, «d'acord amb les formes modernes més audaces»[8]\nQuestion: On es va fer una estrena local de L'amico Fritz?", "output": [ "a Liorna" ] }, { "id": "task837-b9ab80a59b5c43cbbcd51c2bc9cd09cc", "input": "Passage: Curiosament es va recórrer a un mestre d'escola, d'altra banda bastant irrellevant per a la història, sovint utilitzat per als altres personatges per explicar-li coses que podrien perfectament contar els uns als altres.[5] Els millors moments són les escenes corals, que descriuen l'entorn camperol de la millor manera. En el segon acte el compositor utilitza dos cors oposats -un dins de la casa de Gianni i l'altre el dels pagesos que es troben fora, a la granja de Giacomo-. En aquest escenari dels cors, ressalta un efecte més aviat humorístic, quan un dels dos germans enfrontats pel control d'una parcel·la li demana al mestre que celebri el seu èxit amb una cançó. Però què pot cantar un pobre organista de poble?, pregunta ell. El que ningú s'espera és que el cor de l'interior canti un Kyrie eleison d'excitació extrema, contrapuntat tot seguit per una cançó popular pel cor de l'exterior, el que resulta un efecte de contrast curiós i una batalla de veu.[4]\nQuestion: Quins són els millors moments?", "output": [ "les escenes corals" ] }, { "id": "task837-4789301edc00404ebaae636dc28de914", "input": "Passage: Durant els anys 1893 i 1894, va fer la ronda per als millors teatres d'Itàlia, Alemanya i Àustria. El seu èxit inicial, atribuït a la novetat de l'obra i per la fascinació del públic amb el compositor, no es va sostenir per gaire temps.[10] En general es va realitzar fins ben entrat el segle XX, i va ser especialment elogiada a Viena per la seva subtil orquestració.[5] Però va caure en l'oblit total i des de llavors només s'ha representat una única vegada a Liorna per celebrar el seu centenari el 1992.[10]\nQuestion: Per on va fer la ronda els anys 1893 i 1894?", "output": [ "per als millors teatres d'Itàlia, Alemanya i Àustria" ] }, { "id": "task837-eeb0c90e9e5e43dcbe72a6f5b4e9557c", "input": "Passage: La trama, una espècie de Romeu i Julieta amb un final feliç que passa en una petita ciutat situada a l'Alsàcia de principis del segle xix, va ser triada per ser el més diferent possible de la de Cavalleria. El fet que l'obra d'Erckmann i Chatrian havia estat ben rebuda va ser sens dubte un atractiu addicional. La conversió de l'obra en un llibret es va trobar amb diversos problemes, el primer és la seva trama: els seus quatre actes van resultar massa pesats per a una història tan fràgil: si bé Mascagni està a gust en aquest clima idíl·lic, els personatges es dibuixen, les passions són latents i hi ha una certa caiguda en el realisme.[4]\nQuestion: Com és la trama?", "output": [ "una espècie de Romeu i Julieta amb un final feliç" ] }, { "id": "task837-ec3d1d44e4f241af8069afa23b005775", "input": "Passage: La seva forma de col·laborar amb Gallissà primer, i amb Gaudí més tard, formalitza una activitat complementària a l'obra de l'arquitecte, una labor de «completador» de les obres que ve a afegir-li alguna cosa. De forma similar actua quan reforma can Negre a Sant Joan Despí i la casa Bofarull en els Pallaresos, projectes de remodelació i reforma que aborda de forma particular, fent-los servir com a laboratoris on experimentar solucions i aplicacions diverses. És per això que hi dedica força anys, a aquestes edificacions, i que hi aplica amb una generosa llibertat creativa.[10] A cadascuna de les obres de Jujol es troba l'esperit renovador de la seva arquitectura que transforma l'espai i la matèria per a crear un món màgic, on barreja un traç innovador amb elements inhabituals, creant una metàfora visual. D'alguna forma, va avançar-se a moviments avantguardistes que li donen vigència i modernitat.[11]\nQuestion: On és can Negre?", "output": [ "a Sant Joan Despí" ] }, { "id": "task837-426c448a4b3c4c97ab28e62e6423f909", "input": "Passage: El 1927 es va casar amb la seva cosina Teresa Gibert Mosella, i s'instal·là a la rambla de Catalunya de Barcelona.[5] Del matrimoni varen néixer tres fills: Teresa, Thecla i Josep Maria, que va fer de biògraf del seu pare. El seu viatge de noces va ser l'única sortida de Jujol a l'estranger, concretament a Itàlia durant tres mesos. Però sí que havia viatjat per la península Ibèrica recollint innumerables apunts en dibuix.[2]\nQuestion: Quan es va casar Jujol?", "output": [ "1927" ] }, { "id": "task837-56a72dc72d0348649cc265d623f4a6a5", "input": "Passage: Va ser un excel·lent aquarel·lista i dibuixant que captava i creava tot tipus d'objectes i elements complementaris, com mobles, llums o ascensors. Aquest vessant, junt amb el seu domini de l'ús dels colors, fan singular la seva obra, que sovint es troba complementant la d'altres arquitectes. Les col·laboracions més conegudes les va realitzar amb les obres de Gaudí, les quals permetien recollir la llibertat en l'ús de les formes i els colors que Jujol imprimia a la seva creació.[1]\nQuestion: Com era Jujol com aquarel·lista i dibuixant?", "output": [ "excel·lent" ] }, { "id": "task837-2b97ca9d5f594cca9ed68bd017150983", "input": "Passage: Les opinions sobre Armida són divergents. Els biògrafs de Rossini generalment la consideren una obra d'èxit, tot i no pertànyer als èxits més grans del compositor. Rossini la va fer a corre-cuita i no a tot arreu va tenir una bona inventiva. També torna a carregar les gestes virtuoses de cant dissenyades per a Isabella Colbran i tres grans tenors: Nozzariego, Bonoldiego i Ciccimary. Els cors canten convencionalment, i la música de ballet no és molt interessant. No obstant això, hi ha excel·lents passatges en l'òpera, com duos d'amor. Es pot veure un major progrés en la factura tècnica: particularment interessant és la sorprenent originalitat d'harmonia d'Armida. Un nou llenguatge musical únic caracteritza un fragment del tercer acte, en el qual Armida davant la notícia de la fugida de Rinaldo es desmaia. L'impacte turbulent d'una vegada i una altra de la mateixa nota durant 19 cops semblen reflectir batecs del seu cor, i el compositor utilitza fins a cinc acords diferents per harmonitzar el so.[12]\nQuestion: Com són les opinions sobre Armida?", "output": [ "divergents" ] }, { "id": "task837-a818ae28edc4491aae2385dd0c787301", "input": "Passage: Armida també aporta una gran quantitat d'innovació en termes de forma. L'obertura ja està adequada al tipus modern de preludi de l'òpera, en la qual el compositor abandona la sonata per una introducció lenta, donant al conjunt una forma de fantasia lliure. Desafiant les convencions existents, Rossini dimiteix finalment de la «prescrita» aria di bravura del personatge principal, i l'òpera acaba amb un cor de dimonis estimulats per la recerca de la venjança d'Armida amb Rinaldo.[12]\nQuestion: En què aporta Armida una gran quantitat d'innovació?", "output": [ "en termes de forma" ] }, { "id": "task837-ca0a05c1a9af48ffaf5e1abf56c6eb8d", "input": "Passage: El llibret fou escrit per una escenificació luxosa, incloent-hi el palau d'Armida i el jardí encantat. Calien moltes aparicions i desaparicions, així com balls de nimfes, querubins i dracs. Els amants d'Armida i Rinaldo descendeixen en un núvol que es converteix en el seu carro i, mentre agita la seva vareta, es converteix en el seu castell.[6]\nQuestion: Per a què fou escrit el llibret?", "output": [ "per una escenificació luxosa" ] }, { "id": "task837-b459a76d361c44b48981deb0fb77e716", "input": "Passage: Astarotte, una de les princeses de l'infern, ha portat al bosc a un grup de dimonis per ajudar a Armida. Ella arriba amb Rinaldo, que està completament encantat per ella (Duo: Dove son io!). Fins i tot quan ella li explica el pla que ha concebut amb Idraote, ell no es rebel·la en contra. Meravellat, Rinaldo veu com Armida converteix el bosc en un palau de plaers. Armida medita sobre el poder de l'amor (D'Amore al dolce impero) i li ofereix diversió a Rinaldo amb una pantomima sobre un guerrer seduït per un grup de nimfes. Rinaldo, que ha perdut tot el sentit de l'honor militar, es lliura als encants d'Armida.\nQuestion: Qui és una de les princeses de l'infern?", "output": [ "Astarotte" ] }, { "id": "task837-15a9b0d3dd68415b9c4f984b802324a6", "input": "Passage: Composta especialment per la que havia de ser la seva dona, Isabella Colbran, és una obra mestra vocal, fins i tot per sobre i més enllà de les exigències habituals del compositor. Colbran aparentment tenia una veu de contralt natural que va anar guanyant notes més altes a mesura que anava madurant i en aquesta òpera es requereixen més de dues vuitenes, de pianissimo a fortissimo, així com una agilitat fenomenal i una gran facilitat amb la coloratura.[1] L'òpera té un altre problema que dificulta el repartiment: té sis papers escrits per a tenor i almenys tres d'ells han de ser de primer ordre, amb les mateixes qualitats que la soprano. Dos baixos s'afegeixen a la barreja que fa que la textura d'aquesta òpera sigui tan especial.[2]\nQuestion: Qui havia de ser la seva dona?", "output": [ "Isabella Colbran" ] }, { "id": "task837-c5ba2d5dc6384d3ab840acaaf24d16e6", "input": "Passage: La primera experiència docent la va haver de la mà de Pompeu Fabra, amb qui es va associar el 1891 per muntar una acadèmia preparatòria per a l'ingrés a les escoles d'arquitectura i enginyers. A l'acadèmia, Fabra impartia les classes de matemàtiques i Puig les de dibuix.[6] La iniciativa va durar un any fins que el 1892 Puig va començar a exercir com a arquitecte municipal de Mataró, en substitució d'Emili Cabanyes. Va continuar en el càrrec fins al 1896.[7]\nQuestion: Qui li va donar la seva primera experiència docent?", "output": [ "Pompeu Fabra" ] }, { "id": "task837-41e05b6db88e4cefad7202ec9347d8cc", "input": "Passage: Era fill de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà,[1] dedicats a la fabricació de teles a Mataró, ciutat on va viure i cursar els estudis secundaris al col·legi de Santa Anna, dels escolapis de Mataró.[2] Amb setze anys començà a fer col·laboracions literàries d'un regust neoromàntic i patriòtic. Puig es mostrava interessat pels moviments nacionals emergents de l'època i va identificar ràpidament la història com a element bàsic per a la creació d'una consciència nacional i per refermar la identitat de país enfront d'un parlamentarisme centralista. Als seus primers treballs es reflecteix aquest esperit:\nQuestion: De qui era fill Puig?", "output": [ "de Joan Puig i Bruguera i Teresa Cadafalch i Bogunyà" ] }, { "id": "task837-60f5214ff7d74b4ca05fa65484abdf57", "input": "Passage: La segona etapa de la seva arquitectura es coneix com l'època blanca (Racionalisme), que correspon als gustos de la nova elit burgesa, pràctica i ordenada. Puig troba el seu punt més equilibrat coincidint amb el moment de la institucionalització. Les obres no són ara monumentals, com la majoria de les del període anterior, sinó residencials. Es caracteritzen per un acurat estucat als exteriors i patis. Són edificacions amb un cert toc de Sezession: una ordenació simple i un estalvi decoratiu nous fins llavors en la seva obra. Mostren formes suaus, capcers arrodonits, pinacles en forma esfèrica i merlets trilobulats sense angles. Alguns elements són propis de l'empirisme britànic, amb finestres de petits vidres quadrats, i fins i tot de construccions residencials com la Hill House de Mackintosh.\nQuestion: Com es coneix la segona etapa de l'arquitectura de Puig?", "output": [ "l'època blanca" ] }, { "id": "task837-68b368db189649c7a2b8abe8e4955802", "input": "Passage: La restauració del monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja havia tingut una primera intervenció en aquest sentit el 1891, però sense el ressò de Ripoll, i que va durar uns cinc anys, amb intervencions en la zona del claustre i substitució de cobertes, fou un encàrrec de l'Església, del llavors bisbe de Vic Josep Torras i Bages. Tanmateix es va poder comptar, com la vegada anterior, amb la col·laboració del Centre Excursionista de Catalunya, des del qual es van recollir diners per iniciar-ne la restauració. Per a aquesta segona etapa del projecte de restauració, Puig i Cadafalch va fer una sèrie d'estudis en planta i alçat de com havia estat l'edifici del segle xii, el qual s'havia ampliat al segle xv, després d'un terratrèmol que va causar-ne l'enderroc de certes parts. Tot i que Puig parlava de la necessitat de conservar les flors arrapades a la pedra, es van modificar cobertes i es van eliminar alguns afegits de l'absis que desvirtuaven la planta de creu llatina del monument, es van arrencar els retaules que tapaven els arcs romànics i es van obrir les finestres de l'absis. A la part exterior es van respectar el campanar i les torres tal com estaven. Aquestes últimes van fer pensar que possiblement hi havia hagut una galeria superior.[48] Es van eliminar decoracions barroques a l'interior de l'edifici.[49] A partir dels dibuixos fets per l'arquitecte es va justificar una actuació posterior feta en la postguerra i dirigida per Raimon Duran i Reynals, que seria el responsable de l'estat actual del monument, molt malmès d'altra banda durant la Guerra Civil, amb la remodelació de la capçalera i l'eliminació del cambril.[50] Cal esmentar que les investigacions en aquest monument van ajudar-lo a confirmar els lligams entre l'arquitectura catalana i francesa a l'edat mitjana.\nQuestion: Qui va encarregar la restauració del monestir de Sant Joan de les Abadesses?", "output": [ "Josep Torras i Bages" ] }, { "id": "task837-b73f94afd8684e97b3a0ea5c7b2ce512", "input": "Passage: En aquest sentit no podem deixar d'esmentar la figura d'Elies Rogent (1821–1897), fidel seguidor de les teories de Viollet-le-Duc. La seva influència en els restauradors de l'època va ser molt gran, també en Puig, el qual, format entre Catalunya i França, es va veure molt influenciat per les idees d'aquest arquitecte i tal com ja hem vist professor seu, que cercava, en ple moment de la Renaixença, les arrels catalanes en el seu passat medieval. L'obra culminant de Rogent on podem veure aplicats tots aquests criteris és la restauració del Monestir de Ripoll, per a la qual va elaborar un primer projecte el 1865 i un altre de definitiu el 1886, aprovat per l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.[40]\nQuestion: De quines teories era seguidor Elies Rogent?", "output": [ "de Viollet-le-Duc" ] }, { "id": "task837-39d68b02995d4672aa2989b41a78c412", "input": "Passage: Puig va col·laborar amb Prat de la Riba, que ocupava el càrrec de president de la Diputació de Barcelona des del 1907, en fer d'aquesta institució una organització dinàmica, llavor de la futura Mancomunitat. Va impulsar l'inici de les excavacions d'Empúries, a càrrec de la Junta de Museus i dirigides per l'arqueòleg valencià Emili Gandia, i va participar en la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest període va continuar amb els seus viatges a Alemanya, Brussel·les i el migdia francès.[5]\nQuestion: Amb qui va col·laborar Puig?", "output": [ "amb Prat de la Riba" ] }, { "id": "task837-f9f8a4f62572431b83b1735b21edcefe", "input": "Passage: Peter Grimes va ser la primera òpera estrenada pel compositor Benjamin Britten a Londres i va provocar una autèntica commoció en el món de la lírica europea. Primer, perquè Britten tenia llavors poc més de trenta anys. I, segon, perquè està basada en un llibret escrit per Montagu Slater, la tendència ideològica marxista del qual va arribar a ser temperada per Britten, que va aconseguir impregnar al protagonista de les seves pròpies obsessions, entre les quals no és possible obviar l'opressió viscuda des de la seva condició homosexual.[15]\nQuestion: On es va estrenar Peter Grimes?", "output": [ "Londres" ] }, { "id": "task837-b5ea5de1dab443e995b679739f9b5d7d", "input": "Passage: Peter Grimes, l'obra que va fer reviure la tradició operística britànica, va néixer als Estats Units. Una sèrie de factors van provocar que Benjamin Britten fugís del seu país d'origen. Com a socialista, perquè temia que l'ascens del feixisme a Europa. Com a pacifista, no estava còmode en un país a punt de declarar la guerra a l'Alemanya nazi i tampoc era còmode viure la seva homosexualitat en una Anglaterra que s'havia apartat molt poc dels estrictes codis morals victorians. Al començament de 1939, el col·laborador de Britten, W.H. Auden, es va traslladar a Amèrica amb el seu company, l'escriptor Christopher Isherwood. Tots dos van animar Britten a seguir-los. Britten pot haver anhelat l'anonimat i la llibertat d'una terra estranya i, mesos després, amb el seu company Peter Pears van travessar l'Atlàntic.[13]\nQuestion: On va néixer l'obra?", "output": [ "Estats Units" ] }, { "id": "task837-1487dcf6fcb94d3e953ceaedcd6f24ba", "input": "Passage: Britten va néixer a la ciutat de Lowestoft, 25 milles al nord d'Aldeburgh, i va passar la major part de la seva vida vivint a Suffolk. Va sentir una forta connexió amb el paisatge marí i l'atmosfera de poble pesquer. Els seus interludis marins i la música de tempesta de Peter Grimes són representacions sonores brillants de la naturalesa i de la vida que coneixia tan bé des de les costes d'Anglaterra. En l'actualitat hi ha un monument a Benjamin Britten a la platja d'Aldeburgh amb una cita de Peter Grimes tallada a la part superior.\nQuestion: En quina ciutat va néixer Britten?", "output": [ "Lowestoft" ] }, { "id": "task837-38674d8e84a34882b70ed901700144c3", "input": "Passage: Britten i Pears van llegir el poema de Crabbe i van quedar colpits. Ambdós van tenir un paper rellevant en l'esbós inicial de la història, i en aquest procés el personatge de Grimes va esdevenir cada vegada més complex. En lloc de l'evident malvat que és a l'obra de Crabbe, va anar adquirint el seu caràcter de víctima del destí i dels convencionalismes socials, tot i conservar els més foscos aspectes de la seva personalitat.[6] És el públic qui ha de decidir quina de les dues versions s'aproxima més a la realitat, i avaluar l'ambigüitat o la netedat de caràcter de cada personatge.[7]\nQuestion: Què van llegir Britten i Pears?", "output": [ "el poema de Crabbe" ] }, { "id": "task837-9deccfc0ee7e438ab0ffffc3ede42980", "input": "Passage: En l'òpera de Britten, Grimes segueix sent un personatge marginal, però al mateix temps, és botxí i víctima en una societat hostil i inculta. L'altre gran protagonista de l'òpera de Britten és el mar. No obstant això, la mar de Peter Grimes és completament diferent de l'enlluernador prodigi marí de Debussy. El mar de la costa anglesa és boirós i amenaçant. Amb aquest element funest els ciutadans no volen tenir res a veure. Com a conseqüència, rebutgen, tant en la naturalesa com en la societat humana, tot el inclassificable, el incòmode, el anòmal, trets que Peter Grimes posseeix en gran manera. L'última opció per a Peter Grimes és el mar. El món dels homes empeny al marginat cap a la natura, que el pren, indiferent, per a si.[2]\nQuestion: Què es el mar?", "output": [ "L'altre gran protagonista" ] }, { "id": "task837-680ff8cff6304e11b4744718ae770ec5", "input": "Passage: Encara que al principi el llibret va decebre a Montagu Slater, Britten va aconseguir adaptar-lo finalment a les seves intencions, i la veritat és que el text final de Peter Grimes és, com assenyalava Anthony Burgess, dels pocs que poden llegir-se amb gust per si mateix. Britten va treballar en l'obra entre 1943 i el 1945. El llibret és un treball extraordinàriament sòlid i dens pel que fa a l'ambient; és una brillant descripció de l'atmosfera opressiva del poble, envoltada sempre pel fragor de la mar; un poble en el qual els homes no poden acostar-se uns als altres, per més que ho desitgin en el més profund del seu cor. Britten, que havia projectat l'escenografia, va treballar també en la configuració del text, i va obtenir així el llibret que corresponia enterament a la seva concepció dramàtica i a la seva música.[5]\nQuestion: A qui va decebre al principi el llibret?", "output": [ "Montagu Slater" ] }, { "id": "task837-b68278b6470c4cb9ab5f34303a77ad6a", "input": "Passage: Va ser Liszt, el gran amic de Saint-Saëns, qui va salvar l'obra. En un dels viatges a Alemanya, convidat per Liszt, Saint-Saëns quan estaven a punt d'acomiadar-se li va pregar que el permetés tocar-li alguns fragments de Samson. Liszt li va respondre: «No necessito escoltar el que vostè ha escrit, acabi la seva òpera i jo la faré representar». I així va passar.[4]\nQuestion: Què era Saint-Saëns de Liszt?", "output": [ "gran amic" ] }, { "id": "task837-67b8263479e44201a7fc63d10a5e53a3", "input": "Passage: Dalila és un dels grans papers per a mezzosoprano. Saint-Saëns el va crear pensant en la mítica cantant Pauline Viardot. De fet va ser ella la que va organitzar la presentació privada, però Viardot ja era massa gran per cantar Dalila a l'estrena, de manera que van confiar el paper a Auguste von Müller, una intèrpret resident al teatre d'òpera de Weimar. Encara que va ser un èxit ressonant entre el públic i la crítica de Weimar, l'òpera no va ser reposada immediatament en cap altre teatre d'òpera.[3]\nQuestion: Què és Dalila?", "output": [ "un dels grans papers per a mezzosoprano" ] }, { "id": "task837-ea0e885e92f54cb79af5ac7f5adc3b3b", "input": "Passage: L'òpera de Saint-Saëns té un marcat format musical d'oratori, especialment en el primer dels seus tres actes, on es destaca la vibrant arenga de Samsó (tenor dramàtic) al seu poble per a sublevar-se contra l'opressió filistea. El primer i últim acte són una mica rígids, i la barcarola del tercer acte sembla estranya a oïdes contemporànies. Però al segon acte, l'escena de la seducció de Samsó per part de Dalila, posseeix una gran inspiració. Dues àries de Dalila són particularment conegudes: Mon coeur s'ouvre à ta voix i Printemps qui commence. La primera se sol interpretar en recitals de concert i és la pàgina més apassionada que va escriure Saint-Saëns i en la qual la duplicitat amorosa de Dalila està magníficament descrita pel quatuor en què es recolzen sòlidament els recitats.[1] Un dels fragments més coneguts de l'òpera és la Bacanal del tercer acte, universalment coneguda com a peça de concert.[2]\nQuestion: Quin format musical té l'òpera de Saint-Saëns?", "output": [ "d'oratori" ] }, { "id": "task837-32636f4cbae8495ea85193d46f40f84e", "input": "Passage: En tornar a França el 1875, Saint-Saëns va presentar, el 26 de març, el primer acte al Théâtre du Châtelet de París, sota la direcció d'Édouard Colonne,[4] en un format similar a la representació del segon acte el 1870. L'obra va ser rebuda durament pels crítics musicals i no va aconseguir suscitar l'interès del públic. Aquell mateix any l'aclamada mezzosoprano Pauline Viardot, per a qui Saint-Saëns havia escrit el paper de Dalila, va organitzar i va interpretar en una representació privada l'acte segon a casa d'un amic a Croissy, amb el compositor al piano. Viardot era una gran admiradora de l'obra i confiava que aquesta interpretació privada animaria a Halanzier, el director de l'Òpera de París, que havia acudit a muntar tota la producció. Encara que Saint-Saëns va acabar la partitura el 1876, cap teatre d'òpera de França va mostrar cap desig de representar-la.[3]\nQuestion: Quan va tornar Saint-Saëns a França?", "output": [ "1875" ] }, { "id": "task837-964c5ba379c344349d2b7b90f715b866", "input": "Passage: La primera reposició no va ser fins al 1882, que es va representar a Hamburg sota la direcció de Hans von Bülow, que va assegurar que era «el drama musical més important que havia vist la llum en els darrers anys».[4] A França l'òpera hauria de vèncer moltes resistències per utilitzar un tema bíblic. Després de nombrosos rebutjos en els seus primers anys, finalment va començar a atreure l'atenció dels grans teatres d'òpera en la dècada de 1890. El primer lloc fou el 3 de març de 1890 (tretze anys després de l'estrena de Weimar) al Théâtre des Arts de Rouen amb Carlotta Bossi com a Dalila i Jean-Alexandre Talazac com a Samsó. L'òpera va rebre l'estrena a París en un teatre secundari com era l'Éden-Théâtre el 31 d'octubre de 1890 amb Rosine Bloch com a Dalila i Talazac cantant de nou a Samsó, aquesta vegada amb una recepció molt més càlida pel públic parisenc. En els dos anys següents, es va representar a Bordeus, Ginebra, Tolosa, Nantes, Dijon, i Montpeller. L'Òpera de París finalment va representar l'òpera el 23 de novembre de 1892 en una representació sota la supervisió de Saint-Saëns dirigida per Édouard Colonne amb Blanche Deschamps-Jéhin com a Dalila i Edmond Vergnet com a Samsó, una representació que va ser lloada pels crítics i el públic.[7] Cinc anys més tard s'arribava a la representació número cent.[8]\nQuestion: On es va presentar la primera reposició?", "output": [ "Hamburg" ] }, { "id": "task837-2472a054e0ce4558adc67c138b18d16f", "input": "Passage: Aquest concepte antitètic del virtuosisme vocal agut es va manifestar amb la concessió a la mezzosoprano d'una importància que la va elevar des dels tradicionals papers secundaris (amiga, confident, dona, rival de menor quantia), als personatges principals, exercits antigament per la soprano. Des de Carmen de Bizet ja no és insòlit que la mezzo o contralt assumeixi el paper protagonista -les mezzo rossinianes són de diferent naturalesa humana i vocal- i l'heroïna de l'òpera ja no ha de ser necessàriament angelical. Dalila, amb el seu caràcter malèfic, confirma aquesta teoria i obrirà el camí a altres personatges importants amb veu greu. Seran, bé és cert, figures de diversa índole, però aquesta diversitat es produeix a conseqüència de l'àmplia capacitat expressiva que l'òpera francesa de finals del XIX atribueix a la mezzo, destinatària de tessitures que poden no diferenciar-se massa de les de soprano.[2]\nQuestion: Quins eren els papers secundaris?", "output": [ "amiga, confident, dona, rival de menor quantia" ] }, { "id": "task837-2ad99e4f40d641f3be2ffbc6ca595a86", "input": "Passage: L'obra gaudeix d'un gran realisme en les formes i els detalls, una característica de l'autor que es pot atribuir al canvi de les tendències teològiques del moment. A l'edat mitjana, la doctrina oficial havia restat valor a les realitats terrenals situant-les en l'escala més baixa de la creació però durant el segle xv, sota la influència dels místics, es produeix un canvi en el pensament religiós i es començà a interpretar el món sencer com l'obra de Déu, un Déu font de tota creació i present en cada element per insignificant que fos. Si abans l'art s'havia focalitzat en el món no visible, en allò que està més enllà del món tangible, l'art de Van Eyck potencia l'observació per sobre de la imaginació, cercant en cada persona, en cada detall, un signe per a interpretar la veritat espiritual i una forma de revelar la dimensió metafísica mitjançant la glorificació dels elements de la creació.[22]\nQuestion: A què atribuïm el realisme de l'obra?", "output": [ "al canvi de les tendències teològiques del moment" ] }, { "id": "task837-5738219a41694dc786eef4f1cf405665", "input": "Passage: El Crist porta un fermall amb la paraula «Sabaoth» que vol dir «Senyor dels exèrcits»; a la túnica, escrit en alfabet grec i llatí barrejat, apareixen les paraules «Rex Regum Dominus Dominatium».[34] Als seus peus hi ha dipositada una corona amb una inscripció a cada banda: «Vida sense mort al seu cap» i «Joventut sense vellesa al seu front».[35] Està representat en Maiestas Domini, una forma molt popular dins l'art romà d'Orient. L'expressió Rex Mundi, que apareix brodada als seus vestits, recorda lleugerament a la cultura dels càtars, que la feien servir per designar al governador del diable. La imatge està ricament vestida de vermell, portant una triple tiara papal i un ceptre, l'emblema de la seva sobirania; la seva mà s'aixeca en el gest de la Segona Vinguda. El medalló rodó que porta al pit està decorat amb quatre gemmes, que formen una creu, i una gemma en forma de punta de diamant al centre.[36] Els motius de la tela amb brocat d'or que hi ha darrere seu simbolitzen el sacrifici de Crist: raïm, i un pelicà que alimenta les cries amb la sang que brolla del seu propi pit.[35]\nQuestion: Què porta el Crist?", "output": [ "un fermall" ] }, { "id": "task837-ace02a39f6a742fab511be6bf9c746f2", "input": "Passage: Amb el retaule tancat, a la caixa alta presenta l'escena de l'Anunciació a Maria. A la caixa baixa, es pot veure als panells exteriors el retrat dels donants i als dos panells interiors, les imatges en grisalla de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. Al capcer hi ha una mena de llunetes amb les imatges dels profetes Zacaries i Miquees, i les sibil·les Cumes i Eritrea. El format del retaule fa referència al domus (casa), que en la interpretació medieval de la Bíblia es relaciona amb l'església. La distribució del retaule en la posició tancada podria estar inspirada en manuscrits il·luminats medievals com el Liber Avium de l'any 1200.[30]\nQuestion: Què ens presenta la caixa alta?", "output": [ "l'Anunciació a Maria" ] }, { "id": "task837-6e7f28a5062f423491c38a6a3572fe72", "input": "Passage: Els dos grups del fons surten dels boscos caminant cap al centre de la composició. El grup de la dreta el formen les sagrades verges, algunes de les quals es poden reconèixer pels atributs que porten. Es pot identificar a Agnès (xai), Bàrbara (torre), Caterina (espasa i roda), Dorotea (pom de flors) i Úrsula; la majoria porten corones de flors i la palma del martiri. Finalment, el grup de l'esquerre està compost pels confessors de la fe, un grup compacte en el que gairebé tots vesteixen molt luxosament i de color blau.\nQuestion: D'on surten els dos grups del fons?", "output": [ "dels boscos" ] }, { "id": "task837-33d440019e6d4b63a96f69930c87ab1e", "input": "Passage: Al fons de tot de l'escenari, darrere dels boscos, hi ha una ciutat que representa la Jerusalem Celestial esmentada a l'Apocalipsi de Sant Joan (cap. 21). Té una estètica clarament contemporània, si bé a l'angle superior esquerra es pot observar la torre de sant Anastasi de Jerusalem, que figurava com a principal edifici en les guies de viatge medievals.[43]\nQuestion: Quina ciutat hi ha representada darrera els boscos?", "output": [ "Jerusalem Celestial" ] }, { "id": "task837-3c507268f94843909af1697548b5ea20", "input": "Passage: Per sobre d'ells, unes grisalles representen Caín i Abel. En una, Abel està sacrificant el primer anyell en ofrena a Déu mentre que Caín ofereix una part de les seves collites al Senyor. En l'altra, es representa l'assassinat d'Abel que és atacat per Caín amb una maixella de ruc; segons la Bíblia, Caín estava gelós després que el Senyor valorés més l'ofrena d'Abel. Van Eyck va fer les pintures simulant estàtues per així donar més profunditat a la imatge.\nQuestion: Qui representen les grisalles?", "output": [ "Caín i Abel" ] }, { "id": "task837-46b58f91d04c4940bc4534e3b78a1909", "input": "Passage: L\\'ascens d\\'Ian continuà en viatjar a Kuala Lumpur al setembre per disputar els Jocs de la Commonwealth. La primera prova que disputà fou la dels 200 m lliures, on aconseguí l\\'or amb un temps d\\'1\\'46\"70 min, una centèsima per sota del rècord mundial de l\\'italià Giorgio Lamberti. Participà amb Klim, Kowalski i Matt Dunn en els relleus 4x200 estil lliure trencant el record mundial establert per l\\'Equip Unificat en els Jocs Olímpics de Barcelona per 9 centèsimes de segon.[34] La ratxa d\\'Ian acabà en establir un nou rècord personal de 50\"21 segons en els 100 m estil lliure, on només va poder ser quart. Posteriorment s\\'adjudicà la quarta medalla d\\'or en els 400 metres estil lliure amb un altre rècord personal de 3\\'44\"35 min, 0.55 s més lent que la marca de Kieren Perkins de 1994[7][8][35][36]\nQuestion: Quan va viatjar Ian a Kuala Lumpur?", "output": [ "setembre" ] }, { "id": "task837-54f483cfff2343fba520bb2aef0a0e31", "input": "Passage: Quan Thorpe superà el rècord olímpic dels 200 m a les eliminatòries el matí següent,[65] el seu principal rival l\\'holandès Pieter van den Hoogenband declarà \"No estic pensant realment en l\\'or. Només vull una medalla i estar present al podi\". Malgrat les declaracions l\\'holandès rebaixà en poc més d\\'un segon la seva marca personal en la seva semifinal, superant el rècord de Thorpe per només 16 centèsimes (1\\'45\"35 min). Thorpe qualificà només 2 centèsimes més lent i es trobà sota gran pressió per guanyar l\\'or l\\'endemà després dels dos ors aconseguits la primera nit.[66]\nQuestion: Qui era el principal rival de Thorpe?", "output": [ "Pieter van den Hoogenband" ] }, { "id": "task837-de565749e79c4083b0dc6cb8de98d080", "input": "Passage: Thorpe és especialment popular a Àsia, sobretot al Japó. Fou identificat l'any 2000 per TV Asahi com el nedador que s'adjudicaria més triomfs en el proper Campionat Mundial de Natació del 2001, que s'havia de disputar a Fukuoka, destacant-se la seva capacitat d'atracció mediàtica i publicitària. L'australià visità el Japó abans dels Campionats promocionant una sèrie de televisió sobre el mateix Campionat.[2][144][152][153] L'any 2002, durant una cerimònia en record a les víctimes dels atacs terroristes de l'11 de setembre, fou nomenat per la Comissió de Turisme Australiana com ambaixador turístic al Japó. Aquesta campanya incloïa una trobada amb Junichiro Koizumi, Primer ministre del Japó, a fi de promocionar el turisme japonès a Austràlia.[154][155][156] L'any 2005 la companyia japonesa Yakult tragué una beguda energètica al mercat batejada com a 'Thorpedo' prestant Thorpe la imatge a la botella.[157]\nQuestion: On s'havia de disputar el Campionat Mundial de Natació del 2001?", "output": [ "Fukuoka" ] }, { "id": "task837-2965df4319e24d389b216a01eb800407", "input": "Passage: Després de la celebració del Campionat Pan Pacific Ian Thorpe anuncià la ruptura amb Frost per passar a entrenar amb un dels seus assistents, Tracey Menzies, sense experiència internacional. Thorpe admeté que hi havia tensió entre tots dos, però assegurà que la separació mantenia un caire amistós: \"He decidit que, o feia aquest canvi, o anunciava la retirada\".[95] Amb el canvi d\\'entrenador, Thorpe buscava millorar la seva habilitat en els sprints. Abandonà els 800 metres lliures sent el campió regnant i posseïdor del rècord, encara que els seus temps en 200 i 400 metres empitjoraren durant la primera etapa d\\'entrenaments amb Menzies.[96]\nQuestion: Quan va anunciar Ian Thorpe la ruptura amb Frost?", "output": [ "Després de la celebració del Campionat Pan Pacific" ] }, { "id": "task837-a69c39ba3fca4f4c8b1ceff988ac9786", "input": "Passage: El Campionat Pan Pacific començà menys d'un mes després a Yokohama, amb l'especulació de la premsa sobre la situació personal entre Thorpe i Frost. Thorpe inicià la seva participació amb una victòria sobre Hackett en els 400 m lliures amb un temps relativament mediocre, a 5 segons de la marca mundial. Poc després, els dos nedadors declararen que havien decidit conservar energia per participar en millors condicions en els 4x100 lliures que es disputava la mateixa nit. Austràlia s'endugué la victòria, amb Thorpe superant Jason Lezak en els darrers 50 metres.[90]\nQuestion: On començà el Campionat Pan Pacific?", "output": [ "Yokohama" ] }, { "id": "task837-371696d3879a42b1aa309769b6e2c2f6", "input": "Passage: La primera gran competició on Thorpe participà sent entrenat per Menzies fou el Campionat Australià disputat a Sydney el mes de març. El nedador no baté cap rècord mundial, acabant els relleus 4x200 metres estil lliure a més de dos segons del seu millor temps. Malgrat haver superat Hackett en ambdues carreres per revalidar els seus títols,[97] admeté estar \"molt decebut\" amb les seves actuacions. Thorpe trobà consol imposant un nou rècord de la Commonwealth en els 200 metres combinats, fixant la marca en 2\\'00\"11 min, la cinquena més ràpida de l\\'any.[98] Les crítiques cap a Thorpe s\\'incrementaren quan es retirà del Duel a la Piscina, repte entre nedadors nord-americans i australians, per un problema mèdic, malgrat haver creuat l\\'oceà amb causes comercials i de caritat.[99][100]\nQuestion: Què es disputà a Sydney el mes de març?", "output": [ "Campionat Australià" ] }, { "id": "task837-8a4111674230485c8dad92514898607d", "input": "Passage: La gravació va començar el 21 de febrer[48] amb sis preses[49] de «Matilda Mother», llavors anomenada «Matilda's Mother».[39][50] La setmana següent, el dia 27,[51] la banda va enregistrar cinc preses de «Interstellar Overdrive»,[nota 2][nota 3][53] i «Chapter 24».[51][54] El 16 de març, la banda va tornar altre cop a l'enregistrament de «Interstellar Overdrive», en un intent de crear una versió més curta,[55] i a «Flaming» (originalment anomenat «Snowing»), que es va registrar en una sola presa[56] amb una expressió vocal.[38] El 19 de març es van registrar sis preses de «The Gnome».[38][57] Un dia després, la banda va gravar «Take Up Thy Stethoscope and Walk» de Waters.[57][58] El 21 de març, el grup va ser convidat a veure com els Beatles gravaven «Lovely Rita».[59][60] L'endemà van gravar «The Scarecrow» en una sola presa.[61][62] Les tres pistes següents —«Astronomy Domine»,[nota 4] «Interstellar Overdrive» i «Pow R. Toc H.»— es van treballar extensivament entre el 21 de març i el 12 d'abril,[65] havent estat inicialment llargues cançons instrumentals.[63] Entre el 12 i el 18 d'abril,[66] la banda va gravar «Percy the Rat Catcher»[nota 5] i una cançó que actualment encara no s'ha publicat anomenada «She Was a Millionaire».[69][70][71]\nQuestion: Quin dia va començar la gravació?", "output": [ "21 de febrer" ] }, { "id": "task837-b9aed4d8f8d24fbfb3ef0b3baf5b61fb", "input": "Passage: Aproximadament tres setmanes després, la banda es va presentar als principals mitjans de comunicació.[nota 1] El comunicat de premsa d'EMI afirmava que la banda era «portaveus musicals per a un nou moviment que implica l'experimentació en totes les arts», però EMI va intentar distanciar-se entre ells i l'escena underground on es va originar la banda afirmant que «Pink Floyd no sap què entén la gent per pop psicodèlic i no estan intentant crear efectes al·lucinatoris al seu públic.»[23][24] La banda va tornar a l'estudi Sound Techniques per gravar el seu següent senzill, «See Emily Play», el 18 de maig.[25][26] El senzill va ser editat gairebé un mes més tard, el 16 de juny, i va aconseguir el número sis en les llistes britàniques.[27][28]\nQuestion: Quan es van presentar tres setmanes després?", "output": [ "als principals mitjans de comunicació" ] }, { "id": "task837-e6d3684538e24852b00e8459c545872d", "input": "Passage: L'emergent fotògraf de societat Vic Singh va ser contractat per fotografiar la banda per a la portada de l'àlbum. Singh va compartir un estudi amb el fotògraf David Bailey, i era amic amb el guitarrista dels Beatles George Harrison. Singh va demanar a Jenner i King que vestissin la banda amb la roba més brillant que poguessin trobar. A continuació, Vic Singh els va disparar amb una lent de prisma que li havia donat Harrison.[93] La portada era destinada a semblar un viatge d'LSD, un estil que es va afavorir en aquell moment.[94] El 2017, la lent va ser exhibida al Victoria and Albert Museum, com a part de l'exposició Pink Floyd: Their Mortal Remains.\nQuestion: Quin tipus de fotògraf era Vic Singh?", "output": [ "fotògraf de societat" ] }, { "id": "task837-e4048c0d1e874cd2b97094072039dc93", "input": "Passage: La vegetació és de tipus mediterrani, amb predomini d'espècies perennes. El bosc típic és l'alzinar (Quercus ilex), i també es donen algunes espècies subtropicals, que necessiten un rec constant per viure a l'aire lliure, com el taronger (Citrus × sinensis), el llimoner (Citrus × limon), la mimosa (Acacia dealbata), l'araucària (Araucaria heterophylla), l'eucaliptus (Eucalyptus globulus) i la palmera (Phoenix dactylifera). S'han aclimatat algunes espècies originàries del Japó, que té un clima semblant al mediterrani però amb més pluges a l'estiu, com el pitòspor (Pittosporum tobira) i l'evònim (Euonymus japonicus). De coníferes, la que més s'adapta és el cedre de l'Atles (Cedrus atlantica), així com el xiprer (Cupressus sempervirens) i la tuia (Thuja standishii). També s'han adaptat espècies d'altres regions del món amb clima mediterrani, com Califòrnia, Sud-àfrica, Austràlia i Xile.[7]\nQuestion: Quin és el bosc típic?", "output": [ "l'alzinar" ] }, { "id": "task837-1e577526dcce4433b666085586452ef3", "input": "Passage: Amb l'arribada del segle XX l'Ajuntament de Barcelona va organitzar un concurs per a un pla d'enllaços entre l'Eixample i els municipis recentment agregats a la ciutat, guanyat el 1905 per Léon Jaussely, el qual va dissenyar un pla que preveia grans infraestructures viàries (passejos de ronda, diagonals, passejos marítims), parcs, enllaços ferroviaris i àrees de serveis. Tot i que tan sols es va realitzar parcialment, va inspirar l'urbanisme barcelonès durant gran part del segle. En les primeres dècades del segle xx, gràcies a l'impuls d'una nova exposició, l'Exposició Internacional del 1929, es va condicionar la muntanya de Montjuïc, amb un projecte del paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier, autor del Parc de Maria Lluïsa a Sevilla, on va posar de moda l'anomenat «estil neosevillà», caracteritzat per l'ús del maó i la rajola, i on són essencials l'aigua i elements com pèrgoles i emparrats, així com escales i terrasses per a dinamitzar els terrenys. Forestier fou un pregoner del jardí com a obra d'art, i entre les seves premisses es trobava la del màxim aprofitament dels recursos locals, pel que en les seves obres a Espanya va treballar essencialment amb vegetació de tipus mediterrani, tot i que també va introduir algunes espècies d'Amèrica del Sud —on havia treballat—, com la tipuana, la jacaranda i la bellaombra.[34] A Montjuïc va comptar amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, arquitecte i paisatgista, amb el qual va realitzar un conjunt de marcat caràcter mediterrani i de gust classicista, centrat en la constitució dels Jardins de Laribal (1917-1924) i de Miramar (1919-1923). L'equip format per Forestier i Rubió va deixar diverses realitzacions més a la ciutat, com l'enjardinament de la Plaça d'Armes del Parc de la Ciutadella (1915) i el Parc del Guinardó (1918). Per altra banda, al fil de l'exposició es va constituir el 1930 el Jardí Botànic de Barcelona, instal·lat al fons d'una pedrera situada darrere del Palau Nacional de Montjuïc, amb una magnífica col·lecció de plantes exòtiques recopilada pel botànic Pius Font i Quer.[35]\nQuestion: Per a què va organitzar un concurs l'Ajuntament de Barcelona a l'arribada del segle XX?", "output": [ "per a un pla d'enllaços entre l'Eixample i els municipis recentment agregats a la ciutat" ] }, { "id": "task837-b3d7814f4b5d42af923ab48648a7fdf1", "input": "Passage: El primer jardí públic de Barcelona es va crear el 1816: el Jardí del General, una iniciativa del capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños. Estava situat entre l\\'actual avinguda del Marquès de l\\'Argentera i la Ciutadella, davant d\\'on avui es troba l\\'Estació de França, i tenia una extensió de 0,4 hectàrees. Lamentablement, aquest espai va desaparèixer el 1877.[24] Durant el segle XIX continuà l\\'obertura de passejos i avingudes, com el Passeig de Gràcia, les obres del qual s\\'iniciaren el 1821 amb la plantació d\\'acàcies, plàtans, pollancres, moreres, baladres i alzines.[25] En aquest passeig es van situar el 1848 els Jardins de Tívoli, entre els carrers València i Consell de Cent, que comptava amb un viver de flors i plantes aromàtiques;[26] el 1853 es va instal·lar també entre els carrers Aragó i Rosselló els anomenats Camps Elisis, que comptaven amb un jardí, un llac amb barques, un teatre i un parc d\\'atraccions amb muntanya russa;[27] altres jardins van ser els del \"Criadero\", de la Nimfa, d\\'Euterpe i del \"Prado Catalán\". Aquests jardins van desaparèixer pocs anys després en anar urbanitzant-se el Passeig de Gràcia.\nQuestion: Quan es va crear el primer jardí públic de Barcelona?", "output": [ "1816" ] }, { "id": "task837-c22d7f0ec6814828982092e71a0b7636", "input": "Passage: Durant l'alcaldia d'Ada Colau es va impulsar un programa de naturalització i gestió ecològica dels espais verds de la ciutat, amb l'objectiu d'incrementar la superfície verda i fomentar la biodiversitat. Entre altres actuacions, es va procedir a incrementar la vegetació, protegir les espècies autòctones, podar amb menys freqüència els arbres i deixar créixer les plantes dels escocells. L'objectiu era incrementar els espais verds en 160 hectàrees fins al 2030, amb la meta d'aconseguir 1 m² per persona. A més d'augmentar els espais verds es van instal·lar 80 instal·lacions per a insectes i més de 260 nius d'ocells. També es va eliminar l'ús d'herbicides químics i es van reduir els tractaments fitosanitaris.[42]\nQuestion: Quin programa es va impulsar durant l'alcaldia d'Ada Colau?", "output": [ "de naturalització i gestió ecològica dels espais verds de la ciutat" ] }, { "id": "task837-3b5e0261166f439fba61605cd231ae9b", "input": "Passage: Els autors de L'ami Fritz eren tots dos nascuts a Alsàcia –Émile Erckmann el 1822 a Phalsbourg, Alexandre Chatrian el 1826 a Grand-Soldat (avui Abrenschviller)–, els dos escriptors es van conèixer el 1847 com a companys de treball del diari Le Républicain alsacien. Les mateixes creences republicanes van consolidar la seva amistat i l'any següent els dos van començar a publicar les primeres històries de la seva fluida producció amb la signatura Erckmann-Chatrian. El 1889, quan la seva col·laboració de quaranta anys es dissoldria després d'una acalorada disputa sobre «qui fa què» i els drets d'autor, ja havien publicat una seixantena de novel·les, contes, i obres de teatre. L'ami Fritz va ser publicat per Hachette el 1864 a París amb gran èxit, que dotze anys més tard va ser reviscut quan Chatrian, en solitari, en va fer una adaptació teatral que va representar la il·lustre Comédie-Française el 1876.[7]\nQuestion: On van néixer els autors?", "output": [ "Alsàcia" ] }, { "id": "task837-9f9d163221eb4a4cbded37ffc4b5dd10", "input": "Passage: L'amico Fritz va ser, després de Cavalleria, l'èxit més gran de la seva carrera malgrat traslladar-nos una feble història. El mateix Gustav Mahler la va presentar el 16 de gener de 1892 amb gran èxit a Hamburg; a Londres el 23 de maig 1892 a la Royal Opera House, Covent Garden.[8] La consagració definitiva de l'òpera va arribar el setembre 1892, quan va ser representada a Viena i el crític Eduard Hanslick, àrbitre de les opinions musicals a la capital austrohongaresa, va escriure sobre Mascagni: «No hi ha hagut cap altre dels grans que hagi rebut aquests honors, demostracions i ovacions com les que s'han fet a aquest il·lustre hereu de la música italiana».[7] A Austràlia la van poder veure el 19 d'octubre 1893 al Teatre de la Princesa a Melbourne.[8] Va ser representada per primera vegada al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 8 de desembre de 1894.\nQuestion: Quin va ser el seu èxit més gran?", "output": [ "Cavalleria" ] }, { "id": "task837-55c3873b533e4d4abe1fe4b93ae83371", "input": "Passage: El nom de Mascagni va rebre un impuls meteòric el 17 de maig de 1890 amb la seva primera òpera, Cavalleria rusticana; de fet, gairebé es podria dir que a partir de llavors el camí va ser costa avall. De les disset obres que va escriure per a l'escenari només L'amico Fritz i Iris han sobreviscut en el repertori habitual i principalment en els teatres italians. No va ajudar el fet que Mascagni canviés constantment les seves fórmules operístiques. Immediatament es va allunyar d'utilitzar els ingredients de Cavalleria rusticana en una altra òpera.[4]\nQuestion: Quan va rebre un impuls meteòric?", "output": [ "17 de maig de 1890" ] }, { "id": "task837-4e169d2af3d4402fbd14b4886f0ca904", "input": "Passage: El sensacional èxit de Cavalleria havia augmentat les esperances d'una reactivació de l'òpera italiana després de més de deu anys de crisi. L'any següent, Mascagni hi va contribuir amb aquest segon títol, amb un resultat triomfal per al públic en el moment en què es veia com el compositor més prometedor de la jove generació. La seva primera peça havia estat àmpliament admirada, però Mascagni volia descartar que la reputació de Cavalleria se centrés massa en el llibret i la història i que finalment aigualís la seva entrada com a compositor.[5] Per evitar la comparació amb el treball previ, Mascagni va canviar decisivament la poesia realista i va preferir la tradició de la commedia lirica, o sentimental. L'ambient serè i l'ambientació campestre suggereixen un exemple tardà del gènere semiserio, entre l'òpera seriosa i l'òpera bufa.[2] Mentre que l'òpera anterior està pintada en tons foscos, Fritz tendeix a ser banyada en colors més clars, en colors pastel. L'òpera, amb el seu entorn rural i la història de la recerca de l'amor veritable, té un final feliç, i fins i tot un bon tipus (David) que resulta ser jueu.[6]\nQuestion: Quants anys portava en crisi l'òpera italiana?", "output": [ "més de deu" ] }, { "id": "task837-43fcb1442af54ee49b8be87d41b1e60e", "input": "Passage: La Baixa Cerdanya és una zona que presenta una gran varietat natural, podent-se trobar a la plana de la vall del Segre des d'espècies típiques de la fauna àrtica fins a les pròpies de zones àrides. A mesura que es penetra a les valls laterals (la Llosa, l'Ingla, Meranges,…), els prats comencen a deixar pas a boscos de pins vermells i roures que són substituïts per pins i avets a mesura que s'eleva el terreny, convivint amb fauna adaptada al fred i la neu. Passats els 2.000 metres d'altitud, la presència dels arbres és escassa, estant presents plantes pròpiament alpines.[10]\nQuestion: Quines espècies podem trobar a la Baixa Cerdanya?", "output": [ "des d'espècies típiques de la fauna àrtica fins a les pròpies de zones àrides" ] }, { "id": "task837-965539c80c254b67ae6606a561ab0a52", "input": "Passage: A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276 i en aplicació del seu testament de 1262 es deixaven a l'infant Jaume les possessions que formaven la Corona de Mallorca com una entitat separada de la Corona d'Aragó. El regne esdevé un estat independent fins al Tractat de Perpinyà (1279) en què el primer es declara vassall del segon. Pere el Cerimoniós reincorporà les terres de la Corona de Mallorca a la d'Aragó el 1343, expropiant els béns a Jaume III mitjançant una sentència en el procés per incompliment de deures vassallàtics, i després vindrien les accions bèl·liques i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (1349). La reincorporació es féu definitiva mitjançant el Jurament per les Illes.\nQuestion: Quin any va morir Jaume I el Conqueridor?", "output": [ "1276" ] }, { "id": "task837-dcf3e457114748d6b1f49b1d8e18734b", "input": "Passage: Per la seguretat que donava la regió muntanyosa a l'alta edat mitjana va ésser una comarca molt poblada, des del segle xiii es va iniciar un retrocés demográfic degut principalment als conflictes amb els albigesos. Al segle xiv Puigcerdà és el principal mercat del Pirineu i es troba entre les set poblacions catalanes amb més població, a la comarca continua el retrocés per les guerres del segle xvii i la divisió del territori pel tractat dels Pirineus (1659). Cap a finals del segle xviii va tenir un increment fins a mitjan segle xix. Des dels anys seixanta del segle xx ha anat creixent la demografia de la comarca.\nQuestion: Per què va ser una comarca molt poblada?", "output": [ "Per la seguretat que donava la regió muntanyosa" ] }, { "id": "task837-3bcc010d11da4d4f9b631bf9c287304d", "input": "Passage: Al segle i aC Iulia Lybica, l'actual Llívia, fou un centre romà molt important amb funció militar i capital del territori. L'ocupació romana portà una gran prosperitat amb la construcció de vies de comunicació, com la Strata Ceretana, datada de l'any 250 aC, i la reorganització del món rural. Hi hagué nombrosos assentaments rurals, necròpolis i altres elements romans a Talló, Prats, Alp, Bolvir i Urtx. Documents escrits als segles VII i viii recorden l'existència del castell de Llívia, que fou reconstruït al segle xi i a la fi de la guerra civil catalana contra Joan II, el rei francès, Lluís XI, féu destruir el castell l'any 1479.[19]\nQuestion: Com es deia Llívia al segle i aC?", "output": [ "Iulia Lybica" ] }, { "id": "task837-7a94cd7410c94a65a14382bc9ba1b0df", "input": "Passage: Vers el 1500 aC augmentà el nombre de poblats a l'aire lliure i continuaren d'altres d'existents, aterrassats a la plana a l'entitat de població de Sanavastre. Les coves s'empraven per enterrar i com lloc d'emmagatzematge o hàbitat temporal. A les coves d'Olopte, a la muntanya del Montcurto, hi ha indicis d'ocupació humana durant la fi del Paleolític inferior o el Paleolític mitjà. A una de les coves es pot fer un recorregut de 232 metres, on es varen trobar una fulla de sílex, un punxó i ceràmica.[18]\nQuestion: Quan augmentà el nombre de poblats?", "output": [ "1500 aC" ] }, { "id": "task837-a43008f4799d42d2993eb49ea147ccae", "input": "Passage: La consulta rebé un ampli suport dels sectors catalanista i sobiranista. A més a més, 86 personalitats del món polític, cultural, econòmic i empresarial, com per exemple, Pasqual Maragall, Joan Carretero, Josep Huguet, Glòria Bordons, Jordi Bilbeny, Isabel-Clara Simó, Mathew Tree, Ernest Benach[28] donaren suport exprés a la consulta a través de la seva adhesió a un manifest de suport.[29] Les formacions polítiques que donaren suport a la celebració de la consulta van ser Arenys de Munt 2000, Convergència i Unió, Esquerra, la Candidatura d'Unitat Popular, Iniciativa per Catalunya Verds i Catalunya Acció; i alguns militants del Partit dels Socialistes de Catalunya.[30][31]\nQuestion: Quins sectors van recolzar la consulta?", "output": [ "catalanista i sobiranista" ] }, { "id": "task837-a1502bdc20be4d94aa11f468e4217ac8", "input": "Passage: La manifestació de la Falange va ser molt minoritària i no va tenir cap efecte intimidatori. Només es van presentar dos autocars (58 persones),[15] que van quedar rodejats per un cordó de Mossos d'Esquadra i una colla de manifestants que van corejar consignes tant independentistes com a favor de l'organització desapareguda Terra Lliure.[59] L'únic fet de violència constatat contra Falange va ser el trencament del vidre d'un dels autobusos amb un cop de roc.[56] Acabat l'acte, van tornar a marxar sense incidents remarcables.[56][57][60]\nQuestion: Quants autocars es van presentar a la manifestació de la Falange?", "output": [ "dos" ] }, { "id": "task837-1030fae670a34f5580e0aab82f2e31df", "input": "Passage: El PSC va denunciar públicament tant que van rebre amenaces telefòniques[36] com també la inscripció de diverses pintades a la façana del seu local, la qual va aparèixer embrutada diverses vegades al llarg de diversos dies. En aquestes pintades se\\'ls titllava de \"feixistes\",[37] apareixia la paraula \"falange\" amb una fletxa apuntant cap a l\\'escut de la seva organització,[36] i també l\\'expressió Gora ETA.[38] Motivat per aquesta sèrie d\\'amenaces i actes vandàlics, el PSC va emetre un comunicat de condemna el 5 de setembre.[39] En declaracions a EFE, l\\'alcalde del municipi, Carles Móra, va condemnar les pintades.[38]\nQuestion: Qui va denunciar que havia rebut amenaces telefòniques?", "output": [ "El PSC" ] }, { "id": "task837-682e37672fa7499ebcf74607faee480e", "input": "Passage: El departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya, presidit per Joan Saura, autoritzà la marxa falangista canviant-ne la ubicació, allunyant-la 500 metres del consistori. Tanmateix, fruit de les queixes d'inseguretat dels veïns i de l'Ajuntament d'Arenys de Munt, interior rectificà la seva decisió, ajornant una setmana la concentració per tal d'evitar possibles problemes d'ordre públic, en tenir constància d'una contramanifestació independentista.[22][23] Malgrat això, la Falange va advertir que es manifestaria pels carrers d'Arenys tot i la prohibició.[24]\nQuestion: Qui presidia el departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya?", "output": [ "Joan Saura" ] }, { "id": "task837-5e3e3a7837864dc8b5fff491c451bf52", "input": "Passage: El 10 de setembre, el president José Montilla va dir que \"la consulta dóna arguments a la caverna de la dreta espanyola\", i defensà el dret de la Falange de manifestar-se el diumenge mentre esquivà donar suport a l\\'Ajuntament d\\'Arenys de Munt. Els organitzadors replicaren que el PSC també és la caverna.[46] El mateix dia de la votació, Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, intenta tirar aigua al vi. El socialista considera \"exagerada\" l\\'atenció a la consulta d\\'Arenys, ja que \"no porta enlloc\".[47]\nQuestion: Quan va dir José Montilla que \"la consulta dóna arguments a la caverna de la dreta espanyola\"?", "output": [ "10 de setembre" ] }, { "id": "task837-57cbcd3a674f4ddabd9b7b722c12d81f", "input": "Passage: El lèmur mostela de dents petites és un membre del gènere dels lèmurs mostela (Lepilemur).[2][3] Fou descrit per primer cop el 1894 per Charles Immanuel Forsyth Major, basant-se en un espècimen trobat al bosc d'Ankafana, als districtes orientals de l'antiga província de Betsileo, al centre de Madagascar. Tot i que Forsyth Major no definí explícitament ni l'origen del nom científic ni el del vulgar, notà que l'animal tenia els queixals més petits que els altres lepilemúrids.[4] El nom específic microdon deriva del grec antic micro-, «petit»,[5] i -odon, «dent».[6]\nQuestion: De quin gènere és el lèmur mostela de dents petites?", "output": [ "dels lèmurs mostela" ] }, { "id": "task837-ea73f49a52c1434bac3433e189362186", "input": "Passage: Entre el 2006 i el 2009 es publicaren tres estudis per determinar les relacions filogenètiques entre els lèmurs mostela. Els estudis citogenètics i moleculars del 2006 i el 2008 conclogueren que el parent més proper del lèmur mostela de dents petites és el lèmur mostela de Milne-Edwards (L. edwardsi).[18][19] El 2009, un estudi examinà totes les espècies conegudes (incloent-hi les espècies recentment descrites) fent servir dues parts de l'ADNmt: el bucle de desplaçament i un conjunt de gens conegut com a fragment PAST. Les dades resultants situaren els lèmurs mostela en quatre grups: la Secció A, del nord i nord-oest de Madagascar; la Secció B, del nord-oest de Madagascar; la Secció C, del centre-oest i sud de Madagascar; i la Secció D, de l'est de Madagascar. Tan sols el lèmur mostela de dents petites generà resultats conflictius quan es compararen els resultats de les dades de l'ADNmt i les del bucle de desplaçament.[20] Les dades del PAST l'ubicaven a la Secció B, mentre que les dades del bucle de desplaçament el col·locaven a la Secció C.[21] La relació entre el lèmur mostela de dents petites (una espècie de l'est de Madagascar) i un grup d'espècies de la costa occidental del país indica que la població ancestral de lèmurs mostela de dents petites es dispersà al seu àmbit de distribució actual des de l'oest seguint cursos fluvials. Tanmateix, les dades conflictives sobre les relacions dels lèmurs mostela de dents petites tant amb la secció B com amb la C fan que no es pugui determinar amb certesa el camí de dispersió exacte.[20]\nQuestion: Quants estudies es van publicar entre el 2006 i el 2009?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-0ebbe21c15ed46a08c4547c7e292b379", "input": "Passage: El lèmur mostela de dents petites està inclòs a l'Apèndix I del CITES, la qual cosa en prohibeix el comerç internacional.[25][28] Al principi, la UICN classificà l'espècie com a en «risc baix», en primer lloc el 1996 a la subclassificació de «Risc mínim» i més tard, el 2000, a la subclassificació «Gairebé amenaçada». Abans que es produïssin els canvis taxonòmics que resultaren en l'aparició de moltes espècies noves de lèmur mostela, es considerava que el lèmur mostela de dents petites tenia una àmplia distribució, però actualment es creu que el seu àmbit és molt més petit.[25] Quan se'n féu la revisió més recent (2008), no es coneixien amb certesa ni la mida de la població, ni l'àmbit de distribució, ni altres factors, de manera que se'l classificà com a espècie amb «Dades insuficients».[25][29] A causa de les amenaces conegudes per a la supervivència de l'espècie i el fet que el seu àmbit de distribució es coneix cada cop millor, la UICN ha manifestat que en un futur pot merèixer l'estatus d'«Amenaçada».[25]\nQuestion: On està inclòs el lèmur mostela de dents petites?", "output": [ "a l'Apèndix I del CITES" ] }, { "id": "task837-e79dcef6471444f69a997f43848058e8", "input": "Passage: El lèmur mostela de dents petites viu a l'interior del sud-est de Madagascar. El seu àmbit de distribució limita al sud-oest amb el Parc Nacional d'Andringitra[22], al nord amb el riu Namorona i al sud amb el riu Manampatrana, a partir del qual aparentment és reemplaçat pel lèmur mostela dels James.[25] Calen més estudis per determinar-ne amb certesa la distribució i les relacions amb altres lèmurs mostela del sud de Madagascar. L'espècie viu en selves pluvials denses.[22]\nQuestion: On viu el lèmur mostela de dents petites?", "output": [ "a l'interior del sud-est de Madagascar" ] }, { "id": "task837-cf326a4ca7bc465590050f3c930f4eaf", "input": "Passage: Com moltes espècies de lèmurs, està amenaçat per la pèrdua d'hàbitat causada per l'artigatge i l'increment del nombre de caçadors. Se'l caça amb arpons i també se'l captura quan es tallen els arbres en els quals dorm en forats.[25] Se sap que el lèmur mostela de dents petites viu als parcs nacionals de Ranomafana i d'Andringitra, tot i que pot ser que també habiti el Parc Nacional de Midongy du sud. Tanmateix, aquest últim es troba a l'extrem meridional del seu àmbit de distribució, per la qual cosa els lèmurs mostela que hi viuen podrien ser en realitat lèmurs mostela de Fleurete.[29]\nQuestion: Quina pèrdua amenaça aquesta espècie de lèmurs?", "output": [ "la pèrdua d'hàbitat" ] }, { "id": "task837-7bb0c72b96204ec3820d079424abb6ee", "input": "Passage: El ferrer Domingo no era altre que Domingo de Céspedes, veí de Toledo, conegut en l\\'àmbit com \"El mestre\" o mestre Domingo, nom amb el qual signava tots els seus treballs. El cognom Céspedes se li va aplicar posteriorment en la historiologia d\\'art. Als tres arquitectes se\\'ls va demanar, entre altres coses, la seva opinió sobre la matèria primera de les reixes: Andino preferia el bronze, mentre que Villalpando i Céspedes s\\'inclinaven pel ferro. La reixa del cor va ser contractada a Céspedes.[1]\nQuestion: Qui era el ferrer Domingo?", "output": [ "Domingo de Céspedes" ] }, { "id": "task837-a57e0e3a66d34adba72dc413b15a3820", "input": "Passage: La reixa del cor de la catedral és una obra mestra del ferrer Céspedes (o del mestre Domingo, com li agradava signar) acabada l'any 1548. Va tenir com a ajudant al seu gendre Fernando Bravo. Sense estar entre les més espectaculars, és considerada com una de les més harmonioses del renaixement espanyol. Els balustres s'eleven estilitzats, amb un perfil molt fi i una silueta elegant. No està dividida en pisos. A dalt, abans de la cresteria, hi ha una petita divisió a manera d'imposta i, en aquest espai, s'hi troben tota una sèrie de medallons que van alternant-se amb el petit balustre que els separa. En el centre de la cresteria hi ha l'escut del cardenal Silíceo, enquadrat dins d'un oval. A ambdós costats es mantenen drets els candelers, perfectament treballats i d'harmonioses proporcions. La reixa del cor mostra una nova originalitat: en el centre hi ha col·locada una columna balustrada que dóna lloc a una doble entrada. En els seus orígens, la reixa estava platejada.[2]\nQuestion: Quin any van acabar la reixa del cor?", "output": [ "1548" ] }, { "id": "task837-a19daaead3324ef2b2b7b7fd784ed0f8", "input": "Passage: A ambdós costats de la reixa s'hi troben els dos púlpits de bronze que van ser encarregats el 1542 a Villalpando; estan situats sobre uns grius que es recolzen en dues gruixudes columnes de pòrfir. Són de forma octogonal, amb uns relleus molt bons, llaurats, que estan separats per atlants. Estan units a la reixa formant un tot. Existeix l'escriptura de concert, on es diu que es conservaran les columnes de jaspi que ja existien als púlpits anteriors.[2]\nQuestion: De quin metall són els púlpits?", "output": [ "bronze" ] }, { "id": "task837-dd7ce14e46ab4ab2bd6124bbc5abb96e", "input": "Passage: L'obra es va començar l'any 1540 i es va acabar el 1548, segons consta a la mateixa reixa. És una obra magnífica, on els balustres s'eleven harmoniosament en forma lineal, jugant amb l'alternança dels nusos de manera molt equilibrada. A més de la perfecció dels mencionats balustres, cal tenir en compte la riquesa de les formes estatuàries: telamons —anomenats també atlants—, cariàtides i figures clàssiques que duen clàmides. La reixa està realitzada en ferro i bronze daurat, i està col·locada sobre un sòcol de jaspi i marbre. Forma uns relleus que representen històries sagrades que recorden els relleus florentins. Sobre els caps dels atlants hi ha un fris ornamentat de grotescs; tot seguit, un altre pis menys alt que el primer des del qual arrenquen els següents balustres que segueixen el mateix joc d'alternança dels nusos. A manera de divisió de carrers hi van intercalats uns balustres especials que són veritables canelobres; sobre aquests balustres s'estén un altre fris calat i enriquit amb busts, angelets i formes florals. Per sobre hi ha la cresteria, que forma una filigrana d'escuts, genis alats, medallons, canelobres i d'altres adorns platerescs. Al centre s'hi troba l'escut de Carles V amb l'àguila bicèfala i, per sobre, el canelobre llaurat que serveix de peanya al gran crucifix, demanat expressament com a terminació pel capítol catedralici.[1] Va ser signada per Villalpando en un racó amb les paraules Labor ubicumque (treball a totes parts).[2]\nQuestion: Quin any van acaba l'obra?", "output": [ "1548" ] }, { "id": "task837-279f340c1cef4834b0a95864f7ebd99f", "input": "Passage: L'autor de la reixa d'entrada a la Capilla de los Reyes Viejos és Domingo de Céspedes. Va construir aquesta reixa el 1529. Consta de tres pisos separats per dos frisos elaborats minuciosament: el superior, amb grius retallats que representen personatges mitològics alats i amb cua de peix; l'inferior, tanmateix, no és retallat, però els seus grotescs estan fets amb una gran precisió. El coronament final està realitzat amb una calavera a baix al centre (motiu molt renaixentista), on es recolza la punta de l'escut del cardenal Fonseca; el subjecten dos grans grius i, sobre seu, dos putti en actitud de pregària. A ambdós costats s'aixequen els canelobres, també molt treballats.\nQuestion: Qui va fer la reixa d'entrada a la Capilla de los Reyes Viejos?", "output": [ "Domingo de Céspedes" ] }, { "id": "task837-12917c1ce1bf4f84b3e395d3b10e084f", "input": "Passage: Des del 1908 es van celebrar en el palau de Belles Arts els Jocs Florals i va sorgir la idea de col·locar com a colofó cada any un bust dedicat a un personatge il·lustre català, reprenent l'antic projecte d'un panteó de catalans il·lustres, encara que en aquest cas a l'aire lliure. Es va seguir aquest costum fins al 1913, ja que a l'any següent es va interrompre per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. En aquests anys es van col·locar els busts de Manuel Milà i Fontanals (1908), Emili Vilanova (1908), Marià Aguiló i Fuster (1909), Víctor Balaguer (1910), Lleó Fontova (1910), Teodor Llorente (1912) i Joan Maragall (1913). La majoria es troba en l'anomenat «jardí romàntic», en el sector occidental del parc.[58]\nQuestion: On es van celebrar els Jocs Florals des del 1908?", "output": [ "en el palau de Belles Arts" ] }, { "id": "task837-15c082fc1e8b4c9d882ba79e8e13e2d6", "input": "Passage: Finalment, amb l'esclat de la Revolució de 1868 es va obrir el camí per a la demolició de la Ciutadella: el 12 de desembre de 1869 el govern del general Prim va aprovar el decret que cedia la fortalesa a la ciutat, amb la condició que el terreny anés destinat a un jardí públic i l'Ajuntament es fes càrrec del cost de la demolició.[11] Es va començar amb l'enderrocament de la torre de Sant Joan, la presó militar situada a la plaça d'armes de la Ciutadella. De la fortalesa original van quedar solament la capella (actual Parròquia Castrense), el palau del governador (actualment un institut d'educació secundària, l'IES Verdaguer) i l'arsenal, actual seu del Parlament de Catalunya. Les obres d'enderrocament van ser a càrrec de l'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias.[23]\nQuestion: Qui va aprovar el decret que cedia la Ciutadella a la ciutat?", "output": [ "el govern del general Prim" ] }, { "id": "task837-ee9fb9e01c504035967622a6815532b6", "input": "Passage: Felip V va intentar recuperar la capital catalana el 1706, amb un exèrcit que va assetjar Barcelona per terra i mar, però va ser obligat a retirar-se.[8] Malgrat tot, l'èxit de l'ofensiva francesa en les batalles d'Almansa (1707), Brihuega i Villaviciosa (1710) i la retirada del pretendent austríac després de la seva entronització com a emperador el 1711 (tractat d'Utrecht, 1713), van deixar sola a Catalunya.[9] Barcelona va sofrir un setge perllongat (14 mesos), fins que la ciutat va ser presa l'11 de setembre de 1714.[10]\nQuestion: Qui va intentar recuperar la capital catalana?", "output": [ "Felip V" ] }, { "id": "task837-e3b73358cd8f41bfbc1e4c3c137fe6c9", "input": "Passage: El 1927 el director de Parcs i jardins, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, deixeble de Forestier, va ampliar el traçat dissenyat pel paisatgista francès en els seus dos extrems, cap al llac i cap al passeig Militar. En cadascun d'aquests costats va situar també obres d'art: la Deessa de Josep Dunyach i el Monument als voluntaris catalans en la guerra de 1914, de Josep Clarà, ambdues d'estil noucentista. El costat oriental va ser posteriorment aglutinat al Zoo i l'escultura de Dunyach va ser traslladada al passeig dels Àlbers.[84]\nQuestion: Qui va ser el director de Parcs i jardins?", "output": [ "Nicolau Maria Rubió i Tudurí" ] }, { "id": "task837-e6acc8ebee4d48cf9eec418e17a9aaa1", "input": "Passage: Per a la seva construcció va ser necessari demolir part del barri de la Ribera: es van enderrocar 1200 cases, es va desviar el Rec Comtal i es van derruir diversos edificis d'interès artístic, com els convents de Sant Agustí, Santa Clara i Mare de Déu de la Pietat, l'església de Santa Marta i l'hospici de Montserrat.[12] En total es va desallotjar a unes 4500 persones, que no van rebre indemnització alguna i van ser abandonades a la seva sort. Algunes van ser recol·locades tres dècades més tard al nou barri de la Barceloneta, en uns terrens guanyats al mar.[13]\nQuestion: Què va ser necessari demolir per a la seva construcció?", "output": [ "part del barri de la Ribera" ] }, { "id": "task837-ce305874dbd14d279150a7dbc4124692", "input": "Passage: El 1916 es va construir un casino entre el llac i la cascada, obra de l'arquitecte Josep Plantada en estil renaixentista francès. Tenia dos pisos, l'inferior destinat a cafè-restaurant i el superior on se situava el casino. Va ser enderrocat el 1964.[62]\nQuestion: Què es va construir el 1916?", "output": [ "un casino" ] }, { "id": "task837-489b8caa4b4d4061a6e352619c80681c", "input": "Passage: A partir del Concili de Trento, la Contrareforma catòlica va impulsar una gran ona de misticisme, meditació i d'oració personal, en particular del rosari. Amb això va augmentar la devoció i el culte a la Mare de Déu del Roser i per tant la demanda de representacions en imatges escultòriques i pictòriques. Tot i que Espanya, junt amb Itàlia, fou un dels països on hi va haver més demanda, se sap que el mateix fenomen es va estendre per altres països europeus; un exemple, és el que per combatre la plaga de la pesta es va demanar a van Dyck que «realitzés una pintura de la Mare de Déu del Roser».[9]\nQuestion: Què va impulsar la Contrareforma catòlica a partir del Concili de Trento?", "output": [ "una gran ona de misticisme, meditació i d'oració personal, en particular del rosari" ] }, { "id": "task837-4bb80c700b1f40cda064985e702870f2", "input": "Passage: Una de les característiques més importants de la pintura de Murillo és que va saber imprimir una capacitat d'inventiva en les seves composicions i va utilitzar amb encert les diferents fonts d'inspiració i coneixement. Dintre d'aquesta renovació va saber plasmar el sentit propi de l'art barroc donant moviment i dinamisme a la seva pintura. Va aconseguir tot això gràcies al fet que també era un dibuixant excel·lent i un bon observador de la realitat, a més de saber transmetre tota mena de gestos i actituds amb una gran naturalitat. El seu tractament de la llum evolucionà i passà d'una il·luminació uniforme en els seus inicis artístics a aconseguir uns efectes de contrast de clarobscur; a la vegada, mirava d'obtenir unes transicions suaus entre la penombra i la claror i d'aquesta manera obtenia unes gradacions que transmeten una sensació de profunditat. Les seves pinzellades, a més de ser aplicades de manera lliure, estan fetes amb una pintura espessa que permet que s'apreciïn les empremtes deixades pel pinzell.[14] La qualitat de la matèria tractada per Murillo en aquesta obra queda especialment demostrada en el virtuosisme amb què pinta el vel que cobreix lleugerament el cap de Maria i la voluminosa caiguda dels plecs de les seves vestidures.[15]\nQuestion: Què va saber plasmar Murillo?", "output": [ "el sentit propi de l'art barroc donant moviment i dinamisme a la seva pintura" ] }, { "id": "task837-c32e8d83977c43c2beb2d493ffd3f393", "input": "Passage: Murillo fou un pintor eminentment religiós, com ho demostra en les seves obres i en la seva ideologia personal. Així ho va recollir Vicente Carducho en els seus Diàlegs de la Pintura de 1633, on diu que «Murillo va representar els temes religiosos amb propietat i conveniència». Compromès amb la Contrareforma catòlica i treballant al seu servei, realitzà la major part de les seves obres per a ser posteriorment exposades en llocs públics, especialment en esglésies i monestirs. Els seus personatges mostren tendresa i afecte amb un estil senzill i sense dramatismes; per aquest motiu, el poble rebé el missatge present en la seva pintura d'una manera propera; ja en la seva època l'artista era comprès i la gent cercava en els seus personatges religiosos confiança i protecció. Els seus principals clients foren nombroses institucions eclesiàstiques i van posar les seves obres com a exemple del moviment contrareformista; també els rics comerciants les feien servir per a la seva devoció particular.[4]\nQuestion: On es demostra que Murillo fou un pintor eminentment religiós?", "output": [ "en les seves obres i en la seva ideologia personal" ] }, { "id": "task837-da5963847c6c4107afdd4ae40f39fa98", "input": "Passage: L'obra presenta com a únics protagonistes a Maria i el seu fill Jesús, formant tots dos una composició piramidal d'un aspecte sòlid, monumental. Maria apareix representada molt jove, quasi com una adolescent; es troba en una posició estàtica, asseguda sobre un banc de pedra amb l'Infant en els seus braços, dempeus i recolzat sobre el genoll esquerre de la seva mare; tots dos sostenen un rosari amb les respectives mans dretes. La col·locació dels personatges en aquesta forma propicia la trobada de les dues cares –mare i fill–, a la mateixa alçada, amb les galtes fregant-se suaument. Aquesta imatge està plena d'una gran dolçor i tendresa. A diferència d'altres iconografies del mateix tipus pintades per Diego Velázquez o Alonso Cano, on els personatges tenen els ulls baixos o es creuen les mirades, Murillo presenta tant la mare com el fill amb la mirada cap al davant, dirigida en direcció a l'espectador. El nen està nu, cobert lleument amb un drap blanc que subjecta la seva mare. Maria porta unes robes de color vermell i blau, amb abundants plecs, i un vel lleuger cobreix els seus cabells i envolta el seu escot fins a caure sobre el seu maluc. Els vestits presenten molts plecs que estan realitzats amb unes pinzellades soltes, amb determinats tocs de llums col·locats en tota la roba que suggereixen un tipus de qualitat amb la influència de la pintura flamenca i genovesa de l'època. Tot el conjunt es troba sobre un fons neutre i obscur que ressalta el gran efecte de volum de l'obra.[12][13]\nQuestion: Qui són els protagonistes de l'obra?", "output": [ "Maria i el seu fill Jesús" ] }, { "id": "task837-38d760f32855441cbbf8cec5ec93bca4", "input": "Passage: Molts autors clàssics i, fins i tot, alguns de contemporanis han defensat la idea que en l'antiguitat només els romans havien desenvolupat la seua cultura suficientment com per a comprendre i traduir les obres gregues.[13] Paradoxalment, és precisament en l'obra Poenulus del comediògraf Plaute un dels pocs llocs on queda constància de traduccions d'obres gregues al púnic.[13] Amb l'apogeu de Cartago en el segle V aC, el fenici va esdevenir una llengua de prestigi en la Mediterrània, competint amb el llatí i el grec, cosa que va propiciar aquesta labor traductora. A continuació, se citen dos fragments del Poenulus ('El cartaginès'), traducció de l'obra grega ὁ Καρχηδόνιος (ho Karkhēdónios, 'El cartaginès'), possiblement del poeta Alexis de Thuris (ca. 375-275 aC) i en les quals Plaute va incloure fragments de la traducció d'aquesta mateixa obra al púnic, així com d'altres traduccions de què va tindre coneixement, per tal tant de divertir l'audiència amb el so estrany de la llengua com també perquè servira de base per a jocs de paraules i errors de traducció:[13]\nQuestion: Quin podia comprendre i traduir obres gregues?", "output": [ "els romans" ] }, { "id": "task837-865f84f376cb449e959feea33ed260a0", "input": "Passage: Agustí d'Hipona, que va viure entre els segles III i IV dC, considerava el púnic com una de les principals llengües «sapiencials», juntament amb l'hebreu, el cananeu, el llatí i el grec. Sobre la literatura en púnic va comentar en una de les seues cartes: quae lingua si improbatur abs te, nega Punicis Libris, ut a viris doctissimus proditur, multa sapienter esse mandata memoriae («si rebutges esta llengua, estàs negant allò que han admés molts erudits: són moltes les coses que han sigut sàviament preservades de l'oblit gràcies als llibres escrits en púnic»).[2] Per a Agustí, esta literatura no era només antiga, sinó també coetània. Parla d'abecedària i salms compostos en púnic i que, de fet, tant donatistes com catòlics neopúnics escrivien llibrets en púnic que reunien testimonis de les sagrades escriptures. S'ha arribat a pensar que una part important de la Bíblia arribà a traduir-se al neopúnic.[2]\nQuestion: Com considerava Agustí d'Hipona el púnic?", "output": [ "una de les principals llengües «sapiencials»" ] }, { "id": "task837-52cf0fce4153484b81b0b6b8ee1402b3", "input": "Passage: És un dels camps sobre el que es tenen més dades, ja que se sap que, una vegada acabada la Tercera Guerra púnica, el Senat de Roma va decidir traduir al llatí un tractat d'agronomia de caràcter enciclopèdic escrit per Magó, que va ser considerat per Columela com el pare de l'agronomia. Aquest tractat estava compost per 28 llibres, dels quals se n'han conservat 66 fragments.[1] El seu contingut comprèn aspectes de viticultura, topografia, medicina, veterinària, apicultura i arbres fruiters, a més d'indicacions en què defensa que les propietats no haurien de ser massa extenses i que el propietari no hauria d'absentar-se del lloc. De tota manera, Magó no degué ser l'únic tractadista cartaginés que incidí en aquest tema, ja que Columela indica expressament que existien diversos escriptors que se centraren en aquesta qüestió, per molt que, a excepció d'un tal Amílcar, no fa cap matisació sobre quins podien ser ni sobre la profunditat dels seus treballs.[6]\nQuestion: Què van traduir?", "output": [ "un tractat d'agronomia" ] }, { "id": "task837-4e84747452d04707a2da6cb6ecea4467", "input": "Passage: Encara que amb prou feines se'n té constància, sembla probable que s'escrigueren textos de tema filosòfic, ja que se sap que tant a Cartago com a Gadir hi hagué escoles platòniques i pitagòriques, corrents que semblen haver gaudit d'una ampla acceptació en l'àmbit colonial fenici. Només es coneixen els escrits de Moderat, de l'escola gaditana, que escrivia en grec.[6] A Sancuniató, se li atribueix un tractat sobre filosofia del qual no en queda més constància que la simple menció.[8]\nQuestion: Quina mena de textos es van escriure probablement?", "output": [ "de tema filosòfic" ] }, { "id": "task837-ce4e4a40a0b44cb0b34e2007b8fece7e", "input": "Passage: L'historiador jueu Flavi Josep fa referència als anuaris fenicis o tiris que suposadament va consultar per redactar les seues obres històriques. També Heròdot parla sobre l'existència d'uns llibres de Biblos i d'una Història de Tir conservada al temple d'Hèracles-Melqart de Tir.[6] A més, és possible trobar restes de la influència exercida per alguns escrits d'Ugarit sobre un cert nombre de llibres bíblics, tals com el Gènesi o el Llibre de Rut, en què es troben vestigis de composicions poètiques de temàtica religiosa, així com d'altres d'índole política amb un marcat perfil propagandístic o de natura filosòfica. Ruf Fest Aviè al·ludeix, així mateix, a uns vells anuaris púnics dels quals hauria extret els seus informes sobre el periple d'Himilcó.[6] De fet, les fonts grecoromanes parlen d'uns llibres púnics salvats in extremis del saqueig i incendi al qual fou sotmesa Cartago per les legions d'Escipió l'Africà la primavera de l'any 146 aC. Plini indica en la seva Història natural que, després de la caiguda de Cartago, moltes d'aquestes passaren als governants númides i que el Senat romà en va ordenar la traducció al llatí d'alguna, en concret l'obra agrícola de Magó, i creà una comissió dirigida per Dècim Juni Pisó.[6]\nQuestion: Qui consultava els anuaris fenicis?", "output": [ "Flavi Josep" ] }, { "id": "task837-6dfc2097ed5c48e49e15ec226ca55ae5", "input": "Passage: Polibi, en les seues Històries, parla clarament d'historiadors cartaginesos, i Salusti afirma haver-se documentat amb els llibres púnics del rei númida Hiempsal.[6] L'obra històrica de Sancuniató, considerada la més extensa produïda en fenici, es va traduir al grec durant el segle II aC, encara que només se n'ha conservat un llarg fragment que tracta principalment de temes religiosos.[8][9] De tota manera, s'ha dubtat moltes vegades de l'autenticitat dels textos atribuïts a Sancuniató, sense que s'haja arribat a un consens clar.[1] En la literatura grega, es troben fins després del segle iii aC abundants referències a una Cosmogonia escrita per Moc de Sidó en el segle XIV aC.[1] S'ha assenyalat també la probable existència de biografies sobre Anníbal; segons Polibi i Tit Livi, aquest va fer gravar en fenici i grec les seues gestes l'any 205 aC al temple d'Hera de Lacini, i és molt probable que es limitara a continuar una antiga tradició en funció de la qual els generals cartaginesos solien escriure les seues gestes, fent donació d'aquestes a un santuari per tal que les preservara.[6] Un altre exemple d'aquest tipus de literatura és una inscripció sobre la presa d'Agrigent l'any 406 aC, de la qual es conserva un menut fragment d'un text que degué ser major:[4]\nQuestion: De què parla Polibi a les seves Històries?", "output": [ "d'historiadors cartaginesos" ] }, { "id": "task837-8eaee070711048569aaecd8578db25c6", "input": "Passage: La temporada d'aparellament es produeix a principis de l'estiu al nord-oest de l'oceà Atlàntic i el sud-oest de l'oceà Índic, tot i que s'han trobat femelles capturades a l'oceà Pacífic amb embrions durant tot l'any, cosa que suggereix una temporada d'aparellament més llarga en aquesta regió.[7] És un tauró vivípar, és a dir, els embrions es desenvolupen in utero i són alimentats per un sac placentari. Té un període de gestació d'un any. La mida de la ventrada varia entre 1 i 15 individus, i quan les cries neixen mesuren uns 60 cm.[4] Quan assoleixen la maduresa sexual, els mascles fan uns 175 cm i les femelles uns 190.[4]\nQuestion: Quina és la temporada d'aparellament del tauró?", "output": [ "principis de l'estiu" ] }, { "id": "task837-64cee94f2d98496f9715a0491e34520b", "input": "Passage: El tauró de mans llargues fou descrit originalment pel naturalista René-Primevère Lesson en el seu relat de les observacions realitzades durant la circumnavegació del món de Louis Duperrey entre el 1822 i el 1825 a bord de la corbeta Coquille. Lesson descrigué dos exemplars trobats a l\\'arxipèlag de les Tuamotu, a la Polinèsia Francesa, i anomenà el tauró Squalus maou, utilitzant un mot polinesi per dir \"tauró\". Tanmateix, la descripció i el nom de Lesson foren oblidats.[5]\nQuestion: Qui va descriure originalment el tauró de mans llargues?", "output": [ "René-Primevère Lesson" ] }, { "id": "task837-66d62e1e25364d3c84b3e77fd5ec162b", "input": "Passage: El tauró de mans llargues sol ser solitari i de moviments lents, i tendeix a nedar a prop del cim de la columna d\\'aigua, travessant grans extensions d\\'aigua a la recerca de possibles fonts d\\'aliment.[6] Fins al segle XVI,[12] els mariners coneixien els taurons com a \"gossos de mar\",[13] i el tauró de mans llargues, el tauró seguidor de vaixells més comú,[7] presenta un comportament semblant al dels gossos quan es desperta el seu interès; quan és atret per quelcom que sembla menjar, els seus moviments esdevenen més àvids i s\\'hi acostarà amb precaució però tenaçment, reculant i mantenint una distància mínima de seguretat si se\\'l repel·leix, però preparat per a un atac de coratge si es presenta l\\'oportunitat. No es tracta d\\'un tauró ràpid, però és capaç d\\'efectuar esprints sorprenents. Se\\'l sol trobar competint per aliment amb taurons sedosos, compensant la seva natació lenta amb una actitud més agressiva.[7]\nQuestion: Com solen ser els moviments del tauró de mans llargues?", "output": [ "lents" ] }, { "id": "task837-f9725a923a274d6983efa2efed54c842", "input": "Passage: No sembla haver-hi segregació per sexe o mida com és el cas en altres espècies. Els taurons de mans llargues segueixen bancs de tonyina o de sèpies, i rastregen grups de cetacis com ara dofins i caps d'olla com a carronyaires de les seves preses. El seu instint rastrejador és tan marcat, com a resultat de mil·lennis de migracions de peixos esquer, que acompanyen vaixells transoceànics. Quan es feia caça de balenes en aigües càlides, els taurons de mans llargues eren sovint responsables de gran part dels danys que es produïen als cadàvers flotants.[7]\nQuestion: Què segueixen els taurons de mans llargues?", "output": [ "bancs de tonyina o de sèpies" ] }, { "id": "task837-86521f80961945ddb052e74f8ba705c6", "input": "Passage: L'extrem on s'ubica la taula presidencial està decorat amb una estructura neogòtica en pedra amb una base —que fa de fons de la taula d'honor— en mosaic amb motius florals i una policromia de colors molt vius que simulen un cortinatge. A sobre hi ha una petita balconada en forma de galeria columnada i acabada, a l'alçada del primer pis, amb un timpà en forma semicircular, en el qual s'ubica un gran escut de Gargallo amb l'heràldica dels hospitals reunits, que està flanquejat per dos àngels i rematat per un elm i un rat penat. Les dovelles del timpà alternen el maó i la pedra obtenint un efecte decoratiu multicolor que recorda la porta de Sant Esteve de la Mesquita de Còrdova.[24]\nQuestion: Què hi ha a l'extrem de la taula presidencial?", "output": [ "una estructura neogòtica" ] }, { "id": "task837-8b5c0c71a6794c46a17111664282f75e", "input": "Passage: L'escala d'honor en forma helicoïdal i les columnes són obra de Joaquim Solé.[18] Els graons són en marbre de Macael i la contrapetja són peces de ceràmica vidriada groga amb relleu. La barana de pedra i treball gotitzant basat en florons perforats que alternen la «G» de Gil i la creu de l'hospital. Les parets són bicolors, alternant el vermell del maó amb el blanc d'unes tires de marbre com el dels graons ornamentades amb la simbologia habitual: la «P», la creu, la «G» i les barres barceloneses.\nQuestion: Quina forma té l'escala?", "output": [ "helicoïdal" ] }, { "id": "task837-523cbe19af15496684bc8f0579e6ef46", "input": "Passage: Es varen presentar tres projectes, sotmesos a la deliberació d'un tribunal format pels arquitectes Emili Sala i Cortés, Pere Falqués i Urpí i Josep Amargós i Samaranch. Aquests van emetre, l'abril de 1900, un informe a favor del projecte de Josep Domènech i Estapà i el varen lliurar als marmessors el 22 de maig. Aquests varen voler complementar la decisió amb un dictamen mèdic i tècnic, demanant a l'Ajuntament, la Reial Acadèmia de Medicina i l'Hospital de la Santa Creu que assignessin un metge per fer un informe sobre les condicions higièniques. La Reial Acadèmia de Medicina va nomenar a Emerencià Roig i Bonfill, l'Ajuntament a Bartomeu Robert i l'Hospital de la Santa Creu a Joaquim Duran i Trinxeria, que van fer un informe negatiu dels tres projectes, el 16 de desembre de 1900.\nQuestion: Quan van emetre l'informe?", "output": [ "l'abril de 1900" ] }, { "id": "task837-7eefa1ad73024d728602376dce9f3938", "input": "Passage: Al segon nivell hi ha uns grans finestrals amb uns arcs similars als de les portes d'accés, però amb una decoració en pedra treballada al seu voltant. Són finestres lobulades amb un disseny neogòtic, tripartida la central i bipartida les dues laterals amb uns fins pilars per separació i amb vitralls d'un modernisme moderat. Davant dels finestrals hi ha un balcó cerimonial corregut d'extrem a extrem.[17]\nQuestion: Què hi ha al segon nivell?", "output": [ "uns grans finestrals" ] }, { "id": "task837-8dafa39a85754e51b226b58e81863c08", "input": "Passage: L'any 1913, l'Ajuntament de Barcelona li va concedir el premi especial al millor edifici al concurs anual d'edificis artístics. Es tractava d'un premi especial per l'extraordinària obra, ja que el jurat considerava que cadascun dels edificis era per si sol mereixedor d'un premi. Per aquest motiu, en comptes de lliurar la tradicional placa de reconeixement que es col·locava a la façana, va crear-ne una de més gran i distingida, dissenyada per Manel Fuxà i Leal i que es va col·locar al vestíbul, al començament de l'escala d'honor. Coincidia amb el tercer guardó que rebia Domènech i Montaner, després d'obtenir-lo per la casa Lleó Morera i pel Palau de la Música Catalana, i per aquest motiu l'Ajuntament de Barcelona li va atorgar la medalla d'or de la institució.[9]\nQuestion: Quin premi li van concedir el 1913?", "output": [ "premi especial al millor edifici" ] }, { "id": "task837-293add18db504a4ea3cee998e22c6473", "input": "Passage: Els vitralls de tots els pavellons, inclosos els de l'església i la casa de convalescència, varen ser produïts per la Casa Rigalt i Granell. Denoten un disseny menys sofisticat, propi d'un modernisme tardà. El disseny dels de la primera època correspon a Labarta i els del període de Domènech i Roura varen ser dissenyats pel pintor Miquel Farré i Albagés.[23]\nQuestion: Qui va produir els vitralls de tots els pavellons?", "output": [ "la Casa Rigalt i Granell" ] }, { "id": "task837-cc2f7de04f0e4315a703bebc78c479ff", "input": "Passage: La sèrie –originàriament deuria estar formada per cinc quadres dels quals solament se'n coneixen quatre–, al segle XVIII, es trobava a Madrid en poder del marquès de Santiago, i a començaments del segle xix ja havia quedat dispersada. Ara com ara es localitzen dues de les històries en el Museu de l'Hermitage, les que representen Jacob beneït per Isaac i L'escala de Jacob. Les altres dues, són als Estats Units: Jacob cerca els ídols domèstics a la botiga de Raquel, conservada en el Cleveland Museum of Art, i Jacob posa les vares al ramat de Laban, propietat del Meadows Museum de Dallas. Aquest tipus de paisatges amplis –especialment aquests dos darrers que estan ordenats al voltant d'un motiu central i oberts a un llunyà fons lluminós sobre el qual es retallen els perfils difusos de les muntanyes–, suggereixen el coneixement de paisatgistes flamencs com Joos de Momper o Jan Wildens;[44] potser també coneixia els paisatges italians de Gaspard Dughet, un pintor contemporani. Pel que fa a l'atenció que dóna al bestiar, que és nombrós en tots dos quadres, sembla remetre a Pedro de Orrente però adaptat a l'estil de Murillo.[33] Al Jacob posa les vares al ramat de Labán, amb un gran naturalisme, hi ha representat fins i tot l'apariament de les ovelles, acte al qual fa al·lusió el text bíblic (Gènesi, 30, 31), i que per qüestions de pudor fou ocultat en posteriors pintures, fins a tornar a ser incorporat ja al segle xx.[42]\nQuestion: Quants quadres deurien formar la sèrie?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-94c87ce6211d4b2bb4b0554d563397e8", "input": "Passage: Segons Palomino, en deixar el taller de Juan del Castillo, Murillo estava prou qualificat per a «mantenir-se pintant de fira (això aleshores prevalia molt), i va fer una partida de pintures per carregar cap a les Índies. Havent-hi adquirit per aquest mitjà un «tros de cabal», va passar a Madrid, on amb la protecció de Diego Velázquez, el seu paisà (...), va veure moltes vegades les eminents pintures de Palau».[11] Encara que no és improbable que en els seus començaments, com d'altres pintors sevillans, pintés quadres de devoció per al lucratiu comerç americà,[nota 2] res no indica que viatgés a Madrid en aquestes dates, com tampoc és probable que realitzés el viatge a Itàlia que li va atribuir Sandrart. El mateix Palomino va desmentir ja aquest viatge, després d'investigar la qüestió, segons deia, amb «exacta diligència». Fora d'això, la infundada suposició d'un viatge a Itàlia, segons pensava el cordovès, naixia del fet «que els estrangers no volen concedir en aquest art el «llorer de la Fama» a cap espanyol, si no ha passat per les duanes d'Itàlia: sense advertir, que Itàlia s'ha transferit a Espanya en les estàtues, pintures eminents, estampes, i llibres; i que l'estudi del natural –amb aquests antecedents– a totes parts abunda».[6] El mateix Palomino, que havia arribat a conèixer-lo encara que no el tractés, deia haver escoltat altres pintors que en els seus primers anys «s'havia estat tancat tot aquell temps a casa seva estudiant pel natural, i que d'aquesta sort havia adquirit l'habilitat». Aquesta habilitat artística és la que, en exposar les seves primeres obres públiques, pintades per al convent dels franciscans, va fer possible que es guanyés el respecte i l'admiració dels seus paisans, els quals fins aquest moment res no sabien de la seva existència i progressos en l'art.[12] En qualsevol cas, l'estil que es manifesta a les seves primeres obres importants, com són les citades pintures del claustre petit del convent de sant Francesc, va poder aprendre-ho sense sortir de Sevilla estudiant els artistes de la generació anterior, com Zurbarán i Francisco Herrera el Vell.\nQuestion: Qui era paisà de Murillo?", "output": [ "Velázquez" ] }, { "id": "task837-765c3350305640f5889ca7b8c8685beb", "input": "Passage: Sevilla era a començaments del segle xvii el «paradigma de ciutat». Ostentava el monopoli del comerç amb les Índies i comptava amb la Reial Audiència de Sevilla, diversos tribunals de justícia —entre ells el de la Inquisició—, l'arquebisbat, la Casa de la Contractació d'Índies, la Casa de Moneda, consolats i duanes.[13] Encara que els 130.000 habitants amb els quals comptava a la fi del segle XVI havien disminuït a conseqüència de la pesta de 1599 i l'expulsió dels moriscs, quan va néixer Murillo continuava sent una ciutat cosmopolita, la més poblada a Espanya i una de les més grans del continent europeu. A partir de 1627 van aparèixer alguns símptomes de crisi a causa de la disminució del comerç amb les Índies, que lentament es desplaçava cap a Cadis, de l'esclat de la Guerra dels Trenta Anys i de la separació de Portugal. Però el problema més greu va arribar amb la pesta de 1649, d'efectes devastadors, en la que el pintor podria haver perdut algun fill. La població es va reduir a la meitat, comptabilitzant-se uns 60.000 morts, i ja no es va recuperar: àmplies zones urbanes, sobretot al voltant de les parròquies populars de la zona nord, van quedar semidesertes i les seves cases convertides en solars.[14]\nQuestion: Quants habitants tenia Sevilla a finals del segle XVI?", "output": [ "130.000" ] }, { "id": "task837-6fe907e2ca0d4a1ab4997cd037ec7229", "input": "Passage: Encara que la crisi va afectar de manera desigual els diversos segments de la població, el nivell de vida general va disminuir. Les classes populars, les més afectades, van protagonitzar el 1652 un motí de curt abast causat per la fam; però, a grans trets, la caritat va funcionar com a pal·liatiu de la injustícia i la misèria, que afectava uniformement tant als captaires que s'amuntegaven a la vora del palau episcopal per rebre el pa rodó que repartia l'arquebisbe, com als centenars de pobres «vergonyants» comptabilitzats en cada parròquia o en institucions específicament dedicades a la seva atenció. Entre aquestes institucions va destacar la Germandat de la Caritat, revitalitzada després de 1663 per Miguel Mañara, qui el 1650 i 1651 havia actuat com a padrí de baptisme de dos dels fills de Murillo. El pintor era un home devot com ho demostra el seu ingrés a la Confraria del Roser el 1644; a més, va rebre l'hàbit de l'orde de Sant Francesc el 1662 i es dedicava freqüentment al repartiment de pa organitzat per les parròquies a les quals successivament va estar adscrit.\nQuestion: Com va afectar la crisi als diversos segments de la població?", "output": [ "de manera desigual" ] }, { "id": "task837-3d8ef573bcad41ed87186280e6b15117", "input": "Passage: Dins l'àmplia producció de Murillo es recullen també al voltant de 25 pintures de gènere, principalment amb motius infantils tot i que no exclusivament. Les primeres notícies que es tenen de quasi tots ells procedeixen de fora d'Espanya, el que fa pensar que foren realitzats per encàrrec de comerciants flamencs establerts a Sevilla, clients també de pintures religioses; entre ells, podria tractar-se de Nicolás de Omazur, un important col·leccionista d'obres del pintor, i que tingués interès en aquest tipus de pintures laiques per al mercat nòrdic com a contrast amb les dedicades a la infància de Jesús.[69] Algunes d'elles, com Nens jugant als daus (Alte Pinakothek de Munic), ja van aparèixer citades a nom de Murillo en un inventari efectuat a Anvers el 1698. A començaments del segle XVIII foren adquirides per Maximilià de Baviera per a la col·lecció reial bavaresa.\nQuestion: Qui era un dels col·leccionistes de les obres del Murillo?", "output": [ "Nicolás de Omazur" ] }, { "id": "task837-7fcfe29c77fd45f4b4cc1287ee7bc0c8", "input": "Passage: La reina Zenobia, el seu amant Arsace i els sacerdots ofereixen sacrificis al temple d'Isis i preguen per l'alliberament del perill que representa l'exèrcit romà que s'acosta. El general Oraspe entra al so de la música marcial i anuncia que l'exèrcit d'Aureliano està als afores de Palmira. Arsace ofereix les seves tropes perses per defensar la ciutat, però després d'una escena de batalla fora de la ciutat, els perses són derrotats. Mentre els soldats romans celebren la seva victòria, Aureliano arriba i interroga a Arsace, ara pres, i aquest li respon amb dignitat que li agrada Zenobia i està disposat a morir per ella.\nQuestion: Quin exercit s'acosta?", "output": [ "l'exèrcit romà" ] }, { "id": "task837-0266ed4f264541a9b986c0b6ab9b7c32", "input": "Passage: Zenobia ha amagat els tresors del regne a les criptes sota el palau. Decideix oferir amb les seves tropes una última resistència a l'invasor. Ella sol·licita una entrevista a Aureliano per tal d'alliberar els presoners. Quan Aureliano es nega, ella demana veure a Arsace per última vegada, cosa que accepta. Aureliano interromp la conversa entre Zenobia i Arsace i anuncia que Arsace serà alliberat si renuncia a Zenobia, però ho refusa; Arsace llavors és condemnat a mort. Els dos exèrcits es preparen per a una última batalla.\nQuestion: Què ha amagat Zenobia?", "output": [ "els tresors" ] }, { "id": "task837-28c71ef9d5e44459ad9f2eca64b7219f", "input": "Passage: El llibret en el qual el llibretista va ser acreditat només portava les inicials \"G. F. R.\". El llibret ha estat generalment atribuït al prolífic Giuseppe Felice Romani,[3] però de vegades al desconegut Gian Francesco Romanelli,[4][5] poeta principal del teatre la Scala abans del nomenament de Romani. En tot cas, Felice Romani va proporcionar els llibrets per a les tres comissions de Rossini per a La Scala, les altres dues serien Il turco in Italia (1814), i Bianca e Falliero (1819). Romani fou molt conegut i apreciat pels seus molts llibrets per a Donizetti i Bellini. La majoria dels llibrets de Romaní van ser establerts per diversos compositors, encara que els tres llibrets que va escriure per Rossini només van ser per ell.[2]\nQuestion: A qui s\\'atribueix el llibret generalment?", "output": [ "Giuseppe Felice Romani" ] }, { "id": "task837-cbb0f92219f047dd85826e45fbc32277", "input": "Passage: L'escena final té lloc en una gran sala del palau. Els líders i els sacerdots de l'imperi derrotat es reuneixen per implorar a Aureliano. Oraspe, Arsace i Zenobia són portats a l'habitació encadenats. Mentrestant, la postura d'Aureliano ha canviat, allibera els captius i dóna a Arsace i Zenobia la possibilitat que regnin en tot l'Imperi de Palmira com a fidels aliats de l'Imperi Romà. El cor final canta les bondats d'Aureliano i dóna curs a la seva alegria.\nQuestion: On passa l'escena final?", "output": [ "en una gran sala del palau" ] }, { "id": "task837-0ba0ec5cfd0d4bdcb5b347fe8f0c15b6", "input": "Passage: Amb vint-i-un anys, Rossini va compondre aquesta història d'amor i guerra ambientada a la Roma imperial el 1813, un any que també va veure l'estrena de Il signor Bruschino, L'italiana in Algeri i Tancredi. Els crítics van veure en Aureliano una òpera menor -especialment en comparació amb el Tancredi rebut amb entusiasme- i va caure en l'oblit a partir de 1830, fins al renaixement del 1980, a Gènova. El declivi d'aquesta òpera també es va veure accelerat per l'èxit d'Il Barbiere di Siviglia, en la qual Rossini recicla parts significatives d'Aureliano, més notablement l'obertura, que sembla que s'ajusti molt millor a una comèdia estrident que a un dramma serio ambientada a l'antiga Roma.[2]\nQuestion: Quants anys tenia quan va compondre aquesta obra?", "output": [ "vint-i-un" ] }, { "id": "task837-9e85d6f45fec404a823b2a9699d84058", "input": "Passage: L'estrena mundial de la pel·lícula en cinemes va tenir lloc el 18 de desembre de 2002, rebent la qualificació PG-13 (contingut no apropiat per a menors de 13 anys) per la Motion Picture Association of America, l'associació nord-americana encarregada de la classificació per edat de les pel·lícules.[38] El repartiment, la direcció i part de l'equip de producció va acudir aquell dia a l'estrena de Wellington, per a la que Weta Workshop havia elaborat una figura gegant de Gòl·lum intentant assolir l'Anell i l'havia col·locat sobre l'Embassy Theatre, lloc on s'anava a emetre Les dues torres. Uns dies abans, el 5 de desembre, l'equip de la pel·lícula havia assistit també a la premiere mundial, celebrada a Nova York, Estats Units.[39]\nQuestion: Quan es va estrenar la pel·lícula en cinemes?", "output": [ "18 de desembre de 2002" ] }, { "id": "task837-ace59abd3c5a4d71925cb0000be0740f", "input": "Passage: Per a facilitar la materialització per pantalla de les grans hosts militars que apareixen a la pel·lícula, Steven Regelous, un dels treballadors de Weta, va dissenyar el programari Massive. Aquest programa és capaç de crear milers de criatures per ordinador a les quals a més n'atorga una intel·ligència artificial per afegir conductes individuals i dotar de moviment els individus. D'altra banda, John Allitt va desenvolupar un programari conegut com a Creador d'Orcs, que era capaç de crear orcs de diferents característiques físiques perquè fossin generats per Massive, i aquest darrer establia uns paràmetres aleatoris perquè cap urc no fos igual.[26]\nQuestion: Qui va dissenyar el programari Massive?", "output": [ "Steven Regelous" ] }, { "id": "task837-2da462c075e9420481c118476abd9644", "input": "Passage: El guió de la segona pel·lícula de la trilogia, escrit per Phyllipa Boyens, Peter Jackson i la seva esposa, Fran Walsh, va ser considerat per ells mateixos com el més difícil d'elaborar. En comparació amb La Germandat de l'Anell que és més lineal, 'Les dues torres' segueix tres línies argumentals diferents, dues d'elles enllaçades a la novel·la (llibre III del Senyor dels Anells) però la tercera completament a part (llibre IV). Els guionistes van haver de buscar una forma d'enllaçar les tres línies de manera que en la història general no es perdés la intriga. Stephen Sinclair també apareix en els crèdits com a guionista, encara que no va participar en el guió de New Line, sinó en el de l'empresa Miramax. No obstant això, es van conservar algunes de les seves frases i van decidir incloure'l.[8]\nQuestion: Qui va escriure el guió de la segona pel·lícula de la trilogia?", "output": [ "Phyllipa Boyens, Peter Jackson i la seva esposa, Fran Walsh" ] }, { "id": "task837-01809f7787ce4633b69626d01f985075", "input": "Passage: La pel·lícula comença amb un conjunt de flash-backs de la primera pel·lícula, en l'escena on Gàndalf lluita amb Balrog al Pont de Khazad-dûm. Aquesta vegada però, les imatges es prenen des de la perspectiva de Gàndalf, amb una càmera que segueix als dos contrincants mentre cauen en picat des d'una torre molt alta. La caiguda final desperta en Frodo del somni i continua el viatge amb el seu lleial amic Sam. Llavors, són atacats per Gòl·lum que desitja recuperar el seu anell d'aquells que, creu, li han robat. Els hòbbits el sotmeten i el lliguen amb la corda èlfica que Sam havia rebut de l'anciana Galàdriel a Lórien. Sam desconfia de Gòl·lum i desitja abandonar-lo, però Frodo entén la dissort de la criatura i li sap greu. Adonant-se que estan perduts a l'Emyn Muil i que necessiten un guia, Frodo persuadeix Gòl·lum de portar-los a la Porta Negra de Mórdor.\nQuestion: Com comença la pel·lícula?", "output": [ "amb un conjunt de flash-backs de la primera pel·lícula" ] }, { "id": "task837-889acde854dc4f83b9a36630fb3334db", "input": "Passage: New Line volia un nou pròleg per a aquesta part en el qual es recordés el que havia passat a La Germandat de l'Anell, però els guionistes es van negar per evitar un excés d'informació. L'escena inicial de la lluita entre Gàndalf i el balrog estava pensada des dels guions inicials que es van oferir a Miramax i havia de ser més llarga, mostrant un balrog fet de fang a causa de la seva caiguda a l'aigua de les Muntanyes Ennuvolades. No obstant això, a causa de l'alt pressupost que suposaven els efectes especials d'aquesta escena (uns 50.000 dòlars, segons Jackson) es va decidir eliminar-la.[8]\nQuestion: Qui volia un nou pròleg que recordés el que havia passat a La Germandat de l'Anell?", "output": [ "New Line" ] }, { "id": "task837-cbe4cbba5dec4c9394f33fe0cbb82a22", "input": "Passage: D'altra banda, i a causa de la dificultat que suposava articular el rostre de la marioneta de Barbarbrat, l'equip de Weta va usar fons d'acció per canviar la cara per una altra de digital. Per això, van fer un escàner del cap de la marioneta i van crear un mecanisme d'animació facial similar al que van usar amb Gòl·lum. La resta d'ents va ser creat a partir de nou dissenys d'Alan Lee, als quals Weta va fer algunes modificacions per formar nombrosos ents diferents.[26]\nQuestion: Què es va utilitzar per canviar la cara per una altra de digital?", "output": [ "fons d'acció" ] }, { "id": "task837-0a0d89fc3f544f30bfb9cf792f811150", "input": "Passage: Les preses són principalment mamífers grans, amb una preferència pels nyus, impales, zebres, búfals i facoquers a Àfrica i nilgaus, senglars i diverses espècies de cérvols a l'Índia. Els lleons també cacen moltes altres espècies, segons la disponibilitat. Això concerneix principalment ungulats amb un pes d'entre 50 i 300 quilograms, com ara el cudú, el búbal, l'òrix del Cap i l'eland.[44] A vegades, cacen espècies relativament petites com la gasela de Thomson o la gasela saltadora. Els lleons que viuen a prop de la costa namíbia s'alimenten en gran manera de foques.[45] Els lleons que cacen en grup són capaços d'abatre la majoria d'animals, fins i tot adults sans, però rarament ataquen preses molt grans com ara mascles de búfal o girafes adultes a causa del risc de prendre mal.[46]\nQuestion: Com són les preses?", "output": [ "mamífers grans" ] }, { "id": "task837-d901f144681a4d7f9bb595136dc0e57a", "input": "Passage: Quan s'integren a la resta de l'esbart, al principi els cadells manquen de confiança quan es troben davant de lleons adults que no són la seva mare. Tanmateix, aviat comencen a participar en la vida de grup, jugant entre ells o intentant començar a jugar amb els adults. Les lleones que tenen cries tenen més probabilitats de ser tolerants envers les d'altres lleones que les que no en tenen. La tolerància dels mascles vers els cadells varia; a vegades, un mascle pot deixar pacientment que les cries juguin amb la seva cua o crinera, mentre que un altre pot grunyir i fer fora els cadells.[69]\nQuestion: Com estan els cadells quan s'integren a la resta de l'esbart?", "output": [ "manquen de confiança" ] }, { "id": "task837-de3587abc71b46a7aea93d42591ea808", "input": "Passage: Quan estan en repòs, els lleons realitzen actes socials per mitjà d'una sèrie de comportaments i mostren moviments expressius molt desenvolupats. Tenen un conjunt d'expressions facials i postures corporals que són gestos visuals.[81] Els gestos pacífics més comuns són el de fregar-se el cap i les llepades socials,[82] que han estat comparades a l'empolainament dels primats.[83] Fregar-se el cap, tot utilitzant el musell per acariciar el front, la cara i el coll d'un altre lleó, sembla una mena de salutació,[84] car s'observa sovint quan un animal ha estat separat dels altres, o després d'un combat o conflicte. Els mascles tendeixen a fregar altres mascles, mentre que els cadells i les femelles freguen altres femelles.[85] Les llepades socials solen produir-se en combinació amb els fregaments de cap; generalment són mútues i el receptor sembla mostrar plaer. El cap i el coll són les parts del cos que es llepen més habitualment, cosa que podria ser per motius pràctics, car un lleó, ell mateix, no es pot llepar aquestes zones.[86]\nQuestion: Què mostren els lleons quan realitzen actes socials?", "output": [ "moviments expressius molt desenvolupats" ] }, { "id": "task837-0db1a320dc454b028df7224e33808a82", "input": "Passage: Els lleons continuen apareixent a la literatura moderna, des del messiànic Aslan d'El lleó, la bruixa i l'armari i els llibres posteriors de la sèrie de Nàrnia, escrita per Clive Staples Lewis,[192] fins al còmic lleó covard d'El màgic d'Oz.[193] L'advent de les pel·lícules veié la continuació del simbolisme dels lleons; un dels lleons més icònics i reconeguts és Leo the Lion, la mascota dels estudis Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), que ha estat utilitzada des de la dècada del 1920.[194] La dècada del 1960 fou testimoni de l'aparició de la que és probablement la lleona més cèlebre, l'animal de Kenya Elsa a la pel·lícula Nascuda lliure,[195] basada en la història real del best-seller internacional homònim.[196] El paper del lleó com a rei dels animals ha estat utilitzat en dibuixos animats, des del manga de la dècada del 1950 que donà origen als primers dibuixos animats en color japonesos, Kimba the White Lion, Leonardo Lion de King Leonardo and his Short Subjects, ambdós de la dècada del 1960, fins a la pel·lícula de Disney The Lion King,[197][198] que incloïa la popular cançó The Lion Sleeps Tonight a la banda sonora. Un lleó apareix als bitllets de 50 rands de Sud-àfrica.\nQuestion: On apareixen els lleons?", "output": [ "a la literatura moderna" ] }, { "id": "task837-b8ed65c30d554150954c4cc817af60cf", "input": "Passage: Tant els mascles com les femelles defensen l'esbart dels intrusos. Alguns lleons sovint encapçalen la defensa contra els intrusos, mentre que d'altres es queden enrere.[33] Aquests «covards» no són castigats pels líders; possiblement tenen altres funcions al grup i els líders els perdonen.[34] Una hipòtesi alternativa és que existeix alguna mena de recompensa associada al fet de ser un líder que foragita els intrusos.[35] El mascle o els mascles sovint defensen l'esbart de mascles aliens que intenten apropiar-se de l'esbart. Les femelles formen una unitat social estable i no toleren femelles alienes;[36] la composició femenina d'un grup només canvia amb el naixement i la mort de les lleones,[37] tot i que algunes femelles deixen l'esbart i esdevenen nòmades.[38] En canvi, els mascles subadults abandonen l'esbart quan assoleixen la maduresa, a l'edat d'uns 2-3 anys.[38]\nQuestion: Què defensen els mascles i les femelles?", "output": [ "l'esbart dels intrusos" ] }, { "id": "task837-93639292726b4bf7bebede0b69c5ddd9", "input": "Passage: A l'edat mitjana, l'espècie ja havia estat erradicada de Palestina i després de gairebé tota la resta d'Àsia amb l'arribada d'armes de foc fàcils d'aconseguir al segle xviii. Al pas del segle xix al xx s'extingí a l'Àfrica del Nord i el Prò xim Orient. A final del segle xx ja havia desaparegut de Turquia i gran part del nord de l'Índia,[25][119] mentre que l'última observació d'un lleó asiàtic viu a l'Iran fou el 1941 (entre Shiraz i Jahrom, província de Fars), tot i que el 1944 es trobà el cadàver d'una lleona a la riba del riu Karun (Khuzestan). Des d'aleshores, no hi ha hagut informes fiables d'Iran.[55] Actualment, la subespècie ja només sobreviu a dins i als voltants del Bosc de Gir, al nord-oest de l'Índia.[104] Aproximadament uns 300 lleons viuen en un santuari de 1.412 km² a l'estat de Gujarat, que cobreix gran part del bosc. Les poblacions estan augmentant a poc a poc.[120]\nQuestion: Què eren fàcils d'aconseguir al segle xviii?", "output": [ "armes de foc" ] }, { "id": "task837-b38932f644a24bc8a04597b22328f057", "input": "Passage: Va començar la nova petició reial per realitzar el 1344 un retaule per l'altar major de la capella de Santa Àgata dedicat a la Mare de Déu i Jesús, una obra avui desapareguda.[51] La nota està signada a les calendes d'octubre de 1344 per Ferrer Bassa, pietor civis Barchinone, en Bernardo de Olzinellas. És una carta de pagament, pel preu del retaule encàrrec del rei Pere, i que va dirigida a Olzinellas, de la reial cúria, mana pagar «per l'encàrrec de la cort reial d'un retaule per a la capella del nostre palau amb subtils imatges de Jesucrist i la seva mare la Mare de Déu».[nota 4][52][53]\nQuestion: A qui està dedicat l'altar major de la capella de Santa Àgata?", "output": [ "Mare de Déu i Jesús" ] }, { "id": "task837-1d83927912a6439e9f28393b27e589b8", "input": "Passage: La seva vida personal ha estat relacionada amb un estil llibertí i amant de la bona vida, considerat per alguns historiadors un «Filippo Lippi a la catalana». El rei Jaume II, el 1315 i a instàncies de la seva esposa, Maria de Xipre, el va perdonar per l'assalt a tres donzelles.[2] També se l'associa amb un ciutadà amb el seu mateix nom de Les Gunyoles (Penedès), que apareix esmentat en un document de 1320 acusat d'ofenses, un delicte que va suposar que Bernat de Fonollar ordenés la confiscació dels seus béns i un exili temporal.[3] En cas de tractar-se d'ell, la seva vinculació amb Les Gunyoles podria ser d'origen familiar, ja que consta que el 1160 els comanadors de la preceptoria del Temple de les Gunyoles van atorgar unes terres per artigar i construir unes cases al terme del castell del municipi d'Olèrdola; a començaments del segle xiii, un tal Pere de Bassa era el veguer de Vilafranca,[4] i també es coneix un dret de propietat a favor d'un tal Ferrer Bassa el 1243, és a dir, s'identifiquen antecedents des de quasi dos segles abans.[5]\nQuestion: Amb quin estil ha estat relacionada la seva vida personal?", "output": [ "llibertí i amant de la bona vida" ] }, { "id": "task837-7dd610201de14b2c8d46da1caded2159", "input": "Passage: La relació del monestir amb Ferrer Bassa no es va limitar a aquest encàrrec, ja que el 1348, Francesca Saportella, la mateixa abadessa de l'encàrrec de la cel·la de Sant Miquel, va demanar a Ferrer i al seu fill Arnau Bassa la construcció de diversos retaules. Un d'ells dedicat a Sant Antoní de Pàmies per a ubicar a la cel·la de Santa Isabel i Sant Antoni.[58] Probablement no era un retaule de grans dimensions, sinó més aviat una taula, tal com rectifica el contracte unes línies més avall quan esmenta una tabula.[59] També els va encarregar pintar la paret dels peus de l'església amb l'arbre de la vida, els dotze apòstols i els goigs de Nostra Senyora. Aquesta obra, encarregada l'11 d'abril de 1348 i amb un cost de 1.000 sous, la va assumir Arnau Bassa, probablement perquè el seu pare havia mort.[60] Aquestes obres o bé no es van arribar a fer per la prematura mort dels pintors el mateix 1348 o bé s'han perdut.[61]\nQuestion: Qui va demanar a Ferrer i al seu fill la construcció de retaules?", "output": [ "Francesca Saportella" ] }, { "id": "task837-0d12a5cf40244c3a972c7ab063382118", "input": "Passage: Al taller dels Bassa també van treballar-hi figures destacades com el seu fill Arnau Bassa o el seu continuador Ramon Destorrents, així com els encara no identificats Mestre de l'Escrivà i Mestre de Baltimore.[21] Sovint es fa difícil discernir les diferents mans que van intervenir en una obra. En altres casos, s'acaba trobant l'autoria d'alguns treballs atribuïts inicialment al seu taller, com el cas del Retaule de Sant Marc de la Seu de Manresa atribuït a Arnau Bassa. Així mateix es creu que la traça del Mestre de l'Escrivà i la del Mestre de Baltimore es manifesta en bona part de les miniatures dels dos volums del Decretum Gratiani de la biblioteca Britànica[22][23] i també en alguns motius decoratius del Llibre Verd,[24] dues obres que no consten documentalment encarregades al seu taller.\nQuestion: Qui va ser el continuador de Bassa?", "output": [ "Ramon Destorrents" ] }, { "id": "task837-6036b07b1b91424d8b2f29e5bf9a5e95", "input": "Passage: El relat iconogràfic s'estructura en tres parts: el cicle de la Passió de Crist, els Set Goigs de Maria i una col·lecció de retrats de sants. Les vint-i-cinc escenes, que cobreixen els setanta-cinc metres quadrats dels murs de la petita capella d'oració, estan realitzades seguint l'estil de l'escola senesa i presenten algunes innovacions com la combinació de tècniques pictòriques i la incorporació de detalls metàl·lics per ressaltar punts específics de les escenes. Les pintures són un conjunt extraordinari i un testimoni excepcional dins el panorama de la pintura gòtica catalana.[66]\nQuestion: Quines són les parts en les que s'estructura el relat iconogràfic?", "output": [ "el cicle de la Passió de Crist, els Set Goigs de Maria i una col·lecció de retrats de sants" ] }, { "id": "task837-9912e01d73bd492ba7aa62c7995d0225", "input": "Passage: El 1343 és un any amb molts encàrrecs que li ocuparan els anys vinents. D'una banda, signa el 18 d'agost de 1343 el primer contracte amb l'abadessa del monestir de Pedralbes, Francesca Saportella, neboda de la reina Elisenda de Montcada fundadora del monestir, per a pintar la cel·la de Sant Miquel; de l'altra banda, el rei Pere li encarrega sengles retaules per a les capelles dels seus palaus: el castell de Lleida, la Capella de Santa Àgata a Barcelona, el castell de Perpinyà i pel de Mallorca, regne que acabava de conquerir aquell any. L'encàrrec del monestir va quedar ajornat per les pressions reials.[50]\nQuestion: Amb qui va signar un contracte el 18 d'agost de 1343?", "output": [ "Francesca Saportella" ] }, { "id": "task837-d2365fa773c44a0b98d706d100e63abe", "input": "Passage: A l'època modernista es va comptar amb l'art del vitrall per part dels arquitectes com una activitat decorativa per les seves construccions. Domènech i Montaner ho fomentà en tots els seus edificis, però al Palau de la Música, a més a més d'aquesta decorativitat té una funció material arquitectònica. És en aquesta obra on s'expressa la gran realitat del vitrall català, en aconseguir una perfecta unió entre l'arquitecte i el vitraller Antoni Rigalt i Blanch.[20]\nQuestion: Amb quin art comptaven els arquitectes a l'època modernista?", "output": [ "l'art del vitrall" ] }, { "id": "task837-3a30044950f449d99ee96ac44b225fe1", "input": "Passage: A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics de caràcter modernista barroc. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la seva part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.\nQuestion: A què fan al·lusió els elements escultòrics de l'exterior?", "output": [ "al món de la música" ] }, { "id": "task837-5b8ee6176f5f40eea113d849ee43579c", "input": "Passage: Comença a l'octubre de 1904 amb l'encàrrec d'un projecte de l'Orfeó Català a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner per construir un edifici destinat a ubicar la seva seu social.[3] Aquest projecte, encarregat per l'aleshores president de l'entitat en Joaquim Cabot, i el seu pressupost corresponent, havia estat aprovat per l'assemblea el 31 de maig de 1904. Abans d'acabar l'any es realitzà la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m² i a un preu final de 240 322,60 pessetes, amb la intenció de destinar aquest espai a la construcció de l'edifici.[4] L'any següent, concretament el 23 d'abril de 1905, es realitzà l'acte de col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600 000 pessetes en obligacions amortitzables, al portador, en dues sèries de 500 i 1000 pessetes, a l'interès anual del 4%.[5]\nQuestion: A qui va encarregar el projecte l'Orfeó Català?", "output": [ "a l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner" ] }, { "id": "task837-e46ede91812a4e1a87d3cdb7c3acbc73", "input": "Passage: Al llarg de la seva història, el Palau també ha acollit actes no relacionats amb la música. La vida política catalana hi ha trobat una evident manifestació simbòlica que arriba fins avui i passant per les assemblees de Solidaritat Catalana, per la clausura de quatre mesos ordenada per la dictadura de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de 1925, i per la dura postguerra, moment en què el seu nom és castellanitzat i pel gentilici.[6] Així, el 2 d'abril de 1940, la Falange organitza un festival amb la intervenció del «Orfeón que dirige el maestro Millet» -segons deia el programa i per evitar escriure el nom real- que va haver de començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet va dirigir amb els braços immòbils contra el cos.[6]\nQuestion: Què ha trobat la vida política catalana en el Palau?", "output": [ "una evident manifestació simbòlica" ] }, { "id": "task837-28041bd7229245f99dbb1e1e4161e795", "input": "Passage: Identificà el lantani (La) amb l'element desconegut de massa atòmica 180 (actualment el hafni, Hf), per la qual cosa el situà erròniament. Al seu lloc hi posà l'element Di (didimi), que posteriorment es descobrí que era una mescla de praseodimi (Pr), neodimi (Nd) i samari (Sm). Tanmateix, sí que deixà lloc per a situar-hi els lantànids o terres rares, que encara no s'havien descobert (Pr, Nd, Pm, Sm, Eu, Gd, Tb, Dy, Ho, Tm, Yb, Lu), però mal ubicats. També deixà cinc llocs per als elements transurànids no descoberts (Np, Pu, Am, Cm i Bk), amb massa atòmica superior a la de l'urani (U), i per a altres elements que es descobririen amb posterioritat: Tc, Re, Po, At, Fr, Ra, Ac i Pa, a més dels ja indicats a la taula periòdica del 1869: escandi (Sc), gal·li (Ga) i germani (Ge). En total deixà 31 llocs buits per a elements encara no descoberts el 1871.[43]\nQuestion: Amb què identificà el lantani (La)?", "output": [ "amb l'element desconegut de massa atòmica 180" ] }, { "id": "task837-63c188be3f5447dbae8ed4a4bd297e54", "input": "Passage: El mateix any del naixement de Mendeléiev, el seu pare, que tenia 51 anys, quedà cec per cataractes i hagué de retirar-se. Com que la pensió era insuficient, la seva esposa anà a dirigir la fàbrica de vidre de la seva família a Aremziànskoie, a 32 quilòmetres de Tobolsk. Maria descendia d'una família acomodada que s'havia instal·lat a Tobolsk a principis del segle XVIII i havia introduït a Sibèria les primeres manufactures de paper i vidre. L'avi de Mendeléiev fundà el 1787 el primer diari de Sibèria, Irtix. Mendeléiev començà a estudiar als 7 anys, era bon estudiant i destacà en matemàtiques, física, història i geografia, però tenia dificultats amb el llatí, el grec i la teologia. Durant aquests anys passà moltes hores a la fàbrica de vidre amb el químic Timofei, que li ensenyà els secrets de la manufactura del vidre i li inculcà la idea que «tot en el món és art». Rebé també la influència de Nikolai Vassílievitx Bassarguín[3] (1799-1861), espòs des del 1847 de la seva germana gran Olga (1815-1866),[4] que amb els seus amics acudia assíduament a visitar els Mendeléiev car tenien una casa confortable amb una rica biblioteca.[3] Bassarguín el 1826 havia sigut condemnat a 20 anys de treballs forçats i desterrament a Sibèria per pertànyer al grup de militars de la revolta decabrista o desembrista. Havien descobert les idees il·lustrades d'Europa Occidental en la guerra contra Napoleó, i el 26 de desembre de 1825 protagonitzaren una insurrecció contra el tsar Nicolau I, amb la intenció de forçar tot un seguit de reformes per abolir la servitud que patien els mugics i aconseguir una constitució que garantís la llibertat d'expressió i d'opinió, que fou durament reprimida. El 1830 la seva condemna a treballs forçats fou reduïda a 10 anys, fins al 1836, però no la d'exili.[5] De Bassarguín i els seus companys decabristes descobrí les idees liberals, aprengué ciències naturals i li quedà la idea que «tot en el món és ciència».[3]\nQuestion: Quants anys tenia el pare de Mendeléiev quan va néixer ell?", "output": [ "51" ] }, { "id": "task837-c3c8f781577b4b2b9192f38479e3224c", "input": "Passage: Presentà la tesi el 9 de setembre de 1856 i aconseguí un excel·lent informe del tribunal de la Universitat Imperial de Sant Petersburg. L'octubre presentà una nova tesi, Sobre l'estructura de les combinacions silícies, que li permeté ser nomenat encarregat de curs de la càtedra de química de la Universitat de Sant Petersburg. El gener de 1857 impartia classes de química orgànica però, com que els seus ingressos li eren insuficients, acceptà un lloc de professor de química a l'Institut Pedagògic i impartí, també, classes particulars.[1]\nQuestion: Quin any presentà la tesi?", "output": [ "1856" ] }, { "id": "task837-71cc0cb7b71443a6b7263293ad6ca67b", "input": "Passage: En les investigacions que realitzà al seu laboratori a Heidelberg descobrí la temperatura absoluta d'ebullició, que més tard rebria el nom de temperatura crítica, i que no depenia de la pressió. Amb això explicà el problema que hi havia amb certs gasos (hidrogen, nitrogen, oxigen, metà, monòxid de carboni, etc.) que no podien liquar-se malgrat que se'ls sotmetés a pressions molt elevades. Mendeléiev indicà que aquests experiments es realitzaven per sobre de les temperatures absolutes d'ebullició i que per liquar el gas calia, a més d'augmentar la pressió, disminuir també la temperatura. El 1861 publicà un article relacionat amb tot plegat en alemany[16] i en francès, titulat Sobre la cohesió d'alguns líquids i sobre el paper de la cohesió molecular en les reaccions químiques dels cossos.[3] La temperatura absoluta d'ebullició s'anomena actualment temperatura crítica, que fou el nom que li posà Thomas Andrews, que en feu un estudi més complet publicat el 1869[17] i que el mateix Mendeléiev observà que ell ja ho havia descobert.[18][1]\nQuestion: On era el laboratori de Mendeléiev?", "output": [ "Heidelberg" ] }, { "id": "task837-7a079e5629504f9db0f909cb0b231803", "input": "Passage: Per a qualsevol circumferència amb radi r i diàmetre d = 2r, el perímetre és πd i l'àrea és πr2. A més, π apareix en fórmules d'àrees i volums de moltes altres formes geomètriques basades en circumferències, com el·lipses, esferes Cons, i torus.[44] En conseqüència, π apareix en les integrals definides que calculen el perímetre, l'àrea o el volum de formes generades per circumferències. En el cas més elemental, la meitat de l'àrea del cercle de radi unitat ve donat per:[45]\nQuestion: Quin és el perímetre d'una circumferència amb diàmetre d?", "output": [ "πd" ] }, { "id": "task837-ae202f10b33841279ed309dc2661bcdd", "input": "Passage: El fet que aquesta proporció sigui constant, independentment de la mida de la circumferència, és el que permet que π es pugui definir. Per exemple, si una circumferència té un diàmetre doble que un altre també té doble perímetre, per tant el quocient entre les dues magnituds és el mateix. Això és una conseqüència de les propietats de les figures semblants. Euclides estableix que en les figures semblants totes les distàncies entre els punts homòlegs guarden la mateixa proporció.[23]\nQuestion: Com és la proporció?", "output": [ "constant" ] }, { "id": "task837-5bc4ab4521a54749bcc41de4bcab3e5f", "input": "Passage: Hi ha diverses formes empíriques de trobar el valor de π: dibuixeu un quadrat de costat 1 a la paret. Tireu un dard dins el quadrat tantes vegades com pugueu sense apuntar enlloc més que a dins del quadrat. Dibuixeu un cercle de diàmetre 'l' inscrit en el quadrat. Compteu 'nc' el nombre de vegades que el dard ha anat dins la circumferència, i 'nq' nombre de vegades que el dard ha anat dins del quadrat però fora de la circumferència. Per probabilitat i relacionant l'àrea dels dos polígons es pot deduir que π ≅ 4*nc/(nc+nq), i que és més exacte –o sigui, apareixen més decimals–, com més vegades hàgim tirat el dard. Aquesta prova també es pot fer sobre paper quadriculat comptant les interseccions com a punts on ha anat el dard.\nQuestion: Quantes formes empíriques hi ha per trobar el valor de π?", "output": [ "diverses" ] }, { "id": "task837-4934b585111c452f917ce070f3cd23a8", "input": "Passage: A més, π també és un nombre transcendent, tal com ho va demostrar Ferdinand von Lindemann el 1882 i a conseqüència del teorema de Lindemann-Weierstrass. Això vol dir que no hi ha cap polinomi amb coeficients racionals tal que π sigui una de les seves arrels.[37] Una conseqüència important del fet que π sigui transcendent és que no és construïble. Com que les coordenades de tots els punts que es poden construir amb regle i compàs són nombres constructibles, és impossible de quadrar el cercle: és a dir, és impossible, fent servir només compàs i regle, construir un quadrat tal que la seva àrea sigui igual que l'àrea d'un cercle donat.[38] Històricament, això és significatiu, atès que la quadratura del cercle és un dels problemes fàcils d'entendre de geometria elemental que van quedar pendents de resoldre de l'antiguitat.\nQuestion: Què va demostrar Ferdinand von Lindemann el 1882 que és π?", "output": [ "un nombre transcendent" ] }, { "id": "task837-3fa8a8dd42b545fca0d3d97e9fbb7d3c", "input": "Passage: El 1761 Johann Heinrich Lambert va demostrar que π és irracional.[3] Això vol dir que és un nombre real que no es pot expressar com a quocient de dos nombres enters. Al segle xx es van trobar demostracions que no necessiten coneixements que vagin mès enllà del càlcul integral. Una d'aquestes demostracions, la deguda a Ivan Niven, és amplament coneguda.[34][35] Una demostració similar lleugerament anterior la va obtenir Mary Cartwright.[36]\nQuestion: Qui va demostrar que π és irracional?", "output": [ "Johann Heinrich Lambert" ] }, { "id": "task837-77162abbc15e4312a02748f9b4c829ff", "input": "Passage: Els geòmetres de l'antiguitat, d'Egipte, Babilònia, Índia i Grècia, ja coneixien el fet que la proporció entre el perímetre i el diàmetre és una constant per a totes les circumferències i que és lleugerament més gran que 3. Les aproximacions més antigues conegudes es remunten al 1900 aC; són 25/8 (Babilònia) i 256/81 (Antic Egipte), les dues amb un error de menys de l'1% del valor real.[3] El text indi Shatapatha Brahmana assigna a π el valor 339/108 ≈ 3.139. La Bíblia sembla que suggereixi, en el Primer Llibre dels Reis, que π = 3, d'altra banda una estimació clarament més dolenta que d'altres disponibles a l'època en què es va escriure, cap als 600 aC. La interpretació d'aquest passatge és controvertida.[4][5]\nQuestion: Com és la proporció entre perímetre i diàmetre?", "output": [ "constant per a totes les circumferències" ] }, { "id": "task837-9467b9f32f404c6cbeecbe9d5298dbbc", "input": "Passage: Els moviments preliminars van consistir en una sèrie d'atacs i setges a diversos castells com ara el de Fushimi que estava custodiat pel clan Torii, liderat per Torii Mototada. Les Forces de l'«Exèrcit de l'Oest», comandades per Ishida Mitsunari van començar l'atac el 27 d'agost de 1600, el qual és conegut com a Setge de Fushimi.[33] Les forces de Mototada eren sobrepassades en gran nombre de manera que els esforços es van reduir a retardar el més possible l'exèrcit de Mitsunari amb l'objecte que Tokugawa Ieyasu tingués temps suficient de fugir i rearmar un exèrcit de grans proporcions. Per realitzar aquesta tasca, Mototada va comptar amb el suport de centenars de guerrers de Koga,[32] alguns dins del castell mentre que d'altres feien «guerra de guerrilles» als voltants.[32] Prop de cent d'aquests ninges van morir en els enfrontaments i una vegada que hi va haver acabat la batalla de Sekigahara, Ieyasu va oferir un servei per als seus esperits.[34]\nQuestion: Per qui estava custodiat el castell Fushimi?", "output": [ "pel clan Torii" ] }, { "id": "task837-e1112918b8944cefbdb43ee703aa5e18", "input": "Passage: La majoria dels acadèmics concorden en què va ser durant la rebel·lió Shimabara del 1637, un aixecament armat de conversos catòlics, que els ninges van tenir la seva última gran participació.[27][39][40] Durant el conflicte, prop de 40.000 rebels van ocupar el castell Shimabara,[39] situat a l'illa de Kyūshū, pel que un grup de ninges es va introduir al castell per lliurar informes detallats de la seva construcció,[38] ubicació de la fossa,[38] robar contrasenyes[41] i queviures.[41] Van ser els ninges a més, que van confirmar que la situació dins del castell era crítica a causa de la manca d'aliments i provisions, per la qual cosa es va decidir realitzar l'atac final, on els rebels van ser vençuts.[40]\nQuestion: Quan va succeir la rebel·lió Shimabara?", "output": [ "1637" ] }, { "id": "task837-2ffdc20b71cf4f12b8b15a7563c5a26e", "input": "Passage: La referència més antiga que es compta al dia d'avui de ninges vestits tot de negre es troba a la il·lustració d'un llibre del 1801 on s'observa un ninja escalant un castell.[51] Un aspecte que cal remarcar, és que probablement d'aquesta representació prové la imatge actual de la vestimenta ninja, que molt segurament va derivar d'una convenció artística molt recurrent al Japó, sobretot en el bunraku, on vestir un titella de negre donava la idea a l'espectador que no la podia veure.[51] Els mateixos titellaires utilitzen vestimentes com les descrites amb la mateixa finalitat.[52] De totes maneres, no és d'estranyar que durant incursions nocturnes, la vestimenta ideal fora de colors foscos,[51] preferiblement blau marí.[53] De la mateixa manera, durant les nevades en els hiverns del Japó el color preferible seria tot de blanc, a causa de la naturalesa ninja de camuflar-se amb l'entorn.[54]\nQuestion: De quin any és la referència més antiga de ninges vestits tots de negre?", "output": [ "1801" ] }, { "id": "task837-56681807f5a34b42b1fe06de81fa579b", "input": "Passage: La batalla de Sekigahara va començar a primeres hores d'un ennuvolat 21 d'octubre (15 de setembre segons l'antic calendari xinès) de 1600. La batalla es va allargar tot el dia i les úniques accions dels ninges en el camp de combat curiosament no van ser les de l'exèrcit d'Ieyasu, sinó l'actuació de shinobi al servei del clan Shimazu del domini de Satsuma, que lluitaven en contra de l'«Exèrcit de l'Est» de Tokugawa. Al final del combat, els samurais de Satsuma es van veure obligats a retirar-se abans que fossin atacats pels «dimonis vermells» de Li Naomasa per evitar la derrota. L'exèrcit de Satsuma va idear un pla, en el qual semblava que alguns elements s'endarrerien quan emprenien la retirada, però en realitat era un parany, ja que aquests eren tiradors experimentats. Quan Ii Naomasa es va acostar a un d'ells, aquest li va disparar tret al seu cavall i al moment de la caiguda se li va destrossar el colze esquerre. En aquest moment va aparèixer un altre ninja: Miura Yo'emon, vassall principal de Naomasa, que li va brindar ajuda mèdica i li va donar algun remei de color negrós per aturar el sagnat.[34]\nQuestion: En quin any va començar la batalla de Sekigahara?", "output": [ "1600" ] }, { "id": "task837-4cab5ff29ae54eb5a938ad013b4a5370", "input": "Passage: Es diu que mentre que Kenshin es trobava a la latrina, un ninja enviat per Nobunaga es trobava dins de la fossa esperant el moment oportú per atacar-lo. Segons la llegenda, just en el moment crucial el ninja li va clavar una espasa o una llança a l\\'anus.[76] Aquest mite es desprèn d\\'un recull de la història del clan anomenada Kenshin Gunki, en la qual assegurava: \"al novè dia del tercer mes (Uesugi Kenshin) va tenir un fort mal de panxa al bany. Malauradament, va persistir fins al tretzè dia quan va morir \".[76] Més enllà del mite, una entrada al diari de Kenshin, escrita aproximadament un mes abans de l\\'incident, dóna una clara pista del que li va passar en la realitat. Kenshin va fer una anotació en la qual va relatar que estava molt prim i que sentia un dolor al pit com una «bola d\\'acer», de manera que molts historiadors han deduït que en realitat Kenshin va morir a causa d\\'un càncer d\\'estómac, un patiment molt comú al Japó.[76]\nQuestion: On era el ninja mentre Kenshin es trobava a la latrina segons la llegenda?", "output": [ "dins de la fossa" ] }, { "id": "task837-86e00b97a1554dbbb2854d507b39d207", "input": "Passage: L'arma més important per a un ninja era la típica espasa japonesa coneguda comunament com a katana,[55] també anaven amb una versió més curta i recta de l'usual,[55] anomenada ninjatō o shinobigatana. Com que aquesta espasa podia ser usada tant ofensivament com defensivament, no hi havia necessitat d'utilitzar cap tipus d'escut i això facilitava que aquests guerrers viatgessin més lleugerament.[55] A diferència dels samurais que solien portar-la al cinturó, a causa a la mobilitat que requerien els shinobi, l'espasa era portada a l'esquena, amb la Tsuka (mànec) propera a l'orella esquerra i el fil cap a fora.[55]\nQuestion: Quina era l'arma més important per a un ninja?", "output": [ "la típica espasa japonesa" ] }, { "id": "task837-176295a3c9664f67a52327098cedacd3", "input": "Passage: Publicada el 1952 pel centre d\\'Estudis Històrics Internacionals, Vicens va seguir els criteris dels Annales. L\\'autor va pretendre disposar d\\'un llibre de referència per als seus alumnes i deixebles, de forma que fos una mena de \"presentació de la problemàtica general per a abordar la història d\\'Espanya evitant fàcils estructures ideològiques\".[48] Aquesta obra junt amb Notícia de Catalunya publicada dos anys més tard, constitueixen els dos assaigs que aporten una interpretació global de la realitat espanyola i catalana i del perquè de la guerra civil.[27]\nQuestion: Quins criteris va seguir Vicens?", "output": [ "dels Annales" ] }, { "id": "task837-0375cb06a64e47ed86737abbe1ece892", "input": "Passage: Vicens va encapçalar un projecte encarregat pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Carles Pi i Sunyer, el 1938 per a presentar la història de Catalunya seguint els criteris de la geopolítica. El projecte es va avortar amb el final de la guerra. Però bona part del material cartogràfic va ser reutilitzat per Vicens en la confecció de la seva obra España: geopolítica del estado y del imperio, amb una primera part dedicada als \"fonaments de la geopolítica peninsular\" que era tota una novetat.[47] [2]\nQuestion: Qui va encarregar el projecte que va encapçalar Vicens?", "output": [ "Carles Pi i Sunyer" ] }, { "id": "task837-703ea2eab6314b31bd2ddd8a8eb688a7", "input": "Passage: El Tribunal de Responsabilidades Políticas núm. 3 de Barcelona proposava una \"separació definitiva\" de la professió, però Vicens Vives va aconseguir reduir sensiblement la proposta gràcies als nombrosos avals presentats. El 14 d\\'agost de 1941 li varen decretar la inhabilitació per a càrrecs directius i el seu trasllat fora de Catalunya, sanció no prevista en cap dels diferents decrets que regulaven la depuració, ja que el trasllat es limitava a l\\'àmbit provincial. [26]\nQuestion: Què proposa el Tribunal de Responsabilidades Políticas núm. 3 de Barcelona?", "output": [ "una \"separació definitiva\" de la professió" ] }, { "id": "task837-8cb3552fe98247f5a1dc34c58b29f6eb", "input": "Passage: Comença una etapa de plenitud del seu magisteri i de la tasca investigadora. Va simultaniejar aquestes activitats amb la direcció de la secció barcelonesa de l'institut «Jerónimo Zurita» del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El curs 1949 va crear, dins la universitat, el Centre d'Estudis Històrics Internacionals i va començar a editar la revista Estudios de Historia Moderna, que va ser una de les publicacions més prestigioses de l'especialitat i l'Índice Histórico Español (1953), instrument imprescindible per a la normalització del treball historiogràfic i que el centre continua publicant periòdicament.[11]\nQuestion: Quan va crear el Centre d'Estudis Històrics Internacionals?", "output": [ "1949" ] }, { "id": "task837-669ed62db8de4dab856a4390451e672a", "input": "Passage: El 1933 va formar part del \"creuer universitari pel Mediterrani\" organitzat per la Universitat de Madrid, on també viatjava Roser Rahola, una estudiant seva de primer curs de Filosofia i Lletres.[22] Roser Rahola d\\'Espona (Barcelona, 21 de setembre de 1914), de família burgesa d\\'origen empordanès i vigatà,[23] s\\'havia incorporat a la universitat el 1933 i no va poder acabar la carrera per culpa de la guerra, llicenciant-se finalment el 1951.[22] Era filla de Baldiri Rahola i Llorens i neboda del membre de la Lliga Regionalista, Pere Rahola i Molinas.[14]\nQuestion: Qui va organitzar el creuer universitari pel Mediterrani?", "output": [ "la Universitat de Madrid" ] }, { "id": "task837-5f6fbad8cec04a428237e526a81e1bff", "input": "Passage: A Catalunya durant el franquisme, es conservaven nuclis de burgesia empresarial amb un grau de marginalitat de les direccions de polítiques estatals. En conseqüència es produïen intents aïllats de l\\'empresariat dirigides a preparar el postfranquisme.[36] Vicens va exercir una influència destacable sobre un grup de joves empresaris amb inquietuds polítiques que s\\'agrupaven entorn del \"Club Comodín de Ajedrez\" liderat per Carles Ferrer Salat.[4] El 16 d\\'octubre de 1958 Vicens Vives va pronunciar una conferència al Club titulada El capitán de industria español en los últimos cien años. En ella invitava a aquest grup de joves a portar a terme una transformació. Els manifestava \"Sou vosaltres, la nova generació, els que completareu la Revolució Industrial, ja iniciada, tal com han fet els italians entre el 1945 i el 1955, un cas proper a nosaltres\". Aquesta conferència i l\\'impuls de Vicens Vives es consideren el fet fundacional del Cercle d\\'Economia a partir del Club Comodín.[30]\nQuestion: Qui liderava el Club Comodín de Ajedrez?", "output": [ "Carles Ferrer Salat" ] }, { "id": "task837-67f7d9c5d8e34418a6366d8ed5215ac4", "input": "Passage: El tractament acurat dels detalls que fa Campin fa difícil poder diferenciar on acaba la simple realitat i on comença la simbologia. Un exemple són els petits lleons tallats al banc on es recolza Maria. Es pot suposar que formen part de la decoració d'un moble d'una estança benestant o com una iconografia del poder de Déu que situaria el banc com a Sedes sapientiae o tron de Salomó. Aquesta interpretació seria vàlida segons els místics que desitjaven veure a Maria com la «Reina del Cel», un ésser que estava al pensament de Déu des que Eva va cometre el pecat original. Però, de forma contrària, Maria ha estat presentada per les Escriptures com una donzella humil i senzilla, elegida per a ser la Mare de Déu precisament per aquesta discreció. Un perfil que s'assembla més al personatge que ens presenta el pintor, amb una Maria asseguda a terra, fora del banc, amb una vestimenta sense brodats ni pedreries –només un petit fistó–; i tota l'escena esdevé dins del saló d'una llar, no dins d'un temple com molts altres exemples d'aquest tema, fins i tot del mateix Campin.[19]\nQuestion: Què fa difícil diferenciar on acaba la realitat i on comença la simbologia en l'obra de Campin?", "output": [ "El tractament acurat dels detalls" ] }, { "id": "task837-26f6afcd809647b5ad8ea291888c183d", "input": "Passage: Des de la finestra rodona situada a la part superior esquerra penetren uns rajos de sol que fan al·lusió a la perpètua virginitat de Maria, utilitzant l'al·legoria popular de sant Bernat «Així com la llum penetra a través de la finestra de vidre sense alterar-lo i travessa la seva forma sòlida amb subtilesa imperceptible, ni danyant-lo quan entra ni destruint-lo quan emergeix, així també la paraula de Déu, l'esplendor del Pare, es consigna a la cambra de la Mare de Déu per després sortir del seu interior». En moltes escenes de l'Anunciació, Déu es mostra en l'enviament del colom, símbol de l'Esperit Sant irradiant feixos de llum en presència de Maria. En aquest cas, els set rajos de sol que es veuen representen els set dons de l'Esperit Sant, però s'han substituït les tradicionals representacions de l'Esperit Sant per la presència del Fill de Déu que descendeix per la llum i porta una petita creu que anuncia la seva missió salvadora.[19]\nQuestion: On està situada la finestra rodona?", "output": [ "a la part superior esquerra" ] }, { "id": "task837-630d8a1d4e84490d8e919e111c7ca7ad", "input": "Passage: Al panell de l'esquerra es mostren els comitents de l'obra, identificables com a membres de la burgesia de Mechelen per la documentació del 1427 existent a Tournai, i per l'escut d'armes que s'observa al vitrall de la finestra del plafó central.[20] Es tracta de Pieter Ingelbrechts i la seva esposa Gretgin Schrinmechers.[16] Estan agenollats al seu jardí emmurallat, però amb la porta entreoberta per poder observar la vida quotidiana. A través de la finestra mig oberta estan contemplant el misteri que s'està produint a l'interior d'una estança que podria tractar-se de la seva pròpia. La comitent, però, no mira directament l'escena sinó que té els ulls abaixats en un gest de pietat, tot i que si mirés directament tampoc no veuria l'escena de l'Anunciació en tenir el seu marit al davant, un gest que ha estat relacionat amb l'exclusivitat masculina per a participar dels esdeveniments sagrats.[24]\nQuestion: Què es mostra al panell de l'esquerra?", "output": [ "els comitents de l'obra" ] }, { "id": "task837-0ef8ab7e0255428b99a6a3cb7fee797b", "input": "Passage: Al panell dret es mostra la imatge de sant Josep treballant al seu taller de fusteria; hi ha uns grans finestrals darrere per on es veu un espai urbà, identificat amb la plaça de la ciutat d'Arràs. La presència de sant Josep dins una Anunciació és molt estranya, ja que es considera que Josep estava al càrrec de la família del seu germà Alfeu o Clopas[n. 2] i que la convivència de Josep amb Maria és posterior a l'Anunciació.[21] Aquesta excepcional composició es podria vincular a un desig dels comitents, ja que el cognom de l'esposa, Schrinmechers, vol dir «constructor d'altars» en neerlandès.[16][17]\nQuestion: Què es mostra al panell dret?", "output": [ "la imatge de sant Josep" ] }, { "id": "task837-7c3e511932404e468043716c7fba82ba", "input": "Passage: El 1994 Tàpies rebé l'encàrrec per la Universitat Pompeu Fabra d'adequar un espai com a capella laica, és a dir, com a espai de recolliment per la reflexió i la meditació. L'espai formava part de l'Àgora Rubió i Balaguer de la universitat, dissenyada per l'arquitecte Jordi Garcés, que uneix subterràniament els antics edificis dels quarters de Roger de Llúria i Jaume I, i que a més de la capella conté un auditori i una sala d'exposicions. Tàpies va concebre l'espai com a refugi del món exterior, deixant l'estructura arquitectònica tal com estava, amb parets de formigó, instal·lant una sèrie d'intervencions artístiques per complementar l'aire de recolliment de la capella: el mural Díptic de la campana i l'escultura Serp i plat, així com unes cadires de boga penjades d'una paret i una catifa d'arpillera, tot per produir un ambient de meditació i repòs. L'escultura se situa sobre un altar, amb un gran plat de porcellana sobre el que se situa la serp; podem albirar l'antecedent del projecte del mitjó per al Palau Nacional, que també s'hauria situat sobre un altar.[46]\nQuestion: Qui li va fer un encàrrec a Tàpies el 1994?", "output": [ "la Universitat Pompeu Fabra" ] }, { "id": "task837-78cbe3491e224732a8c822c1c57b3a9a", "input": "Passage: Entre els seus últims actes públics cal destacar, l'any 2005, la seva col·laboració amb José Saramago en defensa del grup pacifista basc Elkarri, o la donació el mateix any de la seva obra 7 de novembre al Parlament de Catalunya amb motiu del 25 aniversari de la restauració d'aquest.[21] L'octubre de 2007, cedí una obra original[22] seva a la campanya contra el tancament de les emissions de TV3 a València perquè es venguessin les seves reproduccions a deu euros i així, sufragar la multa imposta a ACPV per la Generalitat Valenciana. El mateix any deixà un missatge a la Caixa de les Lletres de l'Institut Cervantes que no s'obrirà fins al 2022.[23][24] El 9 d'abril de 2010 fou nomenat marquès de Tàpies pel rei Joan Carles I.[25]\nQuestion: Amb qui va col·laborar Tàpias el 2005?", "output": [ "amb José Saramago" ] }, { "id": "task837-baed2431821241779e025b5416aa91d2", "input": "Passage: Als anys 1990 rebé una sèrie d\\'encàrrecs institucionals: el 1991 realitzà Les quatre cròniques, a la Sala Tarradellas del Palau de la Generalitat de Catalunya.[41] El 1992 s\\'encarregà de la decoració mural dels pavellons de Catalunya i del Comitè Olímpic Internacional per l\\'Exposició Universal de Sevilla.[8] Aquell mateix any se suscità una forta polèmica pel projecte encarregat per l\\'Ajuntament de Barcelona per decorar la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, seu del MNAC. Tàpies projectà una escultura en forma de mitjó, de 18 metres d\\'altura; segons ell, la seva significació era la d\\'\"un humil mitjó a l\\'interior del qual es proposa la meditació i amb el qual vull representar la importància en l\\'ordre còsmic de les coses petites\". Malgrat tot, a causa del rebuig popular al projecte i a l\\'oposició de la Generalitat de Catalunya, l\\'obra finalment no es dugué a terme. Tot i així, anys més tard l\\'artista reprengué el projecte i construí la seva obra a la terrassa de la Fundació Antoni Tàpies, com a principal obra representativa de la Fundació després de la seva reobertura el 2010, després de dos anys de reforma del museu. Malgrat tot, no es construí el projecte original de 18 metres, sinó una versió reduïda de 2,75 metres.[45]\nQuestion: Què realitza Tàpies el 1991 per a la Sala Tarradellas?", "output": [ "Les quatre cròniques" ] }, { "id": "task837-df783db37c734cb49243cbe42e1fe7c7", "input": "Passage: Tàpies fou fill de l'advocat Josep Tàpies i Mestres i de Maria Puig i Guerra, filla d'una família de polítics catalanistes, i nét del llibreter Francesc Puig i Alfonso. Fou alumne del Col·legi Alemany de Barcelona,[3] i de 1939 a 1943 acabà el batxillerat a l'Escola Pia de Balmes.[4] Durant la infància de l'artista, la professió del seu pare i les relacions de la seva família materna amb membres de la vida política catalana propiciaren un ambient liberal. Tàpies sempre remarcà que la confrontació entre l'anticlericalisme del seu pare i el catolicisme ortodox de la seva mare el conduïren a la recerca personal d'una nova espiritualitat, que trobà en les filosofies i religions orientals, principalment el budisme zen.[5]\nQuestion: Com es deia el pare de Tàpies?", "output": [ "Josep Tàpies i Mestres" ] }, { "id": "task837-0587437c133f4aeda23c4514f7352426", "input": "Passage: El 1948 fou un dels fundadors de la revista i del moviment coneguts com a Dau al Set, relacionat amb el surrealisme i el dadaisme. El líder d'aquest moviment fou el poeta català Joan Brossa i, amb Tàpies, també van figurar Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Joan Ponç, Arnau Puig i posteriorment Juan-Eduardo Cirlot. La revista perdurà fins a l'any 1956,[2] però Tàpies, que ja havia marxat a París, ja només hi col·laborà de forma escadussera i el grup com a tal es pot considerar dissolt el 1951.[9]\nQuestion: Quin moviment va fundar Eàpies el 1948?", "output": [ "Dau al Set" ] }, { "id": "task837-9c25a61c8dbb42d9995d794edffc2e6c", "input": "Passage: Les espècies de Spilocuscus tenen una mida relativament gran en comparació amb els altres cuscussos. La seva llargada corporal és de 338-640 mm, la cua fa 315-590 mm i el pes dels animals varia entre dos i set quilograms. Sembla que S. wilsoni és l'espècie més petita, però no es pot determinar amb certesa perquè els únics espècimens ben conservats d'aquesta espècie són d'individus immadurs. D'altra banda, el cuscús roig-i-negre és l'espècie més grossa, no només de Spilocuscus, sinó de tots els falangèrids. A diferència d'altres espècies properes, els Spilocuscus presenten dimorfisme sexual tant en les dimensions (les femelles solen ser més grosses que els mascles) com en la coloració (cada sexe té un color diferent, sent S. papuensis el que presenta menys diferències i S. rufoniger i S. kraemeri els que en presenten més). Mentre van creixent, les cries van patint una sèrie de canvis de coloració.\nQuestion: Quina mida fa la cua de les espècies d'Spilocuscus?", "output": [ "315-590 mm" ] }, { "id": "task837-b5e7f733b87541d28eb24dbcc34ca709", "input": "Passage: Spilocuscus ('cuscús tacat'[1]) és un gènere de pòssums nocturns de mida mitjana-gran de la família dels falangèrids, que es caracteritzen per la seva viva coloració. És un dels quatre gèneres els membres dels quals s'anomenen vulgarment cuscussos. N'hi ha cinc espècies repartides per Indonèsia, Papua Nova Guinea i el nord d'Austràlia. Quatre d'aquestes espècies estan amenaçades en major o menor mesura i dues d'elles (S. wilsoni i el cuscús roig-i-negre) es troben en perill crític d'extinció.[2][3]\nQuestion: A quina família pertanyen els Spilocuscus?", "output": [ "falangèrids" ] }, { "id": "task837-32f5cc55feab43039db3a0a42a3c7e88", "input": "Passage: El primer i el segon dit de cada mà són oposables (es poden plegar envers els altres dits, com els polzes dels humans), cosa que ajuda els Spilocuscus a agafar-se a les branques dels arbres als quals s'enfilen. Les urpes de les potes anteriors són corbades i estan ben afilades per ajudar a escalar. En canvi, les potes posteriors manquen d'urpa, el primer dit està oposat als altres i els dits II i III són petits i estan fusionats. La cua també resulta útil per agafar-se, car és prènsil i està dotada de calls que en milloren l'adherència.\nQuestion: Quins dits de la mà del Spilocuscus són oposables?", "output": [ "El primer i el segon" ] }, { "id": "task837-9d3e208910834b0a8570260e08627be6", "input": "Passage: Pel que fa a S. wilsoni, la seva illa nadiua de Biak és la més densament poblada de totes les illes de Papua Occidental i la tala de boscos intensiva ha destruït grans superfícies de bosc a les dècades recents,[20] mentre que els boscos muntanyosos de Supiori estan menys pertorbats. El 1992, una expedició de recerca sobre mamífers de dues setmanes no aconseguí observar S. wilsoni. La seva raresa aparent és destacable, car S. maculatus i S. kraemeri són relativament comuns arreu del seu àmbit de distribució, fins i tot en àrees pertorbades o amb una pressió de caça extremament elevada.[7]\nQuestion: Quina és la illa més densament poblada de Papua Occidental?", "output": [ "Biak" ] }, { "id": "task837-3372506420b240d3b4a955e08ec7883c", "input": "Passage: Els Spilocuscus són animals arborícoles nocturns i tímids, coneguts pels seus moviments lents. Es passen les hores del dia reposant en una branca de cobricel. La seva dieta es compon de fruites, flors, fulles i a vegades també ous, tot i que les seves llargues dents canines han estat interpretades com a prova d'un cert grau de carnivorisme i els exemplars en captivitat es mengen pollastre i menjar de gos en llauna.[13] Exceptuant les mares que viuen amb les seves cries, són animals solitaris. Els mascles són especialment agressius i no se'ls pot mantenir junts en captivitat, per evitar que es barallin entre ells. Solen marcar el seu territori per mantenir a ratlla els altres mascles, emetent una penetrant olor de mesc tant del seu cos com de les excrecions de les seves glàndules odoríferes. Deixen saliva a les branques i branquillons dels arbres per informar els altres del seu territori i mitjançar les interaccions socials. Si troben un altre mascle a la seva àrea, fan lladrucs, refilets i xiscles i es posen dempeus per defensar el seu territori. També són agressius envers els seus depredadors, com ara pitons i aus de presa i se'n defensen amb esgarrapades, mossegades i puntades de peu.\nQuestion: Quin tipus d'animals són els Spilocuscus?", "output": [ "arborícoles nocturns" ] }, { "id": "task837-8f6d56ea0b0e4b1a811a80396018ee75", "input": "Passage: Cimarosa va escriure dues òperes més per Viena, però les partitures s'han perdut. Se sap que no van ser tan aplaudides com Il matrimonio segreto, fet que va influir en la seva decisió de tornar a Nàpols. La primera d'aquestes òperes es va dir La calamita dei Cuori, amb un llibret de Carlo Goldoni que el 1753 Baldassare Galuppi havia musicat per al Teatro San Samuele de Venècia i que De Gamerra havia reelaborat per Salieri el 1744. La versió cimarosiana es va estrenar a la Hofoper a la tardor de 1792. La segona òpera, Amor rende sagace, amb llibret de Bertati, va ser estrenada també en la Hofoper el 4 d'abril de 1793 i reposada un dia després al Teatro di Porta Carinzia.\nQuestion: Qui va escriure dues òperes més per Viena?", "output": [ "Cimarosa" ] }, { "id": "task837-96e56d4eacbc4607872859062e65bf22", "input": "Passage: Tant en els moviments més lents i malenconiosos com en els més àgils i ràpids, l'orquestra és sinònim d'instrumentació refinada. El disseny instrumental se superposa al de les veus. Així, sedueix el motiu confiat als violins i oboès al fons de la veu de Geronimo en els seus primers versos de l'ària en un matrimonio nobile / concluso è per lei già, i produeix uns efectes gairebé estranys en la inesperada floritura melòdica que subjau al brunzit del Comte i Geronimo en el duet del segon acte.[3]\nQuestion: De què és sinònim l'orquestra?", "output": [ "d'instrumentació refinad" ] }, { "id": "task837-b03e7454e6724a70ac83c6e176e393af", "input": "Passage: En plena nit, Carolina i Paolino es disposen a partir, però senten un soroll i tornen a la seva habitació. Elisetta en la seva tasca de vigilància, també ha sentit un soroll, però creu que es tracta del comte que ha entrat a l'habitació de Carolina. Convoca el pare i la tia i els explica la malifeta del comte, el qual surt dignament de la seva pròpia habitació deixant-los a tots sense arguments i avergonyits. Elisetta insisteix i truca a la porta de l'habitació de Carolina. De dins surten els esposos secrets, que s'agenollen davant el pare. Don Geronimo vol fer-los fora de casa, però Elisetta, veient que no té rival en realitat, li demana que els perdoni. La tia Fidalma, que ja veu que el seu somni d'amor se n'ha anat en orris, també decideix demanar indulgència per als joves. El comte, que encara que no oblida el dot, admira Elisetta, es declara disposat a casar-se, amb la qual cosa tothom està content i amb aquesta celebració joiosa es posa punt final a l'òpera.[14]\nQuestion: Qui es disposa a partir en plena nit?", "output": [ "Carolina i Paolino" ] }, { "id": "task837-dbcbde4b926e4043b260a7af22e04571", "input": "Passage: El comte, per la seva banda, està esforçant-se per fer creure a Elisetta que és un home d'un caràcter horrible, i que per a ella és molt millor no casar-se amb ell, però exagera de tal manera que la noia no ho creu i encara s'entesta més en les noces amb el comte. El primer que ha de fer és fer desaparèixer a Carolina, i d'acord amb la tia Fidalma, pensa demanar-li al seu pare que la posi en un convent. Primer el pare es resisteix, però quan aquesta va al comte per demanar-li ajuda i ell li besa la mà, el pare veu clar que ha d'enviar Carolina al convent amb urgència. Així doncs, don Geronimo li diu a Paolino que tingui tot disposat per portar Carolina al convent l'endemà. Es retiren tots a descansar, però Elisetta no cessa de vigilar, constància que deixa admirat al comte.\nQuestion: Qui s'esforça per fer creure a Elisetta que per a ella és millor no casar-se?", "output": [ "El comte" ] }, { "id": "task837-b5ac3912c5d44aceb9d0eb074320d9e3", "input": "Passage: Il matrimonio segreto va tenir una gran influència en les òperes posteriors per tots els assoliments aconseguits pel compositor. Cimarosa consagra els números de conjunt (trios, quartets, quintets, etc.) en qualsevol lloc de la partitura, en lloc de reservar-los només pel final dels actes. Amb Don Geronimo, crea la figura del baix bufo, personatge que Rossini va explotar per excel·lència en les seves òperes bufes. Forma definitiva del típic i tumultuós final del primer acte, amb repeticions i acceleracions, que trobem també, i augmentades, en les òperes de Rossini. Introducció del clarinet com a instrument predilecte per les escenes amoroses. Utilització dels instruments decoratius (de fusta i metall) amb una soltesa fins llavors inèdita. I, sobretot, va embolcallar cada personatge d'una personalitat pròpia, segurament assolit pel seu recent contacte amb l'obra de Mozart.[16]\nQuestion: Què consagra Cimarosa?", "output": [ "els números de conjunt" ] }, { "id": "task837-201fc5089d4f457baebcce2eee92b2d5", "input": "Passage: Des de llavors i fins al final del segle, l'obra va ser representada més de setanta vegades només a Viena i immediatament va aconseguir fama internacional: els dos primers anys després de l'estrena es va fer a Leipzig, Dresden, París, Berlín, Milà, Florència, Nàpols, Torí, i Lisboa. A Catalunya s'estrenà el 22 de maig de 1793,[13] al teatre de la Santa Creu de Barcelona. També va arribar a Calcuta el 1870 i va ser representada a la Biblioteca del Congrés a Washington el 1933.[3]\nQuestion: Quantes vegades va ser representada l'obra a Viena fins a finals de segle?", "output": [ "més de setanta" ] }, { "id": "task837-cb86edf34e8a4093b94d1dd1884236ee", "input": "Passage: Del període Jōmon (segle VII aC) s'han trobat, junt amb la ceràmica, petites estàtues religioses o funeràries amb decoració geomètrica, i del període Yayoi (segle III) uns ídols de terracota de forma animal anomenats haniwa. Va ser al període Asuka, amb l'arribada del budisme, que l'escultura va aconseguir una gran importància, quan l'escultor Kuratsukuri Tori –d'ascendència xinesa– va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influències coreanes, i tots ells van treballar amb bronze, fusta i terracota en imatges de Buda, que al Japó adquireix noms propis com el de Maitreya. Durant el període Nara va canviar poc l'escultura: la fusta es va tractar amb laca i guix policromat. Al segle xi, durant el període Kamakura, l'escultor Jōcho va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles que van formar tallers en els quals realitzaven divinitats amb aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura va tenir una aplicació cada vegada més petita a causa de l'apogeu que va adquirir la pintura en aquella època. Al període Azuchi-Momoyama es van realitzar algunes escultures de monjos zen i màscares per a actors del teatre Noh.[76]\nQuestion: Què es va trobar del període Jōmon?", "output": [ "petites estàtues religioses o funeràries" ] }, { "id": "task837-1615afabad3f4d17bdc5e6e319e45123", "input": "Passage: A les Noves Hèbrides l'escultura està relacionada amb les cerimònies religioses: les estàtues representen figures dels seus morts i les màscares són utilitzades per a cerimònies funeràries. A Nova Irlanda la majoria d'objectes estan relacionats amb actes rituals, i són de fusta tallada closques, escorces d'altres arbres i pedres inserides. A les illes Salomó, encara que realitzen màscares, el més destacat són les figures humanes o d'animals. A les illes Marqueses es va arribar a un gran virtuosisme a la construcció de canoes en les quals la proa i la popa estaven completament adornades amb talles; en aquestes illes antigament es tallaven imatges amb pedra volcànica, i a les illes Cook les imatges venerades mostraven uns rostres amb grans ulls i boca i la resta del cos amb una proporció molt petita.[78]\nQuestion: Amb què es relaciona l'escultura a les Noves Hèbrides?", "output": [ "amb les cerimònies religioses" ] }, { "id": "task837-1d0964f3f9ef4852aba6e7f222379746", "input": "Passage: Entre els dos conflictes bèl·lics mundials del segle XX es va produir a Itàlia un moviment escultòric amb un sentit de la tradició de la figuració italiana. Arturo Martini en va ser el més destacat i també va ser qui va influir en altres dos excel·lents escultors, Marino Marini i Giacomo Manzù. En aquest període d'entreguerres també va destacar l'alemany Ernst Barlach. Tant el barceloní Juli González com Pau Gargallo van mostrar en les seves primeres obres un caràcter modernista; a partir de 1927 van realitzar els seus treballs en ferro, i Juli González, amb la innovació de la soldadura autògena, va passar a un estil experimental i abstracte.[63]\nQuestion: On es va produir un moviment escultòric els dos conflictes bèl·lics mundials del segle XX?", "output": [ "a Itàlia" ] }, { "id": "task837-38018762ebc844f88eb0c4177aa8bafa", "input": "Passage: A l'antic Egipte s'empraren materials duradors com la pedra. A aquesta civilització la caracteritza la jerarquia social establerta i una forta creença religiosa en l'altra vida. Com a resultat, van organitzar d'una manera molt professional l'explotació de pedreres i van arribar a realitzar unes escultures altament perfeccionades que van romandre inalterades durant molts segles. L'escultura tallada depenia molt del bloc cúbic del qual podien disposar.[22] En les seves obres, en general, representaren les divinitats mitològiques, els faraons i d'altres personatges importants; també realitzaren, però, petites peces de figures en les quals quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres es col·locaven a les cambres sepulcrals.\nQuestion: Quins material s'empraren en l'antic Egipte?", "output": [ "materials duradors" ] }, { "id": "task837-42b33df252de4ab285db327adcb9d904", "input": "Passage: Les estàtues que representaven als faraons es realitzaven sempre dempeus, amb els braços enganxats al cos o recolzats als genolls si estaven asseguts. Quan la representació era amb la família, els dos esposos solien estar agafats de les mans. Uns altres personatges molt representats eren els «escribes» els quals, en la majoria dels casos, apareixien asseguts a terra amb les cames creuades i amb els braços una mica separats del cos, mostrant en la seva composició una perfecta simetria.[23]\nQuestion: Com es realitzaven les estàtues que representaven als faraons?", "output": [ "sempre dempeus" ] }, { "id": "task837-df46ffb0a8694357abdc21b2d92dd655", "input": "Passage: Un dels primers escultors del dadaisme, junt amb el seu fundador Hans Arp, va ser Marcel Duchamp, que l'any 1913 va realitzar escultures amb objectes ja existents i vulgars: se l'anomenà art trobat o ready-made. La primera obra va ser una roda de bicicleta damunt un tamboret. Duchamp va aconseguir que en treure l'objecte del seu ús quotidià perdés el seu valor funcional i adquirís un valor artístic.[59]\nQuestion: Qui va ser un dels primers escultors del dadaisme junt amb el seu fundador?", "output": [ "Marcel Duchamp" ] }, { "id": "task837-ef249b15ec8943ef81fdfa73c440c386", "input": "Passage: Montfort va anar ocupant progressivament les viles al voltant de Tolosa, fins que aquesta va caure. Entre les vil·les ocupades a tal fi hi havia Muret, que havia conquerit sense resistència el 1212.[6] La seva situació estratègica entre la confluència de la Garona i la Loja determinà que fos escollida per Simó de Montfort com base d'operacions, deixant-hi una guarnició d'entre 30 i 60 cavallers[7] i mil dos-cents peons d'infanteria.[8]\nQuestion: Quina vila havia estat ocupada?", "output": [ "Muret" ] }, { "id": "task837-8c6181e5810b43f489e19886e1938bf8", "input": "Passage: A Occitània, durant tot el segle xiii i l'inici del segle xiv, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la Inquisició i dirigida pels monjos Orde dels Predicadors. Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts, Guilhem Belibasta. L'heretgia càtara va ser finalment aniquilada després d'anys de croada.\nQuestion: Qui va patir una dura persecució?", "output": [ "els càtars" ] }, { "id": "task837-2ccabb6465214b3aa8b85300e5dd22d5", "input": "Passage: El mateix 10 de setembre els tolosans van iniciar el setge amb manganells i altres peces d'artilleria de setge. D'aquesta manera prengueren una de les dues portes de la ciutat, una de les torres i la vila nova, forçant d'aquesta manera als cavallers francesos a retirar-se cap a la vila vella i el castell. Quan el rei Pere va tenir notícia que Montfort s'aproximava a Muret va ordenar la retirada de la infanteria assetjant per evitar que fos presa per la rereguarda. En arribar l'endemà per l'oest amb nou-cents cavallers,[4] els croats van poder entrar a la fortalesa de Muret per una de les portes que no estaven controlades pels tolosans.[7] Al vespre encara va arribar el petit contingent de Payen de Corbeil.[10]\nQuestion: Quin dia es va iniciar el setge?", "output": [ "10 de setembre" ] }, { "id": "task837-677fa967bb5b42869b0b8e013f15b79f", "input": "Passage: Molts jugadors aprofitaren que els videojocs de la primera generació de Pokémon tenien molts errors transitoris al codi per capturar Mew de manera il·legítima. El més famós d'aquests mètodes permet atrapar qualsevol Pokémon, però es coneix amb el nom popular d'«error de Mew» perquè sovint es fa servir per capturar aquest Pokémon. Les generacions posteriors de videojocs tenen molts menys errors transitoris, però alguns jugadors han continuat utilitzant sistemes de trucs com ara GameShark i Action Replay per obtenir Mew.[31]\nQuestion: Com es podia capturar Mew en els videojocs de la primera generació de Pokémon?", "output": [ "de manera il·legítima" ] }, { "id": "task837-13ec08e29e47471e965937e9db2d876d", "input": "Passage: A diferència dels primers personatges de la franquícia Pokémon, el desenvolupament de Mew no fou supervisat per Ken Sugimori, sinó per Shigeki Morimoto, programador de Game Freak. Morimoto programarà Mew al joc sense dir-ho a ningú per tal de fer una broma al personal de l'empresa just abans que es llancés el joc al Japó, amb la intenció que fos un Pokémon que només pogués ser conegut i obtingut pels treballadors de Game Freak.[2] Afegí Mew a l'últim moment del desenvolupament de Pokémon Red i Blue, quan el sistema de depuració ja havia estat eliminat, cosa que deixava prou espai lliure per afegir el personatge, tot i que li havien dit que no fes cap més canvi al joc. Tot i que els desenvolupadors no volien que els jugadors poguessin obtenir Mew, una fallada tècnica féu que sí que poguessin fer-ho.[3]\nQuestion: Qui va supervisar el desenvolupament de Mew?", "output": [ "Shigeki Morimoto" ] }, { "id": "task837-0939d6c133514b0b8d2a4a26ea82b597", "input": "Passage: S'ha citat la revelació i distribució de Mew a esdeveniments organitzats com a un dels principals factors en l'èxit de la sèrie al Japó.[4][7] L'«Oferta de Pokémon Llegendari» llançada al Japó atragué més de 78.000 participants, molt per sobre de la previsió inicial de 3.000.[5][41] El conseller delegat de Nintendo, Satoru Iwata, atribueix l'èxit dels videojocs a l'«Oferta de Pokémon Llegendari». A partir d'aquesta promoció, les vendes setmanals de Red i Green igualaren les vendes mensuals d'abans de l'oferta i, més endavant, les superaren per un factor de tres o quatre.[3] Tanmateix, la revista Computer and Video Games criticà durament que Nintendo només volgués distribuir Mew als seus esdeveniments, alhora que assenyalava que ja no tenia sentit perquè de totes maneres Mew es podia aconseguir mitjançant l'ús de mecanismes per fer trampes, com ara el Pro Action Replay.[42] Molts jugadors compraren mecanismes per fer trampes amb l'únic objectiu de capturar Mew.[8] UGO.com inclogueren Mew a la seva llista d'«Els 25 Personatges Amagats Més Guais» en sisena posició.[43] Els autors Tracey West i Katherine Noll consideraren que Mew era el millor Pokémon llegendari i el cinquè millor Pokémon en general.[44]\nQuestion: Com es distribuïa Mew?", "output": [ "a esdeveniments organitzats" ] }, { "id": "task837-6ffc9f210b0e4038bb8dbe068b949b21", "input": "Passage: Encara que Mew a Pokémon Red i Pokémon Blue hi ha un diari a la Cinnabar Mansion que diu que Mew es troba a la Guyana, al principi, l'única manera lícita d'aconseguir Mew als videojocs Pokémon era participar en esdeveniments promocionals en els quals Nintendo el distribuïa.[19] Mew fou revelat i posat a disposició dels jugadors per primera vegada al número d'abril del 1996 de CoroCoro Comics. La revista contenia una promoció anomenada «Oferta de Pokémon Llegendari», gràcies a la qual 20 participants elegits a l'atzar pogueren enviar el seu cartutx a Nintendo perquè l'empresa afegís Mew al seu joc. Altres jugadors se'l pogueren descarregar en esdeveniments promocionals organitzats per Nintendo poc després del llançament de Pokémon Red i Pokémon Blue.[29] Aquest període s'acabà quan sortí My Pokémon Ranch, un joc en el qual es pot obtenir Mew de manera legítima i sense necessitat d'assistir a un esdeveniment.[19] Es pot transferir un Mew d'una versió anterior a les edicions Pokémon Diamond, Pokémon Pearl, Pokémon Platinum, Pokémon HeartGold i Pokémon SoulSilver mitjançant el Pal Park.[30] Es poden fer servir sistemes similars a Pokémon Black, Pokémon White, Pokémon Black 2, Pokémon White 2, Pokémon X, Pokémon Y, Pokémon Omega Ruby i Pokémon Alpha Sapphire per passar un Mew a aquestes versions.\nQuestion: Quan va ser posat Mew a disposició dels jugadors?", "output": [ "abril del 1996" ] }, { "id": "task837-e6ffc35b8c8e42cb989b10758788e566", "input": "Passage: La primera aparició important de Mew a l'anime Pokémon fou com a un dels protagonistes Pokémon: The First Movie. A la pel·lícula es considerava que estava extint des de feia molt de temps i que havia sigut «un Pokémon rar i llegendari, el més fort que mai ha existit».[12] Després d'anys de recerca, un equip de científics aconsegueixen recombinar l'ADN de Mew per crear Mewtwo,[17] un clon de Mew millorat mitjançant enginyeria genètica que es converteix en l'antagonista principal de la pel·lícula.[12] La trama secundària de Pokémon: Lucario and the Mystery of Mew gira al voltant de la misteriosa història de Mew i com arribà a ser tan poderós.[34] A la pel·lícula es pot veure un «arbre genealògic» dels Pokémon:[35] el primer que hi apareix és Mew i l'últim és Ho-Oh.[34] Mew també ha sortit a la sèrie de televisió de Pokémon, primer a l'especial The Mastermind of Mirage Pokémon (com a Pokémon miratge) i seguidament a l'episodi A Lean Mean Team Rocket Machine! (com a fantasia del Meowth del Team Rocket). Aquesta última aparició significa que tots els Pokémon de la primera generació ja han sortit almenys una vegada a la sèrie.\nQuestion: Com a pareixia Mew a Pokémon: The First Movie?", "output": [ "com a un dels protagonistes" ] }, { "id": "task837-8e33e867936c419d9ec6f5ec4898cc40", "input": "Passage: Mew és un dels personatges de la sèrie de manga de Pokémon Pokémon Adventures. Mew, que al manga també és conegut com a 'Pokémon fantasma', apareix al primer capítol, quan una organització criminal, el Team Rocket, intenta capturar-lo. L'entrenador de Pokémon Red també prova d'atrapar-lo, però Mew el derrota amb facilitat.[36] Els capítols següents revelen que el Team Rocket vol aconseguir l'ADN de Mew per acabar de crear Mewtwo, de manera que Red i un altre entrenador, Green, uneixen forces per evitar que els criminals puguin capturar-lo.[37][38]\nQuestion: De quina sèrie de maga és un dels personatges Mew?", "output": [ "de Pokémon Pokémon Adventures" ] }, { "id": "task837-be19c17b5ae9444eaf251e89ba999881", "input": "Passage: Concretament, en aquesta tertúlia, Janáček es va reunir amb l'arquebisbe d'Olomouc, Leopold Prečan i el polític catòlic Jan Srámek.[10] No obstant això, immers com estava en els preparatius de l'estrena de l'òpera Kàtia Kabànova i en nous títols operístics com La guineueta astuta, El cas Makropoulos, encara van passar uns anys fins que Janáček comencés la composició de la Missa. Entremig també compongué la Sinfonietta.[10]\nQuestion: Què era Jan Srámek?", "output": [ "polític catòlic" ] }, { "id": "task837-81e6bd2f200842a78604890fd4e9164d", "input": "Passage: La Introducció (Úvod) és instrumental i recorda l'esperit cívic de la Sinfonietta amb les fanfàrries que estableixen des del principi l'ambient festiu de la composició. El Kyrie (Gospodi pomiluj) és veritable música de teatre en la qual alternen els cors i els solos amb un sentiment humà més que transcendental fins que entra la soprano proclamant el Glòria (Slava), la succeeix el tenor, després els solistes i els cors es van alternant en proclamacions declamatòries fins a l'exaltat amén. El Credo (Veruju) és la part més extensa de l'obra, fins al punt que de vegades ha estat descrit com una cantata autònoma dins de la mateixa obra. Té una estructura cíclica derivada de la repetició de les paraules Jo crec. Enmig del Credo trobem un ampli intermedi instrumental tripartit en què alguns analistes han volgut veure una evocació primera (flauta i violoncel) de la vida de Crist en el desert, seguida d'una exaltada entrada de Crist a Jerusalem al so de les fanfàrries, i un solo d'orgue que expressa l'agonia de Crist. Després d'aquest intermedi, torna el Credo amb la recurrència del Jo crec i després un triomfal sobre els metalls.[5]\nQuestion: Quina és la part més extensa de l'obra?", "output": [ "El Credo" ] }, { "id": "task837-19ea02dc18d4413fb35e1cf5874d6995", "input": "Passage: Janáček no pretenia fer tant una obra pretesament litúrgica com subratllar l'expressió de fe de tot un poble amb una alegria primitiva i poderosa que podria molt bé titllar-se de pagana.[5] Com tants altres compositors ateus, al final de la seva vida Janáček va compondre una Missa. Però cal remarcar que, si bé el text és religiós, el caràcter de l'obra no ho és pas, com ja es desprèn les paraules del mateix compositor citades prèviament. Sembla que Janáček hauria dit en una ocasió: \nQuestion: Què va compondre Janáček al final de la seva vida?", "output": [ "una Missa" ] }, { "id": "task837-58dfa9c6dbf24b75a96f35cf6add8d90", "input": "Passage: L'estrena va tenir lloc el 5 de desembre de 1927 a Brno, dirigida per Jaroslav Kvapil, i va ser tot un èxit.[10] Va ser interpretada pel Cor Beseda de Brno i l'Orquestra Nacional del Teatre de Brno. Els solistes van ser: Alexandra Čvanová (soprano), Casa Hloušková (mezzosoprano), Stanislav Tauber (tenor), Ladislav Nemecek (baríton) i Bohumil Holub (orgue).[12]\nQuestion: Quin dia va tenir lloc l'estrena?", "output": [ "5 de desembre de 1927" ] }, { "id": "task837-28618c1bfb5746b385977b6a3535fa2e", "input": "Passage: Els mateixos solistes, director, cor i orquestra la van executar el 8 d'abril de 1928 a Praga. El 28 de febrer de 1929 es va escoltar a Berlín, interpretada per l'Acadèmia de la Música dirigida per Alexander von Zemlinsky. Al cap d'un mes, el 8 d'abril, Jaroslav Kvapil la va tornar a dirigir a Ginebra, al Festival de la SIMC, amb el cor de la Filharmònica de Brno i l'Orquestra de la Suisse Romande. En aquest darrer cas, l'Intrada es va tocar només al començament i la Missa va acabar amb l'epíleg del solo d'orgue.[12]\nQuestion: On es va executar l'obra el 1928?", "output": [ "Praga" ] }, { "id": "task837-758434c2270b43c98ead5ab803eb7b52", "input": "Passage: El Sanctus (Svet) comença amb lirisme i la triple aclamació serà exposada primer per la soprano en agut i després pel tenor i el baix desembocant tot en una mena de marxa que es va fent més frenètica i que acaba per semblar més una dansa popular que un passatge realment religiós. L'obra acaba amb dues peces instrumentals. Primer, una peça d'orgue com solia ser el comiat habitual en la litúrgia (Varhany solo) que adquireix forma de passacaglia sobre un breu motiu repetitiu que dóna origen a una peça impetuosa i dinàmica. Paradoxalment, al final de la Missa, Janácek l'anomena Intrada. És una brillant peça instrumental en la qual retrobem l'esperit de la introducció i el de la Sinfonietta com si l'autor ens volgués recordar que no ens trobem davant d'una música d'església sinó davant d'una peça d'exaltació cívica que hauria de tocar-se en una plaça on ressaltessin les fanfàrries i els carillons. Tant per aquest esperit com per la seva forma, pel seu tractament i alguns detalls més, ens trobem davant d'una obra molt particular que s'assembla a poques i que és, fora del teatre, la més perfecta expressió de simfonisme del seu autor i del pensament patriòtic i paneslau que el va animar.[5]\nQuestion: Com exposarà la soprano la triple aclamació?", "output": [ "en agut" ] }, { "id": "task837-8628b390130f41298795e2a7f9536df7", "input": "Passage: La porta de la capella de Santa Maria l'Antiga, a La Seu Vella de Lleida, és d'estil plateresc realitzada per Jeroni Xanxo cap a 1562, i està formada per un arc de mig punt entre parells de columnes de fusts estriats. Les columnes s'aixequen sobre plataformes ornamentades, i sustenten un entablament amb un fris decorat i cornisa. Sobre aquesta portada s'obren unes fornícules buides.[19]\nQuestion: On és la capella de Santa Maria l'Antiga?", "output": [ "a La Seu Vella de Lleida" ] }, { "id": "task837-b81795c8d40043e0a268826de60f68e9", "input": "Passage: Per la seva gran quantitat d'encàrrecs, va haver d'associar-se amb altres imatginers, com el contracte que va signar amb Joan Masiques i el francès Joan de Tours, amb els quals va treballar als retaules per a les poblacions de Mollet del Vallès i Dosrius. Es va dedicar també a revisions i taxacions. L'any 1531 el mestre valencià Forment es va associar amb ell, per realitzar el retaule dels Sants Just i Pastor, de Barcelona, seguint el model «romà»,[Notes 10] presentat per Forment, aquest va trencar la societat, però el retaule ho van executar Martín Díez i Joan de Tours, continuant el traçat del valencià.[40]\nQuestion: Amb qui es va associar?", "output": [ "amb altres imatginers" ] }, { "id": "task837-13aa4592fea74ceea0911f810fe0e943", "input": "Passage: El retaule per a la Basílica del Pilar es considera com una de les peces escultòriques més rellevants del renaixement de tota la Península. L'execució material va suposar comptar amb un gran equip de bons professionals dirigit per Damià Forment i treballant tots al seu taller. Aquest equip estava format per gent que va arribar de diferents punts peninsulars, a més dels propis de la terra i altres de procedència francesa. Forment va aplicar a més en el treball el sistema de sotsarrendament en la persona de Miguel Arabe (o Àrabe) que era un entallador en pedra. A aquest escultor li va encarregar el 1515 els dos tabernacles dels carrers laterals. Arabe va morir sense acabar l'obra i Forment va contractar Juan de Segura. El sistema del disseny va ser molt important per al treball col·lectiu al taller. En una paret d'aquest gran taller hi havia una mostra del retaule traçada en carbó. També hi havia una altra mostra en llenç penjada en una paret de l'església del Pilar. Aquesta era el dibuix aprovat.[26]\nQuestion: Quina peça es considerada en la Península com a de les més rellevants del renaixement?", "output": [ "El retaule per a la Basílica del Pilar" ] }, { "id": "task837-e640f8a756f242359acba1ac1dae4f83", "input": "Passage: A les seves obres s'aprecia la gran influència de Miquel Àngel, com a la Dormició de la Mare de Déu per a l'església de Sant Miquel de Barcelona (1555), avui conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya i en una de les seves obres mestres el Sant Enterrament (1539-1544) a la Catedral de Terrassa.[41] Un dels seus últims retaules va ser el de la Mare de Déu del Roser per a l'església de Sant Julià de Lliçà d'Amunt (1576), que va fer seguint l'exigència per part del client de fer la imatge de la Mare de Déu «amb la mateixa perfecció a una realitzada pel mateix autor pel retaule de Castellar del Vallès». Una altra obra que es conserva d'aquest autor és la Verge de la Victòria en alabastre, que va realitzar per a l'antic retaule major de l'església del Palau Menor de Barcelona.[42]\nQuestion: De qui s'aprecia una gran influència en les seves obres?", "output": [ "Miquel Àngel" ] }, { "id": "task837-34bad17fab5946af94e299e75b7e8441", "input": "Passage: Al retaule de l'any 1550 per a la capella de la Pietat de la Catedral de Santa Maria d'Urgell, de l'escultor Jeroni Xanxo -que es conserva al Museu Diocesà d'Urgell- es nota un canvi en el sentit narratiu i didàctic de les obres realitzades amb l'esperit de la contrareforma, i hi presenta els misteris de Goig, Dolor i Glòria. Al carrer central es troba el grup de la Pietat, on demostra el coneixement del model de La Pietat de Miquel Àngel, dins d'una gran fornícula adornada amb sis caps d'angelets. En relleu es representen els restants dolors de Maria: Circumcisió, Fugida a Egipte, Jesús entre els doctors de la Llei, Camí del Calvari, Crucifixió i el Descendiment de la Creu. Tots es troben emmarcats entre columnes de fust estriat amb capitells corintis.\nQuestion: En quina Catedral és la capella de la Pietat?", "output": [ "Catedral de Santa Maria d'Urgell" ] }, { "id": "task837-aa55ef3b06ae47cd9bd9e99f18300b2c", "input": "Passage: Després que als equips nord-americans no se'ls permetés entrar a la Mongòlia comunista durant la Guerra Freda, expedicions soviètiques i poloneses, en col·laboració amb científics mongols, recuperaren més exemplars de Velociraptor. El més cèlebre és part del llegendari exemplar de «dinosaures combatents» (GIN 100/25), descobert per un equip polonès-mongol el 1971. Aquest fòssil preserva un únic Velociraptor en mig d'un combat contra un únic Protoceratops.[9][13][14] Aquest exemplar és considerat un tresor nacional de Mongòlia, però el 2000 fou cedit al Museu Americà d'Història Natural de Nova York per incloure'l en una exposició temporal.[15]\nQuestion: On no es permetia entrar als equips nord-americans?", "output": [ "a la Mongòlia comunista" ] }, { "id": "task837-da308d7c7b904bef81f4e26287a071ca", "input": "Passage: Quan fou descrit originalment el 1924, Velociraptor fou classificat dins la família dels megalosàurids, com era el cas de la majoria de dinosaures carnívors en aquell temps (els megalosàurids, com Megalosaurus, eren una mena de tàxon «calaix de sastre», on s'agrupaven moltes espècies sense relació entre elles).[6] A mesura que es multiplicaren els descobriments de dinosaures, Velociraptor fou posteriorment reconegut com a dromeosàurid. Tots els dromeosàurids han estat assignats a la família dels arqueopterígids per almenys una autoritat (cosa que, en efecte, convertiria Velociraptor en un ocell no volador).[8]\nQuestion: Quin any es va descriure originalment el Velociraptor?", "output": [ "1924" ] }, { "id": "task837-85e66fd299c044068adc95e18fd6ce3c", "input": "Passage: Steven Spielberg també podria haver augmentat la mida dels Velociraptor de la pel·lícula com a llicència dramàtica.[38] A més, les potes anteriors dels dinosaures de la pel·lícula diferien en estructura i postura de les dels dromeosàurids reals, i les seves cues eren massa curtes i flexibles, errors anatòmics que contradiuen directament els indicis fòssils. La versió de la pel·lícula de Velociraptor també estava coberta d'escates. En la vida real, el Velociraptor, com molts altres teròpodes maniraptors, estava cobert de plomes. A Parc Juràssic III, els Velociraptor són representats amb estructures semblants a plomes a la part posterior del cap i del coll, que emperò no s'assemblen a les plomes semblants a plomissol que tenien els dromeosàurids reals, i els ancoratges de ploma trobats en alguns exemplars de Velociraptor demostren que tenien plomes ben desenvolupades semblants a la dels ocells moderns.[11] També a Parc Juràssic III, el Doctor Alan Grant, interpretat per Sam Neill, afirma que Velociraptor eren més intel·ligents que els dofins, balenes i alguns primats. Basant-se en els indicis fòssils, això és altament improbable. És més versemblant que, en despit de ser intel·ligents per ser dinosaures, fossin menys intel·ligents que els fèlids actuals.[39]\nQuestion: Què podria haver fet Steven Spielberg amb els Velociraptor de la pel·lícula?", "output": [ "podria haver augmentat la mida" ] }, { "id": "task837-8486299a6dfa431abf0948e830a3d7e1", "input": "Passage: L'exemplar de «dinosaures combatents», descobert el 1971 a Mongòlia, preserva un V. mongoliensis i un Protoceratops andrewsi en combat, i ofereix una prova directa del comportament predador. Quan se'l descrigué per primer cop, es teoritzà que els dos animals s'havien ofegat.[14] Tanmateix, com que els animals estaven conservats en dipòsits de dunes de sorra molt antics, actualment es creu que els animals quedaren enterrats en sorra, o bé a causa del col·lapse d'una duna o a causa d'una tempesta de sorra. L'enterrament devia haver estat extremament ràpid, a jutjar de les posicions naturals en què quedaren preservats els animals. Manquen les dues potes anteriors i una pota posterior del Protoceratops, cosa que ha estat interpretada com a prova que animals carronyers trobaren els cadàvers després de morts.[28]\nQuestion: On es va descobrir l'exemplar de «dinosaures combatents»?", "output": [ "a Mongòlia" ] }, { "id": "task837-7d10b3e9e3a64a8aa1b65a8d79e67665", "input": "Passage: En el passat s'han assignat altres espècies de dromeosàurid al gènere Velociraptor, incloent-hi Deinonychus antirrhopus i Saurornitholestes langstoni. Com que Velociraptor fou el primer a ser descrit, aquestes espècies foren anomenades Velociraptor antirrhopus i Velociraptor langstoni.[5] Tanmateix, les úniques espècies de Velociraptor actualment reconegudes són V. mongoliensis[7][8][27] i V. osmolskae.[20]\nQuestion: Quines espècies van ser assignades al gènere Velociraptor en el passat?", "output": [ "dromeosàurid" ] }, { "id": "task837-6261ddf6b5f24887b21ddcbe1f8de590", "input": "Passage: Tots els exemplars coneguts de Velociraptor mongoliensis foren descoberts a la formació de Djadokhta de la província mongola d'Ömnögovi i la regió xinesa de la Mongòlia Interior. Una espècie de Velociraptor, possiblement V. mongoliensis, també està preservada a la formació de Barun Goyot de Mongòlia, que és lleugerament més recent.[21] S'estima que aquests jaciments paleontològics daten de l'estatge faunal Campanià (aproximadament fa 83-70 milions d'anys)[22] de l'època del Cretaci superior.[23]\nQuestion: On es van descobrir tots el exemplars de Velociraptor mongoliensis?", "output": [ "a la formació de Djadokhta" ] }, { "id": "task837-680698f0733748acbe8eb96f0d66d00a", "input": "Passage: El camp gravitatori de la Lluna ha estat mesurat mitjançant el rastreig del desplaçament Doppler de senyals de ràdio emesos per naus en òrbita. Les característiques principals de la gravetat lunar són les concentracions de massa, grans anomalies gravitatòries que s'associen amb algunes de les grans conques d'impacte, parcialment causades pels densos fluxos de lava basàltica que les omplen.[60][61] Aquestes anomalies influencien en gran manera l'òrbita de naus espacials al voltant de la Lluna.[62]\nQuestion: Com ha estat mesurat el camp gravitatori de la Lluna?", "output": [ "mitjançant el rastreig del desplaçament Doppler de senyals de ràdio emesos per naus en òrbita" ] }, { "id": "task837-c8d036dca77b47639d990048f6de3456", "input": "Passage: La Lluna es troba en rotació síncrona amb la Terra: sempre li mostra la mateixa cara, amb la seva cara visible marcada pels foscs mars volcànics que emplenen les valls entre els brillants altiplans de l'escorça i els prominents cràters d'impacte. És l'objecte més lluminós del cel després del Sol. Encara que apareix com un cos d'un blanc molt brillant, la seva superfície és fosca i d'una reflectància tan sols una mica superior a la de l'asfalt. La seva prominència en el cel i el seu cicle regular de fases l'han convertida, des de l'antiguitat, en una important influència cultural sobre el llenguatge, el calendari, l'art i la mitologia. La influència gravitatòria de la Lluna produeix les marees oceàniques i el petit allargament del dia. La distància orbital actual del satèl·lit és, actualment, d'unes trenta vegades el diàmetre terrestre, la qual cosa li confereix una mida aparent al cel aproximadament igual que la del Sol; aquest fet li permet cobrir el Sol gairebé completament de manera precisa durant un eclipsi solar. La distància lineal de la Terra a la Lluna augmenta actualment a un ritme de 3,82±0,07 cm per any.\nQuestion: Com es troba la Lluna en relació a la Terra?", "output": [ "en rotació síncrona" ] }, { "id": "task837-60f8ae20fd60412a9b4cdb29f30e49a4", "input": "Passage: La Lluna està molt present en moltes mitologies i creences populars, i sovint s'ha associat a deïtats femenines. Per tant, J. R. R. Tolkien l'ha inclosa a la seva mitologia de la Terra Mitjana, amb Tilion, el déu de la Lluna i d’Arien, la deessa del sol. Així, la Lluna té un paper important en les obres escrites, però també en les sonores, com la cançó popular francesa anomenada Au clair de la Lune ('Llum de la lluna'), com també dins del món audiovisual, amb exemples en el cinema de terror, com Frankenstein i Freddy Krueger. Però el més antic de tots és Història vertadera de Llucià de Samosata.\nQuestion: On està molt present la Lluna?", "output": [ "en moltes mitologies i creences populars" ] }, { "id": "task837-bbbd9f5ec279459a9f80e45915c9a82d", "input": "Passage: En l'islamisme, la Lluna està personificada com algú que durant la nit cus peces lluminoses, i al matí en cus unes altres de plata i d'or. En les religions cristianes, s'associa la Lluna amb la Mare de Déu. Altres llegendes, però, diuen que la cara de la Lluna no sempre té un aspecte amable i és degut a la creença que els déus s'han enfadat amb els humans. En algunes religions antigues, el fet d'assenyalar les estrelles amb el dit, o fer-hi algun gest, podrien ser considerats com una indignitat i una falta de respecte tant al Sol com a la Lluna. Els antics hebreus semblen haver estat igualment supersticiosos sobre aquest punt,[112] i els perses creien que contreure lepra era un càstig dels que havien comès alguna ofensa contra el Sol. En una d'aquestes llegendes, es diu que antigament sota la llum de la lluna plena, i en el mateix moment en què un lladre era condemnat pels jutges, queia una clau roent del cel a la galta del lladre i li deixava a la cara una marca que portaria per sempre. D'aquí, va sorgir el costum en l'antiguitat de marcar amb un ferro roent els lladres. Una altra creença sobre la Lluna és que està relacionada amb la superstició i la bruixeria. L'endevinació, els fets sobrenaturals i els encanteris eren ja temes populars entre els antics hebreus, i també entre els grecs i els romans. [s] L'efecte que donava la imatge de la bruixeria va créixer molt ràpidament per tots els pobles de l'antiguitat i en èpoques posteriors.[113]\nQuestion: Què creien els perses?", "output": [ "que contreure lepra era un càstig dels que havien comès alguna ofensa contra el Sol" ] }, { "id": "task837-967768f789a347dd82aa5dc40a8546cd", "input": "Passage: L'escorça de la Lluna és coberta per una superfície ben esmicolada i sotmesa a jardineria per impactes, que es coneix amb el nom de regolita, formada a partir de processos d'impacte. La regolita més fina –el sòl lunar de vidre de diòxid de silici– té una textura com la de la neu i fa una olor semblant a la de pólvora gastada.[web 21] La regolita de superfícies més antigues és, en general, més espessa que la de superfícies més joves: varia en gruix des de 10–20 m als altiplans fins a 3–5 m als mars.[48] Sota la capa de regolita finament comminutada, hi ha la capa de megaregolita, una capa d'un llit rocós altament fracturat de quilòmetres de gruix.[49]\nQuestion: Què cobreix l'escorça de la LLuna?", "output": [ "una superfície ben esmicolada i sotmesa a jardineria per impactes" ] }, { "id": "task837-0961910737274acda9f28cb05f68d08c", "input": "Passage: Les marees terrestres són generades en gran manera pel gradient de la intensitat de l'atracció gravitatòria lunar d'un costat de la Terra a l'altre (força de marea), el qual causa dues «protuberàncies» de marea; aquestes es poden notar clarament en el nivell de l'aigua dels oceans.[77] Com que la Terra gira unes 27 vegades més ràpid que la Lluna es mou al seu voltant, les «protuberàncies» es desplacen juntament amb la superfície terrestre més ràpidament que la Lluna es mou al seu voltant; giren al voltant de la Terra un cop per dia.[77] Les marees oceàniques resulten magnificades per altres factors: l'acoblament friccional de l'aigua amb la rotació terrestre mitjançant el sòl oceànic, la inèrcia del moviment de l'aigua, les conques oceàniques que esdevenen menys profundes prop de la terra i les oscil·lacions entre les diferents conques oceàniques.[78] L'atracció gravitatòria del Sol sobre els oceans terrestres és gairebé la meitat de la lunar, i l'acció conjunta de les dues és responsable de les marees vives i mortes.[77]\nQuestion: On es poden notar les protuberàncies de marea?", "output": [ "en el nivell de l'aigua dels oceans" ] }, { "id": "task837-d175732145324bb1a0e89b2eb05b9120", "input": "Passage: L'obra compta amb una il·lustració abundant que complementa la riquesa del contingut litúrgic, de característiques gairebé exclusives, com les hores en honor del seu ascendent directe, Sant Lluís. A les imatges s'emfasitza el tractament de l'espai i l'ús de colors vius i delicats. La característica que defineix l'estil de l'artista és la forma de retratar els rostres dels personatges, amb nassos punxeguts i mirada penetrant.[1]\nQuestion: Què complementa la riquesa del contingut litúrgic?", "output": [ "una il·lustració abundant" ] }, { "id": "task837-226230072b1548178ef53065790284c6", "input": "Passage: Septem Psalmi poenitentiales, Litaniae et Orationes, Canticum gradum. Comença al foli 259 amb Incipiunt septem psalmi penitentiales. Al foli 271 descriu: ..De peccatis nostris. Hic incipiunt letanie, al foli 288, Incipit canticum gradum i acaba al foli 301v amb un Dominum nostrum. Amen.[19]\nQuestion: Què descriu al foli 271?", "output": [ "De peccatis nostris" ] }, { "id": "task837-909e440458b24565bfa36709443bb158", "input": "Passage: La representació de rostres o caps isolats és un recurs iconogràfic antic que refereix a la gòrgona Medusa.[30] Al Llibre d'hores les representacions de rostres i màscares denota la influència de la trajectòria italianitzant. Són imatges que, a més de la marginalia, també ocupen els espais d'algunes inicials de pàgina que no arriben a la categoria de caplletra. A vegades simulen tenir un cos suposadament amagat darrere l'espai blanc del foli, emulant un efecte tridimensional i alhora misteriós d'un personatge del qual tan sols s'observa la faç. Altres són d'infants que treuen la llengua al lector.[30] Els rostres sovint mostren signes de joia o tristor, segons correspongui a l'estat d'ànim que l'escena principal evoca.[30]\nQuestion: Què denota al Llibre d'hores les representacions de rostres i màscares?", "output": [ "la influència de la trajectòria italianitzant" ] }, { "id": "task837-6db6644a01b64a5e8236b47e8dde8fb1", "input": "Passage: Aquesta tècnica d'aplicació ràpida de la pintura de començament a final, amb una juxtaposició cromàtica, es pot percebre a les miniatures de Ferrer Bassa, diferenciant-se clarament de les realitzades per les altres mans, i més concretament si es comparen amb les atribuïdes al Mestre de Baltimore. Aquest autor presenta una qualitat escultòrica en la seva pintura clarament diferent, tot i pertànyer a la cultura plàstica pròpia del taller dels Bassa. Es pot observar, per exemple, la precisió dels detalls en els personatges de la Visitació de Maria a Isabel (foli 44v), on les formes semblen tenir volum, basant-se a crear una base on s'ubiquen els personatges que és part del fons arquitectònic de l'escena. Aquest efecte d'incipient tridimensionalitat representa una novetat en un manuscrit. Altres folis on es poden observar escenes de gran qualitat d'aquest autor són la Presentació de Maria al Temple (foli 287v) o, dins del cicle de Sant Lluís, la imatge de la reina orant amb el sant (foli 198v).[24]\nQuestion: A quina cultura plàstica pertany el Mestre de Baltimore?", "output": [ "taller dels Bassa" ] }, { "id": "task837-6d4aa2e5332e4584bef4fd8df54ffacc", "input": "Passage: Quant a estats consumidors, la llista estaria encapçalada pels EUA, amb un 46% del consum global històric. Aquests estarien seguits pel Japó, el Canadà i diversos estats europeus. Tanmateix, aquestes dates són imprecises perquè es basen completament en càlculs teòrics que prenen el PIB com a referència.[1]\nQuestion: Qui encapçala la llista d'estats consumidors?", "output": [ "EUA" ] }, { "id": "task837-33c149dac1d44e759ec51d56fd44ef2d", "input": "Passage: Els PCB són considerats contaminants orgànics persistents des que Soren Jensen els va detectar en peixos de Suècia el 1966.[14][1][3] Es troben també a la llet i derivats, teixit adipós i cervell i fetge de persones i animals. Per aquests motius, els PCB formen part de la dotzena bruta definida el 2001 per l'acord d'Estocolm sobre contaminants orgànics persistents.[15]\nQuestion: Qui va detectar PCB als peixos de Suècia?", "output": [ "Soren Jensen" ] }, { "id": "task837-2c3582fef42d46ee9bebd1619cbe74eb", "input": "Passage: Per a mostres atmosfèriques se solen fer servir filtres de fibra de vidre i trampes absorbents. Les mostres d'aigua potable se solen extreure amb solvents orgànics i determinades per cromatografia de gasos. En aquest cas, sovint és necessari fer un cleanup.[31]\nQuestion: Quins filtres es fan servir per a mostres atmosfèriques?", "output": [ "de fibra de vidre" ] }, { "id": "task837-7f77df5efc824656974a40a6431d0e9d", "input": "Passage: Els bifenils policlorats o PCB (en anglès, polychlorinated biphenyls) són compostos aromàtics organoclorats sintètics (és a dir, compostos químics de forma plana que compleixen la regla de Hückel formats per clor, carboni i hidrogen obtinguts artificialment pels humans) que constitueixen una sèrie de 209 congèneres, els quals es formen mitjançant la cloració del bifenil. La seva fórmula empírica és C12H10-nCln, on n (el nombre d'homòlegs)[1] pot variar entre 1 i 10.[2] Ideals per a moltes aplicacions industrials com ara fluids dielèctrics, ben aviat es convertiren en un problema ambiental mundial, sobretot quan alguns treballadors de les plantes químiques sintetitzadores començaren a tenir problemes de salut.[3][4] Estan molt relacionats amb els pesticides organoclorats.[5]\nQuestion: Com s'anomenen també els PCB?", "output": [ "bifenils policlorats" ] }, { "id": "task837-cc2755145f944c3ca05b3cbd39f6ab84", "input": "Passage: Durant aquest procés, com que aquestes molècules no solen ser reactives, els metabòlits produïts són principalment productes hidroxilats. També se n'han identificat de sulfonats i èters.[2][30][116] La posició dels clorurs influeix enorement en la constitució dels metabòlits finals.[44]\nQuestion: Com no solen ser aquestes molècules?", "output": [ "reactives" ] }, { "id": "task837-772174658e3d4b27a1c4050f36496660", "input": "Passage: Quant als homòlegs i congèneres produïts en cada producte comercial, aquests varien substacialment segons les determinacions analítiques.[14][48] Tanmateix, la majoria (un 70% del total) eren tri, tetra i pentaclorobifenils. En el cas de la producció catalana, no disposam de dades fiables.[1]\nQuestion: Què eren la majoria?", "output": [ "tri, tetra i pentaclorobifenils" ] }, { "id": "task837-2c471c1ca642442e8e79c96bc8fda6f2", "input": "Passage: El 1909, Ejnar Hertzsprung va ser el primer a suggerir que Sírius formava part de l'associació estel·lar de l'Óssa Major, basant-se en les seves observacions dels moviments del sistema al llarg del cel. L'associació estel·lar de l'Óssa Major és un conjunt de 220 estrelles que comparteixen un moviment comú a l'espai i es van formar inicialment com a membres d'un cúmul obert, que ha esdevingut deslligat gravitatòriament.[153] Tanmateix, unes anàlisis entre el 2003 i el 2005 van descobrir que la presència de Sírius al grup era qüestionable; l'associació estel·lar de l'Óssa Major té una edat aproximada de 500±100 milions d'anys, mentre que Sírius, amb una metal·licitat semblant a la del Sol, només té la meitat d'aquesta edat, i és massa jove per a pertànyer al grup.[11][154][155] Sírius podria ser membre del proposat supercúmul de Sírius, juntament amb altres estrelles escampades com Beta Aurigae, Alpha Coronae Borealis, Beta Crateris, Beta Eridani i Beta Serpentis.[156] Aquest és un dels tres grans cúmuls localitzats a menys de 500 anys-llum del Sol. Els altres dos són Híades i les Plèiades. Cada un d'aquests cúmuls conté centenars d'estrelles.[157]\nQuestion: Quantes estrelles hi ha en aquest conjunt?", "output": [ "220" ] }, { "id": "task837-8e89a5893e39443fa0d831d54028ff1a", "input": "Passage: La ineludible relació entre Sírius i el calendari egipci ha ocasionat que, amb el temps, Sírius i el conegut cicle sotíac (també sotiac, sothiac o sòtic) s'hagin convertit també en un important element que ajudi a determinar amb major exactitud la cronologia de l'antic Egipte,[38][39] ja que els antics egipcis no van utilitzar un únic sistema per datar. D'altra banda, aquest mètode no està exempt d'inconvenients i això ha comportat l'aparició d'alguns detractors que prefereixin recórrer a altres sistemes.[40] El cicle sotíac és el període de 1.461 anys de 365 dies exactes (del calendari egipci, en el julià són 1.460 anys de 365,25 dies) que triga la sortida helíaca de Sírius a coincidir de nou amb el començament de l'any nou, el primer dia del mes Thoth,[39] descoordinació que ve implicada perquè l'any egipci no coincidia amb el sideri. Gràcies a la conservació d'algunes restes arqueològiques que fan referència a l'ortus helíac de Sírius i dels quals es coneix a quina dinastia pertanyen, com una taula d'ivori del faraó Djer, es pot fixar una referència a partir de la qual datar els esdeveniments succeïts en l'antic Egipte.[41][42]\nQuestion: Què és el cicle sotíac?", "output": [ "el període de 1.461 anys de 365 dies exactes" ] }, { "id": "task837-3cdeba4835a54b93b7b1839600126c4a", "input": "Passage: Sírius A té una massa d'unes 2,1 vegades la del Sol,[66][67] que és de 1,9891·1030 kg.[68] El radi d'aquesta estrella s'ha mesurat amb un interferòmetre, que ha donat un diàmetre angular d'unes 5,936±0,016 msa. La velocitat de rotació calculada té un valor relativament baix de 16 km/s, que no produeix cap aplatament significatiu del seu disc,[69] al contrari del que li succeeix a una estrella de grandària semblant, Vega, que a causa de la seva alta velocitat de rotació de 274 km/s presenta un diàmetre equatorial molt més prominent que el polar.[70] Mentre que la magnitud aparent de Sírius és la major del cel nocturn en estrelles, amb -1,46,[71] la seva magnitud absoluta és 1,42, molt per sota de les seves veïnes Iota Canis Maioris, Bellatrix o VY Canis Maioris. La seva edat ronda els 200 o 300 milions d'anys.[72] Això varia molt respecte a l'estrella de mida similar Vega, que gira a uns 274 km/s molt més ràpid i s'eixampla prominentment a voltant del seu equador.[73]\nQuestion: Quina és la massa de Sírius?", "output": [ "1,9891·1030 kg" ] }, { "id": "task837-f36c3c5f16e3492083330b09a31f8d89", "input": "Passage: En un altre lloc del món, Polinèsia, les estrelles més brillants eren importants per a la navegació entre els milers d'illes i atols de l'oceà Pacífic. Baixes, al costat de l'horitzó, servien de brúixoles estel·lars que ajudaven els mariners a traçar el rumb cap a la seva destinació final. Addicionalment, funcionaven com a marcadors de latitud; en el cas de Sírius, coincideix amb la latitud de l'arxipèlag de Fiji, en 17° S, de manera que sobrepassava les illes cada nit.[51] Per als polinesis, el mapa dels cels nocturns no era el mateix que el de romans i grecs. En el seu firmament, Sírius pertanyia a una constel·lació anomenada Manu, en la qual feia de cos d'un gran ocell les puntes de les ales del qual no eren altres que Canopus al sud i Proció al nord, altres dues estrelles notables, les quals dividien la nit polinèsia en dos hemisferis.[51] De la mateixa forma en què l'aparició de Sírius abans de l'aurora anunciava l'estiu per als grecs, per al poble maori assenyalava el començament de l'hivern, en la seva llengua anomenada Takurua, nom que designava tant l'estació com Sírius. El seu punt culminant en el solstici hivernal era dia de festa a Hawaii —arxipèlag que, no obstant això, es troba en l'hemisferi nord terrestre, però a baixa latitud—, on era conegut com a Ca'ulua, 'Reina del cel', encara que no és aquest el seu únic nom al llarg del Pacífic, car en rebia d'altres com Tau-ua a les illes Marqueses, Rehua a Nova Zelanda i Aa i Hoku-Kauopae en la mateixa Hawaii.[51]\nQuestion: Per a què eren importants les estrelles brillants a la Polinèsia?", "output": [ "per a la navegació entre els milers d'illes" ] }, { "id": "task837-fce77b080dd0409d8a5b92b5254ce5f1", "input": "Passage: Sírius brilla tant perquè té brillantor intrínseca elevada i perquè està a prop de la Terra. A una distància de 2,6 parsecs (8,6 anys llum), el sistema de Sírius és una de les estrelles més properes a la Terra. Sírius A és unes dues vegades més massiva que el Sol i té una magnitud absoluta visual d'1,42. És 25 vegades més lluminosa que el Sol,[11] però té una brillantor significativament menor que altres estrelles brillants com Canopus o Rigel. El sistema té una edat d'entre 200 i 300 milions d'anys.[11] Originàriament estava composta de dues estrelles brillants blavoses. La més massiva de les dues, Sírius B, va consumir els seus recursos i va esdevenir una gegant vermella abans de desprendre les capes exteriors i quedar-se com una nana blanca fa 120 milions d'anys.[11]\nQuestion: D'on està a prop Sírius?", "output": [ "de la Terra" ] }, { "id": "task837-ec5ae1e3b9da417ea6fcfaea87a39a55", "input": "Passage: En l'àmbit naval militar, Sírius està bastant present. Set vaixells de la Marina Reial Britànica han estat batejats HMS Sirius des del segle xviii. El primer, noliejat originàriament el 1786, era el vaixell almirall de la Primera Flota que va navegar cap a Austràlia el 1788.[193] La Marina Reial Australiana va nomenar després un navili seu HMAS Sirius (O226) en honor de l'antic vaixell almirall britànic.[194] Entre els vaixells nord-americans existeix un USNS Sirius (T-AFS-8). En navegació civil, el transatlàntic italià Sirius, dedicat al transport d'emigrants europeus cap a Amèrica del Sud, va naufragar davant de les costes del cap de Palos a Cartagena (Espanya) en el 1906, greu incident en el qual van morir més de dues-centes persones.[195] En aeronàutica, als Estats Units es va construir un avió relacionat amb Sírius, el Lockheed Model 8 Sirius, el primer dels quals va ser pilotat per Charles Lindbergh,[196] famós aviador que va ser el primer a creuar l'oceà Atlàntic sense escales en solitari. Continuant en el món dels transports, la companyia Mitsubishi Motors va dissenyar el motor Mitsubishi Sirius en el 1980.[197]\nQuestion: Quants vaixells de la Marina Reial Britànica han portat el nom de Sírius?", "output": [ "Set" ] }, { "id": "task837-e37417ac47d34613954544768f271faa", "input": "Passage: El Doctor fuig a la cambra on es troba la bretxa principal, i explica que creuar el Buit fa que el viatger quedi saturat de radiació de fons. Planeja obrir la bretxa per crear un efecte de buit, però remarca que Rose i Mickey també han creuat el Buit. Mickey, Jackie, i Pete passen a l'univers paral·lel, però Rose es nega a abandonar el Doctor i l'ajuda a obrir la bretxa. S'agafen a un parell de grapes magnètiques mentre s'acosten els ciberhumans i els dàleks. La palanca de Rose queda malmesa, i ella intenta arreglar-la, però li llisca de les mans. Abans que la bretxa se li tanqui a sobre, Pete l'agafa i se l'emporta a través d'un portal al seu món.\nQuestion: Què hi ha a la cambra on fuig el Doctor?", "output": [ "la bretxa principal" ] }, { "id": "task837-ad909d96e44b4dd595ea4fbb80b4f088", "input": "Passage: L'audiència de l'episodi va ser de 8,22 milions d'espectadors i va ser, exceptuant els partits de la Copa del Món, el segon programa de televisió més vist de la setmana, darrere un episodi de Coronation Street, i el vuitè més vist en general. L'episodi corresponent de Doctor Who Confidential va obtenir una mica més d'un milió d'espectadors, sent el segon programa més vist en un canal no terrestre aquella setmana.[16] L'audiència de l'episodi va ser més alta que el següent partit de la Copa del Món entre Alemanya i Portugal, vist per un milió menys d'espectadors.[17]\nQuestion: Quina audiència va tenir l'episodi?", "output": [ "8,22 milions d'espectadors" ] }, { "id": "task837-fe29b64f96a943a089b34fb3eb253d2e", "input": "Passage: Un temps després, Rose té un somni en què sent la veu del Doctor que la crida. La família Tyler segueix la veu a una remota badia de Noruega anomenada «Badia del Llop Ferotge», on apareix una imatge del Doctor, que està aprofitant l'energia d'una supernova per comunicar-se a través d'una de les últimes bretxes. Com que la bretxa es tancarà definitivament en dos minuts, ambdós comparteixen una última conversa. Rose esclata en llàgrimes i li diu que l'estima, però quan el Doctor comença a respondre, la bretxa es tanca. Al TARDIS, el Doctor, plorós, recupera la compostura i fixa un nou rumb. Alça la vista i veu una dona amb un vestit de núvia (interpretada per Catherine Tate), que exigeix saber on es troba.[4]\nQuestion: Què sent Rose en el somni?", "output": [ "la veu del Doctor que la crida" ] }, { "id": "task837-42044a31ec38436eb2f7c45a9a7d83e6", "input": "Passage: La fi del món és un dels episodis més populars de la sèrie reviscuda de Doctor Who. Va tenir un Appreciation Index de 89, que va ser la xifra més alta durant gairebé dos anys; va ser superat per La Terra robada, que va tenir-ne un de 91;[1][18][19] i és l'únic episodi de Doctor Who que ha rebut una valoració perfecta de 10 a IGN,[20] que va felicitar Davies per haver fet un episodi amb tanta acció i tan emotiu.[21] Television Without Pity va donar una valoració d'A+ a l'episodi.[22] The Stage va comentar que el conflicte entre dàleks i ciberhumans va ser «l'única cosa digna de mirar» aquell cap de setmana, fent ombra fins i tot a la final de la Copa del Món, i que l'escena del comiat va ser «escrita bellament i representada emotivament», sense deixar «ni un ull sec a l'univers».[23] Dek Hogan de Digital Spy va afirmar que l'episodi era «perfectament equilibrat amb moments de molta excitació i patetisme emotiu», i que la llàgrima d'oli vessada per la versió ciberhumana de Hartman era un «toc bonic», però va criticar l'aparició de Catherine Tate, afirmant que era innecessària per acabar l'episodi i per «trencar l'ambient».[24] Stephen Brook de The Guardian va dir que l'episodi era «un dels punts àlgids de la sèrie moderna, molt emocional, espantós i genuïnament excitant», que la marxa de Rose va ser «duta a terme de manera brillant», i va comparar de manera positiva la trama de l'episodi d'una guerra entre «els monstres més grans del programa de la història» a la pel·lícula Alien vs. Predator.[25]\nQuestion: Quin és un dels episodis més populars de Doctor Who?", "output": [ "La fi del món" ] }, { "id": "task837-b0285b934f784c53802cd1c6fc15b977", "input": "Passage: L'obertura de l'episodi continua a partir de l'escena final d'Exèrcit de fantasmes; el Dr. Singh (Raji James), Mickey Smith (Noel Clarke) i Rose Tyler (Billie Piper) estan atrapats en una cambra segellada a la Torre Torchwood. Quatre dàleks, portadors d'un aparell anomenat «Arca de la gènesi», han emergit de la nau del buit.[2] Un Dàlek Suprem anomenat Dàlek Sec extreu informació sobre la Terra de Singh. Descobreix que s'està produint una invasió distinta, i envia Dàlek Thay a investigar. Els ciberhumans, que havien pres el control de Torchwood, detecten la tecnologia dàlek i ofereix una aliança. Els dàleks refusen, i les dues espècies es declaren la guerra l'una a l'altra.\nQuestion: Qui interpreta al Dr. Singh?", "output": [ "Raji James" ] }, { "id": "task837-3fddb6f7a85346f2b309bb9ed5e53c0d", "input": "Passage: Les reaccions de fusió de l'heli són extraordinàriament sensibles a la temperatura, amb velocitats de reacció proporcionals a T40 (sota temperatures relativament baixes).[26] Això significa que només un creixement del 2% de la temperatura augmenta més del doble la velocitat de reacció. Aquestes condicions fan que l'estrella sigui molt inestable; un petit augment de temperatura provoca un ràpid augment de les velocitats de reacció, que allibera una gran quantitat d'energia, fent augmentar més la temperatura. La capa de combustió d'heli s'expandeix ràpidament i per tant es refreda, el que redueix la velocitat de reacció de nou. Es creen unes grans pulsacions que poden ser prou grans per projectar a l'espai l'atmosfera estel·lar sencera.[27]\nQuestion: Quines reaccions són extraordinàriament sensibles a la temperatura?", "output": [ "Les reaccions de fusió de l'heli" ] }, { "id": "task837-cca8ddc06e304e23867ad42a7805db98", "input": "Passage: Els gasos expulsats formen un núvol de material al voltant del nucli \"ara a la vista\" de l\\'estrella. A mesura que l\\'atmosfera s\\'allunya més i més de l\\'estrella, les capes més profundes queden exposades a temperatures més i més elevades. Quan la superfície exposada assoleix una temperatura d\\'uns 30.000 K, hi ha prou fotons ultraviolats emesos per ionitzar l\\'atmosfera expulsada, fent que aquesta brilli. El núvol es converteix llavors en una nebulosa planetària.[25]\nQuestion: Què formen els gasos expulsats?", "output": [ "un núvol de material al voltant del nucli" ] }, { "id": "task837-3f9bdaaf88a34fefb685d0c717d0d141", "input": "Passage: L'enorme varietat de les formes és en part efecte de la projecció; la mateixa nebulosa quan s'observa sota diferents angles es veurà de manera diferent. No obstant això, la raó de l'enorme varietat de formes físiques no s'entén completament,[42] tot i que podria ser causada per les interaccions gravitacionals amb estrelles companyes si les estrelles centrals són estrelles dobles. Una altra possibilitat és que els planetes interrompen el flux de material de l'estrella quan es forma la nebulosa. S'ha determinat que les estrelles més massives produeixen nebuloses de formes més irregulars.[44] El gener de 2005, els astrònoms van anunciar la primera detecció de camps magnètics al voltant de les estrelles centrals de dues nebuloses planetàries, i van anunciar la hipòtesi que els camps podien ser parcialment o totalment responsables de la seva forma poc corrent.[45][46]\nQuestion: Quin és l'efecte causat en part per la projecció?", "output": [ "L'enorme varietat de les formes" ] }, { "id": "task837-c8d4dbfa72ab4c18b64cbee6935fb926", "input": "Passage: Hi ha dos mètodes per determinar l'abundància de metalls en les nebuloses. Es basen en diferents tipus de línies espectrals—línies de recombinació i les línies excitades per col·lisió. S'observen grans discrepàncies a vegades entre els resultats derivats dels dos mètodes. Alguns astrònoms expliquen això per la presència de fluctuacions a baixa temperatura dins de les nebuloses planetàries, mentre que altres afirmen que les diferències són massa grans per a ser explicades pels efectes de temperatura, i postulen la hipòtesi de l'existència de nuclis freds que contenen molt poc hidrogen per explicar les observacions. No obstant això, cap d'aquests nuclis no ha estat observat.[52]\nQuestion: En què es basen els mètodes per determinar els metalls en les nebuloses?", "output": [ "en diferents tipus de línies espectrals" ] }, { "id": "task837-bb537e1c4a3142cd9b09a21d569260a6", "input": "Passage: Al final de la vida de l'estrella, durant la fase de gegant vermella, les capes externes són expulsades a través de pulsacions i vents estel·lars forts. Sense aquestes capes opaques, les calentes, el nucli lluminós emet radiació ultraviolada que ionitza[1] les capes externes expulsades de l'estrella. Aquesta escorça energitzada irradia com una nebulosa planetària.[6]\nQuestion: Com són expulsades les capes externes?", "output": [ "a través de pulsacions i vents estel·lars forts" ] }, { "id": "task837-6841c00079e54aebb2a03ba2ec8775b4", "input": "Passage: En la segona fase, la seva energia es va perdent per radiació i les reaccions de fusió acaben, perquè l'estrella central no és prou pesant per a generar les temperatures necessàries per provocar la fusió del carboni i oxigen.[2][9] Durant la primera fase de l'estrella central manté la lluminositat constant[2] mentre que, al mateix temps, es fa cada vegada més calenta, arribant a temperatures al voltant de 100.000 K. En la segona fase, amb el temps es refreda tant que no emet prou radiació ultraviolada per ionitzar el núvol de gas, que cada vegada és més distant. L'estrella es converteix en una nana blanca, i el núvol de gas es recombina, fent-se invisible, posant fi a la fase de nebulosa planetària. Per a una nebulosa planetària típica, passen al voltant de 10.000 anys[2] entre la seva formació i la recombinació de l'estrella.[9]\nQuestion: Com es perd la seva energia en la segona fase?", "output": [ "per radiació" ] }, { "id": "task837-e01919c80c9e463cb42d2b592a2a8530", "input": "Passage: L'encàrrec es va encomanar a Joan de Gènova (Johannes de Genoa) orfebre amb gran prestigi que, com es dedueix pel seu nom, era de procedència italiana i establert a Perpinyà, en aquells dies capital continental del Regne de Mallorca.[2] Al document del contracte apareix anomenat junt amb el seu col·laborador l'escultor Arnau Campredon. També al mateix document s'estableix que els desplaçaments a Barcelona dels dos artistes serien a càrrec dels comitents, el monestir de Sant Cugat.[1]\nQuestion: A qui es va encomanar l'encàrrec?", "output": [ "a Joan de Gènova" ] }, { "id": "task837-8db0d91d87d5457b877bba27afe7a5c0", "input": "Passage: L'argent blanc i el que se sobredaurava, va ser utilitzat a l'orfebreria gòtica per substituir l'or, que predominava en èpoques anteriors, encara que es va continuar utilitzant per a la realització de peces especials, normalment encarregades pels reis i per al culte religiós de grans catedrals. L'ús majoritari de l'argent s'explica per la barator del material en comparació amb l'or i també per les seves propietats físiques i químiques, ja que faciliten el seu aliatge amb el coure, i perquè facilitava la seva elaboració, atorgant al material un grau de duresa superior.[12] Hi havia obres elaborades d'una única peça, per mitjà de la fosa, i altres formades per diferents plaques soldades, clavetejades damunt de la fusta o bé unides mitjançant pestanyes. A la planxa d'argent se li donava forma amb la tècnica de l'embotit, a base de cops amb el martell fins a aconseguir el que es tenia projectat; les planxes es reforçaven als caires amb motllures que a la vegada servien d'ornamentació. El cisellat i el repussat feien l'acabat de la peça copejant la làmina per l'anvers o pel revers.[13]\nQuestion: Què va ser utilitzat a l'orfebreria gòtica per substituir l'or?", "output": [ "L'argent blanc i el que se sobredaurava" ] }, { "id": "task837-c240e63c48c64150b3289e35c0b5bfbb", "input": "Passage: Es diu que sant Cugat va desembarcar a Barcelona procedent de la ciutat de Scil·li (actual Tunísia), al nord d'Àfrica a la vora de Cartago. En companyia de sant Feliu va arribar a Barcelona a la fi del segle iii, on es va dedicar a predicar l'evangeli. El 303, l'emperador Dioclecià havia donat l'ordre d'extermini dels cristians en la qual seria l'última de les grans persecucions contra el cristianisme a l'Imperi Romà. Va ser fet presoner per manament de Maximià i, després de patir diverses tortures, va ser decapitat l'any 304 en el lloc anomenat Castrum Octavianum. Una vegada mort, Cugat va ser enterrat cristianament, al mateix lloc on va ser executat, per Juliana i Semproniana –llegendàries mataronines que anteriorment havien estat batejades pel sant–; a continuació, també es dictà el martiri i l'execució de les santes, pel fet d'haver assistit amb la cerimònia cristiana de l'enterrament les despulles de Sant Cugat.[6] En el lloc on el sant topà amb la voluntat divina, anys després es va construir el monestir de Sant Cugat, del qual hi ha testimoni d'època visigòtica.\nQuestion: Quina ciutat és actualment Scil·li?", "output": [ "Tunísia" ] }, { "id": "task837-cfe2cf52478a4d19a938764d8fe3d9d5", "input": "Passage: Durant el gòtic, es van realitzar multitud de reliquiaris, per custodiar i venerar despulles de sants i màrtirs. La forma més normal era d'arquetes en forma de sepulcre, la majoria rectangulars i amb cobertes a dos o quatre vessants, realitzades en fusta i xapades amb planxes d'argent. D'aquesta mateixa tipologia són les arquetes de Sant Patllari de Camprodon (c.1315), la de Sant Martirià de Banyoles (1413-1453), la de Sant Llorenç del Museu Episcopal de Vic (1240-1350) i l'arqueta de Sant Cugat.[14] Una tècnica també força corrent per cobrir el cos de l'arqueta va ser la col·locació de relleus de guix daurats amb pa d'or, com els que presenta l'Urna de Sant Càndid (1292) conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya i també procedent del monestir de Sant Cugat. La majoria dels reliquiaris en forma d'arca mostren com a elements d'unió formes arquitectòniques, amb arcs ogivals, finestrals, cresteries o pinacles.[15]\nQuestion: Quan es van realitzar multitud de reliquiaris?", "output": [ "Durant el gòtic" ] }, { "id": "task837-8f459e8c56384305ab3fed0ed8124d80", "input": "Passage: Les cèl·lules epitelials secretores de llet separen activament els materials procedents dels vasos sanguinis circumdants, en el que s'ha anomenat «barrera mamària» (per analogia amb la barrera hematoencefàlica). Un cop travessada la barrera, les cèl·lules obtenen els precursors que necessiten per a la fabricació de llet a través de les seves membranes basal i basolateral. Els ingredients són ions, glucosa, àcids grassos i aminoàcids. En els remugants també s'utilitza l'acetat i el β-hidroxibutirat com a precursors. Algunes proteïnes, en especial les immunoglobulines, també poden travessar aquesta barrera.[12] La llet és expulsada per la membrana apical. Els lípids de la llet se sintetitzen al reticle endoplasmàtic llis, mentre que la caseïna madura a l'aparell de Golgi, que també és on es biosintetitza la lactosa.\nQuestion: Què obtenen les cèl·lules un cop travessada la barrera?", "output": [ "els precursors que necessiten per a la fabricació de llet" ] }, { "id": "task837-69f98d1792724bc2a55c11bee9e15c6e", "input": "Passage: La llet no ha estat valorada únicament com a aliment, sinó que és la base d'una gran quantitat d'idees tant artístiques com religioses i fins i tot científiques. N'és un exemple la gran quantitat de comparacions que s'han fet amb la llet, com ara el nom de la Via Làctia,[86] (galàxia en què es troba el sistema solar). Els grans cinturons d'estrelles que es poden veure entre les constel·lacions de Perseu, Cassiopea i Cefeu foren batejats com a Via Làctia per commemorar la història en què Hera volia alletar Hèracles (Hèrcules, a la mitologia romana), i aquest la mossegà tan fort que un raig de llet sortí disparat al cosmos.[86]\nQuestion: De quines idees ha estat base la llet?", "output": [ "tant artístiques com religioses i fins i tot científiques" ] }, { "id": "task837-a3f494f49534489ababf097d553de710", "input": "Passage: Durant l'edat antiga i l'edat mitjana, la llet era molt difícil de conservar i, per tant, es consumia fresca o en forma de formatge. Amb el temps s'afegiren nous productes lactis com ara la mantega. La revolució industrial a Europa, als voltants del 1830, dugué la possibilitat de transportat la llet fresca de les zones rurals a les grans ciutats gràcies a les millores en els transports. Amb el temps, han anat apareixent nous instruments en la indústria del processament de la llet. Un dels més coneguts és la pasteurització, suggerida per la llet per primer cop el 1886 pel químic agrícola alemany Franz von Soxhlet. Aquestes innovacions feren que la llet tingui actualment un aspecte més saludable, un temps de conservació més previsible i un processament més higiènic.\nQuestion: Com es consumia la llet durant l'edat antiga i l'edat mitjana?", "output": [ "fresca o en forma de formatge" ] }, { "id": "task837-ef4d5a530b8947f2a681811521a3f657", "input": "Passage: Les proteïnes del sèrum són compactes, globulars, amb un pes molecular que varia entre 14.000 i 1.000.000 de daltons, i són solubles en un ample interval de pH (es mantenen intactes quan la llet es tria: quan es desfà, es descompon, perd la seva cohesió líquida i es resol en grums. cast. cortarse) de manera natural, car no hi ha hagut presència de calor que desnaturalitzi les proteïnes). En estat natural no s'associen amb les caseïnes, però en les llets tractades tèrmicament i homogeneïtzades, una part de les proteïnes sí que ho fa.[43] Les proteïnes del sèrum consten d'almenys vuit fraccions diferents, totes sensibles a temperatures altes (processos tèrmics), i per aquest motiu són les primeres a degradar-se en processos com ara la pasteurització o l'UHT. La raó per la qual la llet no es descompon quan no està refrigerada un cop se l'ha tractat tèrmicament és perquè les proteïnes del sèrum, en desnaturalitzar-se, alliberen un grup sulfhidril que redueix parcialment l'activitat oxidativa.[44] Les proteïnes del sèrum més abundants en la llet són:\nQuestion: Com són les proteïnes del sèrum?", "output": [ "compactes, globulars" ] }, { "id": "task837-315c12aed04a4cd48e1b4c3a4ff84ecf", "input": "Passage: La llet d'origen humà no és produïda ni distribuïda a escala industrial. Tanmateix, se'n pot obtenir mitjançant donacions. Existeixen bancs de llet que s'encarreguen de recollir-la per oferir-ne a infants prematurs o al·lèrgics que no poden rebre'n d'una altra manera. Mundialment, hi ha diverses espècies d'animals de les quals es pot obtenir llet: l'ovella, la cabra, l'egua, la burra, el camell (i altres camèlids, com ara la llama o l'alpaca), el iac, el búfal, el ren i l'ant.\nQuestion: Com es pot obtenir llet d'origen humà?", "output": [ "mitjançant donacions" ] }, { "id": "task837-e7d3588a0bb842af909a731c3b6394c8", "input": "Passage: Els lactats i els fosfats (sals molt comunes al sèrum) ajuden a mantenir l'equilibri àcid-base i influeixen molt en les propietats del sèrum (estabilitat i precipitació tèrmica).[40] El sèrum té una proporció baixa de proteïnes, però aquestes tenen més qualitat nutritiva que les caseïnes del formatge. La producció excessiva de sèrum en elaborar formatge ha estat sempre una preocupació i s'han inventat moltes maneres d'aprofitar-lo. Una de les més senzilles, de tipus casolà, és escalfar-lo per precipitar-ne les proteïnes, i llavors premsar-lo o filtrar-lo. A moltes poblacions de Mèxic sol ser menjat immediatament després de salar-lo (i rep el nom de mató). Les seves aplicacions industrials solen venir un cop és deshidratat, quan és poc soluble. Durant l'evaporació (per a eliminar l'aigua) i l'aspersió (per a assecar-lo), pot perdre les seves propietats nutritives, de manera que el pH i la temperatura d'aquests dos processos han de ser vigilats amb cura durant l'assecament de l'extracte.[41][42]\nQuestion: Quines sals són comunes al sèrum?", "output": [ "Els lactats i els fosfats" ] }, { "id": "task837-79932d05489747babdb45700bff0c02f", "input": "Passage: L'esperat recital al Palau Municipal dels Esports es va desenvolupar amb un èxit explosiu. Molt abans de començar, l'ampli local estava ja ple de públic expectant, s'hi trobaven molts dels personatges més rellevants del món de les lletres, les arts, del teatre, del cinema, de l'esport, de la política i, en general, amb un predomini massiu de la joventut. En un ambient caldejat i bulliciós, amb flamejar de banderes, de pancartes, de llumins, crits, cants, visques i aplaudiments, l'aparició del cantant després de vuit mesos de no poder actuar a Barcelona. Aquest silenci forçós va ser saludat amb una estrepitosa ovació, tot el públic posat dempeus, en una demostració efervescent d'adhesió emotiva.[36]\nQuestion: On es va celebrar el recital?", "output": [ "al Palau Municipal dels Esports" ] }, { "id": "task837-41ed924ab79c4f6396885d909cde8e47", "input": "Passage: Lluís Llach es va presentar a l'escenari vestint texans i camisa blanca i envoltat dels seus músics que vestien en consonància llevat de Laura Almerich, que lluïa un elegant i auster vestit groc. La resta del conjunt era el mateix que havia actuat al Romea. El mateix Lluís Llach es va acompanyar al piano en gran part de les peces del repertori.[51]\nQuestion: Com vestia LLuís Llach a l'escenari?", "output": [ "texans i camisa blanca" ] }, { "id": "task837-385fc8bdf81f4555a9b8596abe4bc41d", "input": "Passage: Lluís Llach, emocionat però molt serè alhora, va fer un recital perfecte, corejat sovint pel públic, que ratificava successivament diverses frases de les seves cançons amb aplaudiments. En la primera part s'escoltaren les cançons que durant molt de temps havien sofert restriccions en un passat no llunyà, i que, malgrat aquesta limitada difusió, el públic les coneixia bé, ja que va seguir el seu desenvolupament fidelment. Al final del concert, els aplaudiments no van cessar, el públic posat dempeus, fins que Lluís Llach, triomfant, va haver de repetir i bisar una vegada i una altra. Llavors, els visques, els crits i totes les manifestacions es van canviar en un homenatge al destacat cantautor català, revestit d'una patent aurèola d'heroi popular.\nQuestion: Com va resultar el recital que va fer Lluís LLach?", "output": [ "perfecte" ] }, { "id": "task837-0b72eb5eef204681a85bc686da6284cc", "input": "Passage: El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París. El disc contenia nou cançons de contextura diferent, però unides pel mateix esperit i enfilades en una sola unitat homogènia. És, sense cap dubte, el volum més interessant per la seva concepció i el més reeixit dels que s'havien creat al país últimament. És, a més, un tot harmònic, ja que no es pot en rigor destacar una cançó per sobre de les altres en una estimació qualitativa, ni es troba en el treball global de Lluís Llach el menor desequilibri tant en la construcció dels texts com en les seves partitures.[25]\nQuestion: En quin any es va publicar el tercer disc de llarga durada de Lluís Llach?", "output": [ "1972" ] }, { "id": "task837-09d9a95fad7d449bb951482d1ebb3a2c", "input": "Passage: El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb L'estaca (Concèntric). Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach la va presentar, això sí, va ser aprovada amb un altre nom, «Ahir». Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins al desembre de 1990.[17]\nQuestion: Quin va ser l'any del maig francès?", "output": [ "1968" ] }, { "id": "task837-da07fd846ee342ae9d8631584eadca01", "input": "Passage: Un dels últims treballs, el Retrat d'una noia jove és considerada una de les obres mestres de la pintura flamenca i marca un nou desenvolupament dels retrats de l'època. No mostra la model davant d'un fons neutre, sinó en un espai concret definit per plafons de paret. Christus ja havia perfeccionat aquest format als seus dos retrats de 1446. La dona desconeguda — vestida amb roba exquisida, cosa que suggereix que podria venir de França — emet una aura de discreció i de noblesa, mentre sembla quasi irreal en l′elegant estilització de la seva forma.\nQuestion: Com és considerat el Retrat d'una noia jove?", "output": [ "una de les obres mestres de la pintura flamenca" ] }, { "id": "task837-8e2f1089459847ad9a2ff94ed18df4d2", "input": "Passage: L\\'obra de Christus, i fins i tot la seva pròpia existència, no van ser documentalment confirmades fins al segle xix. El pintor Karel van Mander va escriure, el 1604, l\\'obra Het schilder-boeck, on va recollir la majoria de biografies dels pintors flamencs del segle xv.[11] En aquesta obra cabdal pel coneixement de la pintura flamenca no s\\'esmentava Petrus Christus. Amb anterioritat, però, apareixia esmentat en una carta de Pietro Summonte, on descrivia una pintura propietat del poeta napolità Sannazaro com \"una bona obra de la mà del famós pintor flamenc Petrus Cristi, més antic que Johannes (Jan van Eyck) i Rogerio (Rogier van der Weyden)\".[12] Christus no era més gran que els mestres esmentats, per la qual cosa cal interpretar l\\'expressió en referència al seu estil més arcaic. També figura el seu nom a l\\'obra Vite de Vasari (1550) i a Descrittione di tutti i paesi bassi, altrimenti detti Germania de Ludovico Guicciardini (1568), tot i que no s\\'esmenta la seva importància. També Johann Domenico Fiorillo, a començaments del segle XIX va defensar l\\'existència de Petrus Christus a partir de la informació de Vasari. Més tard, varen ser Gustav Waagen i Johann David Passavant entre 1825 i 1842 els que varen relacionar diverses obres amb el pintor que s\\'havia anomenat Crista o Christophori a l\\'obra de Vasari i que semblava ser un deixeble de Van Eyck, una informació que va ser confirmada per Max Friedländer el 1924. Finalment, els estudis d\\'Otto Pächt sobre l\\'obra del Mestre de Flémalle i de Van der Weyden, varen demostrar que la seva influència sobre Christus va ser clarament superior a la de Van Eyck.[13]\nQuestion: Quan es va confirmar l\\'existència i l\\'obra de Christus?", "output": [ "al segle xix" ] }, { "id": "task837-c51f16f0355a4f6595850eaa9d12b439", "input": "Passage: Christus fa una interpretació de la Mort de la Mare de Déu amb assistència dels apòstols de tot el món; la inusual composició mostra en un quadre els tres episodis de la història. La Mare de Déu es troba al seu llit de mort amb una espelma encesa, símbol de la seva fe. Per sobre, la seva ànima puja a Déu Pare. A l'extrem dret, un àngel descendeix el seu cinturó a Sant Tomàs com a prova de l'Assumpció.[41]\nQuestion: Quins apòstols hi ha a la Mort de la Mare de Déu de Christus?", "output": [ "de tot el món" ] }, { "id": "task837-4dca88ba51754370b54aa84ad0155d8f", "input": "Passage: Quan l'obra de Christus va ser redescoberta al segle xix, va ser considerada eclèctica i derivada de Jan van Eyck considerant-lo un continuador del seu taller, confonent sovint les seves pintures amb les del mestre. Tot i la influència de Van Eyck, Christus no va ser el seu alumne, ja que va arribar a Bruges el 6 de juliol de 1444 per a adquirir la ciutadania, tres anys després de la mort de Van Eyck.[8] Si hagués estat un alumne actiu del taller Van Eyck a Bruges el 1441, hauria rebut la seva ciutadania automàticament després del període normal d'un any i un dia.[14] De fet, es creu que va aprendre del seu pare Pierre.[15]\nQuestion: Quan es va redescobrir l'obra de Christus?", "output": [ "al segle xix" ] }, { "id": "task837-0f02f2b09a9c4f85af14d9e6993f70e1", "input": "Passage: En la primera de les obres, la identificació del personatge amb un sant cartoixà s'havia posat en dubte durant molt de temps, ja que no es coneixia cap germà cartoixà que hagués estat elevat a la santedat en el sud dels Països Baixos quan el quadre va ser pintat, al voltant de 1446. Actualment es pensa que es tracta de Bruno (ca. 1030-1101), el fundador de l'orde dels cartoixans, que va ser canonitzat el 1623, i que explicaria que un propietari posterior de la pintura va voler recollir aquest fet afegint-li l'halo.[21]\nQuestion: Què es posava en dubte que fos el personatge?", "output": [ "un sant cartoixà" ] }, { "id": "task837-f7a3210eaa5e48c498bfb1b1892b0149", "input": "Passage: Els llenços més usats són els provinents de fibres vegetals, com ara el cànem, el lli, el jute o el cotó. Tots es presenten amb gra fi o gruixut, segons el resultat que pretengui obtenir l'artista; actualment, també hi ha suports fets de teixit de polièster. Aquests llenços es poden adquirir a metres i el mateix pintor els munta sobre un marc o en fa servir els que hi ha al mercat amb una oferta de tipus i formats diferents. Existeix una numeració internacional en què s'indiquen les mides de llargada i amplària de cada bastidor. A més a més, es donen tres formats diferents que correspon al de «figura», «paisatge» i «marina». La mida d'un costat és sempre la mateixa i l'altra va disminuint; per exemple, el «40 figura» mesura 100 x 81 cm, el «40 paisatge» mesura 100 x 73 cm, i el «40 marina» mesura 100 x 64 cm. Naturalment, no cal seguir aquesta regla i cada autor pot realitzar la seva obra amb la mida que més desitgi.[34] La majoria de llenços del mercat estan preparats amb oli de llinosa i tapaporus i també existeixen preparacions a base d'emulsions aptes per a l'oli o l'acrílic; d'aquesta manera, se simplifica la preparació d'emprimacions per a diferents tipus de pintura i s'obté sempre el mateix resultat.[35]\nQuestion: D'on provenen els llenços més usats?", "output": [ "de fibres vegetals" ] }, { "id": "task837-f75d70be23024493811a5c1cf74f6c7c", "input": "Passage: Les tècniques de pintura es classifiquen segons com es dilueixen i fixen els pigments en el suport en el qual es pinta. En general, i com es detalla en les tècniques que es comenten a continuació, si els pigments no són solubles a l'aglutinant, llavors romanen dispersos en aquest.[16] És convenient distingir entre «procediment pictòric» i «tècnica pictòrica». S'entén per procediment pictòric la unió dels elements que constitueixen l'aglutinant o adhesiu, i els pigments. La forma d'aplicar aquest procediment pictòric s'anomena «tècnica pictòrica».[17]\nQuestion: Com es classifiquen les tècniques de pintura?", "output": [ "segons com es dilueixen i fixen els pigments" ] }, { "id": "task837-36782c82b2ff467891ff787f5dd99706", "input": "Passage: La taula de fusta ha estat un dels suports més utilitzats al llarg de la història. Els artistes egipcis ja pintaven sobre la fusta dels sarcòfags i, especialment, durant l'edat mitjana, en trobem molts exemples en els retaules o frontals dels altars. L'emprimació tan sols requeria una capa de cola o, en cas d'haver de daurar-lo amb pa d'or, calia fer una altra preparació prèvia amb coles, guix i argila. Aquest també fou el principal suport per a la pintura de cavallet europea fins al segle xv.[31]\nQuestion: Quin suport s'ha utilitzat més històricament?", "output": [ "La taula de fusta" ] }, { "id": "task837-86d974f81b5a4b50ad12c2eb3c30573d", "input": "Passage: El suport compleix la funció de ser el portador del fons i de les capes de pintura. Els suports són molt variats; els més tradicionals són el paper, el cartó, la fusta, el llenç i els murs, als quals s'hi poden afegir, entre d'altres, el metall, el vidre, el plàstic o el cuir. Tots necessiten una emprimació especial, que depèn del procediment pictòric que es vulgui seguir.[30]\nQuestion: Què és el suport?", "output": [ "el portador del fons" ] }, { "id": "task837-3e58f433b88745429517bf82ee2b335e", "input": "Passage: Les pintures són obres d'art i atenent al seu sentit estètic Ernst Gombrich comenta:[1] No hi ha res de dolent en el fet que ens delectem en el quadre d'un paisatge perquè ens recorda la nostra casa o en un retrat perquè ens recorda un amic, ja que com a persones que som, quan mirem una obra d'art ho fem sotmesos al record d'una munió de coses que, per bé o per mal, influeixen sobre els nostres gustos. I parafrasejant a Arnold Hauser: Les interpretem (les pintures) d'acord amb les nostres pròpies finalitats i aspiracions, els hi traslladem un sentit, l'origen del qual està en les nostres formes de vida i hàbits mentals. Ernst Bloch, en L'esperit de la utopia (1918), defensa l'art no figuratiu, relacionant-lo amb una concepció utòpica de l'individu com un destí no revelat, però present de manera inconscient en el més profund de l'ésser humà.[2] Si la tasca de la pintura fos posar-nos davant dels ulls l'aire i la preciosa vastitud de l'espai i de tota la resta, valdria més anar a gaudir directa i gratuïtament de tot allò. Erwin Panofsky i altres historiadors de l'art analitzen el contingut de les pintures mitjançant la iconografia (forma) i la iconologia (el seu contingut).\nQuestion: Què són les pintures?", "output": [ "obres d'art" ] }, { "id": "task837-f84e6a29cf7d447eb4c5f00d889ad8f0", "input": "Passage: L'església de la Contrareforma impulsà un tipus d'art religiós molt autèntic amb el qual s'intentà contrarestar l'amenaça del protestantisme. D'aquesta manera, les convencions artificials dels manieristes que havien dominat l'art durant gairebé un segle, ja no eren les més adequades. Les dues característiques més importants del manierisme foren el rebuig de les normes i l'aposta per la llibertat en la composició, en els colors i en les formes. La novetat dels caravaggistes era un naturalisme radical que combinava l'observació física detallada i el clarobscur, l'ús de la llum i les ombres, un recurs fins i tot teatral i dramàtic. Caravaggio i Annibale Carracci són dos pintors coetanis, considerats decisius en la conformació pictòrica de la pintura barroca, una pintura caracteritzada pel dinamisme i el tipus de composició. Entre els artistes més rellevants, cal destacar Rembrandt, Velázquez i Rubens. Durant la primera meitat del segle XVIII, es va imposar el rococó, un estil més alegre i festiu que el barroc. Fou a França i Alemanya on va tenir un impuls més gran.\nQuestion: Com era l'art religiós que impulsà la Contrareforma?", "output": [ "molt autèntic" ] }, { "id": "task837-5636b115a37548de80768724a00a3e52", "input": "Passage: Els seus ulls miren fixament cap avall, amb humilitat, en contrast amb la seva roba relativament extravagant. La pietat de la seva expressió s\\'aconsegueix a través de motius comuns en el treball de Van der Weyden. Els seus ulls i nas s\\'allarguen, i el seu llavi inferior sembla més ple amb l\\'ús del color i amb un acabat més pronunciat. Algunes línies verticals al voltant d\\'aquests trets s\\'emfatitzen, amb les pupil·les grans i les seves celles una mica alçades. A més a més, els contorns de la seva cara se subratllen d\\'una manera que és un xic antinatural i abstracta,[14] i fora de les restriccions espacials habituals de les representacions humanes del segle xv.[15] Aquesta metodologia va ser descrita per l\\'historiador d\\'art Erwin Panofsky: \"Rogier es concentrava en certs aspectes principals –principals tant des d\\'un punt de vista fisiològic com psicològic– que expressava principalment mitjançant les línies\".[16] El seu front alt i la boca es considera que suggereixen una naturalesa intel·lectual, asceta i vehement alhora, que simbolitza \"un conflicte pendent en la seva personalitat\".[17]\nQuestion: Com és la seva roba?", "output": [ "extravagant" ] }, { "id": "task837-33db5fd6345547ca8704221336ae7e79", "input": "Passage: L'orella esquerra de la dona està, segons l'historiador d'art Norbert Schneider, antinaturalment alta i enrere, més paral·lela als seus ulls que al seu nas; aquesta posició és probablement un mecanisme artístic que féu servir l'artista per donar continuïtat al flux de la línia diagonal de l'ala interior dreta del vel. Al segle xv, els vels es portaven normalment per modèstia, per amagar la sensualitat de la carn. En aquest treball, el vel té l'efecte oposat; la cara de la dona està emmarcada pel pentinat i així cridar l'atenció sobre la seva bellesa.[12]\nQuestion: Com està l'orella esquerra?", "output": [ "antinaturalment alta i enrere" ] }, { "id": "task837-92a3f72e03ce4b148efd77ef5c690b75", "input": "Passage: Encara que Van der Weyden no va posar títol al treball, i el nom de la model no consta en cap dels inventaris,[27] l'estil del seu vestit s'ha fet servir per situar el quadre en una època tardana dins la carrera de Van der Weyden. La datació aproximada de 1460 es basa en el vestit d'última moda i en la posició cronològica del treball dins l'evolució de l'estil de Van der Weyden.[28] Tanmateix, és possible que s'executés fins i tot més tard, tenint present que Van der Weyden va morir el 1464.[13]\nQuestion: Què va fer Van der Weyden amb el treball?", "output": [ "no va posar títol" ] }, { "id": "task837-5026d33596a64b0c90280612576fd9a6", "input": "Passage: Malgrat aquesta nova llibertat expressiva, els retrats femenins de Van der Weyden són sorprenentment similars en el concepte i estructura,[4] als de Campin.[note 5] Molts són rostres de tres quarts de cos i de mig cos. Típicament posen els seus models davant d\\'un fons fosc, que és uniforme i no descriptiu. Mentre els retrats destaquen pel seu patetisme expressiu,[23] els trets facials de les dones s\\'assemblen fortament l\\'un a l\\'altre. Això indica que encara que Van der Weyden no s\\'adheria a la tradició de la representació idealitzada, procurava complaure als seus models en una manera que reflectia els ideals contemporanis de la bellesa. La majoria dels retrats de Van der Weyden varen ser pintats per encàrrec de la noblesa; només va pintar-ne cinc (incloent-hi Retrat d\\'una dama) que no eren retrats de donants.[note 6][24] Se sap que en el seu Retrat de Felip de Croy (c. 1460), Van der Weyden millorava les faccions del noble jove flamenc amagant el seu gran nas i el seu prognatisme mandibular.[14] Quan descrivia aquesta tendència, l\\'historiador d\\'art Norbert Schneider escrivia: \"Mentre Van Eyck mostra la natura \\'crua\\', com era, Rogier millora la realitat física, civilitzant i refinant la natura i la forma humana amb l\\'ajuda d\\'un pinzell.\".[12]\nQuestion: A quins retrats s\\'assemblen els de Van der Weyden?", "output": [ "als de Campin" ] }, { "id": "task837-43554133ade24b8eb21662c773809648", "input": "Passage: El 4 d'abril es tanca temporalment el tram Urquinaona i Jaume I de la línia 3, l'antic Gran Metro.[37] El 1973 es reobriria el tram tancat, ja condicionat i habilitat per esdevenir la línia 4, amb un perllongament des d'Urquinaona a Gran Vía a Joanic.[38] Un any més tard s'obriria el tram Joanic-Guinardó amb una estació intermèdia, Alfons X.[39]\nQuestion: Quin tram es tancà temporalment el 4 d'abril?", "output": [ "el tram Urquinaona i Jaume I de la línia 3" ] }, { "id": "task837-850302c82a3e4cba8de81a0a07565897", "input": "Passage: Té un total de 159 estacions, 150 trens circulant en hora punta i una xarxa de 119,0 quilòmetres de longitud. 22 estacions tenen correspondència amb altres línies. La plantilla de treballador és de 3.567 persones i el 2019 es van realitzar en aquesta xarxa 411 milions de viatges.[79]\nQuestion: Quantes estacions té?", "output": [ "159" ] }, { "id": "task837-3ebb59a116ba432ba0ea2f8e699c2141", "input": "Passage: Des de l'any 2010 els mitjans de comunicació locals i internacionals s'han fet ressò del gran nombre de robatoris que tenen lloc al suburbà barceloní de FMB.[122] L'any 2010 els Mossos d'Esquadra van rebre 60 denúncies diàries per robatoris al metro, sobretot a la L3 i a l'estiu L4,[123] i l'any 2011 uns 150 robatoris al dia amb un total de 3.700 furts el primer trimestre.[124] Segons la cancelleria nipona un de cada tres japonesos que visiten Barcelona han estat víctimes de robatori al metro.[125]\nQuestion: De què s'han fet ressò mitjans locals i internacionals del suburbà de Barcelona?", "output": [ "del gran nombre de robatoris" ] }, { "id": "task837-2b0bc2e1e0dc4af398e93aec8481e1bf", "input": "Passage: El 1976 la línia 5 va arribar a Sant Ildefons des de Pubilla Cases, i es va perllongar amb una estació la línia 4 a Barceloneta.[40] El 1977 la L4 es perllonga fins Selva de Mar.[41] Posteriorment el 1982 es va inaugurar el tram Maragall - Via Júlia (llavors Roquetes).[42] També es va perllongar fins a la Pau, des de Selva de Mar, amb tres estacions.[43]\nQuestion: Fins a on va arribar la línia 5 el 1976?", "output": [ "Sant Ildefons" ] }, { "id": "task837-c6dc9598dfb146d780ece66ac4c4e19b", "input": "Passage: Des del 2001 el metro es troba integrat en el sistema tarifari[61] de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM), des del 2009 també conegut com a ATM Àrea de Barcelona. Aquests ens és un consorci encarregat de la planificació d'infraestructures i serveis, relacions amb operadors i ordenació de les tarifes, entre d'altres.[93] L'existència d'aquest organisme permet viatjar amb un mateix bitllet i fer transbord entre línies del metro de diferents operadors, enllaçar amb altres mitjans de transport com rodalies Barcelona, altres FGC, tramvia i autobusos urbans i interurbans.[94]\nQuestion: En quin sistema tarifari età integrat el metro des del 2001?", "output": [ "de l'Autoritat del Transport Metropolità" ] }, { "id": "task837-69fd47459a6b4d2da3959c19ba6aac7a", "input": "Passage: Un grup de rosegadors, que actualment són classificats com a caviomorfs, arribaren a Sud-amèrica al Rupelià (fa uns trenta-un milions d'anys) – probablement des d'Àfrica en troncs flotants a través de l'Atlàntic, aleshores molt més estret.[30] En aquella època, Sud-amèrica estava – com durant gran part del Cenozoic – aïllada de la resta de continents, de manera que presentava una fauna particular, en una situació similar a la del continent australià. Hi havia pocs grups de mamífers (els marsupials, els meridiungulats actualment extints i els xenartres), de manera que els caviomorfs pogueren ocupar un nínxol ecològic gens típic dels rosegadors. Algunes espècies herbívores esdevingueren l'equivalent ecològic dels artiodàctils i es desenvoluparen formes gegants. Encara avui en dia, el rosegador més gran pertany a aquest grup; es tracta del capibara. Formes extintes com Phoberomys assoliren la mida d'un hipopòtam.[31]\nQuestion: Com són classificats el grup de rosegadors que arribaren a Sud-amèrica?", "output": [ "com a caviomorfs" ] }, { "id": "task837-a8b27b0c719e49e280ff2600d165b8e5", "input": "Passage: Moltes espècies han desenvolupat independentment l'una de l'altra un cos esvelt, un pelatge impermeable i unes membranes natatòries entre els dits de les potes i la cua, totes adaptacions per un estil de vida aquàtica. En són exemples els castors, les rates mesqueres, els coipús, els ictiominis o les rates d'aigua australianes. Per protegir-se dels predadors, alguns grups com els porcs espins, els porc espins del Nou Món o les rates espinoses, han desenvolupat un pelatge amb punxes. Tanmateix, gran part de les espècies de rosegadors s'assemblen a les rates o els ratolins en el seu físic xuclat, potes curtes i coll curt. Alguns exemples són la majoria de muroïdeus, els glírids i altres grups.\nQuestion: On han desenvolupat moltes espècies membranes natatòries?", "output": [ "entre els dits de les potes i la cua" ] }, { "id": "task837-a26ce04dcf30405f8ebdc4905a4b27e6", "input": "Passage: L'òrbita ocular sempre queda oberta per la part posterior i mai no està envoltada d'os.[13] L'extrem de l'os zigomàtic de darrere l'òrbita ocular està poc desenvolupat o absent. Una excepció d'això són els esquirols, en què aquesta estructura està sempre present. L'os zigomàtic forma rarament una continuació de l'os frontal, de manera que l'òrbita ocular queda més o menys unida amb la fossa temporal. El forat llagrimer es troba sempre a la vora de l'òrbita.\nQuestion: Per on queda oberta l'orbita ocular?", "output": [ "per la part posterior" ] }, { "id": "task837-80ac6d8d43bd4736a8ad67b468dd845f", "input": "Passage: Ja l'any 1735, Carl von Linné agrupà en el seu Systema Naturae tots els rosegadors dins l'ordre Glires, juntament amb els lagomorfs. Aquest grup també contenia les almesqueres, els opòssums, els rinoceronts, les rates-pinyades, els ai-ais i a vegades altres grups de mamífers no relacionats. A partir del 1821 s'aplicà el terme Rodentia per l'ordre que agrupava els rosegadors i els lagomorfs. Basant-se en la configuració diferent de la seva musculatura masticatòria, el grup fou subdividit el 1855 en esciuromorfs, miomorfs, histricomorfs i lagomorfs. Els tres primers grups, que actualment són classificats com a rosegadors, foren reunits el 1876 com a Simplicidentata en contrast amb els lagomorfs. Basant-se en l'estructura del maxil·lar inferior, els rosegadors en el sentit actual foren subdividits de nou el 1899 en esciürògnats i histricògnats. Juntament amb la subdivisió en esciuromorfs, miomorfs i histricomorfs, aquesta classificació encara està molt estesa avui en dia. El 1912 se suggerí per primer cop que els rosegadors i els lagomorfs no estaven estretament relacionats i els dos grups foren separats en ordres separats.\nQuestion: Quin terme s'aplica a partir del 1821 per denominar l'ordre que agrupava els rosegadors i els lagomorfs?", "output": [ "Rodentia" ] }, { "id": "task837-a8612496af754d5ebbb0b41f534f677c", "input": "Passage: La longevitat és molt variable. Fins i tot quan defugen l'amenaça de tots els depredadors que tenen, molts grups, com ara els muroïdeus, tenen una longevitat màxima de només entre un i dos anys. Tanmateix, també existeixen més rosegadors amb una major esperança de vida. En el porc espí s'ha documentat una longevitat de vint-i-set anys, però el rècord pertany (en els casos coneguts) a un farumfer l'edat del qual fou estimada a vint-i-vuit anys.[18]\nQuestion: Com és la longevitat?", "output": [ "molt variable" ] }, { "id": "task837-bd751a2126924760b83b22f8b439c81f", "input": "Passage: El periodista Günter Schwarberg i la seva esposa, l'advocada Barbara Hüsing, començaren a indagar la història del lloc vers la fi dels anys 1970. Gràcies a la seva insistent recerca i la publicació d'una sèrie d'articles a la revista Stern, a poc a poc es pogueren identificar familiars de 16 de les 20 víctimes, els quals ignoraven completament on i com havien mort els seus fills, germans o néts. El 20 d'abril del 1979 s'aplegaren 2000 persones davant de l'escola i es fundà l'Associació dels nens de Bullenhuser Damm. Es posaren panels informatius al soterrani sobre els crims que s'hi havien perpetrat 34 anys enrere. El 1980, el Senat de la ciutat d'Hamburg qualificà el lloc de monument i dedicà l'escola a Janusz Korczak, un metge polonès que fou assassinat el 1942 a Treblinka, juntament amb els nens de l'orfenat del qual n'era el director.[16] El 21 d'abril del mateix any, uns neonazis feren esclatar una bomba davant l'escola.[17] El 1985 s'inaugurà un roserar darrere l'escola, on qualsevol persona pot plantar un roser en memòria de les víctimes; s'hi troben també pedres commemoratives dedicades als nens i, per primera vegada, també als soviètics assassinats.\nQuestion: Qui va començar a indagar la història de l'escola?", "output": [ "Günter Schwarberg i la seva esposa, l'advocada Barbara Hüsing" ] }, { "id": "task837-917690ade42f47e4bacbf6533d591b3f", "input": "Passage: El 1986, un tribunal internacional acusà la justícia federal alemanya de tàctiques dilatòries en l'elucidació dels crims nazis. En general, la justícia alemanya de la postguerra no s'afanya massa a esbrinar i perseguir els crims dels nazis.[18] El cas de l'SS Arnold Strippel n'és un exemple. Fins i tot el 1996, un fiscal formulà una acusació contra un panel informatiu del soterrani de l'escola en el qual s'explicava la negligència del poder judicial i en el qual s'havien publicat citacions de l'argumentació per rebatre algunes acusacions.[19] El fiscal Helmut Münzberg qualificà els crims de Strippel d'«assassinat per raons fútils», però argumentà contra l'acceptació de la condició agreujant d'«assassinat cruel». Després de la seva instrucció sumarial en preparació del judici del 1967, Münzberg digué textualment en el seu informe:\nQuestion: Què explicava un dels panells de l'escola?", "output": [ "la negligència del poder judicial" ] }, { "id": "task837-a56ab4d8e78d4909ad6f2f53f27b5de8", "input": "Passage: El lloc commemoratiu es pot visitar tots els diumenges. El servei dels museus d'Hamburg organitza fora de les hores d'obertura visites comentades per a grups o escoles. En una primera sala s'expliquen el funcionament de l'extensió del camp de Neuengamme i els experiments mèdics amb humans, les víctimes, els seus cuidadors i els perpetradors. La segona sala mostra documents, records personals de testimonis i la persecució penal dels perpetradors. Pel que fa als 24 (o més) presoners soviètics assassinats, no se'n saben ni els noms.[1]\nQuestion: Quin dia es permet visitar el lloc commemoratiu?", "output": [ "diumenges" ] }, { "id": "task837-ab1a06af64634fb6b8b709330522bbb0", "input": "Passage: El 1956, Monika, la filla de Fritz Bringmann (1918-2011), presoner de Neuengamme i testimoni dels judicis de la Casa Curio, publicà un article a la pàgina per a nens del diari Norddeutsches Echo sobre la massacre de l'escola del Bullenhuser Damm. Bringmann fou interrogat per la policia secreta alemanya (Verfassungsschutz), que considerava l'article com a propaganda comunista, considerant que el crim descrit era massa exagerat per poder ésser veritable. Bringmann els ensenyà les actes dels judicis de la Casa Curio, els quals la policia secreta desconeixia completament.[14] De 1970 a 1995, Bringmann, «combatent incansable contra l'oblit», fou el president de l'associació Amicale Internationale de Neuengamme.[15]\nQuestion: Què va fer mònica?", "output": [ "publicà un article" ] }, { "id": "task837-11d7705d30714ee3b2758eb438c69328", "input": "Passage: En aquesta òpera, Janáček va donar més importància a l'orquestra que a la veu. Juntament amb el domini de l'orquestra, La guineueta és amb De la casa dels morts, l'òpera en què el compositor dóna més importància al cor, exactament al contrari de l'òpera que els separa: El cas Makropoulos. Els dos fets s'expliquen per la naturalesa del tema tractat. L'orquestra és el bosc, el lloc on es desenvolupa la trama. El cor el constitueixen els animals, tant les gallines esclaves i víctimes del moment en què Bystrouška es converteix en adulta com les nombroses espècies del bosc, especialment els insectes i alguns mamífers i amfibis que tan aviat donen suport com critiquen a la guineu. S'entén també com a cor, les veus concretes, fugaces, que sorgeixen del conjunt vocal.[6]\nQuestion: A què va donar més importància Janáček en aquesta òpera?", "output": [ "a l'orquestra que a la veu" ] }, { "id": "task837-d75010c30a0141b6b15aa075a47be99e", "input": "Passage: Janáček va començar a treballar en Bystrouška a començaments del 1922. Des del principi sap que serà una òpera amb molta pantomima i molta dansa, és a dir, hi haurà molta música orquestral en detriment del cant. Per aquest motiu se li va demanar que en fes una suite orquestral, però s'hi va negar. Tanmateix, Václav Talich no va tardar gaire a fer la primera suite simfònica, sempre amb respecte a les magnífiques pàgines musicals de l'òpera.[6]\nQuestion: Quin any va començar a treballar en Bystrouška Janáček?", "output": [ "a començaments del 1922" ] }, { "id": "task837-b2edff7eb36445f0845f54db8990f0a4", "input": "Passage: El llibret i la música estan encastats de forma indissoluble per mostrar-nos aquesta faula sonora sobre la naturalesa, plena de sentiment panteista i tot un cant a la vida però també a la renovació de la mateixa a través de la successió de les generacions. Certament Bystrouška, l'astuta guineu, és un personatge central i rellevant però s'integra en un perfecte engranatge de caràcters teatrals i musicals que traspuen grandesa, musicalitat i, sobretot, una impressionant vitalitat en un autor que camina ja pels setanta anys d'una existència no precisament fàcil. Janáček no es fa il·lusions ni sobre els homes ni sobre els animals, ja que en aquesta faula aquests s'acosten perillosament als humans com passa a Isop, La Fontaine o Samaniego. Però creu en la vida com una cosa global i aquesta vida floreix en la seva música. És potser l'obra més optimista de Janáček i encara que Bystrouška mor, ho fa sense pathos i sense autocompassió, en plena roda de la natura. L'ús de veus blanques, de mim i de ballet que Janáček especifica a la partitura porten a aquest títol cap a un espectacle teatral total.[14]\nQuestion: De què tracta aquesta faula sonora?", "output": [ "la naturalesa" ] }, { "id": "task837-77897eb316ce4f8caadc2aecf90cbea7", "input": "Passage: Es va estrenar al Teatre Mahen de Brno el 6 de novembre de 1924 dirigida per František Neumann i amb Hana Hrdličková-Zavřelová i Arnold Flögl. Janáček va morir el 12 d'agost de 1928. En el seu funeral (com ho havia sol·licitat el compositor després de l'assaig general de l'òpera) l'orquestra del Teatre Nacional de Brno va torcar el punyent final de l'òpera.[5]\nQuestion: Quin dia es va estrenar?", "output": [ "6 de novembre de 1924" ] }, { "id": "task837-790cffb842cc446a92432fc63248fe6b", "input": "Passage: Al bosc l'agitació dóna pas a la calma quan un guardabosc fatigat decideix dormir un poc, que somia en la desitjada Terynka, una bella gitana. Un saltamartí i un grill es posen a cantar; un mosquit vola prop del guardabosc, percaçat per una granota, a la qual se li acosta una guineu. Aterrida, la granota fa un salt i va a parar sobre el nas del guardabosc, el qual es desperta proferint blasmes. La mirada de la guineu recorda al guardabosc la de la bella Terynka: l'atrapa i decideix endur-se-la a casa seva. Poc temps després arriba la tardor.\nQuestion: Amb ui somia el guardabosc?", "output": [ "en la desitjada Terynka" ] }, { "id": "task837-6779d14dbd654686b2367e823fa413be", "input": "Passage: Těsnohlídek va ser un narrador txec que va aconseguir amb aquest text una cosa semblant a una versió eslava d'El somni d'una nit d'estiu. El llibret el va redactar el mateix Janáček basant-se en el conte de Těsnohlídek. El to és ingenu, els animals no es comporten «humanament» com en el conte, sinó sempre de forma animal, és a dir, de forma senzilla, astuta, racional, sense segones intencions. I els homes no sempre obren com a éssers humans en sentit positiu, el que sovint produeix graciosos contrastos, i en l'espectador sovint un somriure melancòlic.[3]\nQuestion: Qui va ser Těsnohlídek?", "output": [ "un narrador txec" ] }, { "id": "task837-5da4ae045cd043d8a1be93a9315d3541", "input": "Passage: Al Museu de Santa Cruz de la mateixa ciutat es poden trobar dues versions de Sant Joan Evangelista a Patmos, essent aquest retratat amb aspecte juvenil en contradicció amb l'edat que devia tenir quan va rebre les revelacions. Un d'ells, signat, va ser adquirit al comerç i se n'ignora la procedència; el segon ha de ser el que es descriu el testament de 1603 com pintura de La Magdalena transformada en Sant Joan Evangelista a petició de la seva propietària, la comtessa de Montalbán, que encara li devia 33 reals pel seu treball.[27] A l'església de Sant Ildefons de la mateixa ciutat es conserva un Nen Jesús amb la creu, del qual n'existeixen algunes rèpliques, que podria ser un altre dels esmentats al testament, en el qual declarava haver pintat un quadre d'aquest motiu per a Juan Sánchez Coello, capellà a San Juan de los Reyes i familiar del pintor Alonso Sánchez Coello.[28]\nQuestion: Què hi trobem a l'església de Sant Ildefons?", "output": [ "un Nen Jesús" ] }, { "id": "task837-849f4e5be0de416cb80e8e67a9f318cd", "input": "Passage: La major part de la seva obra la constitueixen pintures de tema religiós, destacant les nombroses que va realitzar per a la cartoixa de Granada. Va realitzar també retrats i paisatges, però és cèlebre per les seves natures mortes, especialment des de la celebració a Madrid, el 1935, de l'exposició Floreros y bodegones en la pintura española, la qual va resultar clau per a la revaloració crítica de la pintura de la natura morta espanyola.[2] Entre les obres exposades en aquella ocasió n'hi figuraven dos de Sánchez Cotán que van cridar l'atenció: la Natura morta de caça, hortalisses i fruites (actualment al Museu del Prado) i la Natura morta del card (al Museu de Belles Arts de Granada), que es convertiria en una de les peces més importants de la de la història de la natura morta a Espanya.[3]\nQuestion: De quin tema és majoritàriament la seva obra?", "output": [ "religiós" ] }, { "id": "task837-532a06666cb4499eb5f15c898fa379bb", "input": "Passage: El testament que va redactar Sánchez Cotán el 1603 quan es disposava a prendre l'hàbit cartoixà, juntament amb l'inventari dels seus béns dut a terme pels seus marmessors, són la millor font d'informació disponible per al coneixement de la seva trajectòria humana i professional fins aquest any.[12] D'aquests documents es dedueix que el pintor havia portat una vida benestant, amb una clientela àmplia formada per alguns membres de la noblesa local i molts eclesiàstics, sense menysprear la realització de feines poc qualificades per a clients d'un rang més baix, com l'escut d'armes de l'arquebisbe de Toledo que va pintar per a un sabater. La relació dels seus deutors era també nombrosa, i entre ells hi figuraven els hereus del seu antic mestre. A casa seva, que a la vegada servia de taller, disposava d'alguns objectes de valor i instruments musicals però de pocs llibres: entre aquests comptava amb un de pintura de Blas de Prado i un «llibret de dibuixos» del mateix autor, junt amb un llibre de perspectiva de Jacopo Vignola; un altre era el Flos sanctorum d'Alonso de Villegas, que servia tant de llibre de devoció com d'eina útil per a un pintor la dedicació principal del qual era, precisament, la pintura de sants. De la seva religiositat, abans d'ingressar cartoixà, únicament en donen testimoni un hàbit franciscà, un rosari i algunes relíquies que va fer enviar a la cartoixa de Granada junt amb unes ulleres i alguns pinzells. A l'inventari s'hi recollien també prop de seixanta pintures: la meitat eren de tema religiós i també es comptaven tretze retrats –entre ells un autoretrat esbossat– i nou natures mortes; no totes, però, eren de la seva mà. Sánchez Cotán posseïa dues obres d'El Greco, una Verónica i un Crucifix viu.[13] L'art singular del pintor cretenc –que, a més, figurava entre els seus deutors– no va deixar, tanmateix, empremta perceptible en el pintor d'Orgaz. La seva inclinació es dirigia preferentment cap a la pintura del monestir de Sant Llorenç de l'Escorial, i posseïa també amb un Crist de Juan Fernández de Navarrete i una Oració de l'hort «no acabada» (i potser còpia) de Luca Cambiaso. Després de Blas de Prado, el pintor amb qui apareix més estretament relacionat és Juan de Salazar, a qui va nomenar marmessor testamentari. Salazar era propietari de la Natura morta de caça, hortalisses i fruites, havia treballat a L'Escorial com a il·luminador dels llibres de cor i continuava amb aquest mateix treball al servei de l'arquebisbat de Toledo.[14]\nQuestion: Quin tipus de vida portava?", "output": [ "benestant" ] }, { "id": "task837-9a83c2694e3a47728a4b056fcf633adf", "input": "Passage: A la natura morta conservada al Museu del Prado (que probablement correspon a la que a l'inventari de 1603 es diu que és de Juan de Salazar i «original dels altres») el protagonisme correspon al card recolzat sobre un dels costats del carner, el moviment corb del qual continuen les pastanagues sobre la cartel·la. Això es redueix a la natura morta del Museu de Belles Arts de Granada, pintat segurament després de l'ingrés de l'artista a la cartoixa, on va prescindir dels elements restants –grup de llimones amb les seves fulles de maragda, cinc pomes, perdius i d'altres ocells que pengen de la part superior al costat d'una canya on s'enforquen alguns ocellets– que feien de la natura morta del Museu del Prado el retrat d'un rebost ben assortit d'una casa de la burgesia toledana. Bona prova del seu èxit és la còpia literal del card al quadre Natura morta amb cardo i francolí de la col·lecció Barbara Piasecka Johnson a Princeton, així com en el més tardà Natura morta del desconegut Felipe Ramírez, datat el 1628 i conservat també al Museu del Prado.[32] D'altra banda, la inclusió d'un card semblant en un quadre de la Mare de Déu amb l'Infant que es conservava a la parròquia de Santiago a Guadix (destruït el 1936) podria fer pensar en algun tipus de simbolisme religiós.[33]\nQuestion: On està recolzat el card?", "output": [ "sobre un dels costats del carner" ] }, { "id": "task837-f68b5898124843209bd64091ef4f1f5e", "input": "Passage: Algunes de les pintures autògrafes de Sánchez Cotán citades en els documents com l'inventari tenen trets de detalls naturalistes influïts per Jacopo Bassano. Entre aquestes es poden destacar dos paisatges dedicats a les estacions de l'any, i d'altres que es descriuen directament com a còpies («un gran llenç de Bassano començat a esbossar» i «a on estan esbossats uns caps de vells i d'altres coses del Vasan»). També s'esmenten còpies de Ticià que podrien respondre als gusts de la clientela més que a l'interès del mateix artista per l'escola veneciana de pintura, la influència de la qual queda molt diluïda rn no incorporar a la seva pintura la tècnica ni el sentit del color dels mestres venecians.[15] Una d'aquestes còpies de Ticià era la del Rapte d'Europa, que actualment es troba a Boston. No es tractava, a més, de l'única pintura de tema mitològic amb ressons eròtics desada a l'obrador, ja que s'hi trobava un Judici de París, segurament també de la seva autoria.[16]\nQuestion: Qui el va influir en els detalls naturalistes?", "output": [ "Jacopo Bassano" ] }, { "id": "task837-3484b13bd4314fc68be458568c2b8b2b", "input": "Passage: Sánchez Cotán va signar el seu testament el 10 d'agost de 1603 amb la intenció d'ingressar cartoixà a Granada, on es desplaçaria una mica més tard. És possible que no es dirigís immediatament a la cartoixa i que passés abans uns mesos al convent dels agustinians calçats d'aquella ciutat fins que, superat l'examen de neteja de sang, professés a la cartoixa granadina el 8 de setembre de 1604. Més tard, potser en complir-se els dos primers anys de noviciat, es va traslladar al monestir de Santa Maria d'El Paular, on consta que es trobava el 1610, quan va concertar amb el seu nebot la pintura d'un retaule per a l'església de San Pablo de los Montes (Toledo). A la mateixa cartoixa d'El Paular va deixar algunes pintures descrites per Antonio Palomino, totes perdudes, encara que podrien ser d'aquesta procedència la Mort de sant Bru –actualment a l'església de la plaça Carnot a Montinhac (França)–[19] i el monumental Sant Josep amb l'Infant de Barnard Castle –al Museu Bowes.[20][21]\nQuestion: Quan va signar el testament?", "output": [ "el 10 d'agost de 1603" ] }, { "id": "task837-fe2aa66fc5914d3ebc5aa0c26a0812c5", "input": "Passage: Constava de sis taules, de les quals se'n coneixen cinc, quatre d'elles a la catedral de Tarragona i una cinquena identificada en un antiquari de Madrid. En el marc entre taules hi ha els escuts de Catalunya i Santes Creus. Les taules contenen imatges de sants; d'esquerra a dreta es mostren: profetes i personatges de l'Antic Testament amb els característics nimbes poligonals, entre els que s'observa a Moisès amb les Taules de la Llei; diaques màrtirs, entre els que es pot veure a sant Llorenç amb les graelles, sant Esteve amb les pedres de la seva lapidació o sant Vicenç amb la roda de molí; verges màrtirs, amb la presència de santa Bàrbara amb les torres, una santa reina que podria ser santa Úrsula i tres màrtirs més, una d'elles santa Llúcia; sants fundadors d'ordes religiosos com sant Benet amb hàbit negre i Bernat de Claravall amb hàbit blanc, sant Francesc, sant Jeroni i sant Agustí; i una darrera taula amb els apòstols, sant Pere, sant Pau, sant Felip, sant Bartomeu, sant Mateu.[12]\nQuestion: Quantes taules tenia el retaule?", "output": [ "sis" ] }, { "id": "task837-cfabf56a026a4475aac21c8794da6fd8", "input": "Passage: El passatge de l'Anunciació s'esmenta per primer cop a l'evangeli de Sant Lluc ［Lluc 1:26-38］. L'escena està emmarcada sota unes estructures arquitectòniques que formen un porxo amb columnes rematat per un sostre amb merlets decoratius. Sota el porxo està situada la Mare de Déu mentre l'àngel es troba a l'exterior, una composició que es troba a L'Anunciació de Melchior Broederlam on l'àngel és a l'exterior d'una església i la Mare de Déu sota una mena de porxo eclesiàstic, asseguda i llegint.[17] Tot i tractar-se majoritàriament d'una arquitectura gòtica, com a altres espais eclesiàstics de l'època, en aquest cas s'hi inclou una columna salomònica emmarcant la figura de Maria. Aquesta forma en espiral, que no s'utilitzaria en l'art fins al segle xvi, fa referència a les columnes del temple de Salomó a Jerusalem descrites a 1 Reis 7:21 a les quals se'ls ha atribuït tradicionalment aquesta forma.[18] La presència dels dos estils, cronològicament distants, seria utilitzada posteriorment per Petrus Christus a la seva L'Anunciació Friedsam (1450) i és una referència a l'antítesi entre judaisme i cristianisme, entre Antic i Nou testament, un canvi que comença amb l'episodi de l'Anunciació. Al costat dret de la Mare de Déu, el destre, hi ha l'arquitectura gòtica i al costat esquerre, el sinistre, es mostra la part antiga.[19]\nQuestion: On s'esmenta per primer cop del passatge de l'Anunciació?", "output": [ "a l'evangeli de Sant Lluc" ] }, { "id": "task837-69ce627d0326460a871eb472d141ac81", "input": "Passage: El retaule gòtic del Monestir de Santes Creus va ser realitzat entre 1403 i el 1414 per a ocupar l'altar major del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus (Aiguamúrcia, Alt Camp). És una obra d'estil gòtic internacional valencià realitzada en tremp sobre taula per Guerau Gener i Lluís Borrassà, qui el va acabar a la mort del primer. L'obra va ser desmuntada en ser substituïda per un retaule barroc el 1647. Posteriorment les seves taules es varen separar en dos grups que actualment es troben a la catedral de Tarragona i al Museu Nacional d'Art de Catalunya, respectivament.\nQuestion: Quan va ser realitzat el retaule gòtic?", "output": [ "entre 1403 i el 1414" ] }, { "id": "task837-0b91791336424ba38efab78de3bc73a5", "input": "Passage: L\\'escena és l\\'episodi final de la vida de Maria, i segueix la seva Assumpció o Dormició de Maria, que no era encara dogma a l\\'edat mitjana. La base bíblica es troba al Càntic dels Càntics (4.8), als Salms (44.11-12) i al Llibre de la Revelació (12.1-7). Un sermó del qual equivocadament es considerava que era de Sant Jeroni i fet servir per treballs medievals estàndards com ara la Llegenda àuria d\\'altres escriptors. El títol \"Reina de Cel\", o Regina Coeli, per nomenar Maria es remunta com a mínim al segle XII.\nQuestion: Quin episodi representa l\\'escena?", "output": [ "l'episodi final de la vida de Maria" ] }, { "id": "task837-9a4b355039c64940a0ff53d9d3f1bd5b", "input": "Passage: A finals del segle xix, a conseqüència de la desamortització, les taules de l'ermita varen ser venudes a un antiquari, i d'aquest varen passar a mans de particulars. Les taules de la Nativitat i de Sant Joan Evangelista varen ser propietat de José Dominguez, comte de l'Asalto,[7] qui les tenia exposades a la seva residència a Madrid. A partir de 1935 passen a ser propietat de José Fontana Almeda.[8] La seva esposa, Pilar Rabal Rabal, en va fer donació al MNAC en memòria del seu espòs el 13 d'octubre de 1976.[9]\nQuestion: Qui va comprar les taules de l'ermita?", "output": [ "un antiquari" ] }, { "id": "task837-62997ab82abd46bfa6bcd70238f03ca5", "input": "Passage: Es poden observar composicions i ús d'iconografia nord-europea en la mateixa línia que va fer servir al seu Retaule de Sant Bartomeu i Santa Isabel de la catedral de Barcelona (1401). També es detecta un valencianisme amb elements expressionistes relacionables amb l'estil derivat de Marçal de Sas. Algunes composicions i tipus humans evoquen figures del Retaule del Centenar de la Ploma o la Taula del Dubte de Sant Tomàs d'aquest pintor d'origen germànic resident a Valencià,[2] que Guerau Gener va conèixer quan va residir a València entre 1405-1407 i amb qui va col·laborar juntament amb Gonçal Peris en la realització d'un retaule dedicat a la Nativitat del Senyor que va ser contractat el 24 d'abril de 1405.[16]\nQuestion: D'on és l'iconografia que hi trobem?", "output": [ "nord-europea" ] }, { "id": "task837-6f511518eb194cc7afaf453a01984f1c", "input": "Passage: Comença amb una situació de pau i felicitat: la família romana dels Horacis es troba unida a la família de la ciutat veïna d'Alba Longa dels Curiacis. El jove Horaci està casat amb Sabina, jove albanesa, que té un germà Curiaci que és el promès de Camil·la, germana d'Horaci. Tanmateix, es declara la guerra entre ambdues ciutats. Per acabar-la, cada una de les dues ciutats designa tres campions, que lluitaran per decidir la sort de les dues ciutats. El destí fa que els tres designats per Roma siguin els germans Horacis i els d'Alba Longa siguin els tres germans Curiacis.\nQuestion: Com és la situació del començament?", "output": [ "de pau i felicitat" ] }, { "id": "task837-98bae216b19f4922919f15dd89dd4c42", "input": "Passage: Dels tres germans el que està col·locat en primer pla, és, sens dubte, qui atreu la mirada de l'espectador, la llegenda conta que solament un dels tres Horacis va sortir victoriós, mentre que els altres estenen les mans en direcció cap al seu pare i les espases, formant la línia d'horitzó, el seu braç és dret i ferm, la força representada pel seu braç és la del seu ferm compromís amb la pàtria. El detall més revelador resideix en l'alineació de la seva mirada amb el punt de fuga junt amb la també mirada del seu pare que a la vegada forma part de la línia de l'horitzó. En aquesta línia el punt central es troba a la unió de les mans del pare sostenint el símbol de les espases.[11]\nQuestion: Què s'alinea amb la seva mirada?", "output": [ "el punt de fuga" ] }, { "id": "task837-b19f312643cf4f9cadbff82c5d567fa9", "input": "Passage: és la particularitat que el pintor mostra amb més força en aquesta obra. L'espai es torna teatral gràcies a l'ús de la llum, fet que recorda a Caravaggio, i que procedeix de la part esquerra del quadre. Al ritual del jurament de les espases es pot observar una gran tensió,[9] i també l'energia de les figures masculines, que contrasten amb el desconsol més passiu del grup de figures femenines que dintre de la composició, amb els seus caps junts, formen una piràmide. És de ressaltar les línies compositives rectes i fermes pels homes i corbades per la representació de les dones. La figura fosca del fons que està amb els nens, és el punt que reflecteix un tipus de sentiment propi de l'època.[10]\nQuestion: Com es torna l'espai?", "output": [ "teatral" ] }, { "id": "task837-0b873e1df3f64c1982a92594e51be950", "input": "Passage: El neoclassicisme és un període artístic que es va desenvolupar als segles XVIII i xix, i va tenir especial importància a França i al nord d'Europa. Havia nascut com a producte de la insatisfacció per les tradicions artístiques que sentien els artistes i escriptors; aquest moviment va fer renéixer els ideals i el gust per les obres dels antics. En la seva realització s'usaven formes i colors senzills i es rebutjaven els colors brillants habituals en les èpoques precedents del barroc i rococó i, com a models, es van utilitzar les antiguitats gregues i romanes.[8]\nQuestion: Quin període artístic es va desenvolupar als segles XVIII i xix?", "output": [ "El neoclassicisme" ] }, { "id": "task837-afe9c40c4eb84db1b2c62af8a02ba4a5", "input": "Passage: L'any 1789 va pintar Els lictors porten a Brut els cossos dels seus fills, un quadre que també era un encàrrec reial. Irònicament, poc després, el rei pujaria al patíbul acusat també de traïció a la pàtria, com els fills de Brut, i amb el vot de l'artista a l'Assemblea Nacional, que recolzà l'execució de Lluís XVI. No se sap ben bé perquè ho va fer, ja que sembla que havia de tenir més oportunitats estant al servei d'un rei que en el context social del nou ordre; alguns autors suggereixen que l'amor de David pel classicisme li va fer abraçar tot el que formava part d'aquell període, inclòs l'arribada d'un govern republicà.[5]\nQuestion: Com era l'encàrrec?", "output": [ "reial" ] }, { "id": "task837-b9c2ad49a5d141ababf472ff4b38b7ea", "input": "Passage: Dorudon no és una espècie de transició, però té una combinació de característiques físiques típiques dels seus avantpassats terrestres i d'elements característics de les balenes modernes. Per exemple, a diferència de les balenes actuals, el basilosaure tenia una mandíbula ben desenvolupada amb quaranta-dues dents afilades. Les del davant tenien forma de con i estaven especialitzades a atrapar les preses, mentre que les del darrere tenien forma triangular i estaven adaptades per estripar carn, de manera semblant als mesoníquids. Per aquest motiu, durant molt de temps aquests foren considerats avantpassats dels basilosàurids.[5] Actualment es creu que els cetacis comparteixen un avantpassat comú amb els artiodàctils.\nQuestion: Què no és Dorudon?", "output": [ "una espècie de transició" ] }, { "id": "task837-fb305cffac224bd5ae6cb4f9cbc77429", "input": "Passage: Com tots els cetacis, tenia una dieta carnívora. S'alimentava principalment de mol·luscs i petits peixos.[8] D'altra banda, els fòssils trobats a Wadi al-Hitan indiquen que Dorudon era un animal gregari que vivia en grups.[9]\nQuestion: Quina dieta tenia el Dorudon?", "output": [ "carnívora" ] }, { "id": "task837-70dcbf7e71c943a3ba36162be2560565", "input": "Passage: Tot i que a primera vista s'assemblava molt a un dofí, presentava una sèrie de diferències importants. Encara posseïa unes petites potes posteriors, que probablement utilitzava per agafar-se millor a la parella a l'hora de copular. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Dorudon està relacionat estretament amb els cetacis actuals, però que no n'és l'avantpassat directe. A diferència dels protocètids, els seus precursors, els ossos pelvians de Dorudon que estaven associats a aquestes potes ja no estaven units a la columna vertebral, de manera que les vèrtebres sacres eren molt similars a la resta de vèrtebres.\nQuestion: A què s'assemblava el Dorudon a primera vista?", "output": [ "a un dofí" ] }, { "id": "task837-0e29520f01e5458fb6900545bff4cb5a", "input": "Passage: Dorudon ('dent de llança') és un gènere de cetacis extints que compartí els mars de l'Eocè amb altres basilosàurids com ara els basilosaures o Zygorhiza. Era un descendent proper dels primers artiodàctils de vida amfíbia, com Ambulocetus, però a diferència d'ells, el seu estil de vida era totalment aquàtic. Aparegué a l'Eocè superior,[2] fa aproximadament 40 milions d'anys. Se n'han trobat fòssils a llocs molt distants, com ara Egipte,[3] Tunísia[1] i Carolina del Sud (Estats Units),[4] i habitava les aigües càlides i poc profundes dels oceans de l'Eocè. S'extingí fa aproximadament 36 milions d'anys, poc abans de l'inici de l'Oligocè,[5] a causa d'un gran episodi de canvi climàtic conegut com a Grande Coupure. L'espècie D. atrox és l'arqueocet més ben conegut.[6]\nQuestion: Què vol dir Dorudon?", "output": [ "dent de llança" ] }, { "id": "task837-13e6f1e842734d07bd74790d652a93ed", "input": "Passage: La transfiguració de Jesús és un esdeveniment narrat als tres evangelis sinòptics: Mateu 17:1-9, Marc 9:2-10 i Lluc 9:28-36. Per a la fe cristiana és un episodi de la vida del Crist en què aquest hauria experimentat un canvi d'aparença corpòria durant la seva vida sobre la Terra, una metamorfosi (en grec, 'transfiguració') que revelaria la seva naturalesa divina. Als evangelis no hi consta el lloc exacte de l'esdeveniment, si bé una tradició de l'època de Ciril de Jerusalem situa l'episodi al mont Tabor, prop del llac de Tiberíades. Certs exegetes situen l'esdeveniment al mont Hermon, ja que els episodis evangèlics que l'emmarquen se situen en aquesta regió. El Mont Tabor hauria estat escollit en època romana d'Orient per a la seva proximitat amb Natzaret i el llac de Tiberíades.\nQuestion: On es narra la transfiguració de Jesús?", "output": [ "als tres evangelis sinòptics" ] }, { "id": "task837-7bbe6bbd79084baabc4e924b4034cab5", "input": "Passage: Les sis taules dels carrers laterals estan dedicades a passatges de la vida dels personatges centrals: Jesús i els profetes Moisès i Elies. Les dues taules superiors del carrer esquerre representen el lliurament de les Taules de la Llei i l'esbarzer ardent, episodis teofànics de la vida de Moisès. Les dues taules superiors del carrer dret mostren l'Ascensió d'Elies en el carro de foc i l'extermini dels missatgers del rei Ahazià d'Israel, dues escenes sense l'aparició visual de Déu però amb la presència del seu poder. Les dues taules inferiors dels carrers laterals estan referides a la vida de Jesús: a l'esquerra es representa l'Ascensió i al carrer dret la resurrecció dels morts o Judici Final, dedicada al mateix Jesucrist.[16]\nQuestion: Quantes taules hi ha als carrers laterals?", "output": [ "sis" ] }, { "id": "task837-95c7920683eb43388e62943ea2d9a630", "input": "Passage: El Retaule de la Transfiguració és una obra atribuïda a Jaume Huguet que aquest va realitzar per encàrrec de Pere Ferrer, rector d\\'Ascó, per a la capella del mateix nom de la catedral de Tortosa. És sens dubte una de les peces més significatives i vistoses del tresor catedralici de Tortosa. Una de les escenes que inclou és la del Judici Final amb els morts sortint de les tombes, on un dels morts que apareix és, precisament, el comitent Pere Ferrer.[1] Les imatges representades recullen passatges de la vida de Jesús, de Moisès i del profeta Elies que tenen en comú que es produeixen dalt d\\'una muntanya. El foc que representa \"la Glòria del Senyor\", signe de purificació i de destrucció, és present a bona part de les escenes convertint el relat iconogràfic en una manifestació de misteri, una expressió de glòria i de santedat i un vehicle pel qual el comitent deixava palesa la seva soteriologia.\nQuestion: A qui és atribuït el Retaule de la Transfiguració?", "output": [ "a Jaume Huguet" ] }, { "id": "task837-dc2052c0f11b4a719df4e0fcfe556c6a", "input": "Passage: Tots quatre sants estan representats en un enquadrament de tres quarts del seu cos, de forma que mantenen una harmonia visual amb la imatge central que només mostra la part superior del cos de Crist, ja que està dins la sepultura i no s’hi veuen les cames. Darrere d'ells hi ha un mur baix que sembla un continu entre les quatre taules, com si estiguessin en un únic escenari. La imatge de sant Miquel presenta la seva vestimenta militar habitual i està a punt de clavar la seva llança sobre el cap del maligne, un monstre antropomorf. La llança està sobre la diagonal de la taula conferint una guia visual. Santa Bàrbara mostra l’atribut de la torre i la palma del martiri. Caterina de Siena es mostra amb els seus atributs tradicionals: la roda dentada de la seva tortura i la corona reial.\nQuestion: Què mostra la imatge central?", "output": [ "la part superior del cos de Crist" ] }, { "id": "task837-7dfa0cd01f8d4eeaa10a0ae9ca828b06", "input": "Passage: Actualment és considerada obra de Jaume Huguet, una tesi defensada per Gudiol i Ainaud de Lasarte. Anteriorment havia estat atribuïda a la família Vergós per Folch i Torres coincidint amb la tesi que va fer Cristóbal Gràcia de 1923. Gràcia, autor de la primera descripció documentada, estava influït en part per la similitud amb el retaule del Conestable que l'historiador Salvador Sanpere atribuïa a Pau Vergós. Posteriorment els estudiosos americans Post i Rowland ho van atribuir al pintor barceloní Gabriel Guàrdia.[3]\nQuestion: De qui és considera que és obra actualment?", "output": [ "de Jaume Huguet" ] }, { "id": "task837-91373fbbb34f4dcfa2e8d37f7f0152fa", "input": "Passage: La primera escena, tot i que cronològicament posterior, és el lliurament de les Taules de la Llei al cim del mont Sinaí. És un passatge molt popular en el qual Moisès, quan està conduint al seu poble a través del desert, puja al mont Sinaí a parlar amb Déu sobre el futur del poble jueu i li lliura les Taules de la Llei amb els deu manaments.［Èxode 24:15-18］ Jehovà està representat al mig d\\'un núvol, rodejat d\\'una legió d\\'àngels de color rogenc simulant el foc que representa \"la Glòria del Senyor\" esmentada a Èxode 24:17. Com també succeeix a la taula de l\\'esbarzer, el núvol acompanyat de la veu de Déu -se suposa que greu, emulant el tro- són instruments tradicionals de la revelació divina i de la presència misteriosa de Déu.[17]\nQuestion: Què hi veiem a la primera escena?", "output": [ "el lliurament de les Taules de la Llei" ] }, { "id": "task837-e3d60a6df3c34d06bec0ae46444fb63b", "input": "Passage: El xatrac àrtic té una distribució d'aparellament circumpolar i contínua; no se'n reconeixen subespècies. Se'l pot trobar en regions costaneres de les parts temperades fredes de Nord-amèrica i Euràsia durant l'estiu septentrional. Mentre passa la hivernada a l'estiu meridional, se'l pot trobar al mar, arribant a la vora sud del glaç antàrtic.[2] La distribució de l'espècie cobreix una superfície d'aproximadament deu milions de km².[3]\nQuestion: On podem trobar el Xatrac Àrtic?", "output": [ "en regions costaneres de les parts temperades fredes de Nord-amèrica i Euràsia" ] }, { "id": "task837-15db4c19e4aa4064a0799e7d6e1c1e25", "input": "Passage: Quan surten de l'ou, els pollets tenen plomissol. No són ni altricials ni precoces. Els pollets comencen a moure's i explorar el seu voltant entre un i tres dies després de néixer.[16] No se solen allunyar gaire del niu. Els pollets són covats pels adults durant els primers deu dies de vida,[17] i ambdós pares cuiden dels pollets.[8] La dieta dels menuts sempre inclou peix, i els pares aporten preses més grans a les seves cries que les que es mengen ells.[15] També s'ha observat que els mascles porten més aliment que les femelles. Aquesta fase en la que els pares alimenten els pollets durant un mes i llavors comencen a encoratjar-los que de manera gradual s'alimentin sols.[8] Després de plomar-se, els exemplars joves aprenen a alimentar-se, amb accions entre les quals s'inclou la difícil tècnica de les capbussades.[18] Quan arriba l'hivern, volen cap al sud amb l'ajut dels seus pares.[19]\nQuestion: Què tenen els pollets quan surten de l'ou?", "output": [ "plomissol" ] }, { "id": "task837-f085a64d5283423e8e2e1f4f4ee464c4", "input": "Passage: L'arquitecte decidí dissimular l'asimetria entre les dues parts de la façana i situà una tribuna en el pis principal, en l'angle. A la terrassa, en el mateix eix, hi ha una torre molt ben decorada amb pedra i mosaic, sustentada sobre vuit pilars fins. D'aquesta forma s'aconsegueix atreure la vista cap a l'eix de l'edifici i mira d'aparentar una simetria inexistent. A més, els buits tenen unes proporcions diferents en funció del costat que ocupen, fet que reforça aquest efecte.\nQuestion: Què va voler dissimular?", "output": [ "l'asimetria" ] }, { "id": "task837-4620483bef5e4a0387fa3b2dfde33f05", "input": "Passage: Al rebedor del pis principal, de planta irregular, apareixen uns relleus esculpits en pedra per Eusebi Arnau en sis pòrtics i en cinc cares de tres arcs més que hi ha en el corredor. Es tracta d'un conjunt que desenvolupa el relat del romanç, recollit en la cançó de bressol anomenada La dida de l'infant rei, en què la Mare de Déu fa un miracle i retorna a la vida el fill d'un rei que la seva dida havia perdut quan es va quedar adormida. La dida ofereix a la Verge una corona d'or i una de plata. És una cançó popular de transmissió oral amb diverses versions, de les quals Arnau va triar la versió recollida per Joan Guasch el 1888.\nQuestion: Com és el rebedor?", "output": [ "de planta irregular" ] }, { "id": "task837-8f04d258ed8b4bc2a6703095ed224626", "input": "Passage: En la seva vessant docent, va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme fou un referent important, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys una força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol al voltant de la crisi del 1898. Va combinar la seva professió amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part en els darrers anys de la seva vida; destaca el seu estudi de la Masia Rocosa, un antic mas del segle xvii de la vila de Canet de Mar, propietat de la família Montaner, on es conserven una bona part de les maquetes en guix de les escultures i mostres de vitralls de la casa Lleó Morera.\nQuestion: Amb què estava compromès políticament?", "output": [ "amb el catalanisme" ] }, { "id": "task837-fd25c86330924c92b26d98fbb34e2f4e", "input": "Passage: El vestíbul està dividit en dues parts: la primera –només traspassar la porta–, allotja un tram d'escala que porta a la segona part, formada per un petit replà situat al nivell de l'entresòl. Des d'aquest replà arranca l'escala que, envoltant l'ascensor situat en el centre, porta als pisos superiors. La primera part del vestíbul està ricament decorada, com si es volgués impressionar al visitant amb tanta exuberància. L'escala, a tot l'ample de l'espai, té uns esglaons de marbre i un sòcol frontal de mosaic; aquest mosaic presenta un dibuix seriat amb petites flors en blanc i groc, sobre un fons de colors suaus, en rosa i verd. Totes les parets i el sostre combinen en una pintura decorativa en tons salmó, i el mosaic presenta formes que imiten el fruit de les moreres. Aquest primer espai acaba en un arc triomfal de pedra que té esculpida una decoració floral. L'arc està parcialment cegat amb un timpà, decorat amb temes florals policroms també de mosaic.\nQuestion: En quantes parts està dividit el vetibul?", "output": [ "dues parts" ] }, { "id": "task837-b5de646f72ca42adb37a9b239cc573c3", "input": "Passage: El replà de l'entresòl, al final d'aquesta primera escala, està fet totalment de mosaic romà amb motius geomètrics. Les parets de la caixa d'escala són del mateix to salmó amb unes sanefes esgrafiades. L'arrambador de l'escala està decorat amb peces ceràmiques amb volum que simulen les flors dels sòcols. Tots els mosaics de l'escala són obra de Lluís Brú i Salelles.[36]\nQuestion: On és el replà?", "output": [ "al final d'aquesta primera escala" ] }, { "id": "task837-52bd1e4c28de4fcea4a1fa5af1051717", "input": "Passage: Entre 1905 i 1906 la via es va transformar quan finalment es posaren llambordes al passeig, els tramvies foren traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i, en el mateix tram, l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent. Amb aquesta remodelació la casa Lleó i Morera guanyà el concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, l'illa era criticada per la premsa satírica. L'apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes.[4]\nQuestion: On van posar llambordes?", "output": [ "al passeig" ] }, { "id": "task837-b346b91584cd4610a37f9139f70765d7", "input": "Passage: El 30 de gener de 2009, els models DBS i DB9 van ser premiats novament per la revista Auto Motor und Sport amb el premi Best Cars 2009. Els lectors van quedar meravellats i no van dubtar en escollir-los com els millors automòbils de la categoria super-cotxes. Aston Martin ja havia estat guardonat amb aquest prestigiós premi diverses vegades, cosa que confirma que la firma britànica segueix encapçalant les posicions més altes dels rànquings.[16]\nQuestion: Quins models van ser premiats per la revista Auto Motor und Sport?", "output": [ "DBS i DB9" ] }, { "id": "task837-101d18daf7734aa0a457450cc58fb5aa", "input": "Passage: Està equipat amb un motor V12 de 6 litres, fabricat en alumini i situat a la part central davantera del cotxe. Duu el mateix motor que l'Aston Martin V8 Vantage '05 i és molt similar al de les versions de competició DBR9 i DBRS9. La versió cupè és una alternativa a altres models de la competència, com el Corvette Z06, el BMW M6, el Lamborghini Gallardo LP560-4, l'Audi R8, el Porsche 911 GT2 o el Ferrari 612 Scaglietti. El DBS és molt semblant al DB9, ja que comparteixen carrosseria i alguns elements mecànics. El motor és molt més potent i les places s'han vist reduïdes a la meitat.\nQuestion: Amb quin motor està equipat?", "output": [ "V12 de 6 litres" ] }, { "id": "task837-d8b41467933f4de88637a25eb566e90d", "input": "Passage: L'Aston Martin DBS V12 és un superesportiu d'altes prestacions dissenyat i fabricat per Aston Martin. Des del moment en què aquest model es va presentar, va passar a ser la icona de la marca britànica i molts entesos del món del motor afirmen que encara segueix essent la imatge d'Aston Martin. Tot i ser oficialment presentat al Pebble Beach Concours d'Elegance de 2007, aquest model Aston ja s'havia donat a conèixer l'any 2006 a la pel·lícula Casino Royale.[2] Quan va sortir a la venda el 2008, la versió cupè de canvi manual tenia un preu de 276.837 €, mentre que el model amb canvi automàtic costava 282.124 €. El cotxe es construïa a la fàbrica de Gaydon (Anglaterra) i el motor a la planta de Colònia (Alemanya). A més de la versió cupè, també es va crear la versió Volante (descapotable) que rondava els 295.000 €.[3]\nQuestion: Què va passar a ser l'Aston Martin DBS V12 quan es va presentar?", "output": [ "la icona de la marca" ] }, { "id": "task837-56ef757ec315416c90a1f44143b294c9", "input": "Passage: Té una velocitat màxima de 307 km/h i és capaç d'accelerar de 0 a 100 km/h en tan sols 4,3 segons.[4] El model amb canvi manual consumeix 16,4 litres cada 100 km i el de transmissió automàtica en consumeix uns 15,5. Alguns llocs web han elaborat llistes comparatives que situen l'Aston Martin DBS com un dels millors automòbils en la seva categoria, un cotxe molt potent però amb un consum moderat en comparació amb el dels seus rivals més directes.[5]\nQuestion: Quin és la seva velocitat màxima?", "output": [ "307 km/h" ] }, { "id": "task837-99d0be8f998c41d1a558a36db11bff44", "input": "Passage: Com els óssos formiguers i els pangolins, el porc formiguer ha desenvolupat adaptacions notables al seu estil d'alimentació. Ataca directament nius de formigues i tèrmits, amb una llengua molt llarga i unes dents especialment modificades. L'aspecte del porc formiguer sembla combinar orelles de conill, un musell de porc i una cua de cangur. Utilitza les seves grans urpes en forma de pala per excavar caus on refugiar-se, que després són utilitzats per una multitud d'animals una vegada el porc formiguer els ha abandonat.\nQuestion: Què ha desenvolupat el porc formiguer pel seu estil d'alimentació?", "output": [ "adaptacions notables" ] }, { "id": "task837-a9366971487f460cafad332b7c2136f3", "input": "Passage: Malgrat el seu nom, la relació del porc formiguer amb els porcs autèntics és molt distant. Quan els primers colonitzadors holandesos arribaren a Sud-àfrica a finals del segle xvii i veieren l'animal per primera vegada, trobaren que s'assemblava a un porc domesticat i li donaren el nom d'aardvark, que significa «porc de terra». El nom ha anat evolucionant tant en neerlandès com en afrikaans, en què actualment és aardvarken i erdvark, respectivament. Aquesta relació semàntica amb els porcs s'ha transmès a altres llengües com ara el català, el francès o el castellà.\nQuestion: Com és la relació del porc formiguer amb els porcs autèntics malgrat el seu nom?", "output": [ "molt distant" ] }, { "id": "task837-df622c1339474d2a8864c384414618d1", "input": "Passage: L'oricterop s'assembla vagament a un porc, amb el cos robust i l'esquena arquejada. Aquest animal digitígrad té potes anteriors curtes però fortes. Les posteriors tenen cinc dits cadascuna, però les anteriors manquen de pòl·lex. Els dits presenten ungles grans amb forma de pala aplanada, a mig camí entre urpes i peülles. En total, un porc formiguer pesa entre 40 i 65 kg, amb una llargada mitjana d'entre 1 i 1,3 metres, tot i que pot assolir una llargada de 2,2 metres[5] si es compta la cua, que pot mesurar fins a 70 centímetres. Les femelles són una mica més petites que els mascles.[6]\nQuestion: A qui s'assembla vagament l'oricterop?", "output": [ "a un porc" ] }, { "id": "task837-ea5792c6b20842a89a7125f9712d6507", "input": "Passage: Els porcs formiguers són animals principalment nocturns[15] que a vegades surten del niu durant el dia per desplaçar-se o prendre el sol a l'entrada del seu cau.[11] Excaven el cau flexionant i estenent les potes anteriors repetidament i utilitzant els quatre dits per treure terra. Creen una xarxa de llars provisionals al seu territori i un cau principal que utilitzen per reproduir-se. El cau principal pot ser profund i extens, amb diverses entrades estretes i una llargada de fins a 13 metres,[16] mentre que els caus menys importants poden ser tan petits que amb prou feines hi entra el cap de l'animal.[6] De totes maneres, els caus solen ser austers i l'única «comoditat» és un llit de terra solta.[17] L'oricterop canvia periòdicament la configuració del cau principal i de tant en tant es muda per crear-ne un altre. Això resulta útil per animals més petits com el gos salvatge africà, que aprofiten els caus abandonats per refugiar-se, com s'explica més avall.[5] Els porcs formiguers són solitaris i només comparteixen el mateix cau entre una mare i les seves cries, tot i que a les zones amb una alta densitat de població hi poden viure diferents oricterops sense compartir el mateix cau.[18]\nQuestion: Com són principalment els porc formiguers?", "output": [ "nocturns" ] }, { "id": "task837-9b86115632f44f1a822917e164ad77cc", "input": "Passage: L'oricterop és un animal mirmecòfag, és a dir, s'alimenta gairebé exclusivament de formigues i tèrmits[16] (majoritàriament del gènere Macrotermes).[20] Com que els tèrmits són menys actius a l'estació calorosa, el porc formiguer menja més formigues en aquesta estació i més tèrmits a l'estació humida.[20] Com que no troba prou aliment atacant únicament els termiters, busca colònies de tèrmits desplaçant-se en massa per sota terra mitjançant l'oïda i l'olfacte.[17][11] Aquest consum d'insectes per part del porc formiguer té efectes beneficiosos per l'agricultura: s'ha observat que els tèrmits han destruït fins al 60% dels conreus a les regions en què s'han exterminat els porcs formiguers i altres animals insectívors.[18]\nQuestion: De què s'alimenta l'oricterop?", "output": [ "de formigues i tèrmits" ] }, { "id": "task837-8df57379b6d14dc9a046a672dc042dff", "input": "Passage: A cada cantonada de la pedra quadrada foren col·locats quatre miralls, d 1 {\\displaystyle d_{1}} i d {\\displaystyle d} , de metall ben polit, plans, amb superfícies de 5 cm de diàmetre. Des d'un cantó un focus de llum a {\\displaystyle a} emetia un feix de llum que era col·limat en passar per una lent i es formava un feix de raigs paral·lels. A prop del centre de la pedra hi havia un mirall semiargentat b {\\displaystyle b} (mirall semitransparent fabricat amb una làmina de vidre amb una fina capa d'argent que permet que la llum passi a través d'ella parcialment i l'altra part es reflecteixi) formant un angle de 45° amb la direcció del feix de raigs incidents. Aquest mirall dividia el feix incident en dos raigs: Un reflectit cap als miralls d 1 {\\displaystyle d_{1}} i un altre refractat cap els miralls d {\\displaystyle d} .\nQuestion: On van col·locar quatre miralls?", "output": [ "A cada cantonada de la pedra quadrada" ] }, { "id": "task837-285108ed1c734e0194780cf3677843e5", "input": "Passage: Tanmateix Michelson i Morley no observaren els desplaçament de les franges d'interferència esperat. Les seves observacions indicaven que si hi havia desplaçament era menor que una vintena part, n / 20 {\\displaystyle n/20} , i probablement encara menor que n / 40 {\\displaystyle n/40} . Però com que el desplaçament n {\\displaystyle n} és proporcional al quadrat de la velocitat, la velocitat relativa de la Terra i l'èter és probablement menor que una sisena part de la velocitat orbital de la Terra, això és 30/6 km/s o 5 km/s; i, en seguretat, menor que una quarta part, és a dir 30/4 km/s o 7,5 km/s.[1] Per tant, molt probablement resulta que t ‖ = t ⊥ {\\displaystyle t_{\\|}=t_{\\perp }} .\nQuestion: Com era el desplaçament segons les observacions de Michelson i Morley?", "output": [ "menor que una vintena part" ] }, { "id": "task837-3eff3916801b49de83a7dde395422d8d", "input": "Passage: El francès René Descartes, el 1638, l'assenyalà l'èter com el transportador de la llum, i el 1690 l'holandès Christian Huygens, en la seva teoria ondulatòria de la llum, indicà que la llum es pot propagar mitjançant ones gràcies a l'èter i, com que la llum pot viatjar a través del buit, fins i tot el buit havia de ser omplert amb èter.[8] El 1865 l'escocès James Clerk Maxwell descobrí teòricament les ones electromagnètiques i les explicà com oscil·lacions d'un camp elèctric i d'un camp magnètic perpendiculars. A més demostrà que la llum és un tipus d'ona electromagnètica. Així com les ones de la mar han de tenir una substància de suport, que és l'aigua, per moure's; o que el so requereix un mitjà (aire, aigua, metalls,...) per transmetre els seus moviments ondulatoris, també les ones electromagnètiques, inclosa la llum, han de requerir un mitjà, anomenat èter lumínic, per transmetre els seus moviments ondulatoris.[9]\nQuestion: Qui assenyalà l'èter com a el transportador de la llum?", "output": [ "René Descartes" ] }, { "id": "task837-80a917ff8f914fafba03ebad6d18e095", "input": "Passage: La sensibilitat de l'interferòmetre era tan alta que qualsevol petita vibració impedia la lectura. Per aquesta raó l'aparell fou muntat en una habitació tancada en un soterrani amb parets de pedra pesada, eliminant així la major part d'efectes tèrmics i vibratoris. Les vibracions es reduïren encara més instal·lant l'aparell damunt d'un gran bloc de pedra quadrat d'1,5 m de costat i 30 cm de gruix. Aquest bloc es recolzà en un anell fusta d'1,5 m de diàmetre exterior, 0,7 m de diàmetre interior, i 0,25 m de gruix. Aquest anell surava damunt el mercuri contingut en una canal de ferro colat, d'1,6 cm de gruix, i de tals dimensions com per deixar un espai lliure d'1 cm al voltant del flotador. A la part inferior hi havia un mecanisme per fer girar el flotador i mantenir-lo concèntric amb la canal plena de mercuri. La canal de ferro anul·lar descansava en un llit de ciment amb un moll de maó a sota construït en forma d'un octàgon buit. La totalitat de la part òptica de l'aparell, situada damunt la pedra, es mantingué protegida amb una coberta de fusta per a prevenir els corrents d'aire i els canvis ràpids de temperatura. Els autors estimaren que els efectes d'un 1/100 d'una franja serien detectables.[1]\nQuestion: Com era la sensibilitat de l'interferòmetre?", "output": [ "alta" ] }, { "id": "task837-84b89e4813f6483f84b3be066515b3b1", "input": "Passage: Malgrat que els editors d'arreu del món l'havien posat a disposició del gran públic durat molts anys, els editors britànics sempre es van negar a publicar Tintín al Congo a causa del seu contingut racista. A finals de 1980, Nick Rodwell, llavors agent de Studios Hergé al Regne Unit, va comunicar a la premsa la seva intenció de publicar finalment el còmic en anglès i va manifestar la seva convicció que la publicació de l'edició original de 1931 en blanc i negre causaria menys controvèrsia que la reedició de 1946 en color.[32] Després d'una sèrie de retards, el 1991, seixanta anys després de la seva publicació original de 1931, va ser la darrera de les aventures de Tintín a sortir publicada en anglès.[14] La versió en color de 1946 va aparèixer en anglès el 2005, publicada per Egmont Publishing.[34]\nQuestion: Qui es va negar a publicar Tintín al Congo?", "output": [ "els editors britànics" ] }, { "id": "task837-bc912de7ecf341f09480cb88d122bfd5", "input": "Passage: Per altra banda, el biògraf Pierre Assouline declara que a la Bèlgica dels anys 30, Hergé hauria tingut accés a les obres d\\'André Gide i Albert Londres, crítiques amb el règim colonial. Assouline afirma que Hergé va optar deliberadament per no llegir aquests relats, ja que entraven en conflicte amb les opinions del seu entorn conservador.[48] Laurence Grove, President de Societat Internacional Bande Dessinée i un acadèmic de la Universitat de Glasgow hi està d\\'acord, assenyalant que Hergé es va adherir a les tendències socials vigents en el seu entorn de treball, i que \"quan estava de moda ser un racista i colonialista, això és el que era\".[47] L\\'historiador del còmic Mark McKinney assenyala que altres artistes de còmic franco-belgues de la mateixa època havien escollit representar els nadius africans d\\'una manera més favorable, citant els exemples del treball de Jijé de 1939 Blondin et Cirage, en el qual els protagonistes uns germans adoptius, un de blanc i l\\'altre negre, i de \"Tif et Tondu\", que va ser serialitzada a la revista Spirou entre 1939 i 1940 i en la que els congolesos ajuden els belgues contra els seus antagonistes nord-americans.[49]\nQuestion: Com era l\\'entorn d\\'Hergé?", "output": [ "conservador" ] }, { "id": "task837-b414f4a56310402d9bacc554ec31bfd9", "input": "Passage: Tintín al Congo va ser publicat sota el títol francès de Tintin au Congo a Le Petit Vingtième entre el 5 de maig de 1930 i l\\'11 de juny de 1931, amb redifusió al diari catòlic francès Coeurs Vaillants.[23][16] Dibuixat en blanc i negre, seguint la mateixa fórmula emprada al País dels soviets, que el deixava \"essencialment sense argument\", segons el tintinòleg Michael Farr, amb una sèrie d\\'esdeveniments poc relacionats que Hergé improvisava cada setmana.[24] Hergé admetia que la feina pecava d\\'una certa urgència, dient: \"Le Petit Vingtième sortia dimecres a la nit, i sovint aquell mateix dia no tenia ni idea de com aconseguiria fer sortir en Tintín de la difícil situació en la qual l\\'havia ficat la setmana anterior\".[20] L\\'estil visual de les vinyetes era similar al del País dels Soviets.[25] En el primer lliurament de Tintín al Congo, Hergé va presentar Quick i Flupke, dos joves de Brussel·les que ja havia introduït en una altra tira còmica de Le Petit Vingtième, entre la multitud de gent que acomiadava Tintín a l\\'estació.[21][26]\nQuestion: Amb quin títol francès es va publicar Tintín al Congo?", "output": [ "Tintin au Congo" ] }, { "id": "task837-43505363a74841b1b0c27440dba6d2cb", "input": "Passage: L\\'agost de 2007, un estudiant congolès Bienvenu Mbutu Mondondo va presentar una denúncia a Brussel·les, al·legant que el llibre era un insult per al poble congolès i en va demanar la prohibició. La fiscalia va investigar i iniciar una causa penal. L\\'assumpte va ser finalment traslladat a un tribunal civil l\\'abril de 2010.[59][3] Els advocats de Mondondo argumentaren que Tintín al Congo és \"una justificació de la colonització i de la supremacia blanca\" i Mondondo qualificà l\\'obra de \"racista i xenòfoba\".[59][3] Alain Berenboom, advocat de Moulinsart, l\\'empresa que controla l\\'herència d\\'Hergé, i de Casterman, l\\'editorial de l\\'obra, argumentà que la representació del dibuixant dels congolesos \"no era racista, sinó una mica paternalista\". Va dir que la prohibició crearia un precedent perillós per a la disponibilitat de les obres d\\'altres autors històrics, com Charles Dickens o Jules Verne, que contenen estereotips similars d\\'ètnies no blanques.[59][3] El tribunal va dictaminar el febrer de 2012 que el llibre no seria prohibit, argumentant que era \"evident que ni la història ni el fet que s\\'hagués posat a la venda tenia l\\'objectiu de ... crear un entorn intimidatori, hostil, degradant o humiliant\", i que per tant no anava en contra de la llei belga.[2][59][3] El Centre belga per a la Igualtat d\\'Oportunitats va advertir sobre la \"sobrereacció i la hipercorrecció política\".[60]\nQuestion: Qui va presentar una denúncia a Brusel·les?", "output": [ "Bienvenu Mbutu Mondondo" ] }, { "id": "task837-7434107c8bc840b6bec74668adf23c09", "input": "Passage: El tret característic del lèmur de cua anellada, una llarga cua peluda, té un patró de ratlles transversals de color alternativament blanc i negre, amb entre tretze i quinze ratlles de cada color, i que sempre s'acaba amb una punta negra.[11][14][17] La cua és més llarga que el cos, arribant a mesurar fins a 64 centímetres de llarg.[17] La cua no és prènsil, i només s'utilitza per mantenir l'equilibri, comunicar-se i fonamentar la cohesió del grup.[3]\nQuestion: Quin és el tret característic del lèmur de cua anellada?", "output": [ "una llarga cua peluda" ] }, { "id": "task837-5719401b72684854a8446230328dbcda", "input": "Passage: La mida, l'àmbit de distribució i la densitat de població dels grups varien segons la regió i l'abundància d'aliments. Els grups solen compondre's d'entre sis i vint-i-cinc animals, tot i que s'han observat grups amb més de trenta exemplars.[14] En mitjana, contenen entre tretze i quinze exemplars.[14] El territori de cada grup varia entre sis i trenta-cinc hectàrees.[20] Els grups de lèmurs de cua anellada defensen el seu territori, però sovint els territoris s'encavalquen. Quan es troben dos grups, les trobades solen ser agonístiques o hostils. Un grup sol ocupar la mateixa part del seu àmbit de distribució durant tres o quatre dies abans de moure's. Quan es desplaça, la distància mitjana recorreguda és d'un quilòmetre.[9] La densitat de població va des de 100 exemplars per km² en boscos secs fins a 250-600 exemplars per m² en boscos de galeria i boscos secundaris.[17]\nQuestion: Què fa variar la densitat de població dels grups de lèmurs de cua anellada?", "output": [ "la regió i l'abundància d'aliments" ] }, { "id": "task837-2e3d40e19c434f7d9a96f29b922e8adb", "input": "Passage: El lèmur de cua anellada és poligin, tot i que el mascle dominant del grup sol aparellar-se amb més femelles que els altres mascles. Les baralles són més habituals durant la temporada d'aparellament.[26] Una femella receptiva pot començar l'aparellament presentant el seu darrere, alçant la cua i mirant el mascle desitjat per sobre l'espatlla. Els mascles poden inspeccionar els genitals de la femella per determinar-ne la receptivitat. Les femelles solen aparellar-se amb mascles del seu grup, però poden buscar mascles d'altres grups.[21]\nQuestion: Què és el lèmur de cua anellada?", "output": [ "poligin" ] }, { "id": "task837-435a7338e72344c395a813365a616993", "input": "Passage: La temporada d'aparellament dura entre mitjans d'abril i mitjans de maig. L'estre dura entre quatre i sis hores,[14] i les femelles s'aparellen amb diversos mascles durant aquest període.[21] Dins d'un grup, les femelles escalonen la seva receptivitat de manera que cada femella entra en zel en un dia diferent de la temporada d'aparellament, reduint la competició per l'atenció dels mascles.[27] La gestació dura uns 135 dies, i el part es produeix al setembre o a vegades a l'octubre.[14] En estat salvatge, sol néixer una sola cria, tot i que també poden néixer bessons.[14] Els lèmurs de cua anellada nounats tenen un pes de 70 grams, i les mares els porten al pit durant les primeres 1-2 setmanes, i després a l'esquena.[14]\nQuestion: Quan és la temporada d'aparellament?", "output": [ "entre mitjans d'abril i mitjans de maig" ] }, { "id": "task837-ca75350fdbf14b018deb28a0c7047803", "input": "Passage: El lèmur de cua anellada, endèmic del sud i el sud-oest de Madagascar, s'aventura més a les zones altes que els altres lèmurs. Viu en boscos caducifolis, matollars secs, montanes, boscos humits i boscos de galeria (boscos situats a les ribes de rius). Prefereix notablement els boscos de galeria, però gran part d'ells han estat eliminats de Madagascar per crear pastures pel bestiar.[17] Depenent de l'indret, les temperatures del seu àmbit de distribució poden variar entre 7 °C i 48 °C.[9]\nQuestion: A quines zones s'aventura el lèmur de cua anellada?", "output": [ "a les zones altes" ] }, { "id": "task837-f35bdb86e00e4dbfbe54f491a48c4836", "input": "Passage: Després de la seva mort, la seva família va suprimir part de la seva obra, que era especialment irreverent envers la religió convencional, en especial Cartes des de la Terra, que no es va publicar fins que la seva filla Clara va canviar d'opinió el 1962 en resposta a la propaganda soviètica sobre el fet d'amagar-la.[85] L'estrany misteriós, de contingut antireligiós, es va publicar el 1916. Little Bessie, una història que ridiculitzava el cristianisme, es va publicar per primera vegada al recull de 1972 Mark Twain's Fables of Man.[86]\nQuestion: Amb què era irreverent la seva obra, segons la seva família?", "output": [ "envers la religió" ] }, { "id": "task837-824a3c668eee40858cf3a055c04094f0", "input": "Passage: El seu pare era advocat i jutge local.[9] A la seva oficina es va organitzar el ferrocarril d'Hannibal and St. Joseph l'any 1846. Aquest ferrocarril connectava la segona ciutat més gran de l'estat amb la tercera.\nQuestion: Què era el seu pare?", "output": [ "advocat i jutge local" ] }, { "id": "task837-2589c60040d5459380d59f963c94ba67", "input": "Passage: Twain era maçó.[93][94] Pertanyia a la Lògia de l'Estrella Polar No. 79 A.F.&A.M., de St. Louis. El van iniciar com a aprenent el 22 de maig de 1861, va passar a company el 12 de juny, i va arribar al grau de mestre el 10 de juliol.\nQuestion: Què era Twain?", "output": [ "maçó" ] }, { "id": "task837-286fdc4f580140ab87ab1b8c7c870e21", "input": "Passage: El 1906, va organitzar un club de noies que considerava com a succedanis de nétes, l\\'\"Angel Fish and Aquarium Club\". Tenia al voltant d\\'una dotzena de membres entre 10 i 16 anys. Es cartejava amb les noies \"Angel Fish\" i les convidava a concerts i al teatre, i a jugar. El 1908, va escriure que el club era la \"joia principal de la seva vida\".[41]\nQuestion: Què va organitzar el 1906?", "output": [ "un club de noies" ] }, { "id": "task837-7ec159bd844a4071b52794392a3c01d5", "input": "Passage: Clemens va utilitzar diferents pseudònims abans de decidir-se per Mark Twain. Va signar peces humorístiques i imaginatives com a Josh fins al 1863. A més, va fer servir el pseudònim Thomas Jefferson Snodgrass per una sèrie de cartes humorístiques.[96]\nQuestion: Com es deia realment Mark Twain?", "output": [ "Clemens" ] }, { "id": "task837-2887def380d2450bbcf68202a7295570", "input": "Passage: D\\'altres autors que van rebre els seus atacs durant aquesta època (que va començar al voltant de 1890 fins a la seva mort) foren George Eliot, Jane Austen, i Robert Louis Stevenson.[52] A més de ser una font per l\\'estil \"sang i fetge\" de crítica literària, Twain explica en diverses cartes i assajos el que ell considera que és \"escriptura de qualitat\". Emfatitza la concisió, l\\'elecció de la paraula justa, i el realisme (es queixa que Deerslayer de Cooper pretén ser realista però no hi arriba). Irònicament, algunes de les seves pròpies obres es van criticar més endavant per manca de continuïtat (Les aventures de Huckleberry Finn) i d\\'organització (Cap de Suro Wilson).\nQuestion: Què va rebre George Eliot per part de Mark Twain?", "output": [ "atacs" ] }, { "id": "task837-30662253df554c91a1ab253e7b716d7b", "input": "Passage: Les dues torres van ser projectades com a campanar, però no se'n va finalitzar la seva construcció. A la torre de Sant Just s'hi va instal·lar el campanar durant la restauració de la dècada de 1960. L'actual té unes pantalles hidràuliques que s'obren perquè les campanades ressonin més i s'escampin per la ciutat.[29]\nQuestion: Per a què van ser projectades les dues torres?", "output": [ "com a campanar" ] }, { "id": "task837-7453274ba56f493cbe2a26ec1683b40d", "input": "Passage: Ambdues torres són quadrades, de pedra color daurat, massisses i poderoses que donen sensació de fortalesa. Tenen profundes arcuacions llombardes a la part alta i amb mènsules esculpides. L'acabament en línia rasa fa pensar que l'obra pot ser inacabada.[28]\nQuestion: Com son les dues torres?", "output": [ "quadrades" ] }, { "id": "task837-2a654f4ab5494da6a8e16d4bf62ab030", "input": "Passage: Altres mestres de capella posteriors a Brudieu foren, a principis del segle xvii, Marcià Albareda, natural de Vic, que va ser mestre de capella des del 8 de gener del 1622 al 24 de juliol del 1626, i que després es va traslladar a la Seu de Barcelona. El va substituir Joan Arañés, que va ser mestre des del 1627 al 1635. Un altre mestre important fou Pau Marquès, que va ocupar la plaça del 1655 al 1676. Només es coneix[47] d'en Marquès que fou un destacat polifonista. El va substituir Josep Pujolar, mestre del 1677 al 1691. S'han perdut les actes del 1691 al 1697 i es desconeix qui en va ser mestre.[48]\nQuestion: D'on era Marcià Albareda?", "output": [ "de Vic" ] }, { "id": "task837-21d787acb9b345a28ca905e828508eb3", "input": "Passage: A diferència de la catedral de Sant Just, la segona catedral consagrada l'any 819, segons la falsa acta de consagració, datada cap a finals del segle x o a principis del segle xi,[8] va ser construïda a la plana de la població,[6] al qui dicitur Vicus d'Urgell. És a dir a l'emplaçament de l'actual catedral, substituint així l'antiga catedral visigòtica del turó «construïda pels fidels i destruïda pels infidels».[9] Aquesta, coneguda com a Santa Maria del Vicus, era de caràcter modest donada la pobresa dels temps.[10]\nQuestion: Quina va ser la segona catedral consagrada l'any 819?", "output": [ "la catedral de Sant Just" ] }, { "id": "task837-e0da0824982a4d9187f12392a7c55069", "input": "Passage: Els anys 1707 i 1708, la plaça va quedar vacant. Gabriel Argany en va ser el mestre llavors fins al 1712. Argany venia de la Seu de Lleida, on també hi havia estat mestre de capella. El succeí Josep Forto fins al 1718. A continuació en va ser mestre Francesc Andreu fins al 1748. A mitjan segle XVIII ho va ser Maurici Espona, natural de Manresa i també provinent de la seu de Lleida. L'any 1780 hi havia en Jaume Balius i el 1791 en Bru Pagueras.\nQuestion: Qui va ser mestre fina al 1712?", "output": [ "Gabriel Argany" ] }, { "id": "task837-786bc891203c482194bbaf1691cfc0b2", "input": "Passage: A la plana, al vicus Urgelli, s'hi edificà una nova església, per bé que no fou fins a la següent generació quan es bastí una obra més adequada per a acollir la dignitat de seu episcopal.[5] Tal com recull el document l'Acta de consagració i datació de la catedral de la Seu d'Urgell que encara es conserva a l'arxiu episcopal, que data de l'any 839, la catedral de Santa Maria del Vicus fou consagrada pel bisbe Sisebut en presència de Sunifred I (? - 848), comte d'Urgell i Cerdanya i pare de Guifré el Pilós.[2] El Bisbat d'Urgell endegà una època de prosperitat gràcies a les permutes de béns amb Borrell II (927 - 992), comte de Barcelona i d'Urgell. Aquest poder es va manifestar en les construccions del bisbe Sant Ermengol (1010-1035): una nova catedral a l'indret on es troba l'actual, l'Església de Sant Pere i Sant Andreu, l'Església de Sant Miquel i els ponts de pedra sobre el Segre i la Valira (al Pont de Bar Vell i al Congost de Tresponts). Obres que foren finançades amb l'or musulmà de la conquesta del Baix Urgell. La vila de la plana va créixer i es va veure afavorida per l'existència d'un mercat setmanal, esmentat el 1029, i una fira coneguda el 1048, manifestant així la importància del nucli tant a la comarca com en les rutes internacionals del comerç. D'aquesta prosperitat econòmica en resultà la construcció d'una quarta catedral, l'actual, iniciada pel bisbe Sant Ot d'Urgell (1095-1122) tot i que restà inacabada degut a les lluites entre el bisbat i el Vescomte de Castellbò i el Comte de Foix, que eren protectors de l'heretgia albigesa. En aquest context, el 1195 la Seu d'Urgell va arribar a patir un setge i posterior saqueig, en el transcurs del qual l'actual catedral va tenir un important paper, ja que actuà com a veritable fortalesa i va ser la gran defensa del poble i els clergues.[4] Tot i que li manca un bon recinte emmurallat, l'arc de Santa Maria demostra que les portes deurien estar ben fortificades.[4]\nQuestion: Què s'edificà a la plana?", "output": [ "una nova església" ] }, { "id": "task837-adcb4cdf06ff45e8ace0d7c4d8e574c4", "input": "Passage: L'Ecce Homo és la representació del moment en què Ponç Pilat mostre Jesús al poble de Jerusalem, després d'haver estat assotat i d'haver-li col·locat una corona d'espines, un mantell i una soga al coll. Segons l'evangeli de Joan (Jn 19,5),[24] Pilat diu: «Ecce Homo, (aquest és l'home)», que és el que dóna nom a aquesta iconografia. Encara que hi ha exemples anteriors amb aquesta temàtica tant en pintures com en escultures, és durant el Barroc quan és més habitual la seva realització, com per exemple Alonso Berruguete, Ticià, Juan de Juni o Diego de Siloé.[25] Mena va ser un gran productor de busts d'Ecce Homo i de doloroses. Aquestes escultures, molt nombroses i de mida petita, responen a la necessitat de determinades devocions familiars o conventuals.\nQuestion: Què li havien col·locat a Jesús?", "output": [ "una corona d'espines, un mantell i una soga al coll" ] }, { "id": "task837-2cf37c3086ed4e42bc3e2f7c50482f29", "input": "Passage: A les seves primeres obres s'aprecia perfectament l'estil del seu pare, estil que va anar transformant com han comentat diversos autors, com Antonio Palomino[9] o Ceán Bermúdez. També s'observa la gran influència que va tenir Alonso Cano sobre la seva obra artística, influència que és evident en els rostres femenins, que són més ovalats, amb colls més llargs, el nas es perfila amb una major estretor i redueix la boca.[10] Des de la seva estada a Màlaga va anar decantant-se cap a un estil molt més realista i naturalista, i va adquirir un gran domini tècnic de la talla i la policromia. D'altra banda, el coneixement de les obres i artistes castellans que pogué adquirir en la seva estada Madrid, el conduí a una simplificació en les formes i els volums de les seves figures, sobrecarregant en canvi el seu contingut espiritual; en aquesta etapa és quan realitza les millors obres. Només a la seva darrera etapa, en la que els models es tornen més simples, és quan millor s'aprecia el seu mestratge i la gran habilitat tècnica, ja que, sense esforçar-se, aconsegueix grans resultats artístics.\nQuestion: Qui va influenciar sobre la seva obra?", "output": [ "Alonso Cano" ] }, { "id": "task837-c6169f9aeef44122af8d8b80206723e9", "input": "Passage: El que s'ha dit sobre els busts d'Ecce Homo es pot aplicar amb les doloroses, que estan realitzades amb els mateixos tipus i les mateixes mides. El més habitual és el de mig cos amb els braços complets, com l'escultura guardada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la del Museu de Belles Arts de Granada, o la de Las Descalzas Reales també de Madrid. Apareix amb una túnica vermella, un mantell blau, amb una mà sobre el pit i l'altra estesa, al rostre amb els ulls mig tancats i la boca entreoberta; té llàgrimes sobre les galtes, amb una expressió d'un dolor contingut; el modelatge és sobri amb la talla dels panys molt fina.[26]\nQuestion: Què té l'escultura sobre el pit?", "output": [ "una mà" ] }, { "id": "task837-2077686b5d3446ada179809f92490d19", "input": "Passage: Les anatomies del Sant Sebastià i el Sant Jeroni tenen una gran qualitat i a més tenint en compte que tota l'obra està sense policromar, fet que podria ressaltar encara més les imperfeccions. És evident que aquesta és una de les seves obres més importants i més reeixides.[19] Palomino, pintor i escriptor, va considerar aquest cor de la catedral de Màlaga com «la vuitena meravella del món».[20]\nQuestion: Què tenen les anatomies del Sant Sebastià i el Sant Jeroni?", "output": [ "una gran qualitat" ] }, { "id": "task837-0f65c0eca59247f0b7fa8aac90ace00b", "input": "Passage: Va ser batejat el 29 d'agost de 1628 a Granada, a la desapareguda parròquia de Sant Andreu. Els seus pares eren Alonso de Mena, un famós escultor, i la seva segona esposa Juana de Medrano. Els seus primers anys d'aprenentatge els va realitzar amb el seu pare, al costat d'altres aprenents de taller entre els quals es trobava Pedro Roldán. El 1646, a la mort del seu pare, Pedro tenia 18 anys, i es va fer càrrec del taller. A partir de 1652 va compartir el taller amb Alonso Cano; Cano havia deixat Madrid i havia tornat a Granada per treballar com a racioner a la catedral.[1] Gràcies a aquesta col·laboració, Mena va poder assimilar uns procediments de treball més elaborats i un nou concepte estètic que va desenvolupar per la via de la perfecció tècnica i el realisme.\nQuestion: Quan va ser batejat Pedro?", "output": [ "29 d'agost de 1628" ] }, { "id": "task837-3377b86d7fa9479cb1b0f6ea16885ca2", "input": "Passage: Lagrange fa servir un camí menys afectat d'aquesta feblesa. Considera l'expressió x2 + y2 com la forma quadràtica associada al producte escalar canònic. Aquest enfocament amplia considerablement la llista de les eines disponibles, les de l'àlgebra lineal resten ara disponibles. La situació no és, no obstant això, la que es troba amb més freqüència. El producte escalar no està definit sobre un espai vectorial sinó sobre el mòdul ℤ2. Un mòdul és una estructura comparable a la d'espai vectorial, amb la diferència que el conjunt dels escalars ja no és un cos. Per als mòduls d'aquesta naturalesa, certs resultats continuen sent vertaders, com per exemple l'existència d'una base el que ofereix una expressió algebraica senzilla.\nQuestion: Com considera Lagrange l'expressió x2 + y2?", "output": [ "com la forma quadràtica associada al producte escalar canònic" ] }, { "id": "task837-a9c7c12be9354a56b8e6f1b775957f37", "input": "Passage: L'equació (2) admet sempre una solució si p és suma de dos quadrats. Correspon a una simplificació de l'equació general, ara coneguda sota el nom del problema del residu quadràtic. Significa determinar en quin cas un múltiple d'un nombre primer s'escriu com la suma d'un quadrat perfecte més 1. Si p és un nombre primer diferent de 2, la solució ve donada per la proposició següent:\nQuestion: Quan admet sempre una solució l'equació?", "output": [ "si p és suma de dos quadrats" ] }, { "id": "task837-48229d3ac2e74147affd3a933a053772", "input": "Passage: El que mostra que ac + bd és també un múltiple de p i existeix un enter k2 tal que ac + bd = k2p. La igualtat precedent s'escriu p2 = k12p2 + k22p2, i per tant k12 + k22 és igual a 1. Com que k1 i k2 són dos enters, un és nul i l'altre és en valor absolut igual a 1. N'hi ha prou amb fixar-se que ac + bd és estrictament positiu, ja que és suma de productes de termes estrictament positius, per concloure que k1 és nul, i ad − bc és també nul. Els dos vectors (a, b) i (c, d) són proporcionals, el que mostra l'existència d'un enter λ estrictament positiu tal que c = λa i d = λb. Se'n dedueix que la suma c2 + d2 és igual a λ2p i per tant que és igual a 1.\nQuestion: Què són k1 i k2 en k12 + k22?", "output": [ "dos enters" ] }, { "id": "task837-dfe64f27a79541ca825324bedc143ed0", "input": "Passage: En el transcurs del segle xix, l'estudi dels problemes sobre els nombres enters canvia d'estatus. D'una part, dóna lloc a vastes síntesis teòriques, unificant nombroses qüestions fins aleshores disperses. D'altra banda, deixen de ser una part marginal en el conjunt de les matemàtiques, esdevenen objecte de nombroses interaccions amb altres branques, com la geometria o l'anàlisi real o complexa.[34] El teorema dels dos quadrats es beneficia d'aquest doble canvi: s'integra dins de nous marcs, es fa servir de vegades com una il·lustració de propietats més o menys profundes posades al dia, i es demostra més directament, o es refina, gràcies a l'ús de mètodes geomètrics o analítics.\nQuestion: Quan canvia d'estatus l'estudi dels problemes sobre els nombres enters?", "output": [ "En el transcurs del segle xix" ] }, { "id": "task837-0193136d3ece4b4e81de192047f89a2f", "input": "Passage: Però és en la tradició diofàntica que es troben rastres més precisos sobre els nombres suma de quadrats. les Arithmetica,[3][4] escrits en una data incerta, contenen problemes les solucions dels quals són racionals o enters. Un gran nombre d'ells es refereix als nombres quadrats o cúbics (en aquest cas dels quadrats o dels cubs de nombres racionals). A títol d'exemples, el problema 11 del llibre II és el següent: «Afegir un mateix nombre a dos nombres donats de manera que cadascun d'ells forma un quadrat», o encara el problema 22 del llibre IV: «Trobar tres nombres tals que el nombre sòlid procedent d'aquests nombres [en altres paraules, el producte d'aquests tres nombres], augmentat de cadascun d'ells, formi un quadrat».[5] Per resoldre totes aquestes qüestions, Diofant introdueix una «quantitat indeterminada d'unitats» que anomena «arithme» i expressa en funció d'ella totes les dades del problema (és doncs un avantpassat de la noció d'incògnita en àlgebra). Aconsegueix així trobar una solució numèrica particular, per exemple per al problema II.11 la solució 97/64 si els nombres donats són 2 i 3, i per al problema IV.22, la solució 1, 34/6 i (2.1/2)/6.\nQuestion: En quina tradició trobem rastres més precisos sobre els nombres suma de quadrats?", "output": [ "diofàntica" ] }, { "id": "task837-a0e217e65ede43d0a045f26075d9c1dc", "input": "Passage: La demostració és d'igual naturalesa que la precedent, es basa en càlculs algebraics astuts fent servir la mateixa identitat. Aquest resultat es pot fer servir per establir una demostració del teorema. Permet avançar també l'anàlisi del cas general. Permet per exemple demostrar la proposició següent, present en una de les demostracions del teorema:\nQuestion: En què es basa la demostració del teorema?", "output": [ "en càlculs algebraics astuts" ] }, { "id": "task837-1862e74693cd43b1b33e89332338921a", "input": "Passage: La llei també restringeix l'ús de l'emblema en altres contexts; per exemple, les ciutats, pobles o óblasts no poden adoptar cap escut d'armes ni emblema que continguin l'emblema nacional, ja sigui completament o només en part. A més, les organitzacions que no estan contingudes en la Llei de símbols nacionals només poden fer servir l'emblema amb el corresponent permís. El símbol pot ser utilitzat tant per ciutadans bielorussos com estrangers, només sota la condició que sigui mostrat amb respecte; els ciutadans, però, no el poden fer servir en capçaleres de cartes ni targetes de visita si no són agents del govern.[2]\nQuestion: Què no poden adoptar les ciutats, pobles o óblasts?", "output": [ "cap escut d'armes ni emblema que continguin l'emblema nacional" ] }, { "id": "task837-4c15696f7d954c6c877353c893be18f5", "input": "Passage: El 1937 aquest emblema fou reemplaçat per un de nou; es tragué l\\'escut i s\\'inclogué més text. La part dreta de l\\'emblema mostra fulles de roure, i la part esquerra mostra una corona d\\'espigues de blat amb trèvols a dalt de tot. Al centre hi ha un sol ixent darrere un perfil terrestre; sobre el sol hi ha el martell, la falç i l\\'estrella roja. al voltant de les espigues de blat i les fulles de roure, una cinta vermella té inscrita la frase \"treballadors del món, uniu-vos!\" escrita (d\\'esquerra a dreta) en bielorús, jiddisch, polonès i rus. Les inicials Б.С.С.Р –del nom de la república– també estan escrites a la seva base. Deu anys abans, el 1927, l\\'escut era el mateix, excepte les escriptures de la cinta inferior: en comptes de les sigles Б.С.С.Р hi havia С.С.Р.Б, és a dir, les inicials de la República Socialista Soviètica de Bielorússia.[6]\nQuestion: Quan va ser reemplaçat l\\'emblema per un de nou?", "output": [ "1937" ] }, { "id": "task837-de5ca7d23296465c94c83ab7d39fc579", "input": "Passage: En el centre de l'emblema es troba una silueta en verd de Bielorússia, sobreimposada sobre els raigs d'un sol daurat. Aquest sol està parcialment cobert per un globus terraqüi amb la massa continental (una part d'Euràsia) en lila i l'oceà en color blau. Els dos costats de l'emblema estan guarnits per espigues de blat amb flors superposades; uns trèvols adornen les de la part esquerra, mentre que el lli adorna les de la part dreta. Envoltant les espigues es troba una cinta de color verd i vermell –els colors de la bandera de Bielorússia–; a la part inferior de l'emblema un doblec té escrit en or el nom en bielorús del país, Рэспублiка Беларусь (República de Bielorússia). A la part superior de l'emblema, finalment, hi ha una estrella roja de cinc puntes.[1]\nQuestion: Què es troba en el centre de l'emblema?", "output": [ "una silueta en verd de Bielorússia" ] }, { "id": "task837-e0ddc877a2a241ffb01dc4038333397b", "input": "Passage: La llei actual que regula el disseny i ús de l'emblema bielorús fou aprovada el 5 de juliol de 2004. L'article 9 del capítol 3 de la llei 301-3 comença descrivint el dibuix oficial de les armes bielorusses i regula el seu propi disseny. Oficialment, l'escut es pot mostrar a tot color, monocrom o bicolor. L'article 10 diu que l'emblema nacional ha de ser mostrat en certes ubicacions de manera continuada, tals com les residències del president del país, la cambra de l'Assemblea nacional i a les oficines governamentals de nivell nacional i regional. També pot ser utilitzat en documents expedits pel govern, entre els quals la moneda, el passaport i les cartes oficials.[2]\nQuestion: Quan va ser aprovada la llei actual que regula el disseny i ús de l'emblema bielorús?", "output": [ "5 de juliol de 2004" ] }, { "id": "task837-bf5e891f97984dfb92ab12946908d41c", "input": "Passage: El Pahónia fou usat com l'escut d'armes oficial en moltes ocasions. Ja eren les armes personals d'Algirdas, gran duc de Lituània l'any 1366; es van continuar utilitzant fins que el Gran Ducat de Lituània fou annexat per l'Imperi Rus el 1795, encara que les armes foren incorporades a l'escut d'armes imperial.[3] La idea de retornar al símbol històric nacional fou del poeta bielorús Maksim Bahdanovič, que escrigué un poema titulat Pahónia. Les armes foren usades de nou el 1918 quan la breu República Popular de Bielorússia va usar el Pahónia com a part del seu emblema. Més recentment, el Pahónia fou l'escut d'armes oficial del país a partir del 1991, quan Bielorússia es va autodeclarar independent de la Unió Soviètica. Des que fou eliminat de l'emblema oficial del país –després del referèndum de 1995–, alguns grups de l'oposició com el Front Popular Bielorús han fet servir el Pahónia com a part dels seus propis símbols de partit polític, o bé l'han utilitzat com a forma de protesta contra el líder bielorús Aleksandr Lukaixenko.[4]\nQuestion: Què fou usat en nombroses ocasions com l'escut d'armes oficial?", "output": [ "El Pahónia" ] }, { "id": "task837-2907e258c74e41acad888b2c23a1f420", "input": "Passage: Quan qualsevol de les roques citades anteriorment és afectada per metamorfisme, es transforma en una roca metamòrfica. Si la roca original presenta quantitats rellevants de calcita o carbonat, és habitual que la roca metamòrfica que en derivi també en presenti. La roca metamòrfica més coneguda que presenta calcita és el marbre.[32] El marbre es forma a partir d'un metamorfisme que causa una recristal·lització dels carbonats preexistents. El marbre resultant presenta una espècie de mosaic tipus blocky de cristalls de carbonat. Les estructures sedimentàries de la roca original són freqüentment destruïdes, tot i que en alguns casos es conserven, i fins i tot s'han trobat fòssils en marbres. Com més pura sigui la roca calcària original, més pur serà el marbre resultant. La calcita també es troba en altres roques metamòrfiques com ara esquists[33] o fil·lites[34] carbonatades o skarns.\nQuestion: Què li passa a la roca quan és afectada per metamorfisme?", "output": [ "es transforma en una roca metamòrfica" ] }, { "id": "task837-dc0edfe66d8b47d896b2e18afbed7e31", "input": "Passage: Pel que fa a les seves propietats, la varietat més coneguda és l'anomenat espat d'Islàndia, que són fragments de calcita totalment incolors i transparents. Va ser trobat per primer cop a cavitats basàltiques d'Islàndia i mostra amb molta claredat el fenomen de la birefringència o refracció doble, que fa que els objectes es vegin a través d'aquest apareguin doblats. A una longitud d'ona de ~590 nm la calcita té un índex de refracció ordinari i extraordinari d'1,658 i 1,486, respectivament.[85]\nQuestion: Quina és la varietat més coneguda?", "output": [ "espat d'Islàndia" ] }, { "id": "task837-0527fe88188e47d295b117f6f3f687b5", "input": "Passage: L'estructura de la calcita no és gaire complexa i, per tant, es pot entendre fàcilment observant un esquema o dibuix. Sovint es descriu com a una estructura de tipus NaCl (halita) modificada. Mentre que en l'halita s'alternen els ions de sodi i de clor, en la calcita s'alternen els de calci i els carbonats (CO2−3). A diferència de l'halita, la calcita no és un mineral cúbic com a conseqüència dels ions carbonat, que trenquen la simetria cúbica en diversos sentits; un dels quals és l'orientació de les diferents molècules de carbonat, que trenquen la simetria cúbica i transformen el cub en un romboedre (un cub amb un dels eixos variats).[11] La calcita presenta una estructura similar a tots els integrants del grup de la calcita de minerals; aquests integrants estan formats per carbonat i metalls divalents de radi inferior a 1; en aquest cas, els àtoms de carboni es troben de manera trigonal planar en el CO2−3, mentre que els metalls divalents es troben en coordinació octaèdrica. El grup puntual de la calcita és 3m, mentre que el grup espacial és R-3c. L'estructura de la calcita pot presentar diverses variacions a elevades pressions: a 1,5 GPa es converteix en calcita-II, una varietat monoclínica P21/c amb una cel·la a = 6,334; b = =4,948; c = 8,033 i β = 107,9º. A 22 kbar, la calcita-II es converteix en calcita-III, una altra varietat monoclínica C2 amb una cel·la a = 8,746; b = 4,685; c = 8,275; β = 94,4; i Z = 6. La calcita-II i la calcita-III són relativament metaestables amb l'aragonita, la qual és estable fins a 8 GPa.[12] La calcita és un polimorf de l'aragonita i la vaterita, sent el polimorf més estable del carbonat de calci. Tant l'aragonita com la vaterita tenen la mateixa fórmula química però una estructura cristal·lina diferent, i són més solubles: l'aragonita es transforma en calcita a 400 °C, i la vaterita (mineral molt rar), o μ-CaCO3, és encara menys estable.[13][14] És isostructural amb la nitratina i l'otavita, i forma una sèrie de solució sòlida amb la rodocrosita.[15] Quan se sotmet un cristall o massa de calcita a difracció de raigs X, s'obtenen diferents pics d'intensitats d'energia: \nQuestion: Com es pot entendre fàcilment la calcita?", "output": [ "observant un esquema o dibuix" ] }, { "id": "task837-9f59c627e3cb41f183dcc9fafc9c7697", "input": "Passage: Els mars de calcita apareixen en la història de la Terra quan els precipitats inorgànics marins de carbonat de calci eren baixos en magnesi (LMC; de l'anglès Low Magnesium Calcite), oposat als actuals rics en magnesi de l'aragonita (HMC; de l'anglès High Magnesium Calcite). Els mars de calcita alternaven amb els d'aragonita essent més prominents en els períodes Ordovicià i Juràssic. La mineralització obtinguda en aquelles èpoques encara s'aprecia.[48]\nQuestion: Quan apareixen a la Terra els mars de calcita?", "output": [ "quan els precipitats inorgànics marins de carbonat de calci eren baixos en magnesi" ] }, { "id": "task837-cf02138f3e8447cf85c007773aeca91a", "input": "Passage: A Islàndia s'han documentat espècimens de calcita a la mina Helgustadan´ama, a Reydarfjord. D'Anglaterra cal destacar els espècimens descrits a Egremont, Cumbria, Durham i Cornualla. A Alemanya destaquen els exemplars de St. Andreasberg, Harz i Freiberg, Saxònia. De Romania cal destacar la calcita de Herja i Baia Mare, i dels Estats Units la d'algunes localitats de Nova York, Michigan, Missouri, Kansas, Oklahoma, Tennessee i Arizona. De Mèxic cal fer menció a la calcita extreta d'algunes mines de Chihuahua, Guanajuato i San Luis Potosí. De Rússia cal destacar la calcita d'Al’negorsk (Territori de Primórie). De l'Àfrica se'n poden destacar exemplars de Tsumeb (Namíbia) i Katanga (Congo).[44]\nQuestion: En quina mina d'Islàndia s'han documentat espècimens de calcita?", "output": [ "Helgustadan´ama" ] }, { "id": "task837-21c3ee26a6c04683af243baeb9f7f7f8", "input": "Passage: En algunes històries, els kitsune tenen dificultats per amagar les seves cues quan es transformen en éssers humans, els apareix quan la guineu s\\'emborratxa o es descuida; és una forma habitual de descobrir la veritable identitat de la criatura.[20] Altres formes de descobrir la identitat dels kitsune eren els trets semblants a la guineu que tenien els éssers humans, també els cobreix un pelatge fi, tenen una ombra en forma de guineu, o el seu propi reflex revelava la seva identitat.[21] El terme kitsune -gao (literalment \"cara de guineu\".) es refereix a les dones humanes que tenen una cara estreta amb ulls molt junts, celles primes i pòmuls sortints. Tradicionalment, aquesta estructura facial és considerada atractiva, i en algunes històries s\\'atribueixen a les guineus amb forma humana.[22] Els kitsune tenen fòbia i menyspreu als gossos, fins i tot en la seva forma humana. Alguns es pertorben davant la seva presència fins al punt de convertir-se en guineus i fugir. També una persona devota pot ser capaç de veure la identitat de la guineu immediatament.[23]\nQuestion: Quina dificultat tenen els kitsune quan es transformen en humans?", "output": [ "amagar les seves cues" ] }, { "id": "task837-eada0970fc02462a899b0bad5cb9b81d", "input": "Passage: Se solen descriure els kitsune o de les seves víctimes posseïdes amb esferes blanques rodones o de forma similar a la ceba, anomenades hoshi no tama (esferes d'estrella). Les llegendes descriuen que resplendeixen amb els kitsune-bi o guineus de foc.[38] Algunes històries els identifiquen com a joies o perles màgiques.[39] Quan no està en la seva forma humana o en una possessió amb un humà, un kitsune manté el hoshi no tama a la seva boca o el porta en la seva cua.[14] Les joies són un símbol que identifica el déu Inari, i les representacions de les guineus sagrades d'Inari sense el seu hoshi no tama són rares.[40]\nQuestion: Com es solen descriure els kitsune?", "output": [ "amb esferes blanques rodones o de forma similar a la ceba" ] }, { "id": "task837-6abe4c866557459e98179c5b0a58931c", "input": "Passage: Els kitsune són coneguts per posseir una intel·ligència superior, una llarga vida i poders màgics. Són un tipus de yōkai, o entitat espiritual, i la paraula kitsune és de vegades traduïda com a \"esperit de guineu\". Tanmateix, això no vol dir que els kitsune siguin fantasmes, ni tampoc que siguin fonamentalment diferents a les guineus comunes. La paraula \"esperit\" és usada per reflectir un estat de coneixement o il·luminació, ja que totes les guineus amb llarga vida adquireixen poders sobrenaturals.[5]\nQuestion: Per què són coneguts els Kitsune?", "output": [ "per posseir una intel·ligència superior, una llarga vida i poders màgics" ] }, { "id": "task837-88d0874e37374d89b85ec53184dbe314", "input": "Passage: Hi ha la creença que quan un kitsune canvia de forma, el seu hoshi no tama pren una porció del seu poder màgic. Una altra llegenda és que la perla representa l'ànima del kitsune. El kitsune moriria si se separés d'ell per molt de temps. Els que obtenen l'esfera poden ser capaços d'obtenir una promesa del kitsune a canvi de tornar-li a la guineu.[41] Per exemple, una història del segle XII descriu un home usant un hoshi no tama d'una guineu per demanar un favor:\nQuestion: Quan el hoshi no tama pren una porció del poder màgic d'un kitsunes segons la creença?", "output": [ "quan un kitsune canvia de forma" ] }, { "id": "task837-310c70abb7d64a78ad6db230b74d3882", "input": "Passage: Jaume Huguet (Valls 1412 - Barcelona 1492) fou un pintor gòtic català amb un estil que va evolucionar del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la Corona d'Aragó. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del segle xv, un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal i que són considerats coautors d'aquest retaule. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria d'obres conservades són panells de retaules que han estat desmuntats.\nQuestion: On va néixer Jaume Huguet?", "output": [ "Valls" ] }, { "id": "task837-bcc1076efe354a7f8dd2b8739b18aaa8", "input": "Passage: A l'esquerra, un episodi dedicat a sant Bartomeu reflectint el martiri a mans dels escorxadors que li arranquen la pell en presència d'Astíages. L'escena està emmarcada a l'interior d'un palau amb uns observadors ubicats sobre el mur del fons i, en primer pla, uns soldats i uns dignataris acompanyant Astíages. Al costat de la figura central de sant Bartomeu hi ha dos botxins que procedeixen a escorxar-lo amb una parsimònia pròpia d'un professional, sense acarnissament ideològic, una actitud que Huguet destaca amb el gest quotidià de sostenir el ganivet amb la boca mentre un d'ells estira la pell amb les dues mans. Aquesta imatge d'un botxí amb el ganivet a la boca es pot interpretar també com un recurs iconogràfic detectable a la primera meitat del segle xv tant en obres d'arrel germànica com s'observa al Martiri dels Apòstols de Stephan Lochner, o a la pintura italiana en un tríptic de sant Bartomeu signat i datat el 1401 per Lorenzo di Niccolò. La composició amb les postures del sant i dels seus botxins, així com la presència de públic al fons, coincideix amb la de les pintures murals de l'església de Santa Trinita de Florència, obra de Giovanni da Ponte de 1434.[9]\nQuestion: Què fan els botxins?", "output": [ "escorxar-lo" ] }, { "id": "task837-405bde8e65824b849c88891d30653607", "input": "Passage: Als carrers laterals se situaven les taules pintades de sant Bartomeu i de santa Magdalena, coincidint amb la ubicació del coronament conservat. Segons el contracte, el retaule tenia una predel·la amb cinc escenes. L'encàrrec havia d'estar ubicat a la capella de Santa Anna de l'esmentada església de Pertegàs.[2]\nQuestion: On eren les taules de Sant Bartomeu i de santa Magdalena?", "output": [ "Als carrers laterals" ] }, { "id": "task837-10d2c2306cab44b5ad06e3de400abcfe", "input": "Passage: De les tres taules que es conserven al MNAC, la central representa un Calvari o crucifixió, un tema que ocupava habitualment aquesta ubicació als retaules d'Huguet. A banda dels personatges propis de la crucifixió, sant Joan sostenint la Mare de Déu, les tres maries, Jesús i els lladres; a la dreta s'observa un bisbe a cavall que representa un dels prínceps dels sacerdots que es descriuen a tres dels evangelis canònics increpant Jesús crucificat. Una imatge que es troba a altres pintures de Lluís Borrassà, Joan Mates i Bernat Martorell. El mateix Huguet va fer servir la figura del bisbe a l'escena de la crucifixió del Retaule de Sant Miquel del gremi dels Tenedors del MNAC i al Retaule dels sants Abdó i Senén. Aquesta figura només es troba a la pintura gòtica catalana.[8]\nQuestion: On es conserven tres taules?", "output": [ "al MNAC" ] }, { "id": "task837-52812e5c20e24491bad1e713cbc9e2eb", "input": "Passage: El Llibre de contemplació en Déu (1271-1274) ocupa set volums de les obres originals de Ramon Llull. Hi ha versió catalana i llatina i, segons afirma Ramon Llull, són versions de la primitiva redacció àrab que no s'ha conservat. Està redactat en primera persona -però anònim- i així l'autor intercala nombroses referències autobiogràfiques referides a l'agraïment dels béns rebuts de Déu o bé a la penitència i penediment dels pecats de joventut. El to tendeix a l'automarginació i a l'exultació en una fe vigorosa de recent adquisició, amb frases de lloança de la divinitat, molt en la línia de la prosa agustiniana de les Confessions, amb una funció didàctica basada en una crida constant a la pietat.[35]\nQuestion: Quines versions hi ha d'El Llibre de contemplació en Déu?", "output": [ "catalana i llatina" ] }, { "id": "task837-decc2bd1e2a349c89efbc08ba676d331", "input": "Passage: La relació de Llull amb l'alquímia i les sectes càtares i albigeses és motiu d'especulacions. En la seva època la Corona d'Aragó feia de pont entre Itàlia, el nord d'Europa i l'Espanya musulmana, cosa que va ser fer que rebés tota classe d'influències. Va ser important la influència del Periphyseon d'Escot Eriúgena, la Clavis Physicae d'Honori d'Autun i la doctrina de l'Anima Mundi potser derivada del Timeu de Plató.[60] És fàcil imaginar doncs que Llull va conèixer un gran nombre de tradicions científiques i filosòfiques al llarg de la seva vida, que l'ajudaren a postular algunes idees innovadores.\nQuestion: Amb què va tenir relació Llull?", "output": [ "amb l'alquímia" ] }, { "id": "task837-9624fb1a3d3044349b434025c53ca848", "input": "Passage: Encara malalt s'embarcà cap a Tunis i, en llevar l'àncora, se sentí sobtadament curat. A la ciutat musulmana disputà amb èxit amb els teòlegs musulmans més afamats, però precisament aquest èxit el portà a la presó per ordre del rei i a ser condemnat a mort. La pena li fou commutada per l'expulsió, gràcies a la intercessió d'un tunisià notable. Durant la sortida de la ciutat fou objecte d'insults i maltractes fins que s'embarcà en una nau que el portà a Nàpols, on hauria arribat a final de 1293. Allí va finalitzar la Taula General, començada a Tunis, El sisè seny o Afatus i Flors d'amor e flors d'intel·ligència. Al regne de Nàpols va ser autoritzat a predicar a grups musulmans establerts allà i va ensenyar públicament la seva Art.[5][1]\nQuestion: Cap a on s'embarcà?", "output": [ "cap a Tunis" ] }, { "id": "task837-9daf737fb72544e783ed5dd82e8cc3d4", "input": "Passage: Durant el segle xvii, dins el procés de canonització, es va situar la seva mort com a màrtir a Bejaïa el 1315. La documentació en què es basava era una suposada carta de Llull als Jurats de Mallorca enviada des de Bejaïa aquell any. Tanmateix, en realitat es tractava d'una falsificació feta amb la intenció d'afegir elements probatoris a l'examen de les restes mortals de Llull feta el 1611. Sense tenir coneixement de les obres escrites per Llull el 1315 a Tunis, els falsificadors varen utilitzar els incidents de 1307 situant-los uns anys més enrere.[4]\nQuestion: On van situar la mort de Llull?", "output": [ "com a màrtir a Bejaïa" ] }, { "id": "task837-4ded07df23d8438097a4ef147240a2b7", "input": "Passage: L'any següent anà a París on llegí públicament la seva Art a la Sorbona. També s'adreçà al rei Felip el Bell i a la universitat, per instar a la fundació de monestirs per a l'ensenyament de les llengües dels no cristians. Aquesta vegada, però, fixà la seva atenció en els tàtars, proposant que, en les primeres missions, alguns d'ells viatgessin a París per tal de formar-los en la doctrina cristiana i que, retornats al seu origen, difonguessin l'evangeli.[Nota 4] Així mateix sol·licità la traducció de les seves obres a les llengües dels pagans. Durant aquesta estada francesa obtingué el títol de Mestre en arts a la Sorbona, una titulació que li permetria situar-se en una posició d'igualtat amb altres acadèmics i li obriria les portes a les instàncies eclesiàstiques a l'hora d'exposar les seves posicions teològiques i doctrinals.[5][14]\nQuestion: Per a què volia que es fundessin monestirs?", "output": [ "per a l'ensenyament de les llengües dels no cristians" ] }, { "id": "task837-1e7b4695651b4c85a11acc9239c4ffaf", "input": "Passage: En aquesta estança s'havia de confirmar l'autoritat del papat i els interessos de Juli II, que en aquest moment afrontava el Concili cismàtic de Pisa. Rafael en va començar els frescos el 1511 i els va finalitzar el 1514. A les parets hi ha narrats quatre episodis diversos i a la volta quatre més de bíblics, sobre la protecció de Déu al poble escollit. Recorre tota la sala un fris decorat amb dotze cariàtides en color monocrom.\nQuestion: Quin any va començar els frescos Rafael?", "output": [ "1511" ] }, { "id": "task837-a264d7018c8746a1acda8b4a37576d76", "input": "Passage: Durant uns anys va romandre tancat al públic per obres de reforma i conservació. Ha estat reestructurat en quatre seccions i amb subdivisions dedicades a les pràctiques religioses de cada estat d'Àsia, Oceania, Àfrica i Amèrica. Es xifra en unes 80.000 peces la col·lecció d'aquest museu.[23] Moltes d'aquestes obres van ser cedides al papa en ocasió de l'Exposició Universal Missionera de l'Any Sant de 1925, i conté també importants llegats com el de la col·lecció de l'antic Museu Borgià de Propaganda Fide o els retrats en guix d'amerindis realitzats per l'escultor alemany Ferdinand Pettrich (1798-1872).[24]\nQuestion: Per què va romandre tancat al públic?", "output": [ "per obres de reforma i conservació" ] }, { "id": "task837-4c37954c3c034565a3a0509fe7583dac", "input": "Passage: Fou batejada així pels quaranta mapes pintats al fresc sobre els murs, que representen les regions italianes i les possessions de l'Església a l'època del papa Gregori XIII (1572-1585). Van ser realitzats entre els anys 1580 i 1585 segons els cartrons d'Ignazio Danti, famós geògraf d'aquell temps. Considerant els Apenins l'element divisori, sobre una paret hi ha pintades les regions banyades pels mars Lígur i Tirrè, i sobre l'altra les regions banyades per l'Adriàtic. Cada mapa regional representa el plànol de la seva ciutat principal. Cal destacar-ne els frescs d'Ignazio i Antonio Danti, que mostren les belles possessions del papa a Venècia. Van ser restaurats per ordre d'Urbà VIII (1623-1644).\nQuestion: Què representen el mapes?", "output": [ "les regions italianes" ] }, { "id": "task837-01422c47c66d4d9ca635a2e668b24457", "input": "Passage: Al centre de la volta es representen nou escenes rectangulars sobre la creació i la caiguda de l'home, flanquejades per profetes i sibil·les, els avantpassats de Jesús i arquitectures i escultures fingides. La paret sobre l'altar major, amb una superfície de 13,7 x 12,2 m, l'ocupa el Judici Final, encarregat pel papa Pau III el 1535. La composició se centra entorn de la figura del Crist jutge, el qual es mostra despullat dels atributs de la iconografia tradicional, nu, amb una anatomia atlètica i un gest de poderosa autoritat.[50]\nQuestion: Què representen les escenes del centre de volta?", "output": [ "la creació i la caiguda de l'home" ] }, { "id": "task837-e99830168df942d2837738b93f8cf972", "input": "Passage: Fundat pels papes Climent XIV (1769-1774) i Pius VI (1775-1799), va ser realitzat pels arquitectes Michelangelo Simonetti i, més tard, Camporesi. Pius VI es va encarregar de fer-hi construir una entrada, l'atri dels Quatre Cancells, des del qual s'accedia pujant per l'escala Simonetti fins a la sala en forma de creu grega, per on s'arribava a la Sala Rodona, després la Sala de les Muses, la Sala dels Animals i, finalment, l'antic Pati de les Estàtues del Belvedere, ara anomenat Pati Octagonal. El recorregut actualment «obligat» és en sentit contrari, des del Vestíbul Quadrat fins a la Sala I (la sala en forma de creu grega).[14]\nQuestion: Com s'anomenava el Pati Octogonal?", "output": [ "Pati de les Estàtues del Belvedere" ] }, { "id": "task837-8b874ea1311c4870969de00cfe66280d", "input": "Passage: Va ser allotjat amb Alexander, qui estava treballant al Hut 8, la secció germana del Hut 6 en la feina amb la Màquina Enigma. La seva gran amistat els va permetre de resoldre fàcilment les necessitats competitives de les seves seccions respectives, en relació al temps limitat disponible per les «bombes».[15] A l\\'octubre de 1941, va ser ascendit a ajudant del cap del Hut 6, tot just per sota de Welchman.[16] En aquell moment, Bletchley Park experimentava una escassetat de personal administratiu que estava retardant la tasca amb l\\'Enigma i la gestió de l\\'escola semblava incapaç d\\'obtenir els recursos que necessitava. Això va afectar tant el Hut 6 com el Hut 8, que havia estat creat pel matemàtic Alan Turing, amb Hugh Alexander com al seu segon. Junts, Welchman, Milner-Barry, Turing i Alexander van saltar-se la cadena de comandament i van escriure un memoràndum directament al Primer Ministre, Winston Churchill, resumint les seves dificultats.[16] La tasca de lliurar el missatge al número 10 de Downing Street va recaure en Milner-Barry en persona, el 21 d\\'octubre de 1941. L\\'endemà, Churchill va respondre, \"Acció del dia: Assegurar-se que tinguin tot el que volen amb extrema prioritat i informar-me que s\\'ha fet\".[17] En un mes, les seves necessitats van ser satisfetes.[16]\nQuestion: Amb qui va ser allotjat Milner-Barry?", "output": [ "amb Alexander" ] }, { "id": "task837-5326b96b68a7475e8c42db32866eff63", "input": "Passage: Milner-Barry va entrar al Tresor de sa Majestat el 1945 amb el grau de Principal. El 1947, es va casar amb Thelma Tennant Wells, amb qui va tenir un fill i dues filles.[3] El mateix any, va ser promocionat a Ajudant de secretari, i a Subsecretari el 1954.[5] A banda d'una temporada al Ministeri de Salut en el període 1958 - 1960,[5] es va mantenir al Tresor fins a 1966, quan, a l'edat de 60 anys, havia arribat a l'edat de jubilació normal per als funcionaris.[4] Va ser persuadit de seguir com a funcionari cerimonial administrant el Sistema d'Honors Britànic. En aquest paper, va concedir el títol de cavaller a P. G. Wodehouse i Noel Coward.[20] Milner-Barry finalment es retirà el 1977.[5] Se li va concedir l'Orde de l'Imperi Britànic el 1946 per la seva tasca durant la Segona Guerra Mundial, l'Orde del Bany el 1962 i el Reial Orde Victorià el el 1977.[3]\nQuestion: Amb quin grau va entrar Milner-Barry al Tresor de sa Majestat?", "output": [ "amb el grau de Principal" ] }, { "id": "task837-c31d334c39ae429785c5122816cc5d94", "input": "Passage: Sir (Philip) Stuart Milner-Barry KCVO, CB, OBE (20 de setembre de 1906 - 25 de març de 1995)[1] va ser un jugador i escriptor d'escacs i funcionari públic britànic, que també va fer de criptoanalista durant la Segona Guerra Mundial.[2] Va treballar a Bletchley Park i va ser director del «Hut 6», una secció responsable de desencriptar missatges que havien estat xifrats amb la màquina Enigma alemanya.[2] Fou un dels quatre principals descodificadors de Bletchley que signaren una influent carta mitjançant la qual feren una reeixida petició directa de més recursos a l'aleshores Primer Ministre britànic Winston Churchill. Després de la guerra va treballar al Tresor de Sa Majestat i posteriorment com a administrador del sistema d'honors britànic. En escacs, va representar Anglaterra en torneigs internacionals i va donar nom a diverses variants d'obertura.[2]\nQuestion: De què va ser jugador Milner-Barry?", "output": [ "d'escacs" ] }, { "id": "task837-f371b5b8f98e4ccfbee7f5117aa72185", "input": "Passage: Nascut a Hendon (Londres), Philip Stuart va ser el segon de sis fills d'un mestre, Edward Leopold Milner-Barry, que va morir el 1917, i la seva muller Edith Mary.[3][4] Ja de petit era un escaquista de talent, que va guanyar el primer campionat britànic infantil el 1923.[5] Va ser alumne del Cheltenham College i va aconseguir una beca per anar al Trinity College de la Universitat de Cambridge, on va obtenir un primer grau en ciències clàssiques i morals.[3] A Cambridge, va fer amistat amb un altre jugador d'escacs, C. H. O'D. (Hugh) Alexander i va compondre diversos puzles d'escacs.[6] Entre 1929 i 1938 va fer de corredor de borsa, malgrat que la feina no el satisfeia.[4][7] Des de 1938, va ser corresponsal d'escacs per The Times, un càrrec en què fou succeït el 1945 per Harry Golombek.[3]\nQuestion: On va néixer Philip Stuart?", "output": [ "Hendon" ] }, { "id": "task837-eb8af4925ed24ccc9d46e42d4acfd10b", "input": "Passage: El 1497 va pintar un Autoretrat, el del Museu del Prado (Madrid), i el 1500 el de la Pinacoteca de Munic, en el qual es representa amb les característiques que habitualment s'atribueixen a Crist: l'actitud és rígida i en una posició frontal, i la disposició de la mà és la mateixa que la mà dreta amb la qual Jesús de Natzaret fa el gest de beneir. No hi ha dubte que Dürer es va representar a semblança de Crist, no solament en la seva composició, sinó que va suavitzar els contorns del seu rostre i va modificar la forma del nas i els pòmuls, així com es va engrandir els ulls, que ell tenia més petits i una mica esquinçats.[8] Aquesta intenció no representava cap blasfèmia religiosa, car a la seva època la Imitatio Christi (imitació de Crist) s'interpretava literalment; per tant, aquesta imitació es podia il·lustrar, com deutor de la bellesa de Déu com única força de la creació.[9]\nQuestion: Quan va pintar Dürer l'Autoretrat que es troba al Museu del Prado?", "output": [ "1497" ] }, { "id": "task837-214ee15665a146168415326342eb4baf", "input": "Passage: El 1494, després de casar-se amb Agnes Frey a Nuremberg, Dürer va viatjar a Itàlia. Allí va realitzar aquarel·les de paisatges amb una gran minuciositat en el detall com es pot observar, per exemple, en una vista del castell de Trento (National Gallery de Londres); probablement, les va pintar durant el seu viatge de retorn. També, com Leonardo da Vinci, l'atreia molt la natura, i va realitzar uns magnífics estudis d'animals i plantes que va plasmar en dibuixos i aquarel·les; entre les més divulgades cal citar La llebre, quadre pintat l'any 1502.[4] A Venècia i de l'any 1494 estan datats els gravats: Bacanal, La batalla dels centaures marins i la Mort d'Orfeu, tots còpia del pintor italià Andrea Mantegna, que segurament va fer que descobrís el Renaixement italià.[5]\nQuestion: Amb qui es va casar Dürer?", "output": [ "Agnes Frey" ] }, { "id": "task837-68b21494211d44108d6c1a4a78e20121", "input": "Passage: La seva audiència amb Carles V va resultar satisfactòria. Va retornar a Nuremberg, on hauria de romandre fins a la seva mort, el 6 d'abril de 1528. Les seves últimes obres són dues grans taules en les quals estan representats Els quatre apòstols o Quatre temperaments (c. 1526, Alte Pinakothek, Munic), representant sant Joan, sant Pere, sant Pau i sant Marc, obres que va oferir com a regal a la ciutat de Nuremberg, on van romandre fins que, un segle més tard, van passar a formar part de la col·lecció de Maximilià de Baviera.[18] La qualitat de l'obra de Dürer, la quantitat prodigiosa de la seva producció artística i la influència que va exercir sobre els seus contemporanis van esdevenir d'una importància enorme per a la història de l'art.\nQuestion: Com va resultar l'audiència amb Carles V?", "output": [ "satisfactòria" ] }, { "id": "task837-9ab4f7e7cdcd4010afc33830c0d2f899", "input": "Passage: Les xilografies sobre la Vida de Maria presenten junt amb les pintures de l'altar Paumgartner i l'Adoració dels Mags, una geometria que domina l'espai mitjançant l'arquitectura dels seus paisatges. En obres posteriors, com l'Adoració de la Trinitat de l'any 1511, és la composició dels personatges la que crea l'espai. A la part inferior d'aquesta pintura s'observa un paisatge en el qual només apareix una petita figura, la del mateix pintor representant la civitas terrenal, i sobre aquest paisatge la civitas Dei, amb tots els sants i màrtirs, profetes, reis, bisbes i papes, que es troben adorant la Trinitat, col·locada a la part superior amb la imatge de Crist crucificat, el Pare Etern i l'Esperit Sant.[13]\nQuestion: Com domina l'espai la geometria de les xilografies sobre la Vida de Maria?", "output": [ "mitjançant l'arquitectura dels seus paisatges" ] }, { "id": "task837-b08ce55f696843dbbabda11b803d612b", "input": "Passage: El 1504 realitzà un gravat sobre coure, i tres anys més tard va pintar novament la parella bíblica en un oli sobre taula, de mida natural i realitzada de manera independent en dos panells. Aquesta obra va pertànyer a la reina Cristina de Suècia i en l'actualitat es troba al Museu del Prado de Madrid. D'aquestes pintures hi ha unes còpies a la Galeria Pitti de Florència i al Museu de Magúncia.[14] Les figures del gravat, les va construir d'acord amb el cànon estètic de Vitruvi de vuit caps, amb la presentació d'un contrapposto i mostrant una clara preocupació per ressaltar l'anatomia de les figures. El paisatge on estan ubicats els personatges té símbols medievals: el freixe, la figuera, la serp i diversos animals.[15]\nQuestion: Quan va realitzar un gravat sobre coure?", "output": [ "1504" ] }, { "id": "task837-d66b51dd87724c80b2dbf18d20e475f8", "input": "Passage: Finalment, el 1994, durant la preparació per l'exposició del MET Petrus Christus: Mestre del Renaixement de Bruges, l'autenticitat de l'halo va ser públicament examinada per un grup d'especialistes holandesos, arribant a la conclusió que es tractava d'un afegit. L'equip va acceptar majoritàriament que l'halo probablement s'havia afegit a Espanya durant el segle xvii -imitant una tendència italiana- quan formava part de la col·lecció de Don Ramon d'Oms, virrei de Mallorca, que va vendre el treball a l'industrial americà Jules Bache el 1911. L'equip recomanava que l'halo fos tret per fer més autèntica estèticament la pintura. Christus va ser un dels primers pintors flamencs a jugar realment amb la il·lusió d'espai i llum, i l'addició de l'halo forçava l'espectador a mirar el primer pla i per això emmarcava l'espai d'una manera inapropiada a l'estil de Christus. Des de la supressió de l'halo, el Metropolitan ha seguit suprimint altres casos dubtosos en treballs de Christus, essent el cas més notable el quadre Sant Eloi al seu taller.[10]\nQuestion: Quin any es va preparar l'exposició del MET Petrus Christus?", "output": [ "1994" ] }, { "id": "task837-6819e03f1a404873bd61c9eb899dee84", "input": "Passage: El Retrat d\\'un cartoixà incorpora un trompe-l\\'oeil d\\'una mosca a la seva cantonada inferior dreta. L\\'addició de trompe-l\\'oeil de mosques a les obres d\\'art es considera que va començar al segle xv, just quan Christus va començar. Els historiadors d\\'art estan generalment dividits entre dues interpretacions diferents del seu ús; molts consideren que la mosca té un simbolisme religiós, amb connotacions de pecat, corrupció, mort, etc.[9] Els historiadors d\\'art creuen que una mosca es fa servir per a evocar tals imatges en connexió amb Belzebú, una de les representacions de Satanàs (El Senyor de les Mosques). Més recentment, els historiadors d\\'art estan començant a veure aquestes imatges com a un distintiu professional; l\\'historiador d\\'art Felix Thürlemann que el descriu com la \"representació autoconscient de la destresa pictòrica superior\". Es creu que és per això que generalment la mosca apareix prop de la signatura de l\\'artista[9] (la mosca apareix prop de Petrus Xdi Me Fecit, insinuant que la mosca podria ser el referent del \\'me\\', és a dir, del creador del treball).\nQuestion: Quan va començar l\\'addicció de trompe-l\\'oleil de mosques a les obres d\\'art?", "output": [ "segle xv" ] }, { "id": "task837-0aab66373b9b4add93f3afb8deeb328b", "input": "Passage: L'obra està realitzada dins l'estil dels primitius flamencs. L'escola flamenca de pintura va ser una de les més importants del món, des dels seus inicis al segle XV fins al segle xviii. Per distingir aquest període primerenc del segle XV es fa servir la denominació d'«Escola dels Primitius Flamencs». Aquesta escola acostumava a pintar quadres de temàtica religiosa, que tractaven com a escenes costumistes, encara que també van desenvolupar el retrat i el paisatge. Utilitzaven la tècnica a l'oli i el seu estil es caracteritzava per la minuciositat, el detall en la reproducció d'objectes, el naturalisme i l'amor al paisatge. Entre els artistes més importants d'aquesta escola destaquen Robert Campin —autor d'aquesta obra—, Jan van Eyck, Roger van der Weyden —deixeble de Campin— i Petrus Christus. A Catalunya cal citar la influència d'aquest estil en Lluís Dalmau, autor de la Mare de Déu dels Consellers després d'haver treballat al taller de Jan van Eyck.[5]\nQuestion: Quina escola de pintura va ser una de les més importants del món?", "output": [ "L'escola flamenca" ] }, { "id": "task837-baba927650ed4070a7868ee2f60b9dda", "input": "Passage: El plànol proposat per Cerdà per a la ciutat destaca l'optimisme i la il·limitada previsió de creixement, l'absència programada d'un centre privilegiat, el seu caràcter matemàtic, geomètric i amb visió científica.[16] Obsessionat pels aspectes higienistes que havia estudiat en profunditat i disposant d'una àmplia llibertat per configurar la ciutat, ja que el «pla de Barcelona» no tenia quasi cap construcció, la seva estructura aprofita al màxim la direcció dels vents per facilitar l'oxigenació i neteja de l'atmosfera.[27] En la mateixa línia, va assignar un paper clau als parcs i als jardins interiors de les mansanes, tot i que la posterior especulació va alterar molt el seu pla. Va fixar la ubicació dels arbres als carrers (1 cada 8 metres) i va triar el plàtan per a poblar la ciutat després d'analitzar quina espècie seria la més idònia per viure a la ciutat.\nQuestion: De què hi ha una absència programada en el plànol proposat per Cerdà?", "output": [ "d'un centre privilegiat" ] }, { "id": "task837-3f5c0bd781b34e2aaca6ba015246b525", "input": "Passage: El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l'aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l'extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar els seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l'aplicació de l'energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitat[14] i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l'altre invent rellevant).[15]\nQuestion: Qui va encarregar a Cerdà l'aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona?", "output": [ "el Ministeri de Foment" ] }, { "id": "task837-0e96524667b44827852ffe221573bef6", "input": "Passage: Dit d'una altra manera, el seu propòsit era donar prioritat al «contingut» (les persones) per sobre del «continent» (les pedres o els jardins). La forma, tema tan obsessiu en la majoria de plans, no és més que un instrument, si bé de màxima importància, però sovint massa decisiu i a voltes prepotent. La màgia de Cerdà consisteix a engendrar la ciutat a partir de l'habitatge. La intimitat del domicili es considera una prioritat absoluta i, en un temps de famílies nombroses (tres generacions), fer possible la llibertat de tots els membres es podria considerar utòpic.\nQuestion: A qui donava prioritat Cerdà?", "output": [ "al «contingut»" ] }, { "id": "task837-eeb97c6b83bc48439f2b06d52b8ee331", "input": "Passage: Conscient d'aquesta mancança, Ildefons Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l'urbanisme, és la recerca de coherència per comptabilitzar els requeriments contradictoris d'una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d'una ciutat integral.[16]\nQuestion: Què va començar a fer Cerdà conscient d'aquesta mancança?", "output": [ "estructurar el seu pensament" ] }, { "id": "task837-bfe7e5679cac4e378ff8b1a22fb0cb13", "input": "Passage: Els carrers tenen en general una amplada de 20 metres dels quals en l'actualitat els 10 metres centrals estan destinats a calçada i 5 metres a cada costat destinats a voreres. L'amplitud dels carrers, com en el model parisenc d'Haussmann, s'associa a una visió militar per poder reprimir amb més facilitat les sublevacions internes. Recordem que Cerdà havia viscut en primera persona les revoltes obreres de 1855. Els elogis que va rebre el pla per part dels seus contemporanis, fou en considerar el format rectilini com avantatjós per al foc d'artilleria.[35]\nQuestion: Quina amplada tenen els carrers projectats per Cerdà?", "output": [ "20 metres" ] }, { "id": "task837-e4673492a62b4ecbab7cdaa33dd40fec", "input": "Passage: A la península Ibèrica des del segle XI hi va haver un gran taller de talla en ivori i orfebreria al monestir de Sant Isidor de Lleó, estant una gran mostra d'això el Crucifix de don Fernando y doña Sancha datat prop de l'any 1063.[65] Es creu que va ser el primer a l'Edat mitjana Hispànica amb la representació de la imatge de Crist, ja que era costum que les creu] ja fossin de materials nobles, com d'or o ivori o simplement de fusta, estiguessin realitzades sense imatges. La imatge del Crist està tallada en ivori i és de ple volum i representat viu, amb el cap lleugerament inclinat cap a la dreta de cara ovalada, on ressalten els grans ulls oberts amb les pupil·les incrustades amb pedra d'atzabeja.[n. 8] Presenta una barba i bigoti amb els cabells ondulats i amb els peus traspassats per un clau individual cadascun. A la part posterior del cos, com era comú, té un buit per usar-lo com a reliquiari.[66]\nQuestion: On hi va haver un gran taller d'orfebreria a al península Ibèrica?", "output": [ "al monestir de Sant Isidor de Lleó" ] }, { "id": "task837-1d6a783d002e475797480b0bd78db0cd", "input": "Passage: Les portes de bronze formen part d'una de les principals obres d'art de l'Edat mitjana romànica. Eren obres ambicionades per tots els grans centres religiosos, es troben des de Venècia a Sicília, i als països del nord d'Europa. Les portes romanes d'Orient de Venècia, Salern i la Basílica de Sant Pau Extramurs a Roma estan realitzades amb incrustacions d'argent. El treball de Barisano signat a les catedrals de Trani (portal central, c.1185), i Monreale (portal nord, c. 1190) i l'atribuïda de Ravello (1179), que es caracteritza per la presència de relleus obtinguts mitjançant l'acabat fred i aplicats sobre la base de fusta, mostren les influències àrabs i romanes d'Orient. Al nord d'Itàlia, els batents de la porta de Sant Zenó de Verona consten de plafons sobre fusta i van ser realitzades per diferents mestres en un estil clar romànic; presenten una iconografia centrada principalment en l'Antic i Nou Testament, però també s'inclouen temes apocalíptics i la història de sant Zenó.[58]\nQuestion: De quin material són les portes?", "output": [ "de bronze" ] }, { "id": "task837-6e6234d1796c4107a776313f4cd71ccf", "input": "Passage: L’escultura romànica s'insereix, en general, dins de les metes artístiques de l'art romànic, inclosa la comunicació entre l'església catòlica i els fidels, el que és el regne de Déu a la terra, el temple. Així, l'escultura va tenir una estreta relació amb l'arquitectura, inserint-se en el seu lloc com un element complementari, i es va dedicar principalment a l'ensenyament de les escenes bíbliques amb relleus de pedra que fossin comprensibles per als creients laics. Aquesta activitat es va desenvolupar entre el segle xi i,en correspondència amb les diferents parts d'Europa, el segle xii o la primera meitat del xiii.[1]\nQuestion: Què és el regne de Déu a la terra?", "output": [ "el temple" ] }, { "id": "task837-ade3d69e978d4adcbe8d80ca8b5a9d06", "input": "Passage: Pel que fa al mode de representació, l'objectiu no era mostrar la realitat visible, però sí l'invisible i intocable, aprofitant gran part de la mímica de les figures com un mitjà de comunicació. L'objectiu principal no era el tractament volumètric, sinó el valor simbòlic de les figures i el contingut del seu missatge. La proporció entre les figures era un altre factor secundari, es feien les dimensions depenent més de la seva importància jeràrquica o de l'espai disponible per a la realització del relleu, més que guardant la relació que les figures posseïen entre si. Els cossos eren prims, els gestos expressius, i els diferents elements del relleu s'adaptaven a l'espai arquitectònic, i fins i tot quasi s'amuntegaven per tal d'encaixar en petits espais.[10]\nQuestion: Què volia representar?", "output": [ "l'invisible i intocable" ] }, { "id": "task837-d2606da89d334d6c9363e2a81d86ff54", "input": "Passage: L\\'àmbit artístic de l\\'orfebreria romànica va tenir un paper molt notable, no solament al naixement i desenvolupament de l\\'escultura monumental, sinó també a la formació d\\'artistes. La reputació dels orfebres va traspassar fronteres i les seves obres van ser utilitzades sovint com a models. Es deia de Godefroid de Huy que:\"... no tenia igual en el camp de l\\'orfebreria, que en diverses regions, havia fet molts reliquiaris i objectes per a reis.\"[60]\nQuestion: Què va fer la reputació dels orfebres?", "output": [ "va traspassar fronteres" ] }, { "id": "task837-71de73e053f9457892765c5cc666a13c", "input": "Passage: Al nord d'Itàlia, els primers capitells amb poca ornamentació es troben a criptes i deambulatoris com a l'abadia de Sant'Antimo a Montalcino (Siena) i la Basílica de Santo Stefano de Verona. Durant la segona meitat del segle XI (prop de 1038 a la Catedral de Caorle) un grup de capitells es caracteritza per la imitació fidel i directa dels models antics corintis que s'observen a les basíliques de l'Adriàtic, entre Venècia (Sant Nicolò al Lido) i Trieste (Catedral de San Giusto). Aquesta tendència continua al deambulatori de Tournus i Issoudun, abans de finals de segle X, així com a la catedral de Clarmont d'Alvèrnia.[38]\nQuestion: On es troben els primers capitells amb poca ornamentació al nord d'Itàlia?", "output": [ "a criptes i deambulatoris" ] }, { "id": "task837-5ad53a9ed86c43af8be3709b539c86d1", "input": "Passage: L. aurea sobreviu en algunes zones de Sydney, com ara el descampat del Sydney Olympic Park, l'indret on es volien construir les pistes de tennis pels Jocs Olímpics de Sydney). Quan s'hi descobrí L. aurea, es decidí construir les pistes a un altre lloc, i aquesta població ha estat supervisada des d'aleshores. Així doncs, L. aurea ha esdevingut una mascota no oficial de l'àrea de Homebush Bay.[7]\nQuestion: On sobreviu L. aurea?", "output": [ "en algunes zones de Sydney" ] }, { "id": "task837-d0acdef8867c42009391df6155bf2134", "input": "Passage: Els capgrossos són grans, i assoleixen mides de fins a 80 mm,[8] tot i que la mida varia molt; són comuns els capgrossos més petits. El cos sol ser tan ample com llarg. La cua té un tint groc i està considerablement arquejada. La musculatura de la cua és moderada, i esdevé estreta fins que es converteix en una punta, igual que la cua. Les parets corporals són d'un groc translúcid, amb zones més fosques a l'abdomen. Just abans que se'n formin els membres, el capgròs comença a desenvolupar la coloració verda dels adults. Els metamorfs s'assemblen als adults i mesuren una mitjana de 2,6 cm de llargada.\nQuestion: Quina mida poden assolir els capgrossos?", "output": [ "fins a 80 mm" ] }, { "id": "task837-0ddab91232054f2aaa8445dc63767d95", "input": "Passage: Moltes poblacions, especialment a la regió de Sydney, viuen en zones que sovint són pertorbades per l'acció humana, com ara camps de golf, terrenys industrials en desús, descampats i abocadors. Tot i que antigament fou una de les granotes més comunes del sud-est d'Austràlia, L. aurea ha sofert un important declivi de la població, que és la causa per la qual actualment ha estat classificada com a globalment vulnerable. La xifra d'individus ha continuat davallant i aquesta granota està amenaçada per la pèrdua i degradació del seu hàbitat, la contaminació, la pressió d'altres espècies introduïdes, i l'acció de paràsits i patògens, entre els quals cal incloure el quitridiomicet Batrachochytrium dendrobatidis.[1]\nQuestion: Què pertorba moltes poblacions de L. aurea?", "output": [ "l'acció humana" ] }, { "id": "task837-4b4374ecbe8146f0af1a0802ad76a9a8", "input": "Passage: Inicialment, el 1827, fou classificada com a Rana aurea per Lesson. La seva denominació ha estat revisada vint vegades; Günter fou el primer a donar-li el nom de Litoria aurea el 1844, i canvià de nom nou vegades més abans de ser reanomenada Litoria aurea.[2] El nom específic aurea deriva del mot llatí aureus, \"daurat\".[3] Actualment, l\\'espècie queda classificada dins el complex Litoria aurea, un grup de granotes estretament relacionades del gènere Litoria. Aquest complex s\\'estén arreu d\\'Austràlia: n\\'hi ha tres espècies al sud-est del país, una al nord, i dues al sud-oest. El complex es compon de L. aurea, la reineta de cuixes blaves (L. raniformis), L. castanea, L. dahlii, L. cyclorhyncha i L. moorei. Les regions en què habiten L. raniformis i L. castanea s\\'encavalquen amb les de L. aurea; això, juntament amb les semblances físiques que presenten, pot fer difícil distingir les espècies. L. castanea no ha estat observada des del 1980 i podria estar extinta en l\\'actualitat, tot i que les grans taques grogues de les seves cuixes ajuden a distingir-la de L. aurea. La reineta de cuixes blaves, que s\\'assembla molt a L. aurea, només pot ésser distingida per uns bonys que té a la superfície dorsal.\nQuestion: Quantes vegades ha estat revisada la denominació de la Litoria aurea?", "output": [ "vint" ] }, { "id": "task837-78846698f2124e1a954f5749fe35618c", "input": "Passage: L. aurea es reprodueix als mesos més càlids, d\\'octubre a març. Durant l\\'època d\\'aparellament, els mascles floten a l\\'aigua i criden les femelles, amb un grunyit greu que ha estat descrit com un so de quatre parts \"cro-oc, croooc, croc crock\" – semblant al so d\\'una motocicleta canviant de marxes.[8] Produeixen una massa gelatinosa que conté una mitjana de cinc mil ous, en què dipositen entre la vegetació aquàtica; com a dada rellevant, s\\'ha observat un conglomerat format d\\'11.682 ous.[12] Al principi, la massa flota, però s\\'enfonsa unes dotze hores després de la posta, o si és pertorbada. Dos o tres dies més tard, neixen els capgrossos, que acaben la metamorfosi entre dos i onze mesos després, durada que depèn de la temperatura de l\\'aigua i la disponibilitat d\\'aliment.[13] La reproducció té lloc en una proporció significativament més alta en indrets on no hi ha peixos predadors, i on les masses d\\'aigua són efímeres i no permanents. A Victòria, tanmateix, s\\'ha observat que les granotes es reprodueixen igual en basses permanents que en basses efímeres.[4]\nQuestion: Quan es reprodueix L. aurea?", "output": [ "als mesos més càlids" ] }, { "id": "task837-407dbade14d4475398e75530091ec562", "input": "Passage: Hi ha una ratlla d\\'un blanc crema o groc pàl·lid, amb una vora superior daurada i una vora superior negra, que s\\'estén des de darrere l\\'ull, travessant el timpà, fins a l\\'engonal. Aquesta ratlla puja per formar un plec dorsolateral vers l\\'engonal. Hi ha una altra ratlla del mateix color que comença sota l\\'ull i continua fins a l\\'espatlla. L\\'abdomen és de color crema o blanc, i té una textura granular tosca. Les potes són verdes, daurades, o una combinació dels dos colors, i la part interior de la cuixa i l\\'engonal és blava-verda.[8] Els mascles adults presenten una coloració groga al sac vocal de la gola. La pupil·la es limita a una escletxa horitzontal, mentre que l\\'iris és d\\'un marró daurat amb una ratlla negra que va des dels cantons de la pupil·la fins als límits horitzontals de l\\'ull. El timpà és distint i de forma ovalada, i l\\'espècie té uns discs digitals especialment grans que l\\'ajuden a grimpar. Com que aquesta espècie viu sovint dins l\\'aigua, els dits de les potes anteriors no són palmats, mentre que els peus són gairebé completament palmats.[8] Durant l\\'època d\\'aparellament, els mascles desenvolupen \"coixinets nupcials\" als dits, que fan servir per agafar-se a la femella durant la copulació.\nQuestion: De quin color és l\\'abdomen?", "output": [ "crema o blanc" ] }, { "id": "task837-be0da8545aad45ef8ebe324780d6e657", "input": "Passage: En la tècnica de les «figures negres», la decoració és en color negre sobre fons vermell i les siluetes es perfilaven amb una punta de metall o d'os, amb la qual es descobria el color natural de l'argila. Aquest sistema de decoració es va introduir a Corint cap a l'any 700 aC. Els artistes àtics van obtenir una gran originalitat en aquesta tècnica amb els vasos anomenats protoàtics entre els anys 630-620 aC fins al segle v aC, en què es van introduir les figures negres i vermelles. Un dels pintors que va treballar a Atenes amb la tècnica de les figures negres va ser Exequias, i deixà la seva signatura en algun dels seus treballs circa 550 aC; aquesta era una pràctica comuna per part de molts terrissaires com Sòfilos, Nicòstenes, Clíties i Ergòtim, entre d'altres.[54] Un dels vasos més importants és el Vas François de circa 570 aC, que és un crater amb volutes i signat per Ergòtim com a terrissaire i Cleitas com a pintor; la seva decoració està realitzada amb sis bandes o frisos de temes mitològics centrats en la història d'Aquil·les, es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Florència.[55]\nQuestion: Com és la decoració en la tècnica de les «figures negres»?", "output": [ "en color negre sobre fons vermell" ] }, { "id": "task837-a00e03cccfba464bb4e8e91bedcb34e1", "input": "Passage: Els pintors grecs van treballar en general amb plafons de fusta, que s'espatllaven ràpidament (després del segle iv aC), quan no eren ben protegits. Avui no queda quasi cap peça de pintura grega, excepte algunes restes de pintures en terracota i d'algunes pintures a les parets de tombes, sobretot a Macedònia i Itàlia. De les obres mestres de la pintura grega, només tenim algunes còpies realitzades en èpoques romanes, la majoria en són d'una qualitat inferior. Les pintures en ceràmica, de la qual han sobreviscut moltes peces, sobretot del període arcaic, donen un cert sentit de l'estètica a la pintura grega.[12]\nQuestion: Amb què van treballar els pintors grecs?", "output": [ "amb plafons de fusta" ] }, { "id": "task837-db9e1410be2d4b4fa85287d0d9f8cb40", "input": "Passage: El mosaic s'emprava en tot el món antic per a la decoració d'interiors. Dos tipus de mosaics es van realitzar i van marcar la seva tècnica de desenvolupament: el dels còdols, que utilitzava pedres naturals (normalment de riu) de pocs centímetres i que conservaven la forma i el color natural, amb mostres trobades a Olint, a Pel·la, a la ciutat-palau d'Aegae a Macedònia, datats de la primera meitat del segle iv aC. El mètode amb tessel·les de marbre i vidre de colors diversos i tallats a mida va anar substituint a poc a poc l'anterior, les tessel·les de més gran mida s'usaven per als dibuixos geomètrics, mentre les més petites servien per representar escenes figurades. De la fi del segle ii aC i principis del segle i aC són els mosaics de Delos, on en van aparèixer un gran nombre, amb variacions de dibuixos de màscares, dofins i quadrigues i amb representacions mitològiques.[64][65]\nQuestion: Per a què s'emprava el mosaic en el món antic ?", "output": [ "per a la decoració d'interiors" ] }, { "id": "task837-1d0016c4f62f40efb848fb373f17541c", "input": "Passage: L'arquitectura, com la pintura i l'escultura, no es considerava un art, en el sentit modern, pels grecs antics. L'arquitecte era un artesà, contractat per l'estat o un ric client privat. No hi havia distinció entre l'arquitecte i l'empresari. L'arquitecte feia els plànols de l'edifici, contractava els treballadors i els artesans per construir-lo i era responsable tant del pressupost com dels terminis de lliurament. No tenia l'elevat nivell social que tenen els arquitectes avui en dia. Els noms dels arquitectes ni tan sols es coneixen abans del segle V aC. Un arquitecte com Ictinos, que va dissenyar el Partenó, i que es consideraria avui un geni, va ser considerat tota la seva vida com un bon artesà, res més.[16]\nQuestion: Què era per als grecs l'arquitecte?", "output": [ "un artesà" ] }, { "id": "task837-6d6bea8eb81f4831a9be4ca26ce2f506", "input": "Passage: En el període clàssic, hi va haver canvis tant en l'estil com en la funció de l'escultura. Els posats es van tornar més naturals i la tècnica va evolucionar molt per a descriure el moviment del cos. Des del segle v aC, les estàtues van començar a representar persones reals. D'aquesta època, queden originals en bronze dignes d'esment com:[33]\nQuestion: Quins canvis hi va haver en el període clàssic?", "output": [ "tant en l'estil com en la funció de l'escultura" ] }, { "id": "task837-e223cd7a6f074152b5b1f608603a0d2a", "input": "Passage: Cada ciutat grega, fos quina en fos la mida, tenia una palestra o un gimnàs. Es tractava d'espais tancats, però a cel obert, envoltats amb columnes, utilitzats per a l'entrenament i les competicions atlètiques; era el lloc de reunió dels ciutadans homes. Les ciutats gregues necessitaven també almenys un buleuteri o habitació del consell, un gran edifici quadrat que servia a la vegada de lloc de reunió per al consell del bulé i de tribunal de justícia. Com que els grecs no construïen arcs o cúpules, no podien crear grans sales que suportessin els sostres, i per això el Bouleterió tenia fileres de columnes a l'interior, per sostenir el sostre. No queden més que petits vestigis d'aquests edificis.[21]\nQuestion: Com eren els espais de la palestra o el gimnàs?", "output": [ "tancats, però a cel obert, envoltats amb columnes" ] }, { "id": "task837-2078b0ea409f48c38f596bc95f0bfa7e", "input": "Passage: Tot i que està centrat en un homicidi, Vertigen, d'entre els morts no és pròpiament una pel·lícula policíaca, sinó, segons les mateixes paraules del realitzador, «una història d'amor de clima estrany». Stewart és «Scottie», un antic investigador de la policia que pateix acrofòbia, que progressivament s'obsessiona amb una misteriosa jove (Novak). El vertigen invencible i l'obsessió de Scottie desemboquen en una tragèdia. Llavors, troba una altra jove que s'assembla sorprenentment a la desapareguda. La pel·lícula es decideix sense happy end. L'estrena té lloc a l'estat espanyol, en el Festival de Sant Sebastià,[114][115] on Hitchcock guanya la Conquilla de Plata. Encara que actualment sigui considerat un clàssic, Vertigen, d'entre els morts s'enfronta tanmateix, en la seva estrena, a crítiques negatives i a una acollida reservada per part del públic; marca l'última col·laboració entre James Stewart i el director.[116] La pel·lícula, tanmateix, avui és considerada per molts com una de les millors pel·lícules del realitzador, i es troba sobretot en el grup que encapçala la classificació Sight & Sound de les millors pel·lícules del decenni; constituirà, d'altra banda, amb Psicosi, un dels punts de referència privilegiats per Brian De Palma per a la seva relectura cinematogràfica de l'obra hitchcockiana, en els anys 1970-1980.\nQuestion: En què està centrat Vertigen?", "output": [ "en un homicidi" ] }, { "id": "task837-1bad75696a9f4324b36fcde2ee9d9d3c", "input": "Passage: La pel·lícula estudia què fan els homes quan no tenen res més. Es pot tractar d'una pel·lícula de propaganda, una nova contribució a l'esforç de la guerra. Les escenes d'acció són rodades a bord del bot i l'estretesa del lloc crea una lleugera preocupació en relació amb el tradicional cameo del director. El problema serà resolt per l'aparició de Hitchcock a la foto d'un diari que el personatge interpretat per William Bendix llegeix al vaixell, una publicitat «abans i després» per a un producte aprimador: «Reduco-Obesity Slayer».[78] Lifeboat rebrà una acollida crítica molt favorable al principi, però la critica bruscament s'hi repensarà, gangrenada pel dubte, ja que el tractament d'aquestes nou individualitats, i sobretot la del nazi, es pren algunes llibertats intolerables en el context de l'època. La pel·lícula és, malgrat tot, nominada tres vegades als Oscars[79] en les categories millor director, millor guió original (Steinbeck) i millor fotografia (Glen MacWilliams), i l'actriu Tallulah Bankhead rep el premi del New York Film Critics Circle a la millor actriu.[79]\nQuestion: Què estudia la pel·lícula?", "output": [ "què fan els homes quan no tenen res més" ] }, { "id": "task837-6e0007038a124276a515c299a5915773", "input": "Passage: Per escriure el que serà Vertigen, d'entre els morts (1958),[113] recorre, abans de mostrar-se satisfet del guió, a no menys de tres autors. L'últim, Samuel Taylor, reconeixerà més tard que havia treballat sense llegir ni el primer guió, ni fins i tot la novel·la original, però limitant-se a seguir les indicacions del director, per tal de concentrar-se en el personatge principal. El realitzador contracta com a estrella masculina James Stewart. Per interpretar l'obsessiva dona jove, Hitchcock desitja en principi contractar Vera Miles -havia resultat excel·lent la interpretació en la seva pel·lícula precedent-, però està embarassada i es veu forçada a renunciar-hi. Aleshores, l'estudi li troba una substituta en Kim Novak, que farà aquí un dels seus millors papers.\nQuestion: A quants autors recorre abans de mostrar-se satisfet amb el guió?", "output": [ "a no menys de tres" ] }, { "id": "task837-9ffcaced01e748a79f8482ec0738e7e2", "input": "Passage: Psycho (1998) de Gus Van Sant reprèn en alguns detalls els mateixos plans que l'original, però rodada en color. Van Sant explicarà: «Es tracta més d'una rèplica que d'un remake [...]; és gairebé com si realitzéssim en fals. Com si féssim una còpia de La Gioconda o de David».[157] La pel·lícula, no obstant això, serà un fracàs.\nQuestion: De qui es Psycho?", "output": [ "Gus Van Sant" ] }, { "id": "task837-5c1f66d593b8408c95cfd9863696fdcc", "input": "Passage: Si Hitchcock és avui considerat de molt com un dels principals realitzadors de cinema, no era el cas en el moment de l'estrena de les seves pel·lícules. La crítica l'ha acusat de vegades d'explotar sempre la mateixa història, o fins i tot li ha retret que faci les seves pel·lícules en funció del públic. Pel que fa a aquest últim punt, Hitchcock responia que no comprenia l'actitud nominalista de certs realitzadors que fan films per a ells mateixos. Avui en dia, nombrosos directors s'inspiren directament en el treball de Hitchcock. És el primer a haver aplicat en les seves pel·lícules totes les «receptes» del suspens i escenes d'antologia sempre apreciades, com la dutxa en Psicosi, mostra fins a quin punt continua sent popular. No obstant això, Hitchcock sempre ha estat sotmès al plebiscit pel públic. A més, s'han fet nombroses pel·lícules, picades d'ull a Hitchcock.\nQuestion: Com és considerat avui Hitchcock?", "output": [ "com un dels principals realitzadors de cinema" ] }, { "id": "task837-7c998a1b332f4f6189e21d8cc989e0e2", "input": "Passage: El 1958, Hitchcock descobreix que la seva dona, Alma, és afectada d'un càncer de mama. Així, apareix l'any següent en Tactic, una emissió de televisió consagrada a la prevenció d'aquest tipus de càncer. Alma es curarà gràcies a un tractament experimental.[117] També el 1958 rep diversos premis: el Globus d'Or a la millor sèrie de televisió.\nQuestion: Quina afecció té Alma?", "output": [ "un càncer de mama" ] }, { "id": "task837-960715b1409e4a1a957ae06aa70c421a", "input": "Passage: Wagner va intentar que Tristany es representés en un altre lloc, en ciutats com Estrasburg, París, Praga i fins i tot a Rio de Janeiro, on s'hauria cantat en italià. Cap compromís va arribar a bon terme, i l'òpera no es va presentar davant del públic fins que el rei Lluís II de Baviera, apassionat promotor de Wagner, no va prestar finalment un decisiu suport. Un dels més transcendents directors d'orquestra d'aquella època va ser l'escollit per a dirigir-la a l'Òpera de Munic, Hans von Bülow, un altre fervent defensor de Wagner malgrat el fet que aquest estava tenint un afer amorós amb la seva muller Cosima von Bülow. Fins i tot llavors, la planejada estrena del 15 de maig de 1865 va haver de ser cancel·lada perquè la Isolda, Malvina Schnorr s'havia quedat afònica. Finalment, l'òpera va ser representada el 10 de juny de 1865. Ludwig Schnorr von Carolsfeld va cantar el paper de Tristany, i la seva muller Malvina, va fer-se càrrec del d'Isolda. Com a curiositat, el pare de Richard Strauss, Franz, solista de trompa, va ser un dels músics que van tocar a l'estrena.[18]\nQuestion: A quines ciutats Wagner va intentar que es representés Tristany?", "output": [ "Estrasburg, París, Praga i fins i tot a Rio de Janeiro" ] }, { "id": "task837-98db636c83224e2ba28c94e81235d46d", "input": "Passage: Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada ansiosa i exuberant de Tristany i Isolda. Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat «acord de Tristany», es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà, sobretot al segle xx. Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.\nQuestion: Com es coneix el primer acord de Tristany i Isolda?", "output": [ "acord de Tristany" ] }, { "id": "task837-95a62ffbaad746e59782193df1df1ed6", "input": "Passage: El 1886, l'òpera es representa per primera vegada al teatre dissenyat pel compositor a Bayreuth, Wagner ha mort fa tres anys. Mathilde, l'amor perdut de Wagner no va voler assistir mai a cap representació de Tristany, però amb Bayreuth va fer una excepció. Ella i el seu marit van assistir a una de les funcions. Després del darrer acord Mathilde va dir: «Isolda sóc jo».[16]\nQuestion: Quin any es va representar l'òpera per primera vegada?", "output": [ "1886" ] }, { "id": "task837-229efaee1312472e85badcbf3572b1ed", "input": "Passage: Brangania torna amb Isolda per a contar-li allò que ha ocorregut, i Isolda li conta com, després de la mort de Morold, van portar davant ella a un estranger anomenat Tantris (\"Tristan\" amb les síl·labes a l\\'inrevés) que van trobar mortalment ferit a bord d\\'un bot i que ella el va guarir usant els seus poders curatius. Llavors va descobrir que Tantris era en realitat Tristany, l\\'assassí de Morold, i va intentar assassinar-lo amb una espasa quan jeia indefens davant ella. En aquell moment Tristany no va mirar l\\'espasa que posaria fi a la seua vida, sinó directament als ulls d\\'Isolda, la qual cosa va deixar a aquesta sense capacitat per a matar el cavaller. Una vegada restablert, va ajudar a fugir a Tristany. Ara aquest ha tornat per a emportar-se a Isolda i casar-la amb el seu oncle, el Rei Marke. Isolda, furiosa per la traïció de Tristany, insisteix en el fet que té una beguda que la redimirà de les seues malifetes, Brangania mira sorpresa que es refereix a un verí letal.\nQuestion: Què tenia Isolda?", "output": [ "poders curatius" ] }, { "id": "task837-018711f73fb74a78b858c4c66b00d666", "input": "Passage: Hi ha diversos aspectes que fan de Tristany i Isolda una obra única, però el més comentat, el que constitueix el seu principal ressò posterior en termes purament musicals, és que Wagner va expandir en la seva partitura les possibilitats de l'harmonia, incrementant l'ús d'elements cromàtics i de suspensió harmònica, el que va donar pas a una nova forma de concebre l'harmonia tonal. Primer va influir a compositors com Gustav Mahler i Richard Strauss, i posteriorment a Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, van acabar d'assentar nous precedents per a la música que vindria en les dècades posteriors. I tot va començar amb un acord, el famós «acord de Tristany» que s'escolta en els primers compassos del Preludi de l'òpera, i que representa l'ambigüitat tonal pel qual transita l'obra en les seves més de tres hores de durada.[20]\nQuestion: A quina part de l'òpera podem sentir l'«acord de Tristany»?", "output": [ "Preludi de l'òpera" ] }, { "id": "task837-5c0683fee0c9461d96e482b8ad2f88a0", "input": "Passage: Las Meninas es van salvar, però a la galta de la infanta es va fer un petit forat que, en la mateixa època, va ser restaurat pel pintor reial Juan García de Miranda.[13] Juntament amb altres quadres, va ser traslladat al nou Palau Reial de Madrid, construït sobre les runes de l'anterior palau que, posteriorment, passà a formar part del Museu Reial de Pintures, el que més tard seria el Museu del Prado. Al segle xix, José de Madrazo, director del museu, va organitzar un nou catàleg realitzat pel seu fill Pedro de Madrazo, de les col·leccions de pintura i, per primera vegada, va emprar el nom de Las Meninas per referir-se a la pintura de Velázquez.[14]\nQuestion: On es va fer un petit forat al quadre de Las Meninas?", "output": [ "a la galta de la infanta" ] }, { "id": "task837-704ecbb2dd73425bae9e774f00677f7c", "input": "Passage: Velázquez utilitza els blancs de plom sense quasi mescles en diversos punts del quadre, com a les camises, els punys de Mari Bárbola o a la màniga dreta d'Agustina Sarmiento; ho fa amb un toc ràpid i decidit que aconsegueix el reflex de les vestidures i adorns, com en el cas de la infanta Margarida o a la camisa del mateix Velázquez. En els cabells de la infanta i en els seus adorns, també s'aprecia l'art de la pinzellada del mestre. En les quatre figures femenines del primer terme es copsa un tractament similar, i els vestits denoten la categoria i la classe de tela de cada un d'ells; en el cas de Nicolás Pertusato, la definició queda més desdibuixada. Velázquez va emprar tocs de lapislàtzuli sobretot al vestit de Mari Bárbola, i ho va fer amb l'objectiu d'aconseguir reflexos en el color profund del seu vestit.[28]\nQuestion: Quins blancs utilitzà Velàzquez?", "output": [ "de plom" ] }, { "id": "task837-f8d4e38a36c145af97f5156f3b9baa5b", "input": "Passage: La datació més antiga correspon a l'inventari de l'Alcázar, el 1666, on apareix amb l'encapçalament de Su Alteza la Emperatriz con sus amas y un enano; l'altra font del títol del quadre, que es pot trobar als inventaris de l'antic Reial Alcàsser de Madrid és La família de Felip IV.[9] Va ser l'any 1843 quan, al catàleg del Museu del Prado, se l'anomena Las Meninas, que prové de la descripció del quadre que va realitzar Antonio Palomino (1655-1726) en el seu llibre El museo pictórico y escala óptica, on relatava:[10] «dues petites dames acompanyen a la nena infanta; són dues meninas.» Rebien aquest nom, d'origen portuguès, les acompanyants com a donzelles d'honor de les infantes, filles de nobles de la cort, i que només rebien aquesta nominació de meninas fins a la seva majoria d'edat. Del deixeble de Velázquez, Juan de Alfaro, Palomino va obtenir moltes dades de la vida del pintor, la qual cosa li va permetre escriure una biografia molt extensa on, en el tercer volum de la seva obra subtitulat El parnaso español pintoresco laureadoes, també narra algunes circumstàncies del quadre. Aquesta obra és un important i valuós material amb informació biogràfica de pintors espanyols; per aquest motiu, Palomino ha tingut l'honor d'ésser anomenat «el Vasari espanyol».[11]\nQuestion: Com apareix a l'inventari de l'Alcázar?", "output": [ "Su Alteza la Emperatriz con sus amas y un enano" ] }, { "id": "task837-8db4b9ebed834338aed7adf483f27578", "input": "Passage: Una versió reduïda del quadre (142 × 122 cm) es conserva al palau de Kingston Lacy, a Dorset, Anglaterra. Diversos experts com Matías Díaz Padrón insisteixen en el fet que podria ser un esbós pintat per Velázquez abans que l'original del Museu del Prado, potser perquè fos aprovat pel rei. Tanmateix, alguns experts creuen que és una còpia, potser del segle XVIII, però en qualsevol cas conté gran interès perquè no es coneix cap altra còpia de Las Meninas anterior al segle xix.[51] Aquest esbós el guardava Gaspar Melchor de Jovellanos en temps de Ceán Bermúdez. La seva composició és quasi idèntica a l'original, i sota el color s'aprecien línies de llapis que dibuixen l'oval de la cara de la infanta, així com els ulls i els cabells. Està realitzat amb uns colors de tons més clars i la llum també és menys forta que en l'original.[52]\nQuestion: On es conserva una versió reduïda del quadre?", "output": [ "al palau de Kingston Lacy" ] }, { "id": "task837-b81979840be74c3295b7f21eb5c13c4b", "input": "Passage: El 2004, l'artista de vídeo Eve Sussman va filmar 89 Segons al Alcázar, un quadre viu d'alta definició de vídeo inspirat en Las Meninas. El treball és una reconstrucció en 89 segons del moment quan la família reial i els seus cortesans haurien vingut plegats fins a la configuració exacta de la pintura de Velázquez. Sussman va comptar amb un equip de 35 persones, incloent-hi un arquitecte, un dissenyador, un coreògraf, un dissenyador de vestits, actors, actrius, i un equip de rodatge.[49]\nQuestion: Qui va filmar 89 Segons al Alcázar?", "output": [ "Eve Sussman" ] }, { "id": "task837-17fcb5b0e53047efa0e0323ede08c29e", "input": "Passage: El 1816 va ser el segon any més fred a l'hemisferi nord des del 1400, després del 1601 que fou l'any següent de l'erupció del volcà Huaynaputina (1600) al Perú.[21] La dècada del 1810 ha estat la més freda mai registrada, com a resultat de l'erupció del Tambora i d'altres suposades erupcions entre 1809 i 1810 (vegeu les concentracions de sofre de les dades extretes dels testimonis de gel). Les anomalies en les temperatures superficials durant els estius de 1816, 1817 i 1818 van ser de −0,51, −0,44 i −0,29 °C, respectivament.[21] A més d'un estiu més fresc, diverses parts d'Europa van experimentar hiverns tempestuosos.\nQuestion: Quin volcà va entrar en erupció un any abans?", "output": [ "Huaynaputina" ] }, { "id": "task837-94992e7037914505908eabeba6036fcc", "input": "Passage: El 1812 el Mont Tambora va entrar en una fase de gran activitat, assolint el clímax eruptiu en l'explosiu i catastròfic esdeveniment d'abril de 1815.[14] La magnitud va ser de 7 a l'Índex d'explosibilitat volcànica (IEV), amb un volum total de tefra expulsat de 160 quilòmetres cúbics.[14] Va ser una erupció explosiva central amb fluxos piroclàstics i un col·lapse de la caldera, que va provocar tsunamis i danys en grans extensions de terra. Va crear un efecte a llarg termini en el clima mundial. L'activitat volcànica va cessar el 15 de juliol de 1815.[14] Posteriorment, a l'agost de 1819 es va enregistrar una activitat de seguiment consistent en una petita erupció (IEV 2) amb flames i rèpliques sorolloses, activitats que s'han considerat com una part de l'erupció de 1815.[15] Al voltant de 1880 (± 30 anys), el Tambora va entrar en erupció de nou, però només dins la caldera.[14] Es crearen petits cabals i extrusions del dom de lava. Aquesta erupció (IEV 2) va crear dins la caldera els cons satèl·lit o paràsits del Doro Api i el Toi.[16]\nQuestion: Quan va assolir el clímax eruptiu?", "output": [ "abril de 1815" ] }, { "id": "task837-62090a0cc9664308883dba96350af7b1", "input": "Passage: El Mont Tambora està situat a l'illa de Sumbawa, que forma part de les Illes Petites de la Sonda. Es tracta d'un segment de l'arc de la Sonda, una renglera d'illes volcàniques que formen la cadena meridional de l'arxipèlag d'Indonèsia.[8] Tambora forma part d'una península pròpia a Sumbawa, coneguda com la península de Sanggar. Al nord de la península hi ha el mar de Flores, i al sud la badia de Saleh, de 86 quilòmetres de llarg i 36 quilòmetres d'ample. A la desembocadura de la Badia de Saleh hi ha un illot anomenat Moyo (en indonesi: Pulau Moyo)\nQuestion: On és el Mont Tambora?", "output": [ "a l'illa de Sumbawa" ] }, { "id": "task837-7803ad73129643d7b8a682d84c36bc7c", "input": "Passage: L'obra, de la mateixa manera que Adelaide i la posterior Bianca e Falliero, és generalment vista com un retrocés en comparació amb la sèrie d'òperes del període napolità. De fet, per a compondre per als teatres de Venècia, Roma i Milà, amb raó o sense considerats menys «avançats» que l'escena napolitana, Rossini va adoptar clarament una forma més clàssica. D'aquesta manera es pot explicar la reintroducció de la simfonia obertura canònica (introducció lenta, seguit per un Allegro en forma sonata sense desenvolupament), més que el preludi més lliure adoptat a Nàpols i l'ús de recitativo secco en lloc dels d'orquestra completa.[5]\nQuestion: Quina obra va ser anterior a Bianca e Falliero?", "output": [ "Adelaide" ] }, { "id": "task837-9bc7ed472e114cb794655e765a7860ec", "input": "Passage: L'òpera és principalment un pastitx, utilitzant material d'altres obres, complementats amb alguns números nous. Tracta del romanç de Cristina i un soldat suec, Eduardo, el seu matrimoni secret i el triomf final d'Eduardo, després d'haver patit presó pel rei suec. L'obertura és ocasionalment interpretada en concerts. Comença amb una introducció més lenta, el que condueix a un brillant Allegro, els dos principals temes característics del compositor.[2]\nQuestion: D'on utilitza material l'obra?", "output": [ "d'altres obres" ] }, { "id": "task837-6e751d01571247e29298d234e666a412", "input": "Passage: Tot i el triomf de benvinguda del treball, mai va entrar en el repertori i va tenir una circulació molt limitada. Rosa Morandi, la primera intèrpret de Cristina, va cantar l'òpera diverses vegades a Torí, Venècia, Ravenna i Reggio Emilia, fins al 1820. Entre els artistes més recordats hi ha Elisabetta Manfredini, que va cantar els dos papers: Eduardo el 1820 a Bolonya, i Cristina el 1822 a Mòdena i Perugia. Maria Marcolini va ser Eduardo en 1821 a Bèrgam; Giuditta Pasta (Eduardo) al Teatro Regio a Torí, com a Edoardo e Cristina, el desembre de 1821 (Stendhal ho recorda a la Vie de Rossini), mentre que Rosa Mariani (la primera Arsace) va cantar Eduardo a Trieste el 1822. El 13 de desembre de 1822 es representà al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa. Entre els tenors, que van interpretar el paper de Carlo, es recorda a Nicola Tacchinardi, Claudio Bonoldi el 1820 a Lucca amb Morandi. Domenico Donzelli el 1820 a Reggio Emilia, Ravenna, Vicenza i Cremona. El 8 d'abril de 1824 es va veure al Teatro Canobbiana de Milà. A part d'aquestes poques actuacions darrere de l'estrena a la Scala el 1828, l'òpera aviat va desaparèixer dels teatres, amb l'excepció del 7 de febrer de 1831 al Teatro Comunale de Bolonya.[3]\nQuestion: Qui va ser la primera intèrpret de Cristina?", "output": [ "Rosa Morandi" ] }, { "id": "task837-7ed04b74991a41749f2dfac23f3a485e", "input": "Passage: Cristina, filla del rei Carlo de Suècia, i Eduardo, líder de l'exèrcit suec, estan secretament casats i tenen un fill, Gustavo. La relació i l'existència del nen es descobreixen després que el rei, sense saber-ho, ha promès Cristina amb el príncep Giacomo. Cristina es nega al casament a la força, fet pel qual ella i Eduardo són empresonats. Eduardo té una oportunitat de rehabilitar-se quan el seu amic Atlei l'allibera després d'un sobtat atac dels russos. Derrotat l'enemic, Eduardo posa la seva vida en mans del rei, exigint la llibertat de Cristina i Gustavo. Carlo el perdona i accepta la unió amb la filla.[7]\nQuestion: De qui era filla Cristina?", "output": [ "del rei Carlo de Suècia" ] }, { "id": "task837-cb7f55fc3f0e4d5fb4c65e6c0cabe85d", "input": "Passage: Les presses varen tenir unes conseqüències pèssimes quan Rossini es va veure obligat a compondre Eduardo e Cristina per a Venècia, ciutat a la qual feia temps que no estrenava. Va aprofitar aquest fet per entrellaçar un veritable garbuix de números extrets d'altres obres, principalment de Ricciardo e Zoraide, a les que va afegir idees agafades d'Ermione i ni més ni menys que nou números de la ja per si fluixa Adelaide di Borgogna. Només l'immens prestigi que havia aconseguit entre el públic podia resistir el descrèdit que li comportava sobre els coneixedors de la seva obra, que van observar que aquesta òpera tenia només set números i alguns fragments realment originals.[12]\nQuestion: Quants números tenia l'òpera?", "output": [ "set" ] }, { "id": "task837-59c7e58891b7491a84af093ccd7103f0", "input": "Passage: A principis del segle xvi, a través dels textos de Fibonacci i, encara més, la Summa de Arithmetica, Geometria, Proportioni et Proportionalità (Venècia, 1494) de Luca Pacioli, la ciència i la cultura d\\'influència italiana tenen accés a l\\'essència del saber àrab. Els matemàtics de llavors s\\'apassionen per l\\'àlgebra i, sobretot, per un problema que havia quedat obert: trobar un mètode general i exacte de resolució de l\\'equació cúbica. Per l\\'expressió \"exacta\", s\\'entén una forma diferent d\\'una successió que convergeix cap a l\\'arrel. Aquests matemàtics cercaren una expressió anàloga a la de Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí o a la de Savasorda per la de segon grau que, amb l\\'ajuda d\\'arrels quadrades o cúbiques, arribés a donar la solució.\nQuestion: A què va poder accedir la cultura d\\'influència italiana a principis del segle xvi?", "output": [ "a l'essència del saber àrab" ] }, { "id": "task837-f01baa489ef74c9b988cbc83b2025437", "input": "Passage: El mètode de Vandermonde consistia a calcular sumes parcials d'arrels, que es podien expressar com a imatges de funcions racionals en polinomis simètrics. Això va permetre calcular les seves sumes parcials, després aplicar-hi una nova descomposició de cada suma en subsumes i calcular-ne aquestes subsumes. Amb reiteracions, existeix l'esperança d'obtenir les subsumes, compostes cadascuna d'una única arrel, i de concloure. Aquest mètode el portà a resoldre el cas on n és igual a 11; però un mètode genèric quedè fora de l'abast. Tanmateix, havia resolt una equació de 11è grau que no tenia cap factorització evident diferent que aquella associada al terme (X - 1).[41]\nQuestion: Què calculava el mètode de Vandermonde?", "output": [ "sumes parcials d'arrels" ] }, { "id": "task837-0a5113e8b4484dc18ac7de6b5343cc5e", "input": "Passage: Un punt de vista del segle xix consisteix a estudiar el conjunt de nombres més petit, tancat respecte de les quatre operacions i que contingui alhora els coeficients i les arrels d'una equació donada. Aquest enfocament queda recollit en la teoria de Galois. Ofereix una condició necessària i suficient per saber si una equació polinòmica es resol per les tècniques descrites pel primer enfocament o, en cas contrari, s'ha de limitar a aproximacions procedents de l'anàlisi. Fins al segle xix, la teoria d'equacions es confon amb l'àlgebra. Fonamentalment després de les aportacions de la teoria de Galois, l'àlgebra s'eixampla per tenir en compte noves qüestions. Aquesta teoria és a l'origen de diversos àmbits matemàtics, com la teoria dels grups, la d'anells o, fins i tot, la geometria algebraica.\nQuestion: On queda recollit aquest enfocament?", "output": [ "en la teoria de Galois" ] }, { "id": "task837-50a8c27110eb401782347c3bab0b1a35", "input": "Passage: El 1771, Alexandre-Théophile Vandermonde aportà novetats sobre aquest delicat punt negre.[40] La seva ambició era més modesta que la dels seus predecessors; ja no buscava resoldre l'equació algebraica en la seva integritat, sinó resoldre de manera única la que les temptatives precedents pretenien com a punt d'arribada, és a dir, Xn - c = 0. Com el pas del coeficient 1 al coeficient c és trivial, es limità a l'equació Xn - 1 = 0, anomenada ciclotòmica.[Nota 19] El valor n es podia reduir als nombres primers, i la resolució del cas particular de n nombre primer permetia deduir-ne les solucions en el cas general.\nQuestion: Qui va aportar novetats sobre aquest punt negra?", "output": [ "Alexandre-Théophile Vandermonde" ] }, { "id": "task837-bf42492936cd4a42a7d1703122ffa3af", "input": "Passage: Amb aquestes aportacions, es franquejà una nova etapa. Si bé el significat precís de l'expressió √-1 restà misteriosa, es descobrí la idea de fer referència a un conjunt de nombres més gran per resoldre una qüestió de la teoria d'equacions. El 1540, un alumne de Cardano, Lodovico Ferrari, resolgué l'equació de quart grau.[17] Bombelli proposà un formalisme que admetia l'existència de nombres negatius i imaginaris. La seva influència, comprovable pels comentaris de Stévin o la correspondència entre Leibnitz i Huygens, fou duradora.[18]\nQuestion: De qui era alumne Lodovico Ferrari?", "output": [ "Cardano" ] }, { "id": "task837-bf8541dc825e4a1d822e29740cd3cb97", "input": "Passage: La fórmula deuria suscitar la sorpresa de l\\'època.[Nota 12] Un càlcul algebraic en aquella època encara havia de quedar justificat per un suport geomètric. Un nombre agafa la seva justificació d\\'una longitud, d\\'una àrea o d\\'un volum. El signe − {\\displaystyle -} no té sentit més que si una longitud se sostreu d\\'una de més gran. En la solució que proposa del Ferro, es retalla una \"longitud\" d\\'una altra longitud més petita.[Nota 13] En aquesta època, l\\'objectiu és superar desafiaments, és a dir, resoldre equacions particulars;[14] el rigor del mètode importa poc, en tant que finalment sigui possible verificar el resultat reemplaçant en l\\'equació x per la presumpta solució.\nQuestion: Què devia suscitar la formula a l\\'època?", "output": [ "sorpresa" ] }, { "id": "task837-513447e462e74061b13da2b2a8a8b8e7", "input": "Passage: La Cenerentola és una comèdia que no només tracta de ser divertida, sinó que té un aspecte humanista. És interessant notar que Rossini va evitar deliberadament apegar-se a la història de la Ventafocs convencional, i va introduir un noble empobrit com apadrastre en lloc de la malvada madrastra. Això fa que l\\'òpera vagi en una direcció diferent. Com diu el subtítol, \"ossia La bontà in trionfo\", és a dir, el bé triomfarà. Disfressat com una comèdia, l\\'òpera tracta en realitat de la vida. I això s\\'escolta, per descomptat, en la música: Rossini va escriure La Cenerentola immediatament després d\\'Otello i abans d\\'Armida, és a dir, entre dues tragèdies. Rossini va prendre el re menor amb què marca la mort d\\'Otello, per començar la primera ària de Cenerentola. Així que aquesta òpera no és una comèdia buffo senzilla com El barber de Sevilla, sinó que té més profunditat.[9]\nQuestion: Quin aspecte té La Cenerentola de Rossini?", "output": [ "humanista" ] }, { "id": "task837-0f5f83a83bd34bb7a09f332581f7235c", "input": "Passage: La Cenerentola és una òpera del tipus bel canto, és a dir, adornat, amb demostració de virtuosisme. El paper de Cenerentola demana una veu de contralt de coloratura. Tot i que va ser escrita en molt poc temps, és la més poètica de totes les òperes còmiques de Rossini. De fet, almenys en la representació musical extremadament subtil dels personatges, aquesta òpera té un lloc singular entre l\\'obra buffo del \"Cigne de Pesaro\". Ofereix un balanç reeixit de la ironia, la comèdia, el lirisme, matisos de conte de fades i melancòlics i atrau per igual a adults i joves visitants a l\\'òpera. Donat el paper extremadament exigent que ofereix als artistes amb una àmplia gamma d\\'opcions d\\'interpretació, molts grans cantants han inclòs el paper en el seu repertori personal.[1]\nQuestion: Quin tipus d\\'òpera és La Cenerentola?", "output": [ "del tipus bel canto" ] }, { "id": "task837-1bf793d2186841c3ac0400775693eeed", "input": "Passage: L'obertura és memorable, com la majoria de les altres obertures de Rossini. La darrera ària, Nacqui all'affanno - Non più mesta, és possiblement la més cèlebre d'aquesta òpera. La mezzosoprano que canta el paper de la Ventafocs ensenya llavors les seves diverses capacitats vocals. Aquesta ària demana molta agilitat i talent i és molt típica en les obres de Rossini.\nQuestion: Com és l'obertura?", "output": [ "memorable" ] }, { "id": "task837-6cd23ac2cce747e5a3fd42eabce6e670", "input": "Passage: Al saló del tron del palau de Ramiro, Magnifico intenta obtenir el favor de la seva fillastra, la nova princesa, però ella només vol que la reconeguin com la seva filla. Ventafocs li demana al príncep que perdoni a Magnifico i les dues germanastres. El seu pare i les germanastres l'abracen i ella declara que els seus dies d'atendre el foc han acabat (Rondò Nacqui all'affanno).[7]\nQuestion: De qui és el palau?", "output": [ "de Ramiro" ] }, { "id": "task837-5eba0e519ae4475688a594bcafcc59b1", "input": "Passage: Es considera que formen part del preromànic la banda de ponent de la nau, així com la capçalera trapezoïdal d'un edifici anterior. La volta de canó sobre arcs torals data del segle xi, mentre que la nau de llevant amb creuer, capçalera i la base del campanar daten dels segles xii i xiii. Finalment, el cos del campanar data del segle XVI.[127] Anualment s'hi celebra un aplec el tercer diumenge del mes de maig.[1] \nQuestion: De quin estil forma part la banda de ponent de la nau?", "output": [ "del preromànic" ] }, { "id": "task837-ba0f4165f826483a9bb358acf9a478e0", "input": "Passage: Algunes hipòtesis apunten que l'orde benedictí que manava al monestir de Sant Llorenç del Munt va fer bastir l'ermita entre els segles XI i XII. Existeixen documents que asseguren que l'any 1121 ja estava construïda. La Mare de Déu de les Arenes és coneguda popularment com la Mare de Déu de la Galledeta a causa de la galleda de plata que la imatge romànica duia. Sembla que era una pràctica habitual per part dels fidels demanar pluja a la verge en èpoques de sequera. La seva imatge amb una fruita a la mà dreta i l'Infant a la falda, datada al segle xi, va ser destruïda poc després de l'inici de la Guerra Civil espanyola.[139][140]\nQuestion: Qui sembla que va fer vestir l'ermita?", "output": [ "l'orde benedictí que manava al monestir de Sant Llorenç del Munt" ] }, { "id": "task837-a2fa7622b16f441ea0642e17dd62cb46", "input": "Passage: Com a la gran majoria de pobles i ciutats catalanes, molts castellarencs lluiten a la guerra civil espanyola, i altres segueixen lluitant després a la Segona Guerra Mundial. Els arxius d'història deixen informació de casos com el de Francesc Valls i Llinares, que lluita al bàndol republicà i amb l'exèrcit francès i sobreviu al camp de concentració de Gusen; Ramon Puigdelloses Sastre mort al camp de Gusen; Francesc Comellas i Llinares, també empresonat a Mauthausen.[37] i Isidro Planas Riera que lluita al bàndol republicà i amb l'exèrcit francès i sobreviu al camp de concentració de Konigsberg.[45][46]\nQuestion: On van lluitar molts castellarencs?", "output": [ "a la guerra civil espanyola" ] }, { "id": "task837-fe993c7c75a24d3aa5cc369a85ed8e75", "input": "Passage: L'ermita de Sant Pere d'Ullastre és una capella rural d'estil romànic datada del segle xii, que està lligada a la masia de can Santpere. Situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, es tracta d'una capella sense ornaments, tot i que destaca una sola nau coberta amb una volta de canó, amb un absis central i la presència de dues absidioles laterals que formen el creuer. Cal destacar l'existència d'un campanar d'espadanya. A l'absis es pot observar una finestra de doble esqueixada i a les absidioles, i igualment l'absis, una cobertura feta amb volta de quart d'esfera. L'absis té pintures murals al tremp dels segles XVII i XVIII que han sigut restaurades i que estan dedicades a la Mare de Déu del Roser. L'any 2004 el consistori decidí incloure'l dins del patrimoni arquitectònic municipal.[136]\nQuestion: De quin estil és l'ermita de Sant Pere d'Ullastre?", "output": [ "romànic" ] }, { "id": "task837-cee9f91213d14e4697a3638e5cc3176a", "input": "Passage: Les eleccions municipals del 27 de maig de 2007 suposaren un gir polític: per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia, Convergència i Unió perdia les eleccions i la llista del PSC encapçalada per Ignasi Giménez Renom es convertia en la primera força política a la vila amb el 41,25% dels vots i un total de 10 regidors, formant govern en solitari. Un altre aspecte innovador d'aquestes eleccions fou la irrupció de l'agrupació d'electors L'Altraveu per Castellar, la qual després de recollir les signatures necessàries per a poder concórrer a les eleccions obtingué dos regidors.[105] Aquesta tendència es mantingué a les eleccions 22 de maig de 2011, quan el PSC, encapçalat de nou per Ignasi Giménez, guanyà les eleccions municipals amb el suport de més del 50% dels votants i obtingué 13 regidors i la majoria absoluta. El principal canvi es produí amb la desaparició del grup municipal d'ERC després de 20 anys consecutius al consistori. L'altre fet remarcable fou la tornada del PP amb dos regidors, després d'haver sortit del consistori l'any 2007.[106] L'any 2015, el PSC, aquest cop sota les sigles Som de Castellar-PSC-CP obtindria de nou majoria absoluta amb 11 regidors, ERC que havia quedat fora del consistori l'any 2011 tornaria al saló de plens i esdevindria segona força amb 4 regidors, Decidim Castellar,[107] una coalició formada per L'Altraveu, Podem, EUiA i Procés Constituent, obtindria 4 regidors i finalment CiU passaria de 4 a 2 regidors, mentre que el PP tornaria a quedar fora del consistori.[108] A les eleccions municipals de 2019 el PSC, tornarà a repetir la fórmula Som de Castellar-PSC-CP amb Giménez al capdavant i tornaria a guanyar les eleccions amb el 48,76% dels vots i 12 regidors,[109][110] mentre ERC tornaria a ser segona força al consistori amb un regidor més. Per primera vegada desde la reinstauració de la democràcia, no hi hauria una candidatura de CiU i el seu espai electoral l'ocuparia la candidatura liderada per Pau Castellví de Junts x Castellar, que obtindria els mateixos regidors que CiU quatre anys endarrera però amb un lleuger augment de vots. A destacar, l'espai que des de 2007 havia creat L'Altraveu per Castellar i que posteriorment ocuparia la candidatura Decidim Castellar, no es presentaria aquesta vegada.[111] Aquesta desaparició provocaria que algunes de les persones que havien estat vinculades a L’Altraveu i Decidim s'incorporessin a la llista que presentava per primera vegada la CUP i que obtindria un regidor, mentre que també hi hauria una coalició anomenada En Comú Podem Castellar que integrava mebres d’ICV i Podemos que no obtindria cap representant al consistori.[110][112] Val la pena destacar que C's, que presentava un nou candidat després de superar una disputa interna pel liderat de la llista obtindria representació per primera vegada al consistori [112] mentre que el PP tornaria a quedar-se fora del consistori com ja havia succeït el 2015.[110]\nQuestion: Qui havia governat abans del 2007?", "output": [ "Convergència i Unió" ] }, { "id": "task837-576e1415c5c54c01b03bb1c7c7feada9", "input": "Passage: En aquest sentit, també destaca la Malesa, un jaciment arqueològic al turó del mateix nom,[21] que se situa en una talaia de pedra sobre el riu Ripoll, allà on aquest descriu una sobtada corba vers el nord, davant de l'indret de Fontsacalents i el Gorg d'en Fitó. El descobriment del jaciment es remunta als anys 70, quan en uns treballs de remoció de terres, amb la finalitat d'obrir unes rases de conreu, es trobaren diferents restes de ceràmiques ibèriques (àmfora ibèrica, Càlat bicònic de pasta grisa, dolium i àmfora Mañá C-2) i d'importació itàlica (àmfora dressel 1A). Als anys 90, una altra prospecció aportà alguns fragments de ceràmica feta a mà que es definiren de l'edat del Bronze en una petita balma situada al nord del turó.[22]\nQuestion: Què és la Malesa?", "output": [ "un jaciment arqueològic" ] }, { "id": "task837-28d07bf3ca8c4fa7965a75d71abe2649", "input": "Passage: Arnau també destacà per reprendre la tradició de fer resolucions sinodals i per incrementar les visites pastorals personals. Les funcions d'un bisbat al segle xiv sobrepassaven les purament religioses, per exemple les visites pastorals implicaven una correcció, una acció legislativa, una inspecció i un seguiment. Els últims dos anys de la seva vida una llarga malaltia l'impedí de treballar amb plenes condicions i s'hagué de servir de bisbes auxiliars.[10] El 1357, Berenguer de Cruïlles va fer una donació econòmica per tal de finalitzar un retaule d'or i argent per a la catedral de Girona, començat pel seu predecessor, fet que pot indicar el seu respecte i estima per Arnau,[1] a qui havia ajudat com a vicari general des del primer moment.[11] En aquesta obra apareix el bisbe Berenguer de Cruïlles representat com a donant, al costat d'un àngel, en l'única imatge conservada coneguda.[12][13][14]\nQuestion: Quina tradició va reprendre Arnau?", "output": [ "fer resolucions sinodals" ] }, { "id": "task837-e283c4b444d74de1b52174422edf9c97", "input": "Passage: Es mostrà preocupat davant la pèrdua de llibertats eclesiàstiques per la pressió fiscal i bèl·lica del rei. Per a solucionar-ho demana un nou impost als homes d'església, a qui exigeix 8 sous de contribució per la guerra demandats per la reina Elionor de Sicília. Aquest impost se suma als 20 sous de les Corts de Barcelona del 1358 i a les 1.000 lliures a repartir entre els qui no havien lluitat. La indignació que provocà fou gran, tal com denuncià l'abat de Ripoll que, malgrat haver-se beneficiat de la guarda de les collites, considerava que pagar les 1.000 lliures havia estat innecessària, gratuïta i significava perdre la immunitat eclesiàstica. El bisbe de Girona sortí airós de l'acusació, pagant el menys possible i amb contrapartides, però aquest episodi demostrà la capacitat del bisbe de prendre la iniciativa, el que molestava els braços eclesiàstics, per la càrrega fiscal, i militar, ja que el bisbe cobrava els impostos directament privant als nobles de recaptar impostos en benefici propi.[28]\nQuestion: Per què es mostra preocupat?", "output": [ "davant la pèrdua de llibertats eclesiàstiques" ] }, { "id": "task837-43cd4c500c1f445f852949e1ccde5598", "input": "Passage: Després de les Corts de Perpinyà, que s'allargaren del 30 de juny a l'11 de setembre del 1356, el rei passà per Girona i es trobà amb Berenguer de Cruïlles. Si bé el conflicte amb Castella encara no havia esclatat, el rei necessitava recursos per afrontar amb garanties la guerra amb Gènova i la insurrecció sarda. Les negociacions amb Berenguer prosperaren i el rei acabà acceptant que els ciutadans del seu bisbat no haguessin d'anar a la guerra, eximint-los de l'anomenat dret d'host i cavalcada, a canvi de rebre un total de 60.000 sous distribuïts entre els homes que decidissin no anar al conflicte. El bisbe vetllà pel compliment de l'acord i l'acció dels procuradors reials. Fins aquell moment el rei no havia trobat ningú de paraula que li aconseguís els diners que demanava. Les 70.000 lliures que el braç reial de les Corts de Lleida havia acceptat de pagar al rei mai foren recaptades, per una treva. I a les Corts de Barcelona el braç militar només es comprometé a atorgar 13.000 lliures al rei.[22]\nQuestion: Amb qui es va trobar el rei quan passà per Girona el setembre de 1356?", "output": [ "Berenguer de Cruïlles" ] }, { "id": "task837-d8e1c87e7d504eccb7591392d30bb11c", "input": "Passage: Berenguer de Cruïlles establí la recollida dels subsidis a través d'un síndic local que, amb permís del bisbe, alguna vegada havia d'acudir a l'ajut del braç secular del veguer per a fer pagar als morosos. Habitualment els síndics eren elegits en una votació que corresponia a tots o gairebé tots els veïns i el subsidi es repartia d'acord amb el poder adquisitiu de cadascú. Aquest fet, juntament amb el coneixement a través d'algun mètode que es desconeix, de la solvència de cadascú, facilitava la recaptació. El bisbe volgué que des del primer moment els homes d'església paguessin el fogatge a part. Consten documents que testimonien el restabliment d'impostos cobrats irregularment.[36]\nQuestion: Com establí Berenguer de Cruïlles la recollida dels subsidis?", "output": [ "a través d'un síndic local" ] }, { "id": "task837-243e2aa0598a4b74967d47b0dc225f29", "input": "Passage: Els braços reial, militar i eclesiàstic lliuraren els donatius al rei el 18 de desembre. El 19 de desembre Pere III anul·là els abusos dels oficials contra els qui no havien anat a lluitar en l'enfrontament amb castellans de Pere el Cruel, i suprimí l'impost de 8 sous, una iniciativa que Bernat de Cruïlles ja havia proposat als abats en la seva carta del 26 de setembre. L'endemà, 20 de desembre, el rei retirà la prohibició d'acudir a la justícia eclesiàstica. D'aquesta manera un impost legal i estable pactat a les Corts amb les garanties necessàries substituïa els tres impostos improvisats anteriors, el que donava estabilitat a la situació i havia de contribuir a parar els peus a Castella en un moment que es percebia com a molt complicat.[32]\nQuestion: Quan van lliurar els braços reial, militar i eclesiàstic els donatius al rei?", "output": [ "18 de desembre" ] }, { "id": "task837-63b050be10364fac9fec5401bcbf4ab7", "input": "Passage: A les Corts de Cervera s'assolí el compromís de donar 144.000 lliures al rei durant dos anys, el que es convertí en l'encàrrec primordial dels diputats. El braç reial n'aportaria la meitat i entre l'eclesiàstic i el militar l'altra meitat. Per primera vegada cada braç administraria el donatiu de forma autònoma, el recolliria i liquidaria. Dels documents es deriva que l'eficient gestió en la recollida del donatiu acordat el 1356 amb el rei fou tinguda en compte en l'elecció.[26] Aquest fet obligà al monarca a cedir poder a la Cort i significà un increment de la confiança mútua.[31]\nQuestion: On s'assolí el compromís de donar 144.000 lliures al rei?", "output": [ "A les Corts de Cervera" ] }, { "id": "task837-f134bbd40b4b49ac96aecb3afbe52b4e", "input": "Passage: Aquesta frase que li és sovint atribuïda, és apòcrifa. No apareix en cap part de la seva obra publicada, tot i que certs comentaristes (Norbert Guterman, A Book of French Quotations, 1963) afirmen que aquesta cita està extreta d'una carta del 6 de febrer del 1770 a un abat, Le Riche, en què Voltaire escriuria: «Senyor abat, detesto allò que escriu, però donaré la meva vida perquè pugui continuar escrivint». De fet, aquesta carta existeix, però la frase no hi figura, ni tan sols la idea. Realment apareix per primera vegada el 1906 en The Friends of Voltaire (Els amics de Voltaire), llibre anglès d'Evelyn Beatrice Hall, escriptora amb el pseudònim de S. G. Tallentyre.\nQuestion: Com és la frase que li és freqüentment atribuïda a Voltaire?", "output": [ "apòcrifa" ] }, { "id": "task837-ed7d9a9a187249dc8bba24a13dfec38c", "input": "Passage: D'altres apunten que l'existència de passatges contradictoris[22] en l'obra de Voltaire no permet determinar peremptòriament el racisme o l'antisemitisme del filòsof. «L'antisemitisme mai no ha buscat la seva doctrina en Voltaire», afirma Roland Desné, que escriu: «No és menys cert que, en principi, no és en Voltaire on es troben raons per a combatre l'antisemitisme. Per a aquest combat, hi ha en principi l'experiència i les raons del nostre temps. Això no significa que Voltaire, en companyia d'alguns altres, no tingui la seva plaça en la llunyana gènesi de la història d'aquestes raons».[23]\nQuestion: Qui afirmava que l'antisemitisme mai havia buscat la seva doctrina en Voltaire?", "output": [ "Roland Desné" ] }, { "id": "task837-68a67e525d13424f93c538c9f8ff1f32", "input": "Passage: Començà a escriure la seva tragèdia Èdip, basada en l'obra de Sòfocles, a més de començar un poema èpic sobre Enric IV de França. El 18 de novembre del 1718, Èdip es va estrenar al Théâtre Français, amb molt bona acollida (quaranta-cinc representacions, més altres quatre al Palais-Royal, amb una estimació d'uns 25.000 espectadors). El poema èpic sobre Enric IV va ser imprès anònimament a Ginebra el 1723, amb el títol de Poème de la ligue. El públic, que veia en ell un nou Jean Racine, estimaven els seus versos en forma de màximes i les seves al·lusions impertinents al rei difunt i a la religió («Els nostres sacerdots no són el que el poble pensa / la nostra credulitat construeix tota la seva ciència», acte IV, escena 1). El seu talent de poeta mundà triomfava als salons i als castells. Es va fer íntim dels Villars, que el rebrien al seu castell de Vaux i l'amant de la senyora de Bernières, esposa del president morter del parlament de Rouen.\nQuestion: En què es basa la tragèdia Èdip?", "output": [ "en l'obra de Sòfocles" ] }, { "id": "task837-62ff0b6262544aa69ae3871f58863b4a", "input": "Passage: Pouant també informacions complementàries en la Biblioteca oriental d'Herbelot, Voltaire, segons René Pomeau, portà un «judici bastant favorable sobre l'Alcorà», en què troba, malgrat «les contradiccions, els absurds i els anacronismes», una «bona moral» i «una idea justa de la potència divina» i hi «admira sobretot la definició de Déu».[33] Així, «concedeix d'ara endavant»,[30] només «si el seu llibre és dolent per al nostre temps i per a nosaltres, era molt bo per als seus contemporanis, i la seva religió encara millor. Cal reconèixer que va retirar gairebé tota Àsia de la idolatria» i que «era ben difícil que una religió tan senzilla i tan sensata, ensenyada per un home sempre victoriós, no subjugués una part de la terra». Considera que «les seves lleis civils són bones; el seu dogma és admirable en el que té de conforme amb el nostre, però que «els mitjans són horrorosos; és l'engany i l'homicidi».[34]\nQuestion: Qui afirma que Voltaire portà un «judici bastant favorable sobre l'Alcorà»?", "output": [ "René Pomeau" ] }, { "id": "task837-c80d4a40febb4a82a46f6b065df52693", "input": "Passage: En tot cas, va lluitar contra el fanatisme, tant el de l'Església catòlica com el del protestantisme, símbols, als seus ulls, d'intolerància i d'injustícia. Fulls volants, pamflets, tot va ser bo per mobilitzar l'opinió pública europea. També va apostar pel riure, per suscitar la indignació: l'humor, la ironia és una arma contra la bogeria mortífera que fa els humans desgraciats. Els enemics de Voltaire tenien, d'altra banda, tot a témer del seu escarni, però les noves idees, també. Quan el 1755, rep el Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, que desaprova l'obra, respon en una carta tan hàbil com irònica:\nQuestion: Contra què va lluitar Voltaire?", "output": [ "contra el fanatisme" ] }, { "id": "task837-8f137d0037a24ced9a54692ddc226faa", "input": "Passage: L'estrena de la versió de París va ser de nou una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels quals van participar, també, els pocs simpatitzants de l'òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l'òpera després de la tercera representació. I és que el públic de la capital francesa no estava en absolut preparat per rebre l'impacte que representava l'obra. Detalls com que els socis del Jockey Club arribessin, segons el seu costum, al segon acte, on se solia inserir el ballet de l'habitual grand-opéra, i que manifestessin sorollosament el seu descontentament pel fet que el ballet ja s'hagués fet, no deixen de ser circumstàncies que revelen la desconnexió absoluta entre el geni de Wagner i el públic que havia de contactar amb ell en aquella ocasió. L'únic cert és que es va produir un xoc de formes d'entendre l'òpera, la música i l'art en general, que va persistir durant anys i que té segurament arrels profundes, potser pròpies d'un antagonisme nacional i d'una manera diferent de veure la vida.\nQuestion: Quan es va retirar l'obra?", "output": [ "després de la tercera representació" ] }, { "id": "task837-805d30e42a88440b8ddadcffd5b768b9", "input": "Passage: L'obertura compta amb l'essència de la trama de l'òpera: la lluita entre l'amor carnal i l'espiritual que esquinça el protagonista, i igual que aquella, és un magnífic poema simfònic de fàcil comprensió un cop es coneixen els seus leitmotiv. És una de les pàgines més difoses de l'autor, i s'executa freqüentment en concert. Presenta dues seccions contrastants que resumeixen els dos elements en tensió de l'obra: el tema dels pelegrins, associat al perdó, la pietat, l'amor pur, Elisabeth, i el del Venusberg, l'amor sensual i luxuriós. Aquests temes apareixeran en diferents moments al llarg de l'obra.\nQuestion: Amb què compta l'obertura?", "output": [ "amb l'essència de la trama de l'òpera" ] }, { "id": "task837-8ecd113cbecf42ffb4c9c89125fc693a", "input": "Passage: Paisatge idíl·lic de primavera, vall florida entre la Muntanya Hörsel i el castell de Wartburg. Un jove pastor toca la flauta saludant l'arribada del mes de maig i els pelegrins que s'encaminen a Roma. Tannhäuser, ple de remordiments per la seva vida passada, cau agenollat als peus d'una imatge de la Mare de Déu suplicant perdó pels seus pecats. El so d'uns corns de caça anuncia l'arribada del landgrave de Turíngia, acompanyat pels cavallers trobadors Wolfram von Eschenbach, Walter von der Vogelweide i Biterolf. Els seus antics amics saluden el trobador i li pregunten d'on ve; Tannhäuser no els hi respon. Després de rebutjar tornar a prendre el seu lloc entre els seus antics companys, Tannhäuser ho accepta quan Wolfram fa saber al jove que Elisabeth, neboda del Landgrave, encara està enamorada d'ell i segueix esperant la seva tornada. El nom del seu antic amor desperta els sentiments amorosos de Tannhäuser. Abraça emocionat el seu amic Wolfram i comunica a tots que els acompanyarà al castell.\nQuestion: Com és el paisatge de primavera?", "output": [ "idíl·lic" ] }, { "id": "task837-c8cf6fcb541443689054603f39c59ffd", "input": "Passage: Mentrestant, Wagner havia estat nomenat segon director de l'Òpera de Dresden i s'havien estrenat Rienzi i Der fliegende Holländer. Per això estava en òptimes condicions per preparar bé l'estrena de la seva nova òpera. La composició va començar el juliol de 1843 i va acabar, amb l'última pàgina orquestrada, el 13 d'abril de 1845, precisions que podem fer gràcies a l'hàbit de Wagner d'apuntar diàriament i meticulosament el que feia, fins i tot en nimis detalls que freguen de vegades el ridícul. Però tot i cuidar-se el mateix Wagner de tot, malgrat la reputació de què gaudia en aquella època el Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, tant pels cossos estables com pels cantants de la companyia, l'estrena de Tannhäuser, el 19 d'octubre de 1845, no va ser reeixida.\nQuestion: Què havia estat nomenat Wagner?", "output": [ "segon director de l'Òpera de Dresden" ] }, { "id": "task837-b4d1d7616d7c42899bafe400559ecf8c", "input": "Passage: Quan Tannhäuser va arribar a Barcelona el 1887, les aigües antiwagnerianes s'havien apaivagat a tot Europa, i l'obra va ser relativament ben rebuda per l'escàs públic que es va atrevir a desafiar la nevada. Va agradar especialment la Marxa (que ja havia estrenat Josep Anselm Clavé un quart de segle abans en els seus concerts populars dels Jardins d'Euterpe) i l'ària de l'estrella, lògicament els números més atractius per al públic de llavors, que va aconseguir que es repetissin. També va agradar l'obertura, però la resta de l'obra va ser acollida amb fredor. En les representacions de 1887 van cantar Gemma Bellincioni i Adela Borghi, en els papers d'Elisabeth i Venus, respectivament, el tenor Giovanni Battisia De Negri, el baríton Paul Lhérie i el baix Luis Visconti, respectivament, com Tannhauser, Wolfram i Hermann. Dirigia l'orquestra el mestre Joan Goula. La versió utilitzada va ser l'original, no la de París, que no arribaria al Liceu fins al 1907.\nQuestion: On havia estrenat Josep Anselm Clavé la Marxa?", "output": [ "en els seus concerts populars dels Jardins d'Euterpe" ] }, { "id": "task837-039ddf48364e47d9a14c422f481de377", "input": "Passage: El personatge històric és un minnesänger del segle xiii, l'equivalent alemany d'un trobador o joglar, que escrivia poesia sobre l'amor eròtic i també un poema notable sobre la penitència. La llegenda que va créixer al seu voltant proporciona el marc de la història de l'òpera. Wagner canvia poc l'argument, però permet que l'heroi no mori i sigui redimit al final.[4]\nQuestion: Qui és el personatge històric?", "output": [ "un minnesänger" ] }, { "id": "task837-ecc6b59e07754a5a9a46fd077ced3c1d", "input": "Passage: Rossini va utilitzar més tard algunes de les que va considerar millors peces d'aquesta òpera per a construir altres partitures, seguint un costum que era molt general fins al Romanticisme.[12] El començament del duo de Buralicchio i Ernestina de l'acte II és molt semblant al començament de l'ària de Batone a L'inganno felice. En certs moments de l'ària de Gamberotto de l'acte I la música s'assembla al duo de Germano i Giulia de La scala di seta. El quintet d'Ernestina, Ermanno, Rosalia, Gamberotto i Buralicchio de l'acte II és similar al de Clarice, Giocondo, Aspasia, Macrobi i el Conde d'aquest mateix acte a La pietra del paragone. Cal notar a més que la distribució vocal és la mateixa (dos mezzos, un tenor i dos barítons). També guarden certa similitud els finals de l'acte I de tots dos títols. Els rondós d'Ernestina i Clarice en l'acte II de tots dos títols són semblants. De la mateixa manera, la melodia del tercet entre Ernestina, Buralicchio i Gamberotto al final de l'acte I de L'equivoco és similar al final de l'acte II de La pietra, guardant també força similitud amb el final de Torvaldo e Dorliska. El començament del cor amb què comença l'acte II és similar al cor amb el qual comença l'escena del banquet de Ciro in Babilonia i al cor amb el qual comença el final I de Tancredi.\nQuestion: A què és molt semblant el començament del duo de Buralicchio i Ernestina de l'acte II?", "output": [ "al començament de l'ària de Batone a L'inganno felice" ] }, { "id": "task837-58470320257b42bbac76c6fa172ed21e", "input": "Passage: Rossini fou contractat pel Teatro del Corso de Bolonya per a la temporada de tardor de 1811 com a professor de clavicordi.[4] Quan Rossini va estrenar L'equivoco stravagante, construït sobre un llibret mediocre,[4] tenia dinou anys i només comptava amb l'experiència d'haver triomfat a Venècia amb la seva primera òpera, la farsa en un acte La cambiale di matrimonio. No obstant això, l'atenció que va merèixer aquell dramma giocoso a la ciutat adoptiva del compositor de Pesaro, no es va deure a la qualitat de la seva música sinó a l'estranyesa del text redactat per Gaetano Gasbarri, que va indignar cert públic benpensant de l'època davant les situacions plasmades a l'escenari, una d'elles massa cridanera.[5]\nQuestion: Per quin teatre fou contractat Rossini?", "output": [ "Teatro del Corso" ] }, { "id": "task837-bd46e69fb55b493e8c172f73e2c2bcc3", "input": "Passage: L'equivoco stravagante es va estrenar el 26 d'octubre de 1811 al teatre de la ciutat natal de Rossini. Malgrat l'èxit de l'estrena, es van demanar bisos de diverses àries i Rossini va haver de sortir a saludar,[8] tan sols es van realitzar tres representacions, ja que els divertits i escabrosos equívocs provocats per la falsa convicció de tots que la protagonista femenina era un castrat, varen acabar la paciència, mai excessiva, dels censors, que la van prohibir.[9] Per aprofitar-les i salvar-les de l'oblit, i tal com seria habitual en el compositor, Rossini va incloure diverses idees, o seccions senceres, en algunes de les seves òperes posteriors com La pietra del paragone el 1812.[7]\nQuestion: On es va estrenar L'equivoco stravagante?", "output": [ "al teatre de la ciutat natal de Rossini" ] }, { "id": "task837-ee2a7b650d534c11904bcc84fd72863c", "input": "Passage: L'equivoco stravagante és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret en italià de Gaetano Gasbarri. S'estrenà al Teatro del Corso de Bolonya el 26 d'octubre de 1811. Combina elements de la comèdia buffa, els colors d'una pastoral i la intriga romàntica,[1] va ser la segona òpera estrenada de Rossini i la primera amb dos actes.[2]\nQuestion: Qui va composar L'equivoco stravagante?", "output": [ "Gioachino Rossini" ] }, { "id": "task837-2c130b8431c041e3933990855eb8afd4", "input": "Passage: La música de Rossini fou composta en un parell de setmanes. Si bé el llibret de Gaetano Gasbarri no és el més brillant als quals el compositor s'enfrontarà, aquest està trufat de cites i inspiracions. Les més evidents, de Molière, Gamberotto fa pensar inevitablement amb Le bourgeois gentilhomme, alhora que Ernestina seria una il·lustració perfecta de Les Précieuses ridicules.[7]\nQuestion: En quantes setmanes va ser composta la música de Rossini?", "output": [ "en un parell" ] }, { "id": "task837-4a2012ee222c489eaf47119a1b717400", "input": "Passage: Els anys següents van tenir lloc petits enfrontaments, però el 1937, després de l'«Incident del Pont Marco Polo» on tropes japoneses van ser atacades als afores de Pekin, va començar obertament la guerra amb la Xina. Ràpidament Japó va atacar les principals ciutats costaneres i per al desembre d'aquell mateix any ja es trobaven als afores de la capital nacionalista, Nanquín. Quan la ciutat es va rendir davant els invasors, l'Exèrcit Imperial va dur a terme actes de gran crueltat contra la població civil, esdeveniments coneguts com a «Massacre de Nanquín», on prop de 300.000 soldats i civils xinesos van ser executats.[119]\nQuestion: On van ser atacades le tropes japoneses?", "output": [ "als afores de Pekin" ] }, { "id": "task837-20b0e8bf42a5436dbc0dcc1aa02e76e1", "input": "Passage: Després de la mort de l'emperador Shōmu el 649, el clergat budista va poder amb el suport de l'emperadriu Kōken, que tot i que va abdicar el 658 va seguir exercint poder sobre la cort, afavorint a un important monjo budista anomenat Dōkyō. Això va provocar que el clan Fujiwara i l'emperador Junnin intentessin donar un cop d'estat el 664, provocant la deposició de l'emperador i l'execució de Fujiwara no Nakamaro, líder de la conspiració. L'emperadriu reassumí el tron amb el nom d'emperadriu Shōtoku continuant amb la cessió de poder a Dōkyō, arribant fins i tot a ser nomenat per un oracle com a successor a ser emperador.[34] Tanmateix, l'emperadriu mor per la verola el 770, Dōkyō és exiliat i s'inicia un nou rumb en la política expulsant als monjos budistes del govern i suspenent el patrocini governamental a aquesta religió. Les mesures propulsades per l'emperador Kōnin (770-781) i pel Kammu (781-806) fan que finalment la cort imperial deixi Nara, per considerar-malsà i amb l'objectiu de desconnectar amb els temples budistes que hi havia a la ciutat es traslladen primer de manera temporal a Nagaoka-kyō a 784 i finalment a la nova capital Heian-kyō («Capital de la Pau i de la Tranquil·litat») en 794.[31][32]\nQuestion: Quan va morir l'emperador Shōmu?", "output": [ "649" ] }, { "id": "task837-d52dc4cfec1e40e6877fb56d7e5a7500", "input": "Passage: El segon intent d'invasió va tenir lloc el 1281.[59] Els samurais van efectuar incursions als vaixells enemics des de petites basses, que només tenien capacitat per transportar a dotze guerrers,[60] amb l'afany d'evitar el desembarcament de tropes a les costes. Després d'una setmana d'enfrontaments, un emissari imperial va ser enviat per demanar a Amaterasu, la deessa del sol, que intercedís per ells.[59] Un tifó va arrasar la flota mongola que es va enfonsar gairebé en la seva totalitat. Aquest fet va donar origen al mite del Kamikaze (神 风, lit. «Vent Diví»),[56] considerat com un senyal que el Japó era l'escollit pels déus i, per tant, aquests s'encarregarien de la seva seguretat[61] i supervivència.[62] Els pocs supervivents van decidir retirar-se i d'aquesta manera el país no tornaria a enfrontar-se a una invasió de grans proporcions fins a diversos segles després.[59]\nQuestion: Quan va tenir lloc el segon intent d'invasió?", "output": [ "1281" ] }, { "id": "task837-0759a62b2ed440b3bc26589b18795e51", "input": "Passage: El fet d'haver venjat la mort del seu antic mestre li va donar l'oportunitat esperada de convertir-se en la màxima autoritat militar del país i durant els següents dos anys va enfrontar i va vèncer als rivals que se li van oposar. El 1585, i després d'haver consolidat el control del centre del país, va començar amb l'avanç cap a l'oest, més enllà de l'abast que havia aconseguit Nobunaga.[77] Pel 1591 Hideyoshi havia aconseguit unificar el país, per la qual cosa va decidir conquerir Xina.[78] Hideyoshi va demanar l'assistència de la dinastia Joseon de Corea per atacar la dinastia Ming i que se li garantís un passatge segur, al que el govern coreà es va negar. Corea va ser llavors l'escenari d'una de dues invasions massives per part de tropes japoneses entre 1592 i 1598, la qual va concloure amb la mort de Hideyoshi, que durant tot aquest temps va romandre al Japó.[78]\nQuestion: Quan va aconseguir Hideyoshi unificar el país?", "output": [ "1591" ] }, { "id": "task837-02d3bbde112440169264d7e8372e6689", "input": "Passage: El 1159 es va produir un nou enfrontament conegut com a rebel·lió Heiji, on Yoshitomo es va enfrontar amb Kiyomori. La victòria del clan Taira va ser tan decisiva que els membres del clan Minamoto van fugir per tractar de salvar-se. Els Taira els van perseguir i Yoshimoto va ser capturat i executat. Dels membres de la branca original de la família Minamoto, només van quedar alguns pocs, sent aniquilats gairebé per complet.[48] El 1167 Taira no Kiyomori va rebre de l'emperador el títol de Daijō Daijin (Gran Ministre), el qual constituïa el rang més alt que podia concedir l'emperador, per la qual cosa va esdevenir el governant de facto del país, sent el primer governant militar a la història japonesa.[48] Tanmateix, l'acaparament de poder de part de Kiyomori, va entrar en conflicte amb el retirat emperador Go-Shirakawa qui estava tractant d'exercir poder a través de l'insei des de 1158 i fins al 1177 l'emperador va planejar un cop d'estat que va fracassar i va ser exiliat, suprimint el seu poder polític, mentre que Kiyomori va nomenar el 1178 com a hereu al tron el seu nét infant, que el 1180 assumeix el tron amb el nom d'emperador Antoku, causant la ira dels opositors al clan Taira, donant inici a les guerres Genpei.\nQuestion: Què es va produir el 1159?", "output": [ "un nou enfrontament conegut com a rebel·lió Heiji" ] }, { "id": "task837-26ed2aaa062e46a08646e4992e4bb1a2", "input": "Passage: Un altre cruent front de batalla va tenir lloc a Okinawa, en la qual la invasió va començar l'1 d'abril durant l'«Operació Iceberg». Mentrestant, el 5 d'abril el primer ministre Koiso Kuniaki va dimitir del seu càrrec mentre la guerra s'aproximava a les illes principals del Japó.[145] Durant aquesta invasió van morir més de 12.000 nord-americans, mentre que en el bàndol japonès s'estimen 110.000 baixes. Estats Units va perdre més 36 vaixells i 368 van resultar danyats,[146] la majoria per atacs kamikazes.[147] Okinawa va caure finalment el 21 de juny, brindant als aliats una important base d'operacions.[146]\nQuestion: Quan va començar la invasió a Okinawa?", "output": [ "1 d'abril" ] }, { "id": "task837-f468d11fc1ed4aa7baa461dd20797739", "input": "Passage: Tement ser localitzades pels policies, Louise declara: \"per primera vegada, lamento que el meu cotxe sigui verd\". Quan travessen un ramat de vaques, crida: \"No em ratlleu el cotxe!\".[32] El diàleg següent encara il·lustra millor aquest afecte. En la seqüència en què arriben al motel just després de l\\'homicidi, Thelma demana les claus a la seva amiga:[32]\nQuestion: Qui temen que les localitzi?", "output": [ "policies" ] }, { "id": "task837-d06017acef774a7c80790c31c0711947", "input": "Passage: Al començament de la pel·lícula se'ns presenten les dues heroïnes de manera separada, cadascuna en el seu ambient quotidià, tot exposant aquesta diferència de caràcter. En concret, la seqüència de la preparació de les bosses de viatge mostra, per exemple, que Louise és organitzada, metòdica i pràctica, mentre que Thelma és infantil, impulsiva i inexperta. Apareixen juntes més endavant, en el moment de la partença de viatge; Louise s'encarrega del cotxe, i Thelma del revòlver.[5]\nQuestion: Què ens presenten al començament de la pel·lícula?", "output": [ "les dues heroïnes" ] }, { "id": "task837-0db72b3eb0564dac8057fcbcaf4820af", "input": "Passage: Als Estats Units, encara s'hi troben avui dia insígnies i adhesius proclamant «Thelma & Louise live» (Thelma i Louise viuen).[81] El seu missatge està carregat de significacions simbòliques: n'hi ha que hi veuen el símbol de dues dones fugitives adreçant un últim «fota't!» al patriarcat, del triomf de la vida sobre la mort, de l'oprimit sobre l'opressió, de la reivindicació d'una justícia no sexista o d'una immortalitat d'amazones.[82] Altres comparen la insígnia amb aquella que proclamava «Jesus lives » (Jesús viu) i li atribueixen una significació mística que vol que la mort física es vegi succeïda per una vida eterna.[40] En tot cas, aquesta acció demostra que, al cap dels anys de l'estrena de Thelma i Louise, els personatges viuen en la memòria col·lectiva i que la pel·lícula continua sent dinàmica, generant significats nous a mesura que d'altres espectadors la descobreixen en un nou context.[83]\nQuestion: Què proclamen adhesius i insígnies?", "output": [ "Thelma & Louise live" ] }, { "id": "task837-f1c1cf489ed147b1bff7b2206efa0c77", "input": "Passage: Ridley Scott ha reutilitzat les tècniques cinematogràfiques dels westerns dels anys 50 del segle XX. Ha tornat als llocs de rodatge de nombrosos westerns a Utah, als voltants de Moab, que no s'havien fet servir per a llargmetratges des de l'època de John Wayne.[9] Ha substituït els cowboys per automòbils i les diligències per camions,[7] tot conservant-hi les mateixes tècniques fotogràfiques: col·loca els personatges dins del paisatge utilitzant plans generals o en plans parcials per donar idea de la immensitat del lloc. El paisatge esdevé un personatge més, esplèndid o amenaçador.[9] Són les mateixes línies, volutes o núvols de pols (evocant la velocitat i les persecucions) aixecats pels unglots dels cavalls, les rodes de les diligències, i els pneumàtics de la Thunderbird i dels cotxes de policia.\nQuestion: Quines tècniques reutilitza Ridley Scott?", "output": [ "dels westerns dels anys 50" ] }, { "id": "task837-26e8ea05719b411a80510265d0de74fb", "input": "Passage: Thelma i Louise[1] (títol original en anglès: Thelma & Louise) és una road movie de 1991 dirigida per Ridley Scott. Obtingué l'Oscar al millor guió original i el Globus d'Or al millor guió (que és de Callie Khouri). Protagonitzada pel duet Geena Davis (Thelma) i Susan Sarandon (Louise) en els papers principals, la pel·lícula explica com una excursió de cap de setmana de dues dones es transforma en una fugida a través dels Estats Units. Cal destacar, a més, la participació de Harvey Keitel, que interpreta per primera vegada el paper d'un heroi, i de Brad Pitt, per qui aquest llargmetratge significà un gran impuls a la seva carrera.\nQuestion: Què és Thelma i Louise?", "output": [ "una road movie" ] }, { "id": "task837-fbb4b5f41fe9456ea2684c3dba11f3c2", "input": "Passage: Es tracta de la història de dues dones que es veuen empeses pels esdeveniments a cometre delictes, cosa que les situa fora de la llei.[5] Les seqüències de fugides, persecucions i actes comesos a mà armada per les heroïnes en acció s'alternen amb les de la policia que les empaita, Thelma i Louise reuneix tots els ingredients clàssics d'una pel·lícula policíaca. Sovint se l'ha comparada amb Bonnie i Clyde i amb Butch Cassidy and the Sundance Kid.[20]\nQuestion: A què es veuen empeses les dues dones?", "output": [ "a cometre delictes" ] }, { "id": "task837-8bbdd50a7efd4015bb3ae26dcf5b46f8", "input": "Passage: Moltes formigues basteixen nius complexos, però altres espècies són nòmades i no construeixen estructures permanents. Les formigues poden bastir nius subterranis o construir-los en arbres. Aquests nius poden trobar-se sota terra, sota pedres o troncs, dins de troncs, dins de tiges buides o fins i tot aglans. Els materials que utilitzen per construir el formiguer inclouen el sòl i matèria vegetal,[48] i les formigues trien el lloc on bastir el formiguer amb cura; Temnothorax albipennis evita els indrets amb formigues mortes, car això pot indicar la presència de plagues o malalties. Abandonen els formiguers ràpidament al primer senyal d'amenaça.[74]\nQuestion: Com són els nius que basteixen moltes formigues?", "output": [ "complexos" ] }, { "id": "task837-d1b17ad3dcee4f018c645d0b55aa302d", "input": "Passage: Les sis potes estan ancorades al mesosoma (\"tòrax\"). Una urpa ganxuda situada a l\\'extrem de cada pota ajuda l\\'animal a escalar i a enganxar-se a diverses superfícies. La majoria de reines i de mascles tenen ales; les reines les perden després del vol nupcial, deixant marques visibles que són un tret distintiu de les reines. Tanmateix, en algunes espècies les reines i els mascles tampoc no tenen ales.[31]\nQuestion: On estan ancorades les sis potes?", "output": [ "al mesosoma" ] }, { "id": "task837-09898f4985da4fe59eeac23e71ddb03d", "input": "Passage: Els mirmecòlegs estudien les formigues al laboratori i en el seu entorn natural. Les seves estructures socials complexes i altament variables fan d'aquests insectes uns organismes model ideals. L'estudi de les formigues ha posat a prova hipòtesis en ecologia, sociobiologia, i ha estat especialment important a l'hora d'examinar les prediccions de teories de selecció de parentesc i estratègies evolutivament estables.[131] Es poden estudiar colònies de formigues criant-les o mantenint-les temporalment en formicaris, unes estructures de vidre especialment fabricades per aquest ús.[132] Es poden marcar exemplars amb diferents colors per fer-ne un seguiment.[133]\nQuestion: Com són les estructures socials de les formigues?", "output": [ "complexes i altament variables" ] }, { "id": "task837-1fdf6269a2734a7f80cba71f6847a084", "input": "Passage: Les formigues obreres no tenen ales i les femelles fèrtils les perden després del vol nupcial per a fundar la seva pròpia colònia. Per tant, a diferència dels seus avantpassats vespiformes, la majoria de formigues es desplacen caminant. Algunes formigues són capaces de saltar. Per exemple, Harpegnathos saltator és capaç de saltar sincronitzant l'acció dels seus parells de potes mitjà i posterior.[84] Hi ha diverses espècies de formigues planadores, incloent-hi Cephalotes atratus; aquest pot ser un tret comú en la majoria de formigues arborícoles. Les formigues amb aquesta habilitat són capaces de controlar la direcció del seu descens quan cauen.[85]\nQuestion: Tenen ales les formigues obreres?", "output": [ "no" ] }, { "id": "task837-c0a89b880c0548c2ad540244f241fe1f", "input": "Passage: Les formigues habiten a tots els continents tret de l'Antàrtida, i només algunes grans illes com ara Groenlàndia, Islàndia, parts de Polinèsia i les illes Hawaii manquen d'espècies nadiues.[22][23] Les formigues ocupen una gran diversitat de nínxols ecològics, i són capaces d'explotar una gran varietat de recursos alimentaris com a herbívors directes o indirectes, com a depredadors i com a carronyers. La majoria d'espècies són generalistes omnívores, però unes quantes són especialistes. El seu domini ecològic es pot mesurar per la seva biomassa, i les estimacions en diferents ambients suggereixen que representen un 15-20% (de mitjana, i gairebé un 25% als tròpics) del total de biomassa animal terrestre, superant la dels vertebrats.[5]\nQuestion: Quin continent és l'únic que no habiten les formigues?", "output": [ "l'Antàrtida" ] }, { "id": "task837-ac0060d5bb7c43edb7c3d98e04f5a13e", "input": "Passage: Les formigues sobreviuen a l'hivern en un estat de torpor o inactivitat. Les formes d'inactivitat són variades, i en algunes espècies les larves entren en un estat d'inactivitat o diapausa, mentre que en altres només són els adults els que hi entren. Als tròpics, les formigues romanen actives tot l'any.[51]\nQuestion: Com sobreviuen les formigues a l'hivern?", "output": [ "en un estat de torpor o inactivitat" ] }, { "id": "task837-5f76545a6ce24e39807fad653cbd7e14", "input": "Passage: Les cries de pangolí neixen amb una longitud aproximada de 15 cm i un pes aproximat de 330 grams, però aquestes mesures difereixen entre les diverses espècies. Quan neixen, les cries ja tenen els ulls oberts, però les seves escates encara són toves.[10] Tanmateix, el procés d'enduriment comença molt aviat, normalment dos dies després del naixement. Les mares protegeixen les seves cries mantenint-les arrapades al seu cos caragolat i, com tots els mamífers, s'encarreguen d'alimentar-les amb llet que produeixen amb el seu únic parell de mamelles.\nQuestion: Quina longitud aproximada tenen les cries de pangolí al néixer?", "output": [ "15 cm" ] }, { "id": "task837-8958b55bf0544476ae87938d718af30b", "input": "Passage: Tot i que han estat relacionats amb animals que visqueren durant el Paleocè,[27] els pangolins més primitius coneguts daten de fa aproximadament 50 milions d'anys. Es tracta d'Eomanis i Eurotamandua, tots dos coneguts a partir de fòssils trobats al jaciment de Messel, de l'Eocè inferior. Mentre que l'afiliació del gènere Eurotamandua encara no és del tot certa i podria tractar-se d'un xenartre, ha quedat demostrat que Eomanis és definitivament un pangolí. Aquests animals es diferenciaven dels pangolins actuals: Eurotamandua no tenia les típiques escates, mentre que Eomanis en tenia al cos però no a la cua ni a les potes. Els continguts trobats dins l'estómac excel·lentment conservat d'Eomanis a Messel mostren que contenia insectes i plantes; Richter i Storch suggeriren la possibilitat que els pangolins s'alimentessin originalment de vegetals i que robessin fulles a les formigues talladores de fulles, ingerint uns quants insectes accidentalment. Segons Richter i Storch, aquest seria el procés pel qual els pangolins haurien començat a esdevenir mirmecòfags.[28]\nQuestion: De quan són els fòssils?", "output": [ "de l'Eocè inferior" ] }, { "id": "task837-8cd015378e134263b1429673433e8323", "input": "Passage: El pangolí de cua llarga (Phataginus tetradactyla) viu als boscos d'una vasta zona de l'Àfrica subsahariana; des de la costa atlàntica entre Guinea i Angola, a través de la República Centreafricana i la República Democràtica del Congo, fins a Sudan i Uganda. Malgrat la seva llarga cua, que li dóna el nom i que mesura una mitjana de seixanta centímetres, aquesta és l'espècie més petita de pangolí, amb entre trenta i quaranta centímetres de longitud corporal.[4] Com altres pangolins, és un insectívor nocturn. Les seves escates tenen un color marró fosc. No té escates a la punta de la cua, cosa que li permet utilitzar-se per agafar-se a les branques. La part calba de la cua també podria ser una zona sensorial. Gràcies a la seva mida i la cua prènsil, té un estil de vida gairebé completament arborícola. Viu al cobricel dels arbres de la jungla.[4] El seu abdomen no està cobert d'escates, sinó d'un pelatge fosc. Té 46–47 vèrtebres a la cua, més que qualsevol altre mamífer conegut,[4] superant les 42–43 vèrtebres caudals de Leptictidium auderiense.\nQuestion: A quin continent viu el Pangolí de cua llarga?", "output": [ "Àfrica" ] }, { "id": "task837-3c0b112845f94456b5dd4e0bc39da08c", "input": "Passage: Tanmateix, l'amenaça principal pels pangolins és la caça per part dels humans. Els pangolins són caçats com a aliment a molts llocs d'Àfrica i és un dels tipus de carn de bosc més popular. Els pangolins també tenen molta demanda a la Xina perquè la seva carn es considera una delicadesa i alguns xinesos (igual que alguns africans) creuen que les escates de pangolins fan baixar les inflamacions, milloren la circulació de la sang i ajuden les dones en lactància a produir llet. Això, juntament amb la desforestació, ha provocat una gran minva del nombre de pangolins gegants.\nQuestion: Quina és l'amenaça principal dels pangolins?", "output": [ "la caça per part dels humans" ] }, { "id": "task837-a505d18e3b3b46a182b5cd4d45bb857e", "input": "Passage: El pangolí de les Filipines (Manis culionensis) només es troba a l'illa de Palawan, a les Filipines. Habita boscos primaris i secundaris de plana. És bastant comú, però es veu amenaçat per la caça intensiva.[22] Els pangolins de les Filipines podrien haver estat originalment una població de pangolins malais que arribà a Palawan des de Borneo durant el Plistocè inferior, a través de ponts de terra que quedaren al descobert quan el nivell del mar baixà durant l'època glacial. Quan la Terra es començà a desglaçar i el nivell del mar pujà de nou, la població de Palawan quedà aïllada i començà el procés d'especiació que portaria a l'aparició de M. culionensis.[23]\nQuestion: On es troba el pangolí de les Filipines?", "output": [ "a l'illa de Palawan" ] }, { "id": "task837-f45376565ab34e52905b3d83ece0e3fb", "input": "Passage: Els pangolins d'Àfrica habiten el sud i el centre del continent africà, des del Sudan del Sud i el Senegal al nord fins a Sud-àfrica al sud. Els pangolins d'Àsia, d'altra banda, s'estenen pel sud-est del continent, des del Pakistan a l'oest fins a Borneo a l'est. A totes les regions on habiten, els pangolins estan patint una constant pèrdua del seu hàbitat, en gran part per l'expansió de l'agricultura i d'altres activitats humanes. S'han trobat exemplars de pangolins de cua llarga i pangolins malais en zones cultivades, indicant que els pangolins s'estan veient obligats a aventurar-se a prop dels humans.[14]\nQuestion: Quina part d'Àfrica habiten els pangolins?", "output": [ "el sud i el centre" ] }, { "id": "task837-96701687e0ec4fc4ab9a0e4237ea6f0b", "input": "Passage: En el camp de la taxonomia, al voltant de 80 taxa (gènere i espècies) han rebut noms científics que honoren o deriven de personatges i altres elements ficticis provinents d\\'El Hòbbit i d\\'El Senyor dels Anells, a més d\\'altres obres ambientades a la Terra Mitjana.[197] Diverses taxa han rebut el seu nom de part del personatge Gòl·lum (també conegut com a Sméagol), així com de diversos hòbbits, les petites criatures semblants als humans com en Bilbo i en Frodo. Diversos elfs, nans i d\\'altres criatures que apareixen a les obres de Tolkien, així com l\\'escriptor mateix, també han estat honorats en els noms de diverses espècies, com ara l\\'amfípode Leucothoe tolkieni, o la vespa Shireplitis tolkieni. El 2004, l\\'homínid extint Homo floresiensis va ser descrit, i aviat es va guanyar el sobrenom, de \"hòbbit\", principalment a conseqüència de la seva petita envergadura.[198] El 1978, el paleontòleg Leigh Van Valen va batejar unes 20 taxa de mamífers extingits a partir de l\\'obra de Tolkien mitjançant una única publicació.[199p][200] El 1999, l\\'entomòleg Lauri Kaila va descriure 48 noves espècies d\\'arnes elachistidae i en va batejar 37 a partir de la mitologia de Tolkien.[197][201] S\\'ha destacat que a Tolkien se l\\'ha commemorat en el món de la taxonomia com no s\\'ha fet amb cap altre autor.[202]\nQuestion: De quin personatge han rebut el nom algunes taxa?", "output": [ "Gòl·lum" ] }, { "id": "task837-34af43282b174d65a30566b65fe3cfb9", "input": "Passage: El 13 de novembre de 2017 es va anunciar que l\\'empresa Amazon havia adquirit els drets globals per televisió d\\'El Senyor dels Anells per realitzar una sèrie de televisió. Aquesta sèrie no seria una adaptació directa dels llibres, sinó que introduiria noves històries ambientades abans de la trama principal de La Comunitat del Anell.[184] La roda de premsa on es va anunciar parlava d\\'\"històries prèvies no explorades basades en textos originals de J.R.R. Tolkien\". Amazon en serà la productora, juntament amb Tolkien Estate, The Tolkien Trust, HarperCollins i New Line Cinema.[185]\nQuestion: Quin dia es va anunciar que els havia adquirit?", "output": [ "13 de novembre de 2017" ] }, { "id": "task837-b7eea352cb0643ef92cc9630b0b91dc2", "input": "Passage: El 2 de juny de 1916 Tolkien va rebre un telegrama citant-lo a Folkestone, des d\\'on havia de ser traslladat a França. El matrimoni Tolkien va passar la darrera nit, abans de la seva partida, en una habitació de l\\'hotel Plough & Harrow de Birmingham. Més tard escriuria que \"dotzenes d\\'oficials morien cada minut. Marxar lluny de la meva esposa aleshores... era gairebé com la mort.\"[51]\nQuestion: Què va rebre el 2 de juny?", "output": [ "un telegrama" ] }, { "id": "task837-5c8979cc70f84171859b1319b04f61b8", "input": "Passage: Mabel Tolkien va escolaritzar els seus dos fills a casa. Ronald, com era conegut per la família, era un bon alumne.[23] La mare li va ensenyar botànica, creant en el seu fill l'interès per la visió de les plantes. Al petit Tolkien li agradava dibuixar paisatges i arbres, però les seves lliçons preferides eren aquelles que tenien relació amb les llengües, ensenyant-li la seva mare les bases del llatí de molt jove.[24]\nQuestion: On va escolaritzar els fills?", "output": [ "a casa" ] }, { "id": "task837-3d62c6b15cfb4a7ea85866b4c904213d", "input": "Passage: Durant la seva vida de jubilat, entre el 1959 i la seva mort, el 1973, Tolkien va anar rebent cada vegada més atenció pública i fama literària. Les vendes dels seus llibres eren tant importants que es lamentava de no haver-se jubilat abans.[24] Al principi, Tolkien escrivia respostes entusiastes a les preguntes dels lectors, però amb el temps va començar a mostrar-se molest per la popularitat sobtada de les seves obres entre el moviment contracultural de la dècada de 1960.[84] En una carta de 1972 Tolkien va deplorar haver-se convertit en una figura de culte, però va admetre que \"fins i tot el nas d\\'un ídol molt modest... no pot romandre completament aliè a la dolça olor de l\\'encens!\"[85]\nQuestion: Quan va començar la seva jubilació?", "output": [ "1959" ] }, { "id": "task837-15c3c5a740ab43ddae5ccb8347d77c49", "input": "Passage: Tolkien sabia llegir a l\\'edat de quatre anys, i va començar a escriure de manera fluïda poc després. La seva mare li deixava llegir molts llibres. No li agradaven ni L\\'illa del tresor ni El flautista d\\'Hamelín, i pensava que Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll era \"divertida però inquietant\". Li agradaven les històries sobre \"pellroges\" (amerindis), així com les obres de fantasia de George MacDonald.[25] A més, els \"Contes de fades\" d\\'Andrew Lang van ser particularment importants per ell, i la seva influència es fa aparent en algunes de les seves obres posteriors.[26]\nQuestion: A quina edat ja sabia llegir?", "output": [ "quatre anys" ] }, { "id": "task837-73a830d861d0489ab2fd7166113ce486", "input": "Passage: El 1948 va ser molt influït pel surrealisme i la poesia moderna dels Estats Units d'Amèrica. Se n'anà cap a Oostende on la seva família havia establert una nova impremta. Escrigué el seu segon poemari i la novel·la De Eendenjacht. El gener 1949 va conèixer la seva esposa Elly Overzier. Començà el servei militar a Lieja i després a Brussel·les, on es va encarregar de tasques de periodisme per la revista dels soldats. S'impregnà de la literatura francesa i s'adherí al moviment artístic Cobra. Creà la revista avantguardista Tijd en mens de la qual era redactor.[9]\nQuestion: Per què va ser influït el 1948?", "output": [ "pel surrealisme i la poesia moderna dels Estats Units d'Amèrica" ] }, { "id": "task837-b06bb2f6d3d3424f89fbf5c5be98a4ef", "input": "Passage: El jove Claus va passar la seva primera joventut en un pensionat catòlic, des de l'edat de divuit mesos fins als onze anys.[6] Aquest fet va esdevenir una de les seves temàtiques recurrents i va alimentar un conflicte intel·lectual amb l'Església catòlica fins després de la seva mort. Més tard va titllar les monges del Pensionat Saint-Joseph d'Aalbeke de «Waffen-SS amb uniforme religiós».[7] Les seves humanitats grecollatines va seguir als col·legis Sint-Amand a Kortrijk i Sint-Hendrik a Deinze. Vers la fi de la Segona Guerra Mundial va ser membre de la Joventut Nacionalsocialista de Flandes (NSJV).[8] Amb altres membres, el 1944 va rebre una menció honorífica de l'ocupant alemany pel seu zel durant una operació de rescat després de «l'acció terrorista dels aliats.»[9] Ell mateix mai no va amagar aquest episodi de la seva vida, en va parlar en intervius explicant com la propaganda alemanya va ser molt encisadora per a un jove adolescent a una Flandes a la qual a l'escola s'inculcava una veritat feta d'històries d'anglesos protestants que perseguien els pobres catòlics a Irlanda i de comunistes que violaven monges i mataven sacerdots a Espanya.[10] Després de la guerra, son pare va ser condemnat i empresonat per col·laboracionisme, la impremta va ser destruïda en un acte de venjança i la mare va fugir a ca l'àvia a Astene.[9]\nQuestion: On va passar la seva primera joventut?", "output": [ "en un pensionat catòlic" ] }, { "id": "task837-13cf98ef02d148b88731a6fa0575cc62", "input": "Passage: Entre l'execució de diverses obres, es destaca el 1985 l'òpera Dr. Faustus (Música Konrad Boehmer, llibret Hugo Claus) en una col·laboració entre la Nederlandse Opera i el Théâtre National Opéra de Paris. La visita del papa Karol Józef Wojtyła (Joan Pau II) a Bèlgica li inspira l'abril 1985 la redacció d'un petit recull de deu texts amb imatges del caricaturista Gerard Alsteens sota el títol Una Visita Repugnant.[n 4] El 1986 rep el Premi de les Lletres neerlandeses per a la totalitat de la seva obra i tota una mena d'activitats commemoratives tenen lloc a Bèlgica i els Països Baixos. El 1987 se'n va a viure en Provença, tot i continuar la direcció teatral. La novel·la Een zachte vernieling, traduïda al català el 2003 com Una dolça destrucció pareix. Tracta de manera parcialment autobiogràfica els seus anys experimentals a París i la seva relació amb el poeta Hans Andreus i la seva dona dins la colònia existencialista d'artistes flamencs i neerlandesos. Tracta amb ironia el zel ampullós de l'avantguarda però també la malenconia de la passió subjacent, les emocions, les il·lusions i amors perduts.[26][27]\nQuestion: Què li inspira la redacció d'Una Visita Repugnant?", "output": [ "La visita del papa Karol Józef Wojtyła (Joan Pau II) a Bèlgica" ] }, { "id": "task837-2433aa347f504229815d6b3cd6440353", "input": "Passage: El 1967 va muntar la peça Masscheroen[n 1] al festival de teatre experimental de Knokke que va encendre una polèmica emblemàtica del seu conflicte perpetu amb el catolicisme i el puritanisme petitburgès de l'època. En l'obra van aparèixer tres amics seus a pèl, Hugues C. Pernath, Freddy de Vree i Bob Cobbing, que simbolitzen la Santíssima Trinitat. La peça va ser prohibida. Seguirà un procés davant el tribunal penal per atemptat contra la moral i els bons costums. Al tribunal de primera instància de Bruges Claus va ser condemnat a quatre mesos i un penyorament de 10.000 francs, ambdós efectius, va apel·lar i l'empresonament va ser transformat en pena condicional en segona instància a Gant. Aquest esdeveniment va desencadenar una polèmica a la premsa, accions de protesta i peticions, l'organització d'un Consell Anti-Censura, la publicació del text amb fotos tot just abans del procés. Anys després, De Vree, un dels membres de la trinitat va dir: «A la fi dels anys seixanta era important mostrar-se a pèl, tenia un significat. […] S'ha de veure tot a l'esperit del temps.[…]. Hi havia els progressistes puritans que manifestaven contra la guerra del Vietnam. Al costat hi havia un grup que donava la cara per a una sexualitat lliure. Aleshores s'organitzava també un debat sobre la nuesa».[14] Aquest procés va ser el cim de l'iceberg d'una ona de repressió i de perquisicions prop de tota una sèrie d'escriptors en aquest període.[2] Claus mateix va cridar a la joventut:\nQuestion: Quina peça va muntar el 1967?", "output": [ "Masscheroen" ] }, { "id": "task837-c3c8ec116447485fbee8dd0dd5c964ee", "input": "Passage: A l'inici de la Guerra Civil, els països democràtics europeus van fer costat formalment a la República, però van posar en pràctica la no interferència en un afer intern.[n. 13] El conflicte va ser denunciat pel President de la República, el Doctor Negrín el 21 de setembre de 1938 a la Societat de Nacions. Aquesta va condemnar el cop militar, però no va atendre les peticions d'ajut. A la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides (San Francisco, 1945) la Generalitat de Catalunya a l'exili va tornar a exposar la situació del país.\nQuestion: A qui van fer costat formalment els països democràtics europeus a l'inici de la Guerra Civil?", "output": [ "a la República" ] }, { "id": "task837-bd935f1b3a3b45fb9d9940526775edeb", "input": "Passage: S'ha calculat que mig milió de catalans van travessar la frontera, i si bé molts van tornar, altres s'hi van quedar o es van exiliar a Mèxic, van trobar la mort en camps de concentració o en la nova guerra mundial que estava a punt d'esclatar. Mentre els gendarmes francesos conduïen els soldats i civils cap als camps improvisats a les platges de Sant Cebrià i Argelers, i més tard al Barcarès[73] i Gurs, el govern francès no estava preparat per a rebre una allau de gent, i tampoc no volia complicar les seves bones relacions amb els vencedors. Els refugiats van haver d'enfrontar-se a la fredor; l'hostilitat, el desconcert, la pietat o el rebuig gairebé col·lectiu d'un poble que el 1936 havia estriat un Front Popular.[74] Sota la pluja, el vent, el fred, la neu, per la manca de queviures i de medecines, amb l'escampall d'epidèmies morien els refugiats. Sobretot els més febles, les criatures.[75]\nQuestion: Quants catalans van travessar la frontera?", "output": [ "mig milió" ] }, { "id": "task837-badeaa565314489e9f1c4cbaaa2003cf", "input": "Passage: Els intel·lectuals espanyols de la generació del 98 es van sentir incòmodes amb els dos bàndols. Per exemple Unamuno, partidari inicial de la insurrecció militar, va acabar tenint un dur enfrontament amb el general José Millán-Astray. En canvi els més joves de l'avantguarda literària i artística es van posar al servei de la República. Va ser el cas del pintor Pablo Picasso, l'escriptor Max Aub Mohrenwitz o els poetes Miguel Hernández i Rafael Alberti. Tanmateix, una part considerable de la intel·lectualitat relacionada amb la generació del 27 es va identificar amb el bàndol de Franco, en especial amb la Falange Española juvenil i revolucionària, que va ser l'única que va proporcionar a aquest bàndol una imatge aparent de modernitat.\nQuestion: Qui es va sentir incòmode amb els dos bàndols?", "output": [ "Els intel·lectuals espanyols de la generació del 98" ] }, { "id": "task837-8d281ada13574e88ae6d23d0bef99574", "input": "Passage: Al voltant de 50.000 brigadistes, no més de 20.000 al mateix temps, van lluitar a la Guerra Civil. Aproximadament un terç va trobar la mort i un altre va resultar mal ferit. De la cinquantena de nacionalitats la majoria eren francesos, polonesos, italians, alemanys, nord-americans i britànics. A partir de la primavera de 1937 nombrosos espanyols van començar a formar part de les Brigades per les nombroses baixes car eren emprats com a punta de llança en les ofensives i la disminució de nous voluntaris. La darrera intervenció en combat va ser a la batalla de l'Ebre on van ser els primers de travessar el riu pel cap de pont de Vinebre i en la maniobra de distracció realitzada entre Tortosa i Amposta.\nQuestion: Quants brigadistes van lluitar a la Guerra Civil?", "output": [ "Al voltant de 50.000" ] }, { "id": "task837-01c4c6a059924445b3fef0c0c475f7fe", "input": "Passage: En el bàndol franquista la constitució de l'Exèrcit Nacional va trobar poques dificultats perquè els generals exercien el comandament polític suprem. Sempre es va disposar d'una capacitat de maniobra professional i la militarització de milícies –falangistes o carlistes- va tenir un paper menys important. Pel que fa als comandaments, van crear els alferes i sergents provisionals, en nombre d'uns vint-i-tres mil i vint mil respectivament que ensinistrats per instructors alemanys, van enquadrar les noves unitats. Franco va comptar amb unitats d'elit amb capacitat per actuar en els moments decisius en punts determinats. En conseqüència, el general Franco no va guanyar per emprar una estratègia innovadora, sinó per organitzar de forma més tenaç i ordenada els seus recursos. I aquest fet va ser suficient car la guerra, en realitat, no va suposar grans innovacions tècniques sinó que va ser disputada amb mitjans escassos i obsolets.[65]\nQuestion: Qui exercia el comandament polític suprem en el bàndol franquista?", "output": [ "els generals" ] }, { "id": "task837-e74704e960614eee8d128dc00f4dc322", "input": "Passage: Ni de bon tros tota l'oficialitat de l'exèrcit destacat a Barcelona estava amb els colpistes. A moltes casernes els oficials lleials a la República foren detinguts pels sediciosos o es mantingueren al marge del cop. A més a més, com que era el mes de juliol bona part de la tropa es trobava amb permís d'estiu o ja llicenciada, així que en bona part les casernes estaven buides.[18]\nQuestion: Qui va detindre els oficials lleials a la República?", "output": [ "sediciosos" ] }, { "id": "task837-7cafd76d83e24bdf881c88138f16d09f", "input": "Passage: Si la massa de la nana blanca aconseguís el límit de Chandrasekhar d'1,44 masses solars, la pressió de degeneració dels electrons deixarà de recolzar-la i començarà a col·lapsar-se. Amb un nucli compost principalment d'oxigen, neó i magnesi, la nana blanca que es col·lapsa segurament formarà una estrella de neutrons. En aquest cas, només una fracció de la massa de l'estrella serà expulsada com a resultat del procés.[49] No obstant això, si el nucli està compost de carboni-oxigen, el col·lapse farà que una porció substancial de l'estrella sofreixi una fusió nuclear en un curt període. Això seria suficient perquè l'estrella es desfés i es formés una cataclísmica explosió de supernova tipus Ia.[50]\nQuestion: Què passarà si la massa de la nana blanca aconsegueix el límit de Chandrasekhar d'1,44 masses solars?", "output": [ "començarà a col·lapsar-se" ] }, { "id": "task837-1e649412179a4f9da03f0e1272fe7944", "input": "Passage: Els astrònoms defineixen la metal·licitat d'una estrella com l'abundància d'elements químics que tenen un nombre atòmic superior a l'heli. Això es calcula per mitjà d'una anàlisi espectroscòpica de l'atmosfera, seguit d'una comparació amb els resultats esperats de models estel·lars computeritzats. En el cas d'IK Pegasi A, l'abundància de metall estimat és de [M/H] = +0,07 ± 0,20. Aquesta notació permet obtenir el logaritme de la proporció d'elements metàl·lics (M) davant de la proporció d'hidrogen (H), menys el logaritme de la proporció de metall del Sol (així, si l'estrella iguala l'abundància de metall del Sol, aquest valor serà zero). Un valor logarítmic de 0,07 és equivalent a una proporció de metal·licitat d'1,17, per la qual cosa l'estrella seria un 17% més rica en elements metàl·lics que el Sol.[7] No obstant això, el marge d'error d'aquest resultat és bastant gran.\nQuestion: Com defineixen els astrònoms la metal·licitat d'una estrella?", "output": [ "com l'abundància d'elements químics que tenen un nombre atòmic superior a l'heli" ] }, { "id": "task837-3513ca649dde4578a437ced1c7d91fb1", "input": "Passage: En algun moment en el futur, IK Pegasi A consumirà l'hidrogen del seu nucli i començarà a evolucionar lluny de la seqüència principal, fins a formar un gegant vermell. La grandària d'un gegant vermell pot ascendir a dimensions importants, estenent fins a unes cent vegades el seu radi previ (o més). Una vegada IK Pegasi A s'hagi expandit el seu diàmetre sobrepassarà el Lòbul de Roche de la seva companya, formant-se un disc d'acreció gasós al voltant de la nana blanca. Aquest gas, compost principalment d'hidrogen i heli, anirà a parar a la superfície de la seva companya. Aquest trasllat massiu de matèria entre les estrelles ocasionarà també la reducció de la seva òrbita mútua.[41]\nQuestion: Quan consumirà IK Pegasi A l'hidrogen del seu nucli?", "output": [ "En algun moment en el futur" ] }, { "id": "task837-32eefe0095824018ae8b90b704f4642d", "input": "Passage: És possible que IK Pegasi B segueixi un patró similar.[43] No obstant això, per poder acumular massa, només pot ser expulsada una porció del gas acrescut, amb el que amb cada cicle la nana blanca augmentaria la seva massa de manera gradual. Així, fins i tot encara que es comportés com una nova recurrent, IK Pegasi B podria continuar acumulant una capa creixent.[45]\nQuestion: Què pot ser expulsat per poder acumular massa?", "output": [ "una porció del gas acrescut" ] }, { "id": "task837-db35bd5428084f4fa01b59c6f4600918", "input": "Passage: L'interior d'IK Pegasi B podria estar compost per complet de carboni i oxigen però, alternativament, si el seu progenitor va passar pel procés de combustió del carboni, podria tenir un nucli d'oxigen i neó envoltat d'una coberta enriquida amb carboni i oxigen.[34][35] En qualsevol cas, l'exterior d'IK Pegasi B està cobert per una atmosfera d'hidrogen gairebé pur, per la qual cosa aquesta estrella es classifica com a DA. A causa de l'elevada massa atòmica, l'heli existent en la coberta s'enfonsarà per sota de la capa d'hidrogen.[36] La totalitat de la massa de l'estrella es recolza en la pressió de degeneració dels electrons (una força causada pel principi d'exclusió de Pauli, que prohibeix que els constituents d'una estrella estiguin en un mateix estat quàntic i, per tant, limita la quantitat de matèria que pot trobar-se en un determinat volum).\nQuestion: De què podria estar compost per complet l'interior d'IK Pegasi B?", "output": [ "de carboni i oxigen" ] }, { "id": "task837-71cf1284c35c4119b51af67a97e269da", "input": "Passage: En consumir-se l'hidrogen del nucli del progenitor d'IK Pegasi B, aquest va anar evolucionant a una gegant vermella. El nucli intern es va contreure fins que l'hidrogen va començar a cremar-se en la capa que envoltava el nucli d'heli. Per compensar aquest augment de la temperatura, la capa exterior es va expandir diverses vegades el seu radi com a nucli d'estrella de la seqüència principal. Quan el nucli va adquirir una temperatura i densitat en les quals l'heli podia començar la seva fusió, aquesta estrella es va contreure i es va convertir en el que es coneix com una estrella de branca horitzontal, és a dir, pertanyent a un grup d'estrelles que a grans trets formen una línia horitzontal en el diagrama H-R. La fusió de l'heli va formar un nucli inert de carboni i oxigen. Quan en el nucli l'heli es va consumir per complet, es va formar una capa de combustió d'heli (a més de la de carboni formada prèviament), i l'estrella es va desplaçar al que els astrònoms denominen la branca asimptòtica de les gegants, o RAG. Si tingués la suficient massa, amb el temps el procés de combustió del carboni podria recomençar en el nucli, i produir oxigen, neó i magnesi.[28][29][30]\nQuestion: Quan va anar evolucionant IK Pegasi B a una gegant vermella?", "output": [ "En consumir-se l'hidrogen del nucli del progenitor" ] }, { "id": "task837-8a9ef244cf7b4c67b9c2075fde037567", "input": "Passage: A la dreta o costat de l'Epístola i sobre el cadirat del cor de la capella, es troba el sepulcre del rei Enric II de Castella mort el 1379; està dins d'un arcosoli d'estil plateresc. Sobre el sarcòfag es troba l'escultura jacent del rei realitzada en alabastre policromat de dos metres de longitud. A la mà dreta sosté el ceptre reial i, a l'esquerra, l'espasa; porta vestidures de cerimònia amb una túnica i el mantell decorats i una corona daurada al cap, que reposa sobre tres coixins, realitzats amb tot el detall d'adornaments i cordons; els peus descansen sobre la figura d'un lleó. A la part de la capçalera del sarcòfag es troba una inscripció que es creu que pertany a l'autor: «maestro Luys, entallador».[19] Entre els ornaments figuren escuts de Castella i Lleó i sobre el sarcòfag, al fons de l'arc, es troben dos putti que sostenen una cartel·la amb la inscripció:[20]\nQuestion: Quan va morir Enric II de Castella?", "output": [ "1379" ] }, { "id": "task837-3ca9e8ba8e4b452084c86e6c8aa42bb3", "input": "Passage: Una vegada aconseguida l'autorització per part de Carles I, es va encarregar la direcció de la nova construcció de la capella a l'arquitecte Alonso de Covarrubias, començant les obres el 1531. Quedava situada entre el costat nord de la capella de Santiago i la de santa Leocàdia, a la capçalera de l'edifici. L'entrada es va fer per l'antiga Capella de Santa Bàrbara a través d'un arc decorat amb escultures. Consta d'una nau dividida per dos arcs ogivals amb un vestíbul d'entrada, dos trams, i un absis poligonal. La nau té una volta de creueria gòtica, però l'ornamentació i els sepulcres són d'estil renaixentista i plateresc.[12]\nQuestion: Qui va concedir l'autorització?", "output": [ "Carles I" ] }, { "id": "task837-3c5843b6fccc450cb215887f156f2e71", "input": "Passage: Davant d'aquest sepulcre, a l'esquerra o costat de l'Evangeli, es troba el sepulcre del seu fill, el rei Joan I de Castella, mort a Alcalá de Henares el 1390. L'arquitectura de l'arcosoli és també d'estil plateresc i policromada com les anteriors, però el monarca està representat de genolls, en actitud orant, amb vestimentes, corona reial i va armat. Sobre el reclinatori en què es recolza, cobert amb un mantell amb l'escut de Castella i Lleó, hi ha un llibre d'oracions obert. Dins de l'arc també hi ha una inscripció:[23]\nQuestion: On va morir el rei Joan I de Castella?", "output": [ "Alcalá de Henares" ] }, { "id": "task837-63b37e7e58734c2d8b8f91f7550fbdb6", "input": "Passage: El rei Enric II va disposar la creació de dotze capellanies perpètues, dedicades a la celebració de misses i oracions diàries per la seva ànima; cada capellà rebria 4.500 morabatins anuals. El 1382, Joan I va ampliar aquest privilegi amb un total de vint-i-cinc capellanies i amb més dotació econòmica per als capellans, sagristans i guardes; també fixà directrius per a l'elecció del capellà major de Reyes Nuevos. Enric III, seguint la norma establerta pels seus antecessors, també fundà set capellanies noves, encara que pel gran nombre de capellans amb obligació de dir missa diària no era possible de satisfer; solament se'n van afegir dues de noves, ja que amb les set noves la institució hagués augmentat en prop d'un terç més. La resta de les capellanies que es van fundar foren: dues al monestir de San Francisco de Toledo i les altres tres distribuïdes entre els monestirs de San Pablo, San Agustín i Santa María del Carmen.[7]\nQuestion: Què va disposar el rei Enric II?", "output": [ "la creació de dotze capellanies perpètues" ] }, { "id": "task837-3fa777a68b3740d78ee6f6f39336b5fc", "input": "Passage: Es troben en aquesta capella els sepulcres d'una gran part de la dinastia Trastàmara. Les figures jacents són les que hi havia a l'antiga capella; el daurat dels sepulcres va ser incorporat per desig de Carles I i realitzat per Pedro López de Texeda el 1534, pel qual va cobrar la quantitat de 12.000 morabatins.[4] En aquest trasllat, també van ser esculpides les escultures orants de Joan I de Castella i la seva esposa Elionor d'Aragó i de Sicília, a causa del trencament que es produí durant el trasllat de les anteriors figures jacents. A cada monument es van transcriure les còpies de les inscripcions dels epitafis i es va decidir posar també una figura representant el rei Joan II, pel fet d'haver concedit aquest monarca privilegis reials a la capella, tot i que el seu cos descansa al monestir de Miraflores.[18]\nQuestion: De quina dinastia són els sepulcres de la capella?", "output": [ "Trastàmara" ] }, { "id": "task837-e2149e182ebf4206957f965df600c14c", "input": "Passage: Kàtia és una dona que viu ofegada en un món que no la deixa trobar el seu propi camí, pressionada per tothom. Un matrimoni infeliç, amb sogra tirànica inclosa (Kabanikha, una dona frustrada i ressentida), fa que busqui l'amor adúlter de Borís. Però per a ella, que sempre està pregant a Déu, això és un pecat. Per això al final l'única sortida que li queda és la mort, creu que així s'acabarà el patiment. Tot i la duresa de la història, la música de Janáček es caracteritza pel gran lirisme assignat a la figura de la protagonista. És una música molt emocional i molt pròxima al text.[4]\nQuestion: Per qui està pressionada Kàtia?", "output": [ "per tothom" ] }, { "id": "task837-ac78d71882fc411a9cc0f62f742b7580", "input": "Passage: En aquests moments de sentiments contradictoris era necessària una creació a la capital txeca però no confiava en la comunitat musical de la capital perquè no podia dictar plenament la seva elecció dramàtica i musical. D'altra banda, sabia que podia comptar amb els seus a Brno, no només amb la dedicació de František Neumann, sinó també amb la seva lleialtat. També sabia que, ara, amb la fama aconseguida, una creació a Brno no quedaria en un simple esdeveniment provincial i els crítics de la música txeca, situats principalment a la capital, es veurien obligats a considerar-la.[6]\nQuestion: Per què no confiava en la comunitat musical de la capital txeca?", "output": [ "perquè no podia dictar plenament la seva elecció dramàtica i musical" ] }, { "id": "task837-47b960d21f3a4f7eb0414e927fafd5fd", "input": "Passage: Kàtia Kabànova és una de les obres mestres de Leoš Janáček, i d'entre totes les òperes de tots els temps, sens dubte una de les més originals. Va prendre l'exemple de la realitat social i lingüística de Moràvia, en la qual va néixer i es va criar. Sempre va tenir cura per entrar, en tota la seva música, els trets de l'adherència a la realitat que havien estat una de les característiques clau dels escriptors russos del segle XIX: Dostoievski en la seva última obra (De la casa dels morts), i Ostrovski, estimat dramaturg també de Txaikovski, a Kàtia Kabànova. La realitat significava per a ell, en primer lloc, la transfiguració de les inflexions melòdiques de la parla que, per ser tan escrupoloses, cap traducció pot donar sentit a una expressió musical com en l'idioma original txec.[20] Sembla convincent la tesi que els dos tipus vocals de Kàtia i Varvara -combinació de soprano greu i mezzo lleugera, frívola- seria modelada almenys en part, de la de Tatiana i Olga de l'admirada Eugene Oneguin de Txaikovski.[13]\nQuestion: Qui va compondre l'opera Kàtia Kabànova?", "output": [ "Leoš Janáček" ] }, { "id": "task837-b6c82e7fb20d40b9833dd9737e9fa827", "input": "Passage: No només Ostrovski sinó també Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Turguénev i Txékhov van influir sobre ell, cosa que s'aprecia en les seves òperes d'ambient rus i també en un gran nombre de composicions instrumentals. El músic va viatjar a Rússia i Polònia l'any 1900 i es va amarar de la cultura i literatura de tots dos països. Janáček se sentia el capdavanter d'una espècie de nacionalisme paneslavista, potser com a resposta a l'orientació alemanya de la burgesia de Brno. Parlava un rus perfecte, als seus fills els va posar noms russos, va viatjar en diverses ocasions a la Rússia tsarista i va fundar a Brno un Cercle rus que va estar actiu fins a la primera Guerra Mundial. Kàtia Kabànova és la primera òpera de Janáček de tema rus. L'obra és un acte d'adhesió a la cultura i l'ànima russes en forma de balada amorosa.[8]\nQuestion: A més d'Ostrovski qui va influir també en Janáček?", "output": [ "Tolstoi, Gogol, Dostoievski, Turguénev i Txékhov" ] }, { "id": "task837-fcd53e6e27ed4c9bad62b8bcec59303a", "input": "Passage: El 21 de gener de 1928 va tenir lloc l'estrena de la segona versió al Teatre Alemany de Praga dirigida per William Steinberg, amb els interludis del primer acte i el segon acte tocats per primera vegada. El 10 d'abril de 1951 es va representar al Sadler's Wells Opera de Londres, dirigida per Charles Mackerras, i va ser un escàndol. Gairebé tota la vella guàrdia semblava molesta pel seu poc alè i aparent falta de lírica. El gran Ernest Newman va coincidir amb molts dels seus col·legues que va escriure que «Janáček és un compositor inconstant que no sembla pensar en intervals de més dos o tres minuts, però hi ha suficients bons moments musicals en la seva Kàtia Kabànova, que el Sadler's Wells va estrenar a Anglaterra el dimarts, per mantenir all públic interessat fins al final». Tanmateix, els crítics joves van veure inspiració en aquelles frases tan curtes i Desmond Shawe-Taylor va escriure al New Statesman: «Els sorprenentment prolífics gèrmens melòdics apareixen amb freqüència en frases àmplies i fluides i alguns dels temes principals de l'òpera són instrumentals en origen. Com a la resta de les seves obres recents, Janáček desplega el seu peculiar poder instrumental per permetre que aquests gèrmens creixin i es multipliquin com un pensament al cap, amb tota mena de noves, expressives subtileses harmòniques però sense elaboració contrapuntística o textures denses. El resultat és una espècie d'eloqüència íntima que és contrària a la retòrica: Janáček és una d'aquestes rares figures amb una la humil manca d'afectació que ens fa sentir vergonya de l'exageració i l'artifici. El que més sorprèn de Kàtia Kabànova no és la tècnica inusual, sinó la força sense diluir i la puresa del seu humanisme».[17]\nQuestion: Quin dia va tenir lloc l'estrena de la segona versió?", "output": [ "21 de gener de 1928" ] }, { "id": "task837-403452d5f1b642519cc4a7a0bfe68399", "input": "Passage: A l'interior de la casa, Kàtia li parla a Varvara de la seua feliç infantesa, i del somni de tenir un home que vertaderament l'estime. Tichon entra per a acomiadar-se, perquè està a punt de sortir de viatge de negocis vers Kazan, enviat per Kabanicha. Kàtia li demana poder acompanyar-lo, o bé que ell no se'n vaja, perquè no vol quedar sola amb la sogra, però ell hi insisteix. Aleshores Kàtia li demana que la faça jurar que no tindrà tractes amb estranys durant la seua absència, cosa que desconcerta Tichon. Kabanicha anuncia que Tichon ha d'anar-se'n, però no sense abans instruir Kàtia com ha de ser el seu capteniment durant la seua absència. Tichon, acovardit davant la fèrria autoritat de sa mare, diu a Kàtia que ha de tractar Kabanicha com la seua pròpia mare i actuar sempre de manera correcta. Tichon fa una reverència a sa mare i besa aquesta i Kátia abans d'anar-se'n.\nQuestion: De què li parla Kàtia a Varvara?", "output": [ "de la seua feliç infantesa, i del somni de tenir un home que vertaderament l'estime" ] }, { "id": "task837-eb9bf6edad1a4ed38e8d356e72e8396d", "input": "Passage: Antonio Palomino assegura que Juan Sánchez Cotán va ser deixeble de Blas de Prado a Toledo, amb qui «es va avantatjar en pintar fruites».[8] Encara que no s'hagi pogut confirmar documentalment, aquesta relació d'aprenentatge és versemblant. Prado, que va realitzar freqüents viatges al monestir de l'Escorial, va assimilar les tendències manieristes que allà es practicaven i hauria estat, segons les fonts literàries, el creador de la natura morta espanyola, encara que cap procedent de la seva mà s'hagi conservat.[9]\nQuestion: Qui va ser deixeble de Blas de Pradon segons Antonio Palomino?", "output": [ "Juan Sánchez Cotán" ] }, { "id": "task837-289c2a8e65c94491afa6125d092f0b72", "input": "Passage: De Prado degué romandre al Marroc fins a finals de 1598 o començaments de 1599. Palomino diu que «quan va tornar, va venir vestit d'africà, i per algun temps el van veure menjar a terra sobre coixins, o coixins de sala, a la usança morisca. Vingué molt ric, i amb grans i excel·lents joies».[12] De l'insòlit viatge i de la fàcil adaptació del pintor al país se'n va fer ressò també l'aragonès Jusepe Martínez, que creia que Blas de Prado va retornar a Marroc en no sentir-se tan estimat a Espanya com en la seva nova pàtria, morint allà:\nQuestion: Fins quan va estar Prado al Marroc?", "output": [ "fins a finals de 1598 o començaments de 1599" ] }, { "id": "task837-d65c8bdf609f410c861d72f3081579d5", "input": "Passage: Les obres conservades de Blas de Prado són en gran part de tema religiós, tot i que autors de la seva pròpia època com Francisco Pacheco o Jusepe Martínez el cataloguen com un bon retratista i pintor de natures mortes. Al seu pas per Sevilla camí del Marroc el va conèixer el primer dels dos, qui explica al seu llibre Arte de la pintura que «quan va passar a Marroc per ordre del Rei, portava uns llenços de fruites, que jo vaig veure, molt ben pintats».[17] L'afirmació de Pacheco, per la data en què va haver de succeir i la seva condició de mestre de Juan Sánchez Cotán, situen a Blas de Prado als orígens de la natura morta espanyola, encara que cap obra de la seva mà s'hagi conservat fins a l'actualitat. Igualment són lloades les seves obres pels experts Antonio Palomino, Antonio Ponz i Céan Bermúdez.[18]\nQuestion: Quin tema tracten les obres que es conserven de Blas de Prado?", "output": [ "religiós" ] }, { "id": "task837-c40d94da8a4647deaf26af3b045fcc5a", "input": "Passage: El retaule va ser propietat del municipi de Granollers fins que el 1917 el MNAC, després d\\'una llarga negociació, va comprar les tretze taules que custodia actualment.[7] El procés d\\'adquisició va ser molt complicat, ja que la venda dels retaules tenia com a finalitat obtenir fons per construir l\\'hospital de Granollers: això va fer que el preu fixat pels seus propietaris fos el més alt que mai havia hagut d\\'afrontar la Junta de Museus. Haver de pagar un preu tan alt va comportar nombrosos problemes i entrebancs per encaixar-ho en un pressupost extraordinari municipal. La negociació va començar el 1914, quan després d\\'assabentar-se de la intenció de vendre les taules de l\\'antic retaule gòtic, la Junta va comissariar Josep Rogent per realitzar les gestions preliminars. El 1915, la junta de construcció de l\\'hospital demanà autorització al bisbe per vendre els retaules, i la comissió d\\'adquisicions de retaules es traslladà a Granollers per examinar in situ les taules. La Junta de Museus era conscient que la col·lecció gòtica estava faltada de peces substancials i que aquest conjunt de tretze taules podia ser de gran importància. El vocal Manuel Rodríguez Codolà va elaborar un dictamen favorable. on remarcà \"la importància de recuperar una de les grans obres dels Huguet\" després que s\\'hagués perdut el Retaule de Sant Antoni Abat, cremat durant la Setmana Tràgica, i considerant l\\'interès pel gòtic[n. 1] –un estil que havia estat oblidat– i que un canvi d\\'idees en el món de l\\'art i les descobertes científiques començaven a treure\\'l del desconeixement. S\\'acordà consignar al pressupost una quantitat màxima de 125.000 pessetes per a la seva adquisició, encara que la primera oferta que es féu als propietaris fou de cent mil pessetes. Juntament amb les taules de Granollers hi anava inclòs un retaule gòtic de sis compartiments amb la vida i martiri de sant Sebastià amb una predel·la de cinc divisions que contenia una representació de Jesús i els instruments de la Passió, un bisbe i sant Roc i un a escena de martiri.\nQuestion: Què va comprar el MNAC?", "output": [ "les tretze taules" ] }, { "id": "task837-0ba2a9a5e77a44f4a586900ca971cd7a", "input": "Passage: L'estructura compositiva del Calvari és quasi idèntica entre aquest retaule i el de sant Antoni Abat, si bé alguns detalls marquen les diferències entre ambdues obres. El nombre de personatges al costat dret, darrere dels soldats jugadors, és superior al retaule d'Huguet. Una altra diferència en les vestimentes dels dos retaules, ja que mentre Huguet vesteix els seus personatges amb robes orientals i senzilles, al retaule de Granollers els personatges masculins vesteixen amb indumentàries més riques i d'un estil clarament militar. També canvia la vestimenta del príncep dels sacerdots que Huguet representa vestit de bisbe, un rang eclesiàstic encara no inventat en l'època representada i que, en realitat, es tracta d'un simbolisme utilitzat per l'autor per a mostrar que el personatge tenia un alt rang dins la comunitat.[24]\nQuestion: Com vesteix Huguet els seus personatges al retaule?", "output": [ "amb robes orientals i senzilles" ] }, { "id": "task837-f677d027d20b447fae801ecfbfafb075", "input": "Passage: Així les representacions retaulístiques de la vida, exaltació i miracles de sant Esteve produïdes durant la baixa edat mitjana remetin indistintament als Fets dels Apòstols (en concret, AC 6:5-8-2), i a altres materials literaris de procedència i significació variades. Una d'aquestes fonts era la biografia medieval Vita fabulosa sancti Stephani protomartyris que era coneguda per dues versions escrites diferents: la més antiga i fantasiosa del manuscrit de la Biblioteca de Montecassino, del segle xi, i la més continguda i culta del manuscrit de la Biblioteca de Sant Marc de Venècia, del segle xv. Una altra font en la qual s'inspiren les escenes d'aquest retaule poden derivar de la Llegenda àuria, de gran difusió a l'època, escrita per Iacopo da Varazze el segle xiii i que inclou dos capítols sobre el protomàrtir. Una de les múltiples versions traduïdes al català d'aquesta obra va ser la Vides de sants rosselloneses del segle xiv de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, de la Biblioteca de l'Escorial, i de la Biblioteca Episcopal de Vic, entre d'altres.[14]\nQuestion: Quan es van produir les representacions retaulístiques de sant Esteve?", "output": [ "durant la baixa edat mitjana" ] }, { "id": "task837-9495b340428f4050a72eb05cf240a830", "input": "Passage: Aquesta taula, que hauria estat situada al pis superior i al segon carrer per la dreta, representa sant Esteve dalt d\\'un pedestal, revestit amb la dalmàtica diaconal, amb un manípul al braç esquerre i portant els atributs del llibre dels Evangelis i de la palma del martiri. Està rodejat per deu apòstols, dels qui rep homenatge, un fet infreqüent en els cicles dedicats al sant, llevat del Retaule de la Doma de la Garriga, on aquesta escena ocupa el compartiment central. La pintura del cicle de Granollers no il·lustra cap episodi narratiu precís sinó només una situació \"simbòlica\" relacionada amb la preeminència d\\'Esteve, \"home ple de fe i de l\\'Esperit Sant\"［Fets dels Apòstols 6:5-8］, entre els set membres de la comunitat elegits per a ser els primers diaques. L\\'autor vol indicar sense equívocs la connexió fonamental del sant amb el col·legi apostòlic.[18]\nQuestion: On està situat en la taula sant Esteve?", "output": [ "dalt d'un pedestal" ] }, { "id": "task837-d03a64c6af92406fb03b9ec4da5232b7", "input": "Passage: La temàtica narrativa del cos principal es centra en l'hagiografia del sant, amb escenes de la seva vida i altres relatives a narracions posteriors a la seva mort relacionades amb els seus miracles. La iconografia de les taules de la predel·la està dedicada al cicle de la Passió de Jesús. Estilísticament, el retaule mostra una continuïtat de l'escola de Jaume Huguet, de qui els Vergós varen ser deixebles i col·laboradors. De fet, alguns historiadors han defensat la intervenció del mateix Huguet en algunes taules.\nQuestion: En què es centra la temàtica narrativa del cos principal?", "output": [ "en l'hagiografia del sant" ] }, { "id": "task837-68e1f669442343f7a1a596c6e118eb36", "input": "Passage: Alguns dels meteorits trobats a la Terra on el quars ha estat identificat són el meteorit Grant i el St. Mark's.[66][67] A la zona d'allunatge de l'Apollo 15, l'any 1971, es va descobrir el meteorit Hadley Rille (el segon meteorit en ser descobert en un cos del sistema solar diferent a la Terra) el qual també contenia quars.[68]\nQuestion: En quins meteorits s'ha identificat el quars?", "output": [ "Grant i el St. Mark's" ] }, { "id": "task837-9c8deb0572ff4e539dd9bd42aa4ae9bf", "input": "Passage: Les macles que segueixen la llei del Japó, també anomenada llei de Weiss i llei de La Gardette, són les úniques macles comunes del quars amb els eixos c inclinats. La llei va ser descrita per Weiss[28] en cristalls procedents de La Gardette (França); més tard es va popularitzar el nom de llei del Japó per la gran quantitat d’espècimens que s’hi van trobar. Els eixos c de dos cristalls coincideixen en un angle de 84º33’, amb dues de les cares m d’ambdós cristalls sent paral·leles entre si. Les unions de macles a vegades es veuen irregulars a la superfície del cristall malgrat ser perfectament rectes en el seu interior i formen un pla prim que va des de la base del cristall fins a la indentació en forma d'Y entre les branques. La causa del maclat encara no és coneguda. La majoria de macles del Japó es presenten aixafades i sovint són més grosses que els cristalls sense torsió que les acompanyen.\nQuestion: Quina llei segueixen les macles?", "output": [ "la llei del Japó" ] }, { "id": "task837-0c06c1ff129a4ad39523efdc9e159e76", "input": "Passage: El quars en estat pur i sense impureses es denomina cristall de roca o \"quars hialí\".[69] És totalment incolor, ja que no té impureses o inclusions que afectin la seva transparència, i és transparent o translúcid. El seu índex de refracció dicroica és extremadament baix amb una doble refringència orientada per un eix únic, el que ho fa un excel·lent conductor i canalitzador d\\'ones lumíniques. Es troba en regions muntanyoses i zones al·luvials de tot el món. S\\'aprofita la seva estabilitat molecular per controlar l\\'exactitud de circuits electrònics a causa del seu comportament ressonant.[70] Els còdols brasilers són una subvarietat del cristall de roca. El nom es refereix al quars del Brasil en forma de còdol que s\\'utilitza per a fer esferes ornamentals.[71]\nQuestion: Com s\\'anomena el quars en estat pur i sense impureses?", "output": [ "cristall de roca o \"quars hialí\"" ] }, { "id": "task837-6343279dfb8748a485fe61ed00b89ad4", "input": "Passage: L\\'ametista és una forma de quars que va des d\\'un color porpra fosc a violeta claret. S\\'utilitza sovint en joieria. El nom prové del grec ἀ a-(\"no\") i methustos μέθυστος (\"intoxicat\"), una referència a la creença que la pedra protegia al seu amo d\\'embriaguesa. Els antics grecs i romans usaven recipients d\\'ametista per a beure creient que això evitaria la intoxicació alcohòlica. L\\'ametista cremada i el cabell d\\'ametista són dues varietats de quars ametista. La primera (de l\\'anglès: Burnt Amethist) és una varietat d\\'ametista que degut a un escalfament presenta una coloració taronja, groga o fins i tot marró, que molts cops és confosa erròniament amb el quars citrí.[58] La segona és una varietat caracteritzada per la formació de cristalls aciculars.[72]\nQuestion: Què és l\\'ametista?", "output": [ "una forma de quars" ] }, { "id": "task837-75bebc235e2a44d2ba4caef0f18f7d05", "input": "Passage: Els cristalls de quars acostumen a desenvolupar-se una mica més ràpid en les cares z que en les cares r. Amb aquesta afirmació caldria pensar que les cares z són més extenses que les r, però és totalment a la inversa. El creixement esdevé perpendicular a les cares, motiu pel qual si una de les cares creix més ràpidament la seva superfície es redueix. Les cares r solen ser més grosses i fins i tot, a vegades, les cares z són absents. La intersecció entre les formes r i z no és sempre una bipiràmide hexagonal però si que sempre presenta simetria trigonal.\nQuestion: Quines cares són més extenses dels cristalls de quars?", "output": [ "les r" ] }, { "id": "task837-051b8115c1404a50b97b8663798e81f1", "input": "Passage: Al País Valencià cal destacar els cristalls idiomòrfics de quars fumat que es troben a les proximitats de Nàquera. També són rellevants els jacints de Compostel·la que es troben en diverses formacions geològiques del Triàsic valencià junt amb altres tipologies de quars com ara el quars fumat o el cristall de roca.[55] Bons exemples de localitats on apareixen jacints de Compostel·la són: El Pinós i Orxeta (Alacant); el Mont Preubas (Castelló) i Montroi, Requena, l'Olleria, Torís i Xestalgar (València). A Altura (Castelló) s'hi troba quars blau. A continuació s'enumeren les mines i pedreres més rellevants on s'ha descrit la presència de quars al País Valencià. Aquest llistat és només orientatiu, i en cap cas descriu la totalitat de mines on s'ha descrit el quars, sinó les més rellevants.\nQuestion: Quins cristalls podem destacar al País Valencià?", "output": [ "els cristalls idiomòrfics de quars fumat" ] }, { "id": "task837-0ad37c69bae84ff586a9fbc9b35deb52", "input": "Passage: Rusalka assumeix un lloc especial en el conjunt del llegat del compositor. No només és universalment reconeguda com la creació de més èxit de Dvořák per a l'escena, sinó també, segons l'opinió de molts, és la seva obra magna. Tot i que es podrien donar raons semblants a una sèrie d'altres obres de Dvořák, Rusalka és sense cap dubte el producte del mestratge suprem que idealment combina de manera infal·lible una tècnica de composició i una excepcional invenció.[10]\nQuestion: Com és el lloc que ocupa Rusalka en el llegat del compositor?", "output": [ "especial" ] }, { "id": "task837-21b7db8196cc4cf1b96b169c7e15f0e1", "input": "Passage: El desig més gran de Dvořák era assolir un èxit rotund amb una òpera; potser arribar a escriure autèntiques òperes populars, com Verdi. De maig a novembre de 1900 va treballar en aquesta, que hauria de ser la seva millor obra dramàtica i que mereix un lloc entre les millors òperes de tots els temps. L'ambient del primer i últim acte és d'elevada qualitat, amb diverses reminiscències de Wagner, però és abans que res txec, amb una profunda i fina sensibilitat per a un veritable art popular. L'òpera compta amb melodies d'una bellesa pura i commovedora. Se sap que, per compondre aquesta òpera, es retirava cada dia durant diverses hores a la vora d'un solitari llac del bosc.[5]\nQuestion: Què volia obtenir Dvořák amb una òpera?", "output": [ "un èxit rotund" ] }, { "id": "task837-943575a43bfb4dbb9e049b9b0ca095de", "input": "Passage: En un llac a la llum de la lluna. Tres nimfes aquàtiques ballen felices fins a l'arribada del seu pare, un esperit de les aigües que es posa a jugar amb elles. En aquest moment, Rusalka, la quarta germana, es desperta i confessa al seu pare que s'ha enamorat d'un jove que sol anar al llac a banyar-se. Rusalka explica que vol tenir una ànima i així ser humana per poder estar amb l'home que estima. El pare, després d'advertir-li que si fa això, perdrà la immortalitat i veient que està decidida, li diu que vagi a parlar amb la bruixa Jezibaba que l'ajudarà però amb condicions. Si vol ser humana, serà a canvi de la seva veu. Una altra condició que li posa és que si el seu estimat la rebutja, no serà nimfa ni humana i haurà de vagar pel llac en solitud. Rusalka, que només pensa en l'amor, accepta i Jezibaba li dóna un beuratge. Arriba l'home, que resulta ser un príncep i li pregunta si és nimfa o humana. Rusalka l'abraça i se l'emporta al palau.\nQuestion: Què fan les nimfes aquàtiques?", "output": [ "ballen" ] }, { "id": "task837-4b289e96a33b4755af630b69eb2e86d7", "input": "Passage: Un aspecte important de la creació musical de Rusalka és el seu èmfasi en el paper de la natura. L'amor de Dvořák per la natura està prou documentada en la correspondència del compositor i en les memòries dels seus contemporanis. Si bé la seva admiració per la bellesa de la naturalesa havia sortit en treballs anteriors, mai s'expressa de manera tan eloqüent com en aquesta òpera. Aquí el concepte de la «naturalesa» és vist d'una manera molt complexa: Dvořák no es limita a presentar una imatge d'un paisatge magnífic com un mer teló de fons de la història; el converteix en un participant actiu en el destí dels seus personatges. Aquesta idea adquireix una forma concreta en els llargs intervals d'orquestra que sovint il·lustren la natura en determinats moments del dia o de la nit (l'intermezzo orquestral abans de l'arribada del Príncep a l'acte I, l'intermezzo abans de l'inici de la Polonesa en el segon acte, etc.).[10]\nQuestion: On hi ha un èmfasi en Rusalka?", "output": [ "en el paper de la natura" ] }, { "id": "task837-d67c0fda939f48699ece57f6f5c349b2", "input": "Passage: El 30 d'octubre de 1952 el Ple de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar un acord on es preveia la municipalització de totes les empreses de transport públic de la ciutat. El 31 de desembre de 1954 va adquirir el paquet d'accions de control i la majoria del capital social de la societat GMB. Una de les millores més importants va ser la construcció d'una galeria de connexió de les andanes de les estacions de Catalunya del Gran Metro i el Metro Transversal.[26] Després de la fusió, les línies I i II del GMB (tota la Y) van passar a denominar-se línia III.[27]\nQuestion: Què va aprovar el Ple de l'Ajuntament de Barcelona?", "output": [ "un acord on es preveia la municipalització de totes les empreses de transport públic de la ciutat" ] }, { "id": "task837-c6d01cffe9b2498bba1bde416988adba", "input": "Passage: La línia 11 es va projectar a la pràctica com una extensió de dos quilòmetres de la L4 a l'extrem de Trinitat Nova en direcció nord-est.[56] A l'estació de Trinitat Nova la línia 4 i la línia 11 comparteixen andana central, estacionant els trens d'una línia a una de les vies laterals i els trens de l'altra línia a l'altra. La línia 11 es van iniciar les obres l'any 2001 i es va posar en funcionament l'any 2003 sent un metro lleuger, a l'hora de la construcció alguns aspectes es van tenir en compte segons els estàndards del metro per si es decidís perllongar la L4, com la reserva de 400 metres per allargar les andanes i no passar el màxim pendent permès al metro convencional de 4%.[57]\nQuestion: Com es va projectar a la pràctica la línia 11?", "output": [ "com una extensió de dos quilòmetres de la L4 a l'extrem de Trinitat Nova en direcció nord-est" ] }, { "id": "task837-ad3a0d6ba36346478e9907c8591866d2", "input": "Passage: El 1999 es va ampliar la línia amb una estació, arribant a l'actual estació terminal de Trinitat Nova. L'estació va ser inaugurada el 28 d'octubre per l'alcalde Clos i el conseller de la Generalitat Pere Macías, havia de ser inaugurada pels Reis d'Espanya que no havien visitat mai el metro de Barcelona, però les obres es van acabar abans de temps i es va obrir al públic durant la campanya electoral. A més es va fer efectiu el canvi de nom de l'estació de Roquetes a Via Júlia i es va anunciar la creació d'algun tipus de transport entre aquesta estació i Can Cuiàs (posteriorment es definiria com L11).[48][49]\nQuestion: Quan van ampliar la línia amb una estació?", "output": [ "1999" ] }, { "id": "task837-b64a2c858f324359872d26778a7732d7", "input": "Passage: L'any 1982 es va perllongar fins a la Pau amb tres estacions.[41] El nou tram tenia 2.558 metres, arribant als barris del Besòs, la Verneda i la Pau. L'estació de Besòs Mar es va inaugurar amb el nom de la Mina, però ja es va anunciar durant l'acte oficial que es canviara el nom de l'estació.[42] L'estació el Maresme | Fòrum, entre Selva de Mar i Besòs Mar, es va construir posteriorment i va entrar en servei l'any 2003 per donar cobertura als veïns del barri del Maresme de Barcelona i al Fòrum Universal de les Cultures que va tenir lloc l'any següent.[43][44]\nQuestion: Quan es va perllongar fins a la Pau?", "output": [ "1982" ] }, { "id": "task837-35564f0a22074599904e15812c503d4a", "input": "Passage: El 5 de febrer de 1973, acabades ja les obres, el Ministre d'Obres Públiques del Govern d'Espanya va inaugurar la línia IV,[32] que comprenia el tram tancat entre Urquinaona i Jaume I i quatre estacions més entre Urquinaona i Joanic (Granvía; Girona; General Mola; i Joanic). S'obria amb dos enllaços un a la LI a Urquinaona i amb la LV a General Mola (actual Verdaguer).[33] El tram posat en funcionament tenia tres quilòmetres de longitud.[34] L'estació de Granvia, actualment anomenada Passeig de Gràcia (L2, L3 i L4), va obrir l'enllaç amb la L3 posteriorment a finals d'any.[35]\nQuestion: Qui va inaugurar la línia 4?", "output": [ "el Ministre d'Obres Públiques del Govern d'Espanya" ] }, { "id": "task837-0029b7d195874e5a8fc3021d2ade1ef4", "input": "Passage: El suplici del llop marsupial fou el tema d'una campanya de The Wilderness Society titulada We used to hunt Thylacines («Solíem caçar llops marsupials»). Apareix en productes de la cervesera Cascade Brewery i en els seus anuncis de televisió. En videojocs, Ty the Tasmanian Tiger és l'estrella de la seva pròpia trilogia. Al programa de dibuixos animats de principis dels anys noranta Taz-Mania, el personatge Wendell T. Wolf era suposadament The Wilderness Society . Tiger Tale és un llibre per nens basat en un mite aborigen sobre com aconseguí les seves ratlles el llop marsupial. És la mascota de l'equip de criquet Tasmanian Tigers i ha aparegut en segells d'Austràlia, Guinea Equatorial i Micronèsia.[72]\nQuestion: De quina campanya fou tema el suplici del llop marsupial?", "output": [ "We used to hunt Thylacines" ] }, { "id": "task837-ccc08c1b07d74ae1aa513fa2be34017c", "input": "Passage: Tot i que no existeixen gravacions de les vocalitzacions del llop marsupial, els observadors que l'estudiaren en llibertat i en captivitat indicaren que solia grunyir i xiular quan estava nerviós i sovint ho completava amb un badall d'amenaça. Quan caçava, emetia una sèrie de lladrucs guturals semblants a una tos, repetint-los ràpidament, probablement per comunicar-se amb altres membres del grup.[25] També tenia un so llarg i llastimós, utilitzat probablement per identificar-se des de lluny i un so baix i com d'olorar, utilitzat per comunicar-se amb els membres de la família.[26]\nQuestion: Quan sol grunyir i xiular el llop marsupial segons els observadors que l'estudiaren?", "output": [ "quan estava nerviós" ] }, { "id": "task837-80753281a30c44a4a61798391a7772b9", "input": "Passage: És probable que el llop marsupial s'extingís al continent australià fa aproximadament dos mil anys (potser més aviat a Nova Guinea) per culpa de la competició per part dels humans aborígens i els dingos. Tanmateix, hi ha dubtes sobre l'impacte dels dingos, car les dues espècies no haurien competit directament. El dingo és principalment un depredador diürn, mentre que es creu que el llop marsupial caçava majoritàriament de nit. A més, el llop marsupial era més robust, cosa que li hauria donat un avantatge en combats entre espècies.[38]\nQuestion: On és probable que el llop marsupial s'extingís?", "output": [ "al continent australià" ] }, { "id": "task837-4d3fc759d279450e99e0c063f620899a", "input": "Passage: L'últim llop marsupial en captivitat, conegut més endavant com a Benjamin (tot i que no se n'ha confirmat mai el sexe), fou capturat el 1933 i enviat al zoològic de Hobart, on visqué durant tres anys. Frank Darby, que afirmava haver estat un treballador al zoo, suggerí que Benjamin havia estat el nom afectiu donat a l'animal en un article de diari del maig del 1968. Tanmateix, no existeix cap document que indiqui que tenia un nom afectiu i Alison Reid (la cuidadora de facto del zoo en aquells temps) i Michael Sharland (publicista del zoo) negaren que Frank Darby hagués treballat al zoo o que l'animal hagués estat anomenat Benjamin. Darby també sembla l'origen de l'afirmació que l'últim llop marsupial era un mascle: les proves fotogràfiques suggereixen que era una femella.[45] Aquest exemplar morí el 7 de setembre del 1936. Es creu que morí per negligència. Tancat a fora del seu refugi, quedà exposat a un fenomen meteorològic rar a Tasmània: una calor sufocant durant el dia i temperatures glacials a la nit.[46] Aquest llop marsupial apareix a l'última gravació coneguda d'un exemplar vivent: 62 segons en blanc i negre que el mostren movent-se amunt i avall pel seu recinte, filmats pel naturalista David Fleay el 1933.[47] A Austràlia, cada 7 de setembre, des de l'any 1996, se celebra el National Threatened Species Day (Dia nacional de les espècies amenaçades) per tal de commemorar la mort de l'últim llop marsupial registrat oficialment.[48]\nQuestion: Quants anys visqué Benjamin al zoològic de Hobart?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-33950edf429e44c7a0af98aec2b402ab", "input": "Passage: La mida dels adults variava entre 100 i 180 cm de longitud, incloent-hi una cua de 50–65 cm.[19] L'exemplar més gran mesurat feia 290 cm del nas a la cua.[18] Els adults tenien una alçada de 60 cm a l'espatlla i pesaven entre vint i trenta quilograms.[19] Hi havia un lleuger dimorfisme sexual i, en general, els mascles eren més grans que les femelles.[20]\nQuestion: Quina mida tenien els adults?", "output": [ "entre 100 i 180 cm" ] }, { "id": "task837-13439b73097b41beb5951e5d153ef493", "input": "Passage: Era un caçador nocturn i crepuscular i durant el dia romania en coves petites o troncs d'arbres buits, en un niu de branquetes, escorça o falgueres. Solia retirar-se als turons i els boscos per refugiar-se durant el dia i caçava als brucs durant la nit. Els primers observadors veieren que l'animal era tímid, amb respecte envers la presència d'humans i que solia evitar el contacte, tot i que a vegades semblava mostrar més interès.[25]\nQuestion: On romania durant el dia?", "output": [ "en coves petites o troncs d'arbres buits, en un niu de branquetes, escorça o falgueres" ] }, { "id": "task837-dde9707ca9e346758eba20c47d9eb8fd", "input": "Passage: El retaule de l'església parroquial de Sant Miquel a Jerez de la Frontera, va ser una obra accidentada que es va contractar en quatre ocasions. Les obres es van iniciar el 1601, concertades amb Juan de Oviedo el jove, Martínez Montañés i Gaspar de Águila, però els treballs més importants no van començar fins al 1617, any en què Montañés va assumir plenament l'obra. Les obres es van allargar fins al 1643 a causa de la falta de recursos financers. L'any 1638 el projecte també va tenir una variació significativa, quan es va decidir la substitució dels quatre llenços pictòrics dels carrers laterals per relleus escultòrics, executats per José de Arce. D'aquest retaule destaca el relleu de la Batalla dels àngels, executat el 1641, essent també de gran interès el relleu de l'Ascensió i les figures de Sant Jaume i una de Sant Joan Evangelista, realitzades entre 1630 i 1638, i les figures de Sant Pere i Sant Pau, executades el 1633, i La Transfiguració, acabada el 1643. El conjunt arquitectònic del retaule, amb les seves dues ales laterals avançades i les escultures en posició molt sobresortint, suposa una obra atrevida i d'efecte espectacular, que constitueix una de les més barroques de Martínez Montañés.[42]\nQuestion: Quin any van començar les obres del retaule de Sant Miquel a Jerez de la Frontera?", "output": [ "1601" ] }, { "id": "task837-16992d531373432d8f923fa1b235a8d0", "input": "Passage: Les primeres dades documentades de la seva estada a Sevilla corresponen a juny de 1587, quan va contreure matrimoni amb Ana de Villegas, filla del fuster de retaules Juan Izquierdo, a l'església parroquial de San Vicente. D'aquest matrimoni naixerien cinc fills: Mariana (monja dominicana), Bernardino (frare franciscà), José (prevere), Rodrigo i Catalina.[5] L'1 de desembre de 1588 va comparèixer davant un tribunal examinador, compost per Gaspar de Águila i Miguel de Adán, per acreditar la seva suficiència en escultura i en disseny de retaules. Sota la presència del tribunal va esculpir una figura vestida i una altra de nua, i va realitzar també l'alçat d'un retaule, sent declarat «hàbil i suficient per exercir aquests oficis i obrir botiga pública».[6] Al mes d'agost de 1591 va ser empresonat sota sospita de la seva implicació a l'assassinat d'un tal Luis Sánchez, i va romandre a la presó dos anys, fins que la vídua el va perdonar previ lliurament de cent ducats. El document del plet es guarda a l'Arxiu de Protocols Notarials de Sevilla.[7]\nQuestion: Amb qui es va casar?", "output": [ "amb Ana de Villegas" ] }, { "id": "task837-d65ef1718781462e8f33c13ff3244f89", "input": "Passage: La formació i vida cultural humanística acostumaven a anar unides en aquella època, de manera que els tallers d'aprenentatge eren llocs on el mestre disposava d'una bona llibreria especialitzada de la qual l'aprenent podia gaudir. D'altra banda, era convenient, i així es feia, que assistís a les reunions d'artistes que es produïen als propis tallers de treball.[13] A Sevilla s'organitzaven tertúlies a la Universitat, acadèmies i a la Casa de Pilatos que a més a més posseïa una bona biblioteca, i a elles hi va haver d'acudir Montañés. A les de l'acadèmia del pintor Pacheco va haver de conèixer Velázquez i Alonso Cano (aleshores deixebles de Pacheco); hi assistien a més a més Andrés García de Céspedes, Vicente Espinel, Francisco de Salinas i diversos teòlegs, filòsofs, escultors i pintors.[14]\nQuestion: De què disposaven els tallers d'aprenentatge?", "output": [ "d'una bona llibreria especialitzada" ] }, { "id": "task837-f6c196474f8b458098c18dac431b6c37", "input": "Passage: Està pràcticament acceptada la divisió de les seves obres en tres grups, segons Proske anomenades: Early Years des dels seus començaments fins a 1603, Years of achievement des d'aquesta data del 1603 a la realització del Crist de la Clemencia el 1620 i Later Years la seva última etapa fins a la defunció.[21] L'erudit sobre Martínez Montañés, el professor Hernández Díaz, les reparteix en quatre etapes: Període formatiu de 1588 a 1605; Etapa magistral de 1605 a 1620; El decenni crític de 1620 a 1630 i El barroquisme a l'apoteosi final de 1630 a 1643.[22] María Elena Gómez Moreno les va analitzar per estètica, art i cronologia.[23]\nQuestion: En quants grups es divideixen les obres de Martínez Montañés segons Proske?", "output": [ "en tres" ] }, { "id": "task837-c8894a7fe8514d519c9c1d363b67a6d7", "input": "Passage: Entre els anys 1604 i 1607 va treballar en el retaule major del convent de Santa Clara a Cazalla de la Sierra per al qual va realitzar els models en argila de les imatges que va executar en fusta Francisco de Ocampo.[29] Va fer les escultures pel retaule de la capella de San Onofre a Sevilla; tot i que el retaule existeix actualment, les escultures no s'han pogut identificar. Va realitzar tretze sagraris destinats a l'orde franciscà del Nou Regne de Granada i d'altres tres per a convents dels dominicans de Cuba i Puerto Rico, en l'actualitat desapareguts.[30] Va executar un altre retaule i les imatges per al convent de Santo Domingo de Portacoeli, el retaule va desaparèixer el 1835 i algunes escultures van ser destruïdes durant la guerra civil espanyola, es conserva la imatge de Sant Domènec de Guzmán.[31]\nQuestion: En quin retaule va treballar entre 1604 i 1607?", "output": [ "en el retaule major del convent de Santa Clara" ] }, { "id": "task837-6f28e2c74cea469484292dbc0f7c2b1d", "input": "Passage: La Llegenda de les quatre barres de sang fou un èxit immediat i fulminant.[1] A partir de 1551 la gran majoria d’historiadors posteriors la reproduïren corregint-la i ampliant-la. El 1564 un altre historiador valencià Rafael Martí de Viciana ja la donava totalment per certa a Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su Reyno, assenyalant que «quatro barras coloradas en campo de oro, dadas a don Jofre, primer conde de Barcelona». L'emperador Lluís, que en l'original de Beuter no era concretat, fou identificat amb l'emperador Lluís I «el Pietós» mentre que d'altres versions l'identificaven amb el seu nét Lluís II de França «el Quec»; altres convertiren la ferida després del combat en una ferida mortal, situant l'escena en el llit mortuori del comte poc abans de la seva mort; en altres versions, atès que l'emperador Lluís I «el Pietós» havia mort el 840, abans del naixement de Guifré el Pilós, el rei de la llegenda fou canviat per Carles II de França «el Calb»; així fou com la recollí un altre historiador valencià, Francisco Diago, autor de Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona,[6] (1585-1615) que publicà a Barcelona el 1603; la llegenda valenciana havia arribat a Catalunya.\nQuestion: Quin èxit va tenir la llegenda de les quatre barres de sang?", "output": [ "immediat i fulminant" ] }, { "id": "task837-bfe5ab9cc4af4dd3897170f624b16831", "input": "Passage: La llegenda valenciana de les quatre barres de sang fou un èxit immediat i fulminant, essent a partir d'aleshores copiada per tots els historiadors posteriors donant-la per verídica. No fou fins al 1812 que l'historiador català Joan de Sans i de Barutell desacredità qualsevol veracitat a la llegenda valenciana de les quatre barres, assenyalant les incoherències històriques que es presenten respecte Guifré el Pilós (c. 840-897), mentre que l'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués ha demostrat que l'heràldica no aparegué a Europa fins al segon quart del segle xii (1125-1150). Tot i que el 1812 Joan de Sans i de Barutell desacredità totalment la historicitat de la llegenda, no per això deixà de ser una llegenda formosa, raó per la qual els artistes sentiren la necessitat de reproduir-la gràficament i de glossar-la amb poemes. La llegenda valenciana de les quatre barres de sang apareguda el segle xvi no s'ha de confondre amb la Llegenda medieval de Guifré el Pilós, compilada pels monjos de monestir de Santa Maria de Ripoll el segle xii.\nQuestion: Com consideraven que era la llegenda de les quatre barres els historiadors?", "output": [ "verídica" ] }, { "id": "task837-7ed92364d18849ffba1e92e2e115cde3", "input": "Passage: Les barres de sanch (1880) de Jacint Verdaguer i Santaló (fragment) tot mirant les seves armes sospirava de tristor. –No sospireu, el bon comte, mont metge arriba tantost. –De les nafres no me’n sento, sols me’n sento de l’honor, puig en el camp de la guerra per mon escut no hi ha flors. –Si el teu escut n’està sense, ton pit n’està vermellós.— Posa els dits en la ferida, les passa per l’escut d’or. Si el comte Jofre plorava, encara plora més fort, mes ses llàgrimes de pena ja son llàgrimes de goig. –Grans mercès, lo rei de França, grans mercès, l’emperador.\nQuestion: Com sospirava?", "output": [ "de tristor" ] }, { "id": "task837-64a8998b7c014e26bf7c376cafe8d35f", "input": "Passage: Però en el seu conjunt, Ciro no va ser de cap manera reeixida.[9] El mateix Rossini sempre en va parlar malament, i més tard va dir que havia sigut un dels seus fiascos.[8] Però el compositor va salvar del naufragi dos fragments valuosos: un cor que després utilitzaria a Aureliano in Palmira, que després també va prestar a El barber de Sevilla per a un bonic solo d'Almaviva, Ecco ridente il cielo, i el concertant final que, l'any 1827, va utilitzar per a la versió francesa de Mosè in Egitto.[9]\nQuestion: Què no va ser Ciro?", "output": [ "reeixida" ] }, { "id": "task837-8189dc46461c455a9179c1d2f4f4ad77", "input": "Passage: El seu argument es basa en l'episodi bíblic del festí del rei babiloni Baltasar. Cir és presoner del Gran Rei que li vol prendre la seva dona. Resisteix i està a punt de pujar al cadafal, però per un sorprenent gir de la fortuna, serà alliberat i regnarà en lloc de Baltasar.[2]\nQuestion: De quin episodi bíblic en van basa l'argument?", "output": [ "del festí del rei babiloni Baltasar" ] }, { "id": "task837-e4d671d05a734641ab41f3f043aee074", "input": "Passage: Contra aquesta debilitat vocal, es pot establir la cura en què Rossini, evidentment, es va fer càrrec de les orquestracions. L'evocació de la presó en el preludi del segon acte n'és un bon exemple, així com l'acompanyament seductor per a cordes obbligato a l'ària, ja citada, que els aficionats a Rossini varen somriure durant dècades.[13] La música conté moments bellíssims que demostren com Rossini estava madurant de pressa.[8]\nQuestion: Què té l'obra vocalment?", "output": [ "debilitat" ] }, { "id": "task837-4ef35f0441ad4beb9ef880fd0d47f6c8", "input": "Passage: Ciro va gaudir d'una certa estima fora de Ferrara, després d'haver patit canvis considerables. L'òpera va tenir més de trenta produccions a Itàlia abans del final de la dècada de 1820, un resultat notable. Va tenir menys actuacions a l'estranger (n'hi va haver a Viena, Lisboa i Londres), però a Alemanya hi havia només tres produccions: Munic (1816), Weimar (1819) i Dresden (1822).[3] Al final de la dècada del 1820 va desaparèixer dels escenaris fins al 1988.[10]\nQuestion: On va gaudir de certa estima Ciro?", "output": [ "fora de Ferrara" ] }, { "id": "task837-a52d25714d484d478f692f38f4cc07c4", "input": "Passage: Rossini normalment tendia a passar per alt els seus èxits o fracassos a la seva mare, però en aquesta ocasió, el 18 de febrer de 1812, va escriure des de Ferrara a la seva mare: «el meu oratori està anant bé i tot el que he escrit ha estat ben rebut pels cantants». La seva intuïció no el va enganyar i el 14 de març, deu dies després de l'estrena, va escriure de nou a casa des de Venècia, on havia anat per al seu següent compromís: «has de saber que el resultat del meu oratori va ser excel·lent».[3] Perquè l'òpera pogués ser estrenada, havia de ser considerada un oratori. De fet, Rossini l'anomena dramma con cori per musica.[4]\nQuestion: Des d'on va escriure Rossini a la seva mare?", "output": [ "des de Ferrara" ] }, { "id": "task837-253aab1e50ce4604b72fc148e91e1a91", "input": "Passage: Es conserven nou obres signades i datades entre 1432 i 1439, quatre d'elles són de tema religiós, com La Mare de Déu del canonge Van der Paele (1436, Museu Groeninge, Bruges) o La Mare de Déu del canceller Rolin (Museu del Louvre, París) i les altres cinc són retrats, com El matrimoni Arnolfini (1434, National Gallery, Londres). Com en gairebé totes les obres de Van Eyck, aquesta excel·leix en al·legories i simbologies: figura un mirall circular convex en el qual apareix vagament reflectit el mateix autor, i sota aquest mirall la frase «He estat aquí». Encara que no és exactament el sistema de joc especular que després utilitzarà Diego Velázquez a Las Meninas, hi ha en el quadre de Van Eyck un interessant precedent, que és, entre altres coses, una recerca de la superació que la bidimensionalitat del quadre imposa a la representació dels espais. Van Eyck reforça una «integració» de l'espectador dins de l'espai virtual representat en la seva obra.\nQuestion: Quantes obres es conserven signades entre 1432 i 1439?", "output": [ "nou" ] }, { "id": "task837-0ab333aeb9324b91ae6d1a450d18b7ce", "input": "Passage: El seu primer treball documentat va ser com a pintor i 'gentilhome de cambre del príncep-bisbe del principat de Lieja, Joan III de Baviera, que havia ocupat el comtat d'Holanda en morir el seu germà Guillem VI de Baviera; Jan en va decorar el seu castell de la Haia entre el 24 d'octubre de 1422 i l'11 de setembre de 1424. El comte Joan III morí, i el 19 de maig de 1425 Jan es va traslladar a Bruges també en qualitat de pintor de la cort i gentilhome de cambra de Felip III el Bo, duc de Borgonya i comte de Flandes. Aquell mateix any va marxar a Lilla, on el comte tenia la seva residència preferida i on va continuar fins al 1429. El 1430 tot i seguir treballant per al duc, s'havia establert de forma permanent a Bruges i tota la seva producció pictòrica coneguda és d'aquest període.\nQuestion: Com es deia el príncep-bisbe del principat de Lieja?", "output": [ "Joan III de Baviera" ] }, { "id": "task837-536b27d64f9f4154bef8689b48a2f339", "input": "Passage: Pel que fa a la recerca dels efectes tridimensionals, Van Eyck no recorre només a la perspectiva amb un punt de fuga, sinó que també va desplegar el seu refinat domini de la tècnica de la pintura a l'oli. Al principi de la seva carrera artística, Van Eyck va desenvolupar un concepte clar de la realitat i de com els seus quadres havien de representar-la. Però cap concepte no és eficaç sense mitjans disponibles per a la seva exploració i expressió. L'èxit de l'artista utilitzant la seva tècnica com a eina per augmentar la seva visió pictòrica, va ser crucial en la reeixida manifestació del seu concepte artístic sobre tela. Van Eyck va utilitzar la seva tècnica a l'oli com un dispositiu òptic i com a eina conceptual. En pura pràctica, el «càlcul infinitesimal» de Van Eyck va ser possible perquè el nou mitjà que va utilitzar li va permetre combinar una gran quantitat de pinzellades, fusionant-les literalment entre si. Com a resultat, va poder investigar la relació entre les pinzellades petites i grans en obres com la Mare de Déu del canceller Rolin, la Mare de Déu Van der Paele i el retaule de Gant. És notable que Van Eyck, utilitzant només instruments rudimentaris en combinació amb els coneixements que la seva tècnica li permetia, va ser capaç de crear obres d'art que reflecteixen la multiplicitat i la unitat de la natura. A la Mare de Déu de Rolin, Van Eyck va utilitzar la seva tècnica al màxim per presentar una diferenciació microscòpica del detall i, al mateix temps, veure a prop i lluny. En aquesta obra no es conforma a unificar elements discrets en un tot, sinó que estén el seu mètode de «visió millorada» per incloure una perspectiva distant. És com si aquest gran observador fes servir la seva «tecno-artesania» molt desenvolupada per escombrar amb l'ull tot el territori recercant la llum reveladora.[15]\nQuestion: Quina tècnica domina Van Eyck?", "output": [ "pintura a l'oli" ] }, { "id": "task837-86100250fdc94bb9a5848bb01ffc83b5", "input": "Passage: Per poder desenvolupar aquest simbolisme esdevingué un estudiós, quasi un arqueòleg segons Panofsky, recreant esglésies i palaus o recuperant inscripcions romàniques. Va imaginar en una mena de transformació lliure dels escenaris o emplaçaments els detalls arquitectònics, de forma que, resultant absolutament creïbles, resulta impossible identificar-los amb un lloc concret. Com afirmava Durer, Van Eyck havia recollit «tots els detalls de les múltiples imatges que havia vist, sense necessitat de recórrer a models individuals». Pintant des del «tresor secret del seu cor» feia versemblant el que era imaginari, una imaginació controlada en tots els detalls per un programa simbòlic preconcebut.[14]\nQuestion: Què va recrear Van Eyck?", "output": [ "esglésies i palaus" ] }, { "id": "task837-3b67301eb3bd401081ceeeba22e42bf8", "input": "Passage: En fracassar la proposta, el 19 d'octubre de 1428 va marxar cap a Portugal per a demanar la mà d'Isabel de Portugal i de Lancaster al seu pare, el rei Joan I de Portugal. La delegació va tornar un any més tard i la boda es va celebrar el 10 de gener de 1430.[8] En aquest viatge Van Eyck va pintar un retrat de la princesa Isabel de Portugal que havia de servir perquè el comte pogués conèixer-la i donar la seva acceptació final. A Portugal, Van Eyck va coincidir amb el pintor valencià Lluís Dalmau[9] que, curiosament, formava part de la comitiva de la boda entre Elisabet d'Urgell i Pere de Portugal. De resultes d'aquesta coneixença, Dalmau acabaria viatjant al Flandes entre 1431 i 1436 per aprendre la tècnica del taller de Van Eyck i conèixer les noves tendències flamenques. Posteriorment, Lluís Dalmau va realitzar la Mare de Déu dels Consellers, obra amb una clara influència flamenca.[10]\nQuestion: De qui era pare el rei Joan I de Portugal?", "output": [ "d'Isabel de Portugal i de Lancaster" ] }, { "id": "task837-ea3e6ca63d534100a425073a256726e2", "input": "Passage: El Paleocè és l'època geològica que començà fa 66,0 milions d'anys i s'acabà fa 56,0 milions d'anys. Es tracta de la primera època del període Paleogen i de l'era del Cenozoic, que encara dura. El seu nom deriva de la paraula grega antiga παλαιός (paleós), que significa 'antic', i el nom de l'Eocè (que segueix el Paleocè), i en el seu conjunt vol dir 'antic Eocè'.[2]\nQuestion: Quan va començar el Paleocè?", "output": [ "fa 66,0 milions d'anys" ] }, { "id": "task837-662f21a497ca47088e197517c6cb1248", "input": "Passage: L'increment dels nivells de CO2 provocà una acidificació de les aigües superficials que resultà extremament nociva pels coralls.[47] S'ha demostrat experimentalment que també resulta molt perjudicial per al plàncton calcari.[48] Tanmateix, els àcids utilitzats al laboratori per simular l'augment natural de l'acidesa resultant de l'augment de les concentracions de CO2 podrien haver donat resultats enganyosos. En són una prova els cocolitòfors (almenys Emiliania huxleyi), que esdevingueren més abundants a les aigües acidificades.[49] Al nanoplàncton calcari no se li atribueix cap canvi en la distribució per l'acidificació durant l'MTPE, com fou el cas amb els cocolitòfors.[49] L'acidificació, en canvi, donà lloc a un important augment d'algues calcificades,[50] i també, però en menor mesura, de foraminífers calcaris.[51]\nQuestion: Per a qui resulta extremadament nociva l'acidificació de les aigües?", "output": [ "pels coralls" ] }, { "id": "task837-61d1f2b11bd94c4683e207d68a251793", "input": "Passage: S'hi han trobat molts mamífers. Tots són petits en comparació amb els mamífers moderns, i el més gran té la mida d'una ovella. Entre els mamífers trobats, hi ha: un primat primitiu semblant a un esquirol; Ptilodus, un multituberculat arbori; o Protictis, un viverràvid de la mida d'una mostela que podria haver caçat al sotabosc. El mamífer més gran del jaciment és el condilartre Phenacodus.\nQuestion: Quants mamífers s'hi han trobat?", "output": [ "molts" ] }, { "id": "task837-6d8d65877a7f45eaa2299f5286c725b7", "input": "Passage: L'MTPE causà l'extinció del 35-50% dels foraminífers bentònics en només uns 1.000 anys, un percentatge més elevat que a l'extinció del Cretaci-Paleogen que s'havia produït uns deu milions d'anys abans. En canvi, els foraminífers planctònics es diversificaren, i els dinoflagel·lats i mamífers prosperaren. També cal destacar l'auge dels bacteris.[44]\nQuestion: Què causa l'MTPE?", "output": [ "l'extinció del 35-50% dels foraminífers bentònics" ] }, { "id": "task837-8af64aae5f0c4d9eae26f6ef3d3743bd", "input": "Passage: L'extinció del Cretaci-Paleogen marcà un punt d'inflexió, a partir del qual ocells més primitius com ara Ichthyornis, Confuciusornis o Hesperornis, que havien estat les formes dominants durant el Cretaci, deixaren el seu lloc al grup d'ocells moderns (subclasse Neornithes). Una de les diferències clau d'aquest canvi residia en el fet que, mentre que la majoria d'aus mesozoiques posseïen dents, les aus modernes són desdentades. La radiació evolutiva dels neògnats podria haver tingut lloc també durant el Paleocè, com ho suggereix el registre fòssil, però això es contradiu amb les dades genèticomoleculars, que apunten a una radiació anterior en el temps.[13]\nQuestion: Quins ocells havien estat les formes dominants durant el Cretaci?", "output": [ "Ichthyornis, Confuciusornis o Hesperornis" ] }, { "id": "task837-236c2641897c48e3a92a8c5e24e612ab", "input": "Passage: Cap a l'acabament d'aquest període, la temperatura del planeta augmentà en un dels escalfaments globals més ràpids (en termes geològics) i extrems registrats a la història geològica, anomenat màxim tèrmic del Paleocè-Eocè. Fou un episodi d'escalfament ràpid i intens (de fins a 7 °C a latituds altes) que durà menys de cent mil anys.[6] El màxim tèrmic provocà una gran extinció que serveix per distingir la fauna de l'Eocè de la del Paleocè. És possible que aquest intens escalfament es degués a l'alliberament de clatrats de metà enterrats al fons marí. Es creu que els sediments en què es trobaven emmagatzemats aquests clatrats foren pertorbats a mesura que els oceans s'escalfaven, i el metà que contenien provocà l'augment de les temperatures globals. S'estima que s'alliberaren unes dues mil gigatones de metà, un gas amb un efecte hivernacle més de deu vegades superior al del diòxid de carboni.[7]\nQuestion: Com s'anomena a un dels escalfaments globals més ràpids i extrems de la història geològica?", "output": [ "màxim tèrmic del Paleocè-Eocè" ] }, { "id": "task837-c16be32d61874f0390c431d4dbf3e8b5", "input": "Passage: A més de les seves preocupacions per la salut pública, els nazis estaven fortament influenciats per la ideologia;[21] específicament, el moviment estava influït pels conceptes d'higiene racial i de puresa corporal.[32] Els líders nazis creien que no estava bé que la raça superior fumés[21] i que el consum de tabac suposava una «degeneració racial».[33] Els nazis veien el tabac com a «verí genètic».[32] Els higienistes racials s'oposaven a l'ús del tabac, tement que «corrompés» el «germoplasma alemany».[34] Els activistes antitabac nazis sovint provaren de mostrar el tabac com un vici dels negres degenerats.[32]\nQuestion: Per què estaven fortament influenciats els nazis?", "output": [ "per la ideologia" ] }, { "id": "task837-3fb5fcf51f6b456e9fe674c1fb5064ee", "input": "Passage: A més, s'imposaren restriccions als anuncis de tabac i de productes relacionats,[44] promulgades el 7 de desembre de 1941 i signades per Heinrich Hunke, president del Consell de Publicitat. Es prohibiren completament els anuncis que mostraven el tabac com una cosa inofensiva o una expressió de la masculinitat. També foren prohibits els activistes que ridiculitzaven el moviment antitabac,[45] així com els pòsters que l'anunciaven a les vies del tren, les regions rurals, els estadis i les pistes de carreres. Es prohibí també anunciar-lo a través de megàfons o per correu.[46]\nQuestion: A què es van posar restriccions?", "output": [ "als anuncis de tabac i de productes relacionats" ] }, { "id": "task837-df01e45d6ff64b66bf7e5ca668cd315b", "input": "Passage: També es restringí el tabac a la Wehrmacht. Les racions de cigarrets als militars estaven limitades a sis unitats diàries per soldat. De vegades se'ls venien cigarrets extres, sobretot quan no hi havia avanç militar ni retirades al camp de batalla, però estaven restringits a 50 unitats mensuals per cap.[6] Els soldats adolescents que servien a la 12a Divisió SS Panzer Hitlerjugend rebien llepolies en lloc de tabac.[47] No es permetia tampoc l'ús de tabac al personal auxiliar femení de la Wehrmacht. Les lectures mèdiques eren gestionades per persuadir els militars a deixar de fumar. El 3 de novembre de 1941 es promulgà una ordenança que apujava les taxes sobre el tabac aproximadament entre un 80% i un 95% del preu de venda. Seria l'augment més car dels impostos sobre el tabac fins més de 25 anys després de la caiguda del règim nazi.[6]\nQuestion: On es va restringir també el tabac?", "output": [ "a la Wehrmacht" ] }, { "id": "task837-27446640606b4c7ca191377cdb684769", "input": "Passage: En un principi, la campanya antitabac es considerà un fracàs. Entre els anys 1933 i 1937 hi hagué un increment ràpid en el consum de tabac a Alemanya.[13] El percentatge de fumadors a la nació creixia fins i tot més ràpidament que a la veïna França, on el moviment antitabac era insignificant i molt menys influent. Entre el 1932 i el 1939, el consum de cigarrets per capita a Alemanya cresqué de 570 a 900 unitats anuals, i a França, de 570 a 630.[6][48]\nQuestion: Com es considera en un principi la campanya antitabac?", "output": [ "un fracàs" ] }, { "id": "task837-3d26950f9a26402f94cc3dd92811584e", "input": "Passage: Els metges del Tercer Reich sabien que fumar pot causar malalties cardíaques, considerades les més serioses de totes les que poden originar del tabac. L'ús de nicotina de vegades es considerà el responsable de l'increment dels casos d'infarts miocardíacs arreu del país. Els últims anys de la Segona Guerra Mundial, els investigadors consideraren la nicotina com un dels factors que hi havia darrere dels infarts coronaris que tenien una quantitat significativa del personal militar al Front Oriental. Un patòleg del Heer examinà vint-i-dos soldats joves que havien mort d'infart miocardíac al front i documentà el 1944 que tots eren «fumadors entusiastes». Al report, hi citava l'opinió del patòleg Franz Buchner, que declarava els cigarrets com «un verí coronari de primera categoria».[25]\nQuestion: Què sabien els metges del Tercer Reich?", "output": [ "que fumar pot causar malalties cardíaques" ] }, { "id": "task837-17e8dd8538204d5296b9b5d052f85278", "input": "Passage: Les polítiques de reproducció dels nazis foren una raó significativa en la campanya antitabac.[11] Les dones que fumaven es consideraven vulnerables a l'envelliment prematur i a la pèrdua d'atractiu físic; en conseqüència, no estaven vistes com a bones mares i esposes d'una família alemanya exemplar. Werner Huttig, de la Rassenpolitisches Amt («Oficina de Polítiques Racials») del Partit Nazi va dir que la llet materna d'una mare fumadora contenia nicotina,[25] afirmació que la investigació moderna ha confirmat.[27][28][29][30] Martin Staemmler, un físic prominent durant el Tercer Reich, opinava que en les dones prenyades que fumaven hi havia un major nombre de morts fetals i avortaments espontanis. La higienista racial Agnes Bluhm, una dona molt coneguda a l'època, expressava el mateix en el seu llibre del 1936. Els líders nazis estaven preocupats per aquest fet perquè volien que les dones alemanyes fossin tan reproductives com fos possible. Un article d'una publicació de ginecologia del 1943 exposava que les dones que fumaven tres o més cigarrets diaris eren més propenses a no tenir descendència que les dones no fumadores.[31]\nQuestion: Quines polítiques foren una raó significativa en la campanya antitabac?", "output": [ "de reproducció" ] }, { "id": "task837-9dd1c81e65d742258d06c64360c0e623", "input": "Passage: Al capvespre, la tripulació de Daland invita els homes de l'estranger a què s'unisquen a la festa, però en va. Les noies es retiren alegres mentre que en el vaixell de l'estranger comencen a aparèixer formes fantasmagòriques. Els homes de Daland se senten espantats. Arriba Senta seguida per Erik, qui li reprotxa el seu menyspreu, malgrat que ella sempre l'ha estimat de manera formal i constant. Quan l'estranger, que ha estat sentint la conversa, sent aquestes paraules s'enfonsa en la desesperació, perquè ara està definitivament condemnat. Convoca als seus homes i confessa a tots que ell és l'holandès errant. Immediatament després que l'holandès deixe terra ferma, Senta es llança a la mar, fidel fins a la mort. Aquesta és la salvació de l'holandès. El vaixell fantasma desapareix, i Senta i l'holandès ascendeixen al cel.[1]\nQuestion: Quan invita la tripulació de Daland els homes de l'estranger a que s'uneixin a la festa?", "output": [ "Al capvespre" ] }, { "id": "task837-d2a17de50c534bc894774f27082b65df", "input": "Passage: Wagner respecta la tradició pel que fa a l'elecció de les veus solistes: a les veus greus els atribueix els papers dels personatges maleïts (l'Holandès és un baix-baríton); l'autoritat paternal, Daland, apareix encarnada per un baix, Senta, veu de la joventut i la puresa, és una soprano. On mostra el geni és en el domini de l'alternança i l'oposició de les masses corals.[13] Però va crear dues poderoses figures d'home i dona, que s'eleven molt per sobre dels rols operístics segons l'ús del moment. L'Holandès estava escrit per un baix-baríton en una tessitura que va del fa1 sostingut al fa3, i això per aquest tipus de veu i per l'any 1843 era una monstruositat. Per una banda, els barítons no podien baixar fins al punt requerit i sobretot no podien oferir al personatge el color ombrívol que exigeix, per una altra, els baixos no tenien la més mínima possibilitat d'assolir els dramàtics aguts. El paper de Senta necessita una tessitura de soprano lírico-dramàtica, que va del Si♭2 al Si♭4, i no presenta massa problemes tot i que Wagner el va acomodar a la magnífica Schröder-Drevient.[21]\nQuestion: Què respecta Wagner pel que fa a l'elecció de les veus solistes?", "output": [ "la tradició" ] }, { "id": "task837-a901a9b2a188436f91e541376b50a640", "input": "Passage: També és una novetat la utilització dels intervals que utilitza per a produir terror, angoixa, sentiment demoníac: com ara la quarta augmentada o cinquena disminuïda anomenada tríton o diabolus in musica, o també la cinquena de buit, origen d'acords inestables i ambigus, a propòsit de la qual Wagner escriu: «El frec de les cinquenes de buit sobre el violí em sonava com una salutació provinent del món dels esperits...» Els acords de setena disminuïda expressen el dolor i l'angoixa. És un interval de segona menor quan després del segon passatge de la balada del pilot de Daland, la tripulació d'espectres arria les seves veles. El cromatisme, que s'utilitza des de l'antiguitat, Wagner l'explota per descriure la tempesta, la inestabilitat i el terror.[13]\nQuestion: Per a què utilitza els intervals?", "output": [ "per a produir terror, angoixa, sentiment demoníac" ] }, { "id": "task837-328163d6d7884e5498b9d50f61007cf7", "input": "Passage: L'origen de la llegenda es remunta a l'edat mitjana i ha tingut diferents versions, totes elles de transmissió oral. Entre els textos literaris, més proper ja, trobem el magnífic poema de Samuel Taylor Coleridge, The Rime of the ancient Mariner, escrit el 1798 i publicat a Balades líriques. A continuació, el 1832, trobem la llegenda del Voltiguer Hollandais, relat que Auguste Jal posa en boca d'un segon contramestre. Només a la versió de Heine, a la qual Wagner va tenir accés, l'errant navegant se salva gràcies a la fidelitat d'una dona, que es convertirà en la Senta de l'òpera de Wagner.[13]\nQuestion: Quin és l'origen de la llegenda?", "output": [ "es remunta a l'edat mitjana" ] }, { "id": "task837-302014ef342c45e19b74db5ebb56a695", "input": "Passage: En haver blasfemat, està condemnat a navegar sense descans. Un àngel li va dur els termes per a la seua redempció: cada set anys les ones el portaran a terra ferma, si pot trobar una dona que li siga fidel, serà perdonat. Daland parla amb ell. Quan l'holandès s'assabenta que Daland té una filla jove i soltera, li demana convertir-la en la seua muller a canvi de tresors. Temptat per l'or Daland hi accepta, i afavorits pel vent del sud calorosament celebrat pels homes de Daland, ambdós vaixells salpen.\nQuestion: Què el va condemnar a navegar sense descans?", "output": [ "haver blasfemat" ] }, { "id": "task837-b8325371547b439c853b36c208fb3317", "input": "Passage: L'escena de la Pentecosta es troba al costat curt, orientat cap a l'est. Dins d'un edifici pràcticament idèntic als de les escenes principals del costat llarg que està orientat cap al sud, Maria i els apòstols estan disposats en un semicercle, i estan prop d'una sèrie d'objectes simbòlics. A dalt, el colom de l'Esperit Sant està alliberant les flames del cap dels apòstols i la Mare de Déu. Les reaccions de diversos personatges són molt diverses: la concentrada oració de Maria, el temor neguitós d'aquells que aixequen la mà, alguns que amaguen el seu rostre amb les seves mans, o d'altres que estan prostrats a terra per la commoció davant la intensitat del fenomen.\nQuestion: On és l'escena de la Pentecosta?", "output": [ "al costat curt" ] }, { "id": "task837-aeffe3a18efa40938714f60519b280dc", "input": "Passage: La data se situa després del retorn a Florència de Donatello, després de l'estada a Siena (1459-1460). En el relleu del Martiri de Sant Llorenç es va descobrir una inscripció amb la data del 15 de juny de 1465, tot i que no se sap exactament si fa referència a l'acabament del relleu, a tot el Púlpit de la Resurrecció, o a la data de la seva fosa. El fet que Donatello morís el 1466, no ajuda a tenir més informació per a una possible determinació. En les seves antigues biografies, començant per la de Vasari, quan parlen de l'escultor, expliquen que amb setanta anys passava la major part del temps al llit a conseqüència de delicat estat de la seva salut. Malgrat totes aquestes qüestions, els dos púlpits es consideren els últims treballs de Donatello, la darrera obra mestra que tanca la seva activitat, portant a l'extrem la seva evolució artística, l'estudi de l'ànima humana, la composició espacial i la llibertat que ha caracteritzat tota la seva carrera.[4]\nQuestion: On va tornar Donatello?", "output": [ "a Florència" ] }, { "id": "task837-193b13e819764d419568901ade1731d7", "input": "Passage: L'escena està realitzada en un dels laterals curts del púlpit, amb una extrema llibertat de composició. L'escenari és una espècie de pòrtic, amb un accentuat aspecte tridimensional. Representa l'interior de l'edifici, amb dos laterals en perspectiva i una coberta que sobresurt; al centre, hi ha una espècie de pilastra per a la partició, amb una reminiscència del que serien cassetons. A ambdós costats es troben les armes i la graella de sant Llorenç, mentre la part principal consta del pòrtic amb unes columnes de capitells composts, que estan rematats per caps de lleons. La part posterior del pòrtic mostra una gelosia, on es poden veure grups d'arbres que sobresurten per damunt del pòrtic.\nQuestion: On està realitzada l'escena?", "output": [ "en un dels laterals curts del púlpit" ] }, { "id": "task837-21e7dff522b048faa83099b07d1a97cb", "input": "Passage: Els púlpits de San Lorenzo o trones de San Lorenzo van ser les obres escultòriques que van concloure l'activitat artística de Donatello. Estan fets en bronze i anaven destinats a la basílica de San Lorenzo (Florència). Les obres es van iniciar el 1460 i Donatello se'n va fer càrrec de la planificació i el disseny, mentre que el treball el va realitzar amb l'ajut de nombrosos ajudants, entre els quals van destacar Bartolomeo Bellano i Bertoldo di Giovanni.[1]\nQuestion: Com són coneguts també els púlpits de San Lorenzo?", "output": [ "trones de San Lorenzo" ] }, { "id": "task837-176520d74b0046caab697b444a10783f", "input": "Passage: Els dos púlpits presenten dificultats als especialistes. A més de la difícil avaluació de l'autoria de l'obra, quina part va realitzar el mestre i quina els seus ajudants, s'ignora el client, encara que per regla general es creu que va ser Cosme el Vell qui va encarregar l'obra.[1] Alguns historiadors han suggerit que els púlpits, en principi, estaven destinats com a sarcòfags, potser per al mateix Cosme i la seva esposa Contessina de Bardi, o per al seu fill Joan de Cosme de Mèdici; el possible ús com a cor de l'església sembla poc probable per les seves dimensions, ja que és massa petita. La presentació actual, amb cada púlpit sobre quatre columnes de marbre, va ser realitzada probablement anys després de la mort de Donatello.[3]\nQuestion: Què es difícil d'avaluar dels púlpits pels especialistes?", "output": [ "l'autoria de l'obra" ] }, { "id": "task837-3465d39a04dc4989aa80356cfb43e008", "input": "Passage: Dos segles més tard es va instal·lar un cor al centre de la nau que limitava l'espai i dificultava les activitats del gremi. A conseqüència d'això, el 10 d'abril de 1630, es varen traslladar a la veïna capella de Sant Cosme i Sant Damià. Un segle més tard, el 1798, el gremi va optar per encarregar un nou retaule barroc a Salvador Gurri que, a més de la imatge de l'arcàngel, incorporés els sants protectors de la nova capella. El retaule d'Huguet va ser desmuntat i conservat a les instal·lacions del gremi.[5]\nQuestion: On es va instal·lar el cor?", "output": [ "al centre de la nau" ] }, { "id": "task837-39f1f0facf8a44dd96d3c292249e4a77", "input": "Passage: El Retaule de Sant Miquel és una obra d'estil gòtic català realitzada al tremp d'ou per Jaume Huguet entre els anys 1455 i 1460. Se'n conserven sis taules de les nou que tenia quan va ser encarregat pel Gremi de Tenders Revenedors de Barcelona el 1455 per a la seva capella dins l'església de Santa Maria del Pi.[1] Al segle xv, la capella de Sant Miquel de l'església del Pi estava ubicada on actualment hi ha la capella de la Immaculada. Posteriorment, l'advocació al sant va ser traslladada a l'actual capella de Sant Miquel on es va instal·lar un retaule barroc. El 1923 la Junta de Museus de Catalunya va començar una negociació amb el gremi, que el 1940 va permetre l'ingrés de sis compartiments del mateix conjunt en dipòsit, per acabar sent adquirits el 1970 pel Museu Nacional d'Art de Catalunya, on actualment s'exposen.[2]\nQuestion: De quin estil és el Retaule de Sant Miquel?", "output": [ "gòtic català" ] }, { "id": "task837-e102b4a6fa9d46f39c5e788b5af781bc", "input": "Passage: En aquesta obra, la tècnica emprada es caracteritza per l'aplicació de pinzellades llargues i un dibuix de gran precisió. D'aquesta manera aconsegueix donar una notable corporeïtat a les figures, unes figures de molta elegància. Aquesta corporeïtat no aconsegueix, però, la sensació escultòrica que Robert Campin o Jan van Eyck donen a les seves figures, però s'hi aproxima. El distanciament en el tractament escultòric també es pot apreciar a la roba. Amb tot, Huguet manifesta una preocupació per la representació tridimensional sobre dues dimensions aplicant rudimentaris instruments de perspectiva amb la convergència dels terres enrajolats, així com un manifest interès per separar els diferents plans entre personatges mitjançant la mida d'aquests.[12]\nQuestion: Com són les pinzellades de l'obra?", "output": [ "llargues" ] }, { "id": "task837-03af4425dc3848be90e84fbc58c6d470", "input": "Passage: El tema entronca amb les creences escatològiques molt arrelades a la societat catalana del segle xv, molt interessada en els esdeveniments dels darrers dies de la humanitat amb la figura de l'anticrist. La seva presència als retaules catalans del gòtic fa referència a la fi dels temps, a la perspectiva del Judici Final. La victòria de sant Miquel sobre l'anticrist sembla una interpretació feta per Gregori I de 2 Tesalonic 2:8 on manifesta que «serà el mateix Crist qui destruirà amb l'alè de la seva boca». Posteriorment, una de las versions llatines del segle XI de la Sibil·la Tiburtina de Jacopo da Varazze, qui la recull a la Llegenda àuria, on relata com l'anticrist després de simular la seva mort i posterior resurrecció, al tercer dia amb l'ajuda d'arts màgiques i dels dimonis, es va aixecar enlaire produint l'adoració de les masses que l'observaven. A continuació, va plantar la seva tenda al mont de les Oliveres, però «quan estigui dins assegut al seu tron, arribarà Miquel i el matarà».[27]\nQuestion: Quin tipus de creences estaven molt arrelades a la societat catalana del segle xv?", "output": [ "escatològiques" ] }, { "id": "task837-5def9137533f4ac19bbc0e8e4776e514", "input": "Passage: En començar la Guerra Civil Espanyola i per a protegir les obres d'art dels saquejos de què eren víctimes els edificis religiosos, el President de la Generalitat de Catalunya va dictar el 22 de juliol de 1936 un decret de defensa del patrimoni amenaçat. Grups de voluntaris es varen organitzar per a salvar les obres en perill. Les sis taules del retaule dels Revenedors varen ser traslladades el mateix dia 22 al Museu d'Art de Catalunya per Apel·les Fenosa, Francesc Camps Ribera, Santiago Soto Fernández i Ramon Llisas Fernández. Dos dies més tard, Companys va ordenar decomissar «tots els materials i objectes d'interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental, que estiguin situats als edificis o locals d'institucions públiques del territori de Catalunya afectats pels actuals esdeveniments».[7] Posteriorment varen ser traslladades a Olot, quan les instal·lacions del museu varen ser buidades fugint dels bombardejos de Barcelona.\nQuestion: Quan es va dictar el decret en defensa del patrimoni amenaçat?", "output": [ "el 22 de juliol de 1936" ] }, { "id": "task837-377dbe8b6e09449c960e91f27d062f79", "input": "Passage: Barcelona tenia, el 1641, uns 40.000 habitants[4] i estava constituïda per l'actual Barri Gòtic i pel Raval, amb un diàmetre aproximat de tres milles i mitja. Els gremis dels artesans s'havien fet forts i van adquirir un pes més gran dintre de les institucions polítiques, fins al punt que el 1641 havien aconseguit de tenir dos consellers al Consell de Cent. En un moment on la participació popular a tot Europa s'afeblia davant el poder creixent de les monarquies, a Barcelona no succeïa el mateix; la seva prosperitat era important, fins i tot en temps difícils, impulsada per la gran diversitat d'oficis i manufactures de teixits, vidres, cuir i metall.[10]\nQuestion: Quants habitants tenia Barcelona el 1641?", "output": [ "uns 40.000" ] }, { "id": "task837-ee49e70ea3bf4539a91dd5eee22f4ddc", "input": "Passage: Els espanyols amb més de 1.500 baixes i completament desmoralitzats, no tingueren ànims per emprendre cap més assalt i anaren a passar la nit a Sants junt la Torre de Benet Mas, formats en batalla i obrint trinxeres. L'endemà es trobaren 204 cadàvers hispànics abandonats en els pendents de Montjuïc. Els catalans tingueren poquíssimes baixes, en total 32 morts i altres tants ferits. La companyia dels Estevens fou la que resultà més mal parada amb 10 o 12 morts i altres tants ferits, entre ells el seu capità Ambrosi Gallart. La cavalleria va tenir 10 morts i 12 ferits segons la Crònica Exemplària.\nQuestion: Quantes baixes tenien els Espanyols?", "output": [ "més de 1.500" ] }, { "id": "task837-bb1842d934bf405faf5109414bb7bcf7", "input": "Passage: El mateix setembre, l'exèrcit de Felip IV provinent de l'Aragó i comandat per Pedro Fajardo, Marquès de los Vélez, amb la flor i la nata de les tropes hispàniques,[6] va ocupar Tortosa. El 8 de desembre, les tropes van sortir en direcció a Barcelona i es trobaren amb una gran resistència al Perelló i al Coll de Balaguer, a prop de l'Hospitalet de l'Infant. Després de la batalla de Cambrils -que es clou amb una matança de cambrilencs que es rendien desarmats i l'ajusticiament a garrot vil dels tres caps militars, del batlle i dels jurats (regidors) de la vila-, Roger de Bossost, baró d'Espenan, va rendir la ciutat de Tarragona i fugí amb les seves tropes cap a França[7] mentre els espanyols continuaren avançant en direcció a Barcelona. Es va fer una crida a tota la població d'edat compresa entre els 15 i els 65 anys, que no estigués ja mobilitzada, perquè s'incorporés a files, sota pena de confiscació dels béns.[5] Els catalans van decidir plantar cara a Martorell, on foren derrotats i, en conseqüència, l'exèrcit castellà arribà a les portes de la ciutat de Barcelona.[8]\nQuestion: D'on provenia l'exèrcit de Felip IV?", "output": [ "de l'Aragó" ] }, { "id": "task837-a5a04f05a6e6416da3909aa0480a3d2b", "input": "Passage: El dia de la victòria, festivitat de Sant Policarp d'Esmirna, va fer que s'atribuís a aquest sant, de poca devoció a la ciutat fins llavors, la intervenció per facilitar-la. Es va dir que s'havia aparegut sobre la Porta de Santa Madrona per encoratjar els soldats. Per commemorar aquest ajut diví, la ciutat li dedicà una imatge a l'església dels Sants Just i Pastor.[30]\nQuestion: Quina festivitat era el dia de la victòria?", "output": [ "Sant Policarp d'Esmirna" ] }, { "id": "task837-61d96f914c5d4f1c946e67102f61f513", "input": "Passage: La fonda L'Aquila està regentada per Filippo, un jove ben plantat i astut. Al mateix establiment s'hi han allotjat els viatgers italians Anselmo i Doralice, també pare i filla. Filippo ens fa saber que Lisetta i ell s'estimen i que els plans del pare de casar-la amb un gran senyor fracassaran. La bella i frívola noia apareix molt ben vestida i es mostra preocupada per les conseqüències de l'anunci que el seu pare ha posat a La Gazzetta.\nQuestion: Per qui està regentada la fonda L'Aquila?", "output": [ "per Filippo" ] }, { "id": "task837-1d820b94c2c547bb9aeee95ca2ea879d", "input": "Passage: Composta entre les dues famoses El barber de Sevilla i La Cenerentola, ambdues per a Roma, La gazzetta fou l'única òpera còmica de Rossini composta per a Nàpols, encara que va escriure diverses òperes serioses pel Teatro San Carlo, teatre d'òpera d'aquesta ciutat. Tal com solia fer quan treballava per a noves audiències, Rossini va reciclar molta música per aquesta segona òpera napolitana, tal com va fer en la primera, la seriosa Elisabetta, regina d'Inghilterra. Després d'aquestes dues obres, hi ha molt poc d'auto-préstec en les vuit següents òperes napolitanes.[1]\nQuestion: Quina fou l'única òpera còmica de Rossini composta per a Nàpols?", "output": [ "La gazzetta" ] }, { "id": "task837-6d342fdb870a405c940b0f6ff68e760c", "input": "Passage: Tan forta era l'opinió de l'obra de Goldoni pels napolitans contemporanis que van persistir en anomenar a l'òpera de Rossini com a Il matromonio per Concorso. L'òpera va ser popular a Nàpols, però els crítics van trobar el llibret vulgar i la música feble. La complexitat de la història textual de la música no hi va ajudar. Fragments significatius del final de l'Acte I no es troben en el manuscrit; possiblement perquè Rossini va eliminar la música quan la va reutilitzar per a La Cenerentola. Philip Gossett, en la seva edició crítica, va reconstituir una escena que faltava i això inclou l'enregistrament de les escenes restants reconstruïdes per Stefano Piana, utilitzant material de La Cenerentola. Els resultats són més dramatúrgicament consistents.[10]\nQuestion: Com van anomenar els napolitans l'òpera de Rossini?", "output": [ "Il matromonio per Concorso" ] }, { "id": "task837-a5cb5ef3dae747ddafd2ec74908b04cb", "input": "Passage: Rossini va prendre fragments melòdics d'algunes de les seves obres anteriors. Aquests inclouen un quintet de l'òpera que més va contribuir, Il turco in Italia (1814), així com altres peces, un trio del segon acte de La pietra del paragone (1812), a més d'un Largo de Torvaldo e Dorliska (1815). Tot hauria estat desconegut per al públic a Nàpols.[8][12]\nQuestion: D'on va prendre Rossini fragments melòdics?", "output": [ "d'algunes de les seves obres anteriors" ] }, { "id": "task837-deccfc6bffa841e681eca692c14f1f79", "input": "Passage: L'obertura és una obra mestra simfònica, i tot i que manlleva un sol tema de Torvaldo e Dorliska segueix sent totalment independent. Destaquen les primeres notes pianissimo, sense grans acords, per establir el silenci a la sala del teatre. Cap tema està relacionat amb l'obra, cosa que no passa quan la simfonia introduirà La Cenerentola, on en canvi el crescendo serà comú tant a la simfonia al final que tanca el primer acte.[4]\nQuestion: Com és l'obertura?", "output": [ "una obra mestra simfònica" ] }, { "id": "task837-4607e11421404bbf94a6e9e526f7a5b3", "input": "Passage: Com s'ha dit anteriorment, la fluorita també es troba com a mineral accessori rar d'algunes roques plutòniques[40] (àcides tipus LIF o bàsiques alcalines) i en les seves pegmatites i silexites o derivats hidrotermals, amb altres minerals rics en fluor i, a vegades, amb minerals de terres rares (REE); més rarament en els seus equivalents volcànics (riolites amb topazi), amb beril, bertrandita, pseudobrookita, granat, hematites, topazi, cassiterita, bixbyïta i minerals de niobi.[10] A més a més de trobar-se associada a aquests minerals també pot trobar-se juntament amb quars, dolomita, calcita, barita, celestina, wolframita, scheelita, apatita i alguns sulfurs.[41] També és freqüent trobar-lo com a mineral accessori en sienites, al voltant de fumaroles, en carbonatites i en cossos intrusius alcalins. També es troba en vetes d'alguns dipòsits hidrotermals i en dipòsits estratolligats així com en forma de ciment en gresos.[41] En filons hidrotermals d’alta temperatura es troba associada amb minerals d’estany-wolframi, topazi, beril, etc. En filons de baixa temperatura, es troba associada a baritina, calcita, etc. També es troba en dipòsits exhalatius, kàrstics o diagenètics, reemplaçant carbonats (ritmites diagèniques) o com a ciment en roques detrítiques. També s’ha descrit en skarns, carbonatites, llacs alcalins i com a mineral rar en crostes de la part superior de dipòsits evaporítics, associada a carbonats.[10]\nQuestion: Què es troba com a mineral accessori rar d'algunes roques plutòniques?", "output": [ "la fluorita" ] }, { "id": "task837-3f73ed89d8cd487dbf6c737e608912cf", "input": "Passage: La fluorita és emprada per una gran varietat d'activitats malgrat que és un mineral difícil de treballar degut a la seva fragilitat.[5] Els usos principals són la metal·lúrgia, la ceràmica i la indústria química; també és utilitzada en la indústria òptica i pels lapidaris. El fluoespar, el nom amb què s'anomena la fluorita quan es ven processada o en grans quantitats, es divideix en tres graus diferents: àcid, ceràmic i metal·lúrgic. L'ús principal de la fluorita ha estat la producció d'àcid fluorhídric, material essencial en la fabricació de criolita sintètica i de fluorur d'alumini per a la indústria de l'alumini, i en moltes altres així com que aplicacions de la indústria química. La fluorita és un flux comú en la fosa d'acer. També és usada en la indústria del ciment per incorporar altres materials al clínquer i en la fabricació d'abrasius i articles de soldadura. També és usada, mitjançant complexos processos de tractaments, per a la fabricació d'objectius d'aparells òptics d'alta qualitat, com ara lents apocromàtiques en microscopis i telescopis. La varietat clorofana s'utilitza com a gemma.[59][9]\nQuestion: Per a què és emprada la fluorita?", "output": [ "per una gran varietat d'activitats" ] }, { "id": "task837-972bdbd9ad3940f1a387fc607b11d452", "input": "Passage: En els dipòsits de reemplaçament és possible que la fluorita s'hagi format a partir de metasomatisme tot alterant la roca carbonàtica encaixant. Les zones de reemplaçament solen estar controlades estructuralment, principalment per plecs o falles que es troben en complexos dolomititzats o en zones de contacte amb roques ígnies intrusives. En aquests casos, els dipòsits de fluorita es troben associats a calcita, dolomita, quars, galena, esfalerita, pirita, marcassita, barita i celestina. Els dipòsits relacionats amb formacions carbonatades tenen representació arreu del món com ara al districte de Cave-in-Rock (Illinois); Coahuila (Mèxic); Transvaal (Sud-àfrica). Exemples de dipòsits relacionats amb roques ígnies són: Rio Verde, San Luis de Potosí i Aguachile (Mèxic).[40]\nQuestion: On es possible que s'hagi format a partir de metasomatisme?", "output": [ "En els dipòsits de reemplaçament" ] }, { "id": "task837-e935af2da9db4d3cad66c3de512df7b3", "input": "Passage: La fluorita pot presentar combinació de les formes típiques cúbiques i octaèdriques amb altres formes secundàries, és aleshores quan els cristalls poden presentar cares amb diferents morfologies.[12] Són relativament freqüents les cares dels dodecaedres rombals {110}, els tetrahexaedres {210} (produeixen superfícies addicionals paral·leles a les vores cúbiques, els icositetraedres {211} o {311} i els hexaoctaedres {421}. L'hàbit cristal·lí de la fluorita es troba estretament lligat a la temperatura; per exemple, l'octaedre {111} es forma generalment a temperatures elevades mentre que el dodecaedre rombal {110} es forma a temperatures moderades i els cubs {100} a baixa temperatura com a formes dominants.[12]\nQuestion: Quines són les formes típiques que pot presenta la fluorita?", "output": [ "cúbiques i octaèdriques" ] }, { "id": "task837-7bfd2016c92345e5a79deb3dec076e0f", "input": "Passage: La mineria del fluorspar o fluorita va començar a Anglaterra cap al 1775; als EUA l'extracció econòmica del mineral es va iniciar entre 1820 i 1840 en diversos indrets alhora.[58] La producció i extracció va augmentar i es va estimular amb l'auge de les indústries ceràmiques, de l'acer, de l'alumini i la indústria química, sobretot durant la primera i segona guerra mundial. Amb el temps, els usos del fluor i la fluorita anaren augmentant; en són exemples els fluorocarbonis (1931) i l'ús com a catalitzador de l'àcid fluorhídric per als processos d'alquilació de fuels octans (1942). També és rellevant l'ús que tingué la fluorita en la separació, per flotació diferencial, de la galena i l'esfalerita durant els anys 30, tècnica que cap al 1940 s'aplicava a altres minerals, facilitant-ne i augmentant-ne la producció.[58] La producció de fluorspar caigué en picat després del Protocol de Montreal que limitava fortament l'ús de fluorocarbonis, així com amb el Protocol de Kyoto que limitava el dels fluorocarbonis hidrogenats. Cap als anys 2000, alguns països en vies de desenvolupament com ara la Xina o Mongòlia, començaren a produir fluorita altre cop per a satisfer les demandes internes de fluor. Durant la crisi econòmica de 2008, la producció mundial caigué un 3%, sobretot per la caiguda de vendes del sector automobilístic que emprava l'acer per a la producció de vehicles.[40]\nQuestion: Quan va començar la mineria del fluospar o fluorita?", "output": [ "cap al 1775" ] }, { "id": "task837-ec78f91bbe6942bbb1e7c3523dd6a085", "input": "Passage: Després d'una derrota desastrosa contra la Xina de la Dinastia Tang i el regne de Silla a la batalla de Baekgang el 663 van continuar les reformes amb el Codi Taihō, de 702 i el posterior Codi Yōrō.[8] La població estava obligada a informar periòdicament el cens, que s'utilitzava com a precursor per reclutar gent a l'exèrcit. Donada la situació del moment i la distribució de la població, l'emperador Mommu va redactar una llei que deia que de cada tres o quatre homes, un s'havia de reclutar a l'exèrcit nacional. Aquests soldats havien d'aportar les seves pròpies armes,[3] i a canvi quedaven absolts dels imposts. Aquest va ser un dels primers intents del govern imperial de formar un exèrcit organitzat seguint el model xinès. S'anomenava gundan-sei (軍団制) i els historiadors creuen que va ser de curta durada.\nQuestion: Contra qui van tenir una derrota desastrosa?", "output": [ "contra la Xina de la Dinastia Tang" ] }, { "id": "task837-e14d7fb7aca042bb93e7ff55c0cc5035", "input": "Passage: Fins al segle xiv, els samurais eren generalment analfabets, però tot i així aspiraven als més alts estaments de la noblesa. Un exemple seria Taira Tadanori (un samurai que apareix al Heike monogatari o \"Història dels Heike\"), que era cèlebre per saber llegir i escriure. A partir del segle xiv, s\\'esperava que els samurais tinguessin un mínim de cultura i alfabetització, tot i que el nombre real de samurais alfabetitzats era molt baix, ja que pocs guerrers havien tingut el temps o la voluntat de dedicar tantes hores a aquest aprenentatge. Durant segles, els aristòcrates van desenvolupar la seva pròpia cultura.\nQuestion: Com eren els samurais fins al segle xiv?", "output": [ "analfabets" ] }, { "id": "task837-3a3fb4e1992b4e04a7791ea161e6b989", "input": "Passage: Durant la guerra Boshin (1868-1869), els soldats francesos van sumar forces amb el Shogunat Tokugawa contra els daimyos del sud favorables a la restauració de l'emperador Meiji. Queda constància que l'oficial de la marina francesa Eugène Collache[31] va lluitar amb vestimenta japonesa. Al prussià Edward Schnell també se li va concedir el nom de japonès Hiramatsu Buhei (平松武兵卫), que va governar la gent del daimyo en nom de Matsudaira Katamori (松平). A Hiramatsu (Schnell) se li va donar el dret de portar espases, una residència en el castell de la ciutat de Wakamatsu i una esposa japonesa.\nQuestion: Quan va ser la guerra Boshin?", "output": [ "1868-1869" ] }, { "id": "task837-ecc109845d7a4440907d71201ae82adf", "input": "Passage: Un samurai podia tenir una amant i això en molts casos era considerat com un matrimoni. Quan ella era una plebea, s'enviava un missatge per notificar al pare la notícia per si aquest donava consentiment o no. Normalment aquest missatge anava acompanyat de diners, i també era normal que el pare acceptés aquest compromís. Si l'esposa d'un samurai donava a llum i tenia un fill, aquest podia esdevenir un samurai en tot dret.\nQuestion: Què podia tenir un samurai?", "output": [ "una amant" ] }, { "id": "task837-bc7df68a798c42efb74bb79d045c954b", "input": "Passage: Els samurais comptaven amb un ample arsenal. Sempre es deia que l'ànima d'un samurai es trobava a la seva katana que portaven. En certes ocasions, els samurais es revelaven com uns guerrers totalment dependents de la seva katana per lluitar. Tot i així, era més aviat un símbol de l'estatus i no una arma tan important pel samurai. Els nens petits (menors de cinc anys) rebien la seva primera katana (molt més petita que una de normal) en una cerimònia anomenada mamori-gatana i una petita bossa. En complir els tretze anys, en una cerimònia coneguda com a Genpuku (元服), el nen rebia un nom d'adult i es convertia en samurai. Això li donava dret a portar una katana i una armadura, tot i que aquesta normalment estava lligada amb una corda per evitar que es pogués caure en desembeinar. Katana i wakisashi junts eren coneguts com a daisho, que significa, literalment, gran i petit.\nQuestion: On es deia que es trobava l'ànima d'un samurai?", "output": [ "a la seva katana" ] }, { "id": "task837-59ac327a892941a3abeb65fce301775d", "input": "Passage: El 18 d'abril del 2010 es va realitzar la segona inauguració. En aquest cas del ramal de la L10 des de l'estació de Gorg (Badalona) a Bon Pastor (Barcelona), perllongant també la L9 des de Can Peixauet a Bon Pastor on enllacen els dos serveis, L9 i L10. A l'acte inaugural hi van assistir el President de la Generalitat, José Montilla, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i l'alcalde de Badalona, Jordi Serra, com també el president del Consorci de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (CAMB) i alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.[6] El mateix 2010 es va ampliar amb dues estacions entre Bon Pastor i la Sagrera.[50] El 19 de setembre de 2011 s'inaugura l'estació de Santa Rosa, entre Can Peixauet i Fondo.[51] Les obres d'aquesta estació no van seguir el mateix curs que la resta de les de Santa Coloma perquè va estar precís reallotjar les famílies afectades per a l'alliberament de sòl i la creació del pou que comunica el vestíbul d'accés amb les andanes.[52]\nQuestion: Quan es va realitzar la segona inauguració?", "output": [ "18 d'abril del 2010" ] }, { "id": "task837-63839749081a4544a1da95e1b4396d45", "input": "Passage: Al març del 2008 es va publicar l'estudi informatiu modificat del túnel entre la Sagrera i Mandri, un dels trams més endarrerits. L'estudi variava lleugerament el túnel, i n'augmentava la profunditat, i per tant la seguretat, però sense canviar la ubicació de les set estacions previstes. També es passava per zones més estables i amb menys edificis, les previsions eren d'iniciar les obres el 2009 i acabar-les amb tres anys, amb un pressupost de 698 milions d'euros, un 11% superior al previst. Al juny es va acabar la revisió del tram entre Mandri i Zona Universitària, amb unes variacions similars al del tram anterior.[21]\nQuestion: Quantes estacions hi havia previstes?", "output": [ "set" ] }, { "id": "task837-89d08f39f542438ba5339f3783b2ec37", "input": "Passage: Al tram central les dues tuneladores estan aturades i no s'hi fan treballs a l'espera de revisar el model del finançament de peatge a l'ombra.[57] Al juny del 2011, el departament de Territori i Sostenibilitat, anunciava que els ramals de l'aeroport i la Zona Franca no entrarien en servei fins al 2014, anteriorment previstos pel 2012 (inicialment per al 2007).[58] Als pressupostos del 2012 de la Generalitat de Catalunya es van reservar 54 milions d'euros per acabar els ramals de l'aeroport i la Zona Franca entre Aeroport i Collblanc, tram prioritari pel govern segons el director general del departament.[59]\nQuestion: Com estan les tuneladores al tram central?", "output": [ "aturades" ] }, { "id": "task837-fce9179ed376486ca1ad1678fcca16e8", "input": "Passage: Al Prat de Llobregat, a l'abril, les obres havien provocat un moviment de terres al carrer Llobregat, que també va obligar a tallar el trànsit, però en aquest cas unes poques hores, i la tuneladora va poder seguir treballant.[41] Al febrer del 2008 una fuita d'aigua a les obres a la Zona Franca va causar dos esvorancs al carrer K. Els esvorancs, un fins a tres metres de diàmetre i un de profunditat, van obligar a tallar el trànsit. Es va haver d'injectar formigó a les juntes mal segellades, que havien permès la filtració de l'aigua. Pocs dies més tard es va seguir amb les obres.[21]\nQuestion: Què havien provocat les obres al carrer Llobregat?", "output": [ "un moviment de terres" ] }, { "id": "task837-504c84a718ab464db29e973d40f6c00f", "input": "Passage: L'any 2004 s'havia iniciat les obres a la majoria d'estacions dels ramals de Santa Coloma i Badalona i a les estacions de Bon Pastor i Onze de Setembre, mentre que a la resta s'iniciaven treballs previs. Es va adjudicar al març el tram de l'aeroport i les obres a l'estació de la Sagrera (Sagrera-Meridiana al projecte constructiu).[36] Mentrestant els ramals de l'aeroport i la Zona Franca no estaven del tot concretats, a l'espera de si trens d'alta velocitat farien parada al Prat de Llobregat.[37]\nQuestion: Quan es va adjudicar el tram de l'aeroport?", "output": [ "març" ] }, { "id": "task837-0ebdb62dce7b48af9b64a8d499b4f24f", "input": "Passage: El 1570 va fer un retaule amb un altre Enterrament de Crist que es troba a la capella de la Pietat de la catedral de Segòvia. És una obra que mostra un classicisme en el traç i un concepte escultòric molt més reposat, d'un Juni ja en plena maduresa. Al retaule li manca un banc i el tabernacle. El grup de l'Enterrament està fet en un gran relleu elevat que està col·locat dins d'un quadrat central, als costats del qual hi ha dos intercolumnis corintis on apareixen dos personatges amb vestimenta militar i esculpits amb molt d'embalum. Sobre el frontó de l'Enterrament hi ha una parella d'angelots nus que recorden els de Miquel Àngel. A la part central de l'àtic, dintre d'un bastiment rodó, es troba un relleu del Pare Etern, sobre el qual es llegeix la data de 1571. Palomino ho descriu de la següent manera: \nQuestion: On es troba el retaule de l'Enterrament de Crist?", "output": [ "a la capella de la Pietat de la catedral de Segòvia" ] }, { "id": "task837-6d2a1d974270418e8f278c6a02829783", "input": "Passage: L'any 1535 Juni es troba a la ciutat de Lleó, que en aquell temps acollia una gran activitat arquitectònica. Juan de Juni participa en la construcció de Sant Marc i en altres obres importants a la catedral, on necessiten càrrecs d'escultors; allà hi ha uns quants escultors francesos, entre ells Juni. L'historiador Gómez Moreno va ser el primer que reconegué la participació de Juni en la realització dels medallons i alguns relleus de la façana de Sant Marc. La major part dels relleus dels medallons tenen un estil similar, amb el característic rostre aixecat i una mica inclinat, la boca entreoberta i una espatlla alçada; aquesta unitat estilística fa pensar que, si no els va fer ell, el treball estava sota la seva direcció.\nQuestion: On es troba Juni l'any 1535?", "output": [ "Lleó" ] }, { "id": "task837-5f9772a77c9f48db87f84a28a86885d9", "input": "Passage: El Compianto sul Cristo morto (1463), de Niccolò dell'Arca, que es troba a l'església de Santa Maria de la Vita de Bolonya, és l'obra amb més similituds amb L'enterrament de Crist de Juni, que és a Valladolid. Consta també de set figures de mida natural. El sentit del dramatisme del moment és el que devia impressionar Juni, i més tard ell també el va reflectir a la seva obra. També és molt possible que rebés la influència del Compianto sul Cristo morto de Guido Mazzoni, que és a l'església de Sant Joan, a Mòdena; presenta els mateixos personatges i en posicions idèntiques.[25]\nQuestion: De qui és El Compianto sul Cristo morto?", "output": [ "Niccolò dell'Arca" ] }, { "id": "task837-445f92e34f164d06af81505bd60bde19", "input": "Passage: Juan de Juni[n 1] (Joigny, 1506 - Valladolid, 1577) fou un escultor francoespanyol. Juntament amb Alonso Berruguete va formar la gran escola d'escultura castellana. Autor d'una extensa obra, feta principalment durant els més de trenta anys que va viure a Valladolid, les seves peces reflecteixen un gran domini dels diversos materials escultòrics com la terra cuita, la pedra i la fusta, i un extraordinari coneixement de l'anatomia humana.[1]\nQuestion: Què fou Juan de Juni?", "output": [ "escultor" ] }, { "id": "task837-79d5cd183d0d4169a6765e3bd1ff4e22", "input": "Passage: A l'església de Santa Marina, de Lleó, hi ha la imatge de la Virgen de las Candelas, esculpida per la capella funerària de Catalina Pimentel i que estava ubicada al convent de Santo Domingo. Consta de les imatges de la Mare de Déu amb el Nen i el Sant Joan Baptista; d'un clar gust italià, es relaciona amb pintures de Raffaello Sanzio com la Mare de Déu de la Cadira o La bella jardinera. Aquesta escultura mostra unes formes dolces i sense gens de dramatisme. La peça és de vora el 1549, quan Juni ja vivia a Valladolid.\nQuestion: On és l'església de Santa Marina?", "output": [ "Lleó" ] }, { "id": "task837-bd4381a4546047ca8a175e8e9e337d57", "input": "Passage: Mentre Norma estava de dol per la defunció del seu marit i es retirava temporalment del cinema, Hunt Stromberg va ocupar el lloc de Thalberg al capdavant de la MGM.[11] Durant aquest temps, per tant, la producció de Pride and Prejudice va estar completament parada. No va ser fins a mitjans de 1937 que es van sentir les primeres notícies sobre la cinta, quan la revista The Hollywood Reporter va publicar que Norma Shearer desitjava que la MGM contractés Errol Flynn perquè actués amb ella. D'aquesta manera es va saber que Shearer continuava lligada al projecte, encara que no hi havia res decidit des de l'estudi cinematogràfic. Va ser l'agost de 1939 quan, de nou, The Hollywood Reporter va anunciar formalment que George Cukor dirigiria la cinta, amb Norma Shearer en el paper d'Elizabeth Bennet i Robert Donat en el del Sr. Darcy.[10] A més, l'objectiu de la MGM era rodar la pel·lícula als estudis que estaven a disposició de la companyia a Denham (Anglaterra). El projecte però, es va haver d'aturar una altra vegada. L'agressió hitleriana a Europa i l'esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939 va fer suspendre per segon cop els plans de la MGM.[9]\nQuestion: Qui va ocupar el lloc de Thalberg al capdavant de la MGM?", "output": [ "Hunt Stromberg" ] }, { "id": "task837-ba05805b37cf40c49b5b152767546de5", "input": "Passage: Això no obstant, la diferència més destacada d'aquesta versió d'Orgull i prejudici és la completa transformació del caràcter de Lady Catherine de Bourg. Al final de la història, Lady de Bourgh es presenta a la casa familiar dels Bennet completament alterada pels rumors que ha sentit sobre una relació entre Elizabeth i el seu nebot. L'enfrontament que segueix a aquesta visita esdevé una autèntica exigència quan Lady Catherine li vol fer prometre a Elizabeth que no es casarà amb Darcy. Però, mentre que a la novel·la aquesta exigència és una vertadera demanda, a la pel·lícula aquesta escena és un engany de Lady de Bourgh per tal de provar la sinceritat de l'amor d'Elizabeth. Així doncs, Aldous Huxley i Jane Murfin, redactant el guió de Pride and Prejudice, van convertir la indignada i desaprovadora Lady Catherine de la novel·la en una afectuosa guardiana del seu nebot. Una ambaixadora que, no només aprova el matrimoni entre Elizabeth i Darcy sinó que, a més, té un paper fonamental en la seva reconciliació.[29]\nQuestion: Quina és la diferència destacada d'aquesta versió d'Orgull i prejudici?", "output": [ "la completa transformació del caràcter de Lady Catherine" ] }, { "id": "task837-26ae2d2bf3ee468d9929e3932900aa45", "input": "Passage: Aprofitant que l'atenció està centrada en el futur de Jane i la seva relació amb el Sr. Bingley, Elizabeth respon a la invitació de la seva amiga Charlotte anant-la a veure a la seva nova casa de Handsworth (Rosings). Allà, en clau de convidada de la família Collins, coneixerà l'altiva Lady Catherine de Bourgh (Edna May Oliver) i es retrobarà amb el Sr. Darcy que, casualment, és el nebot de la protectora del Sr. Collins. L'estada a Handsworth, però, li donarà més sorpreses de les que esperava. Per un costat, descobrirà que el Sr. Bingley va abandonar Netherfield a causa de la intervenció del Sr. Darcy, que considerava un error la relació del seu amic amb una noia de baixa posició social. I, per l'altre costat, també rebrà la visita del Sr. Darcy, qui li exposarà el seu amor i li demanarà que es casi amb ell. Elizabeth, això no obstant, es veu incapaç d'acceptar l'home que ha destruït la felicitat de la seva germana. I així mateix li respon a Darcy, donant lloc a una breu i intensa discussió entre ells dos que acabarà amb la marxa del Sr.Darcy i el convenciment d'aquest que ha estat un error confessar els seus sentiments.\nQuestion: Amb qui té una relació Jane?", "output": [ "amb el Sr. Bingley" ] }, { "id": "task837-2ff43257af034d2087d06b8668b2aaae", "input": "Passage: Per la seva banda, l'equip interpretatiu també va ser sotmès a debat. La revista Time va considerar tot el repartiment «excel·lent» assenyalant la representació d'Olivier que «des del moment que ell, com el Sr.Darcy, camina per la sala de ball de Meryton amb el seu memorable menyspreu, es pot dir que comença la pel·lícula».[23] Altres crítics van coincidir notant que, després de la seva interpretació de Heathcliff a Cims borrascosos, «Olivier havia recuperat la familiar vena d'amant perdut» que tan bé feia (New Yorker).[23] Hartung va alabar la invulnerabilitat de Darcy i el seu impassible desdeny, encara que va creure que hi havia «massa moviment de mans, fins i tot per una comèdia de costums», una tendència també remarcada per Otis Ferguson del New Republic. De fet, Olivier, segons Ferguson, no estava ben dirigit pel guió però, «es mantenia calmat excepte per aquesta alarmant tendència de demostrar les alteracions emocionals onejant les mans».[23] En canvi, Flin de la revista Variety simplement va observar que Olivier semblava «molt infeliç en el seu paper».[23]\nQuestion: Quin paper havia interpretat Olivier a Cims Borrascosos?", "output": [ "Heathcliff" ] }, { "id": "task837-df1b1b6e1f234eb6a1de8d82704363b1", "input": "Passage: Veient-se exclosos de la bona societat i amb una filla desapareguda, els Bennet es preparen per deixar Longbourn i reprendre la seva vida en un altre lloc. Per sort, l'oncle de les germanes troba la parella a temps per negociar un matrimoni i Lydia no tarda a reaparèixer per la granja amb el seu nou marit. Enmig de l'entusiasme general que provoca la seva arribada, Lady Catherine de Bourgh es presenta a la casa. Estirada com sempre, Lady Catherine exigeix parlar amb Elizabeth. Alarmada per un rumor que ha sentit que vinculava el seu nebot, Darcy, amb ella, intenta obligar Elizabeth a desmentir qualsevol relació i l'amenaça de desheretar Darcy si un compromís tira endavant. Elizabeth, però, no només no s'immuta davant les intimidacions, sinó que, a més, es nega a prometre-li que no acceptarà mai una proposició del Sr. Darcy. Enfurismada, Lady de Bourgh no dubta a criticar la seva família i li torna a fer clarament que, si no hagués estat per la irresponsabilitat de la seva germana, Darcy no s'hauria passat setmanes recorrent els jutjats i carrerons de Londres buscant-la. D'aquesta manera, Elizabeth descobreix que el final feliç que ha tingut Lydia es deu completament a la intervenció de Darcy i, encantada amb ell, i davant la impossibilitat d'agrair-ho a la persona indicada, dóna les gràcies a la seva tia. Aquesta però, segueix profundament disgustada amb el resultat de la reunió i acaba marxant ben enutjada.\nQuestion: Què han de deixar els Bennet?", "output": [ "Longbourn" ] }, { "id": "task837-e72d7f80a5cb4b68a587ea9801ac3267", "input": "Passage: A més de les realitzacions en el recinte firal, com en l'anterior exposició es van efectuar diverses actuacions per tota la ciutat. La més important fou a la Plaça de Catalunya, actualment un dels centres neuràlgics de la ciutat, però que antigament era una esplanada als afores del nucli antic, que no va començar a urbanitzar-se fins al 1902. Amb motiu precisament de l'Exposició es va dur a terme una reurbanització de tot l'espai de la plaça, amb un projecte de Francesc Nebot, i fou inaugurada per Alfons XIII el 1927. Per a decorar la plaça s'organitzà un concurs públic el 1927, en el que es va decidir la instal·lació d'un conjunt escultòric de 28 obres: Maternitat, de Vicenç Navarro; Jove, de Josep Dunyach; El forjador, de Josep Llimona; Dona amb nen i flabiol, de Josep Viladomat; Figura femenina, d'Enric Casanovas; Joventut, de Josep Clarà; Pastor del flabiol, de Pau Gargallo; Navegació, d'Eusebi Arnau; Barcelona, de Frederic Marès; Montserrat, d'Eusebi Arnau; Figura femenina, de Josep Llimona; Hèrcules, d'Antoni Parera; Dona amb àngel, de Vicenç Navarro; Tarragona, de Jaume Otero; Font dels sis putti, de Jaume Otero; Lleida, de Joan Borrell; Dona amb imatge de la Mare de Déu, d'Enric Monjo; L'esperit popular, de Jaume Otero; Pastor de l'àliga, de Pau Gargallo; Pomona, d'Enric Monjo; Saviesa, de Miquel Oslé; La deessa, de Josep Clarà —actualment una còpia, l'original es troba al vestíbul de la Casa de la Ciutat—; Treball, de Llucià Oslé; Emporion, de Frederic Marès; Pescador, de Josep Tenas; Dona, de Joan Borrell; Montseny, de Jaume Duran; i Girona, d'Antoni Parera.[73] Originalment estava també a la plaça el grup Nens cavalcant peixos (1928), de Frederic Marès, una font amb brolladors d'aigua i quatre de les figures que indica el títol, que fou traslladada el 1961 a la cruïlla de Gran Via i Rambla de Catalunya.[74]\nQuestion: Què és actualment la Plaça de Catalunya?", "output": [ "un dels centres neuràlgics de la ciutat" ] }, { "id": "task837-56acd53ffc1949e3b18daf105064bcc0", "input": "Passage: Una de les primeres obres del segle fou l'estàtua eqüestre de Sant Jaume situada en una fornícula de la plaça del mateix nom —cantonada amb el carrer Ciutat— el 1903, obra de Manuel Fuxà.[45] El 1906 es va instal·lar a la Plaça del Teatre el monument dedicat a l'escriptor Serafí Pitarra —pseudònim de Frederic Soler—, obra de Pere Falqués i Agustí Querol, que presenta al «fundador del teatre català» —segons diu la inscripció— assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia.[46] Aquell mateix any Falqués va realitzar els fanals del Passeig de Gràcia i els de la plaça del Cinc d'Oros —tot i que els fanals estan actualment a l'avinguda Gaudí—, fets en ferro i pedra calcària, els primers amb forma de L invertida i bancs per asseure's, i els segons en forma de pinacle vertical d'arrels gòtiques. A l'any següent es va instal·lar en una fornícula del carrer Montsió una figura de Sant Josep Patriarca, obra de Josep Llimona destruïda el 1936 i reconstruïda el 2000 per Lluís Cera.[47] El mateix any es va col·locar al Parc de la Ciutadella el Mamut, una rèplica d'aquest animal extingit elaborada en formigó —primera utilització escultòrica d'aquest material en la ciutat—, obra de Miquel Dalmau.[48] El 1908 es van col·locar dos busts dedicats a Manuel Milà i Fontanals (obra de Manuel Fuxà) i a Emili Vilanova (de Pere Carbonell) al Parc de la Ciutadella, amb el que es va inaugurar un costum que s'aniria repetint els anys vinents de dedicació de busts a diversos personatges, principalment literats —gràcies al patrocini de l'associació dels Jocs Florals—, al parc que va acollir l'Exposició Universal; així, es van anant succeint busts dedicats a Marià Aguiló i Fuster (Eusebi Arnau, 1909), Víctor Balaguer (Manuel Fuxà, 1910), Lleó Fontova (Pau Gargallo, 1910), Teodor Llorente (Eusebi Arnau, 1912), Joan Maragall (Eusebi Arnau, 1913), Joaquim Vayreda (Manuel Fuxà, 1915), Pepita Teixidor (Manuel Fuxà, 1917) —primer monument dedicat a una dona— i Ramon Batlle (Enric Clarasó, 1918, avui desaparegut).[49]\nQuestion: Quina va ser una de les primeres obres del segle?", "output": [ "l'estàtua eqüestre de Sant Jaume" ] }, { "id": "task837-afa0dda810484670b052855bd5c8d836", "input": "Passage: L'estil artístic imperant durant les primeres dècades del segle fou el noucentisme, que en contraposició al modernisme promovia el retorn a la cultura clàssica grecollatina, al món mediterrani.[43] Durant els anys 1920 i 1930 es van anant introduint els corrents avantguardistes internacionals, tot i que durant els primers anys de la dictadura franquista es va produir un retorn a estils academicistes. Més endavant es va apostar de nou per la innovació i, especialment amb l'arribada de la democràcia, l'ambient artístic es va introduir de ple en els successius estils de moda en l'àmbit internacional, que s'han anat succeint cada cop amb major celeritat. Es van afegir llavors al patrimoni públic obres d'artistes internacionals, el que ha atorgat més prestigi i rellevància a la col·lecció pública de la ciutat.[44]\nQuestion: Quin va ser l'estil artístic imperant durant les primeres dècades del segle?", "output": [ "noucentisme" ] }, { "id": "task837-bebfa686da7e439f89718ec00b62d5fa", "input": "Passage: Moltes d'aquestes obres foren en dedicació a diversos personatges: Als Santpere (1995), de Juan Bordes, a la Rambla de Santa Mònica, una font que té la forma del teatre d'Epidaure, amb un fris amb escenes de la vida artística de Josep i Mary Santpere;[164] A Simón Bolívar (1996), de Julio Maragall, al Parc de la Barceloneta, una efígie de cos sencer del llibertador veneçolà; A Francesc Cambó (1997), de Víctor Ochoa, a la Via Laietana, un bust dedicat al polític català; A Lluís Companys (1998), al Passeig de Sant Joan, obra de Francisco López Hernández, que amb el bust del president inclou una estàtua de Conxita Julià, una admiradora seva que li enviava cartes quan estava pres;[165] A Josep Tarradellas (1998), a l'avinguda homònima, obra de Xavier Corberó, una columna de 23 metres d'altura amb blocs de marbre i basalt intercalats, simulant la bandera catalana;[166] Al General Moragues (1999), de Francesc Abad, a la Plaça Pau Vila, sis blocs de marbre amb versos gravats de Paul Celan i Àngel Guimerà; A Prat de la Riba (1999), a la plaça homònima, d'Andreu Alfaro, una columna de 10 metres d'altura de la qual en surten vuit tubs d'acer que formen una Victòria alada en versió abstracta;[167] i A Antoni Gaudí (1999), de Joaquim Camps, al Passeig de Manuel Girona, una efígie de l'arquitecte situada al Portal Miralles, una de les seves obres.[168] Per altra banda, entre 1998 i 2001 s'instal·là el Monument a Anna Frank a la plaça homònima, dissenyat per Ignasi Sanfeliu, Sara Pons i alumnes de l'Escola Massana. Consta d'un monòlit amb un fragment del diari d'aquesta jove escriptora víctima del nazisme, un paviment amb el seu nom i dates vitals, un mural de ceràmica dedicat als nens víctimes de la guerra i una escultura amb la imatge de la noia ajaguda amb un llibre a les mans.[169]\nQuestion: A qui es dedicaven moltes de les obres?", "output": [ "a diversos personatges" ] }, { "id": "task837-6986d46e2a3b4a798e37c2bba7cd0e81", "input": "Passage: El 4 de març de 2019 es va inaugurar un memorial en record de les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost de 2017 a Barcelona, situat en el lloc dels fets, a la Rambla, al costat del paviment Miró. Es tracta d'una inscripció de 12 metres de llarg situada en el paviment, en la qual es llegeix la frase «Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau», escrita en àrab, català, castellà i anglès, al costat del dibuix de Barcelona de Frederic Amat i la data i hora exacta de l'atemptat: 17-08-2017, 16.50 h.[209] El mateix any es va instal·lar enfront de l'església de Santa Anna l'escultura Jesus Homeless (Jesús sense sostre), obra de l'escultor canadenc Timothy Schmalz, rèplica d'un original elaborat el 2013 i situat a Toronto (Canadà). Representa a Jesús de Natzaret, embolicat amb una manta i amb els peus descalços, recolzat en un banc, com a denúncia de la situació de les persones sensesostre.[210]\nQuestion: Què és va inaugurar en record de les víctimes de l'atemptat del 17 d'agost de 2017?", "output": [ "un memorial" ] }, { "id": "task837-bbc00d8eb2ab4c8c9ebde0f71a061e3c", "input": "Passage: Al Districte de Sarrià-Sant Gervasi es troben els Jardins de la Tamarita, realitzats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí el 1918, on enfront de l'edifici principal se situen quatre escultures dedicades a continents —tots menys Oceania—, obra de Virginio Arias.[63] Per altra banda, el 1924 la ciutat de Barcelona va donar al rei Alfons XIII el Palau Reial de Pedralbes, que havia pertanyut a la família Güell. Tenia un palauet d'estil caribeny realitzat per Joan Martorell, mentre que dels jardins i del tancament de la finca se n'havia encarregat Antoni Gaudí, del qual en roman una font dedicada a Hèrcules, així com els pavellons de porteria, que inclouen una reixa d'entrada amb un drac de ferro forjat, que representa a Ladó, el drac guardià del Jardí de les Hespèrides, vençut per Hèrcules en el seu onzè treball. Entre 1919 i 1924 es va fer una remodelació per a convertir-lo en Palau Reial, a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot. Es van col·locar llavors diverses escultures per a decorar el recinte, entre les quals destacava Isabel II presenta al seu fill, el futur rei Alfons XII, a Barcelona, obra d'Agapit Vallmitjana de 1860; o un Nu femení agenollat, obra de Joan Borrell de 1916. El 1930 es va col·locar també un Nu, d'Enric Casanovas.[64]\nQuestion: On es troben els jardins de la Tamarita?", "output": [ "Al Districte de Sarrià-Sant Gervasi" ] }, { "id": "task837-512d6290347e45d48bf9f905f5124470", "input": "Passage: Les barreres químiques també protegeixen de les infeccions. La pell i l'aparell digestiu secreten pèptids antimicrobians, com ara les β-defensines.[7] Enzims com ara els lisozims i les fosfolipases A2 en la saliva, llàgrimes i la llet materna també són antibacterians.[8][9] Les secrecions vaginals serveixen de barrera química després de la menarquia, quan esdevenen lleugerament àcides, mentre que el semen conté defensines i zinc per matar patògens.[10][11] A l'estómac, els àcids gàstrics i les proteases actuen com a potents defenses químiques davant dels patògens ingerits.\nQuestion: Quina és una de les funcions de les barreres químiques?", "output": [ "protegeixen de les infeccions" ] }, { "id": "task837-176dcd37b38e4e4a9ac0da65de849f2c", "input": "Passage: La fagocitosi és una part important de la immunitar innata cel·lular duta a terme per cèl·lules anomenades fagòcits, que absorbeixen, o es mengen, patògens i partícules. Generalment, els fagòcits patrullen el cos a la recerca de patògens, però poden ser cridats a punts específics per les citocines.[5] Un cop un patogen ha estat absorbit per un fagòcit, queda atrapat en una vesícula intracel·lular anomenada fagosoma, que posteriorment es fusiona amb una altra vesícula anomenada lisosoma per formar un fagolisosoma. El patogen és mort per l'activitat d'enzims digestius o després d'un esclat oxidatiu que allibera radicals lliures dins el fagolisosoma.[29][30] La fagocitosi evolucionà com a mitjà d'adquirir nutrients, però aquest paper s'estengué en els fagòcits per incloure l'absorció de patògens com a mecanisme de defensa.[31] La fagocitosi representa probablement la forma més antiga de defensa, car s'han identificat fagòcits tant en animals vertebrats com en invertebrats.[32]\nQuestion: Qui pot cridar als fagòcits a punts específics?", "output": [ "les citocines" ] }, { "id": "task837-9a30dc235fb8403496ebf8e9ddec613f", "input": "Passage: Tant els limfòcits B com els limfòcits T porten molècules receptores que reconeixen dianes específiques. Les cèl·lules T només reconeixen una diana aliena, com ara un patogen, després que els antígens (petits fragments del patogen) hagin estat processats i presentats en combinació amb un receptor propi anomenat molècula de complex d'histocompatibilitat principal (MHC). Hi ha dos subtipus principals de limfòcits T: els limfòcits T citotòxics i els limfòcits T col·laboradors. Els limfòcits T citotòxics només reconeixen antígens acoblats a molècules d'MHC de classe I, mentre que els limfòcits T col·laboradors només reconeixen antígens acoblats a molècules d'MHC de classe II. Aquests dos mecanismes de presentació d'antigen reflecteixen els rols diferents dels dos tipus de limfòcit T. Un tercer tipus, menys important, són els limfòcits T γδ, que reconeixen antígens intactes que no estan acoblats a cap receptor d'MHC.[41]\nQuestion: Qui porten molècules receptores que reconeixen dianes específiques?", "output": [ "Tant els limfòcits B com els limfòcits T" ] }, { "id": "task837-46d3e68ddcbc42eebdc893a3b725f42e", "input": "Passage: Els neutròfils i els macròfags són fagòcits que viatgen pel cos a la recerca de patògens invasors.[33] Els neutròfils es troben normalment dins la sang i són el tipus més abundant de fagòcit, representant normalment entre el 50% i el 60% del total de leucòcits circulants.[34] Durant la fase aguda de la inflamació, especialment com a resultat d'una infecció bacteriana, els neutròfils migren vers el punt d'inflamació en un procés anomenat quimiotaxi, i generalment són les primeres cèl·lules a arribar al punt d'infecció. Els macròfags són cèl·lules versàtils que resideixen dins de teixits i produeixen una gran varietat de substàncies incloent-hi enzims, proteïnes del complement i factor reguladors com ara la interleucina 1.[35] Els macròfags també fan la funció de carronyers, eliminant les cèl·lules desgastades i altres residus del cos, i com a cèl·lules presentadores d'antígens que activen el sistema immunitari adaptatiu.[3]\nQuestion: Què són els neutròfils i els macròfags?", "output": [ "són fagòcits que viatgen pel cos a la recerca de patògens invasors" ] }, { "id": "task837-34a7763dc7b6464eafe309677ba15ab9", "input": "Passage: Els microorganismes o toxines que aconsegueixin entrar en un organisme es trobaran amb les cèl·lules i els mecanismes del sistema immunitari innat. La resposta innata sol desencadenar-se quan els microbis són identificats per receptors de reconeixement de patrons, que reconeixen components que estan presents en amples grups de microorganismes,[17] o quan les cèl·lules danyades, lesionades o estressades envien senyals d'alarma, molts dels quals (però no tots) són reconeguts pels mateixos receptors que reconeixen els patògens.[18] Les defenses immunitàries innates són inespecífiques, cosa que vol dir que responen als patògens d'una manera genèrica.[5] Aquest sistema no confereix una immunitat permanent contra un patogen. El sistema immunitari innat és el sistema dominant de defensa en la majoria d'organismes.[2]\nQuestion: Què reconeixen els receptors de reconeixement de patrons?", "output": [ "components que estan presents en amples grups de microorganismes" ] }, { "id": "task837-b1f77a3ee5b64c3184034b7fb963b9b1", "input": "Passage: Els limfòcits T γδ tenen un receptor dels limfòcits T (TCR) alternatiu diferent del dels limfòcits T CD4+ i CD8+ (αβ), i comparteixen les característiques dels limfòcits T col·laboradors, limfòcits T citotòxics i cèl·lules NK. Les condicions que produeixen respostes dels limfòcits T γδ no estan completament compreses. Com altres subconjunts de limfòcits T «no convencionals» amb TCRs invariants, com ara els limfòcits T NK CD1d-restringides, els limfòcits T γδ se situen al límit entre la immunitat innata i l'adaptativa.[48] D'una banda, els limfòcits T γδ són un component de l'adaptativa, car rearrangen gens dels TCR per augmentar la diversitat de receptors i també poden desenvolupar un fenotip de memòria. D'altra banda, els diversos subconjunts també formen part del sistema immunitari innat, car els receptors TCR o NK restringits poden ser utilitzats com a receptors de reconeixement de patrons. Per exemple, grans quàntitats de limfòcits T Vγ9/Vδ2 T humans responen en poques hores a molècules comunes produïdes per microbis, i limfòcits T Vδ1+ altament restringits de l'epiteli responen a les cèl·lules epitelials estressades.[49]\nQuestion: Amb qui comparteixen característiques els limfòcits T γδ?", "output": [ "limfòcits T col·laboradors, limfòcits T citotòxics i cèl·lules NK" ] }, { "id": "task837-6a5206df791a4b229f8430e9aed3e1ec", "input": "Passage: Fou escollit després de Sigeric, assassinat només una setmana després d'haver iniciat el seu regnat. Vàlia va regnar només tres anys, i el seu regnat es veié marcat per les relacions i pactes amb els romans. D'antuvi, com intentà en el seu moment Alaric I, Vàlia va intentar passar a la província d'Àfrica, un dels graners de l'imperi, per apropiar-se'n i posar fi a la crisi de subsistència que patien els visigots. És probable, que en un principi no tingués intencions de tenir relacions pacífiques amb els romans, però davant de la incapacitat d'envair Àfrica, finalment, i per obligació, va haver de pactar un foedus el 416 amb els romans a canvi de subministraments alimentaris pel seu poble. A canvi, Vàlia va haver de corregir les accions del seu predecessor, que havia humiliat la princesa romana Gal·la Placídia i restituir-la a la cort romana. A més, els romans, representats per Constanci, van demanar-li la intervenció militar a Hispània per posar sota control les províncies més riques, aleshores en mans d'altres pobles bàrbars.\nQuestion: On va intentar passar Vàlia?", "output": [ "a la província d'Àfrica" ] }, { "id": "task837-ed147f171817489691600290811024f0", "input": "Passage: Vàlia va ser escollit rei dels visigots el setembre del 415,[4] a la mort de Sigeric, assassinat una setmana després d'haver iniciat el seu regnat, durant el qual havia fet matar els fills del rei Ataülf i humiliat la seva esposa, la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori. Així, pretenia humiliar també la cort imperial de Ravenna.[5][6] Teòricament, les formes de governar de Sigeric no haurien agradat la resta de la noblesa visigoda, que hauria propiciat llur assassinat.[7] Orosi diu de Vàlia: «va ser elegit pel seu poble, per fer la guerra a Roma, però Déu li va ordenar fer la pau».[8] Alguns autors afirmen que Vàlia sí que cercava, de fet, la pau amb els romans, però altres creuen que també formava part del denominat partit antiromà. Tanmateix, per causa de la crisi de subsistència del poble visigot al final va haver de canviar de parer i col·laborar amb els romans.\nQuestion: De qui era rei Vàlia?", "output": [ "dels visigots" ] }, { "id": "task837-66050ae3f67348afbc0a73653c1d1045", "input": "Passage: En els darrers anys, els visigots havien estat desplaçant-se per la Provença i per les terres de l'actual Catalunya, a Hispània, unes terres llavors devastades, víctimes d'atacs i rapinyes de les campanyes dels pobles germànics, però també escenari de «guerres civils» després de la usurpació de Constantí III el 407. Aquestes províncies eren incapaces de proveir al poble visigot de vitualles per alimentar-se. Llavors, Vàlia, per posar fi la situació de fam del seu poble va seguir l'exemple d'Alaric I i va rescatar el vell projecte d'establir-se al nord d'Àfrica, teòricament un dels majors graners de l'Imperi Romà. L'atac de la província d'Àfrica, però, va quedar només en un intent fallit perquè la flota visigoda va quedar totalment destruïda en provar de travessar l'estret de Gibraltar, víctima d'una forta tempesta.[10][8][4] Incapaç de creuar l'estret vers Àfrica i amb una Hispània devastada per les incursions militars romanes i bàrbares, Vàlia va canviar de parer, i es va veure obligat, per la necessitat d'aconseguir recursos alimentaris per al seu poble, a pactar amb l'home que llavors dominava el govern imperial, el patrici i general Constanci, que posteriorment regnaria com a coemperador amb Honori el 421.[8][4][7][9]\nQuestion: Com va quedar la flota visigoda en provar de travessar l'estret de Gibraltar?", "output": [ "totalment destruïda" ] }, { "id": "task837-a50e4ee01e774aac8d764389ddb1c2f1", "input": "Passage: Amb la hospitalitas, els visigots no només van rebre el control de les terres, sinó que també en reberen algunes en propietat. Aquestes terres van ser expropiades als romans.[18] No obstant això, no hi ha una idea concreta de com es van repartir les terres, i els autors proposen algunes teories divergents. Els cronistes no concreten les informacions, Filostorgi diu, a través d'Olimpiòdor de Tebes, que els visigots van rebre tant les vitualles que necessitaven com terres per conrear i ser autosuficients. Paulí de Pel·la explica el seu cas personal: durant el període del 413-414, quan els visigots eren temporalment a Bordeus els va haver de donar «acollida», òbviament a canvi de no perdre res. Sembla que va perdre les seves terres, un latifundi, quan es va dur a terme la repartició de terres entre romans i visigots a partir de l'assentament.[18] Així mateix, actualment la versió més estesa és la que es desprèn del Liber Iudiciorum: es creu que el repartiment va afectar tota mena de propietats, tant latifundis com minifundis, i d'aquests s'entregà un terç als visigots i els romans conservaren la resta, aquesta divisió era anomenada sortes goticae. Això fa que s'afirmi que el repartiment va afectar més els petits propietaris que els grans, que van conservar la seva posició com a terratinents i els petits, desposseïts en un clima polític, social i econòmic incert, van buscar protecció en els grans terratinents, creant el germen del feudalisme.[19] Tanmateix, també s'afirma que la tendència general és que les petites propietats van quedar fora d'aquest repartiment i també els béns comunals, que van seguir sent públics.[20] D'altra banda, la repartició dels visigots no serà duta a terme per Vàlia sinó que la farà el seu successor, Teodoric.[8]\nQuestion: Què van rebre els visigots segons Filostorgi?", "output": [ "tant les vitualles que necessitaven com terres per conrear" ] }, { "id": "task837-c94e8553ee7744ca811d8ee8de0cf39c", "input": "Passage: De les obres que se li han atribuït, en destaca la taula de Sant Jordi i la princesa (1459-1460). Encarregada per la família Cabrera (es pot veure el seu escut al dors de l'obra), és al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Des de la seva entrada al MNAC el 1921, i durant molt de temps, es va estimar que podia ser una obra d'Huguet, però en els darrers anys han guanyat força les teories que proposen que l'autor d'aquesta obra seria un pintor aragonès actiu a la segona meitat del segle xv, que, com a anònim, se l'ha anomenat el Mestre de Sant Jordi i la princesa. La taula de Sant Jordi és la part central d'un tríptic, les ales del qual estaven al Kaiser-Friedrich-Museum de Berlín des de 1904 i varen desaparèixer en un incendi durant un bombardeig de la segona guerra mundial el 1945. Mostraven una parella de donants presentats per sant Joan Baptista i sant Lluís de Tolosa.[62]\nQuestion: Qui va encarregar la taula de Sant Jordi i la princesa?", "output": [ "la família Cabrera" ] }, { "id": "task837-c2eca5b6b0a2469f81a16d48532ba79e", "input": "Passage: El retaule va ser encarregat pel Gremi dels Tenders i Revenedors de Barcelona el 1455 per a la seva capella dins l'església de Santa Maria del Pi.[33] Al segle xv, la capella de Sant Miquel de l'església del Pi estava ubicada on avui hi ha la capella de la Immaculada. Posteriorment, l'advocació al sant va ser traslladada a l'actual capella de Sant Miquel on es va instal·lar un retaule barroc de Salvador Gurri de 1798. El 1923 la Junta de Museus de Catalunya va començar una negociació amb el gremi, que el 1940 va permetre l'ingrés de sis compartiments del mateix conjunt en dipòsit, per acabar sent adquirits el 1970 pel MNAC, on actualment s'exposen.[34]\nQuestion: Per qui va encarregar el retaule?", "output": [ "pel Gremi dels Tenders i Revenedors de Barcelona" ] }, { "id": "task837-4c789374a33e491c895f6d3c47954e5e", "input": "Passage: El retaule va ser realitzat per presidir l'altar major de la nova església gòtica acabada de construir. Narra la història de sant Vicenç, nascut a Osca, diaca al segle IV, i deixeble del bisbe Valeri de Saragossa. L'encàrrec data de mitjans de la dècada de 1450, però no va ser finalitzat degut a dificultats de finançament que varen continuar després de la mort de l'artista quan la seva vídua, Joana Baruta, reclamava el que segons ella se li devia per la feina feta. El 4 de maig de 1493 la vídua i els feligresos de Sarrià varen designar un arbitratge. Les diferències varen continuar i la reclamació la va continuar Eulàlia Huguet, filla del pintor, sense arribar a cap acord. L'obra va ser acabada a inicis del segle XVI pel mestre de Castelsardo, un pintor que va treballar sobretot a Sardenya. Es conserven cinc taules d'Huguet i tres peces del mestre de Castelsardo i una novena taula pintada per un artista anònim d'inferior categoria. A finals del segle XVIII es renova l'església i s'instal·la un retaule barroc de l'escultor Nicolau Travé, i el d'Huguet va ser traslladat a un altar lateral. L'any 1902, la Junta de Museus de Barcelona va realitzar una exposició d'art sacre on s'exposaven algunes de les taules del retaule de Sant Vicençi, un cop acabada l'exposició, les taules es varen dipositar als museus municipals de Barcelona, per acabar actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya. El febrer de 2010, el MNAC va fer unes reproduccions de les taules per instal·lar-les en una de les capelles laterals de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.[28]\nQuestion: Què presidia el retaule?", "output": [ "l'altar major de la nova església gòtica" ] }, { "id": "task837-b3170dcde58345499901d04b84fabc44", "input": "Passage: La primera obra d'aquest període és el retaule de la Mare de Déu de Vallmoll de 1445, del qual es conserven quatre taules. L'obra conté elements flamenquitzants que mostren la impressió que Huguet havia rebut amb el retaule de La Mare de Déu dels Consellers que Dalmau havia pintat aquell mateix any i que incorporava els coneixements nord-europeus de Jan Van Eyck.[8] Quan el 1448 va fixar la seva residència a Barcelona va trobar una forta competència per part de Bernat Martorell, un pintor amb un excel·lent i exquisit ofici, si bé representava el passat de l'elegant gòtic internacional. També va coincidir amb Lluís Dalmau, més jove que Martorell i destacat per aportar la innovació de l'estil flamenc.[9] Dos anys més tard, el 1450, va realitzar el Retaule de l'Epifania on representa l'Anunciació, el Naixement de Jesús i la Crucifixió en una taula de reduïdes dimensions concebuda per a un oratori privat.[8]\nQuestion: Quina és la primera obra d'aquest període?", "output": [ "el retaule de la Mare de Déu de Vallmoll" ] }, { "id": "task837-5e77f7a7638940af9c55f59b310f58ba", "input": "Passage: L'any 1452, Lluís Dalmau, pintor de fama després de la seva Mare de Déu dels Consellers, havia signat el contracte més car de la pintura medieval catalana per fer el retaule de Sant Agustí, encarregat pel gremi dels blanquers. L'ebenista Macià Bonafè, responsable del cos de fusta i de les dues talles que hi incorporava, ja havia realitzat el treball el 1456, però el projecte es va retardar fins que, en morir Dalmau el 1460, l'encàrrec va passar a Huguet, qui va signar el contracte el 4 de desembre de 1463.[9] La fama del seu dibuix li va proporcionar l'encàrrec d'un cartó per a tapissos per a la Generalitat de Catalunya el maig de 1453, una peça que va ser teixida a Arràs.[2] El 1462 va tenir dos grans contractes per a la catedral de Barcelona, el retaule de Sant Bernardí i l'àngel custodi[13] i el retaule de Sant Esteve encarregat el 13 d'abril per la confraria dels Freners de la que era membre Huguet.[14] Socialment reconegut, el 3 d'agost de 1464 fou nomenat «prohom en cap» d'aquesta confraria que aplegava oficis relatius als fabricants de frens i altres estris per als cavalls així com els elements per a adornar-los. Els pintors varen estar vinculats a aquest gremi fins que, durant el segle XV i nascut al nord d'Europa, es va desenvolupar el gremi de Sant Lluc.[2] Va ser l'administrador d'aquest gremi el 1472 i fou reelegit diversos cops.[7]\nQuestion: Quin retaule havia de fer Lluís Dalmau el 1452?", "output": [ "de Sant Agustí" ] }, { "id": "task837-93127ad21f2043548a47df394af81c13", "input": "Passage: L'etapa juvenil del pintor està poc documentada i ha estat objecte de diverses especulacions sobre la seva formació i llocs de residència. És probable que les primeres passes artístiques d'Huguet fossin de la mà del seu oncle dins del taller d'Ortoneda. Tot i no constar documentalment una estada dels Huguet a Saragossa, hi ha constància del trasllat del taller d'Ortoneda el 1431 quan el català Dalmau de Mur va ser nomenat bisbe de la ciutat i diversos pintors catalans van acudir a treballar-hi per encàrrec seu. D'altra banda, a l'Aragó es varen produir algunes obres de gran bellesa que, en algun moment, li han estat atribuïdes a Huguet per la semblança amb les seves obres documentades. Aquests dos fets i una documentació de 1456 per liquidar una societat que havia tingut amb Pere Ramírez, pintor de tapissos, i altres veïns de Saragossa,[3] han fet pensar que Jaume Huguet podria haver estat en aquesta ciutat. En contra d'aquesta hipòtesi, el nord-americà Chandler R. Post atribueix les obres al pintor aragonès Martín de Soria, una opinió matisada per altres estudiosos que apunten cap a un pintor anònim aragonès, però sense relacionar-les amb Soria.[4] Joan Sureda ha situat en aquesta època a Huguet a la zona del nord d'Itàlia i Sardenya, on hauria rebut la seva formació, basant-se en una referència documental i en certes afinitats estilístiques.[5]\nQuestion: De què ha estat objecte d'especulacions l'etapa juvenil d'Huguet?", "output": [ "sobre la seva formació i llocs de residència" ] }, { "id": "task837-0d79e83c4b32411d894c1bc8a7c455dd", "input": "Passage: La denominació d'«art asturià» va ser establerta per Jovellanos al segle XVIII a la seva obra Elogio a Ventura Rodríguez, constituint el primer estil internacional de la península Ibèrica, des de la desaparició de l'Imperi Romà, del que té alguna influència.[4] Tanmateix hi ha dades documentals contemporànies, entre les quals es troben la sèrie de tres cròniques: la Albeldense, la Rotense i la Sebastianense, realitzades per orde del rei Alfons III el Magne, on es descriu minuciosament els edificis asturians. Segons Ramón Menéndez Pidal va ser un tema introduït a les narracions de cròniques, encara que no acostumava a ésser comú que aquest tema hi fos tractat, ja que: sens dubte estava imposat pel gust particular d'Alfons III, apassionat per les edificacions.[5] Els estudis i descripcions sobre aquest art es van continuar realitzant per grans autors com Ceán Bermúdez, José Amador de los Ríos i per Helmuth Schlunck amb una gran monografia general de l'any 1947 i més modernament les de Víctor Nieto Alcaide a La imagen de la arquitectura asturiana de los siglos VIII y IX en las crónicas de Alfonso III (1989) i Carlos Cid Priego a la seva obra El arte prerrománico de la monarquía asturiana (1995).[6]\nQuestion: Qui va establir la denominació d'«art asturià»?", "output": [ "Jovellanos" ] }, { "id": "task837-22c6bdf3882f492eb3f6760be4e38c65", "input": "Passage: Aquest període abasta el regnat d'Alfons III, que va pujar al tron a l'edat de 18 anys, després de la mort del seu pare, Ordoni I i que va marcar el zenit del regne d'Astúries. Com continuador del regne de Toledo, el nou rei va assumir plenament l'obligació de tornar a conquerir tot el territori ocupat pels musulmans. Davant l'expansió de les seves posicions, els mossàrabs procedents de l'Àndalus van venir a contribuir a la repoblació, cosa que va repercutir en la influència de les noves construccions arquitectòniques fent que els arcs de mig punt comencessin a ésser canviats pels arcs de ferradura.[17]\nQuestion: Què abasta aquest període?", "output": [ "el regnat d'Alfons III" ] }, { "id": "task837-f57a5941e7064ad1959083607f550b3f", "input": "Passage: El preromànic asturià arquitectònic precisa més el tipus llatí i el tipus romà d'Orient, que ja s'havien diferenciat a l'estil visigòtic i les tècniques constructives de l'època romana. Un i altre tipus admeten columnes i pilastres i també semicolumnes adossades al mur i calçades amb arcs, formant així el mur compost, essent el preludi del pilar compost de l'arquitectura romànica, que apareix ja complet a l'arquitectura mossàrab del segle X. A tots dos tipus es troben arcs de mig punt i peraltats però no de ferradura sinó per excepció (llevat de les finestres) i arcs també de descàrrega als murs i contraforts o estreps exteriors. A l'un i l'altre s'observen reixats de pedra ornamentada a l'ingrés de l'absis anomenat iconòstasi, capitells una mica recarregats i que s'aparten de la idea clàssica, finestres amb ornamentació de pedra calada o gelosia, petites rosasses, ornaments de tosques figures, de tiges serpentejants, de rosasses petites variades, de trenats i d'altres labors d'estil visigòtic.[7]\nQuestion: On s'admeten les semicolumnes?", "output": [ "adossades al mur" ] }, { "id": "task837-93b24d0544164702b0ab2b1b9a631401", "input": "Passage: San Miguel de Lillo era l'església palatina de Ramir I que formava part dels edificis construïts al mont Naranco. S'hi conservava un tros de la Veracreu, la relíquia més sagrada del tresor visigòtic. La seva consagració està datada de l'any 848. Les seves característiques principals són les voltes, l'esveltesa dels suports i la tribuna destinada al monarca. Tenia tres naus, però solament es conserva el pòrtic amb dues cambres i el primer tram de les naus. Destaquen els brancals de la porta d'entrada, que possiblement inclouen una representació del mateix monarca, i la decoració de la qual anuncia el període romànic.\nQuestion: Què era San Miguel de Lillo?", "output": [ "l'església palatina de Ramir I" ] }, { "id": "task837-4e856128047748dcb8d490477ae92ea7", "input": "Passage: El 19 de juliol de 711 va tenir lloc la batalla de Guadalete, prop de Gibraltar, on partidaris dels hereus de Vítiza, amb el suport de l'exèrcit musulmà de Tàriq ibn Ziyad, van matar el rei got Roderic i van destruir l'exèrcit visigòtic. Tot seguit, Tàriq i les seves tropes van aprofitar la seva superioritat militar i van marxar cap a la capital visigòtica, Toledo, que va ser ocupada quasi sense oposició. El regne d'Astúries va sorgir entre el 718 o 722 (no se sap la data exacta) quan es coronà el rei Pelai I. El 28 de maig del 722 va tenir lloc la Batalla de Cuadonga, on fou derrotat el general musulmà Al Qama. Mitjançant un acord, Pelai –cabdill astur– i el duc Pere de Cantàbria varen fusionar els seus territoris a partir del matrimoni d'Alfons, fill de Pere, i Ermessenda, filla de Pelai. D'aquesta forma, el 14 de setembre de l'any 739, Alfons fou designat rei d'Astúries amb el nom d'Alfons I el Catòlic.[2]\nQuestion: Quan es va fer la batalla de Guadalete?", "output": [ "El 19 de juliol de 711" ] }, { "id": "task837-5437f920d14f42219a757fbde0b90838", "input": "Passage: Igual que en la política interior, la política internacional de Lluís I va estar molt condicionada per l'acció del seu pare i, sobretot, de la seva madrastra. Pressionat per Felip V, Lluís va expedir cartes patents per a donar suport a la successió del seu germanastre Carles als ducats de Toscana i de Parma i va intentar enviar a l'infant a Itàlia a prendre possessió del càrrec. Les investidures dutes a terme van ser favorables a Carles, però l'emperador germànic va posar la condició que l'infant només podia viatjar a Itàlia amb soldats suïssos, tement la presència de soldats espanyols a la península italiana.[17] La persistència de l'emperador en exigir vassallatge per a rebre els ducats i les actuacions del gran duc Cosme III de Toscana, que havia mantingut a la seva germana Anna Maria, vídua de l'elector del Palatinat, com a hereva dels ducats, va fer concloure sense solució, en vida de Lluís, aquest litigi, emmarcat en el Congrés de Cambrai, que va quedar en un punt mort.[21]\nQuestion: Què va condicionar la política de Lluís I?", "output": [ "l'acció del seu pare i, sobretot, de la seva madrastra" ] }, { "id": "task837-7ddfcd69bc494fa999faf956fb05e3df", "input": "Passage: Lluís va contraure la verola el mes de juliol de 1724.[21] El monarca no es va ocupar bé de la seva malaltia, que va acabar complicant-se amb una pulmonia. Morí al cap de poques setmanes, la matinada del 31 d'agost de 1724, al Palau del Buen Retiro, pocs dies després d'haver complert disset anys,[27] amb la seva esposa com única companyia, car els seus pares, temorosos de la malaltia, havien marxat a La Granja de San Ildefonso.[28] El 4 de setembre va ser portat al monestir de San Lorenzo de El Escorial[29] i enterrat en el panteó reial, mentre que la seva esposa va haver de tornar a França.[30] L'endemà de morir, es va estendre per Madrid el rumor que havia estat enverinat, un home de confiança de Felip V com Melchor de Macanaz va considerar certs aquests rumors; insistia que Lluís sí que havia estat afectat per la verola, però que els específics dels metges l'havien ajudat a millorar, hauria estat el denominat «clan dels parmesans», instigat per Isabel Farnese, els que, a través del doctor José Cervi, van subministrar el verí al monarca.[31]\nQuestion: Com se li va complicar la malaltia?", "output": [ "amb una pulmonia" ] }, { "id": "task837-f35d5a67673d442db115855115dd3ff7", "input": "Passage: Va ser el primer Borbó nascut a terres castellanes, el que va fer que els castellans li demostressin una esperança cega i li mostressin sempre una gran simpatia. La seva naixença, en plena Guerra de Successió, va servir a Felip V com a mètode de propaganda, i, per això, la mateixa reina mostrava enorgullida el nadó, exclamant davant del poble: «¡Éste es Luisillo, vuestro paisano!».[10] El 7 d'abril de 1709, amb tan sols dos anys, Felip V va convocar les corts a fi que juressin a Lluís com a príncep d'Astúries i successor de la corona.[11]\nQuestion: On va néixer?", "output": [ "a terres castellanes" ] }, { "id": "task837-03175151e84b4547a0364d9e43275b9f", "input": "Passage: Amb tretze anys, Lluís combinava la vida de palau amb activitats mundanes. S'aficionà al robatori en horts propers al Palau del Buen Retiro i sortia a altes hores de la nit amb gent de mala reputació.[13] Sortia amb els seus criats a cercar dones pels carrers de Madrid; havent heretat el caràcter sensual del seu pare, gairebé sempre anava acompanyat del servent Lacotte.[6] Aquest costum el va mantenir fins i tot després d'haver-se casat, per tal d'allunyar-se de la seva dona. Això el va fer immensament conegut pel poble madrileny, que el veia constantment pels carrers.[2] Per la vila circulava un comentari:\nQuestion: On s'aficionà a robar?", "output": [ "en horts" ] }, { "id": "task837-0ddedfc64f674c478746cfaa62d923a3", "input": "Passage: La mort del rei va provocar dubtes sobre si Felip V havia de mantenir l'abdicació i deixar el tron a l'infant Ferran, segons dictava el seu propi decret, o bé tornar-lo a ocupar ell.[17] La versió tradicional és que l'antic rei es negava en rotund a ocupar-lo de nou per herència del seu fill a causa dels seus escrúpols religiosos. Isabel Farnese i l'ambaixador francès, preocupats per la deriva que prendria el país si pujava al tron l'infant Ferran, per tal d'obtenir el sí de Felip es va constituir una junta de teòlegs que va proclamar la nul·litat dels vots de renúncia i el confessor, el pare Bermúdez, es va negar a absoldre si aquest no s'ocupava del govern del seu poble, Felip acceptà i tornà amb el suport del Consell de Castella. No obstant això, a banda d'aquesta versió, n'existeix una altra més moderna, que diu que va ser per voluntat de Felip la recuperació del tron, fent firmar al seu fill un document en aquest sentit, i que després va esperar l'opinió del Consell de Castella i la junta de teòlegs, que van pronunciar-se de manera ambigua, fent que Felip cerqués altres opinions més favorables i, finalment, establint per decret la seva tornada al tron. El que és cert, és que a la tornada al tron, Felip va purgar als homes de govern de Lluís, que havien intentat deslliurar al rei de la influència paterna, i també a aquells que van donar suport a la pujada al tron de Ferran.[32][33]\nQuestion: A qui havien de deixar el tron segons el decret?", "output": [ "a l'infant Ferran" ] }, { "id": "task837-0c89797eab0b478e96ff7c75fa500aec", "input": "Passage: A la fi del segle xix es va començar a urbanitzar els carrers amb voreres de panots i calçada de llambordes, substituïda en els anys 1960 per asfalt. Les llambordes solien ser de pedra de Montjuïc, de 25 cm de diàmetre, mentre que els panots per a voreres solien ser de morter de ciment, en rajoles de 20 x 20 cm, amb diversos dissenys entre els quals destaquen un de flors creat per Josep Puig i Cadafalch o un de motius marins ideat per Antoni Gaudí (panot Gaudí).[80] El 1906 l'Ajuntament va aprovar sis tipus de panots per a voreres, confeccionats des del 1916 per la casa Escofet, realitzats en ciment hidràulic.[81] El 1916 van aparèixer també uns panots amb lletres, que permetien escriure el nom dels carrers en les voreres; es van deixar d'instal·lar en els anys 1960, data des de la qual han anat desapareixent gradualment, encara que encara queden alguns exemples, com als carrers Londres i París.[82]\nQuestion: D'on era la pedra dels panots?", "output": [ "Montjuïc" ] }, { "id": "task837-1538699448c94468a8374c74451660af", "input": "Passage: A Barcelona, com a la resta d'Europa i a diferència de les ciutats nord-americanes, el mobiliari urbà va ser controlat en exclusiva per l'ajuntament, que va establir acurades reglamentacions per a la seva instal·lació. Els nous productes urbans van anar entrant al mercat a través de catàlegs o de la seva difusió en les exposicions internacionals que solien efectuar-se en aquella època, com la celebrada a la mateixa Ciutat Comtal el 1888. Empreses com les franceses Durenne o Val d'Osne, o l'alemanya Mannesmann, van col·locar els seus productes per tota Europa, i van ajudar a fer del mobiliari urbà un objecte de moda i d'apreciació tant pràctica com estètica.[57]\nQuestion: Qui controla el mobiliari urbà a Barcelona?", "output": [ "l'ajuntament" ] }, { "id": "task837-9a6de96143e6490087b951ee697178fc", "input": "Passage: La introducció del mobiliari urbà a Barcelona va ser afavorida per Ildefons Cerdà, que en el seu Pla d'Eixample ja incloïa molts d'aquests elements com a parts integrants del teixit urbà. Segurament va influir en això la seva visita a París, on eren comuns elements com quioscs, rellotges, fonts i altres elements urbans, que eren objecte d'una planificació especial. La influència parisenca va ser preponderant en aquesta primera etapa del mobiliari urbà barceloní, no solament quant a inspiració sinó també quant a encàrrecs específics a empreses franceses, com els fanals tipus Ville de Paris encarregats el 1866 a la fosa Val d'Osne, o els fanals murals amb llanterna tipus Montmartre, dels quals encara queden varis al nucli antic.[66]\nQuestion: Qui va afavorir la introducció del mobiliari urbà?", "output": [ "Ildefons Cerdà" ] }, { "id": "task837-497c26e5c9c24aa198e6cff6e630d4f2", "input": "Passage: La situació va canviar amb l'arribada de la democràcia i els nous governs socialistes a la ciutat, que van apostar per l'art i el disseny com a signe d'identitat de la ciutat. Es va iniciar llavors una campanya tant de recuperació del patrimoni històric com d'instal·lació de nous elements en els quals predominava el disseny com a factor definitori dels nous complements urbans.[77] Per a això es va crear el 1991 el Servei d'Elements Urbans, depenent de l'àrea de Projectes i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, que tenia per principals objectius fixar uns criteris de selecció, col·locació, normalització i renovació d'elements urbans, amb una clara aposta pel disseny i la modernitat.[97] Es van prendre tres primeres directrius principals: recuperar els antics dissenys originaris del segle xix, com els bancs romàntics, les fonts i fanals de ferro colat; prendre la iniciativa municipal com a principal promotor dels projectes urbanístics; i dissenyar un mobiliari urbà específic per a cada projecte, com un element més de qualsevol intervenció urbanística.[98] Al capdavant del nou departament va estar Màrius Quintana, responsable de la selecció de mobiliari urbà i la seva adjudicació mitjançant concursos públics a nous dissenys elaborats pels més prestigiosos arquitectes i dissenyadors. Els projectes urbans d'aquest període, segons Quintana, «van significar un augment del nivell de disseny i una aposta per la modernitat i la innovació tant als espais com en el mobiliari urbà».[99]\nQuestion: Per què van apostar els governs socialistes a la ciutat?", "output": [ "per l'art i el disseny" ] }, { "id": "task837-e95050364ecb4633875983950c6bb802", "input": "Passage: Un clar exemple va ser l'adjudicació el 1986 de les noves marquesines (model Pal·li) per a parades d'autobús al disseny realitzat per Josep Lluís Canosa, Elies Torres i José Antonio Martínez Lapeña, un disseny pràctic però alhora innovador, estètic i de signe contemporani. Amb forma de pal·li, estan formades per una estructura d'acer tubular amb un sostre i un banc de polièster de color groc. Amb aquest model es compaginava a més la funcionalitat amb l'aspecte econòmic, ja que la incorporació de publicitat —gràcies a la idea de Jean-Claude Decaux— permetia sufragar el seu manteniment, en un perfecte maridatge que es va estendre a altres elements de la ciutat.[77]\nQuestion: De quin model són les noves marquesines?", "output": [ "Pal·li" ] }, { "id": "task837-59f0e67f5356418192194c914af8bf09", "input": "Passage: Aquesta eclosió d'elements urbans es va veure afavorida pel desenvolupament de les noves tecnologies, com la il·luminació de gas, iniciada el 1842 per la companyia Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas, sent la primera ciutat espanyola en la seva utilització.[61] Els primers carrers il·luminats van ser la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume.[62] El 1845 hi havia ja 500 fanals de gas, i en aquesta data van aparèixer els fanals de peu.[63] El 1880 va aparèixer la il·luminació elèctrica, que va anar substituint gradualment a la de gas en les vies públiques: el 1882 es van col·locar els primers fanals a la plaça de Sant Jaume, i entre 1887 i 1888 es van electrificar la Rambla i el passeig de Colom. Durant un temps, entre 1885 i 1912, van conviure la llum de petroli, de gas i l'elèctrica: el 1905 hi havia 711 fanals de petroli, 13 378 de gas i 228 elèctrics; el 1913 va desaparèixer el petroli, i el 1967 el gas.[64] La generalització de la llum elèctrica no es va produir fins a inicis del segle xx, amb la invenció de la bombeta, i no es va concloure fins a 1929.[65]\nQuestion: Qui va iniciar a il·luminació de gas?", "output": [ "Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas" ] }, { "id": "task837-caf3678613ff4734852a56dc90c5ab32", "input": "Passage: La Seu Vella o catedral antiga és un monument arquitectònic de la ciutat de Lleida. S'alça sobre un turó que porta el seu nom, des del qual s'albira tota la ciutat, el riu Segre i gran part de l'horta de Lleida. La Seu Vella forma part d'un conjunt monumental integrat també pel Castell del Rei o La Suda i la fortificació militar que els envolta. Tots tres elements estan catalogats com Bé Cultural d'Interès Nacional.[1][2][3]\nQuestion: Com s'anomena també La Seu Vella?", "output": [ "catedral antiga" ] }, { "id": "task837-0ad9e6489498492c9d5f52fadabef0d1", "input": "Passage: Primera capella del costat de l'epístola de l'època romànica dedicada a santa Peronella al segle xiii. Va ser enterrat el bisbe Guillem de Montcada i d'Aragó.[29] Reconstruïda l'any 1328 per la família Montcada va ser transformada pel mestre d'obres Pere Piquer a l'estil gòtic per dedicar-la a panteó sota l'advocació de Sant Pere a l'altar major i als laterals a Sant Pau i Sant Joan. La seva decoració escultòrica es concentra a les voltes de creueria de molt bona qualitat encara que de mans diferents, al tram preabsidal amb una volta estrellada representa el lliurament a sant Pere de les claus de mans de Jesús, aquesta composició està encerclada per una sanefa de pàmpols i raïms. Al tram absidal es representa a la seva clau de volta, a Crist mostrant les llagues de la Passió amb les figures de Sant Joan i la Mare de Déu.[30] Hi hagué el mausoleu renaixentista de Francesc de Montcada i de Cardona i la seva esposa, desaparegut durant el segle xviii.\nQuestion: De quina època és la capella dedicada a santa Peronella?", "output": [ "romànica" ] }, { "id": "task837-5a78977a9a4c4cf0a849fafb3a7354e0", "input": "Passage: El sistema de suport és de pilars cruciformes amb semicolumnes adossades per apuntalar els arcs formers. Els capitells interiors que sostenen les ogives i els arcs torals així com la separació entre les naus i els de l'entrada a la capçalera, són profusament esculturats amb representacions variades: vegetals, geomètrics, zoomòrfics i historiats amb temes de l'Antic i Nou Testament. Amb dos estils de tallers diferenciats, els de la part de la capçalera occitans i l'altre taller de l'escola lleidatana.[25]\nQuestion: Com són els pilars del sistema de suport?", "output": [ "cruciformes" ] }, { "id": "task837-dc829fa64de54efbbe9a96709b8d05e9", "input": "Passage: La capçalera està composta per un gran absis central i quatre més petits reconvertits en capelles per les famílies il·lustres de la ciutat a època medieval. El primer absis de la part nord ha desaparegut per l'explosió del polvorí del castell de la Suda el 1812 i el segon d'aquest mateix costat a la seva part interior, es va convertir en sagristia al segle xv. L'absis central és el que està pràcticament igual que a la seva construcció primitiva. El següent cap al costat sud conserva parcialment els seus murs i l'últim absis també es troba pràcticament desaparegut.\nQuestion: Quants absis petits hi ha a la capçalera?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-86b749479b7144bcb6edbf3b5fc6a35c", "input": "Passage: la hermosura dels termes lleidatans, s'axeca un campanar fet per titans ó per homes de rassa gegantina. Quan guayta cap a vall, l'aygua vehina del riu li dona espill y l'horta encants; y guaytant cap amunt, toca amb les mans y conversa amb la lluna y la boyrina. Pugemhi, donchs... l'escala cargolada qu'als ulls dona mareig y al cor neguit sembla qu'estigui desde'l cel penjada. Y amunt, amunt, ja ets dalt, ara, esperit,si't sents d'áliga'l cor, pren revolada, que ja ets a mitx camí del infinit!\nQuestion: Per qui està fet el campanar?", "output": [ "per titans ó per homes de rassa gegantina" ] }, { "id": "task837-f7ef033d08c4449a8761f4e2cab3ff62", "input": "Passage: Els primers assajos de la pel·lícula havien de tenir lloc el març del 2006 amb un rodatge que seguiria al juliol del mateix any. Això no obstant, el 30 de març de 2006 Luhrmann va comunicar a la premsa que no podia començar el projecte fins que no es lligués el pressupost de la producció i els sous dels seus intèrprets. Per una banda, semblava que la 20th Century Fox no aprovaria el pressupost necessari per realitzar la cinta. I, per l'altra banda, les negociacions que els havien d'assegurar la participació de Russell Crowe com un dels seus protagonistes, no aconseguien arribar a un acord satisfactori. Així, no va ser fins al 31 d'octubre de 2006 que la preproducció es va poder posar en marxa i es va programar el seu rodatge per als primers mesos de 2007.[9]\nQuestion: Quan es van fer els primers assajos de la pel·lícula?", "output": [ "el març del 2006" ] }, { "id": "task837-4b5929873cd241acaac8130ba83278a3", "input": "Passage: Setembre de 1939 a Anglaterra: Lady Sarah Ashley (Nicole Kidman) està profundament disgustada amb el seu marit que es troba a Austràlia. Davant la manca de diners, vol que Lord Ashley vengui la finca ramadera que tenen al nord del país, Faraway Downs, i no entén que no accepti l'oferta de compra del Rei de les Vaques, el Sr. Carney. Tal com li explica el seu administrador, sembla que el que s'obtindria amb la venda no suposa ni una sisena part del que va costar en el seu moment el terreny i, per tant, el seu marit ha decidit reunir les vaques grasses que pasturen en el seu territori per tal de vendre-les després al mercat de Darwin. Malgrat tot, Lady Sarah no està convençuda de l'interès genuí del seu marit i, creient que el que l'atrau a Austràlia és un altre tipus de vaca, que no és precisament de la varietat animal, decideix anar ella mateixa a buscar-lo i fer-lo tornar a Londres.\nQuestion: Qui interpreta el paper de Lady Sarah Ashley?", "output": [ "Nicole Kidman" ] }, { "id": "task837-c0cb4d2bc9f6471a8d7d84f7341f1f59", "input": "Passage: Escollits els dos artistes principals, l'equip de Luhrmann es va dedicar a buscar els actors secundaris que completarien la pel·lícula. L'elecció més difícil, evidentment, va ser la del jove actor que encarnaria el nen indígena Nullah i també la de qui faria el paper del seu avi, King George, un vell xaman aborigen. La directora de càsting Nikki Barrett es va passar mesos viatjant a llocs remots del continent i realitzant proves a quasi 1.000 nens aborígens, la majoria dels quals no tenien ni formació ni experiència. Luhrmann va reduir el nombre de possibles Nullahs de diversos centenars a només una desena i els va proposar viatjar a Sydney per fer una darrera audició davant seu. Després de quasi sis mesos de recerca, l'abril de 2007 Brandon Walters entrava a formar part de l'equip d'Austràlia. Un actor novell de 13 anys que durant els següents sis mesos hauria de combinar el rodatge amb les classes de cant i lliçons de dialèctica.\nQuestion: Què va fer l'equip de Luhrmann un cop escollits els dos actors principals?", "output": [ "buscar els actors secundaris" ] }, { "id": "task837-848dfeb7ad5c4068ab2ba90c2423e0b1", "input": "Passage: Per recalcar aquesta transformació, divuit mesos abans de començar el rodatge, Martin ja tenia preparats dos dissenys que senyalarien els límits del vestuari de Nicole Kidman.[24] Per un costat, el conjunt britànic per excel·lència que Lady Sarah porta quan arriba a Darwin, cortesia de Prada, i que segueix un estil mariner blau i blanc que hauria estat més indicat per la Riviera francesa que per un viatge al Darwin dels anys trenta.[25] I per l'altre costat, el conjunt que porta quan està menant bestiar format simplement per una senzilla brusa i uns còmodes pantalons que acaben dintre d'unes altes botes de muntar. La intenció de Martin, per tant, era que aquests dos dissenys marquessin els límits de dos estils contraposats i que la resta del vestuari de Nicole Kidman es mogués gradualment entre ells dos.\nQuestion: Com és el conjunt que porta Lady Sarah quan arriba a Darwin?", "output": [ "britànic per excel·lència" ] }, { "id": "task837-8819d8170a9a4f059969d32463d22c30", "input": "Passage: Va ser llavors quan es van adonar que els seus fills quasi no coneixien el seu país natal. A causa dels nombrosos compromisos professionals que els havien sorgit en els darrers anys, la família Luhrmann havia passat molt de temps viatjant i residint en països estrangers. Amb el desig de connectar-se de nou amb Austràlia, doncs, el matrimoni va decidir deixar París, on estaven vivint, i tornar a la seva terra. Un viatge que va fer que Luhrmann es comencés a plantejar rodar una pel·lícula que homenatgés la història d'aquell país, a l'estil de les grans produccions clàssiques de Hollywood, com Allò que el vent s'endugué.[8]\nQuestion: Què no coneixien els fills dels Luhrmann?", "output": [ "el seu país natal" ] }, { "id": "task837-3276992249c3401da3be30add60e90dd", "input": "Passage: Lady Sarah Ashley, una obstinada aristòcrata britànica atrapada en un matrimoni sense amor i una vida superficial i avorrida, està convençuda que el seu marit, que es troba a Austràlia per vendre la seva propietat ramadera, l'està enganyant. Així, sense pensar-s'ho dues vegades, viatja de Londres al vast Territori del Nord del país per enfrontar-se a ell i obligar-lo a avançar la venda d'una finca que només els porta despeses i maldecaps. Aquest viatge però, resultarà tan cruel com el nou paisatge que l'envolta i, obligada a relacionar-se amb la gent que hi habita, Sarah experimentarà un nou renaixement espiritual.[2]\nQuestion: Qui és Lady Sarah Ashley?", "output": [ "una obstinada aristòcrata britànica" ] }, { "id": "task837-a485d4c3ba6d46a1a88a4f17ed845754", "input": "Passage: El mateix any, al juny, la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya va presentar l'Estudi Base de Penetració a la Muntanya de Montjuïc del Sistema Ferroviari i d'Altres Guiats. L'estudi proposa diferents alternatives a una línia de metro lleuger amb una estació central a l'Estadi de Montjuïc amb origen a la plaça d'Espanya o l'estació de la ronda de Sant Antoni i amb diferents estacions segons l'alternativa proposada. El Pla Especial de la Muntanya de Montjuïc també realitza diferents propostes ferroviaries no gaire diferents a les ja presentades.[36]\nQuestion: Qui va presentar l'Estudi Base de Penetració a la Muntanya de Montjuïc del Sistema Ferroviari i d'Altres Guiats?", "output": [ "la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya" ] }, { "id": "task837-8f62fdd050084bbea2b6e9821a505a11", "input": "Passage: Era el primer cop que es va realitzar un túnel de ferrocarril amb tuneladora, la qual va comportar forces problemes de construcció perquè s'encallava per la presència d'aigua i els canvis del subsòl de Barcelona. Les obres van estar parades mesos després de topar amb un bloc de pedra de l'antiga muralla que en va desviar el traçat.[17] El 1973 es van paralitzar les obres ja havent realitzat el túnel, però sense haver acabat l'obra per falta de diners.[18]\nQuestion: Com es va realitzar el túnel de ferrocarril?", "output": [ "amb tuneladora" ] }, { "id": "task837-88985889f6f14acda7ec8fcfce79dd15", "input": "Passage: Les estacions són majoritàriament amb andanes laterals, excepte Sant Antoni i Badalona Pompeu Fabra que les tenen centrals. En el cas de les estacions d'Universitat, Passeig de Gràcia i Tetuan tenen una andana central separada per un mur, el qual fa que es formin dues andanes laterals. Totes les estacions estan adaptades a persones amb mobilitat reduïda.[6][7] Hi ha un total de vuit estacions amb correspondència amb altres línies de metro, tramvia i trens de rodalia i regionals:[8]\nQuestion: Quines estacions tenen andanes centrals?", "output": [ "Sant Antoni i Badalona Pompeu Fabra" ] }, { "id": "task837-069066c423174903856b255e28029dcf", "input": "Passage: L'estació està situada a l'antiga Illa Fradera, una illa de cases que va ser enderrocada a mitjans d'octubre del 2006,[31] més tard del previst, entre altres raons perquè mitja dotzena de cases van ser ocupades a mitjans del juliol de 2005.[32] Aquest no fou l'únic contratemps de l'ampliació durant les obres a l'Illa Fradera, els operaris van topar amb restes arqueològiques de la ciutat romana de Bætulo, cosa que fa difícil un perllongament més enllà per la possibilitat de trobar-ne de noves. Posteriorment a l'any 2010 es van haver de refer les obres de les vies, ja que hi havia un error en el grau d'inclinació.[33]\nQuestion: On està situada l'estació?", "output": [ "a l'antiga Illa Fradera" ] }, { "id": "task837-99ed489055224c57ab5c91d901078139", "input": "Passage: El projecte inicial també preveia una estació entre Sant Pau | Dos de Maig i Sagrada Família que no va arribar a inaugurar-se.[14] Aquesta, anomenada Gaudí, va ser construïda segons les previsions inicials però a l'incorporar-se la línia II a la V, l'estació de Sagrada Família quedava massa a prop. Tot i quedar en desús, és una de les millors conservades de les estacions fantasma, l'Ajuntament de Barcelona l'ha utilitzat per fer estudis estadístics de pas de trens de l'actual L5, i també s'hi han gravat anuncis.[15]\nQuestion: Per què ha utilitzat l'Ajuntament de Barcelona l'estació Gaudí?", "output": [ "per fer estudis estadístics de pas de trens de l'actual L5" ] }, { "id": "task837-904dac24cf4c4a01a729315f72eeced2", "input": "Passage: La rata arborícola de cresta roja és un rosegador nocturn.[4] Se'n desconeix la dieta, però segons Emmons i Feer es pot suposar que s'alimenta de matèria vegetal, com ara fruits o grans, igual que les altres rates espinoses.[2] És capaç d'enfilar-se fàcilment a una superfície vertical de fusta.[1] Quan fou redescobert el 2011 no emeté cap vocalització durant les dues observacions.[1]\nQuestion: Què és la rata arborícola de cresta roja?", "output": [ "un rosegador nocturn" ] }, { "id": "task837-e6b26b2a376c44cebd26b7fa4c36b459", "input": "Passage: El 1990, Emmons declarà que la rata arborícola de cresta roja podria ser un dels mamífers neotropicals més rars.[5] La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el classificà com a espècie vulnerable el 1996.[9] El 2008, dos assessors de la UICN, C. Delgado i M. Gómez-Laverde, la situen a la categoria d'espècies amb dades insuficients,[1] car les dades sobre la distribució, la història natural i l'hàbitat d'aquest rosegador no eren suficients per avaluar-ne l'estat de conservació.[1][11] Com a conseqüència d'una revisió duta a terme el 2011, finalment se la classificà com a espècie en perill crític.[9] Així doncs, Paul Salaman indica que gran part del bosc que constitueix l'àrea potencial de l'espècie ha sigut rompuda o degradada. L'adquisició de terres a la regió, que ha augmentat a causa de la demanda d'habitatges d'estiueig, i l'expansió de la cafeïcultura són algunes de les causes de la disminució de l'extensió de l'hàbitat del rosegador.[9] A més a més, gran part de la zona potencial en la qual es trobaria la rata arborícola de cresta roja està infestada de gats salvatges introduïts que cacen la fauna nadiua.[3][6] Finalment, els efectes del canvi climàtic podrien ser una amenaça a llarg termini.[9]\nQuestion: Com el classifica La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) el 2006?", "output": [ "com a espècie vulnerable" ] }, { "id": "task837-d0fc6b9b9a3643deadaf2e3324ec02fe", "input": "Passage: La rata arborícola de cresta roja mesura 20–48 cm de llargada des del cap fins a la punta de la cua, que fa 18–28 cm.[5] Pot pesar fins a 500 g.[6] El pelatge, molt suau i gairebé llanós, és espès i llarg. Els pèls de la regió dorsal són de color rogenc intens, tirant cap al groc rogenc als flancs, incloent-hi els del cap fins al musell. Els pèls de la cua són negres a gran part de la seva llargada, però esdevenen blancs a les dues cinquenes parts terminals.[7] Les orelles, petites i de color marró pàl·lid, tenen rulls de pèls llargs a la superfície interior i són nues a la superfície exterior. Hi ha igualment un rull de llargs pèls negres entre l'ull i l'orella i un altre a la base interior d'aquesta última.[7] Les vibrisses mistacials i genals, que poden assolir una llargada de fins a 5 cm,[8] són fines i relativament curtes.[2] Es distingeix d'altres rosegadors per la franja de pelatge rogenc en forma de crinera que té al voltant del coll.[3]\nQuestion: Quina mida té la rata arborícola de cresta roja?", "output": [ "20–48 cm de llargada des del cap fins a la punta de la cua" ] }, { "id": "task837-3a4ba1fc82ee4382a300c4406abcc917", "input": "Passage: L'holotip de S. rufodorsalis, de sexe no determinat, fou descobert el 24 de desembre del 1898 per Herbert Huntington Smith a la localitat d'Ocana, prop de Santa Marta, al departament colombià de Magdalena,[1] a l'alçada de la conca del riu Manzanares.[2] En un informe personal del 1898, Melbourne Armstrong Carriker indicà que totes les col·leccions d'ocells i de mamífers eren recollides per caçadors locals que treballaven per a Herbert Huntington Smith. Així doncs, qualsevol dada relacionada amb la localitat podria ser inexacta o fins i tot inexistent.[1] Un segon espècimen de sexe no determinat fou descobert per Carriker a la Sierra Nevada de Santa Marta abans del 1913.[1] Tanmateix, tot i ser conegut per redactar notes detallades sobre els ocells i els mamífers que recolli, les dades relatives al lloc i la data són imprecises. Se suposa que l'espècimen de Carriker provenia d'una donació o una compra. Com que no havia recollit personalment el mamífer, és possible que no documentés les dades associades a S. rufodorsalis.[1] Aquest espècimen fou enregistrat el 1913 al Museu Americà d'Història Natural (Nova York).[1] Durant molt de temps, malgrat l'organització de diverses expedicions, no s'observà cap altre rosegador d'aquesta espècie.[3]\nQuestion: Quan fou descobert l'holotip de S. rufodorsalis?", "output": [ "24 de desembre del 1898" ] }, { "id": "task837-d4cddf0dbf68479fbcff1123fff7266e", "input": "Passage: La superfície superior de les potes anteriors i posteriors és coberta per un pelatge gris pàl·lid lleonat. Les potes posteriors són molt curtes i amples.[7] Els peus manquen de petits tubercules entre els coixinets plantars i el pòl·lux és cobert per una ungla.[8] El crani és curt i ample. L'os zigomàtic, pesant i ample, no s'arqueja lateralment. Les vores supraorbitals del crani estan força desenvolupades i la regió interorbital és molt ampla, amb vores gairebé paral·leles. La part facial del crani és molt curta. La distància entre les incisives i les sèries de molars és un xic inferior a la llargada de la superfície coronària de la filera dental superior.[7] Els ulls grossos d'aquest rosegador són una adaptació al seu mode de vida nocturn.[1] També té dos parells de mamelles laterals a la vora abdominal del pelatge lateral, a l'alçada del pelatge ventral.[8]\nQuestion: De quin color és el pelatge que cobreix la part superior de les potes?", "output": [ "gris pàl·lid lleonat" ] }, { "id": "task837-7e5b55941e284d6386b3b1c03812e01a", "input": "Passage: Un altre dels avanços va ser la millora dels sistemes de suspensió. La qualitat de la suspensió era un element determinant per un rendiment òptim del tanc. Els tancs amb suspensió limitada sovint sacsejaven de tal manera la tripulació que calia limitar la velocitat i provocava, alhora, que el tir en moviment fos pràcticament impossible.[17] Els nous sistemes, com la barra de torsió i la suspensió Christie, van millorar el funcionament i feren possible que el Panther es desplacés pels camps a velocitats que en carretera haurien estat difícils pels antics dissenys.[18]\nQuestion: Quin avenç es va incorporar als tancs?", "output": [ "sistemes de suspensió" ] }, { "id": "task837-e64240d93705469585b73eb77d6eb462", "input": "Passage: Els tancs moderns tenen una ampla varietat de sistemes per augmentar la probabilitat d\\'encertar al primer tir. Els visors actuals se serveixen de l\\'electrònica per fer-los més precisos. Posseïxen zoom òptic i digital, a més d\\'estar estabilitzats: l\\'arma principal pot estar súper-elevada per disparar a un blanc llunyà, però el reticle de tir es mantindrà centrada en l\\'objectiu. Els models més moderns tenen visors estabilitzats en els dos eixos, però les sèries M1, per exemple, només ho estan en l\\'eix vertical. Per això, en il·luminar el blanc i calcular el lead necessari si aquest es mou, s\\'aprecia com el reticle salta i es mou en l\\'eix horitzontal. Això és degut al fet que l\\'ordinador balístic fa girar a la torreta per \"avançar el tir\", i el visor de tir no pot rotar en direcció contrària a la mateixa per mantenir en el seu centre al blanc.\nQuestion: De què ses serveixen els visors actuals per fer més precís el tir d\\'un tanc?", "output": [ "de l'electrònica" ] }, { "id": "task837-9d87f4049f22492889b6610a058cb54f", "input": "Passage: El nom «tanc» (en anglès tank, 'dipòsit', com en català) va aparèixer a les fàbriques britàniques: els treballadors anomenaven així aquests tipus de vehicles perquè creien que estaven construint dipòsits d'aigua mòbils; inicialment, aquests vehicles de combat es camuflaven en dipòsits de combustible. El mot, nascut com a codi, de seguida esdevingué el nom propi d'aquest tipus de vehicle militar. El català tanc equival a l'esp. carro de combate o tanque, fr. char de combat, char d'assaut, o tank, it. carro armato, port. carro de combate o (col·loquialment) tanque, rom. tanc, ang. tank, al. Panzer, rus tank (танк), etc.\nQuestion: Què vol dir tanc?", "output": [ "'dipòsit'" ] }, { "id": "task837-1a74fe2175304826ad81c444504d86f1", "input": "Passage: Hom considera el Panther com el punt d\\'inflexió en el desenvolupament d\\'aquest tipus de vehicle, i el consideren la base pels dissenys posteriors. Cal considerar, però, que en igualtat de condicions el Panther no estava prou blindat ni podia lluitar contra tancs pesants. Generalment es considera que el primer tanc d\\'aquesta nova generació va ser el Centurió, un tanc britànic, que era capaç de resistir l\\'impacte del famós canó de 88 mm alemany; estava armat amb el canó Royal Ordnance L7 de 105 mm, que era superior a qualsevol altre canó en el camp de batalla, i podia arribar als 56 km/h gràcies al seu motor Meteor de 650 cv. El Centurió va reemplaçar tots els tancs mitjans britànics i va impulsar la desaparició del tanc pesant, convertint-se en el que els britànics anomenaven un \"tanc universal\" (Universal Tank), que aviat seria conegut com el \"principal tanc de combat\" (Main Battle Tank, MBT).[21]\nQuestion: Com consideren el Panther en el món dels tancs?", "output": [ "la base pels dissenys posteriors" ] }, { "id": "task837-5eea388c230045bea6648771d6ec3488", "input": "Passage: A la Segona Guerra Mundial, el tanc M4 Sherman va ser convertit a amfibi afegint-li una coberta de goma per proporcionar certa flotabilitat. Va ser denominat Sherman DD i utilitzat durant el Dia D per proporcionar suport de foc en les platges dels desembarcaments inicials. Els Sherman DD no podien disparar quan estaven surant, car la coberta de goma estava per damunt del canó. Una quantitat d'aquests tancs es van enfonsar a causa del mal temps, encara que aquells que van arribar a la platja van servir de suport durant les primeres hores crítiques.\nQuestion: Quin tanc va ser convertit a amfibi a la Segona Guerra Mundial?", "output": [ "M4 Sherman" ] }, { "id": "task837-e6e14b0ba8a04f088a5d0a161c9ec138", "input": "Passage: L'estrena de la pel·lícula va ser el 25 de maig de 1983. Tot i que en un principia havia de ser el 27 de maig, es va canviar la data perquè coincidís amb el mateix dia de l'estrena la pel·lícula original de 1977.[18] Amb una campanya de màrqueting mundial massiva, l'il·lustrador Tim Reamer va crear la imatge del pòster de la pel·lícula i una altra per a la publicitat. En el moment de la seva estrenar, el film va ser anunciat tant en pòsters com en marxandatge simplement com Star Wars: El reton del Jedi, tot i que en pantalla es va poder veure l'Episodi VI. Va ser posteriorment reestrenada als cinemes el 1985.\nQuestion: Quin dia es va estrenar Star Wars: El reton del Jedi?", "output": [ "el 25 de maig de 1983" ] }, { "id": "task837-1cc0503359974e339d2efde9eb524e92", "input": "Passage: La novel·la d\\'El retorn del Jedi va ser escrita per James Kahn i va sortir a la venda el 12 de maig de 1983, tres dies abans de l\\'estrena de la pel·lícula.[50] Conté moltes escenes que van ser eliminades en la versió final, així com certes afirmacions que han sigut corregides en la trilogia preqüela. Per exemple, Kahn va escriure que Owen Lars és el germà d\\'Obi-Wan Kenobi, mentre que a L\\'atac dels clons es mostra com el germanastre de l\\'Anakin. Quan Leia és capturada per Jabba, en comptes de dir \"estic segura\" quan és advertida de la presència de Luke, diu: \"Estic segura, però mentrestant, vaig a gaudir plenament del plaer de la seva companyia.\" A més a més, Jabba en lloc de limitar-se a llepar-se els llavis com es veu en la pel·lícula, a la novel·la també li fa un petó a la boca a la princesa Leia. Més endavant, Obi-Wan reapareix en forma d\\'esperit per revelar que va ser ell qui va ocultar Luke i Leia del seu pare, el qual no sabia que la seva dona estava embarassada quan la va deixar per convertir-se en Darth Vader. Aquesta idea es contradiu amb La venjança dels sith, ja que Anakin veu clarament que la seva dona està embarassada, tot i que pot pensar que els nens moren juntament amb ella. Una faceta de la història que es va fer més evident en la novel·la és la confusió que va superar a les forces imperials a la mort de Palpatine, qui va deixar de ser el guia de l\\'Imperi.\nQuestion: Qui va escriure la novel·la d\\'El retorn del Jedi?", "output": [ "James Kahn" ] }, { "id": "task837-2cbcad62a1844dce986b3d457b8e4e21", "input": "Passage: A l'Estrella de la mort, Vader i Luke s'hi baten en combat. Al mig del combat, Vader llegeix els sentiments de Luke i s'adona que Leia és la seva germana bessona i tempta Luke a què si ell no decideix unir-se al costat fosc, potser ella sí que ho farà. Després d'això, Luke esclata en còlera i ataca Vader tallant-li una mà. L'emperador en veure com Luke fa fluir el seu odi i còlera el tempta que mati el seu pare i ocupi el seu lloc al seu costat. Luke rebutja l'emperador i li diu que ell és un jedi igual com el seu pare en el passat. Veient que Luke no pot ser influït, l'emperador l'ataca aplicant uns raigs de força per assestar-li el cop final, però just abans de morir, Vader intervé atacant l'emperador per llançar-lo per l'eix del reactor. Els raigs de força de l'emperador causen ferides mortals a Vader, la qual cosa danya el seu sistema de respiració. En saber que no hi ha cap esperança per a la seva pròpia supervivència, Vader li demana a Luke que li tregui la seva màscara per poder veure'l amb els seus propis ulls i li diu que tenia raó sobre ell, que li digui a la seva germana que tenia raó. Amb aquelles paraules finals, Anakin Skywalker/Darth Vader mor, complint així la profecia en destruir els sith (matant l'emperador i morint ell mateix).\nQuestion: Què llegeix Vader a mig combat?", "output": [ "els sentiments de Luke" ] }, { "id": "task837-6d438ee331704ee9bb51a76b0059d9b3", "input": "Passage: La banda sonora va ser composta i dirigida per John Williams i orquestrada per l'Orquestra Simfònica de Londres. Els crèdits d'orquestra està al nom de Thomas Newman. Els drets d'autor de la versió original de la banda sonora de la pel·lícula els tenia RSO Records als Estats Units. Sony Classical Records va adquirir els drets de la trilogia original el 2004, després d'obtenir els de la segona trilogia. Aquell mateix any, Sony va posar a la venda l'edició antiga de RCA Victor d'El retorn del Jedi juntament amb les dues altres pel·lícules de la trilogia. El set venia amb la nova obra d'art que reflecteix la primera edició en DVD de la pel·lícula. Malgrat la remasterització digital de Sony, que va millorar mínimament el so, aquesta edició només es pot escoltar en equips de so d'alta gamma, aquesta versió del 2004 és essencialment la mateixa que la versió de 1997 de RCA Victor.[29]\nQuestion: Qui va compondre la banda sonora d'El retorn del Jedi?", "output": [ "John Williams" ] }, { "id": "task837-ec83bc78c9ea444da1c7059d4e661269", "input": "Passage: Marvel Comics va publicar una adaptació al còmic de l'escriptor Archie Goodwin i els artistes Al Williamson, Carlos Garzón, Tom Palmer i Ron Frenz. L'adaptació va aparèixer a Marvel Super Special # 27 amb portada de Bill Sienkiewicz[51] i com a sèrie limitada de quatre números,[52][53] reeditant el mateix material i afegint una pàgina il·lustrada pels crèdits dels autors i pin-ups. Posteriorment va ser reeditat en un llibre recopilatori.[54]\nQuestion: Qui va publicar una adaptació al còmic?", "output": [ "Marvel Comics" ] }, { "id": "task837-2a56c70d355f4d6d87f0bdaec82db04c", "input": "Passage: David Lynch i David Cronenberg van ser considerats per dirigir el projecte abans d'escollir a Marquand. L'equip de producció es va basar en l'storyboard de Lucas durant la preproducció. Mentre s'escrivia el guió, Lucas, Kasdan, Marquand i el productor Howard Kazanjian van estar dues setmanes discutint idees per desenvolupar-lo. El rodatge va tenir lloc a Anglaterra, Califòrnia i Arizona del gener al març de 1982; Lucas manejà la segona part de la feina. La producció de la pel·lícula es va realitzar amb gran secret per evitar l'especulació de preus i la van anomenar la Collita blava.\nQuestion: Qui va ser considerat per dirigir el projecte?", "output": [ "David Lynch i David Cronenberg" ] }, { "id": "task837-3e55eb0c1c3e4fa0a32fe4b36f67b68b", "input": "Passage: Hi ha molt poca informació sobre la reproducció. És probable que les cries neixin vers el principi de l'estació humida de novembre i desembre, quan l'aliment és abundant. Sis ratpenats foren capturats en un jóc de Kianjavato, incloent-hi un únic mascle, cosa que conduí Bates i col·laboradors a suggerir que pot tractar-se d'una espècie que practica la poligínia, és a dir, grups d'un mascle amb diverses femelles.[16]\nQuestion: Quanta informació tenim sobre la reproducció?", "output": [ "molt poca" ] }, { "id": "task837-56228e5130184b6490c9e96779c6ebd5", "input": "Passage: El ratpenat de Racey (Pipistrellus raceyi) és un ratpenat del gènere Pipistrellus originari de Madagascar. Tot i que s'havien observat espècies no identificades de Pipistrellus a Madagascar des de la dècada del 1990, P. raceyi no fou descrit formalment fins al 2006. Els seus parents més propers són les espècies asiàtiques P. endoi, P. paterculus i P. abramus, i els seus avantpassats probablement arribaren a Madagascar des d'Àsia. S'han observat ratpenats de Racey a quatre localitats diferents: dues a les planes orientals i dues a les occidentals. A l'est, viu en àrees obertes i se l'ha vist dormint en un edifici, mentre que a l'oest habita boscos secs. La Llista Vermella de la UICN considera que hi ha «dades insuficients» per avaluar-ne l'estat de conservació, en gran part a causa del desconeixement de la seva ecologia.\nQuestion: D'on és originari?", "output": [ "de Madagascar" ] }, { "id": "task837-0d92085f85e245c9afeeefd1267ebbe7", "input": "Passage: Amb un avantbraç de 28,0 a 31,2 mm de llargada, el ratpenat de Racey és una espècie de Pipistrellus petita-mitjana. La part superior del cos és vermellosa i la inferior és de color marró-groc. Té les ales fosques i els peus petits. El penis i l'os penià dels mascles són llargs, igual que en P. endoi, P. abramus i P. paterculus. El rostre és menys pla que en espècies properes i els arcs superciliars sobresurten. La quarta premolar superior no toca la canina superior, mentre que la segona premolar inferior està ben desenvolupada.\nQuestion: Quant mesura l'avantbraç??", "output": [ "de 28,0 a 31,2 mm" ] }, { "id": "task837-d42844b0796748909adb08a75e103447", "input": "Passage: La Llista Vermella de la UICN considera que hi ha «dades insuficients» per jutjar l'abundància i l'hàbitat d'aquesta espècie. Les quatre localitats conegudes es troben a prop de boscos, però podria tractar-se d'un biaix de mostreig. Tot i que la desforestació podria ser una amenaça pel ratpenat de Racey, s'han implementat mesures de protecció forestal a tots els llocs on ha estat observat.[18]\nQuestion: Què podria ser una amenaça?", "output": [ "la desforestació" ] }, { "id": "task837-fa078f3dae3c47bbbe3383e7d569e7cc", "input": "Passage: Els mascles tenen el penis llarg i recte, amb una escotadura entre el cos i el gland, que és estreta i té forma d'ou. El penis té l'extrem pelut i la base gairebé calba. Quant al bàcul, o os penià, és llarg, estret i lleugerament corb.[8] La llargada del penis i el bàcul diferencien el ratpenat de Racey de la resta de vespertiliònids africans i malgaixos de mida semblant.[11] P. endoi, P. paterculus i P. abramus tenen el bàcul més similar, però el de P. abramus és més corb, P. paterculus té el cos i la punta més robustos i P. endoi té l'extrem proximal més robust.[12] El penis mesura 9,6-11,8 mm i el bàcul 8,8-10,0 mm.[10]\nQuestion: Com és el penis?", "output": [ "llarg i recte" ] }, { "id": "task837-f9ba9627a65e45f5b01d2f97957181d4", "input": "Passage: El ratpenat de Racey és un vespertiliònid de mida petita-mitjana.[7] Té el pèl llarg i la part superior del cos vermellosa, amb el cap un xic més fosc, mentre que la part inferior és de color marró-groc. Les protuberàncies glandulars del musell estan situades arran del nas i són calbes. Les orelles són fosques, curtes i arrodonides, amb entre tres i cinc crestes. El tragus (una projecció situada a la vora interior de l'orella) té forma de mitja lluna i és la meitat de llarg que l'orella, amb una lleugera constricció al darrere de la base. Les ales són fosques. El tercer, quart i cinquè metacarps tenen una llargada similar, mentre que la primera falange del tercer dit és curta.[8] En P. endoi, la primera falange del tercer metacarp és més llarga.[9] El ratpenat de Racey té les tíbies curtes i els peus petits, amb la cua més curta que el cap i el cos.[8] L'avantbraç mesura 28,0-31,2 mm de llargada, la cua 22,9-30,3 mm, els peus 5,3-7,5 mm i les orelles 7,5-10,6 mm, (dades basades en tretze espècimens estudiats). Les femelles són una mica més grans que els mascles.[10]\nQuestion: De quina mida és?", "output": [ "petita-mitjana" ] }, { "id": "task837-59fccf8b9aca4e42b64d6ea22c27a27a", "input": "Passage: L'assemblatge de Nama es defineix a Namíbia. El més habitual és una preservació tridimensional, amb organismes conservats en capes de sorra amb les capes interiors. Dima Grazhdankin opina que aquestes formes representen organismes excavadors,[36] mentre que Guy Narbonne sosté que vivien a la superfície.[87] Aquestes capes queden entremig d'unitats que comprenen gresos, llims i esquists, amb capes microbials, si n'hi ha, que solen contenir fòssils. L'ambient és interpretat com a barreres de sorra formades a la boca dels defluents d'un delta fluvial.[86]\nQuestion: On es defineix l'assemblatge de Nama?", "output": [ "Namíbia" ] }, { "id": "task837-b26d693a42204bd89df871693c8132a4", "input": "Passage: És possible que un augment de la competició a causa de l\\'evolució d\\'innovacions clau dins d\\'altres grups, potser com a resposta a la depredació,[17] expulsà els organismes ediacarians dels seus nínxols. Tanmateix, aquest argument no ha explicat amb èxit fenòmens similars. Per exemple, l\\'\"exclusió competitiva\" dels braquiòpodes per part dels bivalves fou finalment considerada el resultat coincident de dues tendències no relacionades.[75]\nQuestion: D\\'on es va expulsar els organismes ediacarians?", "output": [ "dels seus nínxols" ] }, { "id": "task837-6de0df2f18d44e6bb683c2f26e26a8ad", "input": "Passage: A la regió del mar Blanc de Rússia, s'han trobat els tres tipus d'assemblatge en indrets molt propers. Això, i el considerable encavalcament en el temps dels organismes, fa que sigui improbable que representin estadis evolutius o comunitats distintes en el temps. Com que es troben arreu del món –en tots els continents tret de l'Antàrtida–, els límits geogràfics no semblen jugar-hi un paper;[88] es troben els mateixos fòssils en totes les paleolatituds (la latitud en què es formà el fòssil, tenint en compte la deriva continental) i en diferents conques sedimentàries.[86]\nQuestion: Quants tipus d'assemblatge s'han trobat a la regió del mar Blanc?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-58e81509cd3546c1812f94b3369a08e6", "input": "Passage: Les catifes de microbis són zones de sediments que han quedat estabilitzades per la presència de colònies de microbis, que secreten fluids enganxosos o uneixen les partícules sedimentàries d\\'alguna manera. Sembla que migren cap amunt quan queden cobertes per una capa prima de sediments, però això és una il·lusió provocada pel creixement de la colònia; els individus en si no es mouen. Si queda dipositada una capa de sediments massa gruixuda abans que puguin créixer o reproduir-se a través d\\'ella, algunes parts de la colònia moriran, deixant fòssils amb una característica textura arrugada de \"pell d\\'elefant\".[18] La majoria d\\'estrats ediacarians amb la textura de \"pell d\\'elefant\" característica de les catifes de microbis contenen fòssils, i els fòssils ediacarians no es troben gairebé mai en estrats que no continguin aquestes catifes. Tot i que les catifes de microbis foren molt esteses en el passat remot, l\\'evolució d\\'organismes pasturadors en el Cambrià en féu disminuir significativament el nombre,[19] i aquestes comunitats estan actualment limitades a refugis inhòspits, en què els depredadors no poden sobreviure prou temps per a menjar-se-les.\nQuestion: Per què han quedat estabilitzades les catifes de microbis?", "output": [ "per la presència de colònies de microbis" ] }, { "id": "task837-8ec49bc4ac834f1f9357c4623c9cd258", "input": "Passage: Els períodes de fred intens també han estat suggerits com a obstacle per a l'evolució de vida pluricel·lular. Els embrions més antics coneguts, de la formació de Doushantuo a la Xina, apareixen només un milió d'anys després que la Terra emergís d'una glaciació global, i suggereix que una capa de glaç i uns oceans freds podrien haver impedit l'aparició de vida pluricel·lular.[73] És possible que hagués evolucionat vida complexa abans d'aquestes glaciacions, i que aquestes l'exterminessin. Tanmateix, la diversitat de formes de vida a l'Antàrtida actual ha creat desacords quant a si les temperatures fredes augmenten o redueixen el ritme de l'evolució.\nQuestion: Què ha estat també suggerit com a obstacle per a l'evolució de vida pluricel·lular?", "output": [ "Els períodes de fred intens" ] }, { "id": "task837-b527526da1684223a4ef1601a9053b04", "input": "Passage: En la Terra primitiva, elements reactius com ara el ferro i l'urani existien en una forma reduïda; reaccionaven amb l'oxigen produït per organismes fotosintètics. L'oxigen no pogué començar a acumular-se en l'atmosfera fins que tot el ferro quedà oxidat (creant formacions de ferro bandat), així com els altres elements reactius. Donald Canfield detectà indicis de les primeres quantitats significatives d'oxigen en l'atmosfera just abans de l'aparició dels primers fòssils ediacarians[69] —i la presència d'oxigen atmosfèric aviat fou assenyalada com el possible element desencadenador de la radiació ediacarana.[70] Sembla que l'oxigen s'acumulà en dues etapes; l'aparició de petits organismes sèssils (estàtics) sembla correspondre's amb un primer pols d'oxigenació, i l'aparició d'organismes més grans i mòbils coincideix amb un segon pols.[71] La resolució del registre fòssil és massa baixa per tractar aquesta teoria com a definitiva, i les investigacions actuals intenten determinar amb precisió el paper que podria haver-hi jugat l'oxigen.[72]\nQuestion: Amb què reaccionaven el ferro i l'urani en la Terra primitiva?", "output": [ "amb l'oxigen produït per organismes fotosintètics" ] }, { "id": "task837-c4b742b616794aacb946859870eab01d", "input": "Passage: L'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en el seu article 56.2, remet a una llei del Parlament –actualment no aprovada– que tracta sobre la regulació del règim electoral, però estableix que per aprovar aquesta llei es necessita una majoria reforçada, concretament dues terceres parts dels diputats del Parlament (la mateixa majoria que es requereix per aprovar una proposta de reforma de l'Estatut). Aquesta llei electoral catalana, pendent des de la reinstauració de la democràcia a l'estat espanyol, no ha estat encara aprovada; de fet, Catalunya és l'única comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia. La manca d'una llei electoral catalana ha comportat que s'apliquessin a les eleccions al Parlament de Catalunya les normes que regulen les eleccions al Congrés de Diputats espanyol contingudes a la Llei orgànica 5/1985 del règim electoral general, pel seu caràcter supletori.[9] Malgrat que finalment s'aprovés la llei electoral catalana, la llei 5/1985 es continuaria aplicant a les eleccions legislatives catalanes perquè una part de les seves prescripcions tenen la condició de normes d'aplicació general, és a dir, normes que han de ser aplicades a tots els processos electorals tant estatals com autonòmics, locals i europeus. Aquestes normes fan referència, bàsicament, a la definició del dret de sufragi, a l'Administració electoral, al cens electoral, als requisits generals de la convocatòria d'eleccions, al procediment de presentació de candidatures, a la campanya i propaganda electoral, al recurs contenciós electoral, a les despeses i a les subvencions electorals i als delictes i infraccions electorals. Malgrat aquesta llista de matèries que segons la llei 5/1985 correspon regular a l'Estat, la possible futura llei electoral catalana té encara un ampli ventall de qüestions per determinar: la fórmula electoral, la forma de vot, el llindar o barrera electoral, la configuració de la Junta Electoral de Catalunya, el nombre de diputats que formen el Parlament i quines són les circumscripcions electorals. Així mateix, haurà d'establir criteris de paritat entre dones i homes per a l'elaboració de les llistes electorals.[6]\nQuestion: Quina majoria reforçada es necessita?", "output": [ "dues terceres parts dels diputats del Parlament" ] }, { "id": "task837-dc66f5a1b16e4882b6f0809751b649bb", "input": "Passage: A Catalunya hi ha 61 entitats municipals descentralitzades. En les eleccions, els veïns elegeixen directament l'alcalde pedani. L'alcalde pedani i la junta veïnal tenen les atribucions que en el règim general dels municipis es reconeixen a l'alcalde i al ple de l'ajuntament. Els alcaldes pedanis són escollits per sistema majoritari entre els candidats i candidates presentats.[17]\nQuestion: Quantes entitats municipals descentralitzades hi ha a Catalunya?", "output": [ "61" ] }, { "id": "task837-d1af548cdb2d42f9952d061dafa85b98", "input": "Passage: A la ciutat de Barcelona, els resultats electorals també s'utilitzen per escollir els consellers de districte. Hi ha 10 consells de districte que són l'òrgan de govern dels 10 districtes municipals en què es divideix administrativament la ciutat. Segons la normativa vigent, cada consell està format per 15 membres amb un mandat de quatre anys i es renova al mateix temps que el ple de la ciutat. L'elecció dels seus membres es realitza de forma indirecta a partir dels resultats electorals registrats a cadascun dels districtes en les eleccions locals. L'atribució de consellers de cada districte es realitza segons el mètode D'Hondt aplicat als vots obtinguts per cada candidatura que assoleix un mínim del 5% dels vots al districte corresponent. Els consells estan presidits per un regidor nomenat per l'alcalde de la ciutat a proposta del mateix consell de districte. Així mateix, l'alcalde nomena directament un regidor de districte.[43] A la resta de poblacions, els articles 58, 59, 60 i 61 de la llei 8/1987, del 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya i el seu desenvolupament reglamentari posterior, estableix la possibilitat que les ciutats creïn els consells de districte com a òrgans municipals de caràcter consultiu i informatiu destinats a la participació dels ciutadans i les ciutadanes en els assumptes amb el territori que representen.[44][45] La composició dels consells de districte ha d'assegurar la presència de regidors de l'ajuntament i del veïnat. Pel que fa als càrrecs polítics, a més del president del consell, també forma part del consell de districte –en qualitat de vocal– un regidor de l'ajuntament de la llista més votada en les darreres eleccions municipals celebrades, que és designat pel ple municipal. Pel que fa als representants del veïnat corresponents a les organitzacions polítiques, l'elecció es fa atenent els resultats de les darreres eleccions municipals. També es permet l'assistència a un representant proposat per cada una de les organitzacions polítiques que obtenen un mínim del 5% dels vots del cens del districte en les darreres eleccions municipals i que no tenen representació dins del consell de districte.[45]\nQuestion: Quin mètode es fa servir per atribuir els consellers?", "output": [ "el mètode D'Hondt" ] }, { "id": "task837-973455d3ce744ed7a5fc471f794aa956", "input": "Passage: A Catalunya, el sistema que s'usa per atorgar escons és la regla D'Hondt modificada,[10] sistema segons el qual s'exigeix com a requisit a les candidatures per a tenir dret a participar en la distribució d'escons que superin un llindar prèviament establert. Aquest llindar o barrera mínima pot expressar-se de formes diverses: en percentatges sobre el cens electoral, sobre els vots emesos, sobre els vots vàlids o en xifres absolutes de vots. A més, la barrera pot ser exigida a nivell de circumscripció, de regió electoral o d'estat. L'objectiu essencial d'aquesta fórmula és impedir una excessiva fragmentació parlamentària a conseqüència de la dispersió del vot. La justificació d'aquest mecanisme electoral es basa en la pretensió d'aconseguir més fàcilment majories parlamentàries àmplies i consistents i, com a resultat, governs més estables. En els processos electorals de Catalunya cal obtenir com a mínim un 3% dels vots en la circumscripció per optar a tenir representació al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, mentre que per optar a obtenir representació al ple municipal s'exigeix un mínim del 5% dels vots. Per a les eleccions al Parlament Europeu no s'estableix cap barrera mínima.[16]\nQuestion: Quin sistema s'usa per atorgar escons?", "output": [ "la regla D'Hondt modificada" ] }, { "id": "task837-0d17424cce6d4b34a2c386c2933c21c4", "input": "Passage: El Tribunal de Comptes té la potestat de sancionar els partits polítics quan aquests obtinguin donacions fora dels supòsits que marca la legislació vigent –en aquest cas se'ls imposa una multa del doble de la quantitat percebuda– o quan no presentin els comptes requerits pel Tribunal de Comptes –en aquest cas se'ls retiren les subvencions. Un cop iniciat el procediment administratiu sancionador, els partits tenen un marge de 15 dies per presentar proves, al·legacions, etc., tenint en compte que la legislació vigent estableix el deure de col·laboració obligatori per als partits.[55] La legislació actual preveu, però, que la Sindicatura de comptes tingui competències per fiscalitzar els partits polítics i les seves fundacions i associacions, així com la comptabilitat dels processos electorals l'àmbit dels quals se circumscrigui a Catalunya.[56]\nQuestion: Quina multa se'ls imposa als partits polítics?", "output": [ "doble de la quantitat percebuda" ] }, { "id": "task837-bb3311df6e704d4783ba2ffe3a4c09c5", "input": "Passage: Pel que fa a les eleccions al Parlament de Catalunya, poden votar aquells ciutadans amb nacionalitat espanyola majors de divuit anys que tinguin la condició política de catalans, la qual s'obté mitjançant la inscripció a qualsevol padró municipal de Catalunya, sempre que hagin estat inscrits al cens electoral. També poden votar a les eleccions al Parlament els ciutadans espanyols residents a l'estranger que hagin tingut Catalunya com a darrer veïnatge administratiu i que hagin acreditat aquesta condició al consolat espanyol corresponent. Aquest dret també el gaudeixen els descendents d'espanyols amb el darrer veïnatge a Catalunya que hagin estat inscrits com a espanyols, si així ho sol·liciten, en la forma que determinen les lleis espanyoles.[14]\nQuestion: A quina edat es pot votar?", "output": [ "divuit anys" ] }, { "id": "task837-62d51e3f51a7441a906d0b33d605cf15", "input": "Passage: Emetent sons molt alts i, escoltant-ne l'eco (també conegut com a sonar), els microquiròpters localitzen les preses i altres objectes propers. Es tracta del procés d'ecolocalització, una habilitat que comparteixen amb els dofins i algunes balenes. Hi ha dos grups de papallones nocturnes capaces de contrarestar aquesta arma dels ratpenats: els àrctids produeixen senyals ultrasònics per advertir els ratpenats que estan protegits químicament (aposematisme; antigament es creia que era una forma d'interferència de radar, però aquesta teoria ha estat descartada), mentre que els noctúids tenen un òrgan d'oïda anomenat timpanal que respon al senyal entrant dels ratpenats fent que els músculs de vol de la papallona es contraguin erràticament, provocant que l'insecte executi maniobres d'evasió a l'atzar, com ara deixar-se caure o executar una pirueta que despisti el ratpenat.[24]\nQuestion: Com són els sons que emeten els microquiròpters?", "output": [ "molt alts" ] }, { "id": "task837-fe3218a193ec419f8d50808f88e56159", "input": "Passage: En general, els ratpenats tenen pocs depredadors naturals; algunes aus rapinyaires, mamífers carnívors, serps i llangardaixos de gran mida. En canvi, les espècies introduïdes pels éssers humans sí que poden delmar les poblacions de ratpenats. Per exemple, a causa de la introducció de la serp arborícola bruna a Guam, entre el 1984 i el 1988, totes les cries d'algunes espècies de ratpenat foren devorades abans d'arribar a l'adultesa. Es produí una cosa similar amb la introducció de Lycodon aulicus capucinus a l'illa Christmas.[35] El gat, una altra espècie introduïda, és el predador de ratpenats més voraç. Alguns gats es tornen ferals, s'especialitzen en ratpenats i es dediquen a caçar-ne. Un gat pot exterminar una colònia fàcilment accessible i no gaire gran en qüestió de dies. Tanmateix, no se'ls solen menjar, potser pel seu gust o per les asperitats que tenen als dits i les ales. Alguns ratpenats, per defensar-se, lluiten o es fan els morts. Si no se'ls trenca cap os, se solen recuperar aviat. Un altre animal de companyia que ha estat vist matant ratpenats és el gos. Tanmateix, no s'ha observat cap gos caçant un ratpenat, de manera que el més probable és que ja se'ls trobin moribunds a terra.[36]\nQuestion: Quants depredadors naturals tenen els ratpenats?", "output": [ "pocs" ] }, { "id": "task837-6f1e1884bc32496f82c3938895b7ea02", "input": "Passage: Com que tenen ales molt més primes que les dels ocells, els ratpenats poden maniobrar molt més ràpidament i precisa que les aus. La superfície de les ales també està dotada de receptors sensibles al tacte en petits bonys anomenats cèl·lules de Merkel, presents en la majoria de mamífers. Tanmateix, aquestes zones sensibles són diferents en els ratpenats, car cada bony té un pèl minúscul al centre,[13] cosa que el fa encara més sensible i que permet al ratpenat detectar i recollir informació sobre l'aire que flueix sobre les seves ales. La membrana alar de les espècies que utilitzen les ales per caçar preses té un tipus addicional de cèl·lula receptora, que és sensible a l'estirament de la membrana.[13] Aquestes cèl·lules estan concentrades a les parts de la membrana en què els insectes impacten amb l'ala quan els ratpenats els capturen.\nQuestion: Què fa que els ratpenats puguin maniobrar més ràpidament que els ocells?", "output": [ "que tenen ales molt més primes que les dels ocells" ] }, { "id": "task837-c83b8b8162bb429bbdf85bcff6fc4ef8", "input": "Passage: Els ratpenats viuen arreu del món, excepte les regions polars, les illes particularment aïllades o el centre dels deserts més extensos.[6] Juntament amb els rosegadors, els ratpenats són l'únic tàxon d'euteris que colonitzaren el continent australià sense contribució dels éssers humans i hi estan representats per sis famílies. Els ratpenats hi arribaren probablement d'Àsia i només hi són presents al registre fòssil des de fa tan poc com quinze milions d'anys. Tot i que el 7% de les espècies de ratpenats del món viuen a Austràlia, només hi ha dos gèneres endèmics de ratpenats. Algunes espècies no romanen tot l'any al mateix lloc, sinó que migren. Tot i que no solen migrar distàncies molt grans, algunes espècies fan trajectes tan llargs com el que separa el nord del Canadà de Mèxic.[21]\nQuestion: On viuen els ratpenats?", "output": [ "arreu del món" ] }, { "id": "task837-f7e6a3c8f30147c68f662a5fc0c022b1", "input": "Passage: Les funcions vitals es van alentint a poc a poc en reacció a diferents estímuls: el rellotge intern dels ratpenats, la temperatura exterior o la disponibilitat de preses. El temps d'activitat es va escurçant i el son es va allargant. El començament de la hibernació sol coincidir amb la caiguda de les fulles a la tardor.[33] El metabolisme baixa molt i el cor batega només deu vegades per minut, en contrast amb les 600 ppm de les caces estivals. El baix metabolisme manté l'organisme viu i assegura les funcions vitals. La respiració esdevé tan tènue que és imperceptible i els ratpenats en hibernació poden romandre desenes de minuts sense respirar (1% de la respiració en fase d'activitat). La temperatura corporal cau i s'iguala amb la temperatura ambiental (0-10 °C).[33]\nQuestion: Com s'alenteixen les funcions vitals dels ratpenats?", "output": [ "a poc a poc" ] }, { "id": "task837-6e645bc2da22481491f803176794710e", "input": "Passage: Els ratpenats o voliacs (Chiroptera)[nota 1][nota 2] són un ordre de mamífers placentaris les extremitats superiors dels quals es desenvolupen com a ales. Amb aproximadament 1.100 espècies,[2] els ratpenats representen aproximadament un 20% de totes les espècies de mamífers, cosa que els converteix en el segon ordre més gran d'aquesta classe per darrere dels rosegadors. Són els únics mamífers capaços de volar,[3] s'han estès gairebé arreu del món i han ocupat una varietat de nínxols ecològics diferents. Els ratpenats tenen un rol ecològic vital com a pol·linitzadors de flors i també tenen un paper important en la dispersió de llavors. Moltes plantes tropicals en depenen completament. Els ratpenats tenen les potes anteriors transformades en ales i alguns es guien i cacen per ecolocalització.[4] Poden ser frugívors, insectívors o alimentar-se d'ocells i altres petits vertebrats. Alguns, com els vampirs, són hematòfags.\nQuestion: Com es coneixen també els ratpenats?", "output": [ "voliacs" ] }, { "id": "task837-fb5fe1aa71c941c899f0481f021cfc01", "input": "Passage: Les composicions de Rafael han estat sempre admirades i estudiades, i han esdevingut una pedra de volta de l'art acadèmic. El període de major influència es va estendre des de les acaballes del segle xvii fins a la fi del segle xix, en què van ser molt admirats tant el seu perfecte equilibri com el seu decòrum. Va ser vist com el model perfecte de la pintura d'història, que al seu torn era considerada com la més elevada de la jerarquia de gèneres. Sir Joshua Reynolds, en els seus Discursos, va lloar la seua «simple, greu i majestuosa dignitat» i digué que «se situa com el principal dels primers [millors] pintors», especialment pels seus frescos (entre els quals incloïa els Cartons), mentre que «Miquel Àngel reclama el següent lloc. No va posseir tantes qualitats excel·lents com Rafael, però les que va posseir eren del més alt nivell». Fent-se eco de les opinions del segle xvi expressades adés, Reynolds acaba dient de Rafael:\nQuestion: Com han estat sempre les composicions de Rafael?", "output": [ "admirades i estudiades" ] }, { "id": "task837-4a190c36c205432fa80057c3f9c57a23", "input": "Passage: Va morir el dia en què feia els trenta-set anys, i va nàixer i va morir en Divendres Sant.[nota 2] Malgrat la seua mort prematura, va ser immensament productiu, creant una inusual gran col·lecció de pintures. Encara es conserva una gran part de la seua obra, sobretot als Museus Vaticans. Aquests alberguen les Estances de Rafael, que foren el treball central i alhora més gran de la seua carrera, i restaren sense acabar a causa de la seua mort.\nQuestion: Quan va morir Rafael?", "output": [ "el dia en què feia els trenta-set anys" ] }, { "id": "task837-68d3419abb414f9ebc5db2dfe3144800", "input": "Passage: És evident que Rafael es va deixar influir pel fresc del sostre de la capella Sixtina de Miquel Àngel. Vasari diu que Bramante l'hi va introduir en secret, i la bastida corresponent a la primera secció acabada va ser retirada l'any 1511. La reacció de la resta d'artistes enfront de la superior força expressiva de Miquel Àngel va ser la qüestió dominant de l'art italià en les dues dècades posteriors, i Rafael, que ja aleshores havia demostrat talent en l'absorció d'altres influències al si del seu propi estil, va acceptar-ne el repte potser millor que qualsevol altre artista. Un dels primers i més clars exemples va ser el retrat del mateix Miquel Àngel com a Heràclit en L'escola d'Atenes, que sembla tret directament de les Sibil·les i els ignudi del sostre de la capella Sixtina. Altres figures d'aquesta i d'altres pintures posteriors a les estances palesen la mateixa influència, però encara més embegudes en l'estil personal de l'artista.[26] Miquel Àngel va acusar Rafael de plagi i, uns anys abans de la mort de Rafael, es queixava en una carta que «tot el que sap sobre art ho ha aprés de mi», tot i que en altres ocasions s'hi va mostrar més generós.[27]\nQuestion: Per què es va deixar influir Rafael?", "output": [ "pel fresc del sostre de la capella Sixtina de Miquel Àngel" ] }, { "id": "task837-80dbc860d10b42e69cf6b3a02e79dfaf", "input": "Passage: Rafael no va fer directament els gravats, sinó que buscà la col·laboració de Marcantonio Raimondi per produir-ne a partir dels seus dibuixos, col·laboració que va donar lloc a molts dels més famosos gravats italians del segle i que va marcar l'evolució d'aquesta art. Aquest interès pels gravats no és habitual entre els grans mestres; dels seus contemporanis, només Ticià, que havia treballat molt menys satisfactòriament amb Raimondi, va compartir-lo.[52] Se'n van fer al voltant de cinquanta gravats; algunes còpies de pintures de Rafael, però d'altres aparentment sobre dissenys originals per ser gravats. Rafael hi feia dibuixos preparatoris, alguns dels quals han sobreviscut, perquè Raimondi els traslladara al gravat.[nota 14]\nQuestion: De qui va buscar Rafael la col·laboració per a fer els gravats?", "output": [ "Marcantonio Raimondi" ] }, { "id": "task837-76636f2fbcd04bee94ac249eb4b853a0", "input": "Passage: Rafael vivia al Borgo, amb bastant luxe i en un palau dissenyat per Bramante. Mai no es va casar, però l'any 1514 es va comprometre amb Maria Bibbiena, neboda del cardenal Mèdici del mateix nom. Sembla que el seu amic el cardenal va forçar el compromís, i que la falta d'entusiasme de Rafael no va fer possible les esposalles abans de la seua mort, l'any 1520.[55] S'ha dit que va tenir diverses relacions amoroses, però mentre va viure a Roma va gaudir d'una relació permanent amb Margherita Luti, «La Fornarina», dita així per ser filla d'un forner (fornaro), d'origen senès, anomenat Francesco Luti, que vivia a la via del Governo Vecchio.[nota 16]\nQuestion: De qui era neboda Maria Bibbiena?", "output": [ "del cardenal Mèdici" ] }, { "id": "task837-2d7052fa3d49493b8d85e4817ce06932", "input": "Passage: Leonardo era poc menys d'una trentena d'anys major que Rafael, però Miquel Àngel, que en esta època residia a Roma, era només huit anys major. Miquel Àngel ja detestava Leonardo, i a Roma va començar a detestar Rafael fins i tot més encara, atribuint-li conspiracions contra ell.[19] Rafael degué conèixer les seues obres a Florència, però les seues obres més originals d'aquesta època apunten en una direcció molt diferent. Al seu Davallament de Crist situa, al mode clàssic dels sarcòfags, totes les figures al davant, en un arranjament complex i no del tot reeixit. Wöllflin detecta la influència de la Mare de Déu de Miquel Àngel al Tondo Doni en la figura agenollada de la dreta, però la resta de la composició s'allunya molt del seu estil, o del de Leonardo. Tot i que va ser una obra molt considerada en la seua època, i molt de temps després retirada a la força de Perugia pels Borghese, es tracta d'una obra aïllada en la producció de Rafael. El seu classicisme prendria després una direcció menys «literal».[20]\nQuestion: Quants anys era major Leonardo de Rafael?", "output": [ "poc menys d'una trentena d'anys" ] }, { "id": "task837-8f6db4ff02f34656bc6ffcdb7ba21a7e", "input": "Passage: El Retrat de Jacqueline és una de les últimes obres de la sèrie. Picasso va fer un retrat de Jacqueline -un dels aproximadament dos-cents que li dedicaria al llarg de la seva vida- en agraïment per tot el suport que li va donar durant el procés creatiu de la suite. Es tracta d'un quadre on apareix pintat un marc de color groc i blanc, amb uns colors de fons vius, vermells, blaus i negre, on Jacqueline apareix amb un mocador verd. Es creu que és un giny a la figura del mirall que apareix a l'obra de Velázquez, ja que Jacqueline fou l'única persona que el va observar durant els mesos que va estar pintant la sèrie, igual que els reis Felip IV i Marianna contemplaven Velázquez mentre treballava.[70][91] Palau i Fabre el compara amb un retrat d'Ariadna, d'una antimenina.[92] Segons Malén Gual, la ubicació actual de l'obra dins del museu «és una paràfrasi del reflex dels Reis al mirall i un homenatge a la dona de l'artista, suposa el clímax de la sèrie i el nexe d'unió amb el conjunt de ceràmiques donades al museu per la mateixa Jacqueline Picasso.»[51] El 10 de març de 1959, dos anys després de finalitzar la sèrie, Picasso pintaria encara un altre dibuix basat en Las Meninas, Retrat de Jacqueline vestida de Menina.\nQuestion: Per què va realitzar Picasso el retrat de Jacqueline?", "output": [ "en agraïment per tot el suport que li va donar durant el procés creatiu de la suite" ] }, { "id": "task837-01b551df92ab440f99dc898c363b0d4b", "input": "Passage: Durant els anys 70, el museu va anar guanyant reputació i visites, i la seva ubicació en antics palaus medievals va obligar a replantejar-se els sistemes d'exposició i circulació de persones. És per això que el 1976 l'Escola Eina va presentar una proposta per a l'exhibició de Las Meninas i un estudi de la imatge gràfica del museu. El projecte fou dirigit per Enric Steegman, tot i que no es va dur a terme.[46]\nQuestion: Què va guanyar el museu durant els anys 70?", "output": [ "reputació i visites" ] }, { "id": "task837-13cd8dc777874572b48789ad6d41109f", "input": "Passage: La primera vegada que Picasso va veure una obra de Velázquez cara a cara va ser durant l'estiu de 1895, quan va visitar el Museo del Prado amb tretze anys, en un viatge entre La Corunya i Màlaga.[8] Segons va dir el mateix Picasso, «Vaig tenir l'oportunitat d'enfrontar-me, per primera vegada, als meus ídols. M'esperaven al Museo del Prado. Des d'aleshores em va quedar fixat a les retines, d'una manera obsessionant, el quadre de Velázquez Las Meninas. Crec que ja vaig prendre, encara que fos al subconscient, la decisió de realitzar la meva versió de Las Meninas. Que són les que ara estan, com a donació, a Barcelona.»[9] L'artista aprofitaria la visita per dibuixar un parell d'esbossos dels caps dels personatges de El Bufó Calabacillas i El niño de Vallecas.[10]\nQuestion: Quan va veure Picasso per primer cop una obra de Velázquez?", "output": [ "durant l'estiu de 1895" ] }, { "id": "task837-eef10e873f354eeb9ecfd21a784c8e27", "input": "Passage: Els tres Paisatges van ser pintats íntegrament el 2 de desembre.[90] Es tracta de vistes del seu jardí privat. Anàlisis anteriors de l'obra[53] plantejaven que Picasso va intentar descansar del seu propi projecte amb aquestes obres, tornant a mirar a fora i fixant-se en el que veia per la finestra. Estudis més recents plantegen que els paisatges són una manera de comparar la foscor dels alcàssers de la Meseta amb la llum del Mediterrani, anàlisi també utilitzada en la composició dels colomins.\nQuestion: Quan van ser pintats els tres Paisatges?", "output": [ "el 2 de desembre" ] }, { "id": "task837-bd6b4ac4edf548e98c50f31cd841e670", "input": "Passage: El juny de 2009, quan les obres van tornar, es va aprofitar per presentar una nova ordenació de la suite. Es van reubicar algunes obres, ordenant la sèrie seguint un sistema de presentació cronològic i incorporant l'esbós del 16 d'agost que tot just havia sigut donat per Catherine Hutin al museu. També es va aprofitar per incorporar una nova retolació i nous emmarcats de les obres.[48] La intenció inicial era presentar tota la sèrie seguint un criteri exclusivament cronològic, però les particularitats físiques de l'espai van obligar que el retrat de Jacqueline, els paisatges i els colomins s'exposessin per separat.[49]\nQuestion: Quan van tornar les obres?", "output": [ "El juny de 2009" ] }, { "id": "task837-0b915ff287b94b849715c5af7b69e8ae", "input": "Passage: Las Meninas de Velázquez han servit de font d'inspiració no només a Picasso. El primer seguidor de Velázquez va ser sens dubte el seu gendre Juan Bautista del Mazo, pintor de cambra de Felip IV l'any 1661. En el retrat de la infanta Margarida d'Espanya de 1666, en el pla posterior, es pot apreciar la col·locació de Carles II i la nana Mari Bárbola en una escena similar a la de Las Meninas de Velázquez.[119] A continuació es llisten algunes de les obres o artistes que també les han versionat al llarg de la història de l'art:[120]\nQuestion: Qui va ser el primer seguidor de Velàzquez?", "output": [ "Juan Bautista del Mazo" ] }, { "id": "task837-d7f2c6b4e2354356bb4bf64c2adca8f1", "input": "Passage: Tanmateix, la medicina del segle xix encara conté molts elements d'art (ars medica), especialment en el camp de la cirurgia, però comença a albirar, gràcies a la imparable consecució de coneixements i tècniques, una manera d'exercir-la més científica i, per tant, més independent de l'«habilitat» o l'experiència dels que la practiquen. Aquest segle veurà néixer la teoria de l'evolució, expressió antropològica del positivisme científic que li és propi. La realitat pot mesurar-se, comprendre i predir mitjançant lleis, que al seu torn van sent corroborades pels successius experiments. Per aquest camí avancen l'astronomia (Laplace, Foucault), la física (Poincaré, Lorentz), la química (Dalton, Gay-Lussac, Mendeléiev) i la mateixa medicina.\nQuestion: Com són corroborades les lleis?", "output": [ "pels successius experiments" ] }, { "id": "task837-1632af9665734db0a06649c1f06c84e0", "input": "Passage: D\\'una banda, les grans plagues que van assolar i van protagonitzar el final de l\\'Edat Mitjana. Durant el segle xiv fa la seva aparició a Europa la pesta negra, causa de la mort, per si sola, d\\'uns 20 o 25 milions d\\'europeus.[53] De l\\'altra, els segles XV (el Quattrocento) i XVI (el Cinquecento) van tenir en Itàlia l\\'origen d\\'unes filosofies de la ciència i de la societat basades en la tradició romana de l\\'humanisme. El sorgiment d\\'universitats a Itàlia a l\\'empara de les noves classes mercantils va suposar el motor intel·lectual del qual es va derivar el progrés científic que va caracteritzar aquest període. Aquesta \"nova era\" va recalar amb especial intensitat en les ciències naturals i la medicina, sota el principi general del \"revisionisme crític\". L\\'univers començava a contemplar sota una òptica mecanicista.\nQuestion: Quant va aparèixer a Europa la pesta negra?", "output": [ "Durant el segle xiv" ] }, { "id": "task837-1f0e4124ea414afea284cb4e11d38e8b", "input": "Passage: Durant el segle xx, es van atendre guerres a gran escala amb metges i unitats hospitalàries mòbils, la qual cosa va desenvolupar tècniques avançades per a la curació de ferides massives i control de les infeccions rampants en les condicions del camp de batalla. Durant la Revolució Mexicana (1910-1920), el general Pancho Villa va organitzar trens hospital per als soldats ferits. Els furgons marcats amb la inscripció Servicio Sanitario foren reconvertits en quiròfans i àrees de recuperació, i hi treballaren fins a un màxim de 40 metges mexicans i nord-americans. Els soldats greument ferits eren transportats de tornada a l'hospital de la base.[106] El metge canadenc Norman Bethune, va desenvolupar un servei mòbil de transfusió de sang per a les operacions de primera línia a la Guerra Civil espanyola (1936-1939), però, irònicament, ell mateix va morir d'enverinament sanguini.[107] Milers de soldats amb cicatrius feren millorar les pròtesis i expandiren tècniques de cirurgia plàstica i cirurgia reconstructiva. Aquestes pràctiques es van combinar per ampliar la cirurgia estètica i altres formes de cirurgia electiva.\nQuestion: Amb què es van atendre les guerres durant el segle xx?", "output": [ "amb metges i unitats hospitalàries mòbils" ] }, { "id": "task837-bf79fb8f7b994998a4e950ca87d5dca6", "input": "Passage: El monoteisme hebreu va fer que la medicina fos teúrgica: Jahvè era el responsable tant de la salut com de la malaltia. El monoteisme en general significa un avanç: facilitar el desenvolupament de la ciència en concentrar l'home en una sola idea. Va acabar amb la noció d'un déu per a cada fenomen de la naturalesa i cada circumstància de la vida com ho postulava el politeisme. Això va permetre l'estudi i la indagació de l'origen de cada cosa.\nQuestion: Què va fer el monoteisme hebreu?", "output": [ "que la medicina fos teúrgica" ] }, { "id": "task837-a17f2db4049c4360a49cb53e41b8d7fb", "input": "Passage: Els metges romans d'Orient sovint compilaren i estandarditzaren el coneixement mèdic en llibres de text. Els seus registres tendien a incloure tant les explicacions de diagnòstic com dibuixos tècnics. L'obra De Re Medica Libri Septem, escrita pel metge Pau d'Egina, va sobreviure com una font particularment profunda de coneixement mèdic. Aquest compendi, escrit al segle VII, es va mantenir en ús com a llibre de text estàndard durant els següents 800 anys.\nQuestion: Qui va compilar i estandaritzar el coneixement mèdic en llibres de text?", "output": [ "Els metges romans d'Orient" ] }, { "id": "task837-813d46364af046b3adab4ccf5a86fc32", "input": "Passage: És una composició oberta. La composició ve determinada per les figures representades de peu, a mida natural, que estan dispostes una al costat de l'altra, a manera de fris, imitant els sarcòfags de l'antiguitat romana. El fris que formen els personatges, proper al que s'anomena una isocefàlia, segueix la mateixa ondulació rítmica que la serralada del Jura, que serveix de fons i que era el paisatge autèntic d'Ornans. Els personatges estan posats sense cap mena de jerarquia, però les dones es mantenen separades dels homes a la dreta. L'horitzontalitat dels dos penya-segats del fons i dels núvols es contraposa amb la verticalitat dels personatges.\nQuestion: Com és la composició?", "output": [ "oberta" ] }, { "id": "task837-15390fe4b8b8473ab44cb7e98f60715a", "input": "Passage: La llum és barroca, inspirada lleugerament en Caravaggio. Cerca contrasts entre el primer pla, on està el taüt i els religiosos que fan la cerimònia, i la franja de personatges vestits de negre. La llum no s'utilitza per accentuar el dramatisme dels personatges, sinó per donar corporeïtat i volum als cossos. Al quadre domina una llum crepuscular que accentua la solitud del paisatge.[5]\nQuestion: Com és la llum?", "output": [ "barroca" ] }, { "id": "task837-2460e613f2cc4f179a1b62091d706056", "input": "Passage: L'obra Enterrament a Ornans va ser presentada al Saló de París de 1850 on, malgrat ésser premiada amb la segona medalla, va ser molt mal rebuda pels crítics indignats en veure que un treball tan gran (6,68 metres per 3,15 metres) representés una «anècdota popular» amb tanta serietat. El format panoràmic estava aleshores reservat per a les grans escenes històriques, mitològiques o religioses. La composició recorda La coronació de Napoleó, del pintor Jacques-Louis David.[cal citació]\nQuestion: On va ser presentada l'obra?", "output": [ "al Saló de París" ] }, { "id": "task837-1702acbbf8a04980b1608967f9612c91", "input": "Passage: Als Evangelis apòcrifs es diu que «quan Crist va agonitzar, la terra va tremolar, es va esquinçar i va fer brollar el crani d'Adam, enterrat des de feia mil·lennis». Courbet ha representat en el quadre un crani a la dreta de la fossa. També es troba aquest crani simbòlic a Hamlet i Horaci al cementiri, pintat per Delacroix el 1839, solament deu anys abans.[3] Aquesta mateixa calavera, així com els ossos en creu i les llàgrimes que figuren a la tela mortuòria, significarien que «l'iniciat renaixerà a una nova vida», en una al·lusió de Courbet a la sorda i secreta tradició maçònica a la població d'Ornans. El gos també tindria una càrrega simbòlica. De fet, a diverses societats és l'animal que acompanya l'home a l'altra vida[4] i està present sovint a les cerimònies sagrades, per exemple, de l'antic Egipte o dels inques.\nQuestion: De quins evangelis ens parla?", "output": [ "apòcrifs" ] }, { "id": "task837-b4e6fdbe908144c6b55b1d35d529ea1a", "input": "Passage: Els dos domers: són empleats laics de l'església, que garanteixen el bon desenvolupament de les cerimònies religioses. El de l'esquerra (11) és un enòleg, mentre que el de la dreta (12) és un humil sabater. El color vermell dels seus vestits i dels barrets fa que semblin sortits directament d'un quadre italià de l'Edat mitjana tardana. Tanmateix, a la sagristia de l'església d'Ornans es va trobar un d'aquests barrets.\nQuestion: Què és el de l'esquerra?", "output": [ "enòleg" ] }, { "id": "task837-d04c6e67686c4957975dc5fbfe47e8b6", "input": "Passage: Dona i ocell evoca un moviment absolutament de repòs representat per la seva quietud i rigidesa. Miró lligava el monument amb el costum de l'Antiga Roma de gravar un fal·lus a les portes d'entrada de les ciutats, per desitjar salut i força als que hi arribaven.[7] A Catalunya hi ha un exemple a l'entrada romana d'Empúries. L'obra es considera una síntesi de la iconografia mironiana i alhora un homenatge a l'arquitecte Antoni Gaudí, per la seva similitud a les formes de les torres de la Sagrada Família i per l'ús del trencadís.[3][31] Alguns autors també comenten la seva similitud amb l'Estàtua de Cristòfol Colom al final de les Rambles.[32] Les tres obres d'art públic de Joan Miró a Barcelona són una manera de l'artista d'intentar apropar l'art contemporani a un públic majoritari.[33]\nQuestion: Quin moviment evoca Dona i ocell?", "output": [ "de repòs" ] }, { "id": "task837-36d7c3ad065043f2b2938627f5b483de", "input": "Passage: El 28 setembre de 1988 es va fer pública la notícia d'un intent de falsifació de l'obra Dona i Ocell. Els familiars de l'artista van presentar una denúncia al jutjat número 3 de Barcelona al·legant que s'havia subhastat una còpia il·legal de 107 cm de l'obra a la casa de subhastes Everhart[16] de Zuric,[48] valorada en uns disset milions de pessetes de l'època.[49] Segons la família, l'obra havia sigut venuda el maig de 1988, i podria ser una reproducció no autoritzada de l'esbós, ja que aquest s'havia fet mitjançant un motlle. El 30 de setembre a més, la policia va trobar una altra falsificació de Dona i Ocell, aquesta vegada a la Galeria d'Art Brok de a Barcelona.[36] A mitjan octubre del mateix any la policia va trobar el motlle que s'havia fet servir per a la construcció de les falsificacions. Segons la premsa de l'època, un treballador del taller de l'Hospitalet de Llobregat on s'havia fet l'esbós original, s'havia quedat un dels motllos i n'hauria fet algunes reproduccions sense permís en una foneria de Sant Adrià de Besòs. Per esvair dubtes, la família va assegurar que només existien 4 versions vàlides de Dona i Ocell, l'original al Parc Joan Miró i quatre versions més reduïdes que es conservaven en una galeria parisenca.[50] Actualment una d'aquestes versions es troba en un parc públic d'Amsterdam.[51]\nQuestion: Quan es va fer pública la notícia d'un intent de falsificació de l'obra Dona i Ocell?", "output": [ "El 28 setembre de 1988" ] }, { "id": "task837-05c8a7f0dc90455886a15a980ca31f89", "input": "Passage: Dona i ocell[1] és una escultura exempta de Joan Miró que s'aixeca 22 metres sobre l'estany artificial del parc de Joan Miró, a Barcelona. Construïda entre 1981 i 1982 —per bé que inaugurada l'any següent—, l'obra és de pedra artificial, revestida parcialment amb ceràmica pintada de vermell, groc, verd i blau tractada com a trencadís, feta pel ceramista Joan Gardy Artigas.[2] L'escultura fou la darrera obra pública de Joan Miró.[3] L'obra té a veure, formalment, amb d'altres de motiu femení. És una forma vertical i complexa: a la part de baix, hi ha una part arrodonida de caràcter orgànic com un element natural que puja. Com si es tractés d'una ceba o una tija que a dalt acaba amb una mena de brot, poncella o cap de bolet. Tanmateix, dalt de tot, hi ha una cosa molt diferent: com un rodet desigual i inclinat, buit, tot de trencadís blanc per dins, lluent quan rep la llum, coronat amb una mena de mitja lluna groga, de banyes ben definides. El color s'usa de forma variada, amb efectes fets mitjançant el trencadís. S'ha indicat un presumpte significat establint diverses relacions entre l'escultura i diferents òrgans, criatures i elements de la Natura. L'obertura negra, vertical, s'ha relacionat amb una vulva i el fust en conjunt sembla tenir una forma fàl·lica.[4]\nQuestion: Quin any es va construir Dona i ocell?", "output": [ "entre 1981 i 1982" ] }, { "id": "task837-951eb00491d743fe840cc7ab7ed72c9d", "input": "Passage: Anys més tard, el 1990, es va publicar una crítica d'Isidre Vallès on analitzava la conjunció entre els dos éssers, el masculí i el femení, que segons el crític abans s'enfrontaven i que ara, impel·lits l'un vers l'altra, s'han fos en una afinitat tel·lúrica que en marca, definitivament, el destí comú. Vallès deia que l'escultura apareixia com un element hermafrodita, on l'home s'ha vist metamorfosat en un penis-tòtem monumental que resumeix amb claredat el signe de la seva prepotència, mentre que la dona és present a través de la foscor del seu sexe, que, com un esvoranc gegantí recorre la massa vertical, oberta a tota mena de goig sexual. Vallès deia que la lluna-ocell el que feia era donar-li una dimensió còsmica a tot plegat, centrant-se no tant en el seu aspecte eròtic sinó més aviat en l'aspecte d'instrument d'on procedeix la vida, vaque és, en definitiva, la temàtica que, constantment, Joan Miró tracta en la seva obra, temàtica així mateix rememorada amb el basament aquàtic d'on emergeix l'escultura.[41]\nQuestion: De qui es va publicar una crítica l'any 1990?", "output": [ "d'Isidre Vallès" ] }, { "id": "task837-a8d74783a91c4975b041df26d2e15206", "input": "Passage: El primer terme de Gualter en els segles de la fundació del monestir de Santa Maria era una partida del terme de Ponts i, per tant, no s'incloïa dins les terres del Rialb, que fou molt posteriorment. Gualter fou cedit al monestir de Ripoll pel comte Guifre el Pilós, que hauria ocupat el lloc abans del 890.[7] El 1079 era propietari del lloc el comte Ermengol IV d'Urgell. El mateix comte, per ajudar a l'aixecament del nou monestir, va cedir a l'abat de Ripoll la meitat de les primícies dels pobles que havia acabat de conquerir als àrabs i dels que guanyés en endavant dins el pla de Mascançà, a partir de la serra d'Almenar.\nQuestion: Quin era el primer terme de Gualter en els segles de la fundació del monestir de Santa Maria?", "output": [ "Ponts" ] }, { "id": "task837-25dec8a189894d3e8e54226f980d5ef5", "input": "Passage: Al llarg del Rialb, i fins a l'embassament, trobem un continu de bosc de ribera amb un grau de naturalitat elevat, caracteritzat per la presència de salzedes i alberedes. Aquest hàbitat també el trobem a les ribes del Segre, al límit sud del municipi. Finalment, cal esmentar, a l'àrea del congost del Rialb i el Forat de Bulí es localitzen els únics hàbitats d'interès comunitari de roquissars que apareixen al municipi. Les roques calcícoles amb vegetació casmofítica termòfila o ombrejada de les contrades mediterrànies, amb tan sols 2,56 ha., es troben al Barranc del Foradot; mentre que les roques calcícoles amb vegetació casmofítica (Saxifraga media) de l'alta muntanya pirinenca, amb 73,42 ha., se situen al Forat de Bulí i a la cinglera de Rocablanca.[46]\nQuestion: Quin grau de naturalitat té el bosc de ribera?", "output": [ "elevat" ] }, { "id": "task837-ab649a2094134b87b8dcb22154eb43d8", "input": "Passage: Congost engorjat al tram mitjà del riu Rialb amb trets característics d'espectacular bellesa que el fan únic a Catalunya. És apte per pràctiques esportives d'aventura com el barranquisme. S'hi accedeix per una pista asfaltada derivada de la carretera comarcal C-1412b, que uneix Ponts amb els Pallars, en el PK 15,250 a l'altura de la Collada de la Santa. Aquest camí asfaltat segueix el traçat del Rialb fins al forat; a la darreria de 2009 començà l'actuació d'una segona fase de condicionament i millora del camí, que afecta els municipis de la Baronia i Coll de Nargó.[26]\nQuestion: Què fa que el congost engorjat al tram mitjà del riu Rialb sigui únic a Catalunya?", "output": [ "trets característics d'espectacular bellesa" ] }, { "id": "task837-46642e6a58da4b7898ed8e6a3792bcd0", "input": "Passage: De l'època prehistòrica trobem el dolmen de Sòls de Riu (o de Solsderiu o dels Tres Pilars), un megàlit alçat fa més de quatre mil anys i fet amb grans pedres verticals cobertes per una gran roca. Aquest monument funerari, igual que les esglésies de Santa Eulàlia del mas de Pomanyons i de Sant Girvés de la Torre, va ser canviat de l'emplaçament originari per salvaguardar-lo de les aigües del pantà de Rialb.[42] Es troba al nucli de la Torre de Rialb.[6][43]\nQuestion: De quina època és el dolmen de Sòls de Riu?", "output": [ "prehistòrica" ] }, { "id": "task837-3c200385640c4fb4aa8034c3329585b3", "input": "Passage: No consta informació concreta de la població de la vall d'abans del segle xiv i cal suposar que en aquell temps estaria al nivell demogràfic dels altres pobles de la muntanya catalana. En aquesta fita ja existien les famílies que han estat tradicionalment propietàries de la seva casa i que normalment en portaven el nom. Molts cabalers i potser algunes famílies des de l'antigor han anat emigrant cap a poblacions majors; per això en la patronímia de Ponts i altres pobles, concretament Agramunt, hi trobem en el segle xiv molts cognoms de persones que procedien del Rialb. S'hi llegeix els Puig, Cerdanyés, Batalla, Vilamaians, Baró, Salinoves, Trilla, Coll, Rialb, Barrat, G. de l'Era, Marçol, Gualter i altres. Basant-se en aquestes dades, en les cites eventuals que es troben en altres documents anteriors de lloc i cases del Rialb, com dels molins, que en algun temps havien estat més de cinc;[14] segons les capelles romàniques, que sempre solien situar-se prop d'un mas i estudiant la mateixa arqueologia de la construcció, es pot apuntar que abans de l'època dels fogatges i de les epidèmies de la segona meitat del segle xiv, aquest territori estava tan poblat com ho fou a la fi del segle xviii, i s'hi comptaven unes 60 cases i unes 11 famílies més de Gualter.\nQuestion: Qui ha anat des de l'antigor emigrant cap a poblacions majors?", "output": [ "Molts cabalers i potser algunes famílies" ] }, { "id": "task837-33b7b9d695ab48bf96d87319a7bfec6e", "input": "Passage: Diana Preston va publicar una història què havia explicat uns anys més tard Albert Armitage, segon comandant de l\\'expedició, segons la qual Scott s\\'havia enfrontat amb el metge del vaixell quan li va dir que Shackleton no estava especialment malalt, tot responent: \"Si no se\\'n torna malalt, tornarà amb deshonra.\" No hi ha cap altra prova d\\'aquest fet que l\\'acusació d\\'Armitage, que segons Preston era un home amargat.[20] Ranulph Fiennes, biògraf de Scott, opina que hi ha poques proves que els dos estiguessin enemistats i que Shackleton va ser enviat a casa perquè, en efecte, estava malalt. Malgrat tot, Shackleton i Scott continuaven mantenint una correspondència amistosa, encara que l\\'experiència del Discovery s\\'ha descrit com \"un moment\" profundament decebedor \"que defineix la vida de Shackleton\".[17][16] Encara que públicament eren amics, Shackleton i Scott continuaren rivalitzant per aconseguir grans proeses i varen competir pels recursos monetaris i les tripulacions.[17]\nQuestion: Qui va publicar la història?", "output": [ "Diana Preston" ] }, { "id": "task837-f0c9ae4a014c49f191b0487ba4963935", "input": "Passage: L'Endurance deixà Plymouth cap a l'Antàrtida el 8 d'agost de 1914.[41] Després d'aturar-se a Buenos Aires i Geòrgia del Sud, marxà cap al mar de Weddell el 5 de desembre. A mesura que navegaven cap al sud apareixien els primers gels, que els obligaren a progressar a poc a poc. Endinsats al Weddell, les condicions del mar empitjoren gradualment fins al 17 de gener de 1915, en què l'Endurance resta atrapat en un banc de glaç, i el 24 de febrer s'adonen que no serà possible alliberar-lo fins a la primavera següent, per la qual cosa Shackleton ordenà preparar-se per hivernar.[45][41] Al maig, el sol de l'Antàrtida es pon per última vegada abans de l'hivern. No obstant això, quan la primavera va arribar la ruptura del gel i el subsegüent moviment de gegantins bancs de glaç va esberlar el buc del vaixell.[46] Encara que l'Endurance resistís considerablement bé la pressió, el 24 d'octubre va xocar contra un gran bloc, i s'obrí una vía d'aigua. Després d'uns quants dies, el 27 d'octubre, amb la posició a 69° 05′ S, 51° 30′ O, Shackleton donà l'ordre d'abandonar el vaixell i els homes, les provisions i l'equip són transferits al gel. Mrs. Chippy, el gat estimat del fuster Harry McNish, i els cadells més joves nascuts durant l'expedició van haver de ser sacrificats d'un tret perquè Shackleton no pensava que sobrevisquessin al calvari prolongat que els esperava.[47] El 21 de novembre de 1915, les restes del naufragi finalment s'escolaven sota el gel.[41]\nQuestion: Quina ciutat va deixar L'Endurance?", "output": [ "Plymouth" ] }, { "id": "task837-b0c54b17344d4d6b9fd2503fd38dd0e8", "input": "Passage: El Discovery salpà de Londres el 31 de juliol de 1901 en direcció a l'Antàrtida.[18] El grup va passar dos estius a l'Antàrtida, i entre octubre de 1902 i febrer de 1903 Shackleton es va reunir amb Scott i Edward Wilson, cirurgià ajudant i zoòleg de vertebrats, en un viatge cap al sud que es feia amb l'objectiu d'aconseguir la màxima latitud possible.[19] El viatge es desenvolupà sota unes condicions difícils: el menjar va resultar insuficient, els gossos estaven debilitats pel menjar contaminat, i el grup es va veure obligat a deixar els seus pesants trineus. El 31 de desembre de 1902, l'equip arribà al punt més meridional (82° 17 S), però no van poder continuar més cap al sud a causa del terreny, les severes condicions i un principi d'escorbut. Shackleton també va tenir una afecció de cor i pulmó.[5][17] Amb tot, fou notable que arribessin a 869 km del Pol Sud i 386 km més al sud del que cap humà havia arribat.[20]\nQuestion: D'on salpà El Discovery?", "output": [ "Londres" ] }, { "id": "task837-a7182177e2fc45ccb2c551fe86cdee6b", "input": "Passage: Shackleton havia rebutjat empaquetar subministraments per més de quatre setmanes, sabent que si no arribaven a terra abans d'aquell temps era que el vaixell s'havia perdut. I en efecte, després de 14 dies, la tripulació tenia a la vista Cave Cove, a Geòrgia del Sud. Per evitar atracar de nit en una costa desconeguda, Shackleton ordenà que el vaixell estigués retirat de la costa fins a l'arribada de les primeres llums. Durant l'espera s'aixecà una tempesta amb vents huracanats. Després de lluitar contra la tempesta durant nou hores, finalment van poder arribar a la costa.[53]\nQuestion: Quina cova va veure la tripulació després de 14 dies?", "output": [ "Cave Cove" ] }, { "id": "task837-2c36153d4280448f9a32d6b876bfaf96", "input": "Passage: Els tres primers intents de Shackleton per rescatar els seus homes de l'illa Elephant varen fracassar. Desesperat, finalment apel·là al govern de Xile, qui va oferir l'ajuda del Yelcho, un petit remolcador marítim de l'armada xilena. El Yelcho arribà a l'illa Elephant el 30 d'agost, i Shackleton ràpidament va evacuar els 22 homes que havia deixat enrere feia 105 dies.[34] Encara que tots els membres del Weddell Sea Party del Shackleton varen sobreviure,[56] l'equip del mar de Ross romangué encallat a cap Evans, a l'illa de Ross, perquè l'Aurora va quedar atrapat en el gel durant deu mesos i no s'hi podia arribar. Shackleton es retrobà amb l'Aurora a Nova Zelanda, i tornà per rescatar la tripulació del mar de Ross. Tres membres d'aquest equip varen perdre la vida.[57]\nQuestion: Què era Yelcho?", "output": [ "un petit remolcador marítim de l'armada xilena" ] }, { "id": "task837-ae169386e44641e794a806f4d22f3511", "input": "Passage: El Pol Sud no fou assolit, però el 9 de gener de 1909 Shackleton i tres companys arribaven a un nou punt \"més meridional\" en conquerir la latitud de 88° 23 S, un punt que era només a 180 km del pol.[35] L\\'equip del Pol Sud també va descobrir la ruta de la glacera Beardmore (anomenada així en honor del patró de Shackleton) cap a la plataforma antàrtica; varen ser els primers a \"posar el peu\" a la plataforma.[34]Varen arribar de tornada al McMurdo Sound després de subsistir amb mitges racions durant bona part del perillós viatge de retorn.[5] L\\'expedició va consumar altres metes, com la primera pujada del mont Erebus i un viatge a la localització aproximada del Pol Sud magnètic, aconseguida el 16 de gener de 1909 per Edgeworth David, Douglas Mawson i Alistair MacKay.\nQuestion: Qui va descobrir la ruta de la glacera Beardmore?", "output": [ "L'equip del Pol Sud" ] }, { "id": "task837-baccf6655535498098c982b84c09252e", "input": "Passage: L'obra fou definitivament instal·lada el 14 de setembre de 2010 a l'Auditori Josep Irla de l'Antic Hospital Santa Caterina de Girona, actual seu de la Generalitat de Catalunya a la ciutat, provinent directament del Centre de Restauració de Valldoreix. L'obra va ser transportada en camió i descarregada per un equip de 8 operaris davant la presència d'un equip de restauradors i de diverses persones vinculades al projecte. Per poder manipular-la correctament es va encarregar a l'empresa Chassitech la construcció d'una estructura metàl·lica —una doble graella d'alumini anoditzat amb perfils exteriors de fusta— dissenyada per facilitar futures intervencions de manteniment de l'obra. El personal del Museu d'Art de Girona va assumir la responsabilitat de garantir l'entorn climàtic necessari, amb un nivell de lluminositat que no depassés els 150-200 lux. Entre el 14 i el 16 de setembre l'obra es va penjar de l'estructura d'alumini, i al cap de pocs dies fou presentada a la premsa.[28] L'exposició es va inaugurar el 23 d'octubre de 2010. En aquesta seu també es pot observar l'escultura El tors de Venus de Maillol.[29]\nQuestion: Quan es va instal·lar l'obra?", "output": [ "14 de setembre de 2010" ] }, { "id": "task837-e4ea20aec6d74c90b3756f30176f223c", "input": "Passage: La primera vegada que va participar en el concurs seria el 1858, any en què enviaria diverses obres i rebria una tercera medalla per un retrat titulat Estudi del Natural.[4] El mateix any i fora de concurs va presentar L'últim dia de Numància,[5] que seria posteriorment adquirit per l'Estat per 3.000 pessetes[6] i dipositat al fons del Museu del Prado, tot i haver obtingut només una medalla de tercera classe.[7] El 1860 va enviar un dels seus paisatges, amb el qual va obtenir una segona medalla. El pintor, va passar bona part de la seva vida obsessionat per la sèrie de la Guerra del Francès i el Setge de Girona de 1809, realitzant pintures com El somatent del Bruch, La Companyia de Santa Bàrbara (MNAC), Les heroïnes de Girona (Diputació) i la més grandiosa El gran dia de Girona, que li va ocupar bona part de la seva vida fins a la seva defunció.\nQuestion: Per quin retrat va rebre una tercera medalla?", "output": [ "Estudi del Natural" ] }, { "id": "task837-e1632048419f4472863f4aada6510b7c", "input": "Passage: Arran de la restauració i trasllat de l'obra, es va organitzar l'exposició Ramon Martí Alsina. El gran dia de Girona. Anatomia d'un quadre que va tenir lloc entre el 23 d'octubre de 2010 i el 29 de maig de 2011 en tres espais de Girona. L'exposició fou organitzada pel Museu d'Art de Girona en col·laboració amb el MNAC, i fou comissariada per Maria Lluïsa Faxedas, professora de la Universitat de Girona experta en el tema. L'objectiu d'aquesta mostra fou investigar els motius que van dur a Martí Alsina a realitzar aquesta obra. El projecte expositiu es va dividir en 3 espais:\nQuestion: Quan va tenir lloc Anatomia d'un quadre?", "output": [ "entre el 23 d'octubre de 2010 i el 29 de maig de 2011" ] }, { "id": "task837-f6690514a01f48f69d833919a75a4e91", "input": "Passage: L'escena de la meitat dreta es distribueix en una estructura piramidal amb el vèrtex en les ruïnes del fons. Els defensors de la ciutat es troben atrinxerats en una línia que talla en diagonal l'espai total de l'obra i que permet centrar l'atenció en les figures dels comandaments militars tot i estar en segon pla. El grup de l'esquerra de l'obra està format per la darrera línia de defensors de la ciutat, amb el general Álvarez de Castro en una posició molt destacada. Aquesta distribució s'assimila a la que Vernet va plantejar a La batalla de Somosierra de 1812, on la muntanya del fons talla l'enquadrament focalitzant als personatges a cavall, competint en importància amb els ferits del primer pla.\nQuestion: Com es distribueix l'escena de la meitat dreta?", "output": [ "en una estructura piramidal amb el vèrtex en les ruïnes del fons" ] }, { "id": "task837-3aca3111e2344316a1917c5bc3593df6", "input": "Passage: El 1905 Font i Sangrà recuperà la seva obra. A causa de les seves dimensions extraordinàries, la va dipositar en una capella, ampliada per a l'ocasió, de la seva finca de Cardedeu, Ca n'Eres Vell. Font i Sangrà conservava el gruix de la seva col·lecció al seu domicili de la Ronda de Sant Pere número 38. La pintura va esdevenir un reclam turístic a Cardedeu, ja que el propietari ensenyava l'obra a tothom que anava a veure-la.\nQuestion: Quan va recuperar la seva obra Font i Sangrà?", "output": [ "1905" ] }, { "id": "task837-39ca918d419246f6ab7677268a01a9a0", "input": "Passage: Durant l'examen organolèptic, fet tant per l'anvers com pel revers de l'obra, es van fer observacions macroscòpiques i microscòpiques dels diversos materials constitutius del quadre i es van prendre mostres per poder dur a terme diverses anàlisis físicoquímiques. També es va fotografiar l'obra seguint diverses tècniques existents, com la fotografia amb llum ultraviolada, amb transil·luminació o amb llum rasant. No només es va analitzar l'obra sinó que diversos investigadors també van investigar les sales de reserva del museu i d'altres obres del mateix període de l'artista, per poder realitzar les comparacions pertinents. Les particularitats de les dimensions de l'obra l'havien preservat d'intervencions més invasives com un reentelat o un envernissat general, tècniques habituals fins fa relativament poc temps en el món de la conservació i restauració d'obres d'art.\nQuestion: On es va fer l'examen organolèptic de l'obra?", "output": [ "tant per l'anvers com pel revers" ] }, { "id": "task837-ea9fd1df2fad4830ae64909425245e70", "input": "Passage: La trama es desenvolupa a la casa de camp del comte Asdrubale qui, per aconseguir casar-se amb una dona que l'estimi veritablement, sotmet a proves les tres aspirants disfressant-se de mercader turc i presentant-se com a creditor autoritzat a embargar tots els seus béns, cosa que aconsegueix allunyar els hostes frívols i paràsits i comprovar la veritable amistat de Giocondo i Clarice. Per mitjà d'una altra disfressa, aquesta última aconsegueix assegurar l'amor del comte i arribar així al final feliç. La trama barreja un llenguatge modern amb altres solucions que recorden el teatre de la tradició italiana.[9]\nQuestion: On es desenvolupa la trama?", "output": [ "a la casa de camp del comte Asdrubale" ] }, { "id": "task837-71ad05c7088643539c699fa1fab77d48", "input": "Passage: A principis de juliol de 1812, Rossini va arribar a Milà des de Venècia per començar a treballar en La pietra. El llibretista, Luigi Romanelli, era un dels tants poetes prolífics que produïen constants i deficients arguments per als teatres italians.[3] Rossini van començar a treballar com sempre prop de la data d'obertura programada del 19 de setembre. El llibret va ser construït a l'antiga, amb recursos còmics totalment gastats i ensamblat en una estructura feixuga. Seguint la tradició del segle anterior, era una òpera en què tots els personatges tenien una importància similar, amb un nombre semblant d'àries, fet que obligava al compositor a interrompre constantment la trama amb l'ària de cada personatge. L'argument també tenia totes les característiques típiques de les òperes bufes antigues, com les múltiples confusions amoroses o la disfressa d'un dels personatges com a turc per fer por als altres i castigar-los. A La pietra aquest moment del fals turc, que no era altre que l'amo de la casa, es va fer molt famós.[4]\nQuestion: Quan va arribar Rossini a Milà?", "output": [ "A principis de juliol de 1812" ] }, { "id": "task837-5f611fd375d54559b42928536fe2065f", "input": "Passage: Cap altra òpera de Rossini ha estat tan lloada per la crítica i alhora tan rara vegada realitzada com La pietra del paragone. Igual que molts altres malentesos sobre el compositor, això es remunta a Stendhal, que la va descriure com millor obra de Rossini en el gènere de l'òpera bufa. Aquest judici de l'escriptor francès, lamentablement, no es reflecteix en les cartelleres dels teatres d'òpera.[1]\nQuestion: Quina altra òpera de Rossini ha estat tan lloada per la crítica?", "output": [ "Cap altra" ] }, { "id": "task837-503cb5683f8546aaa967aa21f600c011", "input": "Passage: Il Barbiere di Siviglia, després d\\'un escàndol excepcional en l\\'estrena, va aconseguir una sèrie d\\'èxits als escenaris sense parangó al món, i aquest fet va donar forma al pobre destí de La pietra. També va ser decisiu que la primera actuació fora de Milà, el 1813 en el Teatro San Benedetto de Venècia, no fos reeixida. El fracàs de Venècia no vol dir, però, el final d\\'aquesta òpera. No obstant això, no es pot comptar entre les òperes de primera fila de Rossini, com ho demostra el fet que durant gairebé dos segles no va tornar, ni tan sols de forma modesta, a l\\'escenari. En els anys posteriors a 1962 fins a mitjans de la dècada de 1980 l\\'òpera va viure, reelaborada per Günther Rennert amb el títol Die Liebesprobe, un veritable renaixement a Alemanya. Aquesta versió es va endur gran part de l\\'encant de l\\'òpera original per ser \"degradada\" en una opereta.\nQuestion: Quina obra va aconseguir una sèrie d\\'èxits als escenaris sense parangó al món?", "output": [ "Il Barbiere di Siviglia" ] }, { "id": "task837-5c120bbe33be42958e0fb64f08433d78", "input": "Passage: El virrei de Napoleó a Milà, Eugène de Beauharnais, va quedar tan impressionat per l'òpera que va escriure al ministre de l'interior, «has d'aconseguir amablement que el mestre Gioachino Rossini sigui eximit del servei militar. Jo no m'atreveixo a exposar al foc enemic una vida tan preciosa, els meus contemporanis mai em perdonarien. Podem estar perdent un soldat mediocre, però salvem un geni de la nació».[6]\nQuestion: Qui era el virrei de Napoleó a Milà?", "output": [ "Eugène de Beauharnais" ] }, { "id": "task837-bf974f4416534341b6173101ef9beb61", "input": "Passage: En la seva extensa producció per a la música escènica Verdi va concretar tres òperes basades en obres teatrals de William Shakespeare. La primera va ser justament Macbeth, la seva desena òpera, composta als 34 anys d'edat. Quatre dècades més tard, al final de la seva activitat creativa i quan Verdi era ja tot un consagrat, vindrien Otello i Falstaff, basada aquesta última en la comèdia Les alegres comares de Windsor. Cal tenir en consideració en aquest recompte que Giuseppe Verdi va mantenir durant molt temps la idea, mai concretada, de compondre una òpera sobre El Rei Lear, també de Shakespeare.\nQuestion: Quantes òperes va concretar Verdi basades en obres teatrals de William Shakespeare?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-19ee70ea95184f44822678d09fb6f732", "input": "Passage: El febrer de 1847, Verdi es va instal·lar a Florència i va començar el seu treball d'assaigs, d'on van sorgir algunes opinions sobre els cantants, que han fet història i que demostren el compromís teatral i dramàtic que per primera vegada ell estava assumint envers una de les seves òperes. Al baríton que tindria a càrrec el paper protagonista en l'estrena, Felice Varesi, el mestre li va dir «voldria que vostè fos més un fidel servidor del dramaturg que del compositor». I sobre qui havia d'encarnar el decisiu paper de Lady Macbeth, Eugenia Tadolini, Verdi va advertir «La Tadolini és una dona bella i jo vull que al rol aparegui com un personatge lleig i dolent. Ella canta massa bé, com un àngel, però el que jo desitjo és un so aspre, sufocat, dur i fosc. Lady Macbeth ha de ser com el mateix dimoni». Amb aquestes paraules Verdi rebutja la gran soprano, i exigeix als seus cantants un gir radical que influirà posteriorment en la tècnica vocal de l'òpera italiana.[5]\nQuestion: On es va instal·lar Verdi el 1847?", "output": [ "Florència" ] }, { "id": "task837-abc14d44cfc74ddd892312450fb38a6a", "input": "Passage: La complexa estructura del drama shakesperià en cinc actes va ser sintetitzada, no sense dificultat, per Piave, en una estructura de quatre actes. Tot i això, la posada en escena resulta difícil, atesos els nombrosos canvis d'escena i les complexes ambientacions; per exemple les dues escenes ambientades en el bosc, en les introduccions del primer i el darrer acte. També s'hi troba una certa incongruència en les dues parts de l'acte tercer: la Gran Escena de l'aparició i el duet Ora di morte e di vendetta. Però, malgrat tot, s'ha de reconèixer la mestria de Piave en la redacció i el seu, si més no difícil, respecte al text de Shakespeare.\nQuestion: En quants actes va sintetitzar Piave l'estructura del drama?", "output": [ "quatre" ] }, { "id": "task837-385c44df15f64c69a42b141d1b2af138", "input": "Passage: Macbeth es va estrenar possiblement al Globe Theatre el 1606. La força captivadora de la tragèdia de Shakespeare porta al compositor a sotmetre la seva música a l'endimoniada tensió dramàtica de l'obra i de la corrosiva tortura interior dels protagonistes. Les línies de cant passen a servir l'expressió del text i la instrumentació a emfatitzar les diferents atmosferes que se succeeixen en el desenllaç de la tragèdia. La declamació del cant, les frases entretallades, els sospirs a mitja veu, els silencis i una altra sèrie d'efectes vocals confereixen als personatges una veracitat mai aconseguida en les seves obres anteriors. Verdi passa a intervenir directament en la direcció dels actors i en detalls de l'escenografia en el seu afany per donar a la seva òpera la profunditat assolida en l'obra teatral.[14]\nQuestion: En quin teatre possiblement es va estrenar Macbeth?", "output": [ "Globe Theatre" ] }, { "id": "task837-e9ba25fb0a2245dd8caac5cdcd450886", "input": "Passage: Prop de la frontera anglesa, un grup d'infeliços exiliats es lamenten de la seva sort i la del seu oprimit país (Patria oppresa), entre els quals es troba Macduff, i plora als membres de la seva família que han mort a les mans de Macbeth (Ah, la paterna mano). Ara arriba Malcolm, al capdavant d'un exèrcit de soldats anglesos i els instrueix perquè tallin branques dels arbres del veí bosc de Birnam i camuflar així el seu avanç fins a Dunsiname. Tots es mobilitzen per salvar a Escòcia: La patria tradita piangendo ne invita. Al saló del castell de Macbeth, un metge i una dama de companyia esperen amb gran ansietat. La dama ha sentit les paraules pronunciades per la reina les dues últimes nits, mentre caminava somnàmbula. Ara apareix Lady Macbeth, que camina i parla en somnis: Una macchia e qui tuttora (Sempre aquí aquesta taca -de sang-): la seva complicitat en els crims resulta innegable. En un altre lloc del castell, Macbeth expressa la seva ira davant la situació: abandonat pels seus amics i a punt de ser atacat pels anglesos. Encara té confiança, però, en les profecies de les bruixes, encara que no li presentin tribut d'amor i respecte: Pietà rispetto, amore .... Arriben notícies que la seva dona ha mort i, després, que sembla com si el bosc de Birnam s'acostés el castell. Macbeth i els seus homes s'afanyen a la batalla. En la lluita, Macbeth es troba amb Macduff a qui li diu que no podrà ser vençut per cap home nascut de dona, però en la batalla venç Macduff, que va ser tret prematurament del ventre de la mare, i Macbeth cau mortalment ferit. L'òpera acaba amb un himne de victòria cantat pels vencedors.[10]\nQuestion: On estaven els exiliats?", "output": [ "Prop de la frontera anglesa" ] }, { "id": "task837-103300e7e0d349429f7fa18875762fbe", "input": "Passage: Les bruixes són el mitjà que ha elegit el destí. Apareixen dues vegades: a l'inici de l'acte primer i en l'acte tercer. En la primera aparició assumeixen un caràcter irònic i gairebé grotesc. L'acte tercer, on fan palès el seu misteri com artífexs del destí amb tons lúgubres, però encara amb gràcia i sensibilitat, sobretot en el ballet Ondine e silfidi.\nQuestion: Quin és el mitjà que ha elegit el destí?", "output": [ "Les bruixes" ] }, { "id": "task837-b2995c814cd24719ba629e026c25d34e", "input": "Passage: La construcció del Taj Mahal es va iniciar amb els fonaments del mausoleu. Es va excavar i va emplenar amb enderrocs una superfície d'aproximadament 12.000 metres quadrats per reduir les filtracions del riu. Tota l'àrea va ser aixecada a una altura de gairebé 15 metres sobre el nivell de la riba. El Taj Mahal té una altura aproximada de 60 metres, i la cúpula principal amida 20 metres de diàmetre i 25 d'altura.\nQuestion: Amb què es va iniciar la construcció del Taj Mahal?", "output": [ "amb els fonaments del mausoleu" ] }, { "id": "task837-90564f5e1c5b4fde90975318da64b987", "input": "Passage: La forma de la cúpula s'emfatitza també pels quatre chattris en cada cantó. Les cúpules d'aquests quioscos repliquen la forma de la central. Les seves bases columnates s'obren a través del sostre del mausoleu i proveeixen llum natural a l'interior. Els chattris també estan rematats per finials.\nQuestion: Què emfatitza la forma de la cúpula?", "output": [ "quatre chattris" ] }, { "id": "task837-c5bf32874e634eab833e44213706d127", "input": "Passage: Els cronistes europeus, especialment durant el primer període del Raj Britànic, suggerien que alguns dels treballs del Taj Mahal havien estat obra d'artesans europeus. La majoria d'aquestes suposicions eren purament especulatives, però una referència del 1640, segons la carta d'un frare espanyol que va visitar Agra, esmenta que Geronimo Veroneo, un aventurer italià en la cort de Xa Jahan, va ser el responsable principal del disseny. No hi ha proves científiques demostrables per confirmar aquesta asseveració, ni tampoc hi ha citat cap Veroneo en els documents relatius a l'obra que encara es conserven. Ernest Binfield Havel, el principal investigador britànic d'art indi en l'últim Raj, va descartar aquesta teoria per no trobar-ne cap prova i per resultar inconsistent amb els mètodes emprats pels dissenyadors.\nQuestion: Qui suggerien els cronistes europeus que havien fet alguns dels treballs del Taj Mahal?", "output": [ "artesans europeus" ] }, { "id": "task837-4e08be123fae4aa2a37a9d4e850d1d50", "input": "Passage: A cada costat de l'arcada principal, hi ha arcades menors a sobre i a sota. Aquest motiu es repeteix als xamfrans. El disseny és completament uniforme i consistent en els quatre costats del basament. A cada cantó del pedestal base, un minaret complementa i realça el conjunt.\nQuestion: Què hi ha a cada costat de l'arcada principal?", "output": [ "arcades menors" ] }, { "id": "task837-09334a2220634a49857a94add709797a", "input": "Passage: El cenotafi de Sha Jahan està al costat del de Mumtaz —cap a l'Oest—, formant l'única disposició asimètrica de tot el complex. És major que el de la seva esposa, però conté els mateixos elements; una gran urna amb base alta, també decorada amb meravellosa precisió mitjançant incrustacions i cal·ligrafia identificatòria. Sobre la tapa de l'urna hi ha una escultura d'una petita caixa de plomes d'escriure.[10]\nQuestion: On és el cenotafi de Sha Jahan?", "output": [ "al costat del de Mumtaz" ] }, { "id": "task837-d6b691d9d2c949ddb04b17dc14ab396e", "input": "Passage: Estudis recents desmenteixen parcialment aquesta hipòtesi i llancen nova llum sobre el disseny del Taj Mahal. Totes les altres grans tombes mogoles se situaven en jardins formant una creu, amb el mausoleu en el centre. El Taj Mahal, per contra, s\\'ha disposat en forma d\\'una gran \"T\" amb el mausoleu en un extrem. El rastre de les ruïnes en la riba oposada del riu estén no obstant això el disseny fins a formar un esquema de creu, on el riu es convertiria en canal central d\\'un gran chahar bagh. El color negre sembla producte de l\\'acció del temps sobre els marbres blancs originalment abandonats allí. Els arqueòlegs han denominat a aquest segon i mai construït Taj, com el \"Mahtab Bagh\", o \"Jardí de la llum de lluna\".\nQuestion: On es situaven les tombes mogoles?", "output": [ "en jardins" ] }, { "id": "task837-ac819e24634d419bbf3932c4f76da310", "input": "Passage: La porta de l'Almoina, dita així per ser veïna a la casa, ja desapareguda, on es donava socors als necessitats, és la més antiga de la seu. També és coneguda com a «porta del Palau» pel seu veïnatge amb el palau Arquebisbal. D'estil romànic, constitueix un element clarament diferenciat de la resta de la catedral, que és principalment gòtica. Alguns autors la consideren de 1260-1270, obra d'Arnau Vidal, però pel seu estil primitiu altres la remunten al 1240, immediatament després de la conquista jaumina (1238). El fet que estiga encarada a l'est, mirant cap a la Meca, fa pensar que allí mateix es trobava el mihrab de l'antiga mesquita.\nQuestion: Quina porta és l amés antiga de la seu?", "output": [ "La porta de l'Almoina" ] }, { "id": "task837-267951ff9cb94563b753a9ef78225424", "input": "Passage: Així fou fins a juny de 2004, quan per atzar foren trobades davall de la volta de Juan Pérez Castiel unes pintures de gran bellesa que han sigut datades en 1474 (segle xv). Aquestes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les abans esmentades de Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano. Poc després de l'incendi de 1469, cap al 1474, el que seria futur papa Alexandre VI va ordenar a tots dos pintors que realitzaren les pintures al fresc que ara es tornen a contemplar, després que la volta de Perez Castiel fora desmuntada.[22]\nQuestion: Què van trobar el juny de 2004?", "output": [ "unes pintures de gran bellesa" ] }, { "id": "task837-99a16d6961524a549ef59b98759fa122", "input": "Passage: Al costat mateix del Micalet hi ha la porta principal, dita dels Ferros per la reixa de ferro que circumda l'atri d'entrada. És la més moderna, iniciada el 1703 per l'escultor i arquitecte alemany Konrad Rudolf. Va arribar a València amb l'arxiduc Carles d'Àustria, però en finalitzar la guerra de Successió se'n va anar amb ell, ja que era el seu escultor de cambra, i va deixar paralitzades les obres en 1707, que foren acabades en 1713 pels seus deixebles Francesc Vergara «el Vell» i Francesc Stolz. Altres escultors que hi van intervenir foren Andreu Robles i Ignasi Vergara i els pedrapiquers, Josep Mines i Domingo Laviesa.\nQuestion: On és la porta principal?", "output": [ "Al costat mateix del Micalet" ] }, { "id": "task837-3fbd98caf163440fa22e6da8c5bafbc8", "input": "Passage: La Coral Catedralícia de València va fer la seua presentació pública el 21 de gener de 2002, festa de Sant Vicent Màrtir. Interpreta als oficis, preferentment, obres conservades en l'Arxiu catedralici, rescatant fins i tot obres fa segles interpretades. Les seues activitats han estat suportades pel Capítol Metropolità amb ajudes de les administracións públiques.[27][28]\nQuestion: Quan es va presentar públicament la Coral Catedralícia de València?", "output": [ "el 21 de gener de 2002" ] }, { "id": "task837-5f5a6d4bb9fc46819ab04d820f713102", "input": "Passage: La Porta dels Ferros, que s'assembla a un retaule de forma còncava, fa més de 36 metres d'alçària. Quan es va construir pretenia crear la il·lusió òptica d'una major sensació d'espai en un lloc realment molt xicotet -a la manera de Bernini o Borromini-, ja que fou concebuda per a ser vista des de l'estret carreró (de Saragossa) que hi feia cap. Hui aquest carrer ha desaparegut en eixamplar-se la plaça de la Reina i la seua forma retorçuda en una plaça gran resulta del tot incomprensible.[19]\nQuestion: Quina alçada té la Porta dels Ferros?", "output": [ "més de 36 metres" ] }, { "id": "task837-ef174c1689b14eeeb9c62004b588b129", "input": "Passage: D'estil gòtic (segle xiv-xv), està format per un prisma octogonal de dos cossos superposats, amb huit finestrals de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor desconegut, del segle xiv, mentre que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (de cap al 1430). El cimbori dota de llum natural sempre blanca en el creuer, gràcies a les finestres translúcides d'alabastre i al fet que la seua carcassa de pedra està reduïda al mínim.[23]\nQuestion: De quin estil és?", "output": [ "gòtic" ] }, { "id": "task837-83d0a7ea2e9e41faa87e97be2660f7f6", "input": "Passage: L'esterilització d'animals molt joves pot causar més problemes de salut més endavant en la vida per ambdós gèneres.[41] Una esterilització massa primerenca empitjora la incontinència en les femelles.[41] Tant en els mascles com en les femelles, l'esterilització causa canvis hormonals durant el desenvolupament. Això inhibeix els senyals naturals necessaris per un correcte desenvolupament dels ossos, fent que els animals siguin més grans i presentin més risc de displàsia de maluc, osteoporosi i altres trastorns articulars.[42][43] Tanmateix, altres estudis han demostrat que la castració a una edat primerenca no s'associa a cap gran risc en comparació amb la castració a l'edat més tradicional de sis mesos. Aquests descobriments suggereixen que, tot i que els mascles poden ser castrats fins i tot abans dels sis mesos, per les femelles s'hauria d'esperar fins a l'edat de sis mesos.[44]\nQuestion: Què pot causar l'esterilització d'animals molt joves?", "output": [ "problemes de salut" ] }, { "id": "task837-5bd23283f6d1465185677ed6ecb3da35", "input": "Passage: Tot i que els gossos salvatges, com els llops, són depredadors alfa, poden morir en combats territorials amb animals salvatges.[75] A més a les zones en què els gossos són simpàtrics amb altres depredadors grans, els gossos poden ser una font d'aliment important per a cànids o fèlids grans. A Croàcia són morts més gossos que ovelles, mentre que sembla que a Rússia els llops limiten les poblacions de gossos ferals. A Wisconsin es paga una major compensació per la pèrdua de gossos que de bestiar.[75] Hi ha hagut casos en què un parell de llops maten gossos, seguint un mètode en què un d'ells atrau el gos cap a vegetació densa, on l'altre llop prepara una emboscada.[76] En alguns casos, els llops han mostrat una manca anormal de por dels humans i els edificis a l'hora d'atacar gossos, fins al punt que se'ls ha de foragitar o matar.[77] Els coiots també ataquen gossos.[78] Es coneixen casos de feres que maten gossos. Se sap que els lleopards tenen una predilecció pels gossos i han matat i s'han menjat fins i tot gossos grans i ferotges.[79] A diferència dels lleopards que viuen a la mateixa regió, els tigres de l'Índia rarament ataquen gossos, tot i que a Manxúria, la Indoxina, Indonèsia i Malàisia, es diu que els tigres maten gossos amb el mateix vigor que els lleopards.[80] Finalment, les hienes ratllades són grans depredadors de gossos als pobles del Turkmenistan, l'Índia i el Caucas.[81]\nQuestion: Quin tipus de depredadors són els gossos salvatges?", "output": [ "depredadors alfa" ] }, { "id": "task837-07e13e10dfff4440a92e99b1b06d5869", "input": "Passage: Igual que els llops, els gossos tenen un pelatge, una capa de pèls que els cobreix el cos. El pelatge d'un gos pot ser un «pelatge doble», compost d'una capa inferior suau i una capa superior basta. A diferència dels llops, els gossos poden tenir un «pelatge únic», mancat de capa inferior. Els gossos amb un pelatge doble, com els llops, estan adaptats per sobreviure en temperatures fredes i tendeixen a provenir de climes més freds.\nQuestion: Què tenen els gossos igual que els llops?", "output": [ "una capa de pèls que els cobreix el cos" ] }, { "id": "task837-7e23acc8288a4f6287c47bafd5816324", "input": "Passage: Com els infants humans, els gossos passen per diverses etapes de desenvolupament cognitiu.[45] Per exemple, els gossos, com els humans, no neixen amb comprensió de la permanència dels objectes, la comprensió que els objectes que no estan sent percebuts activament continuen existint.[45] En ambdues espècies, la comprensió de la permanència dels objectes es produeix quan l'infant aprèn la coordinació de reaccions circulars secundàries, com ho descriu Jean Piaget; és a dir, quan els infants aprenen a interaccionar intencionalment amb els objectes que l'envolten. En els gossos, això passa a l'edat de vuit setmanes (divuit mesos en els humans).[45]\nQuestion: Quan es produeix la comprensió de la permanència dels objectes tant en gossos com en humans?", "output": [ "quan l'infant aprèn la coordinació de reaccions circulars secundàries" ] }, { "id": "task837-850f24c0f590445e9bbb26d9fdf62451", "input": "Passage: La dieta d'un gos hauria de consistir en una proporció equilibrada de proteïnes, carbohidrats, greixos i aigua. Un gos de mida mitjana necessita unes 65 calories per quilogram de pes al dia, mentre que les races més grans poden necessitar-ne només 20 i les més petites 40.[29] Els cadells tenen unes necessitats nutricionals més elevades que les dels adults; necessiten el doble de proteïnes i un 50% més de calories.[29] Els gossos poden sobreviure molt de temps sense menjar i poden perdre fins a un 40% del seu pes corporal sense morir-se.[29] En canvi, la pèrdua del 15% de l'aigua corporal podria resultar fatal.[29] Una dieta únicament carnívora pot no ser adequada per als gossos, car manca de components vitals d'una dieta saludable.[29]\nQuestion: Què hauria d'estar en proporció equilibrada en la dieta d'un gos?", "output": [ "proteïnes, carbohidrats, greixos i aigua" ] }, { "id": "task837-e44ba008cad64f6885bf8eb124c284db", "input": "Passage: Mentre que el cervell humà és dominat per una gran escorça visual, el cervell caní és dominat principalment per una escorça olfactiva[45] El bulb olfactiu dels gossos, en proporció a la mida total del cervell, és unes quaranta vegades més gran que el dels humans.[45] Segons la raça, els gossos tenen entre 125 i 220 milions de cèl·lules olfactives esteses sobre una àrea de la mida d'un mocador de butxaca (en comparació amb 5 milions de cèl·lules esteses sobre l'àrea d'un segell en els humans).[45][53][54] Els bloodhounds en són l'excepció, amb aproximadament 300 milions de receptors olfactius.[45] Els gossos poden distingir olors a concentracions gairebé 100 milions de vegades inferiors a les que poden distingir els humans.[55]\nQuestion: Què domina el cervell caní?", "output": [ "una escorça olfactiva" ] }, { "id": "task837-593d8ef3b7e246549354ff4af9ee97c6", "input": "Passage: Un espècimen extremadament ben conservat trobat a la formació de Yixian, a la província de Liaoning (Xina), ha proporcionat una de les millors proves de cura parental en dinosaures. Aquest espècimen consisteix en un adult de psitacosaure (que no s'ha assignat a cap espècie en particular), que es troba estretament associat a 34 esquelets articulats de juvenils, tots preservats tridimensionalment. Els psitacosaures juvenils, tots aproximadament de la mateixa edat, s'entrellacen en un grup per sota de l'adult, tot i que els 34 cranis es troben per sobre de la massa dels cossos, com haurien estat en vida. Això suggereix que els animals estaven vius en el moment de l'enterrament, que devia haver sigut molt ràpid, potser a causa de l'ensorrament d'un cau o la inundació d'un niu.[35]\nQuestion: En quina província de Xina es troba la formació de Yixian?", "output": [ "Liaoning" ] }, { "id": "task837-c8408b5f92264887b50c0e0cd979d5a6", "input": "Passage: Els ossos juvenils són molt petits però estan ben ossificats. Això es pot interpretar com una prova de cura parental estesa, ja que els juvenils haurien d'haver estat prou temps al niu per l'ossificació dels seus ossos. El gran nombre de cries al niu suggereix que no totes haurien pertangut a l'adult preservat, indicant que els psitacosaures podrien haver dut a terme algun tipus de nidificació comunitària, potser similar a la dels estruços.[35] De totes maneres, fins i tot les dents dels psitacosaures juvenils estaven desgastades, indicant que mastegaven el seu propi menjar i que podrien haver sigut precoços, tot i que això no exclou la cura parental continuada.\nQuestion: Quina mida tenen els ossos juvenils?", "output": [ "molt petits" ] }, { "id": "task837-65504dbe86384ad68437dc6d72515340", "input": "Passage: El psitacosaure no és tan familiar per al públic general com el seu parent llunyà, el triceratop, però és un dels gèneres de dinosaure més ben coneguts. Se n'han trobat més de 400 individus fòssils, incloent-hi molts esquelets complets. La majoria d'estadis d'edat estan representats, des de nounats fins a adults, cosa que ha permès nombrosos estudis detallats de les taxes de creixement i de la biologia reproductiva del psitacosaure. L'abundància d'aquest dinosaure al registre fòssil ha conduït al seu ús com a fòssil guia pels sediments del Cretaci inferior de l'Àsia Central.\nQuestion: Qui és parent llunyà del psitacosaure?", "output": [ "triceratop" ] }, { "id": "task837-0c6648d18ea742cd9d3b763adfba701a", "input": "Passage: Psittacosaurus és el gènere tipus de la família dels psitacosàurids, que fou anomenada per Osborn l'any 1923.[11] Només un altre gènere, Hongshanosaurus, és classificat actualment dins aquesta família juntament amb el psitacosaure.[26] Els psitacosàurids eren basals a gairebé tots els ceratops coneguts tret de Yinlong i potser els chaoyangsàurids.[10][27] Mentre que els psitacosàurids eren una branca primerenca de l'arbre genealògic dels ceratops, el psitacosaure en si probablement no era l'ancestre directe de cap altre grup de ceratops. Tots els altres ceratops van conservar el cinquè dit de la mà, una plesiomorfia o tret primitiu, mentre que totes les espècies de psitacosaure només tenien quatre dits a les mans. Tanmateix, la fossa anteorbital, una obertura en el crani entre l'òrbita ocular i el nariu, es va perdre durant l'evolució dels psitacosàurids, però encara es trobava a la majoria dels altres ceratops i la majoria dels altres arcosaures. Es considera molt poc probable que el cinquè dit o la fossa anteorbital evolucionessin per segona vegada.[10]\nQuestion: Quin gènere és classificat actualment dins la família dels psitacosàurids junt el psitacosaure?", "output": [ "Hongshanosaurus" ] }, { "id": "task837-5656627e1fd64d0b8b668034f9c20c6f", "input": "Passage: Dels prop de 400 espècimens coneguts de psitacosaure, només se n'ha publicat un amb algun tipus de patologia. L'espècimen en qüestió, que consisteix en un esquelet adult complet i que de manera temptativa s'ha assignat a P. mongoliensis, fou trobat a les capes inferiors de la formació de Yixian, a la Xina. No hi ha cap indici de fractura òssia, però es poden veure senyals molt clars d'una infecció a prop del punt mitjà del peroné dret. L'os exhibeix un gran forat circular, evidència de necrosi a causa de la manca de reg sanguini a la regió. El forat està envoltat per una gran quantitat d'inflamació al terç inferior de l'os. Aquesta gran quantitat d'os acumulada al voltant de la ferida indica que l'animal va sobreviure durant molt de temps tot i la lesió i posterior infecció. Com que els psitacosaures eren animals bípedes, una ferida similar a un os essencial per suportar el pes probablement hauria sigut fatal. Tanmateix, a diferència del fèmur i la tíbia, el peroné no és un os encarregat de suportar el pes, de manera que aquest animal encara hauria sigut capaç de caminar en certa manera. La causa de la lesió continua sent desconeguda.[30]\nQuestion: Quants espècimens de psitacosaure són coneguts?", "output": [ "prop de 400" ] }, { "id": "task837-63b26ae25dda4149b074a6c6e3dfb691", "input": "Passage: Ricciardo e Zoraide es va estrenar al Teatro San Carlo el 3 de desembre de 1818, amb un lleuger retard sobre la data prevista, i va recollir un èxit aclaparador.[6] Òbviament, ho va fer amb els solistes de sempre, entre els quals es trobaven Colbran, Nozzari, David o Benedetti, que van contribuir en gran manera al feliç desenvolupament d'una vetllada que, però, no va comptar amb gaires reposicions fora del Regne de Nàpols.[7] Fragments cantabili i virtuosístics, equilibradament distribuïts, van permetre als protagonistes donar el millor de si mateixos, coincidint amb el gust dels espectadors napolitans.[8]\nQuestion: En quin teatre es va estrenar?", "output": [ "Teatro San Carlo" ] }, { "id": "task837-cc23c5adc77d425ebc0119255efb3f99", "input": "Passage: L'acció transcorre a la ciutat de l'antiga núbia de Dongola,[2] a l'època de les Croades. El rei nubi Agorante, que està enamorat de Zoraide, ha derrotat el pare d'aquesta i l'ha capturat. Ricciardo, un cavaller cristià i amant de Zoraide, acompanya un emissari per demanar el seu alliberament. La gelosa esposa d'Agorante, Zomira, organitza la captura de Ricciardo, i pretén que els joves amants siguin executats per allunyar Zoraide d'Agorante i així protegir la seva posició com a reina. L'òpera acaba amb un exèrcit de cavallers cristians salvant a Ricciardo i Zoraide i finalment Ricciardo perdona la vida d'Agorante.\nQuestion: En quina ciutat transcorre l'acció?", "output": [ "Dongola" ] }, { "id": "task837-d95c475841cc4dccbf0c62397846633e", "input": "Passage: L'òpera s'inicia amb una obertura que suggereix estils posteriors de composició en ple Romanticisme. La partitura de l'obertura s'acobla amb la primera escena de l'òpera com Simfonia i Introducció. Un do menor Largo condueix a una secció Marziale, seguit d'un fa major Andante. En l'òpera el Marziale és per retornar a la Introduzione amb el cor.[9]\nQuestion: Què ens suggereix l'obertura?", "output": [ "estils posteriors de composició" ] }, { "id": "task837-828c2dfb4efe4ca1a2b847b1a9a6ebd3", "input": "Passage: Però el San Carlo no només se li va oferir una orquestra de primera classe. Amb Domenico Barbaia, l'empresari de més renom del seu dia, Rossini va poder comptar amb una plèiade de cantants famosos. Així, es va trobar escrivint per a artistes com Andrea Nozzari, Giovanni David, Manuel García i la prima donna que més tard es convertiria en la seva esposa, Isabella Colbran. També el cor es comptava entre els millors d'Europa. Com a director d'escena, tenia al seu càrrec un cèlebre arquitecte, el Cavaliere Antonio Niccolini, i també s'incloïen dissenyadors com Pasquale Canna (que va ser el responsable dels conjunts de Ricciardo e Zoraide), que també va assegurar l'excel·lència de l'espectacle visual.[1]\nQuestion: Qui era l'empresari de més renom del seu dia?", "output": [ "Domenico Barbaia" ] }, { "id": "task837-5a07e7fbbd7d432e875988815870082e", "input": "Passage: El llibret fou escrit per Francesco Berio di Salsa, que ja havia escrit el d'Otello, i es va basar en dos cants d'un poema heroic èpico-burlesc del poeta i sacerdot del segle XVIII Niccolò Forteguerri, secretari del papa Climent XII.[4] Escrit entre 1716 i 1725, Il Ricciardetto va ser publicat el 1738, tres anys després de la mort del seu autor. Influenciat tant per l'obra còmica Morgante de Luigi Pulci (1432-1484) com per Orlando innamorato de Boiardo (1441-1494) i l'Orlando furioso d'Ariosto (1474-1533), 'Il Ricciardetto explica molts contes cavallerescos entrellaçats de cavallers i infidels en un to que es tenyeix contínuament amb ironia. Sàviament divertida, Forteguerri va subratllar amb picardia les debilitats, les ingenuïtats i les inconsistències dels seus personatges.[1]\nQuestion: Qui va escriure el llibret?", "output": [ "Francesco Berio di Salsa" ] }, { "id": "task837-254501a0176043dc838af38fea845ea2", "input": "Passage: Algunes de les partitures més brillants del segle XIX es troben en les nou òperes que Rossini va escriure per al Teatro San Carlo de Nàpols. Ricciardo e Zoraide n'és la cinquena.[1] D'aquesta magnífica sèrie d'òperes que Rossini va crear per Nàpols entre 1815 i 1822, Ricciardo e Zoraide sol ser considerada com la que li correspon la part posterior de la cua. No perquè estigui privada de bona música -de fet té alguns bons moments memorables-, sinó perquè la història, la matèria essencial del drama, és intrínsecament menys interessant que el d'Elisabetta, regina d'Inghilterra, Otello, Armida, Mosè in Egitto, Ermione o La donna del lago, tots elles, d'una manera o altra, gaudeixen de fonts literàries de gran abast.[5]\nQuestion: Quantes òperes va escriure Rossini per al Teatro San Carlo?", "output": [ "nou" ] }, { "id": "task837-e9e8fe01c9a549da8583a69e86f8de84", "input": "Passage: La veritat és que després de l'èxit de La gazza ladra, Rossini entrà en una etapa grisa en la qual Adelaide està immersa. Les prodigioses facultats de què Rossini havia fet gala fins aleshores havien començat, imperceptiblement, a minvar, i la voràgine d'encàrrecs, composicions, estrenes i altres ocupacions, començaven a deixar-se sentir en les seves obres. És per aquest motiu que aquest període se l'ha qualificat de gris, ja que les seves òperes, a excepció de La donna del lago, són inferiors al conjunt.[14]\nQuestion: En quina etapa de Rossini està inclosa Adelaide?", "output": [ "en una etapa grisa" ] }, { "id": "task837-18017e199d764b6486006c1dc84755f1", "input": "Passage: Any 947, a la vora del llac de Garda, l'aventurer Berengario i el seu fill Aldebert, s'apoderen de la fortalesa de Canossa. L'emperador d'Alemanya, Ottone, ve a socórrer a Adelaide que estima a Aldebert. Els dos homes se la disputen. Ottone li ofereix l'amor i el tron, amb el que Adelaide acaba convertint-se en presonera, en ostatge i en penyora alternativament.\nQuestion: A quin any comença l'acció?", "output": [ "947" ] }, { "id": "task837-5575e6a9efdf422e8563043e62c5ed03", "input": "Passage: El llibretista, Giovanni Federico Schmidt, ja havia escrit per a Rossini el llibret d'Armida a principis del mateix any 1817. Adelaida de Borgonya era l'esposa de Lotari, l'últim rei carolingi de la major part de tot el món en aquells dies. L'extens llibret va ser criticat en el seu temps per ser dramàticament difús,[6] i sembla que Schmidt va cometre alguna inexactitud en les dates i els esdeveniments.[7] Sense més importància per l'argument i a tall d'exemple, en el llibret de Schmidt l'acció transcorre l'any 947, quan en realitat Lotario va morir el 950; també col·loca la fortalesa de Canosso a prop del llac de Garda, però en realitat és en els Apenins.\nQuestion: Qui és el llibretista?", "output": [ "Giovanni Federico Schmidt" ] }, { "id": "task837-d71d2ebacd2349838489b6f04265b5ec", "input": "Passage: Adelaide és una de les partitures menys ben considerades de Rossini, però és difícil dir per què. Les melodies són tan atractives com les que més, i si bé els finals semblen una mica més febles per als estàndards d'aquest compositor, és perquè aquesta òpera no és una comèdia encantadora. La història pot ser un indici del seu poc èxit: no hi ha la tensió dramàtica que després es trobaran a Tancredi, a Maometto II o a Semiramide.[13]\nQuestion: De qui és Adelaide?", "output": [ "de Rossini" ] }, { "id": "task837-a8d68cfc86394a58b9978f3360c866b5", "input": "Passage: La història de l'òpera es va prendre d'un esdeveniment històric que va tenir lloc en l'època medieval, que marca el final d'un regne italià independent i que condueix al naixement del Sacre Imperi Romanogermànic alemany gràcies als esforços d'Otó. A l'òpera, Adelaide s'esforça per lluitar pel seu poble, atrapada entre la rivalitat política i l'amor de dos homes. Finalment tria Ottone, el millor governant, per a ella i el seu regnat.[5]\nQuestion: D'on es va prendre la història de l'òpera?", "output": [ "d'un esdeveniment històric" ] }, { "id": "task837-32f359bee6084e518028665d978ed41b", "input": "Passage: Hom pot trobar centenars de varietats amb nom a les illes del Pacífic que són clonades per la propagació vegetativa. Algunes varietats tenen una gran distribució a Oceania, com el maopo a Samoa i a Tonga (conegut com a rare autia a les Illes de la Societat, mei aukape a les Illes Marqueses, uto lolo a Fiji, morava a les Illes Cook i sra fon a Kosrae). Les altres es troben més focalitzades a illes o arxipèlags específics. El maopo no té llavor i el fruit, mesurant 16-26 cm de llarg i 16-18 cm d'ample, és ovalat amb una polpa cremosa i blanca. Pot pesar entre 2 i 3,5 kg. El maopo pot arribar a mesurar 15 m d'alçada i la fusta té usos a la construcció d'habitatges a Samoa.[8]\nQuestion: Quantes varietats es poden trobar a les illes del Pacífic?", "output": [ "centenars" ] }, { "id": "task837-6604d311c0a24f92842691509801d1ca", "input": "Passage: L'arbre del pa presenta prou facilitats per la propagació, tot usant diverses tècniques, ja siguin naturals, ja siguin d'origen antròpic. És possible de propagar l'arbre del pa a partir d'esqueixos d'arrels, esqueixos de branques, brots d'arrels o llavors. En el cas de les varietats sense llavor, cal usar una de les tècniques anteriors. Amb tot, la reproducció de la planta per llavor és poc habitual i es desaconsella, per tal com no desenvolupen un espècimen idèntic a l'original. Doncs, la propagació vegetativa roman com la més usada i recomanada.[15]\nQuestion: Per a què té facilitats l'arbre del pa?", "output": [ "per la propagació" ] }, { "id": "task837-b7dd6b61fc8b4a36814167e7d5de8273", "input": "Passage: L'arbre del pa té una gran adaptabilitat per condicions ecològiques diverses. Creix de manera òptima a les zones equatorials i tropicals, però pot créixer a zones de climes temperats amb hiverns molt suaus. Normalment, l'arbre es podrà trobar en terres equatorials o tropicals d'elevacions situades per sota dels 600-650 m, però podria viure fins als 1.550 m sense gaire dificultats, si es tracta d'una zona de clima càlid.[9] Quant al règim d'irrigació, requereix un reg anual de 1.500-3.000 mm d'aigua, per bé que hi ha casos en els quals algun exemplar ha pogut sobreviure amb 1.000 mm d'aigua, sobretot als atols pacífics. L'estació plujosa per l'arbre del pa ha de ser l'estiu, preferiblement, per tal com la calor combinada amb la pluja abundant i la humitat ajuden a l'òptim creixement de la planta. L'espècie pot suportar una estació seca (menys de 40 mm per mes) de tres mesos màxim.[9] Pel que fa a les temperatures, l'interval més favorable a l'arbre del pa és el que es mou entre els 21 i 32 graus Celsius. La temperatura màxima que pot suportar en un mes càlid és de 32°-38 °C i la temperatura mínima en un mes fred és de 16°-18 °C. La temperatura mínima tolerada és els 5°-10 °C. Si es baixés al deçà dels 5 °C, l'arbre perdria totes les fulles i correria el risc de morir, encara que la seva resistència ho faria difícil; més tard, en tornar les temperatures més temperades o càlides, l'arbre recuperaria tot el fullatge.[9] Quant al sòl, és preferible un sòl fèrtil, ben irrigat i drenat, que no acumuli l'aigua, la qual cosa podriria les arrels i mataria l'arbre. L'acidesa del sòl ha de ser lleugerament neutra a alcalina (7,4-6,1 pH).[9] L'arbre del pa pot tolerar sòls amb una alta salinitat, com sòls coral·lins o sòls dels atols.[10]\nQuestion: Què té l'arbre del pa?", "output": [ "una gran adaptabilitat" ] }, { "id": "task837-6f9f55372fbf4535bdf27947f469c095", "input": "Passage: El ric contingut en glúcids del fruit del pa va empènyer personatges britànics com Joseph Banks a estendre el cultiu de l'arbre del pa pel Carib i disposar d'un aliment molt nutritiu i de fàcil conreu pels esclaus americans de les Antilles. Per aquest propòsit, el 1787 la Marina Reial de Gran Bretanya flotà el HMAV Bounty, encarregat d'anar a Tahití i obtenir espècimens d'arbre del pa i transportar-los a l'illa de Jamaica per iniciar la seva reproducció. El comandament del navili recaigué sobre William Bligh, que pel seu caràcter dur i les seves decisions arbitràries i severes enrarí les relacions a bord. En arribar a Tahití el 26 d'octubre de 1788 carregaren 1.015 exemplars d'arbre del pa. Quan esclatà el motí del Bounty a la tornada cap a Gran Bretanya, els amotinats llençaren per la borda tots els exemplars d'arbre del pa, en signe de rebel·lió contra Bligh, més lliurat a la cura de les plantes que dels seus homes. Actualment, una bona part dels habitants de l'Illa Pitcairn són descendents dels amotinats del Bounty.[21]\nQuestion: En què és ric el fruit de l'arbre del pa?", "output": [ "en glúcids" ] }, { "id": "task837-5600def2d1364644974d4e258f54899c", "input": "Passage: L'arbre del pa és genèticament divers, sobretot les varietats amb llavor de l'oest del Pacífic i els seus híbrids (amb l'Artocarpus mariannensis) a la Micronèsia. Una bona part de les varietats polinèsies triploides són genèticament idèntiques, però morfològicament diferents. Aquestes varietats polinèsies triploides tendeixen a adaptar-se malament a les condicions dels atols, mentre que els híbrids amb llavor o sense s'hi adapten millor.[8]\nQuestion: Com és genèticament l'arbre del pa?", "output": [ "divers" ] }, { "id": "task837-4520407b73904c3a98d4e93f107483e9", "input": "Passage: La noia de neu és una obra atípica del dramaturg Aleksandr Ostrovski, una faula dramàtica escrita sota la influència de les del venecià Carlo Gozzi, d'una banda, i del Shakespeare del Somni d'una nit d'estiu, de l'altra, que es va estrenar a Sant Petersburg l'any 1872. Però per a l'estrena moscovita al teatre Bolxoi, l'any següent, el director dels Teatres Imperials va encarregar d'urgència una música incidental per a l'obra a Txaikovski, que en tres setmanes va haver d'escriure tota la partitura. Però pocs anys més tard, el 1881, Rimski-Kórsakov es va enamorar de la peça d'Ostrovski i va compondre una òpera que va fer oblidar la no gens desdenyable música incidental de Txaikovski.[3]\nQuestion: De qui és l'obra La noia de neu?", "output": [ "Aleksandr Ostrovski" ] }, { "id": "task837-4573e8ad518841758da1d22de074b345", "input": "Passage: Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona no es va estrenar fins al cap de quaranta anys, el 24 de gener de 1922. Va ser una de les primeres òperes russes que es van poder veure al Liceu, encara que la seva estrena no va despertar gran entusiasme. Va semblar llavors que l'obra significava una regressió cap a les velles fórmules de l'òpera italiana. Una nova representació de l'any 1931 no va millorar la impressió que se'n tenia al Liceu, malgrat la inspiració d'algunes pàgines de la partitura i l'atractiu de les danses, que en aquesta ocasió van haver de ser repetides pels aplaudiments del públic.[9]\nQuestion: Quin dia es va estrenar al Gran Teatre del Liceu?", "output": [ "el 24 de gener de 1922" ] }, { "id": "task837-0ea53bd874334afdaa43578442355966", "input": "Passage: Rimski-Kórsakov va llegir per primera vegada La donzella de neu d'Ostrovski el 1874. Aquest últim havia guanyat un ampli reconeixement com a principal dramaturg de Rússia amb els seus melodrames i drames socials. Rimski-Kórsakov acabava d'estrenar La donzella de Pskov (la seva primera òpera) amb la qual es confirmaria com un revolucionari de l'òpera en la línia del cercle de Balàkirev, al qual pertanyia. La seva història és una amalgama de contes populars russos integrats per formar una representació romàntica força convencional de la mitologia popular. El personatge del títol apareix en els contes de diversos nens com una bella nena que s'apareix màgicament a una parella d'ancians sense fills. Ostrovski va ampliar aquests contes curts en un drama de llarga durada mitjançant l'addició de personatges de la mitologia russa i una subtrama que involucra als habitants d'un poble rus mític anomenat Berendei.[1]\nQuestion: Quan va llegir La donzella de neu Rimski-Kórsakov?", "output": [ "el 1874" ] }, { "id": "task837-6567e3f0fdbf4f4b93e5a2255dec311e", "input": "Passage: Rimski-Kórsakov considerava La donzella de neu no només la primera obra amb la qual quedava satisfet, sinó que sempre va dir que era la seva millor òpera. També representa l'inici revelador en la dissolució del Grup dels Cinc com a grup estilísticament cohesionat. Escrita el 1880, amb la seva estrena al cap de pocs mesos de la mort de Modest Mússorgski el 1881, el seu tema basat en un conte de fades i els seus recitatius, àries i cavatines poc convencionals van despertar ambivalència entre els seus companys en el cercle de Balàkirev, encara que van lloar els cors populars i les harmonies afectives de Rimski-Kórsakov. Així, la història de la recepció de La donzella de neu ofereix una perspectiva especial sobre la seva relació amb el grup, ja que l'òpera per a ell fou com una mena de declaració d'independència artística, una declaració de la seva postura estètica personal, encara que lluny d'un trencament complet amb Balàkirev, Mússorgski o els ideals que representaven.[1]\nQuestion: Què deia que era La donzella de neu Rimski-Kórsakov?", "output": [ "la seva millor òpera" ] }, { "id": "task837-79bd6e6c4b6b4f568d02ee0656ca5316", "input": "Passage: Es va estrenar al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg el 29 de gener de 1882 sota la direcció d'Eduard Nápravník. No va ser un èxit immediat, però va anar guanyant popularitat i reconeixement al llarg de la dècada de 1880[4] fins a arribar a ser un gran èxit a tota Rússia. El seu èxit es pot explicar fàcilment si es té en compte que està basada en un dels contes de fades russos més populars (Txaikovski va compondre música incidental per a una altra versió).[8]\nQuestion: On es va estrenar?", "output": [ "al Teatre Mariïnski" ] }, { "id": "task837-3909ccd83e804afc96ebae24c7f28084", "input": "Passage: La utilització dels leitmotiv no s'ha de considerar una influència de Wagner —que Rimski-Kórsakov en aquella època coneixia molt poc. Però tot i que Rimski-Kórsakov no havia vist o estudiat L'anell del Nibelung quan va treballar en aquesta òpera, estava familiaritzat amb les primeres obres de Wagner i els seus escrits teòrics.[1] Mentre que per a Wagner són la trama sobre la qual es forma el teixit orquestral, en l'escriptura de Rimski-Kórsakov els leitmotiv s'empren sobretot en les veus i de vegades són parts d'un tema més o menys llarg; com la melodia principal de La donzella de neu i el tema del tsar Berundei. De vegades els seus leitmotiv són realment motius rítmics-melòdics; altres no són més que successions d'acords.[10]\nQuestion: Com no hem de considerar la utilització dels leitmotiv?", "output": [ "una influència de Wagner" ] }, { "id": "task837-2606928c4d18437aa869c523261e2ddf", "input": "Passage: Després de la metamorfosi, els adults joves poden deixar l'aigua i dispersar-se en hàbitats terrestres, o continuar de viure a l'hàbitat aquàtic com adults. Gairebé totes les espècies d'amfibi són carnívores a la fase adulta, alimentant-se d'invertebrats com ara artròpodes, anèl·lids i gastròpodes. Algunes espècies grans poden caçar preses com ara petits mamífers, peixos, i amfibis més petits. Algunes granotes i salamandres utilitzen les seves llengües enganxifoses per caçar preses ràpides, mentre que d'altres l'atrapen i se la fiquen a la boca amb les mans. Tanmateix, hi ha algunes espècies d'amfibis que mengen principalment plantes.[34] Els anurs adults són la presa d'ocells, peixos grans, serps, llúdries, guineus, toixons, coatins i altres animals. Les granotes també són menjades pels humans.\nQuestion: Què poden deixar els adults joves després de la metamorfosi?", "output": [ "l'aigua" ] }, { "id": "task837-a320b97df4234a6db24eaaf3c73cb954", "input": "Passage: Els ous es desclouen i continuen com capgrossos, que solen tenir cossos ovals i llargues cues aplanades sobre el pla vertical. En general, les larves d'amfibis són animals completament aquàtics, amb l'excepció d'algunes espècies com la granota Nannophrys ceylonensis, els capgrossos de la qual són semiterrestres i viuen en roques humides.[29][30] Les larves manquen de pulmons, parpelles i potes, i tenen un esquelet cartilaginós, un sistema de línia lateral, brànquies (en un principi externes, i després internes) i una cua amb plecs dorsals i ventrals per nedar.[31] Algunes espècies, que sofreixen la metamorfosi dins l'ou i es desclouen amb la forma d'adults però més petites, mai no desenvolupen brànquies, sinó que tenen zones especialitzades de la pell que s'encarreguen de la respiració. Els capgrossos també manquen de dents autèntiques, però les mandíbules de la majoria d'espècies solen tenir dues fileres allargades i paral·leles de petites estructures ceratinitzades anomenades ceradonts al maxil·lar superior, mentre que el maxil·lar inferior en té tres, envoltades per un bec corni, però el nombre de fileres pot ser absent o inexistent, o molt més elevat. Les larves són típicament herbívores, i s'alimenten principalment d'algues, incloent-hi diatomees que filtren de l'aigua mitjançant les brànquies. Algunes espècies són carnívores a la fase de capgròs, alimentant-se d'insectes, capgrossos més petits i peixos. S'ha observat canibalisme entre els capgrossos; els que desenvolupen potes ràpidament poden ser menjats pels altres, de manera que els que creixen més lentament sobreviuen més temps. En són un exemple els capgrossos de Rana temporaria (granota roja).[32]\nQuestion: De què manquen les larves d'amfibis?", "output": [ "de pulmons, parpelles i potes" ] }, { "id": "task837-6ce7e3d595aa4673acb530df2a951cee", "input": "Passage: En termes generals, les granotes i els gripaus són classificats en tres subordres: els arqueobatracis, que inclouen quatre famílies de granotes primitives; els mesobatracis, que inclouen cinc famílies de granotes evolutivament intermèdies i els neobatracis, de llarg el grup més gran, que contenen les 24 famílies restants de granotes «modernes», incloent-hi la majoria d'espècies comunes arreu del món. Els neobatracis se subdivideixen al seu torn en hiloïdeus i ranoïdeus.[3] Aquesta classificació es basa en trets morfològics com ara el nombre de vèrtebres, l'estructura de la cintura escapular i la morfologia dels capgrossos. Tot i que aquesta classificació gaudeix d'un ampli consens, les relacions entre les famílies d'anurs encara són debatudes. Els estudis futurs de genètica molecular haurien d'aportar ben aviat més informació sobre les relacions evolutives entre les famílies d'anurs.[4]\nQuestion: En quants subordres són classificades les granotes i els gripaus?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-6ba2df06b9e1467c91da0828a0e607ba", "input": "Passage: Un altre anur fòssil, Prosalirus bitis, fou descobert el 1995. Les restes foren trobades a la formació de Kayenta d'Arizona, que data del Juràssic inferior,[54] i és una mica més recent que Triadobatrachus. Com aquest últim, Prosalirus no tenia potes molt agrandides, però tenia la típica estructura pelviana de tres puntes. A diferència de Triadobatrachus, Prosalirus ja havia perdut gairebé tota la cua i era ben adaptat per saltar.[55]\nQuestion: Quan va ser descobert el Prosalirus bitis?", "output": [ "1995" ] }, { "id": "task837-dd2d1ef8e0b9405f8b26517f57635fe4", "input": "Passage: Els anurs han estat organismes model importants al llarg de la història de la ciència. El biòleg del segle xviii Luigi Galvani descobrí la relació entre l'electricitat i el sistema nerviós mitjançant l'estudi dels anurs. Ja a la primera meitat del segle xx, Lancelot Hogben estudià Xenopus laevis al laboratori, aplicant-lo a les primeres proves d'embaràs. Quan la s'injecta la gonadotropina coriònica humana (una hormona que es troba en quantitats significatives a l'orina de les dones embarassades) en una femella de Xenopus laevis, la indueix a pondre ous. El 1952, Robert Briggs i Thomas J. King clonaren un anur per mitjà d'una transferència nuclear somàtica, la mateixa tècnica que més tard es féu servir per crear l'ovella Dolly; el seu experiment fou la primera vegada que s'aconseguí un trasplantament nuclear reeixit en un metazou.[62]\nQuestion: Què descobrí Luigi Galvani?", "output": [ "la relació entre l'electricitat i el sistema nerviós" ] }, { "id": "task837-423a4b00d9f14ab1871188e787c2a8fb", "input": "Passage: L'hàbitat dels anurs s'estén gairebé arreu del món, però no viuen ni a l'Antàrtida ni a moltes illes oceàniques.[42][43] La diversitat més gran d'anurs és a les regions tropicals, on hi ha aigua disponible, responent a les necessitats de la pell dels anurs. Alguns viuen en zones àrides com ara deserts, on l'aigua pot no ser fàcil de trobar, i tenen adaptacions específiques per sobreviure. El gènere australià Cyclorana i l'americà Pternohyla s'enterren al sòl, creen un capoll impermeable i hibernen durant els períodes secs. Quan arriben les pluges, emergeixen, troben un estany temporal i hi crien. El desenvolupament dels ous i els capgrossos és molt ràpid en comparació amb la majoria de la resta d'anurs per tal que la cria s'acabi abans que l'estany s'assequi. D'altres espècies s'han adaptat en un medi fred; per exemple, la granota de bosc, l'hàbitat de la qual s'estén al nord del cercle polar àrtic, s'enterra al sòl durant l'hivern, quan gran part del seu cos es glaça.\nQuestion: On és la diversitat més gran d'anurs?", "output": [ "a les regions tropicals" ] }, { "id": "task837-2dbb882624fe4462a2d7d1ed2e48a57b", "input": "Passage: Entra el jardiner, Antonio, queixant-se que algú ha trencat els seus tests saltant d'una finestra. Entra Fígaro, i diu que ha estat ell, però Antonio mostra uns papers que va perdre qui va saltar per la finestra, que resulten ser les credencials de Cherubino. Fígaro l'excusa dient que Cherubino els hi havia donats perquè hi faltava un segell, però el comte no queda convençut amb l'explicació. En aquest mateix moment, apareixen altra vegada Bartolo i Marcellina, que reclamen al comte el compliment de la seva demanda, les noces d'aquesta amb Fígaro.\nQuestion: De què es queixa Antonio?", "output": [ "que algú ha trencat els seus tests" ] }, { "id": "task837-ce505ef771bb44a29c363c5ec2258e31", "input": "Passage: La comèdia de Beaumarchais Le mariage de Figaro, que estava de moda per tot Europa, va ser titllada d'escandalosa i les cases regnants la prohibiren[11], escandalitzades i preocupades pel vent revolucionari que transmetia l'obra.[6] Beaumarchais va tenir una vida d'allò més accidentada, treballant com a rellotger, professor d'arpa, financer, contrabandista d'armes, agent secret, diplomàtic, escriptor satíric, editor i llibretista; i sempre estava ficat en problemes a causa de les seves idees polítiques. Le mariage de Figaro va ser la segona de les seves tres obres teatrals sobre el comte d'Almaviva i el seu servent, el barber Figaro. La primera, Le barbier de Séville, ou la précaution inutile (1775), tracta sobre l'il·lícit encalç per part del noble espanyol de Rosina, pupil·la del doctor Bartolo. Tant Giovanni Paisiello com, més tard, Rossini van fer sengles òperes bufes que s'hi basaven. Le mariage de Figaro ou la folle journée (1784) passa tres anys després, quan el comte ha posat els ulls sobre ni més ni menys que en la promesa de Figaro, Susanna, qui és al servei de la comtessa. L'última obra de la trilogia de Figaro, L'autre Tartuffe, ou La mère coupable (1792), tracta dels amors de la comtessa amb un patge, Cherubino, de qui tindrà un fill il·legítim.[10]\nQuestion: De què va ser titllada Le mariage de Figaro?", "output": [ "d'escandalosa" ] }, { "id": "task837-813945418817405d89765f3a2756ace0", "input": "Passage: El jutge don Curzio exigeix a Fígaro que pagui una gran suma de diners a Marcellina per indemnitzar-la de l'incompliment del contracte de matrimoni, però com aquest no en té, l'obliga doncs a casar-s'hi. Fígaro s'excusa dient que ell és de família noble i que, per aquest motiu, no pot casar-se sense una autorització dels seus pares, que no coneix perquè uns bandolers el van robar quan era un infant. Com a prova d'aquesta noblesa, mostra un senyal en el braç dret. Llavors, Marcellina diu que Fígaro és son fill, que va desaparèixer acabat de néixer, i que Bartolo n'és el pare, de manera que ja no pot casar-se amb ella.\nQuestion: A què obliga don Curzio a Fígaro a fer amb Marcellina?", "output": [ "a casar-s'hi" ] }, { "id": "task837-2c8cb1a54f284e3f9cf51c6dae14f293", "input": "Passage: És la primera obra mestra mozartiana en l'àmbit de l'òpera bufa en llengua italiana, tres anys després d'El rapte en el serrall (A. Poggi). La trama, malgrat ser complicada, flueix amb facilitat i espontaneïtat. Destaca per la creació dels personatges, caracteritzats amb gran riquesa de matisos. «Als habituals personatges de cartó pedra, el poder de la seva música aconsegueix de donar-los emocions reals, que commouen el cor malgrat el ridícul de les accions que emprenen» (McLeish). «A la multiplicitat de caràcters i d'infinits estats d'ànim (sensualitat, erotisme, abandó, malenconia, nostàlgia, penediment) correspon la lleugera i calidoscòpica escriptura musical i també l'extraordinària síntesi d'elements múltiples i variats» (A. Poggi).\nQuestion: En quina llengua és aquesta obra mozartiana?", "output": [ "italiana" ] }, { "id": "task837-51738586ad6a4ede9ff40bc0ae285622", "input": "Passage: Mozart va conèixer el Barbier de Paisiello el 1783 al Burgtheater. L'èxit contundent de l'obra va fer que dirigís l'atenció cap al teatre de Beaumarchais.[12] El mateix Mozart va triar l'obra i la va suggerir a un poeta i llibretista italià nouvingut el 1783[3] a Viena, Lorenzo Da Ponte, que la va lliurar al compositor el juliol de 1785. El projecte d'utilitzar-la es remunta a la visita de son pare, Leopold. En una carta a Nannerl, aquest li avançava alguns dubtes sobre el projecte. Per les memòries de Da Ponte, poc fiables,[8] sabem que la idea va ser de Mozart, i és de suposar que ho fes en part perquè estava d'acord amb el missatge de l'obra. En tot cas, va deixar que fos el mateix Da Ponte, el poeta oficial de la cort vienesa nomenat per Salieri,[13] qui justifiqués davant l'emperador Josep II d'Habsburg l'elecció d'un tema tan arriscat i prohibit.[8]\nQuestion: Quin èxit va fer que Mozart dirigís l'atenció cap al teatre de Beaumarchais?", "output": [ "el Barbier de Paisiello" ] }, { "id": "task837-ff86844581cc4c0e9b48ac8cbd85e2ac", "input": "Passage: L'entusiasme popular fou tan enorme que es va haver de realitzar la transcripció pianística de l'òpera. Aquest era en aquells dies el mitjà més segur de difusió massiva.[25] Mozart ho va comprovar en persona, viatjant a Praga amb la seva esposa el gener de 1787, convidats per la comtessa Thun, membre de la noble família que sempre havia donat suport a Mozart a Viena. Mozart fou rebut triomfalment, i el dia 19 va fer un concert que va incloure l'estrena d'una simfonia, anomenada precisament Praga.[26] Finalment, el 17 de febrer hi va haver la primera representació de Les noces de Fígaro a Praga, i el 22 la va dirigir personalment.[27] Segons expliquen les cròniques, la posada en escena de la versió de Praga va ser molt millor que la vienesa, sobretot pel que fa a la qualitat de l'orquestra. A Praga, Mozart segurament va passar l'últim període feliç i relaxat de la seva vida. Allí li van encarregar una nova òpera per a la temporada següent, que seria Don Giovanni.[26]\nQuestion: Què es va haver de fer amb Les noces de Fígaro degut a l'entusiasme popular?", "output": [ "la transcripció pianística" ] }, { "id": "task837-8fd66764ac0e4d1392dc62f342ba2a1a", "input": "Passage: Vanda, op. 25, és una grand opéra en cinc actes d'Antonín Dvořák. El llibret txec va ser escrit per Václav Beneš-Šumavský i František Zákrejs, basat en una obra de Julian Surzycki. Es va estrenar al Teatre Provisional de Praga el 17 d'abril de 1876.\nQuestion: Quants actes té l'òpera?", "output": [ "cinc" ] }, { "id": "task837-a3c1f58c634645a1b3abdecc294ef358", "input": "Passage: Vanda, la quarta de les nou òperes de Dvořák, mostra l'esforç del compositor per compondre una obra a l'estil de les grans òperes franceses. Tanmateix, la seva estrena el 1876, va significar una gran desil·lusió per al compositor txec. El públic no va comprendre a fons aquesta obra en la qual Dvořák va aconseguir entrellaçar de manera extraordinària temes musicals folklòrics amb cants corals.[2]\nQuestion: Quantes òperes composà Dvořák?", "output": [ "nou" ] }, { "id": "task837-66729647d2bb403ca65f399eca1a42ec", "input": "Passage: La nova direcció del teatre d'òpera va triar per estrenar-se en el càrrec la recentment acabada Vanda de Dvořák. Les memòries del director Adolf Čech descriuen les dificultats associades amb els assajos per a una obra que requeria equips costosos per crear els escenaris necessaris, així com una gran orquestra i cor. Per la manca de pressupost, alguns elements importants de l'escenografia es van haver d'obviar i fins i tot es van haver de cantar en recitatius. Malgrat tots els obstacles i les dràstiques retallades que varen afectar la mateixa essència de l'obra, l'estrena el 17 d'abril de 1876 al Teatre Provisional de Praga va ser un èxit rotund, tant pel públic i com per la crítica, i es reforçà la posició de Dvořák en l'escena musical txeca.[1]\nQuestion: Amb quina òpera es va estrenar en el càrrec la nova direcció?", "output": [ "Vanda" ] }, { "id": "task837-3549b85e5088423ca191362e0f4b9764", "input": "Passage: El superlatiu llatí es forma afegint la terminació -issimus, -issima, -issimum a l'arrel de l'adjectiu. Aquesta desinència es declina com un adjectiu de tema en vocal.[27] Una excepció són els adjectius acabats en -er, que utilitzen les desinències -errimus, -errima, -errimum (un vestigi d'això en el català és el superlatiu 'paupèrrim'). Una segona excepció són alguns adjectius acabats en -ilis, que fan el superlatiu en -illimus, -illima, -illimus.\nQuestion: Què s'ha d'afegir a l'arrel de l'adjectiu per fer un superlatiu en llatí?", "output": [ "-issimus, -issima, -issimum" ] }, { "id": "task837-87e6e9ecf85340c6b94a736720ff02e1", "input": "Passage: El romanès és una de les llengües romàniques més properes al llatí. Per exemple, conserva el gènere neutre llatí, però funciona d'una manera bastant diferent de l'original. De fet, els mots neutres no tenen una flexió pròpia, sinó que simplement funcionen com a mots masculins en singular i com a mots femenins en plural. Aquesta característica fins i tot ha portat alguns estudiosos a afirmar que potser el neutre romanès és el resultat del contacte amb llengües eslaves geogràficament properes i no pas una continuació del neutre llatí.[38] També ha sobreviscut el sistema de casos, si bé s'han reduït i el romanès només presenta un cas nominatiu-acusatiu, un cas genitiu-datiu, i un cas vocatiu. S'observa una certa tendència a la desaparició del vocatiu, car cada vegada se substitueix més pel nominatiu.\nQuestion: Què conserva el romanès del llatí?", "output": [ "el gènere neutre" ] }, { "id": "task837-fd4b08a540974b2b85e25dd33b3971ef", "input": "Passage: Encara que pugui semblar que la terminació -ibus del datiu i l'ablatiu plurals sigui idèntica a la que es dóna en la tercera declinació, en realitat aquesta deriva d'una forma primitiva -ubus. En els casos en què hi podria haver confusió amb un mot de la tercera declinació (artus, 'membre', de la quarta declinació, i ars, 'art', de la tercera, per exemple), el substantiu de la quarta declinació conserva la desinència primitiva. Així doncs, seguint l'exemple ja citat, el datiu i ablatiu plurals d'artus, artus serien artubus, i no pas artibus*.[3]\nQuestion: De què deriva la forma —ibus del datiu i l'ablatiu plurals?", "output": [ "d'una forma primitiva -ubus" ] }, { "id": "task837-565476eccd4a44b6881f6a9d55203be6", "input": "Passage: El llatí heretà sis dels vuit casos gramaticals originals del protoindoeuropeu: el nominatiu, el vocatiu, l'acusatiu, el genitiu, el datiu i l'ablatiu. El cas locatiu indoeuropeu sobrevisqué en les declinacions d'alguns topònims i substantius, com ara Roma 'Roma' (locatiu Romae) o domus 'casa' (locatiu domi). Algunes formes adverbials que acaben en -e són vestigis del cas instrumental.[1]\nQuestion: Quants casos gramaticals del protoindoeuropeu va heretar el llatí?", "output": [ "sis" ] }, { "id": "task837-7ee800ead8214999b4e7b8d8652692e7", "input": "Passage: Els mots que es regeixen per la primera declinació són aquells que tenen el tema en -a. Gran part dels substantius i adjectius catalans acabats en -a tenen el seu origen en paraules de la primera declinació llatina. La gran majoria de paraules d'aquesta declinació són de gènere femení, tret de noms propis d'home (Sulla) o noms que designen oficis tradicionalment reservats a l'home (pirata). Els adjectius són sempre femenins. Tant els mots femenins com els masculins es declinen de la mateixa manera.\nQuestion: On tenen l'origen gran part dels substantius acabats en —a en català?", "output": [ "en paraules de la primera declinació llatina" ] }, { "id": "task837-3e35c72600a34f1bbfbd158818953469", "input": "Passage: La segona declinació del llatí també inclou alguns mots grecs, que deriven de la segona declinació del grec antic. La declinació en singular d'aquests mots és irregular. A vegades, aquests mots grecs són declinats com si fossin paraules originals llatines. Per exemple, es pot fer servir el nominatiu theatrum en lloc de l'original theatron.\nQuestion: D'on deriven alguns mots de la segona declinació del llatí?", "output": [ "de la segona declinació del grec antic" ] }, { "id": "task837-18f993cfbd254f9f9de8c5bb6ccfacee", "input": "Passage: Les tendències actuals en nanotecnologia prometen fer un ús molt més versàtil dels virus. Des del punt de vista d'un científic de materials, els virus poden ser considerats nanopartícules orgàniques. La seva superfície porta eines específiques dissenyades per creuar les barreres de la cèl·lula hoste. La mida i la forma dels virus, així com el nombre i la naturalesa dels grups funcionals de la seva superfície, estan definides amb precisió. Per tant, els virus són utilitzats habitualment en ciència de materials com a carcasses de modificacions de superfície unides de manera covalent. Una qualitat particular dels virus és que poden ser dissenyats per evolució dirigida. Les tècniques potents desenvolupades per les ciències de la vida estan esdevenint la base d'enfocaments d'enginyeria vers els nanomaterials, obrint una gran varietat d'usos molt més enllà de la biologia i la medicina.[179]\nQuestion: Com poden ser considerats els virus segons els científics de materials?", "output": [ "nanopartícules orgàniques" ] }, { "id": "task837-804dfba0a89545378a2a1afca1c0d167", "input": "Passage: Algunes espècies de virus s'embolcallen en una forma modificada d'una de les membranes cel·lulars, o bé la membrana externa que envolta una cèl·lula hoste infectada, o bé membranes internes com ara la membrana nuclear o el reticle endoplasmàtic, aconseguint, així, una bicapa lipídica exterior coneguda com a embolcall víric. Aquesta membrana és emplenada de proteïnes codificades pel genoma víric i el de l'hoste; la membrana lipídica en si i tots els carbohidrats presents són codificats completament per l'hoste. El virus de la grip i el del VIH utilitzen aquesta estratègia. La majoria de virus embolcallats depenen de l'embolcall per infectar.[64]\nQuestion: Com es coneix la bicapa lipídica exterior que aconsegueixen els virus?", "output": [ "embolcall víric" ] }, { "id": "task837-9a9299f85c3a4ce58b6e2538b8aefae7", "input": "Passage: No es coneixen amb certesa els orígens dels virus en la història evolutiva de la vida. Alguns podrien haver evolucionat a partir de plasmidis (elements d'ADN que es mouen entre cèl·lules), mentre que d'altres podrien ser el resultat de la regressió de bacteris. En l'evolució, els virus són un mecanisme important de transferència horitzontal de gens, fenomen que augmenta la diversitat genètica de manera similar a com ho fa la reproducció sexual.[7] Alguns biòlegs veuen els virus com a una forma de vida perquè són portadors de material genètic, es reprodueixen i evolucionen per selecció natural, tot i que manquen de diverses característiques fonamentals que se solen considerar indispensables per a la vida, com ara una estructura cel·lular. Com que tan sols presenten alguns dels trets propis de la vida, han estat descrits com a «organismes al límit de la vida»[8] i com a autoduplicadors.[9]\nQuestion: Quins són els orígens dels virus?", "output": [ "No es coneixen amb certesa" ] }, { "id": "task837-6ea082d526854d24bdd79ab75dfdd1d8", "input": "Passage: Els virus pateixen canvi genètic per diversos mecanismes. Aquests inclouen un procés anomenat deriva genètica en què bases individuals de l'ADN o l'ARN muten en altres bases. La majoria d'aquestes mutacions puntuals són imperceptibles en què no canvien la proteïna que codifica el gen, però d'altres poden conferir avantatges evolutius com ara resistència als medicaments antivírics.[69] El canvi antigènic es produeix quan hi ha un canvi significatiu en el genoma del virus. Això passa com a resultat de recombinació genètica o reassortment. Quan això es produeix en els virus de la grip, en poden resultar pandèmies.[70] Els virus d'ARN solen existir com a quasiespècies o eixams de virus de la mateixa espècie però amb seqüències de nucleòsids del genoma lleugerament diferents. Aquestes quasi espècies són un objectiu destacat per la selecció natural.[71]\nQuestion: En què consisteix el procés anomenat deriva genètica?", "output": [ "en què bases individuals de l'ADN o l'ARN muten en altres bases" ] }, { "id": "task837-9915f785490344b399599bd6dcd60271", "input": "Passage: Hi ha molts tipus de virus de les plantes, però sovint només causen una pèrdua de producció, i no és econòmicament viable intentar controlar-los. Els virus de les plantes sovint són transmesos d'una planta a una altra per organismes coneguts com a vectors. Normalment són insectes, però també s'ha demostrat que alguns fongs, nematodes i organismes unicel·lulars són vectors. Quan es considera econòmic el control d'infeccions per fitovirus (en els fruits perennes, per exemple), els esforços es concentren en matar els vectors i eliminar hostes alternatius com ara males herbes.[161] Els fitovirus són inofensius pels humans i la resta d'animals, car només es poden reproduir en cèl·lules vegetals vives.[162]\nQuestion: Quants tipus de virus de plantes hi ha?", "output": [ "molts" ] }, { "id": "task837-90fa330494d948cdb223bca5c4485a03", "input": "Passage: Els poxvírids són virus grans i complexos amb una morfologia inusual. El genoma víric està associat amb proteïnes dins d'una estructura discal central coneguda com a nucleoide. El nucleoide està envoltat per una membrana i dos cossos laterals de funció desconeguda. El virus té un embolcall exterior amb una espessa capa de proteïna a la superfície. La partícula en general és lleugerament pleomorfa, amb una forma que pot anar de la d'un ou a la d'un maó.[65] Mimivirus és el virus més gran conegut, amb un diàmetre de càpsida de 400 nm. De la seva superfície es projecten filaments proteics de 100 nm. La càpsida apareix hexagonal al microscopi electrònic, de manera que és probablement icosaèdrica.[66]\nQuestion: Què són els poxvírids?", "output": [ "virus grans i complexos" ] }, { "id": "task837-e6d61806cbb94ba3a73c6a11e3074da5", "input": "Passage: Fou magistrat de la ciutat de Brussel·les els anys 1465, 1472 i 1475, i provisor de la Germandat de Sant Eligius entre 1471 i 1473. El 1476 representà a la guilda en un conflicte entre els gremis de pintors i tapissers sobre les competències de cada gremi.[3] Es va casar amb Catharina der Moeyo i va tenir cinc fills.[4]\nQuestion: D'on fou magistrat?", "output": [ "de Brussel·les" ] }, { "id": "task837-279b407f12484c1d8a4f0fea75f77f8c", "input": "Passage: Van der Stockt va tenir el contacte amb la pintura gràcies a seu pare, el també pintor Jan van der Stockt, de qui va heretar el taller i tot el material necessari per exercir l'ofici el 1445, any en què esdevingué membre del gremi de Sant Lluc. Va ser un seguidor de l'estil de Rogier van der Weyden, de qui molt probablement va ser col·laborador. Quan Rogier va morir el 1464 va passar a ser pintor de la ciutat de Brussel·les,[2] tot i que inicialment s'havia decidit no nomenar cap altre pintor oficial.[1]\nQuestion: De qui va heretar el taller Van der Stockt?", "output": [ "Jan van der Stockt" ] }, { "id": "task837-be6d0099d2404510976bae3c6447b635", "input": "Passage: És un retaule amb talles de fusta policromada i panells pintats a l'oli amb un total de 51 personatges. Al centre es representa el Calvari. A l'esquerra, el davallament de la Creu, l'enterrament de Jesús i la resurrecció. A la dreta, el bes de Judes, la coronació d'espines i la flagel·lació. Als extrems hi ha quatre ales a la part baixa i dues més petites a dalt. A les inferiors retraten a Michel de Chaugy i la seva dona Laurette Jaucourt; a Jehan de Chaugy, pare del donant, a Guillemette de Montagu i la seva esposa, acompanyats pels seus sants protectors. Les ales petites de la part alta mostren dos àngels que sostenen els escuts d'armes dels donants.\nQuestion: Com són les talles de fusta del retaule?", "output": [ "policromada" ] }, { "id": "task837-bee21255e629475e84c0546371ee3356", "input": "Passage: Els capitals augmenten de fet amb la moderació «la causa immediata de l'augment del capital, és l'economia, i no la indústria»,[41] motivat per l'esforç constant, uniforme i ininterromput de tot individu per tal de millorar la seva sort.[41] Dedicant més fons al treball productiu, el capital d'un home frugal implementa una producció addicional (en termes moderns, l'estalvi és igual a la inversió). Així, el que és estalviat és igualment consumit, però pels altres: pels treballadors productius en lloc dels treballadors improductius o dels no-treballadors, que reprodueixen el valor del seu consum, més una part de guany. A la inversa, el malgastador desgasta el seu capital i disminueix la massa dels fons disponibles per al treball productiu, el que disminueix l'ingrés nacional, fins i tot si no consumeix més que béns nacionals.\nQuestion: Amb què augmenten els capitals?", "output": [ "amb la moderació" ] }, { "id": "task837-b1b09ae62b7543f0b95f4e13bc7a043f", "input": "Passage: La quantitat de treball implementada per a una quantitat donada de capital depèn fortament del sector d'activitat. És en l'agricultura que el capital és el més productiu: serveix no solament al treball del granger, sinó també al dels «seus criats de granja, (...) les seves bèsties de treball i el carreteig que fan que tants obrers siguin productius».[44] El guany del granger permet no solament la reproducció del capital, sinó també la de la renda. Venen després, per ordre decreixent, la manufactura, el comerç a l'engròs (interior després internacional), al final el comerç a la menuda. Smith atribueix d'altra banda, la ràpida creixença de les colònies d'Amèrica a la forta proporció de capital que ha dedicat a l'agricultura.\nQuestion: De què depèn la quantitat de treball implementada per a una quantitat donada de capital?", "output": [ "del sector d'activitat" ] }, { "id": "task837-761d59dd32fd4d0d8035b7f8bfb27cad", "input": "Passage: Smith mostra ben aviat que una certa acumulació de capital és necessària per a la posada en marxa de la divisió del treball, i que l'únic límit a aquesta és la dimensió del mercat. Aquesta proposició ha estat considerada com «una de les més brillants generalitzacions que es poden trobar en tota la literatura econòmica».[22] El progrés ve així de la divisió accelerada del treball, que prové d'una inclinació natural de l'home. L'intercanvi, natural i espontani, s'inscriu en el «sistema de llibertat natural» que és subjacent en tota l'obra.\nQuestion: Per a què és necessària una certa acumulació de capital segons Smith?", "output": [ "per a la posada en marxa de la divisió del treball" ] }, { "id": "task837-278e00ffe12c4e6cbea40a567c3f44c6", "input": "Passage: El llibre té una influència fonamental sobre la política econòmica de la Gran Bretanya. Des de 1777, Lord North adopta dues taxes «smithianes»: l'una sobre les criades, l'altra sobre els béns venuts en subhasta. El pressupost de 1778 conté una taxa sobre l'habitatge i una sobre la malta. Els polítics demanen ràpidament l'opinió de Smith sobre els afers diaris, com ara la qüestió irlandesa.[59] El 1784, Charles James Fox el cita oficialment per primera vegada al Parlament.[60] El primer ministre William Pitt el Jove n'aplica els principis en el tractat Eden-Rayneval de lliure-canvi signat amb França el 1786, i se'n serveix per a l'elaboració dels seus pressupostos. L'Acta de la Unió amb Irlanda deriva també d'aquesta influència; Pitt estava desitjós «d'alliberar Irlanda del seu sistema caduc de prohibicions».[61]\nQuestion: En quina política econòmica té influència el llibre?", "output": [ "de la Gran Bretanya" ] }, { "id": "task837-c0bff44bbba748ada95df12e5564032d", "input": "Passage: Entre els més ardents promotors de Smith figuren aquells respecte als quals ell apel·lava a la més gran malfiança: els comerciants i capitalistes.[65] Segons Thomas Sowell, ningú no ha formulat denúncies més punyents que Smith al respecte, ni el mateix Karl Marx.[66] Smith no afavoreix cap classe en La riquesa de les nacions, però demostra una gran simpatia pels pobres i els consumidors.[67] El seu missatge de fe en els principis del mercat es desvia cap a una apologia del laissez-faire, (Smith no utilitza mai aquest terme[68]) i una hostilitat dogmàtica a tota intervenció pública amb l'objectiu de promoure el benestar general.[69] Smith s'oposa totalment al principi d'una manipulació estatal en el mecanisme del mercat (oposició a la que hi admet excepcions), però mai s'enfronta en la seva vida el problema de l'Estat del benestar, i el seu efecte net sobre aquest mecanisme: la idea que la política pública pugui superar les Lleis de Pobres i que el proletariat pugui tenir veu en les deliberacions públiques és encara absurda en la seva època.[70]\nQuestion: Qui trobem entre els més ardents promotors de Smith?", "output": [ "els comerciants i capitalistes" ] }, { "id": "task837-8e72c07d1048478aa74b2ba97c68f6c5", "input": "Passage: Per Smith, la moneda no és el valor en si, i l'acumulació de moneda no té interès econòmic per un país. La moneda és cada vegada més el mitjà de mesura pràctica del valor de les transaccions, així com el mitjà de canvi d'aquest valor. Per acomplir aquestes funcions, els metalls preciosos són particularment apropiats, ja que el seu propi valor varia poc en períodes de temps raonables. A llarg termini, el blat és un patró millor. Tanmateix, els metalls preciosos tenen ells mateixos un cost important, i es proposa doncs reemplaçar-los pel paper-moneda, seguint una ràtio estricta a fi d'evitar l'emissió sense contrapartida. El sistema bancari resultant esdevé llavors «una espècie de gran carretera aèria, donant al país la facilitat per convertir una gran part de les seves grans carreteres en bons pasturatges i en bones terres pel blat».[26]\nQuestion: Què no té interès econòmic per a un país per Smith?", "output": [ "l'acumulació de moneda" ] }, { "id": "task837-d5b1ff8c94504cf38a5fc814d19781c3", "input": "Passage: El 1901, Paul Gauguin va pintar Natura morta amb gira-sols, el seu homenatge al seu amic van Gogh, que havia mort onze anys abans. El grup conegut com els Nabis, que incloïa a Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, va assumir les teories harmòniques de Gauguin i va afegir elements inspirats pels gravats japonesos a les seves natures mortes. L'artista francès Odilon Redon també va pintar destacades natures mortes durant aquest període, especialment flors.[57]\nQuestion: Qui va pintar Natura morta amb gira-sols?", "output": [ "Paul Gauguin" ] }, { "id": "task837-c1cff455950346d4a5020ff732c98a08", "input": "Passage: A partir de 1300, començant per Giotto i els seus seguidors, les natures mortes van reviure a les pintures de tema religiós en forma d'objectes de la vida quotidiana que acompanyaven les figures protagonistes.[13] Aquest tipus de representació pictòrica va ser considerat menor fins al Renaixement, motiu pel qual apareixia en general subordinat a altres gèneres, com la pintura d'història, la pintura religiosa o els retrats, comportant sovint un significat religiós o al·legòric. Això era particularment patent a l'obra dels artistes del nord d'Europa, l'atracció dels quals pel simbolisme i el realisme òptic molt detallat, els va portar a prodigar gran atenció en el missatge general de les seves pintures.[14]\nQuestion: Què acompanyaven les natures mortes?", "output": [ "les figures protagonistes" ] }, { "id": "task837-78e016e6f27e42e1ad60a7b0d530e9c0", "input": "Passage: En el segle XVI, el menjar i les flors reapareixeran com a símbols de les estacions i dels cinc sentits. També des de l'època romana existeix la tradició de l'ús de cranis a les natures mortes com a símbol de mortalitat i de fugacitat, sovint acompanyada per la frase Omnia mors aequat («La mort iguala a tothom»).[9] Aquest motiu, les vanitas, que enfronten la mort amb els plaers mundans, cobrarà un gran apogeu posteriorment a la pintura barroca, de forma especial amb els pintors neerlandesos a la ratlla de l'any 1600.[10]\nQuestion: Què simbolitzaven el menjar i les flors?", "output": [ "les estacions i dels cinc sentits" ] }, { "id": "task837-d6e3ca6969d444e5a54251fd7b131416", "input": "Passage: Fernand Léger va introduir a la natura morta l'ús abundant d'espai en blanc i formes geomètriques que se superposen, definides amb claredat, acolorides, per produir un efecte més mecànic.[63] Marcel Duchamp i d'altres membres del moviment dadà, van marxar en una direcció radicalment diferent, i crearen escultures de natura morta en tres dimensions. A fi de restaurar algun significat simbòlic a la natura morta, els futuristes i els surrealistes van col·locar objectes de natura morta recognoscibles en els seus paisatges onírics. A les pintures d'aquest gènere de Joan Miró, els objectes apareixen lleugers i flotant en un espai bidimensional lleugerament suggerit i, fins i tot, les muntanyes es dibuixen com simples línies, com a Natura morta del sabatot.[61] Salvador Dalí va realitzar diverses natures mortes com La panera de pa (1945) al Teatre-Museu Dalí de Figueres, amb clara referència a les natures mortes espanyoles del segle xvii, a més a més de la gran simbologia que sempre va donar el pintor a la representació del pa.[64]\nQuestion: Quines formes hi va introduir Fernand Léger?", "output": [ "geomètriques" ] }, { "id": "task837-8ca2ce4602524df48d0501f40b950679", "input": "Passage: Henri Matisse, un dels majors exponents del fauvisme, va reduir la representació d'objectes de natura morta a poc més que perfils plans i marcats farciments amb colors brillants; també va simplificar la perspectiva i va introduir fons multicolors.[58] En algunes de les seves natures mortes, com Natura morta amb albergínies, els objectes tot just destaquen del fons de l'habitació.[59] Altres exponents del fauvisme, com Maurice de Vlaminck i André Derain, van explorar el color pur i l'abstracció a les seves natures mortes.[60]\nQuestion: Com representava la natura morta?", "output": [ "perfils plans i marcats" ] }, { "id": "task837-4d1ee693983b417fb812c34cb8868589", "input": "Passage: Un dels llocs on la relació senpai-kōhai és aplicada en la seva major extensió al Japó és a l'escola. Per exemple, en les escoles secundàries i en el batxillerat (en especial, en els clubs escolars) els alumnes de tercer any, que són els més veterans, demostren un gran poder com a senpai. És comú en els clubs esportius escolars que els kōhai de recent ingrés hagin de fer tasques bàsiques com recollir pilotes, netejar la pista de joc, tenir cura dels equips i fins i tot rentar la roba dels membres superiors. De la mateixa manera han de fer una reverència o salutació davant del senpai quan aquest els felicita,[11][12] encara que de vegades el senpai també pot castigar i tractar severament el kōhai.[3]\nQuestion: On s'aplica més la relació senpai-kōhai al Japó?", "output": [ "a l'escola" ] }, { "id": "task837-dc53d203a1534fcfaaafb0971adce8c7", "input": "Passage: El confucianisme va arribar des de la Xina entre els segles VI i IX, però la línia de pensament derivada va tenir un profund canvi social dins del Japó, va ser el neoconfucianisme, que va esdevenir la doctrina oficial durant el shogunat Tokugawa (1603-1867). El precepte de la lleialtat i la pietat filial com a «tribut» (朝貢) era la que dominava als japonesos per aquell temps: el respecte a la gent gran i la reverència als ancestres que ensenyava el confucianisme xinès va tenir bona acollida sobre els natius japonesos, i aquestes influències han transcendit a l\\'actualitat en la vida diària. També com a altres influències culturals xineses, els japonesos adequaren de manera selectiva i pròpia el sentit de \"lleialtat\" al confucianisme com lleialtat al seu senyor o lleialtat a l\\'emperador.[4][10]\nQuestion: D\\'on va arribar el confucianisme al Japó?", "output": [ "des de la Xina" ] }, { "id": "task837-bdbc5c2cbaf1453fbdb23f3562393ede", "input": "Passage: El concepte de llar o casa (家, ie), també regit per codis de la conducta confucianista, va tenir una influència en l'establiment de la relació senpai-kōhai. En aquest sistema, el pare, com a cap masculí, tenia el poder absolut en la família i el fill gran home era qui heretava la propietat familiar. El pare té el poder perquè és qui ha rebut una educació i posseeix una saviesa ètica superior. Atès que retre reverència als superiors era considerat una virtut a la societat japonesa, la dona i els fills l'havien d'obeir. Sumat al sistema hereditari, només el fill gran home podia rebre les possessions del seu pare, ni la filla gran ni els fills menors rebien una part del seu progenitor.[10]\nQuestion: Quin concepte va tenir influència en l'establiment de la relació senpai-kōhai?", "output": [ "El concepte de llar o casa" ] }, { "id": "task837-784ceb89d5474b6b9ddd2b6ddcdbc25c", "input": "Passage: Fora del Japó, la relació entre el senpai i la seva kōhai s'emmarca només dins de l'ensenyament de les arts marcials. El coneixement tècnic i les normes ètiques i morals de les arts marcials japoneses estan englobades en un concepte anomenat budō (武 道) i regeix tant en les arts marcials tradicionals (jujutsu, kenjutsu, iaidō, etc.) Com a les arts marcials modernes (judo, karate, kendo, aikido, etc.). En les arts marcials modernes s'aplica amb major distinció la jerarquització per antiguitat i experiència mitjançant l'ús de rangs a través de cinturons de color que s'usen a la cintura i indiquen el seu grau. Els rangs que hi ha en les arts marcials són el kyu (级), que és usat per als rangs menors, i el dan (段), per diferenciar rangs dins del grau de cinturó negre, que és el més alt dins de les arts marcials.[14][15]\nQuestion: On s'emmarca a relació entre el senpai i la seva kōhai fora del Japó?", "output": [ "dins de l'ensenyament de les arts marcials" ] }, { "id": "task837-caf0f15b668e4378ae3f7c2c0cc4b253", "input": "Passage: L. miolaka és conegut a partir d'una dent molariforme completa (UA 8653) i una de trencada (FMNH PM 59520). Krause et al. no foren capaços de determinar si les dents provenien del maxil·lar inferior o el superior ni si eren molars o premolars molariformes, però suggeriren que representaven posicions dentals diferents.[2] Tanmateix, l'any 2007 Wilson et al. identificaren UA 8653 provisionalment com a molariforme inferior esquerra (mf4); com que no es pot distingir amb certesa les molars i les premolars dels gondwanateris, es prefereix el terme «molariforme».[9] La superfície de l'esmalt presenta pericimes (crestes i solcs distribuïts en un patró transvers similar a una ona).[10]\nQuestion: Com és conegut L. miolaka?", "output": [ "a partir d'una dent molariforme completa (UA 8653) i una de trencada (FMNH PM 59520)" ] }, { "id": "task837-1da828e39fc547b7a4a63f1fc270735a", "input": "Passage: L'holotip UA 8653 és hipsodont i corb. Mesura 11,2 mm d'alçada, el 85% dels quals són de la corona, que mesura 3,4x3,2 mm. La superfície mastegadora està desgastada i conté una illa en forma de V que està composta de dentina i es troba envoltada per esmalt. L'esmalt està absent d'una banda de la corona.[2] Entre els dos braços de la V, a la vora lingual (interior) de la dent,[10] hi ha un solc reblit amb cement que s'estén al llarg de tota la dent. La presència d'aquest solc tan llarg el distingeix del sudamerícid del Cretaci superior de Sud-amèrica Gondwanatherium. L'esmalt es compon de prismes petits i rodons que estan separats per amples bandes contínues de matriu interprismàtica (MIP, el material que hi ha entre els prismes d'esmalt).[2]\nQuestion: Com és l'holotip UA 8653?", "output": [ "hipsodont i corb" ] }, { "id": "task837-217f898f996a4ad5bec469ee7739b310", "input": "Passage: S'han trobat altres mamífers del Cretaci superior de Madagascar, la majoria associats a dents aïllades. Hi ha un possible segon gondwanateri representat per una dent més gran i de corona més baixa que les de L. miolaka, mentre que una altra dent de corona encara més baixa també podria pertànyer a un gondwanateri. Hi ha una molar inferior denominada UA 8699 que podria ser d'un metateri o un euteri, així com un fragment de molar assignable als multituberculats. Finalment, hi ha un mamífer que encara està per descriure i que és conegut a partir d'un esquelet bastant complet.[7] La fauna també inclou crocodiliformes, dinosaures i altres tipus d'animals.[8]\nQuestion: De quin període s'han trobat mamífers?", "output": [ "Cretaci superior" ] }, { "id": "task837-d8dae8adc5834ece8b255bd9e0661987", "input": "Passage: FMNH PM 59520 mesura 9.8 mm d'alçada. S'assembla a UA 8653 en molts aspectes, però és menys corba i la superfície mastegadora conté un gran infundíbul (una cavitat en forma d'embut) reblit amb cement i envoltat per esmalt que penetra la dent en profunditat. També presenta o bé un segon infundíbul o bé un solc reblit amb cement. El menor grau de curvatura i les diferències en la morfologia masticatòria suggereixen que les dues dents representen posicions dentals diferents. Krause et al. classificaren aquesta dent provisionalment dins el gènere Lavanify, tenint en compte les considerables variacions que presenten els gondwanateris entre les dents en el si d'una mateixa espècie i la manca de proves en sentit contrari.[11]\nQuestion: Quina alçada fa FMNH PM 59520?", "output": [ "9.8 mm" ] }, { "id": "task837-0f6e63b029e74b0cbd935e557d6052e9", "input": "Passage: L'aigua té com a missió activar les proteïnes de la farina perquè la massa adquireixi una textura tova i modelable. Posseeix, a més a més, la capacitat dissolvent de les substàncies afegides a la massa, i és necessària per al desenvolupament de la fermentació. La composició química de l'aigua emprada afecta les qualitats del pa. La proporció d'aigua que es fa servir en l'elaboració de la massa influeix en la consistència final. Acostuma a afegir-se aigua de manera que suposi un 43% del volum total de la massa o, cosa que és el mateix, un 66,6% del pes de la farina, o que la farina representa 1 vegada i mitja el pes d'aigua.[14]\nQuestion: Què activa les proteïnes de la farina?", "output": [ "L'aigua" ] }, { "id": "task837-4330537a810f407fb2eea1d5c77c980b", "input": "Passage: El tipus de pa que menys recomanen els especialistes en nutrició és el de farina blanca refinada. Argumenten que les farines refinades tenen un grau tan elevat d'elaboració que gran part de les propietats de la fibra i dels minerals s'han perdut durant el procés de refinament. Aquesta és, en certa manera, una de les raons per les quals cada vegada més es troben pans de farines no-refinades a les fleques. El contingut d'àcid fític de les farines fa que es disminueixi la biodisponibilitat d'alguns minerals com el calci, el magnesi, el zinc i el fòsfor,[57] encara que durant el procés d'elaboració del pa disminueix força la quantitat d'àcid fític de la massa.[58]\nQuestion: Qui no ens recomana el pa de farina blanca refinada?", "output": [ "els especialistes en nutrició" ] }, { "id": "task837-74ab2afa70af4285ac52722f9eef570e", "input": "Passage: El pa ocupa la base de la piràmide alimentària pel que fa als cereals i els llegums, el que indica que pot consumir-se al dia una quantitat relativament moderada, si ho comparem amb altres aliments, dins del que es considera una dieta equilibrada. Per exemple, a la dieta d'un infant d'un any ja s'inclou el pa, així com els aliments dels grups alimentaris bàsics com carn, verdures i llet). Existeixen estudis que esmenten que un consum de pa de sègol aporta a les dones solament un 7,1% de proteïnes, un 1,2% de lípids, i un 11,1% de carbohidrats necessaris a RDI, mentre que a la dieta d'un home contribueix amb un 5,9% de proteïna, un 1,0% del greix i un 9,3% de carbohidrats, el que fa una contribució del total de 28,6% dels nutrients recomanats per l'Organització Mundial de la Salut.[60]\nQuestion: Quina part de la piràmide alimentària ocupa el pa?", "output": [ "la base" ] }, { "id": "task837-434ba4eda21b43d08bcca7b74149147b", "input": "Passage: El pa aporta en una quantitat considerable d'hidrats de carboni de cadena complexa. Algunes proteïnes, en general d'un baix valor biològic,[52] podent arribar a representar el 9% del pes del pa.[53] El seu contingut en aminoàcids no inclou tots els aminoàcids essencials, sinó que presenta nivells baixos de l'aminoàcid essencial, lisina. Posseeix per regla general pocs continguts grassos, gairebé sempre àcid oleic i linoleic. Entre els micronutrients que del pa i algunes traces de calci (per a l'ús de llet en l'elaboració industrial actual), ferro (en una quantitat important), seleni, potassi, fòsfor. El pa que té una farina amb germen té dues vitamines del grup B que són la tiamina (que és beneficiosa per al sistema nerviós) i la niacina (útil en la prevenció de la pel·lagra). El pa té també àcid fòlic i una certa quantitat de carotenoides, tot i que en poca quantitat, ja que han estat reduïts durant la fase de barreja a l'elaboració del pa.[28]\nQuestion: Com són els hidrats de carboni que aporta el pa?", "output": [ "de cadena complexa" ] }, { "id": "task837-917676588d7b47da9997affc8dfcf2d0", "input": "Passage: Igual que en altres països europeus, el consum de pa ha anat disminuint a l'Estat espanyol per diverses raons: l'augment del poder adquisitiu i la progressiva pèrdua d'hàbits alimentaris saludables. El 1964 a l'Estat espanyol el consum de pa per persona i any era de 134 kg; l'any 1981 havia davallat fins a 75 kg i l'any 1991 el consum va ser de 59 kg; des d'aleshores s'ha estabilitzat en uns 58 kg. Les recomanacions de consum de cereals de l'Organització Mundial de la Salut són a la ratlla de 91 quilograms per persona i any.[68]\nQuestion: Què ha passat amb el consum de pa?", "output": [ "ha anat disminuint" ] }, { "id": "task837-85e8240bccf74ec5b611f7dffb7697dc", "input": "Passage: La popularitat del pa a l'Àfrica ha aconseguit que des de mitjan segle xx s'hagin creat cooperatives de dones dedicades a feines específiques de l'elaboració del pa, aquests esforços no només han introduït una petita part d'ingressos sinó que a més a més ha portat el pa a moltes zones de l'Àfrica.[71] Un dels cereals emprats és el teff (Eragrostis tef) que produeix un pa denominat injera. A Sud-àfrica és molt popular el bunny chow, un pa farcit de curri. Algunes vegades s'elaboren pans amb barreges d'arròs i sègol.[72]\nQuestion: Què s'ha creat a causa de la popularitat del pa a Àfrica?", "output": [ "cooperatives de dones" ] }, { "id": "task837-c3414fc8f88f4abe959db9e10819857e", "input": "Passage: La Mare de Déu és glorificada per les paraules llatines elevata i exaltata. El seu significat fa referència a la posició de la Mare de Déu en la pintura, dins d'un palau fortificat i per sobre del paisatge que l'envolta. La seva posició hieràtica i la forma com presenta al Nen Jesús, reflecteix la representació tradicional del Tron de la Saviesa, un esquema iconogràfic propi de l'art romànic. Ella sembla mirar la creu que hi ha a la part superior del globus, prefigurant el patiment del seu fill a la crucifixió.\nQuestion: Quines paraules glorifiquen la Mare de Déu?", "output": [ "elevata i exaltata" ] }, { "id": "task837-4b78cc73208c46899ee917b2dcd6f496", "input": "Passage: El treball va ser encarregat pel canceller del ducat de Borgonya, Nicolau Rolin, que apareix al costat esquerre de la imatge. Era per a la seva església parroquial, Notre-Dame-du-Châtel, a Autun, on va romandre fins que l'església es va cremar durant la revolució francesa, el 1793.[1] Després d'un període en què quedà exposat a la Catedral d'Autun, va passar al Louvre el 1805 com a resultat de l'espoli de Napoleó Bonaparte.[2]\nQuestion: Qui va encarregar el treball?", "output": [ "Nicolau Rolin" ] }, { "id": "task837-fed24040eb9c439c877881018b56c246", "input": "Passage: Els reflexogrames infrarojos han revelat canvis a la capa de preparació per sota de la pintura. En la capa inferior, Rolin tenia una bossa gran que penjava del seu cinturó; com que s'havia fet molt ric ocupant un càrrec públic, probablement s'hauria considerat que seria inadequat.[13] El Nen estava originalment assenyalant a terra.[3] Antigues descripcions sobre el quadre el descriuen originalment amb un marc de fusta fantasiosament pintat amb inscripcions que simulaven estar esculpides, com els dos retrats de Van Eyck que són a Londres.\nQuestion: Què han revelat els reflexogrames infrarojos?", "output": [ "canvis a la capa de preparació" ] }, { "id": "task837-5a2b0e68147c4af09985e54c87493bc0", "input": "Passage: El riu divideix els dos mons, però també els uneix. Es poden veure vaixells plens de passatgers creuar l'aigua. S'observa una illa en el centre amb una torre fortificada i alts edificis envoltats d'arbres. El més significatiu és un pont que uneix les dues ribes amb set arcs, una torre de plaça fortificada i un pont llevadís de fusta. Una multitud de persones creuen a peu i a cavall. Una creu a l'arc central representa el sacrifici de Crist, formant un pont entre el món terrenal del pecat i el món celestial del paradís.\nQuestion: Què divideix el riu?", "output": [ "els dos mons" ] }, { "id": "task837-421d7144496c4b68932754f60d387dd0", "input": "Passage: La façana es troba a la Plaça de la Immaculada. Aquí acabava el Camí de Santiago dels pelegrins procedents de França, en la porta anomenada franquígena (també Porta del Paradís), el portal romànic va ser construït el 1.122 per Bernard, tresorer del temple. Aquesta portalada va ser demolida per haver patit un incendi l\\'any 1758. Algunes peces escultòriques que es van salvar van ser col·locades a la façana de \"las Platerías\". La nova va ser projectada en estil barroc per Lucas Ferro Caaveiro i acabada per Domingo Lois Monteagudo i Clemente Sarela en estil neoclàssic el 1769, encara que va conservar alguns traçats del barroc.\nQuestion: On es troba la façana?", "output": [ "a la Plaça de la Immaculada" ] }, { "id": "task837-489eceb8de604cbba0183fd1d7028f42", "input": "Passage: Al fris central, s\\'hi troba Crist, amb personatges i escenes vàries, a la seva dreta les sis figures que es veuen pertanyen al cor del \"Maestro Mateo\" que van ser col·locades allà a la fi del segle xix.[32] La disposició original dels elements iconogràfics va quedar desvirtuada des que en el S. XVIII van ser allotjades aquí nombroses imatges recuperades de la desmantellada façana de \"Azabacherías\". En un medalló central apareix el Pare Etern (o la Transfiguració), amb les mans obertes i sobre els arcs a l\\'extradós quatre àngels amb trompetes que anuncien el Judici Final.[31]\nQuestion: On és Crist?", "output": [ "Al fris central" ] }, { "id": "task837-d6bdb962a1ab45cca01d7c913649fff7", "input": "Passage: El botafumeiro és un immens encenser de llautó banyat en argent, que pesa 62 kg. buit i mesura 1,60 m d'alçada. El botafumeiro anterior pesava 60 kg, però el 2006 es va afegir un bany d'argent que ha augmentat la seva massa fins al pes actual de 62 kg. La corda que ho suspèn, lligada al creuer de la catedral, és ara d'un material sintètic, que mesura 65 metres, és de 5 cm de diàmetre i pesa 90 kg. Anteriorment les cordes estaven fetes de cànem o espart. El botafumeiro s'omple primer amb uns 40 kg. de carbó i encens, que supera els 100 kg. al principi dels seus moviments. Després es lliga amb forts nusos a una llarga corda que va al sostre de l'edifici, al creuer, i es desplaça mitjançant un mecanisme de politges per la nau de l'església. Per aconseguir-ho, un grup de vuit homes, anomenats tiraboleiros, empenyen primer per posar-ho en moviment, i després tiren d'un cap de la corda, per anar aconseguint velocitat. El moviment del botafumeiro pot arribar a 68 km/h en el seu desplaçament pel creuer de la catedral, des de la porta de l'Azabachería a la porta de les Platerías, descrivint un arc de 65 metres i una altura màxima de 21 metres (un angle de 82°). Per arribar a aquesta altura màxima es necessiten 17 recorreguts complets.[65] La tradició diu que l'ús del botafumeiro o encenser a la catedral de Santiago va començar al segle xi, i va ser pensat per perfumar el temple i treure la mala olor que deixaven els pelegrins, cansats, bruts i molts d'ells malalts. L'any 1200 es va modificar el sistema inicial de politges per un sistema de rodolaments que permetia el desplaçament lateral, amb el qual el botafumeiro podia recórrer uns 150 cm, que era la distància que permetia la corda. El rei Lluís XI de França el 1400 va donar a la catedral una suma de diners per reemplaçar l'encenser medieval, que no va tenir lloc fins al 1554. El mecanisme del rodolament actual del botafumeiro es va instal·lar el 1604. El nou botafumeiro va ser realitzat completament en argent, robant-ho les tropes de Napoleó a l'abril del 1809. Reemplaçat per l'actual que va ser creat per l'orfebre José Losada el 1851.[66] Una prova de la importància simbòlica del botafumeiro és el disseny de les monedes de 5 pessetes amb un gravat de l'encenser compostel·là, l'any 1993.\nQuestion: Què és el botafumeiro?", "output": [ "un immens encenser de llautó banyat en argent" ] }, { "id": "task837-ad265d2878eb49a789511474ad7e02bd", "input": "Passage: Segons la llegenda, l'apòstol Sant Jaume el Major va portar el cristianisme als celtes de la península Ibèrica. L'any 44 va ser decapitat a Jerusalem. Les seves restes van ser portades posteriorment a Galícia en una barca de pedra. Arran de les persecucions romanes dels cristians d'Hispània, la seva tomba va ser abandonada en el segle tercer. Sempre segons la llegenda, aquesta tomba va ser descoberta l'any 814 per l'ermità Pelai (Pelagius), després de veure llums estranyes al cel nocturn. El bisbe Teodomir d'Iria va reconèixer aquest fet com un miracle i n'informà el rei Alfons II d'Astúries i Galícia (791-842). El rei va ordenar la construcció d'una capella en el lloc. Diu la llegenda que el rei va esdevenir el primer pelegrí d'aquest santuari. Això va ser seguit per una primera església l'any 829 i una altra el 899, església preromànica, per ordre del rei Alfons III d'Astúries, fent-ne gradualment un important lloc de peregrinació.[5] L'any 997 aquesta església primitiva va ser reduïda a cendres per Almansor (938-1002), comandant de l'exèrcit del califa de Còrdova. Les portes i les campanes, portades per captius cristians a Còrdova, es van afegir a la mesquita Aljama.[6] Quan Còrdova va ser presa pel rei Ferran III de Castella el 1236, aquestes mateixes portes i campanes van ser transportades per presoners musulmans a Toledo, i s'inclogueren a la catedral de Santa Maria de Toledo.\nQuestion: Qui va portar el cristianisme als celtes de la península Ibèrica segons la llegenda?", "output": [ "l'apòstol Sant Jaume el Major" ] }, { "id": "task837-ae0ed7a706734821b1b091e9dee1bef2", "input": "Passage: El claustre té una planta quadrada de trenta-quatre metres per costat, va ser construït a començaments del segle xvi segons els plànols dels arquitectes Juan de Álava i Juan Gil de Hontañón, intervenint diversos mestres a la seva construcció des del seu començament el 1521 fins a la seva finalització el 1590. És d'estil gòtic-renaixentista de l'escola castellana i es corona amb una balustrada calada amb pinacles. Com és normal en els antics claustres existeixen sepultures de personatges relacionats amb la catedral. Al costat nord es troba la capella d'Alba fundada el 1530 que guarda al seu interior un retaule amb la Transfiguració del Senyor, obra datada del segle xviii. En un angle del claustre es troben les campanes originals de la torre Berenguela.[61]\nQuestion: Com és la planta del claustre?", "output": [ "quadrada" ] }, { "id": "task837-e60e1b9248334154a9da162cb4dd070c", "input": "Passage: Per tal d'aplicar ROT13 a una part d'un text només cal examinar-ne els caràcters alfabètics i substituir-los cada un per la lletra situada 13 posicions més endavant en l'alfabet, seguint pel principi si cal.[3] Així, en l'alfabet llatí bàsic de 26 caràcters, la A es converteix en N, la B esdevé O, i així successivament fins a la M, que es converteix en Z. Llavors la seqüència continua pel principi de l'alfabet: la N es converteix en A, la O es converteix en B, i així successivament fins a la Z, que es converteix en M. És, per tant, un cas particular del xifratge afí. Només les lletres que apareixen en l'alfabet llatí bàsic es veuen afectades; els nombres, símbols, espais en blanc i tots els altres caràcters no es modifiquen. Com que hi ha 26 lletres en l'alfabet anglès i 26 = 2 × 13, la funció ROT13 és la seva pròpia funció inversa:[3]\nQuestion: Per on continua la seqüència?", "output": [ "pel principi de l'alfabet" ] }, { "id": "task837-910c8dad58c64af381f97b1235887dec", "input": "Passage: L'International Obfuscated C Code Contest (IOCCC) de 1989 inclogué una entrada de Brian Westley. El programa de Westley es podia codificar en ROT13 o invertit, i en ambdós casos es compilava correctament. El seu funcionament, en executar-se, era o bé dur a terme la codificació ROT13, o revertir-la.[15]\nQuestion: Què inclogué l'International Obfuscated C Code Contest?", "output": [ "una entrada de Brian Westley" ] }, { "id": "task837-4a82a452f4154ce3be98bc181a670a24", "input": "Passage: El desembre de 1999, es va trobar que Netscape Communicator utilitzava ROT13 com a part d'un esquema insegur per emmagatzemar contrasenyes de correu electrònic.[9] El 2001, programador rus Dimitry Sklyarov va demostrar que un venedor de llibres electrònics, New Paradigm Research Group (NPRG), utilitzava ROT13 per xifrar els seus documents; s'ha especulat que NPRG podria haver confós l'exemple d'implementació de ROT13 —proporcionat a l'equip de desenvolupament de programari d'Adobe eBook— com un sistema de xifrat seriós.[10] Windows XP utilitza ROT13 en algunes de les seves claus de registre.[11] També s'ha utilitzat ROT13 en el programa de Unix Fortune per xifrar dites ofensives;[12] en qualsevol cas, el programa ja ha estat eliminat de FreeBSD.[13]\nQuestion: Quan es va trobar que Netscape Communicator utilitzava ROT13?", "output": [ "El desembre de 1999" ] }, { "id": "task837-0a8c0328e1c347ef83d11c57e89a8378", "input": "Passage: ROT13 no està destinat a utilitzar-se quan hi ha preocupació pel secret del missatge —l'ús d'una rotació constant significa que el xifrat no té efectivament cap clau, i el desxifrat no requereix cap coneixement més enllà del fet que s'hagi utilitzat ROT13. Fins i tot sense aquest coneixement, l'algoritme es pot trencar fàcilment a través de l'anàlisi de freqüències.[3] A causa de la seva manca absoluta d'idoneïtat per a mantenir un secret veritable, ROT13 s'ha convertit en un eslògan per referir-se a qualsevol sistema de xifrat clarament dèbil: un crític podria afirmar que «el sistema DES de 56 bits és avui en dia poc millor que ROT13». En una broma sobre termes criptogràfics reals com «doble DES», han sorgit expressions com «doble ROT13», «ROT26» o «2ROT13» amb intenció humorística, incloent-hi un article acadèmic de paròdia «Sobre l'algoritme de xifrat 2ROT13».[8] Com que aplicar ROT13 a un text ja xifrat amb ROT13 restaura el text pla original, ROT26 és equivalent a no xifrat en absolut. Per extensió, triple ROT13 (usat de broma com a analogia del 3DES) és equivalent a un ROT13 regular.\nQuestion: Com es pot trencar fàcilment l'algoritme?", "output": [ "a través de l'anàlisi de freqüències" ] }, { "id": "task837-3aff1770a4464eb29914c1ab5678701b", "input": "Passage: El xifratge de Vigenère fa servir el xifratge de Cèsar amb un decalatge diferent per cada posició del text; el valor del decalatge es defineix fent servir una paraula clau que es repeteix. Si la paraula clau es fa servir un sol cop, és tan llarga com el missatge, i es tria de forma aleatòria, llavors és un xifratge de Vernam, impossible de desxifrar si els usuaris mantenen la clau en secret (de fet és l'únic xifratge que s'ha pogut demostrar matemàticament que és indesxifrable). Per claus més curtes que el missatge (és a dir pel xifratge de Vigenère), que és el que es feia servir històricament, apareix al text un patró cíclic que es pot detectar amb el mètode de Kasiski i saber la longitud de la clau, un cop coneguda la longitud de la clau per exemple k, llavors el criptograma es descompon en k criptogrames de Cèsar que es poden desxifrar amb l'anàlisi freqüencial.[11]\nQuestion: Què fa servir el xifratge de Vigenère?", "output": [ "el xifratge de Cèsar amb un decalatge diferent per cada posició del text" ] }, { "id": "task837-14555e9d2a9d4f30806055939aa58993", "input": "Passage: En el segon exemple, trencar el xifratge és encara més directe. Com que només hi ha un nombre limitat de possibles decalatges (27 en català), es poden provar tots per ordre en un atac per la força bruta.[14] Una forma de fer-ho és escriure una taula en què es desxifra un bocí del text amb tots els decalatges possibles[15] — aquesta tècnica de vegades es coneix com \"completant el component clar\".[16] L\\'exemple de la taula de la dreta és pel text xifrat \" IJXUJWYEKJWWT \"; el text clar es reconeix instantàniament a cop d\\'ull per un decalatge de cinc. Una altra forma de veure aquest mètode és que davall de cada lletra s\\'escriu l\\'alfabet en ordre invers i començant per aquella lletra. Aquest procés es pot accelerar fent servir cintes verticals amb l\\'alfabet escrit en ordre invers i alinear-les de forma que formin el text xifrat en una fila, el text clar ha d\\'aparèixer en una altra de les files.\nQuestion: Com és en el segon exemple trencar el xifratge?", "output": [ "encara més directe" ] }, { "id": "task837-d57b80dc9b0240d08f1553e99a94718c", "input": "Passage: Al segle xix, a la secció d'anuncis personals dels diaris de vegades es feien servir sistemes simples de xifratge per intercanviar missatges xifrats. L'any 1967, al The Times, David Kahn descriu exemples d'amants intercanviant en secret comunicacions xifrades fent servir el xifratge de Cèsar.[8] Fins i tot el 1915, el xifratge de Cèsar encara es feia servir; l'exèrcit rus en feia ús en substitució de xifratges més complicats que s'havia comprovat que eren massa difícils de manejar per les seves tropes; els criptoanalistes alemanys i austríacs no tenien gaire dificultats en desxifrar els seus missatges.[9]\nQuestion: Què es feia servir de vegades als diaris per intercanviar missatges xifrats?", "output": [ "sistemes simples de xifratge" ] }, { "id": "task837-2834b403121643678f591a54ab8646f3", "input": "Passage: Repetint molts cops el xifratge de Cèsar no dóna cap seguretat afegida. Això és degut al fet que dos xifratges, per exemple primer amb un decalatge de 3 i després amb un decalatge de 5, és equivalent a un únic xifratge de decalatge 3+5=8. En terminologia matemàtica, el xifratge repetit amb diferents claus forma un grup.[19]\nQuestion: Què no dóna cap seguretat afegida?", "output": [ "Repetint molts cops el xifratge de Cèsar" ] }, { "id": "task837-98900cb8610741d3ace1170c8179621b", "input": "Passage: El \"Ferrocarril de Sarrià a Barcelona\" popularment conegut com a tren de Sarrià construït per la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià va ser inaugurat l\\'any 1863 amb tracció a vapor, en superfície i ample ibèric antic (1.672 mm). La concessió de la línia data del 1856 i tenia una longitud de 4,72 km per unir Barcelona amb els municipis de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles i Sarrià. El projecte inicial es va replantejar, ja que el trajecte tallava per la meitat les illes projectades per Ildefons Cerdà, fent que passés pel carrer de Balmes i Via Augusta.[13]\nQuestion: Com es coneixia popularment el \"Ferrocarril de Sarrià a Barcelona\"?", "output": [ "tren de Sarrià" ] }, { "id": "task837-90f86bdc06724eecb9d9e97363b98ecd", "input": "Passage: El servei té una freqüència de pas variable: els dies feiners en hora vall (9h - 16h) és de 6 minuts, mentre que en hora punta de la tarda (16h - 21h) és de 12 minuts en hora punta de la tarda, ja que es combina amb els trens de les línies S5, S6 i S7. En hora punta del matí (7h - 9h) no circula per tal de deixar solcs lliures per a més serveis suburbans cap al Vallès. Pel que fa als dissabtes i festius, la línia circula amb una freqüència de 15 minuts.[10] El 14 d'abril de 2007 es va iniciar el servei de metro nocturn els dissabtes a la nit i a la revetlla de festius,[11] però a partir del 7 de gener de 2012 es deixarà d'oferir aquest servei a les línies metropolitanes de FGC per racionalitzar despeses.[12]\nQuestion: Com és la freqüència de pas?", "output": [ "variable" ] }, { "id": "task837-96ea838f552c444f8585b383edaad205", "input": "Passage: El 1924 va ser l'any amb més nombre de viatgers però el tràfic va anar disminuint a causa de les molèsties per les obres de soterrament del Tren de Sarrià, que havien obligat a canviar l'emplaçament habitual de les estacions de Barcelona i Gràcia.[28] El 1929 s'obria el tram soterrat entre Barcelona - Pl. Catalunya i Muntaner.[22]\nQuestion: Quin any hi va haver més nombre de viatgers?", "output": [ "1924" ] }, { "id": "task837-8c3dbad7471d47d290b00c8e3d8bed0f", "input": "Passage: Durant la construcció de la nova secció es van cobrir alguns trams que no van ser coberts, com l'estació de Sarrià a la Via Augusta, suposant la remodelació d'aquesta estació. Amb la previsió de poder perllongar posteriorment la línia fins a Esplugues de Llobregat.[32] El ramal es va posar en funcionament l'any 1976 coincidint amb la festa major de Sarrià, va tenir un cost de 140 milions de pessetes amb un recorregut de 500 metres.[33]\nQuestion: Què es va cobrir durant la construcció?", "output": [ "trams que no van ser coberts" ] }, { "id": "task837-6e226526d5af4ffea2ae49fc2c656596", "input": "Passage: El 23 de maig de 1977 els Ferrocarrils de Catalunya van anunciar la clausura de la xarxa a partir del 20 de juny.[35] El 17 de juny de 1977 per Reial Decret es van transferir les línies a Ferrocarriles de Vía Estrecha de forma provisional,[22] mentre el Ministeri d'Obres Públiques del Govern d'Espanya, la Diputació de Barcelona, la Corporació Metropolitana de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona estudiaven el règim d'explotació d'aquesta xarxa.[36] A causa de la indefinició es va produir una degradació del material i les instal·lacions dels Ferrocarrils de Catalunya, que en algun moment van determinar la paralització de l'explotació.[37]\nQuestion: Quan van anunciar la clausura de la xarxa?", "output": [ "23 de maig de 1977" ] }, { "id": "task837-ba1c17d0a678456a8ffc5473435429e1", "input": "Passage: Mesos abans de l'acte, preveient que els establiments hotelers de la ciutat serien insuficients, es van obrir escoles per acollir els pelegrins. Un mes abans de l'esdeveniment els hotels de Tarragona i els càmpings propers tenien una ocupació molt alta. Cal tenir en compte que sempre és un cap de setmana turísticament intens perquè és el pont del Pilar. Per atendre els visitants el Patronat de Turisme va decidir que les oficines d'atenció al públic obririen fins a les vuit del vespre. També s'oferí als visitants un Menú del Pelegrí econòmic.[31]\nQuestion: Què van preveure mesos abans de l'acte?", "output": [ "que els establiments hotelers de la ciutat serien insuficients" ] }, { "id": "task837-6b30945b1c3d432c8a20e0e9693dabc3", "input": "Passage: Diverses persones i entitats havien demanat a l'Església una petició explícita de perdó.[63] A la roda de premsa de balanç de l'acte, que va tenir lloc el 14 d'octubre al matí, l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, va dir que li sabia greu que hi hagi gent que s'ha sentit dolguda per la beatificació i va demanar «que no hi hagi odi» i «que no caiguem en els tòpics». Per la seva banda, el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, va reconèixer que «els màrtirs cristians no són les úniques víctimes» i va demanar que l'acte servís «perquè ningú s'oblidi de cap víctima». També es mostrà partidari d'obrir fosses comunes.[64]\nQuestion: Qui va demanar a l'Església una petició explícita de perdó?", "output": [ "Diverses persones i entitats" ] }, { "id": "task837-8cedf85d3e98480db66f03f12cb99021", "input": "Passage: Posteriorment, en una entrevista a TV3 el 20 d'octubre del 2013, Pujol va afegir que «els bisbes catalans no tenim cap inconvenient a demanar perdó», va indicar que «és el moment de fer estudi històric a fons sobre el paper de l’Església durant la República, la Guerra Civil i la dictadura de Franco» i va dir que tal com li havia demanat la Coordinadora per la Laïcitat i la Dignitat, havia anat tot sol al cementiri per a pregar pels difunts que van morir en un cantó i a l'altre.[66] El mateix dia i en el mateix sentit, l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va dir que si bé Joan Pau II va demanar perdó l'any 2000 i els bisbes catalans ho van fer el 2011 al document Al servei del nostre poble, ell tornava a demanar perdó durant una homilia.[67] El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez i Sistach va afirmar el 25 d'octubre de 2013 que «dels errors que els membres de l'Església hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, els bisbes humilment demanem perdó».[68]\nQuestion: Què va afegir Pujol en una entrevista a TV3 el 20 d'octubre del 2013?", "output": [ "que «els bisbes catalans no tenim cap inconvenient a demanar perdó»," ] }, { "id": "task837-7c920ee8403e461e95067c9c8c2226e1", "input": "Passage: Totes les veus que es van pronunciar públicament sobre l'acte abans, durant i després, van reclamar-ne la no politització, tant els partidaris com els detractors. L'Església va defensar des de la presentació de la beatificació que no volia que l'acte tingués cap connotació política. L'Arquebisbat de Tarragona va dir que la intenció era celebrar «una festa exclusivament religiosa» perquè «una beatificació no va contra ningú, és un acte religiós que no té res a veure amb la política, per molt que alguns ho intentin».[32] El president de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, va demanar que no hi hagués banderes ni pancartes, perquè «no és un acte polític ni reivindicatiu, és un acte religiós històric».[33][34] A l'acte finalment la presència de banderes va ser anecdòtica[35] i entre els qui parlaren no es va fer cap referència al franquisme. Sí que hi hagué abundants referències al perdó i la reconciliació.[36]\nQuestion: Què reclamaven totes les veus que es van pronunciar sobre l'acte?", "output": [ "la no politització" ] }, { "id": "task837-3fd4c63848c84dd5bfb0a7a263608460", "input": "Passage: L'acte central consistí en la cerimònia de beatificació i una missa i comptà amb la presentació de l'arquebisbe Jaume Pujol i Balcells, un missatge del papa Francesc, l'homilia del cardenal Angelo Amato i unes paraules del cardenal Antonio María Rouco Varela.[11] Se celebrà el diumenge 13 d'octubre a les 12 del migdia al Complex Educatiu, conegut també com l'antiga Universitat Laboral, als afores de la ciutat. Va començar amb una connexió televisiva amb Roma que es va seguir amb pantalles gegants en què el Papa Francesc va saludar als assistents a l'acte. Va dir que els màrtirs havien estat «cristians fins al final» i va demanar als catòlics que seguissin el seu exemple.[12] Al voltant de l'altar, situat al davant d'una estructura de 20 per 13 metres amb les fotos de tots els màrtirs que es va descobrir quan es proclamaren els beats, es va desenvolupar la cerimònia religiosa, que durà dues hores i fou presidida pel cardenal Angelo Amato, Prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, que representà el papa Francesc a la beatificació. A l'homilia Amato va dir que els màrtirs «van ser víctimes d'una radical persecució religiosa que es proposava l'extermini de l'Església» i va afegir que «eren germans que no tenien armes, no estaven al front ni donaven suport a cap partit, no eren provocadors».[13] Per la seva banda, el cardenal de Madrid Antonio María Rouco Varela va agrair la presència dels 104 bisbes i molt especialment del «delicat gest del Partiarcat de Moscou, que amb la seva presència a través de dos representants, posa de relleu el nou camí ecumènic obert pels màrtirs del segle XX».[14]\nQuestion: En què consistí l'acte central?", "output": [ "en la cerimònia de beatificació i una missa" ] }, { "id": "task837-8d7f4aeed3894947b90f9a81a9fb5e7b", "input": "Passage: Els desastres colonials d'Espanya de 1898 varen comportar una crisi de consciència, un estat d'ànim on es barrejaven el despit, la vergonya i el menyspreu del passat amb un desig de redreç. Mentre la generació del 98 volia «europeïtzar» Espanya, Unamuno la volia «africanitzar».[17] En aquest context Maragall va publicar els seus «tres cants de guerra»: Els adéus, Oda a Espanya i Cant del retorn.[66] El catalanisme irrompia en la política però les velles oligarquies es varen refer i la veu dels regeneradors, clamant en el desert, va anar extingint-se. Maragall va expressar en la seva Oda a Espanya el repudi per l'Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada regida per una oligarquia agrària, oposada al progrés català originat pel catalanisme polític.\nQuestion: Què va comportar una crisi de consciència?", "output": [ "Els desastres colonials d'Espanya de 1898" ] }, { "id": "task837-7bfbf87de17f42f58f587729bb40f807", "input": "Passage: Les primeres traduccions de Goethe varen ser publicades entre 1898-1891 a La Il·lustració Catalana, continuant a L'Avenç fins al seu tancament el 1893. En aquell moment, Maragall estava treballant en cançons per a l'Orfeó Català; dins del programa musical d'aquest grup coral es troben traduccions de peces de Wilhelm Müller, Reinick, Friedrich Rückert, escenes del Parsifal de Wagner i alguna coral de Bach. L'any 1898 va publicar a Catalònia les seves traduccions de Nietzsche i Ifigènia a Tàurida de Goethe, que posteriorment es va editar en un llibre. Les traduccions dels darrers anys varen aparèixer a les revistes Joventut i La Cataluña.[21] Amb tot, el 18 de novembre de 1911, un mes abans de la seva mort, en una carta dirigida a Pere Bosch i Gimpera confessava les seves dificultats per entendre la parla alemanya.[83]\nQuestion: Quan van ser publicades les primeres traduccions de Goethe?", "output": [ "entre 1898-1891" ] }, { "id": "task837-21fccb8032334340a33f6dd7165dbf24", "input": "Passage: Aquesta primera etapa d'escriptor i poeta, anomenada sovint com a «vitalista», abasta des de les seves primeres obres fins al seu casament, l'any 1891, i destaca pels poemes plens de vitalitat i energia. El poeta pateix una crisi de joventut que acaba quan poden confluir «les inclinacions naturals i els valors espirituals: és l'amor a la dona real el que acaba la trasbalsada, incoherent però riquíssima actitud de l'home que ha deixat de ser un infant».[55] La dona és definida com «el receptacle perfecte o la conjunció on s'encarnaven i prenien realitat els somnis i les divagacions».[56] És el període recollit a les «Notes autobiogràfiques» dels vint-i-cinc anys i a les cartes i poemes conservats d'aquest període, inclòs l'epistolari amb Josep Maria Lloret.\nQuestion: Com és anomenada la primera etapa de l'escriptor i poeta?", "output": [ "«vitalista»" ] }, { "id": "task837-d6c28c71595e4c3ca9ee21727b0cadd4", "input": "Passage: L'última etapa (1906-1911) situa la seva obra en una reflexió sobre l'origen i la finalitat religiosa de l'home. Feu una crida als seus coetanis impulsant la recerca d'una fe viva i reflexionà a fons sobre la relació entre el temps i l'eternitat. Maragall conclogué que els humans han de convertir tots els instants en eterns, assolint una reconciliació del més enllà amb el més ençà.[75]\nQuestion: On es situa l'última etapa la seva obra?", "output": [ "en una reflexió sobre l'origen i la finalitat religiosa de l'home" ] }, { "id": "task837-d1b48b8b0067459f98dace20374a4562", "input": "Passage: El 5 de maig de 1900 morí el seu pare i ell patí una forta depressió reactiva. La seva dona Clara decidí posar-lo en mans del doctor Robert, qui li va recomanar que desconnectés de la vida urbana i que es traslladés a Cauterets.[41] Durant els primers anys del nou segle, Maragall, encara afectat per la mort del seu pare i també pel suïcidi del seu amic Josep Soler i Miquel (1897), va veure com perdia altres éssers estimats: Joan Mañé i Flaquer el 1901, sa mare el 1902 i Antoni Roura el 1910.[42]\nQuestion: Què va patir Maragall quan va morir el seu pare?", "output": [ "una forta depressió reactiva" ] }, { "id": "task837-02e01b39a9114af6bdae630ba4add0f9", "input": "Passage: Pel que fa a la seva obra, varen ser molts els seus seguidors, si bé l\\'espontaneïtat i la nova estètica imposada amb la teoria de la paraula viva, tan personal, va fer dir a Carles Riba que no tenia fórmules transmissibles, i fou així que Maragall no pogué tenir seguidors/potenciadors sinó imitadors com Francesc Pujols, Josep Pijoan, Joan Maria Guasch o Joan Llongueres. A la llarga, aquests autors van connectar amb les tendències classicitzants –o es dissolgueren com a poetes espontanis–, des de l\\'École Romane de Jean Moréas fins al parnassianisme, recollint també l\\'empremta de Nietzsche.[12] Un seguidor especial del seu frustrat iberisme va ser Salvador Espriu, concretament en La pell de brau, de la qual dirà: «és una mena de prolongació del missatge de Maragall al seu poema \"Ibèria\"».[94]\nQuestion: Quants van ser els seguidors de la seva obra?", "output": [ "molts" ] }, { "id": "task837-575289d1094c4e6098f4f3945a4373c0", "input": "Passage: Totes aquestes sèries s’inicien amb el dibuix de Jack Kirby, però sovint deixa aquest treball a altres dibuixants més endavant. Es quedarà a Fantastic Four i tornarà ràpidament a Journey into Mystery (on es publica la sèrie de Thor) i al serial del Capità Amèrica que es publicarà a Tales of Suspense. Totes les seves sèries no són tractades igual per Kirby. En alguns casos, com els primers episodis dels X-Men, es conforma amb el dibuix i intervé poc en la història. En altres còmics, com són Fantastic Four i Thor, és dibuixant i guionista. Stan Lee s'ocupa d'introduir diàlegs a les planxes de Kirby.[49]\nQuestion: Com s'inicien totes les sèries?", "output": [ "amb el dibuix de Jack Kirby" ] }, { "id": "task837-d19386cb53164734991cddeb0a5f1641", "input": "Passage: Kirby i Simon van passar les primeres setmanes a National intentant idear nous personatges mentre la companyia buscava la millor manera d\\'utilitzar-los.[13] Després d’algunes assignacions fantasmes fallides, l’editor de National, Jack Liebowitz, els va dir que \"símplement feu el que vulgueu\". El duo va renovar Sandman a Adventure Comics i va crear el superheroi Manhunter.[14][15] Al juliol de 1942 van començar Boy Commandos, que va ser la sèrie d\\'un equip en obtenir el seu propi títol.[16] Va vendre més d\\'un milió d\\'exemplars al mes, convertint-se en el tercer títol més venut del país.[17] També van obtenir un èxit amb la Newsboy Legion a Star-Spangled Comics.[18] El 2010, l\\'escriptor i executiu de DC Comics, Paul Levitz, va assenyalar que \"com Jerry Siegel i Joe Shuster, l\\'equip creatiu de Joe Simon i Jack Kirby era una marca de qualitat i un historial demostrat\".[19]\nQuestion: Què intentaven fer Kirby i Simon a National?", "output": [ "idear nous personatges" ] }, { "id": "task837-966336654f9c4f9a9b7c2f31acfa0b54", "input": "Passage: Després de ser allistat a l'exèrcit i servint a l'anomenat European Theater of Operations a la Segona Guerra Mundial,[76] Kirby es va escriure regularment amb la seva dona per v-mail, amb Roz enviant cartes diàries mentre treballava en una botiga de roba interior i vivia amb la seva mare.[77] a 2820 Brighton 7th Street a Brooklyn.[78] Durant l'hivern de 1944, Kirby va sofrir greus congelacions i va ser traslladat a un hospital de Londres per recuperar-se. Els metges van considerar amputar les cames de Kirby, que es van tornar negres, però finalment es va recuperar i va poder tornar a caminar.[79] Va tornar als Estats Units el gener de 1945, assignat a Camp Butner a Carolina del Nord, on va passar els últims sis mesos del seu servei. Kirby va ser llicenciat amb honors com soldat de primera classe el 20 de juliol de 1945, després d'haver rebut un premi Combat Infantryman Badge, una Medalla de la Campanya Europea, Africana i de l'Orient Mitjà i una medalla Estrella de Bronze.[80][81]\nQuestion: On servia Kirby a la Segona Guerra Mundial?", "output": [ "European Theater of Operations" ] }, { "id": "task837-5eca8e33bd0a47caae15ba8ba8c0095f", "input": "Passage: Malgrat l'èxit del personatge del Capità Amèrica, Simon tenia la impressió que Goodman no els pagava el percentatge de beneficis promès i va buscar feina per a tots dos a National Comics,[10] (més tard anomenat DC Comics). Simon i Kirby van negociar un acord que els pagaria una suma combinada de 500 dòlars a la setmana, enfront dels 75 i 85 dòlars que van guanyar respectivament a Timely.[11] Tement que Goodman no els pagués si sabia que passarien a la National, van mantenir l'acord en secret mentre continuaven produint treballs per a la companyia.[12] Quan Goodman va descobrir-ho els va dir que marxessin després d'acabar el desè número de Captain America Comics.[7]\nQuestion: Quina impressió tenia Simon?", "output": [ "que Goodman no els pagava el percentatge de beneficis promès" ] }, { "id": "task837-cfd5a94dab0a47399ee93060a7f77055", "input": "Passage: Des de menut li varen agradar els contes i les històries fantàstiques, que en un principi li explicava la seva mare, però més endavant ho va complementar amb la lectura de còmics i pulps. Les aventures de Ciència-ficció, que llegia en algun d'aquests Pulps, el van impressionar en gran manera. Una altra de les influències li va venir per la lectura de les tires còmiques, dels diaris d'aquella època. En aquests diaris les tires diàries i els dominicals varen servir perquè dibuixants i guionistes de la talla de Hal Foster, amb el Príncep Valent, Milton Caniff, dibuixant de Terry and the pirates i la narrativa de Billy DeBeck a Barney Google, publiquessin els treballs que van influir en Jack Kirby.[2]\nQuestion: Què li agradava des de menut a Jack Kirby?", "output": [ "els contes i les històries fantàstiques" ] }, { "id": "task837-044ea74b09424efa85036e43b3b26923", "input": "Passage: Kirby va crear un nou conjunt de còmics de superherois per a DC, incloent The Demon[57] (1972-1974), OMAC[58] (1974-1975) i Kobra[59] (1976). També va escriure i va dibuixar Kamandi, The Last Boy on Earth[60] (1972-1976), una sèrie post-apocalíptica inspirada en les pel·lícules de El planeta dels simis, i The Losers al còmic de guerra Our Fighting Forces[61] (1974-1975). Va treballar de nou amb el seu vell soci, Joe Simon, per renovar el personatge dels anys quaranta Sandman el 1974.[21][62] Per a la sèrie antològica 1st Issue Special va dibuixar presentacions d' Atlas the Great,[63] Manhunter[64] i Dingbats de Danger Street.[65] Els seus entintadors durant els anys setanta amb DC van ser Vince Colletta, Mike Royer i D. Bruce Berry.[43]\nQuestion: Què va crear Kirby per a DC?", "output": [ "un nou conjunt de còmics de superherois" ] }, { "id": "task837-9d3e76daaf79433cab7117ebb9f9ad3f", "input": "Passage: Unes setmanes més tard, la femella segueix tenint problemes per alimentar-se i la seva situació encara és més crítica a causa del fet que es troba en un estat avançat de gestació. El problema és que, com que el seu cos ha esgotat les reserves de greix, si no s'alimenta aviat, avortarà. Afortunadament per ella, troba una llacuna on les femelles de Dorudon s'estan preparant per donar a llum. Després de desparasitar-se fregant el seu cos contra la sorra del fons marí, torna a atacar els Dorudon. Malgrat els esforços dels adults, l'agressivitat de la femella de basilosaure acaba tenint recompensa i durant els següents dies, mata diverses cries de Dorudon per alimentar-se.\nQuestion: Com es troba la femella?", "output": [ "en un estat avançat de gestació" ] }, { "id": "task837-e1a0ba1a50994900a3894b3a0820cff5", "input": "Passage: El basilosaure no és un tàxon de transició, però presenta una combinació de caràcters típics dels seus avantpassats terrestres i d'elements característics de les balenes modernes. Per exemple, a diferència de les balenes actuals, el basilosaure tenia una mandíbula ben desenvolupada amb 44 dents afilades. Les del davant tenien forma de con i servien per atrapar les preses, mentre que les del darrere tenien forma triangular i estaven adaptades per estripar carn, de manera semblant a com ho feien els mesoníquids. Per aquest motiu, durant molt de temps aquests últims foren considerats els avantpassats del basilosaure.[2] Actualment es creu que els cetacis comparteixen un avantpassat comú amb els artiodàctils.\nQuestion: Quantes dents tenia el basilosaure?", "output": [ "44" ] }, { "id": "task837-963e9a0ebf6d439b9e388944ad180a90", "input": "Passage: El basilosaure era la balena més gran del seu temps, cosa que el feia l'animal més gran que hi havia a la Terra. Per tant, es trobava al punt més alt de la cadena tròfica. Les troballes de fòssils de basilosaure i d'altres espècies indiquen que s'alimentava de sirenis, tortugues i altres cetacis més petits com ara Dorudon[9] o Zygorhiza. A més a més, emboscava i caçava peixos ossis i taurons petits en aigües poc profundes.[10] A causa de les seves enormes dimensions, necessitava grans quantitats d'aliment per subsistir, de manera que passava gran part del temps nedant en aigües somes i buscant preses potencials amb els seus desenvolupats sentits de la vista i oïda.[11]\nQuestion: Què era el basilosaure en el seu temps?", "output": [ "la balena més gran" ] }, { "id": "task837-d9e621340582474d865d96534de0273d", "input": "Passage: S'han trobat fòssils d'una altra espècie, B. isis, a l'adientment anomenada Vall dels Zeuglodon, a Egipte. Els fòssils, a més d'estar en molt bon estat de conservació (incloent-hi les potes), eren molt nombrosos. Gingerich, que organitzà diverses expedicions a la vall, suggerí que la veneració egípcia pels cocodrils podria haver estat inspirada pels grans esquelets que hi havia. Una altra espècie, Basiloterus hussaini, era el seu parent més proper conegut, però no era ni de bon tros tan allargat.\nQuestion: On s'han trobat fòssils de B. isis?", "output": [ "Vall dels Zeuglodon" ] }, { "id": "task837-000c33b83a1042e1b9b66e699a976edb", "input": "Passage: La primera aparició del basilosaure és quan la femella caça un tauró en aigües de la part septentrional de l'oceà de Tetis, on els individus adults d'aquesta espècie es reuneixen per l'època d'aparellament. Diversos mascles intenten festejar-la i finalment ella tria el més gran. Com que la seva mida és un obstacle per l'aparellament, utilitzen les potes vestigials que tenen per acoblar els seus cossos. Així doncs, la femella queda embarassada pel mascle.\nQuestion: On caçà la femella un tauró?", "output": [ "en aigües de la part septentrional de l'oceà de Tetis" ] }, { "id": "task837-8454c3dd5a5d415082812da3bcc6cc7d", "input": "Passage: El dia va transcórrer amb total normalitat amb afectacions puntuals a l'inici de la vaga amb els piquets i els aldarulls a les principals capitals i punts de venda.[40] Moltes publicacions i webs locals van destacar la tranquil·litat que es vivia durant la vaga general al seu municipi o àmbit territorial.[41][42][43][44][45] A la tarda es van produir manifestacions a totes les grans poblacions d'Espanya.[22][46]\nQuestion: Com eren les afectacions que hi havia?", "output": [ "puntuals" ] }, { "id": "task837-9f5d71e754f7400fab6f1ddb52514ad6", "input": "Passage: La macrofactoria de SEAT a Martorell, amb prop de 8.000 treballadors, va tancar totalment durant el dia de la vaga.[73] Els aeroports de Girona - Costa Brava i Reus van clausurar la pràctica totalitat dels vols.[26] Al Pertús, unes 2.000 persones van tallar la frontera en contra la Reforma laboral i els plans d'austeritat europeus.[74] A València, hi va haver diversos ferits en una càrrega contra els antisistema al Carrer de Colom.[75]\nQuestion: On és la macrofactoria de SEAT?", "output": [ "a Martorell" ] }, { "id": "task837-ee8c6a29b0ae4aa7bb4644464686e33a", "input": "Passage: Els sindicats van culminar la vaga amb una gran manifestació a Madrid amb el lema \"Així, no. Rectificació ja!\" que anava encapçalada pels màxims dirigents estatals de CCOO i la UGT. La participació va ser, segons els organitzadors, de més de 500.000 persones.[81]\nQuestion: On va ser la manifestació per culminar la vaga?", "output": [ "a Madrid" ] }, { "id": "task837-438964bd5add4adc95a49fb4cf8dc46e", "input": "Passage: Per al Partit Popular, el principal partit de l\\'oposició, i en paraules de Mariano Rajoy, la vaga general era \"lamentable\". El seu partit es va oposar a la vaga argumentant que \"els empresaris ja tenen bastants problemes\" i també a la Reforma laboral de l\\'executiu per considerar-la la \"Reforma de l\\'acomiadament\".[35] José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya, va afirmar que els sindicats hi \"tenen tot el dret, com el tenen els que volen i tenen la sort de poder fer ús del seu dret a treballar\".[36] Celestino Corbacho, Ministeri de Treball d\\'Espanya, va dir que, després de la vaga, espera poder-se reunir amb els sindicats per debatre sobre les reformes pendents.[37]\nQuestion: Com era la vaga per al Partit Popular?", "output": [ "lamentable" ] }, { "id": "task837-440a3965cb6d49239af96ea709816622", "input": "Passage: Pocs dies abans de la vaga general, un grup d\\'activistes socials van ocupar l\\'antiga seu de Banesto de la plaça de Catalunya de Barcelona i hi van desplegar unes pancartes.[57] El dia de la vaga, al migdia, es van cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana de Barcelona,[58] cosa que va derivar, segons la Conselleria d\\'Interior, al desallotjament, per part dels Mossos d\\'Esquadra, de l\\'edifici ocupat, ja que creien que \"s\\'havia convertit en refugi per als violents\" i per \"evitar que els violents poguessin provocar més incidents al final de la manifestació sindical\", segons va informar Joan Saura, Conseller d\\'Interior de la Generalitat de Catalunya.[58][59][60] Simpatitzants dels activistes i vaguistes es van concentrar per protestar pel desallotjament i la policia va començar la càrrega per dispersar-los; va ser aquí quan van començar aldarulls més intensos a molts carrers de la Ciutat Comtal. Al final, la jornada es va saldar amb una quarantena de detinguts a Barcelona, 80 contenidors cremats i algunes unitats mòbils de mitjans de comunicació van ser agredides.[61] Dos dies després, la jutgessa va decretar presó provisional per a dos dels detinguts[62][63] i el 23 d\\'octubre es va detenir una altra persona que va mostrar \"una actitud marcadament violenta\", segons els Mossos.[64] El \"Moviment 25 de setembre\", responsable de l\\'okupació de l\\'edifici, va emetre un comunicat en què denunciava que el desallotjament fou \"totalment il·legal\", i afirmava que els Mossos \"van colpejar violentament\" la gent que hi havia davant de l\\'edifici.[65][66]\nQuestion: Què va ocupar un grup d\\'activistes socials?", "output": [ "l'antiga seu de Banesto de la plaça de Catalunya" ] }, { "id": "task837-ce681b7ebf3949a7bdba5c97bb8a4ec7", "input": "Passage: Va exposar al Saló per primera vegada el 1865, quan el jurat va acceptar la seva pintura Escena de guerra a l'edat mitjana, que atrauria poca atenció. Amb tot, va continuar participant-hi fins al 1870.[4] Posteriorment, va anar canviant al seu estil influït principalment per l'exemple d'Édouard Manet, que Degas havia conegut el 1864 (mentre els dos estaven copiant el mateix retrat de Velázquez al Louvre, segons una llegenda apòcrifa).[5]\nQuestion: On va exposar per primera vegada el 1865?", "output": [ "al Saló" ] }, { "id": "task837-2398c813ebb74baa975729e53e8ce83e", "input": "Passage: Fou batejat amb el nom d'Edgar-Hilaire Germaine de Gas, i va passar la seva primera infància a la Rue Saint-Georges, a prop del jardí de Luxemburg. La seva mare va morir el 1847, quan ell tenia només tretze anys; aquesta pèrdua el va afectar enormement. Tenia quatre germans i germanes i va gaudir d'una infantesa daurada.[1]\nQuestion: Quin és el seu nom de bateig?", "output": [ "Edgar-Hilaire Germaine de Gas" ] }, { "id": "task837-cdcc54466a124736b28611e4dab0989b", "input": "Passage: Després de la seva mort el 1917, es varen trobar més de 150 treballs escultòrics al seu estudi, dels quals els temes principals eren curses de cavalls i ballarines. Estudiosos de Degas asseguren que les escultures no van ser creades com a auxiliars de les pintures. La seva primera i única exposició d\\'escultura durant la seva vida va tenir lloc el 1881, quan exposava La petita ballarina de catorze anys, només mostrada una altra vegada el 1920; la resta dels treballs escultòrics eren en col·leccions privades fins a una mostra organitzada després de la seva mort el 1918. L\\'escultura no va ser tant en resposta a la pèrdua visual, si no com un capítol més en la seva empresa, explorant diferents mitjans de creació i comunicació. Quan va tenir oportunitat, va explorar formes de connectar art gràfic i pintura a l\\'oli, dibuix i pastel, escultura i fotografia. Degas donava la mateixa importància a l\\'escultura i al dibuix: \"El dibuix és una manera de pensar, modelar n\\'és una altra.\"[22]\nQuestion: Quin any va morir?", "output": [ "1917" ] }, { "id": "task837-ed85105be2454e86b9916ec0be8865bc", "input": "Passage: Si el seu contingut canviava, també ho feia la seva tècnica. La gamma de colors foscos que portava la influència de la pintura neerlandesa cedia a l\\'ús de colors vívids i pinzellades atrevides. Pintures com Place de la Concorde són com \"fotos\", congelant moments del temps per descriure\\'ls acuradament, transmetent un sentit de moviment. La manca de color en Assaig del ballet a l\\'escenari el 1874 i en L\\'instructor de ballet de 1876 es pot interpretar com a una connexió amb el seu interès per la nova tècnica fotogràfica. Els canvis en la seva paleta, pinzells, i sentit de composició evidencien completament la influència que tant el moviment impressionista com la fotografia moderna, amb les seves espontànies imatges i punts de vista descentrats, varen tenir sobre el seu treball.[18]\nQuestion: Què canviava a part del contingut?", "output": [ "la seva tècnica" ] }, { "id": "task837-cfd3bc9a211a4e09ba012a0a77bf0f15", "input": "Passage: El canvi d'orientació en el seu estil, iniciat a mitjans dels anys 1860, orientant-se a temes contemporanis reflectits des d'una perspectiva diferent, el va portar a desenvolupar la sèrie de les ballarines. Degas va abordar una composició indubtablement innovadora amb vistes parcials o rasants, amb línies que conviden a identificar el moviment. Degas mirava de trobar noves formes d'expressió del moviment, suggerint un gest dinàmic del model i fugint de la imatge estàtica dels que posen, volent captar una visió fugaç i fixar-la a la tela.[20]\nQuestion: Quan va iniciar el canvi d'orientació en el seu estil Degas?", "output": [ "a mitjans dels anys 1860" ] }, { "id": "task837-ae64212148304d878c08cb8059f36028", "input": "Passage: Durant la seva vida, la seva obra fou reconeguda i admesa per ser exposada al Saló del Louvre el 1865, malgrat que alguns cops havia estat criticada i titllada de controvertida. Formà part del grup del Café Guerbois (1866). No deixà deixebles, però influí en pintors com Jean-Louis Forain, Mary Cassatt, Walter Sickert o Toulouse-Lautrec.[21]\nQuestion: On va ser exposada la seva obra?", "output": [ "al Saló del Louvre" ] }, { "id": "task837-5079925d2f944383a913ba19645d26f8", "input": "Passage: A la dècada del 1960, es va proposar una altra teoria que afirmava que les nanes blanques tenen tals camps magnètics perquè el flux magnètic de la superfície havia de conservar-se durant l'evolució d'una estrella no degenerativa a una nana blanca. Un camp magnètic a la superfície de l'estrella progenitora de 100 gauss (0,01 tesla) es convertiria així en un camp de 100·1002 = 1 milió de gauss (100 T) si el radi redueix en 100 vegades la seva grandària.[65], §8;[71], pàg. 484\nQuestion: Quan es va proposar una altra teoria?", "output": [ "A la dècada del 1960" ] }, { "id": "task837-05e9fef430dd4d76b5195b2453570a7b", "input": "Passage: Aquestes densitats són possibles a causa del fet que la matèria no està composta per àtoms normals que poden formar enllaços químics de la manera habitual, sinó que està en estat de plasma, i els nuclis i electrons no estan cohesionats. Per tant, en aquest estat no hi ha cap obstacle que impedeixi que els àtoms s'acostin entre si, perquè si no seria impossible irrompre l'espai que normalment ocupen els orbitals atòmics dels electrons.[23] Eddington es va preguntar què passaria quan aquest plasma es refredés i desaparegués l'energia que manté ionitzats els àtoms.[37] El 1926, R. H. Fowler va resoldre aquesta paradoxa mitjançant l'aplicació de l'aleshores recentment instaurada mecànica quàntica. Els electrons s'acosten tant els uns als altres que la seva posició es torna molt limitada, volent ocupar el mateix estat quàntic, però per complir el principi d'exclusió de Pauli i obeir l'estadística de Fermi-Dirac,[a] introduïda el 1926 per determinar la distribució estadística de partícules que compleixen el principi d'exclusió de Pauli,[38] els electrons haurien de moure's molt de pressa, pressionant-se els uns als altres, cosa que forma una pressió de degeneració que compensa la gravitatòria, aturant així el col·lapse de la nana blanca. Al zero absolut, no tots els electrons poden conservar l'estat fonamental, de manera que alguns d'ells s'exciten cap a estats d'energia més alts, deixant disponibles els estats més baixos d'energia; això rep el nom de líquid de Fermi. Els electrons en aquest estat reben el nom d'electrons degenerats, i es tradueix en què una nana blanca pot refredar-se fins a arribar al zero absolut i encara contenir energia. Una altra manera d'arribar a aquesta conclusió és aplicant el principi d'incertesa de Heisenberg: l'alta densitat d'electrons en una nana blanca significa que les seves posicions estan molt restringides, creant una incertesa en la seva dinàmica. Això deriva que alguns electrons deuen posseir una gran quantitat de moviment, i per tant, tenir una energia cinètica molt elevada.[37][39]\nQuestion: Per què no està composta la matèria?", "output": [ "composta per àtoms normals" ] }, { "id": "task837-47f68c3c3b044fa4a2c7e8ab783dcc64", "input": "Passage: La primera ZZ Ceti trobada va ser HL Tau 76 l'any 1968, descoberta per l'astrònom nord-americà Arlo O. Landolt. Landolt va observar que les pulsacions de l'estrella variaven en un període d'aproximadament 12,5 minuts.[86] El 1970 es va descobrir Ross 548, una altra ZZ Ceti amb el mateix tipus de variabilitat que HL Tau 76.[87] El 1972, l'estrella va obtenir oficialment la designació de ZZ Ceti.[88]\nQuestion: Quin any van trobar HL Tau 76?", "output": [ "1968" ] }, { "id": "task837-87f0629dc9594547970ad469920a25b4", "input": "Passage: El 1947, P. M. S. Blackett va predir que les nanes blanques haurien de posseir camps magnètics d'una força en la seva superfície d'aproximadament un milió de gauss (100 tesles), com a conseqüència d'una llei física que ell mateix va proposar, que afirmava que un cos en rotació i sense càrrega hauria de generar un camp magnètic proporcional al seu moment angular.[68] Aquesta teoria rep el nom de magnetisme gravitacional, coneguda també com l'efecte Blackett,[69] que mai no ha estat observat ni acceptat generalment per la comunitat científica. Pocs anys més tard, a la dècada del 1950, l'efecte Blackett va ser refusat.[70], pàg. 39–43\nQuestion: De quan són els camps magnètics que haurien de tenir les nanes blanques segons Blackett?", "output": [ "d'aproximadament un milió de gauss" ] }, { "id": "task837-7fc70a48bd9f4760a3301594565b609b", "input": "Passage: Els càlculs suposen que la nana blanca no posseïx rotació. Si tingués rotació, l'equació de l'equilibri hidroestàtic hauria de modificar-se per incloure la força centrífuga prenent un sistema de referència rotatori,[49] ja que per una nana blanca amb rotació uniforme, el límit de massa augmenta molt lleugerament. No obstant això, si la rotació de l'estrella no és uniforme, i no es pren en compte la viscositat, no hi hauria límit de massa per un model de nana blanca en equilibri estàtic, com ho va assenyalar Fred Hoyle el 1947.<[50] Tanmateix, no tots aquests models d'estrelles en rotació són dinàmicament estables.[51]\nQuestion: Què s'hauria de fer amb l'equació de l'equilibri hidroestàtic si la nana blanca tingués rotació?", "output": [ "hauria de modificar-se" ] }, { "id": "task837-19c0a7d3555a48e69a36292d64e7bfb8", "input": "Passage: El sistema estel·lar o planetari d'una nana blanca pot intervenir en el seu desenvolupament de diverses formes. El Telescopi espacial Spitzer de la NASA va observar la zona central de la nebulosa de l'Hèlix mitjançant espectroscòpia infraroja, i va suggerir que allí es trobava un núvol de pols, probablement causada per col·lisions entre estels.[110][111] De la mateixa manera, el 2004 es va observar la presència d'un núvol de pols al voltant de la nana blanca G29-38, que possiblement es va formar a causa de la disgregació per forces de marea d'un estel que va transitar molt prop de la nana blanca.[112]\nQuestion: Què pot intervenir en el desenvolupament d'una nana blanca?", "output": [ "El sistema estel·lar o planetari" ] }, { "id": "task837-3c0abd903de146a2a3931fda10719b13", "input": "Passage: El 1908 es va atorgar a Camins de Ferro del Nord-est d\\'Espanya (NEE), que havia canviat del francès al castellà el seu nom (Camino de Hierro del Nordeste de España), la concessió d\\'un ferrocarril de Martorell a Sant Vicenç de Castellet amb dos ramals, un a Sant Andreu de la Barca i un altre fins a Manresa. Tretze dies més tard s\\'autoritzava la transferència de la concessió del ferrocarril de Vallira a Barcelona i ramals de Union des Tramways, a NEE. La companya va replantejar els dos projectes per convertir-lo de tramvia a ferrocarril secundari i iniciant la construcció del ferrocarril de Barcelona a Martorell. A la fi del 1911 les obres estaven quasi finalitzades i veient que no podia construir tots els ramals el 1912 va modificar les concessions per esdevenir-ne una de sola anomenada \"Barcelona–Manresa amb ramal a Vallirana\". Aquell mateix any, el 29 de desembre de 1912, van inaugurar el ferrocarril entre Magòria i Martorell-Enllaç.[24]\nQuestion: Quan es va atorgar a Camins de Ferro del Nord-est d\\'Espanya la concessió del ferrocarril de Martorell a Sant Vicenç de Castellet?", "output": [ "1908" ] }, { "id": "task837-21bf0eaf0d114139b93e887638edab07", "input": "Passage: El 1914 NEE va entrar en crisi per la liquidació del principal suport de la companyia, el Banco Franco-Aermicano. L'esclat de la Primera Guerra Mundial també va portar problemes a la companyia, ja que tenia la seu a Bèlgica. Donats els seus problemes financers, un cop passada la guerra i la constitució de Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFC) el 1919, va portar que aquesta assumís l'explotació de la línia i l'inici de la fusió. Els accionistes dels Ferrocarrils Catalans (CGFC) van adquirir el capital de NEE, que va transferir la concessió del ferrocarril a CGFC amb la dissolució final de NEE.[25]\nQuestion: Quan va entrar en crisi la NEE?", "output": [ "1914" ] }, { "id": "task837-f602109c860148f08d7fc07cdd07984e", "input": "Passage: La companyia impulsà una gran modernització de la línia.A la dècada de 1990 els dos governs van signar un conveni per finançar infraestructures de transport i els FGC va constituir l\\'anomenat \"Metro del Baix Llobregat\", establint freqüències més elevades.[36] Es van renovar diversos trams per augmentar la velocitat, es va finalitzar la instal·lació d\\'electrificació als trams que no se\\'n disposava i millora del manteniment de la infraestructura.[28] Els serveis es van numerar, començant a utilitzar per a la línia 8 el color rosa i la identificació \"S3\" (\"S\" de suburbà).[37] L\\'any 2003, juntament amb la posada en funcionament de la línia 11 del FMB, la S3 es reanomena al nom actual, L8 (\"L\" de línia).[38]\nQuestion: Què impulsà la companyia?", "output": [ "una gran modernització de la línia" ] }, { "id": "task837-f133cdcd22a34599a9d7bd1533e0ea34", "input": "Passage: El 23 de maig de 1977 els Ferrocarrils de Catalunya van anunciar la clausura de la xarxa a partir del 20 de juny.[27][28] El 17 de juny de 1977 per Reial Decret es van transferir les línies a Ferrocarriles de Vía Estrecha de forma provisional, mentre el Ministeri d'Obres Públiques del Govern d'Espanya, la Diputació de Barcelona, la Corporació Metropolitana de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona estudiaven el règim d'explotació d'aquesta xarxa.[29] A causa de la indefinició es va produir una degradació del material i les instal·lacions dels Ferrocarrils de Catalunya, que en algun moment van determinar la paralització de l'explotació.[30] Posteriorment el Govern d'Espanya va traspassar la infraestructura a la Generalitat de Catalunya el 1978.[25] Mentre va dependre de FEVE, el Ministeri d'Obres Públiques tenia un projecte per reestructurar els serveis i tancar el Martorell-Igualada.[31]\nQuestion: Quan van anunciar els Ferrocarrils de Catalunya la clausura de la xarxa?", "output": [ "El 23 de maig de 1977" ] }, { "id": "task837-755361a7d8d647829b14fabef7ffcb61", "input": "Passage: El 2007 es va inaugurar una nova estació entre Ildefons Cerdà i Gornal anomenada Europa | Fira,[39] sota la Plaça d\\'Europa de l\\'Hospitalet de Llobregat pel desenvolupament de l\\'àrea de la Plaça Europa i la nova ubicació de Fira de Barcelona, en la qual enllaçaria amb la línia de la L9.[40] L\\'any 2007 es va finalitzar tot el desdoblament de via entre Barcelona i Martorell. Les freqüències fins a l\\'any 2007 eren d\\'uns set minuts i mig i en hora vall de deu minuts, amb el \"Metro del Baix Llobregat\" es van passar a freqüències de tres minuts fins a Sant Boi de Llobregat.[41] Incrementant col·lateralment el viatge en deu minuts a serveis de rodalia de la Línia Llobregat-Anoia.[42]\nQuestion: On estava l\\'estació Europa | Fira?", "output": [ "sota la Plaça d'Europa de l'Hospitalet de Llobregat" ] }, { "id": "task837-c8113ab74fc7486ea976cd2a8cc14afd", "input": "Passage: Recentment s'han afegit nous objectes a la col·lecció del museu, entre els quals es pot destacar una corona funerària d'or que data del segle iv aC i una estàtua de marbre d'una figura femenina, del segle vi aC. Aquests objectes van ser tornats pel Museu J. Paul Getty a Grècia el 2007, després d'un litigi de deu anys de durada, després del qual es va considerar provat que es tractava d'objectes que en el seu moment van ser robats.[55] Un any abans, i pels mateixos motius, la Fundació Los Angeles va accedir a tornar una làpida del segle IV aC, procedent de les proximitats de Tebes i un relleu del segle VI aC que va ser trobat a l'illa de Tassos.[56]\nQuestion: Què s'ha afegit recentment a la col·lecció del museu?", "output": [ "nous objectes" ] }, { "id": "task837-6397dc35182c42ac878dc6d83aea1822", "input": "Passage: Des dels primers anys, el museu es va revelar insuficient per acollir les col·leccions cada vegada més abundants. Es va realitzar una primera ampliació del 1903 a 1906: s'hi van afegir tres sales, creades per l'arquitecte grec Anastásios Metaxás, cap a l'est, a l'eix de l'entrada principal. Novament, van ser ràpidament insuficients. Es va realitzar una nova extensió, important aquesta vegada, entre 1932 i 1939, per l'arquitecte grec George Nomikos, sempre cap a l'est. L'ampliació del 1903-1906 va ser demolida i substituïda per un edifici de dos pisos, on es van instal·lar les oficines i els laboratoris, així com un magatzem al soterrani. Es va donar al museu l'organització actual, amb prop de 8.000 m² d'exposició.[3][4][9][11][13]\nQuestion: Com eren les col·leccions?", "output": [ "cada vegada més abundants" ] }, { "id": "task837-8ea69daeae3f4ae8803c5dc9ef63559c", "input": "Passage: El Museu Arqueològic Nacional d'Atenes (en grec, Εθνικό Αρχαιολογικό Μουσείο) és un museu d'art i arqueologia que es troba a Atenes. Exposa alguns dels objectes arqueològics i obres d'art més importants trobats a Grècia des de la seva prehistòria fins a l'antiguitat tardana. Se'l considera un dels grans museus del món, i conté la col·lecció més bona d'objectes de l'antiga Grècia que es pot trobar en tot el món.[2] Està situat al centre d'Atenes, al barri d'Eksarhia, encara que l'entrada està ubicada a l'avinguda Patission, adjacent al també edifici històric que allotja la Universitat Politècnica Nacional d'Atenes.\nQuestion: Què és el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes?", "output": [ "un museu d'art i arqueologia" ] }, { "id": "task837-8413bcad637b408e9b8c871dfecea40c", "input": "Passage: De les ceràmiques amb «figures negres», s'exposen tres àmfores (segle VI aC) i un crater pel pintor Sophilos representant Hèracles que s'enfronta a Nereu, i una copa que porta la signatura d'Exèquies. Es poden veure també plaques de fusta pintada (segle VI aC) procedent de la gruta de Pitsa a Corint, úniques, que representen una processó femenina. Es troben les ceràmiques de Beòcia (segle VI aC), les «copes d'ocells» anomenades així a causa del seu motiu principal: un ocell amb les ales obertes. Els petits objectes trobats al santuari d'Hera d'Argos (segles VI i V aC) mostren el que era la vida diària d'aleshores. Elements dels temples d'Apol·lo a Termos i d'Àrtemis a Laphria completen aquesta col·lecció.[44][48][49]\nQuestion: Quantes àmfores s'exposen de les ceràmiques amb figures negres?", "output": [ "tres" ] }, { "id": "task837-4a857f36c9b644b295923f571c1714e8", "input": "Passage: Els frescs policroms d'Akrotiri (Santorí), així com la vaixella, les armes i les eines s'exposen al museu. Akrotiri es va destruir en el seu apogeu durant el segle XVI aC i és considerada com una Pompeia de la mar Egea. Va ser coberta per una gruixuda capa de pedra tosca d'origen volcànic que conserva intactes les seves cases en pisos. Estava aleshores la ciutat sota influència de la civilització minoica, com s'aprecia en els motius decoratius sobre les ceràmiques, frescs murals i l'adopció de l'escriptura «lineal A». Els frescs es van descobrir en les excavacions dels anys 1967-1974 per Spyridon Marinatos, el fresc de la primavera (amb flors de safrà i hirundínids) cobreix tres parets, però el més famós fresc és l'anomenat dels boxadors. Es van pintar sobre parets cobertes de guix humitejat, cosa que va permetre'n la conservació. Es van afegir alguns detalls després de sec. Les ceràmiques són vasos policroms amb motius florals (lliri i safrà) i animals (cabres i dofins), motius importats del continent o de Creta.[41][42][43]\nQuestion: Quan es va destruir Akrotiri?", "output": [ "durant el segle XVI aC" ] }, { "id": "task837-e0e556842f64457280872ccd980cb9a2", "input": "Passage: Les principals estructures de Tenerife, que es descriuen a continuació, conformen l'edifici central, amb el complex Teide-Pico Viejo i el circ de Las Cañadas. Es tracta d'una semicaldera de 130 quilòmetres quadrats originada per un conjunt de processos geològics explicats a l'epígraf «Origen i formació». El circ està ocupat parcialment per l'estratovolcà Teide-Pico Viejo i completat pels materials que ha emès en les seves diferents erupcions. Destaquen al seu interior els Roques de García, entre els quals el més conegut, el Roque Cinchado.[1] Una altra formació vistosa són Los Azulejos, composta per fonolites de colors verdosos que s'han creat per activitat hidrotermal.[13][15][16]\nQuestion: Quan mesura la semicaldera?", "output": [ "130 quilòmetres quadrats" ] }, { "id": "task837-209c3ee8edcd4b3c84c66107a221e451", "input": "Passage: Els menceys de l\\'illa de Tenerife van prendre diferents actituds en el moment de la conquesta. Es van constituir el \"bàndol de pau\" i el \"bàndol de guerra\": el primer estava integrat pels menceyats d\\'Anaga, Güímar, Abona i Adeje, i el segon, per Tegueste, Tacoronte, Taoro, Icode i Daute. El bàndol de guerra es va enfrontar tenaçment als castellans durant els dos anys que va durar la conquesta de Tenerife. Les tropes castellanes van caure derrotades a mans dels guanxes a la Primera Batalla d\\'Acentejo, el 1494. Tanmateix, els guanxes, superats per la tecnologia dels conqueridors i per les noves malalties que portaven, a les quals no eren immunes, van caure davant les tropes de la Corona de Castella a la Batalla d\\'Aguere i a la Segona Batalla d\\'Acentejo; la conquesta va culminar el setembre de 1496.[41]\nQuestion: Quins bàndols van constituir els menceys?", "output": [ "el \"bàndol de pau\" i el \"bàndol de guerra\"" ] }, { "id": "task837-6f763b032bd949ddb3b592c657921bbe", "input": "Passage: Al desembre de 1493, Alonso Fernández de Lugo va obtenir dels Reis Catòlics la confirmació dels seus drets de conquesta sobre l'illa de Tenerife. A l'abril de 1494, procedent de Gran Canària, el conqueridor va desembarcar a la costa de l'actual Santa Cruz de Tenerife amb una tropa de peninsulars, canaris (de La Gomera i grancanaris, sobretot) formada per uns dos mil homes de peu i dos-cents a cavall. Després d'aixecar un fortí, es va disposar a endinsar-se cap a l'interior de l'illa.[41]\nQuestion: Quins drets li van confirmar a Alonso Fernández de Lugo?", "output": [ "de conquesta sobre l'illa de Tenerife" ] }, { "id": "task837-5b64adb9642b47ff8837d068447a7e13", "input": "Passage: Tant els peixos com les carns acostumen a acompanyar-se amb papas arrugadas. És aquest un plat típic del conjunt de les Canàries que respon simplement a la forma de cuinar les patates. Amb aigua, molta sal, i sense pelar.[15][16]\nQuestion: Amb què s'acompanyen els peixos i la carn?", "output": [ "amb papas arrugadas" ] }, { "id": "task837-c0c3d3aea77343bc9e64bae76ecb7d7b", "input": "Passage: El joc del pal canari, és un art marcial que es practica entre dos jugadors que, sense arribar a fer contacte amb el cos de l'adversari, realitzen un combat amb pals. El joc del pal, a l'origen, no tenia caràcter lúdic, sinó que era un mètode de combat utilitzat pels canaris precolonials. Ho van utilitzar contra els europeus, però després de la cristianització dels seus habitants, i la posterior repressió i prohibició, es va anar perdent, conservant-se a unes poques famílies, que ho van ensenyar de generació a generació. A dates recents s'han obert escoles de pal públiques.[111]\nQuestion: Què és el joc del pal canari?", "output": [ "un art marcial" ] }, { "id": "task837-3864ecb4d7f84a64a895c88f595f5200", "input": "Passage: Amb marcat caràcter religiós es troba la festivitat del Corpus Christi, on és habitual la confecció de catifes florals als carrers. A títol especial es poden incloure les realitzades a La Orotava, on es pot contemplar un tapís de considerables dimensions confeccionat a la plaça de l'ajuntament mitjançant terres volcàniques de diverses tonalitats, extretes del Parc Nacional del Teide que, després de la celebració són tornades a fi de respectar l'entorn del Parc. La festivitat del Corpus Christi de La Orotava està declarada Bé d'Interès Cultural a la categoria d'Activitat Tradicional d'Àmbit Insular.[102]\nQuestion: Quin caràcter té la festivitat del Corpus Christi?", "output": [ "religiós" ] }, { "id": "task837-a46df6941a8d4076a66fd6be900e0a1f", "input": "Passage: Al contrari d'altres fortaleses del lloc, com Verrés i Ussel, construïdes al cim d'un promontori rocós per millorar la seva defensa, el castell de Fénis és en un indret totalment privat de defenses naturals. Aquest fet fa pensar que la seva principal funció fos la de prestigiosa seu administrativa de la família noble de la regió, els Challant-Fénis, i que, inclosa la doble muralla, tingués una funció ostentosa, per intimidar i sorprendre la població. De fet, no ha patit mai, que se sàpiga, cap atac ni setge.[2][3] Malgrat això, el castell de Fénis posseeix excel·lents mostres de les tècniques defensives de l'època. I la seva funció residencial ve remarcada pels frescos de mèrit que encara romanen al pati i a la capella.\nQuestion: Què són Verrés i Ussel?", "output": [ "fortaleses" ] }, { "id": "task837-2ca79ec87387439cba957a051102ac83", "input": "Passage: Alguns autors veuen disseminats en el senyoriu tot de símbols i, fins i tot, un viatge iniciàtic en el camí d'accés a la casa.[4] Altres noten que són set les cambres en cada planta, set les torres internes i set les portes que s'han de creuar per a accedir al pati interior.[5] «Ël castel ëd Fén-is... mità na ca fòrt, mità ca 'd vilegiadura...», tal com podien descriure'l els seus contemporanis, va ser peça clau en el control del territori fins que «Da la sconda mità dël sécol ch'a fa XV a j'ancamin-a për ël castel un perìod ëd decadensa, e a finiss për esse bandonà».[n. 1]\nQuestion: Què s'ha de creuar per accedir al pati interior?", "output": [ "portes" ] }, { "id": "task837-00042f4d4fd64d228be95d29137b6120", "input": "Passage: Al centre del costat sud de la planta hi ha l'estança que a l'inventari es defineix com a chambre des tolles,[n. 7] arranjada amb algunes arques caracteritzades per tenir una cara decorada. L'adjacent cabinet de la chambre des tolles, així esmentat al mateix document, allotja un llit i una caixa del segle XVI i un escó vuitcentista, provinent de la col·lecció de l'industrial Riccardo Gualino.[47][48] Giustino Boson, en el seu llibre El castello di Fénis[49] designa aquestes dues cambres respectivament sala da pranzo ('menjador') i della signora. En haver-se perdut tot el mobiliari original d'aquestes cambres, i donat el fet que han canviat d'ús al llarg dels segles, resulta molt difícil identificar amb claredat la funció que tingueren originalment.[50]\nQuestion: On és l'estança que a l'inventari es defineix com a chambre des tolles?", "output": [ "Al centre del costat sud de la planta" ] }, { "id": "task837-3166b55432fe45ce84cd9a47010ff206", "input": "Passage: L'objectiu d'aquesta campanya, cenyida a criteris de respecte envers l'estructura original se centrà especialment a aturar la degradació del casal. Bertea emprenia diverses intervencions: construcció d'un nou camí d'accés al castell pel cantó de llevant[24] amb marges de pedra seca, assegurament dels murs inestables, canalitzacions per a aigües pluvials, restauració de sostres (entre els quals els de la gran torre de la cinta murada externa, el de la torre quadrada occidental, el del saló de la capella i el de la torre colomar), restauració de pisos i de marcs de finestres. A finals del segon decenni del segle XX, d'Andrade, malalt, es retira i Seglie esdevé cap de les obres.[24] El 1920, amb tots els sostres i muralles recuperades de la degradació, es dóna per finalitzada la primera fase, condicionada per la manca de fons econòmics disponibles.\nQuestion: Quin és l'objectiu de la campanya?", "output": [ "aturar la degradació del casal" ] }, { "id": "task837-77ead98e2a4849559f17b4ab013449bc", "input": "Passage: Al cantó nord-est d'aquest segon pati hi ha un edifici rectangular un temps habilitat com a estable[11] i pallissa.[20] A mitjan banda de llevant hi ha una torre rodona, utilitzada antigament com a colomar, amb la porta d'accés al vestíbul que mena al pati interior de l'estructura central. El vestíbul està protegit per dos cossos de guàrdia.[20] El pati, de forma trapezoïdal, està rodejat pels quatre cantons per galeries balaustrades amb pintures al fresc als seus paraments.\nQuestion: Què hi ha al cantó nord-est del segon pati?", "output": [ "un edifici rectangular" ] }, { "id": "task837-972dd1aae1e64bc683c331eb05112665", "input": "Passage: Al costat d'aquesta cuina hi ha el que es defineix com dormitori del senyor del castell, anomenada la chambre blanche en l'inventari de 1551. La paret mitgera amb la cuina té una gran llar de foc de pedra amb el blasó del llinatge Challant pintat. A l'estança hi ha una sèrie de contenidors i caixes amb marqueteria i un llit de baldaquí amb columnes salomòniques, reproducció d'un model toscà de la fi del segle XVI.[46]\nQuestion: Què hi ha al costat de la cuina?", "output": [ "el que es defineix com dormitori del senyor del castell" ] }, { "id": "task837-b628f533d8124f0faed82ea0746810ef", "input": "Passage: Rossini va escriure amb tota celeritat la música per al llibret que Gaetano Rossi havia escrit també ràpidament. Una òpera breu, una farsa còmica, que prendria l'argument d'una composició prèvia de Carlo Coccia, que al seu torn es basava en una obra teatral del 1791 interpretada per l'actor Giovanni Battista Viassolo, que utilitzava el pseudònim de Camillo Federici. El llibretista escollit per a la creació rossiniana fou el veronès Gaetano Rossi, que ja havia elaborat el llibret de l'òpera Adelina de Generali acabada d'estrenar al San Moisè, i que també va treballar per Nicola Zingarelli, Stefano Pavesi i Gaetano Donizetti, i que fou posteriorment l'autor de títols rossinians de primer nivell com Tancredi i Semiramide.[4]\nQuestion: Quin tipus d'òpera és?", "output": [ "farsa còmica" ] }, { "id": "task837-8903bde528b9403d986019321b83a797", "input": "Passage: A La Fenice de Venècia es va estrenar el 1910. Al Regne Unit va ser el 1954 al Sadler's Wells Theatre de Londres. El 1984 l'estrena va tenir lloc a Perth, Ayr (Escòcia), Stirling, Dundee, Dunfermline i Inverness, en la traducció d'Elizabeth Parry per la Scottish Opera. La primera actuació al Rossini Opera Festival va tenir lloc el 1991, realitzada per Donato Renzetti amb l'Orquestra Simfònica de la RAI de Torí, amb Enzo Dara, Luca Canonici i Roberto Frontali (amb actuacions posteriors el 1995 i 2006). El 1992 es posà en escena a l'Sferisterio de Macerata.\nQuestion: Quin any es va estrenar a La Fenice de Venècia?", "output": [ "1910" ] }, { "id": "task837-89c87ad206934a768295a5900b5e2d08", "input": "Passage: El Teatro San Moisè va estrenar l'òpera bufa d'un sol acte La cambiale di matrimonio el 3 de novembre de 1810 i el resultat no va ser espectacular, però sí bo: es va representar dotze vetllades.[10] Morandi va cantar el paper principal. De Venècia se'n va anar a Pàdua i Trieste, i també va arribar a algunes ciutats no italianes, la primera de les quals va ser Barcelona, al Teatre de la Santa Creu, el 26 d'abril de 1816.[2]\nQuestion: Quin teatre va estrenar La cambiale di matrimonio?", "output": [ "Teatro San Moisè" ] }, { "id": "task837-9e6643cc91b34250b9d3e1af57f1ce6e", "input": "Passage: La partitura va cridar l'atenció des del mateix moment dels assajos. L'orquestra encarregada de tocar va quedar estranyada en veure tal cúmul de notes fins a tal punt que van arribar a afirmar que allò era impossible de tocar perquè no s'entendria absolutament res. Les òperes italianes precedents no són tan denses des del punt de vista orquestral. No obstant això els assajos van seguir endavant i finalment la farsa va ser estrenada, collint bons resultats.[9]\nQuestion: Què van afirmar els membres de l'orquestra?", "output": [ "que allò era impossible de tocar" ] }, { "id": "task837-c404371620174aeebb1cdeb6a4f6e3d1", "input": "Passage: El 1810, amb Rossini que tot just havia deixat el Liceo, van arribar a Bolonya dos vells amics de la família: l'organista, compositor i director d'orquestra Giovanni Morandi i la seva esposa, la soprano Rosa Paolina Morolli coneguda com a Rosa Morandi i després anomenada el cigne de l'Òpera de París.[6] Els Morandi es dirigien a Venècia per unir-se a la companyia que havia d'actuar aquella tardor al Teatro San Moisè. Rossini i els seus pares varen explicar a la parella els desitjos del jove compositor de debutar amb una obra. Casualment, quan els Morandi van arribar a Venècia, l'empresari de l'òpera, Antonio Cera, marquès de Cavalli, es trobava en dificultats per completar la temporada.[7] Aquest, que recordava bé l'atrevit músic i el seu singular sentit de l'humor, li va encomanar la composició d'una òpera breu.[4]\nQuestion: Qui va arribar a Bolonya el 1810?", "output": [ "Giovanni Morandi i la seva esposa, la soprano Rosa Paolina Morolli" ] }, { "id": "task837-95c8705a6a7b4500a0989cefddac87bb", "input": "Passage: Ermione és una obra complexa i ambigua, on la severa línia neoclàssica, fidel a l'esperit de l'obra francesa en què s'inspira, s'uneix als tons ombrívols que caracteritzaran l'esdevenidora òpera romàntica. La invenció musical, alhora que el seu furor belcantista i la riquesa orquestral, és sorprenent. Rossini concep una elaboració instrumental d'inusual dificultat a la qual encadena un maneig de les veus que conjuga el virtuosisme, donant un matís gairebé transcendental a un sentit tràgic. En la seva creació Rossini va alterar parcialment les estructures formals sobre les quals es construïa el drama, deixant al públic de l'època certament desconcertat. De fet, encara que l'òpera manté la clàssica successió de nombres tancats -ària, duos, conjunts, etc.-, aquests estan però modificats des de l'interior, gràcies a una successió que es basa en una inusual i nova continuïtat dramàtica.[1]\nQuestion: Com és l'obra Ermione?", "output": [ "complexa i ambigua" ] }, { "id": "task837-c2dfd4166ccf4a1e89671a4eff761d9b", "input": "Passage: Ermione fou la vint-i-setena òpera de Rossini i la seva cinquena de Nàpols. Va seguir tot just tres mesos després de la seva Ricciardo e Zoraide per al mateix teatre. L'eminent musicòleg especialista en Rossini, Philip Gossett, considera que és «una de les millors obres de la història de l'òpera italiana del segle XIX».[2]\nQuestion: Quin lloc ocupa Ermione entre les òperes de Rossini a Nàpols?", "output": [ "cinquena" ] }, { "id": "task837-93dab67dd86c4f06b34af2bd41e60198", "input": "Passage: Entre els anys 1815 i 1822, Rossini va centrar la seva carrera a Nàpols, on va compondre una sèrie d'obres per al Teatro San Carlo, que en aquell moment es vanagloriava de tenir una orquestra excepcional i una companyia amb els millors cantants residents disponibles en qualsevol lloc. Una sèrie d'obres mestres en van ser el resultat, incloent-hi Elisabetta, regina d'Inghilterra, Otello, Ricciardo e Zoraide i La donna del lago. Ermione és sens dubte una de les òperes més grans de Rossini, tot i ser potser la que va tenir menys èxit immediat.[5]\nQuestion: Quan va centrar Rossini la seva carrera a Nàpols?", "output": [ "Entre els anys 1815 i 1822" ] }, { "id": "task837-a5728068b5bc4ed6a1a16e51f8e0a480", "input": "Passage: Pirro se'n va. Andromaca decideix que, abans de morir, farà jurar a Pirro que Astianatte se salvarà. Ermione, acompanyada per Fenicio i Cleone, apareix i insulta Andromaca, qui la perdona i s'aparta. Ella li demana a Fenicio que li digui a Pirro que ella encara l'estima, i fins i tot si té la intenció d'abandonar-la (ària: Di, che vedesti piangere). Ell se'n va, i Cleone diu a Ermione que Pirro no és digne d'ella. Ermione contempla el suïcidi (ària: Amata, l'amai).\nQuestion: Què volia fer Andromaca jurar a Pirro?", "output": [ "que Astianatte se salvarà" ] }, { "id": "task837-811f666e759f41a9a2400a3731ea7a85", "input": "Passage: Ermione és rellevant precisament pel caràcter innovador de les formes i els números musicals. És cert que les estructures del bel canto hi són, les àries, les cabalettas, es poden distingir perfectament, però s'aprecien certes irregularitats que atorguen a aquesta òpera un valor afegit. Els números no sempre es desenvolupen en l'ordre previst, les àries són sovint interrompudes pels comentaris d'altres personatges i del cor (que participa en l'acció a més de comentar-la) i hi ha un nombre molt més gran d'ensembles que de formes solistes. Però el moment de l'òpera més nou és el ja comentat monòleg d'Ermione al final del segon acte (Che feci? Dove son?). Aquesta combinació de recitatius i ariosos és com a mínim poc freqüent en una òpera italiana d'aquesta època i es tracta d'un pas molt important en la transició des de les inamovibles estructures de l'òpera per números cap a la llibertat dramàtica que culminaria a finals de segle.[4]\nQuestion: Per què Ermione està considerada una òpera rellevant?", "output": [ "pel caràcter innovador de les formes i els números musicals" ] }, { "id": "task837-22aeceef50ff4c7ea75322f16b23e385", "input": "Passage: La partitura compta amb uns passatges de gran inspiració. Entre elles cal citar les que protagonitzen els tenors. Una dolça cavatina per Oreste que desemboca en una brillant cabaletta. El paper de Pirro, al seu torn, disposa d'una gran ària dividida en tres parts. L'òpera també conté dos magnífics duets per a cadascuna de les parelles, és a dir Andrromaca amb Pirro i Oreste amb Ermione i finalment, un concertant final, a més de la tràgica escena d'Ermione.\nQuestion: Amb què compta la partitura?", "output": [ "amb uns passatges de gran inspiració" ] }, { "id": "task837-d41c4a51ad974997ab0994abfbdcbc6f", "input": "Passage: Tot l'edifici fou dissenyat respectant la majoria dels elements de la tradició eclesiàstica antiga, en la qual s'exigia la separació de sexes durant els actes de culte així com la possibilitat que hi assistissin altes jerarquies seguint un protocol estricte, reflectit simbòlicament als mosaics. Així doncs, el nàrtex té dues portes, una pels homes i una altra per les dones; aquestes havien d'entrar per la nau de l'epístola (al sud) i, si estaven casades, havien d'assistir a l'eucaristia des de la tribuna o matroneu, situada en el pis superior, sobre el deambulatori. La tribuna disposa també de llotges que donen directament al presbiteri reservades a les altes jerarquies, teòricament formades per l'emperador i la seva esposa, encara que els representants van ser l'exarca o el governador (ja que mai no van arribar a conèixer el temple conclòs). D'altra banda, pels homes es reservava la part nord o costat de l'Evangeli, encara que de fet ocupaven la planta principal. Encara que s'ha perdut, és de suposar que l'església va disposar d'un iconòstasi que separava i ocultava l'altar durant certes fases de la litúrgia, i també d'un templet o cimbori situat sobre el mateix iconòstasi.\nQuestion: Quantes portes té al nàrtex?", "output": [ "dues" ] }, { "id": "task837-02ceb0626f944b76ae067d208a7a3c36", "input": "Passage: Al mur de la dreta s'hi troben representats els sacrificis d'Abel i Melquisedec. Abel surt d'una cabanya de palla i ofereix al cel un petit anyell. L'altra escena mostra el Summe Sacerdot d'Israel Melquisedec a l'altar, amb la copa sacramental i els dos pans; es troba davant d'un temple. La mà de Déu surt d'entre els núvols per a rebre les ofrenes. Als carcanyols s'hi representa Moisès davant l'esbarzer ardent cuidant els ramats del seu sogre Jetró; a l'altre costat hi ha una representació d'Isaïes, i al centre de l'arc es repeteixen els àngels amb la creu i el medalló, igual que al mur esquerre.[12]\nQuestion: Què hi trobem representat al mur de la dreta?", "output": [ "els sacrificis d'Abel i Melquisedec" ] }, { "id": "task837-31339878d33f493a98ef13280096f2f4", "input": "Passage: Sota el regnat de Justinià es va desenvolupar una colossal activitat constructiva, emulant la dels grans emperadors romans del passat. L'art romà d'Orient va assolir la seva maduresa amb la unió d'elements grecs, llatins, orientals i cristians. Els principals trets dels temples romans d'Orient són els següents: planta central, voltes de pedra o maó, cúpules normalment recolzades sobre petxines, finestres geminades i, finalment, els principals murs coberts de mosaics i pintures al fresc amb gran riquesa de simbologia i de figures hieràtiques. L'escultura va tenir poc desenvolupament, encara que a l'interior dels edificis s'hi van realitzar capitells tallats de formes cúbiques o piramidals.[4]\nQuestion: Què es va desenvolupar sota el regnat de Justinià?", "output": [ "una colossal activitat constructiva" ] }, { "id": "task837-ebb5de0059bc4d09a01eac04b049aa07", "input": "Passage: A l'intradós de l'arc de triomf del presbiteri es desgrana un rosari de medallons amb els rostres de Crist a la clau de volta acompanyat dels dotze apòstols i dels sants Gervasi i Protasi (set rostres a cada costat). Es troben separats per parells de dofins i representen, d'esquerra a dreta, sant Gervasi; els apòstols Judes, Mateu, Bartomeu, Joan Evangelista, Andreu, Pere, Crist; els apòstols Pau, Jaume el Major, Felip, Tomàs, Jaume el Menor, Simó; i, finalment sant Protasi. Tots els apòstols presenten les seves iconografies particulars.[10]\nQuestion: On trobem el rostre de Crist?", "output": [ "a la clau de volta" ] }, { "id": "task837-e7e45ff9a672472abc0468bb8258fa7c", "input": "Passage: A la volta de l'absis hi ha una teofania que es pot considerar un precedent de la Maiestas Domini medieval; data de l'any 525 i representa a la part central un Crist molt jove i imberbe (aquesta representació de Crist encara correspon a la realitzada en les catacumbes) vestit amb una túnica de color porpra i una aurèola en forma de creu. Es troba entronitzat sobre el globus terraqüi, i sobre seu hi ha uns núvols allargats. Subjecta a la mà dreta una corona de martiri i a la mà esquerra un pergamí de dons. Al seu costat dret, l'arcàngel Gabriel condueix Sant Vidal –amb vestit luxós i que sosté amb les seves mans la clàmide amb sanefes brodades– mentre aquesta està disposat a rebre la corona que Crist li ofereix. Al seu costat esquerre, d'altra banda, s'hi troba Sant Miquel Arcàngel amb el bisbe Eclesius, qui ofereix a Crist una maqueta del temple.\nQuestion: Què hi trobem a la volta de l'absis?", "output": [ "una teofania" ] }, { "id": "task837-dc7f955a97744dd78f09e9d10d90433e", "input": "Passage: Per a la parròquia de San Cugat del Rec de Barcelona va dissenyar el 1914 la bandera de l\\'\"apostolat de l\\'oració\". Era una bandera centrada per un cor sagnant i una corona d\\'espines sobre una creu blava amb un arabesc vermell i daurat d\\'estil modernista. El 1923 també va dissenyar la bandera que utilitzava la \"colla de Sant Medí\" que ell mateix havia fundat.[5]\nQuestion: Per on va dissenyar la bandera de l\\'\"apostolat de l\\'oració\"?", "output": [ "Per a la parròquia de San Cugat del Rec" ] }, { "id": "task837-46a608864534434d9db199cbc7d33612", "input": "Passage: El fenomen social de l'estiueig que va caracteritzar el Vallès Oriental a principis del segle xx coincideix de ple amb l'activitat de Raspall, fet que orientarà una part de la seva obra a cases jardí per estiuejants –principalment de Barcelona- ubicades en aquesta comarca. Amb tot, la seva condició d'arquitecte municipal li va permetre construir obres civils com ara els safareigs municipals i la font a la Garriga o l'ajuntament de l'Ametlla del Vallès. La forta activitat constructiva de les classes benestants que adopten el modernisme, també és seguida per clients locals de la Garriga i Cardedeu que construeixen mansions per ús personal o per ser llogades als nouvinguts. Amb tot, també trobem dins la seva obra habitatges més senzills, especialment a la darrera època, on la seva influència només s'aprecia als elements decoratius de la façana.\nQuestion: A què va orientar una part de la seva obra?", "output": [ "a cases jardí" ] }, { "id": "task837-388e4b6e998949589b867bf14b3c5c7f", "input": "Passage: A la Garriga, basant-se en un pla urbanístic anterior, fa el seu desplegament entre la carretera i la via del ferrocarril amb l\\'eixample que envoltarà el passeig i on s\\'ubicaran les principals torres d\\'estiueig. Fa les urbanitzacions i alineacions corresponents, així com alguns dels edificis públics propis d\\'un poble en expansió, com els safareigs, les fonts o l\\'asil. El 1928, fa el traçat de la \"carretera nova\", és a dir de la circumval·lació que esquivaria el centre del poble i que coincideix amb el traçat actual. El 1924 Raspall va projectar el barri de Can Noguera ubicat a l\\'altra banda del riu que fins a aquell moment havia suposat una barrera natural. Desplega el clavegueram en bona part de la població durant els anys 1930a més de la millora de carrers amb l\\'empedrament amb llambordes.[23]\nQuestion: Què envolta l\\'eixample?", "output": [ "el passeig" ] }, { "id": "task837-60926cffd2894ca187a80abe66f64acd", "input": "Passage: Amb un modernisme sense estridències destaquen els capcers i les xemeneies com a peces més decorades. En els esgrafiats, habitualment sobris amb excepcions com la Casa Viader a Cardedeu, Raspall dóna un paper important al color. Cada casa té una tonalitat específica. Aquest aspecte ressalta de forma singular a la mansana Raspall de la Garriga on trobem quatre de les millors obres cadascuna amb un color propi que, més enllà de l'esgrafiat, apareix a la ceràmica, les tanques del jardí i les finestres, imprimint una personalitat singular.\nQuestion: Com era el seu modernisme?", "output": [ "sense estridències" ] }, { "id": "task837-63d12a3a450b4518a892b8df552b2466", "input": "Passage: Albireo és una de les binàries visuals més fàcils d'observar, tant per la llarga distància entre els dos components com per la diferència de color. El membre més brillant, que és la tercera estrella més brillant de la constel·lació de Cygnus, és en realitat una binària de components molt apropats a aquesta mateixa. També, en la constel·lació del Cigne, podem trobar Cygnus X-1, una font de raigs X que es considera un forat negre. És una binària de raigs X de gran massa, amb una companya òptica que és una estrella variable.[40]\nQuestion: Quina és una de les binàries més fàcils d'observar?", "output": [ "Albireo" ] }, { "id": "task837-dd9033bee7fa4a048f3efa6e883e9802", "input": "Passage: Quan una estrella de la seqüència principal, durant la seva evolució, augmenta la seva mida pot, fins a cert punt, sobrepassar el lòbul de Roche, la qual cosa significa que una part de la seva matèria pot anar fins a la regió on la força gravitatòria de la companya és més gran que la seva pròpia.[24] Com a conseqüència, la matèria serà transferida d'una estrella a l'altra mitjançant un procés conegut com a desbordament del lòbul de Roche (RLOF: Roche Lobe overflow), i aquesta matèria és absorbida tant per impacte directe com mitjançant un disc d'acreció. El punt matemàtic en el qual es realitza aquesta transferència s'anomena el primer punt de Lagrange. És habitual que el disc d'acreció sigui l'element més brillant, i per tant el més visible, d'una estrella binària.\nQuestion: Què pot passar quan una estrella de la seqüència principal augmenta la seva mida?", "output": [ "sobrepassar el lòbul de Roche" ] }, { "id": "task837-6c96d29031b647669c8491d31c7c7850", "input": "Passage: Després d'un nombre suficient d'observacions anotades en un període determinat, es tracen les coordenades polars, i se situa l'estrella primària a l'origen; llavors, es dibuixa l'el·lipse resultant més probable, tot seguint els punts que representen les observacions i procurant que la llei de Kepler de les àrees es compleixi. Aquesta el·lipse és coneguda com a 'el·lipse aparent', i és la projecció de l'òrbita el·líptica real de la secundària respecte a la primària sobre el pla del cel. A partir d'aquesta el·lipse, es poden computar els elements complets de l'òrbita, amb el semieix major expressat en unitats angulars, llevat que es conegui la paral·laxi estel·lar del sistema i, per tant, la seva distància.[3]\nQuestion: On es situa l'estrella primària?", "output": [ "a l'origen" ] }, { "id": "task837-be37323494b24e68987bc8490a5cbf53", "input": "Passage: Una binària astromètrica és una estrella binària en què només es pot observar visualment una de les estrelles. La posició de l'estrella visible es pot mesurar amb precisió perquè es detecta una oscil·lació deguda a la influència gravitacional de la seva companya. La posició de l'estrella és mesurada de manera repetida en relació a estrelles més distants, i llavors es comprova si s'observen desplaçaments periòdics de la seva posició. Típicament, aquest tipus de mesurament només es pot fer amb estrelles pròximes, com les que es troben fins a uns 10 parsecs. Les estrelles pròximes tenen sovint un moviment propi elevat, i per tant les binàries astromètriques sembla que segueixen un camí sinusoïdal a través del cel.\nQuestion: Què caracteritza una binària astromètrica?", "output": [ "només es pot observar visualment una de les estrelles" ] }, { "id": "task837-2f1de6fefcfd4ea68fbdbf2178c940a0", "input": "Passage: Una altra ternària visible és Alfa Centauri, a la constel·lació del sud de Centaurus, que conté la quarta estrella més brillant del cel nocturn, de magnitud aparent −0,01. Aquest sistema també reforça el fet que les binàries no han de ser deixades de banda en la cerca de planetes habitables. Centauri A i B estan a una distància 11 AU quan estan més a prop l'una de l'altra i les dues poden tenir zones habitables estables.[43]\nQuestion: On trobem Alfa Centauri?", "output": [ "a la constel·lació del sud de Centaurus" ] }, { "id": "task837-2ba6c99c42684daca7b0dc97d467c073", "input": "Passage: Un exemple d'un sistema amb més de tres components és Castor. L'any 1719, es va descobrir que Castor era una binària visual. Tanmateix, és un sistema estel·lar sèxtuple, i la segona estrella més brillant de la constel·lació dels Bessons; és una de les estrelles més brillants del cel nocturn. Cada un dels components de Castor és, per ell mateix, una binària espectroscòpica, i té també una companya feble i molt separada, que també és una binària espectroscòpica.\nQuestion: Quants components té Castor?", "output": [ "més de tres" ] }, { "id": "task837-54910c72bca347c7bda14339694e0dc7", "input": "Passage: Els abundants elements inorgànics actuen com a electròlits iònics. Els ions més importants són el sodi, el potassi, el calci, el magnesi, el clorur, el fòsfor i l'hidrogencarbonat. El manteniment de gradients precisos a través de les membranes cel·lulars manté la pressió osmòtica i el pH.[18] Els ions també són essencials pels nervis i els músculs, car els potencials d'acció en aquests teixits es produeixen per l'intercanvi d'electrolits entre el fluid extracel·lular i el citosol.[19] Els ellectrolits entren i surten de les cèl·lules a través de proteïnes de la membrana cel·lular denominades canals iònics. Per exemple, la contracció muscular depèn del moviment de calci, sodi i potassi a través de canals iònics de la membrana cel·lular i túbuls-T.[20]\nQuestion: Com actuen els elements inorgànics?", "output": [ "com a electròlits iònics" ] }, { "id": "task837-71e6ab6f6c514868b574297740ab167b", "input": "Passage: Una vitamina és un compost orgànic requerit en petites quantitats que no pot ser fabricat dins les cèl·lules. En nutrició humana, la majoria de vitamines funcionen com a coenzims després de la modificació; per exemple, totes les vitamines solubles en aigua són fosforitzades o enllaçades a nucleòtids quan se les utilitza a les cèl·lules.[15] El nicotinamida adenina dinucleòtid (NADH), un derivat de la vitamina B3 (niacina), és un important coenzim que actua com a acceptor d'hidrogen. Centenars de tipus diferents de deshidrogenases retiren electrons del seu substrat i redueixen NAD+ en NADH. Aquesta forma reduïda del coenzim esdevé aleshores un substrat per qualsevol de les reductases de la cèl·lula que necessitin reduir els seus substrats.[16] El nicotinamida adenina dinucleòtid existeix en dues formes relacionades dins una cèl·lula, NADH i NADPH. La forma NAD+/NADH és més important en les reaccions catabòliques, mentre que la forma NADP+/NADPH és utilitzada en reaccions anabòliques.\nQuestion: On no es poden fabricar les vitamines?", "output": [ "dins les cèl·lules" ] }, { "id": "task837-1836e1ab628546ecb8d253568a0b4f44", "input": "Passage: El metabolisme implica una immensa varietat de reaccions químiques, però la majoria cauen dins uns quants tipus bàsics de reaccions que impliquen la transferència de grups funcionals.[13] Aquesta química comuna permet a les cèl·lules utilitzar un conjunt reduït d'intermedis metabòlics per transportar grups químics d'una reacció a l'altra.[12] Aquests intermedis de transferència de grups reben el nom de coenzims. Cada tipus de transferència de grups és realitzada per un coenzim determinat, que és el substrat d'un conjunt d'enzims que el produeixen i d'un conjunt d'enzims que el consumeixen. Per tant, aquests coenzims estan sent fabricats, consumits i reciclats contínuament.[14]\nQuestion: Quantes reaccions químiques implica el metabolisme?", "output": [ "una immensa varietat" ] }, { "id": "task837-2b3a8c35810542afa133fddaa04798a3", "input": "Passage: S\\'han proposat molts models per descriure els mecanismes pels quals evolucionen noves rutes metabòliques. Aquests models inclouen l\\'addició seqüencial de nous enzims a una ruta ancestral curta, la duplicació i posterior divergència de rutes senceres, o el reclutament d\\'enzims preexistents i el seu assemblatge en una nova ruta de reacció.[108] La importància relativa d\\'aquests mecanismes és incerta, però estudis genòmics han demostrat que els enzims d\\'una mateixa ruta comparteixen probablement una descendència comuna, suggerint que moltes rutes han evolucionat pas a pas, amb la creació de noves funcions a partir de passos ja existents de la ruta.[109] Un model alternatiu ve d\\'estudis que segueixen l\\'evolució de l\\'estructura de les proteïnes en xarxes metabòliques; aquest model suggereix que els enzims són reclutats de manera invasiva, manllevant enzims perquè duguin a terme funcions similars en rutes metabòliques diferents (evident a la MANET Database).[110] Aquests processos de reclutament resulten en un mosaic enzimàtic evolutiu.[111] Una tercera possibilitat és que algunes parts del metabolisme existeixin com a \"mòduls\" que poden ser reutilitzats en rutes diferents i que duen a terme funcions similars en molècules diferents.[112]\nQuestion: Què comparteixen probablement els enzims d\\'una mateixa ruta?", "output": [ "una descendència comuna" ] }, { "id": "task837-4ed136553b4c461292b6decb1c9a5943", "input": "Passage: Els aminoàcids o bé es fan servir per sintetitzar proteïnes i altres biomolècules, o bé són oxidats en urea i diòxid de carboni com a font d'energia.[35] La ruta de l'oxidació comença amb la retirada del grup amino per una transaminasa. El grup amino és injectat al cicle de la urea, deixant un esquelet de carboni deaminat en format de cetoàcid. Alguns d'aquests cetoàcids són intermedis en el cicle de Krebs; per exemple, la deaminació del glutamat forma α-cetoglutarat.[36] Els aminoàcids glucogènics també es poden transformar en glucosa per mitjà de la gluconeogènesi (explicada més avall).[37]\nQuestion: Què poden sintetitzar els aminoàcids?", "output": [ "proteïnes i altres biomolècules" ] }, { "id": "task837-6f1079f0c4a145e596782107e69ee838", "input": "Passage: La Casa de la Ciutat de Barcelona és l'edifici i seu de l'Ajuntament de Barcelona. Se situa al centre històric de la ciutat, a la plaça de Sant Jaume, davant per davant del Palau de la Generalitat de Catalunya. La seva construcció ha tingut lloc durant diversos segles. La seva façana principal, situada a la plaça de Sant Jaume, data de l'any 1847; el seu origen, però, és de l'any 1369, any en què es va començar a construir el Saló de Cent.\nQuestion: Com es diu l'edifici on hi ha l'Ajuntament de Barcelona?", "output": [ "Ajuntament de Barcelona" ] }, { "id": "task837-597c3742c60340d29d7a54e884a56880", "input": "Passage: Al pis superior s'hi trobaven tres grans finestrals d'arcs apuntats amb dues fines columnes on descansa la decoració de traceria gòtica. D'aquestes tres finestres només en queden dues. Totes les obertures tant de la porta com de les finestres tenen un guardapols l'extradós de les dovelles amb decoració de fulles de roure i al centre de les finestres amb un ram. A la part superior de la façana hi ha un fris d'arcs cecs, gàrgoles i pinacles. Les gàrgoles són obra de l'escultor Pere Joan, fill de Jordi de Déu, representant animals fantàstics. Als angles s'hi troben les imatges de sant Sever i santa Eulàlia sota pinacles gòtics. La de sant Sever, que es pot veure actualment, no és la imatge gòtica original sinó una que va fer l'any 1876 l'escultor Joan Flotats, ja que havia desaparegut l'anterior.\nQuestion: Com és la decoració de les columnes?", "output": [ "de traceria gòtica" ] }, { "id": "task837-b7827dec67224a30b23bcdd68473c25a", "input": "Passage: L'any 1914 va ser aprovat un nou projecte d'Enric Monserdà i Vidal, on el disseny mantenia l'estil gòtic històric del lloc. Es va construir un cadirat gòtic, un paviment amb representacions dels escuts dels gremis i la ciutat, com el que es veu al retaule de la Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau de l'any 1443[26] i el retaule d'alabastre col·locat a la capçalera del saló, representant un escut de la ciutat custodiat per dos macers[27] i a la seva part baixa les escultures de La Verge de la Mercè, amb sant Andreu i santa Eulàlia en ambdós costats seguits d'uns medallons representant l'escut de Sant Jordi i el Llibre dels Privilegis de Barcelona i al bordó del retaule les escultures dels consellers Joan Fiveller i Rafael Casanova.[28] La data de realització del retaule fou el 1924. Als murs laterals del saló hi són les escultures del rei Jaume I i de sant Jordi realitzades per Manel Fuxà, col·locades sota un coronament amb pinacles gòtics reconstruïts l'any 1998 per l'escultor Medina Ayllón. El 1996 es va procedir a la seva restauració, liderada per María Luisa Aguado Martínez.\nQuestion: Què mantenia el projecte d'Enric Monserdà i Vidal?", "output": [ "l'estil gòtic històric" ] }, { "id": "task837-d0d36c4ed152466f826bb9589a43990b", "input": "Passage: El Saló Carles Pi i Sunyer és la cambra que acull els plens municipals, i va ser edificada l'any 1860 en l'emplaçament de l'antic Pati dels Tarongers per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó. El nom ret homenatge al que va ser el primer alcalde escollit per sufragi universal (masculí i femení) en les eleccions municipals del 1934, durant la Segona República.[21] Fins a l'any 2017 era conegut com el Saló de la Reina Regent. És un espai de planta semicircular cobert amb una volta decorada amb pintures de l'artista Claudi Lorenzale que representen la Ciència, la Virtut i el Comerç i la Indústria, i la claraboia de vidre de Pere Falqués. Darrere de l'hemicicle, hi ha una galeria que s'obre al saló entre columnes jòniques de marbre vermell amb la base decorada amb motius florals daurats.\nQuestion: Com es diu la cambra que acull els plens municipals?", "output": [ "Saló Carles Pi i Sunyer" ] }, { "id": "task837-8d8cfd182b1b4b43b3fc49becd48e3bc", "input": "Passage: És probable que les cèl·lules inicials fossin totes heteròtrofes, utilitzant les molècules orgàniques properes (fins i tot les d'altres cèl·lules) com a matèria primera i font d'energia.[22] A mesura que les fonts alimentàries s'exhauriren, algunes cèl·lules desenvoluparen una nova estratègia. En lloc d'explotar les fonts minvants de molècules orgàniques en estat lliure, aquestes cèl·lules adoptaren la llum solar com a font d'energia. Hi ha diverses estimacions, però fa 3.000 milions d'anys (a les 8:00 al nostre rellotge),[23] probablement ja havia aparegut quelcom de semblant a la fotosíntesi moderna. Això feu que l'energia solar pogués ser aprofitada no sols pels autòtrofs, sinó també pels heteròtrofs que els consumien. La fotosíntesi utilitzava els abundants diòxid de carboni i aigua com a matèries primeres i, amb l'energia de la llum solar, produïa molècules orgàniques riques en energia (carbohidrats).\nQuestion: Com és probable que fossin les cèl·lules inicials?", "output": [ "heteròtrofes" ] }, { "id": "task837-c12d4e432aae490b85a2bcc68b59cd3d", "input": "Passage: Un petit primat africà que visqué fa uns sis milions d'anys fou l'últim avantpassat comú dels humans actuals i els seus parents més propers, els bonobos i ximpanzés.[69] Només dues de les branques d'aquest arbre evolutiu no s'han extingit. Poc després de la separació, i per raons que encara són debatudes, els primats d'una de les branques desenvoluparen l'habilitat de caminar dempeus.[70] La mida del cervell augmentà ràpidament, i fa uns 2 milions d'anys ja havien aparegut els primers animals classificats en el gènere Homo.[71] Evidentment, la línia que separa diferents espècies o fins i tot gèneres és bastant arbitrària, car els organismes canvien contínuament amb cada generació.\nQuestion: Qui fou l'últim avantpassat comú dels humans actuals?", "output": [ "Un petit primat africà" ] }, { "id": "task837-289e2c22e8814cd6a1aca61dceb7220d", "input": "Passage: Ja en el segle xx, algunes nacions d'arreu del món s'enfrontaren en les guerres mundials entre 1914 i 1918 i entre 1939 i 1945. Després de la Primera Guerra mundial, es formà la Societat de Nacions, el primer pas cap a un govern mundial; després de la Segona Guerra mundial fou substituïda per les Nacions Unides. El 1992, diversos estats europeus s'uniren en la Unió Europea. A mesura que milloraven els transports i les comunicacions, l'economia i els assumptes polítics dels estats d'arreu del món s'han anat entrelligant. Aquesta globalització és causa de discòrdia, tot i que també ha augmentat la col·laboració entre països.\nQuestion: On s'enfrontaren algunes nacions en el segle XX?", "output": [ "en les guerres mundials entre 1914 i 1918 i entre 1939 i 1945" ] }, { "id": "task837-1f55e06b8ec5475ead65da6d04b8dbc8", "input": "Passage: La història de la Terra abasta els aproximadament 4.600 milions d'anys que van des de la formació de la Terra a partir de la nebulosa presolar fins al present. Aquest article presenta una visió general que en resumeix les teories científiques més acceptades. Per la dificultat de plasmar períodes de temps molt grans, es farà servir una analogia amb un dia terrestre, començant fa exactament 4.567 milions d'anys, amb la formació de la Terra, i acabant ara. Cada segon d'aquest període representa uns 53.000 anys. El big bang i l'origen de l'univers, es calcula que tingueren lloc fa aproximadament 13.700 milions d'anys, passarien quasi dos anys abans que comencés a funcionar aquest rellotge imaginari.\nQuestion: Quan temps abasta la història de la Terra?", "output": [ "aproximadament 4.600 milions d'anys" ] }, { "id": "task837-b1f668b236c74469a3570ef1dd8a5b88", "input": "Passage: Nogensmenys, es creu que d'aquesta varietat de cèl·lules, o protocèl·lules, només en sobrevisqué un tipus. Els indicis suggereixen que l'últim avantpassat comú universal visqué a principis de l'eó Arqueà, fa uns 3.500 milions d'anys (a les 5:30 al nostre rellotge imaginari) o encara abans.[20][21] Aquesta cèl·lula UACU és l'avantpassada de totes les cèl·lules i per tant de tota la vida a la Terra. Probablement es tractava d'un procariota, amb membrana cel·lular i probablement amb ribosomes, però sense nucli ni orgànuls dins la membrana, com serien els mitocondris o els cloroplasts. Com totes les cèl·lules modernes, feia servir l'ADN com a codi genètic, l'ARN per a la transmissió d'informació i la síntesi de proteïnes, i enzims per a catalitzar les reaccions. Alguns científics creuen que l'últim avantpassat comú universal no era un únic organisme sinó una població d'organismes que s'intercanviaven gens en una transferència horitzontal de gens.[20]\nQuestion: Quan va viure l'últim avantpassat comú universal segons els indicis?", "output": [ "a principis de l'eó Arqueà" ] }, { "id": "task837-e12ed14437f64cc7a3581689bbf7f039", "input": "Passage: La vida moderna guarda el seu material replicador ben emmagatzemat dins la membrana cel·lular. És més fàcil entendre l'origen de la membrana cel·lular que el del replicador, ja que les molècules de fosfolípids que componen la membrana cel·lular formen sovint una bicapa de manera espontània quan se les posa dins l'aigua. En certes condicions poden formar-se moltes d'aquestes esferes.[17] No se sap si aquest procés aparegué abans o després de l'origen del replicador, o potser fou el replicador. La teoria més acceptada és que el replicador, que en aquell moment possiblement era l'àcid ribonucleic (hipòtesi del món d'ARN), juntament amb el seu aparell replicador i possiblement altres molècules, ja havia aparegut.\nQuestion: On guarda el material replicador la vida moderna?", "output": [ "dins la membrana cel·lular" ] }, { "id": "task837-947c07d7cf9841b28d81e425cacaba60", "input": "Passage: L'obra se situa en el punt mitjà del desenvolupament artístic del pintor i va ser encarregada pel capellà de Santo Tomé, Andrés Núñez. El tema es basa en una llegenda del segle xiv, segons la qual sant Esteve i sant Agustí baixaren del cel per traslladar el cos de Gonzalo Ruiz de Toledo, el senyor de la vila d'Orgaz (província de Toledo), a la tomba feta per ell en una capella de l'esmentada parròquia. La pintura mostra la característica elongació de les figures que feia El Greco, així com l'horror vacui «por del buit», aspectes que es farien cada vegada més acusats a mesura que l'autor envellia. Aquests trets provenien del manierisme i de la seva època veneciana, encara que en la composició es va deixar endur pels seus orígens bizantins cretencs, especialment a la part superior del quadre.[2]\nQuestion: Qui va encarregar l'obra?", "output": [ "Santo Tomé, Andrés Núñez" ] }, { "id": "task837-6d37c1c4669e47b5b90c349052b64ec9", "input": "Passage: Per part de la historiadora Linda Nochlin al seu llibre Courbet (2007) pàg. 112, s'ha establert una comparació entre aquesta obra i Enterrament a Ornans realitzat per Courbet entre 1849 i 1850; en ambdues obres s'estableix dos espais, el superior com a part celestial i l'inferior com a part terrenal on es personifica l'escena material de la pintura. Encara que a l'obra de Courbet la part superior només té el crucifix, perquè segons va explicar el pintor: «No puc pintar un àngel perquè mai no vaig veure cap».[41]\nQuestion: Qui va escriure el llibre Courbet?", "output": [ "Linda Nochlin" ] }, { "id": "task837-167b642f55ce437f8a730ae0fd1e5b1b", "input": "Passage: El manierisme va ser el moviment artístic produït durant el Cinquecento i la formació del qual es dóna en les primeres dècades del segle xvi i s'estén fins al començament del segle xvii. Potser el canvi més dramàtic introduït pel manierisme en la pintura és la transformació de la noció de l'espai. El renaixement va ser capaç de construir la representació visual de l'espai, de forma molt homogènia, coherent i lògica, basada en la perspectiva clàssica i en la col·locació dels personatges contra un escenari uniforme i en correspondència amb una jerarquia de proporcions que simulava amb gran èxit la retirada gradual des del primer pla fins a l'horitzó del fons. El manierisme trenca aquesta unitat amb diferents punts de vista que coexisteixen en el mateix marc i amb l'absència d'una jerarquia lògica de les proporcions relatives de les figures entre si, on sovint l'escena principal és situada a distància i els elements secundaris. en primer pla. Per tant, les relacions naturalistes s'han suprimit i estan al marge de qualsevol convencionalisme.[8]\nQuestion: Què hi ha en el manierisme en relació a les proporcions relatives de les figures entre si?", "output": [ "absència d'una jerarquia lògica" ] }, { "id": "task837-14549b97e6794e339f9a811c7301929a", "input": "Passage: Al món terrenal hi ha uns 25 personatges, presidits per sant Esteve, sant Agustí i el cos del comte d'Orgaz. El Greco va utilitzar la cara de persones de l'aristocràcia del seu temps, incloent-hi el seu propi fill per immortalitzar-los a L'enterrament, cosa que resulta anacrònica perquè l'enterrament es va produir dos-cents cinquanta anys abans. El dol i la serietat dells semblants destaquen per damunt de tot. Es pot distingir entre els personatges col·locats a la primera fila i els de la mateixa fila de cavallers en un pla posterior. N'hi ha que segueixen la cerimònia fúnebre amb atenció i d'altres que parlen entre ells. Hi ha clergues, nobles i lletrats, d'altres són cavallers de l'Orde de Sant Jaume i es distingeixen per la Creu de Sant Jaume brodada en la seva vestidura. Alguns autors han tractat d'identificar entre els personatges al mateix Miguel de Cervantes, que en aquests anys va viure a Toledo i tenia relacions familiars amb el rector Andrés Nuñez que havia encarregat la pintura.[26][27]\nQuestion: Quants personatges hi ha al món terrenal?", "output": [ "uns 25" ] }, { "id": "task837-3dee0e2966e84fab9d7a6db910beef90", "input": "Passage: La seva obra és accessible, ha tingut una rebuda entusiasta per part del públic i té un llenguatge modern, que empra estructures multi-texturals.[3][7][38] El seu estil és eclèctic i independent de qualsevol sistema: compon intuïtivament.[6] La seva expansió com a compositora i el seu enriquiment musical es poden veure en obres com Out of Shadows and Solitude (1985) o a Qhanri: Tibetan Variations (1988).[7][38] Amb la seva música expressa els estats d'ànim típicament romàntics, com ara la bellesa, el desig, la commoció, però amb un estil contemporani.[6]\nQuestion: Com és la seva obra?", "output": [ "accessible" ] }, { "id": "task837-fa77293f697940a3b3940f0fc423dd07", "input": "Passage: Richter, durant els anys seixanta, va augmentar la seva producció de música coral. Aquestes obres són modals bàsicament i força menys dissonants que no pas les seves composicions instrumentals. Destaquen particularment el Psalm 91 per a cor mixt (1962), Three Songs for Christmas per a cor de veus blanques (1964) i Seek Him per a cor mixt (1965).[30][31]\nQuestion: Què va augmentar Richter durant els anys seixanta?", "output": [ "la seva producció de música coral" ] }, { "id": "task837-67e51a9b7b0649d8bafcb6f8968626e5", "input": "Passage: Entre el 1953 i el 1957, Richter va compondre una rica varietat de música comissionada per Edward Cole, per a ser enregistrada per MGM. En destaca Sonata for Piano (1954), enregistrada per Menahem Pressler;[5][7] Concerto for Piano and Violas, Cellos and Basses (1955); Lament (1956); i Aria and Toccata (1957). MGM també va enregistrar un àlbum de peces prèvies —com ara Transmutation (1949) i Two Chinese Songs (1949)— així com arranjaments de per a piano a quatre mans, i peces per a infants. Gràcies a aquesta col·laboració amb MGM va entrar en contacte amb molts artistes que es van interessar en la seva música.[23][24]\nQuestion: Què va compondre Richter entre el 1953 i el 1957?", "output": [ "una rica varietat de música" ] }, { "id": "task837-4a0d62d0f8e9482fb0e05bd934eff4ad", "input": "Passage: Marga Richter (Reedsburg, Wisconsin, EUA, 21 d'octubre de 1926) és una compositora i pianista estatunidenca.[1][2] Va estudiar piano amb Rosalyn Tureck a la Juilliard School i composició amb Vincent Persichetti i William Bergsma.[1][3][4][5] Ha escrit més d'un centenar d'obres en gairebé tots els gèneres.[6] Les seves composicions han estat interpretades per grans orquestres i ha estat becada, guardonada i comissionada per part de National Endowment for the Arts, the Martha Baird Rockefeller Fund, the National Federation of Music Clubs i Meet the Composer.[7][5] És co-fundadora de la Long Island Composers Alliance, juntament amb Herbert Deutsch.[3][8]\nQuestion: Què és Marga Richter?", "output": [ "compositora i pianista" ] }, { "id": "task837-9a0a7d22f3bf47e2b487c67f5421c53c", "input": "Passage: Richter és filla d'Inez Chandler Richter, soprano, i de Paul Richter, capità a l'armada alemanya durant la Primera Guerra Mundial. El seu avi patern, Richard Richter, va ser un compositor, director d'orquestra municipal i professor de música.[9] El seu pare, Paul Richter, va mostrar-li el piano ja a la infantesa, i li va transmetre la passió per la música. Amb quatre anys va començar a rebre classes de piano i de música en general i amb dotze anys, tot i no haver rebut formació teòrica ni classes de composició, va començar a compondre.[10]\nQuestion: Què és Inez Chandler Richter?", "output": [ "soprano" ] }, { "id": "task837-ca25efee4a40412da060a9340f768fb0", "input": "Passage: El 1972, el físic francès Francis Perrin descobrí quinze reactors de fissió nuclear naturals antics i ja inactius en tres dipòsits de menes separats a la mina d'Oklo, al Gabon, a l'oest de l'Àfrica, que es coneixen col·lectivament com a «Reactors fòssils d'Oklo». El dipòsit de menes té una antiguitat de 1.700 milions d'anys; en aquella època, l'urani 235 constituïa aproximadament el 3% del total d'urani terrestre.[16] Aquest percentatge és prou elevat per permetre l'ocurrència d'una reacció nuclear de fissió en cadena sostinguda, sempre que existeixin altres condicions necessàries. La capacitat dels sediments de l'entorn per contenir els productes nuclears residuals ha estat citada pel govern federal dels Estats Units com una evidència que dóna suport a la tesi sobre la viabilitat d'emmagatzemar combustible nuclear usat a Yucca Mountain.[16]\nQuestion: On es va trobar Francis Perrin reactors de fissió nuclear?", "output": [ "a la mina d'Oklo" ] }, { "id": "task837-cdfe637a4ee6429d9c216faef1de13d5", "input": "Passage: L'urani s'utilitza com a colorant en vidre d'urani, el qual té unes tonalitats que van del vermell i taronja al groc llimona, i antigament, en els principis de la fotografia, també s'utilitzava per tintar i ombrejar. La descoberta de l'urani en la uraninita (1789) es reconeix a Martin Heinrich Klaproth, qui anomenà el nou element en honor del planeta Urà; posteriorment, Eugène-Melchior Péligot fou la primera persona a aïllar el metall, i les seves propietats radioactives foren descobertes l'any 1896 per Henri Becquerel. La recerca duta a terme per Enrico Fermi i altres científics a partir del 1934 facilità la utilització de l'urani com a combustible de la indústria de l'energia nuclear i també com de la Little Boy, la primera arma nuclear utilitzada en una guerra. La posterior cursa armamentista durant la Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica produí desenes de milers d'armes nuclears que utilitzaven l'urani metàl·lic i el plutoni 239, derivat de l'urani. La seguretat d'aquestes armes i del seu material físsil després del trencament de l'URSS l'any 1991 encara és una preocupació per la seguretat i salut pública.[7]\nQuestion: Qui va descobrir l'urani?", "output": [ "Martin Heinrich Klaproth" ] }, { "id": "task837-7971593cd7e74d02a38db786dfb93803", "input": "Passage: Normalment l\\'urani 238 és un emissor α (ocasionalment pateix fissió espontània) i es desintegra mitjançant la \"sèrie de l\\'urani\" de desintegració nuclear, la qual té 18 membres que, al final, es desintegren en plom-206 per mitjà de diferents camins de desintegració.[10] A més, l\\'urani-238 no és físsil, però és un isòtop fèrtil, perquè després de l\\'activació de neutrons pot produir plutoni-239, un altre isòtop físsil. De fet, el nucli del 238U pot absorbir un neutró per a produir un isòtop radioactiu urani 239. El 239U es desintegra mitjançant emissió beta en neptuni-239, també un emissor beta, que al seu torn es desintegra en pocs dies en plutoni 239. El 239Pu s\\'utilitzà com a material físsil en la primera bomba atòmica detonada durant l\\'assaig nuclear Trinity el 15 de juliol de 1945 a Nou Mèxic, als Estats Units.[23]\nQuestion: Què pot patir ocasionalment l\\'urani 238?", "output": [ "fissió espontània" ] }, { "id": "task837-b925bfe48cf04cb1a3597b8168d4661d", "input": "Passage: L'urani 235 fou el primer isòtop que es descobrí que era físsil. Altres isòtops presents a la natura també són fissionables, però no físsils. Quan se'l bombardeja amb neutrons lents, l'isòtop urani 235 gairebé sempre es divideix en dos nuclis més petits i allibera energia d'enllaç nuclear i més neutrons. Si molts d'aquests neutrons són absorbits per altres nuclis d'urani-235 llavors té lloc una reacció nuclear en cadena que resulta en un alliberament de calor o bé (en circumstàncies especials) en una explosió. En un reactor nuclear, aquesta reacció en cadena ocorre lentament i és controlada mitjançant un verí de neutrons, el qual absorbeix alguns dels neutrons lliures. Aquests materials que absorbeixen neutrons solen formar part de les barres de control del reactor.\nQuestion: Quin és el primer isòtop que es va descobrir que era físsil?", "output": [ "L'urani 235" ] }, { "id": "task837-6db6d8b6cfb84e6aa3036e0aa8a86b33", "input": "Passage: Durant la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units s'amassaren grans quantitats de reserves d'urani i es crearen desenes de milers d'armes nuclears fent servir urani enriquit i plutoni obtingut a partir de l'urani. A partir del desmembrament de la Unió Soviètica l'any 1991, s'estima que unes 540 tones d'armes d'urani altament enriquides (suficients per crear 40.000 caps nuclears) s'han emmagatzemat en instal·lacions mal vigilades de la Federació Russa i en molts altres antics estats de l'URSS.[11] La policia de l'Àsia, d'Europa i de l'Amèrica del Sud interceptà carregaments nuclears d'urani o de plutoni de contraban com a mínim en 16 ocasions durant el període 1993-2005, la majoria dels quals provenien de fonts exsoviètiques.[11] De 1993 a 2005, el Programa de protecció, control i responsabilitat de material (Material Protection, Control, and Accounting Program) dels Estats Units, dut a terme pel govern federal dels Estats Units, destinà aproximadament 550 milions de dòlars per intentar salvaguardar les reserves d'urani i de plutoni de Rússia.[11] El pressupost fou utilitzat per fer millores a les instal·lacions d'emmagatzematge i de recerca.[39]\nQuestion: Què feien servir per crear armes nuclears?", "output": [ "urani enriquit i plutoni" ] }, { "id": "task837-cb9a35b1033248feb14a10467194ea90", "input": "Passage: L'urani és un element que abunda a la naturalesa: es pot trobar en baixos nivells en totes les roques, sòl i aigua. L'urani és el 51è element pel que fa a abundància a l'escorça terrestre. També és l'element de nombre atòmic més elevat que es pot trobar de manera natural en quantitats significatives a la Terra; gairebé sempre es troba combinat amb altres elements.[9] Juntament amb tots els elements que tenen una massa atòmica superior a la del ferro, l'urani només es forma de manera natural en supernoves.[40] Es creu que la desintegració d'urani, tori i potassi-40 en el mantell terrestre és la font principal de calor[41][42] que manté líquid el nucli extern i causa la convecció mantèl·lica la qual, al seu torn, és la causa de la tectònica de plaques.\nQuestion: On es pot trobar l'urani?", "output": [ "en totes les roques, sòl i aigua" ] }, { "id": "task837-819e20dfe4374346989481a878df7d8d", "input": "Passage: Hi ha una altra definició concreta de la qualitat de parell: si els objectes d'un conjunt es poden col·locar en dos grups de mida igual, llavors el nombre d'objectes és parell. Aquesta definició és equivalent a la primera. De nou, el zero és parell perquè el conjunt buit es pot dividir en dos grups de zero elements cada un.[5]\nQuestion: Què passa si els objectes d'un conjunt es poden col·locar en dos grups de mida igual?", "output": [ "el nombre d'objectes és parell" ] }, { "id": "task837-946151c194c64bf0924af5a3b5e20202", "input": "Passage: Deborah Loewenberg Ball analitzà les idees d'una classe de tercer grau sobre els nombres parells i senars i el zero, que havien estat discutint amb un grup d'estudiants de quart grau. Els estudiants discutiren la paritat del zero, les regles pels nombres parells i com es fan les matemàtiques. Les afirmacions sobre el zero prengueren diverses formes, tal com s'aprecia a la llista de la dreta.[44] Ball i els seus coautors argumentaren que l'episodi manifestava com els estudiants poden «fer matemàtiques a l'escola», en oposició a la reducció usual de la disciplina consistent en la resolució mecànica d'exercicis.[45]\nQuestion: Quina paritat van discutir els alumnes?", "output": [ "del zero" ] }, { "id": "task837-4434bd14c1124b92a5ae882b865e9bba", "input": "Passage: Un resultat clàssic de la teoria de grafs expressa que un graf d'ordre senar sempre té almenys un vèrtex parell. (Aquesta afirmació requereix que el zero sigui parell: un graf buit té un ordre parell i un vèrtex isolat és parell.)[14] Per demostrar la constatació, és més senzill demostrar un resultat més fort: qualsevol graf d'ordre senar té un «nombre senar» de vèrtexs parells. L'aparició d'aquest nombre senar s'explica amb un resultat encara més general, conegut com el lema de l'encaixada de mans: qualsevol graf té un nombre parell de vèrtexs de grau senar.[15] Finalment, el nombre parell de vèrtexs senars s'explica de forma natural amb la fórmula per sumar graus.\nQuestion: Què té un graf d'ordre senar segons la teoria de grafs?", "output": [ "almenys un vèrtex parell" ] }, { "id": "task837-dfc7d661acd54e27accebeca5795f5f2", "input": "Passage: La definició precisa d'un concepte matemàtic, com ara que «parell» vulgui dir enter «múltiple de dos», és en efecte una convenció. A diferència de «parell», alguns conceptes matemàtics es construeixen amb el propòsit d'excloure casos trivials o degenerats. Els nombres primers en són un cas conegut. Abans del segle XX, les definicions de primeritat eren inconsistents i alguns matemàtics significatius com Goldbach, Lambert, Legendre, Cayley i Kronecker escrigueren que l'1 era primer.[8] La definició moderna de «nombre primer» és «enter positiu amb exactament dos factors», per la qual cosa s'exclou el nombre 1. Aquesta definició es pot racionalitzar observant que encaixa de forma més natural amb els teoremes matemàtics que involucren els primers. Per exemple, el teorema fonamental de l'aritmètica és més fàcil d'exposar si l'1 no es considera primer.[9]\nQuestion: Què és la definició precisa d'un concepte matemàtic?", "output": [ "una convenció" ] }, { "id": "task837-21d7b72f6d5f475ab93b6123eb1104b5", "input": "Passage: El lema de Sperner és una aplicació més avançada de la mateixa estratègia. El lema afirma que un cert tipus de coloració a la triangulació d'un símplex té un subsímplex que conté tots els colors. En lloc de construir directament tal subsímplex, és més convenient demostrar que existeix un nombre senar de subsímplexs a través del mètode d'inducció.[16] Una constatació més forta del lema explica per què aquest nombre és senar: naturalment es trenca com (n + 1) + n quan es prenen en consideració les dues orientacions possibles d'un símplex.[17]\nQuestion: Què és el lema de Sperner?", "output": [ "una aplicació més avançada de la mateixa estratègia" ] }, { "id": "task837-b8e048743e454d81ab845297a1aeb1be", "input": "Passage: El gràfic de la dreta[32] mostra l'opinió dels estudiants sobre la paritat del zero, així com progressen des de l'Any 1 fins al 6 del sistema educatiu anglès. Les dades són de Len Frobisher, el qual va dirigir un parell d'enquestes als alumnes anglesos. Frobisher estava interessat en com el coneixement de la paritat dels nombres d'una xifra influeix en el coneixement de la paritat dels de diverses xifres; el zero figura de forma prominent als resultats.[34]\nQuestion: De quin són les dades?", "output": [ "de Len Frobisher" ] }, { "id": "task837-e77e2453744645d59b8f9c7901d999d4", "input": "Passage: En l'anomenada guerra del Francès, i en ser Catalunya incorporada a l'imperi napoleònic, la comarca de la Seu fou inclosa en el departament francès del Segre (1812–1814). Un cop alliberada, la ciutat va manifestar signes evidents d'un predomini de la facció absolutista, com les altres viles muntanyenques contràries al liberalisme de la franja costanera catalana. Durant el Trienni Liberal, a l'estiu del 1822, caigué en mans de les partides absolutistes de Joan Romagosa i d'Antonio Marañón, el Trapense, i així els reialistes pogueren constituir-hi la Regència d'Urgell, màxima manifestació de la ideologia dominant a la zona.[1]\nQuestion: On va ser incorporada Catalunya en la guerra del Francès?", "output": [ "a l'imperi napoleònic" ] }, { "id": "task837-1e847b4b543644e099efbc7a87e59ef3", "input": "Passage: Tot i els conflictes bèl·lics a la vila nova, vicus Sedis Urgelli, s'accentuà el desenvolupament de la població durant el segle xii i tot i que la paraula civitas havia quedat reservada per l'antiga ciutat del turó (Castellciutat), els primers anys del segle xiii ja es troba una distinció clara entre la vila vella i la nova. La vila nova atragué un servei públic molt important en una comarca rural com la bladeria, és a dir la utilització obligatòria de les mesures oficials del blat i altres grans, mitjançant el pagament d'un cànon al representant del senyor. Encara que les mesures que es conserven sota el Carrer Major daten del 1379, podrien trobar-se a la situació original. La vila nova en poc temps es va convertir en un centre dedicat a la producció menestral i al comerç.[1]\nQuestion: On hi havia conflictes bèŀlics?", "output": [ "a la vila nova" ] }, { "id": "task837-11e450db23da4ac1aba1d8d9b241d75a", "input": "Passage: Les precipitacions són escasses, al voltant dels 700 mm anuals, bé que augmenten considerablement amb l'altitud. A l'estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l'hivern a tota la comarca d'Alt Urgell. És un clima, per tant, sec i fred a l'hivern, fresc i plujós a la primavera i començament d'estiu, calorós i sec al final d'estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor. La vegetació és continental, en gran part submediterrània.\nQuestion: Com són les precipitacions?", "output": [ "escasses" ] }, { "id": "task837-bc527444da6d424a91b37638ee92b270", "input": "Passage: Sant Ermengol va dirigir un pla ambiciós de renovació d'infraestructures, amb l'obertura del camí de Tres Ponts i la construcció d'un sistema de ponts sobre el riu Segre que facilitaria els intercanvis nord-sud. Ermengol també va iniciar la reconstrucció d'una nova catedral. La seva mort per accident, escaiguda mentre dirigia en les obres del pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, li va privar de veure acabada la seva obra, que va consagrar el seu successor, Eribau.[19]\nQuestion: Qui va dirigir un pla de renovació d'infraestructures?", "output": [ "Sant Ermengol" ] }, { "id": "task837-fcaf010cb2484a98926f3d367389b232", "input": "Passage: El veïnat de les Torres és situat al marge esquerre del Segre. Originàriament era format per la Torre del Cap, la del Peu i la del Mig. Amb el temps, però, aquesta zona agrícola s'ha anat poblant més. La gent divideix el terme del veïnat en la partida de les Torres, la de l'Olla, Segalers, la Sardina.\nQuestion: On és el veïnat de les Torres?", "output": [ "al marge esquerre del Segre" ] }, { "id": "task837-6bc2b0ebe96f4ca597a9d0ae01093199", "input": "Passage: Poc després d'ésser alliberada pels francs del domini musulmà, la ciutat d'Urgell fou destruïda pels sarraïns i entrà en crisi per la repressió de l'heretgia adopcionista defensada pel bisbe Fèlix d'Urgell. Aquestes dos foren les causes que provocaren el trasllat de la seu episcopal a una nova localització. Del turó baixà a la vall, on va néixer el vicus Urgelli, és a dir un barri de la ciutat. A la plana es bastí la primera catedral de Santa Maria, segons el document conservat encara a l'arxiu de la mateixa seu, mentre l'antiga ciutat, un cop reconstruïda, quedava com a fortalesa.\nQuestion: Per qui va ser alliberada la ciutat d'Urgell del domini musulmà?", "output": [ "pels francs" ] }, { "id": "task837-aff64753c71843ffa2e70ac537eecbb8", "input": "Passage: Al cap de poc d'iniciar-se les obres per part del Gran Metropolità de Barcelona al juliol de l'any 1921, la societat GMB va presentar un projecte de modificació del traçat modificant els dos extrems de la línia i que va ser aprovat per la Divisó de Ferrocarrils el 1922. Per un extrem se situava l'estació terminal a la plaça de Lesseps, en comptes de al passeig de Sant Gervasi, ja que els darrers anys s'havien construït diverses línies de tramvies a la zona i GMB volia sol·licitar la concessió d'una nova línia que passaria per la zona. A l'altre extrem modificava el projecte inicial per la construcció d'una nova línia que s'iniciés a passeig de Gràcia fins al Portal de Mar, ja que la construcció dels túnels al llarg del passeig de Colom es veia complicada perquè el subsòl està format per blocs de pedra de l'antiga escullera i podria causar filtracions d'aigua. El traçat d'aquesta es preveia per la ronda de Sant Pere i Via Laietana. A Laietana aprofitaria els túnels ja existents que va construir l'Ajuntament de Barcelona el 1908 durant el Pla de Reforma de la Ciutat i que encara no s'havien utilitzat. GMB va adquirir els túnels per 800.000 pessetes, a més havia de pagar a l'Ajuntament un cànon anual de 45.000 pessetes i una participació de l'explotació de la línia.[9]\nQuestion: Quin any es van iniciar les obres?", "output": [ "1921" ] }, { "id": "task837-b37a632322a14f07bbd019f669a5b34d", "input": "Passage: L'altra línia la línia 9 divida en dos serveis L9/L10 va iniciar les obres el setembre de 2003 a Badalona amb un cost inicial previst de 1.947 milions d'euros. Es preveia que el tram IV, entre Can Zam, Gorg i la Sagrera (Sagrera-Meridiana en el projecte constructiu), entraria en funcionament el 2004 i la resta de la línia el 2007.[80] El 2004 el pressupost ja pujava a 3.000 milions i l'entrada de funcionament del tram IV passava al 2006.[81]\nQuestion: Quan van iniciar les obres de la línia 9?", "output": [ "el setembre de 2003" ] }, { "id": "task837-ae3f478a460549fd80119b7b649b6812", "input": "Passage: La inauguració del primer ferrocarril metropolità de la ciutat es va produir el 30 de desembre de 1924, presidida per l'infant Ferran de Baviera, en representació del rei Alfons XIII. Es va obrir el tram entre Catalunya i Lesseps de la línia I, ja que el tram de Liceu estava més endarrerit. Tenia una longitud de 2.741 metres amb quatre estacions: Lesseps, Diagonal, Aragó (ara Passeig de Gràcia) i Catalunya, amb ascensors a Lesseps i Fontana, aquesta última oberta posteriorment l'1 de maig de 1925 i l'ampliació fins a Liceu el 5 de juliol.[11]\nQuestion: Quan es va inaugurar el primer ferrocarril metropolità?", "output": [ "el 30 de desembre de 1924" ] }, { "id": "task837-00a13ba5ec9e4b54ae33df7b721897b7", "input": "Passage: El 1978 la infraestructura del metro passa a dependre de la Generalitat de Catalunya, substituint al Ministeri d'Obres Públiques del Govern d'Espanya. Un any més tard, fruit de la coordinació del transport públic a Barcelona i de la municipalització de les empreses de transport, FMB i Tramvies de Barcelona reanomenat a Transports de Barcelona van començar a l'explotació conjunta el 1979 sota el nom de Transports Municipals de Barcelona (TMB). Posteriorment va canviar de nom a Transports Metropolitans de Barcelona.[1]\nQuestion: Quin any la infraestructura del metro passa a dependre de la Generalitat de Catalunya?", "output": [ "1978" ] }, { "id": "task837-b7e8cbc593c2464bacc56b8d0fa6c861", "input": "Passage: El 1982, durant la inauguració d'un perllongament de la línia 4 del metro de Barcelona, tant l'alcalde de Barcelona (Narcís Serra) com el president de la Generalitat de Catalunya (Jordi Pujol), parlaven de la voluntat de la creació d'una autoritat única per dirigir el destí del metro. Uns defensaven que l'autoritat única fos la Corporació Metropolitana de Barcelona i els altres la Generalitat.[67] Finalment es va optar per la creació d'un consorci que integrés la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Entitat Metropolitana del Transport.[35]\nQuestion: Qui era alcalde de Barcelona el 1982?", "output": [ "Narcís Serra" ] }, { "id": "task837-a8493f0f91ba4b279bb01a7098210daa", "input": "Passage: Els lèmurs diürns són visibles durant el dia, per la qual cosa viuen en grups, on un major nombre d'ulls i orelles ajuda a descobrir possibles depredadors. Els lèmurs diürns utilitzen i responen a les crides d'alarma, fins i tot les d'altres espècies de lèmur i les d'aus no depredadores. El lèmur de cua anellada té diferents crides i reaccions davant de diferents depredadors, com les aus de presa, els mamífers o les serps.[36] Alguns, com ara l'indri, utilitzen una estratègia de cripsi per camuflar-se. Sovint se'ls sent, però són difícils de veure entre els arbres a causa de la llum clapada (mescla de llum i ombra) dels boscos, cosa que els ha donat la reputació de ser «fantasmes del bosc».[74]\nQuestion: Com viuen els lèmurs diürns?", "output": [ "en grups" ] }, { "id": "task837-90f0cba87ba24bae93a3c488a4e62df7", "input": "Passage: Tradicionalment s'ha considerat els lèmurs menys intel·ligents que els primats antropoïdeus[124] i s'ha descrit els micos i hominoïdeus com a més astuts, hàbils i entabanadors.[14] Moltes espècies de lèmur, com els sifaques i el lèmur de cua anellada, han donat pitjors resultats en proves dissenyades per a micos, però tenen el mateix rendiment en d'altres.[14][100] Aquestes comparacions podrien ser injustes, car els lèmurs prefereixen manipular els objectes amb la boca més que amb les mans i només s'interessen per objectes quan estan en captivitat.[100] De fet, diversos estudis han demostrat que els lèmurs tenen el mateix nivell d'intel·ligència tècnica que la resta de primats.[125] No s'han vist lèmurs utilitzant eines a la natura, tot i que en captivitat el lèmur bru i el lèmur de cua anellada han demostrat ser capaços d'entendre i utilitzar eines.[13]\nQuestion: Com s'han considerat tradicionalment els lèmurs respecte als primats antropoïdeus?", "output": [ "menys intel·ligents" ] }, { "id": "task837-40a54b7b57454def8f8738bb6d8de25f", "input": "Passage: Els lèmurs són animals socials i viuen en grups que en general tenen almenys quinze individus.[12] Entre els seus models d'organització social, es poden mencionar el model «solitari, però social» i el model de «fissió-fusió»,[N 3] «unions de parella» i «grups multimascle».[93] Els lèmurs nocturns són fonamentalment solitaris però socials. De nit busquen aliment totss sols, però en general es reuneixen en grups durant el dia. El grau de socialització varia en funció de l'espècie, el gènere, la localització i l'estació.[27][36] Per exemple, en moltes espècies nocturnes les femelles, juntament amb les seves cries, comparteixen llocs de cria amb altres femelles i possiblement un mascle. Aquests llocs de cria abasten un ample territori i els poden compartir diversos grups de femelles. En el cas dels lèmurs mostela i els lèmurs forcats, una o dues femelles poden compartir un territori, possiblement amb un mascle. A més de compartir espais vitals, també es relacionen vocalment o física amb el seu company de territori mentre busquen aliment durant la nit.[36] Entre els lèmurs diürns es donen molts dels sistemes socials vistos en micos i hominoïdeus.[12][36] Viuen en grups socials relativament permanents i cohesionats. Els grups multimascle són el sistema més comú entre ells, igual que en la majoria de primats antropoïdeus.[N 4] Els lèmurs bruns o vertaders utilitzen aquest sistema social i sovint viuen en grups de deu individus o menys. S'ha comprovat que els lèmurs de collar viuen en societats de fissió-fusió[36] i que els indris formen unions de parella.[93]\nQuestion: Quants individus tenen els grups de lèmurs?", "output": [ "almenys quinze" ] }, { "id": "task837-057b32ac7640447b868ed388b54b8ab6", "input": "Passage: Madagascar no només té dues zones climàtiques radicalment diferents (les selves tropicals de l'est i les regions seques de l'oest),[12] sinó que també pateix des de profundes sequeres fins a inundacions provocades per ciclons.[127] Aquests reptes climàtics i geogràfics, juntament amb uns sòls pobres i de baixa productivitat vegetal, la gran varietat i complexitat dels seus ecosistemes i la manca d'arbres que donin fruit amb regularitat (com les figueres) han portat els lèmurs a evolucionar cap a una enorme diversitat morfològica i de comportament.[11][12][30][88] La seva supervivència ha requerit la capacitat de suportar extrems constants, en lloc d'una estabilitat o regularitat anual.[127]\nQuestion: Quantes zones climàtiques té Madagascar?", "output": [ "dues" ] }, { "id": "task837-0beda3814f6a41408372596090706413", "input": "Passage: La seva classificació taxonòmica és controvertida i depèn de quin concepte d'espècie es faci servir. Fins i tot es discuteix la taxonomia de nivell més alt. Alguns experts ubiquen la majoria dels lèmurs a l'infraordre Lemuriformes, mentre que altres creuen que aquest clade conté tots els estrepsirinis existents, situant tots els lèmurs a la superfamília Lemuroidea i els lorísids i galàgids a la superfamília Lorisoidea. Arribaren a Madagascar fa aproximadament 62–65 Ma per rafting (en rais de vegetació) en algun moment en què els corrents oceànics n'afavoriren la dispersió cap a l'illa. Des d'aleshores, els lèmurs han evolucionat per enfrontar-se a un medi altament estacional i les seves adaptacions els donen un nivell de diversitat que rivalitza amb el d'altres grups de primats. Fins a l'arribada dels humans a l'illa, fa aproximadament 2.000 anys, existien lèmurs tan grans com un goril·la mascle. Actualment queden unes cent espècies de lèmurs, la majoria descobertes o promogudes al rang d'espècie a partir de la dècada del 1990.\nQuestion: Com és la seva classificació taxonòmica?", "output": [ "controvertida" ] }, { "id": "task837-c0104a8ea4424b07b0a01be71cd10cec", "input": "Passage: Una suposició habitual en mastologia és que els petits mamífers no poden subsistir amb una alimentació exclusivament vegetal i necessiten una dieta rica en calories per sobreviure. Per això es considerava que la dieta dels primats menuts havia de tenir un alt contingut d'insectes (és a dir, serien insectívors), que són rics en proteïnes. Les investigacions han mostrat, tanmateix, que els lèmurs ratolí, els primats vivents més petits, consumeixen més fruita que insectes, cosa que contradiu la hipòtesi general.[13][36]\nQuestion: Com no poden subsistir els petits mamífers?", "output": [ "amb una alimentació exclusivament vegetal" ] }, { "id": "task837-a5c2790195f449a1a30df12b47bf6e09", "input": "Passage: El descens crioscòpic també s'utilitza per eliminar capes de gel a les carreteres, autopistes i pistes d'aeroports. Cal només llançar damunt d'aquestes plaques clorur de sodi, NaCl, o clorur de calci, CaCl2, amb la qual cosa es rebaixa la temperatura de congelació i les plaques de gel es fonen. Un avantatge del clorur de calci és que, quan es dissol, allibera gran quantitat de calor que ajuda a fondre més gel. També l'etilenglicol s'empra per eliminar capes de gel formades sobre els avions.\nQuestion: D'on s'eliminen les capes de gel?", "output": [ "carreteres, autopistes i pistes d'aeroports" ] }, { "id": "task837-6eda0de279b24e548c1843c297e27812", "input": "Passage: El descens crioscòpic és una de les propietats col·ligatives i, com la resta d'aquestes propietats, la magnitud del descens només depèn de la relació entre el nombre de partícules de solut i les de dissolvent. Per tant, per a un dissolvent determinat, molt freqüentment l'aigua, només depèn del nombre de partícules de solut dissolt i no de la seva naturalesa. Qualsevol solut, a igual molalitat, produeix el mateix efecte.[2][3][4] Per exemple, el descens crioscòpic produït en afegir glucosa a una dissolució és equivalent al que s'aconsegueix en afegir igual massa de fructosa en lloc de glucosa, ja que al tractar-se de substàncies de massa molecular idèntica el nombre de partícules afegit a la dissolució seria exactament el mateix, malgrat ser sucres de naturalesa distina.\nQuestion: Quin tipus de propietats té el descens crioscòpic?", "output": [ "col·ligatives" ] }, { "id": "task837-2343e39c61174157af6e35d44d137f51", "input": "Passage: En la indústria agroalimentària, s'aprofita per detectar adulteracions de la llet. La llet pot ser adulterada afegint quantitats d'aigua sense que s'observi a simple vista. Per detectar si s'ha afegit aigua, es realitza una determinació de la seva temperatura de congelació que, en general, varia molt poc[19] i està al voltant dels -0,555 °C (entre 0,530 °C i 0,575 °C) per a la llet de vaca i 0,580 °C per a les llets de cabra i ovella. Les variacions depenen de l'estació (és menor durant l'hivern) i els continguts de sals en l'alimentació.[20] Ja que les temperatures de congelació són característiques, dins d'un marge de valors molt estret, si s'afegeix aigua, es dilueix la llet, la concentració de soluts disminueix i la temperatura de congelació augmenta segons l'equació de Raoult, amb la qual cosa pot ser detectada l'adulteració mitjançant mesures del descens crioscòpic.\nQuestion: Quina aplicació té en la indústria agroalimentària?", "output": [ "detectar adulteracions de la llet" ] }, { "id": "task837-92d5bfa5eee54367a306827951a361cc", "input": "Passage: La prova d'osmolalitat (concentració total de partícules) de l'orina es practica per mesurar la concentració de partícules de l'orina (urea i creatinina principalment). El resultat major dels valors normals pot indicar condicions tals com la malaltia d'Addison, insuficiència cardíaca congestiva i xoc. Les mesures inferiors als valors normals poden indicar aldosteronisme, diabetis insípida, excessiva ingesta de líquids, necrosi tubular renal o pielonefritis severa.[21]\nQuestion: Per què es realitza la prova d'osmolaritat de l'orina?", "output": [ "per mesurar la concentració de partícules de l'orina (urea i creatinina principalment)" ] }, { "id": "task837-68819e3045a0467abff7016e1ada53bc", "input": "Passage: A la figura adjunta es representa el diagrama de fases d'una dissolució aquosa. Si una dissolució aquosa es troba en el punt a i es redueix la temperatura es congelarà parcialment en el punt b, per sota de la temperatura de 0 °C, corresponent a l'aigua pura. S'observa que la temperatura de congelació de la dissolució disminueix a mesura que augmenta la molalitat, la concentració de la dissolució, seguint una corba descendent.[1] La congelació serà parcial, ja que congela primer part de l'aigua, quedant-ne una altra sense congelar on es concentra el solut. Aquesta major concentració produeix un descens crioscòpic addicional en la part no congelada que, si la temperatura segueix baixant tornarà a congelarse parcialment, repetin-se aquest procés de congelació-parcial-concentració-descens crioscópic addicional al llarg de la corba b-c, fins a arribar al punt eutèctic de la mescla, representat com c, on l'increment de concentració del solut ja no produeix nou descens crioscòpic i solidifica el conjunt.\nQuestion: Quan disminueix la temperatura de congelació de la dissolució?", "output": [ "a mesura que augmenta la molalitat" ] }, { "id": "task837-2f61329626df4d61be033f439cc2bd5e", "input": "Passage: A l'oceà antàrtic viuen un centenar d'espècies del gènere Notothenioidea que sintetitzen un tipus de proteïnes anticongelants, que es dissolen dins la sang, i els permeten viure a temperatures de fins a -1,8 °C. Aquestes proteïnes tenen un mecanisme de funcionament diferent al del descens crioscòpic amb una efectivitat d'unes 500 vegades superior. Sembla que s'adhereixen als nuclis de cristal·lització del gel que es formen en un principi i n'impedeixen el seu posterior creixement.[13][14]\nQuestion: Quantes espècies del gènere Notothenioidea viuen a l'oceà antàrtic?", "output": [ "un centenar" ] }, { "id": "task837-8a04a7047c614655ad26416118d3884b", "input": "Passage: El tractament que ha tingut en l'art ha evolucionat. Fins al segle xiv es presentava la Mare de Déu ajaguda en un llit i posteriorment apareix agenollada adorant l'infant o asseguda al seu costat. Sant Josep era inicialment representat com una figura secundària d'aspecte trist, si bé va evolucionar ocupant els gestos d'adoració de Maria. El Nen Jesús es representa jagut dins d'un cistell, sobre una menjadora plena de palla, sobre un llençol o sobre el mantell de Maria. Habitualment porta bolquers, si bé en aquest període se'l mostra despullat. Durant el Renaixement feia el gest de beneir. Els àngels cantant Gloria in Excelsis Deo varen començar a representar-se a partir del segle vi. El bou i l'ase es varen començar a representar a partir de l'any 343 i alguns estudiosos varen associar-los simbòlicament amb el judaisme (bou) i el paganisme (ase) interpretant el text d'Isaïes on diu «Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l'estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m'ignora».［Isaïes 1:3］[10]\nQuestion: Com es presentava la Mare de Déu fins al segle xiv?", "output": [ "ajaguda en un llit" ] }, { "id": "task837-b706765e36b84cbd95a755802d956378", "input": "Passage: Al costat del camí es veuen salzes i altres arbres de gran alçada; un home i una dona vestits amb capes i acompanyats d'una camperola amb una cistella d'ous al cap, s'incorporen des d'un altre camí lateral que travessa un prat envoltat per una tanca d'estaques. Més endavant del camí es troba una gran casa de camp amb un pati envoltat d'alts murs, després un grupet de cases al costat d'un llac enclavat entre els turons i unes vinyes enfilades en un vessant, una altra referència a l'Eucaristia. A l'esquerra, al final del camí, es troba una ciutat emmurallada amb molts edificis esplèndids, per sobre de la qual s'observa un petit castell enfilat en un promontori rocós. El sol neix entre el cim de dues muntanyes i cal interpretar els seus raigs com un símbol de renovació i redempció —sol invictus—. Campin no acostumava a fer servir la natura com a fons, si bé en aquesta imatge va demostrar ser un pintor sensible del paisatge, que va saber recollir no tan sols els detalls, sinó les subtileses de l'atmosfera, de la llum i de l'aire.[14]\nQuestion: Com són els arbres del costat del camí?", "output": [ "de gran alçada" ] }, { "id": "task837-2dc7f823965d4074a130fc1df4c1724b", "input": "Passage: La Nativitat és una de les obres més destacades de Robert Campin, conegut com el Mestre de Flémalle; es troba al Museu de Belles Arts de Dijon des de 1928. Guarda algunes diferències amb altres obres d'aquesta temàtica: l'escena és captada de dia i hi apareixen les llevadores, Zelemi i Salomé, uns personatges que estaven descrits als Evangelis apòcrifs. A més de la Nativitat, l'obra representa l'adoració dels pastors que apareixen per la finestra, amb menys protagonisme del que és habitual; una altra cosa no habitual és la disposició del bou, d'esquena al Nen Jesús, en comptes d'escalfar-lo amb el seu alè. Josep no és aquí un personatge secundari, sinó que té un paper actiu, subjectant una espelma, un dels molts simbolismes que conté la imatge. El paisatge del fons és similar al d'obres contemporànies; és clarament de Flandes o Borgonya.[1] L'obra va ser probablement un encàrrec del duc de Borgonya per a la cartoixa de Champmol.[2]\nQuestion: Com es coneixia a Robert Campin?", "output": [ "el Mestre de Flémalle" ] }, { "id": "task837-2d1adb03c01b47a687f6dcaf0bea9571", "input": "Passage: Josep no és aquí un personatge secundari sinó un venerable ancià. Sosté en una mà una espelma que protegeix del vent amb l'altra mà, encara que sigui de dia, per a recordar a l'espectador que Jesús va néixer de nit i la foscor va deixar pas a la llum.[14] Aquesta representació de Josep cal relacionar-la amb les revelacions de Santa Brígida de Suècia (s.XIV),[16] on la santa se veia incorporada a l'escena i aportava una descripció detallada del part. En aquesta revelació apareix per primer cop la figura de l'espelma portada per Josep.[17]\nQuestion: Com és representat Josep?", "output": [ "un venerable ancià" ] }, { "id": "task837-e909c957784b441689ab86f2c8a1a5f6", "input": "Passage: La història es narra a l'evangeli segons Lluc (Lluc 2:1-7) on s'explica com Maria i Josep s'havien desplaçat a Betlem per atendre a un edicte d'empadronament ordenat per Cèsar August quan la Mare de Déu es va posar de part. No havien pogut trobar cap allotjament i es varen instal·lar en un pessebre. Després del part, el Nen Jesús va ser faixat amb bolquers i dipositat en una menjadora per al bestiar. Els àngels presents per acompanyar al nou messies varen difondre la notícia.\nQuestion: On es narra la història?", "output": [ "a l'evangeli segons Lluc" ] }, { "id": "task837-42edc62fa9804397ae49bfc5ad256324", "input": "Passage: La lletra de la cançó explica la història d\\'una noia de classe alta que treballa com a prostituta.[13] Per desmentir els rumors que indicaven que la cançó parla sobre Jacqueline Kennedy,[11] el cantant va dir que \"[és sobre] una dona rica. Intento dir que les persones com ella també poden ser prostitutes, no cal guiar-se pels prejudicis. Aquest és el tema de la cançó, però prefereixo que la gent l\\'escolti i que en tregui les seves pròpies conclusions\".[12] La referència a les geishes en el vers \"Met a man from China went down to Geisha Minah\" (en català, \"vaig conèixer un home de la Xina, es va tornar una geisha\") es deu al fet que el cantant admirava profundament la cultura japonesa.[12] Per la seva part, la referència a Maria Antonieta en el vers \"Let them eat cake, she says, just like Marie Antoinette\" (en català, \"que mengin pastissos, diu ella, com Maria Antonieta\") es deu a una llegenda que indica que aquesta reina va pronunciar la frase després de sentir que el poble francès protestava perquè no tenia pa. Tanmateix, aquí s\\'utilitza per indicar l\\'alt preu que exigeix la prostituta.[14]\nQuestion: Què explica la lletra de la cançó?", "output": [ "la història d'una noia de classe alta que treballa com a prostituta" ] }, { "id": "task837-d5378f0cd8d343b98b862fc0db8368c1", "input": "Passage: «Killer Queen» es va gravar i produir en els estudis Rockfield a Gal·les.[6] La mescla va estar a càrrec de Roy Thomas Baker, qui va sobreposar les cintes per aconseguir l'efecte campana del solo de May. Com que aquest havia estat malalt d'hepatitis, primer es van gravar les parts corresponents als altres instruments i es va afegir la guitarra al final. Per donar un so de vodevil es va gravar a sobre la part del piano, que era de la marca Chappell segons el fotògraf Peter Hince, qui va acompanyar a la banda.[7][9]\nQuestion: On es va gravar «Killer Queen»?", "output": [ "en els estudis Rockfield" ] }, { "id": "task837-0fc09ec72e1f40729730fdb5c3d448ce", "input": "Passage: Sobre els complicats arranjaments d\\'aquesta cançó, Ecos del Rock va escriure: \"Aquest tema marca un estil amb les arrencades de guitarra de Brian [May], les campanetes i alguns petits efectes [...] Es mereix tot el respecte per estar entre els grans èxits del grup.\"[10] En una entrevista el 2008 amb la revista Q, May va dir que \"És una cançó de pop perfecta i una de les millors cançons de Freddie. Està bellament construïda i conté un dels solos dels quals n\\'estic més orgullós\".[11] Mercury va comentar durant una entrevista amb l\\'NME que \"la gent està acostumada al hard rock i a la música enèrgica de Queen, però [en aquest senzill] gairebé t\\'esperes que hi canti Noël Coward. És un d\\'aquests números de barret fort i tirants negres — tampoc no és que se\\'ls posés en Coward. És sobre una prostituta de luxe. Intento dir que la gent amb classe també poden ser putes. La cançó va d\\'això, encara que prefereixo que la gent hi posi la seva interpretació, que hi llegeixen el que vulguin.\"[12] A més, la cançó va rebre influències de The Beatles.[6] Deacon va comentar l\\'any 1979 sobre el canvi d\\'estil en el grup:\nQuestion: Com eren els arranjaments de la cançó?", "output": [ "complicats" ] }, { "id": "task837-94fc98e61567471f95f67bbb8f99eb90", "input": "Passage: La cançó es tocà en directe entre 1974 i 1978 dins d'un popurri.[27][28][29][30] El 1974, el grup va tocar la cançó després d'«In the Lap of the Gods»,[27] i entre 1975–76, la cançó es tocà després de «Bohemian Rhapsody».[28] El 1977, «Killer Queen» es va tocar com a introducció a un popurri, i la seguia «Good Old-Fashioned Lover Boy».[30] L'any següent, precedia «Bicycle Race».[31] El 1979, el grup va tocar la major part de la cançó, i quan va acabar el solo de guitarra, es van tocar els compassos inicials d'«I'm in Love with My Car».[32] Van tocar la peça al Fòrum de Mont-real (Quebec, Canadà) el novembre de 1981, i es va gravar per a l'àlbum en directe «Queen Rock Montreal».[33] El 1984 i el 1985, durant la gira The Works Tour, la cançó es va reintroduir dins d'un popurri després d'una versió truncada de «Somebody to Love».[34]\nQuestion: Quan va tocar el grup la cançó el 1974?", "output": [ "després d'«In the Lap of the Gods»" ] }, { "id": "task837-c3d10e08adb0408ab5301f10a7d4ef05", "input": "Passage: Precisament per la seva inexistent vocació religiosa des de la infantesa, el 1754 demana poder renunciar a tots els seus càrrecs eclesiàstics, cosa que finalment aconsegueix. No obstant això, i malgrat els desitjos que tenia de casar-se va tenir moltes dificultats per fer-ho, sobretot a causa de la negativa del seu germà Carles III d'Espanya, que veia perillar la successió del seu fill, que no havia nascut a Espanya sinó a Nàpols, contravenint la llei de successió de Felip V, i per tant veia al seu germà com un possible usurpador. Per aquesta raó, Lluís només va obtenir permís per casar-se un cop el rei va haver promulgat una pragmàtica matrimonial el 1776. Va casar-se així amb María Teresa de Vallabriga, esdevenint un matrimoni morganàtic que l'excloïa a ell i als seus fills de la successió per la pragmàtica de Carles III.\nQuestion: Quan va demanar Lluís poder renunciar a tots els seus càrrecs eclesiàstics?", "output": [ "1754" ] }, { "id": "task837-d7b9815a7fea43c7849c0b3b550b7e4b", "input": "Passage: No obstant els seus càrrecs i la carrera religiosa en si, a mesura que el cardenal-infant creix no se li despertà una vocació religiosa, de fet, gairebé no va residir en les diòcesis a càrrec seu. En la seva joventut els seus interessos eren llunyans a l'Església: dansa, música, caça, mecànica, esgrima, jocs de taula... entre totes les seves aficions destacava l'atracció per les dones, quelcom que era inconcebible per algú de l'estament eclesiàstic.[11] A partir de 1746, any de la mort de Felip V, Lluís va passar a viure amb la seva mare Isabel Farnese a la Granja de San Ildefonso —la qual tot i la mort de Felip V intentava intervenir en la política reial— on va dedicar gran part del seu temps a dues de les seves passions: les belles arts i la caça, i altres activitats lligades a la seva edat però impròpies de les dignitats eclesiàstiques que ostentava.[9][12]\nQuestion: Com eren els interessos de Lluís en la seva joventut?", "output": [ "llunyans a l'Església" ] }, { "id": "task837-46a6df6cefc54a338ba68d5b7c06afe9", "input": "Passage: Tres mesos després, el mateix any, el 3 de desembre se l'imposà l'hàbit de l'orde de Santiago al monestir de San Lorenzo d'El Escorial, atorgant-li el dret a ostentar la creu de l'orde i se li van concedir les comanadories de diverses ordes: Clavería, Segura de la Sierra, Bejís i Castell de Castells de la de Calatrava; Azuaga i La Granja, de la de Santiago; i Cabeza del Buey, de la d'Alcántara. A banda d'això, l'infant Lluís també ostentava els collars de l'orde del Toisó d'Or i de la francesa orde de l'Esperit Sant.[8] A més, pocs dies després, el 9 de desembre va ser creat cardenal, del mateix any del títol de diaca de Santa Maria della Scala, sent-li imposat el capell cardenalici el 17 de març de 1738 al palau del Pardo.[9] El 19 de novembre de 1741, ordenat de prima tonsura, que no com a sacerdot, se li va atorgar l'administració temporal de l'arxidiòcesi de Sevilla, la segona més important després de Toledo, que havia quedat vacant, amb retenció de la mitra toledana,[1] quelcom que va suscitar antigues rivalitats entre ambdós arquebisbats.[10] En obtenir aquesta nova diòcesi, també se'l va nomenar administrador en matèria espiritual.[9] De fet, sumat als títols que ja ostentava, la renda anual del cardenal-infant ascendia a 160.635.454 maravedís, que segons cita López Marinas equivaldrien a uns 160 milions d'euros de 2009.[3] Tanmateix, cal esmentar que l'Església mai va arribar a publicar aquests nomenaments pel poc prestigi que desprenia nomenar a un nen en aquests càrrecs.[1]\nQuestion: On se l'imposà a l'infant Lluís l'hàbit de l'ordre de Santiago?", "output": [ "al monestir de San Lorenzo d'El Escorial" ] }, { "id": "task837-622614cd48b34f82a910434f04a5ce8f", "input": "Passage: El papa mostrà reticències al nomenament de l'infant en els termes que especificava Felip V, perquè allò podia suposar un escàndol, perquè des del Concili de Trento, aquestes qüestions s'havien endurit. No obstant això, per la banda espanyola, es va presentar l'exemple del cardenal-infant Ferran d'Àustria, fill de Felip III, nomenat cardenal i arquebisbe de Toledo després del Concili de Trento, però el papa argumentà que l'infant Ferran va ser fet cardenal a deu anys i arquebisbe de Toledo als dotze, per tant, molt diferent del que es pretenia fer amb Lluís Antoni.[7] Cansat, Felip V va enviar directament una carta de presentació el 19 de juliol de 1734,[7] tot i així sembla que el papa va seguir mantenint la seva postura. Finalment, el setembre de 1735, Felip V va oferir al papa la reobertura de la nunciatura a Espanya, tancada des de la Guerra de Successió i una mediació amb el Regne de les Dues Sicílies, en un moment en què els interessos espanyols estan posats en Itàlia, i, a més, amb el fill de Felip, Carles, en el tron de les Dues Sicílies.[1] Climent XII va accedir i el 19 de setembre de 1735, amb només vuit anys, Lluís va ser nomenat administrador temporal a perpetuïtat dels béns de la diòcesi de Toledo, la més gran i rica del país; l'infant no va ser nomenat arquebisbe, car, a més de no d'estar ordenat sacerdot, des del Concili de Trento es prohibia expressament l'ordenació sacerdotal de nens i, per tant, tan sols va ser-ne nomenat administrador, quelcom usual per agraciar monarquies i l'alta noblesa.[5]\nQuestion: De qui era fill Ferran d'Àustria?", "output": [ "Felip III" ] }, { "id": "task837-3d92aae3bf6146b58fe98879665151af", "input": "Passage: Va néixer el 25 de juliol de 1727, poc abans de les set del matí. Era el quart i darrer fill mascle nascut del matrimoni del rei Felip V d'Espanya i de la seva segona esposa, Isabel Farnese. Segons la Gaceta de Madrid del 29 de juliol, l'infant va néixer robust, formós i gaudint d'una bona constitució corporal, en un part sense conseqüències negatives per a la reina; ràpidament va ser batejat amb el nom de Lluís Antoni Jaume de Borbó i Farnese, en presència del nunci apostòlic, ambaixadors i altres personalitats de la reialesa i la noblesa.[3] Era nét per via paterna del Gran Delfí, Lluís de França i de la seva esposa Maria Anna de Baviera; per via materna ho era del duc de Parma Odoard II i de la seva esposa, la duquessa Dorotea Sofia del Palatinat-Neuburg.\nQuestion: A quin hora va néixer Lluís?", "output": [ "poc abans de les set del matí" ] }, { "id": "task837-df6bba7ab4214e0fa2a564c04fc94fd5", "input": "Passage: Lluís Antoni de Borbó va morir el 7 d'agost de 1785 a la localitat on residia, Arenas de San Pedro, als 58 anys. En el seu testament va dictar que desitjava ser enterrat a la capella del seu palau de Boadilla del Monte. No obstant això, les seves darreres voluntats no van ser tingudes en compte i l'infant va ser enterrat a l'església de San Pedro de Alcántara a la mateixa localitat d'Arenas.[21][30] Carles III ordenà i disposà que el seu enterrament es fes amb tots els honors que corresponien a un infant d'Espanya i es féu inventari dels seus béns, alguns dels quals es van incorporar a les col·leccions reials.[31][32] Tanmateix, posteriorment fou enterrat definitivament al Pavelló d'Infants del monestir de San Lorenzo de El Escorial, l'1 de juny de 1801, durant el regnat del seu nebot el rei Carles IV.[21][30]\nQuestion: Quan va morir Lluís Antoni de Borbó?", "output": [ "7 d'agost de 1785" ] }, { "id": "task837-793e0044f11d44369413e641c37176ee", "input": "Passage: L\\'obra mostra el taller-botiga d\\'un orfebre equipada amb joies i objectes finament treballats que s\\'exposen als prestatges de la dreta. Al centre, assegut davant del taulell de treball, hi ha la figura principal de l\\'orfebre pesant un anell de noces amb una balança.[2] Va vestit amb una elegant túnica de color vermell i una mena de casquet del mateix color al cap. Drets darrere seu hi ha una parella jove i aristocràtica amb vestits sumptuosos que estan comprant l\\'anell de noces. Sobre el taulell, pintada en trompe-l\\'oeil,[9] es troba una faixa utilitzada a les cerimònies d\\'esposalles, unes monedes i un mirall convex que reflecteix la plaça del mercat a l\\'exterior de la botiga.[2] A la part frontal del taulell, l\\'artista va signar i datar l\\'obra amb el text \"PETRº·XPI·ME·FECIT·Aº·1449\".[10]\nQuestion: Què mostra l\\'obra?", "output": [ "el taller-botiga d'un orfebre" ] }, { "id": "task837-a090d243ea9941d7b951176853a22b64", "input": "Passage: L'obra va ser pintada a Flandes durant el segle XV. En aquesta època existeix una societat avançada, amb una economia basada en els productes tèxtils de luxe i en el comerç, afavorit per l'excel·lent situació estratègica de la regió: per allà hi passaven les grans rutes comercials terrestres que anaven des d'Itàlia i França cap a l'Atlàntic nord —Anglaterra i països nòrdics— i les rutes marítimes que anaven del mar del Nord al Cantàbric. A la burgesia flamenca li agradava el luxe i l'art, d'acord amb el desenvolupament dels seus interessos econòmics i intel·lectuals. Aquestes obres anaven destinades al propi gaudi, és a dir, era per tenir-les i lluir-les a casa o bé a les seves capelles privades, en el que s'anomena la «pintura de devoció». Per aquest motiu es considerava que la pintura era una tècnica ideal, manejable, barata i adequada per a reflectir els gustos burgesos.[6]\nQuestion: On va ser pintada l'obra?", "output": [ "a Flandes" ] }, { "id": "task837-fb07393eaaf944a58f14d5fa0938d788", "input": "Passage: La diversitat d'objectes finament elaborats que es mostren a la prestatgeria de la dreta eren una mena d'anunci per al gremi dels orfebres. S'hi inclouen les matèries primeres de l'activitat: corall vermell, vidre, pòrfir, perletes i un collaret de denes; i productes acabats com fermalls, anells i un cinturó de sivella. El pot de vidre del prestatge inferior probablement servia per a contenir hòsties eucarístiques. La tapa que el tanca té una figura d'un pelicà relacionat iconogràficament amb el sacrifici de Jesús, ja que s'arranca la carn del seu pit per a donar menjar als seus fills.[n. 1][14]\nQuestion: On es mostren els objectes finament elaborats?", "output": [ "a la prestatgeria de la dreta" ] }, { "id": "task837-61508f99d8e64c2d9019f60c2f010558", "input": "Passage: L'anàlisi tècnica del dibuix subjacent del rostre de l'orfebre revela un treball de molta precisió, més que els rostres de la parella nupcial, el que fa pensar que l'objectiu central era un retrat, suposadament, de Willem van Vlueten. La parella jove presenta uns trets massa generalistes com per a identificar a algun personatge en concret.[10] Amb tot, l'any 1449, en què es va realitzar l'obra, el duc de Borgonya va encarregar a Van Vlueten un regal per Maria de Gelderland amb motiu del seu matrimoni amb Jaume II d'Escòcia. La parella del quadre podria representar o ser una al·legoria d'aquest matrimoni.[11] El que sembla clar és que l'obra representa un simbolisme sobre el matrimoni. L'anell, els gestos de la parella, i la faixa matrimonial que hi ha sobre el taulell, així ho indiquen.[2]\nQuestion: Què revela un treball de molta precisió?", "output": [ "L'anàlisi tècnica del dibuix subjacent del rostre de l'orfebre" ] }, { "id": "task837-a9a3f005332e4aecba540ff56cfc7aff", "input": "Passage: Com va ser el cas de la Septuaginta, àl·licla traducció grega de la Bíblia hebrea que va realitzar-se abans de l'època imperial, la literatura jueva en grec durant l'època imperial va ser escrita principalment per jueus que parlaven grec.[132] Alguns dels jueus que escrivien en grec, cap al final del període hel·lenístic i el començament del període imperial, com ara el filòsof Filó o l'historiador Flavi Josep, incloïen els gentils entre la seva audiència desitjada.[133] Els Oracles sibil·lins i el Llibre de la Saviesa són d'altres exemples de la literatura jueva en grec d'aquest període.[134]\nQuestion: Qui va escriure la literatura jueva en grec?", "output": [ "jueus que parlaven grec" ] }, { "id": "task837-15ad448cf4ec48e79212f8e2403831f4", "input": "Passage: A Itàlia, l'ús escrit del llatí havia substituït el de l'osc que, com el llatí mateix, era una llengua itàlica, i el de l'etrusc, cap al segle I dC.[94] L'osc s'ha conservat gràcies a les inscripcions conservades per l'erupció del Vesuvi de l'any 79 dC, a Pompeia, ciutat que es trobava a la regió dels oscos, un parell de les quals podrien datar entre el 63 dC i el 78 dC.[95] A mitjan segle I, l'emperador Claudi, interessat en les manifestacions culturals antigues, coneixia l'etrusc i va escriure una obra en diversos volums sobre la història del poble etrusc, que malauradament no ha arribat als nostres dies.[96]\nQuestion: Quina llengua va substituir l'ús escrit del llatí?", "output": [ "l'osc" ] }, { "id": "task837-0971041b2e214434a80ccb7392eb9dc0", "input": "Passage: El trilingüisme no devia ser gaire infreqüent entre les classes educades que provenien de les regions on es parlaven llengües diferents del llatí o el grec. L'autor llatí Apuleu –autor de Les Metamorfosis, considerada la primera novel·la de la història– també escrivia en grec, i havia après el púnic de la seva mare.[176] L'arxiu de Babata és un exemple suggerent de multilingüisme pràctic: aquests papirs, que reben el nom d'una dona jueva de la província d'Aràbia i daten del 93 al 132 dC, estan escrits principalment en arameu, la llengua local, però l'alfabet que fan servir és el grec, amb influències semítiques i llatines. A petició del governador romà, no obstant això, es van traduir al grec.[177]\nQuestion: Què no era infreqüent entre les classes educades?", "output": [ "El trilingüisme" ] }, { "id": "task837-3bbf0037c4574be1a24570a25b198b71", "input": "Passage: L'ús internacional del grec va ser un factor que va permetre l'expansió del cristianisme, com ho indica, per exemple, l'ús del grec a les Epístoles Paulines.[8] Constantí, el primer emperador que es va convertir al cristianisme, probablement coneixia prou el grec, tot i que el llatí era la llengua principal de la seva cort i utilitzava un intèrpret per adreçar-se als bisbes grecoparlants del Concili de Nicea.[139] A l'occident llatí cristià, el grec es va acabar associant amb el «paganisme» i es considerava una llengua estrangera (lingua peregrina).[140] Sant Agustí va confessar que menyspreava el grec i que el trobava difícil d'aprendre.[141] A l'antiguitat tardana, era ben possible parlar el grec com a primera llengua però, en canvi, no considerar-se a un mateix com a «hel·lè», en matèria de religió i cultura.[142] Durant la primera meitat del segle v, el grec era la llengua habitual de comunicació per part dels bisbes,[143] i les Acta Conciliorum («Actes dels Concilis de l'Església») van ser registrades originàriament en grec i, posteriorment, traduïdes al llatí, al siríac o al copte.[144] Durant aquest període, el llatí només va tenir un paper subordinat en els primers concilis ecumènics, com van tenir també un paper secundari els representants de l'Imperi occidental.[145] Tot i que, tradicionalment, s'ha considerat que l'armeni es va establir com a llengua cristiana durant aquesta època, no apareix a les Acta.[146] Hi ha indicis que apunten que el copte podria haver estat parlat als concilis, però no n'hi ha cap prova irrefutable.[147] Als concilis ecumènics es feia una traducció simultània per a aquells participants que utilitzaven la seva pròpia llengua, fins i tot alguns que eren esmentats com a «àrabs», «sarraïns» o «ismaïlites».[148] S'ha trobat molt poc contingut cristià en inscripcions aràbigues a partir del segle vi.[148]\nQuestion: Quin factor va permetre l'expansió del cristianisme?", "output": [ "L'ús internacional del grec" ] }, { "id": "task837-2e5da837ceb24326bfb53f4d573c1e1e", "input": "Passage: El grec koiné s'havia convertit en la llengua vehicular del Mediterrani oriental i fins i tot de l'Àsia menor a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran.[6] La «frontera lingüística» se situava a la península dels Balcans, separant el llatí, a l'oest, del grec, a l'est.[7] Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques amb la part oriental, fins i tot dins de les mateixes fronteres de l'Imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'expansió del cristianisme, com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les Epístoles Paulines,[8] o pel seu ús en els concilis ecumènics de l'Imperi Romà cristià. Amb la dissolució de l'Imperi de l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'Imperi Romà d'Orient, posteriorment conegut com a Imperi Romà d'Orient.\nQuestion: Quina era la llengua vehicular del Mediterrani oriental?", "output": [ "El grec koiné" ] }, { "id": "task837-417419b37d4a4ae1a935d04506ed2277", "input": "Passage: El prolífic acadèmic siríac Bardesanes coneixia el grec, i va enviar el seu fill perquè estudiés a Atenes; no obstant això, va decidir escriure en la seva llengua pròpia. A més de redactar homilies i tractats en siríac, Bardesanes també va compondre 150 himnes «d'enorme influència i dubtosa doctrina».[56] D'aquella època també destaquen altres obres escrites en siríac, com ara diversos tractats cristians, diàlegs i actes apòcrifes.[54] Algunes obres siríaques contenen elements gnòstics, a més d'exercir una notable influència en la dispersió del maniqueisme. A partir del segle V i en endavant, també es troben obres de caràcter monofisita o nestorià.[57]\nQuestion: On va enviar el seu fill Bardesanes?", "output": [ "a Atenes" ] }, { "id": "task837-45edde84656f4458b6b95924f0c86a12", "input": "Passage: No obstant això, cal tenir en compte també que el Liber Pontificalis diu que era d'origen grec, probablement de la ciutat d'Atenes. A més, afirma que era un antic filòsof, probablement abans de convertir-se al cristianisme, però no esmenta el nom del seu pare, que és desconegut per l'autor del Liber.[2] Francesco Scorza esmenta que l'assimilació d'Higini a la professió de filòsof és probablement deguda a la semblança del seu nom amb la d'altres autors d'origen llatí del segle i, com Gai Juli Higini, encarregat de la Biblioteca Palatina, nomenat per Octavi August, o Higini l'Astrònom.[3][7] Per la seva banda, Louis de Cormenin apunta que era fill d'un filòsof.[8][Nota 2]\nQuestion: D'on era probablement?", "output": [ "d'Atenes" ] }, { "id": "task837-b5782114768047fdba5afe5d8fb2640c", "input": "Passage: Finalment, se li atribueixen obres escrites apòcrifes, concretament dues decretals pseudoisidorianes, que apareixen signades amb una variant del seu nom, «Vigini». La primera, De Fide et Religionis Causis, està adreçada a tots els creients, i la segona, Epistola ad Athenienses, només està dirigida als atenesos. Alguns autors afirmen que va escriure un tractat sobre Déu i la seva encarnació en Jesucrist, però aquesta afirmació també ha resultat ser apòcrifa.[2][17]\nQuestion: Quines obres escrites se li atribueixen?", "output": [ "apòcrifes" ] }, { "id": "task837-81bf1235884148158b9cf94fe09a4aa4", "input": "Passage: De les disposicions conegudes, contingudes en el Liber Pontificalis, s'esmenta que Higini va instaurar la figura dels padrins al bateig dels nadons per tal de guiar-los en la vida cristiana.[8] D'altra banda, també hauria decretat la consagració de totes les esglésies i hauria definit la jerarquia eclesiàstica, tant en ordre com en diferents rangs. No obstant això, Louis Loomis afirma que la definició de l'autor del Liber és massa vaga i possiblement només era una simple atribució per conveniència per donar importància a Higini, fent que atorgués tasques i funcions al clergat.[15] Així mateix, Louis Duchesne diu que aquesta mateixa afirmació apareix en la biografia del papa Hormisdes, cosa que fa que perdi tota credibilitat i valor històric; el més probable és que l'autor s'estigués referint als ordes menors del clergat,[16] però això no deixa de mostrar que aquest fet no és comprovable i, a més, resulta impossible saber-ne el significat real.[7] Encara que, entre altres exemples al Liber Pontificalis, se li atribueix l'ordenació de quinze sacerdots, cinc diaques i sis bisbes, aquest fet és de difícil verificació.[7][15]\nQuestion: Quina figura va instaurar Higini?", "output": [ "padrins" ] }, { "id": "task837-133896867d9f4a4d9001079a623b99cd", "input": "Passage: D'altra banda, durant el seu mandat es daten les primeres manifestacions de les doctrines gnòstiques a Roma, que van ser considerades heretges per l'Església. Procedents d'Egipte i amb Alexandria com a nucli d'origen, a semblança d'altres heretgies cristianes, Ireneu de Lió i Eusebi de Cesarea comenten l'arribada de Valentí a la ciutat en temps d'Higini, on residí fins al pontificat d'Anicet, tenint el seu moment de màxim apogeu durant el mandat de Pius I i narren també l'arribada de Cerdó, predecessor de Marció. Suposadament, Cerdó va semblar retractar-se del gnosticisme i va assistir regularment a l'església romana, fins a arribar a formar-ne part, però, no obstant això, en secret va continuar amb les seves ensenyances gnòstiques i consegüentment va ser expulsat del sí de la comunitat cristiana. No es tenen notícies sobre possibles actuacions d'Higini respecte a la presència del gnosticisme a Roma.[13][10][3][14]\nQuestion: Qui va arribar a la ciutat en temps d'Higini?", "output": [ "Valentí" ] }, { "id": "task837-1aae04c1c1e746f7a6cf67d4d560a22a", "input": "Passage: Amb el pas del temps i les diverses destruccions que va patir el monestir de Sant Cugat s'havien perdut les dades de la sepultura de sant Càndid. Segons consta en documents, la descoberta es va realitzar gràcies a una dona endimoniada que fou portada a l'església del monestir per expulsar del seu cos als esperits malignes; durant aquests actes, la dona va assenyalar el lloc on es trobava el cos de sant Càndid a la capella de sant Miquel. Davant la presència del rei Jaume II d'Aragó i d'un gran nombre d'acompanyants, es va obrir el sepulcre i es van treure els ossos per posar-los en un «lloc decent».[3]\nQuestion: Quines dades s'havien perdut?", "output": [ "de la sepultura de sant Càndid" ] }, { "id": "task837-b9df30075c9a412ebc01859c60d3999c", "input": "Passage: El batent de la coberta de la part anterior és completament llis, mentre que el posterior està dividit en tres quadrats separats per una sanefa de motius geomètrics i amb decoració d'entrellaçats vegetals al caire total de la tapa. La part central la cobreix un pantocràtor dintre d'una màndorla envoltat pels símbols dels quatre evangelistes. Als compartiments de tots dos costats s'hi troben dos àngels turiferaris en genuflexió que porten un encenser; ambdós miren cap al Pantocràtor.[1]\nQuestion: Com és el batent de la coberta de la part anterior?", "output": [ "completament llis" ] }, { "id": "task837-c0d3d3dfd6e24bef892b0d2f578d80b8", "input": "Passage: Duran i Cañameres va fer estudis comparatius amb altres obres en els quals descriu la barreja que aprecia en l'obra de motius romànics i gòtics. Els arcs trilobats que presenta una de les cares rectangulars de l'arca i els laterals són similars als d'altres obres del segle xiii i al frontal d'altar dedicat a la mare de Déu que va pertànyer al monestir de Sant Cugat (actualment al Museu Civico d'Arte Antica de Torí.[8][9] A part d'aquest frontal, també hi ha aquest mateix tipus d'arcs i amb la mateixa datació que l'urna al frontal de l'església de Santa Perpètua de Mogoda i al frontal de l'església de Sant Cebrià de Cabanyes.[10]\nQuestion: Quina barreja aprecia en l'obra Duran i Cañameres?", "output": [ "motius romànics i gòtics" ] }, { "id": "task837-266df0f804e04113a29de20454a604d7", "input": "Passage: A la part central de la cara posterior hi ha escenificat el degollament de sant Càndid, agenollat davant el seu botxí amb la llegenda sobre seu de sanctus candidus. Té al costat dret un grup de cinc personatges sobre cavalls, i al fons s'aprecien arbres de forma arrodonida propis de principis del gòtic; a la part esquerra hi apareixen dos grups de persones, uns sobre cavalleries i d'altres drets, i a l'extrem apareix una figura separada dels altres amb la llegenda de santus maurisius. En total són disset personatges, més els dos centrals de sant Càndid i el seu botxí. La decoració amb la sanefa que emmarca el plafó és idèntica a la de l'altra cara rectangular.[1]\nQuestion: Què hi ha escenificat a la part central de la cara posterior?", "output": [ "el degollament de sant Càndid" ] }, { "id": "task837-40638d9b09be4f44a5294e7fe96ff9b8", "input": "Passage: La realització de l'urna es va fer amb motiu de la descoberta del sepulcre amb el cos de sant Càndid, el qual es trobava col·locat a l'absis de la capçalera del costat de l'Epístola de l'església del monestir de Sant Cugat del Vallès. La troballa va tenir lloc sota el mandat de l'abat Guerau de Clasquerí (1277-1294). L'urna, de caràcter religiós, es va construir en un taller català d'autor anònim per honrar les relíquies del màrtir Càndid.[1]\nQuestion: De qui era el cos que es va descobrir al sepulcre?", "output": [ "de sant Càndid" ] }, { "id": "task837-2ffb922851a349e4bd50a67557ec75d9", "input": "Passage: Una figura present a tot el recinte són els àngels. Domènech els va incloure dins la iconografia complementant conjunts escultòrics o com figura central, com en el cas dels àngels exempts que coronen els frontons de l'edifici d'operacions i al vèrtex de la façana principal. Segons un estudi de Figueras, Burrull i Arnaiz, les escultures d'aquesta façana formen un conjunt piramidal on apareixen les diferents jerarquies: àngels, arcàngels, querubins, trons, dominacions i potestats, que es diferencien pel nombre de volutes de les seves ales.[9] D'una mida més reduïda, apareixen als frontispicis dels pavellons d'infermeria, a la façana del pavelló d'operacions i a la torre del rellotge. Totes aquestes figures són obra de Pau Gargallo.\nQuestion: Qui va incloure els àngels dins la iconografia?", "output": [ "Domènech" ] }, { "id": "task837-7f9c3ed2ec364d7caf89682e4c3e64b5", "input": "Passage: El recinte és ple d'elements simbòlics i decoratius en pedra com animals, flors, grifons, escuts, traceria, etc. aplicats a gàrgoles, pinacles, respiradors de ventilació o frontispicis. La pràctica totalitat varen ser dissenyats pel mateix Domènech i Montaner. Molt probablement varen ser realitzats per Francesc Modolell[3] o, en el cas de peces seriades, poden haver estat realitzades directament pels subministradors de pedra picada com Vives i Albareda, E. Martínez o Madurell i Solà.[11]\nQuestion: En quin material estan realitzats els elements simbòlics i decoratius del recinte?", "output": [ "en pedra" ] }, { "id": "task837-659e2b33a43a4a85817987dfb310cfe9", "input": "Passage: Les figures de Sant Martí i Sant Jordi estan repetides, en mosaic i en pedra. Els relleus en pedra es troben ocupant dos timpans neogòtics sobre portes. La imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya, es troba sobre la part interior de la porta d'entrada al saló d'actes. Se'l representa muntat a cavall matant el drac amb una pica; està coronat amb un escut de Barcelona amb elm i rematat amb un ratpenat. El conjunt està flanquejat per dos macers sota dosseret. La imatge en pedra de Sant Martí, patró de Catalunya a l'edat mitjana, es troba sobre la porta d'accés al soterrani que hi ha al vestíbul principal, just sota l'escala d'honor. Igual que la de Sant Jordi, està custodiada per dues escultures sobre pilars, que representen, en aquest cas, dos germans hospitalaris, dels que tenien cura de l'hospital. La iconografia respon al patronatge de Sant Martí amb els pobres que, juntament amb els germans hospitalaris, simbolitzava la vocació benèfica de la institució.[2]\nQuestion: En què estan repetides les figures de Sant Martí i Sant Jordi?", "output": [ "en mosaic i en pedra" ] }, { "id": "task837-f0b486979659485caa4873c1a3a83b16", "input": "Passage: La secció central té la porta d'accés, i al seu costat una finestra sobre la qual hi ha un terrat amb barana de traceria. Sobre la porta hi ha un frontispici en pedra amb una petita finestra tripartida encaixada dins d'un arc conopial, com si fos el timpà de la porta; als carcanyols la decoració és floral o zoomòrfica, la dovella central està rematada amb un floró que té un escut a cada costat i que estan al mateix nivell que la barana del terrat. Sobre seu, és a dir sobresortint del cos de l'edifici, s'aixeca un templet de pedra que allotja la imatge del sant o de la Verge al qual està dedicat el pavelló. El templet, sustentat en dos fins pilars de pedra nummulítica, té un treball en pedra molt elaborat amb decoracions florals, falses gàrgoles zoomòrfiques i amb trencadís a la teulada. A cada banda del templet, hi ha dos àngels orants agenollats mirant cap al sant protector. Tot el conjunt està emmarcat per uns pinacles decoratius que arranquen a nivell de la porta i estan acabats en una torxa a la part superior i amb un cap d'àngel, de querubí o de personatge civil, envoltats de fulles a la banda inferior.[4] Les escultures de tots els sants i Verges són d'Eusebi Arnau i el templet, els àngels orants i els caps de querubins al costat de la porta són obra de Gargallo.[5] A la façana posterior de la majoria de pavellons hi ha una estructura similar, a vegades més senzilla i a vegades amb un balcó petri i escuts heràldics que poden tenir un segon sant.\nQuestion: Què hi ha sobre la finestra situada al costat de la porta d'accés?", "output": [ "un terrat amb barana de traceria" ] }, { "id": "task837-39bf41cb2d4548bfbe82080cd9f4da7c", "input": "Passage: Arnau va ser el responsable de les peces que els contractes descriuen com «imatges de 2 metres i d'1,5 a 2 metres», és a dir, les figures exemptes de personatges històrics que envolten l'edifici d'administració i les dels sants patrons dels diferents pavellons. També és l'autor de l'escut central de la façana principal i del que hi ha al pavelló d'operacions.[1] Gargallo va dissenyar totes les figures ornamentals i les que decoren el cos central de l'edifici d'administració i la torre del rellotge. També són seus els panells amb les obres de misericòrdia que hi ha a l'escala d'honor a nivell del primer pis i les imatges i l'escut que hi ha al saló d'actes.[2]\nQuestion: De quina forma descriuen els contractes les peces?", "output": [ "«imatges de 2 metres i d'1,5 a 2 metres»" ] }, { "id": "task837-2781329179a14bd08f12e1126b84648a", "input": "Passage: Les taules són de fusta d'àlber fetes amb taulons verticals encolats entre si i muntats sobre una graella de travessers de reforç. Els taulons estan clavats als travessers des de davant amb claus de ferro que, en oxidar-se, varen malmetre la capa pictòrica.[9] La capa de preparació està formada per una tela de lli coberta de guix i carbonat de calci d'un gruix de 60 micres. La capa pictòrica està formada amb pigments colorants aglutinats amb cola animal en lloc de tremp d'ou com habitualment es feia a l'època.[7] Estan enquadrades en una estructura amb motllures de fons vermell i traceria de fusta. A cada tram dels muntants centrals hi ha unes petites talles amb dracs daurats. Les tres taules superiors estan protegides per un guardapols fet de talla de fusta daurada en traceria.\nQuestion: De quin material són les taules?", "output": [ "de fusta d'àlber" ] }, { "id": "task837-951ba598a51e4646b82236c7b3ebe721", "input": "Passage: La imatge de santa Elisabet de Portugal (1271 - 1336) representa un homenatge a l'origen portuguès del Conestable. Havia estat reina consort de Portugal pel matrimoni amb Dionís I de Portugal i per aquesta condició la imatge porta corona. A la mà duu un rosari i roses a la falda del vestit, un signe hagiogràfic sobre el miracle de la conversió de diners en roses quan anava a repartir almoines entre els pobres i va ser descoberta pel rei que li tenia prohibit.[13] A la predel·la apareixen, d'esquerra a dreta: sant Sebastià, sant Cristòfor, sant Jordi i sant Benet de Núrsia. La imatge de sant Sebastià presenta els seus atributs de l'arc i les fletxes, símbols del seu martiri. Aquesta fórmula de representació és anterior a la que es va popularitzar a l'art a partir del segle xv, i que presenta a sant Sebastià lligat a un tronc i amb múltiples sagetes clavades al cos.[14] La imatge de sant Cristòfor respon a una hagiografia clàssica: nen sobre les espatlles, recolzat en un bastó acabat en una palma travessant l'aigua mentre és guiat des de la riba per un monjo amb un fanal.[15] Sant Jordi es presenta també amb els atributs clàssics amb la particularitat que el drac no està travessat per la llança sinó que és trepitjat pel sant. L'extrem superior de la llança està en estuc daurat en relleu com també ho estan les joies que llueix al pit i al mànec de l'espasa, una característica de l'estil d'Huguet. Per últim, sant Benet porta el seu bàcul d'abat, l'hàbit negre de l'orde i un llibre a la mà que representa el llibre de la seva regla.[16] Alguns autors han proposat identificar-lo amb Macari d'Alexandria, tot i que no se li veu el dimoniet als peus. Totes les figures s'emmarquen en paisatges similars amb un esbós de muntanya al darrere amb algun arbre i el cel daurat. Sant Sebastià i sant Benet estan en una terrassa enrajolada que produeix un cert efecte de perspectiva, mentre que els altres dos sants estan ubicats en un entorn adient amb la seva hagiografia.\nQuestion: Què representa la imatge de santa Elisabet de Portugal?", "output": [ "un homenatge a l'origen portuguès del Conestable" ] }, { "id": "task837-136dfdea337b4a3bb397a3f2147d5d36", "input": "Passage: El Retaule del Conestable, també conegut com a Retaule de l'Epifania, és un retaule d'estil gòtic català realitzat al tremp per l'artista Jaume Huguet l'any 1464 per a la capella de Santa Àgata de Barcelona. El retaule es conserva al mateix indret per al qual va ser concebut i no ha patit agressions en cap de les revoltes anticlericals que ha viscut, tot i que una manca de condicions durant molts anys el va fer perillar fins que va ser restaurat i protegit a començaments del segle xx. Va ser realitzat en la fase de maduresa de Jaume Huguet, un cop aquest havia fet una aproximació al realisme dels primitius flamencs. Està dedicat a l'Epifania o Adoració dels Reis Mags en una taula que ocupa la posició central. En total consta de vuit taules amb una predel·la i dues portes, a banda i banda de l'altar. Va ser un encàrrec de Pere el Conestable de Portugal quan va ser nomenat rei d'Aragó i comte de Barcelona (1464-1466) dins del període de la Guerra Civil catalana.\nQuestion: Com és conegut el Retaule del Conestable?", "output": [ "com a Retaule de l'Epifania" ] }, { "id": "task837-d7352a7948ae4e5b9d4dbca19cbce4da", "input": "Passage: El moment en el qual es realitza aquest retaule coincideix amb la fase de plenitud de l'autor, que mostra una serena i expressiva naturalitat. Encara conservarà els darrers aires del gòtic internacional amb un moment avançat del flamenquisme més penetrant. El Retaule del Conestable permet a Huguet perfilar el seu cercle més directe de seguidors dins el seu taller i situar-se com una figura essencial de la pintura catalana del segle xv.[2] L'artista incorpora algunes novetats tot i que, com a home conservador i enamorat dels costums del seu país, va traçant una visió pròpia que defineix la pintura gòtica catalana. Així, coneixedor de les noves tendències de la pintura flamenca, com ho proven la suavitat dels rostres o la utilització del paisatge, les adapta a les tradicions del país mantenint el vell predomini dels espais daurats en els muntants que emmarquen l'escena. Com més maduresa s'aprecia en el seu estil, més es reflecteixen en les seves figures els tipus habituals dels seus contemporanis i veïns, observats a la vida quotidiana de la ciutat de Barcelona i del camp de Catalunya.[3]\nQuestion: De què estava enamorat Huguet?", "output": [ "dels costums del seu país" ] }, { "id": "task837-fe3aa92038df4abea8e1093eef048ae4", "input": "Passage: La taula de la Crucifixió està sobre la taula de l'Adoració dels Reis, dins del carrer central. Joaquim Folch i Torres la defineix com una «composició plena de moviment dramàtic i constitueix una de les més belles figuracions del drama del Calvari que ha sortit de mans de l'artista». Hi apareixen els elements típics de la iconografia d'aquest passatge bíblic. Al centre hi ha el Crist clavat a la creu, i, agenollada als seus peus, Maria Magdalena. A l'esquerra de l'espectador, primer terme, el grup de les Santes Dones amb Sant Joan Baptista que sosté la Mare de Déu, ajudat per una d'elles mentre les restants adoren el Crucificat. A la dreta, el grup de saigs que es juguen als daus la túnica del Crist. A cada costat de Jesús, el bon lladre i el mal lladre, a la creu. En segon terme, en actitud adorant, el centurió Longinus dalt del cavall, sostenint la llança amb què ha ferit el cor de Jesús, i prop d'ell el saig que sosté la canya amb l'esponja mullada amb fel i vinagre els llavis del Redemptor. Darrere del bon lladre es veu un saig i a l'altra banda dos homes dalt de cavall comentant amb aire confidencial i misteriós la divinitat del condemnat. Darrere del mal lladre hi ha un soldat amb una llança a l'espatlla. Huguet compon aquesta escena complexa amb un refinat sentit d'equilibri de masses i de línies. El ritme dramàtic i movimentat de tota la composició té una darrera repercussió en l'expressió dels rostres, la qual pren un valor extraordinari en el grup de les Santes Dones i en els dos cavallers confidents de segon terme. La creu està plantada en un greny de roca que s'alça a primer terme. El fons no té paisatge, és tot daurat amb relleu amb el tema de la fulla de roure i l'aglà estilitzats.[9]\nQuestion: On és la taula de la Crucifixió?", "output": [ "sobre la taula de l'Adoració dels Reis" ] }, { "id": "task837-4e31792a1d5945cbb5522c03ca00d40f", "input": "Passage: Quan alguns realitzadors van veure l'ús d'efectes CGI a Parc Juràssic abans vistos impossibles i massa costosos, a partir de llavors van estar confiats a emprar-los per als seus futurs rodatges. Com a conseqüència, Stanley Kubrick va contractar a Spielberg per dirigir A.I. Artificial Intelligence, George Lucas va començar la realització de la trilogia de protocontinuacions de Star Wars, i Peter Jackson va iniciar a reexplorar la seva passió infantil pels films fantàstics, un sender que el conduiria fins i tot a El Senyor dels Anells i King Kong.[* 27][* 28] La pel·lícula també va inspirar a la realització de pel·lícules i documentals, com Godzilla, Carnosaur i Walking with Dinosaurs, així com nombroses paròdies. Stan Winston va treballar al costat d'IBM i el director James Cameron per a formar l'empresa d'efectes visuals Digital Domain, esmentant, «Si no m'hagués relacionat amb la pel·lícula, passaria ara mateix a convertir-me en un dinosaure.»[78] Alex Billington va declarar que és «una pel·lícula líder en la seva època», referint-la en una altra perspectiva, «Fins i tot amb el sistema robòtic que ells van usar, això va ser un pas llunyà per a qualsevol avenç en el seu temps. Llavors les històries van començar a comptar com sensacionalment els dinosaures van incrementar la seva popularitat. I la millor part és que ells es miren millor en aquesta pel·lícula, que en qualsevol recent creació CGI.»[79] Algunes fonts consideren que, a partir de la novel·la i la seva corresponent adaptació, es va incrementar de forma significativa l'interès dels joves en la paleontologia.[15]\nQuestion: Qui va dirigir A.I. Artificial Intelligence?", "output": [ "Spielberg" ] }, { "id": "task837-00a7ebf3f7694962bcc27a3256fabead", "input": "Passage: La pel·lícula descriu la clonació de diverses espècies de dinosaures a partir de la manipulació genètica de segments de matèria prehistòrica preservada en un tros d'ambre. La iniciativa la duu a terme una empresa científica denominada InGen que està encapçalada per l'empresari John Hammond, i a partir d'ella pretenen crear un parc de diversions. Els inversors del projecte decideixen realitzar una prova de les instal·lacions, abans de la inauguració del parc. Tanmateix, la sobtada aparició d'un cicló tropical i l'organització d'un sabotatge per part d'un dels empleats del parc causen que els sistemes de seguretat informàtica deixin de funcionar i els dinosaures comencin a fugir de les seves instal·lacions. L'equip del parc intenta restablir els sistemes, però com que és massa tard, comencen a fugir de l'illa.\nQuestion: On es preserva la matèria prehistòrica?", "output": [ "en un tros d'ambre" ] }, { "id": "task837-5a51fa5d436a4e85a22e55d94200981f", "input": "Passage: Al terme del rodatge, Tippet va afegir alguns efectes digitals en nombroses escenes. El treball d'Industrial Light & Magic va consistir a crear composicions digitals addicionals, per escenes com el moviment de l'aigua i per la substitució digital del rostre de la doble d'Ariana Richards. Spielberg va supervisar el progrés d'ambdós estudis des de Polònia, on ja es trobava filmant la seva següent pel·lícula.[* 18] El febrer del 1993, John Williams va començar a compondre el so i la banda sonora de la pel·lícula. La direcció musical de les seves composicions va ser realitzada un mes després per John Neufeld i Alexander Courage.[* 19] La direcció musical va ser supervisada per George Lucas, fins a la seva conclusió, a final d'abril.[* 20]Parc Juràssic va ser completament acabat el 28 de maig del 1993.\nQuestion: Què va afegir Tippet?", "output": [ "efectes digitals" ] }, { "id": "task837-b8a15cf5462c4b9381537719ad5ccb21", "input": "Passage: En entrar al parc, els investigadors coneixen un exemplar d'un braquiosaure, mentre que en l'interior dels laboratoris s'informen de la tècnica emprada pels científics per recrear a les diferents espècies de dinosaures. InGen va crear els dinosaures a partir de la clonació genètica de matèria fòssil trobada en mosquits prehistòrics que es van alimentar de la sang de dinosaures durant l'època juràssica, preservats en ambre a través del transcurs del temps. L'ADN d'aquests exemplars va ser completat amb l'addició de segments genètics provinents de granotes, per a cobrir els espais buits en els segments autèntics. Durant el procés, només es van crear dinosaures femelles per tal de prevenir la seva procreació, que causaria l'origen d'una possible i descontrolada població de dinosaures a l'illa.\nQuestion: Quin exemplar troben a l'entrar al parc?", "output": [ "un braquiosaure" ] }, { "id": "task837-0dedd6184c4845589a08a9de6a81d79e", "input": "Passage: Parc Juràssic és la primera pel·lícula de la franquícia del mateix nom, seguida per El Món Perdut de 1997 i Parc Juràssic III de 2001. Una nova continuació, objecte de múltiples especulacions amb el pas del temps, va ser confirmada per Joe Johnston (director de Parc Juràssic III) en una entrevista a principis de 2010, sent el començament d'una segona trilogia basada en Parc Juràssic.[7][8] En declaracions més recents, Johnston va assegurar que ja s'està treballant en un nou guió i espera que, després d'acabar la seva participació en The First Avenger: Captain America, pugui començar la seva producció juntament amb Steven Spielberg.[9]\nQuestion: Quina pel·lícula va ser la segona de la franquícia?", "output": [ "El Món Perdut" ] }, { "id": "task837-20e510b6167e4bad94c11a94bccd1560", "input": "Passage: La pel·lícula va ser estrenada al Museu Nacional de la Construcció el 9 de juny de 1993 a Washington DC, patrocinant dues associacions caritatives infantils.[32][33] Després de l'estrena, el 1994, Parc Juràssic va guanyar tres Premis Oscars en les categories de millors efectes de so, millors efectes visuals i millor so, a més d'altres setze Premis i nominacions.[34] El 4 d'octubre de 1994, va fer el seu debut en format de vídeo VHS i LaserDisc, i va ser estrenada en format DVD el 10 d'octubre de 2000.[35][36] Aquell mateix any, la pel·lícula va ser comercialitzada novament en un paquet, que va incloure la seva continuació (El món perdut: Parc Juràssic II).[37] Al seu torn, el DVD va ser rellançat amb ambdues pel·lícules de l'11 de desembre de 2001, sota el nom de Jurassic Park Trilogy i Jurassic Park Adventure Pack el 29 de novembre de 2005.[38][39] La pel·lícula es va reestrenar als cinemes del Regne Unit el 23 de setembre de 2011.[40] Per últim, es va llançar al mercat la trilogia en Blu-ray el 25 d'octubre de 2011.[41]\nQuestion: On va ser estrenada la pel·lícula?", "output": [ "Museu Nacional de la Construcció" ] } ], "Instance License": [ "CC BY-SA 4.0" ] }